Document pdf 49 Mb.
Transcription
Document pdf 49 Mb.
ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ PATRONAT FRANCESC EIXIMENIS GENERALITAT DE CATALUNYA DIPUTACIÓ DE GIRONA ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ PUBLICACIONS DE L'INSTITUT D'ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ NÚM. 8 MCMLXXXIX Edita: Institut d'Estudis del Baix Empordà. Aportacions: Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Diputació de Girona. Edició a cura de Lluís Pallí, article primer, i de Lluís Esteva, els altres. Impremta: Gràfiques Bigas - Carrer Sant Adolf, 16 - 17220 Sant Feliu de Guíxols. Dipòsit Legal: 1.610-1989 Gi. I.S.B.N.: 84-404-5207-1 I.S.S.N.: 0212-8543 GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ PER JOSEP MAS* LLUÏS PALLI*0 JOAN BACH* * Dept. Geologia, Universitat Autònoma de Barcelona. 0 Col.legi Universitari de Girona, U.A.B. RESUM Els trets geològics que presenta la Plana del Baix Empordà es deuen, fonamentalment, als processos sedimentaris que es desenvoluparen durant l'Holocè, una vegada la mar assolí una cota estable, propera a l'actual, en la transgressió Versiliana. En aquest estudi descrivim els diferents ambients sedimentaris que han donat lloc a la seva morfologia actual: ambients al.luvial, palustre i litoral; així com els materials corresponents. També fem referència als dipòsits marginals d'origen col.luvial i eòlic. Finalment, integrem el conjunt de les dades en un esquema que expresa l'evolució geològica de la Plana en els darrers milers d'anys. ABSTRACT The geological features of the Baix Empordà Plain are mainly related to the sedimentary processes that took place during the Holocen, when a stable sea level was reached at the end of the Versilian transgression. In this paper, all the sedimentary environments which have given rise to the present morphology are described: alluvial, coastal and palustrine environments as well as colluvial and aeolian deposits. We conclude with a scheme in which the geological evolution of the Plain is shown. 1.— INTRODUCCIÓ. Aquest estudi sobre la Plana del Baix Empordà constitueix una descripció del seus trets geològics i geomorfològics, amb especial èmfasi a les resultants de la dinàmica sedimentària que s'hi ha desenvolupat en el Quaternari, concretament durant l'Holocè. Amb aquesta idea, hem 2 JOSEP MAS, LLUÏS PALLÍ i JOAN BACH realitzat una nova cartografia (Pallí i Mas, 1989), recopilant i actualitzant els coneixements existents i aportant-hi noves dades. En particular, insistim en el fet que l'evolució de la Plana del Baix Empordà data de temps molt recents; de forma que no és possible entendre-la sense considerar els moviments eustàtics, el ritme de subsidència i la neotectònica que ha afectat aquest sector en els darrers milers d'anys. Així mateix, també cal tenir present la relació dels processos sedimentaris amb les variables esmentades. Des d'aquesta perspectiva, presentem un esquema de la història geològica de la Plana. En ell, es discuteixen determinades qüestions relacionades amb la seva evolució holocènica, la qual ha donat lloc als trets morfològics actuals. Amb tot, l'aportació de noves dades planteja nous problemes dins de l'esquema elaborat, els quals exposem en aquest treball, i que, al nostre entendre, poden ésser motiu de futures línies de recerca. 2.— CONTEXT GEOGRÀFIC. En el sector centre-nord de la comarca del Baix Empordà, on se situa la zona estudiada, és possible distingir-hi diverses unitats geogràfiques netament diferenciables des del punt de vista topogràfic. La seva diferenciació ve donada, en realitat, pels seus trets geològics, litologia i estructura concretament. Així, en el sector esmentat hom pot identificar-hi les següents unitats lito-geogràfiques (Pallí i Bach, 1987), (Fig. 1), - Les Gavarres i el Massís de Begur són les zones muntanyoses de l'extrem septentrional de la Serralada Litoral Catalana. Litològicament estan formades per materials metamòrfics, licorelles i esquists, juntament amb calcàries i quarsites d'edat paleozoica. Cap al sud entren en contacte amb granitoids. Les Gavarres és caracteritzen per presentar un relleu suau amb una alçada màxima de 531 m (Puig d'Arques). El Massís de Begur formà part, en un origen, del mateix bloc paleozoic que Les Gavarres i se'n troba separat per la fossa tectònica del Corredor de Palafrugell. Amb un relleu similar a l'anterior, presenta la màxima alçada al Puig Son Ric, amb 329 m. Morfològicament, destaca la singularitat de la seva façana litoral. —El Massís del Montgrí representa la separació física entre l'Alt i el Baix Empordà. Està constituït per una mola calcària la qual dóna les màximes elevacions en la part occidental: Muntanya d'Ullà (326 m), Mont Pla (311 m) i Muntanya de Santa Caterina (301 m). A la meitat oriental, està coronada per una extensa superfície d'erosió, la Muntanya Gran, lleugerament inclinada de nord a sud, amb un desnivell des de la costa 6 GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ 3 Fig.l.— Mapa de les unitats lito-geogràfiques de L'Empordà (Fallí i Bach, 1987). de 230 m fins a 100 m. Originàriament, les illes Medes formaven part del massís. —El Terraprim d'Empordà, juntament amb el Montgrí, assenyala el límit nord de la comarca. Presenta un relleu suau, característicament ondulat, i amb alçades no superiors als 200 m (Serra de Valldevià). Està 7 4 JOSEP MAS, LLUÍS PALLÍ i JOAN BACH constituït per materials sedimentaris, conglomerats, sorrenques, llims i argiles que presenten una coloració vermellosa, fàcilment recognoscible. —La unitat de les Pre-Gavarres agrupa el conjunt de turons que apareixen al nord de Les Gavarres i que estan constituïts per materials paleogènics i neogènics, comprenent diverses litologies. El seu límit oriental el marquen els turons prop de Boada, Fontclara, Fontanilles i Gualta; mentre que, cap a l'oest, ressegueixen la vora de Les Gavarres fins al congost del riu Ter a Sant Julià de Ramis. Morfològicament, aquesta preplana està formada per petites serres de pujols i turons, separats per valls de poca fondària i d'escassa entitat hidrològica. —Les zones veritablement planeres es localitzen a les planes al·luvials del Ter i del Daró i a les zones palustres que s'estenen al voltant de Fontanilles, Boada i Pals. Geogràficament formen la Plana del Ter i s'eixamplen al llarg del Corredor d'Albons i del Corredor de Palafrugell. Ambdós corredors són depressions d'origen tectònic. El primer d'ells s'obre entre el Montgrí i el Terraprim, essent un pas de comunicació entre l'Alt i el Baix Empordà. El segon, situat entre Les Gavarres i el Massís de Begur, arriba fins a mar per la vall de l'Aubí i la platja de Palamós. A la part septentrional, al nord de Palafrugell, aquest corredor orienta el seu drenatge cap a la Plana del Ter. Concretament, la zona d'estudi que proposem sota el nom genèric de Plana del Baix Empordà comprèn les unitats de la Plana del Ter (zones al·luvials, palustres i litorals) i els estreps més nord-orientals de les Pre-Gavarres. Així mateix, abarca la part sud del Corredor d'Albons i la part nord del Corredor de Palafrugell. D'aquesta manera, queda emmarcada, al sud, per Les Gavarres i el Massís de Begur, des de mar fins a La Bisbal; al nord, pel Massís del Montgrí i el Terraprim d'Empordà, des de l'Estartit a Jafre; i, finalment, el límit oest ve assenyalat, dins la unitat de les Pre-Gavarres, per la línia Jafre-Foixà-Corsà-La Bisbal. 3.— CONTEXT GEOLÒGIC. L'origen de la Plana del Baix Empordà, com a depressió envoltada de diversos blocs topogràficament més enlairats, cal cercar-lo en la història geològica que ha estat afectant tota la regió des del Neogen. És a dir, en els moviments tectònics que tingueren lloc durant l'orogènesi Alpina i que han continuat fins als nostres dies. Aquest diastrofisme es caracteritzà per moviments distensius que, reactivant fractures més antigues, motivaren la formació de la dovella tectònica o «graben» de l'Empordà. En el context regional, les planes de l'Alt i del Baix Empordà formen 8 GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ 5 part d'una depressió conjunta separada dels massissos circumdants mitjançant fractures. En el seu límit nord, es troba separada de la serralada del Pirineu per falles d'orientació NO-SE situades al peu de Les Alberes. El límit sud de la depressió empordanesa ve marcat per les factures E-O que la separen del massissos de les Gavarres i de Begur, els quals, com hem dit, són l'estrep més septentrional de la Serralada Litoral Catalana (Fig. 2). Com a separació natural entre ambdues depressions, la de l'Alt i la del Baix Empordà, s'hi localitza el massís del Montgrí. Aquest, constituït per materials calcaris del Mesozoic, forma part de la sèrie alòctona que es desplaçà de nord a sud durant l'alçament del Pirineu. L'encavalcament resultant, que té el Montgrí com a exponent més representatiu 10 Qm Fig.2.— Esquema estructural de l'Empordà. Modificat de Got (1973) i Pallí i Llompart (1981). Llegenda, 1: Paleozoic, 2: Mesozoic, 3: Terciari + Quaternari, 4: Sector estudiat. Poblacions, F: Figueres, G: Girona, LB: La Bisbal, LE: L'Escala, P: Palafrugell, PL: Palamós, SF: Sant Feliu de Guíxols, TM: Torroella de Montgrí. 9 6 JOSEP MAS, LLUÍS PALLÍ i JOAN BACH en el sector estudiat, es continua en sentit NO fins a les serres de Figueres, en vestigis mig sepultats sota els materials neògens de l'Empordà, i dóna lloc a les escates de materials mesozoics aflorants a Bellcaire, Albons, Sant Mori i Vilaür (Solé Sabarís et al, 1955). El joc de les fractures situades al nord del Montgrí, també d'orientació NO-SE, completaren l'enfonsament del bloc alt-empordanés i la seva individualització com a conca sedimentària. Un darrer conjunt de dislocacions important, sobretot pel que fa a la depressió del Baix Empordà, és el que ve donat per les fractures N-S que permeten el seu enfonsament respecte als blocs de la Garrotxa i del Terraprim a l'Oest i respecte a la mola formada pels massissos de Begur i del Montgrí a l'est, els quals en els darrers estadis del diastrofisme es comportaren com una sola unitat (Got, 1973). La perllongació cap al sud d'aquestes fractures obre l'anomenat Corredor de Palafrugell, formant una clara depressió tectònica entre els massissos de les Gavarres i de Begur; mentre que, cap el nord, dóna lloc al Corredor d'Albons de característiques similars al primer. Així doncs, la història que ha conduït a la formació de l'Empordà, com a entitat geològica, pren un caire fonamentalment estructural dins d'una evolució que hom pot adjectivar de complexa. Per aquesta raó, creiem oportú exposar-la en una breu síntesi abans de passar a descriure els trets geològics de la plana (Fig. 3). Prèviament als fenòmens distensius que, a partir de l'Eocè, originaren la seva estructura actual, cal imaginar l'Empordà com una gran conca sedimentària oberta cap a l'oest (la qual pel nord comunicaria amb la conca eocènica pirinenca) i que acolliria els sediments procedents d'un massís emergit situat a l'est. Aquests sediments es dipositaren damunt del materials paleozoics de Les Gavarres que formaven part del massís emergit. Arran dels moviments tectònics que s'esdevenen durant l'orogènesi Alpina s'interventeix la geografia de la conca. El resultat és l'obertura de la conca cap a l'est i l'aparició de blocs topogràficament més enlairats que l'envoltaven com a conseqüència del joc de dislocacions. En aquest estadi té lloc l'encavalcament del massís del Montgrí. El seu desplaçament cap al sud quedà aturat en col.lisionar amb el sòcol cristal·lí del massís de Begur el qual, com s'ha demostrat per reflexió sísmica, podria haver actuat com a fre de l'encavalcament (Got, 1973). Amb la nova disposició de la conca s'inicià la sedimentació dels materials neògens en la depressió empordanesa. Cal remarcar que la depressió de l'Empordà, en conjunt, ha sofert durant aquest període una subsi10 GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ 7 /WXAAAA. /WVVWX AAAAAAA ESC AL A LLIURE Fig.3.— Esquema dels estadis evolutius de la depressió del Baix Empordà. dència generalitzada, avaluada en uns 5 mm/any (Marqués & Julià, 1986), que ha permès el seu rebliment de sediments. Segons les dades de sondeigs, la sèrie neogena, que només aflora als marges d'ambdues planes, arriba a assolir a l'Alt Empordà una potència d'uns 600 m. A la plana del Baix Empordà s'estima que aquesta potència podria quedar reduïda a uns 200 m; nogensmenys, han estat identificats en el Corredor d'Albons, per sota dels sediments quaternaris, amb un gruix superior als 150 m (Martínez Gil, 1972). Durant el Quaternari, en termes generals, la tònica evolutiva de l'Empordà segueix unes directrius similars a les que regiren durant el Neogen. L'ompliment de sediments detrítics de les depressions coincidí amb moviments neotectònics sinsedimentaris que acabaren de definir la seva estructura actual. La manca d'unes direccions preferents d'aquestes dislocacions denota que foren moviments de reajustament local relacionats amb una tectònica anterior que marcà els trets principals (Got, 1973). En l'evolució regional durant el Quaternari, concretament, en l'Holocè, cal incloure les variacions del nivell de la mar que es succeïren a 11 8 JOSEP MAS, LLUÍS PALLÍ i JOAN BACH causa de les diferents pulsacions glaciars i que, mitjançant Palternància de fases transgressives i regressives, influenciaren notablement la sedimentació. Així, el màxim regressiu de la regressió würmiana (35.000 anys BP*) situà el nivell de la mar a una cota de -100 m davant de les costes empordaneses. En el període transgressiu que es succeí, anomenat Versilià en l'àmbit de la Mediterrània, tingué lloc un alçament continuat del nivell de la mar que assoliria la costa de -80 m ara fa 10.800 a. BP i la de -10 m a 8.000 a. BP. La seva estabilització a cotes properes a l'actual (-3 m) tingué lloc uns 5.000 a. BP, permetent la progradació dels grans deltes existents avui dia en la mar Mediterrània (Riba, 1981). En conseqüència, és lícit pensar que el rebliment de la plana empordanesa ha vingut desenvolupant-se d'ençà la transgressió versiliana i, concretament, des que la mar assolí cotes properes a les actuals. D'aquesta manera, l'edat del seus sediments i de la seva morfologia queda limitada, doncs, a uns pocs milers d'anys. 4.— LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ. Com ja s'ha esmentat a la introducció, l'esbós geològic que presentem té com a principal objectiu l'estudi dels materials que afloren a la Plana del Baix Empordà amb la finalitat de descriure quins han estat els trets evolutius que han conduït a donar el relleu actual. Entre els límits que comprèn l'àrea d'estudi, els materials aflorants poden diferenciar-se en dos grups principals: 1.— Els materials pre-quaternaris, formats per les roques d'edats paleogenes i neogenes. Aquests conformen, en la major part, el relleu de les Pre-Gavarres i apareixen vorejant el contacte entre els massissos de Les Gavarres i de Begur i la Plana. També apareixen en el vessant meridional del Montgrí, subjacent a la sèrie mesozoica al.lòctona. Finalment, suporten els turons que sobresurten de la plana, a mena d'illes, damunt dels quals s'assenten diverses poblacions com Sant Iscle, Palau-Sator i Pals, entre altres. En particular, els materials del Neogen afloren damunt dels del Paleogen, amb un contacte clarament discordant, en el límit més occidental de la Plana del Baix Empordà. Donat que no pertanyen a la zona d'estudi, limitem la seva descripció a les referències esmentades en el context geològic. (*).- BP .- Abans del present (Before Present) 12 GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ 9 2.— Els materials quaternaris, entre els quals, emprant una diferenciació similar a la que apliquen Pallí i Bach (1987) a l'Alt Empordà, distingim, —els dipòsits propis de la plana, és a dir, els sediments resultants de la dinàmica al·luvial que ha donat lloc al seu rebliment i als resultants de la interacció entre aquesta i la dinàmica litoral. —els dipòsits marginals, que comprenen els materials resultants de la denudació dels relleus que circumden o es troben dins de la plana — col.luvions en general— i els sediments d'acumulació eòlica. En referència als trets que exposem de l'evolució de la plana, aquests materials quaternaris només són representatius de la geodinàmica que s'ha desenvolupat en els darrers cinc mil anys aproximadament. Insistim, doncs, que quan parlem genèricament de Quaternari fem esment només, implícitament, a aquests últims milers d'anys pertanyents a l'Holocè. 4.1.— ELS MATERIALS PRE-QUATERNARIS. La seqüència de materials pre-quaternaris -en concret, els pertanyents al Paleocè, Eocè i probablement a l'Oligocè- aflorant al Baix Empordà comprèn les diverses formacions litoestratigràfiques descrites per Pallí (1972). Una sèrie ideal, resultant d'enganxar tots i cadascun dels diminuts afloraments escampats arreu de la Plana, fóra la següent (Fig. 4), A.— Inicialment, a la base, un conjunt de materials continentals de caràcter fluvio-torrencial dipositats en un medi de ventall al·luvial i constituïts per conglomerats i sorrenques vermelles vinoses amb nivells argilosos. Es troben adossats a la vora nord de les Gavarres i del Massís de Begur. B.— Per damunt es desenvolupa una formació calcària grisa, pròpia d'ambient de plataforma continental marina proximal, molt rica en microfauna, particularment Nummulits. C.— A continuació, apareixen argiles i margues blavoses amb intercalacions sorrenques de gra fi, les quals degueren dipositar-se en una gran badia tancada, tranquil·la i en un medi anaerobi. Igual que l'anterior, es troba prop de les serres de les Gavarres i Begur. D.— Damunt de la unitat anterior, descansa un complex de sorrenques i microconglomerats, rics en glauconita, de color gris-groguenc, corresponents a canals depositats a la part frontal d'un delta. Afloren en els relleus dels voltants de Pals, Regencós i Peratallada. E.— Segueix una unitat formada per argiles i llims gris-blavosos amb nivells de sorrenques del mateix color. Aquests materials marins de pla13 10 JOSEP MAS, LLUÍS PALLÍ i JOAN BACH Fig.4.— Columna estratigràfica ideal dels materials paleogènics aflorants al Baix Empordà. Les lletres emprades corresponen a les unitats descrites en el text. taforma continental, on és habitual observar en el seu interior l'existència de barres i canals de torrents retreballats per l'onatge marí, ocupen bona part del centre de la Plana (Ullastret, Fontanilles, La Fonollera, Mas Pla, Llabià). 14 GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ 11 F.— La darrera formació netament marina la constitueix un nivell de calcàries blanquinoses amb coralls. Aquests organismes configuren un ambient litoral somer i molt proper a la línia de costa. Lateralment, aquesta formació passa a un conjunt de sorrenques grogues de gra fi, intensament cimentades que corresponen a barres costaneres. Presenta el seu màxim desenvolupament a les proximitats de Llabià, Fontanilles, Ullastret, Serra de Daró i Gualta. G.— Coronaria aquesta sèrie ideal una formació netament fluvial, constituïda per un conjunt vermellós de materials detrítics: argiles, sorrenques i conglomerats. Afloren en el sector nord-occidental —Ullastret, Parlavà, Ultramort, Serra de Daró, Verges i La Tallada—; així com a les proximitats del Montgrí des de L'Estartit, Torroella i Ullà fins a Bellcaire i Albons. El contacte entre aquests materials pre-quaternaris i el sòcol infrajacent de materials paleozoics es realitza mitjançant un contacte discordant, el qual, en determinades localitats s'ha transformat en un contacte mecànic per falla arran de la tectònica soferta amb posterioritat a la seva sedimentació, com pot observar-se al llarg del Corredor de Palafrugell. Observant el mapa d'unitats litoestratigràfiques (Fig. 5), en el qual també hi ha representades les fractures, es manifesta com aquestes presenten diverses direccions i, localment, arriben a presentar una alta densitat. Com a conseqüència directa es produeix una intensa fragmentació d'aquests materials en blocs de petites dimensions causant el peculiar relleu que presenten. No obstant, cal destacar la influència que exerceixen les fractures orientades N-S sobre la morfologia, dirigint les alineacions de les carenes en la mateixa direcció, com pot observar-se en el sector comprès entre Ullastret, Gualta i Peratallada. Aquesta alineació és igualment visible a través dels petits turons dispersats per la plana, com és el cas de les carenes allargades del Mas Coll, Pinell de Dalt i Mas Pla a la part oriental de la plana o dels pujols del sector occidental de Regencós. Aquests turons presenten un relleu suau, amb vessant de poc angle, recoberts de materials de vessant —col.luvions— i drenats per valls de fons pla reblertes per una capa d'escassa potència de sediments al·luvials. En determinats punts, la diferent resistència a l'erosió d'una determinada formació litològica -per exemple, els conglomerats que culminen la carena prop de Llabià- permet desenvolupar vessants de major pendent i puntualment escarpades. Una de les característiques observades en aquests turons és la uniformitat de cota topogràfica que es presenta en el cim d'alguns d'ells. Efec15 12 JOSEP MAS, LLUÏS PALLÍ i JOAN BACH tivament, existeixen una sèrie de turons que presenten alçades compreses entre 95 i 110 m s.n.m. (Taula I). Aquesta uniformitat ens suggereix Fig.5.— Mapa de les unitats litoestratigràfiques del Paleògen de la Plana del Baix Empordà (Pallí, 1972). Llegenda, 1: Post-Paleògen, 2: Mesozoic, 3: Paleozoic, 4: Granitoids. Les lletres emprades corresponen a les unitats descrites en el text. 16 GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ 13 l'existència d'una superfície d'erosió; en el sentit que, en una àrea on afloren materials raonablement uniformes en termes de resistència als processos erosius, amb una densitat de drenatge constant arreu i en vessants amb pendents similars, a mesura que l'erosió incideix en el relleu, els cims dels turons i les divisòries d'aigua arribaran tots a una mateixa alçada sobre el nivell de base, donant la impresió que pertanyen a una mateixa superfície horitzontal. TAULA I Topònim Alçada (s.n.m.) Sta. Susagna de Peralta Mont Garriga Puig d'En Pons Turons a l'E de Llabià Turons a l'O de Torrent Les Serres (entre Canapost i Peratallada) Puig Negre de Vulpellac Puig d'En Tries 94 m. 95 m. 97 m. 96 i 101 m. 101 i 106 m. 106 m. 109 m. 110 m. Els materials eocènics afectats per l'encavalcament del Montgrí mereixen un breu comentari apart. Aquests afloren en una franja estreta en el vessant meridional del massís. Estan formats pels sediments de l'Eocè superior —Oligocè i apareixen recoberts per materials de denudació del vessant en una gran extensió. Com a conseqüència dels esforços produïts per l'encavalcament presenten una estructura en forma de sinclinal tombat. La seva importància radica en el fet que permeten datar el moment de col·locació del mantell de corriment durant l'Eocè superior, probablement finieocènic, i amb menor possibilitat a l'inici de l'Oligocè (Pallí i Llompart, 1981). 4.2.— ELS MATERIALS QUATERNARIS. Els materials quaternaris són els que caracteritzen, per sí mateixos, la Plana del Baix Empordà. Per aquesta raó, el seu estudi constitueix l'objectiu principal d'aquest treball. Entre ells distingim, com ja s'ha esmentat anteriorment, els dipòsits propis de la plana, incloent-hi les resultants de la dinàmica litoral, i els dipòsits marginals. En el Mapa 1 es presenta una cartografia de les unitats quaternàries de la Plana. 4.2.1.— ELS DIPÒSITS DE LA PLANA. Dins de la plana, entesa com a unitat morfològica, destaquen tres 17 14 JOSEP MAS, LLUÍS PALLÍ i JOAN BACH tipus de dipòsits, els quals es descriuen en aquest apartat. En primer lloc, apareixen els dipòsits fluvials i fluvio-deltaics que formen la plana al.luvial, localitzant-se a la seva vorera les formacions palustres. Finalment, els dipòsits litorals, que formen part de la plana, s'individualitzen per l'acció de la dinàmica marina damunt dels sediments aportats pels processos al·luvials. Els diferents ambients sedimentaris que donaren lloc a aquests dipòsits s'han representat a la Fig. 6. 4.2.1.1— LA PLANA AL·LUVIAL. Els materials d'origen al·luvial, concretament fluvio-deltaic, són els que conformen la Plana del Baix Empordà pròpiament dita i es formaren a partir dels aports del riu Ter, principalment, i d'altres cursos menors com el riu Daró, la riera de Peratallada i la riera Grossa de Pals. La principal característica que destaca d'aquesta unitat geomorfològica és, òbviament, la seva planúria. D'aquesta manera, el Ter, des que entra a la plana al sud de Jafre fins que arriba a mar, presenta un desnivell del 0.13% en un recurregut de 17.5 quilòmetres. Per la seva part, el Fig.6.— Ambients sedimentaris holocènics en la Plana del Baix Empordà. Llegenda, 1: Fluvial, 2: Fluvio-deltaic, 3: Palustre, 4: Litoral, 5: Substrat pre-quaternari i dipòsits marginals. Poblacions, G: Gualta, LE: L'Estartit, P: Pals, TM: Torroella de Montgrí, U: Ullastret, UI: Ultramort, V: Verges. 18 GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ 15 Daró, com a segon curs en importància, té un pendent del 0.3% des del sud de La Bisbal fins a Gualta, on passa definitivament a transcórrer per la plana al·luvial del Ter. Actualment, el riu Ter presenta un traçat amb una sinuositat molt baixa que gairebé permet considerar-lo com a rectilini. No obstant, la llera abandonada que es distingeix de forma contínua des de Verges, passant per Torroella de Montgrí, fins a L'Estartit —on forma el paratge conegut per «Ter Vell»— ens mostra que en èpoques pretèrites aquest riu presentava un curs amb meandres ben desenvolupats. Al llarg del temps, el medi físic ha estat intensament modificat per acció antròpica amb la finalitat fonamental de millorar les seves condicions d'habitabilitat i d'ús. En el cas del Baix Empordà aquestes accions s'han centrat en la modificació del traçat de la xarxa de drenatge i en la dessecació de basses i estanys per part de la mà de l'home. Malgrat que, ocasionalment, al llarg del treball farem referència a aquestes modificacions, adrecem el lector als treballs de Matas (1986) i Boadas et al (1987) on es detallen aquests tipus d'activitat antròpica a l'àrea estudiada. Una de les accions antròpiques més coneguda és la desviació del Ter en data històrica. Està documentat que, amb anterioritat al segle XIV, existia un braç del riu Ter que, partint de Verges i La Tallada, desembocava a la platja de Sant Martí d'Empúries, el traçat del qual a través del Corredor d'Albons encara és recognoscible a la fotografia aèrea. La desviació del curs de l'aigua i el consegüent dessecament d'aquest braç disminuïren el volum de sediments que colmatava la depressió de l'Alt Empordà a favor de la plana que s'obria al sud del Montgrí. Les antigues zones palustres de Sobrestany i Cinc-Claus són reflexe de l'aturada de la dinàmica al·luvial en aquell sector. Centrant-nos a la Plana del Baix Empordà, el seu origen està associat als sediments aportats pel Ter que es dipositaren en ambients sedimentaris fluvials en el sector més intern i que desenvoluparen modestes formacions deltaiques, recognoscibles en el camp, en arribar a la línia de costa. Observant el mapa de la plana és fàcilment identificable com la seva amplada s'aprima notablement entre Gualta i Torroella, on queda limitat un passadís d'uns dos quilòmetres d'amplada entre el Massís del Montgrí al nord i els estreps més septentrionals de les Pre-Gavarres al sud. La definició d'aquest passadís no és en absolut capriciosa, sinó que permet diferenciar dues grans zones sedimentàries a la plana del Ter: una, esencialment fluvial a l'oest, entre Jafre i Torroella, i l'altra, fluviodeltaica a l'est, entre Torroella i la mar. A més, cal destacar els al·luvials menors de les rieres de Peratallada 19 16 JOSEP MAS, LLUÏS PALLÍ i JOAN BACH i Grossa de Pals. A tots ells ens hi referirem per separat. /.— EL SECTOR FLUVIAL ENTRE JAFRE I TORROELLA DE MONTGRÍ. Amb aquesta distinció present, el Ter desenvolupa àmpliament en el primer tram, el comprès entre Jafre i Torroella, la seva plana d'inundació mitjançant una dinàmica típicament fluvial. Dita plana solcada per un corrent fluvial està formada per material no consolidat procedent de sediments transportats pel mateix corrent i que, periòdicament, es veu sotmesa a inundació per desbordament del riu. La seva formació i evolució està lligada a la dinàmica del corrent fluvial —migració lateral de la llera i acreció lateral dels meandres amb erosió i deposició simultànies— i als processos de desbordament, en superfície. Litològicament està formada per sediments detrítics, sorres, llims i argiles negres predominantment, i en menor proporció nivells d'arena gruixuda i graves. L'acumulació d'aquests materials al·luvials no superaria en gaire una potència aproximada de 50 m (Martínez Gil, 1972). Des del punt de vista geomorfològic, s'ha de destacar el meandre abandonat que l'antiga llera del Ter, anteriorment esmentada, desenvolupà a l'entrada del Corredor d'Albons. A la part sud d'aquesta plana al·luvial hi conflueixen els aports del riu Daró. Aquest riu, que situa la seva conca a la vessant septentrional de Les Gavarres, transcorre en direcció N-S per una vall reblerta de materials al·luvials que, segons dades de sondeigs, no superen un gruix superior als 15—20 m. A l'alçada de Serra de Daró, el riu presenta una brusca inflexió en el seu traçat passant a transcórrer cap a l'est, resseguint el contacte dels materials eocènics amb la plana fins a arribar a Gualta. Avui dia, desguassa directament en el riu Ter i ha estat desviat del seu curs original, dirigit cap al sudest, mitjançant un canal artificial. No obstant, no descartem la possibilitat d'existència d'una antiga llera del Daró situada al nord de Serra de Daró, on actualment hi resta la riera Vella, i, probablement, també al nord de St. Iscle. Aquesta llera s'hauria unit al curs del Daró a les proximitats de Fonolleres. El riu Daró es caracteritza per presentar un règim torrencial, desguassant importants cabals en períodes d'intensa precipitació i restant pràcticament sec la resta de l'any. La insuficient secció de la seva llera per a drenar grans cabals és una de les causes de les inundacions que ocorren en aquest sector. A tall d'exemple, l'estany d'Ullastret, al que ens referirem més endavant, es nodria, principalment, de les aigües del Daró que, en èpoques de crescuda, desbordaven i inundaven la clotada. Actualment, el canal que condueix les aigües del Daró fins al Ter, prop de Gualta, ha minvat la possibilitat d'inundació. 20 GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ 17 Els darrers elements geomorfològics a destacar en aquest tram de la plana del Ter són les petites àrees deprimides que periòdicament queden inundades. Entre les de major entitat, cal citar la localitzada al nord de La Sala i Ultramort, coneguda amb el nom d'estany de La Sala. La causa d'aquests embassaments cal cercar-la en l'escàs o nul pendent del terreny, fet que impossibilita l'existència del mínim drenatge en superfície, i en la baixa permeabilidad dels materials generalment argiles i llims, que dificulten la pèrdua per infiltració. Així mateix, cal esmentar la presència d'un estanyol, existent encara en el segle XVIII, prop del Mas Estanyol de Cruïlles, en la confluència del riu Daró i la riera de Vilar prop de La Bisbal, i una altra zona d'embassament a l'oest d'aquesta població. 2.— EL SECTOR FLUVIO-DELTAIC ENTRE TORROELLA DE MONTGRÍ I LA MAR. En el sector existent entre Torroella de Montgrí i el litoral, la plana pròpiament dita inclou diversos ambients sedimentaris, tots ells holocènics, resultants de la progradació cap al mar dels materials detrítics dipositats pel riu Ter i altres corrents menors. En aquest tram són perfectament recognoscibles les traces d'una formació deltaica que es formà, bàsicament, amb els aports de sediment del riu Ter. Aquesta formació es desenvolupa a banda i banda de l'actual curs del Ter. El seu marge esquerre, va a enllaçar amb els dipòsits de vessant del Montgrí; mentre que, el marge dret, passa progresiva i gradualment a dipòsits palustres. Com pot observar-se a la cartografia, sembla que aquesta formació ha ocupat només la meitat septentrional de la plana; fet que contrasta amb el mapa de potència dels materials elaborat pel Ministeri d'Obres Públiques (1970), que situa la màxima potència d'aquests materials (50 — 60 m) en el sector sud de la plana, prop de Fontanilles. La contraposició entre allò observat i la cartografia ressenyada, suggereix que, durant el reompliment de la conca baix-empordanesa, l'activitat fluvio-deltaic anà migrant arreu de la plana, anant a raure en els darrers estadis en la seva meitat nord. El control d'aquests desplaçaments podria ésser imputable, exclusivament, a la mateixa dinàmica fluvial (Schumm, 1977); no obstant, també cal tenir present els moviments neotectònics que, durant el Quaternari, regiren l'enfonsament i la subsidència de la conca. La formació fluvio-deltaica, sensu stricto, presenta una forma lobulada, de perímetre sensiblement triangular amb el vèrtex situat a uns 4,5 Qm a l'interior. La base d'aquest suposat triangle es situaria propera a la línea de costa amb una longitud d'uns 5 Qm presentant una superfície 21 18 JOSEP MAS, LLUÍS PALLÍ i JOAN BACH aproximada d'uns 16,5 Qm2. A més dels canals més coneguts del riu Ter, l'actual i el corresponent al «Ter Vell», hem identificat al marge dret possibles nous canals que, dins de la dinàmica deltaica, actuarien com a canals de distribució de sediment i permetien la progradació del delta, atorgant-li la morfologia lobulada (vegeu Mapa 1). D'aquesta manera, la plana deltaica que observem estaria formada per aquests canals de distribució, actualment reblerts de sediment ja sigui per acció natural o antròpica, i àrees de sediment, lleugerement emergides, que degueren constituir la progradació real de la plana cap a mar. Els sediments d'aquestes àrees són de tipus detrític, generalment de gra fi —argiles i llims—, resultants dels processos de desbordament dels canals o de inundació. El sediment més groller —arenes i graves— apareix a la base de les antigues lleres i canals —paleocanals— i a la desembocadura dels canals de distribució. En el cas del marge dret de la formació, la distribució dels materials fluvio-deltaics i dels canals de distribució degué venir condicionada, possiblement, pels petits relleus de material eocènic —turons de Mas Pinell i de La Fonollera—, a recés dels quals es degué propiciar la deposició. 3.— AL·LUVIALS MENORS. Dues rieres que també aporten els seus sediments a la plana són les de Pera tallada i Grossa de Pals. Cal remarcar, des del punt de vista geogràfic, que ambdues aboquen els sediments a la zona identificada com a palustre i que, per tant, no col·laboren de forma directa en la progradació de la plana deltaica. Prop de Gualta i Fontanilles, el riu Daró, que quan s'acosta a mar veu la seva 11 era modelada per la mà de l'home amb el nom de Rec del Molí, uneix els seus aports amb els del riu Ter. Donada la intensa activitat fluvial —pretèrita i actual— del Ter respecte a la del riu Daró, inclourem els aports d'aquest en una única plana al·luvial atribuïda al primer, sense fer distincions. La riera de Peratallada transcorre en sentit N-S fins a aquesta població, on varia el sentit a NE i comença a desenvolupar la seva pròpia plana al·luvial emmarcada entre els relleus eocènics de Peratallada i Fontanilles i les muntanyes de Torrent i Boada. Un dels trets més destacables, insinuat per la topografia i cartografiable per fotografia aèria, és la progradació d'aquest al·luvial per damunt dels materials palustres, com ho mostra el contacte convex que els enllaça. Això ens indica com, en estadis pre-actuals, el retrocés o rebliment de les zones palustres tingué lloc, 22 GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ 19 almenys a les àrees marginals, de forma natural mitjançant els sediment aportats per aquesta riera. La riera Grossa de Pals, i amb menor entitat les rieres Petita i de Caramany, drenen la part nord del Corredor de Palafrugell, on recullen les aigües procedents de les muntanyes de Torrent i Montràs i del vessant occidental del Massís de Begur. La riera Grossa presenta una plana al·luvial estreta —uns 300 m a prop de Pals— i, juntament amb les altres dues, vessava les seves aigües a l'estany Marisc de Pals. A diferència de la riera de Peratallada, no s'observa que els materials al·luvials es disposin guanyant terreny a l'estany. Ara bé, en els talussos naturals que limiten la riera apareixen nivells de sediments al·luvials més antics, situats uns 4 ó 5 m per damunt de la llera actual. Aquest fet indicaria un procés d'encaixament de la riera Grossa de Pals. 4.2.1.2.— LES ZONES PALUSTRES. En el conjunt de zones palustres de la Plana del Baix Empordà, destaquen per la seva entitat l'estany d'Ullastret i l'ampla superfície d'estanyols que s'extenia entre Pals, Boada — Fontclara, Fontanilles i Gualta. Tanmateix, hi existeixen altres zones inundables de menor importància, ja sigui per l'extensió que abarquen, pel seu embassament periòdic o, senzillament, perquè han estat fortament degradades per acció antròpica. Aquestes darreres són testimoni del progressiu rebliment existent a la plana i de la deficiència del seu drenatge. 7.— L'ESTANY D'ULLASTRET. Com ja és ben conegut, l'estany d'Ullastret va ésser, fins al moment de la seva dessecació, un dels més importants del Baix Empordà. La pròpia fisiografia de la clotada i el comportament de les aigües permetien l'existència d'una zona quasi permanentment inundada i de considerables dimensions (1.81 Qm2). Efectivament, aquests factors, que més correctament els podríem definir com geomorfologia i dinàmica hidrològica, determinaven la seva existència (Fig. 7). Geològicament, l'estany d'Ullastret deu la seva forma, allargada de nord a sud, a una fractura de la mateixa orientació que produeix un alçament relatiu del bloc de Llabià, a l'est, respecte al bloc d'Ullastret, a l'oest. Altres fractures de menor trascendència i distintes orientacions acaben de perfilar la seva estructura. Les roques del substrat de l'estany són les margues blaves i margocalcàries de l'Eocè superior, que ja de per sí mateixes són poc resistents a l'erosió. Aquesta manca de resistència ve accentuada per les fractures, 23 20 JOSEP MAS, LLUÍS PALLÍ i JOAN BACH Fig. 7.— Mapa geomorfològic de l'Estany de Ullastret i de la seva conca hidrogràfica. Llegenda, 1: Substrat paleogen indiferenciat, 2: Materials al·luvials, 3: Materials col.luvials, 4: Materials palustres, 5: Carena, 6: Ressalt (menor de 10 m), 7: Canvi suau de pendent, 8: Curs d'aigua. 24 GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ 21 les quals fragmenten la roca i, a més, en el cas que ens ocupa, orienten l'acció dels processos d'erosió damunt d'aquesta litologia feble. D'altra banda, la presència de sorrenques fortament cimentades i conglomerats a la Muntanya de Llabià i al Puig de St. Andreu i de calcàries arenoses al Puig de la Roqueta ressalten, amb la seva major resistència a l'erosió, la fragilitat a la denudació de les margues infrajacents. Aquest parell de factors, litologia i estructura, propiciaren la creació del que anomenarem la cubeta d'Ullastret. La problemàtica que, als nostres ulls, presenta la seva formació és en quin estadi de la història geològica de la regió va formar-se aquesta àrea deprimida, i quina disposició tenia la xarxa de drenatge —acceptant un model d'erosió per processos al·luvials— que l'originà; donat que, avui dia, es presenta com una cubeta endorreica amb tendència a la colmatació. Les dades de què disposem no ens permeten d'aportar una solució coherent i definitiva. Ja que la seva formació no sembla ésser possible per les característiques progradants que ha presentat la Plana del Baix Empordà en els darrers temps, opinem que cal situar-la en un cicle erosiu anterior a l'actual, possiblement pre-holocènic o dins l'Holocè inferior (8.000 — 10.000 a. BP) i del qual poseïm escassa, si no nul.la, informació. Al nostre entendre, la dinàmica hidrològica que actualment regeix l'estany està condicionada a la relació entre aquesta cubeta i la plana del Ter. La cubeta d'Ullastret forma una zona topogràficament deprimida unida a la plana al·luvial del riu Ter, fet que determina l'entrada d'aigua en episodis de desbordament dels rius que solquen la plana, concretament del riu Daró. La colmatació sedimentària d'aquesta zona només és posible pels materials transportats, majoritàriament en suspensió, per les aigües desbordants del Daró i pels al·luvions arrastrats per la riera de Salsàs; la qual, amb una conca hidrogràfica de reduïdes dimensions (2.1 Qm2), degué contribuir modestament a la sedimentació. Els processos de vessant actuants en els relleus circumdants no presenten prou entitat com per a aportar un volum significatiu de sediment a la cubeta. D'altra banda, la baixa permeabilitat de les argiles i llims sedimentats al llit de l'estany, així com la de les margues infrajacents, devia reduir la pèrdua d'aigua per infiltració i, com a resultat, les aigües s'hi mantindrien durant llargs períodes de temps. Amb aquest conjunt de condicionats es fa palès com l'estany d'Ullastret hauria constituït una zona quasi permanentment embassada i lleugerament enfonsada en els darrers temps respecte a la plana del Ter. 25 22 JOSEP MAS, LLUÏS PALLÍ i JOAN BACH Paral·lelament a aquest estrany, hauria existit entre Serra de Daró i Ullastret una zona palustre coneguda pel nom d'estany Adrover, el qual, possiblement, s'hauria comunicat amb el d'Ullastret (Matas, 1986). La situació de l'estany Adrover no està ben definida i els seus antics límits són difícilment recognoscibles tant en el camp com en la fotografia aèria. En la Fig. 7, s'hi ha representat una probable ubicació d'aquesta zona palustre. 2.— ELS ESTANYS DE PALS, BOADA-FONTCLARA, FONTANILLES I GUALTA. Aquestes zones palustres existents a la Plana del Baix Empordà configuren una àrea planera, mal drenada de forma natural —com ho indiquen la manca de cursos naturals i els nombrosos recs construïts per facilitar el drenatge— i amb un pendent inferior al 0.2%. Es localitzen en el marge dret del riu Ter, i ocupen una extensió d'uns 12 Qm2. Fins a data històrica (segle XVIII) s'hi conservaren l'estany Marisc de Pals, l'estany de Boada-Fontclara, l'estany Buleny de Fontanilles i l'estany de la Poma en el terme de Gualta. Actualment es troben completament dessecades i les úniques llacunes apareixen a les Basses d'En Coll, més lligades a la dinàmica litoral que a la pròpia de les zones palustres. Les àrees palustres, en conjunt, es situen marginalment al delta del riu Ter i hi conflueixen els aports d'aigua i sediment del riu Daró i les rieres de Peratallada i Grossa de Pals. Per la part sud queden limitades pels relleus emergits de les muntanyes de Torrent i Boada i per les estribacions septentrionals del Massís de Begur. La possibilitat de desenvolupament d'aquest ambient palustre dins del context geològic de la plana cal atribuir-la a la progressiva acreció de la formació fluvio-deltaica cap a l'est a mesura que es reblia la conca. D'aquesta manera, es creà una àrea deprimida al sud que només rebia els sediments aportats pel Ter i pel Daró en episodis de crescuda i desbordament. L'escassa entitat de les rieres de Peratallada i de Pals no subministraven tampoc els sediments suficients per a la seva colmatació. A mesura que la formació deltaica augmentava la seva amplada a la línia de costa, les àrees palustres interiors quedaven envoltades, i pràcticament tancades, entre aquesta i els relleus circumdants; de forma que, en l'actualitat, el contacte amb la mar es realitza mitjançant la zona de maresma degradada recentment de les Basses d'En Coll de menys d'un quilòmetre d'amplada. Litològicament, estan constituïdes per sediments fins, argiles i llims negres, denotant una important presència de matèria orgànica com és 26 GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ 23 habitual en àrees pantanoses, i són més o menys salobres a conseqüència de la seva relació amb la mar. Efectivament, les zones palustres presenten unes característiques d'aigua dolca-salobre, arran dels aports d'aigua procedents tant del continent com de la mar i pel contingut de sals inherent en aquests materials (Bach, 1979). Una peculiaritat litològica, particularment interessant, és la presència de travertins situats en àrees properes a les zones palustres. Ens referim als afloraments de Sant Julià i Sant Feliu de Boada i als del sud de Pals. Així mateix, també s'han identificat afloraments travertínics a Fontclara i Palau-Sator, i al sud d'ambdues poblacions. Cada un d'aquests afloraments presenta unes característiques geològiques pròpies, les quals descriurem a continuació. No obstant, la identificació d'un seguit de similituds ens permet elaborar un model genètic conjunt per a tots ells. Tant els travertins de Boada com els de Pals es recolzen damunt d'un nivell d'argiles negres amb abundants fragments de petxiens i gasteròpods (Fig. 8) i, ocasionalement, damunt de materials col.luvials. Aquesta sèrie es recolza, a la vegada, damunt de materials paleogens. La seva potència és variable i no supera el metre i mig de gruix. Aquests nivells de travertins no són continus i presenten enfalcaments que, en distàncies curtes, redueixen el gruix del travertí a una senzilla crosta decimètrica o, inclús, el fan desaparèixer. Donen lloc a una morfologia aterrassada i en la seva estructura interna és possible identificar-hi restes de tiges i de vegetals, en posició vertical i bon estat de preservació. Un darrer denominador comú entre ambdós afloraments és la seva situació al voltant de la cota topogràfica de 20 m s.n.m. (entre 18 i 22 m) Fig.8.— Tall geològic dels travertins a la carretera de St. Julià a St. Feliu de Boada. Llegenda, A: Llims negres, B: Travertí, C: Crosta calcària, D: Col.luvions. 27 24 JOSEP MAS, LLUÍS PALLI i JOAN BACH fet que ens suggereix la possibilitat que, malgrat la distància que els separa, estiguin relacionats entre ells. Els travertins aflorants a Fontclara i Palau-Sator presenten una estructura geològica més senzilla. Ambdós s'assenten directament damunt de les roques paleogèniques, sobre les calcàries amb microfauna els primers i damunt les sorrenques els segons. Tot i això, el travertí situat al sud de Palau-Sator presenta uns trets diferents als anteriors. Es caracteritza, no només per la major extensió del seu aflorament, sinó pel fet de recolzar-se damunt d'una formació al.luvial-col.luvial, existent entre el travertí i l'Eocè subaflorant, i no haver-hi identificat cap nivell d'argiles negres. Finalment, els travertins que recobreixen el vessant est de La Coniera, uns 500 metres al sud de Fontclara, deuen el seu origen a l'escorriment superficial de les aigües de font. Com a possible explicació, apuntem la idea que la seva gènesi estès relacionada amb sorgències —probablement artesianes— d'aigua rica en carbonat procedent de la dissolució de les formacions carbonatades del Paleogen. Val a dir que el fenomen de l'artesianisme relacionat amb l'aqüífer existent en els materials paleogènics ja havia estat citat per Faura i Sans (1923). En els afloraments de Pals i Boada, aquests travertins precipitaren coetàniament a la sedimentació dels materials d'ambient palustre, com ho delata l'existència de sediments rics en matèria orgànica i restes d'organismes interdigitats amb els primers. A més, la disposició dels materials palustres a una cota uniforme ens suggereix un nivell d'estany enlairat un 8-10 m per damunt de la cota actual dels antics estanys de Pals i Boada, el qual s'endinsaria igualment en la vall de Peratallada on l'àmbit palustre quedaria substituït per una dinàmica al.luvio-col.luvial. Al nostre entendre, la presència d'aquestes seqüències de sediments palustres —fangs negres— i travertins a l'entrada del Corredor de Palafrugell és notablement destacable perquè aporta dades sobre les característiques geològiques d'aquest sector en un moment donat de la seva evolució. Per tant, considerem que la seva interpretació dins del context regional i, a ser possible, la seva datació absoluta són dos problemes puntuals, d'interessant resolució, per al coneixement de la geologia del Baix Empordà. 4.2.1.3.— EL MEDI LITORAL. El medi litoral es troba representat de forma contínua al llarg de la costa del Baix Empordà, des de L'Estartit fins a Punta Espinuda, límit meridional de la Platja de Pals. 28 GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ 25 En aquest medi, hom hi distingeix tres ambients distints (Fig. 9), 1.— La platja, influenciada directament per la dinàmica marina, és el resultat del retreballament dels sediments fluvials per l'onatge i els corrents marins. A la zona estudiada, l'amplada mitjana de la platja és d'uns 30 — 40 m. Les sorres de la platja de la Plana presenten una granulometria compresa entre 0.2 i 2 mm de diàmetre; mostrant una mancança de granoclassificació sobretot a la zona de la platja més propera a la línia de costa. La granoclassificació de les sorres augmenta a mesura que ens desplacem cap a zones més interiors, on l'efecte dels temporals és més esporàdic. En aquestes, el tamany de l'arena queda comprès, en un alt percentatge, entre 0.2 i 0.6 mm (Obrador et ai, 1971). W-E Fig.9.— Perfil morfològic del cordó litoral en la zona de les Basses d'En Coll (Mas, 1986). Un element morfològic destacable és la fletxa de sorra que es forma a la desembocadura del riu Ter. La seva morfologia és variable i és el resultat de l'equilibri entre el ritme d'aports de sediment per part del riu i de la capacitat de retreballament d'aquests pels processos marins (onatge i corrents). A l'àrea del Ter Vell i la Platera, s'han identificat unes depressions sornes en la part interior de la platja i que anomenaren depressions de rera-platja. Aquestes solen trobar-se en aquells llocs on el cordó litoral de dunes presenta escassa entitat (Fig. 10). 2.— El cordó litoral de dunes és producte dels processos eòlics. A la façana litoral estudiada, s'estén de forma quasi contínua, rera les platges de Pals, de La Fonollera i de L'Estartit, exceptuant el lloc del Ter Vell. Les dimensions mitjanes d'aquest cordó són d'uns 10 a 15 m d'amplada i de 2 a 5 m d'alçada. En el sector de La Fonollera i Pinell també s'hi troben unes depressions sommes, però aquestes estan situades rera les dunes. 29 26 JOSEP MAS, LLUÍS PALLÍ i JOAN BACH Fig.10.— Mapa d'unitats quaternàries de la franja litoral entre el Montgrí i el riu Ter. Llegenda, 1: Platja, 2: Dunes del cordó litoral 3: Depressió rera-platja o rera-duna, 4: Restes de dunes d'antics cordons litorals, 5: Dipòsits eòlics, 6: Maresma recent, 7: Maresma degradada antiga, 8: Antic curs fluvial, 9: Estanys litorals, 10: Antics estanys litorals, 11: Al·luvial, 12: Col.luvial, 13: Substrat pre-quaternari. A l'extrem meridional de la platja de Pals, el cordó litoral queda unit al complex de dunes continentals que remonten el massís de Begur. La distinció entre ambdues és certament difícil. A la cartografia de la Fig. 11 hem senyalat un contacte aproximat basant-nos en la distribució dels 30 GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ 27 afloraments de materials eocènics, damunt dels quals s'assenten les dunes continentals, i ubicant les acumulacions eòliques pròpies del cordó litoral a les zones més properes a la línia de costa i, cap al nord d'aquest conjunt, en aquells punts on les acumulacions presenten una morfologia de cordó litoral antic. Els materials que conformen les dunes procedeixen dels sediments de la platja, transportats per deflacció i acumulats a la part interna del cordó litoral. La selecció del sediment exercida pel vent es fa palesa en les corbes grariulomètriques (Obrador et ai, 1971); observant-se com l'arena acumulada a la duna presenta un tamany de gra considerablement més fi que el dels dipòsits de platja. 3.— Les zones de maresma, situades darrera el cordó litoral de dunes, han estat formades en la confluència dels processos litorals amb la dinàmica fluvio-deltaica. En aquesta zona s'hi localitzen els estanys o llacunes litorals. Dins de la Plana del Baix Empordà, ocupen una franja considerable del cordó litoral. Entenem per maresma tot terreny pla i pantanós situat a la zona costanera darrera un golf, badia o estuari i format per dipòsits de llims i sorres. En una primera fase gran part de la superfície de la maresma és ocupada per aigües marines i fluvials i dóna lloc a brassos morts de rius i llacunes. En una fase posterior, es consoliden i són fixats per plantes halòfiles. Les particularitats i la rellevància que adquireixen aquests ambients durant l'evolució de la plana els atorguen un interès que justifca la seva descripció acurada respecte als altres ambients. D'aquesta manera, les zones de maresma poden dividir-se en dos complexes: el format pel Ter Vell i La Platera, al nord, i el de La Fonollera i Les Basses d'En Coll, al Sud. L— LA ZONA DEL TER VELL I LA PLATERA Aquesta zona de maresma presenta un contacte definit amb els materials fluvio-deltaics de la plana i, entre ells i la línea de costa, arriba a una amplada màxima d'uns 1,3 Qm, acupant una superfície de 2,8 Qm2 (Fig. 10). En ella, hom hi pot identificar una zona de maresma degradada recentment, que comprèn el paratge de La Platera, i una zona de maresma degradada, des de més antic, que comprendria la resta de l'extensió. Dins del conjunt d'aquesta maresma degradada, les llacunes i environs del Ter Vell i la llacuna del Frare Ramon a la Platera serien les úniques parts corresponents a maresmes actives en l'actualitat. El terme «maresma degradada» pot resultar confús i, sovint, ha estat mal definit, sobretot en àrees amb un fort impacte de l'activitat hu31 28 JOSEP MAS, LLUÍS PALLÍ i JOAN BACH mana. Quan parlem de «maresma degradada» fem referència, concretament, a aquelles àrees que, per qualsevol causa —natural o antròpica—, rarament estan sotmeses a períodes d'inundació o entrada de la mar, no presenten llacunes i posseeixen acumulacions eòliques deslligades del cordó litoral. És en aquest sentit que les maresmes esmentades poden qualificarse de degradades. Com ja s'ha esmentat anteriorment, es coneix per «Ter Vell» una banda de terreny existent entre Torroella de Montgrí i L'Estartit que correspon a una antiga llera del Ter, fàcilment identificable, i que desembocava a la platja de L'Estartit. Aquest antic curs, actualment reblert de materials, solca la plana fluvio-deltaica i, en arribar a mar, s'eixampla a manera de ventall englobant una zona amb llacunes (de dimensions 700 x 300 m) limítrofa a la platja. Aquestes presenten una bona comunicació amb la mar a través de la platja, on s'interromp el cordó de dunes litorals. Amb tot, el seu funcionament hidrològic està relacionat amb els fluxes superficials i subterranis de la plana al·luvial. A banda i banda d'aquestes llacunes i de la seva zona d'influència s'estén el que anomanem la maresma degradada del Ter Vell. Al marge nord, s'hi assenta l'eixample de L'Estartit i, pel marge sud, limita amb La Platera, fent que l'àrea de maresma s'estengui fins a l'actual curs del Ter. D'altra banda, La Platera presenta en l'actualitat una única llacuna, anomenada del Frare Ramon, situada a la seva part sud i de dimensions aproximades de 200 m de llargada i 20 a 30 m d'amplada. A la fotografia aèria de 1956, encara és possible identificar-hi dues llacunes més, de dimensions menors, totes elles perpendiculars a la línea de costa i envoltades d'acumulacions eòliques pertanyents, probablement, a antics cordons litorals. Degut a la presència del cordó de dunes, l'entrada d'aigua marina a La Platera en episodis de tempesta hauria estat a través de les desembocadures dels estanys, on, com pot observar-se avui dia a l'estany del frare Ramon, el cordó hi apareix menys desenvolupat. Així mateix, al nord de La Platera el cordó desapareix puntualment i és substituït per la depressió de rera-platja, essent el lloc més propici per a la comunicació amb la mar. No obstant, el fort impacte humà exercit en aquest sector, concretament en els darrers anys, ha accelerat la seva degradació i per tant, avui dia, considerem oportú qualificar els environs de La Platera com a maresma degradada i només la llacuna del Frare Ramon com a únic reducte de maresma activa. 