O - AELG

O tabú
Tabua
El tabú
XXIII. Galeusca
Idazle galegoen, euskaldunen
eta katalanen arteko topaketak
Iruña, 2006ko azaroaren 1etik 4ra
O tabú
Tabua
El tabú
Liburu hau ateratzen lagundu dute:
Eskerrak: Antton Olariagari eskainitako laguntza eta
ideiengatik; Chillida-Lekuri Eduardo Chillidaren Kate I
grabatua uzteagatik eta EIErekin elkarlanean aritzeagatik;
ekimen honetan parte hartu duten idazle galego, katalan eta
euskaldun guztiei, eta baita ere itzultzaileei, hiru hizkuntzen
arteko zubi izan zaretelako.
© Egileena
Lehen edizioa: 2006ko azaroa
Edizioa: Euskal Idazleen Elkartea
Zemoria kalea, 25 behea 20013 Donostia
eie@idazleak.org www.idazleak.org
Galeuscako lan-taldea: Eluska Urruxulegi, Andrea Etxauri,
Bego Andonegi eta Hasier Rekondo.
Koordinazioa: Iratxe Etxebeste.
Azalaren diseinua: Ganboa.
Maketazioa eta inprenta: K3 inprimategia
XXIII. Galeusca
O TABÚ NA LITERATURA GALEGA
Tabú e tópico
Camilo Franco . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Residuos polinesios (O tabú ideolóxico)
Bieito Iglesias . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
O tabú e as relacións (O tabú afectivo)
Xavier Queipo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Escuridades de noso (O tabú estético)
Isidro Novo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Contos rompe-tabúes
Eu era a fame
Marilar Aleixandre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
A proba
Xabier P. Docampo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
O totalitarisme do “o”
María Reimóndez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
A fotografía completa
Antón Riveiro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Vivir
Xerardo Méndez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
21
27
35
49
55
59
63
67
71
O TABÚ NA LITERATURA VASCA
O irmán, a filla e a nai do escritor.
Reflexión sobor do tabú fundacional na literatura vasca
Ur Apalategi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75
Ó revés do día. Un Santpancracio grotesco (O tabú ideolóxico)
Markos Zapiain . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83
O tabú afectivo. Medos e preguntas
Leire Bilbao . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97
Os tabúes estéticos na literatura vasca
Anjel Erro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105
Contos rompe-tabúes
A anguieira
Josu Iraeta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
A hora dos cans
Juan Jose Ispizua . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Vestida de frío
Ixabel Millet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Gautxoria: un relato de amor
Joseba Felix Tobar Arbulu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Sanfermíns dende o cortello. A sorprendente mañá dun toro punk
Asel Luzarraga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
113
119
123
129
137
O TABÚ NA LITERATURA CATALANA
É certo que hai escritores que rompen tabús
Isabel-Clara Simó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
O tabú ideolóxico
Núria Albó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Sobre o tabú afectivo
Teresa d’Arenys . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
O tabú estético: a maxia da súa renovación
Carles Cortés . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Contos rompe-tabúes
O merlo
Roser Atmetlla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Blue tabú
Carles Cano . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Mamae, mamae, per que me deixaches?
Teresa Costa-Gramunt . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Averno e edén
Encarna Sant-Celoni . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
A tentación da carne
Ramon Solsona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
141
149
155
161
167
173
179
185
189
XXIII. Galeusca
TABUA LITERATURA GALEGOAN
Tabua eta topikoa
Camilo Franco . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Polinesiar hondarrak (Tabu ideologikoa)
Bieito Iglesias . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Tabua eta harremanak (Tabu afektiboa)
Xavier Queipo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Gure ilunpeak (Tabu estetikoa)
Isidro Novo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ipuinak, tabuekin hausteko
Ni neu, gose nintzen
Marilar Aleixandre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Froga
Xabier P. Docampo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
“O”-ren totalitarismoa
María Reimóndez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Argazki osoa
Antón Riveiro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Bizi
Xerardo Méndez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
201
207
215
229
235
239
243
247
251
TABUA EUSKAL LITERATURAN
Idazlearen anaia, alaba eta ama.
Gogoeta euskal literaturaren tabu fundatzaileaz
Ur Apalategi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Egunez ez bezala. San Pankrazio barregarri (Tabu ideologikoa)
Markos Zapiain . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Tabu afektiboa. Beldurrak eta galderak?
Leire Bilbao . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Tabu estetikoak euskal literaturan
Anjel Erro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ipuinak, tabuekin hausteko
Txitxardinetan
Josu Iraeta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Oren orena
Juan Jose Ispizua . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Hortzburuan
Ixabel Millet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Gautxoria: maitasunezko istorioa
Joseba Felix Tobar Arbulu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Sanferminak kortatik. Zezen punk baten ezusteko goiza
Asel Luzarraga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
257
265
279
287
295
301
305
309
319
TABUA LITERATURA KATALANEAN
Ba ote dago benetan tabuak hausten dituen idazlerik?
Isabel-Clara Simó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Tabu ideologikoa
Núria Albó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Atxekimenduzko tabuaz
Teresa d’Arenys . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Tabu estetikoa: bere berrikuntzaren magia
Carles Cortés . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ipuinak, tabuekin hausteko
Zozoa
Roser Atmetlla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Blue tabua
Carles Cano . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ama, ama, zergatik utzi nauzu?
Teresa Costa-Gramunt . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Avernoa e edena
Encarna Sant-Celoni . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Haragiaren tentaldiak
Ramon Solsona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
323
333
339
345
351
357
363
369
373
XXIII. Galeusca
EL TABÚ EN LA LITERATURA GALLEGA
Tabú i tópic
Camilo Franco . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Residus polinesics (El tabú ideológic)
Bieito Iglesias . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
O tabú i les relacións (El tabú afectiu)
Xavier Queipo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Oscuritats d´en nelso (El tabú estètic)
Isidro Novo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Contes contra-tabú
Jo era la gana
Marilar Aleixandre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La prova
Xabier P. Docampo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
O totalitarisme do “o”
María Reimóndez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La fotografía completa
Antón Riveiro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Viure
Xerardo Méndez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
383
391
401
415
423
429
435
441
447
O TABÚ EN LA LITERATURA BASCA
El germà, la filla I la mare de l´escriptor.
Reflexió sobre el tabú fundador de la literatura basca
Ur Apalategi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
No pas com de dia. Sant Pancraç còmic (El tabú polític)
Markos Zapiain . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El tabú afectiu. Pors i preguntes?
Leire Bilbao . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El tabú estètic en la literatura basca
Anjel Erro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Contos rompe-tabúes
Pescant anguiles
Josu Iraeta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
L´hora dels gossos
Juan Jose Ispizua . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Al pic de la fred
Ixabel Millet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Gautxoria: un relat damor
Joseba Felix Tobar Arbulu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Les festes de Sant Fermí des de la cort.
L´alba inesperada d´un brau punk
Asel Luzarraga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
451
459
473
481
489
495
499
503
513
EL TABÚ EN LA LITERATURA CATALANA
De debò hi ha escriptors que trenquen tabús?
Isabel-Clara Simó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Tabú ideològic
Núria Albó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Sobre el tabú afectiu
Teresa d’Arenys . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El tabú estètic: la màgia de la seua renovació
Carles Cortès . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Contos rompe-tabúes
La merla
Roser Atmetlla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Blue tabú
Carles Cano . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Mare, mare, per què m’has abandonat?
Teresa Costa-Gramunt . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Avern i edén
Encarna Sant-Celoni . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La temptació de la carn
Ramon Solsona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
517
525
531
537
543
549
555
561
565
O tabú
TRADUTORES
• do éuscaro ao galego, Iratxe Retolaza
• do catalán ao galego, Lluïsa Soaz
Fito Rodriguez
Presidente da Asociación de Escritores Vascos
Tabúes en Iruñea
Xunto á nova edición de Galeusca, desembarcan na vella capital
vasca, logo de seren espallados polos pobos de todo o mundo, os
tabúes que o capitán Cook atopou nos Mares do Sur.
O tabú é un agasallo das humildes linguas polinesias a tódolos
diccionarios do mundo. Toda cultura nomea o tabú para expresalo
prohibido: perigosas relacións persoais, desexos e pretensións...
Pero tamén as persoas e as cousas pódense converter en tabú. Ou
as palabras... e os idiomas.
Cúmprese século e medio do nacemento de Sigmund Freud, quen
publicaría en 1912 o ensaio Tótem e Tabú, onde o doutor-escritor
tenta buscar unha explicación aos medos sociais, e polo tanto aos
propios humanos, a través da figura do tabú. Freud valeuse do
concepto do tabú para estudiares que provoca a fobia, o padecemento
ou o temor en cada sociedade, e que é o que nos axuda a superalos
e esquecelos.
Tal é a nosa intención nesta edición de Galeusca. Subliñar as
censuras e as contencións na nosa actividade literaria, e aplicalo na
nosa indagación cultural.
O tabú nos nosos escritos e os temas tabú. Tanto na política como
no mundo afectivo e no plano estético. Para densenrolar todos estos
aspectos xuntámonos os escritores cataláns, galegos e vascos na
Pamplona de hoxe en día, onde se coñece que, moi ó contrario da
antiga cidade, converteron o noso ancestral idioma case nun novo
tabú.
Coñecer, discutir, debatelos tabúes agochados, e por que non,
parodialos máis manifestos. Ese é o obxectivo da XXIII edición de
Galeusca. E esa é a finalidade destas palabras.
Camilo Franco
O tabú
Camilo Franco é, ademais de pai, escritor,
crítico teatral e xornalista, ocupacións que
asume polas seguintes razóns: “para non estar
quieto, porque son cousas que aprendín a facer
e xa está, e tamén porque son oficios que
permiten exercer a observación e, ás veces,
cobrar por ela”. Nado en Ourense en 1963,
coñécenselle libros de relatos breves como
“A lúa no cénit e outros textos” (Edicións do
Castro) e “En Malos Pasos” (Xerais). A quen
isto escribe sempre lle gustou, ademais, o
título dun artigo seu: “Todo o que os
académicos dirán sobre Blanco Amor”.
Camilo Franco comparte a querencia pola
ironía como ferramenta de uso diario para
mirar o mundo. “A ironía é a lírica do porvir.
A ironía, máis que nada, é un xeito de mirar.
Sirve pra regular a distancia, pero permite ver
o esencial das cousas e poñelas nun lugar
razonable. É unha forma de autocrítica, polo
tanto revolucionaria. Prevén contra a
institucionalización, así que é unha forma
lúcida de expresión. Tamén é un antídoto
contra o ridículo”.
19
20
Tabú
e tópico
Camilo Franco
Entre as miñas lecturas iniciáticas nunca figurou aquel libro de
Margaret Mead que merquei nun saldo retirado dos quioscos tralo
fracaso dunha colección coa que se pretendía ilustrar ás clases
desfavorecidas co mellor da cultura occidental. Como ninguén nunca,
baixo ningún concepto, deixa de formarse unha opinión por pouco
documentada que esta estea, eu deducín da única lectura que fixen
do libro, a do seu título, que Adolescencia, sexo e cultura en Samoa
era un adianto da utopía. Deducín algo máis e mesmo algo que por
contraposición me parecía espectacular: os adolescentes daquela
cultura nos antípodas tiñan máis ben pouca necesidade de
masturbarse. Foi unha dedución sensacional desde o punto de vista
literario e terrible desde o punto de vista científico. Neste lado do
mundo, eu, como case toda a miña clase social, estaba condenado ao
traballo manual.
A parte sensacional da dedución ten que ver con dúas circunstancias lectoras: a primeira, chegar á conclusión de que aquela era
unha sociedade sexual só porque a autora decidira incluír a palabra
sexo no título. É dicir, tiñan o sexo explícito. A segunda cuestión,
evidente, era que naquela altura da miña vida non consideraba que
a masturbación (a propia) fose unha práctica sexual.
Logo descubrín que nalgunhas edicións de tan deostado libro, a
palabra sexo non aparecía no título e comecei a comprender por que
as mulleres protagonizan tantos anuncios de automóbiles. Ao tempo
comecei a entender algunhas outras cousas aínda que ningunha delas
excesivamente útiles. A primeira delas é que hai un procedemento
social, non sei si planificado ou intuitivo pero tremendamente
efectivo, que primeiro constrúe un muro arredor de un argumento
para logo suxerilo constantemente como un medio de tracción. Pasa
21
co sexo. Pasa con esa fronteira estúpida marcada entre os que din
coñecer a diferenza entre o erotismo e a pornografía. Pero o sexo,
por unha vez, é o fácil. A sociedade repite a actuación con cousas
tan altisonantes e que xeran tanta literatura como a liberdade.
Quizais por iso comecei a disociar a palabra tabú da palabra sexo
e vin que a sociedade vai repetindo os comportamentos de maneira
máis ben pouco sutil ou incluso aborrecida e cando un algo desexable
ou que nos fai mellores circula con demasiada facilidade, comeza un
movemento pouco disimulado de represión e un xogo de mensaxes
subliminais que nos asegura que un pode chegar a ese estadio do
desexable por calquera vía menos pola lóxica ou directa. Como esta
é unha sociedade capitalista, agora a forma é maioritariamente
comercial. Pulir os cartos nun centro comercial é un xeito de
combater o tabú. O xeito que mellor convén ao comercio.
Nalgún outro momento da revelación decateime de que esta é
unha sociedade majete-democráta. Un campionato do bo rollo
expandido ata o punto de convertelo en doutrina política finisecular:
o talante. Os siloxismos continuados deberían conducirnos a unha
evidencia. O tabú non pode operar hoxe como naquela época de
curas exaltados, de mulleres que pecaban por omisión e de homes
que o facían por ir alén do pensamento. O tabú non pode ter agora
a compoñente estritamente sexual que alimentou as portadas de case
todas as revistas da transición ás que tiven acceso, desde Interviu
ao Penthouse pasando polo Lib. Ese tabú hoxe non levaría a xente
a Perpiñán porque unha vez que un adolescente é capaz de ler nun
libro de texto como é exactamente o acto da reprodución humana
non hai líbido capaz de madurar.
Os mecanismos do tabú funcionan de maneira correctora. Tenden
a formarse como as pérolas no interior dunha ostra: hai unha area
que molesta e o organismo procede a envolvelo cunha capa que, en
certo sentido, pode ser de fantasía. Recóbreo de imposibilidade. Da
imposibilidade de nomealo, da imposibilidade de proceder sobre el.
Nun sentido evidente quen establece o tabú non quere recoñecer a
natureza humana. Este é un asunto por demais a debater porque,
habitualmente, os tabús veñen decididos en occidente por aqueles
que máis intensamente cren na orixe divina do ser humano. Será por
iso, pola fe que teñen nas súas crenzas, que non acreditan tanto no
ser humano como especie animal e tampouco cren no ineludible do
seu comportamento. Calquera sociedade que estableza un tabú
podería ter a completa seguridade de que, algún día, será
sobrepasado. En certo xeito, o tabú é a rotonda da fantasía. Obriga
a dar unha volta, a non entrar ás cousas polo centro, quizais a facer
algunhas filigranas que acaben como grandes xiros literarios. Ao
22
cabo, o tabú como a censura, serve para que algúns escritores
abandonen as frases feitas ou os cineastas consigan unha elipse que
todos os cineclubistas sinalen cincuenta anos despois nun casino de
provincias.
Deixeime levar polo pasado. Pero o pasado tamén é un tabú do
que aínda non se fala con confianza en moitas familias galegas. De
novo no presente, a cuestión non será tanto saber cales eran os tabús
mal curados que puñan cachondo ao meu avó como saber cales son
os tabús da sociedade contemporánea. Non aqueles herdados da vella
mitoloxía sexual cristiá, nin os impostos de maneira máis ben pouco
culta polo nacionalcatolicismo. O estupendo sería saber cales son os
tabús operantes diariamente na sociedade que fai ruído de portas
afora desta sala. Os tabús que operan nos medios de comunicación,
nas medias verdades dos escritores orgánicos e naqueles que, aínda
en fase embrionaria, anda ceibos polas escolas. Hainos, seguro.
Os tempos caen e os tabús transfórmanse. Non desaparecen
porque son unha ferramenta de control social. Como a violencia.
Pero, se a violencia se refina, por que os tabús non habían de cambiar
de maneiras. Agora, claro, estamos nunha sociedade, a occidental,
que se sente civilizada e, por días, incluso civilizadora. A unha
sociedade confortable quizais lle corresponda un tabú relaxado e
displicente. Desde logo non moi vociferante pero estendido. Un tabú
mol como corresponde a unha sociedade que vai ao cine ás seis da
tarde.
Volvemos atrás e se pensamos que o tabú é o que non se pode
dicir, o non expresado, e nos poñemos a buscar que é o que non se
expresa agora, encontraremos un cento de argumentos cubertos todos
de unha capa de disimulada progresía. Argumentos que negan a
palabra para advertirnos inmediatamente que o silencio é unha
prudencia, que hai que ter en conta os auditorios e que, aínda máis,
hai argumentos que non reúnen a conveniencia de ser tratados en
público. Tabú, por tanto. Pode que circunstancial, cambiante,
superficial. Pero son adxectivos que se corresponden coa perspectiva
pública do corpo social. Un tabú con perfil baixo. Hai unha
correspondencia, pero non sei se obvia: un tabú sobre cousas que
non se poden dicir é perfecto para unha sociedade que non quere
escoitar.
A transferencia aínda debería levarnos máis lonxe, a un lugar
onde xa case non hai paradas de bus. Porque, en moitos sentidos, a
construción do tabú é un proceso traballoso con algo de pedagóxico
e os seus autores consideran unha mágoa botar a perder tanto
esforzo. Por iso debe de ser que na operación tabú destes últimos
tempo hai un proceder novo. En lugar de prohibir algunhas palabras
23
escollidas, as novas maneiras aconsellan encher o espazo social das
súas antónimas. Un éxito da propaganda socialdemócrata. Pode
parecer un cambio de conversa, pero en realidade é a construción do
tópico. O tópico é un líquido que circula con moita fluidez nunha
sociedade con demasiada dependencia mediática.
Pero o tabú contemporáneo, o coetáneo a nós, prodúcese
exactamente nun espazo paradóxico. O tabú hoxe é tentar contradicir o tópico, buscarlle as cóxegas como ferramenta de distracción,
revelar o seu carácter ficcional ou forzar a máquina para que alguén
perciba canto hai de conveniente nalgunhas das afirmacións que a
diario se aceptan como tal, sen que haxa nada de razoable no seu
enunciado. Diría que agora máis que nunca hai que militar contra
o tabú porque se antes bastaba con pronunciar o non permitido,
agora hai que razoar a contracorrente para demostrar que nada é
como nos foi confiado. O tabú é unha arma para defender as aparencias. Está todo o mundo contra as aparencias?
Por ánimo enumerador poderiamos citar algúns tabús que, cando
son citados, producen no auditorio acenos de reprobación: Ningunha
literatura precisa dunha gran novela. Chéjov é máis moderno que
Joyce. O ser humano é unha especie animal. A especie leva avanzado
moito máis no tecnolóxico que no cultural. A confusión que en
mentes brillantes xera esta idea de que todo adianto técnico é unha
forma de progreso. Non decatarnos nunca de que o feito de que un
chimpancé poida disparar unha metralladora o autorice moralmente
a usala e actuar en consecuencia. Non admitir que hai un cento longo
de días que non estamos por riba dos chimpancés aínda que teñamos
máis puntería. Hai máis. Estou por incluír un de cor local para ver
ata que punto molestan as palabras. Pero non sei. Non sei se Navarra
forma ou non parte de Euskalherria e supoño que en función de quen
sexa o auditorio será tabú nun ou noutro sentido.
Estas listas non se acaban nunca. Cada quen pode engadir algún
caso particular. Outra das diferenzas da moderna existencia do tabú
é que agora ten unha certa capacidade de adaptación a espazos
domésticos. Adaptable como calquera dos mobles que a tele anuncia
de madrugada.
A outra opción é aquel vello truco dos escolares cando tiñamos
dificultades cunha polisílaba: pronunciala unha e outra vez ata que
desaparecía o muro que dificultaba a lingua. Pronunciar as palabras
e aínda ter en conta que a razón non é para tela senón para usala.
Para o resto incluso chega un pouco menos de respecto mal entendido
e un pouco máis de curiosidade. E se vos queda curiosidade por saber
como cambiei de opinión sobre a masturbación, podedes preguntar
sempre que o tabú non vos dea corte.
24
Bieito Iglesias
O tabú
ideolóxico
Bieito Iglesias Araúxo naceu en 1957 en Ourense.
Viviu nesta cidade, no concello de Coles (cos avós
mentres os pais emigraban a Suíza) e en Compostela,
onde se licenciou en Xeografía e Historia e traballa
presentemente como catedrático de Lingua e
Literatura galegas. Militou na esquerda nacionalista,
experiencia que condensa nun ensaio publicado con
outros autores (Catro ensaios sobre o nacionalismo de
esquerda). Tense dedicado á tradución (nove tomos
da Biblioteca Sherlock Holmes) e ao columnismo en
La Voz, A Nosa Terra e, actualmente, en Tempos
Novos e El Correo Gallego. Por este labor recibiu o
premio de xornalismo Blanco-Torres (en Barcos a
pique recompila unha mostra do seu articulismo).
A súa bibliografía máis salientable cínxese ao
campo da narrativa: Vento de seda (novela, 1990),
Aventura en Nassau (relatos eróticos, 1991), Miss
Ourense (relatos policiais, 1992), Bajo las más bellas
estrellas (novela, premio Ciudad de Salamanca,
1998), O mellor francés de Barcelona (relatos, premio
da Crítica galega, 2000), A vida apoteósica (novela,
2001), A noite das cabras do aire (novela, premio
Merlín de literatura infantoxuvenil, 1999), A historia
escríbese de noite (novela, premio García Barros,
2001), Amor e música lixeira (relatos, 2004).
25
26
Residuos
polinesios
Bieito Iglesias
A encarga de escribir uns folios sobre o tabú ideolóxico pon de
principio a cuestión de identificalo, pois, en último límite, todos os
tabús obedecen a unha interdición ideolóxica, xeradora de eufemismos que Da Silva Correia clasifica atendendo á seguinte causalidade:
a) Eufemismo de superstiçao e de piedade;
b) Eufemismos de decência e pudor;
c) Eufemismos de delicadeza e de respeito;
d) Eufemismos de prudência e megalomania.
Así pois, os tabús que están na base dos circunloquios lingüísticos
remiten principalmente á esfera relixiosa, sexual, á hierarquía social
e consecuente hipocresía defensiva.
No sentido orixinal do vocábulo –entre indíxenas polinesios– e
nas análises de Freud e Mircea Eliade, o tabú asimílase ao terror
cósmico, a forzas misteriosas, ao sagrado, inquietante, perigoso,
prohibido e impuro; á ambivalencia afectiva que supón unha loita
psicolóxica entre o amor e o odio polo interdito (versión freudiana);
á ruptura ontolóxica que pode ser fatal (na visión de Eliade). Esta
concepción talvez estea vixente aínda, xunto cos mitos primixenios,
en boa parte do globo –desde logo na xeografía maometana– e en
sectores idosos e rurais do ámbito occidental. Pero na sociedade
de masas do chamado primeiro mundo perdeu vixencia a medida
que decaíron as hierofanías. Xulgo que o tabú sexual correu unha
sorte semellante á do tabú relixioso. Xa Camus, n’ A caída, definía a tonalidade da nosa época e circunstancia con esclarecedoras
27
palabras; O home contemporáneo? Fode e le xornais. Antes sentenciara Baudelaire: A relixión das masas é copular. De maneira que,
excluída a interdición sobrenatural ou sexual, restaría talvez a
política, supoñendo que existan entre nós ideoloxías demonizadas
(lembremos que para referirse ao demo se acode ao eufemismo: diaño, Perello, maligno…).
Podemos confirmar a suposición, pero, deseguida, sinalaremos o
relativismo de tales tabús. Do mesmo xeito que existen menos
interdicións sobre a materia escatolóxica no medio rural que no
urbano, onde, no entanto, é superior o tabú social, tamén coas
ideoloxías cómpre diferenciar contextos culturais e políticos. O
comunismo foi considerado “inquietante, perigoso e prohibido”
durante moitas décadas en USA, ata onte mesmo, mentres en Europa
occidental había partidos legalizados con ese nome e ideario oficial.
Por contra, certas versións do feminismo norteamericano (aquel que
propón un separatismo de sexos, que considera a erección unha
agresión en si mesma, etc) resultaría “escandaloso” en ambientes
progresistas europeus. Aludir ao secesionismo nacional, non xa
sexual, equivale a mentar a “bicha” en grande parte do territorio
español; pero foi aceptado para a implosión do imperio soviético ou
na ex Xugoslavia sen maior batifondo. O sistema establecido, ten
demostrado, en todo caso, unha extraordinaria capacidade á hora
de recuperar e deglutir as disidencias, e os camiños da sublevación
parecen estreitos, o que nunca pode ser un pretexto para dimitir das
responsabilidades cívicas e da philadelphia, da fraternidade básica
e da empatía cos individuos ou colectivos oprimidos.
En lugar de establecer un catálogo de ideoloxías proscritas,
precisamente porque o son a título conxuntural e en relación a
espazos xeopolíticos cambiantes, examinaremos algúns tabús que
xulgamos transversais ou, cando menos, moi xeralizados na
sociedade en que vivimos, a da mundialización comercial e o
capitalismo divertente:
1. A obra do tempo
Os primitivos curábanse da obra do tempo, da decadencia e da
caducidade, mediante rituais míticos que renovaban o seu mundo,
apelando ao prestixio de todo comezo. Abondaba por exemplo con
bañarse nun río e deixar fluír coas augas a roupa vella. Os contemporáneos esconden a cabeza debaixo da asa ou acoden a cirurxía
para eliminar toda reminiscencia.
A lectura d’ As flores do mal, a paseata co flâneur baudelairano
polo París decimonónico –a única megápole, de par de Londres, na
28
altura–, permítenos fixar o momento en que a grande cidade e a
idiosincrasia resultante obraron esta mudanza fundamental: da
palabra á imaxe, da memoria á sensación. O transeúnte descoñecido
olla pero non fala cos demais pasantes (como moito, pode inventarlle
biografías imaxinarias, ao modo d’ O home da multitude de Poe,
voyeur do xentío desde a trincheira dun café); xulga aos outros polo
feitío, é unha sentencia dos sentidos baseada en probas físicas: a
roupa, o tocado, o aceno… porque carece de referencias e decoñece
o pasado, o repertorio de lembranzas –isto é, a identidade– daqueles
que cruza nos paseos. A cidade representa, para ben e para mal, o
triunfo do espazo sobre o tempo.
Da ocultación da memoria, levada a extremos apoteósicos polo
mercado capitalista (fundado na data de caducidade das mercadorías,
das tendencias e modas culturais, inimigo da permanencia de mobles
sólidos e de libros que ocupen máis de quince días os trinques),
derivan varios tabús, coma tal o da morte ou o da vellice. Herbert
Marcuse escribiu –en Eros e civilización–: O home pode morrer sen
angustia se sabe que o que ama está protexido da miseria e do esquecemento. Desta tarefa encárganse presentemente certos gremios
profisionais: os peritos da industria funeraria e os expertos psicólogos
enviados polas autoridades alí onde houbo mortalidades catastróficas, coa encomenda de axudarlles aos familiares dos finados a
–impagable expresión técnica, pericial– elaborar o dó. A loita contra
o tempo foi liderada por artistas do temps retrouvé (Proust) e mesmo
por revolucionarios: O desexo de rachar a continuidade da historia
pertence ás clases revolucionarias. Esta conciencia afirmouse a si
propia durante a Revolución de Xullo. Na tardiña do primeiro día
de loita, en distintos sitios, simultánea pero independentemente,
fixéronse disparos contra os reloxios nas torres de París. (Walter
Benjamin). Hoxe, tal combatre líbrao o mercado coa súa promesa de
eterna mocidade (xuvenilismo), coa súa necesidade de dirixirse a
públicos desapegados do pasado, pois este é mercadoría avariada
que impide a aceleración do consumo e interrompe os ciclos das
modas, querse dicir dunha morte a prazo fixo, cada tempada
primavera-verán e outono-inverno. Que sería da industria discográfica sen a renovación xeracional?, e do comercio cosmético sen
as revistas de tendencias que impoñen efémeros ditados (metrosexual, tecnosexual, etc) ligados a un negocio colosal?, e das novas
tecnoloxías sen segmentos de idade receptivos ás novidades? O
xuvenilismo estigmatiza a memoria, a cousa de vellos, invocándoa
se cadra como simple ritual compensatorio (Anos da Memoria e así),
pero desmentíndoa mediante a anulación dos signos externos de
vellice, grazas a expedientes como a dietética –a acumulación de
29
graxa denuncia unha restra longa de anos–, a ximnástica ou a
cirurxía estética. Asístese a un movemento que parece ter como lema
unha cantiga de Los Sírex (¡Qué se mueran los feos!), no entanto a
consigna é: Morra o conto de vellos, morra a morte morrida!
Procúrase que os nenos non vexan os cadáveres dos parentes
falecidos e pais hai que só lles permiten ver debuxos animados
brancos, exentos de traxedia, do mesmo xeito que se expurga a
literatura infantoxuvenil das crueldades do mundo. Contodo, a
violencia, os morticinios, as carnificinas entran cada día polo
televisor; porén é imposible que tal cascata de eventos descontextualizados e banalizados pola repetición esperten no telepaciente
un autentico sentimento de compaixón: Parados contando as súas
penalidades, negros das townships de Suláfrica, curdos perseguidos
e nenos prostituídos entremean as súas voces trazando unha
configuración improbable. Como concibir xuntas todas estas traxedias, sen relación unhas con outras? (A tentación da inocencia, Pascal
Bruckner). Antes espertan a hipocresía: Por que unha autora que
pon o seu heroico dedo nas máis sanguiñentas feridas sociais,
describindo sen temor a morte por fame dunha familia operaria, por
que, pregunto, ela nunca ousaría furgar no seu oído en público co
mesmo dedo? (Ferdydurke, Witold Gombrowicz).
2. O anonimato
A sociedade occidental ten sido descrita como un movemento de
masas democráticas en ascenso. Noutras palabras, como un universo
rexido pola arte de medrar. As xentes achan que na insignificancia
social, na existencia anónima, hai unha terribilità. O antigo concepto
de fama, reservado a próceres dos estados, a luminarias da ciencia
e das artes, democratizouse. A ciencia encontrou unha forma
demótica na tecnoloxía (un señor cun teléfono móbil cre participar
dos arcanos desvendados por Edison); a política, a literatura e a
música conéctan coas masas a través da vedettización, da telexenia.
Pero as masas reclaman mobilidade, interactividade, ocupar espazos
na tele-realidade. A sona xa non se fundamenta no traballo solitario
e orgulloso, aquel bestiario de Flaubert (O orgullo é unha fera que
mora nunha cova do deserto, mentres a vaidade é un loro) resolveuse
a favor das aves psitaciformes, a hexemonía destes volátiles é ogano
incontestable. A fama ten a súa orixe nun dos sentimentos constitutivos da especie humana: a tendencia á admiración que, levada
ás últimas consecuencias, toma o nome de fanatismo ou feiticismo
(Recherches sur l’art de parvenir. Maurice Joly). O mesmo autor
subliña a superioridade dos talentos medianos, en orde a obter o
30
suceso. É boa verdade, especialmente na era da mundialización
comercial. O mercado é, por definición, unha instancia anticanónica,
inimigo da excelencia, precisa que toda mercadoría poda ser
encumiada e degradada aleatoriamente ou –en palabras de Félix de
Azúa–. converter a merda en ouro e o ouro en merda, a capricho das
necesidades, dos nichos de mercado ou novos xacementos de negocio
que xurdan. Os restroballos do mandarinato intelectual, as elites
artísticas aínda se defenden con protestos e latinorios (margaritas
ante porcos); nada disto evitará que os marráns reclamen a súa
comida na maseira.
3. A diferenza
Nunca tanto se falou de diversidade, multiculturalismo, etc, e
xamais houbo un consenso social maior sobre os peares da vida
colectiva, coa posible excepción do período barroco, a primeira
sociedade de masas da historia. No barroco o consenso gravitaba
sobre a monarquía absoluta e a Contrarreforma; as actualidades
impoñen no seu canto o consumismo e o individuo insular, irresponsable ou infantilizado. Con efecto, ninguén ten culpa de nada
intramuros da citania occidental. Desde nenos somos descargados
dese peso que antes nos achombaba como a burros baixo a fardica.
Os viciosos son exonerados co expediente de declaralos doentes:
ludópatas, sexoadictos… O matonismo nas aulas atenúase cun
barallete pedagóxico confuso (conduta disruptiva). O opresor carece
de face (a diferenza do Deus das Tempestades bíblicas, que se
manifesta no Salmo 27: Busca o meu rostro!), ocúltase baixo o
espectro exculpatorio do sistema; en tanto que o oprimido se escoa
de calquera responsabilidade apelando ao vello mito do año degolado
portador da Salvación: as vítimas da inxustiza, precisamente por
selo, poden perpetrar calquera falcatrúa sen temor a un xuízo moral.
Volvendo ao rego da diferenza, parece claro que, entre nós, perdeu
ensulla o ideal de ser diferentes para sermos existentes. A
globalización ignora aquela sentencia inapelable de O.Henry: Adán
e Eva foron os primeiros e os últimos cidadáns do mundo. Os campións de Babel, que desafiaron a soberbia divina pretendendo alzarse
á estatura de Deus, e que desafiaron igualmente a lingua única dos
animais que só coñece variacións de especie –orneo universal, latido
de can cosmopolita–, pugnando por safarse desa escala zoolóxica,
serían vistos hoxe como rompepraceres (aguafiestas) e inimigos da
comunicación pechados nos seus cárceres identitarios cainitas, por
usar palabras lidas un día si e outro tamén nos grandes diarios
capitalinos, El Mundo, El País… Pensadores hai e bastante locuaces,
31
que denuncian a insolidariedade de pobos obstinados en falar
idiomas de dous ou tres millóns de usuarios. Ah, eses condenados
finlandeses ou noruegueses, que se resisten a substituír a parla local
por unha hiperlingua! Os malditos portugueses que se independizaron dúas veces dúas da España (xa é teima!) e, asombrosamente,
nunca pediron o reingreso.
Mais non se trata só de diversidades étnicas, nos nosos ámbitos
estréitase tamén a diferenza cultural e idiosincrática de clase, de
paso que aumentan ou se manteñen en semellante proporción as
desigualdades económicas. Os raparigos subproletarios –humillados–
tachan do seu carné de identidade a cualificación do seu traballo
para substituíla pola de “estudante”. Desde que empezaron a se
avergoñar da súa ignorancia comezaron tamén a desprezar a cultura
(característica pequenoburguesa que adquiriron de sotaque por
mímese). Se os subproletarios se aburguesaron, os burguses, paralelamente, subproletarizáronse. A cultura que eles producen, sendo de
carácter tecnolóxico e estritamente pragmático, impide o desenvolvemento do vello “home” que aínda existe dentro deles. (Escritos
corsarios, Pier Paolo Pasolini).
Ata aquí un repaso a algúns tabús desta hora e lugar, efectuado
por un suxeito que rexeita os eufemismos de delicadeza que pudesen
corresponderlle (discapacitado, coma tal), e que adopta sen melindre
o seu feitío descrito pola linguaxe tradicional, valleinclanesca, co
exacto termo de baldadiño.
32
Xavier Queipo
O tabú
afectivo
Licenciado en Bioloxía e Medicina e Cirurxía pola
Universidade de Santiago de Compostela. Dende 1989 vive e
traballa en Bruxelas onde desenvolve a súa actividade profesional Dende 1990 escrebe e publica regularmente en galego.
Títulos publicados, libros individuais: “Ártico e outros
mares” (Edicións positivas, narrativa breve, 1990, Premio de
Crítica Española de narrativa. Hai tradución portuguesa,
1998, está sendo traducido ao francés); “Diarios dun
nómada” (Edicións positivas, diarios, 1993); “Ringside”
(Sotelo Blanco edicións, contos, 1994); “Contornos: Apuntes
de filosofía natural” (Edicións Xerais de Galicia,
microensaios, 1995); “O Paso do Noroeste” (Sotelo Blanco edicións, novela,
1996; Premio Garcia Barros de novela,); “Mundiños” (Edicións Xerais de
Galicia, microensaios, 1997); “Malaria sentimental” (Sotelo Blanco
edicións, novela, 1999); “Manual de Instruccións” (Edicións Xerais de
Galicia, microensaios, 1999); “Papaventos” (Edicións Xerais de Galicia,
novela, 2001, hai tradución portuguesa, 2003 na Deriva Edicións); “Nos
dominios de Leviatán” (Colección “Tambo” da Deputación de Pontevedra,
poesía, 2001); “O ladrón de esperma” (Edicións Xerais de Galicia, contos,
2001, Premio Café Dublín de narrativa); “Os ciclos do bambú” (Editorial
Galaxia, contos, 2003, está sendo traducido ao portugués por Deriva
edicións ); “Glosarios” (Edicións Espiral Maior, poesía, 2004) e “O Espello
e o Dragón” (Edicións Xerais de Galicia, literartura infantíl, 2004).
Traducións do francés (en colaboración): “Mon valet et moi” e
“Cytomegalovirus” de Hervé Guivert; “Le Periple de Baldassare”,
de Amin Maalouf.
Traducións do inglés: “Typhoon”, de Joseph Conrad; “Ulysses”,
de James Joyce (en colaboración)
Libros colectivos: “Manual e escolma do relato galego”; “Berra
liberdade”; “Narradores de cine” ; “Unha liña no ceo” ; “Minirrelatos” ;
“Galicia a través do espello” ; “Materia prima” ; “Na radio”; “Sempremar:
cultura contra a burla negra” , “Olladas Oceánicas na Arte
Contemporánea” e “No País de Nunca Máis”.
33
34
O tabú
e as relacións
Xavier Queipo
Y contra marea y viento remaré. Hasta la otra orilla…
Severo SARDUY,
“Un testigo perenne y dilatado”
Presentación
Cando me propuxeron o tema desta disertación o primeiro que pensei
é que ía falar exclusivamente do incesto como tabú universal, das
súas orixes e explicacións varias e que, partindo de Freud, camiñaría
da man dos antropólogos máis recoñecidos como Malinowski, LeviStrauss ou Marvin Harris. Foi na fin de semana pasada, lendo o
xornal nunha cafetaría de Bruxelas cando pasei a vista sobre as
noticias internacionais e un congreso sobre a Sida celebrado
recentemente en Toronto. Daquela relacionei a enfermidade con un
par de tabús, o do uso do preservativo, aínda vixente en algúns
lugares de África como na illa de Zánzibar ou o tabú da homosexualidade, que malia as modificacións lexislativas acontecidas en
varios estados, nomeadamente no Estado español, continúa vixente
na nosa sociedade occidental e noutras sociedades máis ou menos
afastadas do noso sistema de valores. Vixente na moral dupla, na
hipocrisía, nas frases feitas, na agresividade tantas veces sentida.
Pensei, entón, que o que de min se esperaba non era unha lección de
antropoloxía cultural, senón, se cadra, algo máis literario, xa que
dunha reunión de escritores se trataba e non dun deses simposios
umbilicais, de antropoloxía ou de botánica, de teoría de cordas ou
de nanotecnoloxía. Chegando á casa –chovía e iso sempre axuda–
escribín estas notas se cadra algo inconexas, produto desa reflexión
inicial sobre un dos tabús modernos, a lepra da fin do século XX.
De aí fun tirando dun fío ata dar co centro do Labirinto. Agora estou
aquí, escribindo, facéndome preguntas a min mesmo, na espera de
Godot, na espera de atopar o fío de Ariadna.
35
Clasificación (hipotética) dos tabús de relación
A miña formación científica adoita agromar nestas ocasións e
procuro establecer unha clasificación, un guión inicial, unha división
en clases ou tipoloxías que me axude a arrincar. Despois, sígoas ao
pé da letra ou exploro outras vías, segundo camiños non sempre
certos, entrando nunha espiral de causalidades ou magnificando un
punto para esquecer outros. A clasificación dáme seguridade para
comezar, mesmo que sexa, como neste caso, unha clasificación
empírica e de colleita propia, que podería ser desarmada por calquera académico que teña as ciencias sociais como disciplina privilexiada. Moitos, senón todos estes tipos de tabús teñen que ver coa
relixión, coa idea de tótem, de negación ou ofensa ao sagrado, algúns
directa e outros indirectamente, a través de crenzas empíricas
relativas a supervivencia e continuidade da especie ou á descrición
do sexo como persecución ou posesión.
Propoño, pois, a seguinte clasificación, que me vai servir de guión:
• De plano espiritual: a relación con Deus e cos antepasados
• De iniciación: o contacto físico e as palabras que non se
pronuncian
• De liña parental Incesto de 1° e 2° grado
• De número: máis de dous, ruptura do tabú
• De lugar: na cama do casal, na cama dos pais, nos lugares
sagrados, no mar…
• De especie: animais, vampiros, lobishomes, posuídos…
• De tempo: na corentena do puerperio, nas festas de gardar
vixilia e abstinencia, na idade prepúber ou entre individuos de
idades moi disimiles.
Permitiredes un variado rexistro segundo os capítulos, entre a
experiencia persoal, cando está pode ser expresada sen rubor, a
reflexión en alta voz baseada en lecturas ou observacións propias
ou a recreación fantástica seguindo o meu instinto básico de escritor.
Tabú de plano espiritual: a relación con Deus e cos antepasados
A relación mística é sempre ollada con sospeita ou como herexía
segundo os casos. A unión mística está en moitas ocasións próxima
á sexualidade e moi en particular ao orgasmo, e a negación do tabú
é sempre a primeira reacción. En certas relixións non é posíbel
pronunciar o nome do Deus, pois se entende como un exceso na
36
intimidade, como unha negación do tótem, que está na orixe do tabú
como nos aprenden os antropólogos.
Pensando no cinema, quen non ve na posesión dun corpo por un
demo, como no caso do filme “The exorcist”, a ruptura do tabú
elemental, o do respecto ao tótem, por negación do mesmo, por alianza co seu contrario, quen lle dá sentido e quen lle nega submisión.
A relación cos espíritos, cos antepasados ten unha importancia
capital nas manifestacións relixiosas orientais, aquelas ligadas ao
budismo ou ao taoísmo, onde se lles rende respecto como se de
divindades se tratase. Tamén acontece na nosa sociedade. A miña
relación cos antepasados cuxo nome estaba varrido da memoria
familiar constituía un tipo moi especial de prohibición e reafirmaba
a miña conciencia de neno interrogador e inconformista. Había que
falar de todo, nomear a todos os membros do clan e, se así non fose,
explicar as razóns de porque non se facía, porque se lles condenaba
ao duplo ostracismo da morte e do esquecemento. Iso non entraba
na miña cabeza. Cos anos souben que non se falaba deles porque se
deran morte pola propia man (o tabú do suicidio, da violencia
extrema, da negación da esperanza, da negación do sagrado) ou
emigraran para non regresar, expulsados do clan ou da familia polo
seu comportamento ou as súas ideas (A Guerra Civil e a súa resaca
de silencios), que morreran no monte acosados como lobos (a
guerrilla e o tabú da fractura familiar), silenciados polo seu
sufrimento indicíbel (mortos de enfermidades vergonzosas ou
descoñecidas, logo dunha estadía nos trópicos). A transgresión será
contar as súas vidas, recrealas, darlles nome e imaxe coa palabra
escrita. Algún día fareino. Iso espero.
Tabú de iniciación: contacto físico e tabú das palabras
Se cadra a primeira memoria que teño do prohibido se refire ao tacto
e, xa despois, ás palabras. As cousas ou as persoas que non se podían
tocar e as palabras que non se podían pronunciar. Son lembranzas
tristes, de prohibicións incomprensíbeis, de maiores que non
razoaban, que repetían verdades como mantras salutíferos. As cousas
eran así desde sempre, desde que o mundo era mundo e non se podía
tocar aos pobres ou oas enfermos, aos descoñecidos en xeral e menos
que nada aos xitanos, que na miña nenez era a etnia alternativa, a
estranxeira a nós, a que nos producía medo. Había palabras que non
se podían pronunciar, que eran pecado ou mostra de mala educación.
Todos, supoño, pasamos por esa experiencia incomprensíbel. Cos
anos aprendemos a técnica do eufemismo, de dicir con palabras
outras aquilo que non se podía pronunciar.
37
Tabú de liña parental: o caso do incesto
O incesto constitúe o que se podería chamar un tabú universal. LeviStrauss chega a dicir1 que a prohibición do incesto é o paso
fundamental polo que se dá o tránsito entre a natureza e a cultura.
Hai quen pense2 que as sociedades escolleran o tabú do incesto
como unha estratexia para incrementar as súas posibilidades de supervivencia. Incesto e exogamia terían así unha razón concomitante xustificada polo que en xenética de poboacións se coñece como
o “vigor do híbrido”.
Hai que sosteña3, en contra do que suxerise Freud , que as
pulsións sexuais entre individuos que medraran xuntos son menores.
Westermack vben dicir que os humanos aprenden as pulsións sexuais
como agresivas4, sendo a agresividade contraria á harmonía familiar.
Consecuencia diso é a primacía da exogamia, de xuntarse con
aqueles aos que se combate, cos que están fóra do clan ou da liña
parental.5
Hai autores que distinguen entre incestos de primeiro grado,
cando estes se dan dentro da familia nuclear e os de segundo grado,
cando inclúen á familia estendida coa que se entrou en contacto por
medio da unión dun dos membros da familia A coa familia B (por
exemplo cando se dan relacións sexuais entre un individuo e a muller
do seu irmán). Estes casos de incestos de segundo grado son menos
universais como tabús. Mesmo nalgunhas sociedade a viúva está
obrigada a se casar cun irmán do defunto.
Tabú de número
Mesmo nas sociedades onde poliandria e polixinea se permiten
(nunca son a norma, por razóns económicas ou de equilibrio
1 Levi-Strauss, C; “Les structures élémentaires de la parenté”, Paris, Mouton,
1967.
2 Arens, A; “The original sin: incest and its meaning”; Oxford University Press,
1986.
3 Westermack E; Historie du mariage, Tome VI: Les théories de l’inceste, les
bases biologiques du mariage, trad. Fr.,Paris, Payot, 1945.
4 Non é infrecuente escoitar expresións que refiren aos homes como cazadores
de mulleres e a estas como devoradoras de homes.
5 Resulta curiosa esta identificación entre sexo e violencia. Os mestres xaponeses
insisten que os haikus se centren na celebración da harmonía da natureza,
desaconsellando que falen de violencia, incluíndo o amor como unha forma de
violencia.
38
numérico entre os sexos) as relacións sexuais con máis dunha persoa
ao mesmo tempo non están recoñecidas como naturais e se
consideran tabú. Que isto non é natural senón unha convención
social o ilustra o feito de que nas fantasías sexuais de moitos varóns
heterosexuais está o facer o amor con dúas mulleres ao unísono, de
aí a proliferación de filmes pornográficos que recrean este desexo
reprimido ou a frecuencia coa que se demandan estes servizos duplos
nas casas de prostitución. É curiosamente en algunhas parellas
homosexuais masculinas (non teño noticia de que isto se dea entre
mulleres e sei que acontece con parellas heterosexuais, pero en menor
proporción) onde se produce unha transgresión dupla, unha ruptura
radical co tabú. É na práctica dos tríos. En troques de afrontar cada
quén a “infidelidade” polo seu lado (entendida como ruptura dun
pacto de lealdade) os dous membros da parella saen ligar xuntos,
compartindo experiencia cun terceiro.
Entre as lembranzas que chegan do meu período de iniciación
sexual na aldea, está a practica da masturbación en grupo. Ben que
cada quen o facía no seu cantiño, formando un círculo cos outros
rapaces, non estaba permitido, baixo pena de lapidación e posterior
ostracismo, ter contacto táctil con ningún dos outros compañeiros
de cerimonia. Unha transgresión do tabú, dupla tamén, pois as
predicas da igrexa prometían o inferno e a degradación da saúde
para aqueles que se deran a semellantes prácticas (tabú da
masturbación, do hedonismo, do desperdicio da semente reservada
para a procreación) e ao mesmo tempo se facía en público (tabú da
exposición, do exhibicionismo), ben que fose practicada en grupos
reducidos e unidos por lazos de pertenza a unha comunidade máis
ou menos pechada (o clan). Se cadra non era unha transgresión
consciente, senón unha iniciación na sexualidade que intentaba
integrar na idade adolescente aos membros menos espelidos do grupo
ou que como tantas veces acontece cos homes, establecía unha
compoñente de rivalidade entre os mozos (rivalidade errada, pois se
trataba de conseguir a emisión da semente no menor tempo posíbel,
que a experiencia acumulada demostra que é o menos pracenteiro).
Tabú de lugar
Supoño que a lista de lugares terá moto que ver coa cultura e as
circunstancias de cada quén , mais vou relatar con brevidade algunhas experiencias propias, máis resultado dun feeling, dunha
percepción, que de un costume aprendido. Se cadra foi iso, unha
percepción, ou o resultado dalgunhas imaxes captadas no cinema
ou rescatadas da memoria dalgún comentario escoitado algures e
39
que se instaurou nos labirintos eléctricos da memoria. O certo é que
a primeira vez que fixen o amor na casa dos meus pais (eles nunca
souberon) en troques de procurar a súa cama, que era máis ancha e
máis dada logo para xogos ximnásticos, conformeime co meu catre,
moito máis reducido nas súas dimensións. Había alí un tabú, unha
consideración do lugar como sagrado, como imaxe paradoxal do
tótem amado e odiado (todos pasamos por esas xeiras de amor/odio
parental). Co tempo, ese tabú se estendeuse, por certo, ao leito da
parella.
No mesmo senso deseguida entendín que facer o amor en lugares
sagrados era tamén tabú, fosen estes os da relixión dominante no
meu entorno, nun monumento megalítico, ou na foresta sagrada de
Kolotialá, na África central6.
Cando as circunstancias da vida me levaron a vivir longas
temporadas no mar aprendín a deixar aberta a porta aberta do camarote para evitar a sospeita de que algo prohibido estaba acontecendo
tras da porta.
Tabú de especie
Quen non sospeitou algunha vez que algún tipo de animais de
compaña compartían co seu dono ou dona algo máis que unha terna
amizade, que se converteran en parceiros sexuais. Quen lendo un
clásico como Drácula, de Bram Stocker ou un libro da saga de Anne
Rice, ou vendo un filme de vampiros, se cadra o paradigma
contemporáneo sexa “Interview with a vampire”, baseado nun libro
da propia Anne Rice, non pensou tamén na transgresión da norma,
na ruptura do tabú, cando se insinuaban relacións entre os señores
da noite e os obxectos do seu desexo, fosen estes do mesmo ou doutro
sexo, e seguindo co cinema, “La Belle et la Bête”, de Jean Cocteau
revélase coma un filme transgresor, do mesmo xeito que o é Nacked
Lunch, ese filme de culto construído a partir dun desacougante relato
de William S. Burroughs, membro da “beat generation”.
Os casos na literatura e no cinema son ben abundantes, algúns
máis explícitos que outros, pero todos reveladores do interese e do
misterio que envolve ás relacións entre especies, coñecidas no reino
animal onde se dá o caso de hibridación entre especies ou nas
fantasías da ciencia ficción onde son frecuentes as referencias á
6 Perrigault, Jean ; L’enfer des noires (cannibalisme et fétichisme dans la brousse;
Nouvelle librairie française, Paris, 1932.
40
unión entre especies de planetas e galaxias diferentes, como adoita
suceder na saga de Star Treck.
Tabú de tempo
O tempo, entendido na súa vertente dupla de idade ou de período
especial na vida do ego, do suxeito. Son ben coñecidos os costumes
que se dan na nosa cultura, mais tamén noutras, da negación das
relacións de parella no puerperio ou corentena que as mulleres sofren
logo de dar a luz. En certas culturas, mantense dalgún xeito o tabú
mais se permite a transgresión polo home, que pode ter relacións con
outras mulleres cando a súa parella está en corentena. Se de
prohibición específica de tempo ou estación falamos, a Igrexa
católica está tamén na orixe da prohibición de manter relacións
sexuais perante a Coresma e aínda en outras festividades do ano
relixioso.
O sexo antes da idade que se veu en chamar de consentimento
está totalmente vetado por non natural e potencialmente traumático.
Non son infrecuentes as transgresións parciais desta norma como
un certo tipo de relacións eróticas entre os nenos e os seus coidadores
(masculinos ou femininos). Non son infrecuentes, tampouco, as
experiencias eróticas entre crianzas do mesmo clan, cando xogan
entre curmáns e descobren así un certo grado de excitación e un
acordar incipiente das pulsións da libido. É se cadra un dos tabús
máis universais a relación de adultos con nenos, consentido dalgún
xeito dentro do núcleo familiar (as relacións incestuosas mantéñense
moitas veces ocultas no seo da familia) e repudiado como a maior
aberración que poida existir cando fóra da familia.
Na idade adulta, o sexo entre unha muller en idade non
reprodutiva e un home novo é considerado tabú por moitas culturas,
entre elas a nosa. A explicación biolóxica estaría no feito de a
poboación perder un reprodutor que plantaría a súa semente en
terreo hermo.
A transgresión.
O exemplo do mito recreado de Teseo e o labirinto dos desexos
E se a evolución do home como especie e como individuo non fose
senón a superación dos tabús, a negación do tótem, a negación do
sagrado, do intocábel, do inexplicábel? E se a función da literatura
non fose outra que comprender o mundo, que explicalo? Non estamos
todos, se cadra, nesa procura constante? Non é por iso mesmo, due
to that permanent quest, que non podemos vivir sen escribir, sen
41
intentar explicar o mundo, o noso e o dos outros, non é por iso, due
to that permanent quest, que persistimos na procura do que Cortázar
chamaba “El otro lado”?
O “outro lado” estaría na transgresión, do que se cree e do que
non, do que nos intriga ou nos abraia. Das tres transgresións que sinalaba Bataille7 (o propio pensamento, o erotismo e a morte) só unha subsiste con toda a súa forza. Blasfemia, homosexualidade,
sadismo, masoquismo, incesto e morte son transgresións relativamente toleradas. O único que a burguesía non soporta é a idea de
que o pensamento poda pensar sobre o pensamento, de que a linguaxe poda falar da linguaxe, de que un autor non escriba sobre algo senón que escriba algo como propuña Joyce.
Se o sagrado é a fusión co contrario, o Yin co Yang. O Yin
principio da sombra, do frío, da feminidade, que invita aos seres ao
repouso, á pasividade; o Yang, principio da luz, da calor, da masculinidade, incítaos ao despregue de enerxías, a actividade e aínda á
agresividade. Antes da abolición definitiva dos contrarios, só a
transgresión crea o paso entre unha esfera e a outra.
O sadismo, por poñer un exemplo tan caro a Severo Sarduy, un
dos meus autores esquecidos favoritos, sería a afirmación, no nivel
da práctica, do duelo. Coa retórica da atadura, a agresividade sádica
sería a afirmación do “outro” como pura pasividade, como yin
absoluto. A retórica da atadura, do nó, do ritual e as posicións mil
veces ensaiadas, privan ao “outro” e, por contraste, restitúen ao
sádico o seu total arbitrio, devólveno ao estado inicial do seu
absoluto posíbel, libérano, “desátano”.
Imos entrar no eido sempre esvaradío da mitoloxía, que se supón
dalgún xeito a orixe dos tótems e por tanto dos seus contrarios, os
tabús. Non hai se cadra mito máis recoñecíbel no Occidente que o
do labirinto de Creta, o do confronto entre o heroe Teseo e o vilán
Minotauro. No labirinto condénsanse varios tabús. Imos por partes.
Está o da relación de homes con animais, que non é senón un caso
particular de duplicidade, de negación de unión dos contrarios (a
bela e a besta), neste caso o belo e o besta. Está ao mesmo tempo a
negación da unión dos iguais (o heroe vingador, neste caso Teseo e o
macho que rompera o tabú da violencia co asasinato, neste caso
Minotauro). Está tamén o tabú da incomunicación que sofre
Minotauro condenado ao ostracismo, a vivir recluído, a non utilizar
outra linguaxe que o seu urro ancestral. Así, a mitoloxía pódese
7 Citado por Severo Sarduy en Escrito sobre un cuerpo, en Obras completas,
tomo II; ALLCA XX / Ediciones UNESCO, Madrid 1999.
42
entender coma a orixe dalgúns dos tabús case universais: o do
bestialismo, o da homosexualidade, o do asasinato, o da exclusión
que condena aos traidores, aos enfermos, aos apestados. Como
procurar, logo, o fío de Ariadna que nos vai dar a solución para saír
vivos e renovados do labirinto? Como non o procurar? Se cadra o fío
vermello é o fío do sangue, o das pulsións máis primarias, o que nos
vai afastar da nosa condición animal e nos achegar á nosa condición
humana.
Deixádeme, pois que ensaie unha transgresión, que modifique a
historia contada, que modifique o mito, que recree o labirinto como
eu o vexo, que non escape á tentación de crear, o maior dos tabús,
un mundo paralelo.
(NOSTALXIA DO) LABIRINTO; prosopoema
I. Da esfera media, coma dun cocoon xerminal, xurde a imaxe
reflectida de Minotauro que, enfastiada, se abeira ás paredes do
labirinto. Tras da sombra asoma a cabeza poderosa, de cornana
macho e mandíbulas inmensas, de fociño adiantado e orellas
semoventes. Logo da cachola bovina, de uro ancestral ou de
quimera sublime, aparece o corpo de cachimán ilustrado, vestido
coas mellores sedas traídas do Oriente, de quen debulla nun
curruncho a xelatina dos días. Leva un rolo de papel na man e
del vai declamando mantras, sutras e sentencias extraídas dos
tratados dos nove sabios de Persia.
II. Da montaña de lume en que se convertera o monte Ártabro
descende pola Fraga de Robelle, entre faias e sanguiños, a
princesa Ariadna. Vai camiño dos xardíns do Palacio Inventado
de Iós, na procura do Labirinto dos Segredos. Trae na man un
nobelo de la tinguida de vermello, que vai desenrolando no
tránsito accidentado polo chan das venelas, que do alto da fraga
levan ata as beiras do Río dos Adeuses. En chegando, olla
angustiada para todos lados, na procura de Teseo vingador, que
con brados de xenreira escritos a lume e ferro nas verbas
incendiarias do mensaxeiro, anunciara a súa chegada inminente.
III. Abríndose paso entre a ramallada que invade a canle do río,
chega Teseo nunha balsa de troncos. Manexa con habelencia a
pértega na proa, mentres na popa un seu servinte, Aleofane, sostén
a cana do leme, seguindo en todo as instrucións do seu amo. Fita
Teseo á bela Ariadna, e os ollos inxectados en sangue semellan
43
queimar o aire que os separa. Berra en arroutado son acordando
píntegas e ras, facendo fuxir anguías e lubións, asustando ouriolos,
lavandeiras e pardais. Xura contra todo e contra todos,
ensarillando ameazas coma quen ensarilla doas nun colar de
odios. Ao cabo, descende batuxando na auga. Pon un pé no abanqueiro e a terra treme, arrepiada nos seus alicerces pola forza
inmensa do titán.
IV. Do labirinto xurde un brado de resposta: inintelixíbel,
gaguexado, de gorxa entupida de flegmas e coágulos. Nas bancadas do Río dos Adeuses hai un silencio espeso, de cruce de olladas
asustadoras, de faíscas de seixo contra seixo. A rodela na man
esquerda, a espada refulxente na dereita, Teseo rexeita o nobelo
que Ariadna lle tendera. Con brusquidade mil veces ensaiada
turra dos seus cabelos e dá con ela na area da ribeira. Do labirinto
chega agora un urro arrepiante, de aire retumbando nun padal
en oxiva. Ariadna, vendo partir a Teseo, arreponse con maneiras
de heroína.
V. Asentando o helmo e a celada, protexidos os pulsos polos brazaletes de prata, que como talismán lle agasallaran uns magos de
Anatolia, de espada e afouteza armado, Teseo penetra nos corredores do Labirinto dos Segredos. Ariadna, unha vez máis, impetra
que lle acepte o nobelo, que lle ha dar a chave da saída. Teseo
rexeita o agasallo renovando os insultos para a moza, que non
entende que acontece: Quen é aquel Teseo tan estraño que quere,
ou quixo, ou vai querer, mudar a historia que tantas veces lle
contaran as sabias que falaran do seu destino de portadora do fío?
VI. Mentres, Minotauro senta no chan agarrando da gorxa, que
sangra abondosa e pulsátil. Escóitanse pasos que avanzan no
lousado. Un ser alado, un peng ou un ave roc, de poutas lacerantes
e bico curvado e inmenso, ergue o voo entre centos de aves preeiras, que enchen o aire en balbordo de grallas e confusión de voos
e de plumas. Embaixo, nas edras, alguén, se cadra a Serpe das
Fontes do Destino, foi deixando sinais que conducirán os pasos
de Teseo ata a cerna da esfera, onde se refuxia Minotauro, quimera
sublime.
VII. Un fito na historia non contada dos heroes e os titáns. Non
máis ver o que acontece, levado pola piedade ancestral dos
elixidos, Teseo acode de Minotauro na axuda, que este recibe entre
saloucos e agarimos. Fóra, na Fraga de Robelle, nos xardíns do
44
Palacio Inventado de Iós, rexeitada de todos e perdida na incomprensión e na saudade do que non foi, Ariadna perde o gusto pola
vida e, apampada, comeza a recitar cantigas de rapazas e de
escola. No Labirinto dos Segredos, xurde na fin o amor entre os
estraños, de razas e de estirpes tan dispares. A historia fai un rizo
sobre si propia e non é como a contaron, senón distinta.
Ata aquí unha pequena transgresión do mito do labirinto, onde
asasinato (a ave que ataca a Minotauro), bestialismo (amor erótico
entre home e touro), violencia (Teseo rexeitando Ariadna), homosexualidade (agarimos entre Teso e Minotauro), existencia dunha
quimera (entendida como colaxe animal), rachan as convencións e
expanden as fronteiras da liberdade individual.
Comprobarían ata aquí que en moitas ocasión evitei referencias
explícitas aos órganos sexuais, a situacións específicas, entrando o
menos posíbel na descrición de termos considerados tabú, palabras
que non se deben pronunciar se queremos manter as formas. Esas
palabras tabú, que existen, que corresponden a unha realidade, que
expresan tantas veces un desexo, foran suprimidas voluntariamente,
ás veces mesmo dun xeito algo forzado, por eufemismos, esa dura
aprendizaxe da lingua hipócrita (parafraseando a Levi-Strauss o
tránsito entre a natureza e a cultura).
En chegando aquí dinme de conta que esquecín algúns tabús de
relación ben coñecidos de todos: a profanación de cadáveres, a
tortura, o masoquismo, o voyeurismo, moi en particular aquel que
se refire á observación do acto sexual entre os próximos, e mesmo
aqueles de relación con un mesmo como o suicidio ou a esquizofrenia.
A miña intención non era totalizadora (citalos todos, definir o
universo por extensión) senón tratar de entendelos, de definir clases
e categorías, aportando algúns exemplos paradigmáticos (definir,
porén, o universo por comprensión). Non sei se o conseguín.
Da miña parte nada máis, despídome co desexo de que, se así fora
de gusto, transgridan os seus tabús, e sexan felices e diferentes.
Moitas grazas.
45
46
Isidro Novo
O tabú
estético
De ascendencia mariñá, Isidro Novo naceu en Lugo
a mediados do século pasado o día do patrón á hora
do comezo da verbena. Agás parénteses, sempre
viviu na súa cidade de nacemento, onde fixo
estudos ata onde o deixaron e onde realizou os máis
diversos traballos: vendedor de libros, viaxante de
produtos alimentarios, administrativo, taberneiro...
O seu balboar na escrita é no idioma castelán,
pero cando toma conciencia da propia identidade,
o galego convértese na súa única lingua voluntaria.
Teaza de brétema, publicado na colección O Barco
de Vapor no 94 foi a súa primeira publicación
individual. Seguiríalle o wéstern cómico Por unha
presa de machacantes e no mesmo ano sairían do
prelo tamén Carne de Can, un feixe de oito relatos
de carácter dramático e o libro de poemas Dende
unha nada núa. Dous anos máis tarde, no 99,
aparece Antollos de Eimarmena, tamén de
narrativa curta e logo dun espazo de catro anos sen
publicar, sairán, consecutivamente, as novelas: Súa
de si, Rosa lenta e Un escuro rumor tralo silencio.
Publicou tamén dúas guías orientativas para
libar viño artesanal na súa cidade (Guía do
bebercio lugués -92 e 95). Forma parte do colectivo
Círculos Líticos e con el participou nos
espectáculos reivindicativos : Viva Palestina! e
A maré das negras ondas.
47
48
Escuridades
de noso
Isidro Novo
A conto do que se me propón direi que cando isto escribo Galiza está a sufrir unha terrorífica vaga de incendios intencionados e criminais como non se recorda en tempos achegados e por mor diso a
min seríame difícil escribir agora unha apoloxía do lume. Mesmo
consideraría de moi mal gusto que alguén me contase un chiste no
que fosen protagonistas as lapas. Transitoriamente o lume para min,
dende o punto de vista mirífico, é tabú como tema. Esteticamente
resúltame hoxe por hoxe rexeitábel. Pero, deslindándome xa da miña persoa, o certo é que nin sequera se fai necesario que medie
unha dor, un trauma, para que poida considerarse ingrato, incómodo ou simplemente inoportuno un determinado asunto. As primeiras palabras do preludio do seu libro O segredo do humor, o filósofo
lugués Celestino Fernández de la Vega, son para facer esta pregunta: “¿Pódese falar do humor?” E logo de facela explica que:
“… non todos ollan con simpatía, na nosa época de superstición
“cientificista”, os temas e indagacións desinteresados e, aparentemente, baldíos.”
Non sería necesaria ningunha razón aparentemente transcendente
para que na escrita se impuxese nun determinado momento unha
tendencia que ocultase outras; as modas literarias son, cando nada
obsta, como calquera outra moda e así Ricardo Carvalho Calero nos
anos oitenta, ao tempo de facer un comentario do romance Amantia
de Mª Xosé Queizán, dicía que daquela na Galiza estaba de moda a
novela histórica e non a autarquía literaria. Todo o que non fose
Heródoto pasaba desapercibido ou era pouco menos que invisíbel
no eido narrativo. Pero no momento no que o sabio Cilistro se facía
a pregunta coa que abría o seu libro, si había na Galiza e en todo o
estado unha situación na que aínda cabía pouca marxe de manobra
no eido político para unha mente progresista se non se quería ficar
49
calado e asumir a expresión das propias ideas coma algo prohibido.
O ano anterior á saída do ensaio do lugués, vira a luz o poemario de
Celso Emilio Ferreiro Longa noite de pedra, un título de por si
emblemático que mesmo suxire con claridade a época. O tabú entón
era moitas veces a propia estética. Estábase a producir unha
literatura fortuíta –poesía sobre todo– na que era superflua a procura
da beleza subxectiva, pois considerábase que era momento de loitar
por unha única beleza posíbel común a todos, pola única beleza á que
era lexítimo aspirar; estábase a loitar pola Liberdade. Buscábase nesa
época a eficacia persuasiva, unha escrita que se comportase, polo que
se refire a técnica de emisión, ao xeito da oratoria. Foi o que no seu
día se deu en chamar socialrealismo, aínda que hai autores que
prefiren denominalo socialromanticismo. Afortunadamente, pasada
esa fase de forzada penumbra, a literatura galega recuperou o seu
brillo e quizais por saturación houbo unha longa época na que a
literatura da nosa terra ergueu a bandeira do íntimo e do existencial,
convertendo en tabú aquela que tanto tempo tivera que facer por
necesidade. Hoxe en día é tempo de revisala con pausa, pois malia
a ausencia de imaxes e xogos literarios que pola súa función non
eran propicios, non cabe dúbida de que hai moitas obras dignas de
relectura que emocionan a pesar de que os autores estivesen máis
preocupados da esencia da súa mensaxe que da beleza na forma de
emitilo. A voz xa citada de Celso Emilio sería a máis audíbel, pero
tamén fixeron aparición outras de xente moito máis nova no mundo
literario seguindo esa corrente socialrealista por el encabezada, como
foron Lois Diéguez, Margarida Ledo, Darío Xoán Cabana ou o
heterónimo ferriniano Heriberto Bens, por citar algúns dos de máis
sona naqueles tempos.
Quixera aproveitar o paso por esta época da nosa literatura para
apuntar outro tipo de tabú, outro tipo de autocensura estética, que
algúns autores facían no eido lingüístico. Unha autocensura que non
era patrimonio dese tempo concreto do que veño de falar, senón que
pertenceu a tódalas xeracións literarias que por escribir nunha lingua
desprezada e mesmo ilegal non puideron dispor de pautas normativas. É o fenómeno coñecido como hiperenxebrismo. O autor galego,
orgulloso, digno, amante da súa lingua, quere afastar tanto ese amor
seu de quen quixo exterminalo, que lle custa admitir coincidencias
coa lingua invasora e foxe delas como da peste. É quen de dicir
cadeirádego na vez de catedrático ou oficiña por oficina. Lingüisticamente hoxe está considerado un vicio, pero eu creo que era un
rancor xustificado.
Porque se trataba dun rancor que non era unicamente froito desa
corentena maldita que volvera a nosa lingua, recuperada non había
50
moito, de novo á precariedade, de novo ao marxinal. Porque, postos
a falar de tabús, non o foi no máis amplo sentido da palabra que a
nosa lingua fose desterrada da escrita durante practicamente tres
séculos? Non o foi, falando xa no plano meramente estético, que a
maioría dos poucos textos en galego que aparecesen nesa noite
plurisecular fose dentro de obras escritas en castelán, para ridiculizalo e facer risas a conta del, posto sempre en boca de xentes
humildes e ignorantes? Quizais aos autores desas chanzas literarias
habería que preguntarlles se non era máis ridículo e servil a súa
vasalaxe a unha cultura e a unha lingua que lle fora imposta pola
forza. Seguramente o máis digno que haxa dese tempo de escuridade
sexan os traballos dos freires bieitos Feijoo, Sarmiento e Sobreira,
transeúntes os tres do século dezaoito.
É verdade que a historia literaria do século seguinte encherá de
satisfacción a calquera que, ademais de selo da nosa lingua, sexa
amante da xustiza e da igualdade. Porque non soamente se recupera
a nosa literatura escrita, senón que a personalidade máis sobranceira
e representativa desa recuperación resulta ser unha muller. Co cal
son dous tabús os que rachan xuntos. Reaparece a literatura e
aparece a muller como axente activo da mesma, como produtora de
creación. Da sensíbel man de Rosalía, reaparece a nosa lingua escrita
coa mellor estilista posíbel para realzar a súa beleza.
De todas maneiras sería inxusto non citar outros nomes que
tamén foron acendendo luces no camiño, aínda que non acadasen o
nivel da autora de Cantares Gallegos. Nese Rexurdimento tiveron
tamén que ver, entre outros, Xoán Manuel Pintos, autor dun libro
do que paga a pena reproducir o título por ser quizais o máis longo
da literatura galega, pois o tal reza así: A gaita galega tocada polo
gaiteiro ou sea Carta de Cristus para ir deprendendo a ler, escribir
e falar ben a lengua gallega e aínda máis, Pastor Díaz, aínda que
fose cunha pequena contribución, o recoñecido poeta Francisco
Añón, Alberto Camino Sigüer e os seus irmáns, Díaz Robles, López
de la Vega e como non, Benito Vicceto e Manuel Murguía, que tanto
traballaron por Galiza, malia que en galego non escribisen máis que
unha minúscula parte das súas obras. Do primeiro soamente son
coñecidas no noso idioma as composicións poéticas A balada dos
Montenegros, A cantiga dos borboriños e O soño dunha noite de
verao e do segundo unicamente se lle coñece no idioma que amaba
e defendía o texto intitulado Nena das soidades. Dese tempo no que
o nome de Rosalía é o que máis sona acada de toda a pléiade, non
se poden esquecer nomes que tanto lustre seguen a dar a nosas letras
como sobre todo Pondal e Curros, pero tamén, Marcial Valladares,
López Ferreiro, Xesús Rodríguez, López, Manuel Lois Vázquez e
51
dende logo Valentín Lamas Carvajal, creador d’O tío Marcos da
Portela, o primeiro xornal escrito integramente en galego.
Pero se me prestou deixar constancia desa dobre ruptura, tamén
quero apuntar que aínda quedaron cousas que habería que ir
vencendo co paso do tempo. Durante todo o XIX é tabú escribir
narración en galego, de non ocuparse esta de asuntos de carácter
folclórico e incluso para historias de inspiración galega se se trata
de relatos de dilatada extensión. A propia Rosalía serve para dar fe
desta aseveración pois, por poñer dous exemplos, La hija del mar ou
El caballero de las botas azules, como os títulos indican, están
escritos no idioma de Cervantes, non no de Esquío. Serven de
excepción a novela de Marcial Valladares coa súa Maxina ou a filla
espuria e tamén a do cóengo Antonio López Ferreiro intitulada A
Tecedeira de Bonaval.
E para enlazar isto que acabo de dicir co presente e darlle cabo
ás miñas palabras, quixera falar aquí dun curioso tabú habitante
hoxe na nosa literatura. Un tabú que non existe na escrita poética
e emporiso si existe na narrativa: Trátase do erotismo. Dáse na nosa
terra a curiosa circunstancia de que a primeira é admitida e incluso,
en moitos casos, merecidamente eloxiada ( aí están, por citar algúns,
os nomes de Yolanda Castaño, Olga Novo ou Claudio Rodríguez Fer),
mentres que as poucas obras de narrativa que saen, resultan pouco
promocionadas e minimamente publicitadas, independentemente da
súa calidade literaria. Dende logo a causa desa falla de atención non
é dende logo a fartura de textos sobre o tema – pódese dicir que é un
eido virxe na nosa literatura– e tampouco semella que haxa desinterese verbo do xénero por parte dos lectores. Fanse poucos comentos
ao respecto, pero a maioría dos que se escoitan van polo camiño de
considerar innecesaria a existencia dunha narrativa erótica, e
xustifícase esa afirmación dicindo que a expresión literaria do
erotismo foi integrándose na narrativa xeral, pasando a formar parte,
coma un compoñente máis, das coleccións literarias non acoutadas
especificamente ao xénero erótico. Non teño eu nada claro que esas
obras de narrativa xeral asuman o feito erótico en toda a súa
dimensión. Normalmente acollen algunha escena de sexo, que nunha
moi escasa porcentaxe poden resultar eróticas. A miña pregunta é,
por que poesía si e narrativa non? Acaso porque a primeira é máis
sutil e inaprensíbel? Pero, de ser así, por que a segunda é quen de
conturbar ata ese punto? Trátase dun tabú puramente estético ou
hai por tras algún atavismo relixioso, consciente ou inconsciente que
lle dá pulo? Gustaríame que algún día alguén me dese unha resposta
convincente ao respecto.
52
Marilar Aleixandre
Un conto
rompe-tabús
Medrei na estrema entre dous continentes e aos
tres anos aprendín a contar (wahit, tnayn, trata,
arb’a, xamsa) en árabe, dun home que viña vender
ovos á casa en Ceuta. Contar, os contos que lle
contaba aos meus irmáns cando quería que
fixesen algo por min. Aprendín a escribir
redactando panfletos para revistas clandestinas,
que eran as máis interesantes no tempo en que eu
estudaba bioloxía en Madrid. Agora traballo na
universidade de Santiago de Compostela, talvez a
única cidade onde hai unha catedral construída
sobre a tumba dun predicador decapitado por
herexe, como contei en Tránsito dos Gramáticos
(1993). Teño o outro pé en Cee, na Costa da Morte,
onde están situados os relatos de Lobos nas illas
(1996), historias infantís como A vaca de Fisterra
(2003) ou os poemas de Desmentindo a primavera
(2003) e de Abecedario de árbores (2006). Os meus
libros acadaron diversos premios, entre eles o
Esquío por Catálogo de Velenos (1999), o Xerais e
o San Clemente de novela por Teoría do Caos
(2001), e dos de literatura infantil e xuvenil o
Lazarillo por A Banda sen Futuro (1999), o Merlín
e o da Crítica de Galicia por A expedición do
Pacífico (1994) ou a lista White Raven por
Paxaros de Papel (2001). Rúa Carbón (2005) é
a miña última novela publicada.
53
54
Eu era
a fame
Marilar Aleixandre
Disque este foi ano de fame, mais eu, desde que nacín, non lembro
un de fartura. O pasado houbo malas colleitas. Na estivada que
anovou Xacinto traballando arreo, disputándolle a croíña aos toxos,
veu a peste do caruncho e levou o centeo todo. Sementa centeo, dicía
seu pai, comeredes pan negro mais outra cousa non medra nesta terra
ruín, o trigo non ha aturar o inverno. Tamén nosoutros somos xente
de centeo. Ao perder a colleita, Xacinto asañouse, marchou buscar
traballo xalundes e non volvemos ter noticias del. É así, miña filla,
os homes marchan e nosoutras aturando o inverno. Eu, véndome
preñada de novo, a pesar de estarlle dando de mamar a Saludina,
quixen desfacerte co caruncho, recollín unha presa de cornechos
mouros, leveinos durante varios días nun peto do mandil sen
decidirme a usalos. Das tres flores do centeo só se logran dúas, a
terceira aborta. Talvez fose mellor. Non chegariamos a isto.
Como saber se o que te levou foi a febre ou a fame. Tremeli-cábache o corpo, fervíanche as tempas. E a fame aseñorándose da casa.
Non tiña leite abondo para Saludina e erades dous. Para comer,
castañas maias mentres duraron, patacas vellas, primeiro as codias.
Logo o que podía apañar no monte ou nos toutizos, herba da fame,
ortigas fervidas. Hai tres días Carme, a veciña, deume un nabo medio
comesto polos vermes. Hai dous, erguéndome no medio da noite,
roubeille un ovo no galiñeiro, fíxenlle un furado por riba e outro por
baixo, zugueino cru. A casca boteina ao lume antes de matinar en
que puiden comela, seica dá forza ao leite. Onte, nada. Á noite
soñaba cun codelo de pan centeo. Como ía ter leite se até o sangue
deixaba de correrme polas veas. A fame, rillando desde os meus
55
sangumiños, ía ocupando o seu lugar. Toda eu era un facho ardendo
en lapas de fame.
Ía ao nacente procurar auga fresca, mollábache o corpiño para
escorrentar aquela fervedura. E de golpe unha tremesía que abanea
o teu corpo, unha friaxe. Ficas irto no meu colo. Chameite a voces,
Cosme, Cosme, tentando enlearte cun rello inútil, o nome a penas
pronunciado. A nena ouleaba. Ela sentira a morte caustrando polas
regañas das táboas. Eu non. E agora impotente, o teu corpo no colo,
meu codechiño de centeo. Cubrín as túas mans de bicos, lambendo
dos dediños a suor da derradeira ferventía. Metín os teus dedos baixo
a lingua, para restituírlles a calor. Despois, non sei como, encontreime
cuspindo os ósiños. vezando nos brazos, nos ombros. Comungando
coa túa carne, coa miña carne. Cosme, Cosme. Sen parar. Zugando
o ovo de meu. A túa carne percorrendo o camiño de volta ao meu
ventre, o sangue verténdose no meu sangue, esqueiroando a morte.
O teu nome un fervón entre os ollos. Fel e cinzas baixo a lingua. Os
ósos, envolveitos nun pano novo, soterrados baixo o capudre.
Saludina deixou de chorar. De mañá en oito días fará un ano. Se
chegamos. Ao aleitala os seus dentiños mórdenme o bico do peito,
como facía Xacinto hai tempo. Morde, miña nena, meu neno, máis
forte. Volveu subir o leite, mesturado de sangue ou de bagullas.
Morde, morde máis forte.
56
Xabier P. DoCampo
Un conto
rompe-tabús
Nacín chairego e fillo de chairegos o 5
de abril de 1946 en Rábade (Lugo). Aos
meus sete meses trasladámonos a
Castro de Ribeiras de Lea, de alí era
miña mai –meu pai de Xermar
(Cospeito)–, onde fun por primeira vez
á escola.
Pasando por enriba da etapa máis
interesante da miña vida, a infancia, no
comezo da adolescencia a familia enteira trasladouse a vivir á
Coruña onde estudiei o bacharelato e maxisterio, sen perder
nunca o contacto coa Terra Cha a onde regresabamos en
calquera oportunidade por curta que fose a estancia.
Traballei como mestre en varios colexios e durante oito anos
en Preescolar na Casa. Estiven sempre relacionado cos
movementos de renovación pedagóxica.
Pertencín ao Consello de Redacción da Revista Galega de
Educación.
Escribín libros de texto para a escola e textos de ensaio
didáctico e pedagóxico.
Fun actor e director de teatro. Traballei durante sete anos
en Radio Nacional de España en Galicia como guionista e como
director de programas de diverso tipo e formato. Tamén
escribín e dirixín obras para vídeo e para televisión. Dei cursos
a profesores sobre a utilización didáctica de ambos medios.
Participei na creación da Asociación Galega do Libro Infantil e
Xuvenil (GALIX) na que pertencín durante cinco anos á súa xunta
directiva, dous deles como presidente.
Durante tres anos fun columnista semanal na prensa diaria.
Polos meus libros déronme algúns premios:
• Premio “Feira do Libro de A Coruña, 1989”, polo conxunto da obra
narrativa.
• Premio “Emilia Pardo Bazán” do Ministerio de Educación.
• Premio “Rañolas 1994” á mellor obra de Literatura Infantil e
Xuvenil en Galicia.
• “Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil 1995”.
• “Honourl List IBBY 1996”.
• “The White Ravens 1997” de la Jugendbibliothek de Munich.
• Premio “Lecturas” da Asociación do Libro Infantil e Xuvenil de
Galicia (GALIX) de 2004.
• “The White Ravens 2005” da Jugendbibliotethet de Munich.
57
58
A proba
Xabier P. DoCampo
Aquela era a proba de valentía imprescindíbel para ser admitido no
grupo dos maiores, daqueles que deran o paso persoal de abandonar
a infancia sen agardar a que fosen os adultos os que lles outorgasen
a categoría aparellada a tal tránsito. Non sei xa cantas veces me
fixeran a pregunta ritual e, como a miña resposta sempre fora
negativa, igual número de veces me vira rexeitado.
- Imos bañarnos ao muíño? –dicía un–.
- Podo ir convosco? –preguntaba eu–.
Virábanse todos, e o que tivera a idea de se ir bañar no cubo do
muíño adiantábase unha pasada e ceibaba con solemnidade:
- Ti vícheslle os collóns a San Miguel?
- Non –respondía cunha sinceridade que a min mesmo me
sorprendía–.
- Pois daquela… –remataba o que fixera a gran pregunta abrindo
os brazos e erguendo os ombros, coma indicando a imposibilidade
de acceder ao grupo dos grandes mentres non deses cabal conta de
ter ollado os atributos masculinos daquel arcanxo San Miguel que,
situado no lado da epístola da igrexa parroquial, erguía ao ceo o
brazo dereito no que portaba unha espada flamíxera, mentres co
esquerdo estendido cara adiante, sinalaba a uns imaxinarios Adán
e Eva o camiño da saída do paraíso–.
Esa era a proba que había que pasar para entrar nestoutro edén
terreal que é a confianza e a camaradaría dos máis grandes. E era
unha proba moi dura porque nela entraba en xogo a mesma alma.
Achegarse ao santo e ollarlle por baixo das saias, mesmo só pensar
en facelo, luxaría a miña ánima cunha mancha que moito me había
dar que lavar no confesionario. Na altura tiña eu xa suficiente
experiencia penitencial coma para saber que o crego me acusaría de
faltar ao sexto, pero de seguro que había engadir o sacrilexio por se
tratar dun ser celestial. Ben sabía que aquilo era algo que non se
debía facer, algo do que non é preciso que che lembren a prohibición
expresamente, xa se sabe de sempre que un debe absterse de facer
tal cousa.
59
Pero, ao mesmo tempo, non había outro camiño. Pensar en dicir
que si, que llos mirara sen telo feito era un grave risco.Podían
comezar a facer preguntas de difícil resposta: E como son? Ten os
dous iguais? Para que lado carga? Imposíbel, por ese camiño
pillaríanme e sería peor. Non había outro remedio que ir á igrexa,
erguerlle as vestimentas ao santo e ollar para a entreperna. Iso ou
vivir condenado ao parvulario até cumprir os doce ou trece anos,
como lle pasaba ao Celso da Mosqueira, que xogaba coas nenas
porque aínda non fora quen de pasar a proba. Así que calquera cousa
parecía mellor que seguir naquel inferno dos caguiñas que non
ousaban erguerlle os capisaios ao santo.
O mellor momento era antes do rosario, mentres o crego aínda
estaba na sancristía e as beatas subían abaneando o corpo a un lado
e a outro pola costa arriba.
Entrei amodiño, andando nas puntas dos pés. Aínda que na igrexa
non había ninguén, sentía ao crego cazolear por tras do altar, na
sancristía, o que me facía tremer coma unha vara verde. Confiaba
en que a bronquite crónica advertise da proximidade do cura se
decidía achegarse á porta.
Cando estiven ao pé do santo, decateime de que me había faltar
un bocadiño de talla para poder ollar ben, así que pillei un
reclinatorio e achegueino. Coa boca seca coma una corda de esparto
e as mans molladas coma unha fonte, botei man á veste con dous
dedos trementes coma varas verdes. A suor metíaseme nos ollos e
picábanme. Erguín con coidado a saia branca do anxo tronante e
metín a cabeza dentro. Fíxeno cos ollos pechados. Despois, mortiño
de medo, ollei para enriba, para os atributos testiculares e… nin
había nada nin nada podía haber. O San Miguel por dentro non era
máis que un pau que remataba na cabeza, outros dous paus facían
de brazos e só tiña un pé, aquel máis adiantado que sobresaía por
baixo da saia e que formaba parte da peaña e non do inexistente
corpo do santo.
Ceibei a saia e botei a correr pola igrexa adiante sen me importar
xa o ruído que puidese facer. Xa era un home feito e dereito.
- Imos á Lama pillar ras?
- Imos –dixen–.
- Non cho preguntei a ti. Ti non vés que non lle viches os collóns
a San Miguel.
- Si que llos vin.
- E cando?
- Onte pola tarde. Queres que che diga como son?
- Non, non fai falla. Veña imos.
60
María Reimóndez
Un conto
rompe-tabús
María Reimóndez Meilán naceu en Lugo e é traductora e
intéprete de profesión. O seu primeiro libro publicado é
Moda Galega (Edicións Positivas, 2002) e no ano 2003
recibiu o premio de novela Mulleres Progresistas de Vigo.
Malia a esta incursión recente no panorama literario, María
leva escribindo desde que tiña 6 anos, recibiu premios
durante a súa mocidade (Rúa Nova, Minerva), é autora de
varias obras de teatro e participou en distintos recitais
poéticos. Ademais, María Reimóndez á a fundadora e
presidenta da Organización Non Gobernamental de
Cooperación ao Desenvolvemento IMPLICADAS/OS NO
DESENVOLVEMENTO (www.implicadas.org) que leva
traballando na India e Etiopía desde o ano 1998 en
proxectos de desenvolvemento integral cun claro
compromiso pola superación da discriminación de xénero
como base do desenvolvemento perdurable.
María Reimóndez é tamén fundadora e secretaria da
ASOCIACIÓN GALEGA DE PROFESIONAIS DA
TRADUCIÓN E DA INTERPRETACIÓN (www.agpti.org).
Bibliografía:
- Moda Galega, Edicións Positivas, 2002
- O Caderno de Bitácora, Edicións Positivas, 2004
- Crónicas dende a India (libro dixital)
http://www.vieiros.com/welcometotiruchy.php
- Usha, Finalista do Premio Merlín 2005, Edicións Xerais de
Galicia, 2006
- O Club da calceta, Finalista do Premio Xerais 2005,
Edicións Xerais de Galicia, 2006
61
62
O totalitarisme
o”
do “o
María Reimóndez
Oh! Oh! E o! Como sería ese proceso? Preguntamos. Ninguén
contesta excepto polas razóns dos gramáticos, ese legado semella
que de (o!) Deus? Non hai maneira de comprendelo así en abstracto.
Os motivos son moito máis amplos. E o caso é que foi. O “o”
ascendeu ao poder (por ser cazador e pensar que era máis importante
que ser recolector, polo abandono do vivir nomádico, por ter un
apéndice externo… ah, tantos razonamentos potenciais). O “o”
conseguiuno. Mesmo se falamos de “abecedario”, se aprendemos
“a”, “e”, “i”, “o”, “u”, o “o” saltou as ordes establecidas e chegou
ao liderado. Os diccionarios réndenlle culto. Culto por ocultar. Por
facer do “a” un tabú.
O ascenso do “o” moveuse por camiños misteriosos mais non
inmutables. O caso é que o “o” pensou posuír a razón. Mais non
puido. O “o” pensou posuír a cultura. Mais non puido. O “o” pensou
posuír a intelixencia absoluta. Mais non puido. O “o” pensou posuír
a natureza. Mais non puido. O “o” pensou posuír a política. Mais
non puido. O “o” pensou posuír mesmo a vida. Mais non puido. Pola
mera resistencia do A.
Este proceso tan longo e por fortuna en fase de cambio, este golpe
de estado á lingua que tanto tempo durou, tivo terribles
consecuencias sociais. O “o” adquiriu un protagonismo típico de
todos os totalitarios. Así, “o” segue pensando que hai que renderlle
pleitesía. Cando nunha clase cen mozas e dous mozos sentan nas
cadeiras aínda o saúdo é “Boas tardes a todOs”. O “o” segue pensando que pode limitar ao a en todos os sentidos, dicirlle onde poñerse,
usurpar mesmo o seu lugar. Na clínica xinecolóxica oímos falar dOs
pacientes. O “o” segue pensando que o “a” está aí para servilo. A
63
maioría dOs traballadores que non ascenden por ocuparse dOs fillOs
son mulleres. O “o” cre saber aínda sempre mellor o que “a” quere,
pensa e desexa, combinando isto dunha maneira abraiante coa
percepción de que “a” é un enorme misterio. Coñézote como se te
parise –dille un “o” a unha “a”–. O corpo redondo de “a” cre “o”
que lle pertence. Nun diccionario pictórico no capítulo dedicado a
“O home”, aparece a imaxe do corpo espido dunha muller. Ademais,
“o” decidiu ter asignadas certas tarefas de prestixio e deixarlle en
exclusiva a “a” aquelas que ninguén quería. O corrector ortográfico
non recoñece a palabra “lavandeiro”.
Malia a todo, a teimuda “a” non cedeu. Cos feitos pertinaces da
resistencia pacífica, coas dores pasadas de tantas, coas exclusións e
o escarnio. A, cunha pértega, foi capaz de arrepoñerse a demasiados
agravios. O soño de “a” non é un soño competitivo. Non é quitar o
raposo para poñer a raposa. Non é unha competición. A soña por fin
coa igualdade. Co seu dereito a ser visible. A facernos a todas
visibles. Co seu dereito a ser neutral cando esteamos toda-os (no
alumnado, nas persoas con discapacidade, nas traballadoras/es, nas
mais e pais). Soña co seu dereito alfabético a aparecer nos
diccionarios antes do “o” (xeitosa, adxectivo feminino singular).
Soña con deixar de ser un tabú. Para comezar un novo texto que se
titule “A visibilidade do “a” ou a igualdade para as persoas”. Porque
é esta unha xustiza que agardou demasiado tempo.
64
Antón Riveiro
Un conto
rompe-tabús
(Xinzo de Limia, 1964). Cursou estudos de
Dereito en Santiago e ten sido galardoado
en certames coma o Álvaro Cunqueiro de
Narrativa, Manuel García Barros de
novela, Café Dublín de Narrativa, Torrente
Ballester (Finalista), Pedrón de Ouro,
Manuel Murguía, Camilo José Cela,
Breogán de Contos ou Castelao de
Narrativa, entre moitos outros.
