Dossier educatiu - Museu d`Història de Catalunya

a
Per saber-ne més:
· BROCÀ, Salvador de. Riudecanyes i la baronia d’Escornalbou. Riudecanyes:
Fundació Loaiza-Vidiella, 1986.
ctivitats educatives
· CATALÀ ROCA, Pere; BRASSÓ VAQUÉS, Miquel. Castell d’Escornalbou. A:
Els castells catalans. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993. 2a ed. Vol. 4, p.
161-166.
· GRAS i ELÍAS, Francisco. D’Escornalbou a Scala-dei. Barcelona: Tip. L’Avenç,
1910.
· PAPIÓ, Joan. Facsímil del llibre de La història d’Escornalbou del pare Joan
Papió, any 1765. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya, 1987.
A més de les visites guiades que habitualment es fan, adreçades
al món escolar i adaptades als diferents nivells educatius, el servei
educatiu del Museu d’Història de Catalunya i el Castell Monestir de
Sant Miquel d’Escornalbou han organitzat una proposta educativa
per a educació primària, secundària i batxillerat. En totes elles es
dóna a conèixer la història del castell i monestir, el seu entorn
natural i geogràfic, els seus pobladors i l’obra d’Eduard Toda.
· PEREA SIMÓN, Eugeni. Església i societat a l’arxidiòcesi de Tarragona
durant el segle XVIII: un estudi a través de les visites pastorals. Tarragona:
la Diputació, 2000.
· PLADEVALL I FONT, Antoni, dir. Catalunya romànica.Vol. XXI: El Tarragonès,
el Baix camp, l’Alt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà. Barcelona:
Enciclopèdia Catalana, 1986.
Les particularitats de l’espai obliguen a fer grups amb un màxim de
25 alumnes.
Les activitats que es fan en el Castell Monestir de Sant Miquel
d’Escornalbou són:
Els guardians d’Escornalbou
Itinerari guiat per l’interior d’una casa senyorial de principis del segle
XX, aixecada sobre l’antic monestir. La visita es complementa amb
un joc de pistes que, en grups, permet recórrer els diferents camins
de l’entorn immediat dels edificis d’Escornalbou, per trobar les
màscares que custodien els accessos i els llocs amb més panoràmica, com si en fossin els guardians.
Activitat adreçada als cicles mitjà i superior de Primària
Durada: 1 hora i 30 minuts.
Juga amb les imatges
Proposta d’itineraris a l’entorn del recinte monumental de Sant
Miquel d’Escornalbou: el passeig dels Frares, l’ermita de Santa Bàrbara, la Font del Sarraí i l’entorn de la muntanya. No necessàriament s’han de fer tots perquè no és un recorregut circular.
Experiència Fotogràfica Internacional
dels Monuments (EFIM)
Activitat adreçada al cicle superior de Primària
Durada: 1 hora i 30 minuts.
L’experiència és organitzada pels departaments de Cultura i Mitjans
de Comunicació, Educació i Acció Social i Ciutadania i és oberta
a tots els centres públics i privats de primària (cicle superior) i
secundària (ESO, Batxillerat i Cicles Formatius de Grau Mig).
Activitat adreçada a segon cicle de l’ESO i a batxillerat.
Durada: 2 hores.
· SERRA I VILARÓ, Joan. Escornalbou prehistòrich. Castell de Sant Miquel
d’Escornalbou: [s.n], 1925
· TODA, Eduard. Història d’Escornalbou. Reus: Edicions del Centre de Lectura,
1984.
Activitat adreçada a primària, secundària i batxillerat.
Durada: si es fan tots, d’1 hora. Visita lliure. Se subministrarà una
guia amb propostes.
L'Experiència té per objectiu apropar els joves al patrimoni monumental, per mitjà d'una experiència personal, lúdica i creativa,
basada en la fotografia. Els nois i noies tenen una oportunitat molt
atractiva de descobrir per ells mateixos -des de l’ull d’una càmeraalguns dels monuments més representatius de l’art i la història de
Catalunya.
L’activitat es divideix en dues fases: en una primera, els alumnes,
amb l’ajuda de l’educador, reconstruiran la història del monestir, a
l’època medieval i moderna, a través de fonts documentals històriques. La segona part consistirà en la visita a l’interior de la casa,
que ens permetrà acostar-nos a la vida quotidiana d’una família benestant de principis del segle XX.
· ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-J. La Desamortització dels béns de l’església
a la província de Tarragona: 1835-1845. Barcelona: Universitat de Barcelona.
Secció de Publicacions i Edicions, 1980.
Itineraris al voltant de Sant Miquel d’Escornalbou
Museu d'Història de Catalunya
Plaça Pau Vila,3
08003 Barcelona
Telèfon 93 225 47 00
www.mhcat.cat
Castell Monestir de Sant Miquel
d’Escornalbou
Riudecanyes. Baix Camp
Ctra. d’Escornalbou, s/n
43771 Riudecanyes
Telèfon: 97 783 40 07
Horaris de visita
· De l’1 d’octubre al 31 de maig:
de dimarts a diumenge, de 10 a 13.30 h i de 15 a 17.30 h.
· De l’1 de juny al 30 de setembre:
de dimarts a diumenge, de 10 a 13.30 h i de 16 a 19.30 h.
Visites comentades per a grups escolars
Adreçades a primària, secundària i batxillerat. Durada: 1 hora.
Itinerari Els guardians d’Escornalbou
Adreçat als cicles mitja i superior de primària. Durada: 1 h i 30 min.
Itinerari Juga amb les imatges
Adreçat al cicle superior de primària. Durada: 1 h i 30 min.
Descobreix la història d’Escornalbou
Adreçat al segon cicle d’ESO i a batxillerat. Durada: 2 h.
Itineraris per Escornalbou
Adreçat a primària, secundària i batxillerat. Durada: 1 h (si es fan tots).
Castell Monestir
de Sant Miquel
d’Escornalbou
La voluntat del Servei Educatiu del Museu
d’Història de Catalunya és oferir cada any noves
experiències pedagògiques aplicades
al patrimoni arquitectònic i dirigides a tots
els nivells educatius: educació infantil, educació
primària, educació secundària i batxillerat,
tot ajustant els continguts i procediments
als objectius curriculars dels diferents cicles
de cada etapa. Més enllà de l’educació formal,
les propostes educatives del museu van
adreçades, també, a l’educació en el lleure
de les famílies que visiten els monuments
els caps de setmana i durant les vacances,
tot oferint una manera diferent de conèixer
i viure la història de Catalunya.
Informació i reserves al telèfon: 695 186 873
Experiència Fotogràfica Internacional dels Monuments (EFIM)
Informació: 93 225 47 00 i www.mhcat.cat
Àrea de Difusió i Documentació Museu d'Història de Catalunya.
Coordinació: Ita Llevadot (mllevado@gencat.net) i Griselda Aixelà.
Text del dossier: Pere de Manuel, Montserrat Palomera i Guiomar Bonet.
Activitats educatives: Montserrat Caballero i Montserrat Palomera.
Fotografies: MHC.
Disseny gràfic: Toni Zamora.
Vista del Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou
Una de les prioritats del Museu d’Història
de Catalunya, ara estès per tot el territori català,
és la de facilitar el coneixement, la sensibilització
i el gaudi de la història de Catalunya
i del patrimoni cultural a tots els ciutadans i,
d’una manera molt especial, als escolars d’arreu
de Catalunya. És per aquest motiu que iniciem
una nova publicació, el dossier educatiu,
adreçat a la comunitat educativa, amb l’objectiu
d’ajudar a entendre els monuments
i d’informar de totes les activitats educatives
que s’hi realitzen.
· ROIGÉ, Dolors. Els noms de lloc i de persona de Riudecanyes. Reus: Centre
d’Estudis de la comarca de Reus, 1989.
Itinerari guiat per l’interior d’una casa senyorial de principis del segle
XX, aixecada sobre l’antic monestir. La visita es complementa amb
una activitat en la qual es treballen alguns dels símbols presents
a l’entorn. Els alumnes aprendran com els símbols són una altra
manera de representar persones o institucions. Al final, cada alumne
acabarà elaborant el seu propi escut!
Descobreix la història d’Escornalbou
Dossier educatiu
Des del 24 de febrer, pel Decret 201/2004,
el Museu d’Història de Catalunya gestiona
el patrimoni monumental propietat
de la Generalitat de Catalunya, del qual formen
part indrets tan emblemàtics com els monestirs
de Santes Creus i de Sant Pere de Rodes;
la barcelonina capella de Santa Àgata; la cartoixa
d’Escaladei; la Seu Vella de Lleida;
les canòniques agustinianes de Sant Miquel
d’Escornalbou, de Santa Maria de Vilabertran
i de Sant Vicenç de Cardona; el castell andalusí
de Miravet, baluard de l’orde del Temple;
i també les cases-museu de Rafael Casanova,
a Moià, i de Prat de la Riba, a Castellterçol.
Jaume Sobrequés i Callicó
Director del Museu d’Història de Catalunya
El castell monestir de Sant Miquel d’Escornalbou està situat al vessant
sud de la muntanya d’Escornalbou, a uns 650 m d’altitud. Aquest conjunt
monumental s’ha d’entendre a partir dels canvis que Eduard Toda i Güell
hi va realitzar després d’haver-lo comprat. D’aquesta manera, a principis
del segle passat, els vestigis del que havia estat durant l’edat mitjana
castell i canònica agustiniana i, a l’edat moderna, convent franciscà es
transformaren en una casa senyorial amb aires de castell fortalesa al
començament del segle XX.
a
Per saber-ne més:
· BROCÀ, Salvador de. Riudecanyes i la baronia d’Escornalbou. Riudecanyes:
Fundació Loaiza-Vidiella, 1986.
ctivitats educatives
· CATALÀ ROCA, Pere; BRASSÓ VAQUÉS, Miquel. Castell d’Escornalbou. A:
Els castells catalans. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993. 2a ed. Vol. 4, p.
161-166.
· GRAS i ELÍAS, Francisco. D’Escornalbou a Scala-dei. Barcelona: Tip. L’Avenç,
1910.
· PAPIÓ, Joan. Facsímil del llibre de La història d’Escornalbou del pare Joan
Papió, any 1765. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya, 1987.
A més de les visites guiades que habitualment es fan, adreçades
al món escolar i adaptades als diferents nivells educatius, el servei
educatiu del Museu d’Història de Catalunya i el Castell Monestir de
Sant Miquel d’Escornalbou han organitzat una proposta educativa
per a educació primària, secundària i batxillerat. En totes elles es
dóna a conèixer la història del castell i monestir, el seu entorn
natural i geogràfic, els seus pobladors i l’obra d’Eduard Toda.
· PEREA SIMÓN, Eugeni. Església i societat a l’arxidiòcesi de Tarragona
durant el segle XVIII: un estudi a través de les visites pastorals. Tarragona:
la Diputació, 2000.
· PLADEVALL I FONT, Antoni, dir. Catalunya romànica.Vol. XXI: El Tarragonès,
el Baix camp, l’Alt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà. Barcelona:
Enciclopèdia Catalana, 1986.
Les particularitats de l’espai obliguen a fer grups amb un màxim de
25 alumnes.
Les activitats que es fan en el Castell Monestir de Sant Miquel
d’Escornalbou són:
Els guardians d’Escornalbou
Itinerari guiat per l’interior d’una casa senyorial de principis del segle
XX, aixecada sobre l’antic monestir. La visita es complementa amb
un joc de pistes que, en grups, permet recórrer els diferents camins
de l’entorn immediat dels edificis d’Escornalbou, per trobar les
màscares que custodien els accessos i els llocs amb més panoràmica, com si en fossin els guardians.