32 GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ 29 2.— EL SECTOR DE LA FONOLLERA - LES BASSES D'EN COLL. Com a continuació de la zona de La Platera, igualment en relació amb la plana al·luvial del Ter i al sud d'aquest, s'hi localitza la zona de maresma de La Fonollera - Les Basses d'En Coll (Fig. 11), aquestes últimes relacionades amb la dinàmica de les zones palustres. En general, és possible distingir unes àrees que presenten degradació recent, com són les pròximes al riu Ter, i unes altres, localitzades en el sector central, degradades des de més antic. La longitud d'aquestes maresmes és d'uns 2.2 quilòmetres i la seva amplada màxima és inferior a 1.000 m, presentant una extensió aproximada d'uns 2 Qm2. En el seu límit sud, enllaça amb el conjunt de sediments eòlics de Pals. La complexitat que presenta aquesta zona està relacionada tant amb la progradació de la pròpia plana com amb la dinàmica fluvio-deltaica que l'ocasiona. D'aquesta manera, la zona nord de la Fonollera presenta les característiques pròpies d'un ambient de maresma —actualment degradada— on és possible identificar l'existència d'estanys antics perpendiculars a la línea de costa d'entre els quals, els situats més cap al Ter encara presenten petits embassaments relictes. Per la seva part, la zona de les Basses d'En Coll es mostra com la continuació de la zona palustre en el contacte amb el medi litoral. Efectivament, el drenatge de la part meridional de la Plana del Baix Empordà, tant subaèri com subterrani, va a desembocar en el paratge de les Basses d'En Coll, limitat entre els turons eocènics de Mas Pinell i La Fonollera, al nord, i les acumulacions col.luviais i eòliques de Pals, recolzades també sobre les marques de l'Eocè, al sud. Això fa que la llacuna existent —que comprèn el tram final del Rec del Molí— es nodreixi d'aigües continentals. Aquest fet no impedeix que, l'aigua de mar que penetra a la llacuna a través del seu canal o bé, més extraordinàriament, atravessant l'espai de la platja, atorgui una certa salubritat a aquestes aigües. Donada aquesta relació amb el mar, hem cartografiat com a zona de maresma —actualment degradada— la franja més pròxima a la línea de costa; amb el benentès que les aigües que alimenten aquesta zona humida procedeixen, en la seva major part, de la plana al·luvial. Atenent ara a les formacions de dunes litorals, és fàcil identificar, a uns 300 m darrera el cordó litoral, una alineació d'aquestes, paralel.la a la línea de costa, i que, en conclusió, degueren haver format part d'un antic cordó litoral. Com a element significatiu, a La Fonollera apareix una llacuna darrera aquest cordó antic —també paral.lela a ell— i que 33 30 JOSEP MAS, LLUÍS PALLÍ i JOAN BACH •/"• '-*- '«K /.' f / - -•^<r·«-·.-r·V Fig.ll.— Mapa d'unitats quaternàries de la franja litoral entre el riu Ter i el massís de Begur. Llegenda, 1: Platja, 2: Dunes de cordó litoral, 3: Depressió rera-duna, 4: Antiga depressió rera-duna, 5: Restes de dunes d'antics cordons litorals, 6: Dipòsits eòlics, 7: Dipòsits eòlics amb substrat pre-quaternari subaflorant, 8: Maresma degradada recentment, 9: Maresma degradada antigament, 10: Estanys litorals, 11: Antics estanys litorals, 12: Zona palustre, 13: Antic curs fluvial, 14: Al·luvial, 15: Col.luvial, 16: Substrat pre-quaternari. 34 GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ 31 hom pot atribuir a les restes d'una depressió de rera-duna. Al sud de les Basses d'En Coll, malgrat les transformacions sofertes pels cinturons de dunes, és possible distingir i separar el cordó antic de l'actual per la depressió de rera-duna existent entre ambdós. Aquesta depressió s'estén uns 500 m fins que queda colmatada per acumulació eòlica. Aquest doble cordó de dunes ens reflexa la progradació del medi litoral com a resultat del retreballament marí dels sediments aportats continuament pels rius. L'establiment d'un cordó litoral avançat afavoreix la formació de zones deprimides darrera seu, on s'establiran les futures àrees de maresma, possibilitant l'embassament d'aigua marina en llacunes parel.leles a la costa. Aquestes àrees es degueren anar colmatant progressivament amb els aports de materials fluvials. Una llacuna d'aquest tipus és l'esmentada a la zona de La Fonollera, situada'al front d'uns dels canals de distribució de la formació deltaica i pertanyent al cordó més antic. Centrant-nos a les llacunes o estanys, la seva formació no depèn només de la progradació del sistema litoral —que, com ja hem expressat, dóna lloc a llacunes paral·leles a la costa—, sinó també de la dinàmica dels processos fluvials actius a la plana. És a dir, els diferents cursos d'aigua que la solquen, i també, en el nostre cas, els canals de distribució, és veuen obligats a travessar els cordons litorals de dunes a fi de poder desembocar a mar. A mesura que té lloc la progradació i les zones de maresma es rebleixen de sediments, aquests canals poden quedar aïllats en forma de llacuna, amb disposició perpendicular a la línea de costa (Bach, 1986, i en premsa). Les llacunes del nord de La Fonollera i les Basses d'En Coll —així com la llacuna existent a La Platera, esmentada a l'apartat anterior— són exemples d'aquest tipus de procés. Malgrat que en algunes d'elles no sigui identificable la continuació de la llera cap el continent, aquestes llacunes són testimoni del canvi que els cursos d'aigua han anat sofrint al llarg del temps. Finalment, lligat a la progradació del litoral, citarem l'existència d'escarpats en el vessant est del relleus eocènics d'El Pinell de Dalt i de l'assentament arqueològic de «La Fonollera» atribuïbles a veritables penyasegats marins produïts per l'acció erosiva de l'onatge. D'aquesta forma, queden senyalats dos antics límits de la línia de costa. 4.2.2.— ELS DIPÒSITS MARGINALS. Dins dels dipòsits marginals s'hi inclouen aquells que no estan relacionats directament amb el rebliment de la plana per processos al·luvials i litorals. Ens referim, concretament, als materials de vessant, desenvo35 32 JOSEP MAS, LLUÍS PALLÍ i JOAN BACH lupats en els relleus que envolten la plana i en els seus turons, i a les acumulacions eòliques continentals (vegeu Mapa 1). 4.2.2.1.— ELS DIPÒSITS DE VESSANTS. En el cas de la Plana del Baix Empordà, els dipòsits de vessant és a dir, l'acumulació de materials procedents de l'erosió a la base d'un pendís, amb més o menys transport, i, en general, amb escassa cimentació, cal localitzar-los a les vores dels massissos que la limiten i dels relleus que hi apareixen dispersos. Malgrat l'absència de grans formacions de relleu, aquests tipus de dipòsits apareixen ben representats a la zona estudiada; de forma que s'han distingit els següents tipus de formació superficial en vessant. 7.— MATERIAL COL.LUVIAL. En general, estan formats per aquells materials de tamany heterogeni, resultant de la denudació del vessant i transportats ja sigui per processos gravitatoris, escorrentia superficial difusa i reptació del sòl, entre altres. La seva litologia depèn fonamentalment de les roques aflorants en el vessant, encara que, habitualment, solen predominar les granulometries fines (llims i arenes de gra fi) davant les més grolleres (sorres i blocs). Les principals formacions col.luvials de la plana apareixen envoltant els relleus de roques eocèniques i la seva composició litològica dependrà, doncs, dels materials eocènics subaflorants. Presenten una potència rarament superior a 2 m i no s'hi han observat cimentacions (apart de puntuals formacions de crostes carbonatades o caliché). Per la seva disposició, canvien la morfologia dels vessants, concretament a les parts més baixes on s'acumulen, reduint el pendent — originàriament poc escarpat— i atorgant-li un perfil sensiblement rectilini. En determinats llocs, per exemple, al nord dels Masos de Pals hom pot observar que els materials col.luvials encerclen completament els turons eocènics. Ara bé, creiem que aquestes formacions concretes no poden considerar-se com a col.luvials, en sentit estricte, degut a l'escassa potència que tenen —inferior a 0.5 m— i al poc transport pel vessant que han sofert, a causa de l'escàs pendent existent. Així, considerem més correcte qualificar aquests dipòsits com a materials eluvials en vista dels trets esmentats. La formació d'aquests eluvials ha estat afavorida per l'existència de materials margosos subaflorants, fàcilment esmicolables. 36 GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ 33 2.—CONS DE DEJEC CIO. Dins del Corredor de Palafrugell, prop de Torrentí, s'ha identificat una formació col.luvial que, tant per l'organització sedimentològica que presenten els seus materials com per la morfologia lleugerament lobulada que atorguen a la superfície, podria atribuir-se a un minúscul con de dejecció. 3.— DIPÒSITS DE PEUDEMONT. Apareixen a la falda sud del massís del Montgrí, des d'Ullà fins a L'Estartit. Estan formats per argiles i llims ocres amb blocs anguloses, predominantment carbonatats (Pallí i Llompart, 1981). D'entre els dipòsits de vessant són els que presenten un major pendent, deTordre de 4%. 4.— GLACIS D'ACUMULACIÓ. Aquest tipus de formació es localitza extensament en el vessant septentrional de Les Gavarres, des de La Bisbal fins a Sant Climent de Peralta. Consisteix en un dipòsit de materials detrítics, transportats per processos d'escorrentia, on enllacen amb els materials al.luvials de la riera de Vulpellac. L'acumulació d'aquests sediments, predominantment arenes i llims, amb petites intercalacions de nivells conglomeràtics, posseeix una potència d'uns 8 — 10 m, presentant un perfil rectilini i un pendent aproximat de 1' 1.5 %. Cap al nord, aquest glacis d'acumulació, que anomenarem «glacis de Fonteta», s'uneix a l'ampla superfície col.luvial que s'estén a l'oest de Canapost. Més cap a l'est, contacta amb la vall de la riera de Peratallada. El glacis de Fonteta està drenat per petites rieres les quals presenten un lleuger encaixament (d' 1 a 3 m) reflexant la inactivitat dels processos d'acumulació en l'actualitat. Altres dipòsits de glacis d'acumulació, de proporcions menors al descrit, són el que es formà al nord de Foixà en contacte amb la plana al·luvial del Ter, el desenvolupat al nord de Matajudaica i, finalment, el que apareix al sud de Casavells. 4.2.2.2.— ELS DIPÒSITS EÒLICS CONTINENTALS. Les acumulacions de sorres, seleccionades i transportades pel vent, tenen lloc tant al litoral com a l'interior de la plana. Les primeres formen part del cordó litoral —les quals ja han estat comentades a l'apartat referit a aquest medi— i les segones constitueixen els dipòsits eòlics continentals. No obstant, no s'ha de desestimar la possibilitat que els 37 34 JOSEP MAS, LLUÍS PALLÍ i JOAN BACH cordons litorals antics relictes a la maresma de La Fonollera - Basses d'En Coll hagin estat modificats per l'acció de la tramuntana. Efectivament, el principal agent de la deflacció és la tramuntana. Aquest vent, de component nord, amb petites variacions NE i NO, pot presentar velocitats de fins a 170 Qm/h (Macau, 1964), i, en el context meteorològic de l'Empordà, domina clarament en intensitat i freqüència sobre els altres vents. No en va, la disposició de les diferents dunes identificades senyalen només la tramuntana com a agent generador. Les acumulacions eòliques continentals es troben repartides arreu de la Plana del Baix Empordà. Generalment, es tracta de sorres de gra fi, subarrodonides, formades per quars, feldspat i biotita i per petits fragments de roques metamórfiques i minerals de roques extrusives. Entre els principals dipòsits destaquen els que travessen els massissos de Montgrí i de Begur. Els dipòsits eòlics de Montgrí afloren de forma contínua des d'Empúries fins a la plana del Ter. En concret, en el paratge de l'Horta d'En Reixac, a mig camí entre Torroella i L'Estartit, construeixen una duna de vessant, formada a recer del vent, en forma de mitja lluna de braços desiguals enfilats cap al sud. S'alça a una altura mitjana de 19 m damunt dels terrenys limítrofes. Els aports de sorra devien procedir dels cordons litorals i altres complexes de dunes existents a l'Alt Empordà. Aquest conjunt dunar, format en temps històrics, fou mòbil fins que, a les postrimetries del segle passat, es procedí a iniciar a la seva fixació per a repoblement forestal, fet que continuà durant els primers anys del present segle. Els dipòsit eòlic que recobreix el massís de Begur s'inicia a la platja de Pals i ocupa la franja existent entre el Puig Caramany Gros i el Puig Son Ric de Begur, arribant a traspassar el massís fins al seu vessant meridional. La potència d'aquesta acumulació, estimada en uns 60 m (Cros, 1987) pot observar-se a les explotacions d'àrids que travessa la carretera de Regencós a Begur. A la platja de Pals, aquests complex dunar comença en el cordó litoral, on desenvolupa una morfologia ben definida a favor de tramuntana. A la foto aèria de 1.956, es possible identificar dunes en morfologia de barkhana, o sigui, en forma de mitja lluna amb els braços estesos a sotavent. Associat amb aquest complex dunar, cal citar les acumulacions eòliques emplaçades al sudoest de Regencós. La presència de microfauna pròpia de llacunes salobres en aquests dipòsits indicaria que els aports de sediment no només devien procedir de la platja i de la resta de dunes litorals i continentals, sinó que també la deflacció de les zones palustres de la plana degué aportar-hi material (Cros, 1987). 38 GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ 35 A més dels dos grans dipòsits eòlics esmentats, cal fer referència als conjunts d'acumulacions eòliques continentals menors que existeixen arreu de la plana del Ter. A la part nord, prop de Canet de Verges, aflora un conjunt de dipòsits sorrencs, sis en total, d'origen eòlic, sense una morfologia definida ni una expressió topogràfica destacable. Més cap al sud, i ja al marge dret del riu Ter, existeix una considerable extensió de sediments eòlics (0,3 Qm2), com ho assenyala el topònim de «Els Sorrers», situats un quilòmetre al nord de Sant Iscle. Fins fa relativament pocs anys mantenien la seva morfologia; però en l'actualitat han estat degradades per acció antròpica. Al mateix marge dret del Ter, apareixen altres acumulacions eòliques prop de Foixà. Altres afloraments són els que apareixen en el terme de Gualta, destacant per la seva extensió (0,56 Qm2) el que voreja la carretera que condueix a Pals. Cros (1987), mitjançant l'estudi granulomètric, mineralògic i microfaunístic d'aquests darrers dipòsits eòlics, conclou que deuen estar formats per sediments procedents dels aports al·luvials del riu Ter. Finalment, cal mencionar les acumulacions eòliques, de poca entitat i considerablement degradades, que apareixen a les proximitats del Ter Vell, al nord de la zona de maresma del mateix nom; ja que hom pot atribuir llur origen tant a processos eòlics continentals com a restes d'un antic cordó litoral. Determinats criteris morfològics, com són la manca d'una alineació paral.lela a la costa, la seva continuïtat espacial i la proximitat d'un antiga llera del Ter també paral.lela a mar com a límit interior, no ens permeten afirmar que corresponguin a un antic cordó litoral. L'existència ja citada de dunes formades per sediments al·luvials al voltant del Ter sembla recolzar aquesta idea. En conseqüència, les considerarem, amb la deguda reserva, com a dipòsits eòlics continentals. 5.— DINAMISME A LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ DURANT H'OLOCÈ. Com s'indueix de les dades exposades fins ací, l'evolució geològica de la Plana del Baix Empordà ha estat dirigida, dins de l'emmarcament estructural corresponent, pels processos sedimentaris que s'hi desenvoluparen. En aquest apartat, realitzem un breu sumari d'aquestes dades amb la finalitat d'elaborar un senzill esquema evolutiu. Primerament, cal tenir en compte el lapse de temps que abarquen els materials estudiats. Ja hem fet èmfasi en el fet que la plana al·luvial del Ter, així com els diversos ambients associats, va establir-se en el moment 39 36 JOSEP MAS, LLUÍS PALLÍ i JOAN BACH que el nivell de la mar s'estabilitzà en una cota propera a l'actual en els darrers estadis de la transgressió versiliana, ara fa uns 5.000 anys aproximadament. Aquesta estabilitat havia de permetre, en primer lloc, la progradació dels aparells deposicionals a mesura que s'acumulaven els sediments i, juntament amb la subsidència existent, el reompliment de la plana amb els materials aportats. Aquesta dinàmica es desenvolupà en un marc geogràfic definit entre els massissos emergits; els quals presentaven característiques morfològiques, com són la distribució de la xarxa de drenatge, el perfil i pendent dels vessants i la distribució dels materials de vessant, entre altres, diferents a les actuals i relacionades amb el nivell de base —el nivell del mar— existent en aquell moment determinat. Per exemple, la superfície d'erosió identificada a les Pre-Gavarres delata l'existència d'una etapa de modelat anterior a l'actual dinàmica de denudació. Amb tot, els elements més destacables en l'evolució de la plana són la formació al·luvial i el cordó litoral. La morfologia que ofereixen en superfície reflecteix les particularitats d'aquestes dinàmiques en els darrers estadis evolutius; les tendències dels quals han estat esquematitzades de forma cartogràfica en la Fig. 12. A la plana al·luvial és possible distingir-hi una ampla plana d'inundació formada en el sector anterior al passadís de Torroella — Gualta. La plana d'inundació s'estén a través del Corredor d'Albons fins a Empúries i, per la part sud, remonta l'al.luvial del riu Daró. En aquest sector, cal ressenyar-hi l'existència de l'estany d'Ullastret. La seva dinàmica hidrològica encaixa en la dinàmica al·luvial que actualment regeix la zona. No obstant, l'origen de la cubeta on es troba instal·lat caldria cercar-lo, al nostre entendre, en etapes o cicles d'erosió pretèrits. La formació fluvio-deítaica, pròpiament dita, es desenvolupa en el sector oriental de la plana del Ter, a l'est del passadís esmentat. El delta, de morfologia lobulada i amb canals de distribució del sediment ben representats, posseeix unes dimensions reduïdes respecte a la superfície total de la plana al·luvial. Una extensió similar l'ocupen les zones palustres existents entre els relleus emergits al sud i la formació deltaica progradant. Els nivells de llims negres amb fragments de petxines i de travertins, localitzats a Boada i Pals, estan, probablement, en relació amb antics nivells d'estany. El seu emplaçament d'uns 8 — 10 m per damunt de la cota dels estanys actuals denota un nivell de base diferent i més elevat. No podem deixar, doncs, d'anotar les connotacions paleogeogràfiques 40 Fotografia aèria feta després de les pluges dels primers mesos de l'any 1977, que permet de fer-nos una idea força exacta de com era l'antiga fesonomia de l'estany d'Ullastret. (Foto cedida per Trabajos Aéreos y Fotogramétricos). QUATERNARI Poblacions: L—Verges; 2.—Ullà; 3.—Torroella de Montgrí; 4.—L'Estartit; 5.—Foixà; 6.—Rupià; 7.—Parlavà; 8.—Ultramort; 9.—Serra de Daró; 10.—Fontanilles; 11.—Gualta; 12.—Ullastret; 13.—Corçà; 14.—La Bisbal; 15.—Cruïlles; 16.—Fonteta; 17.—Vulpellac; 18—Castell d'Empordà; 19.—Peratallada; 20.—Palau Sator; 21.—Pals; 22.—Torrent; 23.—Regencós; 24.—Begur. MAPA 1- Mapa d'unitats quaternàries de La Plana del Baix Empordà. r A .A . A A . A .; • ' " A . !. A ' ' A '. ' A ' A . •."!*!"> 'A'' A : . £ > ' . /,-:,>'y f^<*\*: XA5^>^\ />/- //->?. GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ 37 que la confirmació d'aquest fet comportaria; insistint, al mateix temps, en l'interès que presenten aquests afloraments. A la part frontal de la formació deltaica s'hi estableix un cordó litoral generat pel retreballement del sediment per l'onatge. Asociades al medi litoral, també apareixen extenses zones de maresma situades darrera d'aquest cordó. A la maresma de La Fonollera — Basses d'En Coll, és possible observar la progradació del cordó litoral a través de les alineacions de dunes i d'estanys que formaven part d'un cordó més antic. Tanmateix, la Fig.12.— Esquema interpretatiu de l'evolució recent de la Plana del Baix Empordà. Llegenda, 1: Espai de dunes litorals i platja actual, 2: Espai de maresmes, estanys i antics cordons litorals, 3: Espai de zones palustres i estanys, 4: Espai del medi al·luvial, 5: Substrat pre-quaternari i dipòsits marginals, 6: Front de sediments al·luvials, 7: Antic curs fluvial, 8: Límit entre espais, 9: Límit gradual entre espais, 10: Xarxa fluvial i límit de costa. 41 38 JOSEP MAS, LLUÍS PALLÍ i JOAN BACH presència de llacunes perpendiculars a la costa reflecteix l'existència d'antics cursos d'aigua que arribaven a mar, denotant la importància que les aigües continentals tenen en la dinàmica de l'àrea. D'altra banda, en la maresma del Ter Vell — La Platera també ha estat possible intuir una possible progradació del litoral, malgrat la degradació antròpica que pateix la zona. En conseqüència, hom pot decantar-se cap a una interpretació evolutiva similar a la descrita pel sector de la Fonollera — Basses d'En Coll. Cal afegir que, dins de l'evolució de la plana en els darrers segles, destaca la influència de l'activitat humana i, concretament, les accions realitzades sobre les zones humides. Finalment, es planteja la continuïtat de la progradació de la plana fluvio-deltaica en el futur, mantenint constants o estables les variables del nivell de base, neotectònica i tasa de subsidència. Alguns autors han manifestat la impossibilitat de progradació pel fet que, en sortir del recés del Montgrí i del massís de Begur, els aports seran arrastrats pels corrents de deriva litoral, impedint d'aquesta manera la progradació de la formació deltaica. Admetem, però, que abans d'arribar a aquesta situació, la plana podria haver progradat una distància d'uns 500 m. Arran dels estudis geofísics realitzats a la plataforma continental davant les costes de l'Empordà i el Rosselló, Got (1973) suggerí que la progradació estava més lligada a la relació amb els processos de sedimentació i morfologia de la plataforma que a la disposició dels relleus emergits. 6.— BIBLIOGRAFIA. BACH, J. (1979). Salinització dels aqüífers de la franja costera de l'Alt Empordà. Tesi de Llicenciatura, inèd. Universitat Autònoma de Barcelona. BACH, J. (1986). Sedimentación Holocena en el litoral de l'Alt Empordà. Pub. XI Congreso Esp. Sedimentología. Barcelona. BACH, J. (en premsa). Sedimentación Holocena en el litoral emergido de l'Alt Empordà. Acta Geològica Hispànica. Barcelona. BOADAS, J.; OLIVERAS, J.M. i SUNYER, X. (1987). El Ter. Quaderns de la Revista de Girona, n° 12, 106 pp. CROS, LI. (1987). Estudi sedimentològic dels dipòsits eòlics continentals del Baix Empordà. Tesi de Llicenciatura, inèd. Universitat de Barcelona. FAURA I SANS, M. (1923). Explicació de la fulla n° 24, Sant Feliu de Guíxols. Servei del Mapa Geològic de Catalunya. 88 pp. Mancomunitat de Catalunya. Barcelona. GOT, H. (1973). Étude des corrélations tectonique-sédimentation au cours de la histoire quaternaire duprécontinentpyrénéo-catalan. Tesi Doctoral. Univ. Scienc. et Techniq. Languedoc, Montpellier, 294 pp. MACAU, F. (1964). L'Alt Empordà geometritzat per la tramuntana. Inst. Est. Empordanesos, vol. V, pp. 21-39. Figueres. 42 GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ 39 MARQUES, M.A. i JULIÀ, R. (1986). Fluvià and Muga delta plain geomorphological features and evolution, Alt Empordà — Gulf of Roses. Thalassas, 4,1: 123-134. MARTÍNEZ GIL, F.J. (1972). Estudio hidrogeológico del Bajo Ampurdàn. Mem del I.G.M.E., tomo 84, Vol. 2, Madrid. MAS, J. (1986). Geologia del Baix Ter. Rev. de Girona, 115: 71-74. MATAS, J. (1986). Els estanys eixuts. Quaderns de la Revista de Girona, n°7, 95 pp. MINISTERI D'OBRES PÚBLIQUES (1970). Estudio de los recursos hidraulicos totales del Pirineo Oriental (zona norte). Memòria, pianos y anexos. Madrid. OBRADOR, A.; PALLI, LI.; ROSELL, J. i TRILLA, J. (1971). Morfologia de la costa baja en la província de Gerona. Rev. de Girona, 55: 29-36. PALLI, LI. (1972). Estratigrafía del Paleógeno del Empordà y zonas limítrofes. Pub. de Geologia de la Univ. Autònoma de Barcelona, n° 1, 338 pp., 32 quadres, 82 fig. i 2 mapes. Bellaterra. PALLI, LI. i LLOMPART. C. (1981). Geologia del Montgrí. Publ. Inst. d'Est, del Baix Empordà. T. I. Sant Feliu de Guíxols. PALLI, LI. i BACH, J. (1987). Itinerari geològic pel Baix i Alt Empordà. Pub. I.C.E. de la U.A.B., Bellaterra, 94 pp. PALLI, LI i MAS, J. (1989). Mapa litomorfològic de la Plana del Baix Empordà. Edic. Uni. Geol. C.U.G. Escala 1:30.000, 82 sig. conv. Girona. RIBA, O. (1981). Canvis de nivell i de salinitat de la Mediterrània occidental durant el Neogen i el Quaternari. Treb. Inst. Cat. Hist. Nat., 9: 45-62. SCHUMM, S.A. (1977). The Fluvial System. John Wiley & Sons, New York, 338 pp. SOLÉ SABARIS, LI.; FONTBOTE, J.M.; MASACHS, V. i VIRGILI, C. (1955). Continuidad de las escamas de corrimiento del Ampurdàn entre Figueras y el Macizo del Montgrí y edad de su formación. Univ. Barcelona, Secret. Pub., Tomo Hom. Dr. F. Pardillo, pp. 145-153. 43 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS (SEGLES IV a.C. - I d.C.) PER JOSEP M.a NOLLA LLUÍS ESTEVA FRANCESC AICART La punta dels Guíxols, orientada quasi perfectament de nord a sud, es troba situada a l'acabament de l'actual Passeig dels Guíxols, entre aquest i el port comercial, i gaudeix d'una posició dominant en relació a les àrees circumdants immediates. Actualment té una altura màxima de 18,5 metres sobre el nivell del mar i és formada de granit rosa —típic d'aquesta zona— barrejat amb alguns filons d'aplita. Moltes diaclasses (fractures naturals) hi són també presents. Precisament una d'elles fou objecte de forta erosió fins al punt de formar un pas subterrani-marítim que travessa d'est a oest l'esperó rocós i formà la coneguda cova del Sant, ben present en llegendes relacionades amb la ciutat i el seu patró, Sant Feliu dit l'Africà^. Damunt d'aquestes roques hi ha un sòl de tipus Xeroranquer (Xerorthent lític) caracteritzat per ser molt sorrenc, prim i propens a l'erosió(2). El granit es troba químicament molt descompost. Aquest turó granític s'interna en el port i el divideix en dos: a llevant un de petit anomenat Calassanç; a ponent un més gran anomenat port de l'Abric; ports que, a l'època del poblat, probablement s'endinsaven (1) HURTEBISE 1905a, p.33; 1905b, p.217; 1905c,p. 34. Dades sobre Hurtebise a LLUÍS ESTEVA, Eduardo Gonzàlez Hurtebise dit Delaborde. Notes biogràfiques, «Estudis del Baix Empordà», núm. 6, 1987, ps. 137-160. Vegeu les abreviacions al final del text. (2) Agraïm a Albert Palahí i Cervera la gentilesa d'haver-nos fornit aquesta informació. 45 2 JOSEP M? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART més terra endins. A llevant, al peu de l'esperó, hi desguassa la petita riera de Tueda. El turó és unit a la terra ferma pel costat de tramuntana, amb inclinació cap a mestral, mentre que els costats de llevant, de migdia i de ponent, protegits de manera natural per petits penya-segats, es projecten damunt les platges o directament sobre el mar. La defensa del promontori només depenia de la fortificació o control de l'istme pel costat nord-oest i de les poques parts vulnerables que a la resta presentava. 1. EFEMÈRIDES DELS GUÍXOLS Les dades que segueixen demostren que l'esperó dels Guíxols sofrí forta erosió; això explica l'escapçament superior de les sitges i l'absència de les parets del que segurament fou un poblat ibèric. Segons creiem, els fets principals que configuren la seva història són: 1). 1493. El primer moll de la vila. El 26-X-1493, Ferran el Catòlic concedí permís als jurats de Sant Feliu per a construir un moll i per a poder imposar els tributs corresponents als seus usuaris. El moll —que encara existeix— ara es veu rodejat per les instal·lacions del Club Nàutic i hom pot passejar-hi per sobre<3). 2). 1606. Amb les dades de què disposem, Cano fou el primer que esmentà la presència del poblat dels Guíxols. Segons ell, abans dels moros ya en este territorio abia una pequena poblacion llamada Jecsalis, fundada en la lengua de tierra que està entre los dospuertos o senos que hace el mar en esta playa, el mayor que comunmente llamamos el puerto, y esta mas a poniente del otro pequeno, que vulgarmente se llama Calasans, o, Cala Sancta, en reverencia según la antigua tradición del gloriosíssimo Màrtir Sant Feliu...W. 3). 1652. Els cementiris guixolencs eren al costat de les esglésies, com a la majoria de les poblacions. Però en temps de pesta, l'esperó dels Guíxols fou lloc d'enterrament dels apestats, en un intent de fer menys fàcil la propagació del contagi. Per ara, el temps que tenim documentat d'aquest ús va del 1652 al 1661, bé que en documents posteriors encara hom parla de fer absoltes als Guíxols. Pel que vam observar durant les excavacions del 1952, com que la (3) HURTEBISE, 1905c,p. 145. LLAMBERT FONT, El primer puerto de San Feliu, «Àncora» F.M. (Festa Major) 1956; també El primer muelle de Sant Feliu i el legado Sans para los pobres, «Àncora» 20-1-1966. (4) ALONSO CANO, Discurso general de este antiquíssimo Castillo y Monasterio de Sant Feliu de Guíxols..., 1606, St.F.G. Ms. autògraf a l'Arxiu Històric de Girona i altre ms. al Monestir de Montserrat; xerocòpies del de Girona a la biblioteca de «la Caixa» i a l'AHMSF, p. 5v. 46 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 3 Fig. 1. El turó dels Guíxols s'interna en el port i el divideix en dos: El més gran, anomenat de l'Abric, és davant de l'actual ciutat i ha quedat estrafet a causa de l'escollera construïda a començament de segle quan els guixolencs reclamaven un tren i un port que facilitessin l'expansió de la seva indústria surera. L'altre, el de Calassanç, és situat a orient del turó —primer terme de la fotografia— on s'hi veu l'actual moll comercial. El nom —Calassanç— era el de la platja i, per alguns, també el de la cova que travessava l'esperó (actualment la sortida és tapada pel Club Nàutic), per la qual Sant Feliu l'Africà sortí al port de l'Abric. A la fotografia, la cova —que fa com una mena de pou— és a l'esquerra del Salvament. A la part central —dreta dels Guíxols— es veu l'esvoranc fet a l'esperó entre el 1911 i especialment el 1919. Fotografia de Ricard Mur obtinguda el 1924, segons Emili Massanes, «Estudis Guixolencs», núm. 3. gruixària de terra que cobria els Guíxols era insuficient, quan enterraven els apestats aprofundien àdhuc dins la roca, como ho demostra el fet que hi trobéssim les parts inferiors de les sepultures^5). 4). 1652. Aixecament de Catalunya. Joan Josep d'Àustria intentà apoderar-se del port i de la vila de Sant Feliu. Es trobava en el port una esquadra francesa, aliada dels catalans. A la punta dels Guíxols hi havia un trincherón. Hurtebise ho explica així: Elpuerto de San Feliu de Guíxols hallàbase por entonces defendido con cuatro baterías fijas: una en (5) HURTEBISE, 1905b,p.222 i 1905c,p. 24-1. LLUÍS ESTEVA, La població treballadora guixolenca de 1556 a 1645, «XX Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos», St.F.G. 1978, p.143; també Les creus de terme de Sant Feliu de Guíxols, «Publicacions del Baix Empordà», núm. 2 (1983),p. 86. 47 4 JOSEP M ? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART la punta de los Guíxols, resguardada tras un trincherón; otra en San Telmo; la tercera en el baluarte de la vil la, y la cuarta en el torreón de la iglesia del monasterio(^. La paraula trincherón ja havia estat usada per Fabro Bremundàn: A Don Gaspar de la Cueva, quedaba senalada la ta rea de acometer el trincherón que defendía la entrada delpuerto, guarnecido ya de mosqueter ía y artilleria (7). En efecte, Gaspar de la Cueva prengué la punta dels Guíxols i féu tirar al mar els canons que la defensaven W. 5). 1680. A «Antigüedad Ilustrada» ja es parla de algibes abiertos en la pena viva. Això vol dir que en el segle XVII ja hom havia buidat sitges —no sabem si poques o moltes— probablement per demostrar que la vila guixolenca existia molt abans de la vinguda dels benedictins; potser també per cercar tresors. El cas és que el jaciment havia estat alterat (9). 6). 21-IX-1696. Invasió francesa. Com que una esquadra espanyola passà davant de Sant Feliu on hi havia la tropa invasora francesa, «dits francesos nos demanaren botes per fer una plataforma, així que los ne tinguérem de donar més de sexanta, y feren dita plataforma en lo lloch dit los Guíxols, omplint de terra totas ditas botas, y allí aportaren quatre canons xichs de bronse per defensarse de ditas galeres»0°). 7). 1747. Vers la meitat del s.XVIII, Espanya estava en guerra contra Anglaterra. El 1747 es produí a Sant Feliu l'acte de guerra del Colchester —que a Sant Feliu, aneu a saber perquè, en deien «Bou Negre»— vaixell anglès de 50 canons (80 segons una altra versió). Atac ferotge que, segons Joan Torrent, «No es pot dir que fos un combat, ans bé un bombardeig impune i a mansalva»( n ); caigueren sobre la vila 1.200 tiros de cànon, alguns dels quals és de creure que anaren a parar als Guíxols on sabem que hi havia una bateria. A conseqüència de l'esmentat bombardeig i dels continuats requeriments de les autoritats guixolenques que temien veure repetit el fet en (6) HURTEBISE, 1905c,p. 134-1. (7) FRANCISCO FABRO BREMUNDÀN, Historia de los hechos del Serenísimo Senor Don Juan de Àustria en el Principado de Cataluna, Parte 1, Zaragoza, 1673, p.248. E.Z. La toma de Sant Feliu en la Guerra dels Segadors, «Àncora» 28-1-1982. (8) HURTEBISE, 1905c, p.135-1. (9) LUIS DE VALENCIÀ, JERÓNIMO DE FERRER VINALS i SALVADOR RIBES, Antigüedad Ilustrada y Verdad manifestada..., Barcelona 1680(AHMSF, sec. XXXII, lligall 1, cubeta 7). (10) HURTEBISE, 1905c, p. 144-1. (11) JOAN TORRENT, El bombardeig de Sant Feliu (1747) i el Fortí, «Estudis del Baix Empordà», núm. 5 (1986), p.153. 48 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 5 qualsevol altra ocasió, el 1751 fou instal·lada a l'esperó dels Guíxols una bateria de dos canons; el 1766 —segons l'inventari de Torrent, p. 172— hi havia tres canons de 16 polzades, i el 1795 en tenia dues de 16 i dues de 24 polzades; en alguna ocasió, la bateria fou reforçada amb altres canons auxiliars. Segons el mateix Torrent, hi construïren «una explanada d'obra i ferro... envoltada de segur d'un mur baix de protecció»(12). Era el veritable Fortim de què parlen els documents. Encara l'any 1808, des de la bateria del Fortí foren disparades 15 canonades de bala. Probablement fou l'última vegada que serví, car acabà les seves activitats bèl·liques al final de la Guerra de la Independència. Les reserves de municions i pertrets es custodiaven al polvorí, edifici conegut per «casa o torre de la pólvora», que fou derruïda el 1899. 8). 1795. El 31-111-1795, en el curs de la Guerra Gran, tingué lloc en el port de Feliu de Guíxols el combat del MontanésW, unitat de l'esquadra espanyola, contra vuit vaixells de guerra francesos. Segons «Ortiz de la Vega» mil y treinta y dos disparos hizo aquel dia el Montanés... sin los cuarenta que hizo esta bateria [de Sant Elm] y cincuenta y cuatro la del muelle [dels Guíxols], Las barcas canoneras tampoco dormían, de manera que el puerto, y la montana, las rocas y la playa, todo parecía erizado de bocas de fuegoW. 8a). 1839. Amb paret espitllerada, es va fortificar la part dels Guíxols que mira i domina el camí d'anar a la platja de Calassanç(14a). Aquesta dada —que hem afegit a última hora— complementa la notícia 12) del 1875. 9). 1851. El miracle de Sant Feliu l'Africà en els Guíxols. Malgrat que no afecta l'erosió del jaciment arqueològic, creiem que aquesta efemèrides no seria completa si no esmentéssim la coneguda llegenda. En un article publicat el 1984 en aquesta mateixa col·lecció recollírem tot el que feia referència al nostre patró. Segons una tradició tardana —car ni Dorca no l'esmenta— el Sant, amb una roda de molí lligada (12) JOAN TORRENT, Bastiments enemics en el litoral guixolenc. Notícia històrica del Fortí (1754-1808), «Àncora» 5-II-1976. (13) LLUÍS ESTEVA, El combat del Montanés (31-IH-1795) i els capitans Josep Jordà i Maltès (1752-1835) i Josep Jordà i Feliu (1784-1855), «Àncora» Festa Major 1980. (14) Las ruinas de mi convenia, Barcelona 1899, octava edició (la l.a era del 1851), cap. XI. «Ortiz de la Vega» era un pseudònim usat per FERRAN PATXOT I FERRER (1812-1859), nascut accidentalment a Maó de pares guixolencs escapats dels horrors de la guerra napoleònica. (14a) FRANCISCO y MARIA JOSÉ SALA, Memorias históricas de la villa de San Feliu de Guíxols desde su fundación hasta elsiglo XIX de la era cristiana, «Estudis del Baix Empordà», 4, 1985, p. 98, núm. 233. 49 6 JOSEP M f NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART Fig. 2. La punta dels Guíxols segons dues representacions dels anys 1787 i 1813, respectivament. A la primera es veu —en els Guíxols— la bateria, el llatzaret i una altra edificació, probablement la torre de la Pólvora. A la platja de Calassanç, unes embarcacions menors; uns vaixells al Racó de Llevant, i uns altres a la platja, potser a les drassanes. Aquesta figura forma part d'una panoràmica que els fabricants de taps guixolencs van enviar a Carles III. Demanaven protecció per a la indústria i, per demostrar que d'ella en vivia la nostra vila que era d'una gran puixança econòmica, van fer que el dibuixant inflés la vila i representés barris de cases on no n'hi havia ni una. D'aquesta figura, per tant, només hem de considerar correcta la representació dels Guíxols i de les seves platges. A la figura segona es comprova que, el 1813, a tramuntana del Guíxols encara no hi havia cap casa. A ponent es veuen representats els carrers de Mitja Galta (ara dels Guíxols), de Sant Roc i de Sant Ramon. A l'esperó dels Guíxols es llegeix Bateria i es veu representat el parapet; segueix el llatzaret i —com a la figura anterior— potser el polvorí, apartat cap a llevant. El jaciment arqueològic patí, evidentment, una forta erosió en el decurs de la història. Això justifica l'absència de dades fonamentals per a desxifrar el seu passat. Veg. les referències d'ambdós plànols a ESTEVA, 1984, figs. 1 i 3. al coll, des de l'esperó dels Guíxols fou tirat al mar pel costat de Calassanç, i con ella [la mola] horadó la colina, y llego sano a la opuesta playa, que era el port de l'Abrid15). (15) FRANCESC XAVIER DORCA i PARRA, Colección de noticias para la historia de los santos mdrtires de Gerona..., obra pòstuma publicada pel seu cosí Josep Dorca l'any 1807, ps. 102-179; FERRAN PATXOT i FERRER, Las ruinas...,p. 19; El salto de Calasans, signat 50 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 7 10). 3-X-1852. En aquesta data, bona part del terreny comprès entre el camí de Calassanç i el carrer de Colom era edificat. Les construccions —també el llatzaret i altres edificis menors— ocupaven superfícies importants del jaciment arqueològic que, lògicament, Hurtebise el 1903 no pogué excavar(16>. 11). 1862. L'esperó dels Guíxols, propietat municipal. El 1862, l'Estat inclogué el territori dels Guíxols en una subhasta de liquidació de béns nacionals. L'ajuntament reclamà al·legant que el territori era necessari al comú, entre altres raons, per si convenia tornar a montar-hi una nova bateria. La sol·licitud de l'ajuntament fou acceptada i la muntanyeta dels Guíxols quedà de propietat municipal. El notari Llinàs, en data 19-XI-1864 féu l'escriptura corresponent i, si bé la inscripció en el registre de la propietat fou suspesa por falta de índices concluídos, l'esperó continuà inclòs en els inventaris de béns propis que s'han anat fent. Així en el de l'any 1863, consta: Un pedazo de terreno rocal con un casucho que en tiempo de epidèmia sirve de lazareto y el terreno para amarrar en sus rocas y arrecifes las embarcaciones fondeadas y asegurarlas bien en tiempos borrascosos, sito en la orilla del mar, esceptuado de la desamortización y declarada propiedad del Comú n con Real Orden de 9-VI-1863, y tampoco produce rendimiento algunoW. 12). 1875. D'aquesta data és un plànol fet per Carles Barraquer, general d'enginyers(18). Per ell —i per altres documents de dates anteriors— sabem que Sant Feliu era voltat per un sistema defensiu compost de torres i muralles (amb els seus portals que es tancaven a entrada de fosc o en cas de perill). Doncs bé, els tres últims tambors o torres —que a NEMO, «El Eco Guixolense» l-VIII-1879; HURTEBISE, 1905a, p.33; 1905b, p. 217; 1905c, p.34; LLAMBERT FONT, El salt de la mort. Valga'ns Sant Feliu, «La Costa Brava» 13-VII-1935; JOSEP CALZADA i LLUÍS ESTEVA, Sant Feliu l'Africà i Sant Feliu de Guíxols, «Estudis del Baix Empordà», núm. 3 (1984), p.34, nota 50. La data 1851 és la de la primera edició de Las ruinas de mi convenia, així com el fragment transcrit al final del punt. (16) En el text d'un escrit de Marià Marcillach al Municipi es llegeix: que en 30-X-1602 se vendió a Joan Jordà una vesana de tierra situada en la península dels Guíxols; posteriormente dicho Jordà, o sus sucesores, vendierons seis salares, cinco de ellos que se hallan edificados, a distintos sugetos, y en 30-X-1801 vendieron lo restante de la vesana a D. Geronimo Patxot i elsucesor de éste me vendió la misma restante parte en 3-X-1852, cuyos autos presento... Queda clar, per tant, que el 1852 Marcillach comprà el terreny i que quan Hurtebise féu les excavacions (1903) bona part dels Guíxols era ja edificada. (17) AHMSF, sec. XIX, núm. 14. (18) GAZIEL, Sant Feliu de la Costa Brava, Barcelona, 1963, p.47. LLUÍS ESTEVA, Un plano de San Feliu de Guíxols y de sus sitema defensiva, levantando en 1875 por el ingeniero D. Carlos Barraquer, «Àncora» Nadal 1964. 51 8 JOSEP M? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART Fig. 3. L'esperó dels Guíxols, segons un plànol del 1864. El jaciment quedava defensat pels penya-segats, excepte pel nord-oest on probablement hi havia una muralla. Com que aleshores les platges eren més reculades, els Guíxols formaven una península o potser una illa. Els indigets havien escollit una indret de fàcil defensa, flanquejat per dos embarcadors —un a cada costat— que facilitaven el comerç marítim. Plànol de l'AHMSF, sec. XVII, núm. 31-9, publicat per ESTEVA, 1984, p.10, fig. 9a. 52 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 9 P Guíxols Fig. 4. L'esperó dels Guíxols segons dues representacions dels anys 1875 i 1889 respectivament. A la primera es veuen indicats el «tambó» de Calassanç (núm. 25), el «tambó» de la Pólvora (núm. 26) i el «Fortim» (núm. 27) que formaven part del sistema defensiu guixolenc. A la segona, del Fortí ja només en restaven les ruinas; el demés seguia igual. Observem, escrit per primera vegada, la «Cala de Guíxols» o Cala del Sant on —com hem dit— fou tirat el patró de la vila. Vegeu les referències d'ambdós plànols a ESTEVA, 1984, ps. 13 i 15. Sant Feliu en dèiem «tambons»— eren: «tambó de Calasanç, tambó de la Pólvora i Fortim»(19); el de la Pólvora, com hem dit, fou enderrocat el 1899. 13). En temps que no hem pogut escatir —però molt anterior a les excavacions d'Hurtebise— fou alçat un llatzaret a la punta dels Guíxols. Es veu a quasi tots els plànols i fotografies antigues; era força senzill i generalment mig abandonat. A la sessió municipal del 8-VIII-1884(2°) l'ajuntament, davant les notícies d'una pesta de còlera que s'extenia per França, acordà habilitar para hospital de coléricos... el edificio queposee elMunicipio en el parage conocido por Fort in. (19) Sobre el tambó de la Pólvora, veg. TORRENT, El bombardeig..., esmentat, p. 165. També la sessió municipal del 8-X-1899 (M.A. núm. 76, f.224) i «El Puerto» del 21 següent. (20) M.A. núm. 70 de 1884-85, f.75v. 53 10 JOSEP M? NOLLA, LLUÏS ESTEVA i FRANCESC AICART Finalment, a la sessió del 14-1-1931 ordenà «l'enderroc de les cases ruïnoses del Fortim a l'objecte de sanejar i urbanitzar aquell paratge». 14). 1886-1901. Fou alçat l'edifici de la SociedadEspanola de Salvament o de Naufragos que els guixolencs en diem el Salvament. Ocupa el lloc on estigué emplaçada la bateria del Fortí; per aquest motiu, de la bateria no en queda cap rastre. El Salvament —avui excel·lentment restaurat— és l'edifici que dóna caràcter a l'indretí21). Fins ací les esfemèrides que afectaren —o pogueren afectar— el jaciment arqueològic que trobà Hurtebise. A continuació en segueixen quatre més que completen les de la punta dels Guíxols. 15). Obertura del carrer de Colom. En el plànol de l'arquitecte Guitart (1897) l'obertura era ja prevista. Per això creiem que Hurtebise explorà, amb preferència, tota la superfície que havia de desaparèixer. És curiós, però no recordem haver trobat quan el carrer es donà per definitivament obert, efemèride que sembla havia d'haver-se celebrat amb cert relleu. Que el trànsit passés directament del Passeig dels Guíxols al port en lloc de donar la volta per l'incòmode camí de Calassanç tenia la seva importància. Era devers 1.911? 16). 1916 i 1923. Intents d'arrasar l'esperó. El 1916 l'ajuntament, per tal d'alleugerir la falta de llocs de treball, va gestionar del ministeri de Foment les obres d'enderrocament de l'esperó dels Guíxols, obra necesaria por ser de utilidad comercial y de embellecimientoW. El 1923 s'incià una nova campanya en el mateix sentit, car alguns creien que s'havien d'eixamplar els molls del port i, enderrocada la punta dels Guíxols, se'n podrien construir a tot el llarg de la seva base, formant una perllongació dels serveis portuaris per a la carga i descarga de vaixells. Per sort, la reacció popular féu parar l'enderroc. Anys més tard, l'arquitecte Bordàs, amb el seu estil característic, comentà: Muchofue elestruendo de petardos y no poca su eficàcia, ya que en algunas semanas se logró tan considerable merma del penasco, que de no agotarse en breve tiempo la subvención concedida por el Estado, quedarà aquel lugar inútil para toda utilización en lo futuroW. (21) LLUÍS ESTEVA, El Salvament, «Quaderns d'Informació Municipal», St.F.G., núm. 13, juny 1980; El Salvament, «Estudis del Baix Empordà», núm.I (1981), ps. 155-175. (22) M.A. del 17-VIII-1916, f.84. (23) JOAN BORDÀS, La ciudad y sus cosas, «Símbolo» juliol 1948. 54 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 11 17). 1948. Construcció de l'edifici de la Jefatura de Senales Marítimas del Ministerio de Obras Públicas. A la sessió municipal del 30-1 V-l948 l'ajuntament autoritzà la construcción de un edificio de Sala de Maquinasy Vivienda para el técnico mecanico encargado de las luces del Puerto... un rectangulo de 16 por 15 metros^24). 18). 1960. Urbanització de la punta dels Guíxols. Pressupost de la subhasta: 91.687,20 ptes.(25). 2. EXCAVACIONS D'HURTEBISE Ja hem dit que durant el segle XVII, els advocats de la vila esmentaven l'existència de pous a la punta dels Guíxols per justificar, davant del monestir, la presència estable de població abans de l'arribada dels benedictins*26) i assenyalaven també restes d'una muralla que Gonzàlez Hurtebise considerà del segle XV(27). Fig. 5,1. Situació de les vuit primeres sitges que Hurtebise excavà; dibuix publicat a la Memòria (1905a,p. 19), editada pel municipi guixolenc. 2. Perfil de la sitja núm. 6; dibuix inclòs a la p. 20 de l'esmentada Memòria. (24) M.A. núm. 137, fs. 26v i 32v. (25) «Àncora» 20-X-1960. (26) HURTEBISE, 1905a, p. 17; 1905b, p. 218; 1905c, p. 21 i 22. (27) HURTEBISE, 1905b, p. 218: cierto trozo de muralla que autoresposteriores han Juzgado romana siendo asíquefue construïda en el siglo XV; 1905c, p.79-1: En 1448 construyose una muralla a orillas del mar para proteger a los navíos del Rey y otras embarcaciones... Esta muralla debe de ser la que aún se conserva en parte, derruida, en la calle de Calasanz y que llega hasta el pie del penón de Guíxols. 55 12 JOSEP M f NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART Ben segur que durant les obres a què ens hem referit no fa gaire, es descobriren restes a les quals, tanmateix, no es donà importància. Caigueren dues circumstàncies perquè hom valorés com es mereixia el jaciment dels Guíxols: l.a Que la brigada municipal fes explotar una barrinada i que, junt amb pedres, saltessin per l'aire fragments de ceràmica i una moneda de coure. 2.a Que Hurtebise en tingués coneixement immediat(28). En efecte, Hurtebise comprengué tot seguit la importància de la descoberta i, sense perdre temps, inicià una campanya d'excavacions durant els mesos de novembre i desembre del mateix any —1903— que tingué aviat una continuació. Fig. 6. Forma de les sitges excavades per Hurtebise. No eren iguals, bé que predominaven les que tenien forma de gran gerra o dolium. Dibuix publicat per Hurtebise a Descubrimiento... (1905b, p.220). Gonzàlez Hurtebise excavà en total, trenta-quatre sitges. Vuit d'elles foren localitzades durant la primera campanya(29); les altres, cal suposar que les explorà durant la segona campanya, però no en coneixem, amb seguretat, ni les circumstàncies ni les dades obtingudes, puix no n'hem trobat constància en cap dels seus escrits. Tanmateix, cal dir que situà les trenta-quatre sitges en un plànol general del jaciment, plànol que ha estat publicat diverses vegades(3°) i que nosaltres —posat al dia— també fem servir i complementem. Cal assenyalar el suport oficial que aconseguí l'il.lustre arxiver per tirar endavant aquestes excavacions, especialment pel que fa a la segona tanda, a la que varen contribuir desinteressadament el rei Alfons XIII, la Diputació gironina, el governador civil i l'ajuntament de Sant Feliu, (28) El mateix Hurtebise ho confirmà: Cuando se hizo el camino, llamado Calle del Salvamento, que va desde la Rambla del Mar [ara Passeig dels Guíxols] a la del Salvamento de Naufragos, debieron los obreros dar con algunas tumbas; però nadie paro mientes en ello... (1905c, p. 22-1). (29) HURTEBISE, 1905a, p. 17-30, especialment 17-21. (30) HURTEBISE, 1905a, làm. I; 1905b, làm. X; 1905c, làm. I enfrontada a la p. 17. 56 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 13 als quals —així com a tots els guixolencs— restà sempre agraït*31). Ressaltem que aquests fets tingueren lloc uns quants anys abans de la promulgació —el dia 7 de juliol de 1911— de la primera llei que regulava l'arqueologia en aquest país. Hurtebise, ja des de l'excavació de la primera sitja, va interpretar el jaciment com una necròpolis d'incineració, hipòtesi de treball de la qual partí en tot moment i que defensà en tots els seus escrits(32) i que, de fet, no fou invalidada fins a les excavacions de 1952, tal com veurem més endavant. Aquesta hipòtesi, molt d'acord amb l'arqueologia de l'època*33), no ha de servir, en cap moment, per a desmerèixer la seva tasca, en alguns aspectes titànica. Les sitges, que ell cregué que eren tombes preparades d'un gran cementiri, presentaven dimensions molt aproximades als 2,20 m d'amplada de boca per uns 2 m de fondària*34). Una amplada de boca tan considerable és deguda a la desaparició de la part alta originària, erosió que cal atribuir principalment a les construccions i fets d'armes que afectaren l'esperó granític, dels quals ja hem parlat a les efemèrides dels Guíxols. La forma de les sitges era majoritàriament d'una gran gerra o dolium. Hurtebise les classificà en quatre grups, segons l'estat en què les va trobar(35): 1). Sitges intactes. Descriu la disposició d'una d'elles, concretament l'anomenada «tomba 1». Hi distingí tres capes superposades d'enterraments que potser corresponien a tres moments distints d'utilització de la sitja, molt pròxims en el temps car no observà cap distinció en el material recuperat*36). (31) HURTEBISE. La Memòria (1905a) editada per l'ajuntament el 1905 és una mostra d'agraïment vers la corporació municipal; 1905c, p.23 i 26-2. (32) HURTEBISE, 1905a, p.18; 1905b, p.215-229; 1905c, p.27. (33) La hipòtesi d'Hurtebise fou acceptada, almenys fins al 1919, pel pare de l'Arqueologia catalana, Pere Bosch i Gimpera, del qual són aquests conceptes: «Són sitges excavades en el sòl, de forma esfèrica, que solien tapar amb grans pedres planes i que tenien una profunditat a voltes de dos metres o més. Eren sepultures de cremació, en els quals es reunien les cendres de molts individus, sortint-hi la mateixa ceràmica ibèrica de Puig Castellar i Cabrera de Mataró, particularment les restes de les grans gerres ibèriques... A Sant Feliu, sortiren, demés, alguns testos ibèrics pintats amb ratlles i cercles concèntrics... El mateix fet s'observa a Sant Feliu de Guíxols...» (Prehistòria Catalana, Barcelona, 1919, ps. 12 i 19, 268 i 269). (34) Algunes altres amiden 1,82 per 1,70 m (1905c, p.23). (35) HURTEBISE, 1905b, ps. 221-222; 1905c, ps. 23-24. (36) HURTEBISE, 1905a, p.19; 1905b, p. 221, i 1905c, p. 23 on consta: Intactas.— En estàs parece que el orden de colocación de su contenido era el siguiente, de abajo a arriba. En el fondo se echaba una ligera capa de arcilla, y sobre ella eran colocadas las grandes vasijas que contenían los restos incinerados mezclados con la misma clase de tierra, poniéndose aquéllas 57 14 JOSEP M? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART 2). Remogudes. Eren la majoria; estaven situades principalment al nord del jaciment. Potser eren les que foren buidades en el s. XVII (veg. Efemèrides, núm. 5). 3). Buidades. Eren, en preferència, a migdia del jaciment. Molt poques troballes. En aquest lloc Hurtebise localitzà restes òssies humanes que, amb gran encert, atribuí a la necròpolis moderna utilitzada només per als difunts apestats(37). 4). Sitges preparades, però que no arribaren a utilitzar-se. Dins d'aquest grup només n'assenyalà dues. Segons la descripció, una va servir d'abocador i l'altra restà inacabada. Així mateix Hurtebise establí dues classificacions de les ceràmiques recuperades: la primera segons l'ús que havien tingut, opinió molt subjectiva i d'acord amb la concepció que tenia de l'indret. Aquesta classificació només l'hem trobada a 1905 a,p. 27-28, que és el primer dels tres escrits publicats. Si Hurtebise l'eliminà en els altres treballs posteriors és evident que no la considerà satisfactòria; per això nosaltres tampoc no en parlarem més. La segona classificació, referida a la tècnica, l'art i la classe de fang emprades en la seva elaboració és, al nostre entendre, més valuosa puix que permet rastrejar-hi els diferents tipus de ceràmica presents en el jaciment( 38 ). Segona classificació d'Hurtebise: 1). Barros moldeados a mano, de tosca factura y arcilla basta. Segons la seva opinió, era la terrissa del país, és a dir, la ceràmica ibèrica feta a mà (en aquest grup cal col.locar-hi les peces de fireta que més endavant descriurem). Per les incisions que hi detectà, considerava aquest tipus com un precedent de les ceràmiques modernes de Verdú i de Quart (1905b, p. 226; a la darrera edició —1905c,p.26,l— no esmenta Quart). 