Publicou os seguintes libros Valquiria
(Ed.Novo Século.1994), Parque Central e
outros relatos (Ed. Espiral Maior 1996)
A historia de Chicho Antela (Espiral
Maior,1997), A quinta de Saler (Galaxia,
1999), Animalia (Galaxia, 1999), As rulas
de Bakunin (Galaxia, 2000), Homónima
(Galaxia, 2001), Cartafol do Barbanza.
Viaxe polo cuadrante das sereas (A Nosa
Terra, 2002), A canción de Sálvora (A Nosa
Terra, 2003), A esfinxe de amaranto
(Galaxia, 2003), Limaiaé (Centro de cultura
Popular do Limia, 2005), e Casas Baratas
(Galaxia, 2005).
Así mesmo, participou en medio cento
de libros colectivos e é presidente da
Asociación Cultural Barbantia, Fillo
predilecto do Concello de Baltar, así como
Xuíz Honario do Couto Mixto.
65
66
A fotografía
completa
Antón Riveiro
María, deixa de chorar, tes que asumir a miña morte, pensa nos
orientais que fan da vida unha preparación para ela, unha obra de
arte, pois iso, unha obra de arte é o que quero que fagas comigo,
agora que xa estou sen roupa e con case setenta anos, fai o favor de
non te laiar e colle a cámara, que temos que completar a fotografía,
non sexas parva, fica sempre con esa fermosa lembranza do día que
nos coñecemos naquela exposición parisiense, pouco antes de morrer
o ditador, lembras, eu sen saber que aqueles corpos espidos, que
exhibían unha accidentada xeografía de engurras e a carne fláccida
da súa ancianidade, eran obra túa, retratos en branco e negro, case
do tamaño desas persoas que insinuaban a precipitación febril duns
desexos torpes e finxidos cuxa beleza eu non lograba captar, só dei
en ver a fermosura, coma se fose un misterio barroco, cando
observaba a resignada melancolía dos ollos vidrosos dunha muller
case centenaria, que sostiña na súa man dereita a fotografía antiga
na que se podía ver un home e unha muller mozos totalmente
espidos, e achegáchesteme, coa cámara na man, para me dicir que
aquela era a túa bisavoa, e eu non sabía se te referías á muller
centenaria ou á moza da foto pequena, e dixéchesme que se trataba
da mesma persoa e que o mozo espido era o teu bisavó, un mestre
anarquista da segunda república, paseado polos falanxistas por lles
aprender aos rapaces adiantadas prácticas de sexo nas aulas, e cando
souben que ti eras a autora das fotografías sentín un arrepío inmenso
porque, para alguén que imparte clases de arte coñecer persoalmente
a unha artista que xa tiña entradas nos libros de texto, resultaba
algo impactante, e o mellor foi cando comezaches a me falar co
67
engado sensual desa voz mentres eu percibía nas fotografías unha
insoportable voluptuosidade que ía alén do carnal, e non había na
sala ninguén máis ca nós e eses seres lonxevos que nos miraban coa
feroz rixidez dos seus corpos, suspensos nun anacronismo canso, e
preguntáchesme se me gustaban as fotos e enredáchesme nese
silencio artístico até me propores posar para ti, si, alí na sala, e eu,
que pensaba que era unha broma, fun recuando, coma se as túas
palabras me vencesen e batín coas costas na parede branca, xusto a
par da fotografía dun octoxenario que empoleiraba a súa pirola
cunha ilusión moza, e pedíchesme que me espise, e eu, que nunca
desexara a ningunha muller, non sabería explicar exactamente cómo
o peso dun desexo cobizoso caeu sobre min e arrastrou un aceno
aquiescente, si, María, porque xusto nese intre dei en me espir cunha
sorte de pracer apurado, deixando en cada prenda un prexuízo e a
ansia de que moito antes de me desfacer da roupa ti xa me espiras,
e sentín cada disparo da cámara coma unha caricia, estaba excitadísima, na túa voz nadaba a disciplina libre da sedución e pouco
a pouco fun notando como a pel das costas se me apegaba a parede
cun imán poderoso, e axiña fiquei nunha das túas obras e a xente
deu en entrar na sala, pero eu só miraba para ti, desexándote
lobamente e recibindo cada disparo da cámara coma unha caricia
estremecida, ti, só ti importabas, non a xente que me miraba cunha
mestura de admiración e cómico abraio, aceptando o meu corpo
espido coma un engadido orixinal ao teu traballo artístico; mesmo
sentín a respiración ruminante dun home que me tocou case co seu
alento crítico, mais na sala só existiamos nolas dúas, estimuladas
pola extravagancia e un desexo compulsivo que se represou no meu
peito até que chegaron os periodistas e, daquela, pousaches a cámara
sobre a miña roupa espallada no chan e achegácheste a min e deches
en me bicar o corpo todo cunha larpeira cobiza que me puxo a pel
en carne viva e me descubriu unha sexualidade tardía, múltiple,
asumida cun pracer feroz que se prolongaría trinta anos nos que
fomos libres, amándonos e gozando de todos os praceres cunha
furiosa intensidade, en lugares tan peregrinos coma igrexas, colexios,
praias ou museos, mais confeso que neste tempo, logo de me ter
deitado con rapaces, vellos e mulleres de todas as razas, endexamais
sentín no corpo un arrepío tan contundente coma o do día que nos
coñecemos, cando coa fotografía me tocaches o interior da alma, si,
ese foi o mellor, e aquí está a foto dese día inesquecible, lembras,
meu amor, e agora, que xa estou espida, espílete antes de que veñan
as enfermeiras e me vexan aquí, esmagada contra a brancura desta
parede fría e con esta foto antiga na man, veña, dispara, completa
a fotografía.
68
Un conto
rompe-tabús
Xerardo Méndez
Xerardo Méndez nace en Colón, o 24
de Xaneiro de 1964. Aos tres anos de
idade, co regreso da familia para
Galicia, vive un ano no lugar de As
Barreiras, parroquia de Poboeiros,
Castro Caldelas. Un ano despois
trasládase á cidade de Ourense,
na que vive actualmente.
Conclúe o bacharelato no Instituto
“As Lagoas”, xa infectado co virus da literatura, do que se
contaxiara no primeiro ano do bacharelato, ou quizais antes:
é cousa que non sabería dicir con precisión, e mesmo dubida se
antes foron os versos ou a guitarra –que mal raña de cando en
vez aínda– e as cancións. A infección inza –na súa variante
poética– ao presentarse ao concurso literario convocado no
instituto no seu último ano, e sorprenderse gañador. O premio
foron unha restra de libros dos clásicos, algún dos cales aínda
conserva este home distraído e esquecedizo.
Unha incerta vocación política e acontecementos persoais un
chisco agres lévano a solicitar o ingreso en ERGA no ano 80 ou
81, e na hoxe histórica AN-PG. Organizacións que abandonaría
logo de poucos meses. De aí o de incerta.
Aos dezasete anos marcha a Santiago decidido a estudiar Física,
e estudiar algo estudiou, pero aprender, aprendeu pouco, como se deduce
dun expediente académico ben pouco brillante. Pode ser que a suma de
inquedanzas: literaria, política, científica, deportiva, sumaran á
enfermidade poética outra de natureza buridá, de forma que os anos
pasan sen que o noso home consiga máis que o escaso mérito de entrar un
ano entre os cinco escollidos para a gloria final do Esquío, gloria que lle
resultou esquiva, e esgotados capital e paciencia regresa a Ourense, desde
onde, gracias á xenerosidade de varios profesores universitarios, consigue
por fin licenciarse. Nos últimos anos de estadía santiaguesa, afectado
novamente polo virus influenza literariae, esta vez na súa variante
novelesca, insiste nunha teima antiga: ver de vivir do conto. Mais, aínda
que consigue colocar un par de textos nas editoriais, as súas esperanzas
dilúense axiña, e gracias a unha oportunidade impensable, entra a
traballar no mundo do ensino oficial, no centro, hoxe cerrado, Colexio
Sueiro, da rúa Parada Justel. Dous anos que lembra con cariño e un
chisco de saudade. No ano 1996 publica a súa última obra impresa:
“As horas que nos quedan” titulo tal vez profético, porque o seu centro
de traballo pechou ese ano e houbo de volver ás clases particulares.
69
70
Vivir
Xerardo Méndez
Vivir, soñar… Cal é a diferenza? El, que facía príncipes dos humildes,
que foi luz e camiño, flor e vida, non é máis que a memoria dun soño.
Agora que os coiotes ouvean entre as ruínas de Aketatón, agora que
o látego volve estoupar nas costas dos operarios, agora que a
esperanza volve ser o óbolo de Osiris, lembrar os días da luz e da
beleza parece un soño extraviado na madrugada, unha esperanza
perdida na madurez, un conto necio da vellez.
Estes ollos que esta secando o tempo viron o día que lle deu nome:
volvía o noso señor da viaxe ao Norte, e entre os tesouros que agochaban os tules traía unha nova esposa, que el, o poeta que quixo
facer homes dos escravos, alcumou con xustiza: Nefertiti. A fermosa
que chega.
Radiante coma o amencer, a fermosa mantívose a distancia, e o
adolescente irado buscou nos recantos dos xardíns, bebeu o veleno
dos poemas, e acompañou a Amenhotep nas súas visitas aos barrios
dos obreiros e os escravos. O vello Amenophis III agonizaba e Sitamún ollaba cobizosa o corpo do próximo faraón. Perseguía a seu
irmán polos recantos, e o noso señor, o príncipe de Exipto, cravaba
os ollos na estranxeira. O desexo é unha forza estraña. Empúxanos
a destruír o que non gozamos. Sitamún acudíu a Becankos: o
príncipe dos sacerdotes invocou ás tebras e aos crocodilos, e farto
do aborrecemento do mozo, díxolle que era a reencarnación de Set.
O príncipe despediuno con noxo na ollada. Esa noite o vello faraón
morreu, e Sitamún toleou.
A porta de Nefertiti abriuse pouco a pouco, pois a intelixencia
aconsella non regalar aquilo que outro anceia . Foi entón cando a
embaixada dos traballadores do porto acusou ao sobriño de
Becankos de apoderarse dos fondos do templo, de destinar os cartos
71
das cerimonias fúnebres á construción da súa nova casa. E el, que
percorrera o porto agardando que un milagre abrira o corazón da
fermosa estranxeira, reclamou as probas, analizou o caso e condenouno a devolver cada moeda que tomara do tesouro do templo. O
escriba que dirixía a embaixada foi ascendido a escriba real, e
redactou o decreto que transformou os cartos para os mortos en casas
para os vivos. A fermosa ría oíndo aquelas palabras, e o noso señor
considerou que se abrían as portas do ceo.
A voda foi plagada de presaxios funestos en todos os templos de
Osiris. Pero desde a fiestra das aparicións, o noso señor viu a alegría
do pobo e sorrindo, sentiuse renacer. Farto de escoitar aos sacerdotes
de Osiris, celebrou o sed, procurou un novo comezo, e dixo que
ningún deus quere ser honrado con sangue, morte e sacrificios.
Díxonos que nos fixeramos iguais, antes que a morte nos igualara.
Soñar… Prohibiunos axoenllarnos e humillarnos diante súa.
Abolíu as cerimonias e desfiles. E cos cartos que aforrou mandou
facer casas para os fellahs. Repartiulle terras aos probes e aos colonos, e obrigou aos ricos a pagar impostos. Prohibiu a mendicidade
e a bruxería. Mandou arredar aos animais da xente nas casas, e
construir retretes, e levar auga corrente a todas as casas. Fundou
novas cidades. E dixo que todo era orde do único deus que existía,
o único creador que non tiña forma, Atón, e que el era o seu representante.
Pero Atón daba ordes estranas. Non quería incienso, e arruinou
o comercio con Oriente. Non quería que os homes tiveran máis dunha
muller, nin que as mulleres tiveran máis de dous fillos. E negou o
culto aos deuses da morte e da outra vida, porque a vida que temos
os homes é esta.
É estraño como os deuses da morte prevalecen sobre os da vida.
Licenciou ao exercito, e non escoitou as peticions de Mitanni. Perdeu
as provincias do Norte. Os maridos enfurecéronse. Os comerciantes
do incienso pagaron aos sacerdotes. O medo entrou na xente. Saíron
ás rúas, degolaron as estatuas, prenderon aos escribas do rei, non
escoitaron ao deus da vida: querían unha pasaxe certificada para
outra. O rei poeta anoxouse: non comprendía. A fermosa sacou as
gadoupas para encoraxalo, pero o tempo labra distancias, e ela non
lle dera un herdeiro. Tomou por esposa unha das súas fillas, e só
conseguiu poñer máis lume nas predicas dos sacerdotes, máis
xenreira nas revoltas. Deille a copa co veleno unha tarde triste.,
porque como el dixo, o reino do eterno non é deste mundo, porque
el nunca foi deste mundo. I
72
Ur Apalategi
O tabú
na literatura
vasca
(París, 1972). É licenciado en Dereito e Letras
Francesas, e doutor en Filoloxía Vasca. É mestre
titular de literatura na Universidade de Pau.
Recibiu o premio “Beterri Saria” pola súa
novela Gauak eta hiriak (As noites e as cidades).
Escribiu artigos de opinión e crítica nas
revistas Maiatz, Hegats, Egan, Uztaro, entre
outras, e nos xornais Euskaldunon Egunkaria e
Gara.
É autor do estudio La Naissance de l´écrivain
basque (A orixe do escritor vasco), publicado pola
editorial L´Harmattan de París, en 2000.
Dirixe o departamento de Crítica Literaria na
editorial Utriusque Vasconiae, e colabora na
sección literaria Egunero irakurtzen delako (A
lectura decote).
Publicou, entre outros, os seguintes títulos:
Erdi guneak (Puntos centrales) (Maiatz, 1995),
Gauak eta hiriak (As noites e as cidades) (Elkar,
1997), Las relaciones imperfectas (As relacións
imperfectas) (Hiru, 2001), Gure gauzak S.A.
(Nosas cousas S.A.) (Utrisque Vasconiae, 2004) e
Belaunaldi literarioak auzitan (As xeracións
literarias a debate) (Utriusque Vasconie, 2005).
73
74
O irmán, a filla e
a nai do escritor.
Reflexión sobor
do tabú fundacional
na literatura vasca.
Ur Apalategi
Cada vez estou máis convencido de que a tradición literaria nace, se
desenrola, avella e morre, e que, polo tanto, a metáfora antropomórfica é a máis axeitada para explicala súa traxectoria. Sabido
é, que o ser humano adoita selo froito do desexo e o amor: nai, pai,
fillo. Fórmase un triángulo psicoanalítico e a oposición fundacional
que ven intimamente amarrada: o incesto, principalmente o materno.
En palabras que o navegante James Cook nos trouxo dende as illas,
o tabú é o que non se pode tocar. Poderás desexala túa nai –a
desexarás–, pero sin tocala. Do contrario, non chegarás á madurez,
non serás (Freud), non haberá xeito de construila sociedade (LévisStrauss).
Pero, ¿quen é quen nesta metáfora psicoanalítica pola que nos
decidimos para explicala evolución da literatura? ¿Quen o pai, quen
a nai, quen o fillo? Imaxinémonos no século XVI, xusto no intre en
que Europa empeza a dividirse en nacións. Un crego-poeta, de nome
Beñat Etxepare, convoca ós señores e nobres da zona para construir
un fermoso casarío. Ese casarío é o euskara, ou sexa, o que nos fai
euskaldunas, a lingua que é esencia de nacionalidade. Ninguén
respostará á chamada do crego-poeta ata finais do século XIX, cando
un cabaleiro político, Sabino Arana, coloca a primeira pedra no
casarío. Engadamos, de paso, que o burgués fundador do nacionalismo vasco, para reforzala súa fe política, casou cunha caseira
analfabeta que só falaba euskara. Polo tanto, a nación vasca nace
cando o político deixa preñada ó euskara… ¡respostando así á
chamada do poeta-crego impotente! Dito de outro xeito, a literatura
e a política vasca son dous irmáns que construirán o casarío de nome
nación vasca na terra chamada euskara, o primeiro erotiza a terra
75
cas súas palabras, mentras que o segundo, excitado polas palabras
do primeiro, a fertiliza co seu poder fálico. Polo que se ve, non
estamos tan lonxe do mito de Cyrano de Bergerac, e é á literatura a
quen lle corresponde cumprir co papel de Cyrano.
De cando esa literatura nacional (falo, por suposto, da época
conceptual que describín), ben pode ocorrer, e ocorre a miúdo, que
o escritor e o político sexan fisicamente o mesmo. En Euskal Herria,
por exemplo, resulta significativo que os tres primeiros teóricos do
nacionalismo ou protonacionalismo –Larramendi, Chaho e Arana–
aparezan sempre en toda historia que se faga da literatura vasca.
A partires de ahí, ocorre algo curioso. Se a inconfesable cobiza
do escritor é entrar no panteón nacional, moito máis difícil lle
resultará, se cabe, confesar que el é un dos fundadores desa nación.
Sería como erguelo templo e querer converterse no seu deus. A pura
verdade (porque ese é o desexo inconfesable de todo escritor), pero
completamente inconfesable. Polo tanto, eses dous irmáns non terán
máis que ocultala orixe real desa nación. Para iso escriben, tanto un
como o outro, a lenda ou o mito nacional. Nese mito, logo dun xiro
abraiante, a pesar de que o euskara sexa a filla da nai-terra que os
dous irmáns fecundaron, a nación vasca convírtese, de súpeto, na
súa nai. A nai perfecta, a nai idealizada, a nai limpa orixe de todo.
A nai autoriza tódalas súas pretensións –no caso do escritor, como
xa dixemos, entrar no panteón, e no caso do político, gañar poder–.
E vemos ós dous fillos convertidos en fillos leais e auténticos da nova
nai, cada quen máis formal e ortodoxo ideoloxicamente. É a nenez
da literatura. E tamén aquí, o escritor mailo político son, moitas
veces, un: o grande poeta Lizardi foi secretario do “Gipuzkoa Buru
Batzar”, o modernista Lauaxeta, entre outras cousas, formou os
novos militantes do EAJ/PNV, etc. Estes escritores son os nenos
lindos que buscan a afección da nai Euskal Herria, vestidos de
domingo (garabata incluída), cas tarefas do modernismo ben feitas,
murmuriando case sempre a mesma oración euskaldun fededun1
(aínda que non o crean, como no caso de Lauxeta).
Co paso dos anos, á literatura e á política medroulles unha fina
barba e empezan a ver con novos ollos á nai Euskal Herria, máis
concretamente, con ollos ferventes de desexo. Chegamos ó tempo da
fachenda, a xuventude. Aqueles que ata agora vivían encollidos de
mans, empezan a se enfrontar. O político tenta atraela atención sobor
da nación, e o escritor non ten gañas de quedar atrasado nesa loita
incestuosa. O franquismo entra na súa fase final e a esperanza de
1 Vasco crente.
76
troco desacouga as hormonas dos púberes. Deste tempo son as
heterodoxias dos escritores vascos. O nacionalismo do EAJ/PNV
resulta calmo de máis, e das plumas de Mirande, Krutwig,
Txillardegi, entre outros, xorde o nacionalismo máis fervente, máis
tolo, máis valente, máis plural, máis radical. Ese derradeiro intento
inconsciente para seducila nai. O adolescente tenta de chamala
atención peiteándose de xeito máis extravagante, enche o seu cuarto
con pósteres dos máis raros, e adobia o seu vocabulario con blasfemias. El será, como non, quen mellor entende e defende a súa nai
Euskal Herria, moito mellor, polo menos, que seu morno irmán
político demócrata-cristián. A adolescencia é un tempo de euforia,
sen dúbida, e o escritor vasco camiña como peixe na auga sumerxido
na loita contra o franquismo, ledo, ca forza que lle da saberse
vangarda do abertzalismo2. O irmán político terá que recoñecer que
necesita do escritor, do poeta, do cantautor, quere que os seus mítines
lle reporten algún éxito. Semella que a nación ve no escritor o seu
fillo predilecto.
Pero é entón cando chega o intre máis dramático desta historia.
Cando cae o franquismo e se pon en marcha a transición democrática, a nai Euskal Herria lle da as costas o seu fillo escritor e
decide deixar sobor do político a propiedade e titoría do casarío,
aínda que o fillo escritor sexa primoxénito. O político profesionalízase, monopoliza o discurso nacionalista, valéndose da
lexitimidade que lle outorgan as urnas e, pouco a pouco, deixará de
invitar ós seus mítines ó cantautor, ó seu irmán escritor. Polo que se
ve, consideran que para manterse no poder recén gañado, ven sendo
máis efectivo un anuncio na televisión que a canción dun poeta. O
casarío ten un dono nada máis, e ó escritor só lle queda unha
posibilidade: ou ficar no casarío servindo ó seu irmán, ou marchar
da casa.
Varios escritores deciden quedarse na casa, e se afunden nunha
resistencia fungosa contra o seu irmán político, ata converterse nuns
solteiróns incorrexibles. Outros, co nervio e a inconsciencia que
otorga a xuventude, se afastan do casarío e buscan a súa propia
autonomía. Pero non ó xeito de Unamuno, que considera estéril a
terra vasca, négase a construir o casarío, e busca terras máis productivas. Non, para estes xóvenes escritores o casarío xa está construido,
ademáis, apropiouse del o seu irmán, e segue a ser obxecto de desexo.
Pero hai quen inventa algunha vía indirecta para poder entrar no
panteón nacional, porque non hai quen entre pola porta principal
2 Nacionalista vasco.
77
dende que o irmán político lle puxera novas pechaduras. E o que
podemos tildar de xeración da emancipación tentará o asalto ó
casarío dun xeito inusitado ata aquel intre: creando unha literatura
en euskara non nacionalista e facendo da cuestión literaria o seu
único obxectivo. E deste xeito paradóxico consegue esa xeración de
escritores entrar no panteón nacional, implantando o tabú do
nacionalismo no territorio literario. Un paradoxo á primeira vista,
pero comprensible dende a lóxica psicoanalítica. Se a literatura
tentaba alcanzala madurez, se pretendía ser, pola forza tiña que
asentalo tabú do incesto materno.
Lévi-Straus di que as prohibicións non veñen das caracteríscas
propias do prohibido, se non do lugar que ocupan nun sistema de
expresión. Dito doutro xeito, as prohibicións non son se non recursos
para expresala significación. Por iso, non hay que entendela denegación do nacionalismo que practica a literatura vasca madurecida
respecto o seu valor intrínseco, se non como acción que serve para
expresar unha significación: para expresala propiedade literaria
compre rexeitalo nacionalismo. Rexeitalo nacionalismo é un sinal
da esencia literaria, a súa principal insignia. Pero, e aquí radica o
paradoxo, a esencia literaria é, por riba de todo, un agasallo da
nación, o maior agasallo que un fillo pode ofrecer á súa nai, igual
que casar con outra muller e ser feliz. Porque, a fin de contas, e esta
é a verdade profunda e o tabú que todo escritor se agocha a si
mesmo, a orixe da nación é a literatura. Polo tanto, non nos debería
estrañar que Bernardo Atxaga, quen sempre se presentou como “non
nacionalista”, se convirta no buque insignia da literatura nacional.
Como di o novelista Saizarbitoria, o escritor está ó mesmo tempo en
contra e a prol da patria. Esa duplicidade empurra a literatura á
madurez.
Queda inaugurado o tabú fundacional, e a literatura vasca intérnase na idade postnacionalista, na etapa do consumo. É agora cando
presenta a muller escritora, e colle o relevo do irmán tráxico, que
quedou desangrado trala loita anterior con Edipo, con absoluta
naturalidade. A literatura vasca ten, sobre todo, lectoras, e se ben
as escritoras non son as únicas que gozan do éxito, si podemos decir
que os escritores feminizaron a súa escritura para acollerse á nova
situación. No casarío nacional segue o irmán político, e as irmás
escritoras aceptaron que nese camiño cara o panteón, deberán vivir
nunha especie de exilio, nos arredores. Foi a irmá escritora quen
mellor asumiu esa cualidade periférica e buscou, mercou e decorou
un pequeno apartamento onde pode vivir ela e o seu irmán. A
actualidade da literatura vasca é feminina. O irmán mal parado agás
sae do apartamento. De cando en vez, lembra tempos heroicos da
78
busca da sús propia autonomía, e escribe un novelón, a xeito de
ruxido de vello león, que nos recorda como se puxo o tabú en
vixencia, e esa novela chamarase Hamaika Pauso, ou Gizona bere
bakardadean.
Chegados a este punto, poderiamos dar esta historia por rematada, pero resta outro capítulo. Porque, unha vez chegada a madurez,
rachado xa o cordón umbilical, ¿a quen pode acudilo escritor? O bo
sería, claro, casar ca universalidade, que é, sen dúbida, o arma máis
segura para lograr esa esencia literaria. Pero o problema é que nas
literaturas minoritarias no hai xeito de atopar unha unión directa
ca universalidade, porque a universalidade só entende inglés, francés,
español, e cinco idiomas máis. O escritor nunha literatura minoritaria necesita un intermediario, ou sexa, a traducción. Porque neste
mundo están as linguas universais… e as outras. O escritor dunha
nación pequena, se pretende casar ca universalidade, ten que ser
traducido a calqueira desas grande linguas pola forza. E, por suposto,
esto quere decir que a cotío se lle paga unha deuda á tradi-ción
literaria dese idioma. Porque o máis interesado adoita selo escritor
bilingüe dunha pequena (é decir, coñece ese idioma, ten a capacidade
de escribir nese idioma –¡ai que tentación!–) e el adoita traducila
propia obra. Aquí nos atopamos co caso de Atxaga, quen confesou
que andaba buscando motivos para seguir escribindo en euskara,
vendo que lle resulta máis sinxelo moverse polo mundo castelán, e
que a acollida dese lector castelán é moito máis quente. É o que pasa
cando o fillo é ben tratado na casa podente da nora, que empeza a
deixarse ver menos pola casa materna, Pero estes pequenos asuntos
domésticos están máis aló do problema do tabú fundacional, só son
problemillas decote entre familiares adultos.
79
80
Markos Zapiain
Ó tabú
ideolóxico
(Irún, 1963). A día de hoxe reside en
Bermeo. Exerce como mestre de filosofía no
Instituto desa localidade. É doutor en
Filosofía e licenciado en Filoloxía.
Publicou artigos no Euskaldunon
Egunkaria, Gara, Bozka, Ostiela!, Egin,
Berria, Bazka e Jakin.
Impartiu unha morea de conferencias
sobor filosofía e literatura vasca en
distintas cidades fora e dentro do País
Vasco: Larrabetzu, Londres, Lazkao,
Iruñea, Eibar, Bilbo, Miarritz, Beirut,
Hondarribia, Donostia...
Na súa variada obra sobresáen os
títulos Zenbait terrorista (Algúns
terroristas) (Txalaparta, 2003), Errua eta
maitasuna (Culpabilidade e amor) (Elkar,
2002), Denbora eta egia: Kojèveren gogoeta
(Tempo e verdade: reflexións de Kojève)
(Errotete, 2006). Traduciu ao euskara
Gizakiaren heriotza (A morte do home)
(Jakin, 1998) e Duintasuna (Dignidade)
(Enbolike, 1999), entre outros.
81
82
Ó revés do día.
Un Santpancracio
grotesco
Markos Zapiain
Chegada a hora de concretalas características comúns dos soños dos
membros de ETA, mellor que empregala definición de Freud (que o
soño é o cumprimento dos desexos, a execución dos desexos
inconscientes), sería botar man da figura da morte, internar no reino
da morte da man de Dream and the underworld de James Hillman.
Entre os soños dos membros de ETA, existen aqueles que consuman
os desexos, pero tamén os que non se realizan, así e todo, tanto uns
coma outros teñen o mesmo remitente, a morte. Sen contalo segundo
de Goio “Rojo”, os soños dos membros de ETA virían a reflexar e
adentrarse nos distintos xeitos do lado escuro da vida, serían algo
así como afundirse nos pozos viscosos da morte, imáxenes do
submundo, covas desacougantes, distintos círculos do inferno:
afogarse docemente nun mar xeado, non te poder enterder co teu
propio irmán, o tempo que se esgota (Gizona bere bakardadean/ O
home só); a orde ríxida da túa nai de que sexas ti mesmo que se meta
no cadaleito e morras, e non poder cumplila (Hamaika Pauso/ Once
pasos); alonxarse da amada, a morte do ser querido, pálida xente
morta, enfermos sen dentes (Zeru horiek/ Esos ceos); a nai deitada
como unha papoula ensanguentada sobre o trigal verde (Koaderno
Gorria / Caderno vermello); a sombra mortal dun psicópata e a súa
morte por sobredose de pastillas, a decisión de suicidarse do bou
“Bizkaia”, non sen antes lanzar unha mensaxe ó mundo, para que
teña a nova do tráxico fado do noso pobo (Aguirre zaharren kartzeladi berriak/Novos apresamentos do vello Aguirre); o veciño
membro do comando volto diaño, queimals mans, a perda de identidade, matar a un inocente (Pasaia Blues/ Pasajes Blues), a sospeita
de corpos humanos e animais despezados, seccionar o teu propio
corpo, e perder un pai, soidade, enfrontarse ó Gran ladrón (Lagun
83
izoztua/O amigo xeado); dende o peixe abisal a túa nai avísate de
que morreu e o teu mellor amigo, xa morto, falache dende ese mesmo
lugar; dar voltas ó redor da Terra cunhas botellas de osíxeno case
baleiras e de compaña un astronauta admirado xa morto, a nave
espacial caeu á Terra, o astronauta no seu cadaleito, o derradeiro
adeus; o mestre vai collelo tren da morte, te empurra ó seu interior
(Soinujolearen semea/ O fillo do acordeonista); unha onda xigante
vai engulilo ex presidiario suspendido e paralizado no cantil; o ex
presidiario que se agocha nun campanario e militantes españois
suben polas escaleiras para matalo (Labartzari agur/Adeus a
Labartza)…
Son as formas da morte, sentimentos inexorables, son de grilos,
o arrepío da febre, o medo á nada, o desacougo por ter que renunciar
á vida, carazo conmovido, triste nerviosismo.
¿Compre sacar algunha conclusión desa supremacía da morte?
Quizabes, o mellor sexa falar sobor desa alianza de soños, como sobor
das cousas que non se poden explicar con claridade. Proque a morte
é a nada e a nada, como decía Kojèvek, podemos dicir, como moito,
que existe, pero non podemos concretalas súas características. Máis
do mesmo sobor da base común dos soños dos membros de ETA.
Amosan, basicamente, o desexo de voltar á simplizidade tranquila
da morte. Con todo, aínda que a figura da morte sexa predominante,
non serve para conxecturalo “estadio psicolóxico típico” dun
membro de ETA, porque non o hai. Sen embargo, a personalidade de
cada membro soñador de ETA non ten igual, e resulta moitas veces
variable, como as razóns de entrar, permanecer ou sair da organización.
Analizando os soños dos membros de ETA, semella que quen
racha un dos tabúes políticos do soñador sexa un doble de Txillardegi, o protagonista de Labartzari agur.
1.
Txillardegi, a prol da loita armada. Esa é a conclusión á que chaga
o meu alumno e polo tanto enimigo Peio Ruiz logo de lela última
novela de Txillardegi, Labartzari agur.
O protagonista Antton Ihartzegarai si defenderá a loita armada
cando despois de saír do cárcere coñece Labartza, entendendo como
baldía a tarefa política, a pistola é a única vía para o proceso de liberación.
Non obstante, Txillardegi non é Antton Ihartzegarai.
Para coñecelas opinións de Txillardegi sobor da loita armada, o
máis cordo é lelo propio Txillardegi, polo menos de primeiras. Na
84
actualidade, Txillardegi apoia á coalición Aralar. E a loita armada
no lle parece axeitada, pero non por razóns éticas, se non porque
beneficia ó adversario.
Con todo, sempre hai que diferenciar o que se manifesta
publicamente, e os sentimentos que nos mexen por dentro, difícil de
confesalos incluso un mesmo. A literatura adoita ser un xeito de
expresión destos últimos. Así, existen polo menos dous Txillardegis:
un é quen escribe artigos coherentes nos que desenrola argumentos
contrarios á loita armada no “Berria” e no “Gara”, e o outro, máis
íntimo, é quen coincide co ánimo de Antton Ihartzegarai.
Pero non abonda, aínda hai máis nos que desfacer: a relación
entre o escritor e os seus personaxes é complexa, imposible de cinguir
enteiramente, é dificil que o escritor e o personaxe coincidan en todo:
o escritor pode sumarlle ó personaxe aquilo que lle falta, o que lle
sobra, ou nin unha nin outra cousa; pode presentalo como exemplo,
ou como contraexemplo, ou nin un nin outro; ó biés dos seus
personaxes pode querer criticar unha identidade ou unha política
concretas, ou pode querer ridiculizalas, ou loubalas. A historia da
literatura tratou case tódalas posibilidades. O escritor, ademáis, como
calqueira outro mortal, moitas veces tampouco sabe o que quere
exactamente.
Neste sentido, fraco favor nos fai Koldo Mitxelena nun fermoso
e polémico prólogo a Peru Leartzako, é decir, que Txillardegi nos
presenta a Peru como exemplo é unha proba feble de Mitxelena:
Tanto Peru como Txillardegi, os dous empregan a xeito de palabra
clave o prefíxo vasco “sasi”1.
Sexa como fora, tampouco e posible que no fondo íntimo de
Txillardegi viva a idea de facer tolear ó lector e sacrificalo, na liña
de perdición de Leturia, Peru, Elsa, Exkixu, Putzu e sobor de todo
Ihartzegarai. Quizabes, Txillardegi agoche un monstro asasino que
empurra ó lector á sensación dunha morte próxima.
Pode que Txillardegi desenrolara na súa literatura ese instinto asasino universal. O ano pasado lembrou nunha radio como un francés
lle dixo “ti ámala morte”, “tu aimes le mort”. E deulle que pensar.
Pode ser, si, puidera ser, pero non é así. Txillardegi, na miña
humilde opinión, non nos presenta como exemplos ni a Peru Leartza
nin a Antton Ihartzeagarai. Agora ben, lendo Labartzari agur sen
prexuízos, se sinala que agora e aquí apoiar aloita armada só se pode
1 Prefixo que expresa que algo non e homólogo ou verdadeiro, aínda que teña
a súa apariencia. Mediquillo, Poetastro, etc.
85
entender como unha cuestión patolóxica, nun cadro clínico onde
despuntan a fobia social, o delirio, o pesadelo, a morriña o pasado,
a autocompasión e una desintegración xeral.
2.
Hay que explicar que expresións como “desintegración xeral” e
“morriña do pasado” non son valoracións, tampouco interpretacións,
se non o punto de vista dos compañeiros de Ihartzegarai e as persoas
que máis o estiman: Ander: “Ti non estás ben” (186); e a súa irmá
Ixaskun: “estás fatal dos nervios, Antton. Compre que vaias ó
médico, sen perder máis tempo” (173).
E deste xeito vese Antton a si mesmo: “no me atopo ben, e vou a
peor. Calquera cousa me fere ou me deprime. Xa non son o de antes”
(170).
A loita interior que enferma a Ihartzegarai se desenrola nestes
dous falares: “o pasado, pasado está” e “mal nome Realidade”.
Antton non acepta o paso irremediable de tempo, que todo cambia
incesantemente, “o pasado, pasado, repetíame á min mesmo. Pero
non mestaba mintindo” (166).
Pode máis o segundo. “Pouco a pouco, aquel pensamento
envenenado de “mal nome Realidade” íase apoderando de min, ata
converterme nun asunto abondo fastidiado e abondo doloroso” (166).
Moi lonxe desa dor natural pola perda do pasado está no carácter
do de Labartza. Castígase sen descanso botando vinagre sobre as
vellas feridas. Un gato nos acompaña ata un dos rasgos principais
de Ihartzegarai (nunha clave de toda a obra de Txillardegi): cando
tiña uns doce anos (agora cumple cincuenta) adoitaba ir ca súa irmá
Ixaskun ó casarío Goia para xogar cos outros nenos da zona. Un día,
retiveron un gatito negro contra o marco da fiestra. O cristal impedialle entrar na habitación. Divertíronse con el, ata que se precipitou
ó vacío. Ainda tentaron reanimalo, o gato morreu o instante, ¡os
nenos rompen a chorar! Enterran o gatito, e colocan unha cruz. Por
aquel entón, Antón creía, máis o menos, na inmortalidade dos seres
humanos, pero non na dos gatos, pouco consuelo, por tanto, por ese
lado. A morte das súas avóas tampouco o apenaron abondo. Buscará
respostas incesantemente.
A súa irmá Ixaskun intenta consolalo: que a súa intención no era
mala, que rematará esquecendo. A resposta de Antton: “¡Non quero esquecer! ¡Pobre gatiño! Pasei o día chorando. Nin siquera cenei” (143).
Pasan dazaoito anos dende aquela. Antton Ihartzegarai pasou os
últimos dazasete preso en distintos cárceres españolas. Morren o seus
pais estando preso. A nai, cando Antton debería estar por lei na rúa.
86
Non lle permitiron acudir ó enterro. Todo iso, por suposto, non
axudará a mantelo equilibrio.
Planeas para cando sala do cárcere unha viaxe cronolóxica, visitalos lugares máis significativos do seu pasado, de atrás cara adiante.
Un de aqueles lugares sagrados será o lugar onde enterraron aquel
gatito. Arrodíllase fronte á cruz, e aínda que non reza, alí botará
longo tempo.
3. Un tsunami contro o ex presidiario
Catro meses dende que o catorce de setembro o sacan do cárcere de
Valcorneja, Antton está enfermo.
Os dous soños que nos conta Txillardegi son, por un lado,
expresión do proceso de indisposición, síntoma, e por outro,
acelerador, o empurran cara á enfermidade. Dous pesadelos, dos que
Ihartzegarai esperta berrando, e o tranquilizará Ixaskun. Txillardegi
nos sumerxe nos dous, xa non só sen avisar, se non, ademais, facendo
crer ó lector que Antton o vive en realidade, e que non está a soñar.
A morte ameaza a Antton nos dous soños, no primeiro é a
natureza, e no segundo a cultura, e decir, a policia.
Putzu tamén sufriu nos soños a acometida da natureza. Estando
en Lizarra, o barranco de Urbasa se lle parece algo atroz. “Como un
monstro encurvado sobre o río Urederra a punto de desfrearsse en
xeito de terrible ameaza. O revivín dous ou tres veces non meus
pesadelos, o vín abalanzarse sobre min” (205).
O primeiro soño de Ihartzegarai recolle o vivido por Antton nun
tempo atrás, sobre todo, os intres máis duros: o 22 de outubro,
afógase un xove veciño de Ea, os funerais, a crueldade do mar: sinte
a morte preto.
Logo, o once de novembro: primeiro, Antton lembra como de
adolescentes, el e os seus amigos subía ata o arrepiante cumio de
Izarte na busca de grilos, lagartas, víbora e lagartos, pondo as súas
vidas en serio risco; despois, verá un fato de paxaros formando unha
uve no ceo e, como se a visión lle espertara certa angustia, fica mudo,
abraiado, e pensativo; ó final, permanecerá ollando ó este, ós faros
da costa, Igeldo, Iger, Miarritze.
O primeiro soño recolle, sobre todo, aspectos dese once de
novembro, pero ó día seguinte, o doce, Ixaskun lle contará que o
avión que tomaron para vir de Valcorneja sufriu un accidente, e
Antton se sentirá máis anguriado que no cárcere, “feble, vulnerable,
moi fráxil. Como aquelas lagartas que atrapabamos cas mans de
adolescentes” (173).
Antton revive a traxedia do gatiño o dezasete de decembro.
87
No nadal lembra a morte da súa nai, morta dez anos atrás, cando
el aínda estaba no cárcere.
Todo se lle suma no primeiro soño o dezaoito de xaneiro:
“Á outra beira de Lagartza, preto de Izarte, unha tarde, perseguía
un lagarto verde, ata que me quedei inmóbil ollando para o mar.
Había corenta metros por enriba de min, ata que os prados, e
apunta do cantil; e outro tantos máis embaixo, ata as rocas da beira.
Rematei esquecendo o lagarto.
Tiña nas miñas costas a longa parede verde de lousa. E enfronte
miña, o ancho mar.
A rocha que me de mal xeito me mantiña en pé, non tería máis
de dúas plamas.
Respirando de mala maneira, e facendo breves descansos, xireime
e estirei o brazo dereito. Toquei a pedra ca palma da man. Estaba xeada; e se non quería rematar xeado, tiven que separala lireixamente.
E case sen equilibrio, volvín a quedar sen ter onde botala man.
O ruxido do mar subía pola parede como un desafío.
Non entendía nada.
Pareceume unha tolería baixar ata aquel sainte.
Dende nenos sabiamos o previdos que tiñamos que ser cando
subiamos ata Labargane a coller lagartos e lagartas, o coidado que
cumpría ter no fío de Labarburu e Izarte.
De escorregar alí arriba, ninguén che salvaba de caeres desfreado
contra ás rochas.
Entón, ¿que me movía ata alí?
Descalzo e quedo naquel saínte do cantil de Izarte, o mundo
dividiuse en dous: fronte miña, o mar; nas miñas costas, a terrible e
fría parede de pedra.
Anoitecía; e o faro de Labargane comezaba a proxectala súa luz,
extendíase ata o cantábrico.
Non podía nin subir nin baixar. Nada.
¿Que podía facer?
Un feixe de gaivotas voa fronte de min, berran, e descenden
berrando ata as rochas.
- ¡Si pudera converterme en gaivota! –pensei para min–.
As luces do mar empezaban a encenderse, unha a unha, ata
Capbreton: Igeldo, Iger, Miarritze… Máis luces, tremendo, un pouco
máis preto e á dereita.
De súpeto, sinto forte arrepíos.
¿Que podo facer? ¿Que? ¿canto tempo podereri aguantar?
“¡Por deus! –pensaba para min–. Non hay ningunha fenda, nin
unha greta, nada onde poida suxeitarme!”.
O mar volve ruxir dende lonxe.
88
E vexo como enfronte de min se forma unha enorme onda, un
tsunami xigantesco, afogado entre tronos incesantes. Un maremoto
alcanza todo Labargane.
A liña de luces que vira había pouco desapareceu detrás da onda
xigante.
Matinando que baixar habería de ser unha tolería, tento subir.
Ergo o meu pé dereito e o apoio contra a parede.
Sinto un frío magoante nas mans, e os dedos do pés próenme.
Xiro a testa, e vexo o mar de novo.
Aquel inimaxinable “mailström” do norte está de cada vez máis
alto e grande.
- ¡Que é isto!…! ¡Que é isto!!…¡ ¡Que é isto!!… –exclamei tres
veces, de cada vez máis alto–”. (149-151)
4. Un Sanpancracio grotesco
“Ó día seguinte sucedeume algo que me deixou aínda máis
preocupado.
Paseaba pola avenida de Ondarrondo cara Labargane, e se me
achegou de fronte unha persoa que andaría polo cincuenta. “Da miña
quinta”, podería decir.
¿Que digo “da miña quinta”? Debería decir que se me achegou
un sosia: alguén igualiño a min, meu irmán xemelgo (se o tivera).
Máis aínda: a mesma persoa que vexo cando estou diante do espello.
Asústeime: “el son eu”… Ou se non “eu son el”.
E pasando á miña beira, saludou decindo:
- ¡Antonio Diarsegay!
Era a voz do carceleiro Enrique. E a mal pronunciación do
apelido, é a súa.
- ¡¡Presente!! –contestei como o faría un autómata. Do mesmo
xeito que faciamos nos recontos de Valcorneja–.
E el continuo cara Atxeta.
Iso creo. Porque non quixen volvela mirada.
¡Que pavor!
Baixei a pendente. O chan estaba escorregadizo. E a piques estiven
de caer.
Entrei na igrexa de San Pancracio. ¿A que? ¿Por que? Non o sei.
Estaba baleira, e facía frío. E a imaxe do xove mártir, moi lonxe
de semellar tráxica, resultoume cómica.
Á dereita do altar esfachareaba unha luz.
A porta que leva ó campanario está aberta, subo pola pendente
e estreita escaleira bufando.
Un feixe de militares españois irrompe na igrexa.
89
Axitan entre berros unha xigantesca badeira española. Empezan
os disparos: cinco, dez, cen…
“¿Onde ehtá, Antonio,asasino?”.
O barullo é ensordecedor no interior da igrexa.
“Asasino… sasino… sino…”.
Pouco máis tarde, ca voz grave do bébedo e desalmado Enrique,
increméntanse as preguntas e as ameazas:
“¿Onde ehtá? ¡Entrégate, Antonio! ¡Se non o fase, será peor!”.
Sego ata o final do campanario.
De súpeto, silencio absoluto.
Podía escoitalo latexo do meu corazón.
O reloxo deu a hora, e empezaron a doerme os ouvidos.
- ¡As cinco! –pensei–.
E volveron as ameazas.
“¡Antonio!… ¡Asasino!… ¡Non sairah vivo!… ¡Entrégate!”.
Sinto cada vez máis e máis preto a carreira das botas militares.
- ¡¡¡Non!!! –berrei ata rachala gorxa–…”. (170-172)
5. Ó revés do día
O segundo pesadelo fará enfermar a Antton, sente arrepíos e febres.
Na véspera paseaba polos lugares decote, e esqueceu o camiño de
volta á casa. Acepta á súa irmá visitar un neurólogo.
a) No soño aparece o carceleiro da primeira páxina, o odioso
Enrique de Valcorneja.
¡Viuse a si mesmo!
“Alguén igualiño a min, meu irmán xemelgo (se o tuvera). Máis
aínda: a mesma persoa que vexo cando estou diante do espello.
Asusteime: “el son eu”… Ou se non, “eu son el”. (170)
¿Que quere decir exactamente que Atton e o seu carceleiro son
semellantes?
¿Que significa para Atton ese soño, ou que quere decir Txillardegi
ó lector?
Identificar ó carceleiro Enrique, un dos personaxes máis desprezables dende o comezo mesmo da novela, ¿que lle demostra a Atton?
Quizabes, ¿unha verdade agochada? ¿Algún perigo?
¿Que os contrarios e os inimigos son a fin de contas análogos, un
descubrimento supostamente orixinario do este pero que emerxe en
calquera parte?
Ou, concretando aínda máis, ¿que aqueles que ó comezo semellaban distintos rematan comportándose igual empurrados pola
rivalidade, e polo tanto, semellan iguais?
90
b) Logo, unha vez pasa xunto el, Atton entra na igrexa de San
Pancracio, e a imaxe do mártir, en vez de tráxica, parécelle cómica.
Aquí andamos con outro enigma, relacioado ca analoxía ente
Atton e Enrique, e que corresponde a un mesmo problema e un
mesmo xeito de miralo mundo: porque Atton, ó longo da novela, ve
tanto nos membros de ETA como nos gudaris a mártires dispostos a
dalo seu sangue pola patria, de xeito heroico tráxico. Por iso di no
soño “moi lonxe de parecerme”: “a imaxe do mártir, moi lonxe de
parecerme tráxica, resultoume cómica”. (171)
¿Que significa agora o soño para Antton, que nos quere decir
Txillardegi?
Deixando de lado os posibles significados, ó final, militares
españois, con Enrique ó fronte, entran na igrexa e tentarán matar a
Antton. Antton agóchase no campanario. Pero os militares o axexan
pola escaleira. Entón, Antton esperta, sobresaltado e arrepiado.
c) Este soño abaneará o punto de vista consciente de Antton
respecto do conflicto e a loita armada, e non só o abaneará: por un
lado, e aínda que de seguro o gudari e o carceleiro non sexan iguais,
a dexeneración dos seu feitos os emparella (Ortega Lara); por outro,
o xove mártir que sacrifica a súa vida ven sendo grotesco.
Que o membro de ETA e o carceleiro sexan o mesmo, cárcere ETA
igual a ETA cárcere, como explica no soño, non coincide co punto
de vista do Antton esperto, co carceleiro malo e membro de ETA bo;
sen embargo, a imaxe grotescado mártir non coincide ca do heroico
gudari.
O segundo pesadelo é a máis importante porque enriquece a
polifonía de Labartzari agur: como sempre, personaxes distintos
teñen puntos de vista diferentes, pero por outro lado, o mesmo
Antton Ihartzegarai, ó tempo que vai cambiando ó longo da novela,
vivirá punto de vista contrapostos cando está esperto ou cando
durme ou soña.
Para Antton, esa dramática desintegración nocturna do comportamento ó longo de toda a súa vida, é tan terrorífica e perturbadora como a certeza de saber que os militares o acurrarlan para
matalo.
Deste xeito, a duplicidade de Txillardegi anteriormente mencioada, é decir, que se amosa de xeito coherente contrario á loita
armada no “Berria” e no “Gara”, e o outro, na literatura de Labartzari agur, sempre máis íntimo, que apoiaría o loita armada por
medio de Antton Ihartzegarai, repítesenos permutadono interior do
mesmo Ihartzegarai: o mesmo Antton que ó longo do díase convence
a si mesmo da necesidade da loita armada, os soños lle ensinan ó
91
longo da noite a complementariedade do inimigo e o ridículo do
martirio.
De noite e nos soños Antton traizoa ó Antton diurno, e viceversa.
¿Que Antton é máis auténtico?
Claro está que o punto de vista do Ihartzegarai diurno considérase, polo xeral tan anacrónico como danoso, e que é cousa máis
espallada e mellor vista en Euskal Herria o que nos demostra ese
segundo soño; case tódolos medios de comunicación están pola labor,
e na actualidade é algo que abonda cada vez máis á hora de facer
un filme da historia e os acontecementos.
6. Despedida
Ihartzegarai se sinte cada vez máis só e máis incómodo en Labartza
e tomará unha decisión valente: aillarse no monte, en Zingiregi, co
seu noso can Baltza. Unha decisión excelente, certo. Lévase con el
os Pensamentos de Marco Aurelio: “Hei de confesar algo: o emperador filósofo Marco Aurelio converteuse no meu conselleiro
secreto”(221).
Unha decisión que máis semella de Zaratustra, pero marcha cos
estoicos. Non sube en compaña á soidade do monte, como Zaratustra,
co animal máis fachendoso baixo o sol –a aguia–, nin co animal máis
discreto baixo o sol –a serpe–, se non cun canciño, o animal máis leal
baixo o sol.
Por outro lado, non elixe a Marco Aurelio porque está de acordo
conel, se non todo o contrario: dende que sae do cárcere, Atton
Ihartzegarai fai xusto todo o contrario do que reivindica Marco
Aurelio.
Por un lado, o estoico aconsellou esquecelo pasado e o futuro, e
vivilo presente do xeito máis doce que se poida.
Por outro lado, Marco Aurelio aconsella participares en todo o
concernente á sociedade, xusto no desprezo que sinte Ihartzegarai
pola política.
Para rematar, é certo, como di o escritor Xabier Mendiguren, que
Labartzari agur é unha especie de summa das anteriores seis novelas
de Txillardegi: aquí atopamos a lagoa e o namoramento de Leturia;
a tenacidade de Peru por conseguilo imposible: recuperar o perdido
no pasado e detelo tempo, tamén os desvaríos e as borracheiras de
Peru; e o sentimento de culpa de Elsa e a súa relación agridoce co
gato “Mimu”; e os cantiles de Haizeaz bestaldetik/ Da outra beira
do vento, o mar, Soustons, a profunda compaixón polos animales; a
rabia e a loita de Exkixu e Putzu… Si, Labartzari agur aglutina todo
o anterior.
92
Pero ó mesmo tempo, ese final aberto o conveirte no libro máis
xove de Txillardegi. Ihartzgarai é ó único personaxe que o seu autor
lle perdoa a vida.
E ó final, Ihartzegarai atopa en Zingiregi a posibilidade de
esquecer unha terrible promesa que lle fai o seu can Baltza (“algún
día o noso pobo alzarase farto de tanto politicastro. Pero é algo que
nin ti nin eu veremos. ¡Desgraciadamente! E se temos a oportunidade
de velo, iremos á guerra” (225)), e catro razóns para emprender unha
nova vida: o amor da súa irmá Ixaskun, a compaña do cachorro, os
Pensamentos de Marco Aurelio, e a nove milímetros parabellum, o
animal máis humano baixo o sol, por se acaso, nunca se sabe, mira
Igor Angulo.
93
94
Leire Bilbao
O tabú
afectivo
(Ondarroa, 1978). É licenciada en Dereito
Económico pola universidade de Deusto.
Colabora co mundo do bersolarismo dende
nova; deixou de participar nos festivais de
bersolarismo e nos concursos de versos, e
na actualidade traballa presentando os
temas a improvisar neses festivais e
campeonatos.
Colaborou en distintos medios de
comunicación: Euskadi Irratia, Deia, e a
día de hoxe escribe unha columna no
xornal Berria.
Publicou os seus traballos nas revistas
Karmel, Bolo Bolo, e Linterna gorria, entre
outras. A súa tarefa como escritora foi
recoñecida en distintos premios literarios, e
hai pouco publicou o libro de poemas
Ezkatak (Escamas) (Susa, 2006) e o libro de
literatura infantil Amonak nobioa du, eta
zer? (A avóa ten mozo, ¿e que?) (Elkar,
2006). Participou, xunto outros escritores,
no libro Hitzak batzen gaitu (Únenos a
palabra), publicado pola editorial Elea.
95
96
O tabú afectivo.
Medos e preguntas
Leire Bilbao
A tarefa dun escritor é unha tarefa de busca, pescudar con palabras
e nas palabras un máis aló ou un máis acó da ollada. Sexa o que sexa
o obxecto da procura, moitas veces este proceso, o proceso
descubridor é moito máis pracenteiro que o mesmo descubrimento.
Galeusca estudia nesta edición o tema do tabú, e a materia que a
min me atinxe é o tabú afectivo. Tabúes e afectos que, tanto uns
coma outros, perduran case sempre ás agachadas. Peor non vimos
nin a descubrires nin a verteres nada novo… se cadra, porque de
facelo, o tabú deixaría de selo.
Tabú
A orixe da palabra tabú ten as súas raíces na Polinesia. Na súa
lingua, “ta” significa tocar, e “pu” significa non. Polo tanto, non
tocar. É o sagrado, o prohibido … o tabú é intocable.
Falaremos, entón, dos tabúes, de todo aquilo que non se pode nin
tocar nin mencioar. Polo tanto, ¿coñecemos cales son os nosos propios
tabúes, se cadra están agochados de máis… poderiamos tentar
destapalos? Se compre que o tabú sexa auténtico, ten que estar
profundamente soterrado, abondo como para non poder sacalo á luz
doadamente. Por tanto, ¿en lugar de tratares o tabú, non nos
limitaremos inconscientemente a falar do seu contexto? ¿Temos
coñecemento deles? E aínda así, ¿recoñecémolos?
Afectos
¿Como definilos afectos? Non serei eu quen tente facelo en dúas
palabras, cando é un asunto que desvocou obras enteiras.
Poderiamos decir que se atopan nun lugar que non podemos
tocalos. Ben. Polo tanto, son tabúes. Porque os sentimentos non se
97
poden tocar e, ademáis, tócannos sen nos tocar. Dúas veces tabú, os
tabúes afectivos.
Pracer, teima, envexa, felicidade ou dor… O Marqués de Sade
soubo obtelo pracer do sufrimento humano. Non chegaremos a tanto.
Por medo, atreveríame a decir. Porque o medo é o noso tabú
sobranceiro, o tabú que perdura no fondo de tódolos tabúes.
Literatura universal
Na literatura universal podemos atopar obras memorables que
abranguen o tema do tabú:
Por exemplo, Lolita de Nabokov, onde o autor amosa unha
complexa relación entre unha menor (12 anos) e seu “ titor”, e enxeña
un termo que explica un patrón concreto de muller: Lolita.
Resulta difícil de entenderes como nunha sociedade como a
actual, aínda se sinale ás “lolitas” como culpables, e que o home
(amante da nai) que mantén secuestrada á nena por máis de dous
anos na novela, tíldese de victima. ¿Por qué botárllelas culpas á unha
persoa que descobre os seus desexos? ¿Só é un xeito de ocultalos
tabúes?
A novela Homo Faber de Max Frisch tamén resulta seres un
exemplo significativo, unha convidación literaria que tenta pescudar
máis aló da figura de Lolita. O señor Faber comeza unha viaxe en
solitario no que coñece unha muller moito máis xoven ca el, da que,
unha vez salvados os tabúes previos, remata namorando. Compartirán viaxe e leito. Ende mal, a moza morre antes de chegaren ó seu
destino, e será a súa propia nai quen lle diga que aquela fermosa
muller era a súa filla. Unha lea construida sobre os tabúes afectivos,
obra de Max Frisch.
Sinalemos tamén varias obras de Elfriede Jelinek. Por exemplo,
a súa afamada novela A pianista, onde unha mestra de música Erika
Khut, que anda preto dos corenta anos, vivirá unha axitada relación
de sexo e amor con un dos seus xóvenes alumnos. Con todo, aínda
resulta máis tormentosa, e falando do tabú afectivo, aínda moito
máis interesante, a realción que mantén ca súa nai.
Na obra Os amantes, compre destacar a ironía ca que nos describe
os roles entre homes e mulleres. E na obra Os rexeitados, os existentes entre distintos fatos de adolescentes e, como non, a relación
amor-odio que manteñen con seus proxenitores.
Aínda así, non son máis que unha pequena lista de exemplos,
válida a xeito de resposta, pero á vez, tamén como novos interrogantes. Son, a fin de contas, como unha isca que desperta a nosa
atención e nos empurra á buscarmos novos exemplos.
98
Literatura Vasca
¿Que ocorre na literatura vasca? ¿Ata que punto nos atrevemos a
propalar os nosos tabúes? Temos A afillada de Jon Mirande. ¿Nada
máis?
Na novela Dous irmáns de B. Atxaga atopámonos unha pasaxe
notable, cando o irmán eivado lle toca os peitos á moza do seu irmán.
Poderiamos decir que ca licencia da rapaza, con tódolos tabúes que
a acción evidencia.
Tamén existen obras nas que, consciente ou inconscientemente,
os tabúes despuntan dende o mesmo título. Por exemplo:
A teima de Rosseti de R. Saizarbitoria (Erein, 2001), no caso da
contradicción do escritor que atopa na palabra escrita a canle para
poderes falar sobre os seus sentimentos, pero que no plano personal
ten dificultade para expresalos.
Saizarbitoria adica neste libro novas pasaxes ó tema do tabú e á
literatura. O escritor, é decir, o protagonista da novela, nos di nun
capítulo do libro: “e para quen ten unha mínima capacidade para a
escritura, sempre lle resulta máis doado expresarse dende o escrito.
Porque evita ter que decilas cousas á face e, sobre todo, porque quen
escribe sempre poderá decir que é pura invención, simple literatura.
Por iso creo que –di textualmente o escritor–, agás contadas
excepcións, os escritores adoitan ser uns apoucados”.
O escritor X. Mendiguren leva ó extremo as situacións e os
personaxes da súa obra máis recente Almas morriñentas (Elkar,
2006), e deixa aparcado o pudor que nos esperta o corpo e os
sentimentos. Un mestre maior que se namora dunha alumna, dúas
mullers que falan sobor das aventuras máis tolas dos seus anos
novos, unha historia que mestura a política e sexo…
…son exemplos.
Poesía
Debuxamos dous exemplos para fixalos na narrativa. ¿Pero que
ocorre na poesía?
¿Non practicamos sen querelo un doble xogo? ¿Son razoables os
tabúes poéticos?
Na narrativa inventamos personaxes literarios, que transcenden ó
mesmo escritor. Protexémonos baixo o pano dunha terceira persoa ou
primeira persoa ficticia, e tal vez, valémonos (cando o facemos) dun
personaxe literario para facer seus os tabúes. ¿Pero que ocorre na poesía?
Ó poeta demandámoslle “honradez” (e digo en comas). Que se
espida nun papel baleiro. A revelación do oculto. A presencia do eu.
99
E aínda que esté escrito en terceira persoa, que poidamos escoitar
entre liñas a voz do poeta. Nunha palabra, implicación.
¿Pero de que xeito tocalo intocable?
Na poesía e na narrativa, ¿son iguais as canles para expoñelos
tabúes? ¿Ou non? Podemos decir que na poesía vasca tamén imos
rachando tabúes ós poucos.
Por exemplo, no seu libro O código da pel, dinos Miren Agur
Meabe Chove sobre ol clítoris, Acostaríame con todos vós dinos
Amaia Lasa, Angel Erro escribe unha Oda ó pene… Sonia González
dinos nos seus poemas amnióticos, “gústame cando se achega
empalmado ó leito…”
…exemplos.
¿Compre aproveitala literatura para rachar tabúes?, esta podería
sela pregunta desta nova edición de Galeusca.
¿A literatura é válida para rachar tabúes? ¿Ata que punto somos
esclavos dos nosos propios tabúes?
A meirande parte deles están relacioados co sexo e ca morte, pero
tamén cas pequenas mortes das cousas decote. As relacións sexuais
entre parentes ou impedidos, a violencia de xénero, a masturbación,
a impotencia sexual (tamén a impotencia física e psíquica: sabérmonos seres limitados), a menstruación, a menopausia, a morte, a
depresión, o stress, a enfermidade, a frustración… ¿Como asentalos
nun anaco de papel?
Tabú e afectos
Cas palabras non buscámolo efecto, se non o afecto. O máis difícil
é escribir sobor dos nosos medos e sentimentos máis íntimos. ¿Non
é o medo o tabú de tódolos tabúes? ¿Non agacha ese tabú o resto dos
tabúes? ¿cales son os medos do escritor?
Medo
Poderiamos decir, que a felicidade non está de moda na literatura
vasca. Son poucos os personaxes ledos, sen complexos. Haberá quen
diga que lle resulta máis difícil escribir sobor da ledicia. Haberá
outro que diga que a ledicia non se pode escribir. Tamén nos custa
escribir sobor do amor (o namoramento é máis recurrente na
literatura). ¿É por iso que carecemos do xénero rosa nas letras vascas?
Non nos botaremos agora en augas tan fondas.
Aínda así, na rúa, á pregunta ¿como vai iso?, contestamos Ben,
moi ben. Queremos afastarnos dos problemas. Todo o contrario que
na literatura. A meirande parte dos personaxes literarios son tirstes,
seres atormentados… cheos de tabúes.
100
Por moito que creamos que temos que utilizar a literatura para
poñer os tabúes que sufre a sociedade no papel, non deixa de seres
un paradoxo. Tanto na sociedade, como no mundo literario, está
prohibido falar das túas propias debilidades e fraquezas. É o temor
a coñecelas túas propias limitacións. E o maior do tabúes, o tabú
que sobresae do fondo de tódolos tabúes: o medo.
Na literatura vasca os personaxes non emporcan o libro, os homes
non se masturban case nunca, nin que decir das mulleres, poucas
veces quitan a roupa, poucas veces van ó baño… non sufren a
menstruación, non necesitan depilarse… non hai felacións, nin
cunilingus… a penas atoparemos algunha escena erótica.
Do mesmo xeito que na nosa sociedade, as persoas discapacitadas
carecen de vida ou impulsos sexuais, a dende certa idade tampouco
practican sexo… Os personaxes literarios non pagan hipotecas, non
teñen deudas facenda, se drogan ou se emborrachan, de non seren
baixo receita do médico.
Creamos unha sociedade literaria modélica, ou iso semella. O soño
de moitos mandatarios.
Lindes
Rachalos moldes é o soño de todo escritor. Cotos físicos (para iso está
Galeusca), cotos idiomáticos e cotos anímicos (tabúes políticos,
estéticos ou afectivos). O sabemos de longo, estamos limitados.
Coñecémolas barreiras exteriores, polo tanto sabemos que é o que
queremos rachar; ¿pero e as rémoras interiores? A literatura, ademáis
da rutina diaria, ofrécenos tamén vidas paralelas. Creamos cidades
imaxinarias, pero tamén semella que exportámolos nosos tabúes á
eses pobos literarios ou xeografías de papel. ¿Non podemos ser ceibes
nin sequera nese mundo de papel que nos mesmos creamos? Non vou
ser eu quen descubra nada, si digo que o preso e o carceleiro son
unha mesma persoa. A mesma persoa, o aforcado e o verdugo. Unha
soa persoa: o propio escritor.
101
102
Anjel Erro
O tabú
estético
(Burlata, 1978). Licenciado en
Dereito e Filoloxía Vasca. Recibiu
tres veces o premio literario para
escritores noveis que organiza o
Concello de Pamplona, sempre no
apartado de poesía: Gora et labora
(Arriba et labora) (1998), Gau on/off
(1999) e Eroria (A caída) (2000).
No 2002 publica o seu primeiro
libro, Eta Harkadian ni (E na
Arcadia eu) (editorial Elkar).
Recibiu a III bolsa Joseba Jaka á
creación literaria.
Publica o seu segundo libro de
poemas no 2005, ca editorial
Alberdania: Gorputzeko humoreak
(Os humores do corpo). Colaborou
cos fatos literarios “Volgako
batelariak” e “Bihotz Bakartien
Kluba”, entre outros.
103
104
Os tabúes estéticos
na literatura vasca
Anjel Erro
Non é doado escribir sobor dos tabúes, aínda de non seres así,
tampouco poderiamos tratalos exactamente como tales. Os tabúes
afiánzanse co tempo, e unha proscrición –que é si non o tabú– que
nunha época concreta e nunha sociedade concreta podería ter
sentido, significado e utilidade, se convirte noutra época distinta
nun atranco caprichoso, máxico e, na meirande parte dos casos,
invisible. A sociedade descoñece os seus tabúes; do pouco que se
nomean, perden o seu ser. Pero podemos ficar tranquilos, porque os
demais sempre anda a velas vir, dispostos a nos axudar. Ese axente
externo nos dirá encantado o que nós rexeitamos ver. Só eles, os
demais, ou uns poucos iluminados nos poden decir algo así. (Pode
que as sociedades bilingües como a nosa, na que sempre temos a
posiblidade de brincar dunha lingua á outra, e deste xeito estar
dentro e fora ó mesmo tempo, dámonos conta dos nosos propios
tabúes sen necesidade de que ningún iluminado os lembre. De non
seres deste xeito, eu nin me atrevería a tratar un asunto coma este).
Creo que non existen os tabúes estéticos, ou mellor dito, creo que os
tabúes estéticos non son estéticos. Vou pensar en alto. Non hai
dúbida de que existen xeitos de facer literatura ós que o escritor non
se achega. Poderiamos falar de tabúes estéticos, pero sexamos
xenerosos ca idea da autonomía persoal de cada escritor e digamos
que cada quen escribe como escribe porque así o decidiu. ¿Pero todo
un conxunto, unha xeración enteira, unha lingua, quizabes, escribe
como escribe porque así o decide ou os tabúes estéticos teñen algo
que decir agora? Dixen que non exsiten os tabúes estéticos. Vou
pontificar en alto. Creo que os tabúes estéticos son éticos. Creo, e
xeneralizando un pouco máis, que os tabúes só poden ser éticos.
105
Ninguén pode chegar a pensar que (poñamos por exemplo) alguén
evite escribila palabra morte pola súa cacofonía, ou pola beleza da
súa expresión elixiu empregar para sustituir esa palabra (por moi
fermosas que sexan as metáforas empregadas para non nomeala
directamente; teño nas miñas mans o diccinario de locucións vascas
de Koldo Izagirre: dar o derradeiro alento, esvaerse a vida, non
escoitalo proximo cuco, cruzalas augas do Jordán…), se non que é a
súa propia moral, o seu xeito de entendelo mundo que o empurra a
non empregar o concepto de morte. Teño a impresión de que nos
achegamos á zona perigosa do binomio fondo/forma. Para uns, eses
dous conceptos son invisibles, a cara e a cruz da mesma moeda,
(reservo a miña opinión, polo de agora), para este fato o que diga a
partires de agora non terá interese nin sentido. Hai tempo que ós
escritores se lles divide en dous grupos (todo se divide en dous grupos
dende hai moito tempo, pero máis ainda ós escritores): tendo en conta
os que lle dan importancia e empreñando a teminoloxía de Horacio,
poderiamos distinguilos entre os que priorizan o res (contido) e os
que priman a verba (forma). Atendendo a esta división, os primeiros
buscan o docere (educar), e os segundos o delectare (agradar). O
mellor sería a mestura equilibrada dos dous elementos (¡propio de
Horacio!), o que nomeamos como aure mediocritas, pero todos
sabemos o estreita que é esa liña e que todos rematamos caíndo
nunha ou noutra beira. Canto máis nos preocupa a forma, máis
descuidámolo contido.
“Recréase de máis nos adornos, sinal de que non ten nada
importante que decir”, e algo que se oe dacotío, e pode que agora
mesmo alguén o pense por min, porque non dou ido ó grao.
Segundo intento
Non resulta doado saber porque me elixiron a min para falar dos
tabúes estéticos. Son consciente de que escribín dous libros de
poemas, e que iso pode animar a moita xente inocente pensar que
son un poeta. Lembro algunhas críticas publicadas sobor dos meus
libros, e como a palabra esteticismo aparece en máis dunha, e como
os meus amigos tentaban consolarme por esa ofensa que semella hai
que entender como tal, porque, non sei en outros sitios, pero no meu
pobo non está ben visto iso de ser (no caso de selo) un esteta.
Supostamente, trátase do camiño que elixen aqueles que non queren
comprometerse ou evitan collelo toro polos cornos. Pura simplificación, si, ¿pero por qué resulta tan magoante ser un esteta?
No meu pobo, un afamado mestre di que a poesía tomou dous
sendeiros principias: o do simbolismo e o da vangarda. A min non
106
me gusta moito nin un nin o outro, semellan escuros de máis, e o que
a min de verdade máis me gusta é a poesía clara. O que entendo
lendo eses poetas (e, decindo a verdade, non os entendo moito), é que
o fin último do estilo postsimbolista ultralírico é reflexalo mundo
interior do poeta, e que (como o meu pobo é curioso dabondo) o do
estilo postvanguardista son a identidade nacional, a reinvidicación
da utopía e a actitude crítica a un mundo que nos foi imposto. Un
queda abraido. E pensa que tamén ten un mundo interior de seu, e
que tamén mantén unha actitude crítica cara o mundo, ou así o creía.
Pero as alusións ós clásicos e ós hendecasílabos rimados irrumpiron
nos seus poemas, polo menos en dúas ocasións. Un xa no é tan grileiro como pensaba.
Terceiro intento
É difícil sinalar cales son os tabúes estéticos na literatura vasca.
Porque eu diría que os tabúes estéticos non existen. Existen, sen
dúbida, unhas formas literarias, estéticas, que non se traballan de
xeito especial, e que ocorre así, se non por mor das modas, tamén
por outras historias que se lles bota enriba. Así a todo, vou tentar
facer unha lista dos que poderían catalogarse de estéticos.
• Métrica e/ou rima. Entre nós se descoñecen/rexeitan estas
ferramentas. Empréganse na literatura oral. A literatura escrita só
os utiliza cando bebe da literatura oral, e de xeito moi mimético.
Case non se empregan formas métricas (soneto, décimas,…) que nos
chegan da tradición literaria (ver como distinguir un endecasílabo,
aínda na prensa). Non ocorre o mesmo na música, os músicos
contemporáneos (un György Ligeti) non deixaron de empregar
antigas formas (un Requien).
• Integrala linguaxe coloquial no discurso literario. A argumentación literaria adoita ser cultivada, en grande medida, ata formares un idiolecto. É algo que ocorre a miúdo en situacións de diglosia.
Compre coidalo idioma, e os modos da rúa, o vocabulario vulgar, os
castelanismos, en lugar de enriqueceren o idioma auténtico, o idioma literario, veñen sendo un perigo, algo que evitar de calqueira xeito. (O escritor Unai Elorriaga semella rachar con esta regra).
• En relación co punto anterior, creo que tamén habería que ter
en conta a posibilidade dialectal.
• Evitar, por unha beira, as referencias cultas de máis (metaliteratura, erudición,…) (ver “Cómo no parecer un erudito”, Mugalari,
01-07-2006) e, pola outra, as referencias íntimas de máis (dialectais,
intrahistóricas ou “vascas” de máis,…). É decir, arredar todo aquilo que poida molestar ó lector de hoxe en día.
107
• No relativo ós xéneros, faltan na narrativa as memorias, os
dietarios e en xeral os xéneros de non ficción, e na ficción a corrente
realista non é a máis visible. ¿É a ficción un sendeiro de fuga? ¿Evita
o testemuño directo do escritor?
• En poesía,
Cuarto intento
Existen moitos tabúes na literatura vasca. Hai sousas das que é
mellor non falar, xa sabedes as que son (non podo citalas), por iso
mírase con lupa como non se di iso que non se pode decir.
Quinto intento
Antes de empezar, quixera dalas gracias á todos aqueles que me
permitiron estar hoxe aquí falando dun tema que particularmente
me resulta moi interesante. Pero tamén hei de confesar que lles vou
causar unha pequena mágoa, porque eu non me sinto quen de decir
nada máis relevante sobor dos tabúes estéticos. Non teño claro claes
son os tabúes estéticos que existen na literatura vasca. Si, teño a
sospeita de que os tabúes estéticos non son auténticamente estéticos,
se non éticos. E iso viría a decir que se alguén non segue certa estética, é sinal de que non comparte os prexuizos éticos que, querendo
ou sen querer, se lle otorgan a esa estética. Por iso, un debate sobor
dos tabúes estéticos sempre estará viciado, ou mellor dito,
condicionado pola ideoloxía. Polo tanto, mellor non adentrarme de
máis neste tema. Pero si, pola contra, tocar outro aspecto. Habería
que evitar esa corrente cega que relaciona unha estética concreta
(empregar unhas vías formais neutras para faceres arte) cunha ética
concreta. Somos nós, os que escollémolo que facer literario, polo
exercicio escrito do coñecemento, os que temos que rachar con ese
tipo de prexuízos, e por suposto, con tódolos prexuízos. A mín,
gústame o músico José Alfonso, símbolo da liberdade nos tempos da
dictadura, intérprete da coñecida Grandola, vila morena. Eu non sei
como recibiron seu disco de 1976 (non lembro agora o seu título, non
o teño á man), onde cancións como Os fantoches de Kissinger e Como
se faz um canahla se tocan co xeito bailón e divertido da bossa-nova.
Non sei, pero podo imaginar que moitos non se tomaron a ben que
alguén tratara uns asuntos tan serios de xeito non tan serio. Porque
así é como se desacralizan as cousas serias.
Neste sentido, o escritor Adam Zagajewski escribe no seu ensaio
Na defensa do fervor que compre coidalo ton, porque na nosa
sociedade os temas graves non son tratados con ton grave, se non
108
cunha ironía que racha con todo. Non sei que respostar. Na miña
opinión, ese sería o único tabú estético –non sei si no mundo ou na
Polonia de Zagajewski, pero sí polo menos en Euskal Herria– que
pagaría a pena mencionar e botar abaixo: escribilos asuntos
(supostamente) serios nun ton máis xentil, crear ese contraste
enriquecedor. Xa nos chegará a hora de poñernos circunspectos, sair
a prol do fervor, cando de tanto xeneralizalo contrario ninguén sexa
quen de poñer un ton inspirador.
109
110
Josu Iraeta
Un conto
rompe-tabús
(Donostia, 1942). Cursou estudios
de Enxeñería, pero a súa traxectoria
profesional anda leada dende novo
ao mundo audiovisual. Escribiu un
feixe de guións cinematográficos,
e traballou como productor e
director-guionista en distintos
filmes: Trintxerpe (2001), Galeusca
(2002), e Chile y los vascos (2003),
entre outros. Todos eles publicados
pola editorial “Ikasjaia”.
Publicou artigos de opinión,
sobre todo análise política, en
distintos medios escritos: Egin,
Egunkaria, Gara, Berria, e a revista
Punto y Hora, entre outras.
A día de hoxe reside en Etxalar.
111
112
A anguieira
Josu Iraeta
Era noite pechada, e aló, onde o Atlántico absorbe ao fermoso Miño,
o Nordés de inverno cortou a auga da mareira. Ao lonxe, na punta
do porto, podíanse apreciar unhas sombras escuras que danzaban
baixo o lume da farola única. Facían un curto percorrido, arrastrando a longa cana, cun feitío de culler que mergullábase na auga.
Era unha peneira e estaban a pescar anguías.
Ambos os dous vestían igual, de uniforme. Un chaquetón azul,
cunhas lapelas cubrendo as orellas. Eran mariñeiros, en servizo
militar obrigatorio provisional, nunha patrulleira. E acolá, unha
lume vermella entre néboa.
Un deles era graúdo e baixiño, e aínda que nacera en Bueu, toda
a xente o chamaba Farturas, pola súa natural disposición de engulir
todo o posíbel. O outro, era alto e fraco. Vido de terras vascas e polos
problemas para pronunciar o seu apelido, chamábano Txo.
Había frío esa noite, moito frío. Era tal o frío que o graúdo Farturas deixou a súa peneira no muelle e comezou a mover os brazos
como aspas tentando xerar calor. O outro mariñeiro, animouno a
seguir na pesca:
- Dálle Farturas dálle, que aínda quedan dúas horas e temos que
volver ao bordo para as seis.
Daquela Farturas xa estaba anoxado por non poder fumar, posto
de telo feito poderíanse morrer polo fume as anguías pescadas. E o
prezo das anguías baixaría no mercado:
- Txo, hoxe non lle imos a vender a angula o´s vascos, iremos onde
a Cachelos.
113
Txo contestou de seguida:
- Iso fica lonxe, se ficamos acá e vendemos aos vascos, poderemos
pescar por máis tempo.
Farturas non estaba para chanzas. Despexou toda dúbida, ao
afirmar moi anoxado:
- Cala boca rapaz, hoxe teño que ollar darriba abaixo á Cachelos
antes de durmir.
Seguiron a pesca e unha hora máis tarde, preto das cinco da
madrugada, encamiñáronse ao viveiro da señora Cachelos, cadaquén
co seu caldeiro cheo de babexantes anguías.
O graúdo Farturas ía por diante, cunha linterna. Mais esa literna
non daba lume abondo, polo que Txo tiña dificultades para non se
tropezar, e para gardar da súa prezada pesca.
Estaban ledos. Tras cribar as anguías e eliminar a anguía de tripa
amarela, poderían ter uns cinco ou seis kilos, e si, eran cartos.
Pagaban o kilo a cen pesetas, daquela.
Os mariñeiros camiñaban pola lameira ribeira do Miño, para non
ser vistos. Ao ser zona militar, prohibíase pescar.
De súpeto todo cambiu. Apareceu no mar unha falua de vixilancia, cos seus compañeiros na tripulación, e cunha lume intensa e
movediza. Apagaron a vella linterna e tivéronse que botar na desagradable beira do río.
Farturas, tombado e cuberto de lama preta de pés á cabeza, mais
prendendo con forza o seu balde, lanzou os seus típicos xuramentos,
cun remate non menos coñecido:
- A nai co botou, quén será o cabrón.
Tralo susto, seguiron polo seu camiño até se aproximar a un grupo
pequeno de casiñas, e foi Farturas quen petou con forza a porta
dunha delas. Ao pouco tempo, unha voz contestou:
- Está aberta.
A pouca lume procedente do interior non deixaba ver moita
cousa. Mais si como para apreciar a beleza da muller que emerxeu
das tebras, era fermosa, de longo cabelo. Ao se aproximar, puidéronse
decatar de que era unha muller moi atractiva, de sorriso intelixente,
que mostraba con naturalidade o seu profundo e ámplio escote.
A muller decatouse axiña do lamentábel estado dos mariñeiros,
e levounos ao presebe, para se limpar e se por presentábeis.
A muller entrou na casa levando os baldes para pesar as anguías,
e nese mesmo intre, Farturas aprovechou para lle susurrar ao seu
amigo, mentras tiña cravados os seus ollos na silueta desexada:
- Non ten bragas Txo, non ten bragas.
Foron cinco os kilos pescados, que cobrarían na súa seguinte
visita, por ser este o método empregado. Estaban tolos de ledicia,
114
–tendo en conta que eran tempos nos que o dictador Franco aínda
presentaba un saúdabel aspecto– a cantidade a cobrar era estimábel.
De volta ao barco, exaltaron de seguido o visto e non visto, até
que xa na litera e faltando menos dunha hora para a diana, Farturas
seguía abraiado, tan abraiado que dicía:
- Txo, a Cachelos e unha muller ¡eh¡, é unha muller que me
deixou o mástro quente e duro como o ferro. ¡A virxe¡, vou reventar.
Txo anoxado, por non poder durmir, e amais, tiña medo de
espertar aos compañeiros que durmían nas outras literas, non lle
facía caso, pero Farturas non calaba:
- Txo, sabes ti que é o mellor que ten a pesca da angula, non o
sabes, pois é o marisco da Cachelos, ja… ja… ja……
As chanzas e risadas de Farturas rematáronse cun pitido nítido.
Lembrou, era hora de comezar cos quefaceres diarios.
Aínda que non todo era sufrir e traballar, esta vez pasou algo
abraiante. Cómo esquecer a silueta da anguieira…
115
116
Juan Jose Ispizua
Un conto
rompe-tabús
É licenciado en Ciencias da Información, e ten
cursado o doutorado de “Periodismo Moderno”.
Foi redactor das revistas Anaitasuna e Argia,
a partires de 1980. E traballou na UEU e en AEK,
e en distintas edicións da “Korrika” como xefe
de prensa.
Foi correspondente de Egin, na súa páxina
diaria Oiztik Begira, e nas seccións de
Durangaldea e Busturialdea.
Fundador da revista Hilean Behin; traballou
como deseñador e periodista en Gernika e
Bermeo.
Traballou como deseñador e periodista no
Boletín Municipal de Bermeo Berrietan Blai ao
longo de varios anos.
Pouco despois, foi responsable da sección
didáctica de AEK do País Vasco, Bilbao e
Gernikaldea.
Tamén traballa de traductor.
No 2004 recibiu o premio “Txomin Agirre
Saria” pola súa novela negra Harizpeko neskaren
afera (O misterio da xove de Harizpe).
Libros publicados: Ibn el jakin, Harrareko
poeta zoratua (Susa, 2005), e Harizpeko neskaren
afera (BBK-Euskaltzaindia, 2004). Traduccións:
Aladino (xunto Edorta Jiménez).
117
118
A hora
dos cans
Juan Jose Ispizua
Un can vello da conca do Baztán, farto de recibilos mesmos paos de
distintos donos, denunciou ata aquí chegamos e pensou que xa viña
sendo hora de facer o que lle pedira o corpo. Máis ainda, era tempo
xa de esquecelos soños caninos de sempre, elixilo fado de seu e
tomalo poder dunha vez por todas. Para iso, de primeiro cumpría
convocar a tódolos cans do val á Xunta Canina do Baztán.
Can que se atopaba, fora este da aldea ou da vila, can que
quedaba avisado e enfoutado a convocares outros cans. A xuntanza
celebraríase na seguinte noite de lúa chea, en Zugarramurdi.
Chegou, por fin, a noite esperada, e milleiros de cans reuníronse
nos arredores dos prados dos akelarres, todos eles agardando a que
o máis ancián e sabido collera a palabra. E así foi, dirixíndose á
tódolos concorrentes:
- Queridos irmáns e irmás, tempo é de recuperalos nosos dereitos
de vivir en liberdade. Tempo é de voltar ó xeito de vida dos nosos
devanceiros… –e prolongouse longo tempo, convertíndose no mellor
e máis brilante discurso endexamáis escoitado por unha comunidade
canina, e concluiu…– ¡¡suprimámolas cadeas, rachémolos nosos
colares, non mái amos para ninguén!!
Na noite clara, un clamor incansable e unha aspiración de
liberdade elevouse polo aire daquela paisaxe, dende o monte Larrun
ata os campos de Iparla. O val enteiro encheuse de tantos ladros e
ouveos como cans se congregaran na asamblea. Aínda así, temperada
a eufórica lóxica do primeiro intre, o can do ferreiro de Urdazubi
animouse a pedila palabra:
- Compañeiros, a paixón dun bo discurso ensancha a alma e embaza os ollos recordando os momentos amargos do pasado –unha
intervención de tanto siso ben pagaba a atención de tódolos alí
presentes–. Pero a nosa condición de seres encadeados non nos da
dereito a rachar tódalas cadeas. Fixarvos no vantaxoso que resultan
para levar as vacas ó matadoiro. De que outro xeito se non poderiamos xantalos osos do boi e mailas vísceras da vaca que adoitamos
xantar.
119
E porque ós cans ben que lles prace rillalos osos, e porque aquela
era unha cuestión que a niguén se lle pasara desapercivida, as
palabras do can da ferraría foron como unha lastra. A xuntanza
desconvocouse en silencio, e todos se retiraron deica próxima
convocatoria, convencidos de que a decisión que acaban de tomar,
a de non rachar ningunha cadea, era a máis axeitada. Namentres,
habería que cavilar novamente no xeito de encamiñar aquela
revolución.
Chegou un novo día de lúa chea e, con el unha nova asamblea á
que acudiron tódolos cans do Baztán, todos agás o can do ferreiro.
Aquela e outras poucas ausencias de última hora apenas desluciron
o gran ambiente reinante entre o inxente número de asistentes, e o
noso cán ancián non quixo facer máis demora e retomou o discurso
co que hai tan só un mes abrira a reunión. E volvéronse repetir
ouveos de ledicia e ladros de festa, en idéntica disposición e mesma
intensidade, e voltaron a elevarse polo aire daquela paisaxe, dende
os campos de Iparla ata o monte Larrun.
E daquela, foi un dos cans do albardeiro, quen a xeito de voceiro
de todos eles, tomou a palabra:
- Queridos irmáns e irmás, todos amámola liberdade profundamente. Non embargante, pensar no mal que nos poderían facer todos eses fatos de delincuentes, se se lles permitira campar ás súas
anchas. Botar conta da morea de feridos graves e mortos que deixarían as liortas cos lobos, de non seren polas fortes protecciones que
levamos no pescozo.
- ¡¡Pero se hai décadas que non temos ollado ningún lobo polo
Baztán!! –interrumpiulle o can máis ancián–.
- ¡Xa! Voltaron a escoitalos seus ouveos pola zona da Piedra de
Alba –contestoulle repidamente o xoven voceiro–. E si queremos facer
fronte os seus ataques, os nosos firmes colares de coiro son tan
necesarios como os nosos afiados cabeiros.
- ¡Así é! ¡Tes razón! ¡Necesitámolos! –gritaron tódolos cans,
medorentos da suposta presencia dos lobos–.
O sabio e ancián can, tivo que ceder diante da acendida presión
dos asistentes, e non lle quedou outro remedio que aceptala proposta,
e como o día xa despuntaba polo leito do ceo, todos se foron
despedindo, retirándose cada un á súa casa, deica próxima xuntanza.
Dende entón, tódalas noites de lúa chea, nos arredores do Baztán,
séguense a escoitalos ladros e ouveos dos cans.
Aqueles que fachendean de ter o ouvido moi fino din que cada
vez e menor o número de cans que asisten a esas reunións. Tamén
hai quen di que so é un fato de cans desleais o que ainda se reune
nas noites de lúa chea na hora dos cans.
120
Ixabel Millet
Un conto
rompe-tabús
(París, 1958). Chegou a Euskal Herria con
23 anos e estudiou euskara. Hoxe, vive en
Etxalar, e é contacontos.
Adicou 13 anos á ensinanza, máis
preciso, ao maxisterio da linguaxe, creando
métodos propios de xeitos de creación
(para poesía, relatos, teatro, etc.).
Dende 1992 dedicouse a preparación do
profesorado. Impartiu diversos cursos de
Glotodidática e Psicoloxía. Mestra na
“Diplomatura de Euskaldunización e
Alfabetización” da Universidade do País
Vasco, pescudando na didáctica
(suxestopedia) e os fenómenos colectivos
(comunicación, motivación e dinámica de
grupo). Tamén traballou como traductora,
tanto simultánea como escrita.
Libros publicados: Kanturik Gabeko
Herria (O pobo sen canción) (Baigorri,
2002) e Jainko-Jainkotsek ez dakite dena
(Os deuses e deusas non o saben todo)
(Baigorri, 2003). Traduciu a obra Euskadi
da autonomía á independencia de Jokin
Apalategi.
121
122
Vestida
de frío
Ixabel Millet
No caserío Olaberri, eslombado sobre o seu pequeno leito, Mari
tentaba afundirse máis e máis baixo a manta. Tiraba dela por tódalas
esquinas, estirándoa con forza, de xeito que lle permitira cubrirse
dos pes á cabeza, e poder agocharse, desaparcer baixo ela.
Sentía frío, moito frío. Un frío que lle subía por todo o corpo, bruscamente. Polas mans, as tiña xeadas, polos pes, estaban conxelados,
e polo pelo, aquel pelo como de xeada que sempre se lle ourizaba
rebelde por baixo da manta.
Un día, nunha noite sen estrelas, farta de pelexar contra a súa
propia melena, cansa de non poder dominala baixo da manta, tomou
unha decisión:
Este pelo non me deixa descansar… ¡vou cortalo agora mesmo,
compre que durma tranquila dunha vez por todas! –e buscou unhas
tesoiras que gardaban no baño–.
Eran unhas tesoiras longas e afiadas, poderían cortalo aire que
respiraba. Ben o sabía, porque as empregara anteriormente, para
arranxalo ventre da súa moneca Rosa. Daquela, Rosa non se atopaba
moi ben. Mari a veía sufrir, e entristecía profundamente, polo que
decidiu cortarlle de raíz aquilo que tanta dor lle provocaba. De xeito
agarimoso, segoullela parte máis torneada das coxas. Logo, colocoulle unha gasa e tendeuna sobre a cama, para descansares.
Mari, na punta dos pés fronte do espello, comezou a cortalo seu
longo e crecho pelo. Logo dun anaco, empezou a sentirse mellor.
Pouco despois, case perdera tódolos seus trazos de muller. Agora si,
agora si podería durmir en calma.
Mari nacera oito anos antes, o 15 de agosto. Foi bautizada con
ese nome en homenaxe á Virxe. Este ano, como agasallo, pedira unha
manta.
123
A súa nai mirouna incrédula, e tentou convencela de que non
necesitaba outra manta máis. Pero Mari empeñouse en explicarlle
que con aquela non chegaba a cubrilo corpo enteiro, e que pasaba
frío. Foi en balde.
Ó fin, resignada, entendeu que o mellor sería pedirlla ó Olentzero1
–unha manta ben grande, moi quente e lene–, barruntando que el a
entendería.
De noite, introducíase no niño do seu leito, e encollía o seu corpo
ata menguar como unha moneca. Pero axiña púñase a tremer, e
sentía como o frío lle subía por todo o corpo. Polas mans, polas
pernas e polo pelo, por moito que tentara evaporarse baixo a manta.
Amodo, escondía a súa cachola, e era entón cando o frío apertábase
sobre os seus ombreiros.
Xusto nese intre, deixaba de loitar, e precipitábase contra a escuridade da noite. O frío, pouco a pouco, anestesiaba tódolos seus
músculos, e só se preguntaba cando deixaría de lacerarlle o xeo da
súas costas. Cedía o tremor, derrotada polo frío, ó fin, xa non sentía
nada.
De súpeto, como adiviñando un terrible acontemento, despertou
cos ollos violentamente abertos.
O frío era insufrible. Era unha man xélida esvarando ó interior
dos seus cueiros. Era unha voz crúa supirandolle palabras estrañas
e virulentas.
Polas mans, polas costas e polo pelo, o frío sobordaba os seus
ombreiros e lle encadeaba os osos, o mesmo eixe da súa alma. Entón
iniciábase a caída ó escuro precipicio da noite, e seguindo o habitual
adestramento nocturno, ferida polo frío, unha vez conseguía deixar
de tremer, só se preguntaba cando remataría de ferirlle o xeo das
súas costas e, ó fin, xa non sentía nada.