Activitat adreçada als cicles mitjà i superior de Primària
Durada: 1 hora i 30 minuts.
Juga amb les imatges
Proposta d’itineraris a l’entorn del recinte monumental de Sant
Miquel d’Escornalbou: el passeig dels Frares, l’ermita de Santa Bàrbara, la Font del Sarraí i l’entorn de la muntanya. No necessàriament s’han de fer tots perquè no és un recorregut circular.
Experiència Fotogràfica Internacional
dels Monuments (EFIM)
Activitat adreçada al cicle superior de Primària
Durada: 1 hora i 30 minuts.
L’experiència és organitzada pels departaments de Cultura i Mitjans
de Comunicació, Educació i Acció Social i Ciutadania i és oberta
a tots els centres públics i privats de primària (cicle superior) i
secundària (ESO, Batxillerat i Cicles Formatius de Grau Mig).
Activitat adreçada a segon cicle de l’ESO i a batxillerat.
Durada: 2 hores.
· SERRA I VILARÓ, Joan. Escornalbou prehistòrich. Castell de Sant Miquel
d’Escornalbou: [s.n], 1925
· TODA, Eduard. Història d’Escornalbou. Reus: Edicions del Centre de Lectura,
1984.
Activitat adreçada a primària, secundària i batxillerat.
Durada: si es fan tots, d’1 hora. Visita lliure. Se subministrarà una
guia amb propostes.
L'Experiència té per objectiu apropar els joves al patrimoni monumental, per mitjà d'una experiència personal, lúdica i creativa,
basada en la fotografia. Els nois i noies tenen una oportunitat molt
atractiva de descobrir per ells mateixos -des de l’ull d’una càmeraalguns dels monuments més representatius de l’art i la història de
Catalunya.
L’activitat es divideix en dues fases: en una primera, els alumnes,
amb l’ajuda de l’educador, reconstruiran la història del monestir, a
l’època medieval i moderna, a través de fonts documentals històriques. La segona part consistirà en la visita a l’interior de la casa,
que ens permetrà acostar-nos a la vida quotidiana d’una família benestant de principis del segle XX.
· ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-J. La Desamortització dels béns de l’església
a la província de Tarragona: 1835-1845. Barcelona: Universitat de Barcelona.
Secció de Publicacions i Edicions, 1980.
Itineraris al voltant de Sant Miquel d’Escornalbou
Museu d'Història de Catalunya
Plaça Pau Vila,3
08003 Barcelona
Telèfon 93 225 47 00
www.mhcat.cat
Castell Monestir de Sant Miquel
d’Escornalbou
Riudecanyes. Baix Camp
Ctra. d’Escornalbou, s/n
43771 Riudecanyes
Telèfon: 97 783 40 07
Horaris de visita
· De l’1 d’octubre al 31 de maig:
de dimarts a diumenge, de 10 a 13.30 h i de 15 a 17.30 h.
· De l’1 de juny al 30 de setembre:
de dimarts a diumenge, de 10 a 13.30 h i de 16 a 19.30 h.
Visites comentades per a grups escolars
Adreçades a primària, secundària i batxillerat. Durada: 1 hora.
Itinerari Els guardians d’Escornalbou
Adreçat als cicles mitja i superior de primària. Durada: 1 h i 30 min.
Itinerari Juga amb les imatges
Adreçat al cicle superior de primària. Durada: 1 h i 30 min.
Descobreix la història d’Escornalbou
Adreçat al segon cicle d’ESO i a batxillerat. Durada: 2 h.
Itineraris per Escornalbou
Adreçat a primària, secundària i batxillerat. Durada: 1 h (si es fan tots).
Castell Monestir
de Sant Miquel
d’Escornalbou
La voluntat del Servei Educatiu del Museu
d’Història de Catalunya és oferir cada any noves
experiències pedagògiques aplicades
al patrimoni arquitectònic i dirigides a tots
els nivells educatius: educació infantil, educació
primària, educació secundària i batxillerat,
tot ajustant els continguts i procediments
als objectius curriculars dels diferents cicles
de cada etapa. Més enllà de l’educació formal,
les propostes educatives del museu van
adreçades, també, a l’educació en el lleure
de les famílies que visiten els monuments
els caps de setmana i durant les vacances,
tot oferint una manera diferent de conèixer
i viure la història de Catalunya.
Informació i reserves al telèfon: 695 186 873
Experiència Fotogràfica Internacional dels Monuments (EFIM)
Informació: 93 225 47 00 i www.mhcat.cat
Àrea de Difusió i Documentació Museu d'Història de Catalunya.
Coordinació: Ita Llevadot (mllevado@gencat.net) i Griselda Aixelà.
Text del dossier: Pere de Manuel, Montserrat Palomera i Guiomar Bonet.
Activitats educatives: Montserrat Caballero i Montserrat Palomera.
Fotografies: MHC.
Disseny gràfic: Toni Zamora.
Vista del Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou
Una de les prioritats del Museu d’Història
de Catalunya, ara estès per tot el territori català,
és la de facilitar el coneixement, la sensibilització
i el gaudi de la història de Catalunya
i del patrimoni cultural a tots els ciutadans i,
d’una manera molt especial, als escolars d’arreu
de Catalunya. És per aquest motiu que iniciem
una nova publicació, el dossier educatiu,
adreçat a la comunitat educativa, amb l’objectiu
d’ajudar a entendre els monuments
i d’informar de totes les activitats educatives
que s’hi realitzen.
· ROIGÉ, Dolors. Els noms de lloc i de persona de Riudecanyes. Reus: Centre
d’Estudis de la comarca de Reus, 1989.
Itinerari guiat per l’interior d’una casa senyorial de principis del segle
XX, aixecada sobre l’antic monestir. La visita es complementa amb
una activitat en la qual es treballen alguns dels símbols presents
a l’entorn. Els alumnes aprendran com els símbols són una altra
manera de representar persones o institucions. Al final, cada alumne
acabarà elaborant el seu propi escut!
Descobreix la història d’Escornalbou
Dossier educatiu
Des del 24 de febrer, pel Decret 201/2004,
el Museu d’Història de Catalunya gestiona
el patrimoni monumental propietat
de la Generalitat de Catalunya, del qual formen
part indrets tan emblemàtics com els monestirs
de Santes Creus i de Sant Pere de Rodes;
la barcelonina capella de Santa Àgata; la cartoixa
d’Escaladei; la Seu Vella de Lleida;
les canòniques agustinianes de Sant Miquel
d’Escornalbou, de Santa Maria de Vilabertran
i de Sant Vicenç de Cardona; el castell andalusí
de Miravet, baluard de l’orde del Temple;
i també les cases-museu de Rafael Casanova,
a Moià, i de Prat de la Riba, a Castellterçol.
Jaume Sobrequés i Callicó
Director del Museu d’Història de Catalunya
El castell monestir de Sant Miquel d’Escornalbou està situat al vessant
sud de la muntanya d’Escornalbou, a uns 650 m d’altitud. Aquest conjunt
monumental s’ha d’entendre a partir dels canvis que Eduard Toda i Güell
hi va realitzar després d’haver-lo comprat. D’aquesta manera, a principis
del segle passat, els vestigis del que havia estat durant l’edat mitjana
castell i canònica agustiniana i, a l’edat moderna, convent franciscà es
transformaren en una casa senyorial amb aires de castell fortalesa al
començament del segle XX.
L’església
Façana de l’església
Biblioteca
Interior de la casa
Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou
El naixement de la canònica
Espai sarraí
La construcció del castell monestir d’Escornalbou, segons el
pare Papió, el primer que va recollir la història d’aquesta
muntanya al 1765, sembla que es féu en un espai pròxim d’on
hi havia hagut una antiga fortalesa sarraïna, dependent del valiat
de Siurana.
La documentació històrica ens indica que, el mes de maig del
1170, poc després de la conquesta d’aquests territoris, el rei
Alfons I el Cast, amb el consell i la voluntat d’Albert de Castellvell,
senyor de Siurana, donà el lloc d’Escornalbou a Joan de Santboi
per tal que restaurés i repoblés l’indret. També s’acordà que
s’hi edifiqués una església dedicada a sant Miquel, una fortalesa
i una canònica agustiniana.
Orígens de la canònica
El 26 de juny de 1198 la comunitat d’Escornalbou i l’arquebisbe
Ramon de Castellterçol signaven una concòrdia per la qual es
confirmava la concessió a Joan de Santboi de les propietats,
els delmes, les primícies, els drets i la senyoria sobre totes les
terres del voltant de la canònica que eren de la mitra i el capítol
tarragoní. El capítol es va reservar el dret d’escollir el prior de
la canònica, càrrec que, anys més tard, assumiria l’arquebisbe
de Tarragona.
D’aquesta manera la canònica agustiniana era fundada el 1198
pel prior Joan de Santboi i sis canonges més, que depenien de
la seu tarragonina. La canònica va ser consagrada el 5 de juliol
de 1240 per l’arquebisbe prior de Tarragona Pere d’Albalat.
Creixement i consolidació dels dominis
de la Canònica
Quan, l’any 1170, es donà a Joan de Santboi el lloc d’Escornalbou
perquè s’hi fundés la canònica, s’establiren, també, els límits
del que havia de ser la baronia d’Escornalbou, un territori molt
més ampli que incloïa dins el seu terme l’Argentera, Colldejou,
Duesaigües, Riudecanyes i Vilanova d’Escornalbou (comarca
del Baix Camp), i la Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixera
(comarca del Priorat). Tots aquests territoris passaven a
dependre de l’església de Sant Miquel i a Joan de Santboi a
perpetuïtat, fet que significava que els dominis sobre aquests
espais eren vitalicis, passaven de prior a prior.
Joan de Santboi va haver de fortificar l’indret i alhora emprengué
la tasca de repoblar el territori. Així, l’any 1178, es coneix la
donació a Ramon i Guillem de Malagranada i vuit colonitzadors
més per tal que s’estableixin a les terres properes a la canònica.
La baronia d’Escornalbou ja el 1170 era independent; malgrat
tot, sembla que es mantenien uns certs lligams amb l’antic
terme de Siurana, fet que provocà alguns enfrontaments al
llarg dels anys.
La vida canonical
El model de vida de la canònica agustiniana
Els canonges són els sacerdots que s’agrupen per dur una vida
en comunitat, aplegats al servei d’una església, que s’anomena
canònica. A la fi del segle XI, es produeix la reforma de la regla
aquisgranesa. La reforma tendeix a acostar la vida canonical
a la vida benedictina, pel que fa referència a la renúncia de
posseir béns propis; es fonamenta en una suposada regla de
sant Agustí, motiu pel qual s’anomenen canòniques agustinianes.
Els priors
El càrrec de prior era el més important dins de la canònica, ja
que aquest era l’encarregat de prendre les decisions més
rellevants que afectaven tant els afers interns de la canònica
com els que feien referència als territoris que en depenien.
A partir del 1227, el càrrec de prior passà a mans de l’arquebisbe
de Tarragona, però les seves absències van fer aconsellable,
més endavant, la creació d’un nou càrrec, el de sots-prior, que
residiria sempre al monestir i s’encarregaria dels assumptes
propis de la vida de la canònica.
L’edifici canonical i el convent franciscà
De l’antiga canònica resten l’església, la cripta i l’ala de llevant
del claustre on hi havia hagut la sagristia i la sala capitular.