2). Barros gris-azulados. Cal assimilar-los al grup de les ceràmiques grises de la costa catalana i de les grises emporitanes. en círculo y otras dentro de éste; los vasos de ofrendas y libaciones (rotos en símbolo de dolor), se depositaron entre las urnas centrales, o entre las que formaban círculo y las paredes de la tumba. Cuando sobre aquel plano ya no podían colocarse mas, cubríase de arcilla apisonada y encima poníanse piedras sin desbastar, a f in deformar un nuevo pavimento que con el intermedio de otra capa de tierra recibía nuevas urnas y nuevos vasos. Y asísucesivamente hasta quedar llena la fosa, lo que venia a ocurrir a la 3.a ó 4." hilada de enterramientos. Creiem que aquestes dades són poc fiables. (37) Certament són les úniques tombes segures dels Guíxols. Veg. les efemèrides nota núm. 5. (38) HURTEBISE, 1905b, ps. 225-227; 1905c, ps. 25-26. 58 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 15 Fig. 7. Una de les sitges que va excavar Hurtebise; aquesta tenia un bon tou de terra a sobre. Fotografia publicada per l'il.lustre historiador al Bosquejo (1905c. p. 16). 3). Barros italo-griegos. Inclogué els de fons negre i figures roges. Es tracta segurament de ceràmica àtica de figures roges. En detectà un fragment del qual tornarem a parlar en el nostre conjunt de ceràmiques àtiques. La majoria de fragments d'aquesta ceràmica procedien de la «tomba 6», que presentava a la part central inferior un espai addicional en forma de con invertit (figs. 5,2 i 22,1). Hurtebise va relacionar aquest fet amb les tombes de Villanova, Itàlia(39). 4). Barros emporitanos. Anomenats també saguntinos, emeritenses i tarraconenses. Corresponen a la terra sigillata aretina i a les seves imitacions. 5). Ceràmica romana. Hi col·locà els fragments d'àmfora i de doliums. Es referia sobretot a la ceràmica comuna oxidada i a les àmfores. (39) A partir de la lectura del llibre de Gozzadini sobre les necròpolis de Villai»ova (1870), segons es dedueix de les seves publicacions. Hurtebise estava molt al corrent dels escrits i de les novetats de l'època, car sovint esmenta descobertes fetes a la Península Ibèrica i a l'estranger. 59 16 JOSEP M? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART L'aportació d'Hurtebise fou notable, malgrat haver equivocat la interpretació del jaciment, cosa comprensible donats els coneixements que aleshores hom tenia. Entre les deduccions més interessants i útils —certes o equivocades— assenyalem les següents: — Suposà, raonadament, que en temps geològics pretèrits la punta havia estat una illa(4°). — Observà que les sitges formaven fileres, molt imperfectes, en direcció nord-oest a sud-est(41). Aquesta observació ens és molt útil perquè ara sabem —cosa que en temps d'Hurtebise s'ignorava— que les sitges, en els llocs d'habitació, eren, freqüentment, dins de les cases. Per tant, si les sitges formaven fileres, és quasi segur que aquestes indicaven la direcció dels carrers del poblat. — Fixà la primera cronologia del jaciment entre els segles III i I a.C., a partir de l'únic material que podia utilitzar amb certa seguretat: les monedes(42). — Reproduí i descrigué les marques de terrissaires^43), peces de gran interès; malauradament, algunes s'han perdut. — Deduí que la gent dels Guíxols tingué relacions comercials amb Empúries i amb els grecs del migdia d'Itàlia. — Opinà que tingué almenys tres indústries: la pesca, els teixits i la terrisseria. — Recollí el material trobat i creà el primer Museu Municipal de Sant Feliu. 3. ALTRES DADES I NOVES EXCAVACIONS Uns quants anys més tard, encara dins del primer quart d'aquest segle, es descobriren més sitges en ocasió de treballs efectuats a l'indret. Tres van ser localitzades el 1911 i sis el 1919. Agustí Casas va descriure els fets així: «En l'obertura de la penya del Fortim per a la del carrer de Colom es trobaren tres tombes. Fins al 10 de juny de 1911 les tres aparegudes se trobaven just en el caire del desmont. Dos d'elles desaparegueren al (40) HURTEBISE, 1905b, p.219; 1905c, p.21. Seria interessant un estudi sobre la línea costanera per a veure l'evolució que ha sofert els Guíxols. Segons el doctor Lluís Pallí és probable que l'esperó fos primer una illa i després una península, bé que és difícil donar cronologies segures a cada canvi. (41) HURTEBISE, 1905b, p.220; 1905c, p.23-1. (42) HURTEBISE, 1905b, p.223; 1905c, p.24-2. (43) HURTEBISE, 1905b, p.223; 1905c, p.24. 60 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 17 donar-se el talús; l'altra (la primera apareguda) continua veient-se en la data esmentada, sota mateix de les restes de paret que fou tallada en iniciarse el desmont, a la dreta al embocar el nou pas, sortint de Calasans». «El desmont permeté veure clar que totes les tres tombes, de tipus igual a les anteriorment conegudes, foren escapçades o rebaixades amb el temps, sense dubte per a aplanar part de la penya a l'alcar-se les defenses de què queden encara prous restes. No cal dir que, si no abans, foren buidades en semblant ocasió i tornades a omplir a la barreja, amb terra, fragments ceràmics de tota mena i alguna pedra. No he trobat entre la terrissa cap fragment diferent dels ja coneguts allà mateix. Entre les dues tombes de més al S. hi aparegueren amb abundor trossos de tegulae... Amb ells i com a materials aprofitats estaven aixecades algunes parets immediates que poden seguir-se un tros encara en direcció S. Pertanyien potser a alguna construcció molt posterior, tal volta medieval. L'abundor d'aquests fragments sembla indicar de nou la importància de la necròpolis o el temps que serví de tal. ,?,Pertanyerien totes les tegulae a enterraments d'inhumació o les fosses excavades en el granit estarien cobertes també amb construccions petites amb tegulae! A ambdós costats del desmont, aparegueren ossos humans; diuen si sortí algun crani sencer; no n'he vist jo sinó fragments». «24 març de 1919. Comencen els treballs de desmont en la part del turó que mira a Llevant per una ampliació dels molls del port. Fins el dia 27 de març són totalment destruïdes 3 fosses o restes d'elles que venien al caire de la timba: no surten més que fragments menuts de ceràmica coneguda, un fons d'àmfora amb residu negre com vitrificat i un tros menut informe de plom. Aquest, pla d'un costat, més o menys bombat de l'altre i amb un aditament al mig, faria pensar en un tapador de capsa rodona o amb alguna joguina». «El dia 27 es trobà una moneda: un quadrans ibèric (?)». «El 2 abril del mateix any una altra moneda més gastada que l'anterior, petita també i de coure, un anell de coure, varis claus de coure, dues fusaioles de terra cuita vermella i un fragment de molí. També es retirà un fragment molt gros de tegulae. Tot es trobà barrejat i amb senyals evidents d'haver estat ja buidades totes 3 tombes. Del mateix dia, és un fragment com de fulla d'eina de tall, de coure, probablement corbada». «70 /11 d'abril 1919. Es descobreixen dues noves tombes al llarg de la paret prima amb espitlleres(44) que miraven a Calasans i que en part s'enderroquen. Res de nou. Havien estat molt i molt remanades. Aparei(44) Formaven part del sistema defensiu guixolenc (efemèrides núm. 12 i fig. 4). 61 18 JOSEP M? NOLLA, LLUÏS ESTEVA i FRANCESC AICART xen fragments de les ceràmiques ordinàries ja aparegudes: una part baixa d'àmfora ordinària amb marca de terrisser impressa (DR)?; una boca i coll amb naixement de nansa de vas gros (potser un lantrophorus), un fons d'àmfora de terrissa grollera del país; pocs fragments de ceràmica fina negrenca com la del vaset refet al museu municipal; algunes nanses; dos o tres trossets de ceràmica de vernís negre bo italo-grega; un fons de gerret de terra vermella potser d'un lecitos; un fons de gerret de ceràmica sigiüata sense cap ornament; ossos carbonitzats i una pedra amb senyals de foc. També un tros important d'atuell en forma de tronc de con invertit, probablement una olla o altra vas semblant utilitzat com a urna cinerària. El fragment sigil.lat portava a sota un grafit grollerament ratllat sobre el vernís en aquesta forma F...» «77 abril 1919. S'obre una altra tomba: apareixen restes de les mateixes ceràmiques; un coll d'àmfora.»(45). 1952. Anava a ser construït un xalet a la part nord de la punta dels Guíxols, passat el carrer de Colom. Lluís Esteva publicà un escrit on es posava de relleu la importància del jaciment i demanava una solució ràpida i lògica(46). Poc després Miquel Oliva en publicà un altre en el mateix sentit(47). L'Institut d'Estudis Guixolencs féu seves les opinions an- CARRER DE COLOM Fig. 8. Croquis fet per Lluís Esteva el 1952. Les sitges núms. 1 i 2 eren inèdites; les 3 i 4, probablement havien estat excavades per Hurtebise. Les parts ratllades indiquen els indrets explorats. Les creus, els sepulcres segurament de guixolencs morts de pesta; es coneixien perquè la roca havia estat rebaixada uns 25 cm, tenien les mides adequeades i s'hi trobaren restes humanes. El rectangle amb un enterrament al seu interior era un brollador modern. (45) CASAS, 1932. (46) LLUÍS ESTEVA, Atención al Fort in, «Ancora» 31-VI-1952. (47) M. OLIVA PRAT, El Fortim de San Feliu de Guíxols es una estación bàsica en nuestra Costa Brava, «Àncora» 14-VIII-1952. 62 EL POBLAT IBÈRIC.DELS GUÍXOLS 19 teriors i aleshores l'ajuntament accedí a les demandes i facilità els mitjans per a fer les excavacions(48). El resultat d'aquest sondeig fou la localització i buidat de dues noves sitges que eren semblants a les que donà a conèixer Hurtebise; foren trobades a uns 50 cm sota la capa de terra superficial. Fig. 9. Perfil de les sitges excavades el 1952 (les dues primeres) i el 1960 (la tercera). Les dues primeres tenien un tou de terra al damunt i no es veieren fins que van ser localitzades per excavació; la tercera es distingia a cop d'ull perquè l'herba que hi creixia marcava un cercle verdós, voltat d'una superfície rocosa. La núm. 1 (figs. 8 i 9) tenia 1,35 m de fondària màxima, uns 2 m de diàmetre nord-sud i 1,70 est-oest. Al començament de l'excavació la terra era del color normal de l'indret, però en arribar als 10 cm dins la sitja, el reomplert era de color negrenc amb nombrosos carbons, senyal inequívoc d'haver sofert l'acció d'algun foc, color que continuà fins el final de la sitja. L'excavació no fou gens fàcil. El contingut de la sitja era fortament apretat; tant, que en separar la ceràmica quedava la seva capa exterior adherida al terrossos. Donada aquesta dificultat, al final del primer dia foren tirades algunes galledes d'aigua dins la sitja i l'endemà pogué treballar-s'hi normalment (49>. La sitja núm. 2, situada ben a prop de l'anterior en direcció a mestral, amidava 1,35 m de fondària pel costat de llevant, 0,75 pel de ponent i 2 m de diàmetre màxim. Era molt més erosionada que l'anterior i tenia al damunt una capa de terra d'uns 1,10 m. No tenia senyal de foc, sinó el color característic del jaciment. (48) LLUÍS ESTEVA, Las últimas excavaciones del Fortim, «Ancora» 30-IV-1953. (49) Las tumbasfueron rellenadas con arcilla y no la hay en el Penón... Se trabajó en seco: la arcilla durísima obligada a una percusión vigorosa hasta elpunto de que se rompieron dos picos... (HURTEBISE, 1905c, p.23). També provà de tirar aigua dins les sitges però, pel que diu, n'hagué de desistir. 63 20 JOSEP M.a NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART Fig. 10. Fotografia de les dues sitges inèdites excavades el 1952; a la figura anterior donem els seus perfils. Eren al nord del carrer de Colom; l'arbre que es veu a la part central superior —un xic a la dreta— és viu, encara avui, a l'altra costat de l'esmentat carrer. Fotografia de Josep M.a Nadal. Les sitges núms. 3 i 4 eren semblants de forma i dimensions, i probablement havien estat excavades el 1903; al seu interior s'hi va trobar runa moderna amb ceràmica de cronologia recent. Ultra les quatre sitges, també foren excavades les zones ratllades en el croquis (fig. 8). De la sitja núm. 2 en direcció al nord es va arribar fins una paret de tanca de la finca veïna. Ací, a un metre de fondària fou localitzat un muret de 20 cm d'amplada, de pedra seca, del qual no en tenim més informació i que no sabem si anava associat a nivells arqueològics clars, però que té l'interès de provar l'existència d'estructures positives en el jaciment. El resultat d'aquestes excavacions fou lliurat per Lluís Esteva a Miquel Oliva. 21-XI-1960. S'estava urbanitzant la punta dels Guíxols quan es descobrí una sitja entre l'edifici del Salvament de Nàufregs i la punta sud 64 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 21 Fig. 11. Quan el 1960 fou urbanitzada la punta dels Guíxols i escapçada part de la roca del nord-est del Salvament, durant uns dies quedaren vistes aquestes dues sitges que ja havien estat excavades per Hurtebise. Originàriament tenien forma ventruda i boca més estreta; les dels Guíxols, a causa de la forta erosió de què parlem àmpliament en el text, havien perdut la forma primitiva. A primer terme de la fotografia es veu la terra —de color fosc— que hom havia tret d'una de les sitges. de l'indret. No consta en el plànol d'Hurtebise; per tant, era inexplorada. Amidava 1,88 m de diàmetre màxim, i 70 cm d'alçària; evidentement, era molt erosionada (figs. 9 i 12). Les restes arqueològiques exhumades foren recollides. La sitja actualment no existeix perquè el nivell del terreny fou rebaixat(5°). 26-XII-1960. Foren recollits fragments d'àmfores i de vores de doliums. L'ajuntament desitjava escapçar part de la roca per tal de deixar més vist el sector de Calassanç. En trencar la roca, van quedar vistes la meitat longitudinal de dues sitges ja excavades per Hurtebise; són les que es veuen més a prop del Salvament (fig. 11). Hauria estat bé deixar-les vistes, però no fou aquest el criteri dels representants del municipi. (50) L'any 1903 i el següent foren descobertes i excavades trenta-quatre sitges, tres l'any 1911, sis el 1919, quatre el 1952 i una el 1960. En total, quaranta-vuit sitges. 65 22 JOSEP M." NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART Fig. 12. El mateix any 1960, al sud del Salvament fou descoberta aquesta sitja també inèdita, de la qual no en quedava més que la part inferior. Tot el material arqueològic recollit aquests dies esmentats ingressà al Museu Municipal de Sant Feliu. Els materials arqueològics recuperats —bàsicament fragments de ceràmica— eren semblants als exhumats per Hurtebise. Pedres, terres i, entre elles, fragments de ceràmica no recollida, foren escampades entre la riera del Portalet, els jardins i l'esperó dels Guíxols; de la qual cosa deixem constància perquè en temps futurs hom no cregués que es tracta d'un altre jaciment. 4. MATERIAL PERDUT Tot el material arqueològic recollit per Hurtebise fou dipositat a l'incipient Museu Municipal de Sant Feliu. No en tenim el més petit dubte. Al principi, l'entusiasme del municipi i dels guixolencs estudiosos fou gran. Conta Hurtebise: Ordeno [l'ajuntament] la recogida y restauración de los objetos, y que en sòlida y elegante vitrina fueran colocados, habilitando al efecto el centro de una de las salas del edificio consistorial. Lo que este naciente Museo llegarà a ser algun dia Dios lo sabé. En realitat, passats els primers anys —com en la majoria de casos 66 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 23 semblants— ningú no tingué cura del petit Museu i aquest restà arraconat. El 5-XI-1912 Joan Bordàs i Josep Berga i Boada foren nomenats professors de l'escola d'Arts i Oficis (EAO): Bordàs profesor Director i Berga profesor de ascenso (M.A.88,f.75). Tot seguit de prendre possessió, Berga, amb els seus alumnes, fundà Fig. 13. Fotografia de materials arqueològics diversos, alguns d'ells desapareguts. A l'esquerra, una panxa d'àmfora itàlica Dressel 1. A la part central, un coll —perdut— d'una àmfora Pascual 1; és visible —al coll— l'estampilla in planta pedis il·legible. A la dreta, una àmfora púnica de producció siciliota. Es veu també, a l'angle inferior esquerre, una boca —perduda— d'àmfora massaliota. També s'aprecia un fragment de boca de dolium —igualment perdut— i un bocí d'un morter de pedra tosca per a moldre gra. Fotografia publicada per HURTEBISE, 1905, làm. XIII (veg. les figs. 20 i 22). 67 24 JOSEP M ? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART l'Agrupació Excursionista de l'EAO amb la qual anà recollint material arqueològic. Finalment, després d'aplegar nombroses peces —unes per donació i altre deixades en dipòsit— el 1919 fou inaugurat el Museu Municipal del qual Berga n'era l'encarregat. Contava amb el material trobat per Hurtebise, una important donació del Dr. Melé, de Tossa, el recollit per l'Agrupació Excursionista i altres importants donacions particulars. Quan Berga morí el 1923, Bordàs es féu càrrec del Museu que, amb els anys, anà degradant-se. Bosch i Viola, director de «L'Avi Muné» de Sant Feliu, el 14-111-1931 publicà un escrit que no deixa lloc a dubtes: «Una vergonya guixolenca... allò més que un Museu (?), no és altra cosa que un rebost de mals endreços. El seu emplaçament és per ell sol una ignomínia... Ha de procurar-se que el Museu sigui traslladat... si no volem que segueixi essent com ho és ara, més que una glòria de la vila, una vergonya guixolenca». La degradació havia arribat al màxim. El 1932, Bosch Gimpera publicà a «La Costa Brava» de Sant Feliu, núm. de Festa Major, un article titulat La Costa Brava primitiva. No sabem si Bosch vingué aleshores a Sant Feliu. Poc després el mateix Bosch degué interessar-se per les peces trobades al Fortí, puix a la sessió municipal del 7-VI-1933, consta: «Es passa a resoldre els assumptes que en la sessió passada es deixaren damunt la taula, començant pel comunicat del senyor arquitecte assessor i director de l'E.A.O. En Joan Bordàs, relatiu a l'oferiment del senyor Director del Laboratori de Prehistòria de la Universitat de Barcelona, per tal de reconstruir els trossos de ceràmica que es guarden en el Museu municipal. A proposta del senyor Campà per unanimitat s'acorda encomenar a l'esmentat senyor Bordàs que sota el seu guiatge i responsabilitat curi de portar a terme tot el que calgui per a la major garantia i seguretat de l'embalatge i transport dels al·ludits objectes anant a càrrec de l'Erari municipal les despeses dels dits embalatge i transport». (M.d'A.128, f.193). S'enviaren a Barcelona tres caixes de fragments, però no la resta, que continuà a Sant Feliu. L'escrit que acompanyava les caixes, segons un text autògraf de Bordàs, deia així: «Relació detallada dels objectes del Museu Municipal procedents de les excavacions del Fortim que han estat tramesos per a llur classificació i recostrucció al Laboratori de Prehistòria de la Universitat de Barcelona dirigit per D. Pere Bosch Gimpera: Caixa n° 1 6 fragments d'àmfora (de forma definida). 191 fragments d'àmfora o d'altres objectes de ceràmica de diferents mides i sense forma especial ni motllures. 68 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 25 Caixa n° 2 - Especialment destinada alsfrags. de ceràmica de color gris. a) Capceta de cartró amb 6 frags. (alguns ja units entre si; desglossant aquests, farien un total de 13 frags.). b) Utensilis ja reconstruïts, però cap d'ells complert (o sia reconstruïts parcialment). 1 Recipient: 5 frags. units. 2 Recipient: 6 frags. units. 3 Recipient: 8 frags. units. 4 Recipient: 2 frags. units. 5 Recipient: 2 frags. units. c) 11 nances (algunes no complertes). d) 78 peces ceràmica gris de diferents mides. e) Ceràmica roja vernissada, amb ornamentació: 61 frags. i 57 frags. més petits embolicats. Caixa n° 3 - Ceràmica terra cuita natural. 21 frags. sense forma especial. Utensili en part reconstruït: 7 frags. Utensili en part reconstruït: 6 frags. Coll de gerro: 4 frags. units. Plat incomplet: 2 frags. units. Fragment d'objecte: 12 peces unides. Fons cònic d'àmfora petita: 3 frags. units. Frag. d'una plata: 3 frags. units. Part del coll d'una olla: 3 frags. units. 59 frags. solts d'objectes de ceràmica. Recipient ja en part reconstruït, format de 15 peces enganxades; té ornamentació en relleu, però son color és uniforme i com vernissat; té 12 cm de diàmetre. Sant Feliu de Guíxols, 12 de juny de 1933. Joan Bordàs, arquitecte; En representació del Municipi, Jaume Iria. Es còpia.» En data 17-IX-1935 el setmanari guixolenc «La Costa Brava» publicà aquest text: «Dintre poc, pels Amics d'Art Vell, serà tornada, convenientment restaurada, la terrissa ibèrica del Fortim. Seria un greuge considerable a l'art que fos portada a les golfes infectes d'on va sortir feta a bocins com havia estat recollida durant les excavacions.» No sabem de quines peces es tracta; potser d'algunes que es conserven reconstruïdes. Amb tot, el text diu que seran tornades «dintre de poc» i no hem trobat la notícia del reingrés. 69 26 JOSEP M f NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART El material ingressat a la Universitat de Barcelona o no fou tornat —cosa més probable— o s'ha perdut. Altrament la relació que en féu l'arquitecte Joan Bordàs no es prou detallada per entendre'n la seva identificació. En el text del nostre escrit hem anotat les peces que creiem perdudes, possiblement en temps de Joan Bordàs. També les que ingressaren al Museu Arqueològic de Girona, núms. 2134, 2135, 2136, 2137, 2138, 2139 i 2141 de l'inventari, que no sabem com hi varen anar a parar. Les sis primeres ingressaren el 23-VII-1948 i la darrera —que duu numeració posterior— consta que ingressà abans del 1903, data aquesta de les excavacions d'Hurtebise, cosa que ens sembla poc comprensible. 5. EL TREBALL INÈDIT DE MIQUEL OLIVA Miquel Oliva aplegà el material arqueològic guardat al Museu de Sant Feliu procedent de les excavacions d'Hurtebise; les peces que hi ha al Servei d'Arqueologia de Girona, trobades ignorem quan i per qui, i el que recollí Esteva el 1952. Amb aquest conjunt preparà un article en el qual replantejà velles hipòtesis, n'estructurà de noves i, partint d'un coneixement més aprofundit de la seriació de les ceràmiques antigues, proposà una cronologia més concreta que la que hom proposava fins aleshores. Comparant el material dels Guíxols amb el d'altres estacions semblants, intentà veure quines eren les semblances i quines les diferències. Acabat aquest estudi —bé que no polit per anar a la impremta, segons manifestà a Esteva— fou presentat i guardonat al III Certamen Literari organitzat i promogut per l'Institut d'Estudis Guixolencs. Malauradament, no fou mai publicat^1). A manera de resum diem que, analitzant la nova i la vella documentació, Oliva arribava a la conclusió que els Guíxols fou un antic poblat ibèric, ben semblant a molts d'altres d'aquest territori. El jaciment, força alterat pel que ja hem dit, quedà amb la major part de les evidències destruïdes. Només es salvà parcialment el camp de sitges, peculiar i ben documentat sistema de magatzematge —bàsicament de cereals— del món ibèric d'aquesta zona. (51) MIQUEL OLIVA, Excavaciones en el poblada ibèrica del Partim, en San Feliu de Guíxols. Antecedentes. Exploración de dos nuevossilos. Tipologia. Hallazgos efectuados. Estudio comparativa con otros poblados del país. Ciertos paralelos. Cronologia. Girona, 1953. Inèdit. Agraïm a M.A. Martín, cap del Centre d'Arqueologia de la Diputació de Girona, i a Montserrat Gener la localització del treball en els arxius de la Institució i l'amabilitat d'havernos-el deixat consultar. 70 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 27 Oliva no acceptà que el jaciment dels Guíxols hagués estat una necròpolis, com popularitzà Hurtebise d'acord amb els coneixements i teories en boga a principis del segle actual. En relació a aquest punt, Oliva pensava que, en èpoques molt tardanes, era possible que alguna vella sitja hagués servit de tomba d'incineració si bé —i queda ben clar a través de la lectura de l'article— aquesta era una possibilitat remota i poc probable. Interessant també és la comparança del poblat dels Guíxols amb els altres poblats ibèrics documentats, sobretot amb el Castell de la Fosca (Palamós), jaciment que Oliva coneixia en profunditat^ 2 ) i que li serví de punt de recolzament al llarg de tot el treball. Per primera vegada —i és aquesta una de les bones aportacions de l'article inèdit— la punta dels Guíxols era contemplada seriosament en funció del poblament ibèric d'aquest país. Un altre aspecte remarcable era l'intent seriós, a partir del material arqueològic, de precisar la cronologia del jaciment. Oliva suposava que els orígens de l'hàbitat havien de situar-se en el segle V a.C., segons semblaven provar algunes ceràmiques àtiques de figures roges i altres troballes més atípiques, tot i pensar que era possible una cronologia inicial més alta, com succeeix al Castell de la Fosca(53), si bé difícil de defensar amb els elements de què disposem. La continuïtat de la vida en el poblat quedava avidenciada per materials peculiars del segle IV i III a.C. i al llarg de l'època Baix-republicana (segles II-I a.C.). La ceràmica aretina, sobretot, era clar que servia per a fixar l'abandonament d'aquesta estació durant el principat d'August o poc més enllà, coincidint plenament, en aquest aspecte, amb el que (52) El jaciment fou descobert el 1935 per L. Barceló i Bou. Les campanyes d'excavació s'iniciaren el 1944 i foren dirigides pel Prof. Pericot, amb la col·laboració decidida de M. Oliva. L'any 1949 es realitzà la darrera campanya programada, abandonat-se les exploracions de Castell en part per la necessitat d'explorar un jaciment nou que acabà per convertir-se en un dels més importants de la Catalunya pre-romana: el Puig de Sant Andreu d'Ullastret (Baix Empordà). Bibliografia principal sobre Castell de la Fosca: MARTÍN, 1977, ps. 239-247. F.RIURÓ, El plom amb epigrafia ibèrica de Castell (Palamós), «Cypsela» IV, 1982, ps. 123-131. J. CASAS, Breve aproximación a la ceràmica de barniz negro del poblada ibérico de Castell (PalamósBaix Empordà), «Papers in Iberian Archeology», Oxford, 1984, ps. 217-236. NOLLA-CASAS 1984, ps. 137-138. (53) Sobre un probable hàbitat de les darreries del segle VII o inicis del VI a. C., vegeu E.PONS, L'Empordà de l'Edat del Bronze a l'Edat del Ferro. 1100-600 a. C., Girona, 1984, ps. 109-111, fig. 40-41. 71 28 JOSEP M f NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART hom constatava al gran poblat de Palamós(54>. Si bé és cert que en l'actual bibliografia els experts no solen referir-se gaire als Guíxols com a necròpolis, també ho és que el jaciment ha despertat poc interès perquè és una de les estacions menys conegudes malgrat la seva notable importància(55). Fet que cal atribuir a la manca d'una publicació detallada, amb l'anàlisi acurada de les seves evidències: buit que hauria cobert perfectament l'article inèdit de Miquel Oliva i que nosaltres intentem omplir. 6. LA NOSTRA APORTACIÓ ANÀLISI DEL MATERIAL ARQUEOLÒGIC DELS GUÍXOLS Creiem que ha arribat el moment de donar a conèixer, en detall, el material arqueològic conservat als Museus de Sant Feliu i de Girona i, a partir de la informació que ens proporcioni, intentar estructurar unes línies bàsiques sobre les característiques del jaciment, la seva cronologia, la seva evolució i el paper que jugà en el conjunt de poblats ibèrics d'aquest territori al llarg dels segles. També explicarem, fins on sigui possible, les causes del seu abandonament; amb el ben entès que les nostres exposicions no són més que una hipòtesi de treball basada fonamentalment en les dades arqueològiques. Per arribar a les conclusions, estudiarem detalladament la ceràmica recollida i també ens servirem de les monedes ja estudiades(56>, això és, ens valdrem preferentment del material capaç de fornir una cronologia més o menys precisa. A continuació inclourem les altres troballes: metalls, vidres, pesos de teler... algunes de les quals potser caldrà tractar monogràficament algun altre dia. En total presentem 19 grups de peces. Són aquests: 1. CERÀMIQUES ÀTIQUES Només n'hem localitzat dos fragments. El primer és una vora d'un recipient de parets rectes amb fines motllures ornamentals sota el llavi i un forat circular fet d'antic, potser amb l'intent de reparació o de fer-lo susceptible d'ésser penjat (fig. 16, 9). Si bé la major part del material (54) En coneixem bastant bé els materials més moderns i no hi ha àmfora Dressel 2/4 de la Tarraconense, cosa que ens podria fer pensar en un final entorn del canvi d'era i, amb més seguretat, a les darreries del principat d'August (NOLLA-CASAS, 1984, p.138). (55) Com exemple, vegeu què deia un de nosaltres: NOLLA-CASAS, 1984, p.145. (56) ESTEVA-VILARET, 1987, ps. 103-117. 72 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 29 Fig. 14. Situació del poblat de la punta dels Guíxols en relació als altres jaciments propers, esmentats en el text. I Els Guíxols.— 2 Castell de la Fosca (Palamós).— 3 Sant Sebastià (Palafrugell).— 4 Puig de Sant Andreu (Ullastret).— 5 Empúries.— 6 Roses.— 7 La Creu de Fellines (Viladesens).— 8 Girona.— 9 Camps de sitges de Llagostera.— 10 Cala Pola. 73 30 JOSEP M? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART Fig. 15. Planta de l'esperó dels Guíxols i situació de les 49 sitges trobades fins avui. Les blanques foren excavades per Hurtebise; segons ell en va trobar 34, però en el dibuix que va publicar n'hi ha 35, nombre que hem respectat. Les negres foren descrites per Agustí Casas: 3 (les de més al nord) van ser trobades el 1911; les altres 6, el 1919. Les que tenen un cercle negre al mig foren excavades per Lluís Esteva: les 4 del nord, el 1952 (les dues de llevant eren inèdites; les de ponent, probablement ja excavades per Hurtebise) i la del sud del Salvament, el 1960. L'excavació d'Hurtebise fou parcial; això explica que posteriorment se'n trobessin 12 d'inexplorades i és probable que encara en quedin moltes més. Segons la nostra hipòtesi, a la part del sud hi havia el poblat i a la del nord, el camp de sitges. Una tradició tardana conta que Sant Feliu dit l'Africà fou llançat al mar pel costat de Calassanç i, passant per sota dels Guíxols, sortí sa i estalvi al port de l'Abric. Quan a la segona meitat del segle XVIII i als anys següents la vila-ciutat gaudí la xauxa del suro, la carga i descarga es feia al Racó de Llevant: els vaixells eren amarrats a dos canons que encara cada norai té encastats a la seva part alta. Probablement el mateix Racó serví de port als indigets dels Guíxols, bé que aleshores la platja entrava més terra endins que avui. Dibuix fet per David Vivó servint-se dels originals de Guitart (1897) i d'Hurtebise (1905). ceràmic dels Guíxols presenta les característiques d'argiles i vernissos transformades pel llarg contacte amb un entorn geològic granític i, per tant, amb un Ph àcid considerable, el fragment permet comprovar la qualitat de la pasta i del vernís, que és prim, finíssim, brillant i perfectament adherit. Pensem que pot tractar-se de la vora d'un skyphos i el considerem del segle IV a.C., preferentment dins dels tres primers quarts. L'altre fragment, informe i minúscul, correspon a una forma imprecisa de ceràmica àtica de figures roges. Les mides fan impossible anar més enllà en la seva anàlisi. Hurtebise, en els seus acurats estudis, no només assenyalà la presència, segons ell extraordionària, de ceràmica grega de figures roges, sinó que d'un dels fragments —el millor dels trobats, ara perdut— en deixà 74 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 31 Fig. 16. Ceràmica procedent dels Guíxols. Núms. 1 a 8, i 17 i 18, terra sigillata aretina; 9, àtica de vernís negre; 10, campaniana A; 11 i 12, campaniana B; 13 i 14, de parets fines; 15, gris emporitana; 16, grega d'occident. 75 32 JOSEP M? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART constància gràfica i el descriu de la següent manera: ..y otro fragmento de unapieza, a mi modo de ver, de imitación, en la que una mal delineada figura humana, en rojo sobre fondo negro, llevando entre los dedos un instrumento, se halla en actitud de pintar (fig. 22)(57). En efecte, veiem un braç doblat, amb la mà closa i el dit índex que sembla assenyalar quelcom; amb la resta dels dits aguanta una mena d'eina fina i llarga que pot ser un pinzell, però també alguna altra cosa. Les petites dimensions del bocí de terrissa i el fet d'estudiar-lo a través d'una vella fotografia, no ens permet anar gaire més enllà, però tot fa pensar en un moment tardà de la producció de figures roges, amb composicions estereotipades sense massa cura dels detalls, precisant i treballant poc el dibuix, cosa que situa el fragment dins del segle IV a.C. Hurtebise parlà igualment amb insistència d'haver recuperat un conjunt important de ceràmica grega que —indicà amb precisió— ha resistit perfectament l'agressió de la humitat durant tants segles(58). Malauradament, a excepció dels dos fragments esmentats, res més no s'ha conservat; cosa que dificulta en gran manera l'intent de treure'n conclusions. També sabem que hi havia uns quants fragments de ceràmica de figures roges: El que coneixem a través de les fotografies sembla del segle IV a.C. com hem dit abans; potser també hi havia un gran fragment d'una tapadora (lekanis), si no ens enganya la descripció d'Hurtebise; un altre de kylikes i, tal vegada, de lekytoi i aríbals. També podria pensar-se en la presència de fragments de ceràmica àtica de vernís negre amb decoració estampada, de palmetes relligades al fons intern i, molt probablement, de ceràmiques de vernís negre de producció occidental (es parla d'una cràtera gallonada, de palmetes, rosetes, etc). No podem, però, anar més enllà sense l'estudi directe de la terrissa, perduda en un moment indeterminat (59X (57) HURTEBISE, 1905b, p. 227. A 1905c, p. 26-2 la descriu així: una figura roja (que es el mismo color del barro) de mujer, mal delineada, que entre los dedos de la mano derecha lleva el estilo o el pincel en actitud de escribir o de pintar. (58) HURTEBISE, 1905b, p.226-227: 3. Barros italo-griegos... Por desgracia, solo tenemos fragmentos de. ellos, aunque en cantidad extraordinària, recogidos casi todos en la tumba con conditorio inferior, que es la situada al pie del àngulo NE. de las ruínas del Fortín.— Son de fondo negro con dibujos rojos. Tenemos mas del tercio de una pàtera casi plana; pedazos de crdteras, alguna con meandros esculturados de mucho relieve; asasy trozos delicadísimos que debieron corresponder a un «cymbium» o a un «calix»..., el «collum» de un vasito de perfumes; mediofiale o lacrimatorio; una «ampulla olearia»; dos cuellos de «alabastron», una colección de fondos con esíampillas consistentes en palmetas, rosàceas, manos, etc. (59) Abans ja hem parlat amb deteniment del material perdut. 76 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 33 2. CERÀMIQUES DE VERNÍS NEGRE Entre el material conservat, d'aquesta classe n'hi ha pocs fragments: presència de campaniana A i B i un petit fragment informe amb decoració plàstica atribuïble a les produccions sud-itàliques o de Cales (Nàpols). Pel que fa a la campaniana A —la ceràmica de vernís negre produïda a l'àrea del golf de Nàpols—, de distribució marítima i massivament present a la Mediterrània occidentaK60), assenyalem la troballa d'un plat sencer (fig. 16, 10) assimilable a la forma Lamboglia 36b(61> o a la sèrie 1314 de MoreK62). És una de les formes més populars dins la campaniana A, si bé el seu origen remonta molt abans i la trobem entre les produccions característiques del taller de les tres palmetes radials de Roses(63>, que estigué actiu al llarg del segle III a.C. Si bé no és fàcil datar aquesta forma fora de context, pensem que el perfil és propi de la segona meitat de l'esmentat segle. En aquest territori, la forma és rara en estrats ben datats de les darreries del segle II o inicis de l'I a.C.(64). Se'n conserva un altre fragment assimilable a la mateixa forma. Dos fragments sencers de base són atribuïbles a la campaniana B. Aquesta producció —típica de l'Etrúria Marítima— començà a ser exportada vers el 150 a.C. És l'altre gran grup de ceràmiques de vernís negre anomenades «universals »(65>. Les peculiaritats d'argila i vernís són molt clares en els dos fragments: argila beix-rosada, dura, molt ben depurada i vernís espès, molt ben adherit, lluent, de color negre-blavós. Un fragment és una base de la forma Lamboglia 5 o 7 (fig. 16, 12); presenta una decoració ben interessant en el fons intern: un cercle imprès en el centre, cinc palmetes petites i ametllades, molt netes i fines perfectament (60) LAMBOGLIA, 1952, ps. 140 i 164; SANMARTÍ, 1978, ps. 21 i 22; J.P. MOREL, A propos des ceràmiques campaniennes de France et d'Espagne, «Journées d'Etudes de Montpellier sur la céramique campanienne. Archéologie en Languedoc», 1, 1978, ps. 156-162; MOREL, 1981, p.47. (61) LAMBOGLIA, 1952, p. 183. (62) MOREL, 1981, p.104. (63) E. SANMARTÍ, L'atelier des patères à trois palmettes radiales et quelques productions connexes, «Journées d'Etudes de Montpellier sur la céramique campanienne. Archéologie en Languedoc», I, 1978, ps. 21-36. SANMARTÍ, 1978, ps. 508-588. (64) Per exemple, en els nivells fundacionals de la ciutat republicana d'Empúries (AQUILUÉMAR-NOLLA-RUIZ-SANMARTÍ, 1984, ps. 368-369, figs. 123-125 i ps. 377-378, fig. 143). En els nivells fundacionals de Gerunda (NOLLA, 1988, ps. 88-89 i fig. 7). O de Baetulo (X. AQUILUÉ i E. SUBIAS, Sobre la fundació de la ciutat romana de «Baetulo» (Badalona), «Protohistòria Catalana, 6 Col·loqui Internacional d'Arqueologia de Puigcerdà (Puigcerdà, 1984)», 1986, ps. 353-359). (65) SANMARTÍ, 1978a, ps. 22-23. MOREL, 1978, ps.162-163. ID, 1981, p. 47. 77 34 JOSEP M ? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART Fig. 17.— 1, 6 i 7 Ceràmiques grises de la Costa Catalana.— 2 a 5 Ceràmiques grises emporitanes.— 8 i 9 Ceràmica grollera a mà. 78 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 35 dibuixades, i dos altres cercles concèntrics, també impresos, seguits d'una corona circular que decora un camp de finíssimes estries, decoració peculiar de la ceràmica campaniana B que incorporà a motius propis (cercles impresos i finíssimes estries), altres que són característics de la campaniana A de la primera meitat del segle II a.C. (palmetes). Tenim exemples semblants a Empúries(66) bé que, en general, són amb quatre o sis palmetes . Data probable: mitjan segle II o una mica més tard. L'altre fragment, assimilable a la mateixa forma (fig. 16, 11) (potser més clarament a la 5 que a la 7) presenta un perfil més peculiar i té una perforació al peu que servia per a penjar el plat, detall corrent en els poblats indígenes. Data probable: finals del segle II o inicis del segle I a.C. Encara n'hi ha un bocí informe amb decoració plàstica que atribuïm a algun taller sud-itàlic, producció coneguda amb el nom de Calenes pel taller de Cales ja esmentat. Cronologia: segle III i inicis del II a. C. 3. CERÀMIQUES ARETINES Se'n van trobar nombrosos fragments, si els comparem amb el conjunt total. Pel que diu Hurtebise, n'hi havia algun d'interessant, però hem comprovat que actualment és perdut. Aquests són els que hem pogut estudiar: Fig. 16, I. Gran copa quasi sencera a la qual només li manca el peu(67); l'assimilem a la fornia Dragendorff VI i la considerem de cronologia augustal força segura. Destaca la senzilla, però bellíssima decoració, magníficament realitzada a base d'una doble banda de coronetes circulars unides per una doble línia i una faixa central amb fulles i branquillons estilitzats col·locats en angle agut. Es localitza als magatzems del C.I.A. de la Diputació de Girona. Entre les formes llises, assenyalem: Fig. 16, 6. Vora assimilable a la forma Goudineau 28, de les darreries del segle 1 a.C. (68). Fig. 16, 7 i 16, 8. Dues bases, fragmentades, d'uns grans plats que tenen el fons intern decorat amb un doble cercle imprès i la corona resultant omplerta de finíssimes estries fetes a rodeta, assimilables a la forma Goudineau 36<69) de principis del segle I d.C. (66) SANMARTÍ, 1978a, núm. 546 (p. 213); 579 (p. 220); 1435 (p.481); 1439 (ps. 482-483); 1441 (p. 483), i, sobretot, núm. 1440 (p. 483). (67) NOLLA-CASAS, 1984, p.144, làm. LIV, 1, en aquest cas erròniament puix que no hi fa constar que el peu era reconstruït en guix. (68) GOUDINEAU, 1968, p.299. (69) GOUDINEAU, 1968, p.304. 79 36 JOSEP M f NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART Figs. 16, 3 i 16, 4. Dos fons sencers amb sigilla rectangular de grans dimensions: A TIT(vs)(7°) de la forma Goudineau 24 o, menys probable, Goudineau 37(?i). Fig. 16, 5. Fragment informe de fons amb un gran sigillum rectangular amb lletres grans: SE(72>. Figs. 16, 2. Petit bol sencer de la forma Dragendorff 24/25, amb les característiques pròpies de vernís i d'argila de les ceràmiques aretines clàssiques, finíssima decoració a rodeta per sota del llavi i un perfil estrany i «modern» que potser cal atribuir a un taller itàlic o gàl.lic i datar-lo dins del primer terç del segle I d.C.(73). Figs. 16, 17 i 16, 18. Dos fragments informes de fons amb sigillum imprès, de forma rectangular: SAE, probablement, i A TIT/FIGV(74). Segons recorda Hurtebise, foren recuperades, en les antigues excavacions, ceràmiques aretines amb els següents sigilla: VA, A TITI, A TITI FIGV, SE i CN ATEI, en disposició circular, amb una X o signe equivalent separant la I d'ATEI i la C de CN, algunes de les quals, com veiem, s'han perdut(75). 4. IMITACIÓ LOCAL DE LA TERRA SIGILLATA ARETINA Un fragment de fons amb l'argila ratllable, micàcia i vernís roig corall, molt prim i mal adherit. L'interès del fragment rau en la cronologia molt precisa d'aquesta ceràmica que s'ha de considerar d'època augustal i tiberiana(76). 5. CERÀMICA DE PARETS FINES Només hi ha dos fragments conservats i ambdós són típics de l'època baix-republicana i augustal. (70) OXE-COMFORT, 1968, p.465, núm. 2001, t 2. (71) GOUDINEAU, 1968, ps. 296 i 305, respectivament. (72) OXE-COMFORT, 1968,p. 409, núm. .1709(7). (73) GOUDINEAU, 1968, ps. 305-306. L. MAZZEO, Terra Sigillata Nord-Italica i G.PUCCI, Terra Sigillata Itàlica, «Atlante delle forme ceramiche. II. Ceràmica fine romana nel bacino Mediterraneo (Tardo ellenismo e primo impero). Enciclopèdia dell'Arte Antica Clàssica e Orientale», Roma, 1985, ps. 199-200 i 396-397, respectivament (formes Drag. 24/25 i XXXVII). (74) El segell SAE, si la lectura és certa, no és conegut. Per A TIT/FIGV consulteu OXECOMFORT, 1968, p.466, núm. 2002 dl. (75) VA (OXE-COMFORT, 1968, p.498, núm. 2177 (?). CN ATEI (OXE-COMFORT, 1968, p. 59, núm. 19). Sobre els segells recuperats: HURTEBISE, 1905b, p. 223 i 1905c, p.24-2. (76) E.SANMARTÍ, Nota acerca de una imitación de la sigillata aretina detectada en Emporion, «Ampurias», 36-37, 1974-1975, ps. 251-261. 80 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 37 Fig. 16, 13. Gobelet de coll estrangulat i llavi obert a l'exterior, argila dura i compacta, ben depurada i una mena de pàtina grisosa de tacte rugós que recobreix el got per dins i per fora; és assimilable a la forma Mayet IK77) que hom data a partir d'inicis del segle I a.C. i que trobem, per exemple, en els nivells fundacionals de GerundaC1^. Figs. 16, 14. Fragment informe de paret amb decoració claviforme a l'exterior; idèntica cronologia que a l'anterior fragment(78a). 6. UNGÜENTARIS En total s'han conservat quatre ungüentaris pràcticament sencers. Tenen les mateixes característiques formals: argila beix, ben depurada i ratllable, exteriorment polida i sense cap mena de vernís o engalba. Fig. 18, 1, 3 i 4, i fig. 24, 4, 2 i 3. Els tres són fusiformes, assimilables a la mateixa forma, amb nombrosos paral·lels a Empúries i amb datacions baix-republicanes(79). Fig. 18, 2 i 24, 5. De cos globular, amb paral·lels també a l'antiga fundació focea; potser és més antic que els anteriors, però dins del segle III a.C.(«o). 7. CERÀMICA GREGA D'OCCIDENT Caldria col·locar en aquest grup totes les produccions sortides dels tallers de les colònies focees occidentals i les imitacions indígenes: són produccions molt característiques, abundoses a Emporion i al seu rerapaís immediat. Fig. 18,5 i fig. 23. Peculiar gerret amb nansa sobrealçada, sencer, bombat, de base plana i recta, amb solcs ben marcats a ambdues parets, fabricat amb argila beix-grogosa de qualitat, fàcilment ratllable. Coneixem exemplars semblants a Empúries(8i), a Ullastret(82) i a Roses(83); per ells (77) MAYET, 1976, ps. 26-27. MARABINI-MOEUS, 1973, ps. 58-59. (78) NOLLA, 1988, ps. 88-89 i fig. 8. (78a) MARABINI-MOEUS, 1973, p.262. MAYET, 1976, p.25. (79) ALMAGRO, 1953, vol. 1, ps. 40-41 (necròpolis Martí), p.146 (necròpolis Bonjoan), p. 224 (id. Mateu-Granada), p. 268 (id. de les Corts), p. 397, E. SANMARTÍ, J.M NOLLA i J. AQUILUÉ, Les excavacions a l'àrea del Pàrking al sud de la Neàpolis d'Empúries (Informe preliminar), «Empúries», 45-46, 1983-1984, ps. 146-149, figs. 33 i 35. AQUILUÉ-MAR-NOLLARUIZ-SANMARTÍ, 1984, ps. 427-463. (80) ALMAGRO, 1953, ps 396-397, amb diversos paral·lels. (81) Per exemple, a la incineració núm. 85 de Les Corts (ALMAGRO, 1953, ps. 335-336, fig. 309,1); inhumació Martí, núm. 83(ID, p. 86, fig.59). (82) M.OLIVA, Actividades de la Delegación Provincial del Servicio Nacional de Excavaciones Arqueológicas de Gerona en 1956, «Anales del Instituto de Estudiós Gerundenses», XI, 1956-1957, ps.334-335, fig.65,28. (83) A.MARTÍN, F.J.NIETO i J.M. NOLLA, Excavaciones en la Ciudadela de Roses (Campana 1976y 1977), Girona, 1979, ps.278 i 291, fig. 293,28.MARTÍN, 1982b, p.116 i figs. 6,2 i 7,2. 81 38 JOSEP M.a NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART Fig. 18.— 1 a 4 Ungüentaris.— 5 Ceràmica grega d'occident.— 6 Ceràmica ibèrica pintada.— 7 Ceràmica oxidada emporitana. 82 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 39 sabem la llarga perduració dels recipients i la seva presència massiva en els jaciments costaners del golf de Lleó i nord de Catalunya. A les campanyes de 1979 i 1980, en el sector del barri hel·lenístic de la Ciutadella de Roses, hom excavà un forn de terrissa, destruït en bona part durant la construcció de la retícula regular hipodàmica, dins dels primers anys del segle III a.C. A l'interior del forn i al seu entorn es trobaren fragments de peces ceràmiques deformades i passades de forn, en algun cas vitrificades, que corresponien a formes diverses del taller de les Tres Palmetes Radials (Roses)(84); també a vasets de nansa aixecada sobre el llavi, de pasta grogosa de tradició jònia, tan abundant en els jaciments d'aquestes contrades (85>. És ben probable, doncs, que Rhode fos l'origen inicial d'aquesta peça que potser és de la segona meitat del segle IV o d'inicis del III a.C. Fig. 16, 16. Dins d'aquest grup, també hi col·loquem un fragment de base possiblement d'un bol de parets obertes i de dimensions considerables, fet amb argila dura, uniforme, bastant ben depurada, de color beix-grogós. 8. CERÀMIQUES GRISES DE LA COSTA CATALANA I CERÀMIQUES EMPORITANES Col.loquem en aquest apartat la terrissa bàsicament cuita a foc reductor, tan abundant en els jaciments costaners i de la Depressió Prelitoral Catalana. Sortida, molt probablement, d'una multitud de forns locals(86) que avituallaven comarques determinades, tenien un repertori de formes molt fixat i sense canvis entre les diferents terrisseries, i amb un ventall amplíssim de característiques tècniques d'argiles i d'acabats. Sovint, dels mateixos tallers sortien peces idèntiques, cuites a foc oxidant. A partir de començaments del segle II a.C., i molt probablement a causa de l'important paper que juga Emporion com un dels grans centres d'arribada i redistribució de productes (sobretot alimentaris procedents de la Itàlia tirrènica, amb el vi com a producte preponderant)(87), (84) SANMARTÍ, 1978a, ps. 508-588; 1978b, ps. 21-36. MARTÍN, 1982, ps. 333-334. (85) MARTÍN, 1982a, ps. 333-334; 1982b, ps. 116 i 119 i fig. 6,2. (86) Alguns molt ben documentats com Bigues al Vallès Oriental (M. HERNÀNDEZ, Nuevos yacimientos en el Vallés Oriental (Bigues-Riells del Fai), «Informació Arqueològica», 36-37, 1981, ps. 176-179); Fellines a l'Alt Empordà (MARTÍN, 1981, ps. 37-49); Ullastret (RODRÍGUEZ, 1986, ps.225-227), i Empúries (J.M. NOLLA, Les decoracions de les ceràmiques emporitanes, «Cypsela», IV, 1982, ps. 133-155 i AQUILUÉ-MAR-NOLLA-RUIZ-SANMARTÍ, 1984, ps. 370-374). (87) F. J. NIETO i J.M. NOLLA, Elyacimiento arqueològica de Riells-La Clota y su relación con Ampurias, «Actas del VI Congreso Internacional de Arqueologia Submarina (Carta - 83 40 JOSEP M? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART Fig. 19— Ceràmica grisa emporitana (núm. 1), àmfores massaliotes (3 i 4), àmfora grecoitàlica (9), àmfora itàlica Dressel 1 (5) i àmfores de la Tarraconense Pascual 1 i Dressel 2/4 (núms. 2 i 6 a 8). 84 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 41 els tallers de ceràmica emporitana i altres produccions paral.leles(88) arribaven arreu, com a element parasitari del producte principal, una mica com la ceràmica campaniana A i B, però a un nivell força menor. Els tallerets locals, d'abast poc més que comarcal desaparegueren o passaren per una etapa de gran recessió, detectable amb la uniformitat del producte, sovint d'una gran qualitat tècnica i amb canvis i modificacions del repertori de formes, les unes d'inspiració mediterrània i les altres d'arrels tradicionals seculars(89). Fig. 17, 1 i fig. 23. Entre les produccions de tallers d'abast comarcal amb cronologies anteriors a les darreries del segle III a.C,. assenyalem la copa/olla de secció elíptica i base globular, no massa alta, carena molt marcada, coll troncocònic i llavi obert vers l'exterior, amb dues nanses contraposades, horitzontals, que s'eleven a la part central. El peu és ben marcat, però curt; té forma anular, amb el fons extern alt i pla(9°). L'argila és de color grisós-clar, força depurada i ratllable amb l'ungla. Aquesta forma té el seu origen en la imitació dels kylikes grecs i apareix entre les produccions grises catalanes a partir de principis del segle IV a.C.(91). gena, 1982)», Madrid, 1985, ps. 265-283. AQUILUE-MAR-NOLLA-RUIZ-SANMART1, 1984, ps.135-143. J.M. NOLLA i F.J. NIETO, La importación de dnforas romanas en Cataluüa durante elperíodo tardo-republicano, «Anfore romane e storia econòmica: un decennio di ricerche» (Siena 1986), en premsa. (88) NOLLA, 1977, ps. 830-988. AQUILUÉ-MAR-NOLLA-RUIZ-SANMARTÍ, 1984, ps. 370-375. (89) NOLLA, 1977, ps.830-988. AQUILUÉ-MAR-NOLLA-RUIZ-SANMARTI, 1984, ps. 370-375. (90) HURTEBISE, 1905b, làm. XI,2, a la dreta i làm. XII, 2, a la dreta. (91) Al Puig de Sant Andreu, amb vuit exemplars coneguts (RODRÍGUEZ, 1986 ps. 190-191); a la incineració Martí d'Empúries, amb una cronologia proposada de finals del segle V a. C. o poc després (ALMAGRO, 1953, p.122, làm. XII.l); al poblat de Sant Miquel de Vallromanes (J. BARBERÀ i R. PASCUAL, El poblada prerromano de la Muntanya de Sant Miquel, en Vallromanes-Montornès (Barcelona), «Ampurias», 31-32, 1969-1970, p.278, fig. 6,2); a la necròpolis de Cabrera de Mar, en una versió en miniatura (A. ARRIBAS, Los iberos, Barcelona, 1965, p.201, fig. 57a; J.BARBERÀ, La necròpolis ibèrica de Cabrera de Mar (Colección Rubio de la Serna), «Ampurias», XXX, 1968, p.126, fig. 15, on s'indica l'existència de peces semblants entre el material del Museu Arqueològic de Barcelona, procedents del poblat de Puig Castellar, de Santa Coloma de Gramanet, amb datacions anteriors a finals del segle III a. C.); a Fontscaldes (Valls) i a Sidamon (Urgell), pel que sembla també clarament anteriors al segle II a. C. (A. BALIL, Tres ejemplares de coroplàstica ibèrica en el Museo Arqueològica de Barcelona, «Ampurias», XVII-XVIII, 1955-1956, ps. 258-259). També se n'assenyala la presència a Sant Julià de Ramis (Gironès) i al poblat del Turó de Ca n'Olivé a Cerdanyola (Vallès Occidental), en un context poc precís (J. BARBERÀ, R.PASCUAL, M. CABALLÉ i J. ROVIRA, Elpoblado prerromano del Turó de Can Olivé de Cerdanyola (Barcelona), «Ampurias», XXIIXXIII, 1961-1962, p. 201, fig. 9); en tots aquests casos, en formes pròximes al kylix. 85 42 JOSEP M ? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART D'aquesta variant se'n desenvolupà una altra que s'assembla més a una olla que a una copa, com és en concret el nostre exemplar. Quasi idèntica és la peça procedent de La Creu de Fellines (Alt Empordà) que es considera de finals del segle III a.C.(92). Fig. 17,7. També hi és present un fragment de vora d'un bol que té un diàmetre notable —16,6 cm—, és alt i de llavi reentrant, amb la carena molt arrodonida i suau, d'argila grisosa clara i poc dura. Es tracta d'una forma abundantíssima que imita la Lamboglia 26 de les produccions de vernís negre occidentals. Al Puig de Sant Andreu d'Ullastret és, juntament amb els bicònics i els petits bols que imiten la forma 24 i 21/25 de Lamboglia, la més habitual. Cronologia: segles IV-III a.C.(93). És també una forma corrent entre els conjunts funeraris de les tombes d'Empúries dels mateixos seglesí94). S'han conservat dos exemplars d'un tipus de petit bol, de 3 a 4 cm d'alçada, que imiten la forma Lamboglia 24 i 21/25 de les ceràmiques de vernís negre. Un d'ells (fig. 17, 6) és de peu curt i cilíndric, d'argila grisa amb un recobriment del mateix color, molt fi, indubtablement del segle IV o III a.C. L'altre (fig. 17, 5), d'un fons extern motllurat, cuit a foc oxidant, d'argila beix i ratllable, sembla més modern: és de la segona meitat del segle III o inicis del segle següent. És una de les formes típiques que s'ha trobat al Puig de Sant Andreu(95), a Empúries(96) i a d'altres jaciments del país. Per últim hem de referir-nos a un fragment de base d'un bicònic oxidant, d'argila marronosa, fons extern còncau, que és una de les solucions més utilitzades per enllestir el cul del got entre les produccions anteriors al 200 a.C. (fig. 18, 7). No creiem oportú assenyalar paral·lels de bicònics semblants, puix se'n troben d'idèntics a la major part d'estacions arqueològiques d'aquesta àrea. (92) MARTÍN 1981, p. 43, fig. 9. La forma 9 d'aquell centre de producció. (93) RODRÍGUEZ, 1986, ps. 192-196. (94) Segons Almagro, aquesta forma aparegué en el pas del segle III al II a. C. (ALMAGRO, 1953, p. 223). N'hi ha dos exemplars a la inhumació Granada, núm. 10 i un a cada una de les incineracions núms. 9, 75 i 103 de Les Corts (ALMAGRO, 1953, ps. 241, 281-284, 331 i 346-347, respectivament). (95) RODRÍGUEZ, 1986, ps. 197-200. (96) A la inhumació Bonjoan núm.17 (ALMAGRO, 1953, p. 160), en context del segle III a. C., i ja en el segle II a. C. a la inhumació Bonjoan núm. 73, inhumacions Granada núms. 7, 8 i 10, i a la necròpolis de Les Corts, a les incineracions núms. 9, 20, 27, 51, 72, 73, 101, 104, 105, 120 i 121 (ALMAGRO, 1953). 86 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 43 Les ceràmiques clarament emporitanes, grises o beix-rosades, constitueixen un conjunt interessant i nombrós. Procedent dels Guíxols coneixem dos bicònics: Un (fig. 19, 1), del Servei d'Arqueologia de Girona, amida 23,3 cm d'altura i 24 de diàmetre màxim; és d'argila dura i compacta, amb dring metàl·lic, cos globular baix i tres filets motllurats decorant el coll; peu senzill, cilíndric, i fons extern recte, de datació un xic imprecisa, probablement de la primera meitat del segle II a.C. L'altre (fig. 17, 2 i fig. 23) és de color beix, de mides reduïdes i presenta totes les peculiaritats dels productes emporitans de finals del segle II i de la primera meitat del segle I a.C.(97). Els altres fragments, tots de bicònics (fig. 17, 3 i 4), són d'igual cronologia(98>. Recordem, també, la presència d'atuells minúsculs d'excel·lent qualitat —fireta— (fig. 16, 15), que hom detecta arreu amb més o menys intensitat. 9. CERÀMICA IBÈRICA PINTADA En coneixem un sol fragment, ben segur (fig. 18, 6) de la paret d'un kalathos, d'argila beix-rosada amb decoració pintada a base d'espirals i bandes a la paret exterior. Terrissa baix-republicana de producció emporitana("). 