O seu tío sempre tentaba farcello entender. Que ela aínda era
pequena, e que non podía entendelo… Explicáballe que facía o que
facía porque a quería. E engadía que non llo contara a ninguén,
porque a xente non adoita a entendelas cousas do amor. E moito peor,
poderían malinterpretala, e poderían mesmo acusala de mentireira,
e entón, seguro, que a enviaban a un internado.
Por iso, Mari non contaba nada. De tódolos xeitos, xamáis falaba
moito, e as veces que o facía ningén entendía ó que se refería, como
tampouco entendían porque curtara o pelo daquel xeito. Por veces,
co pretexto do frío, limitábase a pedir unha manta máis grande,
quente e lene para o seu leito.
1 Personaxe do País Vasco, que representa a noite de Nadal e o solstico de inverno.
124
No caserío Olaberri, aniñada no seu leito pequeno, Mari morría
de frío. Era o seu cabelo algo moi frío. Polas mans, polas costas e
polo pleo, o frío rebordaba os seus ombreiros e se encadeaba no
mesmo centro do seu peito. Entón, empezaba a non sentilo seu corpo,
vestida de frío, xa non sentía nada. Precipitábase bruscamente contra
aquela escuridade, só se preguntaba cando lle deixaría de ferir o xeo
das súas costas.
Cada noite, Mari facíase as mesmas preguntas, ca esperanza de
que algún día o seu cabelo deixaría de ser tan frío; seu corpo
recobraría a serenidade acostumada; as noites voltarían ser
temperadas; por fin entendería todas aquelas cousas que lle decía
seu tío que non podía entender; e algún día tería esa manta máis
grande, máis quente e lene…
Mari tan só era unha rapaza e aínda non podía comprender
moitas cousas, pero xa sabía que nunca tería unha manta nin máis
grande, nin máis quente, nin máis lene… Poida que, como decía seu
tío, aínda fora pequena de máis para poder entender aquelas cousas
que ninguén podería entender, pero había tempo que sabía que
Olentzero non existe.
125
Joseba Tobar Arbulu
Un conto
rompe-tabús
(Donejurgi-Santurtzi, 1945). Cursou estudios de
Enxeñería na escola Superior de Enxeñería de
Bilbao en 1970, e realizou o doutorado en 1982.
En 1984 realizou un master en socioloxía da
ciencia, na McGill University de Montreal. Mestre
da UPV-EHU.
É membro da UEU, de Eusko Ikaskuntza e a
Research Laboratory of Monetary Economics de
Lugano (Suiza).
Libros publicados: Mekanika kuantikoaren
zenbait berezitasun (Algunhas particularidades
sobor da mecánica cuántica) (UEU, 1993), Marxez
haratago. Euskal independentzia eta subiranotasun
ekonomikoa (Máis aló de Marx. A independencia e
soberanía económica vasca) (Txalaparta, 1997),
Moneta teoria berrirantz (Cara unha nova teoría
monetaria) (UEU, 1999), Euskal Herria bere gai.
Euskal Herriko subiranotasun monetarioa eta
ekonomikoa (A responsabilidade de Euskal Herria.
Soberanía monetaria e económicado País Vasco)
(Enbolike, 2000), Kanpo-zorraren patologia
(Patoloxía da débeda externa) (UEU, 2001),
Inflazioaren aurka. Bankugintza berriaren
jarduerak (Contra a inflación, Exercicio da nova
banca) (UEU, 2004), e Langabeziaren kontra.
Bankugintzaren garrantzia (Contra o desemprego.
A importancia da banca) (Elhuyar, 2005).
Traduccións: Ia guztientzako ekonomi gidaliburua
(Guieiro da economía para case todos) (UEU, 1988).
127
128
Gautxoria1:
un relato
de amor
Joseba Tobar Arbulu
O escribín do xeito que Trasgo mo contou. Sei que moitas veces a
realidade supera á ficción. Os que coñecen esta historia, o saben.
Aquí, sen embargo, non farei outra cousa que sembrar o relato fielmente. Entón, ahí van as palabras de Trasgu.
Estaba moi tranquilo paseando polos montes de Asturias, como
fago cada noite. De súpeto, cara a vagoada do monte, oín murmurios
e moitos ruidos. Dúas perdices, unha macho e outra femia, falaban
axitadamente. Dispúxeme a axexala súa conversa:
- Si, eu tamén oín, din que andan por Navarra, atrapando ás da
nosa especie.
- Pois, o que eu oín é aínda máis preocupante. Non sei que novos
aparellos queren probar con nós. Teño un pouco de medo.
- Tranquila, eses cazadores non nos coñecen, están tolos.
Cazadores, novos aparellos, Navarra… comezei a preocuparme,
porque eu si coñecía algúns cazadores, e tamén distintos recunchos
de Navarra. Entón decidín marchar de alí.
Non embargante, esa noite, volvendo do monte, sorprendeume o
murmurio duns cazadores coñecidos:
- Diag, ds, prv/a, com, PTT, … ∑
A miña preocupación ía subindo. Empezei a cavilar que as miñas
amigas as perdices tiñan razón: os cazadores estaban tolos de remate.
Non había xeito de entenderes a súa fala. ¿En que diantres andaban?
Todo aquilo parecíame un barallete extraterrestre. De xeito que fun
á Navarra. Cheguei lixeiro como un lóstrego.
1 Paxaro nocturno.
129
Un dos mellores lugares que coñecía de Navarra, era EtxarriAranatz. Xa estuvera alí de festa con algúns cazadores, comendo e
bebendo a fartar. Ademáis, en Etxarri-Aranatz os cazadores de máis
anos chaman ás arceas Gautxoria, porque é unha ave que anda pola
noite. Un bonito nome, xa o creo.
Nada máis cegar a Etxarri-Aranatz, escoitei os mesmos murmurios. Aquel home estaba fronte a pantalla do ordenador, e repetía
es mesmas palabras unha e outra vez:
- PTT, diag, prv/a, ds, com∑
Pero entón escoitei algo máis. Unhas palabras que si entendín:
- Si, está morta, e posiblemente a outra tamén.
Quedei xeado. ¿Quen estaba morta? ¿Por qué? ¿Que dedicación
tiñan os meus coñecidos? ¿Por qué empreñaban dúas linguaxes
diferentes, un que si podía entender, e outro que era totalmente alleo
para min?
Subín ó monte, polo bosque, na busca de despostas. E o que
atopei, foi abraiante. De seguro que non o vas crer, pero só che vou
contalo que vin e escoitei, nada máis.
Deixando Etxarri-Aranatz, atopeime cunha morea de perdices,
nun pasteiro de Altsasu. Estaban ceando. Unha levaba un aparello
estraño nas costas, un tipo de macuto cunha antena ou algo ben
parecido. Dirixíame cara ela, era unha xoven femia:
- ¿Que sucedeu? ¿Que tes nas costas?
- Non sei que é. Pero non ma podo quitar. Segundo me direxon
os meus amigos é un macuto con antena, ouo algo así.
- ¿Como cha puxeron? Houbo de ser difícil colocarche ese chisme
nas costas, ¿non? ¿Non che doe?
- Mira, voucho contar. Quizabes non o creas, pero é verdade, aínda
que pareza incrible.
E o que me contou a aquela perdiz femia foi, de verdade,
abraiante. Isto foi o que lle dixo, ó pe da letra:
“O día de onte atopabame nun pasteiro de Bakaiku, dando un
paseo, e cenando algunha cousa. Acercóuseme un macho. Comezou
a decir que, se quixera, podiamos ir xuntos ó norte, que me
protexería ó longo da viaxe, que era moi guapa e moi bonita, que
poderiamos construir xuntos un niño aló enriba…
Así estabamos, o macho cada vez máis preto de min, cada vez
máis doce, cada vez máis amable… De súpeto, ollamos unha luz moi
intensa. Os dous nos derivemos ó fronte dela, ¡e zas!… unha especie
de rede caiu sobor de nós. Logo cegaron ‘eles’, correndo, con presa,
berrando como tolos, completamente fora de si: ‘dúas, cairon dúas,
son dúas. Incrible, ¡esta si que foi boa! Lixeiro, voltemos á casa. Colle
ti unha, eu collo a outra. Veña’. E logo escuridade e silencio.
130
Non sei onde me levaron. Pero sobre o meu corpo sentín as manas
dun home e unha muller. Non vía nada. Tapáronme a cabeza.
Falaban moi baixo, case murmuriando. Sentín que me doía unha
migalla o peito, logo algo pesado nas costas, uns minutos despois,
outra vez as “súas” palabras: ‘Imos ó mesmo pasteiro, soltarémola
alí. Lixeiro. Vos seguide á outra. Voltaremos logo’. Non entendía
nada. O peito deixou de doer. ¿Onde estaba o macho amable co que
estivera? ¿Que lle ocurreu? ¡Non sabía nada de nada!
Ca cachola tapada, leváronme á un dos pasteiros de EtxarriAranatz, que coñezo dende hai tempo, e alí mesmo me descubriron
a cachola, e me deixaron no chan. Así como souben onde me atopaba,
mirei cara unha e outra beira, e volei lonxe dos seus berros. Idos
aqueles homes abofé que estaban idos. Uns minutos despois,
atopábame no pasteiro primeiro de Bakaiku, e pouco máis tarde
noutro de Altsasu, e alí din cuns amigo que me dixeron que levaba
unha especie de macuto nas costas, que me quedaba moi ben. Nin
eles nin eu sabiamos como ma puxeran, nin porque nin para que.
Botei toda a noite na busca do macho que estivera conmigo e, por
fin, din con el no mesmo pasteiro de Altsasu. Levaba outro macuto,
antena incluida, e contuome algo semellante ó que che acabo de
contar. Os dous tivemos una experiencia semellante.
Despois de cear, o macho e eu comezamos a facermos plans de
futuro, tiñamos intención de ir ó norte, e segundo me dixo estaba
moi namorado de min. De feito, aínda que era un pouco maior ca
min, a min, aquel macho rexo gustábame. Entón, despois de falar
das nosas cousas, cada un volveu ó seu fogar, non sin antes compartir
co peteiro unhas fregas amorosas, e quedar de nos ver á noite
siguiente no mesmo lugar, para dar unha volta, e cear xuntos.
Esa foi a derradeira vez que o vin. Á noite seguinte visitei tódolos
pasteiros de Altsasu, Bakaiku e Etxarri-Aranatz, e non atopei rastro
del. Ninguén sabía nada. Por iso decidín pasar uns días pos esta zona, no
caso de que viñera, e por fin preparabamos a viaxe ó norte. Iso e todo”.
As palabras daquela perdiz femia me deixaron paralizado. ¿En
que andaban metidos os meus amigos cazadores? ¿Qué sentido tiñan
aquelas estrañas palabras (PTT, diag, ds, com…)? ¿Por qué non as
entendía? ¿E que sentido tiñan as que si entendía? (“Unha está morta.
A outra seguramente tamén”) ¿A que se referían?
Degoirado por coñecer toda a historia, dirixinme ó bosque de
Aralar a noite seguinte. Fixen unha longa excursión polo grande e
hermoso bosque Aralar. Un lugar hermoso: un faial. De súpeto, ó
pasala candela de Iruiturrieta vin que algo se movía. Achegeime, e
preto dun acivro descubrín unha perdiz macho. Dirixinme cara el,
e me decatei que levaba outro macuto. ‘Este é’, pensei.
131
- Hola, ¿Qué tal por aquí? ¿ Que é iso que levas nas costas?
- Un transmisor que me puxeron uns cazadores, en Etxarri.
- ¿Cómo?
- Si un PTT. Antonte, estaba cunha fermosa xove nos arredores
de Bakaiku e…
- ¡Ah! Si, estiven con ela, contoume o do macuto, como vos
colleron e vos puxeron ese trasto…
- ¿Que macuto nin que tolerías? Isto é un transmisor, e americano.
- ¿Que estás decindo?
- O que escoitas. Cando eses malparidos cazadores nos colleron,
fomos levados á unha casa, e mentres á fermosa xove perdiz lle
puñan o transmisor, eu non perdín detalle. Falaban moi baixo, pero
non puiden escoltar ben a dous deses malparidos. Un lle explicaba
ó outro todo o ‘proxecto’. Eses malparidos queren experimentar con
nós. Por iso nos puxeron un transmisor, e despois queren seguilas
nosas viaxes por medio de satélites.
- ¿Que dis?¿ Estás certo?
- Si, ti non o sabes, pero é o que tentan.
- Pero eu coñezo a eses cazadores, son amigos meus.
- Pois, ¡peor mo pos! ¡Malditos sexan!
- ¡Non digas iso!
- ¿Como non o vou decir?
- Seguramente, será para coñecelos vosos costumes.
- Pois as miñas non as van coñecer. Nin falar.
- Tranquílizate.
– Non, non quero tranquilizarme. Mira…
E o que me contou aquel macho abraioume aínda moito máis:
“Esos amigos teus cavilaron un novo proxecto para vixiar tódolos
nosos pasos. Ti xa nos coñeces. ¡Eles aínda non! Pero ti tes a obriga
do noso pacto de silencio, e non poderás decirlles nin unha palabra,
nin de nos nin dos nosos costumes. É un pacto sagrado, como ben
sabes.
Segundo escoitei, tentan seguirnos mediante técnicas informáticas. Por iso, que escoitras termos que se empreñan para traballar cos ordenadores (diag, com, ds, prv/a,…): pertencen o sistema
do satélite chamado Argos. Sóubeno mentres ‘eles’ traballaban ca
miña xove namorada, pero máis tarde, cando puiden estar outra vez
con ela, non quixen decirlle nada, para non asustala.
Quedamos en voltar a vernos á noite seguinte, preparala nosa
viaxe ó norte, e planexar un futuro proxecto de familia. Pero de
pensalo moito, tomei unha decisión: ficar nesta zona, agacharme nos
bosques. Esta é a mensaxe que lle tes que facer chegar a todos os da
nosa especie: ‘que se agochen o mellor posible’. No caso de vela, dille
132
da miña parte, que fuxa, que marche, que viaxe ó norte. Que non
agarde por min. Non lle digas onde estou, só que a quero moito. Non
quero que ninguén se preocupe por min. Farei que as súas probas
fracasen, e pode que así perdan o interse en nós, e nos diesen en paz.
Esa é a miña derradeira esperanza.
Non estou disposto a que esta relaciónde parella sala á luz e quede
grabada en ningún dos ‘seus’ ordenadores. Nin pensalo. É a miña
decisión. Non quixen decirlle nada, e tampouco llo direi. Que pense
de min o que queira. Peor non voltarei ó seu carón, nin viaxarei con
ela, e xamáis ‘lles’ permitirei que entren nese niño que algún día
poderiamos construir xuntos.
A amo profundamente. ¿Pero a ti che gustaría que unha organización como a CIA soubera todo da túa vida, da túa familia, de
cada paso que das? Pois, para nós, polo menos para min, o que os
teus amigos queren facernos é moito peor. Non llo permito. Non
permito que experimenten con nós. Por iso decidín agocharme, e
dilles ós meus amigo e parentes que fagan o mesmo ca min. ‘Eles’
creen que poden sabelotodo de nós. Sabes que case non nos coñecen.
E a partires de hoxe, nos coñeceran moito menos. ‘Agocharse’, esa é
a palabra. Esa é a mensaxe”.
Non podía dar creto ó que estaba escoltando. Empezaba a
encaixar algunhas pezas. Facía oito anos que traballei na CCB, e xa
por aquel entón había certos rumores. Pero xamáis pensei que aquela
idea se faría realidade. E agora parecía estar xa en marcha,e a min
me utilizaron como o seu intermediario:
“Así é –continuou aquel macho–, érelo intermediario. Lee o que
levo escrito no meu transmisor: ‘Trasgu’. O proxecto leva o teu nome:
‘Proxecto trasgu’. Aínda máis, eses malditos non fan outra cousa que
falaren de ti, que ti eres quen nos vai guiar na nosa viaxe. Non saben
ben o trabucados que andan.
O máis gracioso é que non coñecen o noso idioma nin os nosos
nomes, e nos diferencian por números: eu son o 39, ela é a 40, e
segundo puiden saber, puxéronlle o 38 a outro que colleron en
Cataluña. ¡Inxenuos! E creen que xa nos coñecen. ¡Mellor así! Se
soubesen a gracia que nos fan os seus cans e os seus xeitos de vida.
Si, isto semilla unha guerra. Mellor dito, é unha guerra, e se remonta
moito tempo atrás. Dispoñen toda a súa maquinaria, agora mellorada
(transmisores, satélites, case o nivel da CIA) contra nós. Por favor,
non lles digas unha soa palabra sobre nós. Se non, racharalo pacto.
Que sigas ben, e ata logo”.
Ata aquí o que a perdiz macho me contou. Estaba claro. Por unha
man, admiraba ós meus vellos amigos; ademáis puxéranlle o meu
nome ó proxecto. Era algo polo que me sentía recoñecido.
133
Pero por outra man, non podía decirlles nada sobre o que sei. Non
podía rachalo pacto de silencio cas perdices.
Á noite seguinte salín na busca da xove perdiz femia, e non sei
moi ben como, pero lle contei o que o seu querido macho me
explicara, sen mencioar moito nin o experimento nin os seus riscos.
A xove confirmou entre vagaos que se marcharía ó día seguinte.
Sabía e aínda sei onde se atopan o 39, tamén a número 40. Pouco
mási tarde tiven novas do 38. Non morrera. Os meus antigos colegas
estaban trabucados.
Tempo despois souben que a perdiz número 40 desaparecera máis
aló dos Pirineos, preto de Alemania, pero que se deixou ver só un
día. Todos recibiran a mensaxe e tentaban agocaharse. Os satélites
tiñan dificultades para seguirllelo rastro, e había problemas para
recargar os transmisores. O 39 sabía o que facía, non había dúbida.
A número 40 recibui a mensaxe, e cumplui a tarefa: estivo oculta
durante semanas, de xeito que os satélites non pudieran ‘cazala’.
Moito máis fermoso foi o que sucedeu ca perdiz 38: en lugar de
marchar ó norte, foise ó sur, e os satélites non poden recibir sinal
algunha do seu trasnmisor. ¡Viva o 38! Todo un experto. Namentres,
o número 39 segue oculto no seu lugar de Aralar, que só el e eu
coñecemos. Estas foron as súas derradeiras palabras: “É a decisión
que tomei, polo menos ata agora: non saberán nada de min”.
E despois de dar unha volta por Etxarri, xa coñecida a historia,
marchei á Asturias, cavilando, reflexionandosobor do que sucedera,
e rindo entre dentes.
Sinto o que lles ocorre ós meus amigos os cazadores, pero quixeron chegar demasiado lonxe. Teño sentimentos oportos. Estou ledo
polos meus amigos, poruqe son listos e moi escorregadizos. Pero
tamén estou algo doído polos cazadores, porque andan preocupados
e nerviosos dabondo. Souben que hai noites nas que non poden
durmir, e que se emocionan con catro novos datos que recollen.
Pero así é a vida… agora vou dar unha volta polos montes de
Asturias. Pode que outro día che conte algunha cousa máis, pero
creo que é abondo por hoxe.
E isto é o que Trasgu me contou. Sei que haberá quen non me
crea. Pero non me importa. Só escribín o que Trasgu me contou, nin
máis nin menos.
Só engadirei unha cousa máis, e é o epitafio que aparece na tumba
de Descartes, que recolle unha frase de Ovidio: “ Bene qui latuit,
bene vixit”, “Vivía ben, quen sabía agacharse”.
134
Asel Luzarraga
Un conto
rompe-tabús
(Bilbo, 1971). É diplomado en estudios de
Empresa e licenciado en Filoloxía Vasca.
Exerce como mestre de lingua e literatura
na ikastola Bihotz Gaztea de Santurtzi. É
membro do grupo musical Punkamine. A
día de hoxe, vive en Bermeo.
Empezou a escribir de moi novo,
primeiro en castelán e, logo, cumpridos xa
os 19 anos, decidiu formarse enteiramente
en euskara.
Ainda que ten escrito poesía, publicou,
sobre todo, artigos e relatos, que lle
reportaron distintos premios. En 2003
recibiu a bolsa “Igartza beka” á creación
literaria, froito da cal é a súa novela
Karonte, obra na que se funden o xénero de
aventuras, o cine e o cómic.
Libros publicados: Hamaika ispilu
ganbil (Espellos convexos) (Labayru, 2003),
Karonte (Elkar, 2005) e Eleberria lantzeko
gida (Guieiro para elaborar unha novela)
(xunto Antton Irusta), publicado pola
Asociación de Escritores Vascos.
135
136
Sanfermíns
dende o cortello.
A sorprendente mañá
dun toro punk
Asel Luzarraga
Seis da mañá. Vai un anaco que cantou o galo. Abrín os ollos e sentín
os primeiros raios do sol entre as madeiras do cortello. Á miña beira,
a familia e os compañeiros do cortello tamén empezan a espertar.
Triste e perezosamente. O amigo porco mírame dende a pía. Xa sei
rapaz, xa sei o que andas a maquinar. Gracias pola túa solidaridade.
Porque a decir verdade, ¿quen de nós ten ganas de espertar está
maña? Aínda así, movo a cola con pachorra, axoto as primeiras
moscas, e me incorporo ó día. Racho a tea de araña do sono, ó tempo
que un sentimento de rabia apodérase de min, sinto un fondo desexo
de cotar contra o peche. Sen embargo, o único que fago é achegarme
ata a saída, e deixar que o orballo do prado me aperte. Tampouco
tería que queixarme, porque aínda que esteamos pechados, a vida
aquí transcorre cómoda e tranquila, podería incluso decir, que nos
teñen entre panos. En fin, que non é como vivir en liberdade, pero
tampouco podemos facernos unha idea do que iso significa.
Empurro a porta co morro, e salo. O vento é fresco e agradable,
pero non tarda en encherse de ecos violentos. En ocasións como esta,
abáfame o sentimento de odio que me espertan eses seres que pensan
selos nosos donos. De nos ter un pouco de respeto, pecharían a
fiestra, ou verían a televsión noutra parte. Pero non. Tódolos anos
por estas datas, reúnense na sala e se dispoñen a disfrutar do penoso
espectáculo. E tódolos anos, hai algo, unha especie de necesidade
morbosa que me empurra ata esta fiestra. Dende alí contemplo ós
meus compañeiros, que non por descoñecidos deixan de selo,
correndo entre a festa e os berros desencadeados polos humanos,
como si tiveran presa por nos torturar. Milleiros de veces pregunteime
que pasará polas súas cacholas mentras se precipitan por esas rúas
estreitas e escorregadizas. Que pensaría eu, de atoparme con eles.
137
¿Esquecelo traxecto marcado e non descansar ata ver entre os meus
cornos a moitos deses moscóns vermellos e brancos? Non creo que
de estares alí se poida matinar moito.
Noto movemento no interior do casarío. Non hai dúbida, todo
está disposto para o almorzo sanguento. Non penso presencialo, nin
moito menos. Non embargante, as miñas patas lévanme ata alí,
involuntariamente. Hai alguen na sala. Tan cedo. É Eneko, o fillo
máis xove. Era ó único que non vira fronte do televisor. Non esperaba
algo así del. Móvese decidido, case con altivez.
Pero non encende o televisor, se non o ordenador. É un alivio, polo
de agora. Sae e volve aparecer cunha cunca na man. ¿Que fará? Aquí
estou, fronte da fiestra, como tódolos anos. Pero este comezo é
distinto. Oio algo, chégame máis alto de cada vez. Eneko decóbreme
e me dirixe un xesto. ¿Que maquina este rapaz? O sinal que sae dende
o ordenador cala tódolos demais sons. É musica, e de ese estilo que
tanto lle gusta a Eneko e que, queirámolo ou non, tan ben coñece
estes lares. Birou a pantalla de xeito que eu pudiera vela. Adícame
un novo xesto de complicidade, chosca o ollo. Empezo a entendelo,
si. De cada vez estou máis a gusto cas imáxenes que me amosa a
pantalla. ¡A isto chamo eu celebralos Sanfermíns! Gracias, Eneko,
xamáis me fixeran tal agasallo. O xove achégase e senta no marco
da fiestra. ¡Só faltan unhas cervezas! Férveme o sangue como hai
tempo que non o facía. I
138
Isabel-Clara Simó
O tabú
na literatura
catalá
(Alcoi, 1943). Escritora e xornalista.
É licenciada en Filosofía e Xornalismo,
e doutora en Filoloxía Románica. Foi
directora do semanal Canigó, e a día de
hoxe escribe en distintos xornais. Nos seus
relatos e novelas ocorren complicadas
relacións entre personaxes complexos,
como por exemplo nos libros La Nati
(1991), Raquel (1992), Històries perverses
(1992), e T’imagines la vida sense ell?
(2000), entre outros.
Recibiu varios premios, entre os que
compre destacar o Sant Jordi (1993) por
La salvatge, e o Creu de Sant Jordi (1999)
por toda a súa traxectoria. O conxunto de
narracións Dones (1997) levouse á gran
pantalla en 2000. Un ano despois recibirá
o premio da narrativa Andròmina (2001)
co libro Hum... Rita!: L’home que
ensumava dones, e o Premio Valenciano da
Critica 2004 co ensaio En legítima
defensa.
139
140
É certo que hai
escritores que
rompen tabús?
Isabel-Clara Simó
Cando falamos de tabú normalmente referímonos a aquilo que é
procaz ou desvergonzado, ou de mal gusto, ou, aínda máis, a palabras
cuxa prudencia no seu emprego desprezamos porque a consideramos
clerical e ridícula, e iso sucede case en exclusiva no eido semántico
da escatoloxía. As funcións dos aparellos excretores e dos órganos
sexuais son os que máis a miúdo entran neste ámbito. Os escritores
atrevidos gozan referíndose a eles, especialmente no xénero
epigramático, como unha resposta irónica para ridiculizar a beatería
do chamado bo gusto.
Pero o tabú é algo ben diferente. Con todo i con iso cando dicimos
que imos romper un tabú, cousa que facemos coa complicidade de
todo o gremio da letra –ou case–, non estamos a referirnos ao seu
significado senón a súa caricatura. “Tabú”, como sabemos, é unha
palabra da Polinesia, moi próxima ao latín “sacer”, ao grego “αγορ”,
ou ao hebreo “kodausch”. Significa dúas cousas diferentes e
simultáneas: “sagrado”, por un lado, e “prohibido” ou “impuro”
polo outro. O seu contrario, tamén na Polinesia, é “noa”, que quere
dicir accesíbel a todos. Logo, non debe confundirse coas prohibicións
relixiosas ou morais, como blasfemar ou insultar, que teñen un
fundamento relixioso ou moral. O máis destacado do tabú é que polo
menos, aparentemente, non ten fundamento. Din que é o código non
escrito máis vello da humanidade, e aínda máis: non hai pobo ningún
sen tabús, pero igual que nas matemáticas os axiomas non poden ser
demostrados, malia que son a base do seu sistema lóxico, en
socioloxía o tabú é a base das relacións sociais.
O tabú recae sobre unha persoa, un animal ou un obxecto, e
aqueles que non o observen, van quedar impurificados. Poderíamos
dicir, logo, que un tabú é inviolábel porque aquel obxecto, animal
ou persoa representa a divinizade, e asemade, porque é unha
representación demoníaca.
141
Con todo e con iso, a antropoloxía esfórzase para atopar a
utilidade, próxima ou remota, dos rituais sociais, e por iso tense feito
un catálogo de utilidades simbólicas das prohibicións: protexer
algúns personaxes e os símbolos que os representan protexer aos
débiles, preservar a saúde (contacto con cadáveres, por exemplo),
protexer os cerimoniais (de iniciación, do nacemento, do matrimonio,
etc) protexer ás persoas contra a cólera dos deus, protexer aos que
veñen de nacer ou están a piques de facelo, etc. Violar un tabú está
castigado, e con probabilidade os primeiros sistemas penais derivan
destes castigos, pero tamén hai actos de penitencia e de purificación.
Algúns tabús son temporais, como a menstruación, que impurifica
a muller e quen a toca. Lembremos coma exemplo a historia de
Raquel e Xacob: Raquel fuxe de casa do pai e leva con ela os ídolos
da familia, e cando ve que a perseguen, senta, na tenda, por riba dos
ídolos e cando seu pai entra a rexistrar a tenda e recuperar os ídolos,
ela di que ten o mes e polo tanto é intocábel, así que teñen todos
que retirarse. Ou a impureza das mulleres no parto (Levítico, 12, 12-5), porque dise explicitamente que a muller é impura durante sete
días despois do parto se pariu un barón, pero si pariu unha nena será
impura quince días.
De calquera xeito, semella bastante probábel que a función social
do tabú, que obriga a unha dobre operación contraditoria, a
veneración e a execración, está vencellada ao poder.
A tal efecto, Freud no coñecido Totem e Tabú, atopa un discutido
paralelismo entre o comportamento social polo que se refire ao tabú
e a estrutura de determinadas neuroses obsesivas; o neurótico
obsesivo, en efecto, autoobrígase a observar determinadas prohibicións, especialmente o contacto (délire de toucher), algunhas delas
son comprensibles pero outras son puramente cerimoniais; igual
como pasa co tabú, e tocas aquilo que é tabú, ti mesmo xa es tabú;
para purificarse, tamén, hai que realizar unha serie de ablucións. O
que si que é curioso é que, tanto o concepto social coma o individual
expresan a través do tabú o concepto de tentación: quéroo tocar pero
dáme arrepío a consecuencia. De igual xeito está vencellado ao
concepto de castigo.
Os tabús máis frecuentes recaen nos inimigos, no poder (os xefes)
e nos mortos. Cómpre lembrar un tema tan recorrente na literatura
como é o do espectro: os mortos veñen mortificarnos polo noso crime;
así por exemplo, as alucinacións de Macbeth ou de Ricardo III. Pero
hai outro tema que podemos comprobar no comportamento das
masas: a idea inconsciente do poder taumatúrxico do rei ou do Papa
ou do ditador; deste xeito enténdense as multitudes que se forman
arredor do Rei ou do Papa, pero tamén dun ditador coma Franco;
142
sosteño que é así como podemos entender o delirio por espiar a vida
dos poderosos e a fascinación que senten tantas persoas por
contemplar, nas revistas do gremio, como fornican ou visten os ricos
e poderosos. Só coa morbosidade da envexa non se pode entender
esta parvada, as veces sobre persoas ben pouco exemplares.
Doutro xeito, o concepto de tabú non queda lonxe do concepto
de consciencia moral, e, aínda máis, do concepto kantiano do imperativo categórico, ou en xeral, do código innato de conduta.
Agora ben, só como unha metonimia podemos entender que o
tabú sexan as palabras prohibidas, porque son de mal gusto, e que
hai que disfrazalas con eufemismos: pipí, caca, carallo, cona e todos
os numerosísimos derivados. Só neste sentido, puramente superficial,
podemos entender que falemos de escritores que rachan tabús,
porque usan unha linguaxe desvergonzada e desenvolta. Iso, que a
literatura teno feito toda a vida, desde Marcial ou Cátulo até Bernat
e Baldoví, pasando por Rabelais ou Quevedo, autores cunha linguaxe
procaz, que a sociedade máis carca e pudibunda condenou ao silencio, está en todas as literaturas e mais en todas as épocas. E cómpre
subliñar que nunha época de seca para a literatura catalá prosperase
o nome de Vicent Garcia, o Crego de Vallfogona de Riucorb –máis
famoso polo seu divertido erotismo que pola seriedade da súa
literatura– ou que na época de represión franquista Manuel de
Pedrolo escribise Els quaderns d’en Marc.
Agora ben, non nos trabuquemos: ser transgresor dos bos
costumes e do código da Lliga del Bon Mot* (A Liga da Boa Verba)
non é o mesmo que romper un tabú, e moito menos as raíces antigas,
subconscientes e universais destes. Dicir pipí, caca, carallo, cona
non é o mesmo que o acto revolucionario de romper un tabú. De feito,
ser un transgresor é case unha necesidade por non dicir un obxectivo
dos escritores. E se non fixémonos no paradoxo, tan vello, do Rei e
o Poeta: o Rei precisa do Poeta, para darlle esplendor ao seu reino,
e o Poeta precisa do Rei para ter os medios de producir arte; pero
asemade rexéitanse mutuamente, porque o Poeta constrúe un Mundo
alternativo ao real, un Mundo onde o Rei non ten poder ningún e
que escribe precisamente para denunciar ao Rei. De xeito que
poderíamos dicir que toda obra de arte valiosa –e perdoade que use
un adxectivo tan pouco concreto e indefinible– é revolucionaria,
teña o seu autor a ideoloxía que teña. Como xa nolo advertía JeanPaul Sartre, que na obra “Qu’est-ce que la littérature?” fai unha
ob-servación ben sagaz: non existe unha boa novela que defenda a
escravitude. Por certo que Nietzsche di exactamente o contrario na
“Genealoxía da moral” : Os artistas son, en todas as épocas, os
criados dunha moral, dunha filosofía, dunha relixión (…) son
143
cortesáns dos seus mecenas, aduladores do poder antigo e do novo
cando vai en ascenso”. Os exemplos que poderíamos pór son
innumerábeis.
Querería por un exemplo da distancia que hai entre ser un
transgresor e romper un tabú. Voume limitar a citar un fragmento
dun dos autores máis transgresores da historia da literatura: Charles
Baudelaire, polo que ten de nihilista e hedonista. Pertence ao famoso
libro “Consellos para os escritores novos” e leva o epígrafe “Sobre
as amantes”:
Se quero observar a lei dos contrastes que goberna a orde moral
e a orde física, estou na obriga de xuntar na clase de mulleres
perigosas para os escritores : a muller honrada, a sabichona, e a
actriz; a muller honrada porque pertence de preciso a dous homes e
é unha comida mediocre para a alma despótica dun poeta; a
sabichona, porque é un home frustrado; a actriz porque está tocada
de literatura e fala en argot. En resumo, porque non é unha muller
en toda a acepción da palabra, xa que o público é para ela unha
cousa máis preciosa co amor.
Vos podedes imaxinar un poeta namorado da súa muller e
obrigado a vela actuar disfrazada de home? Paréceme que prendería
lume ao teatro.
Vos podedes imaxinar outro obrigado a escribir un papel á súa
muller que non ten talento?
E aqueloutro, suando para expresar con epigramas ao público do
proscenio as penas que este público lle causou ao ser que máis quere,
este ser que os orientais pechaban con tripla chave antes que viñesen
a estudar Dereito en París ? Dado que todos os escritores senten
arrepío pola literatura nalgún momento, para eles –almas libres e
orgullosas, espíritos cansos que sempre precisan repousar o sétimo
día– só admito dúas clases posibles de mulleres: as prostitutas e as
mulleres estúpidas, o amor ou o pote. Irmáns, é preciso que vos
explique as miñas razóns? (Publicado o 15 de abril de 1846).
Sería doado dicir que no ano 1846 a ninguén se lle tiña ocorrido,
aínda que as mulleres eran persoas, e non instrumentos para a cama
e para a cociña do macho; Montaigne, no século XVI, un século non
precisamente favorábel ás mulleres, deixou escrito nas súas famosas
e extraordinarias Memorias: “Digo que os machos e as femias son
feitos co mesmo molde: quitado a educación ou o costume, a
diferenza non é grande (Libro III, Cap. V).
•••
144
Romper tabús vai moito máis alá da transgresión, pero non todas
as sociedades teñen os mesmos tabús; pero o poder de todas elas
sérvese dos tabús para controlar os cidadáns, entre eles, claro, os
seus escritores. Cómpre citar o caso contemporáneo de Shalman
Rushdi, rompedor de prohibicións teolóxicas, pero tamén o senador
Maccarthy que perseguía por motivos patrióticos ou a Igrexa
Católica exterminando herexías. O horror ao corpo nu ou á homosexualidade tamén son tabús que a literatura e as artes plásticas
romperon con máis ou menos insolencia. Teño para min con todo que
as diversas iconoclastias que viviu a historia da arte e do pensamento
foron reducindo o tabú; niso contribuíu o desprestixio da relixión,
detectada tan explicitamente por un escritor, Fiedor Dostoievski,
cando exclama “Se Deus non existe, todo está permitido!”, e por un
filósofo, Friedrich Nietzsche, cando di: “Deus morreu”. Entón o tabú
contemporáneo queda só en dos eidos antropoloxicamente omnipresentes: o nacemento e a morte. A morte, con todo, fora da relixión
i nunha época obsesivamente hixienista perdeu consistencia. Agora
ben, queda, con toda a súa forza, o nacemento.
Se algunha vez vedes en directo un parto, ficaredes tan marabillados como calquera sociedade primitiva. Trátase dun acto
violento e abraiante. E sen dúbida emana un poder por riba do cal
non hai ningún outro. Teño para min que o tabú, nunha boa parte
ao longo da historia pero tamén na actualidade, é o camiño máxico,
e que polo tanto non é unha obriga razoar nin tampouco dar respostas, para arrebatar este poder ás mulleres. Se observamos o léxico
que empregamos para insultarnos, casque todo el está relacionado
co nacemento: como nacemos, é dicir a legalidade do pai, ou a
humillación que lle infrinximos a una muller co acto sexual, porque
estamos dispostos a lle arrebatar a propiedade dos bebés que poida
procrear. Observamos tamén que, cando un home ten relacións
sexuais cunha muller dicimos ca posuíu pero nunca ela o posuíu a
el, e cando unha muller pare un fillo dicimos que lle deu un fillo ao
seu home. Iso hoxe en día!
Os dous camiños para controlar a reprodución da muller son
enaltecer a virxindade e castigar o adulterio. A virxindade ninguén
sabe para que serve. Nin tampouco podería explicar a insistencia da
Igrexa Católica en facer un dogma da virxindade da Virxe María
–antes do parto, durante o parto e despois do parto, por se alguén
tiña dúbida que unha muller non virxe é impura, aínda que teña a
categoría discutíbel de nai–. A nai dunha das rapazas salvaxemente
asasinadas en Ciudad Juárez (México) dicía ás cámaras de televisión
que “mi hija estaba intacta”, como un agravante da morte violenta
dela.Mesmo na linguaxe actual, o primeiro insulto que se lle pode
145
facer a unha muller é que ten relacións con calquera; sería irrisorio,
se non fose que xa estamos afeitos, escoitar un camioneiro que se
asoma á fiestra do seu vehículo porque un turismo conducido por
unha muller fixo unha manobra estraña e cuspe un ! Lagarta! que
non parece que teña nada que ver co código da circulación. E aínda
custa máis de comprender o caracter profundo da homofobia;
segundo estes, os homosexuais homes “son como mulleres” e os ven
como homes que perderon a virilidade; por que os homosexuais
teñen que ser pouco virís, e os homosexuais mulleres, que se ven
como se fosen machos, non poden ser femininas? Pois é habitual
escoitar en boca de persoas que se cren liberadas aquilo de “os homosexuais son máis sensibles”, dando a entender que a sensibilidade é
feminina(!). A confusión aquí é múltiple. Paga a pena subliñar que
a dereita española e a Igrexa Católica quedou escandalizada coa lei
que permite o matrimonio entre homosexuais, e fixeron unha
oposición con furor etimolóxico: “Non se pode dicir “matrimonio”,
berran, sen ter posto nunca en discusión a palabra “patrimonio”,
seguramente porque xa lles vai ben así; o que lles repugna non é a
palabra; mesmo presumindo de tolerantes(!), din que aceptan a
homosexualidade, pero lles repugna que sexa normal, lles repugna
que deixe de ser marxinal. “Se non fan mal a ninguén, din, a min
tanto me ten que alguén se masturbe ou que o fagan con homes, pero
iso si con discreción”. Téñoo lido literalmente así, en boca dun
neocon. O control da muller, ademais, recaeu nas mans das outras
mulleres, por iso en La casa de Bernarda Alba, do desventurado
Federico García Lorca, son as mulleres as que, diante dunha rapaza
que tivo relacións sen estar casada, lle berran pola rúa. “!Pónganle
brasas encendidas en el sitio del pecado!”.
O sexo e o nacemento son o universo de discurso do tabú. A
familia, considerada na nosa ultraconservadora sociedade a célula
da sociedade, ten como primeira función distinguir o rol dos homes
do rol das mulleres: como as voces igualitarias avanzaron terreo, esta
tarefa recae máis que nunca nel patio da escola. E na cultura do patio
da escola continua existindo o peor, o máis terrorífico dos insultos,
co cal pode ser humillado calquera neno: dicirlle “nena”!
* N. de la tr. Entidade fundada en Barcelona o ano 1909 po Ricard Aragó (Ivon
l’Escop) cuxo obxectivo era loitar contra a blasfemia e as palabras malsoantes
Tivo o soporte de bispos, intelectuais e xuntou adoito milleiros de persoas.
146
Núria Albó
O tabú
ideolóxico
(La Garriaga, 1930). Poeta e novelista. En
1958 gañou o concurso de Cantonigrós co
seu relato Perqué veuran Déu. Tamén
escribiu poesía: La mà pel front (1961),
Díptic (1972) e L’encenedor verd (1980).
A década dos 80 é determinante na súa
traxectoria narrativa. Fes-te repicar
(1997), Agapi mou (1980), Desencís (1980)
ou Quan xuila el tren son novelas que
ben pagaron o recoñecemento tanto da
crítica como de lectores pola precisión da
súa linguaxe e polo mundo de motividade
que expón.
Adicou moitos anos á ensinanza, ata
que iniciou a súa carreira política
gañando as eleccións municipais na La
Garriga. Anos máis tarde foi nomeada
deputada, e escribiu varios ensaios, como
Les dones i la política (1989). Ademais,
tivo unha relación estreita ca carreira
musical. Nese eido destacan as súas
cantatas, musicadas por Antonio RosMarbà e Manuel Oltra, entre outros.
147
148
O tabú
ideolóxico
Núria Albó
Un tabú é “ un imperativo categórico negativo” segundo explica
Roger Caillois, engadindo que un tabú nunca é unha prescrición
senón unha prohibición malia que os dous conceptos implícanse un
co outro. Se me prohiben comer carne, prescríbenme calquera outro
alimento pero o feito de que a insistencia estea en “non farás” iso
dálle a súa clara dimensión e, moitas veces, con angustia negativa.
Romper un tabú tense considerado unha falta imperdoable pola
sociedade que a impuxo e pode chegar a ser castigado coa morte.
Escuso dicir que o tabú é unha das maneiras que ten o poder
para continuar sendo poderoso. Existe o tabú político, naturalmente,
e falaremos diso máis adiante, pero o tabú por excelencia é relixioso.
Todas as relixións impuxeron uns rituais que foron pasando de
xeración en xeración e que son recibidas conxuntamente coas outras
normas sociais de convivencia do grupo.Normalmente son tan
interiorizadas pola maioría dos que pertencen a este grupo que
provocan verdadeira angustia Cando non se poden cumprir aínda
que sexa a parvada máis absurda.
Por exemplo. Eu, que fun educada na relixión do “nacionalcatolicismo” sentíame espida e exposta a todas as iras do ceo se me
atrevía a entrar á igrexa sen mantilla. Máis ben non entraba ou
botábame un pano de nariz máis ou menos aquelado na cabeza. A
xente que me tivese mirado con agresividade se eu tivese entrado
sen mantilla non puña obxección ningunha de verme rezando cun
pano engurrado na cabeza.
Ou o caso recente dun islámico doente que se negaba a inxerir
alimentos durante o día porqué era o Ramadán, aínda que o médico
advertíao do perigo que iso representaba para a súa vida.
149
E aquí vese claramente a forza do tabú. Un medo irracional a uns
castigos imaxinados que asustan máis que o máis grande dos nosos
medos: o da morte.
Esta muralla invisíbel e obsesiva pódese facer a cachos coa
educación e coa audacia. Cando os meus fillos eran cativos ían a
unha escola relixiosa. Para saber se os nenos dicían mentiras,
facíanlles meter a man nun balde con auga e ameazábanlles con que
lles ía quedar a man negra se dicíann mentiras. Até que houbo un
listo que descubriu e divulgou que non pasaba nada se dicías
mentiras e metías a man no balde, e escarallouse o invento. Ou os
que descubriron –e proclamaron– que non caia lóstrego ningún do
ceo se tiñas relacións sexuais fora do matrimonio ou non ías a oír
misa un domingo.
Por poñer outro exemplo de como os cregos facían uso do terror
para ter o gando controlado e con arrepío, lembro que, cando eu era
adolescente, no colexio relixioso onde eu estudaba o bacharelato,
obrigábannos a facer cada ano exercicios espirituais. Unha vez
explicáronnos o seguinte: Eran dous irmáns. O maior forte e robusto
e o pequeno débil e polo tanto recibía máis atención dos pais. O
maior, inducido polos celos odiaba o pequeno. Un día deu a bater
nel e atormentábao e obrigábao a blasfemar. Cando o cativo, por
fin obedeceu o maior matouno dicíndolle “No solo muerto sino
condenado”.
Lembro que miña alma crente revirouse contra aquela inxustiza
do mesmo xeito que contra aqueloutra que dicía que os nenos sen
bautizar non poderían ir ao ceo e así un largo etcétera. Pero nun
certo momento todas estas revoltas enterradas estouparon coma unha
“traca valenciana”, una tras outra e o tabú relixioso quedou esnaquizado .
Os exemplos poderían continuar até o infinito. Os católicos non
podían comer carne os venres de coáresma pero, iso si, podían comer
peixe exquisito. Os xudeus non poden axuntar carne e queixo, por
exemplo nun mesmo prato ou, como os musulmáns non poden comer
touciño. Por que? Seguramente estas prescricións empezaron normas
de saúde pero despois convertéronse en preceptos relixiosos, cantos
máis mellor, para ter a xente controlada e con temor.
Semellante ao tabú relixioso é o tabú político.O exemplo máis
flagrante son as ditaduras pero as democracias non son alleas á
coacción.Só hai que pensar no famoso macartismo que converteu
tantos americanos, presuntos demócratas, en delatores dos seus
compañeiros ou en parias dunha sociedade que os considerou
antiamericanos. Esta política máis ou menos explícita segue viva
nos Estados Unidos e tamén en moitas outras democracias. Aquí por
150
exemplo, temos un rei que non pode ser xulgado, ou éramos antiespañois todos os que non estabamos de acordo co goberno Aznar.
Tamén durante o longo goberno do presidente Pujol eran chamados
anticataláns todos os que non comulgaban coa súa visión de Cataluña.
O malo destas propagandas é que non só os indutores convencen
a una gran maioría de persoas, senón que moitas das propias vítimas
chegan a crer que son culpables, de xeito algo semellante ao que
pasa con moitas mulleres ou cativos que son maltratados.
A liberdade de expresión é unha utopía. Todos os gobernos, mesmo os socialistas, coaccionaban aos xornais para que determinadas
novas sexan silenciadas. O poder é implacábel e quere perpetuarse.
Todos os poderes: relixiosos, políticos, económicos, artísticos ou do
tipo que sexan.E normalmente conseguen a súa finalidade porque
unha gran parte das poboacións sente que está máis segura baixo
unhas normas, por inconfortables que sexan, que no sen muletas
dunhas leis que lles indiquen en cada situación que é o que teñen
que facer . Cómpre engadir que os estados do benestar no mundo
occidental teñen creado unhas xeracións de persoas que queren fuxir
de toda responsabilidade e que esperan non ter ningún problema,
ou se o teñen, poida resolverllo sempre alguén.
E nós, os literatos ou críticos literarios non estamos tampouco
libres de tabús. Só precisamos que algunha figura nos impoña un
criterio para que a maioría se adhira aínda que non estea de acordo.
Lembro o caso dunha antoloxía de poetas cataláns onde toda a
poesía tiña que ser de xeito social e houbo que facer filigranas para
non deixar fóra grandes poetas como Carles Riba que non tiñan nada
que ver coa poesía social.
Sempre hai alguén que rompe cos tabús pero as veces é para
impoñer outros. No noso caso, o dos escritores ou críticos, hai libros
que acadan unha fama inmerecida porque ninguén se atreve a dicir
claramente que non a merece ou, se pola contra se atreve, recibe a
repulsa dos “entendidos”. Todos podemos lembrar casos de personaxes que conseguen copar os xurados dos premios literarios para
darse os galardóns uns a outros nun círculo pechado onde é practicamente imposíbel introducir ninguén. Ou o caso dun dos libros
máis universais da literatura catalá do século vinte “A praza do
diamante” de Mercè Rodoreda que non lle pareceu digna de premio
ao xurado correspondente.
As veces, non sempre, a posteridade corrixe os erros. O gran
Goethe foi absolutamente inxusto cando Schubert era mozo. Schubert puxo música a algúns poemas de Goethe, envioulle o resultado
esperando a aprobación pero o poeta nin se dignou contestarlle.
151
Agora moitos destes poemas son máis coñecidos coma obras de
Schubert que non de Goethe como a “Rosa de Silveira” ou” Margaritiña fiando”.
Pola contra os músicos que Goethe prefería son practicamente
descoñecidos. Quen oíu falar de Reichardt ou de Karl Loewe, por
exemplo?
Mesmo o mundo do fútbol está cheo de tabús.Os cataláns temos
que ser do Barça e podemos asubiarlle. No campo se xoga mal pero
ben pouca xente atrévese a criticar que os xogadores gañen unha
cantidade escandalosa de cartos ou que ninguén dos estranxeiros da
plantilla se teña molestado en aprender catalán.
Cando hai que nomear algún tabú a xente ten que buscar un
eufemismo. Desde as funcions naturais do corpo até o nome de Deus
ten sido preciso atopar unha reviravolta para indicar sen dicir a
palabra prohibida. Non é preciso mirar atrás para poñer exemplos.
A famosa frase de “daños colaterais” é viva demais para indicar
que houbo matanza de inocentes durante un ataque. Os exemplos
serían interminables.
Un dos tabús modernos máis enraízados é a morte. Non queremos
falar dela e usamos todo tipo de eufemismos para nomeala. Un destes
é dicir que unha persoa “ marchou” cousa que máis dunha vez ten
provocado que o interlocutor distraído pregunte “Onde?” Nós non
chegamos aos extremos dos americanos de embalsamar e maquillar
os mortos, de xeito que semellen vivos pero tamén dicimos que aquel
marchou ou que nos deixou ou calquera destas frases feitas que
disimulan a cruel realidade.
En resumo. Os tabús són fruto do medo, xa sexa o natural que
todos podemos sentir nas desgracias ou á morte, ou sexa o medo
artificial imposto polos poderosos á gran masa da Humanidade para
tela con arrepío e, polo tanto, controlada.
Contra o medo natural só hai o remedio dunha mente filosófica
ou relixiosa ou con pequenos sortilexios como o de dicir tocamos
madeira para escorrentar os maleficios.
Contra o medo artificial, a Humanidade estivo de sorte porque
sempre houbo pequenos grupos rebeldes que dixeron “eppur si
muove”. As veces pagaron esta rebelión coa morte pero fixeron
posíbel que millóns de persoas se sentiran algo máis ceibes.
Só cómpre desear que estes pequenos grupos de rebeldes non
desaparezcan.
152
Teresa d’Arenys
O tabú
afectivo
Seudónimo de M. Teresa
Bertran Rossell (Arenys de
Mar, 1952). Autora dos libros
de poemas Aor (Premio
Amadeu Oller 1976), Onada
(1980) e Mumuris (1986), entre
outros; é traductora da obra de
Rainer María Rilke Dos
rèquiems (1997), e adaptou os
libros de poesía tuareg La
requesta i el refús (1996) e
Tuareg, Cants d’amor i de
guerra de l’Ahaggar (1999).
No 2000 publica a novela El
quadern d’Agnès Solà, e ese
mesmo ano recibe o V Premi de
Reconeixement á Creació
Poética-Cadaqués a Quima
Jaume polo libro Cants d’amor
i de guerra de l’Ahaggar.
153
154
Sobre
o tabú
afectivo
Teresa d’Arenys
Se coa palabra afecto referímonos xeralmente a un sentimento de
amor, e por tabú entendemos interdición sagrada, resulta que a
vocación literaria, a algúns nos ven do afecto a un tabú. Sobre isto
vou reflexionar.
No meu caso, o só feito de ter herdado unha boa lingua familiar
xunto ao amor cara a esta lingua, non me dera motivado a converter
a escrita no centro da miña vida, se non fose o sobreprezo de angustia
e de desvantaxe constante que comporta, en Cataluña, querer e
preferir a lingua propia. Eu sentinme na obriga de escribir, tanto por
rebeldía contra unha fala imposta, como por servidume a unha fala
ameazada, a dos meus, que de ser politicamente prohibida durante
a ditadura pasou a ser en moitas circunstancias politicamente
incorrecta, cualificativo con connotacións de inmoralidade e de culpa
que lle imprimen caracter de tabú. Intención sutil, xa que logo,
dunha prohibición secular e que nos leva a pensar naquel Soyez
propre con que o Estado veciño remataba as falas que non eran o
francés.
Os que nacidos nos anos cincuenta tivemos que estudar en centros
relixiosos, vimos como os tabús do nacional-catolicismo que tiveran
máis peso social e educacional derrubábanse con celeridade nos
primeiros anos da chamada Transición. Asemade, as interdicións
político-ideolóxicas que perduraban na longa posguerra franquista,
tamén, naquel momento de esperanza, decaían quitado, unicamente,
das relacionadas coas identidades humanas diferentes da castelá no
Estado español, identidades que remataron, trinta anos despois, máis
estigmatizadas do que estivera todo aquilo que concernía ao sexto
mandamento da Lei de Deus.
155
Ilustrarei a regresión que estou a presentar cun esbozo da
transformación social e lingüística que ao longo de catro décadas
teño observado nun territorio concreto: o Maresme, unha das
comarcas catalás que máis se ten resentido da imparábel conurbación que xera a metrópole barcelonesa. Vouno facer subliñando
tres etapas.
A primeira iníciase nos anos sesenta, no momento no que a
sociedade empezaba a experimentar unha chea de cambios que non
tiñan nada que ver cos das épocas precedentes. Uns factores
descoñecidos até aquel momento: a masificación do turismo nas
zonas costeiras, a popularización do automóbil, o televisor nos
fogares e a simplificación litúrxica consecuencia do Concilio Vaticano
II influían de xeito decisivo nos hábitos e na conduta da xente do
noso pais, sen modificar aínda a situación lingüística deles, que
seguía a ser a mesma dende a derrota civil do 1939: ou sexa, dun
lado a inexistencia oficial do catalán, que era prohibido nas escolas,
publicacións, emisoras de radio, rótulos, carteis, etc e obxecto de
represalias por parte da policía e da caste dos funcionarios españois;
e do outro lado, a supervivencia oral do idioma en perfecto estado
de saúde nos eidos familiar, profesional, comercial e de relacións
humanas, visto que daquela (máis de corenta anos atrás) o ambiente
popular, malia o medo, era monolingüe: unha parte da poboación
descoñecía o castelán, outra tiña dificultades para falalo e, aínda,
entre as clases que o dominaban había unha tendencia a
desconsideralo e a preferir o francés coma segundo idioma. (Acaso
porque entón o francés era sinónimo de cultura ou se cadra por aquela
posición pendular que nos aconsellaba máis adiante o poeta J. V. Foix
aos estudantes de filoloxía, dicindo máis ou menos que, situados entre
as presións aniquiladoras de dous estados, tiñamos que nos zafar da
máis agresiva e nos decantar contra a outra, e viceversa.)
Ademais de cabo a rabo da bisbarra a lingua da rúa, malia conter
algúns barbarismos de léxico (que pronunciados coa fonética enxebre
tiñan o seu xeito), era unha lingua de sintaxe non contaminada,
competente e rica de recursos. Riqueza herdada que se perpetuaba
grazas á xente do mar, aos oficios nas poboacións, aos labregos
seculares que estaban arredor delas e, quero subliñalo, polo feito de
que saber falar e argumentar, era un valor social de primeira orde,
mesmo entre os analfabetos. Riqueza de xiros, modismos, acentos
que variaban dun lugar a outro, aínda que só estivesen separados
por uns poucos quilómetros. Diversidade de acentos, entoacións
–diría microdialectais– distintivas que, se ben conserváronse até
hoxe, as derradeiras xeracións, que teñen como lingua materna o
televisor, están a perder, xunto con algún fonema.
156
Andando a década dos sesenta asistimos ao progreso doutro
factor, o máis definitivo para unha lingua perseguida, que foi a
inmigración masiva de españois do sur peninsular. Ben que nas vilas
e lugares con pouca industria a maior parte destes inmigrantes
naturalizábanse de xeito espontáneo e os seus descendentes agora
non se poden separar da colectividade autónoma tanto polo que se
refire á fala e á sensibilidade como ao nivel social, en cidades como
Mataró formábanse xa os primeiros ghettos e producíanse actitudes,
paternalistas dun lado e refractarias doutro, que tiñan que contribuír
ao bilingüismo por forza e á degradación da paisaxe no futuro.
En paralelo, xa nos setenta a ditadura española cedía nalgún
sentido, porque se recuperaban publicacións e programas radiofónicos en catalán, se impartían, aínda que extraoficialmente, cursos
de lingua e historia, medraban as conferencias públicas, os recitais
de cancións chegaban ás vilas pequenas, e a autoridade facía a vista
gorda diante dalgunhas agrupacións cívicas de transfondo político.
Con todo, era unha chisca de tolerancia ben feble porque no marco
do estado seguían a encarcerar xente e seguían as execucións. A de
Salvador Puig Antich tivo lugar no 1974, o 2 de marzo, e a de cinco
militantes de ETA e do FRAP o 27 de setembro do ano 1975, xusto
dous meses antes da morte de Franco.
Coa desaparición física do ditador empeza a segunda das tres
etapas que citaba antes. Os que daquela éramos moi novos esperabamos un paréntese de parada e de reflexión. Parada dos abusos
urbanísticos, sobre todo, que xa empezaran a desfigurar nalgúns
lugares próximos ao mar a paisaxe idílica da terra fértil e ben
cultivada que Josep Pla cualificaba de xardín das Hespérides. E
reflexión, porque o feito de saír dunha longuísima posguerra
reclamaba iso.
Pero saír da posguerra era só un dicir. En vez de reflexionar sobre
o pasado inmediato e programar un futuro cun crecemento civilizado
e sosteníbel, deuse carta legal á especulación e fomentouse a
chafallada urbanística iniciada durante a ditadura. Isto sucedeu,
desde finais dos oitenta e desde a mesma sé de cada concello da
mariña, sen decatarse dos recursos naturais, nin da poboación
autóctona que vivía da terra e a traballaba: os labregos. Doutra banda, a nivel nacional xa se aceptara –o ano 1978– unha constitución
do Estado español na que non figuraba ningún pacto de cultura en
ningures… E sucedía que os novos políticos, os non franquistas,
tomaban coma modelo o mesmo réxime que nós pensábamos que
quedara atrás. A moitos custábanos entender que unha democracia
puidera traducirse nun frenesí de esquecer e derrubar o pasado
(sobre todo no eido urbanístico), no nome dun progreso e un futuro
157
máis escuros co ceo e o inferno do credo católico ( contra o cal tal
vez tocaba reaccionar, mais non até o extremo de desprover ás novas
xeracións dos referentes culturais de dous milenios). Con todo e con
iso, a chamada transición e a década dos oitenta foron un período
presidido polo optimismo, malia que a confianza cara as institucións
e os políticos devecese entre uns resultados electorais e os seguintes.
E esta confianza minguante interrompeuse de súpeto a raíz do gran
negocio inmobiliario que representaron os Xogos Olímpicos de
Barcelona no 1992, nos que a lingua catalá tivo só unha presenza de
compromiso.
Finalmente abordo a derradeira etapa. Ao longo da década dos
noventa e até hoxe a bisbarra do Maresme viviu dunha banda o
incremento constante dunha nova onda inmigratoria de compoñentes
múltiples. Algúns destes chegarían a catalanizarse sen esforzo nos
núcleos urbanos naturais, se non fose que, por outro lado, a substitución dos bosques e as hortas pola edificación desenfreada xerou
suburbios e zonas residenciais que están a lindar dun termo municipal ao outro, ghettos periféricos, poboados sobre todo polo
excedente humano das barriadas barcelonesas, bilingüe no mellor
dos casos, pero sempre español, e coma tal insensíbel, intransixente
e intolerante respecto de toda diversidade.
Se os de seu da bisbarra xa sufrimos a hostilidade lingüística
deles nas areas comerciais, transportes, servizos de todo tipo e cada
vez máis en centros médicos e hospitais, e sentímonos forasteiros na
nosa casa, e se non hai un poder institucional que nos protexa de
maneira eficaz ¿como podemos acoller, intercambiar cultura e
asimilar os novos inmigrantes?
Como esta pregunta é de mal contestar, os políticos universalistas
enxeñaron coma os cegos pasan a ponte: que seguiremos sendo
cataláns aínda que falemos en castelán… A min gustaríame que
reflexionasen sobre unha lúcida observación de Joan Fuster no 1968
que di: Se a lingua dunha comunidade non fose tan importante non
habería xente particularmente obsesionada en sufocar a lingua da
casa veciña.
158
Carles Cortès
O tabú
estético
(Alcoi, 1968). É doutor en Filoloxía
Catalana, mestre titular de literatura
catalana contemporánea na
Universidade de Alicante, e membro
do Grupo de Investigación de
Literatura Contemporánea.
Mestre e investigador, fixou a súa
atención na narrativa dos escritores do
século XX. Publicou os traballos de
investigación Els personatges i el mendi
en la narrativa de Mercè Rodoreda
(1996) e Començar a escriure: la
construcció dels primers relats de Mercè
Rodoreda (1932-1938) (2002), entre
outros.
Escribiu e publicou varios relatos.
A súa primeira novela, Veu de dona
(2001), recibiu o premio 25 d’Abril da
localidade de Benissa (2000). Tres anos
despois publica Marta dibuixa ponts
(2003), premio Cuitat de Sagunt 2003.
Recentemente, a súa primeira novela foi
traducida ao castelán co título de Los
sueños de Eva (2005).
159
160
O tabú estético:
a maxia da súa
renovación
Carles Cortès
Se falamos de tabú estético é obvio que estamos a referirmos á
aplicación deste concepto, revisado abondo durante este encontro,
ao discurso literario, iso é, ás formas de expresión das historias.
Cumpriría pensar, logo, que cando un escritor ou unha escritora
pretende romper un tabú estético está transgredindo as tendencias
estilísticas do seu momento, iso é, as modas que imperan nun
mercado lector nunha época concreta. Así, por exemplo, cando a
prolífica escritora catalá Víctor Català (pseudónimo de Caterina
Albert) presentou en sociedade a súa novela Un film 3000 metres
(1918) cinguíase aos parámetros da novela realista de corte
naturalista, nunha época rexida polos parámetros culturais do
Noucentisme (Novecentismo catalán). Un movemento que marcou a
preferencia estética por xéneros como a poesía ou o ensaio, en
detrimento da narrativa des do ano 1911 até 1925, máis ou menos.
O Novecentismo tamén preconizaba o triunfo da racionalidade e da
urbanidade. Lembremos, en palabras de Xavier Pericay e Ferran
Toutain, que “os novecentistas vían a novela coma un reflexo do
provincianismo que querían combater de todos os xeitos”. Dando
ao público unha nova novela con claras influenzas naturalistas,
Caterina Albert amosábase consciente da transgresión. Afastábase
a nivel persoal do simbolismo e doutras características do
movemento anterior en relatos seus como Drames rurals (1902) ou
Solitud (1905) e retrocedía no tempo das modas literarias, aos
modelos de finais do século XIX.
161
É obvio que daquela a crítica non entendeu aquela decisión; así
i crítico Domènec Guansé escribía o ano 1925 sobre a novela dada ao
prelo sete anos antes: “o autor renuncia, de principio, a todo transcendentalismo, a toda verosimilitude, a toda psicoloxía. Renuncia,
mesmo, á beleza da expresión”. Caterina Albert rompía o tabú:
escribía una novela e, ademais, seguía os modelos oitocentistas.
Teríamos que engadir un chanzo maior de transgresión: a autora
empregaba unha normativa lingüística allea á reforma gramatical
que Pompeu Fabra realizara no seo do Novecentismo. Unha evidencia que ela mesma recoñecía ao editor Francesc Matheu, “dáme
angustia o que vostede pensaría desta novela, tan incorrecta, sen
trabas e mansiña”. Se, logo, era consciente, por que o facía? Porque
para un escritor as normas non son senón límites para superar,
desafíos persoais para crecer. Esta era a súa peculiar revolución, a
maneira de expresar a súa liberdade creativa.
Como no exemplo observado, o feito de romper un tabú estético
convértese nunha fonte de evolución, de crecemento literario a partir
da experimentación. Este é o parecido coa transgresión dos tabús
antropolóxicos, unhas limitacións sociais que nacen baixo a
xustificación da continuidade duns valores ríxidos, como estudaron,
entre outros, Freud, Levi-Strauss e, máis recentemente, Adam Kuper.
De igual xeito, romper os tabús estéticos ten coma consecuencia a
evolución do mundo literario. Sen transgresión non hai cambio, non
hai evolución. Un esquema sobre a evolución do ser humano que, en
definitiva, podemos aplicar ás transformacións da literatura.
O tabú estético recae sobre as formas de expresión, as ferramentas
literarias que emprega cada escritor ou escritora. Son os mecanismos
internos de creación que se ven afectados por un troque de tendencias. Noutras ocasións, esta presión esténdese á elección do xénero,
coma tamén ás referencias culturais que se integran na historia. En
definitiva, a súa acción dota de vitalidade ás nosas literaturas,
transfórmaas, fainas medrar. Cada vez que as vangardas irromperon
provocaron un desacougo considerábel, de xeito que de ser formas
expresivas tabús pasaron a converterse en norma de escritura. Unhas
tendencias estéticas que pasaron da marxinalidade á consolidación.
Este é o interese que nos ofrecen o conxunto de correntes que
penetraron nas diversas literaturas durante a primeira metade do
século XX, segundo as palabras de Joaquim Molas, lemos : “as
vangardas propulsaron a construción dunha anti-arte e, máis
exactamente, dunha nova arte, que propugnaba a investigación pola
investigación, coma mínimo, en dous eidos: o da realidade e o das
formas”. Un equilibrio incerto entre modelo e anti-modelo que rexe
toda evolución estética da literatura a partir da inclinación dos
162
escritores cara a un ou a outro, malia a relatividade dos seus conceptos. Aquel elemento que queda excluído da conveniencia estética
dun momento, que se pode volver tabú, pode converterse nunha
forma permitida, propia dunha época concreta, de xeito que deixará
de ser tabú para ser norma.
No caso da literatura catalá, tivemos ao longo do século XX
diversos exemplos que podemos subliñar. Cómpre destacar, sen
dúbida, o balbordo que produciron os primeiros relatos de tipo
modernista, coma os de Alexandre Riquer ou Raimon Casellas,
inmersos na voráxine dos movementos finiseculares –parnasianismo,
prerafaelitismo, simbolismo e decadentismo– nun ambiente literario
de finais do XIX marcado polo triunfo do realismo. As propostas
rexeracionistas dos narradores modernistas conseguiron a súa
consolidación nos primeiros anos do novo século. As súas propostas
que en anos anteriores eran marcadas coma tabús convertíanse de
socato en normas recorrentes e modelos preferentes para os nosos
escritores.
Os exemplos citados poden servirnos para entender a importancia
da consideración variábel do que é un tabú estético na evolución
dunha literatura concreta. Un sentido útil e pragmático que fai
prever a relatividade das modas literarias, un carácter caduco que
é intrínseco á natureza do ser humano. Nadar contra a corrente,
escribir seguindo modelos estéticos contrarios aos imperantes un
momento concreto da historia, provoca que un escritor poida ser
censurado polos críticos coetáneos. Se no caso da violación dos tabús
ideolóxicos, podemos ser castigados, no caso dos tabús estéticos
pódese provocar a marxinalidade da obra dun autor. Un afastamento
que as veces pódese converter en continuo ou transitorio. Pensemos
en narradores cataláns coma Cèsar August Jordana ou Francesc
Trabal que durante os anos vinte e trinta defenderon a incorporación
de elementos da narrativa erótica, tal como estaban a facer D.H.
Lawrence ou, anos máis tarde, Henry Miller noutras literaturas. O
apoucamento ideolóxico de moitos lectores daquela non entendía o
uso dunhas formas expresivas alleas a eles até aquel momento. Eran
uns autores que empregaban o tabú estético cun ánimo de provocación, coa finalidade de conectar os modelos enxebres cos de fora.
Europeizar, en definitiva, a propia literatura.
Cal é a expectativa que se crea na actualidade na literatura
catalá? E no resto de literaturas irmás? Seguiremos avanzando a
través da superación de tabús? Continuaremos sendo literaturas
creativas que se rebelan respecto aos movementos actuais para
convertelos en pasado? Hai voces que alertan da universalidade dos
conceptos e da falta de espírito crítico diante dun mundo onde todo
163
é posíbel, todo é asumíbel e nada é prohibido. Así, recentemente, o
escritor peruano Fernando Iwasaki destacaba nunha entrevista,
referíndose á literatura erótica, que empezaba a deixar de ter
sentido. Iwasaki alertaba diante dos perigos dunha sociedade lectora
onde xa no hai transgresión, onde no hai nada prohibido. Un xénero
como a literatura erótica funciona só cando hai transgresión, cando
hai tabú, cando hai algo prohibido.
Deixamos as portas abertas á esperanza. Reivindicamos o pracer
da transgresión, de escribir como queiramos, revirándonos diante
dos costumes e dos hábitos estilísticos de cada momento. Só así
poderemos dotar de vida futura as nosas literaturas. Fuxir das
normas para atopar a auténtica realidade da literatura: a maxia do
seu dinamismo, das súas infinitas posibilidades.
164
Roser Atmetlla
Un conto
rompe-tabús
(Blanes, 1963). Licenciada en
Filosofía pola Universidade
de Barcelona, é mestra nun
centro de ensinanza
secundaria. Publica a súa
primeira novela en 1998, El
nedador. Cinco anos depois,
La clau de tots els secrets
(2003) e, recentemente, La
línia (2005).
165
166
O merlo
Roser Atmetlla
Cedo pola mañá, xusto cando nace o día, o merlo pousa sobre o
valado de pedra. O valado é baixo e cingue o cacho que hai diante
da casa. Este anaco chamámoslle xardín, pero nunca tiven coidado
del. Hai herba, que medra como quere, unha hortensia nun recuncho
e do outro lado unha ameixeira.
Ás veces o merlo vén cando eu aínda estou deitada. Sitúase no
seu lugar de sempre, sobre unha pedra especialmente manchada de
lique e mirando para a miña fiestra. Ou a min gústame pensalo así…
E gústame escoitalo. Porque o seu canto ten pouco que ver co
rechouchío alterado doutros paxaros. Tampouco é un berro, senón
un xeito de chamada. Unha invocación repetida e melodiosa para
poder dicir cedo pola mañá todo aquilo que quedará afastado,
prohibido, ao longo do día.
O merlo canta. E se aínda non me erguín, aparto a saba e o
cobertor e achégome á fiestra. Visto desde aquí o paxaro de bico
amarelo non impón moito. Mide pouco máis dun palmo e a baía, que
por detrás empeza a reflectir os primeiros raios de luz, convérteo
nunha pobre mancha negra. Con todo, canta, e a súa voz secreta,
fermosa, segue o carreiro que vai aló, lonxe, cara a esquerda da casa,
cruza o prado e vai pola beira do campo de trigo até a cima do
outeiro. Alí é onde, cada mañá, se me concentra o desexo.
E atendo. Como se puidese chegar a ver un punto minúsculo xusto
onde se perde o camiño. Un punto, ao cal, aos poucos, engadiríase
un torso e logo, aínda, unhas pernas. E dende tan lonxe, sen máis
datos cá súa maneira de andar –un paso máis longo ca outro–, sabería
que é Abel. Adiviñaríalle o humor e o sorriso. E os ollos azuis que,
cando neno, refregaba cos puños pechados.
167
Baixaría a recibilo. Daríalle unha aperta procurando refrear os
dezasete anos que pasaron. Porque el, á fin e ao cabo, volvería de
facer a rolda de noite, con ganas de almorzar e deitarse. El, xenio
vivo. El, con vinte anos para sempre máis, desde o mesmo intre que
lle caeu aquel cacho máquina enriba.
Non o chamo. “Abel, fillo”. É o merlo quen di o que eu non podo
dicir e traduce exactamente o ritmo da miña dor: invócao e atende.
E volve probar, sete, oito, dez veces. Até mañá.
Entón afástome da ventá e outra vez chantada neste silencio,
empezo o día facéndome a cama. Logo baixo. Co primeiro cigarro,
fago a primeira cafeteira, que me chega até o mediodía. Xanto. E a
segunda, póñoa ao lume cando Rosana peta na porta. Fumamos,
xogamos a cartas e bebemos café. A Rosana é delgada de pernas e
brazos, pero o tronco lle anchea cunha tripa prominente e coas costas
que ano tras ano están a se lle derrear un pouco máis. As veces, a
media partida, érguese e chouta pola cociña suxeitándose a barriga.
Imita así a Contrabuch e a Agrailler, as outras dúas vellas veciñas
que saen no serán a facer “footing”.
Non me canso desta brincadeira, dáme risa, pero non lle falo do
Abel. Ela sabe que iso é así: nun cuarto, outro onde nunca se entra.
É un espazo que existe, case físico, e que segundo os días bascula
máis cerca ou máis lonxe da mesa da cociña. Ela tampouco o nomea.
Máximo, mira pola fiestra e descríbeme a época na que eu arranxaba
o xardín. Ambas as dúas sabemos que nunca existiu esa época, pero
é a súa maneira de me dicir que teño que esforzarme. Contéstolle
que é unha indecencia que unha vella toliña faga exhibición desta
ilusión polo futuro. Entón, intenta falarme da Ida.
Pola Ida non espero, porque exactamente cada cinco semanas
sube polo camiño da baía. Cada cinco sábados á mesma hora aparca
a moto a carón da hortensia e leva o casco. Mentres, eu collo o paquete de tabaco e marcho a fumar ao patio de atrás. Alí teño a herba
luísa e a herba abelleira e fago ver que arrinco as malas herbas.
Ela, que ten vintenove anos e exerce de médica abaixo, na vila,
utiliza o seu título para expresar o seu desgusto. Deixa a moto, vén
a atoparme e cunha soa mirada recolle o desamaño do xardín, os
pratos por lavar, o po e o cigarro que teño na man. “Ola mai”. “Ola,
Ida”.Saca a chaqueta e ata o mandil.
A Rosana fálame para persuadirme. Ela coida que teño cousas
máis importantes para facer que xogar ás cartas ou sentar na butaca
á beira da fiestra. “A Ida é traballadora e responsábel e máis unha
boa filla”. Vén a verme, é certo. E porque é voluntariosa, sobreponse
á desgana cun calendario flexíbel: cada cinco sábados á mesma hora
e até as nove do serán.
168
Cando a miro, busco aquela rapaza de doce anos, de boca pequena
e carnosa. O beizo de baixo coma unha media lúa vermella e no de
arriba o pequeno val que leva até un nariz de ponte recta. Busco,
sobre todo, as ventas do nariz abertas de xeito sensíbel aos recendos
e os ollos grises que me miran –non sei porque– cun humor sereno.
Agora leva lentes e dedica o tempo da visita a limpar e arranxar a
cociña. Eu deixo que o faga porque coido que non sabe xogar ás
cartas. “Todo o mundo sabe” afirma Rosana. Pero ela, os “sábados
da Ida” prefire aburrirse soíña de todo na súa casa. E ao día
seguinte, cando entra na cociña, bota o pescozo adiante, medio pecha
un ollo e ole: “Xa volviches fumar, ho! “
O rastro de lixivia, que dura un par de días, lévoo polo chan até
os outros cuartos. Podería prohibirlle que os limpase, pero penso na
súa casa, na súa vida, e nunca podo imaxinala rindo ou con ledicia
por algunha cousa. Sento na butaca e, as veces, chego a ver unhas
paredes de cor azul, seguramente é porque quedo enfeitizada
mirando o mar… Debe ter algún mozo, xa ten idade … … E amigos…
E o traballo, se cadra gústalle… … Eu fumo. E nestas derradeiras
semanas, non fixen máis ca evocar a nena de doce anos que o día do
enterro do seu irmán quería levar flores no pelo…
O meu carraxe esnaquizouno todo, aquel día e un día tras outro,
até que tivo que ir a vivir co pai. Perdín a voz –o merlo dimo cada
mañá– e fiquei chantada neste silencio. Bebía. Pensaba cousas que
lle puidesen facer dano e dicíallas. Rematei xogando ás cartas,
bebendo café, aceptando a recriminación dunhas visitas que se
iniciaron hai agora dous anos.
A primeira vez que se presentou, había máis de cinco anos que
non a vira. Eu pensara que a morte do Abel estragárao todo. E
amoloume vela. Ofrecinlle una cunca de café, pero non sentou.
Recriminoume coma unha médica á súa paciente: “Fumas en
demasía. Terías que deixalo “ E que tampouco non había moito máis
que puidese dicir… … Despedinme, liberada, imaxinando que non
ía volver.
Ao cabo de cinco semanas, facíaa vir outra vez e, de sábado en
sábado, fomos tecendo este xeito de cousa que sempre recende a
lixivia.
Con todo, esta mañá chamei a Rosana e encargueille que, cando
baixase á vila, mercase unha peza de bacallau remollado para min.
Tróuxome dúas pezas e díxome que era unha roñona. Xusto cando
viña de marchar chegou a Ida. Hoxe abrinlle eu a porta. E cando
atou o mandil, eu sentei na cociña. Non falamos. Nunca falamos. Ela
rosma polas manchas de graxa e baleira os cinseiros de calquera
maneira. Xantou, coma sempre, de pé e eu esperei ao serán para
169
pedirlle se me podía facer un pouco de cea. “Na neveira hai bacallau”… Hai moito tempo que non como chulas…” Xa marchaba e
miroume insegura.
Esnaquizouno todo, antes de dicirme que non os sabía facer.
“Fariña?” “Si” “Canta?” “Vai poñendo” “Non a pesas?” “Non. Así
está ben”. Despois do lévedo, a auga. “Non poñas demais, a pasta
ten que quedar espesa”. Axudeina a mondar os allos e ela lavou e
cortou o pirixel. “Quita un ovo da neveira”. “Só un ?” “Si”. A xema
mesturada coa pasta e a clara batida a punto de neve. “Deberías
batela aínda un pouco máis. Está cansa?” “Non”. Recollinlle un
guecho de pelo que lle caía por riba dos lentes, pero non nos miramos. “Agora xa podes botar o aceite na tixola”.
Púxenme por detrás dela. Con cada cullerada de pasta, fun
atopando o xeito de explicarlle o que debía, de evocarlle a miña dor.
Parecíame que non tiña palabras para todo aquilo máis elas foron
saíndo: unha e outra e mais outra. O neno de ollos azuis. O Abel. O
mozo de vinte anos, tolo polas máquinas. “Seguro que te lembras”.
E eu, que lle dicía que aquel non era o tipo de traballo que lle
conviña, recrimináballe a súa falta de ambición. Porfiabamos adoito
porque traballaba e eu quería que estudase. Agora non entendo por
que porfiabamos. Se cadra era polo meu desconcerto ao ver que
medraba…
A noite que morreu enfadámonos moito, de verdade. Ti durmías.
Díxenlle que non o quería ver máis na casa, coma se non o tivese
nunca querido. E despois esperei por el até a hora que remataba a
rolda de noite –até que chamaron da empresa– porque aínda tiña
máis cousas que quería berrar. Todas as cousas que quedaron dentro
de min.
Tentei de explicarlle o que significa perder a voz e como, cada
mañá, espero o canto do merlo. E puiden chorar ao ver os ombros
dela, que lle tremelicaban.
Polo de agora, xa lle teño preparada unha cama no sofá. E
quedamos que mañá imos comer as chulas.
170
Carles Cano
Un conto
rompe-tabús
(Valencia, 1957). Licenciado en
Filoloxía Catalana, mestre, escritor
e contacontos. É autor dunha morea
de libros de literatura infantil e
xuvenil, entre os que sobresaen La
gallina que pogué ser princesa, T’he
agafat caputxeta, Contes per a tot
l’any (1997), A l’altre costat del
barret (2002) e La màquina de
contes (2002).
Traballou como guionista na
radio e na televisión. Colaborou en
obradoiros para promocionala
lectura e traballou como
contacontos tanto dentro como fora
do estado español. Recibiu varios
premios literarios, como o Samaruc
e o Lazarillo, entre outros, e o seu
nome figurou na lista de honra dos
premios CCEI.
171
172
Blue tabú
Carles Cano
Só ao chegar á clase, o profesor puxera os lentes de sol. A cousa non
ía ben. Aquilo non presaxiaba nada bo. Aquel día tiña que falar dos
tabús.
El nunca lles dera importancia aos tabús. De feito tomábaos a
risa, non eran máis que comportamentos de xente atrasada e
primitiva, dicía. Sempre contaba que para el a palabra tabú durante
moitos anos significou só o nome do perfume abafante e vello que
empregaba a súa nai. E agora que explicaba aquel concepto, aquela
palabra collida aos habitantes da illa de Tonga, aos seus alumnos de
semiótica, facíao, aparentemente, coa distancia e co escepticismo
máis profundos.
- A nosa cultura, a nosa existencia segundo algúns –dicía con
ironía– débese ao feito de romper un tabú, se Eva non mordera a
mazá arestora aínda íamos seguir no paraíso, e non teríamos nin frío
nin calor e o cambio climático arrandearíanola e, desde logo, nin vós
nin eu estaríamos nunha clase de semiótica de terceiro. Pero Eva
mordeuna e abriuse a veda dos tabús. Hainos por todo o mundo e
para todos os gustos, algúns chegan a culturas e relixións enteiras
como a prohibición de comer ou tocar carne de touciño para os
xudeus e os musulmáns. Outros circunscríbense a colectivos máis
reducidos, como o tabú da cor amarela no teatro, ou o tabú de
nomear a innomeable no mundo dos toureiros. Todos vivimos
cercados de tabús, e ás veces nin pensamos neles. Ou se pensamos é
para botalos , á toureira, xa que falabamos de bois. Imaxino que
todos escoitastes algunha vez aquel dito-tabú que di “onde teñas o
pote…” E supoño que todos sabedes que nesta facultade non se fai
moito caso que digamos, non si? –Aquí houbo risos e olladas
173
disimuladas cara unha alumna, que por todos era sabido, que estaba
enleada co de dialectoloxía–. Ben, todos vivimos influídos en maior
ou menor medida polos tabús e por iso non vos enleades coas vosas
irmás ou irmáns aínda que estean máis bos co pan untado con aceite;
vimos a clase máis ou menos vestidos. Hai uns tabús, sen embargo,
moi particulares, nunca mellor dito, os tabús propios, aqueles que
pertencen só a un mesmo. Sobre eles quero que reflexionedes durante
a próxima media hora. Xa sei que algúns tedes alerxia a iso, pero
reflexiónase moito mellor con lapis e papel. Mergulládevos no voso
interior e tentade de explicarvos ese tabú que só pertence ao voso
mundo. Logo, se vos atrevedes, mo dades e falaremos del. De xeito
anónimo, claro. Non estades, en absoluto, na obriga de facelo.
- E cal é o seu tabú? –pregunta un alumno novo–. O profesor, Juli
Martí, mirouno fite a fite. Fíxose un silencio mesto, tenso.
- O meu tabú é o azul. Xustamente ese azul que levas e que me
fixo por os lentes. Se volves vir así non entrarás na clase nunca máis
–dixo a secas, cortante–.
- Que carallo lle pasa co azul? –preguntou en voz baixa, por baixo
o nariz, ao Manel Grau, o seu veciño de mesa–.
- Xssst, logo cho explico.
Unha hora máis tarde, na cafetería de filoloxía, o rapaz novo
espetáballe ao Manel:
- Quéresme explicar de vez que lle pasa a ese co azul?
- Ven, entenderas iso moito mellor se apañas unha cousa
–contestoulle–. Manel levouse aquel parvo imprudente á biblioteca
da facultade, e pediron un número atrasado da revista universitaria.
- Mira, hai un par de anos o Juli Martí veu a clase cunha lámina
e fixo unha pregunta aos alumnos. Despois, colleu un cabreo tan
grande que, imaxino que para botar os demos do corpo, escribiu un
conto e se lle ocorreu publicalo na revista da facultade, esta que vés
aquí. Pero será mellor que a leas.
Rapsodia en azul
Aquel día estaba triste, Blue, como curiosamente chamábase tamén
en inglés a sensación de tristeira coincidindo coa cor. Era profesor
de semiótica na universidade e xusto aquel día explicara aos alumnos
que o mundo é un obxecto simbólico, que unha imaxe non é só unha
imaxe senón que pode ser tamén un símbolo e quitara aquel rectángulo azul do interior dunha cartolina branca e amosarállela, e
preguntáralles que era aquilo. Ninguén soubera contestar. Ninguén
quería pasar por imbécil. Ao remate preguntárallelo directamente a
un, que dubidando e medio preguntando, declarara:
174
- Un rectángulo azul?
- Ben, xa temos algunha cousa. Un rectángulo azul! –estoupara.
Moi ben, e a que se parece? –Silencio sepulcral–. Veña, a que se
parece? –Silencio de ultratumba–. Aquí xa se cabreou. Eu vouvos
dicir a que se parece, máis ben vánvolo dicir os compañeiros do meu
fillo, que teñen dez anos. Fíxenlles a mesma pregunta esta mañá:
parécese ao ceo, visto a través dunha fiestra, e a unha piscina, e a
un caderno, e a unha porta, e mesmo a unha peixeira, e iso era o que
eu quería explicarvos hoxe, os mecanismos de simbolización, de
substitución, o mecanismo das metáforas. Pero a vós as metáforas
impórtanvos unha merda! –Estaba cabreado. Non os entendía. Non
o entendían. Non se entendían–. Facede os exercicios da páxina 123
e reflexionade sobre os rectángulos azuis!
Xa ía noite, miraba o ceo azul escuro, a través da fiestra. Tiña un
vaso de xenebra nas mans, daquela xenebra azul, a cor da xenebra
e do ceo coincidían coa cor daquel rectángulo. Entón, sen saber por
que asomouse á fiestra e mirou para abaixo. Dende o décimo terceiro,
a piscina de abaixo víase coma un perfecto rectángulo azul, tamén
escuro. Sobre a superficie aboiaba un corpo. Entrou dentro, quería
esquecer aquilo e acendeu o televisor, pero estaba no canle do vídeo
e outra vez apareceu aquel rectángulo azul. Acendeu o ordenador
que tamén tiña a pantalla azul. Aquela cor empurrábao cara abaixo.
Foi ao ascensor, que, agora o notaba, tiña as portas azuis.
Ao chegar á piscina do edificio viu as luzadas azuis, intermitentes,
da policía a través das reixas. Á beira da piscina, mollado, cunha
camisa azul, deitado había un alumno da facultade que casualmente
era veciño seu. Levaba unha nota no peto da camisa, pero estaba
escrito con pluma e a auga borrara a tinta e agora non era máis cun
rectángulo con manchas azuis. Sentiuse afundido, culpábel, a sombra
daquel edificio, escuro, de trinta andares, planeaba ameazante,
malfadada, por riba del. Ollou enriba e mirou para a súa fiestra, a
luz estaba acendida. Quizá volvera a súa muller. Subiu. Estaba
enormemente triste, infinitamente azul. Deu a comida aos peixes,
que inocentes, ignorantes, nadaban mecanicamente dunha beira a
outra do seu rectángulo azul. Abriu o caderno de tapas azuis e
escribiu esta historia.
Ao final da lectura, o rapaz novo guindoulle a revista e díxolle:
- Ben, non é nada máis que un conto, non si? Un pouco azul por
demais para o meu gusto –dixo, tentando facerse o enxeñoso–.
- Si, non era máis cun conto, pero un fillo de puta alumno seu,
un tipo que estaba máis raiado que unha leira de alcachofas, leuno
e ocorréuselle que xa que el non tiña nada que facer neste mundo,
175
podía estragarlle a vida. Copiou o suicidio do conto, o único que no
papel do peto podíase ler perfectamente: Juli Martí, GRANDE
CABRÓN. A prensa botóuselle enriba, chamaron psicólogos,
psiquiatras e articulistas do máis diverso pelame e puxérono a caer
dun burro. No remate conseguiron que el se sentise culpábel e estivo
todo un ano de baixa por depresión. Aínda segue en tratamento.
- E ti, como sabes todo iso?
- Porque son veciño seu, eu era o protagonista ficticio do primeiro
conto. Ben, xa tes un tabú novo. Agora voume, eu tampouco soporto
o azul.
176
Teresa Costa-Gramunt
Un conto
rompe-tabús
(Barcelona, 1951). Escritora,
graduada en Deseño gráfico.
Fundadora da Asosiación de Mujeres
Artistas Som 7. Pulicou máis dunha
vintena de libros, entre ensaios,
relatos, poesía e prosa poética.
Destacan os seguintes títulos: El
vel de l’Harmonia (1991), premio
Don 1990; La Porta Índia (1997);
Noviluni a Washington (2001); Llibre
de l’Amic (2002), La crisàlide (2002),
El rostre del vent (2002); Sol ponent,
sol ixent (2004); L’ull de Poliferm
(2004), Flor Natural en los Juegos
Florales de la Pluma de Oro 2002, e
Santuari grec (2005).
Xunto Oriol Pi de Cabanyes fixo
a tradución da obra La veritable
història de la Lìdia de Cadaquése de
Eugeni d’Ors e tamén traduciu o
libro Històries i llegendes de Victor
Balaguer. Publicou artigos no xornal
Diari de Vilanova, L’Eco de Sitges,
El 3 de Vuit e a revista Bonart.
177
178
Mamae, mamae,
per que me
deixaches?
Teresa Costa-Gramunt
O sol vénlle de cara, oféndelle de xeito penoso os ollos. É o mesmo
sol inclemente, que deixa ferida, de aqueles días de verán pasados
en Cadaqués. Daquela Cecile tiña once anos e, levantando cun temor
reverencial os ollos da area áspera e escura, buscaba sempre con
desespero a ollada indiferente da nai que a abandonaba.
Hoxe, cara á praia de Port Lligat, lembra con toda exactitude o
intento de estrangulamento perpetrado por Luís Buñuel contra a
súa nai. Aínda ve a Buñuel coma un energúmeno, coma un poseso
que se bota enriba dunha figura de cervo, ve os ollos que brillan, en
estado salvaxe, uns ollos negros e inchados que lle dan arrepíos á
mociña de once anos.
Aquela tarde o grupo de amigos andara a facer unha merenda
campestre. Gala Éluard, a quen gustaba moito andar con pantalóns
curtos, había días que estaba anoxada con Luís Buñuel porque
espallara aos catro ventos que a cousa que máis lle repugnaba da
anatomía feminina eran unhas coxas delgadas, unhas coxas daquelas
que non se tocan na parte interior senón que deseñan un espazo no
medio... Gala tiña esas coxas, e si dalgunha cousa estaba orgullosa
era da harmonía do seu corpo, aquel corpo que tantas veces ía
exaltar Dalí nas súas pinturas máis redondas.
A merenda transcorría placidamente cando de súpeto Luís Buñuel
brincou coma un sapo á gorxa de Gala encirrado polas impertinencias que aquela lle dedicaba con cinismo. O sapo botóuselle
enriba coas gadoupas dun tigre co ánimo de esganala. A pequena
Cécile púxose a berrar e berrar con espanto, berrou con todas as
forzas até que o ogro botou a súa presa no chan. Este feito violento
179
e o sol de morte que lle cegaba as meniñas dos ollos eran as dúas
únicas cosas que Cécile lembraba da súa estadía estival en Cadaqués.