L’església
Fou construïda entre els segles XII i XIII i s’inclou en l’arquitectura
de la Catalunya Nova, que, tot i ser romànica per proporcions
i elements decoratius, ja ens transporta als nous llenguatges
formals i constructius del gòtic.
L’església, de nau única, és coberta amb volta de canó de perfil
apuntat, suportada per arcs formers adossats als murs laterals.
La nau acaba en un absis quadrat que és cobert amb volta
ogival. Amb un arc toral apuntat s’uneixen la volta de la nau i
la de l’absis. Una petita porta situada a mà dreta ens porta a
la sagristia i al claustre.
La porta principal del temple, a la façana de ponent, té el timpà
llis i s’acaba de resoldre amb tres arquivoltes que s’aguanten
sobre tres columnes. A la part exterior de la façana s’entreveuen
quatre permòdols que ens indiquen que allà hi hauria hagut un
porxo, que en la darrera gran reforma de principis de segle XX
es va eliminar.
La cripta
La cripta, situada sota el paviment del prebisteri, està formada
per tres naus perpendiculars a la directriu de la nau, separades
per dues files d’arcs formers, amb un pilar central. Actualment
s’accedeix a la cripta pel costat del mur nord, tot i que l’entrada
original era per l’interior de l’església.
El claustre
El claustre, situat a la banda sud de l’església, era l’espai
distribuïdor de la resta de dependències de la canònica. Avui
el trobem transformat en el jardí de la casa senyorial. A l’ala
de llevant es conserven les úniques dependències del monestir,
la sagristia i la sala capitular. A l’ala sud trobem el mirador que
féu construir Eduard Toda aprofitant set arcs de l’antic claustre,
a més de pedres i capitells.
Durant l’estada dels pares franciscans (dels segles XVI al XIX)
es van fer obres de reforma en el claustre. Van desfer el claustre
romànic d’un sol pis i el van substituir per un de parets tancades
que s’aixecava en tres pisos fins a la teulada de l’església. A
l’arribada dels franciscans observants és quan hi hagué més
reformes a l’espai. Així, al costat del claustre, al primer pis,
s’hi van construir les habitacions dels frares i, al segon pis, un
total de 60 cel·les, entre altres modificacions.
La sala capitular
La sala capitular era l’espai on es reunia la comunitat monàstica
per tractar-hi els afers interns del monestir. És una sala quadrada,
coberta amb volta de creueria. Les finestres de la porta es
resolen amb arcs de mig punt.
A partir de la reforma de Toda, l’antiga sala capitular passà a
ser una capella dedicada a la Mare de Déu del Llibre o Bibliòfila.
De l’esplendor a la crisi
Al segle XIV la comunitat canonical entrà en una espiral de
decadència que té el seu origen en la mala administració dels
béns del monestir i dels territoris que depenien d’aquest.
Crisi i desaparició del priorat
Les contínues absències del prior agreujaran la crisi i, fruit
d’aquesta situació, l’arquebisbe prior Ènnec de Vallterra, l’any
1387, va crear la figura del sots-prior que residiria de manera
obligatòria a la canònica i en ell recauria la reorganització tant
de la canònica com de la baronia.
Al segle XVI la comunitat agustiniana d’Escornalbou només tenia
un canonge. Així, el 1574, l’arquebisbe de Tarragona, Gaspar
Cervantes de Gaeta, va optar per la secularització del monestir
que permeté l’establiment d’una comunitat de pares franciscans
recol·lectes l’any 1580. Un segle més tard, el 1686, els
franciscans observants hi funden un seminari per a les missions
americanes.
La presència de pares franciscans a Escornalbou durà fins a
l’exclaustració del 1835, fruit dels processos de desamortitza­
cions que emprengueren els governs de l’època.
Home del seu temps i amant d’Escornalbou
A Madrid va estudiar la carrera de dret i va establir una forta
amistat amb el polític Víctor Balaguer. La influència d’E. Castelar
farà que durant la Primera República, el 1873, ingressi com a
agregat diplomàtic al Ministeri d’Estat. Així l’any 1876 va anar
com a vicecònsol a Macau, Hong Kong i Xangai.
L’any 1882 tornà a Catalunya i, de la mà de Víctor Balaguer,
entrà en contacte amb els prohoms de la Renaixença. Des
d’aleshores escriví en català i començà a col·laborar a les
revistes La Ilustració Catalana i La Renaixença.
El 1884 va anar com a cònsol a Egipte, on inicià un seguit
d’excavacions a Tebes i reuní una col·lecció d’objectes egipcis
que actualment es troba repartida entre el Museo Arqueológico
de Madrid i el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. El
1887 va ser destinat a Càller i, aconsellat per Marià Aguiló,
establí estrets lligams amb la ciutat de l’Alguer, on impulsà la
investigació del passat català d’aquest punt de l’illa de Sardenya.
Entre els anys 1889 i 1896 va ser cònsol a Hèlsinki i a Le
Havre i al 1898 va actuar a París com a secretari de la comissió espanyola encarregada de negociar la pau amb els Estats
Units.
Instal·lat a Londres, després d’haver deixat l’activitat consular,
es dedicà als negocis privats que li permeteren acumular una
fortuna considerable com a representant de les navilieres Soto
i Aznar.
Eduard Toda i Güell va néixer a Reus el 1855. Diplomàtic i escriptor, va ser coetani de l’arquitecte Antoni Gaudí i amic del
poeta Joaquim Bartrina, entre d’altres.
El seu retorn a Catalunya es produí l’any 1918 i s’instal·là a
l’antic monestir d’Escornalbou, que havia adquirit el 1911 i
restaurat totalment, sota el criteri de la seva mare, Francesca
Güell i Mercader. La restauració no va tornar l’edifici al seu
estat original, sinó que s’aprofità el que en quedava per bastirhi una residència de caire senyorial.
Nebot del periodista i polític Josep Güell i Mercader, des de
molt jove es va interessar pel monestir de Poblet, del qual
acabaria impulsant la restauració i n’escriuria, amb només
quinze anys, Poblet. Datos y apuntes (1870).
Eduard Toda va establir una gran biblioteca, amb més de
60.000 volums, que convertí en despatx d’estudi sobre la
història d’Escornalbou i per on passaren les personalitats
catalanes més importants del moment.
Eduard Toda i Güell (1855-1941)
Des del 1916 va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans i
el 1920 ingressà a la Comissió de Monuments Històrics i
Artístics. Mogut pel seu interès per Poblet, l’any 1930 fou
nomenat president del Patronat de Poblet i en començà les
obres de restauració.
Interiors de la casa
Al gener del 1926, per problemes econòmics, va cedir el
castell d’Escornalbou a l’arquebisbat de Tarragona perquè hi
fessin un seminari d’estiu, a canvi de tenir-ne l’usdefruit vitalici.
L’arquebisbat no va poder mantenir el castell i, després d’uns
acords entre el cardenal Vidal i Barraquer i el mateix Toda,
el castell es posà a la venda l’any 1928. L’operació no va
tenir l’èxit esperat.
El 1939, acabada la Guerra Civil i exiliat Vidal i Barraquer,
Eduard Toda estava arruïnat i sense avaladors. L’any 1941 el
vicari general de l’arquebisbat tarragoní venia el castell, amb
el mobiliari i els terrenys, a Josep Maria Llopis, un comerciant
de Reus afecte a la Dictadura que utilitzà la casa senyorial com
a segona residència. L’any 1979, la propietat passà a mans
del Banco Urquijo, fins que la Generalitat de Catalunya i la
Diputació de Tarragona l’adquiriren al 1983.
Eduard Toda i Güell moria el 26 d’abril de 1941 al monestir de
Poblet, on va passar els últims anys de la seva vida.
La casa particular
En el lloc on es trobaven les antigues dependències de la
canònica i del monestir posterior, Eduard Toda hi féu construir
el que esdevindria la seva casa particular.
L’habitatge s’estructura a partir de tres plantes. A la planta
baixa trobem els espais d’ús quotidià de la família. Un petit
rebedor ens dóna accés a l’escala per pujar als pisos superiors
i també al menjador, la cuina i el celler, des del qual tenim
accés al pati.
El menjador principal de la casa, com altres sales, està decorat
amb una sèrie d’objectes, reflex dels nombrosos viatges de
Toda i de l’esperit col·leccionista del seu temps.
El petit balcó que s’hi pot veure s’anomena el balcó dels músics
i a sota hi podem observar una petita porta per on el servei
accediria a la cuina. A la vegada, des d’aquesta cuina, també
es tindria accés a l’entrada de servei de la casa i a l’entrada
de l’edifici senyorial. Aquestes zones són les que hauria d’utilitzar
el servei per no haver de fer servir l’espai de dia dels senyors
com a zona de pas.
A l’altre cantó de la sala, per una porta vidrada, accedim a la
sala d’estar amb mobles isabelins. Finalment arribem a la sala
de la ceràmica i a l’espai habilitat com a celler durant l’estada
de la família Llopis.
Al primer pis hi diferenciaríem dos espais. D’una banda, el que
ocupava la biblioteca i el despatx d’Eduard Toda i, de l’altra, el
gran saló principal i diversos dormitoris. Tant el primer com el
segon pis s’organitzen com a apartaments independents, ja
que a tots dos s’accedeix a partir d’un rebedor. Es creu que
el primer pis estava reservat especialment al senyor Toda i a
amics seus il·lustres, com el cardenal Vidal i Barraquer.
Al segon pis, a través d’un rebedor, accedim a la resta d’habitacions de la casa. Aquesta planta seria la reservada a la mare
de Toda, la senyora Francesca Güell, i a les convidades femenines
que pogués tenir la família.
L’església
Façana de l’església
Biblioteca
Interior de la casa
Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou
El naixement de la canònica
Espai sarraí
La construcció del castell monestir d’Escornalbou, segons el
pare Papió, el primer que va recollir la història d’aquesta
muntanya al 1765, sembla que es féu en un espai pròxim d’on
hi havia hagut una antiga fortalesa sarraïna, dependent del valiat
de Siurana.
La documentació històrica ens indica que, el mes de maig del
1170, poc després de la conquesta d’aquests territoris, el rei
Alfons I el Cast, amb el consell i la voluntat d’Albert de Castellvell,
senyor de Siurana, donà el lloc d’Escornalbou a Joan de Santboi
per tal que restaurés i repoblés l’indret. També s’acordà que
s’hi edifiqués una església dedicada a sant Miquel, una fortalesa
i una canònica agustiniana.
Orígens de la canònica
El 26 de juny de 1198 la comunitat d’Escornalbou i l’arquebisbe
Ramon de Castellterçol signaven una concòrdia per la qual es
confirmava la concessió a Joan de Santboi de les propietats,
els delmes, les primícies, els drets i la senyoria sobre totes les
terres del voltant de la canònica que eren de la mitra i el capítol
tarragoní. El capítol es va reservar el dret d’escollir el prior de
la canònica, càrrec que, anys més tard, assumiria l’arquebisbe
de Tarragona.
D’aquesta manera la canònica agustiniana era fundada el 1198
pel prior Joan de Santboi i sis canonges més, que depenien de
la seu tarragonina. La canònica va ser consagrada el 5 de juliol
de 1240 per l’arquebisbe prior de Tarragona Pere d’Albalat.
Creixement i consolidació dels dominis
de la Canònica
Quan, l’any 1170, es donà a Joan de Santboi el lloc d’Escornalbou
perquè s’hi fundés la canònica, s’establiren, també, els límits
del que havia de ser la baronia d’Escornalbou, un territori molt
més ampli que incloïa dins el seu terme l’Argentera, Colldejou,
Duesaigües, Riudecanyes i Vilanova d’Escornalbou (comarca
del Baix Camp), i la Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixera
(comarca del Priorat). Tots aquests territoris passaven a
dependre de l’església de Sant Miquel i a Joan de Santboi a
perpetuïtat, fet que significava que els dominis sobre aquests
espais eren vitalicis, passaven de prior a prior.