10. CERÀMICA INDÍGENA OXIDADA En el museu de Sant Feliu es guarden alguns fragments informes d'aquesta ceràmica i només una vora d'un recipient globular d'argila rosado-beix, coll estrangulat i llavis oberts vers l'exterior (fig. 21, 2), ceràmica característica que es troba a tots els jaciments ibèrics d'aquest territori; és de llarga perduració. 11. ÀMFORES N'hi ha un conjunt important, referit al número total de peces i fragments conservats; se'n poden fer quatre grans grups, segons la procedència/cronologia dels recipients: àmfores púniques, ibèriques o de boca plana, massaliotes i romanes. (97) Bicònics idèntics als nivells fundacionals de la ciutat romana d'Empúries (AQUILUÉMAR-NOLLA-RUIZ-SANMARTÍ, 1984, p.371, fig. 128, 5 a 7 i 129, 2 i 4) o als nivells baixrepublicans de Casa Pastors, Girona (NOLLA, 1977, ps.830-906). (98) AQUILUÉ-MAR-NOLLA-RUIZ-SANMARTÍ, 1984, ps. 370-371 i fig. 128, 1 i 2. (99) NOLLA, 1977, ps. 938-975. AQUILUÉ-MAR-NOLLA-RUIZ-SANMARTÍ, 1984, ps. 374, 375 i fig. 132-136. 87 44 JOSEP M? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART Primer grup. Hem de fer referència a alguns fragments informes i a una vora de la forma Manà E, púnico-ebussitana, ben característica dels jaciments pre-romans i baix-republicans d'aquest territori. D'un fragment informe de la Manà D, nord-africana. D'una àmfora pràcticament sencera, però amb la punta del peu incompleta, de forma poc usual; ja Hurtebise va considerar-la unicum quan fou descoberta(10°). Amida 90 cm d'altura, uns 18 de diàmetre màxim i 16,5 de diàmetre de la boca (fig. 20, 1 i fig. 22). L'argila és beix-grogosa, ratllable, amb engalba groga que recobreix la paret exterior i solcs ben marcats interiorment i exteriorment. Té forma troncocònica, quasi cilíndrica; les nances arranquen a més de 18 cm del pla de la boca; llavi engruixit i lleugerament obert vers l'exterior. És idèntica a dues àmfores trobades al derelicte de Scoglio delia Formica (Sicília Occidental) —dipositades al Museu Arqueològic de Palerm— en especial a la del tipus 1A(101), de coll molt alt, cos en forma de fus i peu llis, que amida entorn d'un metre d'alçada i té un diàmetre màxim de 18,5 cm. Es tracta d'una àmfora púnica tardana, de producció siciliota com sembla demostrar-ho un altre exemplar trobat a Mozia i la descoberta d'uns forns a Lilibeo, encara inèdits. Cronologia proposada per aquest tipusO02): s.II-I a.C., és a dir, d'època republicana. Eren àmfores destinades probablement al transport d'oli, com demostren anàlisis químiques efectuades en peces similars. No tenim notícia de cap àmfora d'aquesta tipologia trobada a la Península Ibèrica o a Eivissa. La més semblant, tot i que no és identifica- (100) HURTEBISE, 1905b, ps. 224-225 i làm. XIII, a la dreta:...w«a sola pudo ser casi del todo recompuesta, con gran alegria por nuestra parte, dado que se t rata de un ejemplar rarisimo en Espana, si no único; també a 1905c, p. 25-2. (101) GIANFRANCO PÚRPURA, Rinvenimenti sottomarini nella Sicilià Occidentale, «Bolletino d'Arte, Archeologia Subacquea 3, Suplemento» n? 37-38, 1986, p. 143, fig. 5, a i b; VINCENZO TUSA, Ricerche sulla costa nord-occidentale delia Sicilià, a «Atti del II Congresso Internazionale di Archeologia Sottomarina (Albenga 1958)», Bordhigera, 1961, p.74, fig. 2 a la dreta; VINCENZO TUSA, / rinvenimenti archeologici sottomarini nella Sicilià NordOccidentale tra UII e III Congresso Internazionale, a «Actas del III Congreso Internacional de Arqueologia Submarina (Barcelona 1961)», Bordighera, 1971, ps. 266-267, fig. 4 i 5. Agraïm la col·laboració i l'interès de la Dra. M f Eugènia Aubet de la U.A.B. També a Jorge Fernàndez del Museu Arqueològic d'Eivissa i a Juan Ramon del Consell Insular d'Eivissa. (102) G. KAPITAN, Anforepuniche dei marí delia Sicilià e ilproblema delia documentazione dei rinvenimenti in reti a strascico, a «VI Congreso de Arqueologia Submarina (Cartagena 1982)», Madrid, 1985, p. 400. 88 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 45 Fig. 20. Esquerra: àmfora púnica probablement del segle II a. C. Dreta: àmfora itàlica Dressel I, destinada a contenir vi (veg. les figs. 13 i 22,2). Museu Municipal de Sant Feliu. ble amb la que presentem, és una àmfora petitona, característica del s. II a.C., publicada per Enric Sanmartí(103). Segon grup. Àmfores de boca plana. Són representades per alguns (103) ENRIC SANMARTÍ, Sobre un tipo de ànfora de època republicana de origen presumiblemente hispdnico a «Ceràmiques gregues i hel.lenístiques a la Península Ibèrica. Taula rodona amb motiu del 75? Aniversari de les Excavacions d'Empúries (Empúries 1983)», Barcelona, 1985, ps. 133-141. 89 46 JOSEP M? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART Fig. 21. 1 Dolium. 2 Ceràmica ibèrica oxidada. 3 Ceràmica reduïda a mà. 2. Peu d'àmfora Dressel 2/4 amb la marca PR (retro). Les quatre peces són al Museu Municipal de Sant Feliu. fragments informes, una vora i alguna nansa; només recordem la seva presència constant en les estacions arqueològiques d'aquest territori, des del segle V fins a final de l'època republicana. Tercer grup: Àmfores massaliotes. En el Museu de Sant Feliu se'n conserven dues bases; també es trobà una boca que no és a Sant Feliu, però creiem identificar-la a la fig. 13, reproduïda d'una de les làmines publicades per HurtebieseO04). Els fragments conservats (fig. 19, 3 i 4) tenen les pastes característiques de les produccions ceràmiques de la gran fundació focea d'occident; pel que fa a la datació, no podem fer grans precisions, car manquen vores i llavis. Recordem que als jaciments costaners de Catalunya, les àmfores massaliotes hi són presents des de les darreries del segle VI, o una mica abans, fins a finals del segle III, o molt poc després, sempre en proporcions molt reduïdesO05). Quart grup. Àmfores romanes. És el conjunt més significatiu. N'hi ha una greco-itàlica (fig. 19, 9) de la primera meitat del segle II a.C; (104) HURTEBISE, 1905b, làm. XIII, a l'esquerra i a baix. (105) MARTÍN, 1977, ps. 113-122. 90 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 47 Fig. 22,1. Fragment de ceràmica àtica de figures roges, actualment perdut; segle IV a. C. Fotografia treta de l'original publicat per Hurtebise (1905b, làm. XII,I). 2. Dues àmfores, reconstruïdes, procedents dels Guíxols. La de l'esquerra, restaurada a partir de fragments autèntics, correspon a un model d'origen púnic centro-mediterrani; d'escassa difusió i destinada a contenir oli, probablement és del segle II a. C. La de la dreta és una àmfora itàlica del tipus Dressel 1, dedicada a contenir vi; reconstrucció absurda pel que fa al coll, boca i nanses, que no s'ha de tenir present en estudiar-la (veg. les figs. 13 —on és reproduïda la forma abans de la restauració— i 20). una panxa sencera d'àmfora Dressel ia°6) d'uns 80 cm d'altura (fig. 20, 2 i fig. 22); un peu (fig. 19, 5), fragments informes de catalanes Pascual 1 i Dressel 2/4. Totes les esmentades servien per al transport de vi. Entre les Pascual 1 —d'època d'August—(107>, cal referir-se a un gran coll, perdut, que duu l'estampilla in planta pedis, I DOLIV (?) segons Hurtebiseoos) i que potser caldria llegir L. VOLTEIL í"») (fig. 13); pot(106) HURTEBISE, 1905b, làm. XIII, a l'esquerra. (107) A. HESNARD, Un depót augustéen d'amphores à la Longarina, Ostie, «The Seaborne Commerce of Ancient Rome: Studies in Archaeology any History. Memoirs of the American Academy in Rome», XXXVI, 1980, ps. 141-156. AQUILUÉ-MAR-NOLLA-RUIZSANMARTÍ, 1984, ps. 153-155. A. TCHERNIA, Le vin de l'Italie romaine. Essai d'histoire économique d'après les amphores, Roma, 1986, ps. 142-145. (108) HURTEBISE, 1905b, p. 223 i làm.XIII, al mig. (109) El coll de l'àmfora i el segell in planta pedis recorda extraordinàriament un exemplar d'Empúries (NOLLA, 1974-1975, p.173 i figs. 17,11 i 27,3). 91 48 JOSEP M.a NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART Fig. 23. Ceràmiques grises: esquerra, copa-olla del segle III a. C.; dreta, bicònic emporità de finals del segle II o de la primera meitat del segle I a. C.— Ceràmica grega d'occident fabricada a Roses: centre, gerret amb nansa sobrealçada, probablement de la segona meitat del segle IV o d'inicis del III a. C. Les tres peces són al Museu Municipal de Sant Feliu. ser també a uns peus cilíndrics (fig. 19, 6 i 7) i a una nansa (fig. 19, 2). Pel que fa a la Dressel 2/4, hi ha un pivot (fig. 19, 8 i 21, 2) amb una estampilla PR (retro), (Primi, segurament), marca ben coneguda i documentada, produïda als forns de Can Pedrerol (Baix Llobregat); es troba associada de vegades amb SAT(110). 12. DOLIUMS Hom n'assenyala la presència de molts trossos en els reompliments de les sitges; sovint anaven acompanyats de bocins de tègules. Al Museu de Sant Feliu se'n conserven uns quants, entre els que destaca una vora (fig. 21, 1). Val la pena assenyalar que en aquest territori el dolium sol ser indici de romanització i que hom comença a trobar-lo en substitució (110) R.PASCUAL, Las ànforas de la Layetania, «Méthodes clàssiques et méthodes formelles dans l'étude des amphores (Roma 1974). Col.lection de l'École Francaise de Rome», 32, 1977, ps. 51-52, fig. 4, 8, amb informació sobre la terrisseria de Can Pedrerol. M. CORSISCIALLANO i B. LIOU, Les épaves de Tarraconaise à chargement d'amphores Dressel 2-4, «Archaeonautica», 5, 1985, p. 84 i fig. 68, amb les dades sobre el derelicte de Chrétienne-H, de cronologia aproximada dins del primer quart del segle I d. C. 92 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 49 Fig. 24. Ungüentaris del segle III a. C. (les quatre peces centrals) i fireta feta a mà (les dues dels extrems). Museu Municipal de Sant Feliu. Fig. 25. Ceràmica feta a mà (esquerra); grisa (2 i 4 d'esquerra a dreta), i probable fusaiola (3 per l'esquerra) en forma d'estel de sis braços perpendiculars, disposats en l'espai, cada un d'ells perforat; és una peça notable. Les quatre són al Museu Municipal de Sant Feliu. de les velles sitges indígenes des de les darreries del segle II a.C.d11). Recordem que un dels fragments recuperat per Hurtebise presentava una inscripció, molt difícil d'interpretar a través de les descripcions i del dibuix que publicà l'erudit arqueòleg^12). Actualement és perdut (fig. 13). (111) NOLLA-CASAS, 1984, ps. 24-26 i làm. II i III. AQUILUÉ-MAR-NOLLA-RUIZSANMARTÍ, 1984, ps. 136-141. CASTANYER-ROURE-TREMOLEDA, 1987, ps. 187-194. (112) HURTEBISE, 1905b, p.223. 93 50 JOSEP M? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART Fig. 26. Fragments de terrissa d'època baix-republicana. Destaca un fons de campaniana B amb una complexa decoració impresa amb un petit cercle central a l'entorn del qual hi ha, distribuïdes radialment, cinc magnífiques palmetes emmarcades per un altre cercle i una corona circular de finíssimes estries. Un altre fragment, també de campaniana B, presenta en el peu intern un grafit amb signes ibèrics. Finalment, tres fragments de bicònics de ceràmica grisa emporitana, el primer dels quals és decorat amb una línia en ziga-zaga feta amb punxo abans de la cuita. Museu Municipal. 13. CERÀMICA A MÀ Per les descripcions que Hurtebise fa de les troballes realitzades, tot indica la recuperació de molts vasos de ceràmica a mà dels quals només se n'han conservat tres: El primer és una mena de cassola baixa amb dues nanses contraposades, verticals, que s'alcen per damunt de la vora (fig. 21, 3); és de cronologia imprecisa però amb algun paral·lel trobat a Casa Pastors (Girona) i a Empúries, sempre en nivells republicans (113>. Els altres són dos vasets de fireta, ben conservats (fig. 17, 8 i 9; fig. 24). A més d'aquests vasos, sabem que es conserva als magatzems del Museu Arqueològic de Girona una mena de recipient troncocònic de 8,8 cm (113) NOLLA, 1977, ps. 550-553. AQUILUÉ-MAR-NOLLA-RUIZ-SANMARTÍ, 1984, p.376, figs. 141,5 i 142,1 a 3. 94 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 51 Fig. 27. Col·lecció de 12pondera o pesos de teler de diferents mides i formes, amb predomini del tronc de piràmide de base rectangular o quadrada. De vegades mostren a la cara superior una marca o un senyal, preferentment una X, el significat de la qual ens és desconeguda. Museu Municipal de Sant Feliu. de diàmetre màxim, 4,2 de base i 3,5 d'altura, fet a mà, de pasta negra que fou recuperat en la campanya d'Hurtebise i que ingressà per donació el 23 de juliol de 1948; porta el número d'inventari 2135. Juntament amb aquest vas, amb idèntiques condicions n'ingressà un altre, amb número d'inventari 2136, fet a mà, de pasta grollera i forma troncocònica, de 5,8 cm d'altura, i, respectivament, 4 cm de diàmetre de boca i 2,2 de diàmetre de base, amb dues nansetes aplicades amb unes perforacions que feien possible penjar-lo. També al Museu Arqueològic de Girona (número d'inventari 2141), procedent del Fortim però ingressat abans de les campanyes d'Hurtebise, es conserva un fragment de vas de mides regulars, fet a mà, amb un cordó en relleu aplicat a la superfície, decorat amb impressions digitals, que amida uns 8 cm de costat. És molt possible que aquest fragment, amb decoració peculiar del Bronze Final, servís a Oliva per proposar una cronologia alta a la primera fase d'ocupació de la punta dels Guíxols. 95 52 JOSEP M ? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART 14. ALTRA CERÀMICA FETA A MÀ 1 gran llumanera de suspensió amb un sol ble, la part superior oberta i unes perforacions a la vora per on, passant-hi uns cordills, podia penjarse. Es tracta d'una ceràmica grollera, negra, amb molt desengreixant, que es troba dipositada al Museu Arqueològic de Girona amb el número d'inventari 2134. Ingressà, per donatiu, el dia 23 de juliol de 1948. Hurtebise n'assenyala la presència de dues més, de parets molt primes i de color grogós, que no hem sabut trobar. 12 peces de teler de diferents mides i formes, amb predomini del tronc de piràmide de base rectangular o quadrada (fig. 27). Una excel·lent i variada col·lecció de 24fusaioles de formes diverses: 21 es conserven al Museu de Sant Feliu (fig. 28); tres, procedents de la campanya d'excavacions de 1903, es troben al Museu Arqueològic de Girona amb els números d'inventari 2137, 2138 i 2139 que ingressaren, per donatiu, el 23 de juliol de 1948. 15. MONEDES En total se'n té memòria de nou exemplars, tots de bronze, malauradament perduts. Gràcies a les descripcions d'Hurtebise(114), d'Agustí Casas(115) i a un recent treball de Lluís Esteva i Joan Vilaret, on es recopilen les monedes baix-republicanes i imperials trobades a Sant Feliu i rodalies(116), podem fer-nos-en una idea aproximada i si bé no és possible una classificació acurada de cada una d'elles, sí que podem aconseguir alguns indicis cronològics que han de servir per a fixar amb més precisió la història del jaciment dels Guíxols, en preferència al moment final. Segons les descripcions conservades i confirmades, en part, per la fotografia d'una de les monedes(117), quatre exemplars, localitzats durant les primeres excavacions d'HurtebiseC 18 ) eren asos d'UNDICESCEN; monedes que duen el nom de la tribu indígena que poblava el nord-est de Catalunya, en locatiu, i que fou encunyada, sense cap mena de dubtes, a Empúries segons metrologia romana a partir —segons Villaronga— dels primers anys del segle II a.C. En diverses sèries cobrien fins al darrer terç del s. I a.C. Aleshores aparegueren substituint les monedes en llegenda ibèrica, les que feien servir el llatí a partir de la sèrie 17 que . (114) (115) (116) (117) (118) HURTEBISE, 1905c, ps. 22-24. CASAS, 1932. ESTEVA-VILARET, 1987, ps. 107-108. ESTEVA-VILARET, 1987, p.107, moneda núm. 19. HURTEBISE, 1905c, ps. 22-24. 96 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 53 porta la llegenda EMPORIA a l'anvers i MVNICI al revers; monedes que continuaren a les sèries 27 i 28 fins al principat de Claudi, moment en què acabaren les encunyacions urbanes(119). L'únic exemplar classificable, malauradament a través d'una fotografia, presenta a l'anvers, el bust de Pal.las, a la dreta i, al revers, el Pegàs amb una corona de llorer entre l'ala i la crinera; la llegenda és molt malmesa, tot just perceptible. Diverses sèries de Villaronga mostren aquestes peculiaritats, però és difícil filar més prim no podent analitzar directament la peça. Una cinquena moneda fou recollida per un treballador després de l'explosió d'una barrinada(12°). Era un as d'Empúries amb llegenda llatina; per tant, posterior al darrer terç del segle I a.C. De les altres quatre monedes procedents del Guíxols, una —trobada el 27 de març de 1919— era definida com un «quadrant ibèric»(121); altres dues monedes de bronze, també petites(122), eren probablement divisors de les monedes emporitanes, posteriors als inicis del segle II a.C. Per acabar tenim notícia d'una darrera moneda, recuperada el 1911 i després perduda, que per la descripció podria ser un as alt-imperiaK123). 16. METALLS Segons Hurtebise, als Guíxols es van trobar bon nombre de metalls(124). Entre ells hi ha peces remarcables(125). Hem pogut estudiar les següents: 1 ham. De fet, entre el material conservat al Museu de Sant Feliu procedent de la punta dels Guíxols, hi ha sis hams, tots de bronze que podrien haver estat recuperats en campanyes posteriors. Tres són de mides petites i desigual conservació mentre que els altres, força malmesos, són una mica més grans. Constitueixen una troballa característica dels jaciments ibèrics i romans sobretot d'aquells que es localitzen vora el mar o pròxims a zones d'aiguamolls, rius o estanys, tal com podem comprovar a Roses, Empúries, Ullastret, al Castell de la Fosca i a la major part de vil.les romanes del territori. (119) L. VILLARONGA, The aes coinage ofEmporion, «B.A.R. Supplementary Series 23», Oxford, 1977. ID, Numismàtica antigua de Hispània. Introducción a su estudio. Barcelona, 1979. Amb matisos i cronologies modificades a la baixa: J. RUIZ de ARBULO, EmporionEmporiae (218 a. C.—100 d. C.). Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 1986, ps. 286-293. (120) HURTEBISE, 1905a, p.18; 1905b, p.218; 1905c, p.22-2. (121) ESTEVA-VILARET, 1987, p.108, núm.25. (122) ESTEVA-VILARET, 1987, ps.107-108, núms. 24 i 26. (123) ESTEVA-VILARET, 1987, p. 108, núm. 27. (124) HURTEBISE, 1905a, p,28; 1905b, p.224; 1905c, p.25. (125) HURTEBISE, 1905a, p.28 posa cobre; 1905b, p.224, bronce. 97 54 JOSEP M? NOLLA, LLUÏS ESTEVA i FRANCESC AICART Diversos punxons, estilets, agulles grans i petites. En total, al Museu de Sant Feliu es conserven 8 agulles algunes de les quals, per les mides, probablement servien per a adobar xarxes i unes altres per a cosir cuir o teles gruixudes. Es tracta, també, de troballes corrents en estacions preromanes i romanes i són un indici —gens rebutjable— que estem estudiant un nucli d'habitació. Més dificultats té el saber amb certesa l'ús específic d'algun punxo o dels estilets, també de bronze, que en alguns casos podien servir de burins o d'eines utilitzades per diversos grups d'artesans (fusters, metal.lúrgics, terrissaires...). És reiteratiu assenyalar-ne la localització en jaciments pre-romans i romans. 3 fíbules trencades, de les quals només n'hem localitzat una de mig conservada, amb ressort bilateral acabats amb dos botons esfèrics, i arc corbat, peculiar dels jaciments ibèrics d'aquest territori, i el que podria ser el fragment d'una altra, en aquesta ocasió, un ressort. 1 anell de bronze, sencer, amb el cap circular, sense decoració, ben conservat; troballa gens estranya en estacions amb la cronologia dels Guí- Fig. 28. Col·lecció de 21 fusaioles procedent dels Guíxols. Són peces poc acurades, fetes d'argiles amb molt desengreixant, rugoses i grolleres. Fotografies de les mateixes peces col·locades en igual lloc d'ordre, fetes per ambdós costats. Museu Municipal de Sant Feliu. Tres més són al Museu Arqueològic de Girona. 98 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 55 xols. Hurtebise parla de la recuperació d'un altre anell incomplet que potser corresponia a una arandela mig trencada; no és segur que fos un anell. De fet, al Museu de Sant Feliu hem localitzat una altra arandela de bronze, sencera i molt gruixuda, que possiblement formava part d'una cadeneta; degué recuperar-se en campanyes posteriors. 1 forqueta per a introduir desfiles a les ferides; podem donar-la per perduda. 1 magnífic estilet-sonda que, indubtablement, és un instrument de cirurgià, molt ben conservat, sencer, amb una llarga punta plana lanceolada i a Paltre extrem de la llarga tija de secció circular un apèndix, elíptic, amb una de les cares llises i l'altra arrodonida; eina de gran precisió gens habitual en els poblats ibèrics i si bé no massa present en estacions romanes, no resulta estrany en aquell moment cronològic, tal com podem veure a Empúries i fins i tot a la vil.la dels Tolegassos a Viladamat (Alt Empordà). Part de la fulla corba d'un instrument per a tallar que aparegué totalment adherit a un os mig cremat que constituïa el mànec del ganivet del qual se'n conserva, si no anem errats, només la part metàl·lica. 1 petit tros de cinturó format per cinc sèries de petits anells articulats, perdut segons pensem. 99 56 JOSEP M.a NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART Fig. 29. La col·lecció d'objectes metàl·lics dels Guíxols és àmplia i valuosa, amb peces variades d'entre les quals destaquem anells senzills de bronze; altres, més luxosos, amb el cap circular; claus de ferro i bronze de mides ben diferents i adequats a cada necessitat; hams i agulles de bronze; instruments de cirurgià; una fíbula de doble ressort; elements possibles d'un pany, i una grapa de plom d'aquelles que havien servit per a reparar una peça de terrissa trencada, o esquerdada, a través d'una tasca lentíssima i de resultats dubtosos (recordem l'existència d'una àmfora sencera procedent d'Empúries, reconstruïda d'antic amb grapes de plom i que es conserva al Museu Arqueològic de Barcelona). Material en el Museu Municipal de Sant Feliu. Multitud de claus, de bronze i de ferro, de totes mides i formes adequats a tot tipus de feines, dels que se'n conserven una bona col.lecció. Diverses làmines petites i bocins informes de coure que han sofert l'acció del foc, algunes de les quals, molt malmeses, són en el magatzem del Museu de Sant Feliu. Cal destacar també, entre el material metàl.lic recuperat, una grapa de plom que degué servir per a intentar la restauració d'un recipient de terrissa trencat o esquerdat. Calia perforar amb gran paciència cada un dels fragments i enganxar-los amb aquestes grapes, treball sempre de resultat dubtós. No es tracta d'una troballa rara o local car es detecta arreu del món mediterrani, des d'època pre-romana a la fi de l'Antiguitat Tardana. En relació a aquest fet, interessa assenyalar l'existència d'una gran àmfora baix-imperial procedent d'Empúries recostruïda amb un nom100 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 57 bre considerable de grapes de plom; pot veure's al Museu Arqueològic de BarcelonaU26). 1 pesal ibèric de plom, de forma quasi prismàtica quadrangular. La superfície és molt irregular i deteriorada. Possiblement es tracta d'una unitat de pes. 17. VIDRE 1 peça de collar de pasta blavosa vista per refracció i axocolatada mirada per reflexió, amb cercles grocs, concèntrics (fig. 30). 1 peça de collar, bellísima, molt petita, opaca, de color blau turquesa, amb taques circulars morades i blanques. Fig. 30. Interessant col.lecció de perles de collaret, anells, fragment de braçalet i altres elements ornamentals de pasta de vidre de tipus púnic, sempre presents en els hàbitats pre-romans d'aquest territori. Museu Municipal de Sant Feliu. (126) NOLLA, 1974-75, ps.152 i 189, fig. 27,1. 101 §8 JOSEP M? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART 2 trocets de color blau marí amb ones blanques, que Hurtebise considerà, correctament, de filiació fenícia(127). Tots aquests fragments d'objectes ornamentals de pasta de vidre s'han conservat i a més a més se n'hi han d'afegir uns altres recuperats, cal suposar en les campanyes més modernes. Són objectes púnics ben coneguts a Empúries i en la major part de jaciments ibèrics del país, amb contextos que van des del segle V al II a. C. i que, molt probablement, arribaven des d'Ebussus a través del comerç emporità. Eren peces certament espectaculars, de segur molt apreciades i que devien tenir un cost relativament baix; per tant, d'èxit extraordinari. Cal esmentar, també, un fragment d'un braçalet de pasta de vidre(128> i una possible fitxa de joc, del mateix material. 18. MOLINS DE MÀ 3 peces treballades, una de pedra volcànica i per tant d'importació( ) i dues de granit, possiblement local, de molins de mà rotatoris. Si bé és possible que es trobin en els magatzems del Museu de Sant Feliu de Guíxols, no els hem sabut trobar (fig. 13). 129 19. PEDRA I RAJOL 6 peces (cinc de pedra i una de rajol) amb perforació desplaçada cap a l'exterior; potser eren peces de teler, però creiem més probable que servien per a tibar xarxes. Troballa gens rara en els jaciments costaners d'aquest mateix període a casa nostra, com passa a Empúries, Castell de la Fosca, Puig de Sant Andreu o Roses(13°). Són al Museu de Sant Feliu (fig. 31). El material que acabem de descriure, especiament el metàl·lic, els pondera i les fusaioles, constitueix una evidència inestimable que ens trobem davant d'un nucli d'habitació i no d'un camp de sitges aïllat. (127) HURTEBISE, 1905a, p.28: De vidrio, solo un fragmento de asa, dudosamente romano, ha aparecido, y este hecho parece indicar que la indústria del vidrio aún no se había desarrollado en nuestra comarca como ocurrió mas tarde bajo la dominción romana. Recordem que en temps d'Hurtebise hom creia que el Forn del Vidre de Bell-lloc d'Aro era romà. (128) Trobat al Fortim per Josep Escorteu i regalat al Museu Municipal. (129) En aquest territori es fan servir, bàsicament, molins de pedra volcànica procedent de la Garrotxa o bé, des del 200 a. C., de procedència mediterrània, de la Campània, des d'on arribaven acompanyant les àmfores de vi, aprofitant espais lliures. (130) Hurtebise també inclou, juntes, \esfusaioles de fang i de pedra. 102 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 59 Fig. 31. Sis peces (cinc de pedra i una de rajol) amb perforació desplaçada cap a l'exterior; potser eren peces de teler, però creiem més probable que servien per a tibar les xarxes. Museu Municipal de Sant Feliu. 7. CONCLUSIONS 1. EROSIÓ DEL JACIMENT Abans que Hurtebise excavés els Guíxols, l'erosió del jaciment havia estat important. La capa superior fou destruïda i bona part d'ella caigué al mar. Segons Hurtebise, la punta dels Guíxols sofrí l'erosió de les aigües de pluja que durant tants segles actuà sobre aquelles roques calisses esquerdades naturalment per mil partsO31). Altrament, a les efemèrides recollides al principi d'aquest treball ja hem esmentat els fets que més alteraren el nivell del sòl: sepultures a les roques per enterrar els apestats (1652-1661), construcció d'un trincherón (1652), plataforma amb canons (1696), bombardeig del Colchester dit popularment Bou Negre (1747), construcció del Fortí (1751-1808), combat del Montanés (1795), construcció de cases al nord dels Guíxols (Jordà 1602 ?), idem del llatzaret (?), cons(131) HURTEBISE, 1905c, p.21-2-2. 103 60 JOSEP M? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART trucció del tambó de Calassanç i del de la Pólvora (1875 ?), del Salvament de Nàufrags i del seu camí (1886). Encara Hurtebise afegí: trepidación de la roca por el transito rodado... así de los carros de municiones y víveres para el cercano Fortín, como de los materiales para su construccions2). Les efemèrides esmentades demostren la gran erosió que la punta dels Guíxols ha sofert en el decurs dels segles. Això explica l'absència total de restes de parets, de cases, de la muralla i de quasi totes les estructures ibèriques; al revés del que passa a la Fosca (Palamós), Ullastret i a la majoria dels poblats ibèrics propers. L'arrasament de les restes és conseqüència d'estar els Guíxols unit a l'actual ciutat i d'haver compartit amb ella les vicissituds per les quals la darrera ha passat en el curs de la seva història. 2. LA MURALLA En el segle XVII els advocats de la vila parlaven de cierto trozo de muralla que autores posteriores han Juzgado romana, siendo asíquefue construïda en el siglo XV(^. En el 1680 hom escriví: Estaba situado el Pueblo de Guíxols... a poco trecho distante del sitio que oy goza, y se reconoció plantado en una eminència, que como Península entra en el mar, y cubre el Puerto por la parte de Levante, y esto lo atestiguan las ruínas, y fundamentos de una muralla antiquíssima, siendo su grueso de cinco pies geométricos, con sus travesses al uso antiguo, y guarda puertas, y esto por la parte de tierra; porque por la del Mar, quedavan assigurados los moradores de esta Población, con las rocas, y despenaderos, que confrontan con el agua...(iw. El 1932 Agustí Casas comentà que el 1911 tres sitges «foren escapçades o rebaixades amb el temps, sens dubte per a aplanar part de la penya a l'alcar-se les defenses de què queden encara prous restes»(135). Casas, però, no diu clar si «les defenses» eren del jaciment indiget o de les que hem esmentat a les efemèrides, si bé ens sembla que es refereix a les últimes. Indicis puntuals parlen de les restes d'una muralla al nord-oest dels Guíxols, muralla que Oliva coneixia, però que ja el 1952 havia desapare- (132) (133) (134) (135) HURTEBISE, 1905c, p.24-1-1. HURTEBISE, 1905b, p.218; 1905c, p.21-2. Antigüedad ilustrada, p.6, núm. 8. AHMSF, sec. XXXII, lligall 1, cubeta 7. CASAS, 1932. 104 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 61 gut(136); també tenim notícia d'una petita paret de pedra seca trobada durant les excavacions de l'any 1952, si bé no fou possible relacionar-la amb estrats arqueològics clars. Per tant, queden indicis d'haver existit una muralla, però ignorem quin tipus de muralla era i quan fou alçada. Més aviat ens inclinem a creure que els escrits es refereixen al Fortí. En concret, ben poca cosa que no ens ajuda a treure conclusions. Amb tot, creiem que el jaciment dels Guíxols —tant si era un poblat com un camp de sitges (dels quals parlarem més endavant)— estava ben defensat: per petits penya-segats a llevant, migdia i ponent, i per una muralla pel costat vulnerable que era el de tramuntana —amb incliació cap a mestral— a poca distància de l'istme que unia el jaciment a la terra ferma. 3. ELEMENTS ARQUITECTÒNICS Segons Hurtebise, dins d'una gran sitja hi trobà dos como basamentos de columna y un tambor de fuste, Uso. De las basas, la una afecta forma de cono truncado; la otra se resolvía, arrancando de un circulo, en un cuerpo cúbico mediante cuatro molduras cóncavas en los dngulos. Son de granito abortado, y en las superfícies planas del cono truncado y del cilindro existen dos pequenos rehundidos como para facilitar la adherència de una piedra con o/ra(137). Creu que eren restes d'una construcció romana i pregunta: ^Era esta un mausoleo? ^Acaso un edículo o santuario elevado a alguna deidad delpaganismo? Lo ignoramos. I recomanà que s'explorés el fons del mar a les immediacions i al peu d'on estava la sitja. Les peces, digué, ingressaren al Museu Municipal. Nosaltres tampoc no estem segurs d'interpretar la finalitat d'unes peces que no hem vist, perquè no sabem que siguin al Museu de Sant Feliu. Amb tot, opinem que potser es tracta d'uns elements —bases de columna i un fust— que pertangueren a la creu alçada als Guíxols en el segle XVII amb la finalitat de santificar un lloc on estaven enterrats guixolencs que moriren apestats. (136) En el dossier on es conserva el treball inèdit d'Oliva hi ha unes quantes notes aplegades per redactar aquell treball, una de les quals recorda l'existència de la muralla, aleshores desapareguda, i la necessitat de cercar-ne una fotografia que, segons sembla, Miquel Oliva havia tingut ocasió de veure. (137) HURTEBISE, 1905b, p.222; 1905c, p.24, redacció quelcom diferent. 105 62 JOSEP M ? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART 4. LES SITGES Foren obertes dins la roca natural (granit). No són d'igual forma, com es veu a les figures corresponents, però predomina la de gerra o dolium. Hurtebise n'excavà 34, i anotà: ya dije que en mi concepto hay muchas mas por explorar (1905c, p. 23-1-4) i aún queda bastante terreno por explorar (1905b, p.220). Per això és segur que quedà inexplorada molta part del jaciment. Qui observi el plànol (fig. 15) comprovarà que Hurtebise no excavà la part de més el nord (ocupada per cases), ni al voltant del llatzaret; creiem que dirigí la seva activitat preferentment a l'indret que havia d'ésser rebaixat quan s'obrís el carrer de Colom. A la resta del jaciment és probable que no seguís un pla d'excavació metòdic i ordenat, sinó que excavés les sitges que podia localitzar a cop d'ull: les que eren voltades de roca, sense tenir un tou de terra vegetal al seu damunt, sitges que s'endevinaven per l'herba que creixia al seu interior. Per aquest motiu creiem que n'han quedat bastantes d'inexplorades. Que Hurtebise no donava per acabada l'excavació, que es proposava seguir-la i que els guixolencs la desitjaven, no en tenim cap dubte; quan «Llevor» del 10-VI-1905 donà compte de la publicació de la Memòria (1905a), anunciava que s'havia posat a la venda al preu de dues pessetes i que el producte que s'obtindria anava destinat a prosseguir les excavacions del Fortí; cosa que no portà a terme perquè sis dies després ingressà a l'ACA i no sabem que hagués tornat a Sant Feliu. Del plànol esmentat es dedueix: 1. Hurtebise no excavà més que els terrenys lliures d'edificacions i encara no tots; de la qual cosa ja hem parlat. 2. El 1911 primer i el 1919 després, foren descobertes 9 sitges més: les que donà a conèixer Agustí Casas. El 1952 Esteva en trobà dues al nord del carrer de Colom i el 1960 una al sud de l'edifici del Salvament, les tres inèdites. Això confirma el que hem dit en el punt anterior, núm. 1. 3. És evident que en construir la bateria primer i en alçar l'edifici del Salvament després, foren destruïdes algunes sitges. Altrament si Casas i Esteva van donar notícia d'algunes altres, és lògic creure que encara n'hi havia més. 4. La major concentració de sitges és a l'extrem nord, prop de l'entrada del poblat, on és de creure que hi havia la muralla de la qual hem parlat. La descoberta d'aquesta concentració massiva de sitges potser fou conseqüència d'una més acurada recerca. Quan Hurtebise inicià l'excavació, coneixia el projecte d'obrir el carrer de Colom que havia d'unir el passeig dels Guíxols i Calassanç. Per tant, és probable que primer ex106 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 63 plorés el lloc pròxim a la Pedrera d'on s'arrencava la pedra que l'ajuntament necessitava per adecentar els carrers de la ciutat^38); no fos cas que hom anés destruint les sitges abans d'ésser excavades. La Pedrera, recordem-ho, era a l'inici del carrer de Colom. 5. Sospitem que hi havia més sitges al nord de l'agrupament descobert per Hurtebise, és a dir, que la muralla no era immediata a l'agrupament conegut, sinó que aquest continuava per sota de les cases que ja consten en el plànol de Guitart —fet el 1897— per tant, abans que Hurtebise iniciés les excavacions. Al nostre entendre, el poblat ocupava també tota la part nord dels Guíxols i la muralla era a l'istme, on comença la pujada —o baixada—, lloc a propòsit per establir la defensa principal. 5. CARRERS? Hurtebise escriví: Segúnpuede verse en un plano, parece que las tumbas forman calles en dirección NO-SE, aunque muy imperfectamente (1905b,p.220 i 1905c,p. 23-1-4). I per a demostrar que la situació de les sitges en el plànol no fou feta per aproximació sinó exactament, explica que foren situades en el de l'arquitecte Guitart pel director de l'Escola d'Arts i Indústries de Sant Feliu, senyor Azua, mitjançant triangulacions; per tant, amb exactitud. En efecte, la disposició de les sitges —segons la planta publicada per Hurtebise(139)—té un aspecte curiós: unes quantes es concentren al costat de llevant, quasi alineades, i les altres, la majoria, ocupen el lloc on el terreny s'eixampla i s'obren en una mena de ventall, de nord-oest a sud-est. Al nostre entendre, però, el grup de sitges continuava pel subsòl que Hurtebise no excavà (el de les cases i dels seus horts i eixides). La precedent explicació sembla evidenciar que el jaciment no era una necròpolis, però no aclareix si es tracta d'un poblat o d'un conjunt destinat a emmagatzematge. 6. HIPÒTESIS SOBRE EL JACIMENT L'excavació incompleta, la gran erosió del jaciment, la incerta notícia d'una muralla, la sospita de l'alineació d'uns carrers i, en general, tot el que hem esmentat fins ací —excepte l'aproximació cronològica de(138) Porentonces [1903] trabajaba la brigada municipal en elpunto de dicho Penón, próximo a su arranque y en el extremo occidental, lugar denominada La Cantera, pues de el se extrae piedra para afirmado de las vías de la población, a la par que va abriéndose la proyectada calle de Colón que, cruzando de oeste a este la punta dels Guíxols, ha de poner en comunicación en línea recta la gran concha con la ensenada de Calassans (HURTEBISE, 1905c, p.22-2). (139) HURTEBISE, 1905a, làm. 1; 1905b, làm. X; 1905c, davant p. 17. 107 64 JOSEP Mi NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART rivada de l'estudi de les monedes i de la ceràmica— no permet conclusions massa precises. Amb tot, farem unes deduccions provisionals que, en realitat, no són més que una hipòtesi de treball —ho hem dit abans— susceptible de ser millorada o canviada. Hurtebise sostingué sempre que les sitges eren sepultures i el seu conjunt una necròpolis indigeta (1905a, p.18: tumba, y no silo). El seu prestigi fou tan gran que el 1919 Bosch i Gimpera opinava com elK14°). El 1932 Agustí Casas i Llambert Font s'apartaren quelcom del criteri d'Hurtebise(141). Però el 1935 encara Alberto del Castillo parlava de la necròpolis de silos de San Feliu de Guíxols^142). Fins el 1952 no sorgí la nova hipòtesi: segons Oliva i Esteva les sitges dels Guíxols eren dipòsits per a guardar els grans, i el conjunt del jaciment un poblat. Però encara el 1962 Miquel Tarradell insistia en considerar que els Guíxols era una necròpolis(143). Fins que, excavats diversos jaciments semblants, hom creu correcta la interpretació del 1952. Darrerament, però, la cosa és més complexa. Els historiadors diferencien les sitges situades dins dels poblats i les dels camps de sitges, això és, els agrupaments de sitges obertes fora dels poblats. Dins del primer grup cal referir-se a Plana Basarda, jaciment d'un valor inusitat però que està mancat d'una monografia de detall i d'un estudi que compti i situi les sitges, concreti l'àrea que ocupen i la seva capacitat; Castell de la Fosca, a Palamós, on són presents una mica arreu, però amb una concentració notable al sector nord del poblat, en una zona que sembla d'eixample i no associada amb un únic edifici(144>; a Puig Castellet de Lloret de Mar, on hi ha una o unes sitges petites a l'avant cambra de cada una de les cases explorades(145>; o al Puig de Sant Andreu, on ara com ara s'han excavat 230 sitges, obertes a la roca natural, a l'interior del recinte fortificat, algunes de les quals van ser obliterades (140) PERE BOSCH i GIMPERA, Prehistòria catalana, Barcelona, 1919, p. 268 i 269. (141) Una N. de la R. precedeix l'article de CASAS, 1932. Entre altres coses diu: «una vila ibera en el turó conegut avui pel Fortim»; més endavant torna a escriure «vila» i «L'existència d'aquest poblat». Però a continuació, afegeix que «foren descobertes una gran quantitat de tombes». (142) ALBERTO DEL CASTILLO, La Costa Brava en la antigüedad, en particular el tramo entre Blanes y San Feliu de Guíxols, «Ampurias», 1,1939, p.203. (143) MIQUEL TARRADELL, Les arrels de Catalunya, Barcelona, 1962, p.274, núm. 14. (144) MARTÍN, 1977, ps. 239-247. (145) E. PONS, A. TOLEDO i J. M. LLORENS, El recinte fortificat ibèric de Puig Castellet. Lloret de Mar (Excavacions 1975-1980), Girona, 1981, ps.44-97. 108 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 65 en moments concrets de la història del poblat mentre que la majoria probablement duraren fins al moment final de vida de Yoppidum, tal com sembla indicar el material recuperat en la seva excavació. Semblen, majoritàriament, associades a cases concretes(146>. Més enllà del Pirineu, trobem les sitges a l'interior del recinte fortificat, per exemple, a Ensérune, en un territori de cultura ibèrica. Del segon grup (camps de sitges aïllats o associats, només, a modestos fons de cabana de difícil interpretació) en trobem arreu des de l'Alt Empordà fins a les comarques del Gironès, sovint amb un element comú: el fet d'haver estat colgats a l'època tardo-republicana, en els segles II i I a.C.(147). En alguns casos, els camps de sitges o grups de sitges d'un conjunt més ampli deixaren de fer-se servir o molt abans o molt després de les dates esmentades. Assenyalem, en primer lloc, pel nombre d'exemplars, per la capacitat de magatzematge i per la diversitat cronològica del seu colgament, l'estació de Mas Castellar de Pontós, on, només en les sitges conegudes —i n'hi ha moltes més d'identificades— s'hi podria guardar tota la producció cerealística actual de l'EmpordàO48); POlivet d'en Recasens a Creixell (Borrassà), amb vuit sitges explorades; la Qüestió d'en Solà, a Ermedàs; Mas Castellar de Porqueres, fora del poblat; les de la bòbila de can Rafael Ginesta i les de can Figa, ambdues a Cornellà de Terri(149); el Camp del Camí a Sant Julià de Ramis; l'important grup de Llagostera; a la Quintana a Cervià de Ter; les del Camp del Bosquet a Camallera; les de l'àrea del praesidium a la ciutat romana d'Empúries, i una llarguíssima sèrie de troballes soltes que poden ser indicis d'altres grans dipòsits(15°). En aquest cas, la interpretació de la seva funcionalitat és menys clara puix en algunes ocasions sí que pot pensar-se en grans zones d'emmagatzematge dels cereals vinguts de punts molt diversos, tot esperant la seva comercialització vers el mar, cap a Emporion i Rhode i des d'allí cap a qualsevol punt del món mediterrani. En altres ocasions potser és més raonable pensar en punts de magatzematge temporal, immediatament després de la sega, tot esperant la fi de la campanya per després comercialitzar-lo o transportar-lo al poblat. (146) M. A. MARTÍN, Ullastret. Guia de les excavacions i del seu museu, Girona, 1978, p. 15. (147) Àmplia informació a NOLLA-CASAS, 1984, ps. 25 i 32-33, làm. II i dades concretes a l'inventari. (148) M. A. MARTÍN, El yacimiento indígena prerromano de Mas Castellar de Pontós (Girona), «XV Congreso Nacional de Arqueologia», Saragossa, 1979, ps. 677-690. (149) NOLLA-CASAS, 1984, ps. 32-33, làm. II. CASTANYER-ROURE-TREMOLEDA, 1987, ps. 187-194. (150) CASTANYER-ROURE-TREMOLEDA, 1987, ps.190-191 i fig. 1. 109 66 JOSEP M? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART Pel que deixem dit, veiem perfilades quatre hipòtesis sobre el jaciment dels Guíxols: 1. Una necròpolis; hipòtesi que considerem descartada. 2. Una poblat a l'interior del qual hi havia el nombre de sitges precises a les necessitats dels seus habitants, com d'altres d'aquest territori: Sant Sebastià de la Guarda, Llafranc, Palafrugell; Castell de la Fosca, Palamós; Cala Pola, Tossa, i alguns altres menys coneguts(151>. 3. Un camp de sitges independent, això és, situat fora dels poblats, a semblança d'altres jaciments propers(152). 4. Un poblat i ensems un camp comunal de sitges, és a dir, un conjunt de les dues hipòtesis anteriors. El poblat potser era al sud de l'actual carrer de Colom, on les sitges es veuen més espaiades. El camp comunal —o magatzem— podia ser al nord del poblat i comprendre no solament les sitges fins ara descobertes, sinó que potser continuava en el subsòl de les cases i les eixides, que donen a la baixada dels Guíxols. Així, l'excedent era prop de la sortida, llest per embarcar. Al nostre entendre, les hipòtesis més versemblants són la 2 i la 4, amb preferència la darrera. Resum de la hipòtesi: el jaciment dels Guíxols era un poblat iber, indiget, que tenia a l'entrada un conjunt de sitges que servien de magatzem dels sobrants majoritàriament agrícoles. Els sobrants podien ser del poblat, però també del rerapaís. Quedaven dipositats allí, vora del mar, a punt d'ésser venuts o bescanviats. Les sitges de la resta eren els rebosts de les cases del poblat. 7. ACTIVITATS ECONÒMIQUES DELS INDIGETS DELS GUÍXOLS Pel material trobat, sabem que els indigets dels Guíxols, ultra l'agricultura, la caça i la ramaderia es dedicaven a les següents activitats: i. COMERÇ Sospitem que als Guíxols hi havia un poblat ibèric que aprofità un indret topogràficament i geogràficament molt favorable que fou utilitzat com a port de mar per on sortia l'excedent agrícola i ramader, llenya, suro i altres productes que no coneixem de l'immediat rerapaís que ben bé arribava fins a Llagostera (no oblidem els camps de sitges descoberts en aquest terme municipal)(153). (151) NOLLA-CASAS, 1984, ps.,21-24 i làms. I i II. (152) NOLLA-CASAS, 1984, ps. 21-26 i làms. I, II i III. (153) NOLLA-CASAS, 1984, ps. 187-189 (Sant Llorenç, Pla de Maiena, Pocafarina, Can Pere Pere, etc. 110 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 67 Altrament, pel mateix port arribaven productes d'arreu del món mediterrani, a través d'un comerç que cal suposar centralitzaren i aprofitaren els emporitans i, potser també, els grecs de Rhode. En aquest aspecte, i només amb un decalage cronològic, podem observar el mateix panorama que a Castell de la Fosca (Palamós). La influència del món púnic fou important, como ho demostren les restes d'àmfora i vidre, segurament ebussitans. Sorprèn la presència d'una àmfora púnico-siciliota, de producció molt tardana (segle II-I a. C.). La troballa d'aquest element aïllat i, fins ara, sense paral·lels coneguts a la Península Ibèrica, fa pensar en una importació marginal o exòtica, que acompanyava un carregament de material itàlic. Sabem que a l'època alt-imperial, l'explotació del territori es feia de manera diferent, però el camí del mar continuà essent el més còmode, ràpid i barat i, sens dubte, el més eficaç, i fou pels Guíxols per on continuà sortint l'excedent del territori i per on arribaven les importacions destinades a aquestes comarques i a les de l'interior. 2. PESCA És pròpia dels pobles marítims, com ho és -evidentment- dels lacustres i dels fluvials. Ací en tenim proves irrefutables: els hams que s'hi van trobar, segons hem vist. També cal tenir en compte les pedres foradades que potser eren per a tibar les xarxes parades al mar(154). 3. TEIXITS Els pesos de teler (pondera) i les fusaioles trobades indiquen la presència de la «indústria» tèxtil. Hurtebise recollí d'Estrabó que els indigets es distingien molt en la preparació del lli amb el qual fabricaven immillorables teixits i afegí que també teixien el jonc i l'espart. Les agulles trobades (fig. 29) pogueren servir per a cosir o per a fer xarxes(155). 4. TERRISSERIA A Sant Feliu i als seus voltant abunden les argiles. Amb tota seguretat la terrissa basta fou obrada ací, segons Hurtebise; criteri que compartim. Des de l'esmentat Hurtebise, dos fets ho corroboren: la descoberta dels forns de Platja d'Aro(156) i de S'Agaró(157). (154) HURTEBISE, 1905b, p. 228 i 1905c, p.29-1. (155) HURTEBISE, 1905b, p. 228 i 1905c, p.29-1. (156) LLUÍS ESTEVA, Un horno alfarero, de època romana, en Playa de Aro (I-II d. C.), «Àncora» Nadal 1966. (157) LLUÍS ESTEVA, Descubrimiento de un horno hispano-romano de ceràmica en S'Agaró (HI-IV d.C.), «La Vanguardia» 23-V-1969; també «Revista de S'Agaró», estiu 1969. 111 68 JOSEP M ? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART 8. CRONOLOGIA El material conservat capaç de proporcionar datacions precises és escàs, puix s'han perdut materials importants exhumats per Hurtebise; igualment perquè només conservà part de la ceràmica trobada(158). Malgrat tot, amb les peces que hem pogut analitzar en detall i amb les notícies que tenim d'alguns objectes perduts, però sobre dels quals disposem d'informació clara i suficient (monedes, àmfores, ceràmica en general...) n'hi ha prou per a intentar una aproximació cronològica de la vida del jaciment. Hurtebise opinava que els indigets començaren la seva activitat en el jaciment dels Guíxols —lloc d'enterrament, segons creia— a finals del segle III a. C. i que l'abandonaren en el segle I també a. C.(159). Oliva datava la vida del poblat —rebutjada ja la idea de necròpolis— dins del s.V a.C. o potser abans; en el darrer cas, no com a resultat d'alguna troballa significativa, sinó pensant en la possibilitat de descobertes noves o en l'existència de material arqueològic de datació imprecisa per manca d'importacions ben conegudes capaces de datar-lo. Cal dir també que, en dur al màxim el seu afany de relacionar els Guíxols amb el Castell de la Fosca, estació aquesta de nivells clars dins del s.VI a. C., Oliva adoptava posicions difícils de defensar amb les dades arqueològiques actuals. Segons la nostra opinió, és molt interessant constatar, a través del material arqueològic, la continuïtat cronològica des de principis del s.IV a. C.; no hi ha cap objecte que —amb base sòlida— pugui ser considerat anterior. Les ceràmiques grises antigues, les àmfores massaliotes, la ceràmica grega d'occident —en algun cas cuita a Rhode—, les àmfores púniques, la ceràmica de vernís negre, l'emporitana, les àmfores itàliques, la ceràmica aretina, les monedes i les àmfores catalanes augustals i post-augustals, fan possible recórrer quasi mig mil·leni sense salts, sense hiatus. El moment final del jaciment, ben precís, cal situar-lo als primers (158) Tan abundantes han sido los trozos de dnfora sacados de las tumbas que, viéndome en la imposibilidad de restaurar grandes piezas con fragmentos tan pequenos, fue inevitable, aunque dolorosa, guardar solo cuantos extremos, asas y bocas de tipo diferente hallamos, para formar una colección de variantes, que con estos restospueden restaurarse idealmente (HURTEBISE, 1905b, p. 224; també 1905c, p. 25-1). (159) La Necròpolis fue abierta, a juzgar por las monedas recogidas, hacia fines del siglo HI a. de J.C., cesando allí los enterramientos en el I a. de nuestra Era sin que se sepa la causa de el/o (1905b, p.228). 112 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 69 anys de la nostra era, data que ens ve donada per un conjunt important d'aretines, alguna moneda i les àmfores Dressel 2-4 de la Tarraconense —amb la marca PR (retro)— que cal considerar del principat de Tiberi. És possible que entre els temps d'aquest emperador i el de Claudi, l'indret hagués quedat deshabitat i només fos objecte de freqüentacions i d'alguna funció distinta a la que havia tingut fins llavors. Ja Oliva(16°) proposà per l'abandó de la punta dels Guíxols una mateixa datació que la del Castell de la Fosca on, tanmateix, no hi coneixem àmfores Dressel 2-4 del país, circumstància que pot fer pensar en un despoblament uns pocs anys anterior al dels Guíxols. 9. TRASLLAT DE LA POBLACIÓ INDÍGENA. Com a resultat de l'inici de la romanització autèntica, en època del Gran Canvi(161), la situació dels poblats canvià i conseqüentment, es produí un pausat abandó que originà, en aquestes contrades, la desaparició de quasi tots ells. Durant el principat d'August, sembla que Castell de la Fosca esdevingué un poblat fantasma i a la mateixa època o poc més enllà passà el mateix als Guíxols; en aquest cas, però, amb una diferència substancial: la continuïtat del poblament, bé que repartit almenys en dos llocs diferents, avui plaçats en el subsòl de la ciutat: el jaciment del monestir(i62) i ei dei carrer de Girona (163> que potser forma unitat amb el mur del carrer de la Lluna, núms. 90-92064). £n ambdós llocs s'hi recolliren peces significatives que empalmen amb una Baixa Antiguitat esplendorosaO65). (160) OLIVA, 1953. (161) NOLLA-CASAS, 1984, ps. 24-26. ID, Els inicis de la romanització al rerapaís emporità. Algunes dades, «Jornades d'història de l'Empordà. Homenatge a J. Pella i Forgas», Girona, 1987, p. 99-119. (162) ESTEVA, 1962, ps. 49-68; en català, 1983, ps. 41-60; també Excavació a la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols (agost del 1963), «Revista de Girona», núm. 82 del 1978. (163) Quan varen obrir el subsòl per fer els fonaments de la casa núm. 27 del carrer de Girona foren trobades algunes sepultures de tègules a doble vertent. El grup del Museu (Josep Escorteu, Nèstor i Joan Sanchiz, Pere Echevarria i Lluís Esteva) recollí el material i l'ingressà al Museu. Davant de la mateixa casa, a l'actual núm. 36 fou trobat un fragment de mosaic romà. El contractista, senyor Robert Pallí i Sala, ho comunicà a Esteva per tal que el recollís, però quan l'anà a cercar un treballador li comunicà que s'havia extraviat. (Notícies inèdites). (164) LLUÍS ESTEVA, El mur de can Clavaguera, «Àncora» 4-II-1988. (165) LLUÍS ESTEVA, La primitiva població guixolense (s.V a.C. al V d.C.), «Àncora», 6-IV-1967. ID, 1962.ps. 49-68. P. DE PALOL, Algunes reflexions entorn del primer cristianisme gironí. El màrtir Sant Feliu, Sant Feliu de Guíxols i Girona, «Àncora», Festa Major, 1968. ID, El Baix Imperi a Sant Feliu de Guíxols. Introducció al món medieval, «XX Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos (Sant Feliu de Guíxols, 1976)», St. F. G., 1977, ps. 37-42. 113 70 JOSEP M? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART Fig. 32. Pels documents coneguts fins avui, sabem que els indigets visqueren a l'esperó dels Guíxols almenys des de principis del segle IV a.C. fins a l'època de Tiberi (14 a 37 d.C.). Però així com en altres jaciments no sabem res més dels pobladors (La Fosca, Palamós, per exemple) ací queda comprovat que els indigets dels Guíxols, després d'abandonar l'esperó s'establiren en dos indrets de l'actual subsòl de la ciutat; el lloc que nou-cents anys després ocuparen els benedictins i al carrer de Girona núms. 27 i 36. Per tant, la primitiva població indígena (que ja podríem anomenar guixolenca) tingué continuïtat segura almenys des de començament del segle IV a.C. fins al segle VI d.C.; primer establerta a l'incòmode turó dels Guíxols (núm. 1) i després a dos llocs de vida menys difícil sobre dels quals hi ha l'actual ciutat (núms. 2A i 2B). Sospitem, però, que el lloc que ocupa Sant Feliu no deixà mai d'ésser habitat, si exceptuem els moments que duraren les ràtzies de torn. El canvi d'emplaçament dels llocs d'habitatge era conseqüència lògica del clima polític de les diferents èpoques. Quan els indigets s'establiren als Guíxols eren temps insegurs. Per això escolliren un lloc alt, de fàcil defensa. Treballaven la terra del pla i, amb major atenció, la propera als corrents d'aigua(166); guardaven les collites de cereals a les sitges, (166) El senyor Secundí Reyné recollí al seu hort situat al carrer de Lepant, al costat de la riera de les Comes, fragments de ceràmica grisa emporitana que cedí al Museu Municipal. 