Violencia física, luz violenta e a sensación de violencia que lle
supoñía o progresivo abandono da súa nai… Porque a partir do
verán de 1929, Gala Eluard sería Gala Dalí, e de Cécile Eluard, da
filla que hoxe vai cara a Port Lligat, non querería saber máis nada
transgredindo así os arquetipos da nai coidadora e nutricia. Gala
só foi maternal con Dalí e despois con aqueles folgazáns, aqueles
amantes novos que de vella mercaba ao mesmo prezo que os
millonarios os cadros de Dalí. Cécile, a única filla de Gala, tiña sido
un accidente na súa vida; logo, noxo e esquecemento. Mentres as
comadres da veciñanza dirían, desaprobando: “ Como o paxaro que
deixa o niño, así a nai que abandona o seu cativo…”
Cara a Port Lligat, a Cécile cégaa a potente luz do sol. Pódese
dicir que non ve nada, que anda ás apalpadelas coma se a guíase a
luz dun faro opaco. Segue un impulso filial, desexa que o seu afecto
non sabe se instintivo ou voluntario, penetre coma as augas dun río
no océano do amor materno. Cécile Eluard devece pola derradeira
aperta á nai que, segundo lle dixeron, está a morrerlle en Cadaqués.
Gala agoniza no seu cuarto. A historia de amor que empezara
coma un fastoso idilio entre un exaltado trobador e a súa altiva dama
rematou cun irado golpe de bastón. Malas linguas aseguran que foi
o pau de Dalí quen, meses atrás, fixo caer Gala polas escaleiras
abaixo.
Cécile quere despedirse da nai, quere apertar a Gala, non se
resigna ao que ela cre un inxustificado rexeitamento. Cando peta na
porta da casa de Port Lligat que Gala compartiu durante máis de
cincuenta anos con ese tolo de Dalí, as pernas están a lle tremer. Non
saca os lentes de vidros afumados, o branco do ceo e as paredes
cégana e cegan… É a mesma brancura horríbel que a traslada á luz
mortal do setembro do vintenove, cando Gala a deixaba soíña no
hotel de Cadaqués, unha criatura con febre, para andar a Port
Lligat con Dalí, para xogar con Dalí no xardín dos farallóns.
Gala agoniza no seu cuarto. Durante a estadía no hospital, co
fémur rachado, Dalí ignorándoa, dedicouse a ler publicacións
científicas. Non quere saber nada da decadencia e da inminente
morte de Gala, que lle é o espello da súa propia decrepitude e morte.
As consecuencias daquel accidente precipitaron Gala cara o seu final.
O fermoso e inmortal corpo artístico de Gala agora está a podrecer
en arrepiantes pústulas.
De pe na entrada, Cécile espera con impaciencia que a deixen
entrar. Leva os lentes de dó nas mans, que non sabe onde meter, e os
nervios entorpécenlle os acenos máis elementais. O día é cálido, luz
180
de maio que tanto se asemella á luz daquel setembro da súa infancia
desolada!
Gala ten os ollos pechados, e non se sabe se é Dalí quen impide
que Cécile vea a nai que a negou. Cando o criado volve das habitacións dos seus señores, di a Cécile que a súa nai non quere vela.
Que nin no seu leito de morte Gala non quere o reencontro con
Cécile.
Cécile abanea, vacila, o seu espírito esmorece cando cruza, tremelicando ela toda, a porta da branca casa de Port Lligat. As bágoas,
candentes como demos calcinándose na cacharela dun cadro do
Bosco, quéimanlle os ollos que ela agocha baixo os lentes de sol.
Abatida, humillada, derrotada, desprezada, exclama berrando coma
unha besta ferida e mirando cara arriba, cara á luz que cega: Mamae,
mamae, por que me deixaches?
181
182
Encarna Sant-Celoni
Un conto
rompe-tabús
(Tavernes de la Valldigna, la Safor,
1959). Traductora-correctora dende hai
máis dunha década na Xeneralidade
Valenciana. Publicou duas novelas, dous
libros de contos, un feixe de relatos e
catro libros de poemas; traduciu
conxuntamente a obra de dous poetas
daneses (Anne Marie Dinesen e Tove
Ditlevsen), e adaptou o poema épico
finlandés Kalevala de Elias Lönrot.
En canto a súa tarefa narrativa,
recibiu varios premios no País Valencià;
o premio Ciutat de Cullera, por Dotze
contes i una nota necrològica (1985);
o premio Joanot Martorell, por
Siamangorina (1986), o premio Vila de
Puçol, por Guarda’t dels jocs del destí
(2005), entre outros. Foi finalista no
Cuitat de Torrent, ca obra Al cor, la
quimereta (2002). É coautora de dous
libros de linguaxe, e recibiu unha axuda
da Institució de les Lletres Catalanes
para traducir a obra de T.S. Gueullete
Els mil i un quarts d’hora (2002).
183
184
Averno
e edén
Encarna Sant-Celoni i Verger
Antes da última comida, decidín deixarme de lerias e afrontar o que
eu son, malia non ter vomitado ningún bocado dende que o meu
derradeiro e postremo amor me descubrise a ledicia de abrir cos
beizos as rubicundas carnes dun mixilón (Mytilus edulis) –tamén
dito “mexillón” noutros lugares–, e me aprendese a convivir coa
comida doutro xeito, pasando de lambona compulsiva a sibarita
impenitente, Confésoo, eu son bulímica e a bulimia é un estado
imperfectivo: unha vez que xa a gustaches, corres sempre o perigo
de volver caer nela. Son bulímica como outros son e serán alcohólicos, drogadictos, fumadores ou sexofilos.
O principio dos bens e dos danos tivo lugar ao remate dunha
inexistente adolescencia. Coñecía o sexo en solitario, si, pero non
sabía que era o amor, e o primeiro amor estivo a piques de matarme
de inanición. Aínda que eu non era ningunha farturenta, empecei a
comer para matar a fame das tripas, cando o que en realidade quería
era botala do corazón, tentar de encher o baleiro que, como un pozo
sen fondo, pedíame saciar o insaciábel –algo tan imposíbel como
pretender enchoupar o deserto a base de bágoas–: prefería máis
morrer de fartura que non de fame.
Ao cabo de seis meses, o meu esqueleto soportaba trinta quilos
de mais e, con tanta humanidade sobrante, o meu soño era que unha
tenia solitaria se apoderase de min para poder ser un enchedoiro sen
engordar. Á falta de tenia, intelixencia.
Lembro á perfección o ritual de descenso ao averno: erguerse da
mesa abaneando pola excesiva inxestión de bocados e de grolos e ir
literalmente de cabeza ao servizo. Pechar a porta –mesmo sabendo
que estás soa– botar o pasador e abrir a billa para amortecer, co son
da auga, o ruído ronco e espasmódico dos arquexos; poñerte de
xeonllos diante da latrina, como para facerte perdoar por un deus
mudo e xordo e, poñéndote o furabolos e o corazón até provocar ais
185
na epiglotes, presentarlle a ofrenda cotiá. Inda sentes agora como
petan na porta con insistencia e as voces que che din a berros que
saias dunha vez.
Chegou un momento no que o paraíso non compensaba o inferno
da baleirada e tiven que mudar as regras do xogo para poder entrar
ao edén de cando en vez sen sufrir os inconvenientes eses, sobre todo
o feito de que a erosión producida polas constantes secrecións
gástricas do estómago, para dixerir aquilo que agora era agora non
era, roese os dentes moito mais de presa, e así, durante dez anos, o
sexo chegou a ser o sucedáneo do amor e viceversa… Até que a
coñecín e aprendín a transformar a larpeirada en sensualidade, como
examinar polo miúdo a nervadura de cada folla de cada pola en vez
da teima de contemplar a fraga enteira cunha ollada.
Ben, teño encargado un menú especial para catro na empresa de
catering máis exquisita de Valencia, deben estar a piques de pechar
e gustaríame deixalo todo listo para ter o honor de engulir como é
preciso tan bo manxar.
Deixo dito, cunha total capacidade mental e legal, que, caso de
que me atopen con vida, non me limpen o estómago nin me reanimen
de xeito ningún. Despois de tantos anos sen recaídas malia a
saudade, quero morrer como non vivín: absolutamente e textualmente farta. Así, cando chegue á fin, volverei a ser quen era en
homenaxe a el: lambona turrei del e lambona quero morrer.
E como colofón, un fragmento da rareza gastronómica que me
mudou a vida : a mellor maneira, teño para min, de degustar uns
mixilóns ao vapor.
O segredo para que o mixilón estea ao punto e non pareza una
anaco de goma sen gusto é deixar que non coza moito, o vapor xusto
ten que aloumiñalo de vagar, unha e outra vez, até que o músculo
abdutor se escorde, se afrouxe da valva e se entreabra amosando,
orgulloso, unha suculenta polpa central de cor rosado case transparente que se inza, abondo, e se engruñe ao mesmo momento deixando ao descuberto os repregamentos internos e un botonciño negro
precedido dunha barbadela filamentosa. Entón, cunha man, hai que
coller a cuncha chea e, pola parte alombada, chuchar os zumes sen
vergonza; logo, coa outra man hai que agarralo facendo pinza polos
peliños até liberalo do músculo de marfil, metelo na boca e suxeitándoo con firmeza cos dentes incisivos, estarricalo con lixeireza,
sen ferilo aínda. E, por fin, lambelo, remexendo coa lingua no seu
interior cheo de zume para degustar as súas texturas e a diferente
consistencia antes de mastigala, e engulir as súas partes.
186
Ramon Solsona
Un conto
rompe-tabús
(Barcelona, 1950). Licenciado en
Filoloxía Románica e Hispánica pola
Universidade de Barcelona. Leva
máis de dúas décadas adicadas á
ensinanza secundaria e á literatura.
Publicou as novelas Figures de
calidoscopi (1989), Les hores
detingudes (1993), DG (1998), No
tornarem mai més (1999) e Línia
blava (2004).
En 1994 recibiu os premios Crítica
Serra d’Or, Prudenci Bertrana e
Lletra d’Or pola súa novela Les
hores detingudes. Escribiu os libros
de relatos Llibreta de vacances
(1991) e Cementiri de butxaca
(2006). Colabora en xornais e radio,
e escribe guións para telefilmes.
187
188
A tentación
da carne
Ramon Solsona
No colexio dos hermanos fixéronme saber de corrido os afluentes
pola dereita e pola esquerda dos ríos de España, os verbos latinos
depoñentes, os doce fillos de Xacob, o poema “Con diez cañones por
banda…” Non lembro nada de todo iso, pero non esquecerei nunca
os inimigos do home.
O hermano Bartolomé preparábanos para facer a primeira
comuñón meténdonos o catecismo na cachola a golpes de mallo
memorístico. Repetiamos e repetiamos preceptos abstrusos e palabras
incomprensibles que o hermano Bartolomé non se preocupaba de
traducir á linguaxe infantil. A súa única obsesión era afastarnos dos
inimigos do home, a saber: mundo, demonio y carne.
“De los tres, la carne es el peor de todos”, repetía cunha voz truculenta que daba medo. Tanto, que eu non daba preguntado nada.
Quería saber por que a carne era pecado e non o era o peixe ou o
chocolate. Na casa, miraba para a carne e para o polo asados que
facía a nai e non sabía ver perigo ningún para a miña alma. Mais eu
cría as palabras do hermano Bartolomé e dábame arrepío que meus
pais, que eran uns católicos moi estritos, non tiveran ningún
escrúpulo en inducirme a min e aos meus irmáns a metermos o inimigo na boca.
Un día pregunteille ao confesor que era o pecado da carne.
Saíume de xeito espontáneo e con moita naturalidade, porque me
parecía que o confesor do colexio era a persoa idónea para explicarmo. Pero foi un erro de cálculo. Non contaba que a resposta ía
ser case violenta en forma de sermón sobre os sufrimentos de Deus
polos nosos pecados mortais e os retorzóns da alma nas chamas
eternas do inferno. E insistiu en que non cedese á curiosidade, porque
189
a curiosidade leva aos malos pensamentos e os malos pensamentos
fan caer na tentación da carne. Eu esta parte si que a entendía,
porque a min a carne tentábame.
Fronte a un arroz con coello, por exemplo, os malos pensamentos
dicíanme: “Cómelle unha perna, cómella! “. Pero eu resistía con
heroísmo e, aínda que meus pais me esixisen con berros e losqueadas
que comese todo, eu afastaba os anacos de coello e rezaba mentalmente nosopais e avemarías para non caer na tentación. Teño que
confesar que soportaba os castigos e os lapotes coa ledicia interior
do martirio e cheguei a me convencer que ía facer carreira de santo.
Con todo e con iso a miña santidade era intermitente, porque
malia as ameazas do confesor cedín á curiosidade e pescudei pola
vía extrarelixiosa. Tentei a sorte cuns mangallóns, alumnos daqueles
que na clase non saben nada, pero que na rúa son unha enciclopedia
da vida. Pregunteilles sen reviravoltas, como se fose una conversa
entre iguais, que cousa era a tentación da carne. Non esperaba que
me pedisen un contrasinal de acceso ao coñecemento. Preguntáronme
:”Sabes que quere dicir foder?” Desconcertado, imitando que eu era
dos seus, díxenlles: “Si pero agora non me lembro”. Escacharon coa
risa e eu fiquei sen resposta e con outro interrogante para resolver.
Cometín a inxenuidade de preguntarllo á nai: “Que quere dicir
foder?” A resposta foi dobre, de palabra e de obra. Mentres me daba
unha labazada na meixela, volvíame a deixar pampo con outra
pregunta :”Iso te aprenden no colexio?”
A miña enleada mental era maiúscula. Volvíame tolo buscando a
relación entre os pratos de carne e unha cousa á que chamaban foder
e que ninguén me quería dicir que era.
Achegábase o día da primeira comuñón. Sen abandonar a música
do catecismo recitado ao pé da letra, o hermano Bartolomé empezou
a instruírnos nos detalles técnicos do ritual. Houbo un que eu
relacionei axiña coa tentación da carne. Tratábase de non tocar a
hostia cos dentes, porque a carne do Noso Señor tiñas que tragala
enteira, sen mastigala. Eu púxeno en práctica decontado. Pensaba
que o misteriosísimo misterio da carne era o da hostia consagrada:
a carne era Deus e tiñas que engulila toda dun golpe coma se
comungases.
Así que na casa volvín comer carne e meus pais deixaron de
castigarme, Pero non esquecían reprenderme. “ Mastiga ben”,
dicíanme. Eu facía ver que mastigaba e tragaba os cachos enteiros
co convencemento que seguía ao detalle as instrucións do hermano
Bartolomé. Até que un día púxenme vermello coma un tomate. Tiña
unha pelota de carne na gorxa que non subía nin baixaba.
Afogábame, faltábame o aire e , mentres eu pedía auxilio con acenos
190
de desesperación, meus pais e meus irmáns reaccionaban con
desacougo e dábanme ordes contraditorias: “Anda! Chouta! Senta!
Bebe auga! Vomita! Respira fondo !”.
Lembro aquel episodio de maneira confusa, quitado da convicción
que morría. Dou por boa a secuencia dos feitos que se perpetúa na
memoria familiar, segundo a cal meu pai deume un golpe tan forte
nas costas que me fixo cuspir a pelota de carne até a outra beira da
mesa. Tamén din que eu choraba con desconsolo porque tocara a
carne cos dentes.
Logo de liberarme do nó case mortal, meus pais leváronme a casa
do doutor Gelpí para que me dese unha ollada. Alí empecei a ver a
luz. Aquel señor venerábel con bata branca que miraba por riba dos
lentes visitoume e, despois de facerme algunhas preguntas, descubriu
o irracional desvarío en que se convertera o meu adoutrinamento
relixioso. Colleume a soas e aclaroume que a tentación da carne non
tiña nada que ver co polo nin coa tenreira, senón cos bicos que se
facían os homes e as mulleres. Eu aproveitei aquela oportunidade
inesperada para soltar con ansiedade a pregunta que me queimaba
por dentro: “E que quere dicir foder?”. Prometeu que mo ía explicar
cando tivera feito a primeira comuñón, pero non me levaron nunca
mais a casa do doutor Gelpí e tiven que esperar que a vida me
aprendese aquilo que o colexio me negaba.
Cando fun maior dabondo para sacarme de riba o abafo dos
hermanos, foi como cuspir todos os medos que me afogaban o xuízo
e unha vez liberado, convertín a tentación da carne nun deporte. E
non só no sentido sexual. Vingueime daquela época de privacións
absurdas comendo grandes cantidades de carne, pouco feita, case
crúa, vermella coma unha herexía sanguinaria.
Pero as reviravoltas da vida son imprevisíbeis e sempre hai un
hermano Bartolomé de garda para amolarche a festa. Refírome á
miña muller, que é unha vexetariana militante. Para ela a carne
tamén é o peor dos inimigos do home e pretende adoutrinarme
lembrando a cada paso a maldade das toxinas, a extrema fraxilidade
do aparello dixestivo, o lixo químico que come o gando, a harmonía
ecolóxica entre as persoas e a natureza…
Para que non haxa porfías, prefiro me abster de comer carne
diante dela. Se nunha cea de amigos un pide unha perna de año ao
forno e outro un pato con peras, eu sinto a chamada da carne como
a sentía canda neno: “Cómelle unha perna, cómella!”. Non o fago,
pero resistir non ten ningún mérito. A mirada inquisitiva da miña
muller, chea de toxinas e pesticidas, sácame as ganas de comer.
Agora, con todo, non vivo a tentación da carne co desacougo dos
anos infantís. Pola contra, estou afeito á dobre vida de carnívoro
191
vexetal clandestino. Na casa vou recto coma unha candea vexetal,
pero sempre que podo doume como agasallo un filete de catro dedos
de grosor. É unha gloria celestial que o hermano Bartolomé non tiña
previsto. Seguramente é o segredo da miña felicidade. I
192
Tabua
ITZULTZAILEAK
• katalanetik euskarara, ponentziak: Idoia Gillenea, Xabi Strubell;
ipuinak: Maria Teresa Gonzalez Esnal, Xabi Strubell
• galegotik euskarara, Iratxe Retolaza
Fito Rodriguez
Euskal Idazleen Elkarteko Lehendakaria
Tabuak Iruñan
Galeusca honekin batera, Cook kapitaina zenak Hegoaldeko
Itsasoetan aurkitu zituen tabuak munduan zehar barreiatu ostean
lehorreratu berri dira Euskal Herriko hiriburu zaharrean.
Polinesiar hizkuntzek, bere txikitasunean, munduko mintzaira
guztietara emaniko oparia dugu tabua. Kultura jakin batean
debekua dena adierazi egiten dugu tabua aipatuaz:
giza harreman arriskutsuak, begiz jotako ekintzak edo jaki
lanjerosak…
Baina pertsonak edo gauzak ere tabu bihur daitezke. Edota
hitzak… eta hizkuntzak.
Dagoneko duela mende t´erdia (1856an) Moravian jaiotako
Sigmund Freud mediku-idazleak Totem eta Tabua saiakera 1912an
argitaratu zuenean, gizabanakoen antzera, gizarteen sufrikarioa
aztertzeko eta bideratzeko gakoak eman nahi izan zituen tabua
erabiliz. Tokian tokiko gizadietan zerk eragiten duen izua, mina
nahiz lotsa eta zeren bidez ezabatu eta ahaztu egiten den hura
ezagutarazteko baliagarri suertatu zitzaion tabua kontzeptua.
Horrela ekarri nahi dugu guk Galeuscara. Gure literatura
eginkizunetan zentsura eta galgak nabarmentzeko, kultur ikerketan
lagungarri izan dadin.
Tabuak gure idazkietan eta gai tabuak. Politikan, afektibitatean
zein estetikan. Haiek guztiak behar bezala arakatzeko bildu gara
idazle katalanak, galegoak eta euskaldunak Iruña berrian non,
zaharrean ez bezala, jatorrizko hizkuntzaren erabilera egun, ia tabu
bihurtu duten.
Literatura dela medio, ezkutatutako tabuak agertarazteko eta
barreiatutakoak barregarri uzteko. Horra XXIII. Galeusca honen
helburua. Hona hemen, beraz, horretarako izkiriatutakoa.
Camilo Franco
Tabua
Kazetaria eta antzerki kritikaria da, honako
arrazoi hauengatik: “Deus egin gabe ez
egoteagatik, eta egiten ikasi nituen gauzak
direlako, kito, eta bati behatzen egoteko
aukera ematen dioten lanbideak direlako ere
bai, eta dirua ere kobratu egin daitekeelako
haien bidez, batzuetan”. Ourensen jaioa
1963an, argitaratuak ditu A lúa no cénit e
outros textos (Edicións do Castro) eta En
Malos Pasos (Xerais) liburuak. Bereziki
gustukoa du bere artikulu bati jarri zion
izenburua: “Todo o que os académicos dirán
sobre Blanco Amor”.
Camilo Francok ironiaz begiratzen dio
munduari, ironia du bere lantresna nagusia.
“Ironia etorkizuneko lirika da. Ironia, beste
ezer baino lehen, begiratzeko modua da.
Distantziari neurria hartzeko balio du, baina
gauzen funtsa ikusten laguntzen du, eta haiek
zentzuzko tokian lekutzen ere bai. Autokritika
modu bat da, hortaz, iraultzailea.
Instituzionalizazioaren kontra prebenitzen du,
beraz, oso espresiobide argia da. Baita
barregarri geratzeko beldurraren kontrako
antidotoa ere da”.
199
200
Tabua
eta topikoa
Camilo Franco
Neure irakurketa iniziatikoen artean ez da behin ere egon Margaret
Mead-en liburu hura, mendebaldeko kulturaren gauzarik bikainenekin klaserik erdeinatuenak ilustratzeko helburua zuen sail baten
porrotaren ondoren, kioskoetatik erretiraturiko merkealdi batean erosi
nuena. Inork, sekula, ez diogunez uzten iritzi bat sortzeari, nahiz eta
hau dokumentatugabea izan, liburu honetaz egindako irakurketa
bakarraren ondoren, hau da, titulua irakurri ondoren, Nerabezaroa,
sexua eta kultura Samoan, honako hau ondorioztatu nuen, hau da,
utopiaren aitzinatzea zela. Zerbait gehiago ere ondorioztatu nuen, eta
kontrajartzea zela eta, are ikusgarriagoa zena: kultura hartako
nerabeek ez zuten masturbatzeko beharrik. Ikuspuntu literariotik
dedukzio apartekoa izan zen eta ikaragarria ikuspuntu zientifikotik
ikusia. Munduaren alde honetan, ni neu, neure gizarte-klase gehienaren modura, eskulanetara kondenaturik nengoen.
Dedukzioaren apartekotasuna irakurketa bi irakurketa-egoerekin
du zerikusia: lehenik, hura gizarte sexuala zela ondorioztatu izana,
bakar-bakarrik egileak izenburuan sexu hitza sartzea erabaki
zuelako. Hau da, sexua agerikoa zuten. Bigarren auzia, bistakoa
dena, ordurako jada nik neuk ez nuen masturbazioa (neurea) praktika sexualtzat hartzen.
Hain laidoztaturiko liburuaren zenbait edizioetan izenburuan
sexua agertzen ez zela ohartu nintzen, eta emakumeak kotxeiragarkietan protagonista hain sarri izatea ulertu nuen. Era berean,
bestelako kontu batzuk ere ulertzen hasi nintzen, nahiz eta
horietariko bat ere ez izan erabilgarriegia. Batetik, badagoela gizarte
prozesu bat lehenik argumentu baten inguruan horma bat eratzen
duena gerora bitarteko erakargarri egiteko, ez dakit planifikatua
201
ote den edo intuitiboa, baina jakin badakit eraginkorra dena.
Sexuarekin gertatzen da. Erotismo eta pornografiaren arteko
diferentzia ezagutzen dutela esaten dutenen arteko muga inozoarekin
gertatzen da. Baina sexua, behingoz, erraza da. Gizarteak ekiteko
modu hori errepikatzen du behin eta berriz hotsandiko gauzekin eta
askatasunak adinako literatura sortzen dutenak.
Horregatik, beharbada, tabu hitza sexuarenetik bereizteari ekin
nion, eta gizarteak oso sotilak ez diren edo arbuiagarriak moldeetan jarrerak errepikatu egiten dituela ohartu nintzen, eta desiragarria den edo hobeak egiten gaituen zer edo zer aise mugitzen denean,
gutxi disimulaturiko errepresio eta mezu subliminalen jolasaren mugimendua abian jartzen da, desiragarriaren estadio horretara hel
gaitezkeela esaten diguna, baina inolaz ere bide logiko edo zuzena
erabiliz. Eta hauxe gizarte kapitalista denez, orain formaren gehiengoa komertziala da. Merkatalgune batean dirua xahutzea tabuari
aurre egiteko modu bat da. Merkatuari egokiena zaion modua.
Errebelazioaren beste une batean gizarte hau jatortxu-demokrata
dela. Ondo moldatzearen leihaketa hedaturik dago, hain hedaturik,
gainera, mende-amaierako doktrina politiko bilakatu dela: aldartea.
Etengabeko silogismo hauek ageriko kontu batera eraman beharko
gintuzkete. Tabuak ezin du gaur egun funtzionatu apaiz burubero
haien garaietan bezala, ez-egiteagatik emakumeak ziren pekatari
ziren eta pentsamendutik haratago joatearren gizonak pekatari ziren.
Tabuak ezin du gaur egun izan osagai sexual esturik trantsizioko
aldizkari guztiak elikatu zituena, Interviutik hasi eta Penthouseraino,
Libetik igaroz. Tabu horrek ez luke gaur egun jendea Perpiñanera
eramango, izan ere, nerabe batek testu-liburu batean giza-ugalketaren
ekintza bera nolakoa den irakur dezakeen unetik ez dago heltzeko
gai den libidorik.
Tabuaren mekanismoek zuzentzeko zeregina dute. Ostra baten
barruko perlak sortu bezala eratzeko joera dute: bada eragozpen den
eremu bat eta kapa baten bitartez estaltzen da, eta nolabait, fantasiaz
izan daiteke. Ezintasunez biltzen du. Izendatzeko ezintasuna, harengan eragiteko ezintasunaz. Tabua ezartzen duenak argiki ez du giza
natura onartu nahi. Hau bada eztabaidatu beharreko gaia, izan ere,
gizakiaren jatorri jainkotiarrean intentsitate handienaz sinesten duten
haiek erabakitzen baitituzte tabuak mendebaldean. Horregatik
izango da, haien sinesmenetan duten fedearengatik, ez dutela
gizakian sinesten espezie-animalia modura eta ez dutela sinesten
haren jokaeraren halabeharrezkotasunean. Tabu bat ezartzen duen
edozein gizartek, egunen batean gainditu egingo delako ziurtsun osoa
izan dezake. Nolabait, tabua fantasiaren biribilgunea da. Buelta bat
ematera behartzen gaitu, gauzetara erdigunetik ez hurbiltzera, eta
202
beharbada giro literario handietan amaituko duten filigranak egitera
behartzen gaitu. Azken batean, tabua zentsura den neurrian, zenbait
idazlek esaerak alde batera uzteko balio du edota zinegileari elipsi
bat eginarazten dio, probintzia-kasino batean berrogeitamar bat urte
beranduago zinezale guztiek aipa dezaten.
Iraganak harrapatu nau. Baina, iragana ere bada tabu bat,
oraindik ere familia galego askotan ezin da konfiantzaz hitz egin
iraganaz. Orainean berriro ere, kontua ez da identifikatzea nire
aitona berotu egiten zuten tabuak, gaizki sendotu direnak, baizik
eta gaur egungo gizartearen tabuak zeintzuk diren jakitea. Ez da
kontua mitologia sexual kristauetik jasoritako haiek aztertzea, ez eta
nazional-katolizismoak oso ageriki ezarritako haiek aztertzea ere.
Gela honetatik kanpo zarata egiten duen gizartean indarrean dauden
tabuak zeintzuk diren jakitea litzateke primerakoa. Komunikabieetan
indarrean dauden tabuak, idazle organikoen sasiegietan gordetzen
diren tabuak, eta oraindik ere hastapenetan badira ere eskoletan aske
dabiltzan tabuak aztertzea. Izan badira, ziur.
Garaiak erori egiten dira eta tabuak eraldatu. Ez dira desagertzen
gizarte kontrolerako lanbesa baitira. Indarkeria bezala. Baina,
indarkeria findu egiten bada, zergatik tabuak ez dira moldez
aldatuko. Orain, noski, gizarte batean gaude, mendebaldekoa,
zibilizatu sentitzen dena eta egunez egun baita zibilizatzaile ere.
Gizarte eroso bati beharbada tabu erlaxatu eta axolagabea dagokio.
Tabu biguna arratsaldeko seitan zinera doan gizarte bati dagokion
tamainakoa.
Atzera egin, eta tabua esan ezin dena dela pentsatzen badugu,
adierazi gabekoa, eta gaur egun adierazten ez dena bilatzeari ekiten badiogu, aurrerakoitasun kapa batez estaliriko ehundaka argumenturekin egingo dugu topo. Hitza ukatzen duten argumentuak
dira, isiltasuna zuhurtzia dela ohartarazteko, entzuleak kontuan
hartu behar direla eta are gehiago, badira hainbat argumentu publikoki tratatzeko egokiak ez direnak. Tabua, beraz. Beharbada testuinguruaren araberakoak, aldakorrak, azalekoak. Gorputz sozialaren
perspektiba publikoari dagozkion adjetiboak dira. Profil baxuko tabua. Bada elkarrekikotasun bat, baina ez dakit agerikoa ote den: entzun nahi ez duen gizarte batentzat esan ezin diren gauzen inguruko
tabua perfektua da.
Transferentziak haratago eraman beharko gintuzke, jada autobus
geltokirik ia ez dagoen leku batera. Zentzu askotan, izan ere, tabuaren
eraikuntza prozesu nekoso bezain pedagogikoa da, eta ekoizleentzat
pena da halako esfortzua galtzen uztea. Beharbada horregatik azken
aldiko tabuetan bada jokaera berri bat. Zenbait hitz hautatu debekatu
ordez, molde berriek espazio sozialak haien antonimoez betetzea
203
aholkatzen digute. Propaganda sozialdemokrataren arrakasta.
Mintzagaia aldatu delako itxura eman dezake, baina egiatan
topikoaren sorkuntza da. Dependentzia mediatiko handia duen gizarte
batean jario handiz mugitzen den likidoa da topikoa. Baina, egungo
tabua, garaikide zaiguna, espazio paradogiko batean sortzen da.
Tabua gaur egun topikoari kontrajartzea da, dibertimendu lanabes
modura kilimak egitean datza, haren fikziozko izaera azalaraztea edo
makina derrigortzea egunero-egunero baieztapentzat hartzen diren
hainbat adierazpenetan egokitzat zer dagoen hauteman dezagun,
haien enuntziatuetan arrazoizko ezer ez dagoela. Gaur egun inoiz
baino gehiago borrokatu behar da tabuaren kontra, izan ere, lehen
debekaturikoa izendatzearekin nahikoa bazen ere, orain korrontearen
aurka arrazoitzen ibili behar da, kontatu dizkiguten gauzak horrela
ez direla demostratu ahal izateko. Tabua itxurak gordezeko arma da.
Mundu guztia al dago itxurak gordetzearen aurka?
Zerrendatzeko gogoz zenbait tabu aipa genitzake. Hauek aipatu
ohi direnean, entzuleen artean gaitzespen keinuak sortzen dira: ez
dago nobela handirik behar duen literaturarik. Txekhov Joyce baino
modernoagoa da. Gizakia animalia espeziea da. Espezieak aurrera
egin du gehiago teknologikoki kulturalki baino. Buru argien artean
sortu ohi den nahastea, uste dutenak aurrerapen teknikoa aurrerabide modu bat dela. Ez konturatzea txinpantze batek metraileta
batez tiro egiteko ahalmena duela edo moralki erabiltzeko baimena
eman duela, eta kontsekuente izatea. Ez onartzea egun asko eta
askotan ez gabiltzala txinpantzeak baino gorago nahiz eta punteria
hobea izan. Bada gehiagorik. Bertako kolorekoren bat aipatzekotan
naiz Baina, ez dakit. Ez dakit Nafarroa Euskal Herriko parte
denentz, baina pentsatzen dut hau aipatze hutsa tabua izango dela
zentzu batean edo bestean entzuleen arabera.
204
Bieito Iglesias
Tabu
ideologikoa
1957an jaio zen Ourensen. Hiri honetan bizi izan
zen, Coles-eko udalerrian (aiton-amonekin
gurasoak Suitzara emigratu zutenean) eta
Konpostelan, eta bertan Geografia eta Historian
lizentziatu egin zen eta gaur egun Hizkuntza eta
Literatura galegoaren katedratiko dabil. Ezker
nazionalistan militatu zuen, beste zenbait
egilerekin egindako saiakera batean bilduriko
esperientzia (Catro ensaios sobre o nacionalismo de
esquerda). Itzulpenean jardun izan da (Sherlock
Holmes bibliotekaren bederatzi ale) eta baita
zutabegintzari ere, La Voz, A Nosa Terra eta gaur
egun Tempos Novos eta El Correo Gallego
egunkarietan. Saria eman zioten jardun honi esker,
Blanco-Torres kazetari saria hain zuzen ere (Barcos
a piquen biltzen du haren artikuluetariko zenbait).
Haren bibliografia aipagarriena narratibaren
arlokoa da: Vento de seda (nobela, 1990), Aventura
en Nassau (relatos eróticos, 1991), Miss Ourense
(relatos policiais, 1992), Bajo las más bellas estrellas
(nobela, Ciudad de Salamanca saria, 1998), O mellor
francés de Barcelona (narrazioak, Kritika galegoaren
saria, 2000), A vida apoteósica (nobela, 2001), A noite
das cabras do aire (nobela, haur eta gazte literaturako
Merlin saria, 1999), A historia escríbese de noite
(nobela, García Barros saria, 2001), Amor e música
lixeira (narrazioak, 2004).
205
206
Polinesiar
hondarrak
Bieito Iglesias
Tabu ideologikoari buruzko orrialde batzuk idazteko enkarguak ezer
baino lehen haiek identifikatzea dakar, izan ere, azken muturrean,
tabu guztiek erantzuten baitiote eufemismoak sortzen dituen debeku
ideologiko bati, Da Silva Correiak honela sailkatzen dituena:
a) Superstizio eta pietateari dagozkion eufemismoak
b) Garbitasun eta lotsari dagozkion eufemismoak
c) Samurtasun eta errespetuari dagozkion eufemismoak
d) Zuhurtzia eta megalomaniari dagozkion eufemismoak
Honela, beraz, itzulinguru linguistikoen oinarrian dauden tabuak batez ere eremu erlijiosoari, sexualari, hierarkia sozialari dagozkio, eta itxurakeria defentsiboaren ondorio dira. Hitzaren
jatorrizko zentzuan –polinesiar indigenen artean– eta Freud eta
Mircea Eliaderen azterketan arabera, tabua terrore kosmikoarekin,
indar misteriotsuekin, sakratuarekin, kezkagarriarekin, arriskutsuarekin, debekatuaren eta ez-garbiarekin baliokidetzen da; esandakoarenganako maitasun eta gorrotoaren arteko borroka
psikologikoak dakarren anbibalentzia afektikoa (bertsio freudiarra); zoritxarrekoa izan daitekeen haustura ontologikoa (Eliaderen
ikuspegia). Ikuskera hau beharbada gaur egun ere indarrean dago, jatorrizko mitoekin batera, munduaren parte handi batean –noski, geografia maometarrean– eta baita mendebaldeko eremuan ere
edadetuen artean eta nekazal giroan. Baina lehen mundua deituriko masa-gizartean indarra galdu du hierofaniak gainbehera etorri diren neurrian. Nire ustean, tabu sexualak tabu erlijiosoaren zori
bera izan du. Camusek jada, Jausialdia-n, gure garaiko tonu eta
207
egoera definitu zuen hitz argiekin: “Gizaki garaikideak? Larrutan
egiten du eta egunkariak irakurtzen”. Lehenxeago honela esana
zuen Baudelairek: “Masen erlijioa kopulatzea da”. Hartara, naturaz gaindiko debekua edo debeku sexuala baztertuz, beharbada politika genuke, gure artean ideologia deabruturiko ideologiak badirela
onartuz gero (gogora dezagun deabruari erreferentzia egiteko honako eufemismo hauek erabili ohi direla: diaño, Perello, maligno…).
Suposizio hori baiezta dezakegu, baina jarraian tabu horien
erlatibismoa agerian utziko dugu. Nekazal giroan materia
eskatologikoari dagozkion debekuak gutxiago dira hirian baino,
halaber, hirian tabu sozialak pisu handiagoa du, eta hartara,
ideologiekin ere beharrezkoa da testuinguru kultural eta politikoak
bereiztea. Komunismoa “kezkagarria, arriskutsua eta debekatua”
kontsideratua izan zen hamarkada luzetan EEBBetan gaur egunera
arte, baina Europa mendebaldarrean izen eta ideia ofizial horiek
zituzten alderdi legalizatuak bazeuden. Bestalde, iparramerikako
feminismoaren ikuskera zenbait (sexuen bereizketa proposatzen
duen hori, erekzioa bera erasotzat duena, eta abar) europear giro
aurrerakoietan “eskandaluzko”-a litzateke. Sezesionismo nazionala,
jada ez sexuala, aipatzeak eremu espainolean ezinegona eragiten
du; baina onartu egin zen sobietar inperioaren inplosioan edo
Yugoslabia zen horretan iskanbila gehiegirik gabe. Ezarritako
sistemak, demostratu duen bezala, badu disidentziak berreskuratu
eta irensteko gaitasun ikaragarria, eta altxamendurako bideak
estuak dirudite. Horixe ez da aitzakia ardura zibikoak eta filadelfia
alde batera uzteko, hau da, zapalduen arteko funtsezko anaitasun
eta enpatia.
Galarazitako ideologien katalogoa egin beharrean, izan ere,
testuinguruaren araberakoak dira eta espazio geopolitiko aldakorren
araberakoak dira, transbersalak iruditzen zaizkigun tabuak
aztertuko ditugu, edo bestela esanda, mundualizazio komertzialaren
edo kapitalismo dibertentearen gizartean orokorrak diren tabuak
aipatuko ditut:
1. Denboraren obra
Primitiboak denboraren obraz, dekadentziaz eta iraungitzeaz
osatu egiten ziren, haien mundua berritzen zuten erritu mitikoen
bitartez, hasiera ororen prestigioari aldarri eginez. Ibai batean
bainua hartzearekin eta erropa zaharrak uren isurietan
murgiltzearekin nahikoa zen. Garaikideek euskarripean gordetzen
dute burua edo edozein oroipen desagerrarazteko kirurgiara jotzen
dute.
208
Gaitzaren loreak-en irakurketa, hemeretzigarren mendeko
Parisetik –garai hartako megapolis bakarra Londresetik batera–
flâneur baudelairtarrak eginiko ibilaldia, hiri handiak eta idiosinkrasiak funtsezko aldaketa hau ekarri zuten unea zehazten laguntzen digu: hitzetik irudira, oroimenetik sentsaziora. Oinezko
ezezagunak begiratu egiten du, baina ez du gainerakoekin hitzik
egiten (gehienera jota, irudimenezko biografiak asma ditzake, Poeren Jendetza arteko gizona-ren modura, lubakia den kafetegitik jendetzaren voyeur bilakatua); besteak itxuragatik epaitzen ditu, froga
fisikoetan oinarrituriko zentzumenen sententzia da eta ibilaldietan
gurutzatzen dituenen iragana, oroitzapenen errepertorioa, ez du
ezagutzen –hau da, identitatea–. Hiria, onera eta txarrera, espazioak denbora garaitu izanaren errepresentazioa da.
Merkatu kapitalistak (salmenten iraungitze datan, kultur joera
eta modetan oinarritutakoa, eta altzari finkoen nahiz apaletan
hamabost egun baino gehiago dauden liburuen etsai dena) muturrera
eraman duen memoriaren ezkutatzeak zenbait tabu dakartza, esate
baterako, heriotzarena edo zahartzearena. Herbert Marcuse-k
honako hau idatzi zuen Eros eta zibilizazioa-n: “Gizakia angustiarik
gabe hil daiteke maite duena miseriaz eta ahanzturaz babesturik
dagoela baldin badaki”. Egiteko honetaz arduratzen dira egun
zenbait gremio profesional: ehorzte-industriako peritoak eta
heriotza-tasa katastrofikoak egon diren lekuetara autoritateek
bidaliko psikologo adituak, zendurikoen senitartekoei– adierazpen
tekniko ordainezina, aditua– oinazearen elaborazioan laguntzeko
zeregina dutenak. Denboraren aurkako borroka temps retrouvé-ren
(Proust) artistek gidatu zuten, eta baita iraultzaileek ere: “Klase
iraultzaileei dagokie historiaren jarraikortasuna urratzeko desira.
Kontzientzia honek Uztaileko Iraultzan bere burua baieztatu egin
zuen. Lehen borroka eguneko arratsaldean, leku askotan, aldi berean
baina independienteki, Pariseko dorreetako erlojuen aurka tiro egin
zen” (Walter Benjamin). Gaur egun, guda hori merkatuak egiten du
betiereko gaztetasunaren promesa eginez (gaztekeria), iraganarekin
loturarik ez duten publikoei zuzentzeko beharrarekin, azken batean,
iraganari loturikoek kontsumoaren abiadurarako oztopo dira eta
moden zikloak eteten dituzte, hau da, data finkoa duten heriotzak,
udaberri-uda eta udazken-negu hain zuzen ere, oztopatzen dituzte.
Belaunaldien berritzerik gabe zertan litzateke industria diskografikoa?, eta zertan litzateke kosmetikoen merkatua joerak
(metrosexual, teknosexual eta abar) ezartzen dituzten aldizkaririk
gabe?, eta zertan liratezke teknologia berriak berritasunei harbera
diren adin-talderik gabe? Gaztekeriak oroimena estigmatizatzen du
zaharren kontua bailitzan, nahiz eta batzuetan erritu konpensatzaile
209
bezala aipatzen duen (Oroimen Urteak eta abar), baina zahartzea
adierazten duten kanpo-zeinuak ukatuz ezeztatu egiten du, dietetika
–gantzen pilaketak urteen pilaketarekin parekatzen da–, gimnasia
edo kirurgia estetikoaren bitartez. Los Sírex-en kantu bat (¡Qué se
mueran los feos!) lelotzat duen mugimendu bat badela ematen du,
nolanahi ere leloa honako hau da: zaharren kontuak hil daitezela,
hildako heriotza hil dadila! Umeek hildako senitartekoen hilotzak
ez ikusteko ahalegina egiten da eta badira gurasoak umeei marrazki
bizidun zuriak ikusteko baimena baino ematen ez dietenak,
tragediarik gabekoak, munduko krudelkeriez hitz egiten duen haur
eta gazte literatura ere baztertzen den moduan. Dena den, indarkeria, hilketak, sarraskiak egunero-egunero sartzen zaizkigu
telebistaren bitartez; baina, ezinezkoa da testuinguruz kanpo
ateratako eta hutsalkeria bailiran trataturiko gertaera mordo horiek
ikuslearengan benetako erruki sentimendurik sortzea: “Haien nekeak
kontatzen dituzten langabetuak, Hego Afrikako townships-etako
beltzak, jazarturiko kurduak eta prostituituriko umeek euren
ahotsak harilkatzen dituzte nekez sinetsiko dugun osaketa eratuz.
Nola antzeman batera elkarrekin harremanik ez duten tragedia
horiek guztiak?” (Inozentziaren tentazioa, Pascal Bruckner). Are
gehiago, itxurakeria ernarazten dute: “Gizarte-zauririk odolduenetan
hatza pausatzen duen egileak, gosez hildako familia langile baten
berri izurik gabe deskribatuz, zergatik, galde egiten dut, ez luke
ausardiarik izango publikoki hatz hori bere belarrian sartzeko?
(Ferdydurke, Witold Gombrowicz).
2. Anonimotasuna
Mendebaldeko gizartea goraka doan masa demokratikoen
mugimendutzat deskribatu izan da. Beste modu batera esanda,
haztearen arteak arauturiko unibertso baten modura deskribatu izan
da. Hutsalkeria sozialean, existentzia anonimoan, terribilità-ren bat
gordetzen dela uste du jendeak. Ospearen kontzeptu zaharra,
Estatuko pertsonaia ospetsuei eta arte zein zientzietako pertsonaia
argitsuei zegokiena, demokratizatu egin da. Zientziak teknologian
forma demotikoarekin egin du topo (sakeleko telefonoa duen gizon
batek Edisonek desloturiko arkanoetan parte hartzen duelako ustea
du); politika, literatura eta musika masekin harremanetan jartzen
dira vedettizazioaren bitartez, telegeniaren bitartez. Baina, masek
mugikortasuna, elkarreragina, tele-errealitatean espazioak betetzea
eskatzen dute. Sona jada ez da bakarkako lanean oinarritzen,
Flauberten bestiario hura (“Harrotasuna desertuaren leize batean
bizi den basapiztia da, eta harrokeria loroa da”) hegazti
210
psitaziformeen alde egin du, aldakor hauen hegemonia ukaezina da.
“Ospeak giza espeziearen sentimendu osagarri batean du jatorria:
miresmenerako joera, azken muturretara eramanda, fanatismo edo
fetixismoa dakarrena” (Recherches sur l’art de parvernir. Maurice
Joly). Gertaeren jabetzeari dagokionez, egileak berak azpimarratzen
du erdipurdiko talentuen gailentasuna. Bada egia, mundualizazio
komertzialaren garaian bereziki. Merkatua definizioz instantzia
antikanonikoa da, bikaintasunaren etsai, produktu guztiak zoriz
goretsiak edo degradatuak izan ahal izatea behar du edo –Félix de
Azúaren hitzetan– “kaka urre bihurtu eta urre kaka” bihurtzeko
aukera behar du, beharren nahierara, merkatuaren horma-hobien
arabera edo sor daitezkeen negozio berrien hobien arabera.
Mandarinato intelektualaren uztondoak, elite artistikoek oraindik
ere kexuka dira eta protesta egiten dute (margaritak zerrien aurrean);
honek guztiak ez du ekidingo zerriek askan janari eske ibiltzea.
3. Ezberdintasuna
Behin ere ez da hainbeste hitz egin aniztasunaz, kultura
aniztasunaz, eta abar, eta behin ere ez da izan hainbesteko gizarte
adostasunik talde-bizitzaren oinarriei dagokionez, salbuespena da
garai barrokoa, historiako lehen masa-gizartea. Barrokoan adostasuna monarkia absolutu eta Kontraerreforman zuen euskarri; gaur
egungo egoerak kontsumismoa eta indibiduo uhartear, arduragabe
edo heldutasunik gabekoa ezartzen du. Honela, inork ez du errurik
mendebaldar zitania honen hormen barruan. Haurrak garenetik
zama hori arintzen digute, baina garai batean astoak bagina bezala
pausatzen ziguten fardeltxo azpian. Biziotsuak salbatu egiten dira
gaixo deklaratuz: ludopatak, sexuzaleak, …Geletan gertatzen den
handipuzkeria argot pedagogiko nahasgarri bat erabiliz (jokaera
disruptiboa) arindu egiten da. Zanpatzaileak ez du aurpegirik
(Erauntsi Biblikoetako Jainkoaren aldean, 27 Salmoan agertzen
dena: “Neure aurpegia bila ezazu!”), sistema mamu errugabetzailearen itzalean gordetzen da; zanpatuak edozein ardura izatetik
ihes egiten du Salbatzailearen eramaile den lepogabeturiko urtearen
mito zaharra goraipatuz: injustiziaren biktimak, hain zuzen ere
biktima direlako, edozein bidegabekeria egin dezakete epai moralari
beldurrik izan gabe.
Ezberdintasunaren harira berreskuratuz, argi dago, gure artean
existentzia izateko diferente izatearen funtsa galdu egin da.
Globalizazioak O. Henryren baieztapen erantzunezin hari muzin
egiten dio: “Adan eta Eba munduko lehen eta azken herritarrak izan
ziren”. Babeleko irabazleak, Jainkoaren neurrira igoz amorru
211
jainkotiarra desafiatu egin zuten, eta animalien hizkuntza bakarra
ere desafiatu egin zuten espezien araberako aldaerak baino
ezagutzen ez dituena –arrantza unibertsala, zakur taupada
kosmopolita–, eskala zoologiko horretatik libre izateko borrokan,
gaur egun komunikazioaren izorratzaile eta etsaitzat hartuko
liratezke beren kainear kartzela identitarioetan itxita, hiriburuetako
egunkari handietan egunero-egunero irakur daitezkeen hitzak
erabiliz, El Mundo, El País,… Pentsalariak badira, eta nahikoa
hiztunak, bi edo hiru milioi hiztun dituzten hizkuntzak hitz egiten
egoskortsu diren herrien elkartasun eza salatzen dutenak. Ene,
finlandiar edo noruegar kondenatu horiek, bertako hizkuntza
hiperhizkuntza batez ordezkatzera uko egiten diotenak! Portugaldar
madarikatu horiek Espainiatik bi bider independizatu zirenak (bada
tema!) eta, harrigarri dena, ez dute sekula berriz sartzea eskatu.
Baina ez da bakarrik aniztasun etnikoen kontua, gure eremuetan
klasearen diferentzia kultural eta idiosinkratikoa ere estutuz doa,
ekonomia mailako ezberdintasunek gora egiten duten neurrian edo
daudenean irauten duten neurrian. “Neska-mutil azpiproletarioak
–umiliaturik– beren identitate agiritik haien lanbide-prestakuntza
ezabatu egiten dute “ikasle”-arenagatik ordezkatzeko. Beren
ezjakintasunaz lotsatzen hasi zirenetik kultura mespretxatzen hasi
ziren (mimesiaren bitartez supituki berenaturiko burgesia txikiaren
ezaugarria). Azpiproletarioak burgestu egin dira, eta paraleloki,
burgesak azpiproletarizatu egin dira. Hauek ekoizten duten kultura,
izaera teknologikoa eta hertsiki pragmatikoa izaki, haien barruan
oraindik ere bizi den “gizaki” zaharraren garapena oztopatzen du”
(Escritos corsarios, Pier Paolo Pasolini).
Orain artekoa gaurko denbora eta lekuko zenbait taburen
gainbegiratua izan da, egokitu ahal zaizkion xalotasun eufemismoak
errefusatzen dituen subjektu batek egina (hartarako, ezgai), haren
jarduna eztikeriarik gabe baldadiñotzat [alfer samar] hartzen duena,
hizkera tradizionalak, valleinclaniarrak definituriko termino zehatz
hau neure eginez.
212
Xavier Queipo
Tabua
afektiboa
Biologian eta Medizina eta Kirurgian lizentziatua Santiago
Konpostelako Unibertsitatean. 1989tik Bruselan bizi da eta
bertan lan egiten du, bere iharduera profesionala garatuz.
1990etik galegoz idatzi eta argitaratzen du, erregularki.
Izenburu argitaratuak, bakarkako liburuak: “Artico e
outros mares” (Edizio positiboak, narratiba laburra, 1990,
narratiba arloan Espainiar Kritikaren Saria. Bada
portugeserazko itzulpena, 1998koa. Frantsesera itzultzen ari
dira); · “Diarios dun nómada” (Edizio positiboak, egunkariak,
1993); “Ringside” (Sotelo Blanco Edizioak, ipuinak, 1994);
“Contornos: Apuntes de filosofia natural” (Xerais de Galicia Edizioak,
mikrosaiakerak, 1995); “O Paso do Noroeste” (Sotelo Blanco Edizioak,
eleberria, 1996; Garcia Barros eleberri saria,); “Mundiños” (Xerais de
Galícia Edizioak, mikrosaiakerak, 1997); “Malaria sentimental” (Sotelo
Blanco Edizioak, eleberria, 1999); “Manual de Instruccións” (Xerais de
Galicia Edizioak, mikrosaiakerak, 1999); “Papaventos” (Xerais de Galícia
Edizioak, eleberria, 2001, bada portugeserazko itzulpena, 2003 Deriva
Edizioak-en); “Nos dominios de Leviatán” (Pontebedrako aldundiaren
“Tambo” bilduman, poesia, 2001); “O ladrón de esperma” (Xerais de
Galícia Edizioak, ipuinak, 2001, narratibako Cafe Dublín saria); “Os ciclos
do bambú” (Galaxia Argitaletxea, ipuinak, 2003, portugeserazko itzulpena
Deriva edizioak-en); “Glosarios” (Espiral Maior Edizioak, poesia, 2004) eta
“O Espello i el Dragón” (Xerais de Galícia Edizioak, haur literatura, 2004).
Frantseseratik itzulpenak (elkarlanean eginak): “Mon valet et moi” eta
“Cytomegalovirus”, Hervé Guivert-ena; “Le Periple de Baldassare”, Amin
Maalouf-ena.
Ingeleratik: “Typhoon”, Joseph Conrad-ena; “Ulysses”, James Joyceena (azken hau elkarleanean).
Liburu kolektiboak: “Manual e escolma do relato galego”; “Berra
liberdade”; “Narradores de cine” ; “Unha liña no ceo” ; “Minirrelatos” ;
“Galicia a través do espello” ; “Materia prima” ; “Na radio”; “Sempremar:
cultura contra a burla negra” , “Olladas Oceánicas na Arte
Contemporánea” eta “No País de Nunca Máis” .
213
214
Tabua eta
harremanak
Xavier Queipo
Y contra marea y viento remaré. Hasta la otra orilla…
Severo SARDUY,
“Un testigo perenne y dilatado”
Aurkezpena
Hitzaldi honen gaia proposatu zidatenean intzestuaz hitz egitea
pentsatu nuen, tabu unibertsala bailitzan, honen jatorriez eta
askotariko azalpenez eta Freud abiapuntutzat hartuz, antropologo
ezagunenen eskutik bidaiatuko nintzela, esate baterako, Malinowski,
Levi-Strauss edo Marvin Harris-en eskutik. Baina, aurreko
asteburuan, Bruselaseko kafetegi batean egunkaria irakurtzen ari
nintzela, nazioarteko berriak ikustatzean, Hiesaren aurka Toronton
egindako kongresu baten berri izan nuen. Orduan, gaixotasun hura
pare bat tabuekin harremandu nuen; batetik, preserbatiboaren
erabileraren tabua, oraindik ere Afrikako zenbait lekutan indarrean
dagoena, esate baterako, Zanzibar uhartean, edo bestetik,
homosexualitatearen tabua, hainbat estatutan lege-aldaketak egon
badira ere, Estatu espainolean, besteak beste, gure mendebaleko
gizartean indarrean jarraitzen du eta baita gure balioen sistematik
urrunduriko beste gizarte batzuetan ere. Moral bikoitzean, itxurakerian, esamoldeetan, sarritan sentituriko agresibitatean indarrean
dagoena. Hartara, nigandik ez zela espero kultur antropologiaren
inguruko irakaspena, baizik eta, agian, zer edo zer literarioagoa,
izan ere, idazleen arteko bilkura da, eta ez da zilbor-sinposio horietariko bat, antropologiaren edo botanikaren inguruan, hari-teoria
gaitzat duena edo nanoteknologia gaitzat duena. Etxera iristean
–euria ari zuen, eta halakoek lagundu egiten dute beti–, beharbada
ia loturarik ez duten ohar hauek idatzi nituen, hasieran egindako
hausnarketa horren harira tabu moderno bati helduz, XX. mende
215
amaierako legenarra. Hari batetik tiraka aritu nintzen labirintoaren
erdigunearekin topo egin arte. Orain hementxe nago, idazten, neure
buruari galderak eginez, Godoten esperoan, Ariadnaren hariarekin
topo egitearen zain.
Harremanezko tabuen sailkapen (hipotetikoa)
Egoera hauetan nire formakuntza zientifikoa azalarazi ohi da eta
aurrera egiten lagunduko didan sailkapenen bat zirriborratzeko
saioa egiten dut, hastapeneko gidoi moduko bat, mota edo tipologien
araberako banaketaren bat. Ondoren, estu-estuki jarraitzen dut
sailkapen hauxe, edo beste bide batzuk aztertu egiten ditut, ez beti
bide ziurretan zehar, kausalitate-espiral batean murgilduz edota
alderdiren bat goretsiz beste batzuk ahazteko. Sailkapenak abiatzeko
ziurtasuna eskaintzen dit, nahiz eta sailkapen enpirikoa izan eta
norberak egindakoa, kasu honetan bezalatsu, eta hartara, gizarte
zientziak disziplina pribilegiatu modura duen edonork hankaz gora
utz balezake ere. Tabu hauetariko askok, akaso guztiak, erlijioarekin
loturik daude, totem-aren ideiarekin, sakratuaren ukatze edo
iraintzearekin zerikusia dute, zuzenean nahiz zeharka, espeziearen
biziraupen eta irauteari dagozkion, edota jazarpen nahiz jabetza
modura ulerturiko sexuaren deskribapenari dagozkion sinesmen
enpirikoi loturik.
Beraz, gidoi bezala erabiliko dudan honako sailkapen hau
proposatzen dut:
• Espirituari dagokion tabua: Jainkoarekiko eta arbasoekiko
harremana
• Sarbide-tabua: kontaktu fisikoa eta ahoskatzen ez diren hitzak
• Guraso-harremanei dagokion tabua: lehen edo bigarren mailako
intzestua
• Zenbaki-tabua: bitik haratago, tabuaren haustura
• Leku-tabua: baserriko ohea, gurasoen ohea, leku sakratuetan,
itsasoan…
• Espezie-tabua: animaliak, banpiroak, otso-gizonak, deabruak
harturikoak…
• Denbora-tabua: sabelondoko koarentena, bijilia eta abstinentzia garaietan, pubertaro aurreko garaietan edo oso adin ezberdinetako banakoen artean.
Atalen arabera, askotariko erregistroak erabiltzea baimenduko
didazuelakoan naiz; batzuetan, esperientzia pertsonalak izango ditut
216
mintzagai (lotsarik gabe adierazteko gai naizen horietan), beste
zenbaitetan, irakurketa edo behaketa pertsonaletan oinarrituriko
hausnarketak izango ditut abiapuntu, eta beste zenbaitetan, neure
idazle senari erantzuten dion birsortze fantastikoan murgilduko
naiz.
Espirituari dagokion tabua:
Jainkoarekiko eta arbasoekiko harremana
Harreman mistikoa susmagarri begiratu ohi da, edo baita heresia
bailitz bezala, kasuak kasu. Bat-egite mistikoa sarritan sexualitatetik hurbil egon ohi da, eta bereziki orgasmotik hurbil, eta
tabuaren ukatzea izan ohi da lehen erreakzioa. Zenbait erlijiotan ez
da posible Jainkoaren izena ahoskatu edo izendatzea, gehiegizko
intimitatetzat jotzen baita, totem-aren ukatzetzat, antropologoek
ohartarazi bezala, tabuaren jatorrian dagoena.
Zinema erreferentziatzat hartuz, nork ez dio iritzi deabruak
gorputz baten jabe egiteari, “The exorcist” filmean gertatu bezala,
oinarrizko tabuaren haustura, totem-ari dagokiona, totem-a ukatu
egin delako, bere aurkariarekin bat-egin izanagatik, zentzua ematen
eta men egitea ukatzen.
Ekialdeko adierazpen erlijiosoetan espirituekin, arbasoekin
izandako harremanek berebiziko garrantzia dute, esaterako,
budismoari edo taoismoari loturikoak, jainkoak izango balira bezala
gurtzen direlarik. Gure gizartean ere halakoak gertatzen dira. Gure
familian bazterturik zeuden arbasoen izenak debeku mota berezia
izateraino, eta haiekiko nire harremanak, ume galdetzaile eta
inkorfomista izatea berresten zuen. Guzti-guztiak hitz egin behar
zen, klaneko kide guztiak izendatu beha ziren, eta horrela ez bazen,
hala ez egitearen arrazoiak azaldu behar ziren, bestela, heriotzaren
eta ahanzturaren ostrazismo bikoitzera kondenatuko ziren. Urteek
aurrera egitean, haietaz zergatik ez zen hitz egiten jakin nuen: bere
buruaz beste egin zutelako (suizidioaren tabua, muturreko
indarkeriaren tabua, itxaropena ukatzearen tabua, sakratuaren
ukatzearen tabua), edo ez bueltatzeko emigratu egin zutelako, haien
jokabide edo ideiengatik klanetik kanporatuak izan zirelako (Gerra
Zibila eta haren isiltasun-ajeak), otsoen modura akosaturik mendian
hil zirelako (gerrilla, eta familia-hausturaren tabua), esanezinezko
sufrimendu batek isilarazi zituelako (gaixotasun lotsagarri edo
ezezagunak jota, tropikoetan eginiko egonaldi baten ondoren).
Urratzea haien bizitzak kontatzea izango da, birsortzea, izen eta
irudi eman hitz idatziaren bitartez. Noiz edo noiz egingo dut. Espero
dut.
217
Sarbide-tabua: kontaktu fisikoa eta ahoskatzen ez diren hitzak
Debekuaz dudan lehen oroitzapena, akaso, ukimenari dagokio, eta
ondoren, hitzari. Ukitu ezin ziren gauzak eta pertsonak, ahoskatu
ezin ziren hitzak. Oroitzapen tristeak dira, ulertezinak diren
debekuenak, arrazoitzen ez zuten helduenak, mantra salutiferoen
modura egiak errepikatzen zituztenak. Gauzak horrela ziren
betidanik, mundua mundu zenetik eta ezin ziren pobreak ukitu edo
gaixoak, oro har, ezezagunak ezin ziren ukitu eta are gutxiago
ijituak, nire haurtzaroan etnia alternatiboa zena, guretzat arrotza,
izua sorrarazten ziguna. Ahoskatu ezin ziren hitzak bazeuden,
bekatu zirenak edo heziketa txarraren adierazgarri zirenak. Guztiguztiek, uste dut, esperientzia ulertezin hori pasa dugu. Urteek
aurrera egitean, eufemismoaren teknika geure egiten dugu, ahoskatu
ezin den hori beste hitz batzuekin esateko teknika.
Guraso-harremanei dagokion tabua: intzestu kasuak
Intzestua tabu unibertsala dei daitekeena da. Levi-Straussek1
dioenez, naturatik kulturarako jauzia emateko oinarrizko pausoa
da intzestuaren debekua.
Bada pentsatzen duenik2 gizarteek haien biziraupenerako
aukerak areagotzeko estrategia modura hautatzen dutela intzestuaren tabua. Hartara, intzestuak eta exogamiak pareko arrazoi
justifikatua izango lukete populazio-genetikan “indar-hibrido”
modura ezagutzen dena.
Bada esaten duenik3, Freudek iradokitakoaren aurka, elkarrekin
hezi diren indibiduoen arteko irrika sexuala txikiagoa dela.
Westermack-en iritziz, gizakiek irrika sexualak agresibotzat ikasten
dituzte4, agresibitatea familia-harmoniaren aurkako izanik. Honen
1 Levi-Strauss, C; “Les structures élémentaires de la parenté”, Paris, Mouton
1967.
2 Arens, A; “The original sin: incest and its meanin”; Oxford University Press,
1986.
3 Westermack E; Histoire du mariage, Tome VI: Les théories de l’inceste, les
bases biologiques du mariage, trad. Fr., Paris, Payot, 1945.
4 Sarri entzuten da gizonak emakume-ehiztariak direla, eta emakumeak gizon-
irensleak direla.
218
ondorioa da exogamiaren nagusitasuna, aurre egiten zaien horiekin
elkartzearena, klanetik edo guraso-lineatik kanpo daudenak5.
Zenbait autorek lehen mailako intzestu eta bigarren mailako
intzestuen arteko bereizketa egiten dute. Lehen mailako intzestua,
faimiliaren nukleoan bertan gertatzen dena litzateke, eta bigarren
mailako intzestua, aldiz, hedaturiko familia ere kontuan hartzen
duena litzateke, A familiako kide bat B familiako kide batekin
lotzearen ondorioz, harremanetan jarri diren gainerako kideak ere
kontuan hartzen dituena (esate baterako, indibiduo baten eta haren
anaiaren emakumearen artean harremanak gertatzen direnean).
Bigarren mailako intzestu hauek ez dira hain tabu unibertsalak. Are
gehiago, zenbait gizartetan alarguna zenduaren anaiarekin
ezkontzera beharturik dago.
Zenbaki-tabua
Poliandria eta poliginea onartzen den gizarteetan ere (inoiz ez dira
araua, arrazoi ekonomiko edo sexuen arteko oreka numerikoa delaeta) pertsona batekin baino gehiagorekin aldi berean izandako
harreman sexualak ez dira naturaltzat hartzen eta tabu
kontsideratzen dira. Hau ez da naturala, baizik eta konbentzio
soziala, hala adierazten du gizon heterosexual askok izaten dituzten
fantasia sexualak, aldi berean bi emakumerekin maitasuna egiteko
fantasia, alegia. Horren ondorio dira, desira erreprimitu hori
birsortzen duten filme pornografikoen goraka, edo prostitutaetxeetan zerbitzu hauek duten eskaera handia. Kuriosoa da, baina
bikote homosexual maskulino zenbaitetan (hau emakumeen artean
gertatzen delako berririk ez dut, eta badakit bikote heterosexualetan
gertatzen dela, baina ez halako neurritan) gertatzen da urratze
bikoitza, tabuarekiko haustura muturrekoa. Hirukoteen praktikan.
Nor bere kabuz “infidelitatea”-ari aurre egin ordez (leialtasun
hitzarmen baten haustura modura ulerturikoa), bi bikotekideak
ligatzera batera joaten dira, hirugarren batekin esperientzia
partekatuz.
Neure iniziazio-sexualaren garaiko oroitzapenen artean, taldean
egindako masturbazio jarduna dago. Gutariko bakoitzak bere
txokotxoan egiten zuen, gainerako mutikoekin zirkulu bat eginez,
5 Sexu eta indarkeria arteko identifikazio hauxe bitxia da. Maisu japoniarrek,
haikuek naturaren harmoniaren ospatu behar dutela azpimarratzen dute,
indarkeriaz ez hitz egiteko aholkua emanez, maitasuna indarkeria-formatzat
hartuz.
219
baina ez zen onartzen, harrikatze eta ostrazismo zigorraren itzalean,
zeremoniako gainerako kideekin inolako ukitze-harremanik izatea.
Tabuaren urratze bat, baita bikoitza ere, azken batean, elizako
predikuek infernua eta osasunaren degradazioa agintzen zuten, bai
jardun horietan ibiltzen zirenentzat (masturbazioaren tabua,
hedonismoaren tabua, birsorkuntzarako gorderiko hazia galtzen
uztearena), bai jardun horretan publikoki ibiltzen zirenentzat
(erakusketaren tabua, edo exhibizionismoaren tabua) eta areago,
talde txikietan eta komunitate bereko (edo klan bereko) kideen
artean ibiltzen zirenentzat. Beharbada, ez zen urratze konszientea,
baizik eta sexualitaterako iniziatzea, taldean hain aditu ez ziren
kideak nerabezaroan sarrarazten laguntzeko, edo, gizonen artean
sarritan gertatu bezala, mutikoen arteko leiha ere bazena (leihakortasun erratua, izan ere, ahalik eta azkarren hazia botatzean
zetzan, esperientziak erakutsi bezala plazer gutxien ematen duena
izanik),
Leku-tabua
Suposatzen dut leku-zerrendak zerikusi handia duela norberaren
kulturarekin eta testuinguruarekin, baina laburki neure esperientzia
batzuren berri emango dut, ohitura ikasi baten ondorio bainoago,
feeling-aren ondorio direnak, hautemate baten ondorio. Beharbada,
hori izan zen, hautemate bat, edo zineman jasotako zenbait irudiren
emaitza edo nonbait entzundako esamesen oroitzapenetik berreskuraturikoak, eta oroimenaren labirinto elektrikoetan kokatu zena.
Kontua da, neure gurasoen etxean maitasuna egin nuen lehen aldi
hartan (haiek ez zuten behin ere jakin), haien ohea erabili beharrean,
zabalagoa zena eta jolas gimanastikoetarako aproposagoa zena,
neure ohetxoarekin konformatu egin nintzen, dimentsio txikiagoak
zituena. Bazegoen han taburik, lekua sakratutzat hartzearen ondorio,
maitatu edo gorrotaturiko totemaren irudi paradoxala (guzti-guztiek
igaro ditugu gurasoenganako maitasun/gorroto aldiak). Denborak
aurrera egitean, tabu horixe hedatu egin zen, gainera, bikotekidearen
ohera.
Zentzu berean, berehala ulertu nuen leku sakratuetan maitasuna
egitea tabua zela, izan hauek neure inguruan nagusi zen
erlijioarenak, izan monumentu megalitikoetan, izan Afrika erdiko
Kolotiala baso sakratuan6.
6 Perrigault, Jean; L’enfer des noires (cannibalisme et fétichisme dans la brousse;
Nouvelle librairie française, Paris 1932).
220
Neure egoerak itsasoan denbora luzez egotera behartu ninduenean
gelako atea zabalik uzten ikasi nuen, atearen atzetik debekaturiko
zer edo zer gertatzen ari zelako susmoa ekiditeko.
Espezie-tabua
Nork ez du susmatu, noizbait, etxe-animalia zenbaitek jabeekin
adiskidetasun samurraz haratagoko harremana zutenik, partzelasexual bilakatu zirenik. Nori ez zaio burura etorri arau urratzerik,
tabuaren hausturarik, gaueko jauntxoen eta haien desira-objektu
zirenen artean harremanak iradokitzean, izan horiek sexu bereko
nahiz ez; esate baterako, Bram Stocker-en Drakula moduko klasiko
bat irakurtzean, edo Anne Rice-ren liburu bat irakurtzean, edo
banpiro-pelikula bat ikustean; beharbada paradigma garaikidea
“Interview with a vampire” dugu. Eta zinemarekin segituz, Jean
Cocteau-ren “La Belle et la Bête” pelikula ere urratzailea da; baita
Nacked Lunch ere, azken hau “beat generation”-eko kide den
William S. Burroughs-en sosegurik gabeko narrazio batean
oinarrituriko kultuzko filmea. Literaturan eta zineman kasuak
ugariak dira, izan esplizitoagoak edo ez, baina guzti-guztiak espezien
arteko harremanek sortzen duten interes eta misterioaren
adierazgarri dira, edonola ere, animalia-erreinuan ezagunak direnak
espezien arteko hibridazioa gertatzen baita, edota zientzia-fikziozko
fantasietan, zeinetan ohikoak diren planeta eta galaxia diferenteetako espezien arteko loturen inguruko erreferentziak, Star Trek
sagan gertatu bezala.
Denbora-tabua
Denbora, bere alde bikoitzean ulerturik, hau da, adinari begiratuz,
edota ego, subjektuaren bizitzaren aldi berezi bati begiratuz. Gure
kulturako (eta baita beste zenbaitetako) ohitura batzuk ezagun dira;
erditze ondoren edo koarentenan bikoteen arteko harremanen
ukatzea, emakumeek erditu ondoren mindurik daudelakoan. Zenbait
kulturetan, tabuak nolabait irauten du, baina, gizonak urra dezake,
haren bikotea koarentenan dagoenean beste emakume batzuekin
harremanak izan baititzake. Denboraldi edo sasoi jakin bateko
debekuz dihardugula, Garizumak iraun bitartean harreman sexualak
izatearen debekuaren jatorrian dago Eliza katolikoak, eta baita urte
erlijiosoaren bestelako debekuetan ere.
Onarpen-adinaren aurreko sexua zeharo debekaturik dago,
naturala ez delakoan eta potentzialki traumatikoa delakoan.
Ohikoak dira, dena dela, aura honen urratze partzialak: esate
221
baterako, ume eta zaintzaileen (maskulinoa edo femeninoa) arteko
nola-halako harreman erotikoak. Ohikoak dira, halaber, klan bereko
umeen arteko esperientzia erotikoak, lehengusu artean jolasean
dabiltzala, eta berotzerik eta libidoaren irriken esnatze hasiberririk
antzematen dute. Eta akaso, taburik unibertsalenetarikoa heldu eta
umeen arteko harremanak dira, familia barruan nolabait onartuak
(familia barruko intzestu harremanak askotan ezkutatu egiten dira)
eta familiatik kanpo gertatzean aberraziorik handiena balitz bezala
gaitzesturik.
Helduaroan, kultura askotan (gurean, kasu) birsorkuntza aldian
ez den emakume baten eta gizon baten arteko harremana tabua da.
Azalpen biologikoa du, izan ere, populazioak birsortzaile bat galduko
luke hazia eremu agorrean ereingo lukeena.
Urratzea. Teseoren mito birsortuaren adibidea eta desiren labirintoa
Eta gizakiaren eboluzioa, espezie eta indibiduo bezala, tabuen
gainditzea baino ez balitz, totemaren ukatzea, sakratuaren ukatzea,
ukiezinaren ukatzea, azalduezinaren ukatzea? Eta literaturaren
funtzioa mundua ulertzearena baino ez balitz, mundua azaltzearena?
Ez al gabiltza guztiok, akaso, bilaketa etengabe horretan? Ez al da
horrexegatik, due to that permanent quest, idatzi gabe ezin garela
bizi, mundua azaltzeko saiorik egin gabe, gurea eta besterena, eta
ez al da horrexegatik, due to that permanent quest, Cortazarrek “El
otro lado” deiturikoaren bilaketara deitzen gaituela?
“Beste alde” hori urratzean legoke, uste denaren eta uste ez
denaren urratzea, intrigatzen edo harritzen gaituenaren urratzea.
Bataillek7 seinalaturiko hiru urratzeetatik (pentsamentu propioa,
erotismoa eta heriotza) bat baino ez du irauten indar-biziz. Nahikoa
onarturiko urratzeak dira blasfemia, homosexualitatea, sadismoa,
masokismoa, intzestua eta heriotza. Burgesiak onartzen ez duen
bakar hori, pentsamentuak pentsamenduaz pentsatu ahal izatearen
ideia da, hizkuntzak hizkuntzaz hitz egin ahal izatea, egile batek
zenbaitetaz hitz egin beharrean zerbait idaztea, Joycek proposatu
bezala sakratua aurkariarekin eginiko urtzea da, Yin-a Yang-arekin.
Yin-a itzalaren, hotzaren, feminitatearen printzipioa da, izakiak
pausatzera deitzen ditu, pasibitatera; Yang-a, argiaren, beroaren,
maskulinitatearen printzipioa da, energia zabaltzera deitzen ditu,
jardunera eta baita agresibitatera ere. Aurkarien erabateko
7 Severo Sarduyk aipatua Escrito sobre un cuerpo, in Obras Completas, tomo
II; ALLCA XX/Ediciones UNESCO, Madril 1999.
222
deuseztatzea etorri aurretik, urratzeak sortzen du bakar-bakarrik
esfera batetik besterako pasabidea. Severo Sadismoa, esaterako,
Severo Sarduy-ri hain maite zaion adibide bat jartzearren, neure
egilerik gogokoena ahaztuetarik, dueluaren jardun mailako
baieztapena da. Loturaren erretorikarekin, agresibitate sadikoa
“beste”aren baieztapena litzateke, pasibitate hutsa, yin absolutua.
Loturaren erretorika, korapiloaren erretorika, erritualaren erretorika
eta entseaturiko milaka posizioek “bestea” gabetu egiten dute, eta
beraz, sadikoari eskumen guztiak berreskurarazten dizkiote,
absolutu posiblearen hastapenetako egoerara itzularazten dute,
askatzen dute, “deslotzen” dute.
Sar gaitezen mitologiaren eremu labaikorrean, eremu honi egotzi
izan baitzaio totemen jatorria eta hortaz, aurkarien jatorria, tabuen
jatorria. Kretako labirintoaren mitoa baino ezagunagoarik ez da
Mendebalean, Teseo heroiaren eta Minotauro zitalaren arteko aurrez
aurrekoa irudikatzen duena. Pixkanaka joan gaitezen. Gizon eta
animalien arteko harremana badago, bikoiztasun kasu partikularra
baino ez dena, aurkarien bat-egitearen ukatzea (ederra eta piztia),
kasu jakin honetan ar-ederra eta eme-piztia. Aldi berean, berdinen
arteko bat-egitearen ukatzea dago (heroe mendekatzailea, Teseo eta
hilketaren bitartez indarkeriaren tabua hautsiko duen arra,
Minotauro). Ostrazismora kondenaturiko Minotaurok bizi duen
inkomunikazioaren tabua ere badago, itxita bizitzera kondenaturik,
bere arbasoen orroa ez beste hizkuntzarik erabiltzera beharturik.
Horrela, mitologia ia unibertsalak diren tabuan jatorri modura uler
daiteke; bestialismoa, homosexualitatea, hilketa, traidoreak, gaixoak,
izurritsuak kondenatzen dituenak bazterkeriara.
Nola eskuratu, bada, labirintotik bizirik eta berriturik ateratzeko
bidea erakutsiko digun Ariadnaren haria? Nola ez eskuratu? Agian,
hari gorria odolaren haria da, irrika primarioenen haria, gure
animalia-izaeratik urrundu eta gure giza-izaerara hurbilarazten
gaituena.
Utz iezadazue, beraz, urratze baterako saioa egin dezadan,
kontaturiko istorioa molda dezadan, mitoa molda dezadan,
labirintoa nik neuk ikusi bezala birsor dezadan, taburik handienari
birsortzeko tentazioari ihes egin ez diezaiodan, mundu paralelo bat
sortzeari.
LABIRINTO(AREN NOSTALGIA): prosopoema
I. Erdiko esferatik, cocoon germina baten modura, Minotauroren
irudi ispilatua sortzen da, gogaiturik, labirintoen hormen
223
ertzetatik ibiltzen da. Itzalaren atzetik buru boteretsua, aradarduna eta masailezur itzelak, mutur luzekoa eta belarri
geldoak. Zezen-buruaren ondotik, arbasoen uro edo kimera ezin
hobe dena, gizonkote ilustratuaren gorputza agertzen da,
Ekialdetik etorritako zeta onenekin jantzitakoa, egunen gelatina
bazter batean marrazten duenarena. Paper-biribilkia darama
eskuan eta bertatik Pertsiako bederatzi jakintsuen tratatuetatik
ateratako matrak, sutrak eta sententziak deklamatuz doa.
II. Artabro muinoa bilakatu den suzko menditik Fraga de
Robelletik beherantz da, pagadi eta zuhamuxketan zehar, Ariadna
printzesa. Ioseko Jauregi Asmatuetako lorategietarantz doa,
Sakratuen Labirintoaren bila. Eskuan darama gorriz tintaturiko
harilkoa zabalduz doa pasabide malkartsuaren lurretik, basoaren
gorenetik Adeuses Ibaiaren ertzera doana. Heltzear dela,
artegaturik leku guztietara begiratu egiten du, Teseo
mendekatzailearen bila, mezulariaren belar sukartsuetan suz eta
burdinaz idatziriko herra marruz, berehalako agerpena adierazi
zuena.
III. Ibaiaren ildoa hartzen duten adarretatik bide eginez, Teseo
heltzen da enbor-baltsa batean. Brankan pertika trebetasunez
ibiltzen du, txopan bere zerbitzari batek, Aleofanek, lema
sostengatzen duen bitartean, jabearen agindu guztiei men eginez.
Teseok tinko begiratzen dio Ariadna ederrari, eta odoletan
injektaturiko begiek banatzen dituen airea erretzen dutela dirudi.
Oihu egiten du soinu eroz arrabio eta igelaz ernaraziz, angulei
eta lupiei ihes eginaraziz, urretxindorrak, buztanikarak,
txolarreak izutuz. Guztiaren eta guztien kontra juramentuak
esaten ditu, mehatxuak biribilkatuz, gorroto-lepoko batean
harritxoak biribilkatzen dituenare antzera. Azkenean, uretan
zipriztinak eginez beheratu zen. Ur-jauzian oin bat jartzen du eta
lurrak dardara egiten du, haren zimentuetan izuturik titanaren
indar itzela dela eta.
IV. Labirintotik marruma erantzuna sortzen da: ulertezin,
zizakatu, karkaxa eta odolbilduz beteriko eztarrian sorturikoa.
Adeuses ibaiko oholetan isiltasun trinkoa dago, begirada
beldurtiak gurutzatuz, harrixken arteko txinparta. Ezkerreko
eskuan babesa, eskubiko eskuan ezpata disdiratsua, Teseok
Ariadna zabalduriko harilkoari uko egiten dio. Mila bider
entseaturiko zakarkeriaz ileetatik tira egin eta ibaiertzeko
hondarrean botatzen du. Labirintotik marruma izugarria heltzen
224
da, ogiban den ahosabaian burrunbatzen duen haizea. Ariadna,
Teseo abiatzen dela ikusten duelarik, heroiaren manerak eginez
berritu egiten da.
V. Babesa eta ezkutua finkatuz, Anatoliako azti batzuk
oparituriko talisman diren zilarrezko besokoek pultsua babestuz,
ezpataz eta ausardiaz armaturik, Teseo Sekretuen Labirintoetako
korridoretan barrena sartzen da. Ariadna, berriro ere, harilkoa
onartzeko saioa egiten du, irteerako giltza eman behar diona.
Teseok uko egiten dio opariari neskatoari berriro ere birao eginez,
eta neskatoak ez du ulertzen zer gertatzen den: zein da Teseo
arrotz hori, zer nahi du, edo nahi izan du, edo nahi izango du,
jakintsuek sarritan kontatu zioten patuaren, hariaren eramalearen, historia aldatu nahi ote zuen?
VI. Bitartean, Minotauro lurrean esertzen da eztarria estutuz,
gainezka eta pultsuka odolez ari zena. Lur lauzatuan aurrera
egiten duten pausoak entzuten dira. Hegodun izaki bat, peng bat
edo roc hegazti bat, atzapar zaurgarri eta moko okertu eta itzela
duena, ehundaka hegazti harraparien artetik hegalaldia abian
jartzen du, hegaldien eta lumen nahastez, eta beleen zurrunbiloaz
airea betetzen dutenak. Behean, huntz artean, norbait, beharbada
Patuaren Iturrietako Sugeak, esferaren erdigunerantz Teseoren
urratsak gidatzeko seinaleak utzi zituen, non Minotauro babesten
den, kimera sublimea.
VI. Heroe eta titanen historian ez kontaturiko haria. Gertaturikoa
ikusi baino ez dago, hautaturikoen arbasoen errukiz eramana,
Teseok Minotauro laguntzen du, eta honek hasperen eta laztan
artean jasotzen du. Kanpoan, Fraga de Robelle-n, Ioseko Jauregi
Asmatuan, guztiek mespretxatua eta ulertezintasunean galduta,
eta izan ez zenaren osasunean galduta, Ariadnak heriotzarekiko
gogoa galdu egiten du, eta nahasi-nahasi eginda, emakumekantuak eta eskolako kantuak errezitatzeari ekiten dio. Sekretuen
Labirintoan, azkenean, arrotzen arteko maitasuna sortzen da,
arrazaz eta estirpez hain ezberdinak direnen arteko maitasuna.
Historiak bere buruari kiribil egiten dio, eta ez da kontatu ziguten
bezala, baizik eta bestelakoa.
Horra hor labirintoaren mitoaren urratze txiki bat, hilketa
(Minotauro erasotzen duen hegaztia), bestialismoa (gizon eta zezen
arteko maitasun erotikoa), indarkeria (Teseok Ariadna mespretxatzen du), homosexualitatea (Teseo eta Minotauro arteko laztanak),
225
kimera baten existentzia (animalia-collage modura ulerturik),
konbentzioak urratzen dituzte eta norbanakoaren askatasunaren
mugak hedatzen dituzte.
Ohartuko zineten bezala, askotan organu sexualei, egoera jakin
batzuei, eginiko erreferentzia esplizituak ekidin ditut, tabu
kontsideraturiko termino batzuen deskribapenean gehiegi sartu
gabe, itxurak gorde nahi izanez gero ahoskatu ezin diren hitzak.
Hitz tabu horiek, existitzen direnak, errealitate bati dagozkionak,
sarritan desira bat adierazten dutenak, eufemismoek ordezkatu
dituzte haien borondatez, baita batzuetan modu derrigortuan ere.
Horra hor hizkuntza hipokritaren jabekuntza gogorra (LeviStraussen hitzak geure eginez, naturatik kulturarako igarotzea).
Honaino heltzerakoan zenbait harreman-tabu ezagun ahaztu
nituela konturatu nintzen: hilotzen profanazioa, tortura, voyeurismoa, berezi-bereziki hurbilen arteko jardun sexuala behatzeari
dagokiona, eta baita nork bere buruarekin izan ditzakeen eskizofrenia harremanak ere. Neure asmoa ez zen totalizatzailea izatea
(guzti-guztiak aipatzea, unibertsoa hedapenaren bitartez definitzea)
baizik eta ulertzen saiatzea, mota eta kategoriak definitzen saiatzea,
zenbait adibide paradigmatiko gogora ekarriz (definitu, beraz,
unibertsoa ulermenaren bitartez). Ez dakit asmatu ote dudan.
Neure aldetik beste ezer ere ez, agurtu egiten naiz. Urra itzazue
zeuen tabuak, hala nahi izanez gero, eta izan zaitezten zoriontsu eta
diferente. Eskerrik asko.
226
Isidro Novo
Tabu
estetikoa
Itsastarra, Isidro Novo Lugon jaio zen aurreko
mendearen erdialdean patroiaren egunean berbena
hastear zen orduan. Salbuespenak salbuespen, jaio
zen hirian bizi izan da, utzi zutenera arteko
ikasketak egin zituen bertan eta askotariko lanak
egin zituen bertan: liburu saltzaile, elikatzeko
produktuen saltzaile, administrari, tabernari…
Idatzian eginiko lehen urratsak gazteleraz izan
ziren, baina identitatearen kontzientziaz
jabetzerakoan, galegoa bilakatzen da haren
hizkuntza bakarra eta borondatezkoa. Teaza da
brétema, O Barco De Vapor sailean publikatu zena
94. urtean izan zen haren lehen bakarkako
argitarapena. Por unha presa de machacantes
western komikoak jarraitu zion, eta urte horretan
bertan argitaratu ziren Carne de Can, zortzi
narrazioetako bilduma izaera dramatikoduna eta
baita Dende unha nada núa poema liburua. Bi urte
beranduago, 99. urtean, Antollos de Eimarmena
agertzen da, oraingoan ere narratiba laburra eta
lau urte argitaratu gabe igaro ondoren, agertu ziren
hurrenez hurren, honako nobela hauek: Súa de si,
Rosa lenta eta Un escuro rumor tralo silencio.
Haren hirian artisau-ardoa dastatzeko gida ere
argitaratu zuen (Guía do bebercio lugués- 92 eta 95).
Círculo Líticos taldeko partaideetariko bat da eta
honako ikuskizun aldarrikatzaileetan parte hartu
zuen: Viva Palestina! Eta A maré das negras ondas.
227
228
Gure
ilunpeak
Isidro Novo
Proposatzen zaidanaren harira, honako hau esango dut: idatzi hau
egiten ari naizenean Galizian, garai hurbiletan oroitu ez bezala, ikaragarrizko sute pila daude, berariaz pizturikoak eta kriminalak, eta
horregatik, une honetan zaila egingo litzaidake oso suaren apologiaren bat idaztea. Halaber, benetan gustu txarrekoa irudituko litzaidake baten batek sugarrak protagonistatzat dituen zirikadaren
bat kontatzea. Niretzat, ikuskera mirifikoaren arabera, sua behinbehinekotasunez tabua den gaia da. Estetikoki gaur egun mespretxagarria iruditzen zait. Baina, nire pertsonarengan mugatu gabe
ere, kontua da, ez dela beharrezkoa oinaze baten edo trauma baten
bitartekotza ere kontu jakinen bat gozakaitza, deserosoa edo besterik gabe desordukoa dela kontsideratzeko. Celestino Fernández
de la Vega Lugoko filosofoaren O segredo do humor [Umorearen sekretua] liburuaren hitzaurreko lehen hitzak honako galdera hau
egiteko dira: “Umoreaz hitz egin al daiteke?”. Eta galdera hau egin
ondoren, honako hau azaltzen du: “…guzti-guztiek ez dituzte begiko, sineskeria “zientifisten” garai honetan, gai eta ikertze desinterasatuak, eta itxuraz, alferrikakoak”.
Ez da beharrezkoa inolako arrazoi transzendenterik idatzian une
konkretu batean joera bat gailentzeko eta beste batzuk ezkutuan
geratzeko; moda literarioak, oztoporik ez dagoenean, gainerako
modak bezalakoak dira, eta horrela, 80ko urteetan Ricardo Carvalho
Calerok, Mª Xosé Queizénen Amantia poemaren iruzkina egitearekin
batera, honako hau dio: garai hartan Galizian nobela historikoa
modan zegoela zioen, eta ez autarkia literarioa. Herodoto ez beste
guztia oharkabean igarotzen zen, edo narratibaren eremuan
ikusezina zen. Baina Cilistro jakitunak bere liburua zabaltzen duen
galdera egiten zuen unean, bazegoen Galizian eta baita Estatu osoan
ere buru aurrerakoiarentzat eremu politikoan jarduteko abagunerik
ez zegoen kasik, isilik egon nahi ez bazuen behintzat, eta ideien
adierazpenak berak debekaturiko zer edo zer bezala onartu nahi ez
229
bazuen. Lugoarraren saiakeraren argitaratu baino urtebete lehenago,
Celso Emilio Ferreiroren poema-bildumak Longa noite de pedra-k
[Harrizko gau luzea] ikusi zuen argia, izenburu enblematikoduna,
garaia bera argiki iradokitzen duena. Garai hartan tabua bera
sarritan estetika bera zen. Ustekabeko literatura sortzen ari zen
–batez ere poesia–, edertasun subjektiboaren bilaketa funtsezkotzat
jotzen ez zuena, izan ere, guztiontzat posible zen edertasun
komunaren alde borrokatzeko unea zela kontsieratzen zen, zilegi
zen edertasun bakarraren alde; Askatasunaren alde borrokatzen zen.
Garai horretan eraginkortasun persuasiboa bilatzen zen, eta
igorpenari dagokionez, ahozkoaren moldera jokatzen zuen idatzia
bilatzen zen. Bere garaian sozial-errealismoa deiturikoa izan zen,
nahiz eta sozial-erromantizismoa deitzea nahiago duten autoreak
egon. Zorionez, derrigorturiko ilunpe garai hori igaro ondoren,
literatura galegoak bere argitasuna berreskuratu zuen eta beharbada
asebeterik zegoelako edo denbora luze batez gure herriko literatura
intimoaren eta existentzialaren bandera haizaratu zuen, denbora
luzez beharraren beharraz eginiko molde hura tabu bihurtuz. Gaur
egun patxadaz berraztertzeko garaia da, nahiz eta molde hark
irudirik eta joko literariorik ez izan (zuen funtzioa zela-eta egokiak
ez zirenak), ez da dudarik, badira berrirakurtzekoak diren obra
dezente, zirraragarriak direnak nahiz eta egileak mezuaren esentziaz
gehiago arduratu mezua igortzeko formaren edertasunaz baino.
Aipaturiko Celso Emilioren ahotsa litzateke entzungarriena, baina,
halaber, jende gazteagoa ere aertu zen mundu literarioan korronte
sozial-errealista horri jarraituz, esate baterako, Lois Diéguez,
Margarida Ledo, Darío Xoán Cabana edo Heriberto Bens heteronimo
ferriniarra, garai hartako sonatuenak baino ez aipatzearren.
Gure literaturaren garai honetara eginiko hurbilketa baliatu nahi
dut beste mota batetako tabu bat aipatzeko, bestelako autozentsura
estetikoa, hainbat autorek hizkuntzaren alorrean egin zutenak.
Aipatzen ari garen garai honetakoa bakarrik ez den autozentsura,
baizik eta belaunaldi literario guztietan emandakoa, hizkuntza
baztertu edota hizkuntza ilegalean idazteagatik ez zuten eredu
normatiborik izateko aukerarik izan. “Hiperenxebrismo” [hipergarbizalekeria] deitu izan den fenomenoa da. Egile galegoa,
hizkuntzarekiko harro, duin, maitale, bere maitea suntsitu nahi izan
duen horrengandik hainbeste urrundu nahi duenez, hizkuntza
inbaditzailearekiko edozein bat-etortze onartzea kosta egiten zaio,
eta hauengandik ihes egiten du izurria bailiran. “Cadeirádego”
esateko gai da “catedrático”-ren ordez, edota “oficiña” “oficina”ren ordez. Gaur egun, jarrera hau linguistikoki bizioa kontsideratzen
da, baina, nik neuk uste dut ezinikusi arrazoitua zela.