Joan de Santboi va haver de fortificar l’indret i alhora emprengué
la tasca de repoblar el territori. Així, l’any 1178, es coneix la
donació a Ramon i Guillem de Malagranada i vuit colonitzadors
més per tal que s’estableixin a les terres properes a la canònica.
La baronia d’Escornalbou ja el 1170 era independent; malgrat
tot, sembla que es mantenien uns certs lligams amb l’antic
terme de Siurana, fet que provocà alguns enfrontaments al
llarg dels anys.
La vida canonical
El model de vida de la canònica agustiniana
Els canonges són els sacerdots que s’agrupen per dur una vida
en comunitat, aplegats al servei d’una església, que s’anomena
canònica. A la fi del segle XI, es produeix la reforma de la regla
aquisgranesa. La reforma tendeix a acostar la vida canonical
a la vida benedictina, pel que fa referència a la renúncia de
posseir béns propis; es fonamenta en una suposada regla de
sant Agustí, motiu pel qual s’anomenen canòniques agustinianes.
Els priors
El càrrec de prior era el més important dins de la canònica, ja
que aquest era l’encarregat de prendre les decisions més
rellevants que afectaven tant els afers interns de la canònica
com els que feien referència als territoris que en depenien.
A partir del 1227, el càrrec de prior passà a mans de l’arquebisbe
de Tarragona, però les seves absències van fer aconsellable,
més endavant, la creació d’un nou càrrec, el de sots-prior, que
residiria sempre al monestir i s’encarregaria dels assumptes
propis de la vida de la canònica.
L’edifici canonical i el convent franciscà
De l’antiga canònica resten l’església, la cripta i l’ala de llevant
del claustre on hi havia hagut la sagristia i la sala capitular.
L’església
Fou construïda entre els segles XII i XIII i s’inclou en l’arquitectura
de la Catalunya Nova, que, tot i ser romànica per proporcions
i elements decoratius, ja ens transporta als nous llenguatges
formals i constructius del gòtic.
L’església, de nau única, és coberta amb volta de canó de perfil
apuntat, suportada per arcs formers adossats als murs laterals.
La nau acaba en un absis quadrat que és cobert amb volta
ogival. Amb un arc toral apuntat s’uneixen la volta de la nau i
la de l’absis. Una petita porta situada a mà dreta ens porta a
la sagristia i al claustre.
La porta principal del temple, a la façana de ponent, té el timpà
llis i s’acaba de resoldre amb tres arquivoltes que s’aguanten
sobre tres columnes. A la part exterior de la façana s’entreveuen
quatre permòdols que ens indiquen que allà hi hauria hagut un
porxo, que en la darrera gran reforma de principis de segle XX
es va eliminar.
La cripta
La cripta, situada sota el paviment del prebisteri, està formada
per tres naus perpendiculars a la directriu de la nau, separades
per dues files d’arcs formers, amb un pilar central. Actualment
s’accedeix a la cripta pel costat del mur nord, tot i que l’entrada
original era per l’interior de l’església.
El claustre
El claustre, situat a la banda sud de l’església, era l’espai
distribuïdor de la resta de dependències de la canònica. Avui
el trobem transformat en el jardí de la casa senyorial. A l’ala
de llevant es conserven les úniques dependències del monestir,
la sagristia i la sala capitular. A l’ala sud trobem el mirador que
féu construir Eduard Toda aprofitant set arcs de l’antic claustre,
a més de pedres i capitells.
Durant l’estada dels pares franciscans (dels segles XVI al XIX)
es van fer obres de reforma en el claustre. Van desfer el claustre
romànic d’un sol pis i el van substituir per un de parets tancades
que s’aixecava en tres pisos fins a la teulada de l’església. A
l’arribada dels franciscans observants és quan hi hagué més
reformes a l’espai. Així, al costat del claustre, al primer pis,
s’hi van construir les habitacions dels frares i, al segon pis, un
total de 60 cel·les, entre altres modificacions.
La sala capitular
La sala capitular era l’espai on es reunia la comunitat monàstica
per tractar-hi els afers interns del monestir. És una sala quadrada,
coberta amb volta de creueria. Les finestres de la porta es
resolen amb arcs de mig punt.
A partir de la reforma de Toda, l’antiga sala capitular passà a
ser una capella dedicada a la Mare de Déu del Llibre o Bibliòfila.
De l’esplendor a la crisi
Al segle XIV la comunitat canonical entrà en una espiral de
decadència que té el seu origen en la mala administració dels
béns del monestir i dels territoris que depenien d’aquest.
Crisi i desaparició del priorat
Les contínues absències del prior agreujaran la crisi i, fruit
d’aquesta situació, l’arquebisbe prior Ènnec de Vallterra, l’any
1387, va crear la figura del sots-prior que residiria de manera
obligatòria a la canònica i en ell recauria la reorganització tant
de la canònica com de la baronia.
Al segle XVI la comunitat agustiniana d’Escornalbou només tenia
un canonge. Així, el 1574, l’arquebisbe de Tarragona, Gaspar
Cervantes de Gaeta, va optar per la secularització del monestir
que permeté l’establiment d’una comunitat de pares franciscans
recol·lectes l’any 1580. Un segle més tard, el 1686, els
franciscans observants hi funden un seminari per a les missions
americanes.
La presència de pares franciscans a Escornalbou durà fins a
l’exclaustració del 1835, fruit dels processos de desamortitza­
cions que emprengueren els governs de l’època.
Home del seu temps i amant d’Escornalbou
A Madrid va estudiar la carrera de dret i va establir una forta
amistat amb el polític Víctor Balaguer. La influència d’E. Castelar
farà que durant la Primera República, el 1873, ingressi com a
agregat diplomàtic al Ministeri d’Estat. Així l’any 1876 va anar
com a vicecònsol a Macau, Hong Kong i Xangai.
L’any 1882 tornà a Catalunya i, de la mà de Víctor Balaguer,
entrà en contacte amb els prohoms de la Renaixença. Des
d’aleshores escriví en català i començà a col·laborar a les
revistes La Ilustració Catalana i La Renaixença.
El 1884 va anar com a cònsol a Egipte, on inicià un seguit
d’excavacions a Tebes i reuní una col·lecció d’objectes egipcis
que actualment es troba repartida entre el Museo Arqueológico
de Madrid i el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. El
1887 va ser destinat a Càller i, aconsellat per Marià Aguiló,
establí estrets lligams amb la ciutat de l’Alguer, on impulsà la
investigació del passat català d’aquest punt de l’illa de Sardenya.
Entre els anys 1889 i 1896 va ser cònsol a Hèlsinki i a Le
Havre i al 1898 va actuar a París com a secretari de la comissió espanyola encarregada de negociar la pau amb els Estats
Units.
Instal·lat a Londres, després d’haver deixat l’activitat consular,
es dedicà als negocis privats que li permeteren acumular una
fortuna considerable com a representant de les navilieres Soto
i Aznar.
Eduard Toda i Güell va néixer a Reus el 1855. Diplomàtic i escriptor, va ser coetani de l’arquitecte Antoni Gaudí i amic del
poeta Joaquim Bartrina, entre d’altres.
El seu retorn a Catalunya es produí l’any 1918 i s’instal·là a
l’antic monestir d’Escornalbou, que havia adquirit el 1911 i
restaurat totalment, sota el criteri de la seva mare, Francesca
Güell i Mercader. La restauració no va tornar l’edifici al seu
estat original, sinó que s’aprofità el que en quedava per bastirhi una residència de caire senyorial.
Nebot del periodista i polític Josep Güell i Mercader, des de
molt jove es va interessar pel monestir de Poblet, del qual
acabaria impulsant la restauració i n’escriuria, amb només
quinze anys, Poblet. Datos y apuntes (1870).
Eduard Toda va establir una gran biblioteca, amb més de
60.000 volums, que convertí en despatx d’estudi sobre la
història d’Escornalbou i per on passaren les personalitats
catalanes més importants del moment.
Eduard Toda i Güell (1855-1941)
Des del 1916 va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans i
el 1920 ingressà a la Comissió de Monuments Històrics i
Artístics. Mogut pel seu interès per Poblet, l’any 1930 fou
nomenat president del Patronat de Poblet i en començà les
obres de restauració.
Interiors de la casa
Al gener del 1926, per problemes econòmics, va cedir el
castell d’Escornalbou a l’arquebisbat de Tarragona perquè hi
fessin un seminari d’estiu, a canvi de tenir-ne l’usdefruit vitalici.
L’arquebisbat no va poder mantenir el castell i, després d’uns
acords entre el cardenal Vidal i Barraquer i el mateix Toda,
el castell es posà a la venda l’any 1928. L’operació no va
tenir l’èxit esperat.
El 1939, acabada la Guerra Civil i exiliat Vidal i Barraquer,
Eduard Toda estava arruïnat i sense avaladors. L’any 1941 el
vicari general de l’arquebisbat tarragoní venia el castell, amb
el mobiliari i els terrenys, a Josep Maria Llopis, un comerciant
de Reus afecte a la Dictadura que utilitzà la casa senyorial com
a segona residència. L’any 1979, la propietat passà a mans
del Banco Urquijo, fins que la Generalitat de Catalunya i la
Diputació de Tarragona l’adquiriren al 1983.
Eduard Toda i Güell moria el 26 d’abril de 1941 al monestir de
Poblet, on va passar els últims anys de la seva vida.
La casa particular
En el lloc on es trobaven les antigues dependències de la
canònica i del monestir posterior, Eduard Toda hi féu construir
el que esdevindria la seva casa particular.
L’habitatge s’estructura a partir de tres plantes. A la planta
baixa trobem els espais d’ús quotidià de la família. Un petit
rebedor ens dóna accés a l’escala per pujar als pisos superiors
i també al menjador, la cuina i el celler, des del qual tenim
accés al pati.
El menjador principal de la casa, com altres sales, està decorat
amb una sèrie d’objectes, reflex dels nombrosos viatges de
Toda i de l’esperit col·leccionista del seu temps.
El petit balcó que s’hi pot veure s’anomena el balcó dels músics
i a sota hi podem observar una petita porta per on el servei
accediria a la cuina. A la vegada, des d’aquesta cuina, també
es tindria accés a l’entrada de servei de la casa i a l’entrada
de l’edifici senyorial. Aquestes zones són les que hauria d’utilitzar
el servei per no haver de fer servir l’espai de dia dels senyors
com a zona de pas.
A l’altre cantó de la sala, per una porta vidrada, accedim a la
sala d’estar amb mobles isabelins. Finalment arribem a la sala
de la ceràmica i a l’espai habilitat com a celler durant l’estada
de la família Llopis.
Al primer pis hi diferenciaríem dos espais. D’una banda, el que
ocupava la biblioteca i el despatx d’Eduard Toda i, de l’altra, el
gran saló principal i diversos dormitoris. Tant el primer com el
segon pis s’organitzen com a apartaments independents, ja
que a tots dos s’accedeix a partir d’un rebedor. Es creu que
el primer pis estava reservat especialment al senyor Toda i a
amics seus il·lustres, com el cardenal Vidal i Barraquer.
Al segon pis, a través d’un rebedor, accedim a la resta d’habitacions de la casa. Aquesta planta seria la reservada a la mare
de Toda, la senyora Francesca Güell, i a les convidades femenines
que pogués tenir la família.