114 EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS 71 dintre del poblat. La vida a l'esperó del Guíxols —estret i rocós— era difícil (imaginem només el problema de l'aigua). A conseqüència de la pau aconseguida pels romans, la població dels Guíxols, sentint-se segura, abandonà l'incòmode esperó i s'instal·là al pla, prop de corrents d'aigua i de fèrtils terres de labor. Per les troballes arqueològiques, sabem que els indígenes s'establiren almenys en els dos indrets dels quals ja hem parlat. L'abandó dels Guíxols, però, potser fou lent perquè si deixà de servir com a poblat, pogué utilitzar-se com a recolzament d'un comerç mariner donada la seva proximitat als magnífics dos ports naturals plaçats als seus peus. Aleshores, però, els cereals no eren la producció agropecuària principal i el sistema de magatzematge havia canviat de les sitges indígenes als doliums itàlics. La població guixolenca, per tant, tingué continuïtat segura almenys des de principis del s. IV a. C. fins al VI d. C. o més enllà(167); primer establerta a l'incòmode turó dels Guíxols i després a llocs de vida menys difícil sobre dels quals hi ha l'actual ciutatO68). Sospitem, però, que el lloc no deixà mai de ser habitat, si exceptuem els moments que duraven les ràtzies de torn. ABREVIACIONS ALMAGRO, 1953 = MARTÍN ALMAGRO, Las necròpolis de Ampurias, Barcelona, 1953. AQUILUÉ-MAR-NOLLA-RUIZ-SANTMARTÍ, 1984 = J.AQUILUÉ, R. MAR, J.M. NOLLA, J.RUIZ DE ARBULO i E. SANMARTI, El fòrum romà d'Empúries (Excavacions de l'any 1982). Una aproximació arqueològica al procés històric de la romanització al nord-est de la Península Ibèrica, Barcelona, 1984. CASAS, 1932 = AGUSTÍ CASAS, Les troballes del Fòrum, «La Costa Brava», St.F.G. Festa Major 1932. CASTANYER-ROURE-TREMOLEDA, 1987 = F. CASTANYER, A. ROURE i J. TREMOLEDA, Les sitges de Cervià de Ter en el context de la romanització, «Homenatge a Josep Estrada i Garriga. Jornades Internacionals d'Arqueologia Romana. De les estructures indígenes a l'organització provincial romana de la Hispània Citerior. I. Documents de Treball», Granollers, 1987. ESTEVA, 1962 = LLUÍS ESTEVA, Ceràmica romana de època tardía hallada en San Feliu de Guíxols (Gerona), «Seminario de estudiós de arte y arqueologia», Universidad de Valladolid, 1962; reeditat en català a «Estudis del Baix Empordà», núm. 2, 1983. (167) Aquesta data ve donada per la presència d'una vora de ceràmica africana (sigillata clara, tipus D), forma Hayes 104B, del darrer terç del segle VI d.C., trobada per Esteva (1962, p. 60, fig. 6, núm. 5), bé que aleshores aquesta cronologia no era coneguda. (168) Hurtebise ja havia sospitat el mateix: Sin embargo, lapoblación existia aún en tiempos del Imperio, pues hay monedas de varios emperadores hasta Teodosio (383-395), (1905b, p. 228 i 1905c, p. 34-2-6). LLUÍS ESTEVA, La primitiva població guixolense (del s.V a.C. al s.V d.C.), «Àncora», F.M. 1967. 115 72 JOSEP Mi NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART ESTEVA, 1967 = LLUÍS ESTEVA, La primitiva población guixolense (s.V a.C. al V d.C.), «Àncora», 6-IV-1967. ESTEVA, 1984 = LLUÍS ESTEVA, El Passeig del Mar de Sant Feliu de Guíxols, compleix 150 anys, Sant Feliu de Guíxols, 1984. ESTEVA-VILARET 1987 = LLUÍS ESTEVA i JOAN VILARET, Monedes anteriors al segle Vd.C. trobades a Sant Feliu de Guíxols i a les seves rodalies, «Estudis sobre el Baix Empordà», núm. 6, 1987, ps. 103-117. GOUDINEAU, 1968 = CH. GOUDINEAU, La céramique aretina lisse, París, 1968. HURTEBISE 1905a = EDUARDO GONZÀLEZ HURTEBISE, San Feliu de Guíxols durante la Edad Antigua. Memòria elevada al Ayuntamiento de dicha Ciudad, «Edición costeada por el Ayuntamiento de San Feliu de Guíxols», Girona, 1905. HURTEBISE 1905b = ID, Descubrimiento de una antigua necròpolis en San Feliu de Guíxols, «Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos», 3? època, Madrid, 1905. HURTEBISE 1905c = Bosquejo històrica de la villa de San Feliu de Guíxols seguida de unos breves apuntes de historia interna (desde los mas remotos tiempos hasta 1517). Trabajo de investigación sobre fuentes inéditas, ilustrado con fotògrafías, dibujos y pianos. Tesis de oposición, 1905. Ms. autògraf núm. 780 de la Biblioteca de Catalunya. Editat entre 1963 i 1967 a les planes del setmanari «Àncora» de St. F. G. i, en forma de llibre, el 1970. LAMBOGLIA 1952 = N. LAMBOGLIA, Per una classificazione preliminare delia ceràmica campana, «Atti del I Congresso Internazionale di Studi Liguri (Bordighera 1950)», Bordighera, 1952. MARABINI-MOEUS, 1973 = M.T. MARABINI-MOEUS, The Roman thin walled potteryfrom Cosa (1946-1954), «Memoirs of the American Academy in Rome», XXXII, 1973. MARTÍN, 1977 = M. AURORA MARTÍN i ORTEGA, Aportacions a l'estudi del poblat ibèric de Castell (La Fosca, Palamós), «Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos», St.F.G. 1977. MARTÍN, 1981 = M. AURORA MARTÍN i ORTEGA, El taller de ceràmiques emporitanes de Fellines, «Estudi General. Miscel·lània commemorativa del X Aniversari del Col·legi Universitari de Girona», I, 1981. MARTÍN, 1982a = ID, Ciutadella de Roses, Roses, «Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys», Barcelona, 1982. MARTÍN, 1982b = ID, Aportació de les excavacions de Roses a l'estudi del comerç massaliota a l'Alt Empordà, en els segles IV-III a.C., «Cypsela», IV, 1982. MAYET, 1976 = F. MAYET, La céramique a parois fines dans la Péninsule Ibérique, París, 1976. MOREL, 1981 = J. P. MOREL, Céramique campanienne: les formes, Roma, 1981. NOLLA, 1974-75 = J.M. NOLLA, Las ànforas romanas de Ampurias, «Ampurias», 36, 1974-1975. NOLLA, 1977 = J.M. NOLLA, La ciudad romana de Gerunda, Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona, 1977. NOLLA-CASAS 1984 = J.M. NOLLA i J. CASAS, Carta arqueològica de les comarques de Girona. El poblament d'època romana al nord-est de Catalunya, Girona, 1984. NOLLA, 1988 = J.M. NOLLA, Gerunda: dels orígens a la fi del món antic, «Fonaments Prehistòria i Món Antic als Països Catalans», 7, 1988. OXE-COMFORT, 1968 = A. OXE i A. COMFORT, Corpus vasorum aretinorum. A Catalogue of signatures, shapes and chronology of italian sigillata, Bonn, 1968. RODRÍGUEZ, 1986 = A. RODRÍGUEZ, La ceràmica emporitana d'Ullastret. Memòria de llicenciatura, «Col·legi Universitari de Girona», 1986. SANMARTÍ, 1978 = E. SANMARTÍ, La ceràmica campaniense de Emporion y Rhode, Barcelona, 1978. 116 ESCULTORS DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVI AL BAIX EMPORDÀ PER JOSEP CLARA Apleguem, en aquest treball, sis documents sobre obres d'escultura religiosa al Baix Empordà, que afecten les poblacions de Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Torroella de Montgrí i la Bisbal. Amb aquesta aportació donem a conèixer uns noms i unes obres, i alhora fem una petita contribució a la història de l'art gironí del cinc-cents, la qual és força buida pel que fa a l'apartat de l'esculturaí1). Les obres contractades van ser atribuïdes a escultors, arquitectes, fusters o entalladors, hàbils en la fabricació de retaules, anomenats Onofre Enric, Joan Ballester, Joan Merlas i Gallart Puig, tots els quals juntament amb altres individus de la família Enric, Joan Bosch, Antoni Coll, Ramon Roca, Joan Domènech, Bernat Carbonell, Bernat Pujades, etc. treballaren per a les esglésies del bisbat gironí. Es tracta d'uns noms poc coneguts i d'unes realitzacions locals, escassament estudiades, que en bona part s'han perdut per destrucció o substitució. ONOFRE ENRIC Citat com a imaginaire i escultor, Onofre Enric pertanyia a una fa- (1) Per a les característiques generals d'aquell segle, és imprescindible el llibre de Joaquim Garriga, L'època del Renaixement, s. XVI, volum IV de la Història de l'Art Català, Barcelona, Edicions 62, 1986. 117 2 JOSEP CLARA mília d'artistes gironins que assoliren un renom especial dins el segle XVIC2). El 3 d'octubre de 1568 va pactar amb els representants dels jurats de Sant Feliu de Guíxols i els administradors de l'Hospital de la mateixa vila, la fabricació d'un retaule de 16 pams d'alçària i 12 d'amplària per a la capella de l'Hospital de la vila marinera. El preu estipulat va ser de 36 lliures i el termini per a realitzar l'obra finia el gener de 1569(3>. El mateix Onofre Enric, el 26 d'abril de 1573, va comprometre's a fabricar una imatge de la verge de la Pietat, de 4 pams d'alçària, per a la capella palamosina de la mateixa advocació. El model elegit per fabricarla era una altra imatge realitzada per Onofre Enric per a la capella de la Sang de Jesucrist del convent del Carme de Girona. El preu fixat per a la feina eren 11 ducats, i el termini per a executar-la comprenia poc més de dos mesos i mig(4). JOAN BALLESTER Casat amb una germana del pintor Joan Mates, que apareix com a testimoniatge en els dos contractes que reportem, Joan Ballester va pactar, el 19 de juny de 1580, que pagaria 21 lliures al picapedrer Pere Almar, de Girona, per tota la pedra que necessitava per a fabricar el bancal del retaule de l'església parroquial de Palamós. La pedra al·ludida havia de ser extreta de la pedrera d'en Barceló, de la muntanya gironina de Montjuïcí5). Així, doncs, a través d'un document indirecte, podem atribuir a Joan Ballester l'autoria del bancal palamosí, la qual cosa és corroborada per la inscripció d'una data -1582-, que encara a hores d'ara pot observar-se a l'església de Palamós(6). El 9 de setembre de 1584 Ballester es va comprometre a fabricar una figura de Crist, de 7 pams d'alt, amb la creu corresponent, per a la con(2) El seu pare Esteve i els seus germans Esteve i Francesc són també citats com a escultors. També trobem un Miquel Enric, ferrer, que va intervenir en els treballs de la reixa de l'altar major de Tortosa. Cfr. Josep Clara - Miquel Àngel Alarcia, «La reixa de l'altar major de la catedral de Tortosa», dins D'Art, 14 (març 1988), ps. 181-192. (3) Hem publicat la traça d'aquest retaule a «Nicolau Mates, pintor de Sant Feliu de Guíxols», dins Estudis sobre temes del Baix Empordà, 2 (1983), p. 127. Per al contracte, vegeu l'apèndix I. (4) Per a més detalls, l'apèndix II. (5) Vegeu l'apèndix III. (6) El darrer treball sobre l'església de Palamós és el de Josep M f Marquès - Pere Micaló, Sant Maria de Palamós, Palamós, Parròquia de Santa Maria, 1987. 118 ESCULTORS DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVI 3 fraria de la Sang de Jesucrist de Torroella de Montgrí, representada per Jaume Garbí, capellà, i Bartomeu Franch, cirurgià. Per a aquesta obra havien d'abonar-li 20 lliures, i ell tenia un termini que superava els tres mesos i mig per a acabar-la i lliurar-la (?). JOAN MERLAS El tercer artista del nostre estudi, Joan Merlas, apareix citat com a fuster i entallador habitant a la Bisbal, però quan el 1597 va contractar el retaule dels Quatre Doctors de la Seu de Girona consta que era ciutadà de Barcelona (8>. La feina concreta que ací ens interessa és el contracte que signà el 27 d'octubre de 1599 amb la senyora Elena Torroella i Agullana, vídua del donzell Paulí Torroella, per fornir el retaule que havia de presidir la capella que ella mateixa havia patrocinat a l'església parroquial de la Bisbal. Per un total de 226 lliures, el fuster i entallador es va comprometre a fabricar un retaule d'ordre jònic i corinti i una colla de treballs de fuster que complementessin la capella: sagrari, balustrada, banc, portes, etc. Totes aquestes obres havien de ser enllestides amb la fusta que li havia de proporcionar la senyora Torroella(9>. GALLART PUIG Escultor habitant a Girona, Gallart Puig, el 28 d'octubre de 1599, es va obligar a fer per a la mateixa senyora Torroella diverses figures de baix relleu i de tot relleu per al referit altar de sant Miquel, de la Bisbal. L'artista tenia temps per acabar l'encàrrec fins al juny del 1600, i el preu estipulat era de 125 lliures(10). PER ACABAR Amb els documents reportats, a part d'informar sobre uns escultors mal coneguts, oferim dades interessants sobre la condició dels artistes, els corrents de devoció i els gustos d'una època. Les obres de la Bisbal, patrocinades per la senyora Elena Torroella i Agullana, van ser sens dubte (7) Vegeu l'apèndix IV. (8) Arxiu Històric Provincial de Girona (AHPG), notaria 3? de Girona, núm. 438, 11 de juny de 1597. (9) Vegeu l'apèndix V. (10) Vegeu l'apèndix VI. 119 4 JOSEP CLARA les més cares i les més exigents, però també és evident que les de caire menor tenen el seu valor i incrementen la producció dels artistes. Onofre Enric, mort el 1587, és el més conegut per ara i a ell ens hem referit en altres treballs, ja que les seves produccions arribaren a la Garrotxa i al Gironès^1). Una recerca sistemàtica el situaria en un lloc preeminent quant a realitzacions. També, per les notícies que tenim, va ser força intens el treball de Joan Ballester, que va morir el 1584. Si més desconegut ens resulta Gallart Puig, podem admirar, en canvi, l'art de Joan Merlas en el retaule dels Quatre Doctors de la Seu de Girona. APÈNDIX DOCUMENTAL T 1568 Sant Feliu de Guíxols, 3 d'octubre. Onofre Enric, escultor de Girona, promet fabricar el retaule de l'hospital de Sant Feliu de Guíxols. En nom de Déu sia amén. Sobre la fàbrica del retaule devall scrit, fahedor en lo hospital de la present vila, entre lo honorable mossèn Sebastià Barnoy, jurat en cap, lo any present, de dita vila, y lo venerable mossèn Pons Goltarra, prevere, y los honorables en Joan Vicens, mariner, y Salvi Cassà, mercader, procuradors de l'hospital de dita vila, de una part, y lo honorable en Onoffre Anrich, ymaginayre, ciutadà de Gerona, de part altra, són stats fets, pactats, concordats y jurats los capítols següents. E, primerament, lo dit mestre Onoffre Anrich convé y en bona fe promet als dits honorables jurat y procurators de l'hospital de la present vila que, de ací per tot lo mes de janer primer vinent, fabricarà y posarà en lo hospital de la present, dins dita vila, un retaule de dotze palms de amplària y setze de altària, conforme la trassa donada per lo dit venerable Onoffre Anrich, y en lo tabernacle del mig farà e fabricarà dos figures de bulto, la una de Christ y l'altre de sanct Joan Baptista, de largària de quatre palms y mig, y mig païm de peanya, y més fabricarà quatre (11) Algunes dades sobre la seva activitat a la Garrotxa es troben en el nostre treball «Obres d'artistes i artesans gironins del segle XVI a la Garrotxa», dins Annals 1982-83, Olot, 1984, ps. 61-84. També Carme Sala i Giralt, L'art religiós a la comarca de la Garrotxa, Olot, Alzamora, 1987. 120 ESCULTORS DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVI 5 caps debaix les quatre columnes són en dita trassa, y sobre les dites columnes quatre caps de seraphins de bulto, y més fabricarà en lo front del pis, un Déu lo pare de bulto, y sobre de tot lo dit retaule, un Christ crucificat, y los dits bultos han de ésser de fusta de ciprer y lo retaule, de bona fusta de àlber blanch ab sos borels conforme la trassa, acabat y posat ab sa perfectió, y assò promet attendre y complir, dins dit temps, sots les penes y jurament devall scrit. ítem, los dits honorables jurat y procuradors predits, fent aquestes coses ab interventió de alguns pròmens de dita vila, prometien, al dit mestre Onofre Anrich predit, que per la fàbrica de dit retaule de capella en dit temps li donaran, y pagaran realment y de fet, trenta y sis lliures moneda barcelonesa, en les pagues següents, ço és, que a principi de la fahena li donaran un ters de las dites XXXVI lliures, y quant dit retaule sarà mig fet, li donaran altre ters de dites XXXVI lliures, y lo restant li donaran quant dit retaule serà acabat y posat a perfectió, y més y més li donaran, en lo dit hospital, tot empriu necessari per star en aquell, axí de llit, taula y totes altres aynes necessàries, reservat que ell se hage de fer la despesa de menjar y beure y franquesa, y assò prometen complir y fermar sots les penes y jurament devall scrit. Et ideo nos dicte paries [segueix la fórmula acostumada]. (AHPG, notaria de Sant Feliu de Guíxols (J. Junyent) núm. 210). II Girona, 1573, 26 d'abril. Onofre Enric, arquitecte de Girona, promet fabricar una imatge de la verge de la Pietat per a la capella de Palamós posada sota la mateixa advocació. En nom de Déu sia amén. Entre mestre Pera Soler, fuster de la vila de Palamós, obrer lo any present de la capella de la Verge Maria de Pietat, del terma y parròchia de dita vila de Palamós, de una part, y mestre Honofre Anric, architèctor, habitant en Gerona, de part altra, de e sobre les coses devall scritas és stada feta y fermada la concòrdia y avinensa següent. E, primerament, és pactat y concordat entre dites parts, que lo dit mestre Anric, del dia present a, fins a, quinza del mes de juliol més prop vinent, té de fer una ymage de la Verge Maria de Pietat, de altària de 121 6 JOSEP CLARA quatre pams, y té a fer la dita ymage conforma una altra ymage de la Verge Maria de Pietat ha feta lo dit mestre Anric en la capella de la Sang de Jesuchrist, del monestir del Carma, de la present ciutat de Gerona. ítem, és pactat que la fusta de dita ymage té ésser de xiprer. ítem, és pactat y concordat entre dites parts, que lo dit mestra Soler se té de obligar, tant en nom seu propi com encara com a obrer dalt dit, així com de present se obliga, a donar y pagar a dit mestra Anric, per la factura de dita ymage de la Verge Maria de Pietat, onze ducats, pagadós de esta manera, ço és, de present dos ducats, y feta la meytat de dita ymage tres ducats, y los restans sis ducats se ténan a pagar feta y rebuda dita ymage. Que quidem capitula et unum quodque eorum et omnia et singula in illis contenta, die XXVI mensis aprillis anno a nativitate Domini M.D.LXXIII0, fuerunt laudata, firmata et jurata Gerunde per dictas partes in manu Jacobí Sobirà, scriptoris substituti jurati, in notaria publica Gerunde in his vice et nomine mei notarii infrascripti interessentis, et promiserunt unus alterius respective predicta capitula et unum quodque eorum tenere et servaré et in aliquo non contrafacere vel venire aliqua ratione, iure, modo vel causa sub damnorum et expensarum hinc inde fiendarum restitutione, et pro predictis attendere obligamus pars parti, bona, etc. et dictus Soler bona sua propria et dicti operi, renunciando f oro etc. proprio etc. submíttents in quibus etc. presentibus dicto scriptori et pro testibus videlicet magistro Joanne Mates, pictore Gerunde, et Balthesare Pallisser, ville de Episcopali. (AHPG, notaria 3 a de Girona (J. Sobirà), núm. 310). III Girona 1580, 19 de juny. Pere Almar, picapedrer de Girona, pacta amb Joan Ballester, escultor de la mateixa ciutat, que li treurà de la pedrera d'en Barceló tota la pedra que l'escultor necessita per a la fabricació del bancal de l'església de Palamós. En nom de Nostre Senyor Déu sia amén. Per y entre mestre Johan Ballester, scultor de Gerona, de una part, y Pere Almar, picapedrer de Gerona, de part altra, sobre les coses baix scrites és feta, fermada e jurada la capitulació següent. 122 ESCULTORS DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVI 7 Primerament, lo dit Pere Almar convé y prçmet al dit mestre Ballester tràurer de la pedrera d'en Barceló, en la montanya de Montjuïch, tota la pedra necessària per al bancal del retaula [que] dit mestre Ballester té de fer per la iglésia de Palamós, ço és, dotze pesses de tres palms bastans a tot quadro, y sis pesses de quatre palms de alt y tres de gros a tot cayre, y dos pesses de quatre palms de alt y sis de ampla y un païm y mig de gruxa, y quatre pesses de tres palms de alt y sis de llarch y païm y mig de gruxa, y dos pesses de tres palms de alt y un païm y mig de gruxa y tres palms y mig de ampla, y sis o set pesses per la cornissa que han de tenir quoranta palms de llarch y un païm y un quart de gruxa, y tres palms de ampla y una cana per carreu per al detràs del sacrari, de grossària de un païm y mig, y les dites pesses donarà bones y pernades a la dita pedrera, ço és, per tot lo present mes de juny sis carretades, y tot lo compliment de dites pesses per tot lo mes de agost subsegüent, les quals pesses totes hàian ésser de pedra fina, a coneguda de dos mestres experts de dita pedra, concordament per dites parts elegidós, y la dita pedra rebrà dit mestra Ballester, en dits tèrmens, a la dita pedrera. ítem, lo dit mestre Ballester convé y promet donar y pagar al dit Pere Almar, per tot lo preu de la dalt dita pedra, vint y una lliura barcelonesa en tres pagues iguals: la primera li darà de vuy a vint dies, la segona fetas que sían y rebudas la mitat de les dites pedres, y la tersera y última acabat que sían y rebudas totes les dites pesses. Et ideo nos dicte partes promitimus attendere [segueix la fórmula acostumada]. Actum Gerunde, XVIIII junii M D L X X X. Testes Joannes Mates, pictor, Uguetus de Pera, cardator, et Joannes Bassagoda, scriptor Gerunde. (AHPG, notaria 3 a de Girona (B. Reig), núm. 341). IV Girona 1584, 9 de setembre Joan Ballester, escultor de Girona, promet fabricar i pintar una imatge de Cr ist per a la confraria de la Sang de Jesucrist de Torroella de Montgrí En nom de Nostre Senyor. De y sobre les coses baix scrites per y entre mossèn Joan Ballester, sculptor de Gerona, de una part, y mossèn Jaume Garbí, clergue, y mes123 8 JOSEP CLARA tre Barthomeu Franch, chirurgià de la vila de Torroella de Montgrí, com a obrés y administrador de la confraria de la Sanch [de] Jesucrist, de dita vila, de part altre, se ha firmada la capitulatió y concòrdia següent. E, primerament, és pactat y lo dit mossèn Ballester convé y promet a dits administradors que del dia present a la festa de Nadal pròxim vinent farà y pintarà una figura de Christo, de set palms de alt sens la creu y tou, y també farà y promet fer la creu convenient a dita figura y creu, la qual obra en ser acabada, axí la sola fusta com lo pintar, tinga de ésser mirada y judicada per dos persones per dites parts elegidores, y si serà conforme ha de star aquella, tíngan dits obrés de rebre. ítem, és pactat e los dits obrers y administrador, tant en nom llur propi com en comú com administradors predits, convenen y prometen a dit Ballester de donar y pagar-li, per la predicta obra, vint lliures, pagadores de esta manera, ço és, sis lliures de assí a quinse dies, y altres sis en ser acabada dita obra de fusta, y lo restant en ser dita obra acabada y pintada a tot punct. E finalment, etc. Et ideo nos dicte partes [segueix la fórmula acostumada]. Actum Gerunde, VIIII septembris M D L XXXIIII. Testes Jacobus Campolier, scriptor, et Joannes Mauri de familia magnifici Francisci de Puig. (AHPG, notaria 6 a de Girona (J.M. Savarres) núm. 519). v 1599, Girona 27 d'octubre Joan Merlas, fuster i entallador de la Bisbal, promet fabricar el retaule i altres obres per a la capella de sant Miquel, de la Bisbal, patrocinades per la senyora Elena Torroella i Agullana. En nom de Nostre Senyor etc. Capitulatió feta y fermada entre la senyora Elena Torroella y Agullana, viuda relicta del senyor Paulí Torroella y de Bóxols, quondam donzell en Gerona y en la Bisbal domiciliat, de una part, y Joan Merlas, fuster y entallador habitant en la Bisbal, de part altre. Primerament, és pactat que dit mestre Joan Merlès haja y promet de fer y fabricar, en la capella de sant Miquel, que dita senyora Torroella poch ha feta fer en la parrochial iglésia de la Bisbal, un retaula de orde 124 ESCULTORS DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVI 9 jònich y coríntich, de altària de quaranta un païm y amplada de vint y un païm y mig, de la fusta de albre blanch, que dita senyora li ha ja donada y lliurada, lo qual retaula ha de tenir lo primer cos de columnes ab quatre teulons y un encasament al mig, de orde jònich, ab cornijas, vasas y capitells de columnes de dit orde, y lo segon cos axí mateix ab lo compartiment del primer dalt dit, y ha de ésser de orde corinti, y lo tercer cos ha de ésser ab un tauló, ab dos columnes del mateix orde corinti, ab sa cornija y son frontispici y mènsulas y remate, conforme està lo del senyor Miquel de Agullana, quondam ardiaca de Empurdà, de la Seu de Gerona, en la capella dels quatre doctors. ítem, que los taulons stígan aparellats de manera que en ells se púgan fer les figures de mig relleu. ítem, que en lo bancal haja de fer dos serafins sobre" los pedestrals del bancal més forans y les armes sota los dos teulons qui stan més prop de la pastera, y sota les armes, en lo costat del sacrari, haja de fer una friseta de talla e o en la demés obra del retaule, y que alt los àngels estígan en lo lloch de les finestres, y les fruyteres, en lo lloch que estan los àngels en lo dit retaula de dit senyor ardiaca. ítem, haje de fer un sacrari de sinch palms de altària, y ha de ésser de orde dòrich, ab los pilastres strints y no columnes, sens resalt ningú. Més, ha de fer, sobre la cornija de dit sacrari, una càpula o mija aranya y son lanterno sobre dita càpula, ab sa conijeta y remate, en lo qual s-i puja posar creu o crucifici o altre figura qualsevol, y que los pilastres han de tenir los capitells y vases conforme l'orde dòrich demana, y dit sacrari ha de tenir una porta tota lisa y que, si aparexarà de pintura o sculptura o baix relleu, se puga fer un Cristo ressucitat o altrament, y que des del lanterno a la cornija ha de fer unes faxes, y sobre cada pilastre unes boletes rodones ab son peuet per remat dels pedestrals, y en dita cornija y ha de haver uns tegriffos ab ses gotes, conforme dit art requer. Més, dins del sacrari, ha de haver una volta rodona o apenyada, conforme lo sacrari serà sisenat, y dins alrededor y ha de fer com una amposteta o alquitrava, sols un bosselet per poch que sia, per dar més perfectió a la obra, entès que dit mestre Joan en la porta no y haja de fer la figura. ítem, és pactat y lo dit mestre Joan haja y promet fer en dit capella, una balustrada devant de l'altar també del mateix orde dòrich, la qual balustrada haja de ésser de quatre palms de altària y del cordó un balustre a l'altre un païm, y ha de tenir de part a part, de tot lo ample de la capella y en la part de la porta de la sacristia de dita capella, ha de fer una porteta de la mateixa balustrada, de tres palms de ample, y en lo mig de dita balustrada un altre porta que se obre en dos portes de sinch 125 10 JOSEP CLARA palms de ample, y a l'altre costat que y haja de fer una correspondèntia de porta encara que no sia porta. ítem, ha de fer dos banchs de fusta, ço és, hu a cada part de dita capella, exuptat que no arriben de tres palms al grahó de la balustrada, però que arriben a la rexa de ferro, los quals han de estar ab ses spalleres com aquelles que.s giren a una part y altre, salvo que la spallera no.s puga girar y sia de una mà o quatre dits de ample. ítem, haje de fer dos portes en la sacristia, ço és, la que ixirà en la isglésia, enfaxada ab tres faxes pertianes y una daltabaix, y l'altra, dins la sacristia, tota lisa. ítem, un encaxament ab un finestronet per la sacristia. ítem, una tumba plegadissa per lo dia dels morts y ànimes, salvo que dit Merlès, en dites portas y finestres y tumba, no haja de pagar ferramenta. ítem, ha de fer dos balandoneras per posar quatre antorxes a cada una, de sis palms de llarch. ítem, un armari dins la sacristia, ab son guarniment per les portes y unes posts planes per posar los vestiments y adxes de la capella, y baix de l'armari, una pastera y lo baix per posar la roba de lli, ab una mà o mig païm de fondo, y que lo armari de mig païm no toch en terra. Y per totes les dites coses li haia de donar, dita senyora Torroella, la fusta necessària, tota la qual obra haja y promet de fer y acabar a tot punt de aquí a un any pròxim. Per manifactura, mans y treballs de clavasó y aigua cuyta que dit Merlès ha de bestraure per dites obres, haja y promet de pagar la dita senyora Torroella, a dit Joan Merlès, dos-centes vint y sis lliures, pagadores d'esta manera, ço és, vint y sinch lliures té rebudes ja comptants dit Merlès per mitjà de la Taula de Gerona, y altres vint y sinch lliures dins tres mesos, y altres vint y sinch lliures dins sis mesos, y altres vint y sinch lliures dins nou mesos pròxims, y les restants cent y vint y sis lliures, feta, acabada y posada y judicada per a dos mestres, vista y reconeguda tota la dita obra, la qual ha de fer com a bon mestre. E finalment, etc. Et ideo nos dicte partes promitimus pars parti, attendere predicta, et pro his obligamus pars parti, bona, etc. renunciando foro etc. submitens, promitimus, juramus. Actum Gerunde, XXVII octobris M.D.LXXXXVIIII0. Testes Philippus Ros aurifex, et Joannes Dimas, de família nobilis Francisci de Crudillis. (AHPG, notaria 3? de Girona (P. Mir), núm. 450). 126 ESCULTORS DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVI 11 VI Girona 1599, 28 d'octubre Gallart Puig, escultor de Girona, promet fabricar diverses figures de relleu per al retaule de la capella de sant Miquel de la Bisbal, auspiciat per la senyora Elena de Torroella i Agullana. En nom de Nostre Senyor. Capitulació feta y fermada per y entre la senyora Elena de Torroella y Agullana, viuda relicta del senyor Paulí Torroella y Bóxols, quondam, donzell en Gerona y la Bisbal domiciliat, de una part, y mestre Gallart Puig, sculpador, habitant en Gerona, de part altre. Primo, és pactat que lo dit mestre Gallart convé y promet de fer y esculpir nou figures de baix relleu en lo retaula que dita senyora fa fabricar en la capella de sant Miquel de la iglésia de la Bisbal, ço és, en los teulons de dit retaula, y de altra part, dos figures de tot relleu en les pasteres de dit retaula, ço és, una, la més baxa, la figura de nostra senyora del Roser ab un rosari per lo entorn, y l'altra, la del mig, la figura de sant Miquel, y les figures del [s] nou teulons han de ésser, ço és, en lo primer cos, sant Pere, sant Pau i sant Andreu y sant Joan evangelista, y en lo segon cos, sant Agustí, sant Hierònim, santa Magdalena y santa Ignès, y en lo teuló més alt, sobre la pastera, santa Elena y, alt sobre lo retaule, un cristo y dos àngels de tot relleu. Y aiximateix promet de fer dos testes de tot relleu, posades ab prospectiva entre los dos pedestrals del bancal, los quals han de ésser de sant Domingo y sant Francesch, o los que li dirà dita senyora Torroella, totes les quals figures ha de fer y sculpir, conforme a bon mestre requer, de assí a sant Joan de juny pròxim. Per manifectura, mans y treballs de la qual obra, promet dita senyora pagar-li cent y vint y sinch lliures barceloneses, pagadores de present vint y sinch lliures, y quaranta lliures en ser mig feta dita obra, y les restants sexanta lliures, acabada, revista y judicada per experts dita obra. E finalment, etc. Et ideo nos dicte partes [segueix la fórmula acostumada]. Actum Gerunde, XXVIII octobris M.D.L.XXXXVIIII0. Testes Philippus Ros, auri faber Barchinone, et Anthonius Masauta, ferri faber Gerunde. (AHPG, notaria 3? de Girona (P. Mir), núm. 450). 127 EL CAMPANAR DE LA PERA: UNA OBRA DEL SEGLE XVII PER JOSEP M.T. GRAU i PUJOL ROSER PUIG i TÀRRECH LA DECISIÓ I EL FINANÇAMENT L'església de Sant Isidor de la Pera a finals del segle XVII tenia dues empreses pendents: acabar el campanar i construir el cor. Per a la primera obra la majoria dels caps de casa de la vila de la Pera, juntament amb els del veïnat de Riuràs, el 22 de desembre de 16800) nomenaren quatre procuradors (Paulí Baí, Rafael Graciós, Pere Savalls i Jaume Llenes) perquè formalitzessin el contracte amb algun mestre de cases i picapedrer. En total eren 47 veïns de la Pera i 2 de Riuràs, dels quals creiem interessant anotar els noms: Almar, Miquel Almar, Paulí (a) del camí Almar, Pere Almoiner i Sagrera, Joan Baí, Andreu. Jurat Baí, Paulí Balaguer, Feliu Balaguer, Joan Baró, Fermí Baró, Germà Bassa, Antoni Bassa, Rafael Bodet, Benet. Obrer església Blanc, Francesc. Jurat Blanc, Joan Bodet, Antoni Bonany, Pere Candell, Sebastià (1) Arxiu Històric de Girona (AHG). Manual de Pere Boi, notari de la Bisbal (1678-1683), inclòs actualment a la notaria d'Albons núm.32. 129 2 JOSEP M.T. GRAU i ROSER PUIG Esquerp, Pere Flor, Miquel Flor, Ramon Font, Antoni Font, Josep. Veïnat de Riuràs Graciós, Rafael. Major Llenes, Jaume Madrenes, Andreu Madrenes, Pere Martí, Germà Moner, Joan Negre, Pere. Veïnat de Riuràs Palanca, Hipòlit Poc, Antoni Ponsatí de Platea, Pere Ponsatí i Bertran, Antoni Ponsatí, Josep Presas, Nicolau Puig, Baudili Puig, Josep Ramell, Andreu Renart, Miquel Ribes, Pere Ros, Joan Sagrera, Joan Savalls, Pere Tapís, Bernat Teixidor i Noguer, Feliu (a) del mas Vidal, Domènec Vilar, Josep Vilar, Salvador En el poder firmat davant el notari de la Bisbal, Pere Boi i Julià, consta que els seus representants podien encarregar un censal mort a qualsevol comunitat, convent, capítol o altres persones jurídiques o individuals. Existien altres formes de finançament; una de les més usades a l'època era la imposició d'un dret —quinzena o vintena part— sobre la collita del terme. El censal suposava un endeutament per al municipi i els interessos a vegades es feien difícils de pagar, sobretot quan s'acumulaven al llarg del temps. CARACTERÍSTIQUES DE L'OBRA L'endemà de Nadal, el 26 de desembre de 1680, els quatre síndics de la Pera firmaven una capitulació amb Joan Pagès, mestre de cases, occità, per «acabar de construhir [el campanar] per lo siti y assiento de las campanas». El referit mestre s'obligava a aixecar vint pams de paret —uns quatre metres— seguint la mateixa amplada sobre la base quadrada ja edificada. Els angles s'havien de fer de pedra picada de tipus calcari «calsinal» i la resta amb pedra «molla» o tova. A més es comprometia a continuar l'escala de cargol, l'únic accés possible. El contracte especifica altres característiques, com la col·locació de vuit lleons de pedra picada i la construcció d'una volta enllosada de pedra junt a les campanes. 130 EL CAMPANAR DE LA PERA (SEGLE XVII) 3 Façana i campanar de l'església de la Pera. (Arxiu Fotogràfic del Servei d'Investigacions Arqueològiques de Girona). 131 4 JOSEP M.T. GRAU i ROSER PUIG Els quatre metres d'alçada havien de seguir el model del campanar de Sant Martí Vell. Es copia la forma, però es desestima de moment acabar amb el pinacle final, potser per raons econòmiques. Així s'explica la similitud del campanar de la Pera amb el de Sant Martí Vell. Joan Badia i Homs(2) ja s'adonà de la seva semblança, que amplià als campanars de Bordils i de Fornells de la Selva. Tots tenien com a patró al de Sant Feliu de Girona. La seva influència sobre els altres campanars també l'evidencien, entre d'altres, Jaume Marquès(3> i Josep ClaraW. La imitació era corrent en aquella època. Els exemples dels retaules ens ho confirmen; molts pobles volien que el seu altar major fos idèntic a un altre d'una església coneguda. L'originalitat no era l'únic sinònim de l'art. Tornant a les clàusules: els síndics de la Pera facilitarien els materials necessaris (ex. arena, calç,...) deixant-los al peu de l'obra, excepció feta de l'aigua. La pedra l'havia d'arrencar, trencar i picar l'occità a les seves despeses; ara bé, el poble li facilitaria de franc la pólvora per a l'extracció. També podia fer ús de les pedres amuntegades a la plaça pública de la Pera que no es fessin servir pel cor de l'església. El transport de la pedra s'havia de fer a expenses del comú. Se li entregarien així mateix diverses eines, com quatre pales (dues de fusta i dues de ferro), un magall, un tràmec o arpiot de ferro, una cassa d'aram, quatre samals de fusta i un torn per a pujar el material. Els instruments s'havien de retornar al final del treball, fos quin fos el seu estat de conservació; de manera que si es perdia alguna cosa, els mestres de casa havien de pagar el valor que tenia llavors. El preu acordat fou de 425 lliures. Mentre durés el treball li avançarien una quantitat determinada, però el muntant més important el satisfarien després d'acabada l'obra i d'haver-la visurada dos perits de l'ofici, un per cada banda. El termini s'establia per la festa de Santa Magdalena, el 22 de juliol de 1681, o sigui mig any. Gràcies a Pàpoca(5) sabem que Joan Pagès complí el deure perfectament, fins i tot abans d'hora: el 6 de juliol es donava per pagat. La idea dels veïns de la Pera era la de col·locar les campanes. (2) L'Arquitectura medieval de l'Empordà, vol 1. Baix Empordà. Diputació de Girona, 1977, pp. 302 i 309. (3) El campanario de San Fèlix, «Revista de Gerona» 43(1968) 17-18. (4) La construcció del campanar de Sant Feliu durant el segle XVI, «Revista de Girona», 104 (1983), p. 192. (5) Ibídem nota 1, p. 208-209. 132 EL CAMPANAR DE LA PERA (SEGLE XVII) 5 Tal com bé assenyalen els historiadors, el campanar es portà a terme en un estil gòtic tardà, fruit d'imitar un model, el qual ja era una imitació d'un altre. L'acabament del campanar de Sant Feliu de Girona al segle XVI influí notablement moltes poblacions que en els segles XVI-XVII reformaren o aixecaren de nou les seves esglésies. La silueta del campanar és, per a moltes poblacions, el símbol que les identifica, el punt més alt i la part que es divisa a l'horitzó. ELS AUTORS Joan Pagès era un mestre de cases (domi factori) natural del lloc d'Uglas, del Bisbat de Sant Flor d'Auvèrnia (Occitània). Sabem pels documents que no actuà sol. A la capitulació s'acordà què els síndics de la Pera li llogarien, per viure durant la feina, una casa amb «tres llits, guarnits per ell y los que treballaran en dita fàbrica», amb tres màrfegues, sis llençols i altres tres flassades. Deduïm que com a mínim el seguien dos homes més. D'un d'ells hem esbrinat el seu nom: es tracta de Joan Prexat, mestre de cases natural de la parròquia de Change (Regne de França). Tenim poques notícies de Joan Pagès. A través de les fonts notarials el trobem el 30 d'abril del 1681 pagant 4 lliures d'argent, moneda barcelonesa (a raó de 10 rals per lliura) a compte de 7 lliures (que equivalien a 12 francs francesos) que devia a Vicenç Colom, serrador d'Entraigas (Enterrius), del mateix bisbat. Un dels testimonis era Joan Briuda també d'ofici serrador, natural de Chaudas Aigas i veí de Palau-sator; l'altre era el referit Prexat. LES CAMPANES A l'època moderna i fins fa poc el so de les campanes era peculiar i insubstituïble a les nostres comunitats rurals. Els tocs de les diferents campanes situades als cloquers de les esglésies tenien moltes utilitats. Una, la religiosa, anunciar la missa i els enterraments (cada classe o categoria tenia les batallades pròpies), l'oració, etc. L'altra era el senyal horari, bé connectades a un rellotge mecànic o simplement accionades per la mà del campaner i anunciaven el treball i el repòs. També es feien servir per a cridar a foc o a somatent, o per a espantar les pluges inoportunes i les tempestats. Als pobles, el finançament de la compra i manteniment de les campanes era una competència municipal. Per posar un exemple tenim el cas 133 6 JOSEP M.T. GRAU i ROSER PUIG d'Albons el 1633(6). El 20 de novembre els cònsols i els obrers de l'esglèsia parroquial firmaren una concòrdia amb Jaume Ferrer, courer de Girona, per arranjar una campana que s'havia trencat (rompuda). El gironí, dins el període de quinze dies, havia de tenir «feta, muntada y posada en lo campanar, tocant y vogant» la campana. El cost de la nova fundició era de 26 lliures, a més de l'aportació d'un home per a ajudar i les «llenyas, cordas y altres qualsevol aparells necessaris»(?). S'exigia una garantia de cinc anys. En cas de trencar-se de nou dins el termini, el courer l'havia de tornar a fondre, sense cobrar el seu salari. En el segle XVII voltaven per Catalunya molts mestres campaners procedents de Cantàbria, Aragó i altres regions, però en la centúria següent ja hi havia més fonedors del país. El treball, a diferència d'ara, es realitzava al peu del campanar, on el professional es desplaçava amb tots els instruments necessaris. Donat l'alt cost del material, es solien aprofitar les campanes velles. En les revoltes populars les campanes eren voltejades per provocar desordre i cridar a l'aixecament. Des de Madrid, el 17 d'abril de 1774, es publicà una pragmàtica dirigida a las justicias, los pàrrocos y superiores eclesiàsticos per evitar que grups incontrolats fessin sonar lliurament les campanes. Els bisbes feren imprimir manaments per a les parròquies de les seves diòcesis assabentant-los d'aital ordre. Així l'Arquebisbe de Tarragona, Joan Lario, escrivia el 25 de maig als seus rectors, eclesiàstics i altres religiosos que animados de un verdadero espíritu de paz, gratitud y amor a Dios, y al Real servicio, procuren inspirar y persuadir con discreción y oportunidad a los fieles en sus sermones, plàticas y otros casos, la estrecha obligación de conformarse en todas ocasiones con las providencias de nuestro Augusto Monarca, y ordenes de sus ministros, para que previamente instruídos los animós de las gentes de la importància de estàs christianas màximas, desprecien toda maligna preocupación, y eviten qualesquiera rumor, comoción o tumulto que se advirtiere en el pueblo. Més endavant continuava dient: si, en algun improvisto acontecimiento, que no esperamos de la reflexión y constante fidelidad de nuestros diocesanos, ocurriere alguna perturbación, o bullicio popular, cierren inmediatamente sus iglesias, conventos, casas y campanarios, en confor(6) AHG. Manual de Joan Perpinyà, notaria d'Albons, núm.l. (7) Si voleu aprofundir sobre el procés de fabricació de les campanes us recomanem l'estudi de J. Sànchez Real, Fundición de una campana en 1405. Universitat de València, 1982. 124 pp. 134 EL CAMPANAR DE LA PERA (SEGLE XVII) 7 midad de lo prevenido por S.M. en la citada Real Pragmàtica: lo que confiamos executaran con la puntualidad debida. L'Estat s'aprofitava de la infrastructura de l'església per a difondre les seves normatives, més que de la seva pròpia (ajuntaments). L'acabament del campanar de la Pera a finals del segle XVII tingué la finalitat de col·locar les campanes, a més del valor estètic, com a element peculiar de la població. El campanar esdevingué així un símbol. APÈNDIX CAPITULATIO. En nom de nostre senyor Déu sie, Amen. De y sobre "las cosas baix scritas per y entre los honorables Paulí Bahí, Rafel Gratiós, Pere Savalls y Jaume Llenas (...), tots pagesos del terme y castell de la Pera, com ha síndichs procuradors y actors de la Universitat y singulars personas de dit castell y parròchia de la Pera, com de dit acte de sindicat consta en poder del notari avall scrit als vint-y-dos dels correns, de una part en dit nom; y Joan Pagès, francès natural del lloch de Uglas, bisbat de Santa Flor de Obèrnia, regne de Fransa, de part altre són estats fets pactats, llohats y jurats entre ditas pars los capítols y o actes següents: E primerament és pactat y concordat entre ditas pars y los dits sindichs en dit nom, sabent y attenent tenir ells ple poder ab dit llur sindicat entre altres cosas de poder concordar, transigir y capitular ab qualsevols mestres de casas y picapadrers per rahó y occasió de la obra fahedora en la Isglésia parrochial del dit present castell de la Pera, ço és, de un campanar ja comensat que se ha de acabar de construhir per lo siti y assiento de las campanas que són, y forçan se faran, en la dita Isglésia conforme de dit poder més llargament ab lo alt chalendat sindicat, an al qual se refferexen està constingut. Per ço, usant de dita facultat, en dit nom, de grat y certa sciència, llur donan y concedexen la dita obra fahedora de dit campanar ha preu fet ha dit Joan Pagès, mestre de cases present y baix acceptant en lo modo, forma y pactes següents: •Primo ab pacte que dit Joan Pagès tinga de alsar la obra de dit campanar vint palms des de lo edifici, que de present se troba fet ja en dit campanar, en alt inseguint dit primer edifici ab la matexà amplària que està principiat, fent las cantonadas de dit campanar de pedra picada calsinal y lo demés de la paret de pedra molla picada de part de fora. Y juntament continuar lo caragol de dit campanar, que és ja així mateix comensat inseguint la mateixa forma de son principi, prenent la forma 135 8 JOSEP M.T. GRAU i ROSER PUIG de l'edifici del campanar de la Isglésia de Sant Martí Vell y en dits vint palms de paret de dit campanar hont convindrà y estarà descent y serà necessari tinga que posar vuyt llahons de pedra picada y així mateix en los dits vint palms de paret tinga de fer la volta enllosada de pedra picada junt a las campanas així de la manera y forma que està en lo dit campanar de Sant Martí Vell. •ítem és pactat que dits síndichs prometen, en dit nom, ha dit Joan Pagès de posar-li ha peu de obra tot lo necessari que aura menester dit Pagès per fer dita obra exceptat la aygua, la qual dit Pagès se hage de aportar o fer aportar, y així mateix se hage de arrencar y trencar dit Pagès tota la pedra necessària y picar aquella que aura menester per dita fàbrica ha sos gastos de ell, dit Pagès. •ítem és pactat que dits síndichs, en dit nom, tingan de obtenir llicència dels amos de les pedreres perquè dit Pagès, sens impediment, puga arrencar y trencar dita pedra y sien obligats dits síndichs en dit nom de donar tota la pólvora necessària a dit Pagès per fer barrinadas per trencar y arrencar dita pedra y així mateix li prometen donar totas las pedras que.s troban vuy en la plassa pública de dit castell que són de dita universitat, las que no sa hauran menester per lo cor de la Isglésia del present castell. •ítem és pactat que dits síndichs en dit nom tingan de dexar y lliurar de bestraurer, com de fet dexar y lliurar o bestraurer prometen ha dit Pagès las cosas següents: Primo, dos palas de fusta y dos de ferro. ítem un magoll o caphagut, y un tràmech de ferro. ítem una cassa de aram y quatre samals de fusta. ítem un torn per pujar lo material per fer dita obra que tot se requereix per fer dita fàbrica. •ítem és pactat que dits síndichs tingan de llogar casa a dit Pagès per sa habitació, y en aquella lo temps que durarà dita fàbrica li tingan de tenir tres llits guarnits per ell y los que treballaran en dita fàbrica, ço és, tres màrfegas, sis llansols y tres flassades. •ítem és pactat que finida dita fàbrica dit Pagès sie obligat, com de present se obliga, restituhir ha dits síndichs en dit nom tots los mobles alt prop specificats així y de la manera que aleshoras se trobaran consumits. Y si per ventura, per culpa de dit Pagès se'n perdien alguns, que aquell o aquells los age de pagar dit Pagès hagut rahó al valor que podrien valer quant se perdrà. •ítem és pactat que dit Pagès tinga de haver acabada dita obra per de assí lo dia o festa de Santa Magdalena més propvinent, que serà a 136 EL CAMPANAR DE LA PERA (SEGLE XVII) 9 vint-y-dos de juliol propvinent. Y acabada aquella tinga de ésser reconeguda per dos mestres de casas pràtichs de llur offici de mestre de casas, per iguals pars pagadors, perquè miren la dita obra si està en la conformitat requerida, que a no essent axí pugan los dits síndichs compellir ha dit Pagès fassa aquella comforme està dalt més llargament declarat. •ítem és pactat que los dits síndichs, en dit nom, tingan de donar y pagar, com de present donar y pagar prometen, ha dit Pagès assí present y baix acceptant per lo dit preu fet y treball de dita obra ab las pagas, modo y forma que baix ab altre capítol se declararà, quatre centas vinty-sinch lliuras moneda barcelonesa de béns de dita universitat. •ítem lo dit Joan Pagès, assí present, accepta lo dit preufet per lo dit preu de quatre centas vint-y-sinch lliuras y ab los pactes y capítols alt continguts convenint y prometent per la present firma y Vàlida stipulatió que per dit preu farà la dita obra, en lo modo y forma ab los precedents capítols specificats, y tindrà feta aquella per tot lo dia y festa de santa Magdalena que és als vint-y-dos de juliol pròxim vinent, obtenint emperò los dits síndichs en dit nom lo per ells promès ab dits precedents capítols, y no res manco restituhirà dits mobles en lo modo dalt dit sots pena y scriptura de ters sens requesta de dias ab salari de procurador de vint sous per quiscun dia ab smena y restitució de tots danys y despesas y ab obligació de sa persona y béns y renunciant ha son for propi submissió de qualsevol for ab facultat de variar y demés renunciations necessàrias y constitució de procurador de tots los scribans y nuntios de qualsevols cors per registrar la obligatió y scriptura de ters segons lo stil de ditas cors en deguda forma llargament y ab jurament. •ítem és pactat y los dits síndichs, en dit nom de grat y certa sciència, llur ferman carta de debitori al dit Joan Pagès y als seus de ditas quatre centas vint-y-sinch lliuras moneda barcelonesa per ells en dit nom alt ab altre capítol y per las causas y rahons en aquell expressadas promesas ha dit Pagès, les quals li prometen pagar en esta forma: ço és, que mentres que lo dit Pagès treballarà o treballar farà en la dita obra del dit campanar, li bestrauran alguna quantitat a ells ben vista perquè lo dit Pagès puga viurer en lo entretant, y finida la dita obra y prevista com dalt està dit en altre capítol, tota la restant quantitat fins a la summa de ditas quatre centas vint-y-sinch lliuras y després ha sas voluntats, sots pena y scriptura de ters després o sense requesta de dias ab salari de procurador de deu sous per quiscun dia ab restitutió de tos danys y despesas y ab obligatió dels béns de dita universitat y de cada hu de ells assolas mobles e immobles, presents y sdevenidors, haguts y per haver, y en qualsevol manera privilegiats, renuncian en dit nom als beneficis de dividir y cedir 137 10 JOSEP M.T. GRAU i ROSER PUIG las actions y novas constitutions y consuetut de Barcelona, que parla de hu o de molts que insolidum se obligan y per las donas de dita universitat certioradas al benefici velleya y per los menors de dita universitat al benefici de menor edat y ha llur for propi submissió de qualsevol for ab facultat de variar y demés necessàrias renunciations y constitutió de procurador de tots los scrivans y nuntios de qualsevols cors per registrar la obligatió y scriptura de ters segons lo stil de ditas cors en deguda forma llargament y ab jurament. (...) Actum in Castro de la Pera die XXVI mensis dezembris anno a nativitate domini MDCLXXXL El campanar de la Pera fou l'element peculiar de la població i esdevingué així un símbol. Fotografia de Lluís Esteva. 138 ELS VALLMANYA, BATLLES DE SAC DEL CASTELL DE CALONGE PER JAUME AYMAR i RAGOLTA La casa de la família Vallmanya de Calonge, s'alça magestuosa al Carrer Major, al costat de la Rectoria Vella. Malgrat les transformacions d'època moderna, serva encara la prestància d'un bell casal gòticO). La porta principal, dovellada, presenta un escut amb una torre. Al primer pis hi ha dues finestres gòtiques, una d'elles convertida en balcó. La torre és esmotxada. És tradició que aquesta casa fou habitada fins a principis del segle XIX per la família Vallmanya, els membres de la qual eren els batlles de sac(2) del castell de Calonge, Per aquest motiu se l'anomenava popularment la «Casa del Senyor del Mal Ús». Amb aquest tenebrós títol era coneguda també una torre de vigilància —avui desapareguda— del terme de Calonge. (1) Descrit a P. CANER—L. VILAR, Castells i'cases fortificades de Calonge. «Anales del Instituto de Estudiós Gerundenses», vol. XXIII (1976—77) p. 317. (2) El batlle de sac era l'administrador «al servei del senyor territorial que tenia cura de recaptar els rèdits que pagaven emfiteutes i arrendataris. També havia d'exigir la prestació dels serveis personals que resultaven de l'adscripció a la terra per part dels camperols, de recaptar els profits adventicis provinents de les exaccions forçades dels mals usos [d'ací probablement el motiu calongí], el cobrament de lluïsmes i foriscapis...» (J.M.PONS i GURI, a G.E.C. vol. III). «Per batlle és elegit el «millor home», al qual és donat el «millor mas» [efectivament la Casa del Senyor del Mal Ús era la més noble del casc urbà de Calonge]: és, doncs, el personatge més important del que podríem dir «element civil» del terme [...] el batlle encarna l'autoritat civil [...] sovint ha heretat la batllia dels seus pares i avis i la transmetrà als seus fills i néts...» (J.E. MARTINEZ-FERRANDO, Història dels Catalans, vol. III pp. 1441—1442). 139 140 ELS VALLMANYA, BATLLES DE SAC DE CALONGE 3 LA TORRE DEL MAL ÚS Vet aquí el topònim més antic. La Torre del Mal Ús era a la vall de Coma de les Fonts, al peu mateix de la muntanya del Jonc i prop del terme de Vila-romà, un lloc agrest i boscos que gaudia d'una vista excel.lent sobre la plana i el mar. Segons Pere Caner, que la va estudiar, era romànicaí3). Aquest estudiós local va obtenir-ne l'única fotografia que se'n conserva, poc abans que una tramuntanada, acompanyada de pluja, n'ocasionés Pensulsiada. Era l'any 1956. El mateix autor recull dues contalles sobre l'esmentada Torre. L'una estableix el nexe entre el llòbrec edifici i la família Vallmanya, batlles de sac. Segons aquesta contalla, a la Torre, apartada del nucli urbà, s'hi consumava l'anomenat «dret de cuixa» medieval, un dels mals usos corrents a l'època feudal. El Senyor del Mal Ús, és a dir, el Batlle de Sac del Castell de Calonge, era l'encarregat de cobrar-se'l en absència del Baró. Es conta que una vegada un casat de nou no es mogué de la cambra on s'havia de consumar aquest abús, armat, vigilant el batlle i la núvia fins a trenc d'alba. D'aquest fet, s'acabà el mal ús a la baronia(4). Una altra versió afegeix que el jove procedia del calongí Mas del Monjo, i que va occir el batlle de sac(5). Una altra contalla deriva del caire de vigilància de l'esmentada torre. Com és sabut, aquestes torres tenien la missió d'avisar, mitjançant fogueres que s'encenien al cim, del perill de les naus de pirates que tot sovint sembraven el terror a les costes. En el terme de Calonge la Torre Valentina era la primera a donar el senyal, el recollia la Torre del Baró, a l'indret de l'actual Torre Roura, i el passava a la Torre del Mal Ús. Aquesta la trametia a la Torre de la Creu, aixecada al cim mateix del turó anomenat la Creu del Castellà i, d'aqueixa, al Castell Barri, des d'on es podia avisar fàcilment la vall dels Molins i de Romanyà de la Selva. El Castell de Calonge i el de la Torre Lloreta també captaven la transmissió des de les talaies de les seves torres de guaita. Un dia el vigilant de la Torre Valentina es trobava amb el seu llagut, mar endins, pescant. Des d'allí veié, per la línia d'horitzó, una flota pirata que, proa a la costa, s'anava apropant. Bogant desesperadament arribà a la platja, saltà del llagut, corregué al terrat de la torre i encengué ràpidament el pilot de llenya. De seguida, el vigia de la Torre del Baró captà el senyal i el trameté al (3) P. CANER, Torres de vigilància a Calonge. «Anales del IEG», vol XXII (1974-75) pp. 390-391. (4) op. cit. pp. 392-393. (5) Segons Mercè Massich de Calonge (1989). 141 4 JAUME AYMAR i RAGOLTA de la Torre del Mal Ús, però el guaita de dita torre estava profuntament adormit i no donà l'avís a les altres torres. Els pirates sorprengueren els habitants de Calonge i feren una matança i un robatori excepcional; s'emportaren, també, molts captius. Segons la contalla, d'aquella feta la torre fou anomenada del Mal Ús, en recordança del vigilant que, per fer mal ús de la torre, causà un perjudici tan gran a Calonge(6). Encara una altra llegenda explica que a la Torre del Mal Ús hi vivia el botxí del Senyor del Castell i que allí hi executava nombroses sentències de mort que no convenia que fossin fetes a la Plaça Pública. Aquestes contalles, sumades a l'existència d'una galeria subterrània que comunicava la Torre amb l'indret de Bell-lloch inspiraren un passatge de la novel·la històrica i romàntica Elisenda de Moncada de l'advocat calongí Josep M. Pou(7). GENEALOGIA DE LA FAMÍLIA VALLMANYA I de la llegenda passem a la història. El cognom Vallmanya, que de vegades apareix amb la grafia Valmanya, deriva del llatí Valle magna (vall gran). Hom n'assenyala un llinatge procedent d'Empúries,(g) d'on potser descendeix la branca calongina. Segons Barceló i Bou la genealogia d'aquesta família tan poderosa i temuda, arrenca de Pere de Vallmanya, soldat el 1237, segons nota que es troba en el llibre de Donacions de l'Arxiu Reial de Barcelona en temps de Jaume K9). Al s.XIV trobem Pere Bonet de Vallmanya (Petro Bonet i de Vallemagna de Colonico), documentat el 5 de les calendes d'abril del 1322, en un establiment fet per Pere Faig i Arnau de Torrebolls, rectors i procuradors de l'altar de Sant Benet de la Seu de Girona. Ambdós clergues establiren al tal Pere Bonet com a senyor directe de tot aquell camp situat en el lloc anomenat Puig Rodon (pug (6) P.CANER, ibid. (7) J.M. POU I SABATER, Elisenda de Moncada. Novela històrica de la cuarta esposa de Jaime II de Aragón, Palamós, 1954, pp. 15 i ss. (8) F. DOMÈNEC i ROURE, Nobiliari General Català (Vol. III) Barcelona, 1928, p. 37. (9) Genealogia citada per P.CANER-L.VILAR, op. cit. pp. 317-318. (10) AFS «Nota dels anys i dies dels Actes del mas Sardó de la plaça del Castell de Calonge, substancials, tant de pergamí com de paper, que són trobats en dit mas Sardó de les propietats, casa i peces de terra d'aquell. Fet avui, a primer de desembre del 1734, fet fer i notat per mi Josep Sardó, pagès, senyor hereu i propietari de dit mas Sardó de la plaça del Castell de Calonge, fet per memòria». Pergamí n? 60. 