230
Ezinikusi hau ez zuen sortu bakar-bakarrik koarenten
madarikatu horrek, duela gutxi berreskuraturiko gure hizkuntza
berriro ere prekarietate eta marginalitatera eraman zuenak. Izan
ere, tabuak hizpide izanik, ez zen tabua izan, hitzaren zentzurik
zabalenean, gure hizkuntza idatzietatik erbesteratu izana hiru
mendetan zehar? Ez al zen tabua izan, maila estetikoan hitz eginda,
gau mendeaniztasun horretan agertu ziren galegoz idatziriko testu
gutxi horietatik gehienak gazteleraz idatziriko obretan izatea, hura
irrigarri utzi eta haien kontura barre egiteko, jende umil eta
ezjakinen ahotan ezartzen baitzen beti? Beharbada ziri literario
horien egileei honako hau galdetu beharko litzaieke: ez al zen
irrigarriagoa eta lausengariagoa haiek kultura eta hizkuntza bati
egindako basailutza indarrez ezarritakoari. Ziur asko, garai ilun
haietako lanik duinenak Feijoo, Sarmiento eta Sobreira apaizek
eginak ditugu, XVIII. mendeko pasadizokoak direnak hirurak ala
hirurak.
Egia esateko, gure hizkuntzaren maitale dena, edota justizia eta
berdintasunaren maitale den edonor gogobeteko du hurrengo
mendeko historia literarioak. Gure literatura idatzia berreskuratu
ez ezik, berreskuratze horren nortasun itzaltsu eta adierazgarriena
emakume bat da. Hartara, aldi berean bi tabu urratu ziren. Literatura
berriro agertzen da, eta emakumea agertzen da literaturaren eragile
aktibo, sorkuntzaren ekoizle. Rosaliaren esku sentsibletik, haren
edertasuna azpimarratzeko estilistarik onenaren esku berragertzen
da gure literatura.
Dena dela, ez litzateke bidezkoa bidean argiak pizten joan ziren
beste izan batzuk ez aipatzea, nahiz eta Cantares Gallegosen
egilearen mailarik lortu ez. Berpizte hoerretan izan zuten garrantziarik, besteak beste, Xoán Manuel Pintos, literatura galegoaren
izenbururik luzeena duen liburuaren egilea dena, honela otoitz egiten
duena: A gaita galega tocada polo gaiteiro ou sea Carta de Cristus
para ir deprendendo a ler, escribir e falar ben a lengua gallega e
aínda máis. Baita Pastor Díaz ere, nahiz eta ekarpen txikiagoa egin,
Franciso Antón poeta entzutetsua ere, Alberto Camino Sigües eta
bere anaiak, Díaz Robles, López de la Vega, eta nola ez, Benito
Vicceto eta Manuel Murgia, Galiziaren alde hainbat eta hainbat lan
egindakoak, euskaraz haien obraren zati txiki bat baino idatzi ez
bazuten ere. Lehenengoaren sorkuntza poetikoa batzuk baino ez
dira ezagutzen, A balada dos Montenegros, An cantiga dos borboriños eta O soño dunha noite de verao eta bigarrenaren kasuan, maite
eta defendatu zuen hizkuntzan testu bat baino ez da ezagutzen, Nena
das soidades izenburukoa. Pleiade guztitik Rosaliaren izena
sonatuena den garai horretan, ezin dira ahaztu oraindik ere gure
231
literaturan hainbeste lustre duten zenbait izen, batez ere Pondal eta
Curros, baina baita Marcial Valladares, López Ferreiro, Xesús
Rodriguez, Manuel Lois Vázque eta Valentín Lamas Carvajal, O tío
Marcos de Portela-ren sortzailea, galegoz osoki idatziriko lehen
egunkaria.
Haustura bikoitz horren berri ematea beharrezkoa iritzi diot, eta
halaber, denborak aurrera egin ahala gainditu beharreko kontuak
ere badirela ohartarazi nahi dut. Salbu gai folklorikoez hitz egiteko,
XIX. mende osoan zehar galegoz narrazioa idaztea tabua da, eta
inspirazio galegoko istorioak tratatzea ere tabua zen, narrazioak
luzeak zirenean. Rosalia bera dugu adierazpen horren adibide, bi
adibide jartzearren, La hija del mar edo El caballero de las botas
azules narrazioak ikusi bezala Cervantesen hizkuntzan idatzi zituen,
ez Esquiorenean. Sabuespen dira Marcial Valladaresen nobela,
Maxina ou a filla espuria eta baita Antonio López Ferreiroren A
Tecedeira de Bonaval izenburukoa.
Eta esan berri dudan hau gaur egungo egoerarekin lotzeko eta
neure hitzei amaia emateko, egun gure literaturan presente dagoen
tabu bat izan nahiko nuke hizpide. Idatzi poetikoetan ez dagoen
tabua, baina bai narratiboetan: erotismoaz dihardut. Gure lurran
egoera bitxia ematen da poesian onarturik dago eta baita askotan
behar bezala goratu ere egiten da (hor dira, zenbait aipatzearren,
Yolanda Castaño, Olga Novo eta Claudio Rodríguez Fer); narratibazko obra gutxi horiek, aldiz, promozio eta publizitate eskasa
izaten dute, haien kalitate literarioa dena dela ere. Arreta falta
horren arrazoia ez da, ez, gaiaren inguruko testuez asperturik
dagoelako irakurle galegoa –esan liteke, gure literatura eremu
horretan birjina dela– eta ez dirudi irakurleen artean ere genero
horrekiko desinteresa dagoenik. Honen inguruko aipamen gutxi
egiten dira, baina entzuten diren gehienak narratiba erotikoa egitea
ez dela beharrezko iritzi dute, eta baieztapen hori arrazoitzen dute
erotismoaren adierazpen literarioak narratiba orokorrean txertatu
direla esanez, eta hartara, genero erotikora ez atxikituriko sail
literarioetan parte izanik, haien osagaietariko bat dira. Narratiba
orokorreko obra horiek gertaera erotikoa bere dimentsio osoan bere
egiten dutela ez dut batere argi. Normalki sexu eszenaren bat ageri
da, kasuren batzuetan erotikoak gerta daitezkeenak. Nire galdera
honako hau da: zergatik poesia bai eta narratiba ez? Beharbada
lehenengoa sotil eta hautemangaitzagoa delako? Baina, hala bada,
zergatik bigarrenak erantzuten du horrela? Tabu estetikoa da edo
badu itzalean indar ematen dion zantzu erlijiosorik, konsziente edo
inkonszienterik? Noiz edo noiz, baten batek erantzun sineskorren
bat ematea eskertuko nuke.
232
Marilar Aleixandre
Ipuinak,
tabuekin
hausteko
Bi kontinenteren arteko mutur batean hazi nintzen,
eta hiru urterekin arabieraz kontatzen ikasi nuen
(wahit, tnayn, trata, arb’a, xamsa), Ceutan etxera
arraultzak saltzera etortzen zen gizon batek
irakatsia. Ezkutuko aldizkarietarako panfletoak
idazten ikasi nuen idazten, hauek baitziren
Madrilen biologia ikasten ari nintzen garaietan
aldizkaririk interesgarrienak. Egun Santiago de
Compostelako Unibertsitatean egiten dut lan,
beharbada heretiko izan zelako lepogabetu zuten
predikari baten hilobiaren gainean katedrala eraiki
duten hiri bakarra, Tránsito dos Gramáticos-en
(1993) kontatu nuen bezala. Beste oina Ceen dut,
Costa da Morten, eta honako lan hauek bertan
kokaturik daude: Lobos nas illas (1996), A vaca de
Fisterra (2003) haur istorioa edo Desmentindo a
primavera (2003) poemaria eta Abecedario de
árbores (2006). Neure liburuek hainbat sari jaso
dituzte, horien artean, Catálogo de Velenos-ek
(1999) Esquío saria jaso zuen, Teoría do Caos-ek
(2001) Xerais eta San Clementes Nobela Sariak
jaso zituen, eta baita haur eta gazte literaturako
beste bi sari ere, Lazarillo –A Banda sen Futuro
(1999)–, Merlín eta Galiziako Kritika Saria –A
expedición do Pacífico (1994)– edo White Raven
zerrenda –Paxaros de Papel (2001)–. Rúa Carbón
(2005) da argitaratu dudan azken nobela.
233
234
Ni neu,
gose nintzen
Marilar Aleixandre
Gose-urtea izan dela esaten da, baina ni, jaio naizenetik, ez dut asebeterik gogoan. Aurreko urtean uzta txarrak egon ziren. Etengabe
lan eginez Xacintok prestaturiko ereintzan, zuhamuxkak harrixkarekin liskartuz, goroldioaren izurritea etorri zen eta zekale guztia eraman. Erein ezazu zekalea, esaten zion aitak, ogi beltza jango
duzue, baina ez da besterik hazten lur zital honetan, gariak ez du
negua jasango. Gu ere zekale jendea gara. Uzta galtzean, Xacinto
haserretu egin zen, hor nonbait lana bilatzera abiatu zen eta ez dugu berriro ere haren berririk izan. Eta honela, ene alaba, gizonak
badoaz eta gu geu negua jasanez. Ni neu, berriro ere haurdun naiz,
nahiz eta Saludinari oraindik ere bularra ematen diodan, goroldioarekin deuseztatu nahi izan zaitut, koskor ilunak bildu nituen, mantalaren poltsiko batean eraman nituen hainbat egunetan zehar,
erabiltzeko ausardiarik izan gabe. Zekalearen hiru loreetatik bi baino ez dira hazten, hirugarrena hilaurtu. Beharbada hobea liteke. Ez
ginateke honetara helduko.
Ezin dut jakin zerk eraman zintuen, sukarrak edo goseak. Gorputza dardarka zenuen, lokiak irakiten. Eta gosea etxeaz jabetzen.
Ez nuen nahikoa esne Saludinarentzat eta bi zineten. Bazkaltzeko,
egon ziren bitartean gaztaina zimelak, patata zaharrak, lehenengo
azalak. Ondoren, mendi edo muinoetan bil nezakeena, gosearen
belarra, egosiriko asunak. Duela hiru egun Carmek, auzokoak,
zizareek erdi-janda zegoen arbia eman zidan. Duela bi, gauerdian
iratzarri eta oilotegitik arraultz bat lapurtu nion, zulo bat egin nion
goitik eta beste bat behetik, gordinik xurgatu nuen. Oskola sutara
bota nuen jan nezakeela pentsatu aurretik, beharada esnea aberasten
du. Atzo, ezer ere ez. Gauean zekale ogi-koskor batekin egiten nuen
235
amets. Nola izan behar nuen esnerik odolak ere zainetatik ibiltzeari
utzi bazion. Gosea, neure odoletik mamurtuz, bere lekua betetzen
zihoan. Ni neu, oso-osorik, gose-sugarretan erretako faroa nintzen.
Ibaira joaten nintzen, gorputz txiki hori busti egiten nizun halako
borborra baretzeko. Bat-batean zure gorputza kulunkatu zuen
dardar batek, hozkirri batek. Nire altzoan lehor geratzen zara.
Oihuka deitu zintudan, Cosme, Cosme, larru alferrikako batean
biltzeko saioak eginez, izena kasik ahoskatu gabe. Beste umeak ulu
egiten zuen. Hark heriotza sentitu zuen oholetan zirrikituetatik
igaroz. Nik neuk ez. Eta orain inpotente, zure gorputza altzoan
dudala, zekale puxka. Zure eskuak musuz josi nituen, zure hatzetatik
azken sukarraren izerdia miazkatuz. Zure hatzak mingain azpian
jarri nituen, berriro ere bero zitezen. Ondoren, ez dakit nola,
hezurtxoak jariatuz topatu nuen neure burua, besoetan bizio
harturik, sorbaldetan. Zure haragiarekin komuniatuz, neure haragiarekin. Cosme, Cosme. Etengabe. Neure arraultza xurgatuz. Zure
haragiak neure sabelalderako itzulera bidea eginez, zure odola nirean
isuriz, heriotza besteratuz. Zure izena begi arteko sukarra. Behazuna
eta errautsak mingain azpian. Hezurrak, zapi berri batean bildurik,
kapulu azpian lurperaturik.
Saludinak negar egiteari utzi zion. Bihar zortzi urte bete izango
da. Iristekotan. Bularra ematen diodanean haren hortzez bularrari hoska egiten diote, Xacintok egin bezala duela asko. Hoska egin,
ene alaba, ene seme, gogor. Esnea igo da berriro ere, odolez nahasturik edo malkoz. Hoska egin, hoska gogor.
236
Xabier P. DoCampo
Ipuinak,
tabuekin
hausteko
Chairegoa da eta chairegoen semea.
Rábade-n (Lugo) jaioa, 1946ko
apirilaren 5ean. Zazpi hilabete
zituela lekuz aldatu ziren amaren
jaioterrira, Lea-ko Castro de
Ribeiras-era alegia –aita
Xermarreko (Cospeito) bizilaguna
zen–, eta lehen aldiz eskolara han
joango da.
Coruñara abiatuko da bizitzera, neraberazoan,
sendiarekin batera. Batxilergoa eta maisu-ikasketak
burutuko ditu han, baina Terra Cha-ko bere jaioterriarekin
harremana galdu gabe, sekula.
Irakasle aritu zen hainbat ikastetxetan, eta zortzi urtez
eskolaurreko irakaskuntzan. Berrikuntza pedagogikoaren
aldeko mugimenduetan parte hartu izan du beti.
Consello de Redacción da Revista Galega de Educación
izeneko batzordean parte hartu zuen.
Testu liburuak idatzi ditu, eta saiakera didaktikoak zein
pedagogikoak.
Antzerki aktorea eta zuzendaria izan da. Galiziako
Radio Nacional de España irratian lan egin du zazpi urtez,
askotariko irratsaioen gidoilari eta zuzendari lanetan. Bideo
eta telebista lanak ere idatzi eta zuzendu egin ditu.
Ikasleentzako ikastaroak eman ditu, aipatu bi
komunikabide horien erabilera didaktikoaren inguruan.
Asociación Galega do Libro Infantil e Xuvenil (GALIX) elkartearen
sorkuntzan parte hartu zuen, zuzendaritzan bost urtez partaidea izan
zelarik, haietatik bi urtez lehendakari lanetan.
Zutabegilea ere izan da prentsan, hiru urtez.
Honako literatur sari hauek jaso ditu:
“Feira do Libro de A Coruña, 1989” saria, bere lan narratibo
osoarengatik. Hezkuntza Ministerioko “Emilia Pardo Bazán” saria.
“Rañolas 1994” saria, Haur eta Gazte Literaturaren alorrean Galiziako
obra hoberenari. “1995eko Haur eta Gazte Literatura Sari Nazionala”.
“Honourl List IBBY 1996”. “The White Ravens 1997”, Municheko
Jugendbibliothet-eren eskutik. “Lecturas” saria, Asociación do Libro
Infantil e Xuvenil de Galicia (GALIX) elkartearen eskutik, 2004an. “The
White Ravens 2005” saria, Municheko Jugendbibliothet-eren eskutik.
237
238
Froga
Xabier P. DoCampo
Huraxe zen handien taldean onartua izateko nahitaezko ausardiafroga, haurtzaroa alde batera uzteko hautu pertsonala egina zutenen
froga, aldaketa horri dagokion kategoria helduek ematearen zain
egon gabe. Ez dakit zenbat bider egin zidaten galdera errituala eta
beti neure erantzuna ezezkoa izan zenez, ez ninduten onartzen.
Bainua hartzera al goaz errotara? –zioen batek–.
Zuekin joaterik bai? –galdetzen nuen nik–.
Elkarri begiratzen zioten, eta errotaren urmaelean bainua
hartzeko ideia izan zuenak pauso bat aurreratu egiten zen eta
irmotasunez botatzen zuen:
Zuk, San Migueli potroak ikusi al dizkiozu?
Ez –ni neu harritzeko moduko zintzotasunez erantzuten nuen–.
Orduan… –hala zioen galdera handia egin zuen lagunak berak,
besoak zabalduz eta sorbaldak goratuz, San Miguel goiaingeruaren
tasun maskulinoak ikusi duzula frogatu ezean, handien taldean
sartzeko ezintasuna adieraziz edo. San Miguel hura parrokia-elizan
zegoen epistolaren aldean, eskubiko besoan ezpata flamigeroa zuen
eta zerurantz luzatzen zuen, eta ezkerreko besoa aurrerantz hedatzen
zen, eta irudizko Adan eta Eva batzuei paradisuko irteerako bidea
seinalatzen zien–.
Horixe zen gainditu beharreko froga, beste eden lurtar honetan
sartzeko, alegia, handienen konfiantza eta adiskidetasunaren
eremuan sartzeko. Eta froga gogorra zen oso, arima bera baitzegoen
jokoan. Sainduarengana hurbildu, eta gona azpitik begiratzea,
ekintza horretan pentsatze hutsak besterik ez, neure arima orbandu
egingo luke, aitorlekuan zer garbitu eman behar zidana. Ordurako,
banuen nahikoa penitentzia-esperientzia apaizek seigarrena ez bete
izanaz salatuko nindutela jakiteko, eta are gehiago, ziur asko
sakrilegioa ere gehitu behar zitzaion ekintza hari izaki zerutiarra
zelako. Jakin banekin, halakorik ez nuela egin behar, debeku huraxe
gogorarazi behar ez den horietarikoa zen, betidanik baitakigu
halakorik egin behar ez dugula.
239
Baina, aldi berean, ez zegoen beste biderik. Eta bai, ikusi nituela
esatea ikusi ez arren, arrisku larria zen. Erantzun zaileko galderak
egiten has zitezkeen: eta nolakoak dira? Biak berdintsuak al dira?
Zein aldetara zamatzen da? Ezinezkoa, bide horretatik harrapatuko
nindukete, eta okerragoa litzateke. Ez zegoen beste biderik, elizara
joan behar nintzen, sainduari jantziak jaso eta hankarteari begiratu.
Hori, edo 12 edo 13 urteak arte eskolaurrera kondenaturik egon,
Celso da Mosqueirari gertatu bezala. Celsok neskatilekin jolas egiten
zuen oraindik ez zelako gai froga gainditzeko. Beraz, sainduari
gonazpiak jasotzeko adorerik ez zuten beldurtien infernu horretan
iraun baino hobea, edozer gauza.
Unerik egokiena arrosarioaren aurrekoa zen, apaizak oraindik
sakristian zeuden bitartean, eta serorak, gorputza alde batetik
bestera kulunkatuz, aldapan gora igotzen ziren bitartean.
Mantso-mantso sartu nintzen, oin-muturretan ibiliz. Elizan inor
ez bazegoen ere, apaizak aldarearen atzetik eltzetan entzuten nituen,
sakristian, eta makila berde baten modura dardarka nintzen.
Bronquitis kronikoarengan nuen konfiantza, apaiza atera hurbiltzea
erabakiko balu, hark emango zidan abisua.
Sainduaren azpian nengoenean, ondo ikusi ahal izateko altuera
pixka bat falta zitzaidala ohartu nintzen, belaunalki bat hartu eta
hurbildu egin nuen. Ahoa lehor, espartzuzko soka baten modura, eta
eskuak bustirik, iturri baten modura, jantzia hartu egin nuen makila
berdeen modura dardarka zeuden bi behatzez. Izerdia begietan
sartzen zitzaidan, eta azkura. Kontu handiz aingeru trumoitsuaren
gona zuria jaso nuen eta burua sartu egin nuen. Begiak itxita egin
nuen. Ondoren, izuak jota, gorantz begiratu nuen, barrabiletarantz
eta… ez zegoen ezer, eta ezin zuen ezertxo ere egon. San Migel
barrutik, ez zen makil bat baino, buruan amaitzen zena; beste bi
makilek beso itxura egiten zuten eta oin bakarra zuen, aurreratuago
zegoena eta gona azpitik ateratzen zena, eta oinarriaren parte zena,
eta existitzen ez zen sainduaren gorputzaren parte.
Gona askatu nuen eta korrika hasi nintzen egin nezakeen zaratari
ezaxola. Jada bete-beteko gizona nintzen.
- A Lamara al goaz igelak hartzera?
- Goazen –esan nuen–.
- Ez dizut galdetu. Ez al zara ohartzen ez dizkiozula ikusi potroak
San Migeli.
- Bai, ikusi disquito.
- Eta noiz?
- Atzo arratsaldean. Nolakoak diren esaterik nahi?
- Ez, ez da beharrezkoa. Goazen.
240
María Reimóndez
Ipuinak,
tabuekin
hausteko
Lugon jaio zen eta itzultzaile eta interpretatzailea da
lanbidez. Argitaratu zuen lehen liburua Moda Galega
(Edicións Positivas, 2002) da, eta 2003. urtean Vigoko
Emakume Progresisten saria jaso zuen. Panorama
literarioan sartu berri izanagatik ere, María Reimóndez
6 urte dituenetik idatzi du, gaztaroan sariak jaso zituen
(Rúa Nova, Minerva), hainbat antzezlanen egile da eta
errezitaldi poetikoetan parte hartu du.
IMPLICADAS/OS NO DESENVOLVEMENTO
(www.implicadas.org) Gobernuz Kanpoko Erakundeko
sortzaile eta lehendakaria da India eta Etiopian lanean
diharduena 1998. urtetik aurrera, garapenerako
prozesu integraletan dihardute genero bazterketa
gainditzeko konpromiso argiarekin, garapen
iraunkorrerako oinarri modura.
Halaber, María Reimóndez ere ASOCIACIÓN
GALEGA DE PROFESIONAIS DA TRADUCIÓN E
DA INTERPRETACIÓN elkarteko sortzaile eta
idazkaria da (www.agpti.org).
Bibliografia:
- Moda Galega, Edicións Positivas, 2002
- O Caderno de Bitácora, Edicións Positivas, 2004
- Crónicas dende a India (liburu digitala)
http://www.vieiros.com/welcometotiruchy.php
- Usha, Finalista do Premio Merlín 2005, Edicións
Xerais de Galicia, 2006
- O Club da calceta, Premio Xerais Sariko finalista
2005, Edicións Xerais de Galicia, 2006
241
242
“O”1-ren
totalitarismoa
María Reimóndez
Oh! Oh! Eta o! Nola izan zen prozesu hori? Galde egiten dugu. Ez
dago erantzunik, gramatikoen arrazoiak baino ez, legatu honi
erreparatuz, antza, Jainkoarengandik (o!)? Horrela, abstraktuki, ez
dago ulertzerik. Arrazoiak askoz ere zabalagoak dira. Kontuak
kontu, hala gertatu zen. O-k boterea hartu zuen (ehiztari zelako eta
berau biltzaile izatea baino garrantzitsuagoa zela pentsatzeagatik,
nomada bizimodua abandonatu izanagatik, kanpo-apendizea
izateagatik… ene, hainbeste arrazoibide potentzial!). O-k lortu egin
zuen. “Alfabetoa”-z hitz egiten dugunean, “a”, “e”, “i”, “o”, “u”
ikasterakoan ere, “o”2-k ezarritako ordena urratu eta gidaritzara
heldu da. Hiztegiek gurtu egiten dute. Gordetzeari gurtu. “A” tabu
bilakarazi.
“O”-ren igoera bide misteriotsuetatik mugitu da baina inola ere
bide aldaezinak. Kontuak kontu, “o”-k arrazoiaren jabe egitea
pentsatu zuen. Baina, ezin. “O”-k kulturaren jabe egitea pentsatu.
Baina, ezin. “O”-k adimen absolutuaren jabe egitea pentsatu. Baina,
ezin. “O”-k naturaren jabe egitea pentsatu. Baina, ezin. “O”-k
politikaren jabe egitea pentsatu. Baina, ezin. “O”-k bizitzaren jabe
egitea ere pentsatu. Baina, ezin. “A”-ren erresistentziak egin zuen
ezinezko.
1 Itzultzailearen oharra: galegoz genero maskulinoa adierazten duen adjektiboen
desinentzia edota artikuluari egiten dio erreferentzia “o” horrek.
2 Itzultzailearen oharra: galegoz alfabetoaren letrek maskulinoz izendatzen dira.
243
Prozesu luze hau, eta zorionez, aldaketa garaian dena, hain
denbora luzez iraun duen hizkuntzaren Estatu-kolpe honek, ondorio
sozial ikaragarriak izan zituen. “O”-k totalitario guztien protagonismoa bildu zuen. Honela, oraindik ere, “o”-k ohore egin behar
zaiola uste du. Oraindik ere, eskolako eserlekuetan ehun neska eta
bi mutil ditugunean, agurra “Arratsalde on guztioi”3 izaten da. “O”k zentzu guzti-guztietan “a” muga dezakeela uste du, non jarri behar
den esanez, baita haren lekua lapurtu ere. Ginekologi-klinikan
pazienteak4 dira hizpide. Berriro ere, “O”-k “a” bere zerbitzura
dagoela uste du. Semeez arduratzeagatik mailaz igo ez diren
langileen gehiengoa emakumeak dira. “O”-k uste du, “a”-k baino
hobe dakiela zer nahi duen, zer pentsatzen duen eta zer desiratzen
duen “a”-k berak; honi guztiari, “a” itzelezko misterioa dela gehitu
behar zaio. Erditu izan bazintut bezala ezagutzen zaitut –diotso “o”
batek “a” bati–. “A”-ren gorputz biribila, “o”-k uste du berea dela.
Hiztegi piktoriko batean “Gizona”-z hitz egiten den atalean,
emakume baten gorputz biluzia ageri da. Gainera, “o”-k erabaki
zuen prestigiozko zenbait jarduera esleitzea erabaki zuen, eta “a”-ri
utzi zizkion bakar-bakarrik inork nahi ez zituen jarduerak. Zuzentzaile ortografikoak ez du ezagutzen “lavandeiro ‘garbitzaile’” hitza.
Hala ere, “a” egoskorrak ez du atzera egin. Erresistentzia
baketsuan eginiko ekimen tematiak, hainbeste eta hainbeste
emakumeren oinazeak, bazterketek eta . “A”, pertikaren bitartez,
irain larregi horiei erantzuteko gai izan da. “A”-ren ametsa ez da
amets leihakorra. Ez du azeri (arra) kentzeko asmorik, azeri (emea)
jartzeko. Ez da leiha. “A”-k berdintasunarekin egiten du amets.
Ikusgai izatearen eskubidearekin. (Andra) guztiok ikusgai eginarazi.
Andra-gizonak gaudenean neutral izateko eskubidearekin (ikasleen
artean, minusbaliak dituzten pertsonen artean, langileen artean,
ama eta aiten artean). Hiztegietan “o”-ren aurretik agertzeko bere
eskubide alfabetikoarekin egiten du amets (xeitosa ‘aproposa’,
adjektibo femenino singularra). Tabu izateari uzten diola egiten du
amets. Testu berri bati hasiera emateko, izenburu hauxe izango
duena: “’A’-ren ikusgaitasuna edo pertsonen berdintasuna”. Denbora
luzez zain egon den justizia delako.
3 Itzultzailearen oharra: euskarak generoa markatzen ez badu ere, galegoz
maskulinoa markaturik agertzen da.
4 Itzultzailearen oharra: euskarak generoa markatzen ez badu ere, galegoz
maskulinoa markaturik agertzen da.
244
Antón Riveiro
Ipuinak,
tabuekin
hausteko
(Xinzo de Limia, 1964). Zuzenbide
ikasketak egin zituen Santiagon eta saritua
izan da honako leihaketa hauetan: Álvaro
Cunqueiro Narratiba Saria, Manuel García
Barros nobela saria, Café Dublín Narratiba
Saria, Torrente Ballester (Finalista),
Pedrón de Ouro, Manuel Murguía, Camilo
José Cela, Breogán ipuin saria edo Castelao
Narratiba saria, beste askoren artean.
Honako liburu hauek argitaratu ditu:
Valquiria (Ed.Novo Século.1994), Parque
Central e outros relatos (Ed. Espiral Maior
1996) A historia de Chicho Antela (Espiral
Maior,1997), A quinta de Saler (Galaxia,
1999), Animalia (Galaxia, 1999), As rulas
de Bakunin (Galaxia, 2000), Homónima
(Galaxia, 2001), Cartafol do Barbanza.
Viaxe polo cuadrante das sereas (A Nosa
Terra, 2002), A canción de Sálvora (A Nosa
Terra, 2003), A esfinxe de amaranto
(Galaxia, 2003), Limaiaé (Centro de cultura
Popular do Limia, 2005), e Casas Baratas
(Galaxia, 2005).
Honela, liburu kolektibo ugaritan parte
hartu du eta Barbantia Kultur Elkarteko
lehendakaria da, Baltar Udaleko seme
kuttuna, eta baita Couto Mixtoko Epaile
Ohorezko ere.
245
246
Argazki
osoa
Antón Riveiro
Maria, ez ezazu nigarrik egin, nire heriotza onartu behar duzu,
pentsa ezazue ekialdekoetan, haiek bizitza heriotzarako prestakuntza dela uste dute, artelana, bada, horixe, nirekin ere artelan
bat egin dezazun nahi dut, jada erroparik gabe nagoen honetan eta
70 bat urtekin, mesedez, ez zaitez atsekabetu eta har ezazu kamera,
argazkia osatu behar dugu-eta, ez zaitez tuntuna izan, gera zaitez
Pariseko erakusketa hartan elkar ezagutu genueneko irudiarekin,
diktadorea hil baino pixka bat lehenago, gogoan al duzu, ez nekien
gorputz biluzi haiek, zimur-geografia malkartsua eta haragi eroria
zaharraren zaharraz, zeure obra zirenik, zuri-beltzeko erretratuak,
desira baldar eta itxuratien amiltze sukartsuak iradokitzen zituzten
pertsonen tamainakoak ia, nik neuk antzematen ez nuen edertasuna,
edertasuna ikusi nuen bakar-bakarrik, misterio barroko bat bailitzan, ia ehun urte zituen emakume baten begi beiratuen malenkonia
etsituari so egitean, eskubiko eskuan neska eta mutil bat biluzik
zituen argazki zaharra eusten zuen, eta hurbildu zinen, kamera
eskuan, hura zure birramona zela esateko, eta nik ez nekien ehun
bat urteko emakumeaz ari ote zinen edo argazki txikiko neskaz ari
ote zinen, eta pertsona bera zirela esan zenidan eta biluzik zegoen
mutikoa zure birraitona zela esan zenidan, bigarren errepublikako
irakasle anarkista bat, falangistek paseatu ohi zutena eskoletan
ikasleei sexu-praktika aurrerakoiak irakastearren, eta argazkien
egilea zu zeu zinela jakitean hotzikara ikaragarria sentitu nuen, izan
ere, arte eskolak ematen dituenarentzat jada manual batean ageri
den artista bat pertsonalki ezagutzeko aukera izatea, zirraragarria
zen, eta amu sentsualez hitz egiteari ekin zionean etorri zen onena,
argazkietan haragiaz haratago –eta gorputzez haratago– zihoan
atseginzaletasun jasanezina sumatzen nuen bitartean, eta gorputzen
irmotasunez begiratzen gintuzten izaki urtetsu horieka eta gu
besterik ez geunden aretoan, akituriko anakronismoan zintzilik, eta
247
argazkiak gustuko ote nituen galdetu zenidan eta isiltasun artistiko
horretan bildu ninduzun zuretzat paratzeko eskatu zenidan arte,
bai, han aretoan, eta ni, zirika ari zinelakoan, atzeraka joan nintzen,
zure hitzek garaituko banindute bezala eta nire bizkarraldeak horma
zurian jo zuen, justu-justu gaztetako grinaz adar joka ari zen
laurogeitaka urteko gizon baten ondoan, eta biluzteko eskatu
zenidan, eta ni, sekula emakumerik desiratu gabekoa, ez nuke
asmatuko esaten desira grintasu baten pisua nola etorri zen nire
gainera eta keinu baieslea herrestan eraman zuen, bai, Maria, une
horrentatxe biluztu nintzen atsegin larri batean bilduta, arropetariko
bakoitzean aurreiritzi bat utziz eta ni biluztu aurretik zu jada biluztu
ninduzunaren antsiaz, eta kameraren kliskatzeetariko bakoitza
laztan sentitu nuen, suturik nengoen oso, zure ahotsean limurtzearen
disciplina askea igerian zebilen eta pixkanaka-pixkanaka bizkarraldeko azala hormara nola itsasten zen iman boteretsu batez,
eta azkar batean zure obretariko batean geratu nintzen eta jendea
aretoan sartzeari ekin zion, baina ni zuri baino ez nizun begiratzen,
otseme baten modura desiratzen zintudan eta kamerako kliskatzeetariko bakoitza laztan dardarati baten modura jasotzen nuen,
zu, zu baino ez, ez zegoen beste ardurarik, ez zuen ardurarik miresmen eta harridura komikoz begiratzen ninduen jendeak, zure lan
artistikoaren gehitze original bezala onartuz nire gorputz biluzia;
gizon bat hausnarkari ere sentitu nuen bere hats kritikoaren ukitu
ere egin ninduena kasik, baina aretoan zu eta biok baino ez ginen
existitzen, bitxikeriak eta neure bularrean estutu zen desira
konpultsibo batek estimulaturik kazetariak heldu ziren arte, eta
orduan, kamera pausatu zenuen zoruan zen nire arroparen gainean
eta niregana hurbildu zinen eta nire gorputza musukatzeari ekin
zenion antsia asezinez neure larrua dardaraziz eta nigan sexualitate
berantiarra, anitza ezagutu nuen, atsegin basati batez onarturikoa
aske izan ginen hurrengo 30 urtetan zehar hedatu zena, elkar maitatuz eta sutsuki plazer guztiez goxatuz, elizak, ikastetxeak, hondartzak edo museoak bezain leku bitxietan, baina aitortzen dut garai
honetan, mutikoekin, zaharrekin eta arraza askotariko emakumeekin
oheratu ondoren, zu ezagutu zintudan eguneko tamainako zirrararik
ez dut berriro ere sentitu, argazkiak eginez arimaren muina ukitu
zenidaneko hura, bai, hura izan zen onena, eta hementxe da egun
ahaztezin horretako argazkia, gogoan al duzu, ene maite, eta orain,
jada biluzik nagoela, biluztu zaitez herizainak etorri eta hemen ikusi
aurretik, horma hotz honen zuritasunaren kontra estuturik eta
eskuan argazki zahar hau dudala, ea ba, kliskatu, osa ezazu argazkia.
248
Xerardo Méndez
Ipuinak,
tabuekin
hausteko
Colón-en jaioa da, 1964ko urtarrilaren
24an. Hiru urte zituela, sendiarekin batera Galiziara itzuli eta urte betez biziko
da As Barreiras izeneko tokian,
Poboeiros parrokian, Castro Caldelas.
Urte bete beranduago, Ourensera abiatzen da, egun bizi den tokira hain zuzen.
Batxilergoa ikasten du “As Lagoas”
institutuan. Han piztuko zaio literatura
eta musikarekiko grina, eta institutuan bertan antolatutako
poesia lehiaketa irabaziko du. Klasikoen liburu sorta jasoko du
saritzat, distraitua eta ahazkorra den gizon honek oraindik ere
gordetzen omen duena.
Politikarako, dioenez, dudazko bokazioak ERGA taldean
izen ematera eraman zuen 1980 eta 1981 urteetan, eta AN-PG
historikoan ere bai. Hilabete gutxira utziko zituen taldeak biak.
Horregatik arestian aipatu dudazko hori.
Hamazazpi urterekin Fisika estudiatuko du Santiagon, baina
ikasi, dioenez, gutxi ikasi zuen. Eta bere literatur, politika,
zientzia, kirol eta poesia kezka guzti horien emaitza urria
izanagatik, ez bada Esquío-ko bost azken aukeratuen artean
aukeratua izatearena, eta dirua eta pazientzia agortuta dituelarik,
Ourensera itzuliko da berriro, eta, han, dionez, unibertsitateko hainbat
irakasleen bihotz zabaltasunari esker, lizentziatu egingo da azkenik.
Santiagon eman zituen azken hilabeteetan, eleberrigintzari ekingo dio,
baina ez du argitaletxeen oniritzia jasoko. Txiripaz, dionez, irakasle
postua lortuko du bi urtez Parada Justel kalean zegoen Colexio Sueiro
ikastetxean, egun itxita dagoena. 1996an, oraingoz azkena duen liburua
argitaratzen du As horas que nos quedan izenburu profetikoa daraman
lana, lanbidea zuen ikastetxeak urte horretan bertan itxi baitzituen bere
ateak, eta eskola partikularrak ematen hasiko da.
Urtebete langabezian eman ondoren, Colexio San José ikastetxean
hasiko da lanean, Progreso kalean, eta bere izate kuadrofrenikoa –dioenez,
hobe multifrenikoa esatea– ongi moldatu zen garaiak eta instituzioak
eskatzen zuten esparru askotariko irakasle poliedrikoaren perfilean.
Irakaskuntza eta ikaskuntzari buruzko ikerketa prozesuari ekingo dio
orduan, eta bakarka ikasteko bideak erraztuko dituzten lantresna
informatikoak diseinatuko ditu. Ondorioz, baliabideak eskaintzen dituen
“Son un labrego... do tempo dos Sputniks” izeneko CD-a landuko du,
dioenez, literaturak baino diru-sarrera txikiagoak ekarri dizkion lana.
249
250
Bizi
Xerardo Méndez
Bizi, amets egin… Zein da ezberdintasuna? Hark, umilak printzipe
egiten zituenak, hura, argi eta bide izan zena, lore eta bizitza, ez da
amets baten memoria baino. Orain, Aketaton-eko hondarretan
koiotea uluka ari direnean, orain, langileen bizkarretan zigorrak
berriz ere jotzen duenean, orain, Osiris-en oboloa berriro ere
esperantza denean, argiaren eta edertasunaren egunak gogora
ekartzea ilunabarrean galduriko ametsa dirudi, helduaroan galduriko esperantza, zahartzaroko ipuin ergela. Denbora idortuz doan
begi hauek izena eman zioten eguna ikusi zuten: gure jauna Iparraldera egindako bidaiatik bueltan zetorren, eta tulek biltzen zituzten
altxorren artean emazte berri bat zekarren, eta hark, esklabuak gizon
egin nahi izan zituen poetak, izen hau eman zion egoki: Nefertiti.
Heltzen den ederra.
Egunsentia bezain dirdiratsu, ederrak distantziak gorde zituen,
eta nerabe suminduak lorategietako bazterretan bilatu zuen, poemen
pozoia edan zuen, eta Amenhotep lagundu zuen langile eta esklabuen
auzuneetara eginiko bisitetan. Amenophis III zaharra hilzorian zen
eta Sitamunek gutiziaz begiratzen zion hurrengo faraoi izango
zenaren gorputzari. Bazterrik bazter jarraitzen zuen bere anaia, eta
geure jauna, Egiptoko printzea, atzerritarra zuen begiz joa. Desira
indar bitxia da. Goxatzen ez duguna suntsitzera garamatza.
Sitamunek Becankosengana jo zuen: apaizen printzeak ilunpeak eta
kokodriloak deitu zituen, eta mutikoaren arbuioaz gogaiturik, Seten
haragitzea zela esan zion. Printzeak kargua kendu zion begirada
nardagarriz. Gau hartan faraoi zaharra hil egin zen, eta Sitamun
erotu egin zen.
251
Nefertitiren atea mantso-mantso zabaldu zen, izan ere, adimenak beste batek irrikatzen duena ez oparitzea aholkatzen baitu.
Orduan, portuko langileen enbaxadak Becankosen iloba salatu zuen
tenpluko hondasunak bere egitearren, haren etxe berriaren eraikuntzan xahutu izanagatik hileta-errituetako dirua. Eta hura, atzerritar ederraren bihotza mirariren batek zabaltzearen esperoan
zeharkatu zuena portua, frogak eskatu zituen, kasua aztertu zuen
eta tenploko altxorretik harturiko txanponetariko bakoitza bueltatzera zigortu zuen. Enbaxada zuzentzen zuen eskriba karguz igo
zuten eta eskriba erreala izendatu zuten, eta hildakoen dirua bizidunentzako etxe bihurtu zuen dekretua idatzi zuen. Itsasadarrak
hitz eder haiek entzuten, eta gure jaunak zeruetako ateak zabaltzen
zirela pentsatu zuen.
Osirisen tenplu guztietan, ezkontza zorigaiztoko zantzuez josi
zen. Baina, agerraldien leihotik, gure jaunak herriaren zoriona ikusi
zuen eta irribartsu, berpiztu zen. Osirisen apaizak entzuteaz
asperturik, sed-a ospatu zuen, hasiera berri bat izaten ahalegindu
zen, eta ez dagoela Jainkorik odol, heriotz eta sakrifizioz ohoratua
izan nahi duenik. Esan egin zigun, berdinak izateko, ez genezala
itxaron heriotzak berdindu arte.
Amets egin… Bere aurrean belaunikatu eta makurtzea debekatu
egin zigun. Errituak eta desfileak indargabetu zituen. Eta aurreztu
zuen diruarekin fellah-entzat etxeak egitea agindu zuen. Txiro eta
kolonoen artean lurrak banatu zituen, eta zergak ordainarazi zizkien
aberatsei. Eskale ibiltzea eta sorginkeria debekatu zituen. Etxeetan
animaliak jendeengandik urruntzea agindu zuen, eta komunak
eraikitzea agindu zuen, eta baita etxe guztietan ur-lasterra jartzea
ere. Hiri berriak sortu zituen. Eta hau guztia existitzen zen jainko
bakarraren agindua zela esan zuen, forma ez zuen sortzaile bakar
hori, Aton, eta bera zela haren ordezkaria.
Baina Atonek agindu arraroak ematen zituen. Ez zuen intsentsurik nahi, eta Ekialdearekin zegoen merkatal harremana hautsi
egin zuen. Ez zuen nahi gizonezkoek emakume bat baino gehiago
izan zezaten, ezta emakumeek bi seme-alaba baino gehiago izaterik
ere. Eta heriotzaren eta haratagoko bizitzaren jainkoak gurtzeari
uko egin zion, gizonek dugun bizitza hauxe baita.
Arraroa da, heriotzaren jainkoak bizitzaren jainkoen gainetik
nagusitu ohi dira. Gudarostea lizentziatu zuen, eta Mitanniren
eskaerei muzin egin zien. Iparraldeko probintziak galdu egin zituen.
Senarrak biziki haserretu ziren. Intsentsu-merkatariek apaizei
ordaindu zieten. Izuak jota zegoen jendea. Kalera atera ziren,
estatuak lepogabetu zituzten, erregearen eskribak sutara eraman
zituzten, bizitzaren jainkoari ez zioten entzun: haratagoko bizitzara
252
igarotzeko egiaztagiria nahi zuten. Errege poeta nazkatu zen: ez zuen
deus ulertzen. Ederrak atzaparrak atera zituen hura amorrarazteko,
baina denborak distantziak ereiten ditu, eta ederrak ez zion
oinordekorik eman. Emaztetzat haren alabetariko bat hartu zuen,
eta apaizen predikuak gehiago aztoratzea baino ez zuen lortu,
matxinadak gorrotoz betetzea. Pozoiz beteriko kopa eman nion
arratsalde triste batean, hark esan bezala, izan ere, betiereko
erreinua ez da mundu honetakoa, bera ez zelako inoiz mundu
honetakoa izan. I
253
254
Ur Apalategi
Tabua
euskal
literaturan
(Paris, 1972). Zuzenbidean eta Letra Frantsesetan
lientziaduna eta Euskal filologian doktore. Euskal
literaturako irakasle titularra Paueko
Unibertsitatean.
Ez du inoiz parte hartu ezein lehiaketatan,
baina sari bat jasoa du: 1997ko Beterri saria Gauak
eta hiriak eleberriagatik.
Besteak beste, Maiatz, Hegats, Egan, Uztaro,
Euskaldunon Egunkaria eta Garan argitaratu ditu
idazlanak, artikulu kritikoak nahiz iritzi zutabeak.
Arlo akademikoan, Pariseko L’Harmattan
argitaletxeak 2000n argitaratutako La Naissance
de l’écrivain basque (Euskal idazlearen sorrera)
ikerlanaren egilea da.
Utriusque Vasconiae argitaletxearen baitan
Kritika Literarioa izeneko saila zuzentzen du eta
Egunero irakurtzen delako literatur sailaren
kudeaketan ere esku hartzen du.
Argitara emandako lanen artean daude, besteak
beste, Erdi guneak (Maiatz, 1995), Gauak eta hiriak
(Elkar, 1997), Las relaciones imperfectas (Hiru,
2001), Gure gauzak S.A. (Utrisque Vasconiae, 2004)
eta Belaunaldi literarioak auzitan (Utriusque
Vasconie, 2005).
255
256
Idazlearen anaia, alaba eta ama.
Gogoeta euskal literaturaren
tabu fundatzaileaz
Ur Apalategi
Gero eta komentzituago nago literatur tradizio bat sortu, garatu,
zahartu eta hil egiten dela eta, hortaz, metafora antropomorfikoa
dela egokiena bere bilakaeraren berri emateko. Jakina denez, gizaki
bat desiraren ala amodioaren fruitu da: ama, aita, haurra. Horra
osaturik hiruki psikoanalitikoa eta berari hertsiki lotuta datorren
debeku fundatzailea: intzestuarena, bereziki amarekiko intzestuarena.
Uharteetatik hitza ekarri zigun James Cook nabigatzailearen arabera,
tabua unki ezin daitekeena da. Ama desira dezakezu –desiratuko
duzu–, baina unkitu gabe. Bestela ez zara heldutasunera iritsiko, ez
zara nor izatera iritsiko (Freud), bestela ez dago gizartea eratzerik
(Lévi-Strauss).
Baina nor da nor literaturaren bilakaeraren berri emateko erabili
gogo dugun metafora psikoanalitiko honetan? Nor aita, nor ama,
nor haurra? Demagun XVI. mendean gaudela, Europa naziotan
zatitzen hasi den unean. Beñat Etxepare izeneko apaiz poeta batek
dei egiten die inguruetako jauntxo eta handikiei baserri eder bat
eraikitzeko. Baserri hori euskara da, hots, euskaldun egiten gaituena,
naziotasunaren esentzia den hizkuntza. Apaiz-poetaren deia ez da
entzuna izanen XIX. mendearen ondarra arte. Alegia, harik eta
jauntxo politikari batek, Sabino Aranak, baserri horren lehen
harriak jarriko dituen arte. Gehi dezagun, bidenabar, euskal nazionalismoaren sortzaile burgesa euskara baino ez zekien baserritarsa
analfabeto batekin ezkondu zela bere fede politikoa nolabait
gorpuztearren. Politikariak euskara izorra jartzen duenean sortzen
da beraz euskal nazioa… poeta-apaiz inpotentearen deiari erantzunez! Beste modu batera esatearren, literatura eta politika bi
anaia dira, euskara deritzon lurrean euskal nazioa deitzen den
257
baserria eraikiko dutenak, lehenak lurra hitzen bitartez erotizatuz,
bigarrenak, lehenaren hitzek beroturik, bere indar falikoaz lur hori
emankor bihurtuko duen bitartean. Ez gaude urruti Cyrano de
Bergerac-en mitotik, ikusten denez, eta literaturari dagokio Cyranoren papera betetzea.
Literatura nazional baten adin horretan (deskribatu berri dudan
kontzepzio aroaz ari naiz, jakina) gerta daiteke, eta maiz gertatzen da, idazlea eta politikaria bat bera izatea fisikoki. Euskal
Herrian, esaterako, ohargarria da nazionalismoaren edota protonazionalismoaren hiru lehen teorizatzaileak –Larramendi, Chaho eta
Arana– euskal literaturaren edozein historiatan agertzen direla.
Hortik aurrera, gauza bitxi bat gertatzen da. Idazlearen anbizio
aitorrezina panteoi nazionalean sartzea bada, are gutxiago aitor
dezake bera dela nazio horren sortzaileetarik bat. Tenploa eraiki eta
bertako jainko bihurtu nahi izatea litzateke hori. Egia hutsa (hori
baita idazle ororen desira inkontzientea), baina guztiz aitorrezina.
Beraz, nazioaren egiazko jatorria ezkutatzea beste erremediorik ez
zaie gelditzen bi anaiei. Horretarako idazten dute biek ala biek
kondaira edo mito nazionala. Mito horretan, iraulketa ikusgarri
baten ondorioz, euskal nazioa, nahiz eta euskara den ama-lurra
fekundatuz izandako bi anaien alaba izan, beraien ama bihurtzen
da bat-batean. Ama perfektua, ama idealizatua, guztiaren sorburu
den ama orbangabea. Beraien pretensioak –idazlearen kasuan, esan
bezala panteoiratzea, politikariarenean, berriz, boterea eskuratzea–
zilegiztatzen dituen ama. Eta bi anaiak ama berriaren seme leial eta
egiazkoak bilakaturik ikusten ditugu, zein baino zein txintxoago,
ideologikoki ortodoxoago. Horra literaturaren haurtzaroa. Hemen
ere, askotan dira berberak idazlea eta politikaria: Lizardi olerkari
gorena Gipuzkoa Buru Batzarreko idazkaria izan zen, Lauaxeta
modernista besteak beste EAJko militante berrien formatzaile,
etabar. Ama Euskal Herriaren fereka bilatzen duten haur guapoak
dira idazle hauek, igandeko jantziak soinean dituztela (gorbata eta
guzti), modernismoaren etxeko-lanak eginda, eta euskaldun
fededunaren otoitza ahoan dutela gehienetan (nahiz eta ez beti
sinetsi, Lauaxetaren kasuan bezala).
Urteak etorri, urteak joan, literaturari eta politikagintzari bizar
fin bat atera zaie eta ama Euskal Herria begi berri batzuez
begiratzen hasi dira, desirak bustitako begiradaz hain zuzen.
Oilarkerien aroan sartu gara, nerabezaroan. Elkarri eskua emanda
bizi izan zirenak hasi dira muturtzen. Politikariak nazioaren arreta
bereganatu nahi luke eta idazleak ez du asmorik atzeratuta
gelditzeko leia intzestuoso horretan. Frankismoa bere fase
dekadentean sartua da eta aldaketen itxaropenak bi nerabeon
258
hormonak dantzan jarri ditu. Ordu hartakoak dira euskal idazleen
heterodoxiak. EAJren nazionalismoari epela iritzi eta nazionalismo
beroagoa, eroagoa, ausartagoa, anitzagoa, erradikalagoa sortuko da
Mirande, Krutwig, Txillardegi eta beste batzuen lumetatik. Ama
seduzitzeko azken saio inkontzientea. Nerabea atentzioa deitzen
saiatzen da orrazkera bitxiena asmatuz, bere gelako paretak afitxa
arraroenez estaliz, bere ahoa blasfemaz apainduz. Bera da, noski,
ama Euskal Herria hobetoen ulertzen eta defenditzen duena, anaia
politikari demokrata-kristau epelak baino askoz hobeto behintzat.
Garai euforikoa da nerabezaroarena, dudarik gabe, eta euskal
idazlea pozarren dabil frankismoaren aurkako gerla horretan
murgilduta, abertzaletasunaren abangoardia dela jakiteak ematen
dion kemenak puztuta. Anaia politikariak ere onartu beharra dauka
idazleraren, poetaren, kantariaren beharra duela bere mitinak
arrakastatsuak izan daitezen. Badirudi nazioak idazlea daukala
seme kuttuntzat.
Orduan dator, baina, istorio honetako unerik dramatikoena.
Frankismoa erori eta sistema demokratikoa abian jartzen denean,
ama Euskal Herriak seme idazleari bizkarra eman eta politikariari
baserriaren ardura eta jabetza ematea erabakitzen du, anaia idazlea
izan arren premua. Politikaria profesionaltzen da, diskurtso
nazionalistaren monopolioa bereganatuz, hauteskundeek ematen
dioten zilegitasuna baliatuz eta anaia idazlea, anaia kantaria,
mitinetara gonbidatzeari uzten dio pixkanaka. Antza, telebistako
iragarkiei euskal poeten kantuei baino eraginkorrago deritze botere
eskuratu berrian mantentzeko. Baserriak jabe bakarra dauka eta
idazleari aukera bakarra geratzen zaio: baserrian anaiaren morroi
gelditzea, ala baserritik alde egitea.
Idazle batzuek etxean gelditzea erabakitzen dute, anaia politikariaren aurkako erresistentzia marmarti erradikal batean sartuz, betirako mutilzahartuta. Beste batzuk, gaztetasunak ematen
duen kemena eta inkontzientzia lagun dutelarik baserritik urrundu eta autonomia bila hasiko dira. Baina ez behialako Unamuno
hura bezala euskal lurrari antzua iritzi eta baserria eraikitzeari uko
eginez, lur emankorragoen bila joateko. Ez, idazle gazte hauentzat baserria jadanik eraikita dago, anaiak bereganatuta gainera,
eta gutiziagai izaten jarraitzen du. Baina panteoi nazionalera sartzeko zeharkako bide bat asmatu beharra dago, aurreko atetik sartzerik ez baitago anaia politikariak sarrailak jarri dituenetik.
Baserriari asaltoa modu inoiz erabili gabean egingo dio beraz autonomiaren belaunaldia deritzonak: euskarazko literatura ez abertzalea eginez eta literaturtasuna bihurtuz jomuga bakar. Eta modu
paradoxal honetan lortuko du idazle belaunaldi honek panteoi na-
259
zionalean sartzea, hain zuzen abertzaletasunaren tabua edo debekua ezarriz literatur eremuan. Paradoxa, itxuraz, baina logika
psikoanalitikotik guztiz ulergarria. Literaturak heldutasunera iristeko, nor izateko, indarrean ezarri beharra baitzeukan amarekiko
intzestuaren tabua.
Lévi-Strauss-ek dio debekuak ez direla debekatutakoaren
berezko ezaugarrietatik eratortzen, baizik eta adierazpen sistema
batean duen kokapenetik. Beste era batera esateko, debekuak
signifikazioa adierazteko baliabideak baino ez dira. Horregatik,
euskal literatura helduak praktikatzen duen abertzaletasunaren
denegazioa ez da bere balio intrinsekoaren arabera ulertu behar,
baizik eta signifikazio bat adierazteko balio duen ekintza gisa:
literaturtasuna adierazteko abertzaletasuna arbuiatu behar da.
Abertzaletasunaren arbuioa literaturtasunaren ikur bat da, ikur
nagusia. Baina, eta horretan datza paradoxa, literaturtasuna, ororen
buru, nazioari egindako opari bat da, semeak amari egin diezaiokeen
opari handiena beste emazte batekin ezkondu eta zoriontsu izatea
den moduan. Zeren, funtsean, eta hau da idazle orok bere buruari
ezkutatzen dion egia sakon eta tabua, literatura baita nazioaren
jatorria, iturburua. Ez gaitu harrituko, hortaz, beti «ez abertzale»
gisa agertu den Bernardo Atxaga bihurtu izana gure literatura
nazionalaren ikur nagusi. Saizarbitoriak dioen bezala idazlea
aberriaren alde eta kontra dago, aldi berean. Bikoiztasun horrek
darama literatura heldutasunera.
Tabu fundazionala eraikita dago orain eta euskal literatura aro
postnazionalistan sartu da, kontsumoaren aroan. Orduantxe egiten
du bere agerpena emakume idazleak euskal literaturan, barne
borroka edipiarrak odolhusturik utzi duen anaia tragikoaren
erreleboa naturaltasun osoaz hartuz. Euskal literatura emakumeek
irakurtzen dute nagusiki eta emakumeak ez badira idazle arrakastatsu bakarrak esan dezakegu idazle gizonek beraien idazkera
feminizatu egin dutela egoera berrira moldatzeko. Baserri nazionalak
anaia politikariaren esku darrai eta nebarreba idazleek onartu dute
nolabaiteko erbestean bizi beharko direla panteoiratu bitartean,
periferian. Arreba idazlea da hobetoen asumitu duena periferikotasun hori eta apartamentutxo bat bilatu, erosi eta apaindu du
neba eta biok bertan bizi daitezen aurrerantzean. Euskal literaturaren egunerokotasuna femininoa da. Neba zauritua ez da
gehiegi ateratzen apartamendutik. Noizbehinka, autonomizatzearen
garai heroikoak oroitu nahiz edo, tabua nola ezarri zuen indarrean
oroitzera datorren nobelatzar bat idazten du, lehoi zaharraren orroea
bailitzan, eta nobela hori Hamaika Pauso deituko da, ala Gizona
bere bakardadean.
260
Istorioa bukatutzat eman liteke puntu honetara helduta, baina
badu segida bat. Izan ere, heldutasunera iristean, amarekiko lotura moztu ostean, norengana jo dezake idazleak ? Ideala, noski, unibertsaltasunarekin ezkontzea litzateke, eta literaturtasuna hori
lortzeko armarik seguruena da, zer duda. Baina, arazoa zera da, literatura txikietan ez dagoela unibertsaltasunarekin lotura zuzena
lortzerik, unibertsaltasunak inglesa, frantsesa, gaztelania, eta beste bospasei hizkuntza baino ez duelako ulertzen. Bitartekari baten laguntza behar du literatura txikietako idazleak, itzulpenaren
laguntza alegia. Hizkuntza unibertsalak baitaude mundu honetan…
eta besteak. Nahitaez hizkuntza handi hauetako batera itzulia izan
behar du nazio txikietako idazleak, unibertsaltasunarekin ezkondu nahi badu. Eta, jakina, honek esan nahi du hizkuntza horren
literatur tradizioari zerga bat ordaintzen zaiola gehienetan. Zeren
ardurena nazio txikietako idazlea elebiduna baita (alegia, hizkuntza handi hori ezagutzen du, gai da hizkuntza horretan idazteko –ai tentazioa!) eta berak egiten ditu bere obren itzulpenak. Hor
daukagu guk Atxagaren kasua, zeinak aitortu baitzuen orain dela
urte batzuk euskaraz idazten jarraitzeko arrazoi bila zebilela, ikusirik erosoagoa zela erdal munduan ibiltzea, beroagoa erdal irakurleen harrera. Badakizue zer den, etxeko semea errainaren familia
aberatsagoan ongi tratatzen dutenean gutxiago ikusi ohi dute burasoek. Baina arazo domestiko txiki hauek tabu fundazionalaren
arazotik haratago daude, helduon eguneroko liskartxo familia barnekoak baino ez dira.
261
262
Markos Zapiain
Tabu
ideologikoa
(Irun, 1963). Bermeon bizi da.
Bertako Institutuan Filosofia
irakasten du. Doktore da Filosofian
eta Lizentziatua Filologian.
Bere lanak Euskaldunon
Egunkaria, Gara, Bozka, Ostiela!,
Egin, Berria, Bazka eta Jakin-en
argitaratu ditu.
Hitzaldi ugari eman du filosofia
eta euskal literaturaren inguruan:
Larrabetzun, Londresen, Lazkaon,
Iruñean, Eibarren, Bilbon,
Miarritzen, Beiruten, Hondarribian,
Donostian…
Argitara emandako liburuen
artean daude: Zenbait terrorista
(Txalaparta, 2003), Errua eta
maitasuna (Elkar, 2002), Denbora
eta egia: Kojèveren gogoeta
(Erroteta, 2006). Itzulpenak ere egin
izan ditu; besteak beste, Gizakiaren
heriotza (Jakin, 1998) eta
Duintasuna (Enbolike, 1999).
263
264
Egunez ez bezala.
San Pankrazio
barregarri
Markos Zapiain
Ematen du etakideen amets guztien ezaugarri komunak zehazteko
orduan, hobe dugula, Freuden definizioa baino (ametsa desiren
betetzea dela, nahi inkontzienteen mamitzea), herio baliatzea, James
Hillmanen Dream and the underworlden eskutik herioren erresuman
barneratzea. Etakideen ametsen artean, badira desirak mamitzen
dituztenak, baina baita desirak mamitzen ez dituztenak ere;
alabaina, molde batekoak zein bestekoak heriok bidaliak dira. Goio
“Gorria”ren bigarrena izan ezik, etakideen ametsek biziaren alde
ilunaren zenbait forma barnebildu eta adieraziko lituzkete,
murgiltzeak lirateke herioren putzu likinetan, azpimunduaren
irudiak, leizezulo kezkagarriak, ifernuko hainbat zirkulu: itsaso
izoztuan gozoro itotzea, anaiarekin ezin elkar aditzea, denbora
ahitzea (Gizona bere bakardadean); norbera zerraldoan sartu eta
hiltzeko amaren agindu idorra eta agindua ezin betetzea; (Hamaika
Pauso); maitearengandik bereizi beharra, maitearen hilketa, jendarte
zuri hila, eri horzgabeak (Zeru horiek); Ama gari berdean etzana
amapola odoldu antzo (Koaderno Gorria); psikopata baten atzapar
hilgarria lepoan eta psikopataren suntsitzea gero pilulaz lepo eginik,
buruaz beste egitearen aldeko erabakia Bizkaia bouean, aurretik
mezu politikoa itsasoratuz munduak izan dezan gure herriaren patu
dohakabearen berri (Agirre zaharraren kartzelaldi berriak); komandokide bizilaguna deabru bilakatua, eskuak erretzea, nortasuna
galtzea, errugabea hiltzea (Pasaia Blues); giza eta abere haragi
zatikatuaren susmoa, norberaren gorputza zatitzea, aita galtzea,
bakardadea, Lapur Handiari aurre egitea (Lagun izoztua); arrain
abisalen ontzitik amak hil egin dela abisatu dizu eta zure adiskiderik
handiena ere, jadanik hila, bertatik mintzo zaizu; biraka zabiltza
Lurraren inguruan oxigenoa ahitzen ari zaizula eta alboan hiliko
265
astronauta miretsi bat duzula, espaziontzia kolpez Lurrera erori da,
astronauta zerraldoan, agurra hilari; maisuak heriotzaren trena hartu
behar du, bultza egiten dizute heriotzaren trenean sar zaitezen
(Soinujolearen semea); olatu ikaragarri bat labartzan mugitu ezinik
dagoen preso ohia itotzera dator; militar espainolak kanpandorreko
eskaileratik gora doaz bertan ezkutatu den preso ohia hiltzera
(Labartzari agur)…
Heriotzaren formak dira, sentimendu zurrunak, kilkerren hotsak,
sukarraren hozkia, ezerezaren goganbeharra, bizia uzteagatiko
ezinegona, izotz eroa, urduritasun goibela.
Bestelako ondorio orokorrik atera behar ote da heriotzaren nagusitasun horretatik? Apika ametsen batasun horri buruz, garbi adieraz ez daitekeenari buruz bezala, hobe da isiltzea. Izan ere, heriotza
ezereza baita eta ezerezaz, Kojèvek zioenez, gehienez ere badela esan
daiteke, baina ezin daitezke bere ezaugarriak zehaztu. Orobat etakideen ametsen oinarri komunaz. Bizitza korapilatsutik heriotzaren
sinpletasun lasaira itzuli nahia adierazten dute oro har. Dena den,
egia bada ere herio dela gailen, ezin bertatik etakidearen “egitura
psikologiko” tipikoa edo antzekorik ondoriozta, ez baitago halakorik. Aitzitik, etakide amesgile bakoitzaren nortasuna besteenaren
arras bestelakoa da, eta maiz gainera aldakorra, erakundean sartzeko, bertan jarraitzeko edo uzteko arrazoiak bezalaxe.
Etakideeen amets guztiak azterturik, ematen du amesgilearen
tabu politikoren bat apurtzen duena Txillardegiren Labartzari agureko protagonistaren bigarrena dela.
1.
Txillardegi, borroka armatuaren alde. Ondorio hori atera du Peio
Ruiz nire ikasle eta beraz etsaiak Labartzari agur Txillardegiren azken eleberria irakurrita.
Antton Ihartzegarai protagonistak bai, espetxetik irten ondoren
Labartza ezaguturik borroka armatua aldeztuko du, lan politikoa
alferrikakotzat joz, zizpoleta askabide bakartzat.
Alabaina, Txillardegi ez baita Antton Ihartzegarai.
Borroka armatuaren gaineko Txilladegiren iritziak ezagutzeko
Txillardegik berak bere izenean idatzirikoa aztertzeak artezagoa
dirudi, lehen begiratuan bederen. Gaur egun, Txillardegi Aralarren
dabil. Eta borroka armatua ez zaio egokia iruditzen, ez arrazoi etikoengatik, baizik arerioari egiten diolako mesede.
Hala ere, bereizi beharra dago batetik jendaurrean esanikoa eta
bestetik barne-muinetan joan eta etorri, goiti eta beheiti dabiltzan sentimendu uherrak, nork bere buruari aitortzeko ere gaitzak.
266
Literatura azken hauen adierazpide izaten da. Halatan, Txillardegi
bi genituzke gutxienez: bata “Berria”n eta “Gara”n izkribu koherenteetan borroka armatuaren aurkako argudioak garatzen dizkiguna, eta bestea, sakonagoa, Antton Ihartzegarairen aldarteekin bat
egiten duena.
Baina hori ez da aski, korapilo gehiago dago oraindik: idazlearen
eta bere pertsonaien arteko harremana nahasia duzu, osotoro
zehazten ezinezkoa, zaila da idazlea eta protagonista zeharo bat etor
daitezen: idazleak falta zaiona erants diezaioke pertsonaiari, edo
sobera duena, edo ez bata ez bestea; eredu gisa aurkez dezake,
kontraeredu gisa, ez bata ez bestea; bere pertsonaiaren bidez
nortasun zein politika jakin bat kritikatu nahi ukan dezake, edo
barregarri utzi, edo goraipatu. Ia edozein aukera mamitu du
literaturaren historiak. Idazleak, gainera, beste edonork bezalaxe,
sarritan ez du benetan zer nahi duen jakiten.
Zentzu honetan, kalte handia egin du Koldo Mitxelenaren iradokizunak Peru Leartzakori egin zion hitzaurre eder bezain eztabaidagarrian, hots, Txillardegik Peru eredu gisa aurkeztu digula1
Mitxelenaren froga ahula da: Peruk zein Txillardegik, biek darabiltela giltza-hitz gisa “sasi aurrizkia”.
Edozein gisaz, ez da ezinezkoa Txillardegiren sakonuneren batek
bere irakurleok erotu eta hil nahi izatea, Leturia, Peru, Elsa, Exkixu,
Putzu eta hein batean Ihartzegarairen galbidetik. Munstro hiltzaile
bat ezkutatzen du beharbada Txillardegik, irakurlea herio hurbil
izaten duten jarreretara bultzatzen duena.
Baina hori ez da Txillardegiren berezitasuna, baizik idazle eta
gizaki guztion ezaugarria. Denok dugu alde suntsitzaile gogor bat
atezuan, irteteko aukera egokiaren zain.
Baliteke ordea irrika hiltzaile unibertsal hori Txillardegik bere
literaturan gauzatu izana. Irratian iaz gogoratu zuenez, frantses batek behiala “hila duzu maite” esan zion, “tu aimes le mort”. Zer
pentsatua eman baitzion antigutarrari.
Baliteke, bai, bazitekeen, baina ez da izan. Txillardegik, nire uste
apalean, ez Peru Leartzako ezta Antton Ihartzeagarai ere, ez dizkigu
eredu gisa aurkeztu. Aitzitik, Labartzari agur aurreiritzirik gabe
irakurrita, orain eta hemen borroka armatua aldeztea ezin dela
patologia legez baino ulertu nabari da bertan, gizartefobia, eldarnioa,
lokamutsa, iraganzalekeria, buruerrukia eta pitzadura orokorra
nagusi dituen koadro kliniko batean.
1 Koldo Mitxelena, Euskal idazlan guztiak II, Liburuak 1, Euskal Editoreen
Elkartea, 1988, 139 or.
267
2.
Zehaztu beharra dago “pitzadura orokorra” eta “iraganzalekeria” bezalakoak ez direla balorazioak, ezta interpretazioak ere, baizik Ihartzegarairen kideen eta gehien maite dutenen ikuspuntua:
Andzrrek: “hi ez hago ondo” ( 186); eta arreba Ixaskunek: “yota hago nerbixoetatik, Antton. Medikutara yoan bihaz ahalik eta azkarrenik”. (173)
Eta horrelaxe ikusten du Anttonek berak bere burua: “ez nabil
ni ondo, eta ez gutxiagorik ere. Edozerk hausten nau, edozerk
etsipenera eramaten. Ez naiz lehengoa”. (170)
Ihartzegarairen baitako borroka, eritasuna dakarkiona, atsotitz
bion artekoa da: “joanak joan” eta “izana izen gaiztoa”. Anttonek
ezin du lortu denbora ezinbestean badoala onartzea, beti ari dela
guztia aldatzen. “Joanak joan‚ errepikatzen nion neure buruari.
Baina faltsuki mintzo nintzaion”. (166)
Bigarrena nagusituko zaio. “Behin eta berriz ŒIzana izen gaiztoa‚
esaera pozoitsu hura nagusitzen baitzen nitaz, benetan tema astun
eta eritasun iraunkor bihurtu arte”. (166)
Iragan galduagatiko min naturalaz bestelakoa da labartzarraren
seta. Etengabe zigortzen du bere burua aspaldiko zaurietan ozpina
boteaz. Katuak lagunduko digu oraingoan Ihartzegarairen ezaugarri
nagusian (Txillardegiren obra osoko giltzetako batean) barneratzen: hamabi bat urte zituela (orain berrogeita hamar ditu) sarritan
joaten zen Goia baserrira arreba Ixaskunekin, bertako neska-mutilekin olgetan. Behin batean, katu beltz gaxte bat leiho baten bestaldean egotera derrigortu zuten. Kristalak gelara sartzea eragozten zion.
Zirika aritu zitzaizkion, jausi zen arte. Gorpu anartean beroa berpizten saiatu arren, hilik zen sekula betikoz. Gaztetxoen aieneak eta negar zotinak! Katua lurperatu eta gurutze bat jarri zioten. Anttonek
orduan gizakien hilezkortasuna sinesten zuen gutxi gorabehera, katuena ez ordea, kontsolamendu eskasa beraz alde horretatik. Amonen
heriotzek ere ez zuten horrenbeste oinazetu. Erantzukiak eta demandak egingo dizkio atsedenik gabe bere buruari.
Ixaskun zuhurra ahaleginduko da neba kontsolatzen: intentzio
txarrik ez dutela izan, ahaztuko zaiola apurka-apurka. Eta Anttonek
ziplo: “Etxonat ahaiztu gura, hain zuzen be! Katutxo gizajoa! Eta
negarrari eman diot luzaz, oso luzaz. Afaldu ere ez dut egin”. (143)
Hogeita hemezortzi urte igaro dira. Azkeneko hamazazpiak
Espainiako espetxeetan eman ditu Antton Ihartzegaraik. Bertan zela
hil zaizkio aita-amak. Ama gainera Anttonek legearen arabera
espetxetik kanpo behar zuelarik. Hiletara ere ez zioten utzi. Horrek
guztiak ez dio noski orekari eusten lagunduko.
268
Kontua da presondegietan irten osterako bidaia kontrakronologiko bat prestatuko duela, iraganeko leku erabakigarrien bisita
atzekoz aurrerakoa.
Hain zuzen, leku sakratuetako bat katutxoa lurperatu zutenekoa
izango da. Gurutzea izan zen tokian belaunikatu eta otoitzik egin
gabe isilik egongo da luzaroan.
3. Preso ohiaren aurkako tsunamia
Lau hilabete irailaren 14an Valcornejako espetxetik atera zutenez
geroztik, gaixotzen ari da Antton.
Txillardegik kontatzen dizkigun bi ametsak alde batetik gaixotze prozesuaren adierazpen dira, sintoma, eta bestetik lastertzaile, eritasunerantz bultzatu egiten dute. Lokamutsak dituzu biak,
garrasika esnatuko da bietarik Ihartzegarai, eta Ixaskunek du kontsolatuko. Txillardegik bietan sartzen gaitu ez soilik abisu barik,
baizik irakurleari sinetsarazi nahian Antton errealitatean dagoela,
ez ametsetan.
Heriotzak mehatxatuko du amets bietan Antton, lehenbizikoan
naturak eta bigarrenean kulturak, alegia, poliziak.
Putzuk ere jasanak zituen amesgaiztoetan eraso naturalak.
Lizarran zela, Urbasaren hegia ikaragarri ageri zitzaion. “Urederraren
arroaren gainetik bizkarra konkortutako munstro eskerga gisa, edozein mementotan gain hartatik behera amiltzekotan bailegoan, mehatxu itxura nabarmena hartu zuen. Eta nik neuk behintzat,
bizpahiru aldiz ikusi nuen neure lokamutsetan, biziak harturik antza, eta nire gainera basaki erortzen”. (205)
Ihartzegarairen lehenbiziko amets honek lehenagoko asteetan
Anttonek bizi izanikoa bilduko du, batez ere kolpe latzak: urriaren
22an, 14 urteko eatarraren itotzea, hileta, itsaso gupidagabea: hurbil
dabilkio heriotza.
Gero, ametsari dagokionez egun erabakigarria, azaroaren
hamaika: aurrena, Antton oroitzen da nerabezaroan Izarteko lata
beltz beldurgarriaren gainaldera joaten zela lagunekin kilkerrak,
sugandilak, ziraunak eta musker hori-berdeak harrapatzera, bizia
zoroki arriskuan jarriz; ondoren, txoriek zeruan uve eskerga bat
osatzen dutela ikusiko du eta, larritasunen bat sumatu balu bezala,
mutu, zurtuta eta pentsakor geldituko da; azkenik, ekialdera begira
geldituko da, kostaldeko itsasargiei, Igeldo, Iger, Miarritze.
Azaroaren hamaika horretakoak jasoko ditu oroz lehen ametsak,
baina biharamunean, hamabian, Ixaskunek kontatuko dio beraiek
Valcornejatik etortzeko harturiko hegazkinak istripua izan duela,
eta Anttonek espetxe barruan baino larriago sentituko du bere bu-
269
rua, “erkin, zaurgarri, hauskor. Nerabezaroan Selakuan harrapatzen genituen ziraun haiek, ikarak hartuta, gure eskuetan hauskor gertatzen zitzaizkigunean bezalaxe”. (137)
Abenduaren hamazazpian berpiztuko du Anttonek katutxoaren
tragedia.
Eguberrian, azkenik, amaren heriotza gogoratuko du, hamar
hilabete lehenago jazoa, Antton kartzelan zela.
Urtarrilaren hamazortzian bilduko zaio aurreko guztia lehenbiziko ametsean, hauxe:
Labartzaz bestaldean, Izarteko lata beldurgarriaren erditsuan, mugitu ezinean gertatu nintzen arrastiri batez itsasora begira. Musker
hori-berde eder baten atzetik tematuta, konturatu orduko izu betean.
Berrogei bat metro gora, gaineko zelai eta labartza-bururaino;
eta beste berrogei behera, zut, itsasertzeko arroketaraino.
Neure hartan muskerraz ahaztu nintzen.
Bizkarraren kontra neukan arbel eiteko horma berdaxka luzea.
Eta aurrealdean, berriz, itsaso zabala.
Neure oinak belar izpi bakanen gainean pausatzeko koskak, oztaozta ni zutik egoteko aukera ziztrina eskaintzen zidanak, arra pare
bat zabal baino ez zuen.
Arnasari ahal bezala eutsiz, eta atsedenaldi laburrak noiztenka
baliatuz, jiratu egin nuen soina, eta eskuineko besoa zabaldu. Esku
ahurraz har-lata ukitu nuen. Hotz zegoen oso; eta, izoztuko ez
bazitzaidan, askatu egin behar izan nuen segituan.
Eta oreka ezegonkorrean berriro, besoak inora heldu gabe gelditu
nintzen.
Mehatxu nabarmen gisa, itsas orro gaitza zetorkidan latapetik.
Ez nuen deusik ulertzen.
Erokeria hutsa zitzaidan koska arriskugarri hartaraino jaitsi
izana.
Umetandik genekien sugandilen eta muskerren bila Labarganera
igotzen ginenean, guztiz kontuz ibili behar zela Labarburun eta
Izarte gaineko ertzean.
Goi hartatik amilduz gero, arroketaraino erortzeaz beste aukerarik ez zegoen.
Hortaz, zerk eraginik haraino lerraturik?
Izarteko labar zutaren erditsuko koska hartan ni oinutsik
paraturik, bitan banatzen zitzaidan mundua: aurrealdean, itsasoa
neukan; eta atzealdean, harri berdaxkazko horma hotz ikaragarria.
Arrastiria mamitzen hasi zen; eta Labarganeko Farola piztuta,
ber argi balak hedatzen hasi zen gainaldetik eta Kantauriraino.
Ez gora, ez behera ni. Ezin deusik.
Zer egingo?
270
Antxeta zuri-urdin mordo bat pasa da nire aurretik, karrakari;
eta latapeko harkaitzetara jiraka jaitsi.
- Antxeta bihur ahal banendi! –neure artean–.
Aurrealdeko itsasargiak pizten hasiak ziren, banan-banan, eta
Capbretoneraino: Igeldo, Iger, Miarritze… Besteren bat ere bai,
ñirñirkari, bertago eta eskuin alderago.
Hotzikarek hartu naute bortizki.
Zer egingo? Zer? Zer egin ote nezake neure hartan? Noiz arte eutsi
ahal izango?
Alajainkoa! –neure artean ari–. Lata berdin beldurgarri honetan,
zulorik ez, heldulekurik ez, tarterik edo arraildurarik bat ere ez!
Orduan orro berri bat sortu da itsaso urrunetik.
Eta olatu eskerga bat lehertzen hasia ikusi dut aurrealdean,
tsunami erraldoi bat, ihortziri etengabetan itoa. Itsasikara bat
Labarganera zabalera osoan heldu.
Arestian ikusia nuen itsasargien ilara suntsitu egin da olatu
erraldoiaren atzean.
Jaisten saiatzea erokeria izango zelakoan, goraka abiatu naiz.
Alegia, eskuineko hanka jaso dut eta horman pausatu. Igotzekotan.
Eskuetan hotz mingarria sentitu, eta oinetako behatzetan, aldiz,
azkura.
Burua jiratu, eta itsasaldea berrikusi dut.
Sekula antzemango ez nuen “mailström” ipartar hura bertago
zen, eta altuago, eta erraldoiago.
- Eneee!… Eneee!!… Eneee!!! –bota dut hiru aldiz, gero eta ozenkiago– (149-151).
4. San Pankrazio barregarri
Biharamunean beste gertakari bitxi hau jazo zitzaidan; eta are kezkatuago utzi.
Ondarrondo pasealekutik Labargane aldera nindoalarik, aurretik hurbildu zait berrogeita hamarretan zegoen gizaseme bat.
“Adinkide bat”, esan nezake.
Zer diot “adinkide”, ordea? Sosia bat hurbildu zaidala esan
behar nuke: guztiz nire antzeko gizaseme bat, nire anaia bikia (izan
banu). Areago: ispiluan neure burua begiratzen dudanean aurrez
aurre ikusten dudan berbera.
Ikaratu egin nau osotara: “bera ni da”… Edota “ni bera naiz”.
Eta nire ondotik pasatzerakoan, doinu irmoz agurtu nau:
- Antonio Diarsegay!
Enrique gartzelazainaren ahotsa zen. Eta deituraren ahoskera
okerra ere, berea.
271
- Presente!! –erantzun dut automata batek egingo lukeen bezala.
Valcornejako errekontuetan egiten genuen bezalaxe–.
Eta berak Atxeta aldera jarraitu du.
Uste dut. Ez bainuen badaezpada atzealdera begiratu ere nahi.
Hura izua!
Eskuin aldera jo dut aldapa leunean behera. Zorua labain zegoen tarteka. Eta ustekabean irristatu egin naiz; baina ez naiz erori.
San Pankrazio elizara sartu naiz. Zertarako? Zergatik ? Ez dakit.
Hutsa eta hotza zegoen. Eta martiri gaztearen irudiari, tragiko
gertatu beharrean, barregarri iritzi diot.
Aldareko eskuin aldean, argi xume batek zizekan.
Kanpandorrerako atea zabalik, eskailera hertsi erpinetan gora
abiatu naiz arnasestuka.
Militarrez jantzitako soldadu espainol aldra bat sartu da elizara.
Alimaleko piperpotoari eragiten ziotelarik, oihuka hasi dira
elizaren barruan. Eta tiro hotsak hasi dira: bost, hamar, ehunka…
“¿Dónde ehtá, Antonio, asesino?”
Harrigarrizko oihartzunak errepikatu dira barrukian:
“Asesino… sesino… sino…”
Geroxeago, Enrique mozkorti krudelaren ahots ozenaz berriz
ere, galderak eta mehatxuak ugaldu dira:
“¿Dónde ehtá? ¡Entrégate, Antonio! ¡Si no lo hase, será peor!”.
Kanpandorrean goraino jarraitu dut.
Orduan isilaldi trinkoa gauzatu da.
Nik neure taupadak entzuten nituen une hartan.
Erlojuak ordua jo du nire ondoan ezin ozenkiago, belarrietan
oinaze bizia emanez.
- Bostak! –neure artean–.
Eta mehatxu berak errepikatu dira.
“Antonio!… Asesino!… ¡No saldráh vivo!… ¡Entrégate!”
Iltzedun bota astunen hotsak kanpandorre barrutik nigana
hurbiltzen sumatu ditut.
- Ez!!! –jaurti dut garrasika, eztarria hondatzeko moduan– …
(170-172).
5. Egunez ez bezala
Bigarren amesgaiztoa Anttonek eri egingo du, hotzikaraz eta sukarraz. Bezperan betiko tokietan txango zebilela etxeko bidea ahaztu du. Neurologo baten eskuetan jartzea onartu dio arrebari.
a) Ametsean lehenbiziko orrialdeko kartzeleroa ageri da, Valcornejako Enrique gorrotagarria.
272
Ondotik igaro zaio Anttoni. Baina zer ikusi du honek?
Bere burua!
Guztiz nire antzeko gizaseme bat, nire anaia bikia (izan banu).
Areago: ispiluan neure burua begiratzen dudanean aurrez aurre
ikusten dudan berbera.
Ikaratu egin nau osotara: “bera ni da”… Edota “ni bera naiz”.
(170)
Zer esan nahi du zehazki Antton eta bere kartzelero espainola
berdinak izateak?
Zer adierazi nahi dio ametsak Anttoni, edota Txillardegik
irakurleari?
Nobelan zehar aurreneko orrialdetik beretik pertsonaiarik
higuingarriena izan zaigun Enrique kartzeleroarekin goitik behera
identifikatzeak zer erakusten dio Anttoni?
Egia ezkutu bat agian? Arrisku bat?
Aurkakoak eta etsaiak azken batean berdinak direla, aurkikuntza dirudienez ekialdekoa jatorriz baina beti eta nonahi berpizten
dena?
Edota, zehazkiago, hasieran desberdinak izan zitezkeenak etsaitasunak berak eramaten dituela berdin jokatzera eta ondorioz berdintsuak izatera?
b) Gero, elkarren ondotik igaro ostean, Antton San Pankrazio
elizan sartu da eta martiriaren irudia tragiko beharrean barregarri
egin zaio.
Hemen ere bada beste enigma bat, Anttonen eta Enriqueren berdintasunari lotua, mundu-ikuskera eta arazo berari dagokiona: izan
ere, Anttonek nobelan zehar etakideak eta gudariak aberriaren
alde odola ematen duten martiri gisa ikusten ditu, era heroiko tragikoan. Horretxegatik dio ametsean “beharrean”: “martiri gaztearen irudiari, tragiko gertatu beharrean, barregarri iritzi diot”. (171)
Zer esan nahi ote dio oraingoan ametsak Anttoni, eta Txillardegik
irakurleari?
Esanahiak gorabehera, azkenik, militar espainol batzuk, Enrique
buru, elizan sartu eta Antton hiltzen ahaleginduko dira. Antton kanpandorrean ezkutatuko da. Baina militarrak badatoz kanpandorreko eskaileretatik gora. Orduantxe esnatuko da Antton, asaldatu
bezain izutua.
c) Amets honek gatazkari eta borroka armatuari buruzko Anttonen eguneko ikuspuntu kontzientea kordokatuko du, are alderantzikatu: alde batetik, gudaria eta kartzeleroa berez berdinak ez izan
arren ziur aski, beren ekintzen endekatzeak berdindu egiten ditu
(Ortega Lara); bestetik, bere burua sakrifikatzen duen martiri gaztea barregarri gertatzen da.
273
Etakidea eta kartzeleroa bat izatea, espetxea ETA bezain ETA espetxe, ametsak dioena alegia, ez dator bat Anttonen esnatuzko ikuspuntuarekin, kartzelero gaiztoen eta etakide zintzoenarekin; halaber,
martiri barregarria ez dator bat gudari heroikoaren irudiarekin.
Labartzari aguren polifonia aberasten duelako da garrantzitsua
bigarren amesgaizto hau: ohi bezala, pertsonaia desberdinek ikuspuntu desberdinak dituzte, baina bestalde Antton Ihartzegaraik
berberak, nobelan zehar aldatzeaz gainera, kontrako ikuspuntuak
izango ditu esna eta ametsetan.
Militar espainolak bera hil nahian bertan dituela egiaztatzea
bezain beldurgarri eta zorabiagarri izango zaio Anttoni bere bizialdi
osoko jarreraren gauezko arrakalatzea.
Horrela, hasieran aipatu Txillardegiren bikoiztasun posiblea, hots,
bata “Berrian eta “Garan mintzo koherenteen bidez borroka armatuaren aurka nabari dena, eta bestea Labartzari agureko literaturan,
barnekoiagoa betiere, Antton Ihartzegarairen bidez borroka armatua aldeztuko lukeena, aldaturik errepikatuko zaigu Ihartzegarairen
beraren baitan: egunez bere buruari borroka armatuaren beharra azpimarratuko liokeen Anttoni berari gauez etsaien osagarritasuna eta
martiritzaren irrigarria ikusaraziko lizkioke ametsak.
Gauez eta ametsetan Anttonek traizio egingo dio eguneko Anttoni,
eta alderantziz.
Zein Antton ote da egiazkoagoa?
Bistan da Ihartzegarairen eguneko ikuspuntua anakroniko bezain
kaltegarritzat jotzen dela oro har, eta zabalduagoa eta ospetsuagoa
dela Euskal Herrian bigarren amets honek erakusten duena;
hedabide ia guztiek laguntzen dute eta gailentzen ari da historiaren
eta gertaeren filma kontatzeko orduan.
6. Agur
Gero eta bakartiago eta okerrago dabil horrenbestez Ihartzegarai
Labartzan, eta erabaki ausarta hartuko du: mendian isolatzea,
Zingiregin, Baltza bere txakurkume berriarekin. Erabaki zuzen eta
ederra barren. Marko Aurelioren Pentsamenduak ere eramango ditu:
“aitor bat egingo dut: Marko Aurelio enperadore filosofoa bihurtu
dela nire kontseilari ezkutua”. (221)
Zaratustrarena zirudien erabakiak, baina estoikoekin doa. Mendiko
bakardadera ez ditu igoko, Zaratustrak bezala, eguzkipeko animaliarik harroena –arranoa–, eta eguzkipeko animaliarik zuhurrena –sugea–, baizik txakurtxo bat, eguzkipeko animaliarik leialena.
Bestalde, Marko Aurelio ez du hautatu gogaide duelako,
alderantziz baizik: izan ere, Antton Ihartzegaraik Marko Aureliok
274
aldarrikatutakoaren justu kontrakoa egin baitu zehatz-mehatz
espetxetik atera zutenez geroztik.
Batetik, estoikoak iraganagatik eta etorkizunagatik kezkatzeari
utzi eta oraina ahal bezain gozoro bizitzea aholkatu zuen.
Bestetik, Marko Aureliok jendarteari dagozkionetan esku hartzeko aholkatzen digu, Ihartzegaraik politikari dion mespretxutik
bestaldera.
Azkenik eta bukatzeko, egia da, Xabier Mendigurenek dioen legez, Labartzari agur Txillardegiren aurreko sei eleberrien summa
gisako bat dela: Leturiaren urmahela eta maitemintzea dugu bertan; orobat ezinezkoa erdiesteko Peruren seta: iragan ezinbestean
galdua berpiztu eta denbora geldiaraztekoa, baita Peruren eldarnioak ere eta mozkorraldiak; eta Elsaren erru sentimendu orokorra
eta harreman gazi-gozoak “Mimu” katuarekin; eta Haizeaz bestaldetikeko labarrak, itsasoa, Soustons, animalienganako gupida
sakona; Exkixuren eta Putzuren amorrua eta borroka… Bai, lehenagokoa barnebiltzen du Labartzari agur honek.
Baina aldi berean Txillardegiren libururik gazteena bilakatzen
du bere amaiera irekiak. Ihartzegarai duzu antigutarrak bere
protagonista guztien artean bizia barkatu dion bakarra.
Eta bukaeran Baltza txakurtxoari eginiko igarpen eta zin beldurgarri batzuk ahaztu (“gure herrixa politikari xaxi-jakintsuez
etsirik altxako dok halango batez. Etxuagu hori ikusiko ez hik
eta ez nik. Zoritxarrez! Eta ikusteko aukera badogu, gudura yoango gaittuk”) eta bizimodu zoriontsu bati ekiteko sustrai laukoitza badu Ihartzegaraik Zingiregin: arreba Ixaskunen maitasuna,
txakurkumearen konpainia, Marko Aurelioren Pentsamenduak eta
bederatzi milimetroko parabellum bat, eguzkipeko animaliarik humanoena, baezpada ere, batek daki, hara Igor Angulo.
275
276
Leire Bilbao
Tabu
afektiboa
(Ondarroa, 1978). Zuzenbide
ekonomikoan lizentziatua Deustuko
unibertsitatean. Bertso munduarekin
lotura dauka gaztetatik; txapelketa,
plaza eta bertso idatziak utzi eta orain
gai-jartzaile lanetan aritzen da.
Hainbat komunikabidetan ibili da
kolaboratzaile gisa, hala nola, Euskadi
Irratia, Deia, eta azken aldian, Berrian
zutabegile.
Aldizkari ezberdinetan ere idatzi
izan du: Karmel, Bolo Bolo, Linterna
gorria… Zenbait sari ere jaso ditu bertso
eta literatura lehiaketetan, eta hanhemenka beste lan batzuk ere baditu
argitaratuak.
Ezkatak (Susa, 2006) poesia liburua
eta haur literaturaren alorrean Amonak
nobioa du, eta zer? (Elkar, 2006)
liburuak eman ditu argitara. Elea
argitaletxeak kaleratutako Hitzak
batzen gaitu liburuan ere hartzen du
parte, beste hainbat idazlerekin batera.
277
278
Tabu afektiboa.
Beldurrak
eta galderak?
Leire Bilbao
Idazlearen lana bilatze lana da, begietaz harago edo begietaz barrura, hitzekin edo hitzetan bilatzea. Edozer dela ere bilatzera doana, aurkitzean jasotzen duen plazerra baino handiagoa izaten da
askotan bilaketaren, deskubrimenduaren prozesua bera. Tabua da
aurtengo Galeuscako gaia, tabu afektiboak egokitu zaiguna. Tabuak
eta afektuak, bata zein bestea, erdi ezkutuan izaten dira gehienetan. Hona ez gatoz ezer aurkitu, deskubritu edo azaleratzera… egingo bagenu, tabuak tabu izateari utziko liokeelako, agian.
Tabua
Tabu hitzaren jatorria Polinesiatik omen dator. Bertako hizkuntzan,
ukitu esan nahi du “ta”-k, eta ezetz esan nahi du“pu”-k. Beraz, ez
ukitu. Sakratua, debekatua… ukiezina da tabua.