L’església
Façana de l’església
Biblioteca
Interior de la casa
Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou
El naixement de la canònica
Espai sarraí
La construcció del castell monestir d’Escornalbou, segons el
pare Papió, el primer que va recollir la història d’aquesta
muntanya al 1765, sembla que es féu en un espai pròxim d’on
hi havia hagut una antiga fortalesa sarraïna, dependent del valiat
de Siurana.
La documentació històrica ens indica que, el mes de maig del
1170, poc després de la conquesta d’aquests territoris, el rei
Alfons I el Cast, amb el consell i la voluntat d’Albert de Castellvell,
senyor de Siurana, donà el lloc d’Escornalbou a Joan de Santboi
per tal que restaurés i repoblés l’indret. També s’acordà que
s’hi edifiqués una església dedicada a sant Miquel, una fortalesa
i una canònica agustiniana.
Orígens de la canònica
El 26 de juny de 1198 la comunitat d’Escornalbou i l’arquebisbe
Ramon de Castellterçol signaven una concòrdia per la qual es
confirmava la concessió a Joan de Santboi de les propietats,
els delmes, les primícies, els drets i la senyoria sobre totes les
terres del voltant de la canònica que eren de la mitra i el capítol
tarragoní. El capítol es va reservar el dret d’escollir el prior de
la canònica, càrrec que, anys més tard, assumiria l’arquebisbe
de Tarragona.
D’aquesta manera la canònica agustiniana era fundada el 1198
pel prior Joan de Santboi i sis canonges més, que depenien de
la seu tarragonina. La canònica va ser consagrada el 5 de juliol
de 1240 per l’arquebisbe prior de Tarragona Pere d’Albalat.
Creixement i consolidació dels dominis
de la Canònica
Quan, l’any 1170, es donà a Joan de Santboi el lloc d’Escornalbou
perquè s’hi fundés la canònica, s’establiren, també, els límits
del que havia de ser la baronia d’Escornalbou, un territori molt
més ampli que incloïa dins el seu terme l’Argentera, Colldejou,
Duesaigües, Riudecanyes i Vilanova d’Escornalbou (comarca
del Baix Camp), i la Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixera
(comarca del Priorat). Tots aquests territoris passaven a
dependre de l’església de Sant Miquel i a Joan de Santboi a
perpetuïtat, fet que significava que els dominis sobre aquests
espais eren vitalicis, passaven de prior a prior.
Joan de Santboi va haver de fortificar l’indret i alhora emprengué
la tasca de repoblar el territori. Així, l’any 1178, es coneix la
donació a Ramon i Guillem de Malagranada i vuit colonitzadors
més per tal que s’estableixin a les terres properes a la canònica.
La baronia d’Escornalbou ja el 1170 era independent; malgrat
tot, sembla que es mantenien uns certs lligams amb l’antic
terme de Siurana, fet que provocà alguns enfrontaments al
llarg dels anys.
La vida canonical
El model de vida de la canònica agustiniana
Els canonges són els sacerdots que s’agrupen per dur una vida
en comunitat, aplegats al servei d’una església, que s’anomena
canònica. A la fi del segle XI, es produeix la reforma de la regla
aquisgranesa. La reforma tendeix a acostar la vida canonical
a la vida benedictina, pel que fa referència a la renúncia de
posseir béns propis; es fonamenta en una suposada regla de
sant Agustí, motiu pel qual s’anomenen canòniques agustinianes.
Els priors
El càrrec de prior era el més important dins de la canònica, ja
que aquest era l’encarregat de prendre les decisions més
rellevants que afectaven tant els afers interns de la canònica
com els que feien referència als territoris que en depenien.
A partir del 1227, el càrrec de prior passà a mans de l’arquebisbe
de Tarragona, però les seves absències van fer aconsellable,
més endavant, la creació d’un nou càrrec, el de sots-prior, que
residiria sempre al monestir i s’encarregaria dels assumptes
propis de la vida de la canònica.
L’edifici canonical i el convent franciscà
De l’antiga canònica resten l’església, la cripta i l’ala de llevant
del claustre on hi havia hagut la sagristia i la sala capitular.
L’església
Fou construïda entre els segles XII i XIII i s’inclou en l’arquitectura
de la Catalunya Nova, que, tot i ser romànica per proporcions
i elements decoratius, ja ens transporta als nous llenguatges
formals i constructius del gòtic.
L’església, de nau única, és coberta amb volta de canó de perfil
apuntat, suportada per arcs formers adossats als murs laterals.
La nau acaba en un absis quadrat que és cobert amb volta
ogival. Amb un arc toral apuntat s’uneixen la volta de la nau i
la de l’absis. Una petita porta situada a mà dreta ens porta a
la sagristia i al claustre.
La porta principal del temple, a la façana de ponent, té el timpà
llis i s’acaba de resoldre amb tres arquivoltes que s’aguanten
sobre tres columnes. A la part exterior de la façana s’entreveuen
quatre permòdols que ens indiquen que allà hi hauria hagut un
porxo, que en la darrera gran reforma de principis de segle XX
es va eliminar.
La cripta
La cripta, situada sota el paviment del prebisteri, està formada
per tres naus perpendiculars a la directriu de la nau, separades
per dues files d’arcs formers, amb un pilar central. Actualment
s’accedeix a la cripta pel costat del mur nord, tot i que l’entrada
original era per l’interior de l’església.
El claustre
El claustre, situat a la banda sud de l’església, era l’espai
distribuïdor de la resta de dependències de la canònica. Avui
el trobem transformat en el jardí de la casa senyorial. A l’ala
de llevant es conserven les úniques dependències del monestir,
la sagristia i la sala capitular. A l’ala sud trobem el mirador que
féu construir Eduard Toda aprofitant set arcs de l’antic claustre,
a més de pedres i capitells.
Durant l’estada dels pares franciscans (dels segles XVI al XIX)
es van fer obres de reforma en el claustre. Van desfer el claustre
romànic d’un sol pis i el van substituir per un de parets tancades
que s’aixecava en tres pisos fins a la teulada de l’església. A
l’arribada dels franciscans observants és quan hi hagué més
reformes a l’espai. Així, al costat del claustre, al primer pis,
s’hi van construir les habitacions dels frares i, al segon pis, un
total de 60 cel·les, entre altres modificacions.
La sala capitular
La sala capitular era l’espai on es reunia la comunitat monàstica
per tractar-hi els afers interns del monestir. És una sala quadrada,
coberta amb volta de creueria. Les finestres de la porta es
resolen amb arcs de mig punt.
A partir de la reforma de Toda, l’antiga sala capitular passà a
ser una capella dedicada a la Mare de Déu del Llibre o Bibliòfila.
De l’esplendor a la crisi
Al segle XIV la comunitat canonical entrà en una espiral de
decadència que té el seu origen en la mala administració dels
béns del monestir i dels territoris que depenien d’aquest.
Crisi i desaparició del priorat
Les contínues absències del prior agreujaran la crisi i, fruit
d’aquesta situació, l’arquebisbe prior Ènnec de Vallterra, l’any
1387, va crear la figura del sots-prior que residiria de manera
obligatòria a la canònica i en ell recauria la reorganització tant
de la canònica com de la baronia.
Al segle XVI la comunitat agustiniana d’Escornalbou només tenia
un canonge. Així, el 1574, l’arquebisbe de Tarragona, Gaspar
Cervantes de Gaeta, va optar per la secularització del monestir
que permeté l’establiment d’una comunitat de pares franciscans
recol·lectes l’any 1580. Un segle més tard, el 1686, els
franciscans observants hi funden un seminari per a les missions
americanes.
La presència de pares franciscans a Escornalbou durà fins a
l’exclaustració del 1835, fruit dels processos de desamortitza­
cions que emprengueren els governs de l’època.
Home del seu temps i amant d’Escornalbou
A Madrid va estudiar la carrera de dret i va establir una forta
amistat amb el polític Víctor Balaguer. La influència d’E. Castelar
farà que durant la Primera República, el 1873, ingressi com a
agregat diplomàtic al Ministeri d’Estat. Així l’any 1876 va anar
com a vicecònsol a Macau, Hong Kong i Xangai.
L’any 1882 tornà a Catalunya i, de la mà de Víctor Balaguer,
entrà en contacte amb els prohoms de la Renaixença. Des
d’aleshores escriví en català i començà a col·laborar a les
revistes La Ilustració Catalana i La Renaixença.
El 1884 va anar com a cònsol a Egipte, on inicià un seguit
d’excavacions a Tebes i reuní una col·lecció d’objectes egipcis
que actualment es troba repartida entre el Museo Arqueológico
de Madrid i el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. El
1887 va ser destinat a Càller i, aconsellat per Marià Aguiló,
establí estrets lligams amb la ciutat de l’Alguer, on impulsà la
investigació del passat català d’aquest punt de l’illa de Sardenya.
Entre els anys 1889 i 1896 va ser cònsol a Hèlsinki i a Le
Havre i al 1898 va actuar a París com a secretari de la comissió espanyola encarregada de negociar la pau amb els Estats
Units.
Instal·lat a Londres, després d’haver deixat l’activitat consular,
es dedicà als negocis privats que li permeteren acumular una
fortuna considerable com a representant de les navilieres Soto
i Aznar.
Eduard Toda i Güell va néixer a Reus el 1855. Diplomàtic i escriptor, va ser coetani de l’arquitecte Antoni Gaudí i amic del
poeta Joaquim Bartrina, entre d’altres.
El seu retorn a Catalunya es produí l’any 1918 i s’instal·là a
l’antic monestir d’Escornalbou, que havia adquirit el 1911 i
restaurat totalment, sota el criteri de la seva mare, Francesca
Güell i Mercader. La restauració no va tornar l’edifici al seu
estat original, sinó que s’aprofità el que en quedava per bastirhi una residència de caire senyorial.
Nebot del periodista i polític Josep Güell i Mercader, des de
molt jove es va interessar pel monestir de Poblet, del qual
acabaria impulsant la restauració i n’escriuria, amb només
quinze anys, Poblet. Datos y apuntes (1870).
Eduard Toda va establir una gran biblioteca, amb més de
60.000 volums, que convertí en despatx d’estudi sobre la
història d’Escornalbou i per on passaren les personalitats
catalanes més importants del moment.
Eduard Toda i Güell (1855-1941)
Des del 1916 va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans i
el 1920 ingressà a la Comissió de Monuments Històrics i
Artístics. Mogut pel seu interès per Poblet, l’any 1930 fou
nomenat president del Patronat de Poblet i en començà les
obres de restauració.
Interiors de la casa
Al gener del 1926, per problemes econòmics, va cedir el
castell d’Escornalbou a l’arquebisbat de Tarragona perquè hi
fessin un seminari d’estiu, a canvi de tenir-ne l’usdefruit vitalici.
L’arquebisbat no va poder mantenir el castell i, després d’uns
acords entre el cardenal Vidal i Barraquer i el mateix Toda,
el castell es posà a la venda l’any 1928. L’operació no va
tenir l’èxit esperat.
El 1939, acabada la Guerra Civil i exiliat Vidal i Barraquer,
Eduard Toda estava arruïnat i sense avaladors. L’any 1941 el
vicari general de l’arquebisbat tarragoní venia el castell, amb
el mobiliari i els terrenys, a Josep Maria Llopis, un comerciant
de Reus afecte a la Dictadura que utilitzà la casa senyorial com
a segona residència. L’any 1979, la propietat passà a mans
del Banco Urquijo, fins que la Generalitat de Catalunya i la
Diputació de Tarragona l’adquiriren al 1983.