142 ELS VALLMANYA, BATLLES DE SAC DE CALONGE 5 Façana principal de la magnífica casa de la família Vallmanya, al Carrer Major de Calonge. Malgrat les transformacions posteriors que l'han convertida en tres habitatges, s'aprecia encara la noblesa global de l'edifici amb l'antiga torre, ara esmotxada, la porta dovellada i les finestres gòtico-renaixentistes (Foto J. Aymar i Monton). Detall de la façana principal de Can Vallmanya. En la dovella central s'aprecien restes d'un escut. Al damunt, la finestra gòtico-renaixentista de la sala principal, molt pròpia del gòtic tardà a Catalunya. La finestra del segon pis presenta una llinda conopial. Del 2 d'octubre del 1446, és la venda feta i firmada per Pere Valmanya i el seu fill Francesc Grau de Valmanya, de la parròquia de Calonge, a favor d'Antoni Grau, àlias Sardó, de la mateixa vila, per ell i els seus perpètuament de tot aquell camp de terra que tenien situat al lloc anomenat Llansols, d'una tinença de cinc vessanes. La venda la feren al preu de 27 lliures barcelonines, salvada la senyoria directa del Senyor del Castell de Calongeí"). Pocs anys després tornem a trobar documentada aquesta família, ara ja en la seva qualitat de detectora de la batllia de sac del castell de Calonge. Consta que el jove Carles Antoni Setantí, nomenat pel Duc de Lorena, Capità del Castell de Calonge tingué algunes diferències amb els Vallmanya, partidaris del comte Rei Joan II i de Martí Guerau de (11) AFS. Loc. cit, pergamí n? 26. 143 6 JAUME AYMAR i RAGOLTA Cruïlles, senyor del Castell, segons es desprèn de l'ordre del primogènit Joan, adreçada pel maig del 1468 a Grau i Antoni de Vallmanya(12). En l'esmentat document s'ordena que dins d'un terme de quinze dies ambdós es presentessin davant del regent de Cancelleria ja que Carles Antoni Setantí havia presentat pugna de pau i guerra contra ells. En una altra ordre del 27 del mateix mes es concedeix al capità la tercera part de les rendes del Castell de Calonge, amb evident perjudici dels Vallmanya. Hi ha una tercera ordre a les autoritats perquè empresonin els germans Vallmanya. Així Setantí quedava amb les mans lliures(13). En una venda de l'any 1475 apareix novament documentat Francesc Grau de Vallmanya, que suposem que era el mateix Grau empresonat per Setantí, antic propietari d'un terreny de Joan Gironí(14). En una altra venda del 7 de setembre del 1554, del Camp de les Falgueres, de Calonge, hom fa notar que limita a sol ixent «ab honor de Miquel Vallmanya»(15). Un altre Grau de Vallmanya és documentat el 1577 amb motiu del bateig del seu fill JoanO6). Torna a ser-ho el 159(X17). I és molt possiblement el mateix que s'esmenta en la benedicció de les campanes de l'església parroquial de Sant Martí, el 18 d'octubre del 1607. En ella es fa constar que la padrina de la benedicció fou la senyora Caterina de Vallmanya, «muller de Garau de Vallmanya, Batlle de Sach»(18). Contemporani d'ell fou Monserrat Vallmanya, pagès del lloc de Calonge, que signà una revenda feta a favor de Martirià Sardó, i els seus, de tota aquella peça de terra situada al lloc anomenat Les Comes(19). A Grau el succeí Joan, documentat —com ha estat dit— el 1577 i novament el 1600(20). L'any 1628, en el testament de mossèn Antoni Sabater de Calonge, consta que era clergue del «veïnat de Vallmanya»(21). Ignorem la localització d'aquest indret, però podria ser el grup de cases que s'aplegaven (12) op. cit, (13) (14) (15) (16) (17) (18) (19) (20) (21) Arxiu de la Corona d'Aragó. Intruses 40, fol. 43, citat per P. CANER - L. VILAR, p. 307. Ibid. p. 308. AFS, pergamí n? 8. AFS, pergamí n? 19. APC, Llibre de Baptismes, n? 1 (1572-1677) fol. 16. P. CANER - L. VILAR, op. cit., p. 317. APC, Llibre de Baptismes, n? 1 (transcrit a l'Apèndix). Fou feta el 24/10/1583, cf. AFS, pergamí n? 9. P. CANER - L. VILAR, loc. cit. APC. Llibre de Testaments, vol. IV fol. 37 r. 144 ELS VALLMANYA, BATLLES DE SAC DE CALONGE 7 al voltant de la casa d'aquesta família en el pujol de l'actual Carrer Major. El 1644 trobem citat Joan de Vallmanya que era fill de l'anterior i que morí el 18 de febrer del 1684<22). Hi ha notícia d'un curiós episodi de la seva vida, datat el 28 de maig del 1650: Pere Gallart, negociant de la vila de Palamós, venint de la ciutat de Girona, fou detingut per dos soldats, els quals, després de preguntar-li si era de Palamós, brida batuda l'obligaren a seguir-los amb la mula en què anava muntat. Els dos soldats manifestaren que el detenien per ordre del Baró de Calonge, en Francesc Calvo i de Gualbes. En ésser a la capella de Sant Antonií23) del terme de Calonge, li demanaren la mula i li donaren permís perquè se'n tornés a casa seva. El motiu d'aquesta estranya detenció era que el Baró els havia manat que fessin preses en revenja que el Batlle de Palamós no havia volgut restituir les penyores fetes a alguns particulars de Vilaromà. Gallart volgué parlar amb el Baró el qual, segons li van dir, era a casa de Joan de Vallmanya. Acompanyat dels soldats a la casa del batlle de sac, li digueren que el Baró era a la plaça jugant a pilota. Baixaren un soldat i ell en aquell lloc i Gallart, amb molta cortesia, preguntà al Baró per què li havia fet prendre la mula i li demanà que manés restituirla-hi. El Baró li contestà que si la volia cobrar que tornés l'endemà al matí a Calonge, que li faria vendre a compte de les esmentades penyores i, sense cap més explicació, li girà l'esquena. Joan de Vallmanya va fer de mitjancer i aconseguí que poc després la mula li fos retornada, cavalcant sobre la qual Gallart retornà a Palamós. Com es pot veure, Francesc Calvo atropellava els ciutadans de Palamós amb tota impunitat^4) i, en canvi, els batlles de sac no sempre eren uns personatges tan malèvols i sense escrúpols. Sabem que el 1680 Joan de Vallmanya pagava a l'església de Calonge una pensió de 5 lliures que servien per a gratificar els obrers del Roser(25). Joan casà amb Caterina i tingué dos fills: Francesc i Domènec. Francesc de Vallmanya, també batlle de sac, és documentat el 167906). El 1697, signà una apoca de foriscapi i firma de senyoria directa de preu d'onze lliures barcelonines(27>. En aquest document apareix encara (22) (23) (24) (25) (26) (27) APC. Llibre d'Òbits, vol. I, fol. 179. Es refereix a l'antic priorat de monges de Santa Maria del Mar o del Collet. P. CANER, La Vall de Calonge. Calonge, 1988, 2? edició, pp. 113-114. APC, Llibre de l'Obra n? 2. P. CANER - L. VILAR, op. cit, p. 318. AFS, pergamí n? 47. 145 8 JAUME AYMAR i RAGOLTA com a donzell, és a dir, com a membre inferior de l'estament militar. Uns anys més tard obtingué el privilegi de Cavaller del Principat de Catalunya, concedit per l'Arxiduc pretendent Carles d'Àustria a Barcelona, el 19 de maig del 1707(28). S'havia casat amb una dona de nom Dionís i fruit del seu matrimoni havia tingut un albat (mort el 14 de novembre del 1695) i un fill, també anomenat Francesc, que morí als onze anys, el 22 de gener del 1706. Francesc de Vallmanya morí, doncs, sense successió el 16 de març del 1726 i fou soterrat a la Capella del Roser de l'església de Sant Martí(29). El succeí en el càrrec el seu germà Domènec de Vallmanya (1682-1741) que era doctor en Dret i que es casà dues vegades. La primera amb Gerònima Morell i Segmasas, de la qual tingué, almenys, quatre fills, que moriren prematurament. La segona amb Maria de Xargay, de la qual tingué almenys tres fills: Maria (nascuda el 1730), Teresa (1732) i DomènecNarcís, l'hereu (1734). El primer, morí el 2 de juliol del 1741 (3°). El succeí el citat Domènec-Narcís de Vallmanya (1734-1790). Sobre ell hi ha un interessant document a l'arxiu parroquial de Sant Martí, segons el qual amb motiu de les obres d'ampliació de l'església esmentada, va caldre traslladar la sepultura que de tiempo inmemorial tenia construïda el Cavallero de Valmanya del lloc on es féu el nou presbiteri, a una capella lateral del temple. A canvi, Domènec-Narcís s'oferia a pagar un retaule per a l'esmentada capella i a adornar-la a les seves expenses. Aquest conveni amb els clergues de Sant Martí, fou aprovat pel bisbe de Girona, en data 25 de novembre del 1764(31). És possible que aquest fos l'últim batlle de sac de la família, perquè en el document de presa de possessió de Ventura Osorio de Moscoso eom a senyor del castell, representat pel seu procurador Francesc Pagès, el 26 d'abril del 1767, ja no es cita per res al Cavaller de Vallmanyaí32). En canvi, es cita a Joan Ponsjoan, com a Síndic Procurador. I un rebut extès a Martí Sardó el 12 de setembre del 1767, apareix signat per l'esmentat Joan Ponsjoan que figura amb l'epígraf «Batlle de Sach»(33). (28) A. y A. GARCIA GARRAFA, El Solar catalàn, valenciana y balear, (vol. IV) San Sebastiàn, 1968, p. 312. (29) J. AYMAR, L'església parroquial de Sant Martí de Calonge. Publicacions de l'Institut d'Estudis del Baix Empordà (1981) pp. 24-25 i 41. (30) Dades extretes de l'APC. (31) APC. Document solt. Transcrit a l'Apèndix. (32) ACC. Fons família Casellas, últims propietaris del Castell. (33) AFS. Notació marginal a la «Notta dels Anys...» 146 ELS VALLMANYA, BATLLES DE SAC DE CALONGE 9 Fill de Domènech-Narcís fou Domènec de Vallmanya i de Batlle (notem que l'ofici passa a ser cognom) que tenia el títol de Cavaller de l'Orde de Malta(34) i que el 1798 soüicità la concessió d'un títol de marquès que li fou denegat(35). Durant la invasió napoleònica, es passà al partit afrancesat i col·laborà amb el corregidor imperial de Girona i de Figueres, Dr. Tomàs Puig, el qual li donà un important càrrec administratiu que exercí fins l'acabament de la dominació bonapartista. La seva casa pairal de Calonge, que ja hem descrit, fou cremada pels partidaris de Ferran VII com a revenja dels serveis prestats als francesos(36). És versemblant que en aquest incendi desaparegués l'arxiu de la família que tantes dades ens hauria pogut proporcionar. Avui a Calonge resta encara el cognom Vallmanya. El bell casalici gòtic, que ha passat a diverses mans, espera pacient una digna restauració. Sigles: ACC= Arxiu del Castell de Calonge. AFS= Arxiu de la Família Sardó. APC= Arxiu Parroquial de Calonge. APÈNDIX BENEDICCIÓ DE LA CAMPANA DE SANT MARTÍ Als divuit del mes de octubre el any de nostre senor de mil sis cents y set fonch beneyda la campana sots invocatio de St. Martí y de St. Joan y de St. Pere y de St. Lluch. Per lo Doctor Joan de Marthoria prevere y Sacrista de la present Iglesia de Colonge ab llicentia concedida per lo Ilm. y R™ Sor Don Francisco Arévalo y de Çuaço Bisbe de Girona. Padrinaren la benedictio de dita campana major dita St. Martí, Pere Mont del mas Jurat major en dit any de dita vila y la senora Catheriana de Valmanya muller de Garau de Valmanya batlle de Sach. Assistiren a la benedictio M° Antoni Lloret prevere y beneficiat de dita Iglesia, lo Sor Rector de St. Joan de Palamós Antich Roquer, m° Montserrat Puig Cabrer natural de dita vila, m° Garau Sabater Rector de Vallobrega y m° Miquel Pifarrer vicari de dita Iglesia, fonch feta dita campana per mestre Miquel Calça, campaner de la Vila de Olot. Assistiren en dita bene(34) P. CANER - L. VILAR, op. cit, p. 318. (35) A. y A. GARCIA CARRAFA, op. cit, loc. cit. (36) P. CANER - L. VILAR, op. cit, p. 318. 147 10 JAUME AYMAR i RAGOLTA dictio la major part del poble, fonch assentada la present benedictio per mi Joan Marthoria doctor en Sancta Theologia, prever y Sacrista de dita Iglesia any i dia susdit. (Arxiu Parroquial de Calonge. Llibre de Baptisme, n° 1) TRASLLAT DE LA SEPULTURA DEL CAVALLER DE VALLMANYA Urno y Rmo Sr. Los Curas del lugar y Castillo de Calonge con la mas atenta Veneracion Exponen a V. llima., que con ocasión de la Nueva Fabrica de la Iglesia Parrochial; ha sido presiso de mudar la tomba i Cepultura que de tiempo Inmemorial tenia Construïda el Cavallero de Valmanya y haviendo Acordado con dicho Cavallero que daria de sus bienes cien libras para Fabrica y al mismo tiempo se ofrese pagar un retablo para una Capilla y adornaria a sus costas con tal que en dicha capilla se le permita poner la tomba o Cepultura que antes tenia en el puesto que oy dia es presbiterio y viendo los dichos curas ser justa su peticion y ... seguirse de ello ningun incomodo Por Ende suplican a S.Illma se sirva poner Su Aprobacion y Decreto a fin que en lo venidero no aya ningun disturbio. Gracia que esperan del Recto proceder de S.Ilma. Gerona, y Noviembre 25 de 1764 Aprobamos el convenio y ajuste entre los curas de Calonge y el Cavallero Valmana, sobre mudar la sepultura que este tenia en la Iglesia de dicho lugar en el sitio donde ahora se halla el presbiterio, a una de las Capillas de dicha Iglesia lo que pueden hacer sin incurrir en pena alguna, que para todo imponemos nuestre autoridad ordinària. • El Obispo de Gerona (APC. Document solt) 148 NOTES SOBRE LA PETITA NOBLESA DEL BAIX EMPORDÀ A L'EDAT MODERNA PER PERE MOLAS i RIBALTA Aquest article és una breu aportació al coneixement de la petita noblesa de la comarca del Baix Empordà. Es fonamenta en la consulta i aprofitament d'algunes publicacions recents que contenen informació sobre el tema esmentat, informació que no havia estat encara elaborada. Ha estat especialment útil l'obra de Morales Roca sobre els membres de l'estament nobiliari o militar que van ser convocats per assistir a les Corts catalanes els anys 1599, 1626, 1701, 1705 i les Juntes de braços de 1640 i 1713.0) També hi ha informació útil en altres treballs del mateix autor i en obres com les de Josep Iglésies sobre el fogatge de 1553(2> i la de Lluis de Peguera, Pràctica i Síil de celebrar Corts a Catalunya (1632). Les dades ofertes pel fogatge de 1553 són les següents. Sobre un total de 3.000 focs, la noblesa en tenia 40. La primera població pel número de famílies nobles era Torroella de Montgrí, amb onze casos, seguida de lluny per la Bisbal (cinc), Corçà (quatre) i Sant Feliu de Guíxols (tres). A Palamós i a Foixà hi trobem dos casos i un de sol a la resta que s'extén sobretot pel nord de la comarca (Albons, Rupià, Cruïlles, Pals, Parlavà, (1) MORALES ROCA, Próceres habilitados en Cortes del Principado de Cataluna. Siglo XVII, 1599-1713. Madrid, 1983. Del mateix autor, Registros nobiliarios del Brazo Militar del Principado de Catalunya. El «Llibre Verd» delAntiguo Brazo Militar (1602-1713). «Hidalguía» n? 201, pp. 433-464 i n? 204 pp. 849-882. (2) IGLÉSIES, Josep, El fogatge de 1553, Barcelona, 1979, I, 33-35. 149 2 PERE MOLAS i RIBALTA Verges, Vulpellac, Ullastret, Peratallada, Castell d'Empordà, etc..). Eren llocs de baronia laica Foixà, Albons i Púbol, així com Palamós i Calonge que formaven el comtat de Palamós.(3> Les dades de Morales Roca confirmen la importància de Torroella de Montgrí, com a residència de la petita noblesa del Baix Empordà. Durant el segle XVI noves famílies obtingueren la dignitat de cavaller. Carles I va concedir el títol de cavaller a la família Mir que va estar present a les Corts de 1585 (Jeromi Miquel de Mir) i de 1626 (Josep Miquel de Mir i Galceran de Mir). Un Nicolau de Mir va formar part de la Junta de Braços de 1640 i un Antoni de Mir de la de 1713, l'última reunió de les Corts catalanes. (4> Una altra família de Torroella, enaltida durant el regnat de Carles I, fou la Ferran.(5) Pere de Ferran, donzell, va esdevenir cavaller el 1543. Un altre donzell, Antoni Joan de Ferran fou convocat a les Corts de 1563. Joan Antoni de Ferran i Sescases va obtenir a les Corts de 1599 la dignitat de Noble, superior a la de cavaller. Almenys des de 1563 els Ferran de Torroella ostentaven el càrrec de Correu Major del Principat i la conservaren durant el segle XVII. Descendent d'aquesta família empordanesa fou Felip de Ferran i Sacirera, ambaixador català durant la Guerra de Successió i mort a l'exili a Viena el 1722.(6) En el segle XVII augmentà el nombre de cavallers de Torroella que foren convocats a Corts com a membres de l'estament o braç nobiliari, com Pau Onofre de Pons el 1626. Coneixem amb cert detall, gràcies al mateix Morales Roca la concessió de nous títols de noblesa per part del rei Carles II durant la segona meitat del segle XVII.(7) En el cas de Torroella tenim Francesc Quintana que va obtenir el títol de ciutadà honrat del rei de França el 1643 i el 1679 de Carles II. Dos capitans d'infanteria, Miquel Bofill el 1670, i Josep Corts i Marquès el 1685, obtingueren la mateixa distinció, així com Francesc Metge i Real el 1679 i Josep Pagès i Garbí el 1680. A les Corts convocades per Felip V el 1701 i per l'arxiduc Carles el (3) Lluís de PEGUERA, .Practica i stil de celebrar Corts en Catalunya Barcelona, 1632. Reedició 1975. (4) MORALES ROCA, Próceres, I, 310. (5) Ibidem, I, 234. (6) Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Notari Joan Olzina Cabanes, Llibre Terç de concòrdies, fol. 187. Ferran havia obtingut de l'arxiduc Carles d'Àustria el títol de comte i la dignitat de Grande d'Espanya. (7) MORALES ROCA, Privilegios nobiliarios del Principado de Cataluna. Dinastia de Àustria. Reinado de Carlos II. «Hidalguía» ns. 155-159 (1979-1980). 150 LA PETITA NOBLESA DEL BAIX EMPORDÀ 3 1705 hi foren convocats dos cavallers de Torroella, el Noble Josep March i Gelpí i Gros i el cavaller Joan de Vives i d'Alió. Aquest descendia de Montserrat Alió, síndic de la mateixa vila per l'estament reial a les Corts de 1599. La vila de Torroella era una de les que tenien el dret d'assistir a les Corts. Durant el període que estudiem en foren síndics l'esmentat Alió (1626), Joan Petri (1626), Anton Martí (1640) i Josep Metge i Real (1703). Martí va rebre el 1647 el títol de ciutadà honrat. La Bisbal, que era vila de senyoria eclesiàstica era també residència d'una petita noblesa que era cridada a Corts, especialment a principis del segle XVIII. Pere Guitart havia obtingut el 1633 el títol de ciutadà honrat. El 1693 el seu fill Pere Guitart i Millars, que era ja doctor en dret, va assolir el grau de cavaller. El 1701 va ser convocat a Corts ensems amb el seu fill Francesc de Guitart i de Ferrer.(g) També en el cas de la Bisbal comprovem la importància del regnat de Carles II en l'ampliació de títols de la petita noblesa. Josep de Gros i Medir, cavaller el 1673, Joan Pellisser, ciutadà honrat el 1668, Ignaci de Pujol, ciutadà honrat de Girona i cavaller el 1683, Francesc de Perpinyà i de Vinyavella el 1685. Joan de Colomer, natural de Besalú i resident a la Bisbal, doctor en drets i oïdor de l'Audiència va obtenir el 1680 el grau de cavaller i el 1700 la de noble.(9) El 1701 tenien dret a ser convocats a Corts, Colomer, Pujol, Perpinyà i Guitart i a més el cavaller Josep de Caramany veí de la població. La major part de la petita noblesa del Baix Empordà es trobava situada entre la Bisbal i la vall del Ter. A Castell d'Empordà hi vivia l'antiga nissaga dels Margarit. Successivament foren convocats a Corts Lluís de Margarit i Carrillo el 1519, Pere de Margarit i de Vallseca durant el regnat de Felip II (Corts de 1563 i 1585) i Leandre de Margarit de Gallart el 1626. En aquestes mateixes Corts i a la Junta de Braços de 1640 hi fou present el nét de Leandre, Josep de Margarit i de Biure, conegut a vegades amb aquest segon cognom. (1Q) Com és sabut Josep de Margarit fou un dels dirigents de la lluita de Catalunya contra Felip IV. Els reis de França el nomenaren governador general de Catalunya i posteriorment marquès d'Aguilar. C1!) A Castell d'Empordà a més eren nascuts el cavaller Miquel de Bosquet, convocat a les Corts de 1599 i 1626 i el doctor en medicina Bernat Berenguiri, fill d'un pagès, el qual va ésser designat el 1620 diputat reial de la Generalitat. (8) MORALES ROCA, Próceres, I, 270. (9) Ibidem, I, 200, Colomer va ser nomenat jutge de l'Audiència el 1672. (10) Ibidem, I, 298-299. (11) CATALÀ ROCA, Pere, El Virrei comte de Santa Coloma, Barcelona, 1988, pp. 114 i ss. 151 4 PERE MOLAS i RIBALTA Altres cavallers del Baix Empordà convocats a Corts foren el 1626 Pere de Roca, natural de Parlavà i senyor de Revellosa i don Joan de Sarriera, senyor de Vulpellac. El 1649 un Salvador Micalet i Alió, burgès de Parlavà, obtenia el títol de ciutadà honrat. El 1701 residia a Parlavà el donzell Francesc de Ciurana i Micalet, la família del qual, procedent d'Hostalric i Riudellot, estava present en d'altres poblacions del Baix Empordà, com el mateix any Miquel de Ciurana a Pals.í12) Josep de Micalet i Ros va obtenir de l'arxiduc el títol de cavaller el 1710. Carles II va concedir també títols de petita noblesa a persones d'aquestes poblacions, com els ciutadans honrats Francesc Bou, d'Ullastret el 1670, Josep Pont, natural de Cruïlles (1675), Ramon Gisbert, de la Bisbal (1680), Pere Alomar de Púbol (1680), Salvador Adroher i Gironès de Corçà (1686). Joan Feli d'Ultramort, demanava el 1668 el títol de ciutadà i Paulí Feli, de la mateixa població, l'obtenia el 1699. Vegem ara la situació en d'altres viles. Miquel Carreres, ciutadà honrat i jutge de l'Audiència, era fill de Joan Carreres, mercader de Palafrugell. Palamós era capital del comtat del mateix nom. Allà hi vivia el cavaller Andreu Ribes i Torrades, convocat a les Corts de 1599 i 1626. A Sant Feliu de Guíxols hi trobem el 1599 el donzell Miquel de Ciurana i de Pals, la família del qual ja hem esmentat. A la Junta de Braços de 1640 va assistir-hi el guixolenc Antoni Aixada, jurat i ciutadà honrat de Girona (1619) com a síndic de Girona; era fill de Rafael Aixada, capità de l'exercit i de l'armada.<13) Durant la guerra dels Segadors Joan Arnau va obtenir el títol de burgès honrat de Perpinyà (1647) i Joan Barraquer, de la Vall d'Aro, el de ciutadà honrat (1649). Durant el regnat de Carles II obtingueren privilegis de noblesa dues importants famílies de Sant Feliu. El ciutadà honrat Jordi Domènech va esdevenir cavaller (1672) i Jeroni Capmany el 1671. Jeroni de Capmany de Montpalau i de Pujades era doctor en drets i natural de Girona. Era fill de Pau de Capmany i Montpalau i nét de Miquel Jeroni Capmany, ambdós de Sant Feliu i ciutadans honrats de Girona. Jeroni de Capmany fou convocat a les Corts de 1701. (14> Sembla el pare del «magnífic Jeroni de Capmany i Montpalau donzell, cavaller, i doctor en drets, domiciliat a Sant Feliu de Guíxols... y emperò en Barcelona estant» que el 1752 dictava el seu testament davant el notari de Barcelona Sesbastià Prats.(15> (12) MORALES ROCA, Próceres, I, 193. (13) Ibidem, II, 174. (14) Ibidem, I, 174. (15) Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Sebastià Prats, l?r llibre de Testaments, fols 114-116. 152 LA PETITA NOBLESA DEL BAIX EMPORDÀ 5 Jeroni de Capmany, pare de l'historiador Antoni de Capmany, fou comptador de l'Ajuntament de Barcelona (1776) que mantingué correspondència amb el ministre Campomanes.C16) L'historiador il·lustrat es preocupava pels orígens de la família. El 1793 va obtenir una ordre reial perquè l'Arxiu reial de Barcelona li lliurés còpia del privilegi concedit el 1671 a Jeroni de Capmany. A les Corts de 1706, les darreres en sentit estricte de la Història catalana, hi fou present com a síndic de Sant Feliu, Jeroni Alexandrí, el qual va obtenir aquell mateix any la dignitat de ciutadà honrat. Un repàs dels títols concedits pels reis de la dinastia de Borbó (17) en el segle XVIII ens confirma algunes línies generals. Per la petita noblesa es registra un títol de noble, cinc de cavallers i nou ciutadans honrats. La geografia dels títols assenyala una vegada més la vall del Ter; en el primer lloc Torroella amb cinc casos i amb un sol cas Verges, Jafre de Ter, Parlavà, Rupià i Begur. Es tractava majoritàriament de pagesos rics i de membres dels ajuntaments. Entre els cavallers hi havia Miquel Marimon, cavaller de Verges (1737), Salvador Puig de Torroella (1759) i Antoni Ric i Quintana (1778), síndic general i batlle de Jafre de Ter. Entre els ciutadans honrats hi trobem Ros i Micalet de Parlavà (1766), Francesc Ametller de Rupià (1779), Pi i Ardèvol de Begur (1779) i Joan Pagès i Carbó de Corçà (1782) el qual al·legava com a motiu d'ennobliment els seus mèrits en el desenvolupament agrícola. El 1802-1803 obtingueren el títol de ciutadans, per la seva aportació a la construcció del port de Tarragona, Antoni Rovira, regidor degà de Corçà i Ramon Batlle i Salvanera, natural de Jafre de Ter d'on era regidor el 1797. Un dels casos més complets és el de Martí Carles i Teixidor de Torroella que el 1737 va obtenir succesivament els privilegis de cavaller i de noble. En el memorial presentat al·legava que el seu avi Francesc Carles havia servit el rei a les guerres del segle XVII com a capità de cuirassers i havia obtingut una «cèdula de preeminència» que l'eximia d'allotjaments militars i càrregues similars. Per part materna, l'aspirant era nét i hereu del ciutadà honrat i, desde 1660, cavaller Pere Teixidor. Tant el memorial com els informes de l'Audiència coincidien a destacar la importància econòmica i social del patrimoni familiar: «hacienda de las mejores del Ampurdàn... familia antigua y de honrada parentela». Durant la guerra de Succesió la seva actuació havia estat passiva («no se (16) Archivo Campomanes, (Madrid), 7-3. FLUVIÀ, índice cargos y empleos del antiguo Ayuntamiento de Barcelona, a «Documentes y Estudiós», XIII, Barcelona, 1964, 222. (17) CILLERUELO, M? Antònia, La nobleza catalana en elsiglo XVIII. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Barcelona, 1984. 153 6 PERE MOLAS i RIBALTA le sabé mérito ni demérito, se mantuvo con quietud en su casa»), però el 1716 va ser nomenat regidor de la vila, de la qual posteriorment va ser nomenat batlle. El Consell de Castella va aconsellar que se li concedís els títols que demanava, mitjançant pagament de 30.000 rals. Carles va ser armat cavaller a Torroella per un altre cavaller del Baix Empordà don Joan de Caramany, de Corçà. Els fills de Martí de Carles van enllaçar amb la família mataronina (en realitat de Tiana) dels Sanromà (ennoblits també per Carles II). Josep de Carles i Quintana es va casar amb Francesca Sanromà i la seva germana Suficiència de Carles amb el ciutadà honrat Jaume Sanromà. Josep de Carles va ser —com a Noble— regidor degà de l'Ajuntament de Mataró de 1753 a 1761. Després es va retirar com a advocat. El seu fill Josep Antoni de Carles i Sanromà fou, a partir de 1779, Auditor de Marina en lloc del seu oncle Miquel Sanromà. El nebot Carles Sanromà i de Carles fou també regidor de PAjuntament de 1787 a 1790.09) CONCLUSIONS Aquesta breu anàlisi confirma algunes de les conclusions observades en un estudi anterior sobre les comarques del Maresme i Vallès.(2°) Un cop més veiem el contrast entre una noblesa antiga, d'antics cavallers com els Margarit, i el progressiu ennobliment dels pagesos rics i dels notables locals que de manera successiva van anar assolint els primers nivells de la jerarquia nobiliària catalana: ciutadans honrats, després cavallers i per fi nobles. Es destaca també la importància d'algunes etapes significatives en la creació de nous nobles per la corona. Durant la guerra dels Segadors, Lluís XIV de França va concedir títols de ciutadans honrats als seus nous (i efímers) súbdits catalans.(21) Alguns dels afavorits que lògicament al·legaven la seva fidelitat al nou govern obtingueren més endavant que el rei Carles II, el darrer sobirà de la Casa d'Àustria, els concedís el mateix títol. En el segle XVIII els regnats de Carles III i Carles IV foren també moments de concessió de títols de petita noblesa. Però mentre en el segle XVII predominaren entre els aspirants els mèrits de caire militar, en el segle XVIII ho feien els de tipus econòmic. En tots els casos es tractava de la consolidació dels benestants locals en un procés ascensional. (19) MOLAS RIBALTA, Pere, Societat i poder polític a Mataró 1718-1808. Barcelona, 1973, p. 4, 50-51 i 201. (20) MOLAS RIBALTA, Pere, La nobleza del corregimiento de Mataró en 1830. «Anuario de Historia Econòmica y Social», (Madrid), 1975, III. (21) A més dels casos que ja han estat citats, cal afegir-hi el 1647 Anton Bruguera, de la Bisbal; el 1649, Antoni Bahi de la Pera, i els tres germans Güell i Padró de Rupià, i el 1650 Josep Ximenis i Sauri de Torroella. 154 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL PER NÚRIA SÀBAT i ORTIZ Quan havíem projectat mentalment què hauria de ser aquest treball, la nostra intenció era fer un repàs general a tota la història teatral palafrugellenca. La pràctica, però, li ha retallat les ales i la idea ha quedat senzillament en això; en una idea, una intenció que no ha pogut ser portada a terme, almenys d'una manera exhaustiva i precisa. La manca d'informació suposa el primer límit a aquesta tasca de documentació en la qual les fonts consultables es redueixen a un material molt concret: vells programes conservats per antics aficionats, un únic llibre, recentment aparegut, sobre el teatre a Palafrugell, i algunes dades aportades per destacats estudiosos locals. D'altra banda, és interessant constatar l'extraordinària proliferació que hi hagué abans de la guerra de diferents tipus de revistes i diaris que sens dubte ens haurien permès una anàlisi molt més aprofundida del tema en qüestió. Malauradament, però, i tal com diu Josep Pla, «els diaris han servit per netejar les paelles o han estat cremats inexorablement»(i). Si l'asseveració no és ben bé exacte, —del «Baix Empordà», per exemple, encara se'n conserven un bon nombre d'exemplars— no és tampoc exagerada, i és del tot evident que la seva mancança disminueix sensiblement les possibilitats de recerca. De la guerra cap ençà les dificultats continuen presentant-se, si bé (1) JOSEP PLA: El meu país. Obra Completa, Volum VII. Ed. Destino. Barcelona 1974, pàg. 599. 155 2 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ la naturalesa d'aquestes és ara diferent. El 1939 significà la fi de la guerra, però també la de tots aquests diaris. De fet, a partir d'aquest moment les publicacions periòdiques foren pràcticament inexistents fins el 1962 en què s'estrenà una nova revista: la «Revista de Palafrugell» creada com a butlletí del Patronat de l'Escola d'Arts i Oficis. Aquesta revista es mantingué fins el setembre de 1977, data en què morí el seu fundador i amb ell la seva obra. Posteriorment hi ha hagut alguna nova temptativa com ara «Fruita del temps», una revista de la qual n'arribaren a sortir tan sols dos exemplars, i «El Campanar», vinculada al Grup de Festes de Primavera, que sembla voler prendre el relleu a l'antiga «Revista de Palafrugell». Així doncs, el breu inventari que constitueixen les fonts d'aquest període, està format pel següent material: 1944-1962:Recull de programes referents a tot tipus d'activitats teatrals realitzades a la vila durant aquests anys, provinents de la Biblioteca Municipal i de la col·lecció particular del senyor Josep Naya, membre actiu, durant molts anys, d'un dels nostres grups d'aficionats. 1962-1977: Volums de la «Revista de Palafrugell». 1983-1986: Quatre exemplars del «Crònica d'un any», en els quals es recullen tots els esdeveniments locals. Queda, al mig, un ampli buit (1977-1983) dins del qual s'inscriuen els dos números de «Fruita del temps». A part d'això, pràcticament res més. Donades les circumstàncies, començarem donant una breu ullada a la situació teatral del Palafrugell de principis de segle, ja que és en aquesta època quan es posen els primers pilars i el moment en què, segons les fonts orals i la memòria popular, hi hagué a Palafrugell una intensa activitat teatral. Creiem justificada, per tant, aquesta primera part en la qual farem un resum de les principals activitats que en aquest terreny es dugueren a terme, i que globalment podríem presentar sota aquests punts: —Primeres notícies. —Locals i sales dedicades al teatre. —Grups i obres representades. —1936-1939: El paper de la guerra. Cal assenyalar que l'anàlisi del tercer punt es centrarà exclusivament en la producció local, sense fer referència a la possible activitat teatral vinguda de fora, que sabem que existí, però que de fet és gairebé indemostrable donada la falta de documentació que ho acrediti. En farem, això sí, alguna referència que servirà, si res més no, com a prova i testimoni de la seva existència. 156 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL 3 PERÍODE 1900 - 1936 PRIMERES NOTICIES «A mitjans del mateix segle [parla del XIX] fou muntat un teatre, el primer a la nostra vila. Tenia de cabuda unes tres-centes localitats i es guarní amb les des ferres del teatre Odeón de Girona. Fou creat per accions entre els veïns de la vila i s'aprofità una sala de la Casa de la Vila, que servia per a dos objectes: per a sala de ball i teatre»(2). Aquesta primera notícia queda una mica més precisada amb noves dades aportades per alguns dels documents de l'època conservats a l'Arxiu Municipal. Sabem que el governador civil de la província demanava cada any a l'Ajuntament una relació del nombre de tertúlies, cafès, associacions i teatres de la vila. Doncs bé, la que correspon a l'any 1862, diu textualment: DISTRITO MUNICIPAL DE PALAFRUGELL - ANO DE 1862 Relació n de los teatros existentes en es te dis tritó en el refer ido ano de 1862 Nombre del teatro N.° de localid. N.° de funciones Dramàticas De òpera Zarzuela 12 Teatro de Amigos 300 Nota: El Teatro de Amigos de la presente Villa lo han arreglado varios aficionados a esta clase de diversiones, y se ha puesto, como termino medio de funciones, el n° 12 en la casilla de Dramàticas: pues a motivos de representar los mismos aficionados cuando sus ociós se lo permiten, y hacerlo al único objeto de proporcionarse un honesto pasatiempo, de aquí es que ellos mismos puedan fijar exactamente el número de funciones. Palafrugell 23 de Marzo de 1863. Fins el 1867 la relació és exactament igual cada any. En aquest moment, però, trobem que en l'apartat corresponent al nombre de funcions, en lloc de les 12 tradicionals no n'hi figura cap. La raó és explicada en l'apartat de les observaciones: No se ha dado ninguna función por no haberse presentado companía dramàtica durante el expresado ano. Es comença a observar, doncs, una certa decadència que es confirma en la relació de l'any següent: Clase de establecimiento Teatro, o sea casa capitular Titulo de los mismos Casa consistorial Genero de espectàculo Dramdticos (2) MIQUEL TORROELLA i PLAJA: Història de Palafrugell i la seva comarca. Fitor MCMXXIV. Barcelona MCMXXIX, pp. 149-150. 157 4 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ Categorías de los establec. Ultimo orden Cabida de los mismos 200 personas Estado actual del ídem En desuso Duenos de las fincas Del ço m un El 26 de gener de 1894 es van aprovar les bases per al lloguer del teatre i cap a finals de segle va acabar desapareixent: Con motivo de las obras llevadas a cabo en el teatro y en el Hospital, se acordo vender en subasta varios efectos inútiles de aquel. Estàs obras consistieron en hacer mas departamentos en la sala, en las cuales figura la inscripcion «ler. dia del siglo XX». Entonces desaparecieron el teatro y los balles en la Casa Consistorial. Por aquella fecha estaba ya enfuncionamiento el nuevo teatro del Casino Centro Fraternal^. D'altra banda trobem també que a les Ordenances Municipals de l'any 1882 hi figuren tres articles — 12, 13 i 14 — que en certa manera regulaven ja el capítol dels espectacles públics. Aquestes lleis fan referència als permisos, horaris i normes d'ordre i comportament que han de mantenir els locals i el públic assistent. No és, però, fins el 1913 que no sorgeix una legislació municipal específica per a la qüestió. Les ordenances municipals d'aquest any disposen d'un capítol sencer; el capítol II titulat De los espectàculos y balles públicos, que consta de 15 articles dedicats als següents punts: Permiso previo. Anuncio de las funciones. Cambio y suspensión de funciones. Billetes de entrada. Sitio destinado a la Autoridad. Hora en que empezaran las funciones. Prohibición de obstruir el p aso. Ninos de teta. Prohibiciones. Obligaciones de los concurrentes a las funciones. Deberes de los concurrentes. Saltimbanquis y demàs. Tot això ens fa creure que, si bé l'activitat teatral feia ja bastants anys que s'havia iniciat, el moment a partir del qual aquesta comença a gaudir d'una certa importància es situa precisament al voltant d'aquestes últimes dates, cosa que fins a cert punt acaba de ser confirmada pel fet que fou també cap a les darreries del segle passat quan es crearen les primeres societats: «círcols», centres i casinos, la vida dels quals es veié estretament relacionada amb el món del teatre i de l'espectacle en general, doncs si bé és cert que el seu origen tenia en principi motius econòmics, socials o polítics, també ho és el fet que molt aviat donaren una gran importància a les funcions anomenades recreatives; d'aquí que moltes (3) RAMIR MEDIR i JOFRA: Breve historia de la Casa Consistorial de Palafrugell. Revista de Palafrugell 3 de març de 1963. 158 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL 5 d'elles disposessin d'un petit escenari o fins i tot d'una part del local dedicada exclusivament a aquestes funcions. Així, i seguint igualment M. Torroella i Plaja, veiem que: «De círcols, centres i casinos en tenia cinc: el Círcol Catòlic, fundat l'any 1886, que tenia dos-cents trenta-cinc socis, amb en Modest Hernàndez de president, i amb local al carrer de la Tarongeta; el Círcol Tradicionalista, que tenia el seu local al carrer de Cavallers, fundat l'any 1886, tenia doscents un socis i n'era president N'Antoni Bonet; el Centre Fraternal, la presidència del qual la tenia en Francesc Esteve i Bosch, fou fundat l'any 1887, estava domiciliat al carrer de Sant Martí i tenia cinc-cents cinquanta socis; el Centre Obrer, la fundació del qual també datava de l'any 1887, tenia son local al carrer de Santa Margarida, cinc-cents noranta quatre socis, i en Joan Granés per president; el Casino de l'Aliança, amb el local a la Plaça Nova, fundat l'any 1882, essent president En Jaume Reixach i comptant amb tres-cents sis socis»(4>. Figura també en aquest inventari «una sala de ball i la del teatre, que quan no servia per a ball servia per a teatre». Fou probablement en aquest teatre, on el 20 de gener de 1882 i amb ocasió de la vinguda de l'aleshores Capità General de Catalunya, general Blanco, s'hi representaren les òperes La Traviata i El Trobador (5). LES SALES Ja hem dit abans que tots els locals que en aquesta primera època es relacionaren d'alguna manera amb el teatre, es veieren directament vinculats amb les societats que en aquells moments es crearen. Cal doncs, ocupar-nos-en una mica per veure de quina manera s'establia aquesta relació. El Círcol o Centre Catòlic Fundat l'any 1886 i emplaçat al carrer de la Tarongeta, passà posteriorment al carrer de Cavallers, on disposava ja d'un petit escenari en el qual cada any, per les festes nadalenques, es representaven els tradicionals «Pastorets» que alternaven amb diferents representacions adequades, això sí, a la mentalitat que regia el centre: «Es dedicaren al teatre, a representar obres morals i ensopides i, per Nadal, «Els Pastorets» (6). Del carrer de Cavallers es traslladà a la Plaça Nova, on romangué (4) MIQUEL TORROELLA i PLAJA: Op. cit. pàg. 167. (5) M. TORROELLA i PLAJA: Op. cit. pp. 151-152. (6) J. PLA: Op. cit. pàg. 594. 159 6 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ fins el 1917, data en què es produí l'últim i definitiu trasllat al carrer de la Caritat, on encara es manté. La seva inauguració coincidí amb el nou canvi de nom: Casal Popular, nom que avui encara es conserva. Pel que fa a la seva activitat i al seu tarannà, Josep Pla en fa una personal valoració: «El Casal Popular és la continuació del vell Centre Catòlic; però, així com aquest darrer centre tingué una clara significació tradicionalista (carlista), el Casal Popular és un cafè evaporat, catòlic, certament, però sense una significació precisa. El Casal cultivà, com sempre fa aquest sector, el teatre d'aigua tèbia i «Els pastorets» (?). Objectivament, però, i deixant de banda la qualitat, l'activitat teatral d'aquest centre degué ser força considerable si tenim en compte que s'hi arribaren a fer funcions infantils de tarda i funcions de nit, per a adults, en un mateix dia; clar que no diàriament, però sí amb certa freqüència. El Centre Fraternal De la seva primera etapa (1887-1898), només en tenim la breu referència que M. Torroella i Plaja ens oferia des de les pàgines de la seva Història de Palafrugell i de la seva comarca, que ja hem citat anteriorment. L'any 1898 s'inaugurà l'actual Centre Fraternal, situat a la Plaça Nova, amb una altra entrada al carrer de Sant Sebastià. Josep Pla no podia deixar de parlar del que ell anomenava «el denominador comú, general, universal, del peix fregit, el Sant Pere de Roma de les tavernes de Palafrugell»: «Contra el que es pensa molta gent, el Fraternal no tingué, ni en els seus inicis ni mai, una significació extremista. Després de la Revolució de Setembre, de l'alçament del pacte federal que el general Prim dominà amb gran duresa,... després del fracàs de la Primera República i del horrors de la segona guerra civil,... la gent es cansà de perdre i es lliurà a les idees del republicanisme moderat i col·laboracionista que Castelar encarnà i que constituïren el «possibilisme». El Fraternal fou un centre possibilista» (g). El local es distribuïa, i es distribueix encara, en dues àmplies sales cadascuna amb funcions concretes i específiques. La primera, la que dóna a la plaça, era coneguda com la «sala de prendre», és a dir, la que funcionava pròpiament com a cafè. El seu nucli vital el formaven, evidentment, les tertúlies que en aquest local, es disposaven per taules: «Era molt especial la manera d'anomenar les tertúlies. No es deia, formo part de la tertúlia de fulano o de la de mengano, sinó vaig a la taula tal o (7) J. PLA: Op. cit. pàg. 595. (8) J. PLA: Op. cit. pàg. 593. 160 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL 7 a la taula qual. La més famosa era la del mig; no sé si per la seva situació 0 per la qualitat dels components. Recordo encara la frase: «això va sortir de la taula del mig del Fraternal», o bé «ja veurem el què hi diuen els de la taula del mig»(9). L'altra era la sala d'espectacles (el saló-teatre) situada darrera de l'anterior i a la qual s'accedia o bé travessant la sala de prendre , o bé per l'altra entrada del carrer de Sant Sebastià, on hi ha un petit vestíbul que en certa manera l'independitza del cafè. «El saló-teatre tenia llavors una configuració diferent. Hi havia palcos al voltant de la platea i al primer pis, que donaven un to al local, una pinta de teatre»(10). Josep Pla ens l'acaba de perfilar: «Davant d'aquest local, amb les dues camarillas superposades, ens hem de treure el barret. Aquest lloc ha estat durant anys i panys l'àgora de Palafrugell» í11). Balls, concerts, funcions teatrals, conferències, assemblees, mítings... són només un exemple de la multiplicitat d'actes que allí s'hi portaren a terme. Pel que fa al capítol dels balls, eren famosos els que anualment es celebraven per Carnaval durant tres dies en sessions continuades de matí, tarda i nit. Després de la disbauxa del Carnaval els balls s'acabaven; però, en certa manera, l'espectacle continuava: «Dos dies després del dimecres de cendra arribaven els còmics. Era costum de molts anys, per la Quaresma venia a fer temporada una companyia de sarsuela. La cosa durava fins a la vigília de Pasqua Florida. Donaven unes quantes funcions setmanals i feien «bolos» a les poblacions veïnes. Durant tot aquest temps es pot dir que la diversió de la població girava al voltant del teatre líric. El palafrugellenc hi sentia predilecció. La vila, durant aquells dos mesos tenia tota l'atenció acaparada pels còmics» (12). Aquest escenari, però, no fou només l'ànima de la gresca i la xerinola ja que en moments molt determinats fou també aquí on es discutiren 1 es plantejaren les qüestions socials més greus: vagues, eleccions... o qualsevol altre situació que impliqués la necessitat d'una reunió. La presència d'homes com el Noi del Sucre, Cambó o Lerroux cal inscriure-la no només en la petita història del Centre, sinó dins la pròpia història local. (9) MANUEL CARRERAS: «Centro Fraternal» dins la Revista de Palafrugell, gener 1971, pàg. 16. (10) M. CARRERAS: Op. cit. pàg. 17. (11) J. PLA: Op. cit. pàg. 601. (12) M. CARRERAS: Op. cit. pàg. 17. 161 8 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ L'art i la cultura en general hi deixaren una empremta que avui només és viva en el record de vells palafrugellencs i de la qual sortosament n'han deixat constància homes com ara J. Pla i algun altre estudiós local: «En el seu escenari hi hem vist l'astrònom Comas i Solà, el company Palmada, el Noi de Sucre i el notari Cumané i en general totes les persones que ens han volgut fer felicos»(13). M. Carreras amplia una mica més aquest llistat: «Hi desfilaren els homes més prestigiosos en les rames del saber i de l'art. Recordo uns quants a l'atzar: Barrientos, Xirgu, Manent, Costa, Borràs, Morano, Cor de Cosacs del Don, Comas i Solà, Pericot, Cambó, Lerroux, la llista no s'acabaria mai»(14). En relació amb un dels personatges esmentats —Borràs— ens apareix un article, «Borràs (petita conversa amb Ramir Medir)», del 17 d'agost del 1913, que comença així: «Parla en Ramir Medir: se tracta de la tournée artística de l'Enric Borràs, que ve avui en terra empordanesa a representar «Terra Baixa» en castellà»(15). Pel que més endavant ens dóna a entendre l'autor, sembla que Palafrugell fou un dels punts d'aquesta gira; dissortadament, però, no dóna cap més informació ni del dia de la representació ni del lloc on es portà a terme. Ara bé, si tenim en compte la notícia anterior, molt bé podem pensar que fou precisament el Fraternal el lloc escollit. És evident, doncs, que el Centre Fraternal volgué fer sempre honor al que ja des d'un principi fou el seu lema: «cultura i diversió», objectiu que s'acomplí durant molts anys i que fou estroncat, com molts d'altres, només per la guerra. A partir d'aquest moment s'observa un canvi de rumb que corre paral·lel al de la majoria de les altres institucions. D'aquesta etapa, però, ja en tornarem a parlar més endavant. El Casino de l'Aliança Fundat l'any 1882 amb local a la Plaça Nova, tenia una sala de ball que anys més tard fou convertida pel senyor Bofill en un cinema que portava el nom de Cine Barcelonès. El 1913 la Banca Girbau, de Sant Feliu de Guíxols, va comprar aquest edifici juntament amb el del costat, el Mercantil, i hi va construir un nou teatre; el Teatre-cine Barcelonès que va ser inaugurat el 20 de juliol de 1914. «La sala d'en Girbau —aquest era el nom que popularment se li (13) J. PLA: Op. cit. pàg. 601. (14) M. CARRERAS: Op. cit. pàg. 17. (15) BONAVENTURA SABATER: Cròniques Empordaneses, Palafrugell 1916, pàg. 21. 162 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL 9 donava— fou el temple de les atraccions. Els noms més gloriosos de l'art frívol d'aquell temps aparegueren en els programes de l'establiment. Vingueren la famosa Raquel Meller, l'original i enigmàtica Tórtola Valencià, la Paquita Escribano i molts altres caps de brot de l'esponerós arbre de les "varietés'W'6). Dos anys més tard es produí un nou canvi de propietari, ara el senyor Recolons de Llagostera, que el mantingué durant vint anys, és a dir, fins el 1936. En aquest període, rebatejat ara amb el flamant nom de Coliseo Ampurdanés —nom que, per cert, tampoc no arribaria a ser definitiu—, el local fou regentat pel senyor Reig, «que fou un home que vivia la vida del teatre i en general dels espectacles, com altres persones viuen la vida de família»(17). Al Coliseo Ampurdanés s'hi alternaven les representacions de companyies professionals, la majoria de les quals venien de Barcelona, amb les de diferents grups locals. A mitjan del 1930, creà una secció dramàtica pròpia. El Teatre Fontova Inicialment i durant els primers anys d'aquest segle, es trobà unit al Centre Obrer ja que ambdós compartien un mateix local. D'aquí que els programes de l'època sota el titular Teatro Fontova, hi afegissin, entre parèntesis, Centro Obrero. Creà igualment la seva pròpia companyia anomenada Agrupació còmica-lírica del Teatre Fontova, que fou l'única que en aquells moments dedicà un espai considerable del seu repertori a la sarsuela. Aquest teatre que popularment era conegut com a «Can Cremany» tingué, però, una existència relativament curta ja que cap a l'any 1914 —o 1915— desaparegué com a teatre i fou convertit en una pista de patinatge. OBRES I GRUPS Hem vist, doncs, quins foren els locals que fins el 1936 acolliren tota la producció teatral de l'època; quatre sales en total, tres de les quals, per bé que amb molts alts i baixos, han aconseguit mantenir-se fins pràcticament els nostres dies. Hem dit també que la majoria d'aquests teatres crearen la seva prò(16) JOSEP DEL BRUGAROL: «Un altre Palafrugell: «cinematógrafo» i «varietés» dins Revista de Palafrugell juny-juliol 1964 (pàg. 14). (17) J. PLA: Op. cit. pàg. 673. 163 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ 10 pia secció dramàtica. Així: El Centro de Çatólicos creà la Secció Dramàtica del Centro de Çatólicos i PElenc d'Aficionats del Casal Popular quan aquest canvià de nom. El Teatre Fontova, l'Agrupació Còmic-lírica del Teatre Fontova. EL Coliseo Ampurdanés, la Secció de Teatre del Coliseu Empordanès. Al costat d'aquests grups formats al voltant d'entitats que disposaven de locals adients per a la representació teatral, hem de posar-n'hi uns altres que, tot i no gaudint dels mateixos privilegis, conseguiren portar a terme una bona tasca: L'Agrupació Dramàtica Art Futur. L'Agrupació Dramàtica Talia. La Agrupación Cómico-Dramatica El Arte. La Secció Artístic-Cultural de la Societat de Socors Mutus La Previsió Obrera. L'Agrupació Artística Costa Brava. Com que no ha estat possible recollir més informació sobre aquests grups, ni tan sols poder fer un recompte de les seves actuacions, hem cregut oportú presentar-ne una senzilla relació, ordenada cronològicament, basant-nos en les dates que apareixen en els pocs programes conservats, que, d'altra banda, tampoc no sabem fins a quin punt coincideixen o no amb la data de l'estrena. DATA 24-V-1903 8-XII-1906 OBRA i AUTOR L'idiota del gorch negre Rosés i Guiteras La tunyina /. Ma nu bens i Vidal Lo Monjo negre F. Soler (Pitarra) La mare eterna Ignasi Iglesias L'idiota del gorch negre Rosés i Guiteras Un bany rus (s)(18) Lluís M illa Misteri de dolor Adrià Gual La flor de la muntanya 14-IV-1907 R. Bordas i Estragués Los zongolotinos (s) 8-IV-1906 22-1 Y-l 906 17-VI-1906 GRUP i TEATRE Sec. Dram. del Centro de Çatólicos Centro de Çatólicos Sec. Dram. del Centro de Çatólicos Centro de Çatólicos Agrup. del teatre Fontova T. Fontova Agrup. del teatre Fontova Cervantes (Palamós) Agrup. del Teatre Fontova Cervantes (Palamós) Agrup. del Teatre Fontova Cervantes (Palamós) Art. Futur Principal (la Bisbal) Art. Futur (amb la col·laboració de l'actriu Donya Carmen Roldàn) Centre Fraternal Agrup. del Teatre Fontova Fontova Agrup. del Teatre Fontova Fontova El Arte Fontova Talia (amb la col·laboració de les actrius Dolors Varela i Dolors Solsona) Centre Artístic Begurenc iComo està la sociedad! 9-VI-1907 6-III-1909 La creu de la masia S. Pitarra La presentalla A pel. les Mestres (18) (s) significa sainet o sarsuela. 164 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL DATA 19-X-1911 l-XI-1925 3-IV-1927 8-XI-1927 14-IV-1935 19-VI-1935 16-XI-1935 11 GRUP i TEATRE OBRA i AUTOR L'honor Apel·les Mestres Don Juan Tenorio J. Zorrilla La follia del desig J. M. de Sagarra La festa del carrer Enric Lluelles Palafrugell-cocktail (r)(19) /. Ganiguer i M. Jordi Frigola. Música. C. Pinedo García Christus El triomf de la carn (s) S. Rusinol Un cop d'estat J. Pous i Pagès L'acaparador (s) S. Rusinol T. Centre Catòlic (Torroella de Montgrí) Secció de la Previsió Obrera Centre Fraternal La Previsió Obrera Centre Fraternal La Previsió Obrera Centre Fraternal Sec. de la Previsió Centre Fraternal Elenc. del Casal Popular Casal Popular Secc. del Coliseu Emp. Col. Empordanès Costa Brava Col. Empordanès Costa Brava Col. Empordanès No creiem que una relació tan sumament breu com aquesta permeti poder extreure'n conclusions suficientment representatives, per la qual cosa ens abstindrem de fer-les. Això, però, no exclou el comentari amb el qual pensem acabar aquesta primera part del treball. En primer lloc observem que la majoria de les obres representades són d'autors catalans i en català. Només tres excepcions: dues sarsueles i el clàssic Tenorio. Això podria fer pensar que el teatre català fou el que predominà durant tota aquesta època, cosa fins a cert punt lògica en el cas d'una població en la que el castellà, no direm pas que arribés a ser desconegut, però sí del tot inusual. Hem de destacar també la presència d'autors com I. Iglesias, Adrià Gual, J. M a de Segarra, S. Rusinol o Pous i Pagès, que demostra un interès, una certa coneixença de la realitat teatral del moment. Obres com La mare eterna o Misteri de dolor eren en aquells moments, totalment actuals. D'altra banda, la crisi que s'inicia en el teatre català a partir de 1910 també s'hi veu reflectida. La tendència melodramàtica i les obres amables que no comporten cap tipus de dificultat immediata tingueren molt aviat el vist i plau del públic en general. Com a exemple, fixem-nos en algunes de les peces escollides: de S. Rusinol, dos sainets; de Pous i Pagès, una comèdia, i dues sarsueles. (19) (r) significa revista. 165 12 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ Es mostra, a més, un gradual interès pels espectacles arrevistats que, dins la nostra producció local, culmina en l'espectacle Palafrugell-cocktail, la revista de costums palafrugellencs, que tingué un èxit considerable —fou l'obra més representada— i que obrí el camí a noves produccions. Pel que fa als locals, observem d'entrada que els grups que es crearen al voltant d'una entitat amb local propi solen representar allà la majoria de les seves obres. Els que no es troben en aquestes circumstàncies han de fer-ho en el lloc que en aquells moments es trobava disponible o, senzillament, en el que millors condicions econòmiques, d'espai... els oferís. Igualment trobem també funcions representades en teatres d'altres viles; la Bisbal, Palamós, Begur... La raó probablement cal buscar-la en la gran quantitat de temps esmerçat per a realitzar una obra de la qual, com a molt, se'n farien un màxim de tres representacions. És lògic, doncs, que després tot aquest muntatge pogués ser aprofitat en d'altres funcions a les localitats veïnes. PERÍODE 1936 - 1939 Lluís Molinas féu un breu, però significatiu retrat de la situació del moment: «Els tres anys de guerra no varen pas acabar amb les activitats teatrals de Palafrugell. A la vila es continuaren fent representacions, d'una forma completament diferent quant a mitjans o finalitats, però els dos telons dels dos locals de la Plaça Nova (el Casal estava ocupat per la tropa) van procurar mantenir-se oberts per al teatre, malgrat les molt nombroses dificultats dels moments. En primer lloc, per falta d'elements masculins ja que la majoria dels joves actors es trobaven al front, i, més tard, per la manca de corrent elèctric »(2°). Carme Morató, una de les joves actrius de l'època ho confirma: «Encara recordo aquells llums de petroli penjats per l'escenari, ja que no teníem ni electricitat. Moltes vegades ens quedava la cara negra del fum del petroli, però malgrat tot el dramatisme d'aquells últims mesos de la guerra ens ho passàvem molt bé. Col·laboraven amb nosaltres joves soldats forasters que estaven destinats a Palafrugell.»