Tabuez, ukitu edo aipatu behar ez den horretaz mintzatzera
gatoz. Horretara, ezagutzen al ditugu gure tabuak, ez al daude azpiratuegi… desestali asmo ditzagun? Tabua benetan tabu izango
bada, barneratuegi dago azaleratzeko. Beraz, tabuaz beraz baino
ez ote gara inkonszienteki bere ingurumariaz hitz egitera mugatuko? Ohartzen ala gara haietaz? Ohartuta ere onartzen al ditugu?
Afektuak
Nola definitu afektuak? Ez dugu guk bi hitzetan egingo, batzuk obra
osoak dedikatu dizkiotenean.
Ukitu ezin ditugun nonbait daudela esan genezake. Hori bai. Tabu dira beraz. Ukiezinak baitira sentimenduak eta ukitu gabe
ukitzen gaituzte gainera. Bi aldiz tabu, tabu afektiboak.
Plazerra, gorrotoa, inbidia, sexua, zoriona edo mina… Sadeko
Markesak gizakiaren sufrimendutik plazerra atera zuen. Ez gara
279
hainbesteraino iritsiko. Beldurrengatik, esango nuke. Beldurra baita
gure taburik tabuena, tabu guztien azpian dagoena.
Literatura unibertsala
Literatura unibertsalean badaude tabuen gainean eraikitako obra
gogoangarriak:
Nabokov-en “Lolita” adibidez. Non adin txikiko (12 urte) neska
bat eta bere “tutorea”ren arteko harreman korapilotsua azaltzen
den, gizartean neska eredu bat aipatzeko erabilia izan den termino
bat sortuz: Lolitak.
Zaila da ulertzen zergatik, gaur eguneko gizartean, oraindik ere
“lolitak” diren errudun eta nobelan bi urtez neska “bahituta” eduki
zuen gizona (bere amaren maitalea) biktima. Zergatik, bere desioak
piztu dituenari errua bota? Tabuak estaltzeko bide bat ote?
Max Frisch-en “Homo Faber” da beste etsenplu argigarri bat,
Lolitaz harago arakatzen duena. Faber jauna bakarrik hasitako
bidaia batean bera baino gazteago den neska bat ezagutu eta hasiera
bateko tabuak gaindituta, berarekin maitemintzen da. Elkarrekin
bidaia eta ohea konpartitzen amaitzen dute. Tamalez, destinura iritsi
aurretik hiltzen da neska gaztea eta bere amaren ahotik ezagutuko
du Faber jaunak, neska gazte eder hura, alaba zuela. Tabu
afektiboen gainen eraikitako mataza, Max Frisch-en obra.
Elfriede Jelinek-en zenbait obra ere aipa daitezke. “La pianista/Pianista” lan ezagunean esaterako, berrogei urtetik gertu dabilen Erika Kohut musika irakasleak, sexu eta afektu harreman
nahaspilatsuak izango ditu bere ikasle gazte batekin. Hala ere,
oraindik nahasiagoa da, eta tabu afektiboez ari garela interesgarriagoa, bere amarekin daukan harremana.
“Las amantes/Maitaleak” obran ere aipatzekoa da nolako ironiaz
deskribitzen dituen emakume eta gizonezkoen arteko roll-ak. Edo
“Los excluidos/Baztertuak” lanean nerabezaroan dauden lagun
koadrilaren artekoak eta, nola ez, beraien gurasoekiko duten
maitasun-gorroto harremana.
Aipatutako hauek adibide batzuk baino ez dira, erantzun eta ere
berean galdera izan nahi duten adibideak, norberak gehiago bilatu
ditzan amu izan nahiko luketenak.
Euskal literatura
Zer gertatzen da euskal literaturan? Zenbateraino ausartzen gara
gure tabuak azaleratzen? Hor dago Miranderen “Haur besoetakoa”.
Horretaz gain zenbat adibide zehatz aurki genitzake?
280
B. Atxagaren “Bi anai” nobelan bada pasarte gogoangarri bat
anaia ezgaituak titiak ukitzen dizkionean, bere anaiaren neskalagunari. Neskaren “oniritziarekin” esan dezakegu, hor azaleratzen
diren tabu guztiekin.
Badira izenburutik bertatik, nahita edo nahi gabe tabuak
papereratzen dituzten lanak ere. Adibidez:
R. Saizarbitoriaren “Rossetiren obsesioa” (Erein, 2001) hitzekin
bai baina ekintzekin bere afektuak erakustea kostatzen zitzaion
idazlearen kasua.
Saizarbitoriak, tabuak eta literaturari pasarte bat baino gehiago
eskaintzen dio liburu honetan. Idazleak, liburuko protagonistak
esan nahi dut, halaxe dio pasarte batean: “idazteko gutxieneko
gaitasuna duenarentzat, errazagoa dela izkribuz aritzea. Gauzak
aurrez aurre aurpegira bota beharra saihesteko bidea ematen
duelako eta batez ere, idatziz ari denak beti esan dezakeelako
idatzirikoa asmazioa dela, literatura hutsa. “Horregatik iruditzen
zait –dio hitzez hitz –salbuespenak salbu– koldarrak izan ohi direla
idazleak”.
X. Mendigurenek “Arima enkoniatuak” (Elkar, 2006), bere azken
lanean sentimenduak nahiz gorputzak sortzen diguten ahalkea
ahaztuz, muturreraino eraman ditu pertsonaiak eta egoerak. Ikasleaz
maitemindu den irakasle heldua, gaztetako abenturarik zoroenak
elkarri kontatzen dizkioten bi emakume, politika eta larru kontuak
nahasten dituen istorioa…
…adibidez.
Poesia
Narratibako adibideak baino ez ditugu eman orain artean. Zer
gertatzen da poesiarekin?
Ez al dugu oharkabe joku bikoitza egiten? Zilegi al dira tabu
poetikoak?
Narrazioetan pertsonaia literarioak asmatzen ditugu, idazleaz
harago doazenak. Hirugarren pertsonaren azalean babesten gara
edo lehen pertsona fiktizio batean, eta akaso, pertsonaia literarioa
baliatu genezake (egiten dugunean) gure tabuak bere egiteko. Baina
zer gertatzen da poesiarekin?
Poetari “zintzotasuna” (eta kakotxen artean diot) eskatzen zaio.
Biluztea. Ezkutukoak ateratzea. Nia-ren presentzia. Hirugarren
pertsonan idaztean ere, poetaren ahotsa lerro artean bada ere
entzutea. Hitz batean, inplikazioa.
Nola ukitu, ukitu ezin den hura?
Poesian eta narratiban, tabuak azaleratzeko bideak berdinak al
281
dira? Edo ez? Euskal poesian ere gutxinaka bada ere, tabuak hausten
goazela esan daiteke.
Esaterako, Miren Agur Meaberen Azalaren kodean, euria ari
duela klitorian, Zuokin denokin oheratuko litzateke Amaia Lasa,
Angel Errok Oda egiten dio zakilari… Sonia Gonzalezek bere poema
amniotikoetan “gustatzen zait ohera zakila harroturik hurbiltzen
denean…” diosku.
…adibidez.
Tabuak hausteko baliatu behar genuke literatura? izan daiteke
Galeusca honen galdera nagusienetako bat.
Tabuak hausteko balio al du literaturak? Zenbateraino menperatzen gaituzte geure tabuek?
Sexua eta heriotzarekin zerikusia dute taburik gehienek, baita
eguneroko gauzen heriotza txiki horiekin ere. Ahaideen arteko edo
ezgaituen arteko sexu harremanak, generoen aurkako biolentziak,
masturbazioa, inpotentzia sexuala (baita inpotentzia fisikoa eta
psikikoa: mugatuak gaudela jakitea), hilekoa, menopausia, heriotza,
depresioa, stressa, gaixotasunak, frustazioak… Nola jarri ordea
paperean?
Tabua eta afektoak.
Hitzekin (hitzokin) ez genuke efektu bila joan nahi, afektu bila
ez bada. Geure beldurrik behinenez, barrukoenez idaztea suertatzen da zailena. Ez al da beldurra bera taburik tabuena? Beste
tabu guztiak estaltzen dituena? Zeintzuk dira beraz, idazlearen
beldurrak?
Beldurra
Poza ez dago modan euskal literaturan –esan daiteke–. Pertsonaia
alaiak, konplexurik gabeak, gutxi daude. Zailagoa da zorionaz
idaztea esango du baten batek. Zoriona ezin da idatzi esango du
beste batek. Maitasunaz idazteak ere lotsa ematen digu (maitemina
errekurrenteago da literaturan). Horregatik nobela arrosaren
hutsunea euskal letretan? Ez gara ur handietan sartuko.
Kalean, ordea, zelan? Galderari Ondo, oso ondo erantzuten diogu.
Arazoei ihes joan nahi dugu. Literaturan alderantziz. Tristeak, barne
amaraunez beteak dira pertsonaia literario gehienak… tabuz josiak.
Literatura, gizartean dauden tabuak paperatzerako erabili behar
dela sinestu bagenezake ere, paradoxa! Bai gizartean bai mundu
literarioan debekatua dago ahuldadeez, norbere debilidadeez hitz
282
egitea. Norbere mugak ezagutzearen beldurra. Tabua berriz, taburik
tabuena. Tabu guztien azpian dagoena: beldurra.
Euskal literaturan pertsonaiek ez dituzte liburuak zikintzen,
gizonezkoak ez dira ia inoiz masturbatzen, emakumezkoak zer
esanik ez, oso gutxi biluzten dira, ez dira askotan komunera joaten…
emakumeek ez dute hilekorik, ezta depilatzen ere… ez dago
felaziorik, cunilingusik… eszena erotiko gutxi daude.
Gizartean bezala, ez-gaituek ez dute bizitza edo inpultso sexualik,
adin batetik gorakoek ere ez… Pertsonaia literarioek ez dauka
hipotekarik, Ogasunarekin zorrik, gutxi mozkortzen edo drogatzen
dira, medizina batzuk hartzeaz salbu…
Badirudi sortu dugun gizarte literarioa, gizarte eredugarria dela.
Agintari askok nahi luketena.
Mugak
Mugak haustea omen da idazle ororen ametsa. Muga fisikoak
(horretarako daukagu Galeusca), hizkuntzaren mugak eta barne
mugak. (tabu politikoak, estetikoak edo afektiboak). Sobera dakigu,
mugaturik gaude. Ordea ezagutzen ditugu kanpo mugak, badakigu
beraz, zer den hautsi nahi duguna; baina barrukoak? Literaturak
eguneroko errutinaz aparte bizitza paraleloak eskaintzen dizkigu.
Hiri imajinarioak sortu ditugu, badirudi hala ere, bizi garen
gizarteko tabuak exportatu ditugula gure herri literario edo
paperezko herrietara. Ezin al gara aske izan guk geuk eraiki dugun
paperezko mundu horretan ere? Ez dugu ezer deskubrituko esanez
gero, pertsona bera direla presoa eta gartzelako funtzionarioa.
Pertsona bera urkatua eta borreroa. Pertsona bakarra: Idazlea bera.
283
284
Anjel Erro
Tabu
estetikoa
(Burlata, 1978). Zuzenbidean eta
Euskal Filologian lizentziatua da.
Idazle berrientzako Iruñeko Udalak
antolatzen duen lehiaketan hirutan
saritu dute, beti ere poesian: Gora et
labora (1998), Gau on/off (1999) eta
Eroria (2000).
Lehenbiziko liburua 2002an argitaratu zion Elkarrek, Eta Harkadian
ni izenekoa, hain zuzen ere.
Joseba Jaka III. literatur beka
irabazi zuen.
Bigarren poesia liburua 2005ean
atera zen, Alberdaniaren eskutik:
Gorputzeko humoreak.
Besteak beste, Volgako
batelariak eta Bihotz Bakartien
Kluba taldeen inguruan mugitu da.
285
286
Tabu estetikoak
euskal literaturan
Anjel Erro
Gaitza da tabuei buruz idaztea, gainera hala ez balitz ez lirateke
hain tabu. Tabuak denborarekin tinkotzen dira, eta garai jakin
batean gizarte zehatz batentzat zentzua, esanahia eta erabilgarritasuna zeukan debeku bat “horixe baita tabu bat” momentu
batetik aurrera eragozpen apetatsu, magiko eta kasu gehienetan
ikusezin bihurtzen da. Gizarte batek ez ditu bere tabuak ezagutzen;
ez izendatzearen poderioz izana ere galdu dute. Baina lasai egon
gaitezke, zeren hurkoa beti baitago begira, guri laguntzeko prest.
Kanpoko agente horrek pozez zoratzen esanen digu guk ikusi nahi
ez duguna. Kanpokoek, edo buru argi bakanek esaten ahal digute
hori. (Gizarte elebidunetan, gurea bezalakoetan, zeinetan beti
baitugu hizkuntza batetik bestera salto egiteko aukera, aldi berean
kanpoan eta barnean egotekoa, akaso buru argirik gabe ere ohar
gaitezke, beraz, geure baitako tabuez. Hala ez balitz ez nintzen ni
ausartuko hau bezalako gai batez aritzeko). Nik uste dut tabu
estetikorik ez dagoela, edo, esan beharko nuke, uste dut tabu estetikoak ez direla estetikoak. Ozenki pentsatzera noa. Dudarik gabe,
idazle batek ukitzen ez dituen literatura egiteko formak badaude.
Again tabu estetikoaz mintza gintezke, baina izan gaitezen eskuzabalak egile banakoaren autonomia pertsonalaren ideiarekin eta
esan dezagun idazten duen bezala idazten duela berak hala
erabakita. Baina talde oso batek, belaunaldi batek, agian hizkuntza
batek idazten du idazten duen bezala haiek hala erabakita, edo tabu
estetikoek badute, hemen bai, zer esanik?
Tabu estetikorik ez dagoela esan dut. Ozenki pontifikatzera noa.
Nik uste dut tabu estetikoak etikoak direla. Uste dut, oraindik
gehiago orokortuz, tabuak ezin direla izan etikoak besterik. Inori ez
287
litzaioke bururatuko hil hitza (demagun) saihesten duenak hala
egiten duela hitz horren kakofoniagatik, edo hura ordezkatzeko
erabiltzen duen espresiobidearen edertasunagatik (nahiz eta
metafora zinez ederrak erabili izan diren hiltzea zuzenean ez
aipatzeko; Koldo Izagirreren euskal lokuzioen hiztegia irekirik dut
nire aurrean: azkeneko hatsa eman, bizia funditu, hurrengo kukua
ez entzun, Jordango ura iragan), baizik eta bere moralak, mundua
entenditzeko bere moduak heriotza kontzeptua ez onartzera
eramaten duelako.
Irudipena dut hondo/forma binomioaren lurralde arriskutsuetara
hurbiltzen ari garela. Batzuendako bi kontzeptu hauek moneta
beraren ifrentzu eta aurkia dira, ezin askatzerainoko loturakoak,
(nik ez dut nire iritzia oraindik azalduko) hauentzako hemendik
aurrera esango dudanak ez du ez interesik ez zentzurik edukiko.
Idazleak oso aspaldidanik bi multzotan banatu izan dira (dendena oso aspaldidanik bi multzotan banatu izan da, baina idazleak
bereziki): garrantzia zeri ematen dioten kontuan hartuta eta
Horazioren terminologia erabiliz gero, res (edukia) lehenesten
dutenak eta verba (forma) lehenesten dutenak bereiz genitzake.
Lerrokatze hau jarraiturik, lehenek docere (hezi), bigarrenek
delectare (atsegindu) bilatzen dute. Onena elementu hauen
konbinazio orekatua litzateke (zeinen tipikoa Horaziorengan!), aurea
mediocritas delakoa, baina gauza jakina da bide hori oso-oso estua
dela eta denok alde batera ala bestera erortzen gara. Halako
moldez non formaz zenbat eta arduratuago, edukiaz hainbat eta
axolagabeago.
Bere burua gehiegi apaintzen badu, benetan zer esanik ez duelako
seinale, hau da gauza bat askotan aditzen dena eta agian oraintxe
norbait nitaz pentsatzen ari dena, muinera oraindik ez naizelako
iritsi.
Bigarren ahalegina
Gaitza da jakitea zergatik hautatzen duten norbera tabu estetikoez
hitz egiteko. Orduan norbera konturatzen da bi poesia liburu idatzi
dituela, eta horrek jende errugabe anitz pentsaraz dezakeela norbera
poeta dela. Eta orduan norbera oroitzen da liburuei ateratako
kritikez, eta nola haietako batean edo bestean estetizismo hitza
agertzen zen, eta nola adiskideak kontsolatzen saiatu ziren iraintzat
hartu behar omen den irain horretaz, zeren, ez dakit beste inon,
baina norberaren herrian esteta izatea (eta demagun norbera
halakorik dela) ez baitago ongiegi ikusia. Konprometitu eta gauzei
adarretatik oratu nahi izan ez dietenek hartutako bidea omen da.
288
Sinplifikazio hutsa, bai, baina bestela esteta izatea zergatik gertatzen
da iraingarri?
Norberaren herrian, irakasle famatu batek dioenez, poesiak bi
bide hartu ditu nagusiki: sinbolismoa eta abangoardia. Norberak ez
ditu bi bide horiek maiteegi, ilunegiak zaizkio, eta berari poesia
argia gustatzen zaio. Poeta horiek irakurrita ulertzen duenaren
arabera (eta, egia esan, ez du hagitz ulertzen), estilo postsinbolista
ultralirikoak poetaren barne mundua adieraztea du xede nagusi, eta
(norberaren herria oso bitxia denez) estilo postabangoardistak
identitate nazionala, utopiaren aldarrikapena eta emandako
munduarekiko jarrera kritikoa.
Norbera harrituta dago. Berak ere barne mundu bat baduela, eta
munduarekiko jarrera kritikoa, uste du. Baina aipu klasikoak eta
endekasilabo errimadunak sartu ditu bere poemetan, bi alditan-edo.
Norberak tontoa izan behar du.
Hirugarren ahalegina
Euskal literaturaren tabu estetikoak zeintzuk diren gaitza da esaten.
Izan ere, nik esango nuke tabu estetikorik ez dagoela. Zalantzarik
gabe, badaude forma literario batzuk, estetika batzuk, ez direnak
bereziki landuak, baina hori, moda kontu hutsagatik ez bada, haiei
egozten zaien bestelako kontuengatik da. Saia nadin, hala ere,
estetikotzat jo zitezkeen batzuk zerrendatzen.
• Metrika edo/eta errima. Baliabide hauek ez dira gurean
maite/ezagutzen. Ahozko literaturak erabiltzen ditu. Literatura
idatziak ahozko literaturatik edaten duenean baino ez ditu
erabiltzen, eta oso modu mimetikoan. Literatur tradiziotik datozen
forma metrikoak (sonetoa, dezimak…), berriz, apenas lantzen dira
(ik. Nola bereiz hendekasilabo bat, oraindik prentsan). Musikan ez
da hala gertatzen, gaur egungo musikariak (György Ligeti batek) ez
diote forma zaharrak (Requiem bat) erabiltzeari utzi.
• Hizkera arrunta diskurtso literarioan integratzea. Literatur
jarioa jasoa izaten da, neurri handi batean idiolekto bat osatzeraino.
Egoera diglosikoetan gertatu ohi da hori. Hizkuntza zaindu behar
da, eta kale hizkera, hizkera arrunta, erderakadak, benetako
hizkuntza, literatur hizkuntzaren aberasgarri suertatu beharrean,
arriskuak dira, ekidin beharrekoak. (Unai Elorriaga batengan ikusi
dut honekin hausteko ahalegintxoa).
• Aurreko puntuarekin lotuta, aukera dialektala ere kontuan
hartu beharko zen.
• Erreferentzia kultuegiak (metaliteratura, erudizioa,…) batetik
(ik. Nola ez iruditu eruditu, Mugalari, 2006-07-01) eta, bestetik,
289
erreferentzia barnerakoiegiak (dialektalegiak, intrahistorikoegiak
edo “euskaldunegiak”,…) ez jartzea. Gaurko irakurleari molesta
dakiokeen guztia kentzea, alegia.
• Generoei dagokienez, memoriak, dietarioak eta oro har ezfikziozko generoak falta dira narratiban, eta fikzio baitan ere joera
errealistegiak ez dira agerikoenak. Fikzioa ihesbidea ote? Idazlearen
testigantza zuzena saihestearren?
• Poesian.
Laugarren ahalegina
Euskal literaturan tabu asko omen daude. Zenbait gauza ezin dira aipatu, badakizue zeintzuk (ezin ditut aipatu), horrexegatik erreparatu ohi zaio esaten ez den hori nola ez duzun esaten.
Bosgarren ahalegina
Hasi baino lehen, hemen egoteko eta niretzat hain interesgarria den
gai honetaz mintzatzeko aukera eskaini didatenei eskerrak eman
nahi dizkiet.
Baina atsekabe bat eman behar diedala aitortu ere behar dut, ni
ez naizelako nor sentitzen tabu estetikoez ezer funtsezkorik esateko.
Ez dut batere argi euskal literaturan zeintzuk diren direlako tabu
estetiko horiek. Bai susmoa dut tabu estetikoak ez direla benetan
estetikoak, etikoak baizik. Eta horrek esan nahiko luke norbaitek
halako estetika bat aintzat hartzen ez badu, estetika horri, jakitun
ala jakin gabe, esleitzen dion aurreiritzi etikoekin bat ez datorrelako
seinale dela. Honexegatik tabu estetikoei buruzko eztabaida beti
egonen da ideologiak kutsaturik edo, bestela esan, baldintzaturik.
Ondorioz nik nahiago dut gaian gehiegi ere ez sartu. Dena den,
beste gauza batean bai nahi nuke sartu. Estetika bat (artea egiteko
baliabide formal eta, esan gabe doa, berez neutro batzuk erabiltzea)
etika jakin batekin lotzen duen joera itsua saihetsi behar dugu ahalik
eta gehien. Batez ere literaturaren zeregina, eta ondorioz adimenaren
nolabaiteko ariketa idatzia hartu dugunok daukagu aurreiritzi
horiek, eta bestelakoak ere bai noski, irauli beharra.
Nik oso maitea dut José Afonso musikaria, diktadurapeko
askatasun grinaren ikurra, Grandola, vila morena ospetsuaren
interprete. Nik ez dakit nola hartuko zuten haren 1976ko diskoa (ez
naiz orain izenburuaz oroitzen, eta ez dut eskura), non Os fantoches
de Kissinger eta Como se faz um canalha bezalako abestiak bossanova erritmo guztiz dantzagarri eta olgetarian emanak dauden. Ez
dakit, baina pentsa dezaket batzuek ez zutela ongi hartuko gauza
290
serioak modu ez-serio batean tratatzea. Gauza serioak berehala
desakralizatzen direlako bestela.
Zentzu horretan, agian, idatzi du Adam Zagajewskik En defensa
del fervor saiakeran, esaten duelarik tonua zaindu behar dela,
gaurko gizartean gai jasoei ez zaielako behar duten tonu jasoan
tratatzen, baizik eta ironia oro-suntsitzaile batekin. Nik ez dakit
horri zer erantzun. Nire ustez, agian, aipatzea eta eraistea merezi
lukeen tabu estetiko bakarra –munduan zehar edo Zagajewskiren
Polonian ez dakit, baina Euskal Herrian behintzat bai–, horixe bera
litzateke: gauza (ustez) serioez tonu apalagoan idaztea, kontraste
aberasgarri hori sortzea. Etorriko zaigu gero honetaz gaitz esateko
tenorea, ferborearen alde ateratzekoa, kontrakoa orokortzearen
orokortzeaz tonu inspiratuari ekitera inor ausartuko ez denean,
hain zuzen.
291
292
Josu Iraeta
Ipuinak,
tabuekin
hausteko
(Donostia, 1942). Ingeniaritza
ikasketak egin zituen, baina
gazte-gaztetatik ikus-entzuneko
ekoizpenarekin lotuta egon da bere
lanbidea. Hainbat gidoi idatzi ditu
zinemarako, eta ekoizle eta
zuzendari gidoilari lanetan aritu da
hainbat filmetan: besteak beste,
Trintxerpe (2001), Galeusca (2002),
eta Chile y los vascos (2003).
Guztiak Ikasjaia argitaletxearen
eskutik eman ditu argitara.
Prentsarako ere hainbat artikulu
idatzi izan ditu, batez ere azterketa
politikoa eginez (Egin, Egunkaria,
Gara, Berria, Punto y Hora…).
Etxalarren bizi da egun.
293
294
Txitxardinetan
Josu Iraeta
Gau beltza zen, eta Atlantikoak ibai zoragarria den Miño ederra
irentsi nahian dabilen paraje hartan, neguko haize zorrotzak moztu
egiten zuen itsas zakartuaren ura. Urrunean, kaiaren puntan, itzal
ilun dantzariak ikus zitezkeen farol bakarraren argipean. Ibilbide
laburra egiten zuten, kainabera luzea herrestatuaz, muturrean
goilare itxurakoa uretan zartzen . Peneira zen eta txitxardinen
arrantzan ari ziren.
Biak zihoazen berdin janzita, uniformez alegia. Txaketoi urdin
iluna, idunak belarriak babesten zizkielarik. Marinelak ziren,
derrigorrezko militar probisional gazteak, patruilera batean. Eta
hau, argi gorri ahul bat besterik ez gau hartako lanbro artean.
Lodia eta txikia bat. Bueun jaioa izanarren ere denek Farturas
deitzen zioten, ahal zuen guztia jateko berezko joera zuelako. Garaia
eta argala bestea. Euskal lurraldeetatik etorritakoa izaki, abizena
ahozkatzeko arazoak medio Txo goitizenaz deitzen zioten.
Hotza egiten zuen gau hartan, hotz handia. Hainbestera arte ezen
Farturasek bere peneira zoluan utzi eta besoak eiheraren hegal gisa
astintzeari ekiten zion behin eta berriz berotu nahian. Beste marinela
arrantzan jarraitzeko erreguka ari zitzaion.
- Eutsi gogor Farturas, bi ordu geratzen zaizkiguk-eta, seiretarako untzian egon behar diagu.
Farturas ordurako haserre zebilen zigarrorik erre ezin zuelako.
Egin izanez gero, arratzatutako txitxardinak keaz hiltzeko arrisku
handia zegoen. Eta txitxardin hilen prezioa erdira jeitsiko zen
merkatuan.
Hala ere Farturasek bere nahia agertu zion:
- Txo, hoxe non lle imos a vender a angula o´s vascos, iremos onde a Cachelos.
295
Txok berehala erantzun zion:
- Hori urrun geratzen duk. Bertan geratu eta euskaldunei salduz
gero, beranduagora arte arrantzatzeko aukera izango geniake.
Farturas ez zegoen txantxetarako. Zalantza guztiak moztu zituen
haserre:
- Cala boca rapaz, hoxe teño que ollar darriba abaixo á Cachelos
antes de durmir.
Arrantzan jarraitu zuten eta ordu bete geroago, goizaldeko bostak
gertu, Cachelos andereak zeukan haztegira abiatu ziren, txitxardin
lingirdatsuz beteriko baldea bakoitzak eskuan.
Farturas lodia ziohan aitzindari, linterna hartuta. Argi ahul
bezain urduri hark atzetik zihoan Txori ez zion asko laguntzen
bideko kroskak aurkitzen, eta han zihoan gizagaixoa, zentzumen
osoa ibilian jarriaz, estropezu eginez zama preziatua galtzeko beldur.
Pozik zihoazen. Txitxardina bahetu eta aingira sabeloria baztertu
ondoren bospasei kilotara iritsi zitezkeen, eta dirua zen. Ehun pezeta
ordaintzen zuten kiloa, ordukoak.
Marinelak Miñoren bazter lokaztutik abiatu ziren, inork ikus ez
zitzan. Gune militarra izaki, debekatuta zegoen han arrantzan
jardutea.
Eta halako batean dena aldatu zen. Zainketako falua bat azaldu
zen ur gainean, euren kideak tripulazioan, foko indartsu baten argi
zalataria batera eta bestera… Linterna kaxkarra itzali eta ahozpez
ezkutatu behar izan zuten, gorputzak errekabazter nazkagarrian
etzanda.
Burutik oinetarainoko lohi beltz blai zegoen Farturas, baina ez
zuen askatzen indartsu helduta zeukan baldea. Ohiko birao andana
jaurti zuen, eta, amaitzeko, betikoa:
- A nai co botou, quén será o cabrón.
Ikara gaindituta, aurrera egin zuten etxe multzotxo batera iritsi
arte. Farturas izan zen haietako baten aldaba jo zuena. Erantzuna
laster iritsi zen:
- Está aberta.
Barrutik zetorren argiak ez zuen asko erakusten. Baina bai
nahikoa asmatzeko itzaletik zetorren emakumea liraina zela, ile
luzeduna. Gerturatu ahala, dama erakargarria aurkitu zuten,
bizkorraren irribarreduna, eskote zabala naturaltasun osoz
zeramana.
Laster ohartu zen marinelen egoera errukariaz eta hala agindua
emanez bere atzetik eraman zituen haziendarako aska bateraino,
ahal zutena garbituta, itxuroso jar zitezen.
Artean, emakumea etxean sartu zen, eskuetan baldeak hartuta,
txitxardinak pisatzeko. Une hura aprobetxatu zuen Farturasek,
296
oraindik begietako ninian zuelarik haren zilueta desiragaria,
lagunaren belarrira xuxurlatzeko:
- Non ten bragas Txo, non ten bragas.
Bost izan ziren bildutako kiloak. Hurrengoan ordainduko
zizkieten. Hala egin ohi zen.
Benetan pozik zeuden. Franco diktadorea oraindik osasuntsu
zegoen garai hartarako, jaso beharreko xoxak asko ziren.
Untzirako itzulera alaitsua izan zen, aztoramenduz betea. Behin
literan etzanda, eta dianak jotzeko ordu bat falta zela, Farturasek
oraindik sorginduta zirudien. Hala zioen:
- Txo, a Cachelos é unha muller ¡eh!, é unha muller que me deixou o mastro quente e duro como o ferro. ¡ A virxe ¡ vou reventar.
Txo, haserre. Horrela ez zegoen lorik egiterik. Edo, are okerrago,
lo zeudenak, iratzartzeko arrisku bizia zegoen. Baina Farturas ez
zen ixiltzen:
- Txo, sabes ti que é o mellor que ten a pesca da angula, non o
sabes, pois é o marisco da Cachelos, ja… ja… ja…
Untziaren bizkarrean jotako txistu otz eta sarkorrak amaitu zuen
Farturasen algarekin. Eguneroko zeregin amaigaberari hasera
emateko seinalea zen.
Txarrenean ere, ohiko lan eta nekearen gainetik, oraingoan bederen zerbait pizgarria ere gartatua zen. Nola ahaztu txitxardinketarien zilueta liraina… … … !
297
298
Juan Jose Ispizua
Ipuinak,
tabuekin
hausteko
Informazio Zientziatan Lizentziatua eta “Kazetaritza
Modernoa” Doktoradutza ikastaroak gaindituta du.
Kazetari lanetan Anaitasuna eta Argia aldizkarietako partaide eta laguntzailea izan zen, 1980 urtetik
aurrera. Honez gain, UEU, AEK eta Korrikako prentsa
bulegoko arduradun eta partaide, hainbat ediziotan.
Oiztik Begira Egineko eguneroko orri lokaletako kazetaria. Durangaldea eta Busturialdeako orrialdeetan.
Hilean Behin aldizkariaren sortzaile; disenatzailea
eta kazetari lanetan jardun zuen Gernika eta Bermeon.
Berrietan Blai Bermeoko Udal boletinaren
disenatzailea eta kazetaria izan zen, zenbait urtez.
Ondoren, Bermeoko Gazte Informazio Bulegoko
arduradun lanari ekin zion.
Beste alde batetik, Euskal Herriko, Bilbo eta
Gernikaldeko AEKko partaidea, irakasle eta didaktika
arduraduna.
Itzulpen lanak egin izan ditu zenbait erakunde eta
enpresetarako.
2004 urtean Txomin Agirre Saria lortu zuen,
Harizpeko neskaren afera Urdaibaiko Erreserban girotutako eleberri beltzari esker.
Ibn el kayin, Harrareko poeta zoratua, Susa.
2005, Harizpeko neskaren afera, BBK-Euskaltzaindia.
Itzulpenak, Aladino (Edorta Jimenezekin elkarlanean).
299
300
Oren
orena
Juan Jose Ispizua
Baztango bailaran ugazaba askoren egurra jasanda zegoen txakur
zahar batek planto egin eta otu zitzaion bazela garaia berak nahi
zuena egiteko. Are gehiago, txakur-ametsak alde batera utzi eta orek
euren buruaren jabe izan eta agintea hartu behar zutela. Horretarako
Baztango Oren Biltzarrera deituko zituen txakur guztiak.
Aurkitu txakur bakoitzari, baserrikoa dela, kalekoa dela, biltzarrerako abisua pasatu zion eta gainerako txakurrei ere jakinarazteko mandatua eman. Ilargi beterako bilduko guztiak ziren
Zugarramurdin.
Heldu zen batzar gaua eta milaka txakur bilduta zeuden
akelarreko zelaian, denak txakur zahar eta jakintsu haren hitzak
entzuteko grinaz. Mintzatzen hasi zitzaien honela:
- Neba-arreba maiteok, sasoia da gure libertateak berreskuratzeko
eta askatasun bizitzan murgiltzeko. Gure arbasoen senera bueltatzeko… –luze jardun zuen txakurren artean inoiz izan den
diskurtsorik sendo, potolo, mamitsu eta mardulena izan zelarik
honela amaitu zen hura– …hautsi ditzagun kateak, apurtu koilarrak,
ahaztu ugazabak!!
Larrun menditik Iparlako larretaraino entzun ziren askatasun
ahausi eta algarak gau ilargitsu hartan. Txakur adina zaunka eta
intziriz bete zen bailara. Alabaina. lehen momentuko beroak
epeldutakoan Urdazubiko errementariaren ora mintzatu zen:
- Oren alai honetako kideok. Hitzen beroak arima hanpatzen digu
eta begiak lausotu jasan ditugun sufrimenduak gogoratzean –isildu
egin ziren denak horren hitz ederrak entzunda–. Ezin dugu, baina,
geu kateatzen gaituztelako katea guztiak hautsi. Oso lan handia
egiten dute behiak hiltegira eramateko orduan. Pentsa ezazue,
bestela, nola jan genitzakeen idi-hezurrak eta behiki erraiak.
301
Txakurrek hezurrak eta erraiak gustuko dutelako edo haien
pentsamenduan zegoelako, eragina izan zuten errementarikoaren
esanak. Eta kateak hautsi egin behar ez zirelako erabakia ondo
errotuta joan zen bakoitza bere etxaldera hurrengo ilargi betean
bilduko zirelako deiarekin. Bitartean iraultzarekin aurrera egiteko
zer egin behar zen pentsatu beharra zegoen.
Heldu zen hurrengo ilargi betea eta berarekin Baztango txakur
guztiak, errementarienak ezik. Gutxi batzuen faltak ez zuen
saldoaren handitasuna murriztu eta gure txakur zaharrak berriro
zabaldu zuen hilabete lehenagoko diskurtsoa. Orduan besteko algara,
intziri eta kantu alai entzun zen Iparlatik Larruneraino. Honetan
uhalgileen txakurren ordezkari zetorren batek hartu zuen hitza:
- Neba-arreba maiteok osoki maite dugu libertatea. Alabaina,
gaizkileek, askatasunean bizi badira, kalte handiak eragin ahal
dizkigute. Kontuan izan otsoekin borrokan egitean zenbat larri
zauritu eta hildako legokeen gure iduneko koilar sendo eta
babesgarriengatik ez balitz.
- Aspalditik ez badago otsorik Baztanen!! –moztu dio txakur
zaharrak uhalgile-txakurren ordezkariari–.
- Bai! Albako Harriko inguruan entzun dituzte haien uluak
–erantzun dio berehala ordezkariak–. Eta haien erasoei aurre egiteko
gure letaginak bezainbeste behar ditugu larruzko koilar sendoak.
- Bai! Zuzen dabil! Behar ditugu! –oihukatu dute txakur guztiek,
ustezko otsoen beldur–.
Txakur zaharrak, amore emanda, onartutzat jo zuen proposamena
eta, eguna argitzen ari zenez, bakoitza bere etxea joateko beta zela
gogoratu hurrengo biltzarrera arte.
Geroztik ilargi betea den guztietan entzuten dira txakurren
ahausi eta intziriak Baztan inguruan. Belarri fina dutenek gero eta
txakur gutxiagoren zaunkak entzuten direla adierazten dute. Bada
esaten duenik ere txakur deslaiak baino ez direla biltzen ilargi
beteko oren orenean.
302
Ixabel Millet
Ipuinak,
tabuekin
hausteko
Paris, 1958. 23 urte zituela etorri zen Euskal Herrira
eta euskara ikasi zuen. Egun, Etxalarren bizi da eta
ipuin kontalaria da. 13 urte egin zituen
irakaskuntzan, hizkuntza irakaskuntzan, hain zuzen
ere,teknika sortzaileetan oinarritutako metodo
propioak sortuz (olerkigintzarako, ipuigintzarako,
antzerkirako, etab).
1992tik geroz prestakuntzan aritu zen. UEUko
kidea den aldetik, hainbat ikastaro eman zituen
Glotodidaktika eta Psikologia sailetan. Horretzaz
gain, irakaslegoaren formakuntzan ere aritu zen,
EHUk antolaturiko Euskalduntze eta Alfabetatzerako
Diplomaturan didaktika (sugestopedia) eta talde
fenomenoak (komunikazioa, motibazioa eta talde
dinamika) landuz. Begiraleen prestakuntzari
dagokionean, musika animaziorako teknikei buruzko
ikastaroak ere eman zituen.
Itzulpengintzan ere aritu izan da, ahozkoan, batbatekoan zein idatzian.
Euskal Idazleen Elkartearen “Idazleak
Ikastetxeetan” programan eta Nafarroako Gobernuko
Euskara Departamendukoan parte hartzen du.
Argitalpenak: 2002, Kanturik Gabeko Herria, Baigorri; 2003, Jainko-Jainkotsek ez dakite dena, Baigorri.
Itzulpenak, Euskadi de la autonomía a la independencia, Jokin Apalategi.
303
304
Hortzburuan
Ixabel Millet
Olaberri baserrian, bere ohe txikian, Mari manta azpian sartzen
saiatu zen berriz ere. Izkinetatik tiraka, manta ahalik eta luzeen
egiten saiatu zen, ile guztiak estaltzekotan, manta azpian ezkutatzeko asmotan, manta azpian desagertu nahian.
Hotzak zegoen. Hezurretaraino sartzen zitzaion hotza. Hotza zuen
eskuetan, hotz oinetan, baita ilean ere, ile managaitz hartan, manta
azpitik atereaz lazten zitzaion ilean.
Behin batean, izarrik gabeko gau batean, ile kontrako etengabeko
borroka baten ostean, ileak manta azpian mantendu ezinean,
erabakia hartu zuen:
- Ile hauek ez didate lo egiten uzten… eta moztu egingo ditut,
horrela lasai ederrean lo egingo dut! –eta bainugelara joan zen
guraizeen bila–.
Guraizeak luzeak eta zorrotzak ziren, eta oso fin mozten zuten.
Ongi zekien hori, egun batean bere panpina Rosaren sabela
konpontzeko hartu baitzituen. Garai hartan, Rosa gaixo zegoen.
Mari, sufritzen ikustean, oso triste jartzen zen, eta horregatik mina
egiten ziona kentzea erabaki zuen. Orduan, oso suabe, hanka arteko
haragi borobila moztu zion. Ondoren, gasa paratu eta ohean sartu
zuen atseden har dezan.
Mari, oin-puntetan, ispiluaren aitzinean, bere ile luze eta
kizkurrak mozten hasi zen. Handik pixka batera, hobeto sentitzen
hasi zen. Beranduago, neska itxura ia galdua zuen. Orain bai, lasai
lo egin ahal izango zuen.
Zortzi urte lehenago jaio zen Mari, abuztuaren 15ean. Ama
Birjinaren ohorez jarri zioten izena. Aurten, opari gisa, manta berri
bat eskatu zuen.
Amak harridura handiz begiratu zion, eta bere mantarekin ezin
zuela hotzik izan erantzun zion. Mari saiatu zen amari azaltzen manta
horrekin ezin zuela gorputz osoa estali, hotza zuela. Baina alferrik.
Azkenean, amore emanez, behar zuen manta –handi, bero eta
samurra– Olentzerori eskatuko ziola erantzun zuen Marik, hark
premia ulertuko baitzuen azalduz.
Gauean, ohearen kabian sartzen zen, ahalik eta txikien bihurtuz.
Baina berriro ere dardarka hasten zen, hotzak zegoen. Ileetan ere
hotza zuen, ileak manta azpian mantentzeko borrokatu arren.
305
Gutxika-gutxika, iletatik sartuta, hotza bizkarrean zabaltzen
zitzaion.
Orduan, borrokatzeari utziz, gauaren iluntasunean erortzen hasten
zen. Hotzaren poderioz, gorputza gero eta gutxiago sumatzen zuen,
bere sorbalda ea inoiz izoztuko zen bere buruari galdetuz. Dardara
gelditzen zen, eta hotzburuan, ez zuen ezer sentitzen, azkenik.
Bat-batean, zerbait izugarria gertatzear zegoela sentituz, begiak
zabal-zabalik zituela ernatzen zen.
Hotza izugarria zen. Bere kuleroan sartzen sentitzen zuen eskua
hotza zen. Hitz harrigarriak eta izugarriak arnasestuka xuxurlatzen
zituen ahotsa hotza zen.
Orduan, iletik sartuta, sorbaldatik jaitsiz, hotza bizkarrean zabaltzen zitzaion, hezurretaraino, bihotzeraino. Gauaren iluntasunera erortzen hasten zen, eta gaueroko entrenamendua jarraituz,
hotzburuan, dardara gelditzen zenean, bere sorbalda ea noiz izoztuko zen bere buruari galdetuz, ez zuen ezer sentitzen, azkenik.
Osabak askotan azaldu zion. Bera txikia zela, eta ezin zuela
ulertu… Askotan esplikatu zion, egiten ziona maite zuelako egiten
ziola. Baita inori ez kontatzeko gehitu zuen ere, jendeak ez zituelako
maitasun kontuak ulertzen. Edo larriago, jendeak oker uler zezakeela
eta gezurtia zela errango zuela, eta orduan, ziur, barnetegi batean
sartuko zutela.
Beraz, Marik ez zuen ezer erraten. Dena den, gutxitan hitz egiten
zuen, eta gehienetan jendeak ez zuen ulertzen zertaz ari zen, ilea
zergatik moztu zuen ulertzen ez zuen bezala. Noizbehinka, hotza
zuela erranez, manta handiago, beroago eta samurrago bat eskatu
baino ez zuen egiten.
Olaberri baserrian, bere ohe txikian, Mari hotzak zegoen. Ilean
ere hotza zuen. Gutxika, iletik sartuta, hotza bizkarrean zabaltzen
zitzaion, bihotzeraino. Orduan, gero eta gutxiago sumatzen zuen
gorputza, eta hotzburuan, ez zuen ezer sentitzen. Iluntasunera
erortzen zen, bere buruari galdetuz, bere sorbalda ea noiz izoztuko
zen, azkenik.
Gauero, Marik bere buruari galdera berak egiten zizkion, ilean
zuen hotza ea desagertuko zen; barruko dardara ea desagertuko zen;
gaueko hotza ea bukatuko zen; osabak erraten zuen bezala inork
ulertzen ez zituen gauza horiek ea noizbait ulertuko zituen; manta
handiago, beroago eta samurragoa ea edukiko zuen…
Txikia zen Mari eta gauza asko ez zituen ulertzen, baina jakin
bazekien manta handiago, beroago eta samurragorik ez zuela
izango… Osabak erraten zuen bezala inork ulertzen ez zituen gauza
horiek ulertzeko txikiegia zen, agian, baina aspalditik bazekien
Olentzero ez zela existitzen…
306
Joseba Tobar Arbulu
Ipuinak,
tabuekin
hausteko
Donejurgi-Santurtzi, 1945. 1970ean ingeniaritza ikasketak bukatu zituen, Bilboko Goi
Ingeniarien Eskolan eta 1982an ingeniaritzan
doktoregoa, Bilboko Goi Ingeniarien
Eskolan.1984an zientziaren soziologian masterra egin zuen, Montrealeko McGill
Universityn.
UPV-EHUko irakaslea.
UEUko partaidea da, eta baita Eusko
Ikaskuntza eta Luganoko (Suitzako) Research
Laboratory of Monetary Economics elkarteko
kide ere.
Argitalpenak: 1993, Mekanika kuantikoaren zenbait berezitasun UEU; 1997, Marxez
haratago. Euskal independentzia eta subiranotasun ekonomikoa Txalaparta; 1999,
Moneta teoria berrirantz UEU; 2000, Euskal
Herria bere gain. Euskal Herriko subiranotasun monetarioa eta ekonomikoa Enbolike;
2001, Kanpo-zorraren patologia UEU; 2004,
Inflazioaren aurka. Bankugintza berriaren
jarduerak UEU; 2005, Langabeziaren kontra.
Bankugintzaren garrantzia, Elhuyar.
Autoreak itzulitako obrak: 1988, Ia guztientzako ekonomi gidaliburua, UEU.
307
308
Gautxoria:
maitasunezko
istorioa
Joseba Tobar Arbulu
Honela kontatu zidan Trasguk, eta berak esan moduan paperean
jarriko dut. Badakit askotan errealitatea askoz haratago doala
fikzioa baino. Historia ezagutzen dutenek badakite hori. Hemen,
aldiz, istorioa aipatuko dut. Hona bada, Trasguren hitzak.
Oso lasai egon nintzen Asturiasko mendietan zehar bueltatxo bat
ematen, gauero egiten dudan bezala. Bat-batean zurrumurru asko
eta zarata batzuk entzun nituen mendi barrenean. Bi oilagor zeuden
hizketan, bata arra zen bestea emea. Adi jarri nintzen eta honelako
berbak entzun nituen:
- Bai, nik ere entzun diat, hortxe omen zabiltzak Nafarroa aldera,
guretariko batzuk harrapatzen.
- Nik, aldiz, entzun dudana kezkagarriagoa dun. Ez zekinat zer
nolako tresna berriak frogatu nahi ditizten gurekin. Pixka bat beldur
naun.
- Lasai, horiek, ehiztari horiek ez zekitek ezer gutaz, erotu dituk.
Ehiztariak, tresna berriak, Nafarroa… Kezkatzen hasi nintzen,
zeren ehiztaria batzuk ezagutzen bainituen, baita Nafarroako
zenbait txoko ere. Hortaz, Nafarroa aldera joateko erabaki nuen.
Baina, gau hartan menditik itzultzean, Asturiasen bertan
ezagutzen ditudan ehiztari batzuen marmarka entzun nuen:
- Diag, ds, prv/a, com, PTT, …
Kezka gero eta handiagoa zen. Hasi nintzen pentsatzen nire lagun
oilagorrek arrazoi zeukatela: ezagutzen nituen ehiztariak erabat
zoratuta zeuden. Ezin nuen ulertu haien hizkera berria. Zertan ari
ziren? Estralurtarren jerga iruditu zitzaidan hori guztia. Beraz,
Nafarroa aldera abiatu nintzen. Ziztu bizian iritsi ere.
309
Nafarroan ezagutzen nuen lekurik hoberenetarikoa Etxarri zen.
Bertan egon nintzen ehiztari lagun batzuekin parrandan, ongi jaten
eta edaten. Etxarrin gainera oilagorrari ehiztari zaharrek ‘gautxoria’
deitzen diote, gauaz ibiltzen delako. Oso izen polita benetan.
Etxarrira ailegatu bezain laster, marmarka bera entzun nuen.
Gizona konputagailuaren pantaila aurrean zegoen eta etengabe
lehengo berbak aipatzen:
- PTT, diag, prv/a, ds, com…
Baina orain zerbait gehiago entzun nuen, ulertzen nituen berba
batzuk:
- Bai hori hilda dago, eta agian bestea ere.
Harrituta eta erabat izututa utzi ninduten hitz horiek. Nortzuk
zeuden hilda? Zer dela-eta hil ziren? Zertan zebiltzan nire ehiztari
ezagunak? Zergatik erabiltzen zuten bi hizkera desberdin batera,
bata nik ulertzeko modukoa eta bestea erabat bitxia?
Erantzunen bila jo nuen mendirantz, basorantz. Aurkitu nuena
harrigarria zen. Seguru asko ez duzu sinetsiko, baina ikusi nuena
eta entzun nuena esango dizut, besterik ez.
Etxarri herria utzi, eta Altsasu aldeko zelai batean oilagor
batzuk topa nituen. Afaltzen ari ziren. Bata halako tresna arraroa
eramaten zuen bizkarrean, motxila antzeko bat, antena edo zena
zelakoa eta guztiz. Harengana jo nuen, gaztea eta emea zen.
- Zer gertatu da? Zer daraman gainean?
- Ez zakiat zer den. Baina ezin diat kendu. Lagunek esan
didatenez, motxila bat duk, antena bat daukan motxila edo.
- Eta nola jarri dun hori? Zaila izango zunan hiretzat tramankulu
hori jartzea hire bizkarrean, ezta? Ez daukan minarik?
- Begira, kontatuko diat. Akaso ez duk sinetsiko, baina egia duk,
nahiz eta ia sinestezina izan.
Eta oilagor eme hark kontatu zidana harritzekoa zen benetan.
Hona berak kontatutakoa, hitzez hitz:
“Lehengo egunean Bakaikuko zelai batean egon ninduan itzuli
bat ematen eta zerbait afaltzen. Ar bat hurbildu zitzaidaan. Hasi
zuan esaten batera joan gintezkeela iparralderantz, bidaian bera
izango zela nire babeslea, oso eder eta polita nintzela, eta beharbada
habia egin genezakeela han goian…
Horrela egon gintuan, arra gero eta hurbilago, gero eta samurrago, gero eta maitagarriago… Bat-batean argi sendo eta handi bat
ikusi genian. Biok gelditu gintuan, eta dzast… sare moduko bat gure
bion gainean erori zuan. Gero “haiek” etorri zituan, korrika eta
presaka, oihukatzen, zoratuta, erabat erotuta: “Bi, bi batera, bi
harrapatu ditugu. Itzela, hau da hau! Goazen, arin etxera. Hartu
zuk bat, nik bestea! Goazen”. Eta gero iluntasuna eta isiltasuna.
310
Ez zakiak nora eraman ninduten. Baina gizonezko eta emakumezko biren eskuak sentitu nitian nire gorputzean. Ez nian ezer
ikusi. Buruan zerbait jarri zidatean. Oso bajuan hitz egiten zitean, ia isilean. Min pixka bat sentitu nian bularrean, gero pisu bat
bizkarrean eta handik minutu batzuetara berriz “haien” berbak:
“Goazen lehengo zelaira, bertan askatuko dugu. Arin. Zuek segi
bestarekin. Berehala etorriko gara.” Ez nian ezer ulertu. Bularreko
mina gero eta txikiagoa zuan. Non zegoen nirekin egondako ar maitagarri hura? Zer gertatuko zitzaion berari? Ez zakiat deus ere ez!
Burua estalita nuela, aspalditik ezagutzen dudan Etxarriko zelai
batera eraman ninditean eta han bertan buruan neukana kendu eta
lurrean utzi ninditean. Konturatu nintzenean non nengoen, hona eta
hara begiratu eta gero, hegaz egin nian, “haien” oihuen artean.
Eroturik, erabat erotuta zeuden gizonezko horiek. Handik minutu
batzuetara, lehendabizi Bakaikuko lehengo zelaira jo nian eta gero
Altsasuko beste zelai batera, eta bertan zeuden lagun batzuek esan
zidatean motxila antzeko bat neukala atzean eta benetan oso polita
nengoela. Ez haiek ez nik ez genekian nola jarri zidatean motxila
hori, ez zergatik edo eta zertarako. Gaua osoa eman nian nirekin
batera zegoen arraren bila, eta azkenean zenbait ordu igaro ondoren,
Altsasuko zelai berean aurkitu nian. Bera ere beste motxila batekin
zegoen, antena eta guzti, eta nik hiri kontatukoaren atzeko zerbait
kontatu zidaan berak niri. Egoera bertsuan egon gintuan biak.
Arra eta biok afaldu eta gero, geure planak egiten hasi gintuan,
iparralderantz joateko asmoa geneukaan eta berak esan zidanez,
guztiz maiteminduta zegoela nirekin. Egia esan, niri ere, ni baino
pixka bat zaharragoa izan arren, gustatu zitzaidaan ar indartsu eta
sendo hura. Hortaz, geure arteko kontuak esan eta gero nor bere
eguneko lekura joan gintuan, aldez aurretik mokoekin zenbait igurtzi
eginez, eta hurrengo gauerako leku berean ikusteko, eta elkarrekin
buelta bat emateko eta afaltzeko geratuz.
Hori izan zuan ar hori ikusi nuen azken aldia. Hurrengo gauaz
Altsasuko, Bakaikuko, eta Etxarriko zelai guztiak bisitatu eta arakatu nitian, eta arrastorik ez. Haren berririk inork ez zekian. Hortaz,
erabaki nian egun batzuk hemendik ematea, ea bera etorriko zen niregana, eta biok iparralderako bidaia prestatu. Hauxe duk guztia.”
Harriturik utzi ninduen oilagor eme haren hitzek. Zertan
zebiltzan lagunak neuzkan ehiztari horiek? Zer nolako zentzurik
zeukaten entzundako berba arraro haiek (PTT, diag, ds, com…)?
Zergatik ezin nuen ulertu, eta ulertu nituenak (“Bata hilda dago.
Bestea seguru aski ere bai.”), nori buruzko berbak ziren?
Historia guzia jakin nahirik, Aralarko basorantz abiatu nintzen
hurrengo gauean. Aralarreko baso eder eta handian zehar txango
311
bat egin nuen. Leku ederrak benetan: pagadiak nonahi. Halako
batean, Iruiturrieta inguruan pasatzerakoan, zertxobait mugitzen
ikusi nuen. Hurbildu eta gorosti handi baten inguruan ikusi nuen
oilagor ar bat zegoela. Berarengana jo nuen eta iritsi aurretik beste
motxila bat zeukala konturatu nintzen. “Hauxe duk” pentsatu nuen
eta harengana hurbildu nintzen.
- Kaixo hi, zer moduz hemendik? Zer duk bizkarrean daramaana?
- Transmisore bat, hire lagunek jarritakoa Etxarrin.
- Nola?
- Bai, PTT delakoa. Bakaiku inguruan egon ninduan lehengo
egunean gazte polit batekin…
- A! Bai, berarekin egon nauk eta kontatu zidak motxilaren kontua, zuon bion harrapaketa eta nola jarri zizueten tramankulu hori…
- Zer motxila eta zer tramankulu? Hau transmisore bat duk,
amerikarra!
- Zer diok?
- Entzun duana. Ehiztari madarikatu batzuek harrapatu
gintuztenean, etxe batera eraman eta transmisorea eme politari jarri
zioten bitartean, adi egon ninduan. Isil-isilik baina dena entzun
niean horrelako madarikatu biri. Batek besteari adierazi zioan
guztia, “proiektu” osoa. Froga batzuk egin nahi ditiztek madarikatu
horiek gurekin. Hori dela-eta, transmisore bana jarri eta gero satelite
batzuen bitartez gure ibilbideak jarraitu nahi ditiztek.
- Zertaz ari haiz? Ziur hago?
- Bai, hik ez dakik baina horretan zihardutek.
- Baina ehiztari horiek ezagutzen ditiat, lagunak ditiat.
- Orduan gaizkiago! Madarikatuak dituk!
- Ez esan hori!
- Nola ez diat esango, ba?
- Seguru aski zuen ohiturak ezagutzeko izango duk kontu guztia.
- Ba, nireak ez ditiztek ezagutuko. Ez horixe!
- Lasai hadi, motel.
- Ez, ez nauk batere lasai. Begira…
Eta ar horrek esan zidana oraingoz gehiago harritu ninduen.
Horra haren hitzak:
“Proiektu berri bat asmatu ditek zuen lagun horiek. Dirudienez,
gure gorabehera guztiak jakitearren. Hik dakizkik orain horiek
guztiak. Haiek ez! Baina hi guk hirekin egindako isilpeko itunaren
pean hago, eta egongo haiz betiko. Hortaz, ezin esan diezaiekek ezer
heure lagun haiei: ez gutaz ez gure ohituraz. Isilpeko tratu hori
sakratua duk, ongi dakianez.
Entzun dudanez, konputagailuen bitartez segitu nahi gaitizkek.
Hori dela-eta, konputagailuan aritzeko agian hitz berezi batzuk
312
entzun dituk (diag, com, ds, prv/a,…): horiek guztiok Argos delako
sateliteen informatika-sistemari zagozkiok. Proiektu horren
zehaztasunaz jabetu ninduan Etxarrin “haiek” nire maitalearekin
egon ziren bitartean, baina hurrengo orduetan, nahiz eta berarekin
egon, ez nioan ezer esan gaztetxoari, bera ez ikaratzeko.
Hurrengo gauerako geratu ninduan maiteñoarekin, iparralderanzko bidea prestatzeko, agian berarekin habia eta txitak edukitzeko. Baina asko pentsatu ondoren, zera erabaki diat: hemendik
geratzea, baso eder honetan ezkutatzea. Nire aldetik, hauxe da
hik kide guztiei luzatu behar dioan mezua: “ezkutatzea, ahalik
eta gehien ezkutatzea”, besterik ez. Gaztetxo hori ikusten baduk,
esaiok, nire partez, alde egitea, martxan jartzea, iparralderantz abiatzea. Niri ez itxarotea. Ez esan non nagoen, soilik oso maite dudala. Ez diat nahi kideak kezkatzea. Beraz, nirekin egiten ari diren
frogek porrot egingo ditek. Beharbada, era honetan, ez ditek beste
proiekturik martxan jarriko eta gutaz ahaztuko. Hauxe duk nire esperantza.
Ez nagok prest nire maitalea, oso maitagarria den gazte horren
eta gure arteko amodioa agirian uztea, “haien” konputagailuetan
nolabait azaltzea. Ezta pentsatu ere ez. Hori izan duk nire erabakia.
Gaztetxoari ez zioat deus esan, ezta esango ere. Pentsa dezala nahi
duena nitaz. Baina ez nauk agertuko haren ondoan, are gutxiago
harekin bidaiatzea, eta askoz gutxiago ere egin ahalko genukeen
habian madarikatu horiek sartzen uztea.
Guztiz maite diat hik ikusitako gaztea. Baina gustatuko litzaiake
CIA moduko erakunde batek hire bizitza guztia jakitea, hire
familiaren gorabehera guztiak ezagutzea, hire ibilbide guztiaz
jabetzea? Ba guretzat, niretzat behintzat, hori baino okerragoa duk
hire lagun haiek gurekin egin nahi dutena. Ez diat onartu. Ez diat
nahi gurekin esperimentatzea. Hortaz, hemendik ibiliko nauk
ezkutuan. Berriz, hire mezua argi gera bedi: esaiek kide guztiei, inoiz
baino ezkutuago ibiltzeko. “Haiek” uste ditek gutaz dena jakin
daitekeela. Hik badakik orain arte ez dakitela ia ezer. Ba, hemendik
aurrera, eta niri dagokionez, are gutxiago. “Ezkutatu” hori duk
hitza. Hori duk mezua”.
Nire harridura apartekoa zen. Orain zertxobait ulertzen hasi
nintzen. Zertxobait entzuna neukan CCB hartan ibili nintzenean,
aspaldian. Baina ez nuen uste proiektu zoro hura gauzatuko zenik.
Orain, aldiz, bazirudien martxan zegoela eta ni tartekoa, bitartekaria
omen nintzen:
“Bai [jarraitu zuen ar hark], hi heu tartekoa, bitartekaria haiz.
Irakur ezak bizkarren daukadan transmisorean idatzita dagoena:
“Trasgu”. Proiektuaren izenak berak heure izena zaramak: “Trasgu
313
Proiektua”. Are gehiago, madarikatu haiek hitaz ari dituk etengabe,
esanez, behin eta berriz, heuk gidatu behar gaituala geure bidaian,
geure ibilbidean. Harritzekoa! Ehiztari haiek erraturik zaudek
erabat. Ez al dugu guk geuk ezagutuko geure bidea? Orduan?
Barregarriena hauxe duk. Ez ditek ezagutzen gure arteko hizkera,
ezta gure izenak ere, eta zenbaki batzuen bidez “ezagutu” nahi
gaitiztek: ni neu 39 omen nauk, gaztetxoa 40, eta entzun dudanez,
Katalunian harrapatu duten beste bati 38 jarri ziotek. Aluak! Eta
uste diate gutaz zerbait dakitela. Hobe horrela! Jakingo balute zernolako barreak egiten ditiagu haietaz, haien txakurrez eta haien
bizimoduez. Bai, gerla bat zirudik. Hobeto esanda, gerla bat duk,
aspaldikoa, gainera. Haien tresna guztiak, orain hobetuak
(transmisoreak, sateliteak, ia CIAko puntako teknologia bera) gure
kontra. Mesedez, ez esan gutaz hitzik bat ere ez hire lagun
madarikatu haiei. Bestela, akabo gure arteko ituna. Ongi izan eta
hurrengo arte”.
Honaino ar horrek esandakoa. Hura guztia entzunda dena, edo
ia dena, argi zegoen. Alde batetik, nire lehengo lagunak miresten
nituen; gainera nire izena jarri zioten proiektuari. Nire aldetik harro
egoteko modukoa zen eta bada, dudarik ez.
Baina beste aldetik, oilagorrez orain dakidan guztia ezin esan
diezaieket. Oso kideak neuzkan oilagorrei zor nien gure artean
egindako isilpeko akordioa. Ezin nuen hura hautsi.
Hurrengo gauean gaztetxoaren bila nintzen, eta ez dakit nola,
arrak, bere ar maiteak niri esandako esan nion, esperimentuz eta
arriskuz gehiegi aipatu barik. Gaztetxoari negar tanta bana erori
zitzaion beren begi ederretatik eta beste kide batzuekin hurrengo
gauean alde egingo zuela esan zidan.
Banekien eta ongi dakit non zegoen “39” hura, baita “40” non
dagoen ere. Beranduago jakin nuen “38” delakoaren gorabeheraz.
Ez zeuden hilik. Okertuta zeuden nire lagunak.
Askoz beranduago jakin nuen “40” Pirinioez haratago agertu
zela, Alemanian edo, baina soilik egun batean azaldu zen. Luzatu
nien mezua denek hartua zeukaten eta ezkutatzen ahalegintzen ziren.
Modu horretan sateliteek gaizki zeukaten oilagorrei jarraitzeko, eta
bizkarrean daramaten transmisoreak kargatzeko ere arazoak zeuden.
Dudarik gabe, “39” hura oso azkarra da.
“40”-k mezua jaso eta ongi ikasi zuen: zenbait egunetan, baita
aste batzuetan ere, ezkutuan ibili zen, sateliteek ez “harrapatzeko”
eran. Are politagoa da “38”-arekin gertatu zena: iparralderantz jo
barik, ipar-ekialderantz jo zuen, eta sateliteek ezin dute bera,
beraren transmisorearen seinalek jaso. Gora “38”! Benetan argia.
Tartean “39”-k erabat ezkutaturik segitzen du berak eta biok
314
ezagutzen dugun Aralarko paisaia eder eta zoragarri batean. Haren
azken hitzak hauek ziren: “Hortaz, horixe duk nire erabakia,
oraingoz bederen: nitaz ez ditek ezer jakingo”.
Etxarritik buelta bat eman ondoren, eta historia guztia ezagututa,
Asturiaserantz abiatu nintzen pentsakor, nire buruarekin zenbait
hausnarketa eginez, eta noizean behin barrezka.
Sentitzen dut nire lagun ehiztariei gertatzen zaiena, baina ur oso
sakonetan sartu dira, oso kideak eta adiskideak dauzkadan oilagorren bizitza kontuetan. Hortaz, halako sentimendu gazi-gozo
daukat. Gozo kide berrien aldetik, oso trebeak, azkarrak eta argiak
direlako. Oso onak dira beren arloan, ezkutatzean alegia. Gezi nire
lehengo lagunen partetik, ehiztarien aldetik. Badakit kezkatuta
daudela, baita urduri eta artega ere. Jakin dut zenbait gauetan lo
egin barik daudela, eta lortzen dituzten datu apurrekin uste dute
esku artean izugarrizko proiektu zeukatela.
Baina horrela da munduko bizitza… Orain Asturiasko mendietan
zehar itzuli bat emango dut. Beharbada beste egunen batean
zertxobait gehiago kontatuko dizut. Oraingoz nahikoa daukazu.
Hauxe izan da Trasguk esan zidana. Badakit zuetariko askok ez
duzuela ezer sinetsiko. Hori zuen arazoa da. Trasguk niri kontatutakoa idatzi dut, besterik ez.
Nire aldetik, hauxe baino ez dut gehituko, alegia Descartes-en
hilobian agertzen den epitafioa, zeinek Ovidioren lanetik hartu
baizuen: “Bene qui latuit, bene vixit”, hau da, “ongi ezkutatzen zena,
ongi bizi zen”.
315
316
Asel Luzarraga
Ipuinak,
tabuekin
hausteko
Bilbo, 1971. Enpresa ikasketetan diplomaduna eta
Euskal Filologian lizentziaduna da. Lanbidez,
irakaslea. Santurtziko “Bihotz Gaztea” ikastolan
egiten du, hizkuntza eta literaturako irakasle legez.
Punkamine musika-taldeko partaidea da. Bermeon bizi
da. Literaturari dagokionez, sei urterekin hasi zen
lehenengo testutxoak idazten eta ingurukoei nagusitan
idazlea izango zela esaten. Ume xelebrea omen zen.
Orduan, ordea, erdaraz egiten zuen, bere buruari
euskaldun oso bilakatzeko prozesu serioa 19 urte izan
artean ez baitzuen hasi.
Unibertsitate garaian klaseko asperdurari ihes
egiteko olerkiak idazteari ekin zion, momentuz
poesiarako bidea nahikoa utzita badu ere.
Han hemenka hainbat sari irabazi ditu eta artikulu
zein ipuinen batzuk argitaratu ere bai. Hamaika ispilu
ganbil argitaratzeak eta urte berean VI. Igartza beka
eskuratu izanak, idazketa serioski hartzera bultzatu
dute.
Igartza bekaren emaitza kaleratu berri du: Karonte
eleberria argitaratu du Elkar argitaletxearen eskutik.
Abenturazko eleberria, zinema eta komikiaren
generoak jorratzen ditu lan honetan.
Argitalpenak: 2003, Hamaika ispilu ganbil,
Labayru; 2005, Karonte, Elkar; 2005, Eleberria lantzeko gida (Antton Irustarekin). Euskal Idazleen Elkartea.
317
318
San Ferminak
kortatik
Zezen punk baten
ezusteko goiza
Asel Luzarraga
Goizeko seiak. Oilarrak orain dela gutxi jo du. Begiak ireki eta lehen
eguzki printzak sentitu ditut kortako oholen artean sartzen. Inguruan
familia eta kortakideak ere nagi hasi dira mugtizen. Nagi eta triste.
Askatik txerri lagunak neuri begiratu dit lehena. Bai, badakit zer
darabilan buruan, motel. Eskerrik asko hire elkartasunagatik. Izan
ere, gutariko nork du gaur altxatzeko gogorik? Hala ere, buztana
patxadaz astindu, goizeko lehenengo euliak uxatu, eta zutitu egin
naiz. Loaren lanbroak desegin ahala amorru etsi bat nagusitu da
nitaz, eta adarkadaka kortako atea birrintzeko gogoa piztu zait.
Horren ordez, ondoezik hurbildu naiz ate horretara eta zelaitik
ihintzaren agur goibela heldu zait. Alaia izan beharko, izan ohi da,
gatibu bizi arren kexa handirik gabe bizi baikara hemen, ia esne
mamitan, esan liteke. Tira, ez da aske bizitzea lakoa, baina hori zer
den ere ezin begitan dakiguke.
Muturraz atea bultzatu eta irten egin dut. Haize freskoa dakar
gaur. Haize honek baina, krudelkeriaren ahotsak ekarriko ditu laster.
Holakoetan beren burua gure jabetzat duten gizaki horien aurkako
gorrotoak betetzen nau. Aintzat hartuko bagintuzte leihoa itxiko
lukete, edo telebista goiko solairuan ikusi, behintzat. Baina ez.
Urtero, egun hauek iritsita, egongelara bildu eta irrikaz pizten dute
telebista ikuskizun negargarri harekin gozatzeko. Eta urtero
zerbaitek, bultzada morboso batek, leiho horretarantz narama.
Bertan ikusten ditut nire kideak, ezezagunak izanagatik ez baitute
kidetasuna galtzen, gizaki eroen aldarri eta barre mozkorren artean
arrapaladan, torturatuak izateko presa balute legez. Mila aldiz
galdetu diot neure buruari zer pentsamendu ote darabilten kale estu
eta irristakor horietatik oldartzen diren bitartean. Zer pentsatuko
319
nuke nik haien artean banengo. Markatutako bidearekin ahaztu eta
euli zuri-gorri horietako batzuk adar artean ikusi arte atsedenik ez
hartu? Ez dut uste gehiegi pentsa daitekeenik han zaudela.
Mugimendua sumatu dut baserriaren barruan. Zalantza barik,
prestatzen hasi dira, odol festa gosariarekin batera irensteko. Ez dut
ostabere ikusi gura, ez horixe. Nire gogoz kontra, ordea, hankek
harantz bideratzen naute. Norbait ikusi dut egongelan. Goizegi da
baina. Eneko da, etxeko seme gaztea. Bera da inoiz telebista aurrean
ikusi ez dudan bakarra. Ez nuen harengandik holakorik espero.
Gandorra inoiz baino tenteago daroa gero!
Telebista ez, ordenagailua piztu du. Lasaitua hartu dut, momentuz behintzat. Desagertu eta katilu bat eskuan duela itzuli da.
Zertan ote dabil? Hemen nago, urtero legez, leihoari itsatsita. Baina
hasiera hau desberdina da. Zerbait hasi naiz entzuten, gero eta
ozenago. Enekok leihora begiratu eta keinu bat egin dit. Zer ote
darabil mutiko honek buruan? Ordenagailutik datorren soinua beste
guztiaren gainetik gailendu da. Musika da, Enekok hain gogoko duen
eta baserrian nahi ta nahiez denok hain ondo ezagutzen dugun
estilokoa. Ordenagailuaren pantaila niri begira ipini du. Berriro
keinu konplizea egin dit begi batez. Altxatu eta egongela utzi du,
musika baserria dardarka ipintzeko moduan utzita. Ulertzen hasi
naiz, bai. Gero eta gusturago ikusten ditut nik pantailak eskaintzen
dizkidan irudiak. Hau bai San Ferminak ospatzeko modua! Eskerrik
asko, Eneko, ez didate inoiz hau lako oparirik egin. Hona dator
mutila, nire ondoan leihoan bermatzera. Garagardo bana baino ez
dugu falta! Odola irakiten sentitzen dut aspaldian ez bezala. I
320
Isabel-Clara Simó
Tabua
literatura
katalanean
(Alcoi, 1943). Idazle eta kazetari.
Filosofian eta Kazetaritzan
lizentziaduna, eta Filologia Erromanikoa
doktorea. Kazetariari dagokionez,
Canigó astekariaren zuzendaria izan zen
eta hainbat komunikabideetan
artikuluak idazten ditu. Bere ipuin eta
eleberrietan pertsonai konplexuak
elkarren artean harreman korapilatsu
izaten dituztenak sortu ditu, esate
baterako La Nati (1991), Raquel (1992),
Històries perverses-etakoak (1992), edo
T’imagines la vida sense ell?-ekoa (2000).
Besteak beste, 1993an Sant Jordi
saria eman zioten, La salvatge-gatik.
1999an Creu de Sant Jordi eman zioten
bere jardunbideagatik. Dones narratiba
bilduma (1997) zinemaratua zen 2000
urtean. 2001ean Hum… Rita!: L’home que
ensumava dones liburuarekin Andròmina
narratiba saria irabazi zuen eta 2004an
En legítima defensa saiakerarekin,
Valentziar Idazleen Kritika Saria.
321
322
Ba ote dago
benetan tabuak
hausten dituen
idazlerik?
Isabel-Clara Simó
Tabuaz ari garenean, lizuna edo lotsagabea edo gustu txarrekoa den
zerbaiti buruz ari ohi gara, edo, are gehiago, beraien erabilera neurrizkoa gutxiesgarritzat daukagun (fraidekeriatzat edo pinpirinkeriatzat hartzen dugulako) hitz batzuei buruz, eskatologiaren eremu
semantikokoak ia denak. Iraizte aparatuen eta sexu organoen funtzioak sartzen dira batez ere esparru horretan. Idazle lotsagabeek,
epigrama idazleek batez ere, atsegin handiz jotzen dute era horretako hitzetara, gustu on deitzen dugun horren mindulinkeria irrigarri uzteko ihardespen ironiko gisa edo.
Baina tabua beste gauza bat da. Hala ere, tabu bat haustera
goazela esaten dugunean (eta letren elkarte osoaren –edo ia osoaren–
konplizitatea dugula egiten dugu hori), ez gagozkio haren esanahiari
ezpada haren karikaturari. ‘Tabu’ hitza, dakigun bezala, Polinesiako
hitz bat da, latinezko “sacer”, grezierazko ‘αγορ’, edo hebreerazko
‘kodausch’ hitzen hurbilekoa. Bi esanahi ezberdin ditu aldi berean:
“sakratu”, batetik, eta “debekatu” edo “lohi”, bestetik. Bere
aurkakoa, Polinesian ere bai, “noa” hitza da, zeinak esan nahi baitu
“denentzat eskuragarria”. Ez da nahastu behar, beraz, debeku erlijioso edo moralekin, hala nola birao egitearekin edo iraintzearekin,
horiek oinarri erlijiosoa edo morala baitaukate. Tabuaren gauzarik
ohargarriena, itxuraz behintzat, oinarririk eza da. Gizadiaren historiako kode ez-idatzi zaharrena omen da. Areago oraindik: ez dago
herririk taburik ez duenik. Baina matematikan axiomak frogatu ezin
diren bezala, bere sistema logikoaren oinarri izan arren, soziologian
tabua gizarte harremanen oinarria da.
Tabua pertsona, animalia edo gauza bati egokitzen zaio, eta
gordetzen ez dutenek kutsaturik gelditzen dira. Esan liteke, beraz,
323
tabua hautsiezina dela, pertsona, animalia edo gauza horrek jainkoa
irudikatzen duelako, eta, aldi berean, irudikatze deabruzko bat
delako.
Hala eta guztiz ere, antropologia erritu sozialen erabilgarritasuna
–hurbilekoa edo urrutikoa– aurkitzen saiatzen da, eta horregatik
debekuen erabilera sinbolikoen katalogo bat egin du: pertsonaia
batzuk eta beroriek irudikatzen dituzten sinboloak babestea, ahulak
babestea, osasuna begiratzea (hilotzak ukituz, adibidez), zeremoniak
babestea (iniziazio erritualak, jaiotza zeremoniak, ezkontza
zeremoniak, eta abar), pertsonak jainkoen suminaren kontra
babestea, jaio berriak edo jaiotzear daudenak babestea, eta abar.
Tabua hausteak zigorra dakar, eta ziur asko lehen sistema penalek
zigor horietan dute jatorria, baina badira, baita ere, penitentzia eta
arazte egintzak. Tabuetako batzuk aldi baterako dira, hala nola
menstruazioa, zeinak emakumea eta hura ukitzen duena kutsatzen
baititu. Gogora dezagun, adibide gisa: “Rakel eta Jacoben historia:
Rakelek ihes egin du aitaren etxetik, familiaren idoloak berekin
dituela. Atzetik datozkiola ikusten duenean, denda barruan sartu
eta idoloen gainean esertzen da. Aita etortzen denean denda arakatzera eta idoloak berreskuratzera, Rakelek esaten dio hilekoa
duela eta, beraz, ukiezina dela eta dendara sartu diren guztiek alde
egin behar dutela”. Edo emakume erditu berrien lohitasuna:
Lebitarren liburuan (12, 1-2-5) esplizituki esaten baita emakumea
kutsaturik geldituko dela erditu ondorengo zazpi egunetan, mutikoa
izan badu, eta hamabost egunetan, neskatoa izan badu.
Nolanahi ere, oso litekeena da tabuaren funtzio soziala (operazio bikoitz kontraesandun bat baitakar berekin: gurpena eta gaitzespena) aginpidearekin estuki loturik egotea.
Helburu horretarako, Freudek, Totem eta tabu ezagunean, paralelismo eztabaidagarri bat aurkitu zuen, tabuaz den bezainbatean,
jokaera sozialaren eta neurosi obsesibo jakin batzuen egituraren
artean; neurotiko obsesiboak debeku jakin batzuk ezartzen dizkio
bere buruari, batez ere ukitzeari buruzko debekuak (délire de
toucher), zeinetako batzuk ulergarriak baitira, baina beste batzuk
erabat zeremoniazkoak; tabuarekin gertatzen den bezala, tabua dena
ukitzen baduzu, zerori bilakatzen zara tabu; kutsadura garbitzeko
ere, garbitasun lege batzuk bete behar dira. Bitxia dena zera da, hala
kontzeptu sozialek nola banakakoek tentazioaren kontzeptua
adieraztea tabuaren bidez: ukitu nahi dut baina izutu egiten nau
ukitzearen ondorioak. Gainera, badu loturarik zigor kontzeptuarekin.
Taburik ohikoenak etsaiei, aginpideari (nagusiei) eta hilei dagozkie. Ez dator gaizki gogora ekartzea literaturako gai errepika-
324
tuenetako bat espektroarena dela: hildakoak gu oinazetzera datoz, egin dugun krimenagatik; hor dauzkagu, adibidez, Macbethen
edo Rikardo III.aren haluzinazioak. Baina bada beste gai bat, masaren jokaeran egiazta daitekeena: erregeek, Aita santuak edo diktadoreek ahalmen taumaturgikoak dituztelako ideia inkontzientea;
horrela ulertzen da halako jendetzak biltzea Erregearen edo Aita
Santuaren (baina baita diktadoreen ere) abarora; horrela bakarrik uler daiteke jendearen irrika boteredunen bizitza zelatatzeko, horrela bakarrik jende askok sentitzen duen lilura boteredunak
eta aberatsak nola janzten diren eta txortan nola egiten duten ikustearren txutxu-mutxu aldizkarietan. Inbidiaren morbosotasuna ez
da arrazoi nahikoa batere eredugarriak ez diren pertsona horiek halako jakin-mina piztea ulertzeko.
Bestalde, tabuaren kontzeptua ez dago urruti kontzientzia
moralarenetik, are gutxiago Kanten inperatibo kategorikoarenetik,
edota, oro har, sortzetiko jokaera arauarenetik.
Dena dela, metonimia gisa baino ez da hartu behar hitz debekatuak (gustu txarrekoak direlako eta eufemismoz jantzi behar direlako) tabutzat jotze hori: pixa eta kaka, pitilina eta potxina, eta
horien eratorri ugariak. Zentzu erabat azaleko horretan bakarrik
ulertzen da idazle tabu-hausleak daudela esatea, hizkuntza lotsagabe erabiltzen dutelako soilik. Hori, literaturan beti izan baitira
horrelako idazleak, Martzial edo Katulotik hasita Bernat i Baldovíraino, Rabelais o Quevedo ahaztu gabe, alegia, hizkuntza lotsagabeki erabiltzen zutelako gizarte antigoaleko eta lotsakorrak
isiltasunera kondenatzen zituen idazleak, hori, berriz diot, literatura guztietan eta garai guztietan gertatu da, eta aipatzekoa da,
literatura katalana agortea pairatzen ari zen garai batean, Vicent
Garcia bezalako idazle batek (Vallfogonako erretorea deituak, ezagunagoa bere erotismo jostakinagatik, bere literatura serioagatik baino) arrakasta izatea, edo, Francoren errepresio garaian, Pedrolo-k
Els quaderns d’en Marc idaztea.
Dena dela, ez gaitezen engaina: ohitura onak eta Hitz Onaren
Ligaren kodea urratzea eta tabu bat haustea –hain gutxi berorren
erro zahar, subkontziente eta unibertsalak haustea–, ez da gauza
bera. Izan ere, urratzailea izatea behar bat da ia-ia, helburu bat ez
esatearren, idazlearentzat. Begira diezaiogun, adibidez, Erregeren
eta Poetaren paradoxa zaharrari: Erregek Poeta behar du, distira
emateko bere erreinaldiari, eta Poetak Erregeren beharra du, artea
sortzeko bitartekoak izateko; baina aldi berean elkar mespretxatzen
dute, zeren Poetak mundu alternatibo bat eraikitzen baitu, mundu
bat non Erregek ez baitu aginpiderik, eta zeina propio asmatzen
baitu Errege salatzeko. Hori dela eta, esan genezake ezen artelan
325
baliotsu oro –eta barkaidazue hain izenondo zehatzezina eta lausoa
erabiltzea– iraultzailea dela, egilearen ideologia gorabehera. Horixe
bera esan zigun, nolabait, Jean-Paul Sartrek, oharpen argi hau
eginez bere Qu’est-ce que la littérature? obran: ez dago
esklabotasuna defendatzen duen eleberri on bakar bat ere. Esan
beharra dago Nietzschek justu kontrakoa adierazi zigula Moralaren
genealogia-n: “Artistak, garai guztietan, moral baten zerbitzariak
dira, filosofia batenak, erlijio batenak […], beren mezenasen
kortesanoak, botere zaharraren –eta orobat gorantz doan berriaren–
losintxariak.
Adibide bat jarri nahi nuke transgresore, urratzaile izatearen eta
tabu bat haustearen artean dagoen tartea azaltzeko. Horretarako,
hona aldatuko dut literaturaren historiako idazlerik urratzaileenetako baten pasarte bat. Idazlea Charles Baudelaire da, nihilista eta
hedonista petoa. Aholkuak idazle gazteei ospetsuaren pasarte bat
da, “Maitaleei buruz” izenburupean datorrena:
Baldin ordena morala eta ordena fisikoa arautzen dituen
kontrasteen legea gorde nahi badut, honako emakume hauek
idazleentzako emakume arriskutsuen multzoan sartu beharra
dauzkat: emakume prestua, mari-maisua, eta antzezlea; emakume
prestua, bi gizonena delako ezinbestean, eta erdipurdiko elikagaia
delako poeta baten arima despotikoarentzat; mari-maisua, gizon
frustratua delako; antzezlea, literaturak kutsatua dagoelako eta
argotean hitz egiten duelako. Laburbilduz, ez delako emakume bat
hitzaren adiera osoan, baliotsuagotzat jotzen dituenez gero ikusentzuleak maitasuna baino.
Imajinatzen duzue bere emazteaz maiteminduta dagoen poeta
batek hura gizon jantzita antzezten ikusi behar izatea? Nago su
emango liokeela antzokiari.
Imajinatzen duzue beste batek bere emazte talenturik gabearentzat paper bat idatzi behar izatea?
Eta beste bat, izerdi patsetan, agertokiaren aurrealdeko ikusentzuleei epigramen bidez azaltzen saiatzen nolako nahigabeak eman
dizkioten ikus-entzule horiek beroriek berak gehien maite duen
izakiari, sortaldetarrek, Parisa zuzenbide ikasketak egitera etorri
baino lehen iltzez eta giltzez ixten zuten izaki horri berorri? Idazle
guztiak izutu baititu literaturak uneren batean edo bestean,
beraientzat (zazpigarren egunean beti atseden hartzeko beharra
duten arima aske eta harro, izpiritu nekatu horientzat) bi emakume
klase baino ez ditut onartzen nik: prostitutak eta emakume ergelak,
maitasuna edo eltzea. Anaiok, zergatia azaldu beharra ote dago?
(1846ko apirilaren 15an argitaratua).
326
Erraza litzateke esatea ezen 1846an inori ez zitzaiola bururatu
artean emakumeak pertsonak zirela, eta ez arraren oherako eta
sukalderako tresnak; Montaignek, XVI. mendean (eta mende hura
ez zen emakumearen aldeko mendea izateagatik nabarmendu, egia
esan), idatzia utzia zuen bere Memòries ospetsu bezain bikainetan:
“Nik diot ezen arrak eta emeak molde beraren arabera eginak direla;
heziera edo jantzia gorabehera, ez dago alde handi-handirik batetik
bestera (III. liburua, V. kapitulua).
•••
Tabuak haustea transgresioa baino askoz haratago doa. Gizarte
guztiek ez dauzkate tabu berak, baina guztietan boterea tabuez
baliatzen da herritarrak (idazleak barne, jakina) mendean edukitzeko. Gaur egungo tabu hausleen artean, aipatzekoa da Shalman
Rushdie, debeku teologikoen urratzailea, baina baita McCarthy
senadorea ere, komunisten jazarlea, abertzaletasunaren izenean, edo
Eliza Katolikoa bera, heresiaren deuseztatzailea. Biluziarekiko eta
homosexualitatearekiko beldurra literaturak eta arte plastikoak
errespetu gehiago edo gutxiagorekin hautsi dituzten tabuak dira.
Irudipena dut, baina, artearen eta pentsamenduaren historian zehar
izan diren ikonoklastiek murriztu egin dutela tabuaren hedadura;
horretan eragin handia izan du erlijioaren ospe galerak, Fiedro
Dostoievskik hain esplizituki detektatu zuena, esan zuenean:
“Jainkoa existitzen ez bada, dena zilegi da!”, eta orobat Frederic
Nietzschek, esan zuenean: “Jainkoa hil da”. Hala, beraz, egungo
tabua bi eremu antropologikoki nonahikoetara mugatzen da: jaiotza
eta heriotza. Heriotzak, baina, garai obsesiboki higienista honetan,
sendotasuna galdu du, erlijioan izan ezik. Dena dela, hor geratzen
zaigu, indarrez gainezka, jaiotza.
Inoiz erditze bat ikusteko aukera baduzue, miraz geldituko zarete,
edozein gizarte primitibo bezala. Egintza bortitza eta aztoragarria
da. Eta zalantzarik gabe beste inon berdinik ez daukan indarra
dario. Nago ezen tabua, gehienbat historian zehar baina baita egun
ere, bide magikoa dela, eta, beraz, inor ez dagoela behartua ez
arrazoirik ez erantzunik ematera, emakumeei botere hori erauzteko.
Elkar iraintzeko erabiltzen ditugun hitzei erreparatzen badiegu,
ikusiko dugu jaiotzarekin loturik daudela gehien-gehienak: nola
jaiotzen garen, hau da, aitaren legezkotasuna, edo emakume bati
egiten diogun umilazioa sexu aktoarekin, prest baikaude beragandik
sortzen diren haurren jabetza kentzeko. Orobat ikusiko dugu ezen,
gizon batek sexu harremanak dituenean emakume batekin, zera
esaten dugula, gizonak gorputzez izan duela emakumea, baina inoiz
327
ez alderantziz; eta emakume batek haur egiten duenean, seme bat
eman diola bere gizonari. Gaur egun oraindik horrelakoak entzun
behar izatea ere! Emakumearen ugalketa kontrolatzeko bi bideak
birjintasuna goraipatzea eta adulterioa zigortzea dira. Birjinitatea,
inork ez daki oraindik zertarako balio duen, eta inork ez luke
asmatuko azaltzen zer dela eta tematzen den hainbeste Eliza
Katolikoa dogma bihurtzen Jainkoaren Amaren birjinitatea
(erditzearen aurretik, erditzeko unean, eta erditzearen ondoren, inork
zalantzan jarriko balu ere birjina ez den emakume bat kutsaturik
dagoela, amatasun maila eztabaidagarrira iritsita ere). Ciudad
Juarezen (Mexiko) basatiki hil dituzten nesketako baten amak
honela zioen telebista kameren aurrean, “mi hija estaba intacta”,
alabaren heriotza bortitzaren astungarri gisa edo. Gaur egun ere,
emakume bati egin dakiokeen irain larriena edozeinekin oheratzen
dela esatea da; irrigarrikeria litzateke, halakoetara hain ohituta ez
bageunde, kamioizale bat, autoa gidatzen ari den emakume batek
maniobra oker bat egin duelako, burua leihotik atera eta “Urdanga!”
oihukatzen entzutea, ez baitirudi irainak deus ikustekorik duenik
errepide kodearekin. Are zailagoak dira ulertzen homofobiaren
sakoneko arrazoiak; horien arabera, gizon homosexualak
“emakumeak bezalakoak dira”, gizontasuna galdu duten gizonak.
Zergatik izan behar du gizon homosexualak besteek baino
gizontasun gutxiago? Zergatik ezin du emakume homosexualak, arra
balitz bezala ikusia beti, emetasunik izan? Bada, ohiko gauza da
beren burua liberatutzat daukaten pertsonen ahotik entzutea
“homosexualak sentiberagoak dira”, sentiberatasuna emakumetasunari bakarrik balegokio bezala (!). Nahasmendua, puntu
horretan, izugarria da. Orain ere ez dator gaizki gogora ekartzea
Espainiako eskuinak eta Eliza Katolikoak aleluia jo berri dutela
homosexualen arteko ezkontza baimentzen duen legea dela eta, eta
horren aurka egin dutela furfuria etimologikoz: “Ezin da
‘matrimonio’ esan”, diote, ‘patrimonio’ hitzaren egokitasuna inoiz
eztabaidan jarri izan gabe, ez dutelako zertan jarririk, ziur asko.
Horiek arbuiatzen dutena ez da hitza; badira beren burua tolerantetzat eduki eta homosexualitatea onartzen dutenak ere, baina
beren onetik ateratzen ditu homosexualitatea gauza normaltzat
hartua izateak, bazter taldeen gauza izateari utzi izanak. “Ez badio
kalterik egiten inori”, diote, “neri berdin zait norbaitek idiarena
jotzea edo gizonekin egitea, baina, hori bai, diskrezioz”. Halaxe
irakurria dut, hitzez hitz, neocon baten ahotan. Emaku-mearen
kontrola, gainera, beste emakumeen eskuetan dago orain. Horregatik, Federico García Lorca gizajoaren La casa de Bernarda Alba
izeneko obran, emakumeak dira, ezkongabe egonik amodioa egin
328
duen neska baten aurrean, kalean barrena oihuka doazenak, esanez:
“¡Pónganle brasas encendias en el sitio del pecado!”.
Sexua eta jaiotza dira tabuaren diskurtsoaren unibertsoa. Familia
gizartearen zelulatzat daukan gizarte ultrakontserbadore honetan,
gizonen eta emakumeen zereginak bereiztean datza familiaren
baitako lehen eginkizuna: egitekoen berdintasunezko banaketaren
aldeko ahotsak aurrera egiten ari diren neurrian, eginkizun hori,
egun, eskolako jolastokian betetzen da. Eta eskolako jolastokiko
kulturan, bizi-bizirik dago oraindik ere mutiko bati egin dakiokeen
irainik okerrena, eta izugarriena: maritxu hori.
329
330
Núria Albó
Tabu
ideologikoa
(La Garriga, 1930). Poeta eta
eleberrigile. 1958an Cantonigròs-eko
lehiaketan bere lehenengo saria irabazi
du Perquè veuran Déu narrazioarekin.
Gero poesia idatzi du: La mà pel front
(1961), Díptic (1972) eta L’encenedor
verd (1980). 80ko hamarkada aldera
bere sasoi erabakigarriari ekin dio
narratzaile. Fes-te repicar (1979), Agapi
mou (1980), Desencís (1980) edo Quan
xiula el tren (1997) hala nolako
eleberriak sentimen eta hizkuntza
zehaztasuna dituztenagatik ondo hartu
izan dira kritikari eta irakurtzaileek.
Urte askotan irakaskuntzan aritu da
La Garrigan udal hauteskundeak
irabazi dituen arte. Geroago ahaldun
izendatu dute eta zenbait saiakera
idatzi ditu, hala nola Les dones i la
política (1989), eta horrezaz gainera
musika den bere beste karra bat landu
du. Arlo honetan nabarmentzekoak
dira bere kantatak, Antoni Ros-Marbà
eta Manuel Oltra-k musikatuak,
besteak beste.