Eduard Toda i Güell moria el 26 d’abril de 1941 al monestir de
Poblet, on va passar els últims anys de la seva vida.
La casa particular
En el lloc on es trobaven les antigues dependències de la
canònica i del monestir posterior, Eduard Toda hi féu construir
el que esdevindria la seva casa particular.
L’habitatge s’estructura a partir de tres plantes. A la planta
baixa trobem els espais d’ús quotidià de la família. Un petit
rebedor ens dóna accés a l’escala per pujar als pisos superiors
i també al menjador, la cuina i el celler, des del qual tenim
accés al pati.
El menjador principal de la casa, com altres sales, està decorat
amb una sèrie d’objectes, reflex dels nombrosos viatges de
Toda i de l’esperit col·leccionista del seu temps.
El petit balcó que s’hi pot veure s’anomena el balcó dels músics
i a sota hi podem observar una petita porta per on el servei
accediria a la cuina. A la vegada, des d’aquesta cuina, també
es tindria accés a l’entrada de servei de la casa i a l’entrada
de l’edifici senyorial. Aquestes zones són les que hauria d’utilitzar
el servei per no haver de fer servir l’espai de dia dels senyors
com a zona de pas.
A l’altre cantó de la sala, per una porta vidrada, accedim a la
sala d’estar amb mobles isabelins. Finalment arribem a la sala
de la ceràmica i a l’espai habilitat com a celler durant l’estada
de la família Llopis.
Al primer pis hi diferenciaríem dos espais. D’una banda, el que
ocupava la biblioteca i el despatx d’Eduard Toda i, de l’altra, el
gran saló principal i diversos dormitoris. Tant el primer com el
segon pis s’organitzen com a apartaments independents, ja
que a tots dos s’accedeix a partir d’un rebedor. Es creu que
el primer pis estava reservat especialment al senyor Toda i a
amics seus il·lustres, com el cardenal Vidal i Barraquer.
Al segon pis, a través d’un rebedor, accedim a la resta d’habitacions de la casa. Aquesta planta seria la reservada a la mare
de Toda, la senyora Francesca Güell, i a les convidades femenines
que pogués tenir la família.
L’església
Façana de l’església
Biblioteca
Interior de la casa
Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou
El naixement de la canònica
Espai sarraí
La construcció del castell monestir d’Escornalbou, segons el
pare Papió, el primer que va recollir la història d’aquesta
muntanya al 1765, sembla que es féu en un espai pròxim d’on
hi havia hagut una antiga fortalesa sarraïna, dependent del valiat
de Siurana.
La documentació històrica ens indica que, el mes de maig del
1170, poc després de la conquesta d’aquests territoris, el rei
Alfons I el Cast, amb el consell i la voluntat d’Albert de Castellvell,
senyor de Siurana, donà el lloc d’Escornalbou a Joan de Santboi
per tal que restaurés i repoblés l’indret. També s’acordà que
s’hi edifiqués una església dedicada a sant Miquel, una fortalesa
i una canònica agustiniana.
Orígens de la canònica
El 26 de juny de 1198 la comunitat d’Escornalbou i l’arquebisbe
Ramon de Castellterçol signaven una concòrdia per la qual es
confirmava la concessió a Joan de Santboi de les propietats,
els delmes, les primícies, els drets i la senyoria sobre totes les
terres del voltant de la canònica que eren de la mitra i el capítol
tarragoní. El capítol es va reservar el dret d’escollir el prior de
la canònica, càrrec que, anys més tard, assumiria l’arquebisbe
de Tarragona.
D’aquesta manera la canònica agustiniana era fundada el 1198
pel prior Joan de Santboi i sis canonges més, que depenien de
la seu tarragonina. La canònica va ser consagrada el 5 de juliol
de 1240 per l’arquebisbe prior de Tarragona Pere d’Albalat.
Creixement i consolidació dels dominis
de la Canònica
Quan, l’any 1170, es donà a Joan de Santboi el lloc d’Escornalbou
perquè s’hi fundés la canònica, s’establiren, també, els límits
del que havia de ser la baronia d’Escornalbou, un territori molt
més ampli que incloïa dins el seu terme l’Argentera, Colldejou,
Duesaigües, Riudecanyes i Vilanova d’Escornalbou (comarca
del Baix Camp), i la Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixera
(comarca del Priorat). Tots aquests territoris passaven a
dependre de l’església de Sant Miquel i a Joan de Santboi a
perpetuïtat, fet que significava que els dominis sobre aquests
espais eren vitalicis, passaven de prior a prior.
Joan de Santboi va haver de fortificar l’indret i alhora emprengué
la tasca de repoblar el territori. Així, l’any 1178, es coneix la
donació a Ramon i Guillem de Malagranada i vuit colonitzadors
més per tal que s’estableixin a les terres properes a la canònica.
La baronia d’Escornalbou ja el 1170 era independent; malgrat
tot, sembla que es mantenien uns certs lligams amb l’antic
terme de Siurana, fet que provocà alguns enfrontaments al
llarg dels anys.
La vida canonical
El model de vida de la canònica agustiniana
Els canonges són els sacerdots que s’agrupen per dur una vida
en comunitat, aplegats al servei d’una església, que s’anomena
canònica. A la fi del segle XI, es produeix la reforma de la regla
aquisgranesa. La reforma tendeix a acostar la vida canonical
a la vida benedictina, pel que fa referència a la renúncia de
posseir béns propis; es fonamenta en una suposada regla de
sant Agustí, motiu pel qual s’anomenen canòniques agustinianes.
Els priors
El càrrec de prior era el més important dins de la canònica, ja
que aquest era l’encarregat de prendre les decisions més
rellevants que afectaven tant els afers interns de la canònica
com els que feien referència als territoris que en depenien.
A partir del 1227, el càrrec de prior passà a mans de l’arquebisbe
de Tarragona, però les seves absències van fer aconsellable,
més endavant, la creació d’un nou càrrec, el de sots-prior, que
residiria sempre al monestir i s’encarregaria dels assumptes
propis de la vida de la canònica.
L’edifici canonical i el convent franciscà
De l’antiga canònica resten l’església, la cripta i l’ala de llevant
del claustre on hi havia hagut la sagristia i la sala capitular.
L’església
Fou construïda entre els segles XII i XIII i s’inclou en l’arquitectura
de la Catalunya Nova, que, tot i ser romànica per proporcions
i elements decoratius, ja ens transporta als nous llenguatges
formals i constructius del gòtic.
L’església, de nau única, és coberta amb volta de canó de perfil
apuntat, suportada per arcs formers adossats als murs laterals.
La nau acaba en un absis quadrat que és cobert amb volta
ogival. Amb un arc toral apuntat s’uneixen la volta de la nau i
la de l’absis. Una petita porta situada a mà dreta ens porta a
la sagristia i al claustre.
La porta principal del temple, a la façana de ponent, té el timpà
llis i s’acaba de resoldre amb tres arquivoltes que s’aguanten
sobre tres columnes. A la part exterior de la façana s’entreveuen
quatre permòdols que ens indiquen que allà hi hauria hagut un
porxo, que en la darrera gran reforma de principis de segle XX
es va eliminar.
La cripta
La cripta, situada sota el paviment del prebisteri, està formada
per tres naus perpendiculars a la directriu de la nau, separades
per dues files d’arcs formers, amb un pilar central. Actualment
s’accedeix a la cripta pel costat del mur nord, tot i que l’entrada
original era per l’interior de l’església.
El claustre
El claustre, situat a la banda sud de l’església, era l’espai
distribuïdor de la resta de dependències de la canònica. Avui
el trobem transformat en el jardí de la casa senyorial. A l’ala
de llevant es conserven les úniques dependències del monestir,
la sagristia i la sala capitular. A l’ala sud trobem el mirador que
féu construir Eduard Toda aprofitant set arcs de l’antic claustre,
a més de pedres i capitells.
Durant l’estada dels pares franciscans (dels segles XVI al XIX)
es van fer obres de reforma en el claustre. Van desfer el claustre
romànic d’un sol pis i el van substituir per un de parets tancades
que s’aixecava en tres pisos fins a la teulada de l’església. A
l’arribada dels franciscans observants és quan hi hagué més
reformes a l’espai. Així, al costat del claustre, al primer pis,
s’hi van construir les habitacions dels frares i, al segon pis, un
total de 60 cel·les, entre altres modificacions.
La sala capitular
La sala capitular era l’espai on es reunia la comunitat monàstica
per tractar-hi els afers interns del monestir. És una sala quadrada,
coberta amb volta de creueria. Les finestres de la porta es
resolen amb arcs de mig punt.
A partir de la reforma de Toda, l’antiga sala capitular passà a
ser una capella dedicada a la Mare de Déu del Llibre o Bibliòfila.
De l’esplendor a la crisi
Al segle XIV la comunitat canonical entrà en una espiral de
decadència que té el seu origen en la mala administració dels
béns del monestir i dels territoris que depenien d’aquest.
Crisi i desaparició del priorat
Les contínues absències del prior agreujaran la crisi i, fruit
d’aquesta situació, l’arquebisbe prior Ènnec de Vallterra, l’any
1387, va crear la figura del sots-prior que residiria de manera
obligatòria a la canònica i en ell recauria la reorganització tant
de la canònica com de la baronia.
Al segle XVI la comunitat agustiniana d’Escornalbou només tenia
un canonge. Així, el 1574, l’arquebisbe de Tarragona, Gaspar
Cervantes de Gaeta, va optar per la secularització del monestir
que permeté l’establiment d’una comunitat de pares franciscans
recol·lectes l’any 1580. Un segle més tard, el 1686, els
franciscans observants hi funden un seminari per a les missions
americanes.
La presència de pares franciscans a Escornalbou durà fins a
l’exclaustració del 1835, fruit dels processos de desamortitza­
cions que emprengueren els governs de l’època.
Home del seu temps i amant d’Escornalbou
A Madrid va estudiar la carrera de dret i va establir una forta
amistat amb el polític Víctor Balaguer. La influència d’E. Castelar
farà que durant la Primera República, el 1873, ingressi com a
agregat diplomàtic al Ministeri d’Estat. Així l’any 1876 va anar
com a vicecònsol a Macau, Hong Kong i Xangai.
L’any 1882 tornà a Catalunya i, de la mà de Víctor Balaguer,
entrà en contacte amb els prohoms de la Renaixença. Des
d’aleshores escriví en català i començà a col·laborar a les
revistes La Ilustració Catalana i La Renaixença.
El 1884 va anar com a cònsol a Egipte, on inicià un seguit
d’excavacions a Tebes i reuní una col·lecció d’objectes egipcis
que actualment es troba repartida entre el Museo Arqueológico
de Madrid i el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. El
1887 va ser destinat a Càller i, aconsellat per Marià Aguiló,
establí estrets lligams amb la ciutat de l’Alguer, on impulsà la
investigació del passat català d’aquest punt de l’illa de Sardenya.
Entre els anys 1889 i 1896 va ser cònsol a Hèlsinki i a Le
Havre i al 1898 va actuar a París com a secretari de la comissió espanyola encarregada de negociar la pau amb els Estats
Units.
Instal·lat a Londres, després d’haver deixat l’activitat consular,
es dedicà als negocis privats que li permeteren acumular una
fortuna considerable com a representant de les navilieres Soto
i Aznar.
Eduard Toda i Güell va néixer a Reus el 1855. Diplomàtic i escriptor, va ser coetani de l’arquitecte Antoni Gaudí i amic del
poeta Joaquim Bartrina, entre d’altres.