(21). Aquests testimonis constaten que la guerra no fou un obstacle prou definitiu per a l'activitat teatral que, si bé no s'arribà a interrompre, és evident que sí es veié modificada per tota una sèrie de canvis substancials que es derivaven de la nova situació. (20) LLUÏS MOLINAS: El teatre a Palafrugell (àlbum-recull) pàg. 24. (21) LLUÍS MOLINAS: Op. cit pàg. 25. 166 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL 13 Alguns dels locals foren ocupats per les tropes, i la majoria de companyies veierem reduir progressivament el seu planter d'actors, cosa que portà a la desfeta de la majoria de grups existents. L'agrupació Costa Brava fou gairebé l'única que sobrevisqué i anà actuant amb certa periodicitat durant els tres anys de guerra. El nombre de funcions, per tant, es reduí considerablement, i ara, l'objectiu d'aquestes representacions anava quasi sempre més enllà del purament recreatiu. La guerra donava un nou sentit a tot el que fins aleshores havia format part de la «normalitat» i, evidentment, el teatre no n'era una excepció. Així trobem funcions com per exemple la que es portà a terme al Coliseo Ampordunés el dia 13 de juny de 1937: La del manojo de rosas, una sarsuela, l'objectiu de la qual s'indicava clarament en els mateixos programes que l'anunciaven: «Pels heroics defensors de la terra germana d'Euzkadi! Per ajudar a possibilitar la magna defensa del gran país basc contra la grapa negra del feixisme.» En relació amb aquesta vetllada, Isabel Marqués, una de les protagonistes de l'obra, explica una anècdota, recollida per en Lluís Molinas, que trobem prou representativa: «A la primera representació tot va anar molt bé, però després «el Comitè» va decidir fer una altra representació tot de pressa i corrents, (en aquell temps tot es feia així), i a mi, la veritat, no em venia massa bé perquè en aquells dies estava una mica indisposada. Vaig dir-los que no. Però ja tens que aquell vespre truquen a la porta i es meu home tot espantat va obrir i ens trobem un «milicians» armats fins a les dents, amb fusell i pistola i em varen dir que «el Comitè» em «pregava» que volgués col·laborar una vegada més per la causa «antifeixista»... D'aquesta manera quasi vaig anar a l'escenari escortada per milicians»(22). PERÍODE 1939 - 1976 LA IMMEDIATA POSTGUERRA: 1939 - 1953 Si bé durant la guerra hi hagué encara una certa activitat teatral, quan aquesta arribà a terme es produí una nova situació que suposà la reestructuració de tot el vell teatre d'aficionats. Deixant de banda les consideracions polítiques, que la imposaven ja des de la base, dins l'òrbita estrictament local, intervenen dos factors que (22) LLUÍS MOLINAS: Op. cit. pàg. 27. 167 14 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ hi influeixen directament: a) La desaparició de tots els antics grups, b) Les noves circumstàncies en què es trobaren els locals que fins aleshores havien mantingut aquesta vella tradició. Tot això, però, no comportà una total paralització; en tot cas una interrupció, ja que, de fet, la represa fou quasi bé immediata. Amb tot, el canvi fou notable i, lògicament, tant els grups com els locals, se'n feren aviat ressò. Pel que fa a aquests darrers, l'antic Coliseo Ampurdanés l'any 39 canvià novament de propietari i fou comprat pel senyor Capellà de Torroella de Montgrí que el batejà amb el nom de Cinema Teatro Victoria, nom que conservà fins fa escassament un any que va ser adquirit per l'Ajuntament i convertit en l'actual Teatre Municipal. Aquest local fou molt més potenciat com a cinema que no pas com a teatre, però tot i així hi continuà mantenint una certa relació, sobretot durant els anys 60. El Centre Fraternal seguí, més o menys, un camí paral·lel. Des dels seus inicis havia estat regit per una Junta Directiva elegida democràticament, però el 8 de febrer de 1939 el Sr. Romaguera de Monza, Teniente Auditor delegada del Comitè General del Sector, destituí la Junta Directiva elegida democràticament per PAssamblea General, i imposà una nova junta, que el mateix dia 8 de febrer acordà canviar l'article Ker) dels estatuts afegint-hi allò que en prodríem dir una norma de obligado cumplimiento coartant la llibertat del Centre i canviant el nom per el de Centro EspanoK2^. La sala del teatre es mantingué, però l'activitat teatral es reduí considerablement i, de fet, es centrà quasi exclusivament a l'oferta per les companyies que venien de fora, ja que els aficionats locals hi actuaren en comptades ocasions. El Casal, l'únic que continuà amb el mateix nom, va refer aviat el vell teatre i immediatament tornà a reprendre la seva activitat: funcions de tarda per a infants i funcions de nit per a adults. Els Pastorests, després de cinc anys d'absència, feren la seva reaparició i, en certa manera, el Casal tornà a donar la vella imatge de normalitat. Pel que fa als grups, la situació era una mica més difícil ja que els últims anys de la guerra foren també els últims anys per als antics grups d'aficionats; l'agrupació Costa Brava, l'única que durant la guerra havia aconseguit mantenir-se, va acabar desapareixent i, el 1939, ja no en quedava cap. (23) REVISTA DE PALAFRUGELL, abril 1977, pàg. 10. 168 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL 15 D'altra banda, les possibilitats de formar nous grups quedaven tan restringides que, en realitat, només oferien dues possibilitats: afiliar-se a la Falange i formar part del grup de Educación y Descanso o bé ingressar a les files de Acción Catòlica i fer teatre al Casal Popular. Això féu que molts dels antics aficionats es desentenguessin del món del teatre i acabessin per abandonar-lo, cosa que agreujava la situació si tenim en compte que molts d'altres no en podien fer perquè no els ho permetien o, senzillament, perquè eren a l'exili. Tot això, però, no aconseguí acabar amb el teatre a la vila, i aviat sorgiren nous elements que s'integraren en alguna d'aquestes dues formacions, que, de fet, varen ser les úniques que, fins els anys 60, funcionaren pràcticament sense interrupció. Així doncs, tot just acabada la guerra, Palafrugell disposava ja de dos nous grups d'aficionats: El de Educación y Descanso, vinculat al Cinema Teatro Victoria i el de Acción Catòlica dins el marc del Casal. Posteriorment, a principis dels anys 50, aquest darrer canvià el nom i passà a anomenar-se Agrupación Artística del Casal Popular, però això ja ho veurem més endavant. De moment dedicarem una primera mirada al que succeïa en els anys immediats a al postguerra que, com hem dit abans, giraren al voltant de dos grups i dos centres, l'activitat dels quals se situa més o menys entre el 1939 i el 1953. L'Agrupació de Educación y Descanso Creada tot just acabada la guerra, fou la primera a pujar a l'escenari. Malgrat aquesta empenta inicial, en realitat, però, fou un grup que actuà molt esporàdicament. D'una banda no constituïen el que en prodríem anomenar una mena de companyia estable ja que no disposaven d'un planter regular d'actors i aquests anaven variant segons les representacions, i de l'altra el qui actuà com a director en la majoria de les funcions, en Manuel Nicolau, ho era també del grup del Casal que portava una activitat molt més constant i intensa. L'ànima d'aquest grup fou la figura d'en Manel Bisbe, a qui, anys després, Carmen Amaya batejà com el gitano de la Costa Brava. La seva afició als espectacles musicals i arrevistats el decidí a muntar tota una sèrie de revistes de les quals ell en fou el coreògraf i que constituïren, quantitativament, el gruix dels espectacles que sota 1 'emblema de Educación y Descanso es representaren a Palafrugell. Hem de dir que al llarg de tota la nostra petita història teatral, sens dubte foren els seus, els espectacles dels quals se'n feren més representacions, ja que gaudiren d'un èxit considerable tant a la vila com en d'altres poblacions veïnes. 169 16 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ Presentem tot seguit una relació, el més completa que hem pogut, d'obres i autors representats per aquesta agrupació: DATA Tardor 1939 2-XII-1939 26-V-1941 26-V-1945 9-VI-1945 17-VI-1945 19-VI-1945 22-1-1948 29-1-1948 6-II-1949 13-11-1949 6-III-1949 20-111-1949 16-XII-1949 OBRA Los intereses creados Suenos de juventud (r) Círculos de humo (r) Horizonte azul (r) Horizonte azul (r) Horizonte azul (r) Horizonte azul (r) Suenos de juventud (r) Suenos de juventud (r) Suenos de juventud (r) Suenos de juventud (r) Suenos de juventud (r) Suenos de juventud (r} Los vejestorios El genio alegre Rosa del Alba (r) AUTOR J. Benavente J. Ganiguer Ros J. Ganiguer Ros J. Ganiguer Ros J. Ganiguer Ros J. Ganiguer Ros J. Ganiguer Ros J. Ganiguer Ros J. Ganiguer Ros J. Ganiguer Ros J. Ganiguer Ros J. Ganiguer Ros J. Ganiguer Ros Ricardo Alpuente Hermanos Àlvarez Quintero Estampa folklòrica de Manuel Bisbe La Agrupación Artística de Acción Catòlica La secció de Acción Catòlica, afincada al Casal fou la que, en realitat, portà durant molts anys el pes de tota l'activitat teatral palafrugellenca. Disposava d'un grup d'actors més o menys fixe, seguia un ritme periòdic, gairebé diari, d'assaigs i cada temporada oferia un nombre bastant similar de representacions. També havia creat, a la seva manera, una mena d'escola de teatre, doncs l'agrupació comptava amb diverses seccions que anaven dels més petits (los aspirantes de A.C. fins els 16 anys, i los jóvenes de A.C. fins els 18 anys) als més grans que, popularment es coneixien com els «veterans». D'altra banda i, com és de suposar donades les circumstàncies del moment, aquestes seccions es subdividien en la Sección artística femenina que comptava a més a més amb Las benjaminas de A.C., i la masculina. La dels joves anà separada durant molts anys, gairebé sempre; la dels veterans, en canvi, fou mixta més aviat i amb La Cenicienta (10-111-1946) es féu la primera representació al Casal en la que hi actuaren junts nois i noies, sempre que sortissin en escenes separades. Les representacions autènticament conjuntes no es donaren fins el 1948. Exposarem separadament la relació d'obres i autors presentats per aquests grups, ja que la secció dels Aspirantes i dels Jóvenes, representa, en certa manera, un capítol a part. Es dedicaven exclusivament a les funcions de tarda, en les quals es combinaven les seves actuacions amb les d'altres grups musicals, corals 170 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL 17 o, fins i tot, amb alguna pel·lícula. Pel que fa a les obres representades normalment es tractava de peces curtes; sainets, sarsueles o comèdies en un acte, contes, rondalles o els anomenats juguetes cómicos, i així, es feien tres o quatre representacions per funció, cosa que permetia la participació de quasi bé totes les seccions: nois, noies i benjaminas. L'actuació d'aquestes últimes es reduïa a l'escenificació de poesies, contes i cançons. Vegem ara una mostra de la seva activitat, en la qual, tot i que entre parèntesis posarem (m) o (f) per indicar de quina secció es tracta, —masculina o femenina— pensem que de fet, el títol de les peces és prou significatiu: DATA OBRA AUTOR i SECCIÓ La nobleza del trabajo E. Sainz (f) Fr. Manuel Sancho (m) Luís Maria de Arrizabalaga (m) Luís Mana de Arrizabalaga (m) Federico Torres (m) Fr. Manuel Sancho (m) Antonio Molins i Ignacio Rubió (m) 1941 12-X 1-XI 2-XI Trapecerías (s) Fonda Modelo del tío Ricontra Fonda Modelo del tío Ricontra El Chatito Trapacerías (s) 25,26,28-XII 1942 1,4-1 12-IV.19-V 14-V 24,25-V,25-X 7-VI 8-XII 25,26,27-XII 1943 21-11,19,21-111 19-21-111 18-IV 10-X 25-XII El nacimiento del Salvador o la Redención del Esclava Los suenos de Lilí (s) Timidito y Terremoto El maestro Canillas El limpia chimeneas iQué tienes en la mirada? La virgen de la ermita (s) Caza mayor Las travesuras de Juana La hermosura del a/ma La herència de tia Isabel La santa virreina El Nacimiento del Salvador o la Redención del Esclava El vecino del tercera iVaya un lio...! Verònica El príncipe heredero La gitana Azucena Frutos de la soberbia iSolterones...! El nacimiento del Salvador o la Redención del Esclava 171 Felipe Alcàntara (f) M.I.R. (m) M. Riera i J. M. Beobide (m) M.I.R. (m) P. Mufioz Seca i P. Pérez (m) F. de Lara i F. Alcàntara (m) V. Espinós (m) Fernàndez R. Clorian (f) E. Sainz (f) S. Ruiz Pelayo (f) J. Maria Pemàn (f) A. Molins i I. Rubió (m) E. Sainz (m) J. Bellafont (f) P.A.X. (f) E. Sainz i V. Chulvi (m) (Desconegut) (f) E. Sainz (m) J. Espelt (m) A. Molins i I. Rubió (m) 18 DATA 1944 6-II 25,26-XII 1945 25,26-XII 1946 15-XII 1947 19-X 23-XI 25,26-XII 1948 25-1,7-111 7-111,11-111 ll-III 19-XII 25,26-XII 1949 30-1 20-11 20-11,20-111 27-111 24-IV 8-X 1950 29-1 5-II 12-11 19-11 24-11 9-1V NÚRIA SÀBAT i ORTIZ OBRA i AUTOR GRUP i TEATRE Premio y Castigo (s) La venganza de Jesús o los Pastorcillos de Belen J. Vico, Jiménez, Valladar (f) Albanell, Montagut i Rosés (m) La venganza de Jesús o los Pastorcillos de Belen Albanell, Montagut i Rosés (m) Llueven tías (s) La mona de Pascua H. Ledesma (f) V. Coma Soley (f) iQuién paga? P. Haeck (trad. Pérez García) (m) V. Coma Soley (f) P. Munoz Seca (f) Albanell, Montagut i Rosés (m) La mona de Pascua La Plancha de la marquesa La venjança de Jesús (Els pastorets de Betlem) La plancha de la marquesa Un secreta a voces L'hereu Pruna La huérfana La casa dels sorolls La venjança de Jesús (Els Pastorets de Betlem) P. Munoz Seca (f) A. Sampere Carrera (f) A. Morer (m) R. Mariner Claus (f) P. Mauri Ribas (f) Albanell Montagut i Rosés (m) L'hereu Pruna La casa dels sorolls L'ànima en pena (s) La malaltia de la Lilí Un novio ideal La cua de! diable El sant de la tia Blanc i Negre (s) L'últim inglés El lloro del coronel Agustín Morer (m) P. Mauri Ribas (f) J. Asmarats (m) V. Coma Soley (f) (f) Pablo Rosés (m) J. Soler Parcerisa (f) Pablo Rosés (m) A. Santiveri (m) J. Llach (m) Embolic de claus El Janot de Can Llatenes Ditxosos barrets! Venjança macabra El quarto de les rates Sorpreses de la rifa El Janot de Can Llatenes Cebes al cap (s) Mariana de sol Venjança macabra (s) Maria Soler (m) A Rius Vidal (m) Pablo Rosés (m) J. Rius Planas (m) A. Rius Vidal (m) V. Coma i Soley (m) A. Rius Vidal (m) Joaquim Roig (mixta) Hermanos Quintero Pous i Pagès (f) 172 (m) EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL DATA OBRA i AUTOR GRUP i TEATRE 9-IV 7-V 21-V Cebes al cap (s) Per no entendre el castellà (s) La meva senyora (s) En Joan de la calma El 110 de mil dia b los Un ciclista de cuidado (s) La venjança d'un barber 8-X El lloro del coronel L'últim inglès J. Roig (m) Josep Bordas (m) Juan Mallol (m) J. Manubens Vidal (m) Manuel Ruiz (f) Esteban Bonet (m) Escarpanter Flors i Rodríguez Grahit (m) Joaquim Llach (m) A. Saltiveri (m) 16-IV 30-IV 1951 21-1 19 A. Rius Vidal (m) El vailet de la masia Son diez nin as a casar Trapaceries (s) Deixebles de Sherlock Holmes (s) En Joan de la calma La presonera La senora maestra Don Gonzalo o l'orgull del gec El Sr. Josep de les dispeses o una casa com un cel Bellencís Bellencís L'agricultor de Xicago Don Gonzalo o l'orgull del gec La presonera L'últim inglès (s) Los tres valientes (s) L'ànima esperitada L'agència d'informes comercials La Festa Major Enrique Gost (m) Enrique Gost (m) Gabriel Timory (m) A. de Sicilià Llanes (m) P. Martí Peyró (m) A. Santiberi (m) M.I.R. (m) J. Asmarats (f) Pompeu Gener P. Bosch Ferrer (f) 23-XI 7-XII La casa de los Milagros Las secuestradoras (s) Príncipe a la fuerza La festa major E. Paradas i J. Jiménez (mixta) J. Bellafont (f) S. Valladares (m) P. Bosch Ferrer (f) 1953 22-1 4-III l-II El lloro del coronel L'agricultor de Xicago El vecino del tercera J. Llach (m) G. Timory (m) E. Sainz Noguera (m) 4-II 25-11 4-III 19-111 29-IV 3-V 13-V 19-111, 12-X 2-XI 4-XI 25-XI 7-XII Fr. Manuel Sancho (m) J. Asmarats (m) J. Manubens Vidal (m) J. Martí Peiró (m) (f) A. de Sicilià Llanes (m) A. Mas Casanovas (m) 1952 24-11 Observant aquesta relació veiem que: —Fins el 1948 està formada únicament per obres d'autors castellans, entre els quals P. Munoz Seca n'és el més representat. —A partir del 1948 es féu ja pràcticament tot en català; només trobem deu peces en castellà. Els autors amb més èxit foren: P. Rosés, V. Coma Soley i J. Asmarats. De Pous i Pagès se'n representà només una. 173 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ 20 —Quant al gènere, la comèdia ocupa el primer lloc, seguida del sainet. Pel que fa al grup dels «veterans», oferim tot seguit una relació de la seva activitat fins el 1953, darrer any en què aquesta agrupació actuà sota l'emblema de Acción Catòlica. DATA 1943 1,3-1 1944 26-111 7-V 1945 11,18,25-11,11-111, 1-IV 10,20-V 27-V-1945 10-111, 1946 9-VI 25,26-XII 1947 23-II,30-III,13-IV, 27.-IV 4-V 2-III 8,14-XII 14-XII OBRA AUTOR La Venganza de Jesús o los Pastorcillos de Belen Albanell, Montagut i Rosés El El El El billete de la loteria n.° 27.009 contrabando (s) buen camino detective Man-the-Kon (s) S. Alonso i P. Munoz Seca E. Màrquez García A. J. Onieva Una madeja de embrollos Rosés i Guiteras Blancanieves y los siete enanitos Rosa de May o La Cenicienta Adap.: Diego Sànchez Jara(24) J. Puntí Collell Vers. Cast. de «La Ventafocs» de J.M? Folch i Torres per J. Borrell D. Raude Montagut, Albanell i Rosés La molinera del molí blanc La Venjança de Jesús (Els Pastorets de Betlem) Els dos didots (s) Colorín Colorado (r) L'honor Les cosinetes (s) Miss Flan (s) Maria Soler Apel.les Mestres Francisco Gay P. Manuel Sancho 8-11,27-V 19-III,4-IV,6-V 9-V,6-VI 9-V,7-XI 13-VI 24-X 21-XI 8,12-XII Les cosinetes (s) Les dones de Vilasàvia La casa de l'art La juventut passa L'acaparador L'amor vigila El bon policia La barcelonina Una noia per casar Julieta, filla única F. Gay J. Soler Parcerisa S. Rusinol Agustí Collado S. Rusinol J. Poal Aregall S. Rusinol Company i Giralt J. M.a Folch i Torres J. M? Folch i Torres 1949 13-11 Mi cara mitad M. Ramos Carrión 1948 18-1 (24) Representada en el Patronato de la Catequística Parroquial de Figueras. 174 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL 21 DATA OBRA AUTOR 20-11,6-111,16-1 V 27-11 J. M? Pemàn S. Rusinol 19-III,17-IV 20, 27-111 7-IV 6-XI 11-XI 8-XII 25,26-XII La dama de los velos Dol d'alivio Lo mestre de minyons (s) Tres millones Ditxosos barrets Una noia per casar Els corders de Blanes L'amor vigila Las cosas de Gómez El bon policia La maleta de l'oncle El primer Nadal dels Pastors E. Sainz Noguera Pablo Rosés J. M? Folch i Torres V. Coma i Soley M. Poal Aregall Pedró Munoz Seca S. Rusinol V. Coma i Soley R. Fortunet 1950 v. 1-1 15-1,26-11 5-II,16-IV,8-VI 19-11 26-HI,28-V,22-VI 29-X 8,10-XII 31-XII El primer Nadal dels pastors Dona Clarines Un timbre que no suena La casa de l'art Julieta y Romeo La escondida senda Para ti es el mundo L'estel de Nazaret Mn. R. Fortunet Busquets Hermanos Àlvarez Quintero R. López de Haro S. Rusinol J. M? Pemàn Hermanos Àlvarez Quintero C. Arniches R. Pàmies La meva senyora Cinco anos y un dia Ella... siempre! Para tí es el mundo La llevantina La venjança de Jesús (Els pastorets de Betlem) Juan Mallol Carlos Llopis S. Soler-Martí C. Arniches R. Ribera Llobet Montagut i Albarell Gent d'ara La llevantina Tocats de l'ala La casa de los milagros La brigada blava Els últims dies d'en Pompeyo Una dança d'en Granados (o idil·li d'amor) Un milionari del Putxet (s) Gente Bien La néta de París Error de Pespectiva Els Pastorets o l'adveniment de l'Infant Jesús E. Coca i Vallmajor R. Ribera i Llobet J. Riera Bertran E. Paradas i J. Giménez E. Casanovas Cubell E. Gost Bordes J. Torres Escayol 13-111 1951 21-1 25-III,l-IV 13-V,3-VI 24-V 9-XII 25,26,30-XII 1952 20,27-1 3-II 10-11 24-11 19,30-111 1-IV 13-IV.ll-V 25-V.12-X 2-X 26-X.9-XI 8,14-XII 25-XII 1953 8-II 27-11 27-111 3-V Pum! Pum! Pum! Tots morts (s) Las tres B.B.B. La casa de los milagros Error de perspectiva 175 Gaston A. Màntua S. Rusinol Lluís Elías P. Mialet J. M? Folch i Torres L. Tejedor i L. Munoz Lorente E. Paradas i J. Giménez P. Mialet 22 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ Si em fem un esquema-conclusió veiem que: —A partir del 1947 ja trobem obres en català que, quantitativament predominen tot i que les representades en castellà no desapareixen. —Els autors castellans més representats són: J.M. Pemàn, els germans Àlvarez Quintero, P. Munoz Seca i C. Arniches. —D'entre els catalans hi figuren els noms de: S. Rusinol, Poal Aragall, Folch i Torres i V. Coma Soley. —El gènere predominant és la comèdia i, fins el 1948, el sainet. Comparant aquests punts amb els indicats anteriorment —en relació amb els aspirantes—, queda bastant clara la línia seguida per aquesta agrupació que, de fet, encaixa perfectament amb el típic repertori de postguerra compost d'obres senzilles, fàcils, que busquen bàsicament la distracció i l'entreteniment; d'aquí l'èxit dels sainets, farses o comèdies que constitueixen el gruix de totes les representacions d'aquest període. 1953 - 1962 La Agrupación Artística del Casal Popular El panorama teatral dels anys 50 gira al voltant d'un únic centre: el Casal, on l'antiga agrupació de Acción Catòlica va passar a formar part de l'ara anomenada Agrupación Artística del Casal Popular. La secció de Educación y Descanso ja havia pràcticament desaparegut i, per tant, l'únic grup que funcionava era el del Casal, que continuava encara amb les dues formacions: la dels joves, que, de la mà d'un nou director, l'Àngel Badia, continuava amb les funcions de tarda i amb un repertori bastant semblant al de l'etapa anterior, i la dels veterans dirigida per en Manel Nicolau. Aquest, però, ho fou durant molt poc temps més, ja que aviat sorgiren problemes i el 1953 acabà marxant del Casal i amb ell la majoria dels actors que fins aleshores havia dirigit. D'aquesta manera l'Àngel Badia es féu càrrec de tota l'Agrupació que ara quedava reduïda a un sol grup. Cap a l'any 1959, però, es creà, la nova Sección juvenil de la Agrupación del Casal que oferia obres com aquestes: 1959 10-V 12-X,8-XI 22-XI Blaiet, vailet Les arrecades de la Verge A mans obertes, ulls clucs J. M f Folch i Torres J. M? Folch i Torres F. Presas 1960 17-IV 12-X A mans obertes, ulls clucs Tres cartes de París F. Presas -E. Gost i Bordas 176 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL 1961 30-IV.l-V 28-V La afición Covardies A. Ramon Martín Lluís Millà 1962 13-V Urgen doce yernos A. Matías Guiu i L. Coquard 23 Una representació de La enemiga de Darío Nicodemi, estrenada el 21 de juny de 1959 al Casal, i anunciada com una de les millors obres de tots els temps. Mentrestant, el grup de l'Àngel Badia havia mantingut una activitat constant i regular durant tota aquesta dècada. El conjunt de les obres representades és el següent: DATA 1953 8-III 19,22-111 27-111 19-IV 26-IV.10-V.11-X 3-V 17-V OBRA AUTOR Una pau que porta guerra El comte Mitjacama La casa de los milagros (s) El primer plat Els milions de l'oncle Error de perspectiva Blanc i Negre (s) L. Coquard i A. Matias Guiu Valentí Castanys E. Paradas i J. Giménez R. Folch i Camarassa Carles Soldevila P. Mialet A. Rosés 177 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ 24 DATA OBRA AUTOR 4-VI 1-XI 1-XI 8,29-XI 8,13-XII 25-XII Madrinita buena Los tres valientes (s) Els porucs ;En mi casa mando yo! Duda Els Pastorets Adapt. de A. Tejedor M.I.R. R. Franquesa Comas A. López i R. Pena E. Hernàndez Pino J. M? Folch i Torres 1954 17-1 24-1 12-11 7-III 14-III,9-IV,24-X 21-III,11,18-IV,13-VI 24-V 6-VI 17-VI 4-VII 31-X.21-XI 7-XI 8,12-XII 25,26-XII Madrinita buena Els porucs Duda La casa de l'art Nosotros, ellas... y el duende /En mi casa mando yo!... L'enamorat desconegut Un milionari del Putxet Els milions de l'oncle La brigada blava Corpus Flors i Violes La heredera Els Pastorets Adapt. de A. Tejedor R. Franquesa Comas E. Hernàndez Pino S. Rusinol Carlos Llopis A. López i R. Pena Jaume Villanova Gaston A. Màntua Carles Soldevila E. Casanovas Cubells A. Roure P. Crehuet Ruth i Augustus Goetz J. M? Folch i Torres 1955 23-1 25-1 6-II 6,7-111 19,20-III,9-VI 28-IV,l-V 29-V,22-VI Duda La néta de París La heredera La juventut passa Una història qualsevol En mi casa mando yo! Los claveles (s) 5-VI 12-VIII 13,30-X 8-XI 4,8,11-XII 25,26-XII El conflicto de Mercedes Nosotros, ellas... y el duende La tercera juventud Duda Berlín, plaça alter n°2 Els Pastorets E. Hernàndez Pino LI. Elias Ruth i Augustus Goetz A.Collado J.C. Tàpies i S. Vendrell A. López i R. Pena L. Fernàndez i A. Carreno. Mús. J. Serrano P. Munoz Seca Carlos Llopis J. Téllez Moreno E. Hernàndez Pino F. Lorenzo Gàcia J. M? Folch i Torres 1956 15-1 29-1 11,18,20-111, 31-V 22,29-IV,l-V El conflicto de Mercedes La casa de los milagros (s) La Educación de los padres (los apuros de don Seve) Madre Alegria 7,14-X 28-X,4,25-XI 8-XII 25,26,30-XII Murió hace quinze a nos Jo seré el seu gendre Luz de gas Els Pastorets L. Fernàndez de Sevilla i R. Sepúlveda J. A, Giménez Arnau J. Villanova Patrick Hamilton J. M? Folch i Torres 1957 13-1 Luz de Gas Patrick Hamilton 178 P. Munoz Seca E. Paradas i J. Giménez J. Fernàndez del Villar EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL 25 DATA OBRA AUTOR 27-1 3,17-111 28-IV,26-V,20-X 5-V 30-V.2-VI 20-VI,27-X,10-XI 29-IX 1,10,15-XII Jo seré el seu gendre Dos tipus de pronòstic Manos de plata La marqueseta que no sap què té El misteri de la sala d'estar La muralla Jo seré el seu gendre No és mai tard... si s'arriba d'hora J. Villanova M. Camprubí F. Serrano Anguita J. M f Folch i Torres R. Minguell i Ribas J. Calvo Sotelo J. Villanova Jaume Villanova 8-XII 25,26,29-XII La ferida lluminosa Els Pastorets J. M? de Sagarra Josep M? Folch i Torres 1958 10-1 19-1 La ferida lluminosa No és mai tard... si s'arriba d'hora J. M? de Sagarra Jaume Villanova 16-111 19,23-111 4-IV El sopar a la lluna Presó sense reixes Crimen Perfecta 1-VI 26-X,9-XI 8,14-XII 25,26-XII El port de les boires Un trono para Cristy El passat d'un home Els Pastorets E. Gost Faust Baratta Frederic Knott (Teatre Municipal de Girona)(25). S. Vendrell i J. Coma Tàpias J. López Rubio R. Minguell i Ribas J. M? Folch i Torres 1959 8-III 19-IV 3,28-V 21-VI La cena de los tres reyes Ella és... «Ella» La visita que no toco el timbre La enemiga 11-X,8,17-XI 8,13-XII 25,26,27-XII Crim i Silenci Quan els records parlen Els Pastorets 1960 6,13-111 26,29-V,4-VI La ratonera Julieta y Romeo 16-VI 8,11,20-XII 25,26-XII Família honorable no encuentra piso Passaport per a l'eternitat Els Pastorets Agatha Christie J. M? Pemàn (4-VI- Casa de Cultura de Palamós) Luis Mate J.C. Tàpias i S. Vendrell J. M? Folch i Torres 1961 19-III,30-IV 28-V 29-X 25,26-XII Un pas en fals El procés de Diana Wurton Amor... direcció prohibida L'estel de Nazaret Marta Fàbregas E. Clavaguera Munté L. Coquard R. Pàmies Víctor Ruiz Iriarte J. Villanova J. Calvo Sotelo Darío Nicodemi Vers. Esp. d'E. Marquina J. Coma Tàpies F. Lorenzo Gàcia J. M f Folch i Torres (25) Quan l'obra ha estat representada fora de Palafrugell ho senyalarem posant el nom de la població entre parèntesi i al costat del de l'autor. 179 26 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ DATA OBRA AUTOR 1962 25-11 L'amor quan és AMOR E. Gost 6-V L'amor venia amb taxi Rafael Anglada 13-V 10-VII 25,26-XII El tímid de dos quarts de deu La educación de los padres Els Pastorets F. Lorenzo Gàcia J. Fernàndez del Villar J. M? Folch i Torres El tímid de dos quarts de deu PI. Noguera i Castanyer (Fabricants de mobles) Els Pastorets F. Lorenzo Gàcia A. Millà i LI. Casanas 1963 24-111 2-VI 25,26-XII J. M? Folch i Torres Durant aquesta nova etapa del Casal s'observa un lleuger canvi que no arriba a ser decisiu ni transcendent en cap sentit. De fet, si ens fixem en la relació de les obres exposades veurem que l'alternança català-castella continua mantenint-se (només el 55%, deixant de banda Els Pastorets, són en català) i que els autors castellans més representats són encara Arniches, P. Munoz Seca, J. Calvo Sotelo i J.Ma Pemàn. En general, però, i sobretot a partir del 1956, s'observa un desig de «modernització», un intent de voler representar allò que en aquells moments s'estava fent a Barcelona, a Madrid o a qualsevol altra capital. Els mateixos programes s'ocupaven de ressaltar que l'obra en qüestió ha estat un èxit total al Romea, o al Teatro Lara... com a marca de garantia, sota la qual es presentaren obres com La duda de E. Hernàndez Pino; Una història qualsevol de J.C. Tàpies i S. Vendrell; La ferida lluminosa de J.Ma Sagarra; El Port de les boires de J.C. Tàpies i S. Vendrell; El procés de Diana Wurton de l'E. Clavaguera i La muralla de J. Calvo Sotelo. Aquesta «tàctica» però, no sempre funcionava ja que, per exemple, el nostre públic no va entendre mai com La ratonera de l'Agatha Christie, que aquí va passar sense pena ni glòria, havia pogut estar tants anys a les cartelleres del teatres anglesos. D'altra banca, la influència del cinema, especialment americà, també es deixà sentir en el teatre i d'ella en sortiren obres com: La heredera de Ruth i Augustus Goetz, basada en una novel.la de H. James; Luz de gas de P. Hamilton i Crimen perfecto de F. Knott. Amb elles es produí l'entrada de les primeres obres d'autors estrangers dins la nostra panoràmica teatral. L'interès i l'èxit que suscitaren aquestes obres fou decisiu, en certa manera, a l'hora de fer les noves programacions, preocupades ara a presentar obres que fossin sobretot de una temàtica muy original y cin ematogrdfica. 180 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL 27 «Presó sense reixes», una obra de F. Baratta, representada pel grup del Casal durant el mes de març de 1958. Pel que fa als gèneres, el sainet ja no era el predominant tot i que a principis dels anys 50 encara el trobem, sobretot en les representacions en castellà, i els espectacles musicals decaigueren fins el punt que en tot aquest període se'n representà només un, una sarsuela (Los claveles) que fou la primera, d'ençà de la guerra, i l'última que els nostres aficionats portaren a escena. La comèdia continuà ocupant un lloc predominant i el melodrama moralitzador i evidentment catòlic, féu la seva aparició cada vegada amb més força. Dins aquest període que els aficionats locals qualifiquen com «l'època daurada del Casal», s'inscriu la participació, per primera vegada, d'un grup palafrugellenc en el Primer concurs Provincial de Teatre Amateur, patrocinat per Educación y Descanso, celebrat al Teatre Municipal de Girona el maig de 1958, on el grup del Casal, amb Crimen Perfecto, aconseguí el tercer premi. El director, l'Àngel Badia, rebé una placa i menció honorífica que el classificava com el segon director provincial i un dels actors rebé la medalla de bronze. Així doncs, l'activitat del Casal fou considerable fins els inicis dels anys 60, moment en què inicià una davallada de la que ja no aconseguí sobreposar-se. A partir d'aquest moment la seva activitat fou tan espo181 28 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ radica que, pràcticament esdevingué inexistent. Només Els Pastorets, representats fidelment any rera any, recordaren que al Casal hi hagué un teatre i que aquest fou un del puntals de tot el nostre teatre d'aficionats. Una sola temptativa pretengué, anys més tard, revifar la vella tradició, però no ho aconseguí i acabà esfondrant-se definítivament(26). L'Agrupació Candilejas Mentrestant, el 26 de febrer de 1957, el Centro Espanol feia la presentació oficial de la recentment inaugurada Companía Titular del Centro Espanol que, l'any 59, dirigida per en Josep Puig, antic component del grup del Casal, passà a anomenar-se Candilejas. Aquest grup, que hauria pogut prendre el relleu a l'agrupació del Casal quan aquesta ja havia començat a donar mostres de la seva decadència, acabà desfent-se fins i tot abans que ella, i cap a finals de l'any 60 ja havia desaparegut. Tingué realment una existència molt curta; uns tres anys, durant els quals oferí obres com aquestes: 26-11-1957 l-V-1957 3-III.14-IV-1959 7-IV-1959 5-IV-1960 Celos del aire Mariscal Juego de ninos Bala perduda Terra Baixa J. López Rubio Ferenc Molnar V. Ruiz Iriarte Lluís Elies Àngel Guimerà 1962-1976: EL PATRONAT DE L'ESCOLA D'ARTS I OFICIS Constituït el maig de 1961, es mostrà molt aviat interessat pel foment de l'art i la cultura en general. Sota la presidència d'en Francesc Alsius, que ocupava també el càrrec de conseller de Cultura a l'Ajuntament, intentà donar un nou impuls per mirar de superar la crisi del moment. Així, el gener de 1962 creà la «Revista de Palafrugell», l'única que sortí periòdicament durant quinze anys, i el març del mateix any començà a reorganitzar tot el teatre d'aficionats que aleshores estava ja escampat i gairebé inactiu. D'aquesta manera sorgí el Quadre Escènic del Patronat de l'Escola d'Arts i Oficis, del que formaren part molts del antics components del Casal. El mateix Manuel Nicolau, que feia 10 anys que l'havia abandonat i que des del 1952 no havia dirigit cap més obra, s'integrà en el grup del Patronat i en fou el seu primer director, tasca que pogué desenvolupar molt poc temps, ja que va morir el 27 de setembre de 1963, tot just un any després del (26) El 27 d'abril de 1973 s'estrenava, al Casal, La cura d'amor de Jaume Vilanova, que es reposà el 21 de juny al Centre Espanyol. 182 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL 29 naixement d'aquesta nova agrupació. En Lluís Molinas i en Fèlix Pérez s'encarregaren aleshores de la direcció, de la qual tan aviat conjuntament com individualment se n'ocuparen fins al darrer moment. L'any 1962 assenyala, doncs, l'inici d'una nova etapa teatral de la qual el grup del Patronat en fou el protagonista indiscutible donat que era l'únic que en aquells moments existia. La nova programació s'encetà el 15 de març de 1962 amb la representació, al teatre Centro Espanol, d'Els savis de Vilatrista, com a homenatge popular a S. Rusinol. Aquest fet, que pot semblar intrascendent, pensem que en realitat no ho és tant i que és bastant significatiu ja que en certa manera indica la pauta que el grup seguí, almenys durant ben bé els sis primers anys. De fet, fins el 68, tota l'activitat del Patronat, es desenvolupà en funció dels homenatges i les campanyes de beneficència, potser perquè aquestes eren bones raons per fer-hi col·laborar l'Ajuntament. Sota aquests paràmetres es representaren: ^Deciais, Milord...? de M. Iglesias (23-IV-1965); La dama del alba de A. Casona (30-V-1965); Don Juan Tenorio de Zorrilla (19-XI-1965); Gente bien de S. Rusinol (13-IV-1966), dins la campanya pro-calefacció de l'asil; Los intereses creados de J. Benavente (10-IV-1970), dins la campanya a benefici de la delegació comarcal de l'associació protectora de subnormals «Angelus»; L'hereu i la forastera (26-XI-1971), en homenatge a J.M. de Sagarra en el X Aniversari de la seva mort; El marit ve de visita de X. Regàs (14-XII-1973), en homenatge a l'actor Luís Orduna que havia decidir retirar-se a Palafrugell. Durant els primers sis o set anys, l'activitat del Patronat fou bastant irregular; no hi havia encara una companyia definitiva ni tampoc un programa prou concret, cosa que provocava llargues èpoques d'inactivitat. Això no es solucionà fins l'any 1969, a partit del qual s'inicià una etapa molt estable que oferia ja una programació més definida, de la qual ens parlen els mateixos directors del grup, en Lluís Molinas i en Fèlix Pérez: «Normalment, programem dues obres per temporada. Alternem una obra seriosa amb una comèdia, de vegades intrascendent, d'acord, però que contribueix a fer-ho passar bé o a fer riure, que ja ens fa prou falta. En seleccionar les obres procurem que estiguin intel·lectualment al nostre abast, amb personatges amb què ens poguem compenetrar, ens importa poc que l'obra sigui de 30 o 40 anys enrera. No tot el que surt avui dia és representable. El que importa és la qualitat de la peça o de l'autor »(27). (27) El teatre, element cultural a Palafrugell? Revista de Palafrugell, març del 1976 pp 4, 5, 6, 7. 183 30 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ Amb aquest criteri el Patronat representà el conjunt de les obres següents: 1962 15,16-111 10-VIII Els savis de Vilatrista La casa de los milagros S. Rusinol C. Espanol C. Espanol iDecíais, Milord...? (r) M. Iglesias Victoria La dama del alba Don Juan Tenorio A. Casona J. Zorrilla Victoria Victoria 1966 13-V Gente bien (s) S. Rusinol C. Espanol 1968 30-IV Llama un inspector John B. Priestley Victoria Tres angelets a la cuina (La cuisine des ànges) Albert Husson. Adapt. Cat. de X. Regàs Victoria Sala Sureda (L'Escala) 10-IV 19-VI Los intereses creados Las mariposas cantan J. Benavente M. Ballesteros Victoria Victoria 1971 7-IV 26-XI La casa de las chivas L'hereu i la forastera J. Salom J. M? de Sagarra Victoria Victoria 1972 17,20-111, 22-IV La tia de Carlos Brandom Thomas 31-V Gerardo B (La renuncia) Pierrot Victoria St. Feliu de Guíxols(28) Club de los Almendros 1973 6-IV 14-XII Proceso a Jesús El marit ve de visita Diego Fabri X. Regàs Victoria Victoria 1974 15-111,20-IV El carrusel V. Ruiz Iriarte 17,20-V El màgic d'Oz F. Baum Victoria Calonge Victoria L'hostal de la Glòria El caballo desvanecido (Le cheval evanoui) J. M? de Sagarra Françoise Sagan C. Espanol C. Espanol 13-11,13-111 Mariana Pineda F. García Lorca 16,17-VI El senyor Perramon J. M f de Sagarra Victòria Teatre Munic. de Girona Centro Espanol 1965 23,27,30-IV, 7-V 30-V 19,23-X 1969 28-11,5-III 1970 1975 7-II 16,18-1V 7976 (28) El segon nom correspon a la darrera data. 184 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL 31 Observades les obres i llurs autors veiem com la presència d'autors estrangers (J.B. Priestley, A. Husson, B. Thomas, F. Sagan...) començà a ser ja més habitual. Al seu costat hi trobem, per primera vegada, noms com J. Salom o F. García Lorca. D'altra banda, s'organitzaren també les primeres sessions de teatre-forum (Proceso a Jesús de D. Fabri). Tot i això, són moltes les coses que encara podríem trobar a faltar: —Una programació més àmplia; de fet dues obres per temporada és molt poca cosa. —Un major nombre d'obres en català, ja que aquestes no arriben ni al 50% de la producció total. —La introducció d'alguna peça d'avantguarda o almenys d'alguns d'aquells autors que bàsicament a través del grups de teatre independent començaven a donar a conèixer le seves obres. Sobre aquestes qüestions LI. Molinas i F. Pérez exposaren el seu punt de vista. La primera venia condicionada per diversos factors: —La manca de temps lliure que implicava la inassistència als assaigs. —La limitació econòmica. —I, en certa manera, el fet de no disposar d'un local exclusiu per a teatre, cosa que obligava el grup a repartir les seves actuacions entre el Victoria i el Centro Espanol. Pel que fa al tema de les obres en català, en Lluís Molinas diu: «No pretenem iniciar cap campanya, ens limitem a fer teatre en català i en castellà. Depèn de la qualitat de l'obra. D'altra banda em sento en tot moment a favor del meu idioma, però crec que nosaltres, els que fem teatre, encara que sigui en pla amateur, no podem limitar-nos només al català.» Finalment, la darrera qüestió queda prou aclarida amb les paraules d'en F. Pérez: «Quant als autors de «rabiosa actualitat», només puc dir que tot vindrà. De moment regna un cert escepticisme i la gran majoria dels actors es manifesten un xic morosos. Una dada anecdòtica: fa poc vaig proposar obres de J.Ma Benet i Jornet, la categoria del qual és indiscutible, i no va convèncer. De totes maneres reconec que el teatre català actual posseeix grans valors i tenim intenció d'explotar-los quan sigui el moment»(29). La veritat, però, és que aquest moment mai no va arribar. Malgrat tot, el públic palafrugellenc mai no va tenir en compte aquests factors i, tant ell com la premsa local, sempre van recolzar-los. (29) Veure nota (27). 185 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ 32 En el balanç del grup del Patronat hi hauríem d'incloure dos fets que, per al nostre teatre d'aficionats, tingueren la seva trascendència: —La presència de l'actriu M a Matilde Almendros que col·laborà en dues ocasions amb els aficionats locals: L'hereu i la forastera de J. M a de Sagarra (26-XI-1971) i L'hostal de la Glòria, igualment de Sagarra (7-II-1975) —I la participació, l'any 1976, en el II concurs de Teatre Amateur organitzat, encara!, per l'obra Sindical Educación y Descanso, en col·laboració amb l'obra Mariana Pineda, de García Lorca; el grug aconseguí el primer premi i posteriorment, en la fase regional, el tercer. Al marge de l'activitat oferta pel Patronat, sorgí, entre el 1968 i el 1972, un nou grup: La Juventud Estudiantil Palafrugellense que, dirigida per en Fèlix Pérez, intentà potenciar el teatre entre els joves de la vila. El conjunt de la seva activitat es concretà en la següent relació: DATA OBRA AUTOR TEATRE 9-IV-1966/7? Leoneor o el problema domèstic (s) Com s'enreda la troca Nuestra Natacha Carlota L'altra cara de la lluna C.Soldevila Casal E. Graells i Castells A. Casona M. Mihura J. Escobar Casal C. Espanol Victoria Casal Jaqué a la juventud Robots universales Rossum J. Maura K. Capets C. Espanol C. Espanol 19-IV-1967 2-VI-1968 30-VI-1969 12,15-XII 1970 22-X-1971 27-VI-1972 Si bé hem dit que aquesta nova formació havia nascut independentment del Patronat, l'hem inclosa en aquest apartat ja que de fet, sempre hi mantingué una certa relació, implicada pel mateix director que ambdues agrupacions compartien. Així alguna vegada el grup del joves col·laborà amb el del Patronat, i fins i tot quan el grup es desféu, cap a l'any 72 una part dels seus components passà a formar-ne part. El 24 de setembre de 1977 morí en Francesc Alsius l'home que durant quinze anys havia estat al front del Patronat. La seva mort repercutí enormement en l'entitat de tal manera que la seva desaparició comportà també la de la «Revista de Palafrugell» i la del mateix Quadre Escènic. Fins el 1984 l'activitat teatral a Palafrugell fou pràcticament nul.la: Els Pastorets al Casal i la posta en escena d'En Jaume el Conqueridor d'en Pitarra (21-IV,2-VI del 1978), al Centro Espanol, en foren les úniques mostres. 186 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL 33 PERÍODE 1984-1986 El 1984 significà la represa, molt tímida encara, de l'activitat teatral a Palafrugell, inexistent des de feia vuit anys, durant els quals aquesta es reduí a les dues funcions abans esmentades d'en Jaume el Conqueridor, les tradicionals representacions dels Pastorets, i a les que esporàdicament, per Sant Tomàs, oferien els alumnes de l'I.N.E.M. amb la creació de grups com Xaloc o C.O.L.A.X. El teatre d'aficionats havia entrat en un llarg període de crisi del que ja no semblava poder-ne sortir. En aquells moments Palafrugell no comptava amb cap grup decidit a tirar-ho endavant ni amb cap local o organisme, oficial o no, capaç de potenciar-ho. Pel maig del 1974, quan encara es feia alguna cosa, es començà a parlar de la necessitat de disposar d'un Teatre Municipal que cobrís no només la tasca dels aficionats locals, sinó també la de tots aquells altres grups que de vegades hom havia volgut portar, però que per qüestions d'espai (locals petits, poc acondicionats i escenaris gairebé ridículs amb pantalla de cinema al fons) s'havien hagut d'anul.lar. La proposta, formulada des de les pàgines de la «Revista de Palafrugell», no semblà tenir gaire èxit i el tema va quedar tancat ben aviat. El Victoria continuà dedicant-se a explotar la sala com a cinema, i el Centro Espanol va optar per la via comercial que en aquells moments es concretà en la potenciació dels espectacles d'estrep-tease, l'únic que, segons el president de la Societat, proporcionava bons ingressos, i posteriorment a convertir la sala del teatre en un «bingo». Al mateix temps la Junta Directiva anava fent gestions per mirar de restituir el vell nom Centre Fraternal. Cap a finals del 1983, l'Ajuntament començà a interessar-se per la qüestió del teatre municipal i el novembre del mateix any arribà a un acord amb l'empresa Capellà mitjançant el qual el Victoria podria ser utilitzat com a Teatre Municipal quan aquest no estigués ocupat. El contracte va durar un any, però no sembla que fos gaire profitós donat que just un any després, pel novembre del 1984, l'Ajuntament inicià converses amb el Centre Fraternal per tal de llogar el teatre com a centre recreatiu municipal. Mentre, per aquestes mateixes dates, Tomàs Ferrer, primer tinent d'alcalde i regidor de cultura, tornà a plantejar la qüestió del Teatre Municipal. Després d'un llarg estira i arronsa que durà pràcticament un any, durant el mes d'octubre del 1985 s'arribà a un acord pel qual la Casa de la Vila llogava el Fraternal per 800.000,- ptes. 187 34 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ Un mes després, l'Ajuntament contactava novament amb el Victoria, ara, però, per mirar de comprar el local. En aquest punt fou decissiva la pressió exercida pel grup L'Eixam, organitzador des del 1983 de les Jornades de Tardor que durant quatre setmanes, cada tardor, concentren tota l'activitat cultural de la vila. Les Jornades reparteixen la seva atenció entre la dansa, la música, el cinema i el teatre. Així cada una d'aquestes activitats disposa d'una setmana en la qual s'alternen les representacions ofertes per diferents grups, amb conferències, debats... relacionats amb el tema en qüestió. Aquest contacte directe amb el teatre els va fer prendre consciència de la manca d'infraestructura que possibilités poder desenvolupar correctament aquesta activitat i els decidí a pressionar l'Ajuntament, conscienciant al mateix temps la població que en aquells moments començava a mostrar-se més interessada per l'assumpte. Així doncs, el gener del 1986 es signaren els documents per al traspàs de la propietat del teatre Victoria a mans municipals, convertint-se, pel preu aproximat de 26 milions de ptes., en l'actual Teatre Municipal. Al novembre del mateix any, i en el marc de les Diades de Tardor, tingué lloc una taula rodona amb el director general de Teatre, Música i Cinematografia de la Generalitat, Jordi Maluquer, que tenia com a tema Els teatres municipals a Catalunya. També per aquests dies es creà l'Escola Municipal de Teatre inspirada des de la Regidoria de Cultura. L'actor Martirià Coll, director del grup Inteatrex de Girona, fou l'encarregat de portar a terme el projecte, impartint cursets per a diferents grups, segons l'edat, dos dies a la setmana. Aquesta progressiva recuperació dels espais escènics i del teatre en general va anar acompanyada d'un nou ressorgiment dels grups d'aficionats. La represa s'inicià el 1984 quan en Lluís Molinas decidí retornar als escenaris i amb un nou grup anomenat L'Esclop es proposaren reinstaurar els Pastorets que estaven també en perill d'extinció. A partir d'aquest moment, a Palafrugell no han mancat mai més els tradicionals Pastorets que, per suposat, són els d'en Folch i Torres, els únics i autèntics pastorets a parer de tots el palafrugellencs. També a principis del 1984 —amb el mateix Lluís Molinas al front— es creà un nou grup Tramoia en el que, al costat de joves actors alguns dels quals l'únic contacte que havien tingut amb el teatre era el de les funcions escolars, hi figuraven veterans que havien format part del grup del Casal i del Patronat. El grup s'estrenà el 25 de maig de 1984 amb una obra de J. M a Benet 188 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL 35 i Jornet (Quan la ràdio parlava de Franco) amb la qual es donà entrada, per primera vegada, a les obres de joves autors catalans. Se'n feren tres representacions que constituïren un èxit relatiu, doncs sembla que un determinat sector del públic es va escandalitzar quan va sentir el tipus de llenguatge que s'emprava dalt l'escenari. Després d'aquesta «experiència», el grup entrà en la tradicional línia del teatre clàssic: Els milions de l'oncle, de C. Soldevilla; L'amor venia amb taxi, de R. Anglada; La rambla de les floristes de J.Ma de Sagarra, en funció d'homenatge en el XXV Aniversari de la seva mort, i Els aprensius de P. Bertrana. En aquest mateix any naixé l'Agrupació Teatral i Comediant SARAU que, dirigida per en Pep Bofill, debutà el 27 d'abril de 1984 amb una obra muntada sobre textos de Pere Calders: Demà a les tres de la matinada. L'obra següent fou L'alegria que passa, de S. Rusinol, com a homenatge a la vellesa. A partir d'aquest moment el grup prengué una nova orientació i es decantà pels espectacles arrevistats i de varietats, tot reprenent una vella tradició palafrugellenca. Els títols oferts foren: Retalls de Palafrugell, revista original de Pep Bofill i Una Palafrugellenca, espectacle de varietats amb idea de P. Bofill. Ambdues es representaren dins el marc de les XXIII i XXIV Festes de Primavera. El juliol de 1985, Josep Puig, després d'haver passat una llarga temporada allunyat del teatre, féu la seva reaparició i, amb una nova agrupació —la CLOVA Grup— aconseguí portar a terme un vell projecte mai no realitzat, tot i que aquest no respongué totalment a la idea inicial, doncs el seu projecte consistia representar La filla del mar a l'escenari natural de les Voltes de Calella de Palafrugell. L'obra es dugué a terme, però l'escenari va haver de ser el del Fraternal. Els Estels fou l'últim grup format a la vila i de la mà d'en Martí Ribot. Fins el moment han representat una sola obra: A les 20 hores, futbol, de J. M a Carandell. Tot sembla indicar, doncs, que hi ha un bon projecte de futur. Han nascut nous grups, s'ha format una Escola de Teatre i finalment hem aconseguit un Teatre Municipal. Mentrestant nosaltres esperem veure confirmades les paraules que l'alcalde, en Lluís Medir, ens adreçà aquesta darrera Festa Major: «La incorporació del Teatre Municipal a la xarxa de Teatres Públics de Catalunys serà l'esperó que portarà una programació estable a la nostra vila». 189 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ 36 Relació d'obres i autors representats en aquest darrer període (1984-1986). DATA 1984 27,28-IV 25,26,28-V 2-VI 26,30-XII 1985 8,9,10-11 17-V 7,8,9-VI VII 26,30-XII 1986 1,4-V 9-V X 26,30-XII OBRA i AUTOR GRUP i TEATRE Demà, a les tres de la matinada Pere Calders Quan la ràdio parlava de Franco (o vides de plexiglàs) /. M." Benet i Jornet L'alegria que passa S. Rusinol Els Pastorets o l'Adveniment de l'infant Jesús /. M." Folch i Torres Sarau C. Fraternal Tramoia Els milions de l'oncle C. Soldevila Retalls de Palafrugell (r) P. Bofill L'amor venia amb taxi R. Anglada La filla del mar A. Guimerà Els Pastorets J. M" Folch i Torres Tramoia C. Fraternal Sarau L'Envelat Tramoia C. Fraternal Clova C. Fraternal L'Esclop C. Fraternal La rambla de les floristes /. M." de Sagarra Ona palafrugellenca (r) J. Bofill A les 20 h... futbol /. M." Carandell Els aprensius P. Bertrana Els Pastorets J. M." Folch i Torres Tramoia T. Municipal Sarau T. Municipal Estels Victoria Sarau Victoria L'esclop C. Fraternal Tramoia T. Municipal L'Esclop C. Fraternal V. RESUM-CONCLUSIO El 1960, des de les pàgines de la revista «Serra d'Or», Xavier Fàbregas feia unes reflexions sobre el teatre d'aficionats que esdevenen la síntesi perfecte de tot el que aquest moviment ha representat, i representa encara, en el nostre país. «A Catalunya hi ha una tradició teatral d'una densitat gairebé sense parió a l'Europa actual. Els grups d'aficionats, des de fa segles, han bastit llurs representacions des de les ciutats al més menut llogarret de la nostra geografia. Aquesta tradició ha fet que gai190 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL 37 rebé a totes les poblacions hom disposi d'un local més o menys equipat per a representar-hi teatre, que hi hagi un estol de persones habituades a veure'n, a llegir-ne i a fer-ne. Un teatre humil, sense pretensions, entès per uns i altres com un simple esbarjo però sota l'escalf del qual poden sorgir de tant en tant empreses més ambicioses» Si tenim en compte tot el que fins ara hem anat exposant, resulta prou evident que Palafrugell no n'és pas una excepció. La seva contribució ha estat prou eficient al llarg de tots aquests anys durant els quals, malgrat alguns intervals de migradesa o de crisi declarada, ha sabut mantenir la tradició d'una manera pràcticament ininterrompuda. Ara bé, quines característiques defineixen aquesta tradició? Dins de quina línia podríem incloure la tasca portada a terme pels nostres aficionats? Quina relació/funció hi té el públic? Plantejats aquests interrogants, intentarem donar unes breus respostes. En primer lloc, i pel que fa a les característiques generals que el defineixen, podríem dir que la mateixa paraula que el qualifica és prou significativa: teatre d'aficionats. És a dir, teatre representat per actors locals, no professionals; per tant, autènticament vocacionals, que compaginen la feina d'actor amb qualsevol altra professió que és la que esdevé el seu únic i real mitjà de vida; doncs de l'anterior no en reben cap compensació econòmica. Aquesta definició, però, no és tampoc tan senzilla com sembla, ja que d'aquesta primera característica se'n deriven moltes altres que són les que en definitiva, condicionen i caracteritzen el teatre d'aficionats: —La qüestió del temps. Donat que es tracta d'actors «amateurs» que no es dediquen exclusivament al teatre, es planteja lògicament el problema dels assaigs, lligat al de la compatibilitat d'horaris, i d'aquí el fet que assajar una obra precisa una quantitat de temps considerable que limita, al mateix temps, el nombre d'obres a representar per temporada. —El problema del muntatge. El muntatge, la majoria de les vegades, (per no dir sempre), es realitzat pels mateixos components del grup, amb la qual cosa s'agreuja encara més el problema del temps. D'altres vegades es precisa la col·laboració de tècnics en il·luminació, decoradors... que, donada la precarietat econòmica dels grups, serà també desinteressada i evidentment totalment voluntària. —La qüestió econòmica. Com que són comptades les ocasions que s'ofereix la col·laboració dels organismes oficials, en general es tracta d'espectacles sufragats únicament per la venda d'entrades; per tant, la possibilitat d'obtenir-ne beneficis és bastant dubtosa. Pel que fa a la segona qüestió; la línia en la qual s'emmarcaria el tea191 38 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ tre portat a terme per aquests grups, creiem que, en general i salvant les excepcions, els nostres grups d'aficionats seguiren d'una manera prou clara, la línia del teatre clàssic tradicional que tendia a imitar les representacions ofertes a les sales comercials de la capital (Barcelona i Madrid principalment) per les grans companyies professionals de l'època. En certa manera podríem dir que es vivia una mica d'esquenes a l'actualitat del moment, i quan parlem d'actualitat no ens referim només al que sol anomenar-se l'avantguarda, sinó que ho fem en un sentit molt més general: en el de prendre com a model obres i autors contemporanis i de les darreres generacions. No es tracta tampoc d'una manca total d'aquest tipus de teatre, perquè de fet ja se n'ha representat. El que passa, però, és que qui l'ha ofert no són els nostres grups sinó d'altres vinguts de fora, que si hem de fer cas de les crítiques, gaudiren, per cert, d'un èxit tan relatiu que fou pràcticament intrascendent. Potser per això trobem amb tanta insistència autors com Rusinol, Sagarra i Soldevila entre els catalans, i Arniches, Munoz Seca i A. Casona entre els castellans; autors ja consagrats, que no ofereixen cap mena de risc. Autors que alternen també amb determinats escriptors locals que, com a tals, si bé no tenien l'èxit assegurat, comptaven almenys, amb una quantitat de públic considerable. No voldríem, però, que tot això portés a una falsa conclusió de la qual hom podria extreure'n deduccions pejoratives pel que fa a la seva qualitat; ben al contrari, pensem que el qualificar de clàssic i tradicionalista la major part del teatre representat no significa, ni molt menys, un teatre de baixa qualitat interpretativa i escènica, ja que, en aquest sentit, som conscients —com ho demostren i acrediten alguns dels guardons aconseguits— que els nostres aficionats dugueren a terme magnífiques representacions i que, en definitiva, realitzaren una tasca digne d'encomi. Tenim a més a més un públic, o almenys un ampli sector de públic, que així ho confirma i que fins a cert punt demostra la vigència que aquest tipus de teatre continua tenint encara. Es més; pensem que en aquest punt la influència del públic ( del de Palafrugell en concret) fou prou decisiva, ja que l'objectiu bàsic al qual responien aquestes obres —el de distreure i ajudar a fer-ho passar bé— és precisament el que els palafrugellencs els demanaven. Tampoc la crítica, que des de les pàgines de les revistes locals n'oferia crònica puntual, no ajudà gaire a fer variar aquestes directrius. Donanthi una breu ullada, es veu la insinuada preferència que aquestes obres li mereixien, mentre que quan es tractava de peces que en algun sentit sortien d'aquestes pautes, els mostraven automàticament les seves reserves. 