331
332
Tabu
ideologikoa
Núria Albó
Roger Caillois-ek dio tabua “inperatibo kategoriko negatibo” bat
dela, eta eransten du, azalpen gisa, ezen ez dela inoiz agindu bat,
debeku bat baizik, nahiz eta kontzeptu biak elkarrekin nahasita
egon. Haragia jatea debekatzen badidate, beste edozein janari
hartzeko aginduko didate, baina debekuaren “ez egin” horri behin
eta berriz ekiteak dimentsio erabat negatiboa emango dio, larriki
eman ere, askotan.
Tabua haustea huts egite barkaezina da hura ezarri duen
gizartearentzat, eta heriotzarekin zigortzen da zenbaitetan.
Esan gabe doa tabua botereak aginpideari eusteko duen
bideetako bat dela. Tabu politikoa bada, jakina, eta aurrerago hitz
egingo dugu horri buruz, baina tabuen artean nagusia erlijiosoa da.
Erlijio guztiek belaunaldiz belaunaldi iraun duten errituak
inposatu dituzte, zeinak taldearen bizikidetzarako gainerako arau
sozialekin batera jasotzen baitira. Talde horretako kide gehienek
hain dituzte barneratuta arauok ezen larritu egiten dira bete ezin
dituztenean, sinplekeriarik zentzugabeena izanda ere.
Adibidez. Neroni, “nazional-katolizismoaren” erlijioan hezia izan
bainintzen, biluzik sentitzen nintzen, eta zeruaren haserretasuna
nire gain erortzeko arriskuan, mantelinarik gabe sartuz gero elizan.
Hobeto esanda, edo ez nintzen sartzen, edo sakelako zapi gutxi-asko
polit bat jartzen nuen buruan. Mantelinarik gabe sartuz gero gogor
begiratuko nindukeen jendeak ez zuen inolako oztoporik jartzen ni
han errezatzen ikusteagatik mukizapi zimurtu bat buruan.
Beste adibide bat, eri handi zegoen harako islamdar hura da,
Ramadan aldian egunez botika hartzeari uko egin ziona, medikuak
bizia arriskuan jartzen ari zela behin eta berriz esan arren.
333
Eta hor, argi eta garbi ikusten da tabuaren indarra. Geure irudimenak asmatutako zigor batzuekiko beldur zentzugabea, geure
beldurrik handiena (heriotzaren beldurra, alegia) bera baino are
beldurgarriagoa.
Harresi ikusezin eta obsesibo hori txiki-txiki egin daiteke
heziketarekin eta ausardiarekin. Nire seme-alabak, txikiak zirenean,
eskola erlijioso batera joaten ziren. Haurrek gezurrik esaten zuten
jakiteko, ontzi bete uretan sarrarazten zieten eskua, eta gezurra
esanez gero eskua beltz geldituko zitzaiela esaten. Harik eta baten
bat konturatu eta lau haizetara zabaldu zuen arte ez zela deus
gertatzen gezurrak esan eta eskua ontzi bete uretan sartuz gero.
Akabo asmazioa! Beste batzuk ere egun batean konturatu eta lau
haizetara zabaldu genuen ez zela inolako tximistarik erotzen zerutik
baldin eta ezkongabetan maitasuna egiten bazenuen edo igandetan
mezara joaten ez bazinen.
Apaizek, ikasleok menderaturik eta ikaraturik edukitzeko, izua
nola erabiltzen zuten erakusten duen beste adibide bat jartzearren,
gogora ekarriko ditut nerabezaroan, batxilergoa ikasten ari nintzen
ikastetxe erlijiosoan, urtero egiten genituen gogo jardunak. Behin
honako hau kontatu ziguten: Behin baziren bi anaia. Zaharrena
indartsua zen eta txikia ahula, eta, horregatik, gurasoek arreta
gehiago eskaintzen zioten txikiari. Handiak, bekaizkeriaz erreta,
gorroto zion txikiari. Behin, joka hasi zitzaion, eta torturatu egin
zuen, birao egitera behartuz. Txikiak, amore eman zuenean, handiak
hil egin zuen esanez: “No solo muerto sino condenado”.
Gogoan dut nola matxinatu zen nire arima sinestuna injustizia horren kontra, bataiatu gabeko haurrak zerura ez joatearen eta abarren
kontra bezala. Une jakin batean, nonbait lurperatuta zeuden matxinada horiek guztiak petardo soka baten antzera lehertu ziren, bata
bestearen ondotik, eta tabu erlijiosoa txiki-txiki eginda gelditu zen.
Adibideen soka hori infinituraino luza liteke. Katolikoek ezin
zuten haragirik jan garizumako ostiraletan, baina bai arrainik
finena. Juduek ezin dute, adibidez, plater berean haragia eta gazta
jarri, eta musulmanek ezin dute txerrikirik jan. Zergatik? Agindu
horiek osasun arau gisa sortu ziren ziur asko, baina gero erlijio
agindu bihurtu ziren, zenbat eta gehiago hainbat eta hobeto, jendea
kontrolpean eta ikaratuta edukitzeko.
Tabu erlijiosoaren antzekoa da tabu politikoa ere. Adibiderik
nabarmenena diktadurak dira, baina demokraziek era erabiltzen
dute indarra. Aski da pentsatzea McCarthisme ospetsuan, zeinak
herritar demokrata ustezko asko beren herrikideen salatari bihurtu
baitzituen, edo anti-amerikartzat jotzen zituen gizarte bateko paria,
bestela. Politika gutxi-asko esplizitu horrek bere horretan jarraitzen
334
du Estatu Batuetan eta beste demokrazia askotan. Hemen bertan
ere, adibidez, hortxe daukagu epaitu ezin den errege bat, eta
Aznarren gobernuarekin ados ez geunden guztiok espainiarren
kontra geunden. Pujol presidentearen gobernu-aldi luzean zehar ere,
Kataluniaren kontra egotea egozten zitzaigun beraren ikuspegiarekin
bat egiten genuen guztioi.
Propaganda horiek egiten duten kaltea ez da bakarrik propaganda eragileek pertsona gehienak konbentzitzea lortzea, baizik eta
biktimetako asko ere beren burua erruduntzat jotzea azkenean, tratu txarrak jasaten dituzten emakume edo haurrekin gertatzen denaren antzera, aldeak alde.
Adierazpen askatasuna utopia bat da. Gobernu guztiek, baita
sozialistek ere, albiste jakin batzuk ez zabaltzera behartzen dituzte
egunkariak. Botereak ez du errukirik eta betiko bihurtu nahi du.
Botere guztiek berdin: erlijiosoak, politikoak, ekonomikoak,
artistikoak, edo dena delakoak. Eta gehienetan beren helburua
lortzen dute, zeren jendea seguruago sentitzen baita arau batzuen
azpian, ezin deserosoagoak izanda ere, etengabe zer egin behar duten
agintzen dioten legeen makulurik gabe baino. Gauden mendebalde
honetan, esan beharra dago ezen bizi garen ongi izate egoerak
inolako erantzukizunik nahi ez duten pertsona belaunaldiak sortu
dituela. Pertsona horiek bizitzan arazorik ez izatea espero dute, eta,
baldin badauzkate, beste norbaitek konpontzea.
Eta guk, idazle eta literatur kritikariok ere baditugu geure
tabuak. Aski da gure behi sakratuetako batek irizpide bat ezartzea
gutako gehienok berarekin bat egiteko, ados ez egonda ere. Gogoan
dut behin, poeta katalanen antologia batean, zeinean poesia guztiak
sozial motakoa izan behar zuen, ahalegin guztiak egin zirela Carles
Riba bezalako poeta handiak, zeinek ez baitzuten zerikusirik poesia
sozialarekin, kanpoan ez uzteko.
Bati dago norbait tabuak hausteko prest, baina batzuetan
batzuek tabu batzuk hausten dituzte beste batzuk inposatzeko. Gure
kasuan, liburu batzuek ospe merezigabea lortzen dute, inor ez delako
ausartzen halakorik merezi ez dutela esatera, eta ausartzen bada,
“jakintsuen” arbuioa bereganatzen du. Denon gogoan daude
literatur sarien epaimahaiko aulki guztiak hartu eta, beste inork
sarrerarik izatea ia ezinezkoa zen zirkulu itxi bat eratuz, sariak
elkarren artean banatu dituzten pertsonen kasuak; edota XX.
mendeko literatura katalanaren libururik unibertsalenetako batena,
Mercè Rodoredaren La plaça del diamant-en kasua alegia, zeina
epaimahaiari ez baitzitzaion bere garaian sarigarria iruditu.
Batzuetan, ez beti, denborak hutsak eta okerrak zuzentzen ditu.
Goethe handiak erabat bidegabe jokatu zuen Schubert gaztearekin.
335
Schubertek musika jarri zien Goetheren poemetako batzuei, eta
gero poetari bidali zizkion beraren onespena jasotzearren, baina
poeta handiak ez zion erantzun ere egin. Orain, poema horietako
asko ezagunagoak dira Schuberten obra gisa, Goetheren obra gisa
baino, hala nola “Jasmina”, edo “Margaritatxo iruten”. Aitzitik,
Goethek gehien estimatzen zituen musikariak ia ezezagunak
zaizkigu egun. Nork izan du inoiz Reichardt edo Karl Loew-en
berri, adibidez?
Futbola bera ere tabuz beterik dago. Katalanok Barça-ren zaleak
izan behar dugu, eta txistua jo diezaiekegu futbol zelaian gaizki
aritzeagatik, baina inor gutxi ausartuko da kritikatzen sekulako
dirutza irabazten dutela, edo taldeko atzerritarrek katalana ikasteko
ahaleginik egiten ez dutela.
Tabuak izendatzeko orduan, jendeak eufemismoetara jo behar
du. Gorputzaren funtzio naturaletatik hasita, Jainkoaren izeneraino,
beti bilatu behar izan da itzulingururen bat hitz debekatua esan
gabe adierazteko. Ez dago oso urruti jo beharrik adibideak jartzeko.
“Albo kalteak” esaldi ospetsua barra-barra erabiltzen da gerra eraso
batean errugabeak hil direla adierazteko. Adibide zerrenda
amaigabea da.
Erro sakonak dituen tabu modernoetako bat heriotza da. Ez da
heriotzaz hitz egin nahi, eta era guztietako eufemismoak erabiltzen
dira haren aipamena egiteko. Horietako bat, hildako bati buruz ari
garela, dena delakoa “joan” egin dela esatea da. Halakoetan, behin
baino gehiagotan gertatu izan da solaskide arretagabe batek
galdetzea, “Eta nora joan da ba?”. Gu ez gara, amerikarrak bezala,
hildakoak baltsamatu eta makilatzeko punturaino iritsi, bizi itxura
ematearren, baina haiek bezalaxe, norbait joan egin zaigula, edo
utzi egin gaituela, edo gisako esapideren bat erabiltzen dugu,
errealitate gordina ezkutatzearren.
Laburbilduz. Tabuak beldurraren ondorio dira, bai zoritxarren
edo heriotzaren aurrean edozeinek senti dezakeen beldur naturalaren
ondorio, bai botereak jendea ikaraturik eta, beraz, kontrolpean
edukitzeko gizadiaren masa handiari inposatutako beldur artifizial
horren ondorio.
Beldur naturalaren kontra, gogo filosofiko edo erlijioso baten
erremedioa baizik ez dago, edo aztikeria txikiak baliatzearena (“zura
ukitu” esatea, adibidez) sorginkeria eta begizkoei aurre egiteko.
Beldur artifizialaren kontra, gizadiaren historian beti izan dira,
zorionez, errebel talde txikiak, “eppur si muove” esateko prest.
Batzuek heriotzarekin ordaindu zuten matxinada hori, baina haiei
esker milioika lagun apur bat libreago sentitzen dira egun.
Espero dezagun errebel talde txiki horiek sekula ez desagertzea.
336
Teresa d’Arenys
Tabu
afektiboa
M. Teresa Bertran Rossell-en
ezizena (Arenys de Mar, 1952).
Aor (Amadeu Oller saria 1976an),
Onada (1980) eta Murmuris
(1986), poesia bildumen autore,
besteak beste; 1997an Rainer
Maria Rilke-ren Dos rèquiems-en
itzulpenarena, eta La requesta i
el refús (1996) eta Tuareg, Cants
d’amor i de guerra de l’Ahaggar
(1999) diren tuareg poesiaren
egokitzapenarena.
2000 urtean El quadern
d’Agnès Solà den eleberria
argitaratzen du eta urte berean
V Premi de Reconeixement a la
Creació Poètica-Cadaqués a
Quima Jaume irabazten du Cants
d’amor i de guerra de l’Ahaggar
liburuarekin.
337
338
Atxikimenduzko
tabuaz
Teresa d’Arenys
Baldin atxikimendu hitza erabiltzen dugunean maitasunezko
sentimendu bati bagagozkio, eta tabu hitza erabiltzen dugunean,
debeku sakratu bati, bokazio literarioa, batzuoi, tabu bati diogun
atxikimendutik datorkigu. Horri buruzko gogoeta egiten saiatuko
naiz orain.
Nire kasuan, familia hizkuntza on bat eta hizkuntza horrekiko
maitasuna oinordetu izanak ez nindukeen bultzatuko, besterik gabe, idazte lana nire bizitzaren erdigunean jartzera, ez balitz izan
Katalunian berezko hizkuntza maitatu eta lehenesteak berekin dakarren larridura eta desabantaila etengabearen gainprezioarengatik. Ni idaztera behartua sentitu bainaiz, bai ezarritako hizkuntza
baten kontra altxatzearren, bai mehatxatua zegoen beste bat zerbitzatzearren. Niretarren hizkuntza diktaduran politikoki debekatua egotetik kasu askotan politikoki ez-zuzena izatera igaro zen,
eta azken esapide horretatik eratortzen diren moral-gabetasun
eta erru konnotazioek tabu marka ezarri diote. Mendeetako debeku baten sotiltze horrek gogora ekartzen du aldameneko beste estatuak frantsesaz bestelako mintzaira guztiak akabatzeko erabiltzen
zuen Soyez propre hura.
Joan den mendeko 50eko hamarraldian jaio eta ikastetxe erlijiosoetan ikasi behar izan genuenok, gizartean eta hezkuntzan pisu
gehien hartu zuten nazional-katolizismoaren tabuak bata bestearen
ondotik erortzen ikusi genituen trantsizio delakoaren lehen urteetan.
Aldi berean, gerraondo luze eta giro frankista hartan bizirik iraun
zuten debeku politiko-ideologikoak ere ahulduz joan ziren itxaropenezko garai hartan, salbu eta Espainiako estatuaren barruan
dauden gaztelauez bestelako giza identitatearekin zerikusia zutenak;
delako giza identitate horiek are estigmatizatuago daude orain,
hogeita hamar urte geroago, Jainkoaren Legearen seigarren aginduari dagokion guztia egona zen baino.
339
Orain, planteatzen ari naizen atzera egite hori argitzen saiatuko naiz, Kataluniako eskualde jakin batean azkeneko lau hamarraldiotan zehar gertatu den gizarte eta hizkuntza eraldaketari
buruzko azterketa zirriborro baten bidez. Eskualde hori, Maresme
izenekoa, Bartzelonako konurbazio geldiezina gehien pairatu duenetako bat da. Azterketan hiru aldi bereiziko ditut.
Lehen aldia 60ko hamarraldian hasten da, gizartean aldaketa
batzuk gertatzen hasi zirenean, aurreko garaietan izan ziren
aldaketen arras bestelakoak. Ordu arte ezezagunak ziren faktore
batzuek –turismoaren masifikazioa kostaldean, automobilaren
jendarteratzea, telebistaren sarrera etxean, eta, Vaticanoko kontzilio
bigarrenaz geroztik, liturgiaren erraztea– sekulako eragina izan
zuten jendearen ohitura eta jokabidean. Bien bitartean, hizkuntzaren
egoeran ez zen aldaketarik izan 1939ko desegigo zibilaz geroztik:
alegia, batetik katalana ofizialki ez zen existitzen, debekatuta zegoen
eskolan, argitalpenetan, irratian, errotulu, kartel eta abarretan, eta,
gainera, polizia eta funtzionario espainiarrek zapalduta zegoen;
bestetik, ahozko hizkuntza bizi-bizi eta osasun betean gorde zen
etxe barruan, lantokietan, merkataritza eta giza harremanetan, zeren
garai hartan (orain dela berrogei urte baino gehiago) herri giroa,
beldurra gorabehera, elebakarra baitzen: biztanleriaren zati batek
ez zekien gaztelaniaz, beste batek erdipurdi hitz egiten zuen, eta
ongi hitz egiten zutenen artean ere, batzuek nahiago zuten frantsesa
bigarren hizkuntza gisa. (Agian orduan frantsesa kulturaren
sinonimo zelako, edo, besterik gabe, J. V. Foix poetak urte batzuk
aurrerago filologia ikasleoi gomendatuko zigun harako pendulu
jarrera harengatik, zeinaren arabera guk, bi estaturen arteko presio
suntsitzaileen artean kokaturik, bietan oldarkorrena saihesten
ahalegindu eta besterantz makurtu behar baikenuen, eta alderantziz).
Gainera, eskualdeko punta batetik bestera, kaleko hizkuntza,
hiztegi barbarismo batzuk gorabehera (eta horiek ere, berezko hizkuntzaren fonetikaren arabera ahoskatuta, bazuten bere xarma),
sintaktikoki garbia zen, konpetentea eta baliabideetan aberatsa.
Belaunaldiz belaunaldi oinordetutako aberastasun hori arrantzale jendeari, herri bakoitzeko lanbideei eta mendeetako baserriko
bizimoduari esker gorde zen, baina, baita ere, (eta hau ongi azpimarratu nahi dut) ondo argudiatzen jakitea lehen mailako balio sozialtzat hartua zegoelako, baita analfabetoen artean ere. Tokian
tokiko hizketa moduak aberatsak ziren esapideetan, modismoetan eta doinuetan (herri bakoitzak berea zuen, nahiz eta batetik bestera kilometro gutxiko tartea egon). Baina askotariko hizkera eta
doinu bereizgarri (mikrodialektal, esango nuke nik) horiek, egun
340
arte iraun izanagatik, galtzen hasiak dira dagoeneko, fonemaren
bat edo besterekin batera gainera, azkeneko belaunaldiotan ama
hizkuntzatzat telebista dutenen artean.
60ko hamarraldian aurrera egin ahala, gero eta indar handiagoa
hartuko duen beste faktore bat agertu zen, hizkuntza zapaldu bati
gehien daragiona: penintsularen hegoaldetik etorritako immigrazio
uholdea. Nahiz eta industria gutxiko herri eta hirietan immigrante
horietako gehienak berez bezala bertakotu ziren eta berorien
ondorengoak ez diren kolektibitate autoktonotik bereizten, ez
hizkeran ez gizarte mailan, Mataro bezalako hirietan, berriz, lehen
ghettoak eratu ziren, eta jarrera alde batetik paternalistak eta
bestetik irazgaitzak sortu ziren, zeinek elebitasuna eta, luzarora,
paisaiaren degradazioa ekarri baitzuten ezinbestean.
Aldi berean, 70eko hamarraldiaren hasieran, Espainiako diktadura amore ematen hasi zen alderen batetik: katalanerako argitalpen
eta irrati programa zenbait berreskuratu ziren, katalan eskolak eta
historia ikastaroak eman ziren (artean ofizialtasunik gabe bazen
ere), hitzaldi publikoak egin ziren, kantaldiak herri txikietaraino
iritsi ziren, eta agintariek ez ikusiarena egiten zieten hiritar elkarte
batzuei, funtsean elkarte politikoak baziren ere. Hala eta guztiz ere,
tolerantzia arrasto haiek oso ahulak ziren, estatuak jendea
espetxeratzen eta hiltzen jarraitu baitzuen. 1974ko martxoaren 2an,
Salvador Puig Antich hil zuten, eta 1975eko irailaren 27an, Franco
zendu baino bi hilabete lehenago, ETA eta FRAPeko bost kide
fusilatu zituzten.
Diktadorearen heriotzarekin batera, goraxeago aipatu ditudan
hiru aldietako bigarrena hasten da. Garai hartan gazte ginenok
gauzak gelditzeko eta gogoeta egiteko parentesi bat irekitzea espero
genuen. Besteak beste hirigintzako gehiegikeriak gelditzeko, Josep
Plak Hesperideen lorategitzat jo zuen lur landu emankorreko paisaia
idiliko hura desitxuratzen hasia baitzen itsasertzeko zenbait
alderditan. Eta orobat espero genuen gogoeta aldi bat, gerraondo
luze batetik atera berria izateak hala eskatzen zuelako.
Baina gerraondotik atera berriak ginela esatea hitz egiteko modu
bat baino ez zen. Iragan hurbilaz gogoeta egin eta hazkunde
zibilizatu eta iraunkor baten araberako etorkizuna antolatu ordez,
erabateko eskua eman zitzaion espekulazioari, eta bultzada handi
bat diktaduran hasitako kaos urbanistiko hari. 80ko hamarralditik
aurrera, horrelaxe jokatu zuten itsasaldeko udaletxe guztiek, ez
tokian tokiko baliabide naturalak ez lurra lantzetik bizi ziren
biztanleak (baserritarrak) aintzat hartu gabe. Bestalde, 1978an
indarrean sartu zen Espainiako estatuaren konstituzioa, zeinean ez
baitzen agertzen inongo kultura hitzarmenik. Izan ere, politikari
341
berriak, ez frankistek, atzean utzia uste genuen erregimen bera
zeukaten eredutzat. Askok lanak izan genituen demokrazia hura
ulertzen, hain zegoen tematua iragana ahazten eta suntsitzen
(hirigintzari zegokionez gehienbat), kredo katolikoaren zeru eta
infernuak baino ilunagoko aurrerapenaren eta etorkizunaren izenean
(zeinaren kontra erreakzionatu beharra izango zen, agian, baina ez
belaunaldi berriak azken bi mila urteko kultura erreferenteez
gabetzeko punturaino). Hala eta guztiz ere, trantsizio delakoan eta
80ko hamarraldian baikortasuna nagusitu zen alde guztietan,
instituzio eta politikariekiko konfiantza gutxituz joan bazen ere
hauteskundetik hauteskundetara. Eta gainbeheran zihoan konfiantza
horrek erreka jo zuen 1992ko Bartzelonako Olinpiar Jokoetan
(zeinetan hizkuntza katalanak konpromisozko presentzia izan
baitzuen), gertaerak berekin ekarri zuen eraikuntza negozio
handiagatik.
Bukatzeko, hirugarren aldiari ekingo diot. 90eko hamarralditik
gaur egun arte, Maresmeko eskualdera beste immigrazio uholde bat
iritsi da, jatorriko askotako jendez osatutakoa. Horietako batzuk
ahalegin handirik gabe bertakotuko lirateke hirigune naturaletan,
baldin eta baso eta baretzeak zeuden lekuetan egindako eraikitze
neurrigabeetan bazter auzoak eta bizitegi guneak sortu izan ez
balira, udalerriak bata bestearekin elkar ukitzeraino. Aldirietako
ghetto horietan Bartzelonako bazter auzoetako biztanleria
gaindikina kokatu da, zeina elebiduna baita, onenera jota ere, baina
espainiarra beti, eta, beraz, sentiberatasunik gabea, intrantsigentea
eta intolerantea aniztasunaren aurrean.
Baldin eskualdeko jatorrizko biztanleok beste horien hizkuntza
etsaitasuna pairatzen badugu saltoki guneetan, garraioetan, era
guztietako zerbitzuetan eta, gero eta gehiago, osasun etxe eta
erietxeetan, baldin arrotz sentitzen bagara geure etxean bertan, eta
gure erakundeek ez badute ahalmenik gu modu eraginkor batean
babesteko, nola hartuko ditugu, nola kultur trukea egitera
bultzatuko eta geureganatuko immigrante berriak?
Galdera hori ez baita erantzuten erraza, politikari unibertsalistek
ostruka kantu bat asmatu dute: katalan izaten jarraituko omen dugu,
gaztelaniaz hitz eginda ere… Joan Fusterrek 1968an egin zuen
oharpen honen inguruan gogoeta egin dezazuen nahi nuke: Baldin
komunitate bateko hizkuntza hain garrantzitsua ez balitz, inor ez
litzateke ibiliko aldameneko etxeko hizkuntza iraungi nahian
tematurik.
342
Carles Cortès
Tabu
estetikoa
(Alcoi, 1968). Filologia Katalanan
doktore, Alakanteko Unibertsitatean
literatura katalana garaikidea irakasten
du irakasle titulodun eta Literatura
Gairaikideko Ikerketa Taldeko kide. ?
Iraskale eta ikertzaile, XX mendeko
idazleen narratiban arreta jarri du.
Besteak beste, Els personatges i el medi
en la narrativa de Mercè Rodoreda
(1996) eta Començar a escriure: la
construcció dels primers relats de Mercè
Rodoreda (1932-1938) (2002) ikerketa
lanak argitaratu ditu.
Idazle, jarraibide literarioari ekin
dio hainbat kontakizun labur
argitaratzen. Lehenengo eleberriak, Veu
de dona-k (2001), 2000an Benissa
herriako 25 d’Abril saria jasotzen du.
Hiru urte geroago Marta dibuixa ponts
(2003), Ciutat de Sagunt 2003 saria izan
dena, argitaratu du. Duela gutxi
lehenengo eleberria espainerara itzuli
da Los sueños de Eva (2005)
izenburuarekin.
343
344
Tabu estetikoa:
bere berrikuntzaren
magia
Carles Cortès
Tabu estetikoaz hitz egitean, begien bistakoa da zertaz ari garen: kontzeptu hori (luze eta zabal aztertua topaketa honetan) literatura diskurtsoari (hau da, istorioak aditzera emateko bideei)
aplikatzeko moduaz, alegia. Pentsa liteke beraz, ezen, idazle batek tabu estetiko bat hausten duenean, une jakin bateko joera estilistikoak (hau da, irakurle-merkatu jakin batean, garai jakin batean
nagusi diren modak) urratzen dituela. Adibidez, Víctor Català idazle katalan oparoak (benetako izenez, Caterina Albert) bere Un film,
3.000 metres (1918) eleberria aurkeztu zuenean, joera naturalistako eleberri errealistaren parametroei lotu zitzaion, Noucentisme katalanaren parametro kulturalak nagusi ziren garai batean. Izan ere,
kultura mugimendu horrek poesia eta saiakera bezalako literatura
generoen lehentasun estetikoa markatu baitzuen, kontakizungintzaren kaltean, 1911 eta 1925 urte bitartean, gutxi gorabehera.
Noucentisme-k orobat aldarrikatzen zuen arrazionaltasunaren eta
gizalegearen garaipena. Gogora dezagun, Xavier Pericay eta Ferran
Toutain-en hitzetan,:“noucentistek probintzianismoaren agergarritzat zeukaten eleberria, eta gogor borrokatu zuten beraren kontra”.
Naturalismoaren eragin nabarmena zuen eleberri bat argitaratuz,
Caterina Alberts egindako transgresioaren jakitun zen. Eta hala,
aurreko mugimenduaren sinbolismotik (nabarmena Drames rurals
(1902) edo Solitud (1905) bezalako kontakizunetan) eta beste ezaugarri batzuetatik urrundu eta, denboran atzera eginez, XIX. mendeko ereduetara jo zuen.
Begien bistakoa da kritikak orduan ez zuela ongi ulertu erabaki
hura hartzearen arrazoia. Domènec Guansé kritikariak honela idatzi
zuen 1925an, zazpi urte lehenago idatzitako eleberriari buruz:
345
“egileak uko egiten dio, hasiera-hasieratik, transzendentalismo orori,
egiantzekotasun orori, psikologia orori. Are gehiago, uko egiten dio
adierazpidearen edertasunari”. Caterina Albertek tabua hautsi zuen:
eleberri bat idatzi zuen, eta hori gutxi balitz bezala, aurreko
mendeko ereduari jarraituz idatzi zuen. Transgresio maila handiago
bat gehitu behar genuke: idazleak erabili zuen hizkuntza araubidea
ez zetorren bat Pompeu Fabrak Noucentismeren baitan proposatutako gramatika berrikuntzarekin. Halaxe onartu zion Caterina
Albertek berak Frances Matheu argitaratzaileari: “auskalo zer
pentsatzen duzun eleberri honetaz, hain da akastuna, traketsa eta
motela”. Horren jakitun baldin bazen, zergatik egin zuen hori? Idazle
batentzat arauak gainditu beharreko mugak baizik ez direlako,
idazle gisa hazteko erronka pertsonalak. Hori zuen bere iraultza
berezia, bere sormen askatasuna adierazteko modua.
Aurreko adibidean bezala, tabu estetikoa hautsi izana literaturaren eboluzio eta hazkunde iturri bilakatzen da, esperimentaziotik abiatuta. Antzeko zerbait gertatzen da tabu antropologikoak
–hau da, balio zurrun batzuei jarraipena emateko aitzakian sortutako muga sozialak, besteak beste Freudek, Lévi-Straussek eta,
oraintsuago, Adam Kuperrek ongi aztertuak– haustean. Era berean, tabu estetikoen urraketak literatura munduaren eboluzioa dakar ondorioz. Transgresiorik gabe ez dago aldaketarik, ez dago
eboluziorik. Gizakiaren eboluzioari buruzko eskema hori erabat
aplika dakioke literaturaren baitako aldaketei.
Tabu estetikoa idazle bakoitzak baliatzen dituen literatura
adierazpide eta tresnei dagokie. Batzuetan, sormenaren barne
mekanismoek joera aldaketa bat jasaten dute. Beste batzuetan,
presio hori genero aukeraketara zabaltzen da, edo istorioan
txertatutako kultura erreferentzietara. Azken batean, bere eraginak
bizitasuna ematen die gure literaturei, aldatu egiten ditu, hazarazi.
Abangoardiak agertu diren bakoitzean, nahasmendu handia eragin
dute, halako eran non tabutzat hartutako adierazpideak izatetik
idatz arau izatera igaro baitira. Marjinaltasunetik kontsolidaziora
igarotako joera estetikoak. Hori da XX. mendearen lehen erdian
literatura mota desberdinetan sortu ziren higikundeek duten
interesa, Joaquim Molas-en hitzetan: “abangoardiek zera bultzatu
zuten, anti arte baten eraikuntza, eta, zehatzago izateko, arte berri
baten eraikuntza, zeinak ikerketa ikerketagatik defendatzen
baitzuen, bi alorretan gutxienez: errealitatearen alorrean eta formen
alorrean”. Horra ereduaren eta anti-ereduaren arteko duda-mudako
oreka, literaturaren eboluzio estetiko oro gobernatzen duena,
idazleen alde baterako edo besterako joaeratik abiatuta, kontzeptuon
erlatibitatea gorabehera. Une jakin batean indarrean dagoen
346
komenigarritasun estetikotik baztertutako elementu bat, zeina
bestela tabu bilakatuko bailitzateke, forma onargarria bihur daiteke,
eta garai jakin bateko ezaugarri izan, halako eran non tabu izateari
utziko baitio arau bilakatzeko.
Literatura katalanaren kasuan, adibide aipagarriak ditugu XX.
mendean zehar. Azpimarratu beharra dago, inolako zalantzarik gabe, lehen kontakizun modernistek eragin zuten zalaparta, hala
nola Alexandre de Riquer edo Raimon Casellas-en lanek, mende
amaierako mugimenduen zurrunbiloan murgilduta –parnasianismoa, prerrafaelitismoa, sinbolismoa eta dekadentismoa–, eta errealismoaren garaipenak markatutako literatura giro batean erabat
sartuta. Kontatzaile modernisten proposamen erregenerazionistek mende berriaren lehen urteekin batera lortu zuten beren hartan
sendotzea. Haien proposamenak, urte batzuk lehenago tabutzat hartuak, norma errepikari eta lehentasunezko eredu bilakatu ziren,
bat-batean, gure idazleentzat.
Aipatu adibideok baliagarriak gerta dakizkiguke tabu estetiko
bati buruzko ideia, literatura jakin bateko bilakabidean, aldakortzat
hartu beharraren garrantzia ulertzeko. Literatura moden
erlatibitatea aurreikusarazten duen zentzu baliagarria eta
pragmatikoa da, gizatasunari datxekion izaera ahikorra. Haize
kontra joateak, historiaren une jakin batean nagusi diren eredu
estetikoen kontra dauden eredu batzuei jarraituz idazteak bere
garaiko kritikarien gaitzespena ekar diezaiokete idazle bati. Tabu
ideologikoa urratuz gero, urratzailea zigortua izan daitekeen bezala,
tabu estetikoa urratuz gero, urratzailea baztertua izan daiteke, eta
bazterketa hori behin betikoa edo aldi batekoa izan. Hor dauzkagu,
adibidez, Cèsar August Jordana edo Francesc Trabal bezalako
kontalariak, zeinak 20ko eta 30eko hamarraldietan kontakizungintza
erotikoaren elementuak txertatzearen alde agertu baitziren, D. H.
Lawrencek edo, urteak geroago, Henry Millerrek beste literatura
batzuetan egin zutenaren antzera. Orduko irakurle askoren ideologia
mehartasunak ez zuen ikusten ordu arte inoiz erabili gabeko
adierazpideak erabiltzen hasteko arrazoia. Idazleok probokatzeko
asmoz erabiltzen zuten tabu estetikoa, bertako ereduak eta
kanpokoak elkarrekin lotzeko. Kataluniako literatura europartzeko,
azken batean.
Zer aukera du egungo literatura katalanak aurrera egiteko? Eta
gainerako literatura ahizpek? Tabuak gainditzen jarraitu beharko
dugu, aurrera egingo badugu? Sormen indarrez beteriko literatura
izaten jarraituko du gureak? Egungo mugimenduen kontra altxaturik, zaharkitutzat baztertuko dituena? Ahots batzuek ozenki ohartarazi digute kontzeptuen unibertsaltasunaz eta espiritu kritikoaren
347
gabeziaz, dena posible, dena zilegi eta aizu den mundu batean. Fernando Iwasaki idazle perutarrak berriki elkarrizketa batean zioen,
literatura erotikoaz ari zela, ezen literatura mota horrek izateko
arrazoia galtzean hasia zela. Iwasakik transgresiorik eta debekurik
ez dagoen gizarte irakurle baten arriskuaz ohartarazten zigun.
Literatura erotikoa bezalako genero batek, bizirik iraungo badu,
ezinbestekoa du transgresioa, tabua, debekua.
Ez diezazkiogun leihoak erabat itxi itxaropenari. Aldarrika
dezagun transgresioaren plazera, bakoitzak bere gogara idaztearena,
unean uneko ohitura estilistikoen aurrean matxinatuz. Horrela baino
ez dugu lortuko etorkizuneko bizi hatsa ematea gure literaturei. Ihes
egin dezagun arauetatik, literaturaren egiazko errealitatea, haren
dinamismoaren eta aukera amaigabeen magia aurkitzeko.
348
Roser Atmetlla
Ipuinak,
tabuekin
hausteko
(Blanes, 1963). Bartzelonako
Unibertsitatean Filosofian
lizentziaduna, bigarren
hezkuntzako institutu batean
irakaslea da. 1998 urtean debuta
egin du literatura munduan bere
lehenengo eleberriarekin, El
nedador. Bost urte geroago, La
clau de tots els secrets (2003)
argitaratu du, eta azkenaldi
honetan, La línia (2005).
349
350
Zozoa
Roser Atmetlla
Goizean goiz, eguna doi hasten denean, harrizko itxituraren gainean
zozoa pausatzen da. Itxitura behea da, eta etxe aurreko lur-zatiaren
ingurua hartzen du. Eremu horri lorategia deitzen diogu, behin ere
zaindu izan ez dudan arren. Bertan hazten da belarra, bere kasa, eta
beste aldean hortentsia bat eta aranondo bat ere.
Batzuetan, zozoa ni oraindik ohean nagoela iristen da. Betiko
lekuan ipintzen da, likenak era berezian hartua dagoen harri baten
gainean, eta nire leihora begira. Edo horrela dela imajinatzea
gustatzen zait niri … Entzutea ere gustatzen zait. Zeren bere kantuak
ez dauka zer ikusterik beste txorien txilio aztoraturekin. Ezin da
esan, zuzen-zuzen, txilio denik, gehiago da oihu moduko bat. Doinu
gozoko eskaera behin eta berriz errepikatua, egunean zehar
debekatua, ahoskatu gabe eta gordea geldituko den guztia esan ahal
izateko.
Zozoak kantatu egiten du. Jaiki gabe banago, maindire eta
estalkia atzera bota eta leihora hurbiltzen naiz. Handik ikusita moko
horiko txoriak ez du presentzia nabarmenik. Harrabetera ez da
iristen, eta badiak, bere atzealdean goizalbako lehen argi-izpitan,
mantxa beltz xume bihurtzen du. Baina kantatu egiten du, eta bere
ahots ezkutuak, zorragarriro, etxearen ezkerraldean argitan dagoen
xendrari jarraitzen dio, belazea zeharkatu eta artasoroaren bazterretik muinoaren gainalderaino iristen da. Goizero, kokatzen da
neure desioa hantxe.
Eta zain gelditzen naiz. Bidea galtzen den gunean pundu ñimiño
bat ikusi esperoan. Pundu bat, zeini, apur bat beranduago, soinenbor
bat elkartuko baitzaio, eta zango batzuk ondoren. Eta hain urrutitik
ere, bere ibilera beste ezer berezirik ez izan arren –urrats bat bestea
baino luzeagoa–, jakingo nuke Abel dela. Antzemango nizkioke
351
umorea eta irribarrea. Eta begi urdinak ere, haurra zelarik, ukabil
itxiekin igurtzi ohi zituenak.
Bidera abegi egitera aterako nintzateke. Besarkatuko nuke honez
gero pasa diren hamazazpi urteak albo batera uzten. Zeren bera,
azken finean, gaueko txanda egitetik etorriko zen, gosaltzeko eta
etzateko gogoz. Jenio biziko mutila. Hogei urte zituela, makina tzar
hura gainera erori zitzaionean.
Ez diot, “Abel, seme”deiadar egiten. Zozoa da neronek esan ezin
dudana hala nola neure minaren erritmoa zehatz-mehatz itzultzen
duena: deitzen dio eta zain gelditzen da. Eta berriro saiatzen da
gauza bera egiten zazpi, zortzi, hamar aldiz. Hurrengo eguna arte.
Orduan leiho ondotik alde egiten dut eta berriro isiltasunean
murgilduta, egunari hasiera ematen diot ohea egiten. Ondoren jaisten naiz. Lehen zigarrorekin batera goizeko lehen kafe ontzia prestatzen dut, eguerdiraino iraungo didana. Bazkaltzen dut. Bigarren
kafe ontzia Rosanak atea jotzen duenean jartzen dut sutan. Biok
erretzen jarduten gara, aritzen gara kartetan, eta kafea edaten.
Rosanak argalak ditu besoak eta zangoak, baina soinenborra zabaldu egiten zaio sabel nabarmen bat osatu arte, urteen poderioz,
bizkarra makurtzen ari zaio. Batzuetan, jokaldiaren erdian jaiki
eta, sabelari eutsiz, sukaldetik ibiltzen da saltoka. Imitatzen ditu
Contrabuch-a eta Agrailler-a, auzoko beste bi atsoak ilunabarrero “footing” egitera ateratzen direnak. Txantxa mota horrek ez nau
aspertzen, barregura ematen dit, baina Abel ez dut aipatu ere egiten. Badaki berak hori horrela dela: gela baten barruan beste bat,
inor sartzen ez dena. Espazioa existitzen da, fisikoa da ia, eta egunen arabera noiz sukaldeko mahaitik gertu noiz urruti egoten da.
Ezta berak ere ez du aipatzen. Gehienez ere, leihotik begiratzen du
eta lorategia txukuntzen nuen garaia gogoratzen dit. Ondo dakigu biok garai hori inoiz ez dela existitu, baina saiatu beharko nukeela esateko bere modua da. Erantzuten diot itsuskeria dela bera
bezalako atso zaharrak etorkizunerako ilusioa erakustea. Orduan,
Ida-z hitz egiten hasten zait.
Ida etortzea ez dut espero, bost astebetez behin igotzen baita
badiako bidetik gora. Bost astebetez behin, beti ordu berean, motorra
hortentsiaren ondoan aparkatzen du eta burkoa kentzen. Ni,
bitartean, tabako paketea hartuta atzeko patiora joaten naiz
erretzera. Hantxe dauzkat luisa belarra eta laranja arbola, eta belar
gaiztoak kentzen arituko banu bezala egiten dut.
Bera, hogei urteko neska eta beheko herrian sendagile dagoena,
bere tituluaz baliatzen da bere nahigabea adierazteko. Aparkatzen
du motorra, bila etortzen zait eta lorategiko utzikeria, garbitzeko
dauden platerak, eskuan ditudan errautsa eta zigarroa begirada soil
352
batean biltzen ditu. “Kaixo, ama”. “Kaixo, Ida”. Jaka erantzi eta
mantala janzten du.
Rosanak ni konbentzitzeko hitz egiten dit. Bere aburuz badaude
kartetan jolastea edota leiho ondoko besaulkian esertzea baino gauza
garrantzitsuagoak egiteko. “Ida langile eta arduratsua da. Neska
ona da.” Etortzen zait ikustera, egia da. Eta borondatetsua delako
gogo ezari aurre egiten dio egutegi zorrotz batez: bost larunbatez
behin, ordu berean, eta gaueko bederatziak arte.
Begira ari natzaiolarik hamabi urteko neskato hura, aho txiki
betekoa bilatzen dut. Beheko ezpainak ilargi erdi gorriaren antza
du, eta goikoa, sudur zuzen bateraino eramaten duen bailara da.
Batik bat, bilatzen ditut usain onekiko sudur-zulo apur bat irekiak
eta begi arreak, –zergatik ote den ez dakit– aire lasaiez begiratzen
didatenak. Orain betaurrekoak eramaten ditu eta bisitaldiak
sukaldea berrantolatzen eta garbitzen ematen du. Nik uzten diot
egiten, uste dudalako kartetan ez dakiela. “ Jende guztiak daki” ,
dio Rosanak. Baina berak “Ida etortzen den larunbatetan” nahiago
du bere etxean aspertzea bakar-bakarrik. Hurrengo egunean,
sukaldera sartu orduko, lepoa luzatzen du eta begi bat erdi itxita,
esaten dit: “erre duzu berriro”.
Sobran gelditzen den lixiba arrastoa, neronek eramaten dut
herrestan beste geletara. Galeraz niezaiokeen garbiketa egitea, baina
pentsatzen dut bere etxean, bere bizitzan, eta ezin dut irudikatu ez
barrez ezta pozik ere. Besaulkian esertzen naiz eta, batzuetan, kolore
urdineko horma batzuek iristen naiz ikustera, seguruenez, burua
joaten zaidalako itsasoari begira… Izango du mutil lagunen bat,
adinean baitago. Eta lagunak… Eta beharbada gustatzen zaio bere
lana… Nik erretzen dut. Eta azken astebete hauetan hamabi urteko
haurra gogoratzea besterik ez dut egin, bere anaiaren lurperatze
egunean buruan loreak jarri nahi izan zituen hura…
Nire amorruak dena suntsitu zuen, egun hura eta harez
geroztikakoak ere, bere aitarekin bizitzera joan zen arte. Ahotsa
galdu nuen –zozoak goizero esaten dit– eta isiltasun honetan kokatu
nintzen. Edaten nuen. Kalte egingo zizkioten gauzak pentsatu eta
esan egiten nituen. Bukatu dut kartetan jolasten, kafea edanez, orain
bi urte hasi ziren bisita batzuen itzulera onartuz.
Hona azaldu zen lehen aldian, bost urtez ikusi gabe nengoen.
Sinetsita nengoen Abelen heriotzak dena hondatu zuela. Eta bera
ikusteak, molestatu egin zidan. Eskaini nion kafe katilu bat, baina
ez zen eseri. Sendagile batek gaixoari ohi dion lez egin zidan errieta:”
Gehiegi erretzen duzu. Utzi beharko zenuke”. Egia esan ez zegoen
gauza handirik esateko. Esan nion agur, liberatuta, berriro itzuliko
ez zela sinetsita.
353
Handik bost astebetera, berriro utzi nion sartzen, eta, ordutik
larunbataz larunbata jarraitu dugu beti lixiba usainarekin bukatzen
den enkontru moduko honekin .
Gaur goizean, berriz, Rosanari deitu eta eskatu diot herrira
jaisteko asmoa baldin bazuen eros zezala niretzat bakailao beheratu
zati bat. Bi ekarri dizkit eta xuhurra naizela esan dit. Berak alde
egin orduko Ida azaldu da. Gaur hitz egin diot. Ez dugu behin ere
hitz egiten. Koipe mantxak direla-eta marmarka jarduten da, eta
modu txarrean husten ditu hautsontziak. Bazkaldu du zutik beti
bezala. Itxaron dut ilunabarra arte ea afaltzeko zerbait prestatuko
zidan esateko.” Bakailaoa dut izozgailuan. Aspaldian ez dut jan
buñuelorik”… Joateko puntuan zegoela, gelditu zait begira-begira
zalantzan bezala.
Izpitu du osoa, nola egiten diren ez zekiela esan aurretik. “Irina?”.
“Bai”. “Zenbat?”. Gorringoa nahastu oreari eta zuringoa elur
pundua lortu arte irabiatu. “Gehiago nahastu beharko zenuke.
Nekatuta?””Ez”. Jaso diot betaurrekoen gainetik erortzen zitzaion
ile xerlo bat, begiradarik gurutzatu gabe. “Jar dezakezu olioa
zartaginean”.
Bere atzean jarri naiz. Ore koilarakada bakoitzarekin nire mina
hitzetan nola adieraziko pentsatuz. Iruditzen zitzaidan hitzik ez
nuela guzti hura adierazteko, baina joan dira jaulkitzen lehen bat,
gero beste bat, ondoren beste bat. Begi urdineko haurra, Abel, hogei
urtetako gazte makina zale amorratua. “Seguru gogoan duzula”.
“Lan hura komeni ez zitzaiola esaten nion nik, bere anbizio faltagatik erreprotxatuz. Hura zela eta, sesioak izaten genituen maiz lan
egiten zuelako. Nik, ordea, ikasketak egin zitzala nahi nuen. Orain
ulertzen ditut liskar haiek. Beharbada, nire harridurak eraginda
ikustean nagusi egiten ari zela …”.
Hil zen gauean zinez haserretu ginen. Zu lo zinen. Behin ere maite
izan ez banu bezala esan nion etxean ez nuela gehiago ikusi nahi.
Eta itxaron nuen gaueko txandaren ordua pasa arte, zeren lantegiari
deitu nion esanez are gauza gehiago neuzkala leporatzeko. Barruan
gelditu zitzaizkidan guztiak.
Ahalegindu naiz adierazten ahotsa galtzeak zer suposatzen duen,
eta zergatik, goizero, zozoaren kantuaren zain egoten naizen. Eta
negar egin dut, bizkarra dardarka ari zitzaiola ikustean.
Oraingoz, sofan ohe bat prestatu diot. Buñueloak bihar jateko
gelditu gara.
354
Carles Cano
Ipuinak,
tabuekin
hausteko
(Valentzia, 1957). Filologia
katalanan lizentziaduna, irakasle,
idazle eta ipuin kontalaria da.
Haur eta gazteentzako liburu ugari
baten autorea da, horien artean
nabarmentzekoak dira La gallina
que pogué ser princesa, T’he agafat
caputxeta, Contes per a tot l’any
(1997), A l’altre costat del barret
(2002) eta La màquina de contes
(2002).
Gidoilari moduan lan egin du
irratian eta telebistan.
Irakurketaren aldeko lantegitan
parte hartu du eta ipuin kontalari
aritu da bai Espainiar estatuan
nahiz kanpoan. Hainbat sari
literario jaso ditu, hala nola,
Samaruc eta Lazarillo sariak, eta
CCEI sariko ohorezko zerrendan
egon da.
355
356
Blue
tabua
Carles Cano
Irakasleak gelara sartzeaz bat betaurreko ilunak jarri zituen. Seinale
txarra. Hark ez zuen gauza onik adierazten. Egun hartan tabuen
inguruan hitz egitea tokatzen zen.
Berak tabuei sekula ez zien garrantzirik eman. Egia esatera, txantxaz hartzen zuen, jende atzeratu eta primitiboaren portaerak ziren, hala zioen berak. Maiz kontatzen zuen tabu hitzak, berarentzat,
bera amak ipini ohi zuen perfume sarkor eta antigoalekoa besterik ez zuela adierazten. Eta semiotikako ikasleei azaltzen ari zizkien Tonga uharteko biztanleengandik mailegatu hitza eta
kontzeptua, itxuraz behintzat, distantziaz eta ezkortasun handiz.
- Gure kultura, batzuen arabera geure existentzia –ironiaz zioen–
tabu baten hausturan oinarritzen da. Evak sagarra hozkatu izan ez
balu paradisuan geundeke orain, ez hotzak ez beroak, eta klima
aldaketa bost axola izango litzaiguke, eta, esan gabe doa, ez zuek
ez ni, ez ginateke hemen arituko semiotika hirugarrengo kurtsoan.
Gauza da Evak kosk egin zuela eta debekua hautsi egin zen. Tabuak
nonahi eta era guztietakoak daude, batzuek kultura eta erlijio osoak
hornitzen dituzte, txerri haragia ukitu edo jateko judu eta musulmanen debekua kasu. Besteak talde txikiagoetara mugatzen dira,
antzerki giroko kolore horiarekikoa bezala, edo zezenzaleen artean
aipatu ezina dena aipatzeko tabua. Tabuz inguratuta bizi gara,
jabetzen ez bagara ere. Eta jabetzen garenean, zezen kontuaz ari
garenez ”a la torera” paso egiten dugu. Pentsatzen dut ezaguna
egingo zaizuela tabu den esaera: eltzekoa nondik… Suposatzen dut
ondo dakizuela fakultate honetan aintzakotzat ez ditugula hartzen,
ezta?
Hona iritsita irribarretxoak eta zeharkako begiradak zuzentzen
dituzte dialektologia irakaslearekin zebilen neska batengana.
357
- Ongi da, tira, neurri batean, gutxi asko, denok bizi gara tabu
bateren baten eraginpean, horregatik ez “enroilatu” ez anaiarekin
ez ahizparekin, ezta ogia oilotan bustita bezain erakargarri gertatzen
bazaizu ere; eta, gutxi asko, jantzita gatoz eskolara. Nolanahi ere
den, badaude tabu batzuk oso bereziak, geure tabu propioak,
norberarenak beste inorenak ez direnak. Nahi nuke horietaz
hurrengo ordu eta erdian hausnarketa egin dezazuela. Badakit
zuetako batzuek higuin diozuela, baina lapitza eta papera eskuan
hartuta hausnarketa hobeto egiten da. Zeuon baitan murgildu eta
saiatu esplikatzen zeure buruari soilik zein den bakoitzak ezagutzen
duen tabu hori. Ondoren, ausartzen baldin bazarete, irakurriko
didazue eta solas egingo dugu gero. Noski, egilearen izena ezkutuan
gordez. Ez zaudete inolaz ere behartuta.
- Eta zein da zure tabua? –galdetzen dio ikasle berri batek–.
Irakasleak, Juli Martík, goitik behera begiratzen dio. Isiltasun lodi
bat egiten da, tentsioa.
- Nire tabua kolore urdina da. Hain zuzen, zeuk daramazun urdin
horixe, eta betaurrekoak jartzera behartu nauena. Kolore horrekin
berriz azaltzen bazara, ez zara nire gelan sartuko –lehor esaten dio,
zorrotz–.
- Zer demontre gertatzen zaio kolore urdinarekin? –galdetzen
dio poliki, ia ahopeka, Manel Grau-ri, bere mahaikideri–.
- Xsst, gero kontatuko dizut.
Ordubete beranduago, Filologia Fakultateko kafetegian, ikasle
berriak botatzen zion Maneli:
- Kontatuko al didazu, behingoz, zer gertatzen zaion horri kolore
urdinarekin?
- Begira, irakurri gauza bat eta hobeto ulertuko duzu –erantzuten
dio–. Manelek, halako balentria egindako ikaskidea fakultateko
liburutegira eraman eta unibertsitateko aldizkari atzeratu bat
eskatzen dute.
- Begiratu, duela pare bat urte Juli Marti etorri zen gelara lamina
batekin eta galdera bat luzatu zien ikasleei. Haren ondorioz,
egundoko haserrea hartuta, deabruak gainetik kentzeko ipuin bat
idatzi zuen eta fakultateko aldizkarian argitaratzea otu zitzaion,
hemen ikusten duzun honetan. Nolanahi ere, hobe zerorrek
irakurtzen baduzu.
Rapsodia urdina
Egun hartan triste zegoen, Blue, ingelesez esaten den bezala, kolore
horrekin bat datorren tristurarekin. Semiotika irakaslea zen
358
unibertsitatean eta goiz hartan, hain justu, esplikatu zien irakasleei
mundua objektu sinbolikoa dela, irudi bat ez dela soilik irudi bat,
baizik izan daitekeela ere sinbolo. Eta errektangulu urdina kartulina
zuri baten barruan jarrita, erakutsi eta hura zer zen galdetu zien.
Inork ez zuen erantzun. Inork ez zuen tontotzat hartua izan nahi.
Orduan haietako bati zuzendu zion galdera, eta, hark, zalantzati,
erdi galdezka, esan zuen:
- Errektangulu urdin bat?
- Ondo. Zerbait behintzat badugu. Badugu zerbait. Errektangulu
urdin bat! –jaulki zitzaion–. Oso ondo, eta zeren antza du? –Isiltasun
erabatekoa–. Ea mutilok, zeren antza du? –Isiltasun kanposantukoen
lakoa–. Sumindu egin zen, berealdikoa harrapatu zuen. Neronek
esango dizuet zeren antza duen, hobeto esanda, bi urte dituzten nire
semearen lagunek esango dizuete, galdera bera egin baitiet gaur
goizean: zeruaren antza du, leiho baten zehar ikusita, eta igerileku
batena, eta koaderno batena, eta ate batena, eta baita arrain ontzi
batena, eta horixe azaldu nahi nizuen, sinboloak sortzeko dauden
moduak, dauden ordezkapenak, metaforak osatzeko moduak. Baina
metaforak zuentzat, kaka zaharra! –zeharo haserre zegoen–. Berak
ez zien ulertzen. Haiek ez zuten ulertzen. Ez zuten elkar ulertzen.
Egin itzazue 123 orrialdeko ariketak eta hausnartu errektangulu
urdinei buruz!
Iluntzen zihoan, zeru urdin ilunari begiratzen zion leihoaren
bestaldean. Ginebra edalontzi bat eskuan, ginebra urdina,
ginebraren kolorea eta zeruarena bat zetozen errektanguluarenarekin. Orduan, zergatik jakin gabe, leihora azaldu eta begiratu zuen
beherantz. Hirugarren solairutik beheko igerilekua errektangulu
urdin perfektua zen, iluna ere bai. Gorpu bat ur gainean. Barrurantz
egin, ez ikusiarena egin nahi zuen eta, piztu zuen telebista, bideoaren kanalean zegoen eta berriz ere errektangulu urdin hura azaldu
zen. Piztu zuen ordenagailuak, pantaila urdina ere zuena. Kolore
hark beherantz bultzatzen zuen. Jaitsi zen igogailua, orain bai
ohartu zen, ateak urdinak baizituen. Eraikuntzako igerilekura
iristean ikusi zituen poliziaren argi bafadak, keinuka ari zirela,
urdinak. Igerilekuaren ondoan, blai eginda, alkondara urdinez,
fakultateko ikasle bat, auzokoa ere bazena, lurrean zetzan. Ohar
bat zeukan alkandorako patrikan, baina tintaz idatzia zegoen eta
urak tinta barreiatu zuen eta dagoeneko errektangulu bat mantxa
urdinekin ez zen besterik. Lur jota sentitzen zen, errudun. Gorantz
begiratu eta ikusi zuen bere etxeko leihoan argi piztua zegoela.
Agian emaztea bueltan egongo zen. Igo zen. Zeharo triste zegoen,
guztiz urdin. Arraiak bazkatu zituen, zeintzuk, ez jakinak, tolesgabeki, euren errektangulu urdinaren alde batetik bestera igeri
359
egiten baitzuten. Azal urdineko koadernoa ireki eta istorio hau
idatzi zuen.
Irakurtzen bukatu orduko, ikaskide berriak aldizkaria itzuli eta
esan zion:
- Tira, ipuin bat da, ezta? Apur bat urdinegi nire gusturako, esan
zuen bromosoarena eginez.
- Bai, ipuin bat besterik ez zen, baina ikasle puta seme batek,
tipo bat burutik nahikoa joa zegoenak mundu honetan zer eginik ez
zeukala pentsatzen zuenez, ipuina irakurri eta otu zitzaion bazeukala
bizia besteari hondatzea. Ipuineko suizidioa kopiatu zuen eta
patrikako paperean irakur zitekeen argi eta garbi: Juli Marti,
KABROI GALANTA. Komunikabideak oldartu zitzaizkion,
psikologoek, psikiatrek eta egunkarietako kazetariek, era guztietako
jendilajeak, oihu jo eta ondo larrutu, laidotu zuten. Azkenean lortu
zuten bera errudun senti zedila eta urte bete oso bat gaixo, lanetik
at, depresio batek jota egon zen. Tratamenduan dago oraindik.
- Eta hau guztia nola dakizu zuk?
- Auzoko garelako, fikzioan, lehen ipuinean, ni nintzen protagonista. Ondo, tabu berri bat duzu beraz. Banoa, ezta nik ere ezin
dut urdina jasan-eta.
360
Teresa Costa-Gramunt
Ipuinak,
tabuekin
hausteko
(Bartzelona, 1951). Idazle, Diseinu
Grafikoan graduduna. Kataluinako
Exlibristen Elkartearen fundatzaile eta
baita Som 7 Emakume Artisteen
Elkartearen lehendakaria ere. Hogeitabost
liburu baino gehiago argitaratu ditu,
saiakera, narrazio, olerki eta prosa poetika
kontatuz. Horien artean, nabarmentzekoak
dira: El vel de l’Harmonia (1991), 1990ean
Don-na saria; La Porta Índia (1997);
Noviluni a Washington (2001); Llibre de
l’Amic (2002), La crisàlide (2002), El rostre
del vent (2002); Sol ponent, sol ixent (2004);
L’ull de Poliferm (2004), Lore Naturala
2002ko Urrezko Isatsako Lore Jokoetan,
eta Santuari grec (2005).
Oriol Pi de Cabanyes-ekin batera,
Eugeni d’Ors-en La veritable història de la
Lídia de Cadaquésen katalanezko itzulpena
argitaratu du eta Històries i llegendes de
Víctor Balaguer-en katalanezko itzulpen
bat egin du ere. Horrezaz gainera, Diari de
Vilanova, Sitgesko L’Eco, El 3 de Vuit eta
Bonart aldizkarian artikuluak idatzi ditu.
361
362
Ama, ama,
zergatik
utzi nauzu?
Teresa Costa-Gramunt
Eguzkiak aurrez aurre jotzen du, begiak negargarriro mintzen dizkio.
Txikitan Cadaquesen ematen zituen udaldietan egin ohi zuen eguzki
mingarri eta errukigabe bera da. Hamaika urte zituen Cécilek artean,
eta begiak hondar ilun-zakarretik altxatuz beldur itzelez bilatzen
zuen abandonatzen ari zuen amaren begirada.
Gaur, Port Lligat-eko hondartzarako bidean, zehaztasun osoz
gogoratzen du Luis Buñuelek bere ama ito nahi izan zuenekoa.
Oraindik ikusten ahal du Buñuel heriosuharrean, deabrutu baten
pare, nola oldartzen zaion orein-irudi bati. Ikusten dizkio begiak
dir-dir, basati, irten beharrean, hamaika urteko neskatoari hotzikarak eragiten dizkionak.
Arratsalde hartan adiskide-taldea mendira afari-merienda egitera
joana zen. Gala Éluard, galtza motzak janztea gustuko zuena,
haserre zegoen Luis Buñuelekin, hark lau haizetara zabaldu zuelako
emakumeen anatomiatik gehien atzera egiten zuena zango meheak
zirela, barrualdean elkar ukitu ordez hutsarte bat uzten zuten zango
horiek… Eta horrelakoxeak ziren Galarenak. Eta, hain zuzen, bera
zerbaitez harro baldin bazegoen, bere gorputzaren armoniaz zegoen.
Dalik bere margolan lortuenetan hainbeste laudatu zuen gorputza
bera, hain zuzen.
Giro onean zihoan afari-merienda, supituki, Galak zinismoz
jaurtitzen zizkion zirikadak xaxatua, apo baten gisa haren lepora
jauzi egin zuenean. Apoak jauzi egin zion katamotz baten hatzaparrez itotzeko asmoz. Cécile txikiak garrasi egin zuen izuturik, bere
indar guztiaz egin zuen garrasi, mamuak harrapakina lurrean aske
utzi zuen arte. Gertaera bortitz hau eta begi niniak itsutzen zizkion
eguzki galda ziren Cadaqueseko egonaldiaz oroitzen zituen gauza
bakarrak.
363
Bortizkeria fisikoa, argi bortitza eta, bestalde, amaren abandonu
prozesuak eraginda ernatzen zihoakion sentsazio bortitza… Zeren
1929ko udaz geroztik, Gala Éluard Gala Dali bilakatuko zen, eta
Cécile Éluardi buruz, harez geroztik, gaur Port Lligaterako bidean
dagoen neskari buruz alegia, ama babesle-elikatzaile arketipoa
hautsiz ez zuen ezer jakin nahi izango.
Gala bakarrik Dalirekiko izango zen amatiarra, eta beranduago alproja haiekiko ere, jada zahartzaroan, dirudunek Daliren koadroak erosten zituzten prezio berean erosi zituen maitale gazte
haiekiko. Cécile, Galaren alaba bakarra, istripu bat izan zen bere
bizitzan. Ondoren, enbarazu eta ahanztura. Bitartean auzoko mihigaiztoek esango zuten: “habia uzten duen txoriari bezala, haurra
abandonatzen duen amari ere…”
Port Lligaterako bidean doala eguzkiko argi biziak itsutzen du
Cécil. Esan liteke ez duela ezer ikusten; argi opako batek gidatuko
balu bezala ilunpetan doa. Alaba-senak eraginda doa, desiratuko
luke bere sentimendua, borondatezko ala senezko ote den ezin jakin,
ibaiaren urek egiten duten bezala amaren maitasunaren itsaso
zabalean itsasora dadila. Cécile Eluardek, biziro nahi du Cadaquesen
hiltzen ari zaion amari azken besarkada ematea.
Gala bere gelan hilzorian dago. Trobadore sutsu baten eta bere
dama pinpirinaren artean behin hasitako amodio istorio arranditsua, makila kolpe zakar batez bukatu da. Mihigaiztoen arabera,
hilabete batzuk lehenago, Dalik eskaileretan behera erorarazi zuen
Gala.
Cécilek agur esan nahi dio amari, Gala besarkatu nahi du, bere
ustez justifika ezina den arbuioaren aurrean ez du etsitzen. Dali
eroarekin 50 urtetan zehar Galak banatu duen etxeko atea jotzen
duenean, dardarka darabilzkio zangoak. Betaurreko ilunak ez ditu
kendu, zeruaren zuritasunak eta hormek itsutu egiten dute… 1929ko
irail haren argi hilgarriraino eramaten duen zuritasun beldurgarri
huraxe da, Galak Cadaqueseko hotelean bakar-bakarrik uzten zuen
garaietaraino, bera Port Lligaten zegoen Dalirengana joana, nahiz
eta, harkaitzen lorategian Dalirekin jolasteko gogo bizia zuen haurra
izan bera.
Gala hiltzen ari da bere gelan. Femur hezurra hautsi zuelako
ospitaleko egonaldian zehar, Dalik zientzia-aldizkariak buru-belarri
irakurtzen eman du denbora, Gala zaindu gabe, bere zaharkitze
propioaren nola heriotzaren ispilu den giza gainbeheraz, hala nola
gertu dagoen Galaren heriotzaz, ezer jakin nahi ez duelarik.
Istripuaren ondorioak bere azkenetara bultzatu du Gala, hilezkorra
eta ederra zen Galaren gorputz artistikoa usteltzen ari da orain
zauri izugarriren artean.
364
Etxeko sarreran zutik, Cécil zain dago noiz sartzen utziko duten.
Betaurreko ilunak eskuan dituela, non jarri ez dakielarik, urduritasunak keinurik arruntena ere eragozten diola. Egun beroa da,
maiatzeko argiak antza handia du bere haurtzaro triste haren irailekoarekin.
Gala begi itxita dago. Ezin da jakin Dali bera ote den eragozten
duena Cécilen bisita. Mirabea logelatik bueltan, Cécileri bere amak
ez duela ikusi nahi jakinarazten dio. Ezta hil orduan ere ez duela
Cécile berraurkitu nahi.
Cécilek balantzaka, pauso batzuk emateko imintzio egiten du,
bere animoak hondoa jotzen du Port Lligateko ate zuria dardara
bizian zeharkatzen duenean. El Boscoren kuadro bateko sutean
erretzen diren deabruen gisan malkoek erretzen dizkiote betaurreko
ilunen azpian ezkutatzen dituen begiak. Abailduta, azpiratua,
gutxietsia, oihu egiten du abere zauritu gisan eta gora begira, argi
itsugarrirantz begira, ozenki esaten du: ama, ama, zergatik utzi
nauzu?
365
366
Encarna Sant-Celoni
Ipuinak,
tabuekin
hausteko
(Tavernes de la Valldigna, la Safor,
1959). Itzultzaile-zuzentzaile hamalau
urte baino gehiagotik Valentziako
Generalitatean. Bere obrari dagokionez,
bi eleberri, bi ipuin bilduma, narrazio
banaka batzuk eta lau poesia liburu
argitara eman ditu orain arte; bi poeta
daniarren lana (Anne Marie Dinesen eta
Tove Ditlevsen-ena) itzulikidetu du, eta
Elias Lönrot-en Kalevala, poema epiko
finlandiarra dena, egokitzapenatu du.
Prosari dagokionez, País Valencià-n
hainbat sari irabazi ditu; esate
baterako, Ciutat de Cullera saria, Dotze
contes i una nota necrològica-rekin
(1985); Joanot Martorell saria,
Siamangorina-rekin (1986), edo Vila de
Puçol saria, Guarda’t dels jocs del destírekin (2005), eta finalista izan da Ciutat
de Torrent-erako, Al cor, la quimeretarekin (2002). Bi hizkuntza liburuaren
autorekidea da eta Institució de les
Lletres Catalanes-en dirulaguntza jaso
du T.S. Gueullette-ren Els mil i un
quarts d’hora (2002) lana itzultzeko.
367
368
Avernoa
eta
edena
Encarna Sant-Celoni i Verger
Azken otordua egin baino lehen, kontu erromantikoak alde batera
utzita, neu naizenari aurre egitea deliberatu dut. Argi dezadan, izan
nuen azken amodioak ezpainez txirla baten (mytilus edulis) haragi
gorria –zenbait lekutan ”musclo” izenaz ezagutua– nola ireki
erakutsi zidanetik, harez geroztik mokadurik ez dudala ahoratu.
Hark erakutsi zidan beste harreman klase janariarekin, jatun
konpultsiba izatetik mokofin erremedio gabekoa izatera pasa
bainintzen. Aitortzen dut, bulimikoa naiz, eta bulimia egoera
inperfektua da: behin dastatu duzun, beti egongo zara berriz
erortzeko arriskuan. Bulimikoa naiz beste batzuk alkoholikoak,
drogazaleak, erretzaileak ala sexuzaleak diren bezalaxe.
Existitu ez zen adoleszentzia baten bukaeran hasi zen. Sexu
bakartia ezagutzen nuen, ordea, maitasuna zer zen ez nekien, eta
lehen amodioak ia akabatu ninduen, erabateko ahuldaderaino
eramanda akabatu ere. Jatuna ez nintzen arren sabela penez husteko
hasi nintzen jaten, bihotza bera zenean zinez hustu behar nuena.
Hustasuna bete behar nuen, zeren hondorik gabeko putzu batek
eskatzen baitzidan asetzea ase ezina zena, –basamortua malkoak
botatzearen botatzez bustitzea bezain ezinezkoa, bestalde–. Nahiago
bainuen ase hiltzea, gosez baino.
Sei hilabete pasa ondoren, nire hezurdurak hogeita hamar kilo
gehiago jasaten zituen eta, soberazko humanitate hura gainean
neramala, amets egiten nuen zizare bakarti batek berea egin nezala,
hartara, nahi adina jango nuen baina gizendu gabe. Zizare faltan,
azkartasuna.
Ondo gogoan dut abernorainoko jaitsieraren erritua: mahaitik
balantzaka altxa, edan eta jan gehiegiaren ondorioz, eta zuzen
komunerantz jo. Atea itxi –ondo bakarrik sentitu arren–, krisketa
bota eta, uraren soinaren bidez goitika aritzearen orro espasmodikoak estaltzeko, kanila ireki. Komunaren aurrean belauniko, jain-
369
ko mutu eta gor baten barkamena eskatuz bezala, hatz erakuslea
eta erdikoa sartu epiglotiseraino botagura eragin arte, eguneroko
eskaintza aurkeztuz. Oraindik ere entzuten ahal ditut ate-kolpeak eta ahotsak garrasika atea irekitzeko erregutzen zidatela.
Iritsi zen une bat zeinetan paradisuak ez zuen konpentsatzen hustuketaren infernua, joko-arauak aldatu behar izan nituen beraz,
Eden-en noizean behin sartu ahal izateko ondorio txarrak saihestuz,
batik bat, etengabeko isurketa gastrikoek urdailean eragiten zidaten
erosioa, orain zerbait lixeritzeko bai, orain ez. Eta hortzak are azkarrago klaskatzen nituen, eta, horrela, bi urtetan zehar, sexua bilakatu zen maitasunaren ordezkoaren ordezko, eta alderantziz. Ezagutu
nuen arte, orduan ikasi nuen jatunkeria sensualitate bilakatzen, adar
bakoitzaren hosto bakoitzaren nerbioak arretaz aztertzea izan zena, baso osoa begiratu bakar batez miresten tematzearen ordez.
Ongi, Valenciako catering enpresarik hoberenera menu berezi bat
eskatu dut lau pertsonentzat. Iristeko puntuan behar dute dagoeneko, gustatuko litzaidake dena prest izatea hain bazkari goxoak
merezi duen ohorearekin irensteko.
Esana gera bedi, buruz nola legez nire ahalmen guztien jabe
naizelarik, ni bizirik aurkitzekotan ez garbitzeko urdaila, ezta bizkortzeko inolako ahaleginik ez dezatela egin. Hainbeste urtetan zehar berriz erori gabe pasa ondoren, berau faltan bota dudan arren,
bizi izan naizen bezala hil nahi dudala: erabat eta zeharo asetua.
Horrela, behin bukaera iritsi den, bere omenez berriro izango naiz ni
nintzena: asekaitztasunak erakarri zuen, asekaitz hil nahi izan zuen.
Eta amaiera bezala, hona bizitza aldatu zidan bitxikeria gastronomikoaren pasarte bat: txirlan lurrinez eginak dastatzeko, nire
aburuz, erarik onena.
Txirla bere puntuan egon dadin, zaporerik gabeko goma zati bat
eman gabe, sekretua hauxe da: ez luzeegi kuzinatzea, lurrinak doi
laztandu behar du, poliki, behin eta berriro, gihar abduktorea lasaitu
dadin. Askatuko da maskorretik, eta behin erdi irekita dagoen, berau
harro, haragi koloreko pulpa mamitsua, ia gardena, oparo puztu
txikitu egingo dena, azalduko zaizu. Agerian izango ditu barruko
tolesdurak eta botoi beltz bat, aurrealdean bizar haritsu batekin.
Orduan heldu behar zaio esku batez, maskorra betea dagoen aldetik,
ertz borobilaren aldetik, eta zukuak lotsarik gabe hurrupatu. Ondoren, beste eskuaz pintzatu ile finak marfilezko giharretik libratu
arte. Ahora eraman eta, tinko helduz, aurreko bi hortzekin ausiki
eta tira egin suabe, zauritu gabe. Azkenekoz, miazkatu ezazu barruko zukuaren bila, mastekatu baino lehen testura zein sendotasun
era desberdinak dastatuz mingainarekin, eta behingoz irents itzazu
atalak.
370
Ramon Solsona
Ipuinak,
tabuekin
hausteko
(Bartzelona, 1950). Filologia
Erromaniko eta Hispaniko
lizentziaduna Bartzelonako
Unibertsitatean. Hogei urtez
bigarren hezkuntzan ari da eta
1992tik literaturaz baino ez da
arduratzen. Figures de calidoscopi
(1989), Les hores detingudes (1993),
DG (1998), No tornarem mai més
(1999) eta Línia blava (2004)
eleberriak argitara eman ditu. 1994
urtean Crítica Serra d’Or, Prudenci
Bertrana eta Lletra d’Or sariak jaso
zituen Les hores detingudes
eleberriagatik. Baita Llibreta de
vacances (1991) eta Cementiri de
butxaca (2006) kontakizun liburuak
idatzi ditu ere. Prentsa eta irratian
kolaboratzaile gisa dabil eta
telesailetarako gidoiak idazten ditu.
371
372
Haragiaren
tentaldiak
Ramon Solsona
Kolejioko fraideek ikasarazi zizkidaten buruz Espainiako ibaien
adarrak, esker zein eskubikoak, latinezko aditzak, Jacoben hamabi
semeak, “Con diez cañones por banda” izeneko poema… Hura
guztiaz ez naiz gehiago oroitzen, baina gizakiaren etsaiak nortzuk
diren ez ditut sekula ahaztuko.
Bartolome anaiak lehen Jaunartzea egiteko prestatzen gintuen,
katixima mailukadaka buruz kaskoan sartuz. Agindu nahasiak eta
hitz ulertezinak, Bartolome anaiak haurron hizkuntzara egokitzen
lanik hartu gabe errepika eta errepika jarduten ginen. Bere obsesio
bakarra gizakiaren etsaiengandik aldentzea zen; eta etsaiak hauek
ziren: mundua, deabrua eta haragia.
“Hiruetatik haragizkoa da okerrena” zioen behin eta berriz izua
sartzen zizun ahots trumoitsu batekin. Hain zen trumoitsua non ni
ez bainintzen galdetzera ausartzen. Nik zergatik haragia zen bekatu
eta ez arraia edo txokolatea jakin nahi nuen. Etxean amak
kuzinatzen zituen haragi zatia edo oilasko errea ikusten nituen eta
nire arimarako ez nien inolako arriskurik ikusten. Baina nik sinistu
egiten nuen Bartolome anaiak esandakoa eta izutzen ninduen nire
gurasoek, katoliko sutsuak zirenak, ez izatea inolako eragozpenik
anaia eta biok etsaia ahora eraman genezan.
Egun batean konfesoreari galdetu nion ia zer zen haragizko
bekatua. Berez atera zitzaidan, naturaltasun osoz, zeren iruditzen
baitzitzaidan hura esplikatzeko kolejioko konfesorea zela pertsonarik egokiena. Ordea, kalkulu akats bat izan zen. Ez nuen espero
erantzuna sermoi bat izango zenik: geure bekatu larrien ondorioz
Jaungoikoaren sufrimenduak zirela-eta jardun zen, hala nola
arimaren bihurritzeaz infernu eternalaren garretan ere. Behin eta
373
berriz esan zidan jakin-minaren aurrean ez emateko amore, jakinminak pentsamendu txarretara eramaten gaituelako, eta, era berean,
pentsamendu txarrek haragiaren tentaldira. Nik azken hau ondo
ulertzen nuen, haragiak horixe baietz tentatzen ninduela.
Untxi eta arrozeko plater baten aurrean, esaterako, pentsamendu
txarrek esaten zidaten: “Jan ezazu izter bat, jan ezazu”. Baina nik
gogoei eusten nien heroiarena egiten, eta dena jan nezan gurasoen
garrasi eta zaplaztekoak arren, untxi zatiak alde batera egiten nituen
eta buruz aitagureak eta abemariak otoitz egiten nituen, eror ez
nendin tentaldian. Aitortu behar dut alaiki eramaten nituela
zigorrak eta zartakoak, martiriaren barne pozarekin, eta iritsi
nintzen pentsatzera santu izateko karrera egingo nuela.
Nire santutasuna, ordea, aldizkakoa zen, zeren, konfesorearen
mehatxuak arren, ikusminaren aurrean amore eman nuen eta
orduan erlijio kanpoko bidetatik jo nuen. Probatu nuen ikaskide
basati batzuekin, ikasgelan ezertxo ere ez dakiten baina kalean
bizitzaren entziklopedia bera diren horiekin. Inguruka ibili gabe
zuzen egin nien galdera, mutil berdinen arteko hizketaldia balitz
bezala, ia haragiaren tentazioa zer zen. Ustekabe bat izan nuen, ez
nuen espero ezagutzara iristeko pasahitza eskatuko zidatenik.
Galdetu zidaten: “ba al dakizu larrua jotzeak zer esan nahi duen?”
Apur bat galduta, euren taldekoa banintz bezala jokatuz, esan nien:
“ “Bai, baina orain ez naiz gogoratzen”. Barrez lehertzen hasi ziren,
eta ni erantzunik gabe ez ezik, beste galdera berri batekin gelditu
nintzen.
Amari galdetzeko inozokerian erori nintzen :” Zer esan nahi du
larrua jotzeak?” Erantzuna bikoitza izan zen, hitzez eta ekitez.
Belarrondoko bat eman zidan, berriro nire jakin-mina zapuztuta
nengoen, eta gainera, amak beste galdera bat egiten zidala: “Hori
erakusten dizute kolejioan?”
Egundokoa zen nire nahasmena. Erotu egiten nintzen haragi
platerkaden eta “larrua jotzea” deitzen zenaren arteko loturak
bilatzen, inork ere argitu ez zidana, bestalde.
Gertu zegoen Jaunartze eguna. Katixima hitzez hitz errezitatzeari
utzi gabe, Bartolome anaiak ekin zion errituaren zertzelada
teknikoak erakusteari. Egon zen bat nik berehalaxe haragiaren
tentazioarekin lotu nuena. Ostia hortzekin ukitu behar ez zela eta,
gure Jaunaren haragia osoa irentsi behar zela, mastekatu gabe.
Segituan praktikara eraman nuen. Pentsatzen nuen haragiaren
misterio guztiz misteriotsua hostia konsagratuarena zela: haragia
jainkoa zen eta kolpe bakar batez irentsi behar zenuen.
Horrela bada, etxean haragia jaten hasi nintzen eta gurasoek ez
ninduten gehiago zigortu. Baina etengabe egiten zidaten errieta:
374
“xehetu ondo”, esaten zidaten. Nik mastekatu itxura egiten nuen
eta irensten nituen zati osoak, zeharo konbentzitua Bartolome
anaiaren aginduak zuzen-zuzen jarraitzen nituela. Egun batean,
tomatea bezain gorri jarri nintzen arte. Haragi pilota bat nuen
eztarrian, ez atzera ez aurrera. Itotzen nintzen, haizea falta zitzaidan,
eta desesperatua laguntza eskatzen nuen bitartean, gurasoak eta
anai-arrebek urduritasunez erantzuten zuten eta agindu kontrajarriak ematen zizkidaten: “Ibili hadi”. “Egin salto”. “Eseri”. “Edan
ura”. “Bota”. “Hartu arnasa sakonki”.
Gertaera lausoki gogoratzen dut, orduantxe hilko nintzelako
konbentzimendua izan ezik. Ontzat ematen dut familiaren memorioan irauten duen gertaeren sekuentzia, haren arabera, aitak eman
zidan bizkarrean hain kolpe handia, non, haragi pilota mahaiaren
bestalderaino botarazi baitzidan. Esaten dute, baita ere, negar
atsekabetua egiten nuela haragia hotzekin ukitu nuelako.
Behin ia mortala izan zen korapilo hartatik libre, gurasoek doktor
Gelpírengana eraman ninduten, azter nintzan. Han argia ikusten
hasi nintzen. Gizon miragarri hura, bata zuriz jantzita eta betaurrekoen gainetik begiratzen zuena, aztertu ninduen eta zenbait
galdera egin ondoren deskubritu zuen nire heziketa erlijiosoa
zenbateraino bilakatua zen ez arrazoizko nahasmen. Eraman
ninduen aparte, argitu zidan haragiaren tentazioak ez zeukala ezer
ikusterik ez oilaskoarekin ez okelarekin, baizik eta, gizon eta
emakumeen arteko musuekin. Probestu nuen ustekabeko aukera
hura grina handiz luzatzeko barruan erretzen zidan galdera: “ Eta
zer esan nahi du larrua jo?” Agindu zidan Jaunartzea egindakoan
esplikatuko zidala, baina harez geroztik ez ninduten eraman doktor
Gelpinengana eta itxaron behar izan nuen bizitzak erakuts ziezadala
kolejioak ukatzen zidana.
Anaien itomena gainetik kentzeko behar adina nagusi izatera
iritsi nintzenean, entendimendua ixten zizkidaten izuak ttuka
botatzea bezala izan zen, eta behin liberatuta, haragiaren tentazioa
kirol bihurtu nuen. Ez bakarrik sexu aldetik. Baraualdi zentzugabeko haiei muzin egin nien kantitate handitan janez haragia,
gutxi egina, ia gordinik, odolezko herexia bat bezain gorria.
Baina bizitzaren bueltak aurrez jakin ezinezkoak baitira, betibeti aterako zaizu Bartolome anai bat, erne, festa hondatzeko prest.
Nire emazteari buruz ari naiz, barazkijale militantea dena. Berarentzat ere haragia gizakion etsairik handiena da, eta ahaleginak
egiten ditu etengabe niri gogorarazten zeintzuk diren toxinen
kalteak, liseriketa sistemaren hauskortasun berebizikoa, animaliei
jateko ematen dizkieten zerrikeria kimikoak, pertsonen eta naturaren arteko oreka ekologikoa…
375
Gure artean liskarrik ez izateko, bere aurrean ez dut haragirik
jaten. Lagun arteko afariren batean norbaitek arkume izterra labean
errea eskatzen badu, edo beste batek ahatea udareekin, nik txikitan
aditzen nuen bezalako haragiaren oihua entzuten dut: “Jan ezazu
izter bat, jan ezazu”. Ez dut egiten, baina egoerari eusteak ez du
meriturik. Emaztearen behakoak toxinez eta pestizidez blai kentzen
dizkit gogoak.
Nolanahi ere den, haragiaren tentazioa ez dut bizitzen haur
nintzeneko larritasunarekin. Alderantziz, ohitu naiz haragijale
klandestinoaren bizimodu bikoitzari. Etxean barazkijale naiz, kosta
ala kosta;berriz, ahal dudan guztietan lau behatz lodi den xerra bat
oparitzen diot nire buruari. Bartolome anaiak aurreikusi ez zuen
plazer zerutiarra da, seguruenez nire zorion sekretua. I
376
El tabú
TRADUCTORS
• del gallec al catalá, Xulio Ricardo Trigo
• del l’èuscar al catalá, Daniel Lujan, Xoan Alonso,
Xabi Strubell, Peru Alvarez Fernandez de Mendia.
Fito Rodriguez
President de l’Associació d’Escriptors Bascos
Els tabús a Pamplona
Amb aquest Galeusca acaben de desembarcar a la vella capital
d’Euskal Herria, després d’estendre’s per tot el món, els tabús que
va trobar el capità Cook als Mars del Sud.
El tabú és el regal que les llengües polinèsies, en la seva petitesa,
han donat a tots els idiomes del món. Esmentant el tabú expressem
el que és prohibit en una cultura determinada: les relacions humanes
perilloses, les accions previstes o el menjar nociu…
Les persones i les coses, però, també poden esdevenir tabú. I les
paraules… i les llengües.
Quan Sigmund Freud, el metge escriptor nascut a Moràvia ja fa
un segle i mig (1856), va publicar el 1912 l’assaig Tòtem i tabú, va
voler donar, utilitzant el tabú, les claus per explicar i canalitzar,
igual que el dels individus, el sofriment de les societats. El concepte
de tabú li va ser útil per mostrar què és el que fa por, mal i vergonya
i per mitjà de què això s’oculta i s’oblida en cada grup humà.
Així és com ho volem portar nosaltres a Galeusca. Per fer notar
la censura i els frens en les nostres produccions literàries, perquè
serveixi d’ajuda en els estudis culturals.
Els tabús en les nostres obres i els tabús com a tema. En la
política, en l’afectivitat i en l’estètica. Per tractar-los tots com cal
hem aplegat escriptors catalans, gallecs i bascos a la nova Pamplona,
on, no pas com a la vella, avui s’ha convertit gairebé en tabú l’ús de
la llengua pròpia.
Mostrar, per mitjà de la literatura, els tabús amagats i deixar en
ridícul els difosos. Heus aquí l’objectiu d’aquesta XXIII Galeusca.
Heus ací, doncs, el que s’ha escrit sobre això.
Camilo Franco
El tabú
Camilo Franco és periodista i crític de teatre
per aquestes raons: “Per no estar fent no res, i
perquè són les coses que vaig aprender a fer, i
ja està. I també perquè són treballs que li
permeten a un estar sempre contemplatiu, i
perquè, amb aquestes activitats, de vegades es
poden cobrar diners.” Va néixer a Ourense el
1963, i té publicades les obres A lúa no cénit e
outros textos (Edicións do Castro) i En Malos
Pasos (Xerais). Li agrada sobetot el títol que li
va posar a un article seu: ““Todo o que os
académicos dirán sobre Blanco Amor”.
En Camilo Franco es mira el món amb ironia,
perquè la ironia es la seva eina de treball. “La
ironia es la lírica del futur. La ironia, abans
que res, és una manera de mirar. Serveix per
agafar la mesura a la distància, però ajuda a
veure el fons de les coses, i posar-les en un lloc
que tingui sentit. És una mena d’autocrítica, I
per això mateix, revolucionària. La ironia
avisa contra la institucionalització i per això
és una via aclaridora. També és un antidot
contra la por de quedar en ridícul”.
381
382
Tabú
i tòpic
Camilo Franco
Entre les meves lectures iniciàtiques mai no va figurar aquell llibre
de Margaret Mead que vaig comprar en un saldo retirat dels
quioscos, i això era després del fracàs d’una col·lecció amb la qual
es pretenia il·lustrar les classes desfavorides amb el millor de la
cultura occidental. Com que ningú mai, sota cap concepte, deixa de
formar-se una opinió per poc documentada que aquesta sigui, jo vaig
deduir de l’única lectura que vaig fer del llibre, el del seu títol, que
Adolescència, sexe i cultura a Samoa era un avançament de la
utopia. Vaig deduir que hi havia més i també alguna cosa que per
contraposició em semblava espectacular: els adolescents d’aquella
cultura de les antípodes tenien més aviat poca necessitat de
masturbar-se. Va ser una deducció sensacional des del punt de vista
literari i terrible des del punt de vista científic. En aquest costat del
món, jo, com gairebé tota la meva classe social, estava condemnat
al treball manual.
La part sensacional de la deducció té a veure amb dues circumstàncies lectores: la primera, arribar a la conclusió que aquella era
una societat sexual només perquè l’autora havia d’incloure la paraula
sexe al títol. És a dir, tenien el sexe explícit. La segona qüestió,
evident, era que en aquella altura de la meva vida no considerava
que la masturbació (la pròpia) fos una pràctica sexual.
Més tard vaig descobrir que en algunes edicions de tan infamat
llibre, la paraula sexe no apareixia al títol i vaig començar a entendre
perquè les dones protagonitzen tants anuncis d’automòbils. Al
mateix temps vaig descobrir algunes altres coses, encara que cap de
les excessivament útils. La primera d’elles és que hi ha un
procediment social, no sé si planificat o intuïtiu però tremendament
efectiu, que primer construeix un mur al voltant d’un argument per
a més tard suggerir-lo constantment com un mitjà de tracció. Passa
amb el sexe. Passa amb aquesta frontera estúpida marcada entre els
que diuen conèixer la diferencia entre l’erotisme i la pornografia.
383
Però el sexe, per una vegada, és el fàcil. La societat repeteix la
actuació amb coses tan altisonants i que generen tanta literatura
com la llibertat.
Potser per això vaig començar a dissociar la paraula tabú de la
paraula sexe i vaig veure que la societat va repetint els comportaments de manera més aviat poc subtil o fins i tot avorrida i quan alguna cosa descartable, o que ens fa millors, circula amb massa
facilitat, comença un moviment poc dissimulat de repressió i un joc
de missatges subliminars que ens assegura que un pot arribar a
aquest estadi d’allò descartable per qualsevol via menys per la lògica o directa. Com aquesta és una societat capitalista, ara la forma és majoritàriament comercial. Polir-se els diners en un centre
comercial és una manera de combatre el tabú. La manera que més
convé al comerç.
En algun altre moment de la revelació em vaig adonar que
aquesta és una societat democràtica-bufona. Un campionat de bon
rotllo expandit fins al punt de convertir-lo en doctrina política de
la fi del segle: el talant. Els sil·logismes continuats haurien de
conduir-nos a una evidència. El tabú no pot operar avui com en
aquella època de sacerdots exaltats, de dones que pecaven per
omissió i d’homes que ho feien per anar més enllà del pensament. El
tabú no pot tenir ara la component estrictament sexual que va
alimentar les portades de gairebé totes les revistes de la transició a
les quals vaig tenir accés, des de l’Interviu al Penthouse passant pel
Lib. Aquest tabú avui no portaria a gent a Perpinyà perquè una
vegada que un adolescent és capaç de llegir en un llibre de text com
és exactament l’acte de la reproducció humana no hi ha libido capaç
de madurar.
Els mecanismes del tabú funcionen de manera correctora.
Tendeixen a formar-se com les perles a l’interior d’una ostra: hi ha
una sorra que molesta i l’organisme procedeix a embolicar-lo amb
una capa que, en cert sentit, pot ser de fantasia. El recobreix
d’impossibilitat. De la impossibilitat de anomenar-lo, de la
impossibilitat de procedir sobre ell. En un sentit evident qui estableix
el tabú no vol reconèixer la naturalesa humana. Aquest és un
assumpte a debatre perquè, habitualment, els tabús venen decidits
a occident per aquells que més intensament creuen en l’origen diví
del ser humà. Serà per això, per la fe que tenen en les seves creences,
que no acrediten tant el ser humà com a espècie animal i tampoc
creen en l’ineludible del seu comportament. Qualsevol societat que
estableixi un tabú podria tenir la completa seguretat que, algun dia,
serà sobrepassat. En certa manera, el tabú és la rotonda de la
fantasia. Obliga a donar un tomb, a no entrar en les coses pel seu
384
centre, potser a fer algunes filigranes que acabin com grans girs
literaris. Al capdavall, el tabú com a censura, serveix per a que
alguns escriptors abandonin les frases fetes o els cineastes assoleixin
una el·lipsi que tots els cineclubistes assenyalen cinquanta anys
desprès en un casino de províncies.
Permeteu-me que em deixi emportar pel passat. El passat també
és un tabú del qual encara no es parla amb confiança en moltes
famílies gallegues. De nou en el present, la qüestió no serà tant saber
quins eren els tabús mal curats que posaven calent el meu avi com
saber quins són els tabús de la societat contemporània. No aquells
heretats de la vella mitologia sexual cristiana, ni els imposats de
manera més aviat poc culta pel nacional-catolicisme. Allò bo seria
saber quins són els tabús que influeixen diàriament en la societat
que fa soroll de portes enfora d’aquesta sala. Els tabús que operen
als mitjans de comunicació, a les veritats a mitges dels escriptors
orgànics i en aquells que, encara en fase embrionària, hi ha solts per
les escoles. Existeixen, segur.
Els temps passen i els tabús es transformen. No desapareixen
perquè són una ferramenta de control social. Com ara la violència.