El seu retorn a Catalunya es produí l’any 1918 i s’instal·là a
l’antic monestir d’Escornalbou, que havia adquirit el 1911 i
restaurat totalment, sota el criteri de la seva mare, Francesca
Güell i Mercader. La restauració no va tornar l’edifici al seu
estat original, sinó que s’aprofità el que en quedava per bastirhi una residència de caire senyorial.
Nebot del periodista i polític Josep Güell i Mercader, des de
molt jove es va interessar pel monestir de Poblet, del qual
acabaria impulsant la restauració i n’escriuria, amb només
quinze anys, Poblet. Datos y apuntes (1870).
Eduard Toda va establir una gran biblioteca, amb més de
60.000 volums, que convertí en despatx d’estudi sobre la
història d’Escornalbou i per on passaren les personalitats
catalanes més importants del moment.
Eduard Toda i Güell (1855-1941)
Des del 1916 va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans i
el 1920 ingressà a la Comissió de Monuments Històrics i
Artístics. Mogut pel seu interès per Poblet, l’any 1930 fou
nomenat president del Patronat de Poblet i en començà les
obres de restauració.
Interiors de la casa
Al gener del 1926, per problemes econòmics, va cedir el
castell d’Escornalbou a l’arquebisbat de Tarragona perquè hi
fessin un seminari d’estiu, a canvi de tenir-ne l’usdefruit vitalici.
L’arquebisbat no va poder mantenir el castell i, després d’uns
acords entre el cardenal Vidal i Barraquer i el mateix Toda,
el castell es posà a la venda l’any 1928. L’operació no va
tenir l’èxit esperat.
El 1939, acabada la Guerra Civil i exiliat Vidal i Barraquer,
Eduard Toda estava arruïnat i sense avaladors. L’any 1941 el
vicari general de l’arquebisbat tarragoní venia el castell, amb
el mobiliari i els terrenys, a Josep Maria Llopis, un comerciant
de Reus afecte a la Dictadura que utilitzà la casa senyorial com
a segona residència. L’any 1979, la propietat passà a mans
del Banco Urquijo, fins que la Generalitat de Catalunya i la
Diputació de Tarragona l’adquiriren al 1983.
Eduard Toda i Güell moria el 26 d’abril de 1941 al monestir de
Poblet, on va passar els últims anys de la seva vida.
La casa particular
En el lloc on es trobaven les antigues dependències de la
canònica i del monestir posterior, Eduard Toda hi féu construir
el que esdevindria la seva casa particular.
L’habitatge s’estructura a partir de tres plantes. A la planta
baixa trobem els espais d’ús quotidià de la família. Un petit
rebedor ens dóna accés a l’escala per pujar als pisos superiors
i també al menjador, la cuina i el celler, des del qual tenim
accés al pati.
El menjador principal de la casa, com altres sales, està decorat
amb una sèrie d’objectes, reflex dels nombrosos viatges de
Toda i de l’esperit col·leccionista del seu temps.
El petit balcó que s’hi pot veure s’anomena el balcó dels músics
i a sota hi podem observar una petita porta per on el servei
accediria a la cuina. A la vegada, des d’aquesta cuina, també
es tindria accés a l’entrada de servei de la casa i a l’entrada
de l’edifici senyorial. Aquestes zones són les que hauria d’utilitzar
el servei per no haver de fer servir l’espai de dia dels senyors
com a zona de pas.
A l’altre cantó de la sala, per una porta vidrada, accedim a la
sala d’estar amb mobles isabelins. Finalment arribem a la sala
de la ceràmica i a l’espai habilitat com a celler durant l’estada
de la família Llopis.
Al primer pis hi diferenciaríem dos espais. D’una banda, el que
ocupava la biblioteca i el despatx d’Eduard Toda i, de l’altra, el
gran saló principal i diversos dormitoris. Tant el primer com el
segon pis s’organitzen com a apartaments independents, ja
que a tots dos s’accedeix a partir d’un rebedor. Es creu que
el primer pis estava reservat especialment al senyor Toda i a
amics seus il·lustres, com el cardenal Vidal i Barraquer.
Al segon pis, a través d’un rebedor, accedim a la resta d’habitacions de la casa. Aquesta planta seria la reservada a la mare
de Toda, la senyora Francesca Güell, i a les convidades femenines
que pogués tenir la família.
a
Per saber-ne més:
· BROCÀ, Salvador de. Riudecanyes i la baronia d’Escornalbou. Riudecanyes:
Fundació Loaiza-Vidiella, 1986.
ctivitats educatives
· CATALÀ ROCA, Pere; BRASSÓ VAQUÉS, Miquel. Castell d’Escornalbou. A:
Els castells catalans. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993. 2a ed. Vol. 4, p.
161-166.
· GRAS i ELÍAS, Francisco. D’Escornalbou a Scala-dei. Barcelona: Tip. L’Avenç,
1910.
· PAPIÓ, Joan. Facsímil del llibre de La història d’Escornalbou del pare Joan
Papió, any 1765. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya, 1987.
A més de les visites guiades que habitualment es fan, adreçades
al món escolar i adaptades als diferents nivells educatius, el servei
educatiu del Museu d’Història de Catalunya i el Castell Monestir de
Sant Miquel d’Escornalbou han organitzat una proposta educativa
per a educació primària, secundària i batxillerat. En totes elles es
dóna a conèixer la història del castell i monestir, el seu entorn
natural i geogràfic, els seus pobladors i l’obra d’Eduard Toda.
· PEREA SIMÓN, Eugeni. Església i societat a l’arxidiòcesi de Tarragona
durant el segle XVIII: un estudi a través de les visites pastorals. Tarragona:
la Diputació, 2000.
· PLADEVALL I FONT, Antoni, dir. Catalunya romànica.Vol. XXI: El Tarragonès,
el Baix camp, l’Alt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà. Barcelona:
Enciclopèdia Catalana, 1986.
Les particularitats de l’espai obliguen a fer grups amb un màxim de
25 alumnes.
Les activitats que es fan en el Castell Monestir de Sant Miquel
d’Escornalbou són:
Els guardians d’Escornalbou
Itinerari guiat per l’interior d’una casa senyorial de principis del segle
XX, aixecada sobre l’antic monestir. La visita es complementa amb
un joc de pistes que, en grups, permet recórrer els diferents camins
de l’entorn immediat dels edificis d’Escornalbou, per trobar les
màscares que custodien els accessos i els llocs amb més panoràmica, com si en fossin els guardians.
Activitat adreçada als cicles mitjà i superior de Primària
Durada: 1 hora i 30 minuts.
Juga amb les imatges
Proposta d’itineraris a l’entorn del recinte monumental de Sant
Miquel d’Escornalbou: el passeig dels Frares, l’ermita de Santa Bàrbara, la Font del Sarraí i l’entorn de la muntanya. No necessàriament s’han de fer tots perquè no és un recorregut circular.
Experiència Fotogràfica Internacional
dels Monuments (EFIM)
Activitat adreçada al cicle superior de Primària
Durada: 1 hora i 30 minuts.
L’experiència és organitzada pels departaments de Cultura i Mitjans
de Comunicació, Educació i Acció Social i Ciutadania i és oberta
a tots els centres públics i privats de primària (cicle superior) i
secundària (ESO, Batxillerat i Cicles Formatius de Grau Mig).
Activitat adreçada a segon cicle de l’ESO i a batxillerat.
Durada: 2 hores.
· SERRA I VILARÓ, Joan. Escornalbou prehistòrich. Castell de Sant Miquel
d’Escornalbou: [s.n], 1925
· TODA, Eduard. Història d’Escornalbou. Reus: Edicions del Centre de Lectura,
1984.
Activitat adreçada a primària, secundària i batxillerat.
Durada: si es fan tots, d’1 hora. Visita lliure. Se subministrarà una
guia amb propostes.
L'Experiència té per objectiu apropar els joves al patrimoni monumental, per mitjà d'una experiència personal, lúdica i creativa,
basada en la fotografia. Els nois i noies tenen una oportunitat molt
atractiva de descobrir per ells mateixos -des de l’ull d’una càmeraalguns dels monuments més representatius de l’art i la història de
Catalunya.
L’activitat es divideix en dues fases: en una primera, els alumnes,
amb l’ajuda de l’educador, reconstruiran la història del monestir, a
l’època medieval i moderna, a través de fonts documentals històriques. La segona part consistirà en la visita a l’interior de la casa,
que ens permetrà acostar-nos a la vida quotidiana d’una família benestant de principis del segle XX.
· ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-J. La Desamortització dels béns de l’església
a la província de Tarragona: 1835-1845. Barcelona: Universitat de Barcelona.
Secció de Publicacions i Edicions, 1980.
Itineraris al voltant de Sant Miquel d’Escornalbou
Museu d'Història de Catalunya
Plaça Pau Vila,3
08003 Barcelona
Telèfon 93 225 47 00
www.mhcat.cat
Castell Monestir de Sant Miquel
d’Escornalbou
Riudecanyes. Baix Camp
Ctra. d’Escornalbou, s/n
43771 Riudecanyes
Telèfon: 97 783 40 07
Horaris de visita
· De l’1 d’octubre al 31 de maig:
de dimarts a diumenge, de 10 a 13.30 h i de 15 a 17.30 h.
· De l’1 de juny al 30 de setembre:
de dimarts a diumenge, de 10 a 13.30 h i de 16 a 19.30 h.
Visites comentades per a grups escolars
Adreçades a primària, secundària i batxillerat. Durada: 1 hora.
Itinerari Els guardians d’Escornalbou
Adreçat als cicles mitja i superior de primària. Durada: 1 h i 30 min.
Itinerari Juga amb les imatges
Adreçat al cicle superior de primària. Durada: 1 h i 30 min.
Descobreix la història d’Escornalbou
Adreçat al segon cicle d’ESO i a batxillerat. Durada: 2 h.
Itineraris per Escornalbou
Adreçat a primària, secundària i batxillerat. Durada: 1 h (si es fan tots).
Castell Monestir
de Sant Miquel
d’Escornalbou
La voluntat del Servei Educatiu del Museu
d’Història de Catalunya és oferir cada any noves
experiències pedagògiques aplicades
al patrimoni arquitectònic i dirigides a tots
els nivells educatius: educació infantil, educació
primària, educació secundària i batxillerat,
tot ajustant els continguts i procediments
als objectius curriculars dels diferents cicles
de cada etapa. Més enllà de l’educació formal,
les propostes educatives del museu van
adreçades, també, a l’educació en el lleure
de les famílies que visiten els monuments
els caps de setmana i durant les vacances,
tot oferint una manera diferent de conèixer
i viure la història de Catalunya.
Informació i reserves al telèfon: 695 186 873
Experiència Fotogràfica Internacional dels Monuments (EFIM)
Informació: 93 225 47 00 i www.mhcat.cat
Àrea de Difusió i Documentació Museu d'Història de Catalunya.
Coordinació: Ita Llevadot (mllevado@gencat.net) i Griselda Aixelà.
Text del dossier: Pere de Manuel, Montserrat Palomera i Guiomar Bonet.
Activitats educatives: Montserrat Caballero i Montserrat Palomera.
Fotografies: MHC.
Disseny gràfic: Toni Zamora.
Vista del Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou
Una de les prioritats del Museu d’Història
de Catalunya, ara estès per tot el territori català,
és la de facilitar el coneixement, la sensibilització
i el gaudi de la història de Catalunya
i del patrimoni cultural a tots els ciutadans i,
d’una manera molt especial, als escolars d’arreu
de Catalunya. És per aquest motiu que iniciem
una nova publicació, el dossier educatiu,
adreçat a la comunitat educativa, amb l’objectiu
d’ajudar a entendre els monuments
i d’informar de totes les activitats educatives
que s’hi realitzen.