192 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL 39 Reprenent el tema del públic, acabarem aquestes línies fent una breu referència a les característiques que defineixen, a trets generals, el públic palafrugellenc que, d'altra banda i pel que sembla, no és tampoc tan diferent del de la resta de poblacions catalanes. En primer lloc, caldria constatar que el palafrugellenc és i ha estat el que en podríem dir un «públic incondicional», que ha recolzat sempre la tasca portada a terme pels seus actors. Això, si bé té els seus avantatges, presenta també els seus inconvenients, perquè al mateix temps que recolza i impulsa el teatre propi, tendeix potser inconscientment, a desvaloritzar el teatre que no és local. Així almenys ho demostra la premsa de l'època on es diu que, en aquestes ocasions, l'assistència de públic, si no es tractava d'obres o actors de renom «universal», era bastant insignificant. Ara la problemàtica s'ha agreujat considerablement, car la joventut sembla mostrar-se molt poc interessada pel teatre, sigui del tipus que sigui, tot i que els espectacles de base visual i estètica els criden més l'atenció i, la gent gran, el «públic de tota la vida», veu reduïdes les seves possibilitats en tant que el tipus de teatre al qual està avesat, el clàssic tradicional, li ofereix cada vegada menys representacions, que queden centrades en les poques actuacions dels nostres aficionats. Tot això demostra que, en el nostre cas concret, i pel que fa al ressorgiment del nostre teatre, aquest ja no està només en mans dels actors i dels diversos grups que, pel que ja hem dit anteriorment, estan donant mostres de bona voluntat, sinó també en mans del públic que és qui, en definitiva, determinarà si aquest intent acabarà o no de quallar. Tenim la base: un Teatre Municipal; tenim actors, grups i autors; així doncs, només manca l'ingredient essencial: el públic. Esperem que hi sigui ben aviat. Palafrugell, setembre de 1987 APÈNDIX Aquest apèndix, dividit en dues parts, presenta en primer lloc una relació de les obres i autors representats pels grups d'aficionats; de manera que, seguint un ordre cronològic, es mostra el conjunt de tota aquest activitat que fins ara havíem indicat separadament i en funció del grup del qual parlàvem. En segon lloc hem cregut oportú incloure-hi també una relació de tots aquells actors i actrius amateurs que, ja esporàdicament o bé d'una manera més continuada, han col·laborat i contribuït eficaçment en el desenvolupament de la nostra activitat teatral. Evidentment, i malgrat la nostra intenció de fer-la el més completa possible, no creiem pas que aquest 193 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ 40 objectiu s'hagi pogut acomplir totalment, ja que el problema bàsic de la manca de documentació que s'ha plantejat al llarg de tot el treball, s'ha fet novament palès; per això ens disculpem si hi manca algú. Aquest cens inclou, a més dels actors i actrius, el nom de tots els que exerciren la funció de director o d'apuntador, al marge de la seva actuació també com a actor. Una (d) al costat del nom indica la tasca de direcció i una (a) la d'apuntador. La raó per la qual aquesta relació és presentada senzillament seguint un ordre alfabètic, és a dir sense mantenir el criteri cronològic ni esmentant el grup al qual pertanyien, es deu al fet que difílment podríem establir uns quadres fixes d'actors, ja que aquests tan aviat col·laboraven amb un grup com amb un altre. D'altra banda les mateixes agrupacions solien succeir-se i així, en desfer-se una companyia molts dels seus integrants passaven a formar part de la que tot seguit en reprenia el fil. També cal esmentar el fet que eren freqüents les funcions d'homenatge i campanyes benèfiques que es muntaven conjuntament i en les quals hi intervenia un planter d'actors provinents de diferents agrupacions. Així doncs, sigui aquesta mostra el nostre petit homenatge a tots aquests homes i dones que d'una manera totalment altruista han esdevingut el pilar sobre el qual s'ha construït la nostra petita història teatral. Relació d'obres i autors representats pels grups d'aficionats. DATA OBRA i AUTOR GRUP i TEATRE 24-V-1903 L'idiota del gorch negre P. Rosés i P. Guiteras Lo monjo negre F. Soler (Pitarra) La mare eterna Ignasi Iglesias L'idiota del gorch negre P. Rosés i P. Guiteras Un bany rus (s)(3°) Lluís Millà Misteri de dolor A.Gual La flor de la muntanya R. Bordas i Estragués Ensenyansa superior C. Gumà Sec. Dram. del Centro de Católicos Centre Catòlic Comp. del Teatro Fontova Teatro Fontova Comp. del Teatro Fontova Cervantes (Palamós) Comp. del Teatro Fontava Cervantes (Palamós) Comp. del teatro Fontova Cervantes (Palamós) Art Futur Principal (la Bisbal) Art Futur C. Fraternal Art Futur C. Fraternal 8-IV-1906 22-IV-1906 17-VI-1906 8-XII-1906 (30) Recordeu que (s) vol dir sarsuela o sainet i (r) revista. 194 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL DATA OBRA i AUTOR 14-1 V-l 907 Los zangolotinos (s) GRUP i TEATRE jComo està la sociedad! (s) La sultana de Marruecos (s) 9-VI-1907 6-III-1909 19-XI-1911 l-XI-1925 3-IV-1927 8-XI-1927 14-IV-1935 19-VI-1935 16-XI-1935 13-VI-1937 Tardor 1939 2-XII-1939 26-V-1941 12-X-1941 1.2-XI-1941 25,26,28-XII1941 1,4-1-1942 La creu de la masia «S. Pitarra» La presentalla Apel.les Mestres Jugar a casats A. Barbosa L'honor Apel.les Mestres Comp. Teatro Fontova Fon tova Comp. Teatro Fontova Fontova Comp. Teatro Fontava Fontava El Arte Fontova Talia C. Art Bagurenc Talia C. Art Bagurenc T. del Centre Catòlic (Torroella de Montgrí) La Previsión Obrera C. Fraternal La Previsión Obrera C. Fraternal Don Juan Tenorio /. Zorrilla La follia del desig J.M." de Sagarra Palafrugell-Cocktail J. Ganiguer i M.J. Frigola. Mús. C. Pinedo Christus El triomf de la carn (s) S. Rusinol Un cop d'estat J. Pous i Pagès L'acaparador S. Rusinol La del manojo de rosas (s) Ramos de Castro i Carreno Mús. P. Sorozàbal Los intereses creados J. Benavente Suenos de juventud (r) J. Ganiguer Círculos de humo /. Ganiguer La nobleza del trabajo E. Sainz Trapacerías (s) Fr. Manuel Sancho Fonda modelo del tío Ricontra L. Maria de Arrizabalaga El nacimiento del Salvador o la Redención del Esclavo A. Molins i I. Rubió Los suenos de Lilí (s) F. AI ca n tara 195 La Previsión Obrera C. Fraternal Agr. Art. del Casal Popular Casal Costa Brava Coliseu Empordanès. Costa Brava Coliseu Empordanès Costa Brava Coliseu Empordanès Costa Brava Coliseu Emp. Secc. d'Educación y Descanso Victoria Secc. d'Educación y Descanso Victoria Secc. d'Educación y Descanso C. Montgrí Secc. d'Aspir. d'Acc. Catol. Casal Secc. d'Aspir. d'Acc. Catol. Casal Secc. d'Aspir. d'Acc. Catol. Casal Agrup. Artíst. de Ac. Catol. Casal Asp. Acc. Cat. Casal 41 42 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ DATA OBRA i AUTOR GRUP i TEATRE 12-IV-1942 Timidito y Terremoto (s) M.I.R. El maestro Canillas (s) M. Riera i J.M. Beobide El limpia chimeneas (s) M.I.R. iQué tienes en la mirada? P. Munoz Seca i P. Pérez La Virgen de la Ermita (s) F. de Lara i F. A/cantarà Caza mayor K Espinós Las travesuras de Juana R. Cloiran La hermosura del alma R.Sainz La herència de tia Isabel 5. Ruiz Pelayo La santa virreina J.M." Peman El nacimiento del Salvador o la redención del esclavo A. Molins i I. Rubió La venganza de Jesús o los Pastorcillos de Belen Albanell, Montagut i Rosés El vecino del tercero E. Sainz jVaya un lío...! /. Bellafont Verònica P.A.X. El príncipe heredero (s) E. Sainz i V. Chulvi La gitana Azucena Asp. Acc. Cat. Casal Asp. Acc. Cat. Casal Asp. Acc. Cat. Casal Agrup. Artíst. de Acc. Cat. Casal Jóvenes y Asp. de Acc. Cat. Casal Jóvenes y Asp. de Acc. Cat. Casal Asp. Acc. Cat. Casal Asp. Acc. Cat. Casal Asp. Acc. Cat. Casal Asp. Acc. Cat. Casal Los Jóvenes de A. C. 19-V-1942 14-V-1942 24,25-V-1942 25-X-1942 7-VI-1942 8-XII-1942 25,26,27-XII1942 1,3-1-1943 21-11, 19, 21-IH-1943 19,21-111-1943 18-IV-1943 10-X-1943 25-XII-1943 6-II-1944 26-111-1944 7-V-1944 Frutos de la soberbia E. Sainz jSolterones! (s) J. Espelt El nacimiento del Salvador o la Redención del Esclavo A. Molins i I. Rubió Premio y castigo (s) J. Vico i Jiménez i Valladar El billete de la loteria n? 27.009 El contrabando (s) S. Alonso i P. Munoz Seca El buen camino E. Màrquez Garcia El detective Man-the-Kon (s) A.J. Onieva 196 Casal Agrup. Artíst. de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Jóvenes de A. C. Casal Jóvenes de A. C. Casal Jóvenes de A. C. Casal Jóvenes de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A.C. Casal Agrup. Artíst. de A. C. Casal Agrup.Artíst. de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A. C. Casal EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL DATA OBRA i AUTOR GRUP i TEATRE 25,26-XII-1944 La venganza de Jesús o los Pastorcillos de Belen Albanell, Montagut i Rosés Agrup. Artíst. de A. C. Una madeja de embrollos Rosés i Guiteras Agrup. Artíst. de A.C. Casal Blancanieves y los siete enanitos Adap. D. Sdnchez Jara Rosa de mayo J. Puntí Colleu Horizonte azul (r) J. Caniguer Los vejestoríos R. Alpuente El genio alegre Hermanos Quintem La venganza de Jesús Pastorcillos de Belen Albanell, Montagut i Rosés La Cenicienta Vers. Cast. de J. Borrell La molinera del molí blanc (s) D. Raude Llueven tías (s) H. Ledesma La venjança de Jesús (Els pastorets de Betlem) Albanell, Montagut i Rosés Els dos didots (s) Agrup. Artíst. de A.C. Figueres Agrup. Artíst. de A.C. Casal Comp. d'Educ. y Descanso Victoria Comp. d'Educ. y Descanso Victoria Comp. d'Educ. y Descanso Victoria 11,18-11-1945 18,25-11-1945, 11-III,1-IV,10, 20-V-1945 27-V-1945 9,17,19-VI-1945 25,26-1945 10,17,19-111-1946 (7,14,21-IV) 9-VI-1946 15-XII-1946 25, 26-1946 23-11-1947 2-III-1947 30-111, 6,13,27-IV, 4-V-1947 19-X-1947 23-XI-1947 8-XII-1947 14-XII-1947 25,26-XII-1947 18-1-1948 L'honor Apel·les Mestres Colon'n colorado (r) M. Soler ^Quíen paga? P. Haeck (trad. P. Pérez García) La Plancha de la marquesa P. Munoz Seca La mona de Pascua K Coma Soley Les cosinetes (s) F. Gay Miss Flan (s) P. Manuel Sancho La Venjança de Jesús (Els Pastorets de Betlem) Albanell, Montagut i Rosés Les cosinetes F. Gay 197 Casal Los Jóvenes de A.C. Casal Agrup. d'Acc. Cat. Casal Agrup. D'Acc. Cat. Casal Aspir. Acc. Cat. Casal Agrup. Artíst. d'Acc. Cat. Casal Agrup. d'Acc. Cat. Casal Agrup. d'Acc. Cat. Casal Agrup. d'Acc. Cat. Casal Jóvenes de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Agrup. d'Acc. Cat. Casal Agrup. d'Acc. Cat. Casal Agrup. d'Acc. Cat. Casal Agrup.Artist. de Acc. Cat. Casal 43 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ 44 DATA 22,29-1; 6,13-11, 6,20-111, 1948 8-II,7-III,27-V1948 8-11-1948 7,11-111-1948 11-111-1948 20-11-1949 20-11,20-111 1949 27-11-1949 13-111-1949 19-HI.17-IV1949 20,27-111-1949 7-IV-1949 10-IV-1949 10, 24-IV-1949 24-1 V-l 949 31-V-1949 8-X-1949 6-XI-1949 ll-XI-1949 8-XII-1949 16-XII-1949 OBRA i AUTOR GRUP i TEATRE Les dones de Vilasavia (s) /. Soler Parcerisa Suenos de juventud 1948 (r) /. Ganiguer Agrup. Artist. de Acc. Cat. Casal Agrup. d'Educ. y descanso Victoria La casa de l'art S. Rusinol Agrup. de Acc. Cat. Casal Les dones de Vilasavia (s) J. Soler Parcerisa Un secreto a voces A. Sampere L'hereu Pruna A. Morè r L'ànima en pena /. Asmarats La malaltia de Lilí V. Coma i Soley Dol d'alivio S. Rusinol Tres millones E. Sainz Ditxosos barrets P. Rosés Una noia per casar J. M." Folch i Torres Els corders de Blanes V. Coma i Soley L'amor vigila M. Poal A regali Una noia de pagès /. Ruiz La cua del diable P. Rosés El sant de la tia J. Soler Blanc i negre P. Rosés La sirena Apel.les Mestres L'últim inglès A. Santiveri El lloro del coronel J. Llac h Las cosas de Gómez P. Munoz Seca El bon policia S. Rusinol La maleta de l'oncle V. Coma i Soley Rosa del Alba M Bisbe Agrup. de Acc. Cat. Casal Aspirantes de Acc. Cat. Casal Aspirantes de Acc. Cat. Casal Asp. de Acc. Cat. Casal Asp. de Acc. Cat. Casal Agrup. Artist. de Acc. Cat. Casal Agrup. Artist. de Acc. Cat. Casal Agrup. Artist. de Acc. Cat. Casal Agrup. Artist. de Acc. Cat. Casal Agrup. Artist. de Acc. Cat. Casal Agrup. Artist. de Acc. Cat. C. Espanol Agrup. Artist. de Acc. Cat. Casal Agrup. Artist. de Acc. Cat. Casal Aspirantes de Acc. Cat. Casal Aspirantes de Acc. Cat. Casal Secc. Dramat. del C. Espanol C. Espanol Aspir. de Acc. Cat. Casal Aspir. de Acc. Cat. Casal Agrup. Artist. de Acc. Cat. Casal Agrup. Artist. de Acc. Cat. Victoria Agrup. Artist. de Acc. Cat. Casal Agrup. Artist. de Educ. y Desc. Victoria 198 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL DATA OBRA i AUTOR GRUP i TEATRE 25,26-XII-1949 El primer Nadal dels pastors R. Fortunet Dona Clarines Hermanos Quintem Embolic de claus M. Soler En Janot de Can Llatenes A. Ruiz Un timbre que no suena R. López de Haro Agrup. de Acción Catòlica Casal Agrup. Artíst. de Acc. Cat. Casal Aspirantes de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A. C. Casal 5-II-1950 Ditxosos barrets! (s) P. Rosés 5-II, 9-IV-1950 Venjança macabra A. Rius El quarto de les rates A. Rius Sorpreses de la rifa V. Coma i Soley La casa de l'art S. Rusinol Manana de sol Hermanos Quintem Per no entendre el castellà (s) /. Bordas Julieta y Romeo J.M." Pemdn Cebes al cap /. Roig La meva senyora (s) J. Malloll L'amor vigila /. Poal A re gall El lío de mil diablos M. Ruiz En Joan de la calma J. Manubens Vidal Un ciclista de cuidado E. Bonet La venjança d'un barber E. Flors i R. Grahit El lloro del coronel J. Llac h L'últim inglés A. San t i ver i La escondida senda Hnos. Àlvarez Quintem Para tí es el mundo C. Arniches L'estel de Nazaret R. Pàmies Aspirantes de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A.C. Victoria Aspirantes de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Agrup. artíst. de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A. C. Casal 15-1,26-11-1950 29-1-1950 29-1,19-11-1950 5-II, 16-IV, 8-VI-1950 12-11-1950 12-11-1950 19-11-1950 24-11-1950 5-III, 16-IV1950 26-III,28-V,22VI,9-IV-1950 9-IV-1950 16-IV-1950 23-IV-1950 30-IV-1950 7-V-1950 7,21-V-1950 21-V,8-X-1950 8-X-1950 29-X-1950 8,10-XII-1950 31-XII-1950 199 45 46 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ DATA OBRA i AUTOR GRUP i TEATRE 21-1-1951 La meva senyora J. Mallot El vailet de la masia A. Rius Vidal Trapaceries (s) R Sancho Deixebles de Sherlock Holmes J. Asmarats En Joan de la calma /. Manubens La presonera J. Martí Peiró Don Gonzalo o l'orgull del gec A. Llanes Cinco anos y un dia C. Llopis Agrup. Artíst. de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Los Jóvenes de A. C. Casal Los Jóvenes de A. C. Casal Los Jóvenes de A. C. Casal Los Jóvenes de A. C. Casal Agrup. Artíst. de Acc. Cat. Casal El Sr. Josep de les dispeses o una casa com un cel A. Mas Bellencís E. Gosí L'agricultor de Xicago G. Timory Ella...sempre! S. Soler-Martí Para tí es el mundo C. Arniches L'últim inglès (s) A. S aní iber i L'ànima esperitada /. Asmarats L'agència d'informes comercials P. Gener La llevantina R. Ribera La venjança de Jesús Montagut i Albanell Gent d'ara E. Coca La llevantina R. Ribera Tocats de l'ala /. Riera Las secuestradoras J. Bellafont La casa de los milagros E. Paradas i J. Jiménez La brigada blava E. Casanovas Los Jóvenes de A. C. Casal Los Jóvenes de A. C. Casal Los Jóvenes de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A. C. C. Espanol Agrup. Artíst. de jóvenes de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Aspirantes de A.C. Casal Agrup. Artíst. de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A. C. Casal Aspirantes de A. C. Casal Los Jóvenes de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A. C. Casal Els últims dies d'en Pompeyo E. Gosí Agrup. Artíst. de A. C. Casal 21-1-1951 4-II-1951 4-II-1951 25-11-1951 4-III.12-X-1951 19-111,13-V-l 951 25-111,1-IV1951 29-1V-Í 951 29-IV.3-V-1951 3,6-V-1951 13-V, 3-VI-1951 24-V-1951 12-X-1951 4-XI-1951 25-XI-1951 9-XII-1951 25,26,30-XII1951 20,27-1-1952 3-II-1952 10-11-1952 24-11-1952 24-11-1952 19, 30-111, 6, 8-IV.18-V, 25-VIII-1952 l-IV-1952 200 EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL DATA OBRA i AUTOR 13-IV.11-V-1952 8-II-1953 Una dança d'en Granados (o idil·li d'amor) /. Torres Un milionari del Putxet Gas ton A. Mantua Gente bien S. Rusinol La néta de París L. Elías Los tres valientes (s) M.I.R. Príncipe a la fuerza S. Valladares La festa major P. Bosch Error de perspectiva P. Mialet Els Pastorets J.M." Folch i Torres El lloro del coronel J. Llach L'agricultor de Xigago G. Timory El vecino del tercero E. Sainz L'agricultor de Xicago G. Timory Pum! pum! pum! tots morts (s) 22-11,5,15-1111953 1-III-1953 Las tres B.B.B. L. Tejedor i L. Munoz La Simona del Castell 8-III-1953 Una pau que porta guerra L. Coquard i A. Matías Guiu El comte Mitjacana V. Castanys La casa de los milagros E. Paradas i J. Giménez El primer plet R. Folch i Camarasa Els milions de l'oncle C. Soldevila Agrup. Artíst. de A. C. Casal Agrup. Artíst. de A.C. Casal Agrup. Artíst. de A.C. C. Espanol Agrup. Artíst. de A.C Casal Agrup. Artíst. de A.C. Casal Aspirantes de A.C. Casal Aspirantes de A.C. Casal Agrup. Artíst. de A.C. Casal Agrup. Artíst. de A.C. Casal Agrup. Artíst. de A.C. Casal Agrup. Artíst. de A.C. Casal Aspirantes de A.C. Casal Aspirantes de A.C. Casal Agrup. Artíst. de A.C. Casal Agrup. Artíst. de A.C. Casal Agrup. Artíst. de A.C. Casal Agrup. Artíst. de A.C. Casal Agrup. Artíst. de A.C. Casal Agrup. Artíst. de A.C. C. Espanol Agrup. Artíst. de A.C. Casal Agrup. Artíst. de A.C. Casal Error de perspectiva P. Mialet Blanc i negre (s) A. Rosés Madrinita buena Adapt. A. Tejedor Los tres valientes (s) M.I.R. Agrup. Casal Agrup. Casal Agrup. Casal Agrup. Casal 25-V,12-X-1952 2-X-1952 26-X, 9-XI-1952 2-XI-1952 23-XI-1952 7-XII-1952 8.14-XII-1952 25-XII-1952 22-1,4-111-1953 1-II-1953 1-II-1953 19,22-III,7-V1953 27-111-1953 19-IV-1953 26-IV,10,ll-V, 5-VII.ll-X1953 3-V-1953 17-V-1953 4-VI-1953 l-XI-1953 GRUP i TEATRE 201 Artíst. del Casal Popular Artíst. del Casal Popular Artíst. del Casal Popular Artíst. del Casal Popular 47 48 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ DATA OBRA i AUTOR GRUP i TEATRE l-XI-1953 Els porucs R. Franquesa jEn mi casa mando yo!... A. López i R. Pena Duda E. Hernandez Els Pastorets /.M.° / Torres Madrinita buena Adapt. A. Tejedor Els porucs R. Franquesa Duda E. Hernandez La casa de l'art S. Rusinol Nosotros, ellas... y el duende C. LI opis ;En mi casa mando yo!... A. López i R. Pena La plancha de la marquesa (s) P. Munoz Seca L'enamorat desconegut J. Vilanova El milionari del Putxet Gaston A. Mantua Els milions de l'oncle C. Soldevila La brigada blava E. Casanovas Corpus A. Roure Flors i violes P. Crehuet La heredera Ruth i A. Goetz Els Pastorets J.M." Folch i Torres Duda E. Hernandez La néta de París LI. Elías La heredera Ruth i A. Goetz La joventut passa A. Collado Una història qualsevol J.C. Tàpies i S. Vendrell Una història qualsevol J.C. Tàpies i S. Vendrell La casa de Quirós C. Arniches Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal C. Espanol Agrup. Artíst. del Casal C. Espanol Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Sant Feliu de Guíxols Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Centro Espanol Agrup. Artíst. del Casal Casal 8.29-XI-1953 8,13,20-XII1953 25-XII-1953 17-1-1954 24-1-1954 12-11-1954 7-III-1954 14-I.II,9-IV,24X-1954 21-111,11,18-IV,13-V-1954 23-V-1954 23-V-1954 6-VI,17-VI1954 17-VI-1954 4-VII-1954 31-X,21-XI1954 7-XI-1954 8,12-XII-1954 25,26-XII-1954 23-1,8-11,13-111 1955 25-1-1955 6-II-1955 6,7-111-1955 19,20-111-1955 9-VI-1955 3.10-IV-1955 202 Popular Popular Popular Popular Popular Popular Popular Popular Popular Popular Popular Popular Popular Popular Popular EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL DATA OBRA i AUTOR GRUP i TEATRE 28-IV-1955 ;En mi casa mando yo! A. López i R- Pena i En mi casa mando yo! A. López i R. Pena jEn mi casa mando yo! A. López i R- Pena Los claveles (s) C. Ferndndez de Sevilla Los claveles (s) C. Ferndndez de Sevilla El conflicte de Mercedes P. Munoz Seca La tercera juventud /. Téllez Berlín, plaça alter n? 2 F. Lorenzo Gàcia Berlín, plaça alter n? 2 F. Lorenzo Gàcia Els Pastorets J.M." Folch i Torres El conflicte de Mercedes P. Munoz Seca La casa de los milagros E. Parades i J. Jiménez Blanc i negre P. Rosés La Baldirona A. Guimerà La educación de los padres /. Fernandez del Villar La educación de los padres J. Fernandez del Villar La educación de los padres /. Fernandez del Villar La educación de los padres J. Fernandez del Villar La educación de los padres /. Fernandez del Villar La educación de los padres J. Fernandez del Villar La educación de los padres J. Fernandez del Villar La educación de los padres J. Ferndndez del Villar El més petit de tots J.M." Folch i Torres Madre Alegria L. Ferndndez i R. Sepúlveda Madre Alegria L. Fernandez i R. Sepúlveda Madre Alegria L. Fernandez i R. Sepúlveda Agrup. Artíst. del Casal Popular C. Espanol Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Arbúcies Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Centro Espanol Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Torroella de Montgrí Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Rupià Agrup. Artíst. del Casal Popular St. Feliu de Guíxols Agrup. Artíst. del Casal Popular Palamós Agrup. Artíst. del Casal Popular C. Espanol Agrup. Artíst. del Casal Popular Agullana Agrup. Artíst. del Casal Popular Arbúcies Agrup. Artíst. del Casal Popular Cadaqués Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Pals Agrup. Artíst. del Casal Popular C. Espanol l-V-1955 3-VII-1955 29-V-1955 22-VI-1955 5-VI-1955 13.30-X-1955 4,8,11-XII-1955 27-XII-1955 25,26-XII-1955 15-1-1956 29-1-1956 7-III.1-IV-1956 7-111,4,11,18, 19,20-111-1956 26-11-1956 4-III-1956 27-V-1956 31-V-1956 17-VI-1956 8-VII-1956 12-X-1956 15.22-IV-1956 22,29-IV-1956 26-IV-1956 l-V-1956 203 49 50 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ DATA OBRA i AUTOR GRUP i TEATRE 12-VIII-1956 Nosotros, ellas... y el duende C. Llopis Nosotros, ellas... y el duende C. Llopis Nosotros, ellas... y el duende C. Llopis Murió hace quince anos J.A. Giménez Arnau Jo seré el seu gendre /. Villanova Luz de gas P. Hamilton Els Pastorets J.M í1 Folch i Torres Luz de gas P. Hamilton Luz de gas P. Hamilton Luz de gas P. Hamilton Jo seré el seu gendre J. Villanova Celos del aire J. López Rubio Dos tipus de pronòstic M. Camprubí Manos de plata E Serrano Mariscal F. Molnar La marqueseta que no sap que té J.M" Folch i Torres El misteri de la sala d'estar R. Minguell La muralla /. Calvo Sotelo La muralla /. Calvo Sotelo Luz de gas P. Hamilton No és mai tard... si s'arriba d'hora J. Villanova La ferida lluminosa J.M" de Sagarra Els Pastorets J.M." Folch i Torres La ferida lluminosa J.M" de Sagarra No és mai tard... si s'arriba d'hora /. Villanova Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Palamós Agrup. Artíst. del Casal Popular Agullana Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Cadaqués Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Comp. Títul. del C. Espanol C. Espanol Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Comp. Tit. del C. Espanol C. Espanol Agrup. Artíst. del Casal 10-VI-1956 23-IX-1956 7.14-X-1956 28-X,4,25-XI1956 8-XII-1956 25,26,20-XII1956 13-1-1957 9-II-1957 29-IX-1957 27-1-1957 26-11-1957 3,17-111-1957 28-IV,26-V,20X.24-XI-1957 l-V-1957 5-V-1957 30-V,2,16-VI1957 20-VI-1957 27-X.10-XI1957 29-IX-1957 1,10,15-XII1957 8-XII-1957 25,26,29-XII1957 10-1-1958 19-1-1958 204 Casal Agrup. Artíst. Casal Agrup. Artíst. C. Espanol Agrup. Artíst. Casal Agrup. Artíst. Casal Agrup. Artíst. Casal Agrup. Artíst. Casal Agrup. Artíst. Casal Agrup. Artíst. C. Espanol Agrup. Artíst. Casal del Casal del Casal del Casal del Casal del Casal del Casal del Casal del Casal del Casal EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL DATA OBRA i AUTOR GRUP i TEATRE 16-111-1958 El sopar a la lluna E. Gosí Presó sense reixes F. Baratta Crimen Perfecte F. Knott El port de les boires S. Vendrell i J.C. Tàpias Un trono para Cristy /. López El passat d'un home R. Minguell El passat d'un home R. Minguell Els pastorets J.M." Folch i Torres La cena de los tres reyes V. Ruiz Iriarte Juego de ninos V. Ruiz Iriarte Bala perduda L. Elías Ella és... «ella» /. Villanova La visita que no toco el timbre /. Calvo So te lo Blaiet, vailet J.M." Folch i Torres La enemiga D. Nicodemi Crim i silenci J. Coma i Tàpies Les arrecades de la Verge J.M." Folch i Torres A mans obertes, ulls clucs F. Presos Quan els records parlen F. Lorenzo Gàcia Els pastorets J.M." Folch i Torres La ratonera A. Christie Terra baixa A. Guimerà A mans obertes, ulls clucs F. Presas Julieta y Romeo J.M." Peman Família honorable no encuentra piso L. Mate Tres cartes de París E. Gosí. Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal T. Munic, de Girona Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Pals Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Candilejas C. Espanol Candilejas C. Espanol Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Secc. Juvenil del Casal Casal Agrup. del Casal Casal Agrup. del Casal Casal Secc. Juvenil del Casal Casal Secc. Juvenil del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Teatral del C. Espanol C. Espanol Secc. Juvenil del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal 19,23-111-1958 4-IV-1958 l-VI-1958 26.27-X.9-XI1958 8.14-XII-1958 3-XII-1958 25,26-XII-1958 22-11,8-1111959 3-III,14-IV-19 59 7-IV-1959 19-IV-1959 3.28-V-1959 10-V-1959 21-VI-1959 11-X,8,10-XI1959 12-X.8-XI1959 22-XI-1959 8,13-XII-1959 25,26,27-XII1959 6,13-111-1960 5-IV-1960 17-IV-1960 26.29-V-1960 16-VI-1960 12-X-1960 205 Secc. Juvenil del Casal Casal 51 52 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ DATA OBRA i AUTOR GRUP i TEATRE 8,11,20-XII1960 .25.26-XII-1960 Passaport per a l'eternitat J.C. Tàpies i S. Vendrell Els Pastorets J.M." Folch i Torres Un pas en fals M Fàbregas La afición A. Ramos Covardies L. Afillà El procés de Diana Wurton E. Clavaguera Amor... direcció prohibida L. Coquard L'Estel de Natzaret R. Pàmies L'amor quan és AMOR... E. Gost Els savis de Vilatrista S. Rusinol L'amor venia amb taxi R. Anglada El tímid de dos quarts de deu F. Lorenzo Gàcia Urgen doce yernos A. Mati'as i L. Coquard La educación de los padres J. Fernàndez La casa de los milagros E. Paradas i J. Jiménez Els Pastorets J.M." Folch i Torres El tímid de dos quarts de deu L. Gàcia PL. Noguera i Castanyer (Fabricants de moblesl) A. Millà i L. Casanas Els Pastorets J.M" Folch i Torres Els Pastorets J.M." Folch i Torres í,Decíais, Milord? M. Bisbe, M. Iglesias, J. Puig La dama del alba A. Casona Don Juan Tenorio /. Zorrilla Els Pastorets J.M" Folch i Torres Gente bien S. Rusinol Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Agrup. Artíst. del Casal Popular Casal Secc. Juvenil del Casal Casal Secc. Juvenil del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Patronat de l'Esc. d'Arts i ofi. C. Espanol Agrup. Artíst. del Casal Casal Secc. Juvenil del Casal Casal Secc. Juvenil del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Patronat de l'Esc. d'A. i O. C. Espanol Agru. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal 19-III.30-IV1961 30-IV.1-V-1961 28-V-1961 11.28-V-1961 29-X-1961 25,26-XII-1961 25-11-1962 15,16-111-1962 6-IV-1962 13-IV.10-VI1962 13-IV-1962 10-VI-1962 10-VII-1962 25,26-XII-1962 24-111-1963 2-VI-1963 25.26-XII-1963 25,26-XII-1964 23.30-IV-1965 30-V.17-VI1965 19-X.23-XI1965 25.26-XII-1965 13-111-1966 206 Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Patronat Victoria Patronat Victoria Patronat Victoria Agrup. Artíst. del Casal Casal Patronat C. Espanol EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL DATA OBRA i AUTOR GRUP i TEATRE 9-IV-1966 Leonor o el problema domèstic (s) C. Soldevila Els Pastorets J.M." Folch i Torres Com s'enreda la troca E. Graells i Castells Els Pastorets J.M" Folch i Torres Llama un inspector J. B. Priestley Nuestra Natacha A. Casona Els Pastorets J.M." Folch i Torres Tres angelets a la cuina A. Husson Carlota M. Mihura Els Pastorets J.M" Folch i Torres Los intereses creados J. Benavente Las mariposasa cantan M. Ballesteros L'altra cara de la lluna /. Escobar Els Pastorets J.M." Folch i Torres La casa de las chivas J. Salom Jaqué a la juventud J. Maura L'hereu i la forastera J.M" de Sagarra Els Pastorets J.M? Folch i Torres La tia de Carlos B. Thomas La Pepa Maca C.A. Mantua La festa del carrer E. Lluelles Gerardo B (La renuncia) Pierrot Robots Universales Rossum K. Capets Els Pastorets J.M" Folch i Torres Proceso a Jesús D. Fabri El marit ve de visita X. Regàs Juv. Est. Palafr. Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Juv. Est. Palafr. Casal Agrup. del Casal Casal Patronat Victoria Juv. Estudiantil Palafrugellense C. Espanol Agrup. del Casal Casal Patronat Victoria Juv. Estud. Palafr. Victoria Agrup. del Casal Casal Patronat Victoria Patronat Victoria Juv. Estud. Palafr. Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Patronat Victoria Juv. Estud. Palafr. C. Espanol Patronat Victoria Agrup. Artíst. del Casal Casal Patronat Victoria Agrup. Artíst. del Casal Casal Agrup. Artíst. del Casal Casal Patronat Club Los Almendros Juv. Est. Palaf. C. Espanol Patronat Casal Patronat Victoria Patronat Victoria 25,26-XII-1966 19-IV-1967 25,26-XII-1967 30-IV-1968 2-VI-1968 25-XII-1968 28-11-1969 30-VI-1969 25-XII-1969 10-IV-1970 19-VI-1970 12.15-XII-1970 25.26-XII-1970 7-V-1971 22-X-1971 26-XI-1971 25-XII-1971 17,20-111-1972 14-IV-1972 31-V-1972 27-VI-1972 25-XII-1972 6-IV-1973 14-XII-1973 207 53 54 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ DATA OBRA i AUTOR GRUP i TEATRE 25-XII-1973 Nit de Nadal /. Puig L'amor venia amb taxi R. Anglada El carrusel V. Ruiz Iriarte Una historia qualsevol J.C. Tàpies i S. Vendrell El màgic d'Oz F. Baum Terra Baixa A. Guimerà Patronat Casal Alumnes de l'INEM Victoria Patronat Victoria Estils (del Casal) Casal Patronat Victoria Estils escenari natural de can Vehí de Sta. Margarida Estils C. Espanol Estils Casal Alumnes de l'INEM C. Espanol Patronat C. Espanol Patronat C. Espanol Patronat Victoria Patronat C. Espanol Patronat C. Fraternal 25-1-1974 15-111-1974 30-111-1974 17.20-V-1974 31-VIII-1974 27-IX-1974 25-XII-1974 27-1-1975 7-II-1975 18-IV-1975 13,14-11-1976 16.17-VI-1976 26-XI1-1977 21-IV,2-VI1978 28-1 V-l 978 26-XII-1978 31-V-1979 20,24,26,30,31V-1980 25,26-XII-1980 26,27-XII-1981 20-111-1982 25.26-XII-1982 26-XII-1983 27.28-IV-1984 Terra Baixa A. Guimerà Vigília de Nadal J. Puig El metge a garrotades Molière L'hostal de la Glòria J.M." de Sagarra El caballo desvanecido F. Sagan Mariana Pineda F. García Lorca El senyor Perramon J.M" de Sagarra Els Pastorets J.M." Folch i Torres (Actualitzats) En Jaume el Conqueridor «Pitarra» Farsas contemporàneas A. Martínez Ballesteros Els Pastorets J.M." Folch i Torres El bebè furioso M. Martínez Mediero Els animals empestats Els Pastorets J.M." Folch i Torres Els Pastorets J.M." Folch i Torres El cas del senyor Torroella /. Martí i Clara (Bepes) Els Pastorets J.M." Folch i Torres Els Pastorets J.M." Folch i Torres Demà a les tres de la matinada Sobre textos de P. Calders 208 Comp. d'en Lluís Molinas C. Fraternal Xaloc (de l'I.N.B.) C. Fraternal Agrup. Teatral del Casal Casal Xaloc I.N.B. C. Fraternal C.O.L.A.X. C. Fraternal Agrup. Teatral del Casal Casal Agrup. Teatral del Casal Casal Xeix Casal Agrup. Teatral del Casal Casal L'esclop Casal Sarau C. Fraternal EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL DATA OBRA i AUTOR GRUP i TEATRE 25,26,28-V1984 Quan la ràdio parlava de Franco (o vides de plexiglàs) J.M? Benet i Jornet L'alegria que passa (s) S. Rusinol Els Pastorets J.M? Folch i Torres Els milions de l'oncle C. Soldevila Retalls de Palafrugell P. Bofill L'amor venia amb taxi R. Anglada La filla del mar A. Guimerà Els pastorets J.M? Folch i Torres La ramblas de les Floristes J.M" de Sagarra Ona palafrugellenca P. Bofill A les 20 h. futbol J.M? Carandell Els aprensius P. Bertrana Els Pastorets J.M." Folch i Torres Tramoia 2-VI-1984 26,30-XII-1984 8,9,10-11-1985 V-1985 7,8,9-VI-1985 VII-1985 26,29-XII-1985 1 al 4-V-1986 V-1986 XI-1986 26,28-XII-1986 Victoria Sarau Victoria L'Esclop C. Fraternal Tramoia C. Fraternal Sarau A l'envelat Tramoia C. Fraternal Clova Grup C. Fraternal L'Esclop C. Fraternal Tramoia T. Municipal Sarau T. Municipal Els estels Tramoia T. Municipal L'Esclop T. Municipal Relació d'actors i actrius palafrugellencs. ADAMUZ, Carme (31) ADROHER, Carme AGRAMUNT, Francesc AGRAMUNT, R. AGUDO, Trini AGUILAR, A. AGUILAR, Joan Carles AGUILAR, Josep AGUILÓ, Josep Maria AGUILÓ, Lauro AGUILÓ, Rosa AGUSTÍ, Maria Lluïsa ALBIZUA, Marisa ALDRICH, Pere ALMAGRO, Francesc ALMARICH, Carme ALMENARA, Àfrica ALSINA, Montse (a) ALSIUS, F. ÀLVAREZ, Maria Teresa ÀLVAREZ, S. AMAT, E AMETLLER, Miquel AMIR, Ramir AMIR, Xavier (a) ANDREU, Miquel ANDÚJAR, Ino ANDÚJAR, P. ARBAT, Josep ARCAS, J. ARCAS, Pere (a) ARQUER, Pere ARQUIMBAU, Enric ARRIBA, Maria Teresa ARROYO, Antonio F. AYMERICH, Francesc AYMERICH, Francesca AYNIER, Anna AVINO, Helena BADIA, Àngel BADIA, Dolors BADIA, Joan BAGUÉ, J. BAGUÉ, Montse BAICHAC, A. (31) Els noms de pila apareixen complets o incomplets segons els hem trobat en els programes corresponents. També n'hem conservat la seva forma original catalana o castellana. 209 55 56 BAIX, Joan BAQUÉ, Josep BAREYA, Maria BARRAGAN, Maria BARRAGAN, L. BARRENA, Vicenç BARRERA, Vicenç BARRIOS, Elena BARTRI, Joan BASANTA, Mercè BASSA, E. BASTER, Enric BASTER, Joan BASTONS, Helena BASTONS, Josep BASTONS, Lluís BASTONS, Marta BATALLER, Ernest BATLLE, Francesc BATLLE, Pere BATLLEM, Enriqueta BAYARRI, Pascual BAYRET, Maria Dolors BANERAS, Teresa BECH, Josep BENITO,.Maria Dolors BISBE, C. BISBE, Debbie BISBE, Elvira BISBE, Josep BISBE, Manel BISBE, Maria BISBE, Susan BLANC, E. BLAYA, Josep BOERA, Carles BOERA, P. BOEZA, Roser BOFILL, Antoni BOFILL, Carmina BOFILL, Eduard BOFILL, Esteve BOFILL, F. BOFILL, Lina BOFILL, M. (a) BOFILL, Maria Dolors BOFILL, Mercè BOFILL, Montserrat NÚRIA SÀBAT i ORTIZ BOFILL, Pep (a) BOFILL, Rosa (a) BOFILL, Teresa BOFILL, Lluís BOFILL, Antoni BOIX, Anna Maria BOIX, Joan (a) BOIX, Rosa (a) BONAY, Josep BONET, Paquita BONNELL, Joan BORRÀS, Joaquim BORREGO, C. BORREGO, Pepita (a) BORRELL, Rosa BOSC VIOLA, Enric (d) BOSCH, Conxa BOSCH, Joan (a) BOFILL, Joan BRASÓ, Jaume BRIAS, Miquel BRIAS, Pere BRUGUERA, Joan BRUGUERA, Maria BRUGUERA, Ramir BRUNET, Anna Maria BUSSOT, E. BUSSOT, Francesc BUSSOT, J. BUSSOT, Lluís BUXÓ, Paquita CABARROCAS, Paquita CABEZAS, Paquita CALDERÓN, Rafaela CALM, J. CAMA, Carme CAMA, F. CAMA, Joan CAMA, Jordi CAMA, Remei CANÉ, Assumpció CANÉ, Maria CANÉ, Martí CANER, Lluís CANER, Maria Teresa CANO, Maribel CAPELLÀ, Alfons CAPELLÀ, Arcadi 210 CAPELLÀ, Carmela CAPELLÀ, Concepció CAPELLÀ, Ildefons CAPELLÀ, Manuel CAPELLÀ, Maria CARBONELL, Josep CARBONELL, Lluís CARRASCAL, Francesc CARRASCAL, Josep CARRASCO, Conxa CARRERAS, August CARRERAS, Joan CARRERAS, Lluís (a) CARRETERO, J. CARRIÓN, Toni CASABÓ, Josep CASADEVALL, Abraham CASADEVALL, Martí CASANOVAS, Joan CASANOVAS, Jordi CASANOVAS, Miquel CASAS, Josep CASELLAS, Jordi CASELLAS, Joan Josep CASELLES, Josep CASSANYES, T. CASTANYS, Miquel CASTELLÓ, Carles CASTELLÓ, Gabriel CASTELLÓ, Isabel CASTELLS, Josep CATALÀ, Amèrica CATALÀ, Lluís CATALAN, Nuri CATEURA, Roser CATEURA, Sebastià CAUSSA, Ascensión CAUSSA, Maria CAUSSA, Rosa CANET, Felicia CERCOS, Àngel CERCOS, Inés CERVERA, Maria CERVERA, Tomàs CHAVET, Isabel CHAVET, Maria Isabel CHAVET, Paquito CHAVET, Victòria EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL CLAUSELL, Josep CLIMENT, Enric CLIMENT, Maria Rosa COLL, Florenci COLL, Maria COLL, Ramon COLL, Santi COLLS, Jaume COLLS, Roser COLOM, Joan COLOM, Jordi (a) COLOM, Juli (a) COLOMÉ, Jordi COLOMÉ, Josep COLOMER, Genoveva COLOMER, Maria Rosa COMAS, Tomàs COMBIS, Maria Dolores CONCHS, Esperança CONGOST, Francesc CONGOST, Jordi CONTRERAS, Marc CORDERO, Àngel CORDERO, Joan CORNELLÀ, Guillem COROMINES, N. CORREDOR, Joan CORREDOR, Xavier CORTEY, F. CORTEY, Joan (a) COSTAL, S. CREIXELL, Carles CREIXELL, J. CRISTIÀ, Maria Rosa CROS, Josep CROS, Liduvina CRUZ, Glòria CRUZ, Josep CUESTAS, Anna CUNÍ, Jordi (a) CUNÍ, Josep CUTRINAS, Núria DALMAU, Carme DALMAU, Narcís DARNACULLETA, Josep DARNACULLETA, Rosa DAVAN, M. DE LA FUENTE, Josep DE LA TORRE, Josep DESVILAR, Marià DEULOFEU, Assumpció DEULOFEU, Marta DEULOFEU, Narcís DEULOFEU, Regalado DÍAZ, Antonio DÍAZ, Júlia DISPÈS, Marta DOMÈNECH, Carme DOMÈNECH, Josep DOMÍNGUEZ, Fàtima DOTE, Rosa Maria DOTES, M. DULOFEU, Narcisa DUNJÓ, Baldomer ESCRIBANO, Paquita ESPADÀ, I. ESPADÀ, Joan ESPADÀ, Rafael ESPARCH, Pilar ESPARRAGÓ, Josep ESPARRAGÓ, Maria Carme ESTANOL, Maria Dolors (a) ESTANOL, Núria ESTEBA, Joaquim ESTEVA, Maria Teresa ESTEVA, Miquel ESTEVA, Pepita ESTEVE, J. ESTEVE, Rosa ESTRABAU, Maria FÀBREGA, Manel FÀBREGA, Josep FALGUERAS, Josep FARRARONS, Josep Maria FARRÀS, J. FARRÉS, Anna FELIU, Anna FELIU, Carme FELIU, Josep FERNÀNDEZ, Àngela FERNÀNDEZ, Josep FERNÀNDEZ, Maria FERNÀNDEZ, Paula FERNÀNDEZ, Ricard FERRER, Assumpció FERRER, Elvira 211 FERRER, Esteve FERRER, Ferran FERRER, Fidel FERRER, Joan (a) FERRER, Joanna FERRER, Joaquim FERRER, Juli (a) FERRER, Margarida FERRER, Miquel FERRER, Montse FERRER, Narcís (a) FERRER, Pilar FERRER, Rita FERRER, Rosa FERRIOL, Dolors FIGUERAS, Montse FINA, Josep FINA, L. FLORES, Trini FONALLERAS, Margarida FONT, Imma FONT, Josep FONT, Victòria FONTFREDA, D. FORGA, N. FORNS, Josep FORTES, Joan FRANCESCH, Carles FRANCESCH, Maria Teresa FRANCESCH, Montserrat FREIXAS, Lluïsa FREIXAS, Roser FREIXAS, Teresa FRIGOLA, Francesc FRIGOLA, Joaquim (a) FRIGOLA, Josep FRIGOLA, Lluís FRIGOLA, Olegari FRIGOLA, Roser FRIGOLÉ, Montserrat FUENTE, Amadeu FUENTE, Cèlia FUENTES, Alícia FUERTES, J. FUNALLLERAS, Carme FUNALLERAS, Pere FUSCH, Albert GALCERAN, Josep 57 58 GALCERAN, Margarita GALÍ, Maria Dolors GALIANA, Alfons GALIANO, Gabriel GALIANO, Josep GALLART, Conxa GALLART, Maria Teresa GANIGUER, Josep GARCIA LÓPEZ, J. Maria(d) GARCÍA, Emili GARCÍA, Imma GARCÍA, Joaquim GARCÍA, Josep GARCÍA, Maria GARCÍA, Núria GARCÍA, Paquita GARRIDO, Carles GASULL, Carme GASULL, Narcís GANUZA, C. GELI, Josep GELI, Miquel GELI, Teresa GENÍS, Anna GERONÈS, Carme GERONÈS, Martí GERONÈS, Montserrat GICH, Frederic GICH, Jordi GICH, Miquel GIL, Maria Àngela GIMÉNEZ, Dolors GIMÉNEZ, I. GIMÉNEZ, Josefina GINER, Antoni GINER, M. GINER, Rosa GIRALT, Enric GIRALT, Josep GIRALT, Lola GIRBAL, Lluís GIRBAL, Pepita GIRBAU, C. GIRONA, A. GIRONA, Elvira (a) GIRONÈS, Eva GIRONÈS, Maria Isabel GISPERT, Josep NÚRIA SÀBAT i ORTIZ GÓMEZ, A. GÓMEZ, Maria Teresa GÓMEZ, Robert GÓMEZ, Tomàs GÓMEZ, Victorí GÓMEZ, Victòria GONZÀLEZ, Miquel GRÀCIA, Joan GRANÉS, J. GRASSOT, Lluïsa GRASSOT, Narcís GRAU, Jordi GRAUPERA GUBAU, Enriqueta GUBAU, Mercè (a) GUBIANAS, Josep GÜELL, C. GÜELL, Paquita GUERRERO, Eusebi GUIJARRO, Anna GUILLO, Joan GURGUI, Dolors GURGUI, Elena GUTIÉRREZ, Lluïsa HERAS, Antoni HERAS, Enric HERAS, Joanna HERAS, Lluís HERAS, Maria HERAS, Ricard HERAS, Rosa HERNÀNDEZ, Ginés HERNÀNDEZ, M. HIDALGO, Joaquim HITCHCOK, Jackie HORMAZA, J.M. HOSTALET, Carme HUGAS, M. IBER AS, Rosa IGLESIAS, Ernest IGLESIAS, Joan IGLESIAS, Manuel (a) IGLESIAS, Pili ILLA, Josep ILLESCAS, Antònia ISERN, Jaume ISERN, Lluís IZQUIERDO, Glòria 212 JANER, E. JANER, Inès JANÓ, A. JANÓ, F. JANÓ, F. JANÓ, Joan JANÓ, Lluís JANÓ, Manuel JANÓ, Miquel JEREZ, Antonita JOAN, Carme JOAN, Martí JOANMIQUEL, Àngela JOFRA, J. JOFRA, M.C. JOFRA, R. JOFRA, S. JONAMA, Francesc JONAMA, Montse JORDI, Jordi JÚDEZ, Mariano JUSCAFRESA, Anti JUSCAFRESA, Mercè JUSCAFRESA, Pere JUSCAFRESA, Francesc LARIOS, Carme LARIOS, Rosa LASHERAS, Carles LAVINA, Marta LLADÓ, Josep LLAMBÍ, Montserrat LLAVIÀ, Juli LLENAS, M. Assumpció LLENAS, Mercè LLENAS, Neus LLENAS, Rosa LLEPART, Rosa Maria LLIMONA, Enric LOAISA, Joan Manuel LÓPEZ, Arseni LÓPEZ, Glòria LÓPEZ, Joan LÓPEZ, Josep LOZANO, Marianna LUIS, Antoni LUNATI, Montse MAIMÍ, Lluís MALLART, F. EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL MALLART, Lluís MANZANAS, Lluís MANZANO, Isabel MANZANO, J. MARCÈS, Núria MARCO, Inaki MARCO, M. Rosa MARCO, Maria MARCO, Miquel MARCO, Montserrat MARIA, Enric MARIA, Rosa MARQUÈS, Isabel MARQUÈS, Jaume MARQUÈS, Joan MARQUÈS, Miquel MÀRQUEZ, R. MARTÍ, Àngela MARTÍ, Aurora MARTÍ, Conxa MARTÍ, Frederic MARTÍ, Jordi MARTÍ, Lluís MARTÍ, Lluïsa MARTÍ, M. Teresa (a) MARTÍ, Mireia MARTÍ, Paulí MARTIN, Antoni MARTÍN, Fèlix MARTÍN, Francesc MARTÍN, M. MARTÍN, TONI MARTÍNEZ, M. Teresa MARTÍNEZ, M. Luz MARTÍNEZ, Marc MARTÍNEZ, Rosa M. MARTOS, Elena MARTOS, Teodoro MAS, Elena MAS, Joan MAS, M. Teresa MASCARÓS, Adrià MASCARÓS, Esteve MASCARÓS, Jordi MASCARÓS, Lourdes MASCORT MASDÉU, Y. MASGRAU, Carme MASÓ, Alfons MASÓ, V. MASPOCH, Martí MASSANAS, Carme MASSONI, Anna MASSOT, Camil.la MATAS, Roser MATEOS, Carme MATEOS, Pilar MATEU, Anna M. (a) MATEU, M. MATÓ, Carles MATÓ, Claudi MATÓ, Dolors MATÓ, E. MATÓ, Joan MATÓ, Montse MATÓ, Pilar MAURI, P. MAYOL, Margarida MAYORAL, Anna (a) MEDINA, Joan MEDI R, F. MEDIR, J. MEJIAS, Diego MELCHOR, Victòria MENOR, Pilar MESTRES, Anna M1ÀS, Lluís MIQUEL, Carme MIQUEL, Maria MIQUEL, Montserrat MIQUEL, Teresina MIR, Antoni MIR, Carles MIR, D. MIR, Joaquim MIR, R. MIRANDA, Carles MIRANDES, Joan MITJÀ, Lluís (a) MITJÀ, Pilar MOLINAS, Lluís (a) MOLINAS, M. Dolors MONER, Rita MONET, C. MONTALBAN, B. MORATÓ, Artur 213 MORATÓ, Carme MORATÓ, Lluïsa MORELL, Jordi MORELL, Moisès MORENO, C. MORENO, Maria del Mar MORET, Nuri MORET, Pere MORET, Rosa MOZO, Fèlix MULA, M, Lluïsa MUNOZ, Fernando MUNOZ, Tomàs NADAL, A. NARANJO, Antoni NAVARRO, M. Rosa NAYA, Josep (a) NEGRA, Berta NEGRA, Eva NENESICH, Jordi NICOLAU, Antoni (a) NICOLAU, Consol NICOLAU, E. NICOLAU, Manuel (d) OLIU, Joan OLIVER, Enric OLIVES, Conxa OLIVES, Josefina OLLER, Àngel ORIOL, Jordi ORIOL, Maria Gràcia ORTIZ, Sandra PA Dl N, Josep PADRÓS, Carles PADRÓS, E. PADRÓS, Joan (a) PAGÈS, Adela PAGÈS, Caterina PAGÈS, Esteve PAGÈS, Ferran PAGÈS, Joan PAGÈS, Lluís PAGÈS, Martí PAGÈS, Montse PAGÈS, Pere PAGÈS, Rosa (a) PAGUINA, Joan PAGUINA, Renée 59 60 PALACIOS, S. PALMADA, Marta PALOS, Assumpció PALOS, Carles PALOS, Joan Lluís PALOS, Narcisa PARALS, E. PARERAS, Josep PARERAS, Montserrat PARÉS, Joan PARÉS, Núria PASCUAL, E. PASCUAL, J. PASCUAL, Nuri PAYET, Joan PEDRET, Rosa PEDRET, Sílvia (a) PELEGRÍ, Jordi PELEGRÍ, Lourdes PELLICER, Joan PERAIRA, G. PÉREX, Fèlix (d) PÉREZ, Carme PÉREZ, Montse PÉREZ, Susana PERXES, Maria (a) PERXES, Rosa Maria PEYA, Carles PEYA, Martí PEYA, Montserrat PI, Maria PI, Maria Mercè PIERA, Cati PIERA, Enric PIERA, Joan PIFERRER, Àngela PIFERRER, Baldomer PIFERRER, Glòria PIFERRER, Joaquim PIFERRER, Josep (a) PIFERRER, Josep Maria (d) PIFERRER, Manuel PIFERRER, Ramon PLA, J. PLAJA, Anna Maria PLAJA, Assumpció PLAJA, Benet PLAJA, Ernest NÚRIA SÀBAT i ORTIZ PLAJA, Jordi PLAJA, Josep PLAJA, Josep Maria PLAJA, Rosa PLAJA, Sussanna PLAJA, Xavier PLANA, Amàlia PLANA, Jordi PLANA, Sussanna PLANAS, Anna PLANAS, Pepita PLAZA POCH, Joan PONS, Carles PONS, Josep (a) PONS, Lluís PONS, Lola (a) PONS, Maria PONS, Neus PONSÍ, Josep PORCEL, Carme POU, J. POU, Lluís PRAT, Dolors PRAT, Paquita PRAT, Rosalia PRATS, Anna PRATS, B. PRATS, Jordi (a) PRATS, Josep PRATS, Josep Maria PRATS, Lluís PRATS, Lola PRATS, M. PRATS, Ramon (d) PRATS, Salvador PRATS, Maria Teresa PUIG, Josep (d) PUIG, Lola PUIG, Marc PUIG, Maria PUIG, Maria Rosa PUIG, Sílvia PUIG, Trini PUJOL, L. PUJOL, Jordi (a) PUJOL, Pere PUJOL, Remei 214 PUJOL, Roser QUER, Marta QUIXAL, Anselm RABELL, Maria RADRESSA, Maria Teresa RAMA, Antoni RAMA, Carme RAMA, Roser RAMA, M. RAMÍREZ, Anna RAMÍREZ, J. RAMON, Rita REBALLÍ, Lluís RECHES, Carles RECUERO, N. REGÀS, Enriqueta REGÍ, Marisa REGINCÓS, Martí (a) REGINCÓS, Mercè REGLA, Carme REIG, Enric REIG, Joan REIG, Lluís REIG, Mariona (a) REIXAC, G. REIXAC, Josefina REIXACH, Àgueda REIXACH, Carles REIXACH, Joan REQUENA, Josep Maria REQUENA, Rosa Maria RESPLANDIS, Antoni RESPLANDIS, Joan REVUELTA, F. REYS, Pepys RIBAS, Alfred RIBAS, Casimira RIBAS, Cosme RIBAS, Enriqueta RIBAS, Maria Teresa (a) RIBERA, Joan RIBOT, Martí (d) RICART, Montse RIDAO, Carles RIEMBAU, Maria RIERA, E. RIERA, Francesc RIERA, Josep EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL RIERA, Xavier RIGALL, Josep RIGAU, M. RISTOL, Antoni RISTOL, Joan RISTOL, Martí RIUS, Eusebi ROCA, Xavier RODRIGO, Xavier RODRÍGUEZ, Ignasi ROGLANS, Anna ROGLANS, Francesc ROIG, Marta ROMERO, Jaume ROMERO, Josep ROMERO, Miquel ROS, Jordi ROS, Lluís ROS, Maria Dolors ROS, Montserrat ROSANDÉS, Damià ROSÉS, J. ROST, Joan Manuel ROURA, Anna ROURA, Domingo ROURA, M. ROURA, M. Carme ROURA, M. Lluïsa ROVIRA, Josep RUBAU, Jordi RUBIO, A. RUBIO, Joan RUBIO, S. RUÉ, Maria RUÉ, Miquel RUEDA, Francesc RUIZ, Albert RUIZ, Antoni RUIZ, Frederic RUIZ, Jacint RUTLLAN, Marta RUTLLANT, J. SABALLS, Pere SABATER SABATER, Anna Maria SABATER, Carme SABATER, Josep SABATER, M. Gràcia SABRIA, Martí SAEZ, Montse SAGRERA, Francesc SAGRERA, Joan Carles SALA, Carles SALA, Catarina SALA, Jordi SALA, Lluís SALA, M. Teresa SALA, Pilar SALABERT, Josep (a) SALARICH, Conxa SALGÀS, Joan SALGUERO, Maruja SALVÀ, Rosa SALVADÓ, S. SALVADOR, Maria SALVADOR, Núria SALVADOR, Victòria SALVATELLA, Joaquim SÀNCHEZ, Joan SÀNCHEZ, Josep SÀNCHEZ, Manolita SÀNCHEZ, Manuel SÀNCHEZ, V. SÀNCHEZ, Jesús (a) SANTOS, Alegria SANTOS, Enric SARÍS, Pilar SASTRE, Josep SAYOLS, Jordi SEGURA, Antoni SEGURA, Baltasar SEGURA, Rafael SERRA, Albert SERRA, Anna SERRA, Enric SERRA, Josep SERRA, Lluís SERRANO, Isabel SERRANO, Joan SERVIA, Jaume SERVIA, Joan SIMÓN, Laura SIRÉS, Elena SIRÉS, Francesc SIRÉS, Frederic SISTANÉ, Pilar 215 SITJÀS, Carme (a) SITJÀS, Encarnació (a) SITJÀS, Josep SITJÀS, Lluís SOLÀ, Josep F. SOLÀ, Narcís SOLER, Lluïsa (a) SOLER, Pere SOLES, Carles SOLES, Lluïsa (a) SOLVES, Carme SOLVES, Maurici SOLVES, Nuri (a) SOTELO, Josep SUGRANYES, Josep SUGRANYES, Neus SUNER, Marta SUQUET, Rosa SURINACH, Josep SUNER, Frederic (a) SUNER, Joaquim SUNER, Lluís TAULER, Joan (a) TAULER, Jordi TAULER, Juli TAULER, Montserrat TEIXIDOR, Albert TEIXIDOR, Ramon TENA, Antoni TERRADES, Josep TIBAU, Montserrat TORRELLA, R. TORRELLAS, Glòria TORROELLA, Joan TORROELLA, Josep TRIAS, Joan Lluís TRILLA, Ramon TRILL, Lluïsa TULLA, Josep TURRÓ, Montserrat URGELLÉS, Immaculada URGELLÉS, Josep Maria VARGAS, Antonio VENCELLS, Marta VENTURA, Núria VERGÉS, Miquel VERGONÓS, Pere VIDAL, Guillem 61 62 VIDAL, Mercè VIDAL, Ricart VIDAL, Gaspar VIELLA, Albert VIGAS, Enric VIGAS, J. VILA, Eduard VILA, Engràcia VILA, Enric VILA, Lluís (a) NÚRIA SÀBAT i ORTIZ VILA, Maria Carme VILAHUR, Josep VILARDELL, Gerard VILARDELL, M. VILARÓ, Josep (d) VILASECA, Xavier VILELLA, Mercè VILERT, Consolació VILLANUEVA, Marísa VIVES, Nuri 216 VINAS, Joan VINAS, Paquita XICARS,. Dolors XICOIRA, Carmelo XICOIRA, Eloi XICOIRA, Josep ZAMORA, Miquel ZAMORA, Montse ZIEGLER, Conxa EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL 217 63 Index Pàg. JOSEP MAS - LLUÍS PALLÍ - JOAN BACH Geologia de la plana del Baix Empordà 5 JOSEP M f NOLLA LLUÍS ESTEVA FRANCESC AICART El poblat ibèric dels Guíxols (segles IV a.C. a I d.C.) 45 JOSEP CLARA Escultors de la segona meitat del segle XVI al Baix Empordà 117 JOSEP M.T. GRAU i PUJOL ROSER PUIG i TÀRRECH El campanar de la Pera: una obra del segle XVII 129 JAUME AYMAR i RAGOLTA Els Vallmanya, batlles de sac del castell de Calonge 139 PERE MOLAS i RIBALTA Notes sobre la petita noblesa del Baix Empordà a l'edat moderna 149 NÚRIA SÀBAT i ORTIZ El teatre d'aficionats a Palafrugell índex dels volums anteriors 155 221 219 índex dels volums anteriors Núm. 1 (1982). JAUME AYMAR i RAGOLTA, L'església parroquial de Sant Martí de Calonge. LLUÍS BATLLE i PRATS, La reducció de pesos, mides i mesures de Palafrugell, Montràs, Llofriu i Palamós. JOSEP CALZADA i OLIVERAS, La Contenció de la Vall d'Aro i Més sobre el diploma de Carloman al Bisbe Teotari. PERE CANER i ESTRANY, Fonts, ponts i pous de glaç de Calonge. MARIA-MERCÈ COSTA, Palamós medieval: aspectes de la defensa de la vila. LLUÏS ESTEVA i CRUANAS, El Salvament (Sant Feliu de Guíxols). LLUÍS ESTEVA, JOSEP ESCORTELL, NÈSTOR SANCHIZ i JOAN SANCHIZ, Recollida de materials arqueològics a Sant Feliu de Guíxols. JAUME MARQUÈS i CASANOVAS, Consideracions sobre l'origen del monestir de Sant Feliu de Guíxols. LLUÍS PALLÍ i CARME LLOMPART, Geologia del Montgrí. Núm. 2, dedicat a PERE CANER i ESTRANY (1983). JAUME AYMAR i RAGOLTA, Pere Caner i Estrany (Calonge, 1922-1982). LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, Tècnica constructiva en els sepulcres megalítics de l'Empordà. MIQUEL·DÍDAC PINERO, BENJAMÍ BOFARULL i PERE GARRIGA, Introducció a l'estudi del mapa arqueològic del terme d'Albons. LLUÍS ESTEVA, Ceràmica hispano-romana recollida en el subsòl del monestir de Sant Feliu de Guíxols. JOAN BADIA i HOMS, Notícia sobre restes d'esglésies romàniques descobertes al Baix Empordà. LLUÍS ESTEVA, Les creus de terme de Sant Feliu de Guíxols. JOSEP CLARA, Nicolau Matas pintor de Sant Feliu de Guíxols. AGUSTÍ ALCOBERRO i PERICAY, La Bisbal d'Empordà durant la Guerra de Separació. JOAN TORRENT i FÀBREGAS, L'ensenyament a Sant Feliu de Guíxols. El Col·legi Vidal i el mestre Joan Esteva i Vilallonga. ÀNGEL JIMÉNEZ i NAVARRO, Moviment cooperatiu a Sant Feliu de Guíxols (1885-1939). JAUME AYMAR i MONTSERRAT DARNACULLETA, Les Carmelites de la Caritat a Calonge (1894-1910). JOSEP SERRATS i ARNAU, El futbol guixolenc al llarg del temps (1913-1980). JOAN VILARET i MONFORT, Les monedes de cooperativa de Sant Feliu de Guíxols. Núm. 3 (1984). J. ALSINA i BOFILL, L'aportació cultural de les comarques. JOAN BADIA i HOMS, Una peça singular d'època romana trobada a Llafranc. JOSEP CALZADA i LLUÍS ESTEVA, Sant Feliu l'Africà i Sant Feliu de Guíxols. JOSEP M? MARQUÈS, La senyoria eclesiàstica de Sant Sadurní de IHeura, fins el 1319. MARIA VILAR i BONET, Estudi de capítols per la lluició jurisdiccional de Calonge. JAUME AYMAR I RAGOLTA, L'ermita de Sant Daniel de Calonge. JOAN TORRENT i FÀBREGAS, Morfologia urbana guixolenca. Els carrers en forma de conca. LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, Autoritats municipals i eclesiàstiques de Sant Feliu de Guíxols des del 1800 fins avui. JOAN BADIA i HOMS, Josep Pella i Forgas, precursor de la investigació arqueològica a l'Empordà. JOSEP CLARA i RESPLANDIS, La maçoneria a Calonge (1886-1894). 221 Núm. 4 (1985). JOAN TORRENT i FÀBREGAS, Pòrtic. LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, Sepulcre paradolmènic del Tliró de l'Àliga (Sant Feliu de Guíxols). LLUÍS ESTEVA, JOAN BADIA i ALBERT RECASENS, Reedició d'un escrit sobre la Fonollera (7P66/FRANCISCO y MARÍ A JOSÉ SALA, Memorias históricas de la villa de Sant Feliu de Guíxols desde sufundación hasta elsiglo XIX de la era cristiana. JOSEP M. CERVERA i JOSEP M. MARQUÈS, Nota sobre un catecisme del s. XVIII, de Sant Feliu de Guíxols. PERE CANER i ESTRANY, Barraques, forns iperoles de Calonge. JOSEP CLARA i RESPLANDIS, El tren de Palamós i la Cooperativa Obrera de Transports del Baix Empordà (1936-1939). ÀNGEL JIMÉNEZ i NAVARRO, La guerra civil a Sant Feliu de Guíxols (1936-1939). Núm. 5 (1986). LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, La cova d'en Pere (Santa Cristina d'Aro). JOSEP CASAS i GENOVER, Excavacions a la vil.la romana de Puig Rodon (Corçà). M. CRUSAFONT i SABATER, Identificació del diner de Sant Feliu de Guíxols. JOSEP M. MARQUÈS, Dades sobre el temple monàstic i parroquial de Sant Feliu de Guíxols (s. XVXVII). LLUÍS ESTEVA, JOSEP ESCORTELL, JOAN SANCHIZ, NÈSTOR SANCHIZ, Troballes del segle XVII en els carcanyols d'una casa guixolenca. BENET JULIÀ i FIGUERAS, Afliccions econòmiques dels guixolencs, després de la Guerra de Successió. JOAN TORRENT i FÀBREGAS, El bombardeig de Sant Feliu (1747) i el Fortí. JOSEP CLARA, Participació guixolenca en l'aixecament federal del 1869. JOSEP CLARA, Els maçons de Palafrugell. PERE CANER i ESTRANY, Oficis desapareguts o en vies de desaperèixer, a Calonge. Núm. 6 (1987). LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, En el centenari d'Agustí Calvet. ASSUMPCIÓ TOLEDO i BIBIANA AGUSTÍ, Les coves de Calonge. JOSEP M. NOLLA, La vil.la romana de Mas de Dalt (Canapost). LLUÍS ESTEVA i CRUANAS i JOAN VILARET i MONFORT, Monedes anteriors al segle V d.C. trobades a Sant Feliu de Guíxols i a les seves rodalies. LLUÍS CAMÓS i CABRUJA ( + ) i JOSEP M. MARQUÈS I PLANAGUMÀ, Documents en pergamí de l'A rxiu Municipal de Palamós. LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, Eduardo Gonzàlez Hurtebise dit Delaborde. Notes biogràfiques. JOAN SUROS i PERACAULA, La CNT al Baix Empordà: Del congrés de Sants a la dictadura de Primo de Rivera (1918-1923). JOSEP CLARA, Els bombardeigs marítims a Palamós durant la guerra civil. MANUEL LLANAS, En el centenari del naixement de Gaziel: Una recapitulació. Núm. 7 (1988). JOAN BADIA i HOMS, Dues esteles ibèriques de Sant Sebastià de la Guarda (Llafranc, Palafrugell). JOAQUIM TREMOLEDA i TRILLA i PERE CASTANYER i MASOLIVER, Estudi de la ceràmica recollida a Bell-lloc d'Aro (preferentment s. H-HI d.C.). JOSEP M. NOLLA i CONCEPCIÓ PUERTAS, Ceràmiques africanes i material d'importació baix-imperial del jaciment de Camp de la Gruta (Torroella de Montgrí, Baix Empordà). PERE TRIJUEQUE, Nota sobre la capella de la Pietat (Palamós). MARIA-MERCÈ COSTA, Reparació d'una nau en el port de Palamós (1434). LLUÍS CAMÓS i CABRUJA ( + ) i JOSEP M. MARQUÈS, Pergamins de Santa Maria de Palamós. JOAN TORRENT i FÀBREGAS, Benefactors guixolencs. Antoni Vidal i Calzada (1806-1868). JOSEP CLARA, Espiritistes a Pals el 1894. 222 AQUEST VOLUM DE PUBLICACIONS DE L'INSTITUT D'ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ HA QUEDAT ENLLESTIT EN ELS TALLERS DE GRÀFIQUES BIGAS, DE SANT FELIU DE GUÍXOLS, EL MES DE SETEMBRE DE MCMLXXXIX