· ROIGÉ, Dolors. Els noms de lloc i de persona de Riudecanyes. Reus: Centre
d’Estudis de la comarca de Reus, 1989.
Itinerari guiat per l’interior d’una casa senyorial de principis del segle
XX, aixecada sobre l’antic monestir. La visita es complementa amb
una activitat en la qual es treballen alguns dels símbols presents
a l’entorn. Els alumnes aprendran com els símbols són una altra
manera de representar persones o institucions. Al final, cada alumne
acabarà elaborant el seu propi escut!
Descobreix la història d’Escornalbou
Dossier educatiu
Des del 24 de febrer, pel Decret 201/2004,
el Museu d’Història de Catalunya gestiona
el patrimoni monumental propietat
de la Generalitat de Catalunya, del qual formen
part indrets tan emblemàtics com els monestirs
de Santes Creus i de Sant Pere de Rodes;
la barcelonina capella de Santa Àgata; la cartoixa
d’Escaladei; la Seu Vella de Lleida;
les canòniques agustinianes de Sant Miquel
d’Escornalbou, de Santa Maria de Vilabertran
i de Sant Vicenç de Cardona; el castell andalusí
de Miravet, baluard de l’orde del Temple;
i també les cases-museu de Rafael Casanova,
a Moià, i de Prat de la Riba, a Castellterçol.
Jaume Sobrequés i Callicó
Director del Museu d’Història de Catalunya
El castell monestir de Sant Miquel d’Escornalbou està situat al vessant
sud de la muntanya d’Escornalbou, a uns 650 m d’altitud. Aquest conjunt
monumental s’ha d’entendre a partir dels canvis que Eduard Toda i Güell
hi va realitzar després d’haver-lo comprat. D’aquesta manera, a principis
del segle passat, els vestigis del que havia estat durant l’edat mitjana
castell i canònica agustiniana i, a l’edat moderna, convent franciscà es
transformaren en una casa senyorial amb aires de castell fortalesa al
començament del segle XX.
a
Per saber-ne més:
· BROCÀ, Salvador de. Riudecanyes i la baronia d’Escornalbou. Riudecanyes:
Fundació Loaiza-Vidiella, 1986.
ctivitats educatives
· CATALÀ ROCA, Pere; BRASSÓ VAQUÉS, Miquel. Castell d’Escornalbou. A:
Els castells catalans. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993. 2a ed. Vol. 4, p.
161-166.
· GRAS i ELÍAS, Francisco. D’Escornalbou a Scala-dei. Barcelona: Tip. L’Avenç,
1910.
· PAPIÓ, Joan. Facsímil del llibre de La història d’Escornalbou del pare Joan
Papió, any 1765. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya, 1987.
A més de les visites guiades que habitualment es fan, adreçades
al món escolar i adaptades als diferents nivells educatius, el servei
educatiu del Museu d’Història de Catalunya i el Castell Monestir de
Sant Miquel d’Escornalbou han organitzat una proposta educativa
per a educació primària, secundària i batxillerat. En totes elles es
dóna a conèixer la història del castell i monestir, el seu entorn
natural i geogràfic, els seus pobladors i l’obra d’Eduard Toda.
· PEREA SIMÓN, Eugeni. Església i societat a l’arxidiòcesi de Tarragona
durant el segle XVIII: un estudi a través de les visites pastorals. Tarragona:
la Diputació, 2000.
· PLADEVALL I FONT, Antoni, dir. Catalunya romànica.Vol. XXI: El Tarragonès,
el Baix camp, l’Alt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà. Barcelona:
Enciclopèdia Catalana, 1986.
Les particularitats de l’espai obliguen a fer grups amb un màxim de
25 alumnes.
Les activitats que es fan en el Castell Monestir de Sant Miquel
d’Escornalbou són:
Els guardians d’Escornalbou
Itinerari guiat per l’interior d’una casa senyorial de principis del segle
XX, aixecada sobre l’antic monestir. La visita es complementa amb
un joc de pistes que, en grups, permet recórrer els diferents camins
de l’entorn immediat dels edificis d’Escornalbou, per trobar les
màscares que custodien els accessos i els llocs amb més panoràmica, com si en fossin els guardians.
Activitat adreçada als cicles mitjà i superior de Primària
Durada: 1 hora i 30 minuts.
Juga amb les imatges
Proposta d’itineraris a l’entorn del recinte monumental de Sant
Miquel d’Escornalbou: el passeig dels Frares, l’ermita de Santa Bàrbara, la Font del Sarraí i l’entorn de la muntanya. No necessàriament s’han de fer tots perquè no és un recorregut circular.
Experiència Fotogràfica Internacional
dels Monuments (EFIM)
Activitat adreçada al cicle superior de Primària
Durada: 1 hora i 30 minuts.
L’experiència és organitzada pels departaments de Cultura i Mitjans
de Comunicació, Educació i Acció Social i Ciutadania i és oberta
a tots els centres públics i privats de primària (cicle superior) i
secundària (ESO, Batxillerat i Cicles Formatius de Grau Mig).
Activitat adreçada a segon cicle de l’ESO i a batxillerat.
Durada: 2 hores.
· SERRA I VILARÓ, Joan. Escornalbou prehistòrich. Castell de Sant Miquel
d’Escornalbou: [s.n], 1925
· TODA, Eduard. Història d’Escornalbou. Reus: Edicions del Centre de Lectura,
1984.
Activitat adreçada a primària, secundària i batxillerat.
Durada: si es fan tots, d’1 hora. Visita lliure. Se subministrarà una
guia amb propostes.
L'Experiència té per objectiu apropar els joves al patrimoni monumental, per mitjà d'una experiència personal, lúdica i creativa,
basada en la fotografia. Els nois i noies tenen una oportunitat molt
atractiva de descobrir per ells mateixos -des de l’ull d’una càmeraalguns dels monuments més representatius de l’art i la història de
Catalunya.
L’activitat es divideix en dues fases: en una primera, els alumnes,
amb l’ajuda de l’educador, reconstruiran la història del monestir, a
l’època medieval i moderna, a través de fonts documentals històriques. La segona part consistirà en la visita a l’interior de la casa,
que ens permetrà acostar-nos a la vida quotidiana d’una família benestant de principis del segle XX.
· ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-J. La Desamortització dels béns de l’església
a la província de Tarragona: 1835-1845. Barcelona: Universitat de Barcelona.
Secció de Publicacions i Edicions, 1980.
Itineraris al voltant de Sant Miquel d’Escornalbou
Museu d'Història de Catalunya
Plaça Pau Vila,3
08003 Barcelona
Telèfon 93 225 47 00
www.mhcat.cat
Castell Monestir de Sant Miquel
d’Escornalbou
Riudecanyes. Baix Camp
Ctra. d’Escornalbou, s/n
43771 Riudecanyes
Telèfon: 97 783 40 07
Horaris de visita
· De l’1 d’octubre al 31 de maig:
de dimarts a diumenge, de 10 a 13.30 h i de 15 a 17.30 h.
· De l’1 de juny al 30 de setembre:
de dimarts a diumenge, de 10 a 13.30 h i de 16 a 19.30 h.
Visites comentades per a grups escolars
Adreçades a primària, secundària i batxillerat. Durada: 1 hora.
Itinerari Els guardians d’Escornalbou
Adreçat als cicles mitja i superior de primària. Durada: 1 h i 30 min.
Itinerari Juga amb les imatges
Adreçat al cicle superior de primària. Durada: 1 h i 30 min.
Descobreix la història d’Escornalbou
Adreçat al segon cicle d’ESO i a batxillerat. Durada: 2 h.
Itineraris per Escornalbou
Adreçat a primària, secundària i batxillerat. Durada: 1 h (si es fan tots).
Castell Monestir
de Sant Miquel
d’Escornalbou
La voluntat del Servei Educatiu del Museu
d’Història de Catalunya és oferir cada any noves
experiències pedagògiques aplicades
al patrimoni arquitectònic i dirigides a tots
els nivells educatius: educació infantil, educació
primària, educació secundària i batxillerat,
tot ajustant els continguts i procediments
als objectius curriculars dels diferents cicles
de cada etapa. Més enllà de l’educació formal,
les propostes educatives del museu van
adreçades, també, a l’educació en el lleure
de les famílies que visiten els monuments
els caps de setmana i durant les vacances,
tot oferint una manera diferent de conèixer
i viure la història de Catalunya.
Informació i reserves al telèfon: 695 186 873
Experiència Fotogràfica Internacional dels Monuments (EFIM)
Informació: 93 225 47 00 i www.mhcat.cat
Àrea de Difusió i Documentació Museu d'Història de Catalunya.
Coordinació: Ita Llevadot (mllevado@gencat.net) i Griselda Aixelà.
Text del dossier: Pere de Manuel, Montserrat Palomera i Guiomar Bonet.
Activitats educatives: Montserrat Caballero i Montserrat Palomera.
Fotografies: MHC.
Disseny gràfic: Toni Zamora.
Vista del Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou
Una de les prioritats del Museu d’Història
de Catalunya, ara estès per tot el territori català,
és la de facilitar el coneixement, la sensibilització
i el gaudi de la història de Catalunya
i del patrimoni cultural a tots els ciutadans i,
d’una manera molt especial, als escolars d’arreu
de Catalunya. És per aquest motiu que iniciem
una nova publicació, el dossier educatiu,
adreçat a la comunitat educativa, amb l’objectiu
d’ajudar a entendre els monuments
i d’informar de totes les activitats educatives
que s’hi realitzen.
· ROIGÉ, Dolors. Els noms de lloc i de persona de Riudecanyes. Reus: Centre
d’Estudis de la comarca de Reus, 1989.
Itinerari guiat per l’interior d’una casa senyorial de principis del segle
XX, aixecada sobre l’antic monestir. La visita es complementa amb
una activitat en la qual es treballen alguns dels símbols presents
a l’entorn. Els alumnes aprendran com els símbols són una altra
manera de representar persones o institucions. Al final, cada alumne
acabarà elaborant el seu propi escut!
Descobreix la història d’Escornalbou
Dossier educatiu
Des del 24 de febrer, pel Decret 201/2004,
el Museu d’Història de Catalunya gestiona
el patrimoni monumental propietat
de la Generalitat de Catalunya, del qual formen
part indrets tan emblemàtics com els monestirs
de Santes Creus i de Sant Pere de Rodes;
la barcelonina capella de Santa Àgata; la cartoixa
d’Escaladei; la Seu Vella de Lleida;
les canòniques agustinianes de Sant Miquel
d’Escornalbou, de Santa Maria de Vilabertran
i de Sant Vicenç de Cardona; el castell andalusí
de Miravet, baluard de l’orde del Temple;
i també les cases-museu de Rafael Casanova,
a Moià, i de Prat de la Riba, a Castellterçol.
Jaume Sobrequés i Callicó
Director del Museu d’Història de Catalunya
El castell monestir de Sant Miquel d’Escornalbou està situat al vessant
sud de la muntanya d’Escornalbou, a uns 650 m d’altitud. Aquest conjunt
monumental s’ha d’entendre a partir dels canvis que Eduard Toda i Güell
hi va realitzar després d’haver-lo comprat. D’aquesta manera, a principis
del segle passat, els vestigis del que havia estat durant l’edat mitjana
castell i canònica agustiniana i, a l’edat moderna, convent franciscà es
transformaren en una casa senyorial amb aires de castell fortalesa al
començament del segle XX.