Però, si la violència es refina, per què els tabús no havien de canviar
de maneres? Ara, és clar, estem en una societat, l’occidental, que se
sent civilitzada i, per dies, fins i tot civilitzadora. A una societat
confortable potser li correspongui un tabú relaxat i displicent. És
clar que no molt vociferant però estès. Un tabú molt com correspon
a una societat que va al cinema a les sis de la tarda.
Tornem enrera i si pensem que el tabú és el que no es pot dir, allò
no expressat, i ens posem a buscar què és el que no s’expressa ara,
trobarem un centenar d’arguments coberts tots d’una capa de
dissimulada progressia. Arguments que neguen la paraula per
advertir-nos immediatament que sobre la prudència del silenci, així
cal tenir en compte els auditoris i, encara més, hi ha arguments que
no resulten convenients de ser tractats en públic. Tabú, per tant.
Potser circumstancial, canviant, superficial. Però són adjectius que
es corresponen amb la perspectiva pública del cos social. Un tabú
amb perfil baix. Hi ha una correspondència, però no sé si òbvia: un
tabú sobre coses que no es poden dir és perfecte per a una societat
que no vol escoltar.
La transferència encara hauria de portar-nos més lluny, a un lloc
on ja gairebé no hi ha parades de bus. Perquè, en molts sentits, la
construcció del tabú és un procés treballós amb alguna cosa de
pedagògic i els seus autors consideren una desgràcia llançar a perdre
tant d’esforç. Per això deu ser que en l’operació tabú d’aquests últims
temps hi ha un procedir nou. En lloc de prohibir algunes paraules
385
escollides, les noves maneres aconsellen augmentar l’espai social de
les seves antònimes. Un èxit de la propaganda social-demòcrata. Pot
semblar un canvi de conversa, però en realitat és la construcció del
tòpic. El tòpic és un líquid que circula amb molta fluïdesa en una
societat amb excés de dependència mediàtica.
Però el tabú contemporani, el coetani a nosaltres, té lloc exactament en un espai paradoxal. El tabú avui és l’intent de contradir
el tòpic, buscar-li les pessigolles com a ferramenta de distracció,
revelar el seu caràcter ficcional o forçar la màquina per a que algú percebi quant hi ha de convenient en algunes de les afirmacions que a diari s’accepten com a tal, sense que hagi res de raonable
en el seu enunciat. Diria que ara més que mai s’ha de militar contra el tabú perquè si abans n’hi havia prou amb pronunciar allò
no permès, ara s’ha de raonar a contracorrent per tal de demostrar que res és com ens havia estat confiat. El tabú és una arma
per defensar les aparences. Està tothom contra les aparences?
Per ànim d’enumerar podríem citar alguns tabús que, quan són
esmentats, produeixen en l’auditori senyals de reprovació: Cap
literatura precisa d’una gran novel·la. Txèkhov és més modern que
Joyce. L’ésser humà és una espècie animal. L’espècie ha avançat molt
més en tecnologia que en cultura. La confusió que en ments brillants
genera la idea que tot avenç tècnic és una forma de progrés. No
adonar-nos mai que el fet que un ximpanzé pugui disparar una
metralladora no autoritza moralment a usar-la, i actuar en
conseqüència. No admetre que hi ha un centenar llarg de dies que
no estem per damunt dels ximpanzés encara que tinguem més
punteria. Hi ha més. Estic per incloure un de color local per a veure
fins quin punt molesten les paraules. Però no ho sé. No sé si Navarra
forma o no part d’Euskalherria i suposo que en funció de qui sigui
l’auditori serà tabú en un o en altre sentit.
Aquests llistats no s’acaben mai. Cadascú pot afegir algun cas
particular. Un altra de les diferències de la moderna existència del
tabú és que ara té una certa capacitat d’adaptació a espais domèstics.
Adaptable com qualsevol dels mobles que la tele anuncia de
matinada.
L’altra opció és aquell vell truco dels escolars quan teníem
dificultats amb una polisíl·laba: pronunciar-la una i un altra vegada
fins que desapareixia el mur que dificultava la llengua. Pronunciar
les paraules i encara tenir en compte que la raó no és per a tenir-la
sinó per a fer-la servir. Per a la resta fins i tot n’hi ha prou amb una
mica menys de respecte mal entès i una mica més de curiositat. I si
us queda curiositat per saber com vaig canviar d’opinió sobre la
masturbació, podeu preguntar sempre que el tabú no us faci tall.
386
Bieito Iglesias
El tabú
ideològic
Bieito Iglesias Araúxo Va néixer el 1957 a Ourense.
Va viure en aquesta ciutat, al municipi de Coles
(amb els avis mentre els pares emigraven a Suïssa) i
a Compostel·la, on es va llicenciar en Geografia i
Història i treballa a hores d’ara com a catedràtic de
Llengua i Literatura gallegues. Va militar en
l’esquerra nacionalista, experiència que condensa
en un assaig publicat amb altres autors (Catro
ensaios sobre o nacionalismo de esquerda). S’ha
dedicat també a la traducció (nou volums de la
Biblioteca Sherlock Holmes) i al columnisme en La
Voz, A Nosa Terra i, actualment, a Tempos Novos i
El Correo Gallego. Per aquesta tasca va rebre el
premi de Periodisme Blanco-Torres (en Barcos a
pique recopila una mostra del seu articulisme).
La seva bibliografia més destacada s’ajusta al
camp de la narrativa: Vento de seda (novel·la,
1990), Aventura en Nassau (relats eròtics, 1991),
Miss Ourense (relats policials, 1992), Bajo las más
bellas estrellas (novel·la, premi Ciudad de
Salamanca, 1998), O mellor francés de Barcelona
(relats, premi de la Crítica gallega, 2000), A vida
apoteósica (novel·la, 2001), A noite das cabras do
aire (novela, premi Merlín de literatura infantil i
juvenil, 1999), A historia escríbese de noite
(novel·la, premi García Barros, 2001), Amor e
música lixeira (relats, 2004).
389
390
Residus
polinesics
Bieito Iglesias
L’encàrrec d’escriure unes pàgines sobre el tabú ideològic presenta
en principi la qüestió de la seva identificació, doncs, en últim terme,
tots els tabús obeeixen a una interdicció ideològica, generadora
d’eufemismes que Da Silva Correia classifica segons la següent
causalitat:
a) Eufemismes de superstició i de pietat;
b) Eufemismes de decència i pudor;
c) Eufemismes de delicadesa i de respecte;
d) Eufemismes de prudència i megalomania.
Així, els tabús que hi ha en la base dels circumloquis lingüístics
remeten principalment a l’esfera religiosa, sexual, a la jerarquia
social i conseqüent hipocresia defensiva.
En el sentit original del terme –entre indígenes polinesis– i en les
anàlisis de Freud i Mircea Eliade, el tabú s’assimila al terror còsmic,
a forces misterioses, al sagrat, inquietant, perillós, prohibit i impur;
a l’ambivalència afectiva que suposa una lluita psicològica entre
l’amor i l’odi per l’interdicte (versió freudiana); a la ruptura
ontològica que pot ser fatal (en la visió d’Eliade). Aquesta concepció
tal vegada sigui vigent encara, al costat dels mites primigenis, en
bona part del globus –per descomptat en la geografia mahometana–
i en sectors envellits i rurals de l’àmbit occidental. Però en la Societat
de masses de l’anomenat primer món va perdre vigència a mesura
que van decaure les hierofanies. Segons crec, el tabú sexual va córrer
una sort semblant a la del tabú religiós. Ja Camus, a seu llibre La
caiguda, definia la tonalitat de la nostra època i circumstancia amb
391
esclaridores paraules; L’home contemporani? Carda i llegeix diaris.
Abans sentenciaria Baudelaire: La religió de les masses és copular.
De tal manera que, exclosa la interdicció sobrenatural o sexual,
restaria potser la política, suposant que existeixin entre nosaltres
ideologies dimonitzades (recordem que per a esmentar el dimoni es
fa servir l’eufemisme: banyeta, àngel dolent, maligne…).
Podem confirmar la suposició, però, de seguida, farem notar el
relativisme de tabús semblants. De la mateixa manera que existeixen
menys interdiccions sobre la matèria escatològica en el medi rural
que en l’urbà, on, malgrat tot, és superior el tabú social, també amb
les ideologies convé diferenciar contextos culturals i polítics. El
comunisme va ser considerat “inquietant, perillós i prohibit” durant
moltes dècades als USA, fins ahir mateix, mentre a l’Europa
Occidental hi havia partits legalitzats amb aquest nom i amb ideari
oficial. Pel contrari, certes versions del feminisme nord-americà
(aquell que proposa un separatisme de sexes, que considera l’erecció
una agressió en si mateixa, etc) resultaria “escandalós” en ambients
progressistes europeus. Fer al·lusió al secessionisme nacional, no ja
sexual, equival a cridar el mal temps en gran part del territori
espanyol; però va ser acceptat sense més per a la implosió de l’imperi
soviètic o a l’ex-Iugoslàvia. El sistema establert té demostrat, en tot
cas, una extraordinària capacitat a l’hora de recuperar i deglutir les
dissidències, i els camins de la revolta semblen estrets, la qual cosa
mai no pot ser un pretext per a dimitir de les responsabilitats
cíviques i de la philadelphia, de la fraternitat bàsica i de l’empatia
amb els individus o col·lectius oprimits.
En lloc d’establir un catàleg d’ideologies proscrites, precisament
perquè ho són a títol conjuntural i en relació a espais geopolítics
canviants, examinarem alguns tabús que jutgem transversals o, si
més no, molt generalitzats en la societat en què vivim, la de la
mundialització comercial i el capitalisme divertente:
1. L’obra del temps
Els primitius es curaven de l’obra del temps, de la decadència i
de la caducitat, mitjançant rituals mítics que renovaven el seu món,
apel·lant al prestigi de tot començament. N’hi havia prou, per
exemple, amb banyar-se en un riu i deixar fluir amb les aigües la
roba vella. Els contemporanis amaguen el cap a sota del coixí o
acudeixen a la cirurgia per a eliminar tota reminiscència.
La lectura de Les flors del mal, la passejada amb el flâneur
baudelairà pel París vuitcentista –l’única gran ciutat, a més de
Londres, a l’altura–, ens permet fixar el moment en què la gran ciutat
392
i la idiosincràsia resultant obraren aquest canvi fonamental: de la
paraula a la imatge, de la memòria a la sensació. El transeünt
desconegut mira però no parla amb els altres transeünts (com a molt,
pot inventar-se biografies imaginàries, a la manera de L’home de la
multitud de Poe, voyeur de la gentada des de la trinxera d’un cafè);
jutja als altres per la forma, és una sentència dels sentits basada en
proves físiques: la roba, el pentinat, el salut… perquè manca de
referències i ignora el passat, el repertori de records –és a dir, la
identitat d’aquells amb els quals es creua als seus passeigs. La ciutat
representa, per a bé i per a mal, el triomf de l’espai sobre el temps.
De la ocultació de la memòria, portada a extrems apoteòsics pel
mercat capitalista (fundat en la data de caducitat de les mercaderies,
de les tendències i modes culturals, enemic de la permanència de
mobles sòlids i de llibres que ocupen més de quinze dies als
prestatges), deriven molts tabús, com ara el de la mort o el de la
vellesa. Herbert Marcuse va escriure –a Eros i civilització–: L’home
pot morir sense angoixa si sap que allò que estima està protegit de
la misèria i de l’oblit. D’aquesta tasca s’encarreguen a hores d’ara
certs gremis professionals: els perits de la indústria funerària i els
experts psicòlegs enviats per les autoritats on hi ha hagut mortalitats
catastròfiques, amb l’encàrrec d’ajudar els familiars dels morts a
–impagable expressió tècnica, pericial– elaborar el dol. La lluita
contra el temps va ser liderada per artistes del temps retrouvé (Proust)
i també per revolucionaris: El desig d’aturar la continuïtat de la
història pertany a les classes revolucionaries. Aquesta consciència es
va reafirmar durant la Revolució de Juliol. En la tarda del primer dia
de lluita, a llocs diversos, simultània però independentment, es van
disparar trets contra els rellotges a les torres de París. (Walter
Benjamin). Avui, tal combat té lloc al mercat amb la seva promesa
d’eterna joventut (jovençanisme), amb la seva necessitat de dirigirse a públics desenganxats del passat, doncs aquests són mercaderia
avariada que impedeix l’acceleració del consum i interromp els cicles
de les modes, és a dir, d’una mort a termini, cada temporada
primavera-estiu i tardor-hivern. Que seria de la indústria discogràfica sense la renovació generacional?, i del comerç cosmètic sense
les revistes de tendències que imposen efímers dictats (metrosexual,
tecnosexual, etc) lligats a un negoci colossal?, i de les noves tecnologies sense segments d’edat receptius a les novetats? El jovençanisme
estigmatitza la memòria, les coses dels vells, invocant-la si toca com
a simple ritual compensatori (Anys de la Memòria i així), però
desmentint-la mitjançant l’anul·lació dels signes externs d’ancianitat,
gràcies a expedients com la dietètica –l’acumulació de greix denuncia
una llarga rasta d’anys–, la gimnàstica o la cirurgia estètica.
393
S’assisteix a un moviment que sembla tenir com a lema una cançó
de Los Sírex (¡Qué se mueran los feos!), mentrestant la consigna és:
Mort a les històries de vells, mort a la mort morta! S’intenta que els
nens no vegin els cadàvers dels parents traspassats i hi ha pares que
només els permeten veure dibuixos animats blancs, exemptes de
tragèdia, de la mateixa manera que s’expurga la literatura infantil i
juvenil de les crueltats del món. Amb tot, la violència, els assassinats,
les carnisseries, entren cada dia pel televisor; doncs és impossible que
tal cascada d’esdeveniments descontextualitzats i banalitzats per la
repetició desperten en el telepacient un autèntic sentiment de
compassió: Parats explicant les seves penalitats, negres de les
townships de Sud-àfrica, curds perseguits i nens prostituïts barregen
les seves veus traçant una configuració improbable. Com concebre
juntes totes aquestes tragèdies, sense relació les unes amb les altres?
(La temptació de la innocència, Pascal Bruckner). Abans desperten
la hipocresia: Per què una autora que posa el seu dit heroic a les
ferides socials més sanguinàries, descrivint sense por la mort per
desnutrició d’una família operària, per què, pregunto, ella mai no
gosaria furgar-se l’oïda en públic amb el mateix dit? (Ferdydurke,
Witold Gombrowicz).
2. L’anonimat
La societat occidental ha estat descrita com un moviment de
masses democràtiques en ascens. Amb altres paraules, com un
univers regit per l’art de prosperar. La gent troba que la
insignificança social, en l’existència anònima, hi ha una terribilità.
L’antic concepte de fama, reservat a pròcers dels estats, a lluminàries
de la ciència i de les arts, es va democratitzar. La ciència va trobar
una forma demòtica en la tecnologia (un senyor amb un telefono
mòbil creu participar dels arcans desvelats per Edison); la política,
la literatura i la música connecten amb les masses a través del
vedettisme, de la fotogenia. Però les masses reclamen mobilitat, interactivitat, ocupar espais a la tele-realitat. La fama ja no es pot
fonamentar amb el treball solitari i orgullós, i aquell bestiari de
Flaubert (L’orgull és una fera que viu en una cova del desert, mentre
la vanitat és un lloro) es va resoldre a favor de les aus psitaciformes,
l’hegemonia d’aquestes volàtils és avui en dia incontestable. La fama
té el seu origen en un dels sentiments constitutius de l’espècie
humana: la tendència a l’admiració que, portada a les últimes
conseqüències, pren el nom de fanatisme o fetitxisme (Recherches
sur l¢art de parvenir. Maurice Joly). El mateix autor subratlla la
superioritat dels talents mitjans, a l’hora d’assolir el succés. És ben
394
cert, especialment en l’era de la mundialització comercial. El mercat
és, per definició, una instància anticanònica, enemiga de l’excel·lència,
precisa que tota mercaderia pugui ser enaltida i degradada
aleatòriament o –amb paraules de Félix de Azúa–. convertir la merda
en or i l’or en merda, a caprici de les necessitats, dels nínxols del
mercat o dels nous jaciments de negoci que sorgeixin. Els rostolls del
mandarinat intel·lectual, les élites artístiques encara es defensen amb
protestes i llatinismes (margarides als porcs); res d’això evitarà que
els marrans reclamen el seu menjar a l’obi.
3. La diferència
Mai s’ha parlat tant de diversitat, multiculturalisme, etc, ni
tampoc no havia existit un consens social tan gran sobre les peanyes
de la vida col·lectiva, amb la possible excepció del període barroc,
la primera societat de masses de la història. Al barroc, el consens
gravitava sobre la monarquia absoluta i la Contrarreforma; les
actualitats imposen el seu cant, el consumisme, i l’individu insular,
irresponsable o infantilitzat. A conseqüència d’això, ningú no té
culpa de res intramurs de les urbs occidentals. Des de nens som
descarregats d’aquest pes que abans ens aixafava com als burros el
fardell. Els viciosos son exonerats amb expedient, declarant-los
malalts: ludòpates, sexo-addictes… La fatxenderia a les aules
s’atenua amb un argot pedagògic confús (conducta disruptiva).
L’opressor manca de rostre (a diferència del Déu de les Tempestats
bíbliques, que es manifesta al Salm 27: Cerca el meu rostre!), s’amaga
sota l’espectre exculpatori del sistema; mentrestant l’oprimit el lliura
de qualsevol responsabilitat apel·lant al vell mite de l’any decapitat
portador de la Salvació: les víctimes de la injustícia, precisament
per ser-lo, poden perpetrar qualsevol barrabassada sense por a un
judici moral.
Tornant a solcar la diferència, sembla clar que, entre nosaltres,
ha perdut força l’ideal de ser diferents per a ser existents. La
globalització ignora aquella sentència inapel·lable d’O.Henry: Adam
i Eva van ser els primers i els últims ciutadans del món. Els campions
de Babel, que van desafiar la supèrbia divina amb la pretensió
d’aixecar-se a l’alçada divina, i que desafiaren igualment la llengua
única dels animals que només coneix variacions d’espècie –renill
universal, batec de gos cosmopolita–, pugnant per desfer-se d’aquesta
escala zoològica, serien vists avui com a trencaplaers (esgarriacries)
i enemics de la comunicació tancats a les seves presons identitàries
cainites, per fer ús de paraules llegides un dia sí i l’altre també als
grans diaris capitalins, El Mundo, El País… Pensadors hi ha i
395
bastant loquaços, que denuncien la insolidaritat de pobles obstinats
a parlar idiomes de dos o tres milions d’usuaris. Ah, aquests
condemnats finlandesos o noruecs, que es resisteixen a substituir la
parla local per una hiperlingua! Els maleïts portuguesos que
s’independitzaren dues vegades, dues, d’España (ja s’encaparren!) i,
sorprenentment, mai no van demanar el reingrés.
Però no només es tracta de diversitats ètniques, als nostres àmbits
es redueix també la diferència cultural i idiosincràtica de classe,
alhora que augmenten o es mantenen en una proporció semblant les
desigualtats econòmiques. Els nens subproletaris –humiliats– treuen
del seu carnet d’identitat la qualificació del seu treball per a
substituir-la per la d’estudiant. Des que comencen a avergonyir-se de
la seva ignorància menyspreen també la cultura (característica petitburgesa que van adquirir de sobte per mimesi). Si els subproletaris
s’aburgesaren, els burgesos, paral·lelament, es van subproletaritzar.
La cultura que ells produeixen, tot i ser de caràcter tecnològic i
estrictament pragmàtic, impedeix el desenvolupament de l’home antic
que encara existeix dins seu. (Escrits corsaris, Pier Paolo Pasolini).
Fins aquí un cop d‘ull a alguns tabús d’aquesta hora i lloc, dut a
terme per un subjecte que refusa els eufemismes delicats que
poguessin correspondre-li (discapacitat, com a tal), i que adopta
sense filigranes les formes descrites pel llenguatge tradicional, valleinclanesc, amb el terme exacte: conclusió fatigada.
396
Xavier Queipo
El tabú
afectiu
Llicenciat en Biologia i Medicina i Cirurgia per la
Universitat de Santiago de Compostel·la. Des del 1989 viu i
treballa a Brussel·les on du a terme la seva activitat professional Des del 1990 escriu i publica regularment en gallec.
Títols publicats, llibres individuals: “Ártico e outros
mares” (Edicións positivas, narrativa breu, 1990, Premio de la
Crítica Española de narrativa. Hi ha traducció portuguesa,
1998, s’està traduint al francès); “Diarios dun nómada”
(Edicións positivas, diaris, 1993); “Ringside” (Sotelo Blanco
Edicións, contes, 1994); “Contornos: Apuntes de filosofía
natural” (Edicións Xerais de Galicia, microassaigs, 1995);
“O Paso do Noroeste” (Sotelo Blanco Edicións, novel·la, 1996; Premio
Garcia Barros de novel·la,); “Mundiños” (Edicións Xerais de Galícia,
microassaigs, 1997); “Malaria sentimental” (Sotelo Blanco Edicións,
novel·la, 1999); “Manual de Instruccións” (Edicións Xerais de Galicia,
microassaigs, 1999); “Papaventos” (Edicións Xerais de Galícia, novel·la,
2001, hi ha traducció portuguesa, 2003 a Deriva Edicións); “Nos dominios
de Leviatán” (Col·lecció “Tambo” de la Deputación de Pontevedra, poesia,
2001); “O ladrón de esperma” (Edicións Xerais de Galícia, contes, 2001,
Premio Café Dublín de narrativa); “Os ciclos do bambú” (Editorial
Galaxia, contes, 2003, s’està traduint al portuguès per Deriva edicións );
“Glosarios” (Edicións Espiral Maior, poesia, 2004) i “O Espello i el
Dragón” (Edicións Xerais de Galícia, literatura infantil, 2004).
Traduccions del francès (en col·laboració): “Mon valet et moi”
i “Cytomegalovirus” d’Hervé Guivert; “Le Periple de Baldassare”,
d’Amin Maalouf.
Traduccions de l’anglès: “Typhoon”, de Joseph Conrad; “Ulysses”,
de James Joyce (en col·laboració)
Llibres col·lectius: “Manual e escolma do relato galego”; “Berra
liberdade”; “Narradores de cine” ; “Unha liña no ceo” ; “Minirrelatos” ;
“Galicia a través do espello” ; “Materia prima” ; “Na radio”; “Sempremar:
cultura contra a burla negra” , “Olladas Oceánicas na Arte
Contemporánea” i “No País de Nunca Máis” .
399
400
El tabú i
les relacións
Xavier Queipo
Y contra marea y viento remaré. Hasta la otra orilla…
Severo SARDUY,
“Un testigo perenne y dilatado”
Presentació
Quan em van proposar el tema d’aquesta dissertació el primer que
vaig pensar és que parlaria exclusivament de l’incest com a tabú
universal, dels seus orígens i explicacions varies i que, partint de
Freud, caminaria de la mà dels antropòlegs més reconeguts com ara
Malinowski, Levi-Strauss o Marvin Harris. Va ser a finals de la
setmana passada, llegint el diari en una cafeteria de Brussel·les quan
vaig fer una ullada a les noticies internacionals i a un congrés sobre
la Sida celebrat recentment a Toronto. Aleshores vaig relacionar la
malaltia amb un parell de tabús, el de l’ús del preservatiu, encara
vigent en alguns llocs d’Àfrica com l’illa de Zanzíbar o el tabú de
l’homosexualitat, que tot i les modificacions legislatives que han
tingut lloc en diversos estats, suposadament a l’Estat Espanyol,
continua vigent en la nostra societat occidental i en altres societats
més o menys properes al nostre sistema de valors. Vigent en la moral
doble, en la hipocresia, en les frases fetes, en l’agressivitat tantes
vegades sentida. Vaig pensar, aleshores, que no s’esperava de mi una
lliçó d’antropologia cultural, sinó, potser, alguna cosa més literària,
ja que d’una reunió de escriptors es tractava i no d’un d’aquests
simposis umbilicals, d’antropologia o de botànica, de teoria de cordes
o de nanotecnologia. En arribar a casa –plovia i això sempre ajudavaig escriure aquestes notes potser una mica inconnexes, producte
de la reflexió inicial sobre un dels tabús moderns, la lepra de la fi
del segle XX. Així vaig anar tirant d’un fil fins a trobar el centre del
Laberint. Ara estic aquí, escrivint, fent-me preguntes a mi mateix,
a l’espera de Godot, a l’espera de trobar el fil d’Ariadna.
401
Classificació (hipotètica) dels tabús de relació
La meva formació científica opta en aquestes ocasions per començar
la sembra de llavors i intento establir una classificació, un guió
inicial, una divisió en classes o tipologies que m’ajudi a avançar.
Després, el segueixo al peu de la lletra o exploro altres vies, seguint
camins no sempre encertats, entrant en una espiral de causalitats o
magnificant un punt per oblidar altres. la classificació em dóna
seguretat per començar, encara que sigui, com en aquest cas, una
classificació empírica i de collita pròpia, que podria ser desarmada
per qualsevol acadèmic que tingui les ciències socials com a
disciplina privilegiada. Molts, sinó tots aquests tipus de tabús tenen
a veure amb la religió, amb la idea de tòtem, de negació o ofensa al
sagrat, alguns directa i altres indirectament, a través de creences
empíriques relatives a la supervivència i continuïtat de la espècie o
a la descripció del sexe com a persecució o possessió.
Proposo, doncs, la següent classificació, que em servirà de guió:
• De plano espiritual: la relació amb Déu i amb els avantpassats
• D’iniciació: el contacte físic i les paraules que no es pronuncien
• De línia parental: Incest de 1er. i 2on. grau
• De nombre: més de dos, ruptura del tabú
• De lloc: al llit de casa, al llit dels pares, als llocs sagrats, a la mar…
• D’espècie: animals, vampirs, homes-llop, posseïts…
• De temps: en la quarantena del postpart, a les festes de guardar
vigília i abstinència, en l‘edat prepúber o entre individus d’edats
molt dissimiles.
Em permetreu un variat registre segons els capítols, entre
l’experiència personal, quan aquesta pot ser expressada sense rubor,
la reflexió en veu alta basada en lectures o observacions pròpies o
la recreació fantàstica seguint el meu instint bàsic d’escriptor.
Tabú de pla espiritual: la relació amb Déu i amb els avantpassats
La relació mística és sempre mirada amb sospita o com a una
heretgia segons els casos. La unió mística està en moltes ocasions
pròxima a la sexualitat i molt en particular a l’orgasme, i la negació
del tabú és sempre la primera reacció. En certes religions no és
possible pronunciar el nom del Déu, doncs s’entén com un excés
d’intimitat, com una negació del tòtem, que està en l’origen del tabú
com ens ensenyen els antropòlegs.
402
Pensant en el cinema, qui no veu en la possessió d’un cos per un
dimoni, com en el cas del film “The exorcist”, la ruptura del tabú
elemental, o del respecte al tòtem, per negació d’ell mateix, per
aliança amb el seu contrari, el qual li dóna sentit i alhora li nega
submissió.
La relació amb els esperits, amb els avantpassats té una
importància capdal en les manifestacions religioses orientals,
aquelles lligades al budisme o al taoisme, on se les ret respecte com
si de divinitats es tractés. També té lloc en la nostra societat. La
meva relació amb els avantpassats, el nom dels quals estava
escombrat de la memòria familiar, constituïa un tipus molt especial
de prohibició i reafirmava la meva consciència de nen interrogador
i inconformista. S’havia de parlar de tot, fer esment de tots els
membres del clan i, si així no es feia, explicar-ne les raons, perquè
d’una altra manera se’ls condemnava al doble ostracisme de la mort
i de l’oblit. Això no entrava en el meu cap. Amb els anys vaig saber
que no es parlava d’elles perquè havien mort per la seva pròpia mà
(el tabú del suïcidi, de la violència extrema, de la negació de
l’esperança, de la negació del sagrat) o havien emigrat per a no
tornar, expulsats del clan o de la família pel seu comportament o les
seves idees (La Guerra Civil i la seva ressaca de silencis), que havien
mort a les muntanyes assetjats com llops (la guerrilla i el tabú de la
fractura familiar), silenciats pel seu sofriment indicible (morts de
malalties vergonyoses o desconegudes, després d’una estada als
tròpics). La transgressió serà contar les seves vides, recrear-les,
donar-les nom i imatge amb la paraula escrita. Algun dia ho farem.
Això espero.
Tabú de iniciació: contacte físic i tabú de les paraules
Si s’escau la primera memòria que tinc del prohibit fa esment del
tacte i, ja més tard, a les paraules. A les coses o a les persones que
no es podien tocar i a les paraules que no es podien pronunciar. Són
records tristes, de prohibicions incomprensibles, de majors que no
raonaven, que repetien veritats com mantres salutífers. Les coses
eren així des de sempre, des que el món era món i no es podien tocar
els pobres o els malalts, els desconeguts en general i menys que res
els gitanos, que en la meva infantesa era l’ètnia alternativa,
l’estrangera a nosaltres, la que ens feia por. Hi havia paraules que
no es podien pronunciar, que eren pecat o mostra de mala educació.
Tots, suposo, vam passar per aquesta experiència incomprensible.
Amb els anys vam aprendre la tècnica de l’eufemisme, de dir amb
altres paraules allò que no es podia pronunciar.
403
Tabú de línia parental: el cas de l’incest
L’incest constitueix allò que es podria anomenar un tabú universal.
Levi-Strauss arriba a dir1 que la prohibició de l’incest és el pas
fonamental pel el qual es fa el trànsit entre la naturalesa i la cultura.
Hi ha qui pensa2 que les societats escolliran el tabú de l’incest com
una estratègia per incrementar les seves possibilitats de supervivència. Incest i exogàmia tindrien així una raó concomitant
justificada pel que en genètica de poblacions es coneix com el “vigor
de l’híbrid”.
Hi ha qui sosté3, en contra del que va suggerir Freud , que les
pulsions sexuals entre individus que creixeran junts són menors.
Westermack ve a dir que els humans aprenen les pulsions sexuals
com agressives4, sent la agressivitat contraria a l’harmonia familiar.
Conseqüència d’això és la primacia de l’exogàmia, d’ajuntar-se amb
aquells als quals es combat, amb els qui estan fóra del clan o de la
línia parental.5
Hi ha autors que distingeixen entre incestos de primer grau, quan
aquests es donen dins de la família nuclear i els de segon grau, quan
inclouen la família completa amb la qual es va entrar en contacte
per mitjà de la unió d’un dels membres de la família A amb la família
B (per exemple quan es donen relacions sexuals entre un individu i
la dona del seu germà). Aquests casos d’incests de segon grau són
menys universals com a tabús. Igualment en algunes societats la
vídua està obligada a casar-se amb un germà del difunt.
Tabú de nombre
Així mateix en les societats on poliandria i polixinea es permeten
(mai no són la norma, per raons econòmiques o d’equilibri numèric
1 Levi-Strauss, C; “Les structures élémentaires de la parenté”, Paris, Mouton,
1967.
2 Arens, A; “The original sin: incest and its meaning”; Oxford University Press,
1986.
3 Westermack E; Historie du mariage, Tome VI: Les théories de l’inceste, les
bases biologiques du mariage, trad. Fr., Paris, Payot, 1945.
4 No és infreqüent escoltar expressions que fan esment dels homes com a
caçadors de dones i d’aquestes com a devoradores d’homes.
5 Resulta curiosa aquesta identificació entre sexe i violència. Els mestres
japonesos insisteixen en que els haikus es centren en la celebració de
l’harmonia de la naturalesa, desaconsellant que parlen de violència, incloenthi l’amor com a una forma de violència.
404
entre els sexes) les relacions sexuals amb més d’una persona al
mateix temps no estan reconegudes com a naturals i es consideren
tabú. Que això no és natural sinó una convenció social ho il·lustra
el fet que entre les fantasies sexuals de molts homes heterosexuals
hi ha fer l’amor amb dues dones a la vegada, d’aquí la proliferació
de films pornogràfics que recreen aquest desig reprimit o la
freqüència amb la qual es demanden aquests serveis dobles a les
cases de prostitució. És curiosament en algunes parelles homosexuals
masculines (no tinc notícia que això es doni entre dones i sí que té
lloc dins les parelles heterosexuals, però en menor proporció) on es
produeix una transgressió doble, una ruptura radical amb el tabú.
És en la pràctica dels trios. En comtes d’afrontar cadascú la
“infidelitat” pel seu costat (entesa com a ruptura d’un pacte de
lleialtat) els dos membres de la parella surten a lligar plegats,
compartint l’experiència amb un tercer.
Entre els records que tinc del meu període d’iniciació sexual a
l’aldea, hi ha la pràctica de la masturbació en grup. Bé que cadascú
ho feia al seu cantó, formant un cercle amb els altres nois, no estava
permès, sota pena de lapidació i posterior ostracisme, tenir contacte
tàctil amb ningú dels altres companys de cerimònia. Una transgressió
del tabú, doble també, atès que les prediques de l’església prometien
l’infern i la degradació de la salut para aquells que es lliuressin a
pràctiques semblants (tabú de la masturbació, de l’hedonisme, del
balafiament de la sement reservada per a la procreació) i alhora es
feia en públic (tabú de l’exposició, de l’exhibicionisme), tot i que fos
practicada en grups reduïts i units per llaços de pertinença a una
comunitat més o menys tancada (el clan). S’ha de dir que no era una
transgressió conscient, sinó una iniciació en la sexualitat que
intentava integrar en l’edat adolescent els membres menys ràpids
del grup o que com tantes vegades passa amb els homes, establia
una component de rivalitat entre els joves (rivalitat errada, doncs
es tractava d’aconseguir l’emissió de la sement en el mínim temps
possible, que l’experiència acumulada demostra que és el menys
plaent).
Tabú de lloc
Suposo que el llistat de llocs tindrà molt a veure amb la cultura i les
circumstàncies de cadascú, però vull relatar amb brevetat algunes
experiències pròpies, més resultat d’un feeling, d’una percepció, que
d’un costum après. Potser va ser això, una percepció, o el resultat
d’algunes imatges captades al cinema o rescatades de la memòria
d’algun comentari escoltat en alguna part i que es va instaurar als
405
laberints elèctrics de la memòria. Allò cert és que la primera vegada
que vaig fer l’amor a casa dels meus pares (ells no ho van saber mai)
en comptes de fer servir el seu llit, que era més ample i més adequat
per a jocs gimnàstics, em vaig conformar amb el meu catre, molt més
reduït en les seves dimensions. Hi havia un tabú, una consideració
del lloc com a sagrat, com a imatge paradoxal del tòtem estimat i
odiat (tots passem per aquests moments d’amor/odi parental). Amb
el temps, aquest tabú es va estendre, per cert, al llit de la parella.
En el mateix sentit, de seguida vaig entendre que fer l’amor en
llocs sagrats era també tabú, fossin aquests els de la religió dominant
al meu entorn, en un monument megalític, o en la forest sagrada de
Kolotialá, a l’Àfrica central6.
Quan les circumstàncies de la vida em van portar a viure llargues
temporades a la mar vaig aprendre a deixar oberta la porta de la
cabina per evitar la sospita de que alguna cosa prohibida tenia lloc
darrere la porta.
Tabú d’espècie
Qui no va sospitar alguna vegada que algun tipus d’animal de
companyia compartia amb el seu home o dona alguna cosa més que
una tendra amistat, que s’havien convertit en parcers sexuals. Qui
llegint un clàssic com Dràcula, de Bram Stocker o un llibre de la
saga d’Anne Rice, o mirant un film de vampirs, potser el paradigma
contemporani sigui “Interview with a vampire”, basat en un llibre
de la pròpia Anne Rice, no va pensar també en la transgressió de la
norma, en la ruptura del tabú, quan s’insinuaven relacions entre els
senyors de la nit i els objectes del seu desig, fossin aquests del mateix
o d’un altre sexe, i seguint amb el cinema, “La Belle et la Bête”, de
Jean Cocteau es revela com un film transgressor, de la mateixa
manera que ho és Nacked Lunch, aquest film de culte construït a
partir d’un desassossegant relat de William S. Burroughs, membre
de la “beat generation”.
Els casos en la literatura i en el cinema són ben abundants, alguns
més explícits que altres, però tots reveladors de l’interès i del misteri
que hi ha a l’entorn de les relacions entre espècies, conegudes en el
regne animal on es dóna el cas d’hibridació entre espècies o a les
fantasies de la ciència ficció on són freqüents les referències a la unió
6 Perrigault, Jean ; L’enfer des noires (cannibalisme et fétichisme dans la brousse);
Nouvelle librairie française, Paris, 1932.
406
entre espècies de planetes i galàxies diferents, com així sembla passar
en la saga d’Star Trek.
Tabú de temps
El temps, entès en la seva vessant doble d’edat o de període especial
en la vida del jo, del subjecte. Són ben coneguts els costums que es
donen en la nostra cultura, però també en altres, de la negació de
les relacions de parella durant el postpart o quarantena que les dones
pateixen després de donar a llum. En certes cultures, es manté
d’alguna manera el tabú però es permet la transgressió per l’home,
que pot tenir relacions amb altres dones quan la seva parella està
en quarantena. Si de prohibició específica de temps o d’estació
parlem, la Església catòlica està també en l’origen de la prohibició
de mantenir relacions sexuals durant la Quaresma i encara en altres
festivitats de l’any religiós.
El sexe abans de l’edat que diuen de consentiment està totalment
vedat per no natural i potencialment traumàtic. No són infreqüents
les transgressions parcials d’aquesta norma com un cert tipus de
relacions eròtiques entre els nens i els seus instructors (masculins o
femenins). No són infreqüents, tampoc, les experiències eròtiques
entre criatures del mateix clan, quan juguen entre cosins i
descobreixen així un cert grau d’excitació i unes harmonies
incipients de les pulsions de la libido. I si s’escau un dels tabús més
universals, la relació d’adults amb nens, consentida d’alguna manera
dins del nucli familiar (les relacions incestuoses es mantenen moltes
vegades ocultes en el si de la família) i repudiada com a la més gran
aberració que pugui existir quan té lloc fora de la família.
En l’edat adulta, el sexe entre una dona en edat no reproductiva
i un home jove és considerat tabú per moltes cultures, entre elles la
nostra. L’explicació biològica estaria en la por de la població a perdre
un reproductor que plantaria la seva sement en terreny erm.
La transgressió.
L’exemple del mite recreat de Teseu i el laberint dels desigs
I si l’evolució de l’home com a espècie i com a individu no fos sinó
la superació dels tabús, la negació del tòtem, la negació del sagrat,
de l’intocable, de l’inexplicable? I si la funció de la literatura no fos
una altra que entendre el món, que explicar-lo? No estem tots, potser,
en aquesta recerca constant? No és per això mateix, due to that
permanent quest, que no podem viure sense escriure, sense intentar
explicar el món, el nostre i el dels altres, no és per això, due to that
407
permanent quest, que persistim en la recerca d’allò que Cortázar
anomenava “El otro lado”?
L’altre costat estaria en la transgressió, del que es creu i del que
no, del que ens intriga o ens provoca. De les tres transgressions que
assenyalava Bataille7 (el propi pensament, l’erotisme i la mort)
només una subsisteix amb tota la seva força. Blasfèmia, homosexualitat, sadisme, masoquisme, incest i mort són transgressions relativament tolerades. L’únic que la burgesia no suporta és la idea
que el pensament pugui pensar sobre el pensament, que el llenguatge pugui parlar del llenguatge, que un autor no escrigui sobre alguna cosa sinó que escrigui alguna com proposava Joyce.
Si el sagrat és la fusió amb el contrari, el Yin amb el Yang. El Yin
principi de l’ombra, del fred, de la feminitat, que invita als éssers al
repòs, a la passivitat; el Yang, principi de la llum, de la calor, de la
masculinitat, els incita al desplegament d’energies, a l’activitat i,
encara, a l’agressivitat. Abans de l’abolició definitiva dels contraris,
només la transgressió crea el pas entre una esfera i l’altra.
El sadisme, per posar un exemple tan car a Severo Sarduy, un
dels meus autors oblidats favorits, seria l’afirmació, en el nivell de
la pràctica, del dol. Amb la retòrica de la lligadura, l’agressivitat
sàdica seria l’afirmació de l’altre com a pura passivitat, com a yin
absolut. La retòrica de la lligadura, del nus, del ritual i les posicions
mil vegades assajades, priven l‘altre i, per contrast, restitueixen al
sàdic el seu total arbitri, el tornen a l’estat inicial del seu absolut
possible, l’alliberen, el “deslliguen”.
La idea era entrar al predi sempre lliscadís de la mitologia, que
se suposa d’alguna manera l’origen dels tòtems i per tant dels seus
contraris, els tabús. Potser no hi ha mite més reconegut a l’Occident
que el del laberint de Creta, el de l’enfrontament entre l’heroi Teseu
i el vilà Minotaure. Al laberint es condensen diversos tabús. Anem
per parts. Hi ha el de la relació d’homes amb animals, que no és sinó
un cas particular de duplicitat, de negació d’unió dels contraris (la
bella i la bèstia), en aquest cas el bell i la bèstia. Hi ha al mateix temps
la negació de la unió dels iguals (l’heroi venjador, en aquest cas Teseu
i el mascle que trencarà el tabú de la violència amb l’assassinat, en
aquest cas Minotaure). Hi ha també el tabú de la incomunicació que
pateix Minotaure condemnat a l’ostracisme, a viure reclòs, a no fer
servir un altre llenguatge que el seu bram ancestral. Així, la mitologia
es pot entendre com a origen d’alguns dels tabús gairebé universals:
7 Citat per Severo Sarduy a Escrito sobre un cuerpo, Obras completas, tomo II;
ALLCA XX / Ediciones UNESCO, Madrid, 1999.
408
el del bestialisme, el de l’homosexualitat, el de l’assassinat, el de
l’exclusió que condemna els traïdors, els malalts, els empestats. Com
cercar, desprès, el fil d’Ariadna que ens donarà la solució per a sortir
vius i renovats del laberint? Com no cercar-lo? Potser el fil vermell
és el fill de sang, el de les pulsions més primàries, el que ens va
allunyar de la nostra condició animal i ens acosta a la nostra condició
humana.
Deixeu-me, doncs, que assagi una transgressió, que modifiqui la
història contada, que modifiqui el mite, que recreï el laberint tal i
com jo ho veig, que no escapi a la temptació de crear el més gran
dels tabús, un món paral·lel.
(NOSTALGIA DEL) LABERINT; prosopoema
I. De l’esfera mitjana, com d’un cocoon germinal, sorgeix la
imatge reflectida del Minotaure que, avorrida, s’acosta a les parets
del laberint. Darrere de l’ombra apunta el cap poderós, de banyes
mascles i mandíbules immenses, de morro prominent i orelles
entremaliades. Després de la testa bovina, d’ur ancestral o de
quimera sublim, es presenta el cos de sàtrapa il·lustrat, vestit amb
les millors sedes portades de l’Orient, de qui esgrana en un racó
la gelatina dels dies. Porta un rotlle de paper a les mans i d’ell va
declamant mantres, sutres i sentències extretes dels tractats dels
nou savis de Pèrsia.
II. De la muntanya de foc en que es convertirà el mont Ártabro
davalla per la Fraga de Robelle, entre faigs i pollancres, la princesa Ariadna. Va camí dels jardins del Palau Inventat d’Iós, a la
recerca del Laberint dels Secrets. Porta a les mans un full tenyit
de vermell, que va desenrotllant en el trànsit accidentat per les
planures, que del més alt del bosc porten fins a la vora del Riu
dels Adéus. En arribant, mira angoixada cap a totes bandes, a la
recerca del Teseu venjador, qui amb brams de ràbia escrits a foc
i ferro en les paraules incendiàries del missatger, anunciarà la
seva arribada imminent.
III. Obrint-se pas entre el brancatge que envaeix la canal del riu,
arriba Teseu en una bassa de troncs. Guia amb habilitat la perxa
a proa, mentre a popa un seu servent, Aleofane, sosté la canya del
timó, seguint en tot les instruccions del seu amo. Mira Teseu la
bella Ariadna, i els ulls injectats en sang semblen cremar l’aire
que els separa. Brama amb fúria despertant salamandres i
409
granotes, fent fugir anguiles i tencavits, espantant oriols, lavanderes i pardals. Jura contra tot i contra tots, cabdella amenaces
com qui cabdella grans en un collar d’odis. Al capdavall, descén
xipollejant en l’aigua. Posa un peu a la cascada i la terra tremola,
violentada en els seus fonaments per la força immensa del tità.
IV. Del laberint sorgeix un crit de resposta: inintel·ligible,
quequejant, de gola obstruïda per flegmes i coàguls. A les bancades del Riu dels Adéus hi ha un silenci espès, de cruïlla de
mirades que espanten, de guspires de còdol contra còdol. La
rodella en la mà esquerra, l’espasa refulgent en la dreta, Teseu
rebutja la rotllana que Ariadna li acosta. Amb brusquedat mil
vegades assajada li estira dels cabells i la llança contra les arenes
de la ribera. Del laberint arriba ara un crit horripilant, d’aire
ressonant en un paladar en ogiva. Ariadna, mirant partir Teseu,
se’n resisteix amb maneres d’heroïna.
V. Col·locant l’elm i la celada, protegits els canells pels braçalets
de plata, que com a talismà li havien regalat uns mags d’Anatòlia,
d’espasa i coratge armat, Teseu penetra els corredors del Laberint
dels Secrets. Ariadna, una vegada més, implora que li accepti la
rotllana, que li ha de donar la clau de la sortida. Teseu la rebutja
renovant els insults a la jove, qui no entén el què passa: Qui és
aquell Teseu tan estrany, què vol, què va voler, què voldrà, canviar
la història que tantes vegades li van explicar les sàvies que van
parlar del seu destí de portadora del fil?
VI. Mentrestant, Minotaure s’asseu al terra agarrant-se la gola,
que sagna a borbolls. S’escolten passes que avancen en l’enllosat.
Un ser alat, un peng o un au de roc, de potes lancinants i bec corb
i immens, aixeca el vol entre centenars d’aus insistents, que
omplen l’aire amb soroll de gralles i confusió de vols i de plomes.
A sota, a les eures, algú, potser la Serp de les Fonts del Destí, va
anar deixant senyals que conduiran els passos de Teseu fins a
l’interior de l’esfera, on es refugia Minotaure, quimera sublim.
VII. Una fita en la història no contada dels herois i els titans.
No més vertader el que succeeix, portat per la pietat ancestral
dels elegits, Teseu acut en ajuda de Minotaure, a qui aquest rep
entre sanglots i carícies. Al defora, al Bosc de Robelle, als jardins
del Palau Inventat d’Iós, rebutjada per tots i perduda en la incomprensió i en la saudade del que no va succeir mai, Ariadna
perd el gust per la vida i, atònita, comença a recitar cantigues
410
de joves i d’escola. Al Laberint dels Secrets, sorgeix per fi l’amor entre els estranys, de races i d’estirps tan dispars. La història giravolta sobre ella mateixa i no és com l’explicaren, sinó
distinta.
Fins aquí una petita transgressió del mite del laberint, on
assassinat (l’au que ataca a Minotaure), bestialisme (amor eròtic
entre home i bou), violència (Teseu rebutjant Ariadna), homosexualitat (carícies entre Teseu i Minotaure), existència d’una
quimera (entesa com a collatge animal), esborren les convencions i
expandeixen les fronteres de la llibertat individual.
Haureu comprovat fins aquí que en moltes ocasions he evitat
referències explícites als òrgans sexuals, a situacions específiques,
entrant el menys possible en la descripció de termes considerats tabú,
paraules que no s’han de pronunciar si volem mantenir les formes.
Aquestes paraules tabú, que existeixen, que corresponen a una
realitat, que expressen tantes vegades un desig, van ser suprimides
voluntàriament, potser d’una manera una mica forçada, per
eufemismes, aquest dur aprenentatge de la llengua hipòcrita
(parafrasejant a Levi-Strauss el trànsit entre la naturalesa i la
cultura).
Arribats en aquest punt em vaig adonar de sobte que havia
oblidat alguns tabús de relació ben coneguts de tots: la profanació
de cadàvers, la tortura, el voyeurisme, molt en particular aquell que
fa esment de l’observació de l’acte sexual entre els pròxims, i també
aquells de relació amb un mateix com la esquizofrènia. La meva
intenció no era totalitzant (citar-los tots, definir l’univers per
extensió) sinó tractar d’entendre’ls, de definir classes i categories,
aportant alguns exemples paradigmàtics (definir, potser, l’univers
per comprensió). No sé si ho he aconseguit.
Per la meva part res més, m’acomiado amb el desig que, si així
els ve de gust, transgredeixin els seus tabús i siguin feliços i diferents.
Moltes gràcies.
411
412
Isidro Novo
El tabú
estètic
D’ascendència marinera, Isidro Novo va néixer a
Lugo a mitjans del segle passat el dia del patró a
l’hora de l’inici de la revetlla. Amb alguns parèntesis,
sempre ha viscut en la seva ciutat de naixement, on
va estudiar fins que el van deixar, i on va dur a terme
els més diversos treballs: venedor de llibres, viatjant
de productes alimentaris, administratiu, taverner…
El seu balbucejar en l’escriptura és en idioma
castellà, però quan pren consciència de la pròpia
identitat, el gallec es converteix en la seva única
llengua voluntària. Teaza de brétema, publicat en la
col·lecció O Barco de Vapor el 94 va ser la seva
primera publicació individual. Li van seguir el
western còmic Por unha presa de machacantes i el
mateix any sortirien d’impremta també Carne de
Can, un grup de vuit relats de caràcter dramàtic i el
llibre de poemes Dende unha nada núa. Dos anys més
tard, el 99, apareix Antollos de Eimarmena, també de
narrativa curta i després d’un espai de quatre anys
sense publicar, sortiran, consecutivament, les
novel·les: Súa de si, Rosa lenta i Un escuro rumor
tralo silencio.
Ha publicat també dues guies orientatives per
libar vi artesanal a la seva ciutat (Guía do bebercio
lugués -92 e 95). Forma part del col·lectiu Círculos
Líticos i amb ell ha participat en els espectacles
reivindicatius : Viva Palestina! i A maré das negras
ondas.
413
414
Oscuritats
d’en nelso
Isidro Novo
A recer del tema que se’m proposa diré que mentre escric això Galícia
està patint una terrorífica onada d’incendis intencionats i criminals
com no se’n recordava en temps propers i és per això que em resultaria difícil d’escriure ara una apologia del foc. També consideraria de molt mal gust que algú m’expliqués un acudit en el qual
les protagonistes fossin les flames. Transitòriament el foc per a
mi, des del punt de vista mirífic, és tabú com a tema. Estèticament
em resulta avui per avui inacceptable. Però, deslligant-me ja de la
meva persona, allò cert és que ni tan sols es fa necessari que faci
de mitjancer un dolor o un trauma, per a què pugui considerar-se
ingrat, incòmode o simplement inoportú un determinat assumpte.
Les primeres paraules del preludi del seu llibre O segredo do humor, del filòsof luguès Ceastino Fernández de la Vega, són per fer
aquesta pregunta: “¿Es pot parlar de l’humor?” I després de fer-la
explica que: “… no tots miren amb simpatia, en la nostra època de
superstició “cientificista”, els temes i indagacions desinteressades
i, aparentment, estèrils.”
No seria necessària cap raó aparentment transcendent perquè en
l’escriptura s’imposés en un determinat moment una tendència que
amagués d’altres; les modes literàries són, quan res no ho impedeix,
com qualsevol altra moda i així Ricardo Carvalho Calero durant els
vuitanta, al temps de fer un comentari de la novel·la Amantia de Mª
Xosé Queizán, deia que aleshores a Galícia estava de moda la
novel·la històrica i no l’autarquia literària. Tot allò que no fos
Herodot passava desapercebut o era poc menys que invisible en el
terreny narratiu. Però en el moment en que el savi Cilistro es feia
la pregunta amb la qual obria el seu llibre, sí havia a Galícia i en tot
l’estat una situació en la que encara cabia poc marge de maniobra
en el terreny polític per a una ment progressista si no es volia quedar
callat i assumir l’expressió de les pròpies idees com a una cosa
prohibida. L’any anterior a la sortida de l’assaig del lugués, va veure
415
la llum el poemari de Celso Emilio Ferreiro Llarga noite de pedra,
un títol per ell mateix emblemàtic que també suggereix amb claredat
l’època. El tabú aleshores era moltes vegades la pròpia estètica. Era
a punt de produir-se una literatura fortuïta –poesia sobre tot– en la
qual era supèrflua la recerca de la bellesa subjectiva, doncs es
considerava que era el moment de lluitar per una única bellesa
possible comú a tots, per l’única bellesa a la que era legítim aspirar;
es lluitava per la Llibertat. Es buscava en aquesta època la eficàcia
persuasiva, una escriptura que es comportés, pel que fa a la tècnica
d’emissió, a la manera de l’oratòria. Va ser allò que en el seu dia es
va dir social-realisme, encara que hi ha autors que més s’estimen
denominar-lo social-romanticisme. Afortunadament, passada
aquesta fase de forçada penombra, la literatura gallega va recuperar
la seva brillantor i potser per saturació va haver una llarga època
en la qual la literatura de la nostra terra va aixecar la bandera de
l’íntim i de l’existencial, tot convertint en tabú aquella que tant de
temps havia portat per necessitat. Avui en dia és temps de revisarla amb pausa, doncs tot i l’absència d’imatges i jocs literaris que per
la seva funció no n’eren propicis, no hi ha cap dubte que hi ha moltes
obres dignes de relectura que emocionen tot i que els autors
estiguessin més preocupats per l’essència del seu missatge que de la
bellesa en la forma d’emetre’l. La veu ja citada de Celso Emilio seria
a més a més audible, però també van fer la seva aparició altres de
gent molt més jove en el món literari seguint aquest corrent socialrealista per ell encapçalada, com ara Lois Diéguez, Margarida Ledo,
Darío Xoán Cabana o l’heterònim ferrinià Heriberto Bens, per citar
alguns dels que més sonaven en aquells temps.
Voldria aprofitar el pas per aquesta època de la nostra literatura
per apuntar un altre tipus de tabú, un altre tipus d’autocensura
estètica, que alguns autors feien en el terreny lingüístic. Una
autocensura que no era patrimoni d’aquest temps concret del qual
parlo, sinó que va pertànyer a totes les generacions literàries que
per escriure en una llengua menyspreada i també il·legal no van
poder disposar de pautes normatives. És el fenomen conegut com
hiperenxebrismo (hipergenuïsme). L’autor gallec, orgullós, digne,
amant de la seva llengua, vol allunyar tant aquest amor seu de qui
va voler exterminar-lo, que li costa admetre coincidències amb la
llengua invasora i fuig d’ella com de la pesta. És qui per a dir
cadeirádego en lloc de catedrático o oficiña per oficina.
Lingüísticament avui està considerat un vici, però jo crec que era
un rancor justificat.
Perquè es tractava d’un rancor que no era únicament fruit
d’aquella quarantena maleïda que va tornar la nostra llengua,
416
recuperada no feia gaire, de nou a una situació precària, de nou als
marges. Perquè, posats a parlar de tabús, no ho va ser en el més
ample sentit de la paraula que la nostra llengua fos desterrada de
l’escriptura durant pràcticament tres segles? No ho va ser, parlant
ja en el pla merament estètic, que la majoria dels pocs texts en gallec
que apareixen en aquesta nit plurisecular fos dins d’obres escrites
en castellà, per a ridiculitzar-lo i fer riure a compte d’ell, posat
sempre en boca de gents humils i ignorants? Potser als autors
d’aquestes bromes literàries se’ls hauria de preguntar si no era més
ridícul i servil el seu vassallatge a una cultura i a una llengua que li
havia estat imposada per la força. Segurament el més digne que hi
ha d’aquest temps d’obscuritat siguin els treballs dels frares beneïts
Feijoo, Sarmiento i Sobreira, transeünts els tres del segle divuit.
És veritat que la història literària del segle següent pot omplir de
satisfacció a qualsevol que, a més a més de ser-lo de la nostra
llengua, sigui amant de la justícia i de la igualtat. Perquè no solament
es recupera la nostra literatura escrita, sinó que la personalitat més
important i representativa d’aquesta recuperació resulta ser una
dona. Amb la qual cosa són dos tabús plegats. Reapareix la literatura
i apareix la dona com a agent actiu de la mateixa, com a productora
de creació. de la sensible mà de Rosalía, reapareix la nostra llengua
escrita amb la millor estilista possible per a realçar la seva bellesa.
De totes maneres seria injust no citar altres noms que també van
anar guanyant llums en el camí, encara que no arribessin al nivell
de l’autora de Cantares Gallegos. En aquest Rexurdimento van tenir
també a veure, entre altres, Xoán Manuel Pintels, autor d’un llibre
del qual paga la pena reproduir el títol per ser potser el més llarg de
la literatura gallega, doncs diu així: La gaita gallega tocada pel gaiter
és a dir Carta de Cristus per anar aprenent a llegir, escriure i parlar
bé la llengua gallega i encara més, Pastor Diaz, encara que fos amb
una petita contribució, el reconegut poeta Francisco Añón, Alberto
Camino Sigüer i els seus germans, Diaz Robas, López de la Vega i
com no, Benito Vicceto i Manuel Murguía, que tant van treballar per
Galícia, tot i que en gallec no van escriure més que una minúscula
part de les seves obres. Del primer solament són conegudes en el
nostre idioma les composicions poètiques A balada dos Montenegrels,
A cantiga dos borboriñels i O soño duna noite de verao i del segon
únicament se li coneix en l’idioma que estimava i defensava el text
titulat Nena de les soidades. D’aquest temps en el que el nom de
Rosalía és el que més sona encara de tota la plèiade, no es poden
oblidar noms que tant de lustre continuen donant a les nostres lletres
com ara Pondal i Curros, però, també, Marcial Valladares, López
Ferreiro, Xesús Rodríguez López, Manuel Lois Vázquez i sense cap
417
mena de dubte Valentín Lamas Carvajal, creador d’O tío Marcels
de la Portela, el primer diari escrit íntegrament en gallec.
Però si m’animo a deixar constància d’aquesta doble ruptura,
també vull apuntar que encara queden coses que s’haurien d’anar
vencent amb el pas del temps. Durant tot el segle XIX és tabú
escriure narració en gallec, si no és que aquesta s’ocupa d’assumptes
de caràcter folklòric i fins i tot, per a històries d’inspiració gallega,
si es tracta de relats de dilatada extensió. La pròpia Rosalía serveix
per donar fe d’aquesta asseveració i és així que, per posar dos
exemples, La hija do mar o El caballero de las botas azuas, com els
títols indiquen, estan escrits en l’idioma de Cervantes, no en el
d’Esquío. Són una excepció la novel·la de Marcial Valladares amb
la seva Maxina o a filla espuria i també la del clergue Antonio López
Ferreiro titulada A Tecedeira de Bonaval.
I per enllaçar això que acabo de dir amb el present i donar fil a
les meves paraules, voldria parlar aquí d’un curiós tabú habitant avui
de la nostra literatura. Un tabú que no existeix en l’escriptura poètica
i sí existeix en la narrativa: Es tracta de l’erotisme. Té lloc en la nostra
terra una curiosa circumstància; en la poesia és admesa i fins i tot,
en molts casos, merescudament elogiada ( tenim, per citar-ne alguns,
els noms de Yolanda Castaño, Olga Novo o Claudio Rodríguez Fer),
mentre que les poques obres de narrativa que surten, resulten poc
promocionades i mínimament publicitades, independentment de la
seva qualitat literària. No és, però, la causa d’aquesta falta d’atenció
la manca de texts sobre el tema –es pot dir que és un terreny verge
en la nostra literatura– i tampoc sembla que hagi desinterès cap al
gènere per part dels lectors. Es fan pocs comentaris al respecte, però
la majoria dels que s’escolten van pel camí de considerar innecessària
l’existència d’una narrativa eròtica, i es justifica aquesta afirmació
dient que l’expressió literària de l’erotisme va anar integrant-se en
la narrativa general, passant a formar part, com un component més,
de les col·leccions literàries no acotades específicament al gènere
eròtic. No tinc gens clar que aquestes obres de narrativa general
assumeixin el fet eròtic en tota la seva dimensió. Normalment acullen
alguna escena de sexe, que en un percentatge molt escàs poden
resultar eròtiques. La meva pregunta és, per què poesia sí i narrativa
no? Potser perquè la primera és més subtil i inabastable? Però, de
ser així, per què la segona és qui de contorbar fins aquest punt? Es
tracta d’un tabú purament estètic o hi ha al darrere algun atavisme
religiós, conscient o inconscient que li dóna impuls? M’agradaria que
algun dia hom em donés una resposta convincent al respecte.
418
Marilar Aleixandre
Contes
contra-tabú
Vaig créixer als marges entre dos continents i als
tres anys vaig aprendre a contar (wahit, tnayn,
trata, arb’a, xamsa) en àrab, d’un home que venia a
vendre ous a la casa a la ciutat de Ceuta. Contar, les
històries que li explicava als meus germans quan
volia que fessin alguna cosa per mi. Vaig aprendre a
escriure redactant pamflets per a revistes
clandestines, que eren les més interessants en el
temps en que jo estudiava biologia a Madrid. Ara
treballo a la universitat de Santiago de
Compostel·la, potser l’única ciutat on hi ha una
catedral construïda sobre la tomba d’un predicador
decapitat per heretge, com vaig explicar a Tránsito
dos Gramáticos (1993). Tinc altre peu a Cee, a la
Costa da Morte, on vaig situar els relats de Lobos
nas illas (1996), històries infantils com A vaca de
Fisterra (2003) o els poemes de Desmentindo a
primavera (2003) i d’Abecedario de árbores (2006).
Els meus llibres assoliren diversos premis, entre ells
l’Esquío per Catálogo de Velenos (1999), el Xerais i
el San Clemente de novel·la per Teoría do Caos
(2001), i dos de literatura infantil i juvenil, el
Lazarillo per A Banda sen Futuro (1999), el Merlín
i el de la Crítica de Galícia per A expedición do
Pacífico (1994) o la llista White Raven per Paxaros
de Papel (2001). Rúa Carbón (2005) és la meva
última novel·la publicada.
421
422
Jo era
la gana
Marilar Aleixandre
Diuen que aquest ha estat un any de fam, però jo, des que vaig
néixer, no en recordo cap d’abundància. En el passat va haver collites
molt dolentes. Al tros de terra que va esmatissar el Jacint treballant
sense descans, disputant-li el sementici a les gatoses, va arribar el
sègol banyut i la pesta s’ho va emportar tot. Sembra sègol, deia el
seu pare, menjaràs pa negre, que una altra cosa no creix en aquesta
terra roïna, el blat no suportarà l’hivern. També nosaltres som gent
de sègol. En perdre la collita, el Jacint es va empipar, va marxar a
terra estranya a la recerca de feina i mai més no en vam tenir
notícies. És així, filla meva, els homes marxen i nosaltres patim
l’hivern. Jo, prenyada de nou, tot i trobar-me alletant la Saludina,
volia desfer-me de tu amb la pesta del sègol, vaig recollir una presa
de banyes morades, les vaig portar durant dies a la butxaca del
davantal sense decidir-me a fer-les servir. De les tres flors del sègol
només en surten dues, la tercera avorta. Tal vegada hagués estat el
millor. No hauríem arribat a això.
Com saber si se te va emportar la febre o la gana? Et tremolava
el cos, et cremaven les temples. I la gana ensenyorint-se de la casa.
No tenia prou llet per a la Saludina i éreu dues. Per menjar, castanyes
somalles mentre duraren, patates velles, primer les peles. Després
allò que trobava a la muntanya o als erms, veça, ortigues bullides.
Fa tres dies que la Carme, la veïna, em va donar un nap mig menjat
pels cucs. Fa dos, aixecant-me al bell mig de la nit, li vaig robar un
ou del galliner, li vaig fer un forat per dalt i un altre per sota, me’l
vaig cruspir cru. Vaig llançar la closca al foc abans de pensar a
menjar-me-la, seca dóna força a la llet. Ahir, no-res. A la nit somiava
amb un tros de pa de sègol. Com podia tenir llet si ni la sang em
423
corria ja per les venes. La gana, rosegant-me des de les entranyes,
anava ocupant el seu lloc. Tota jo com una foguera cremant en
flamarades de gana.
Amb el sol naixent cercava aigua fresca, et banyava el cosset per
espantar aquelles febres. I de cop un estremiment que fa oscil·lar el
teu cos, una fredor. Et quedes rígid als meus braços. Et demano a
crits. Cosme! Cosme! Intento embolicar-te amb una cinta inútil, el
nom a penes pronunciat. La nena cridava. Ella havia sentit la mort
sotjant per les escletxes de les taules. Jo no. I ara impotent, el teu
cos als braços, meu granet de sègol. Vaig cobrir les teves mans de
petons, llepant dels ditets la suor de la darrera febre. Vaig ficar els
teus dits sota la llengua, per a restituir-les la calor. Després, no sé
com, em vaig trobar escopint els ossets. gaudint dels braços, de les
espatlles. Combregant amb la teva carn, amb la meva carn. Cosme!
Cosme! Sense aturar-me. Cruspint-me el meu ou. La teva carn que
recorre el camí de tornada al meu ventre, la teva sang vessant-se en
la meva sang, conjurant la mort. El teu nom un calfred entre els ulls.
Bilis i cendres sota la llengua. Els ossos, els vaig embolicar en un
drap nou, soterrats sota el server.
La Saludina ha deixat de plorar. De demà en vuit dies farà un
any. Si arribem. En alletar-la les seves dentetes em mosseguen el
mugró del pit, com feia el Jacint fa temps. Mossega, nena meva, nen
meu, més fort. Em puja de nou la llet, barrejada amb sang o amb
llàgrimes. Mossega, mossega més fort.
424
Xabier P. DoCampo
Contes
contra-tabú
És Chairego i fill de chairegos. Nascut a Rábade (Lugo), el 5
d´abril de 1946. Quan va complir set mesos es mudaren al
poble natal de la seva mare, Castro de Ribeiras -essent el
pare de Xermar(Cospeito)- i hi va començar a anar a
l’escola. En la seva adolescència se’n van anar a viure amb la
família a A Coruña. Hi realitzarà el batxillerat i estudis de
magisteri, però sense perdre mai la relació amb el poble natal
de Terra Cha. Va exercir de professor a diversos instituts i
també vuit anys a l’educació preescolar. Sempre ha participat
en els moviments de renovació pedagògica. Va participar al
Consell de Redacció de la Revista Galega de Educación.
Ha escrit llibres de text i assaigs didàctics i pedagògics.
També ha estat actor i director de teatre. Ha treballat set
anys a Radio Nacional de España a Galícia, com a guionista i
director de molts programes. També ha escrit i dirigit
treballs de video i televisió. Ha donat cursos per estudiants,
sobre la utilització didàctica dels dos mitjans de comunicació
esmentats.
Va participar en la creació de la “Asociación Galega do Libro Infantil
e Xuvenil” (GALIX), sent membre de la direcció durant cinc anys, dos
dels quals com a president. També ha esta columnista a la premsa. Ha
guanyat els següents premis literaris:
El premi “Feira do Libro de A Coruña, 1989”, al conjunt de la seva
obra narrativa. Premi “Emilia Pardo Bazán” del Ministeri d´Educació. El
premi “Rañolas 1994”, a la millor obra de literatura infantil i juvenil. El
“Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil 1995”. “Honourl List
IBBY 1996”. “The White Ravens 1997”, de la Jugendbibliothet de
Munich. Premi “Lecturas”, de la Asociación do Libro Infantil e Xuvenil
de Galicia (GALIX) a l´any 2004. Premi “The White Ravens 2005”, de la
Jugendbibliothet de Munich.
427
428
La prova
Xabier P. DoCampo
Aquella era la prova de valentia imprescindible per ser admès al
grup dels més grans, d’aquells que havien fet el pas personal
d’abandonar la infantesa sense esperar que fossin els adults qui els
atorguessin la categoria aparellada a tal trànsit. No sé ja quantes
vegades em van fer la pregunta ritual i, com la meva resposta sempre
va ser negativa, igual nombre de vegades em vaig veure rebutjat.
- Anem a banyar-nos al molí? –deia un–.
- Puc anar amb tu? –preguntava jo–.
Es giraven tots, i qui havia tingut la idea de banyar-se a la bassa
del molí s’avançava un pas i deixava anar amb solemnitat:
- Tu li has vist els collons a Sant Miquel?
- No –li vaig respondre amb una sinceritat que a mi mateix em
sorprenia–.
- I així què vols… –rematava qui havia fet la gran pregunta obrint
els braços i aixecant les espatlles, com indicant la impossibilitat
d’accedir al grup dels més grans mentre no donessis testimoni
d’haver vist els atributs masculins d’aquell arcàngel Sant Miquel
que, situat al costat de l’epístola de l’església parroquial, aixecava
al cel el braç dret en el qual portava una espasa flamígera, mentre
amb l’esquerre estès al front, assenyalava a uns imaginaris Adam i
Eva el camí de la sortida del paradís–.
Aquesta era la prova que s’havia de passar per entrar en aquest
altre edèn terrenal que és la confiança i la companyonia dels més
grans. I era una prova molt dura perquè entrava en joc la mateixa
ànima. Acostar-se al sant i mirar per sota de les seves saies, només
de pensar a fer-lo, embrutava la meva ànima amb una taca i, la seva
neteja, m’hauria de costar molt cara al confessionari. A aquestes
alçades ja tenia jo prou experiència penitencial com per saber que
el capellà m’acusaria de faltar al sisè, però de segur que seria més
fort el sacrilegi per tractar-se d’un ser celestial. Bé que ho sabia, que
allò no s’havia de fer, un acte del qual no és precís que et recorden
la prohibició expressament, ja se sap de sempre que un s’ha
d’abstenir de fer tal cosa.
429
Però, al mateix temps, no n’hi havia un altre camí. Pensar a dir
que sí, que els havia mirat sense haver-lo fet era un greu risc. Podien
començar a fer preguntes de difícil resposta: I com son? Té els dos
iguals? Per a quin costat carrega? Impossible, per aquest camí
m’enxamparien i seria pitjor. No hi havia cap altre remei que anar
a l’església, aixecar-li les vestimentes al sant i mirar-li l’entrecuix.
Això o viure condemnat al parvulari fins a fer els dotze o els tretze
anys, com li passava al Celso da Mosqueira, que jugava amb les
nenes perquè encara no s’havia atrevit a passar la prova. Així que
qualsevol cosa semblava millor que continuar en aquell infern dels
cagats que no gosaven aixecar-li les faldilles al sant.
El millor moment era abans del rosari, mentre el capellà encara
estava a la sagristia i les beates pujaven costa amunt movent el cos
a un costat i a un altre.
Hi vaig entrar a poc a poc, caminant de puntetes. Encara que a
l’església no hi havia ningú, sentia el capellà remenant atuells darrere
l’altar, a la sagristia, la qual cosa em feia tremolar com una vara
verda. Confiava que la seva bronquitis crònica m’advertís de la
proximitat del clergue si decidia acostar-se a la porta.
En arribar als peus del sant, vaig parar compte que em mancaria
una mica d’alçada per poder mirar bé, així que vaig agafar un
reclinatori i el vaig apropar. Amb la boca seca com una corda
d’espart i les mans mullades com una font, vaig tirar mà al vestit
amb dos dits tremolosos com vares verdes. La suor em regalimava
als ulls i em picaven. Vaig alçar amb compte la saia blanca de l’àngel
tronant i hi vaig ficar el cap. Ho vaig fer amb els ulls tancats.
Després, mort de por, vaig mirar cap amunt, cap als atributs
testiculars i… ni hi havia res ni res hi podia haver. El Sant Miquel
per dins no era més que un pal que rematava al cap, altres dos pals
feien de braços i només tenia un peu, aquell més avançat que
sobresortia per sota de la saia i que formava part de la peanya i no
de l’inexistent cos del sant.
Vaig deixar anar la saia i em vaig llançar a córrer per l’església
sense importar-me ja el soroll que pogués fer. Ja era un home fet i
dret.
- Anem a Lama a agafar granotes?
- Som-hi –vaig dir–.
- No t’ho he preguntat a tu. No entens que no li has vist els collons
a Sant Miquel.
- Sí que els hi he vist.
- Quan ha estat això?
- Ahir a la tarda. Vols que et digui com son?
- No, no és necessari. Vinga, som-hi.
430
María Reimóndez
Contes
contra-tabú
Va néixer a Lugo i és traductora i intèrpret de professió.
El seu primer llibre publicat és Moda Galega (Edicións
Positivas, 2002) i l’any 2003 va rebre el premi de novel·la
Mulleres Progresistas de Vigo. Tot i aquesta incursió recent
en el panorama literari, María Reimóndez porta escrivint
des dels 6 anys, va rebre premis durant la seva joventut
(Rúa Nova, Minerva), és autora de varies obres de teatre i va
participar en distints recitals poètics. A més a més, María
Reimóndez és la fundadora i presidenta de l’Organització
Non Gobernamental de Cooperación al Desenvolvemento
IMPLICADAS/OS NO DESENVOLVEMENTO
(www.implicadas.org) que porta treballant a la Índia i
Etiòpia des de l’any 1998 en projectes de desenvolupament
integral amb un clar compromís per la superació de la
discriminació de gènere com a base del desenvolupament
perdurable.
María Reimóndez és també fundadora i secretaria de
l’ASOCIACIÓN GALEGA DE PROFESIONAIS DA
TRADUCIÓN E DA INTERPRETACIÓN (www.agpti.org).
Bibliografia:
- Moda Galega, Edicións Positivas, 2002
- O Caderno de Bitácora, Edicións Positivas, 2004
- Crónicas dende a India (libro dixital)
http://www.vieiros.com/welcometotiruchy.php
- Usha, Finalista del Premio Merlín 2005, Edicións Xerais
de Galicia, 2006
- O Club da calceta, Finalista del Premio Xerais 2005,
Edicións Xerais de Galicia, 2006.
433
434
El totalitarisme
o”
de “o
María Reimóndez
Oh! Oh! I o! Com seria aquest procés? Preguntem. Ningú respon
excepte per les raons dels gramàtics, aquest llegat sembla que de
(o!) Déu? No hi ha manera d’entendre-ho així en abstracte. Els
motius són molt més amplis. I el cas és que va ser. L’o va ascendir al
poder (per ser caçador i pensar que era més important que ser
recol·lector, per l’abandonament del viure nòmada, per tenir un
apèndix extern… ah, tants raonaments potencials). L’o ho va
aconseguir. Així mateix si parlem d’abecedari, si aprenem a, e, i, o,
u, l’o es va saltar les ordres establertes i va assolir el liderat. Els
diccionaris li reten culte. Culte per ocultar. Per fer de l’a un tabú.
L’ascens d’o es va forjar per camins misteriosos però no
immutables. El cas és que l’o va pensar de posseir la raó. Però no va
poder. L’o va pensar de posseir la cultura. Però no va poder. L’o va
pensar de posseir la intel·ligència absoluta. Però no va poder. L’o va
pensar de posseir la natura. Però no va poder. L’o va pensar de
posseir la política. Però no va poder. L’o va pensar de posseir la vida
mateixa. Però no va poder. Per la mera resistència de A.
Aquest procés tan llarg i per fortuna en fase de canvi, aquest cop
d’estat a la llengua que va durar tant de temps, va tenir terribles
conseqüències socials. L’o va adquirir un protagonisme típic de tots
els totalitaris. Així, l’o continua pensant que se li ha de retre
homenatge. Quan en una classe cent noies i dos nois reposen sobre
els malucs encara la salutació és “Bona tarda a tOts”. L’o continua
pensant que pot limitar l’a en tots els sentits, dir-li on posar-se,
usurpar el seu lloc. A la clínica ginecològica vam sentir parlar dels
pacients. L’o continua pensant que l’a hi és per a servir-lo. La majoria
dels treballadors que no ascendeixen per ocupar-se dels fills són
435
dones. L’o creu saber encara que sempre és més bo el que l’a vol,
pensa i desitja, combinant això d’una manera esbalaïdora amb la
percepció de que “a” és un enorme misteri. Et conec com si t’hagués
parit –li diu un “o” a una “a”–. El cos rodó de l’a creu l’o que li
pertany. En un diccionari pictòric al capítol dedicat a “L’hOme”, es
troba la imatge del cos nu d’una dona. No obstant aixÒ, l’o va decidir
tenir assignades certes tasques de prestigi i deixar-li en exclusiva a
l’a aquelles que ningú no volia. El corrector ortogràfic no reconeix
la paraula “lavandeiro”1.
Malgrat tot, la tossuda a no va cedir. Amb els fets obstinats de la
resistència pacífica, amb els dolors passats de tantes, amb les
exclusions i l’escarni. L’A, amb una perxa, va ser capaç de
sobreposar-se a massa greuges. El somni de l’a no és un somni
competitiu. No és treure el guillot per col·locar la rabosa. No és una
competició. L’A somia per fi amb la igualtat. Amb el seu dret a ser
visible. A fer-nos a totes visibles. Amb el seu dret a ser neutral quan
estem totes-tots (en l’alumnat, en les persones discapacitades, en els
treballadors/es, en les mares i els pares). Somia amb el seu dret
alfabètic a aparèixer als diccionaris abans de l’o (manyosa, adjectiu
femení singular). Somia amb deixar de ser un tabú. Per a començar
un nou text que es tituli “La visibilitat de l’a o la igualtat per a les
persones”. Perquè és aquesta una justícia que es va fer esperar massa
temps.
1 (Nota dol tradutor): Lavandeira, dona que renta la roba, sí que es troba als
diccionaris i correctors, pel contrari no reconeixen la seva possible accepció
masculina, tal com denuncia l’autora.
436
Antón Riveiro
Contes
contra-tabú
(Xinzo de Limia, 1964). Va fer estudis de
Dret a Santiago i ha estat guardonat en
certàmens com l’Álvaro Cunqueiro de
Narrativa, Manuel García Barros de
novel·la, Café Dublín de Narrativa,
Torrente Ballester (Finalista), Pedrón de
Ouro, Manuel Murguía, Camilo José Cela,
Breogán de Contes o Castelao de Narrativa,
entre molts altres.
Ha publicat els següents llibres
Valquiria (Ed.Novo Século.1994), Parque
Central e outros relatos (Ed. Espiral Maior
1996) A historia de Chicho Antela (Espiral
Maior,1997), A quinta de Saler (Galaxia,
1999), Animalia (Galaxia, 1999), As rulas
de Bakunin (Galaxia, 2000), Homónima
(Galaxia, 2001), Cartafol do Barbanza.
Viaxe polo cuadrante das sereas (A Nosa
Terra, 2002), A canción de Sálvora (A Nosa
Terra, 2003), A esfinxe de amaranto
(Galaxia, 2003), Limaiaé (Centro de cultura
Popular do Limia, 2005), i Casas Baratas
(Galaxia, 2005).
També ha participat en mig centenar de
llibres col·lectius i és president de
l’Associació Cultural Barbantia, Fill
predilecte del Concello de Baltar, així com
Jutge Honorari de Couto Mixto.
439
440
La fotografia
completa
Antón Riveiro
Maria, deixa de plorar, has d’assumir la meva mort, pensa en els
orientals que fan de la vida una preparació per a ella, una obra d’art,
doncs això, una obra d’art és el que vull que facis amb mi, ara que
ja estic sense roba i amb gairebé setanta anys, fes el favor de no
queixar-te i agafa la càmera, que hem de completar la fotografia, no
siguis beneita, quedat sempre amb aquest bell record del dia en què
ens vam conèixer en aquella exposició parisenca, poc abans de morir
el dictador, recordes, i sense saber que aquells cossos nus, que
exhibien una accidentada geografia d’arrugues i la carn flàccida de
la seva ancianitat, eren obra teva, retrats en blanc i negre, gairebé
tan grans com les persones que insinuaven la precipitació febril d’uns
desigs matussers i fingits la bellesa dels quals jo no aconseguia
captar, només hi vaig veure la gràcia, com si fos un misteri barroc,
quan observava la resignada malenconia dels ulls vidriosos d’una
dona gairebé centenària, que sostenia a la seva mà dreta la fotografia
antiga en la qual es podia veure un home i una dona joves totalment
nus, i t’hi apropares, amb la càmera a les mans, per a dir-me que
aquella era la teva besàvia, i jo no sabia si parlaves de la dona
centenària o de la jove de la foto petita, i em vas dir que es tractava
de la mateixa persona i que el jove nu era el teu besavi, un mestre
anarquista de la segona república, passejat pels falangistes per
ensenyar als nens avançades pràctiques de sexe a les aules, i quan
vaig saber que tu eres l’autora de les fotografies vaig sentir una
tremolor immensa perquè, per algú que imparteix classes d’art
conèixer personalment a una artista que ja tenia entrades als llibres
de text, resultava d’allò més impactant, i el més bo va ser quan em
parlares amb l’esquer sensual de la teva veu mentre jo percebia a les
fotografies una insuportable voluptuositat que anava més enllà de
la carn, i no hi havia a la sala ningú més a banda de nosaltres i
aquests éssers longeus que ens miraven amb la ferotge rigidesa dels
441
seus cossos, suspesos en un anacronisme feixuc, i em vas preguntar
si m’agradaven les fotos i em vas embrancar en un silenci artístic i
fins i tot em vas proposar fer-te de model, sí, allí a la sala, i jo, que
pensava que era una broma, vaig anar reculant, com si les teves
paraules em vencessin i vaig xocar amb l’esquena contra la paret
blanca, tot just al costat de la fotografia d’un octogenari que
aixecava el seu penis amb la il·lusió d’un jove, i em vas demanar que
em quedés nua, i jo, que mai no havia desitjat cap dona, no sabria
explicar exactament com el pes d’un desig cobdiciós em va caure a
sobre i em va provocar un gest aquiescent, sí, Maria, perquè tot just
en aquest instant em vaig treure la roba amb una sort de plaer
exhaurit, deixant en cada peça un prejudici i l’ànsia de què molt
abans de desfer-me de la roba tu ja m’havies despullat, i vaig sentir
cada tret de la càmera com una carícia, estava excitadíssima, en la
teva veu nedava la disciplina lliure de la seducció i a poc a poc vaig
notar com la pell de l’esquena se m’enganxava a la paret amb un
imant poderós, i així vaig quedar en una de les teves obres i la gent
començà a entrar en la sala, però jo només mirava cap a tu, desitjantte com una lloba i rebent cada tret de la càmera com una carícia
estremidora, tu, només tu importaves, no la gent que em mirava amb
una barreja d’admiració i còmic estupor, acceptant el meu cos nu
com a un afegit original al teu treball artístic; alhora vaig sentir la
respiració rumiant d’un home que gairebé em va tocar amb el seu
alè crític, però a la sala només existíem nosaltres, estimulades per
l’extravagància i un desig compulsiu que es va quedar al meu pit
fins que van arribar els periodistes i, aleshores, vas posar la càmera
sobre la meva roba estesa al terra i t’hi vas apropar i et va donar per
omplir-me tot el cos de petons amb una golafreria ansiosa que em
va posar la pell en carn viva i em va descobrir una sexualitat tardana, múltiple, assumida amb un plaer ferotge que duraria trenta
anys durant els qual vam ser lliures, estimant-nos i gaudint de tots
els plaers amb una furiosa intensitat, a indrets tan pelegrins com
ara esglésies, escoles, platges o museus, però confesso que en aquest
temps, després d’haver-me’n anat amb joves, vells i dones de totes
les races, mai no vaig sentir al meu cos una convulsió tan contundent
com la del dia en què ens vam conèixer, quan amb la fotografia em
vas tocar l’interior de l’ànima, sí, aquest va ser el millor, i aquí hi ha
la foto d’aquest dia inoblidable, recordes, amor meu, i ara, que ja
estic nua, treu-te la roba abans que vinguin les infermeres i m’hi
vegin, aixafada contra la blancor d’aquesta paret freda i amb aquesta
foto antiga a les mans, som-hi, dispara, completa la fotografia.
442
Xerardo Méndez
Contes
contra-tabú
Nascut a Colón, el 24 de gener de
1964. Quan tenia tres anys va
retornar a Galícia i va viure un any a
As Barreiras, parròquia de
Poboeiros, Castro Caldelas. Un any
més tard, marxa a Ourense, lloc on
viu actualment.
Estudia el batxillerat a l’Institut
“As Lagoas”. Va ser allà on se li va
encendre l´afició per la literatura i la música, guanyant el
concurs poètic de l’Institut. Rebrà una pila de llibres clàssics
com a premi, els quals encara guarda aquest home distret
que, com es diu, té “el cap als núvols”.
La, segons diu, dubtosa vocació política el porta a
apuntar-se al grup ERGA, als anys 1980 i 1981, i també al
AN-PG històric. Als pocs mesos deixaria ambdós grups. Per
això la dubtosa vocació esmentada.
Amb disset anys, estudia Física a Santiago, però, segons
diu, va estudiar més aviat poc. Vist la poca recompensa que li
reportaven les seves inquietuds per la literatura, la política,
la ciència, l´esport i la poesia –si no fos per haver estat triat
entre els últims cinc aspirants a l’Esquío– i ja sense diners ni
paciència, torna a Ourense, on, segons diu, finalment es llicenciarà
gràcies a la generositat de diversos professors. Als últims mesos passats a
Santiago, comença la seva creació a l´àmbit de la novel.la, però no tindrá
cap acceptació editorial. Diu que va ser la xamba que va aconseguir el
lloc de professor al Col.legi Sueiro del carrer Parada Justel, actualment
tancat. Al 1996 publica el que es el seu últim llibre fins l´actualitat, As
horas que nos quedan, amb cert aire profètic, ja que l’institut on exercia
tancaria aquell mateix any, i començarà a donar classes particulars.
Després d´un any a l´atur, comença a treballar al Col.legi San José, al
carrer Progreso, i la seva personalitat quadrofrènica –ell diu que seria
millor definir-la com a “multifrènica”- es va adaptar bé a l´àmbit del
perfil de professor polièdric que l´època i la institució exigien.
Emprèn aleshores el procés de recerca sobre l´ensenyament i
l´aprenentatge, i dissenya eines informàtiques per ajudar a estudiar sol.
En conseqüència, dissenya el CD “Son un labrego... do tempo dos
Sputniks”, que ofereix diferents recursos; segons diu, li reporta menys
guanys que no la literatura.
445
446
Viure
Xerardo Méndez
Viure, somiar… Quina és la diferencia? Ell, que feia prínceps dels
humils, que va ser llum i camí, flor i vida, no és més que la memòria
d’un somni. Ara que els coiots udolen entre les ruïnes d’Aketatón,
ara que la fusta espetega de nou contra les esquenes dels operaris,
ara que l’esperança torna a ser l’òbol d’Osiris, recordar els dies de
la llum i de la bellesa sembla un somni extraviat en la matinada,
una esperança perduda en la maduresa, un conte neci de la vellesa.
Aquests ulls que està secant el temps van veure el dia que li va donar
nom: tornava el nostre senyor del viatge al Nord, i entre els tresors
que amagaven els tuls portava una nova esposa, que ell, el poeta que
va voler fer homes dels esclaus, va anomenar amb justícia: Nefertiti.
La bella que arriba.
Radiant com l’alba, la bella es va mantenir a distància, i
l’adolescent irat va cercar als cantons dels jardins, va beure el verí
dels poemes, i va acompanyar Amenhotep en les seves visites als
barris dels obrers i dels esclaus. L’ancià Amenophis III agonitzava i
Sitamún mirava cobdiciosa el cos del pròxim faraó. Perseguia el seu
germà per les cantonades, i el nostre senyor, el príncep d’Egipte,
clavava els ulls en l’estrangera. El desig és una força estranya. Ens
mou a destruir allò que no ens fa goig. Sitamún va acudir a
Becankos: el príncep dels sacerdots va invocar les tenebres i els
cocodrils, i fart de l’avorrició del jove, li va dir que era la
reencarnació de Set. El príncep el va acomiadar amb una mirada de
fàstic. Aquella nit el vell faraó va passar a millor vida, i Sitamún va
embogir.
La porta de Nefertiti es va obrir a poc a poc, doncs la intel·ligència aconsella no regalar allò que un altre anhela. Va ser aleshores
quan l’ambaixada dels treballadors del port va acusar el nebot de
447
Becankos d’apoderar-se dels voltants del temple, de destinar els
diners de les cerimònies fúnebres a la construcció de la seva nova
casa. I ell, que havia recorregut el port esperant que un miracle obrís
el cor de la bella estrangera, va reclamar les proves, va analitzar el
cas i el va condemnar a tornar cada moneda que havia pres del tresor
del temple. L’escriba que dirigia l’ambaixada va ascendir a escriba
real, i va redactar el decret que transformaria les estances per als
morts en cases per als vius. La bella reia escoltant aquelles paraules,
i el nostre senyor va considerar que s’obrien les portes del cel.
El casament va anar acompanyat de mals presagis a tots els
temples d’Osiris. Però des de la finestra de les aparicions, el nostre
senyor va veure l’alegria del poble i va somriure, va sentir que
renaixia. Fart d’escoltar els sacerdots d’Osiris, va celebrar la set, va
impulsar un nou començament, i va dir que cap déu vol ser honorat
amb sang, mort i sacrificis. Ens va dir que ens convertissin en iguals,
abans que la mort ens igualés.
Somiar… Ens va prohibir d’agenollar-nos i humiliar-nos davant
seu. Va abolir les cerimònies i desfilades. I amb els diners de l’estalvi
va donar ordre de fer cases per als fellahs. Va repartir terres als
pobres i als colons, i va obligar els rics a pagar impostos. Va prohibir
la mendicitat i la bruixeria. Va donar ordre de separar els animals
de la gent a les cases, i de construir excusats, i de portar aigua
corrent a totes les vivendes. Va fundar noves ciutats. I va dir que tot
era per ordre de l’únic déu que existia, l’únic creador que no tenia
forma, Atón, i que ell era el seu representant.
Però Atón donava ordres estranyes. No volia encens, i va arruïnar
el comerç amb Orient. No volia que els homes tinguessin més d’una
dona, ni que les dones tinguessin més de dos fills. I va negar el culte
als deus de la mort i de l’altra vida, perquè la vida que tenim els
homes és aquesta.
És estrany com els déus de la mort prevalen sobre els de la vida.
Va llicenciar l’exercit, i no va escoltar les peticions de Mitanni. Va
perdre les províncies del Nord. Els marits es van enfurir. Els
comerciants d’encens pagaren els sacerdots. La por va entrar a les
cases. Van sortir a les rues, degollaren les estàtues, van arrestar els
escribes del rei, no van escoltar al déu de la vida: volien un passatge
certificat per a l’altra. El rei poeta es va empipar: no ho entenia. La
bella va treure les urpes per tal d‘encoratjar-lo, però el temps llaura
distàncies, i ella no li va donar un hereu. Va prendre per esposa una
de les seves filles, i només va aconseguir atiar el foc de les prediques
dels sacerdots, i de la ràbia a les revoltes. Li vaig donar la copa amb
el verí una tarda trist, perquè com el va dir, el regne de l’etern no és
d’aquest món, perquè ell mai no va ser d’aquest món. I
448
Ur Apalategi
El tabú
en la literatura
basca
(París, 1972). Llicenciat en Dret i en Lletres
Franceses i doctor en Filologia Basca. Professor
titular de literatura basca a la Universitat de Pau.
No ha pres mai part en cap concurs, però ha
rebut un premi: el premi Beterri el 1997 per la
novel·la Gauak eta hiriak.
Ha publicat escrits, crítiques i columnes
d’opinió a Maiatz, Hegats, Egan, Uztaro,
Euskaldunon Egunkaria i Gara, entre altres
publicacions.
En l’àmbit acadèmic, és autor del treball de
recerca La Naissance de l’écrivain basque (‘el
naixement de l’escriptor basc’) publicat el 2000 per
l’editorial L’Harmattan de París.
En l’editorial Utriusque Vasconiae dirigeix la
secció Crítica Literària i també ha pres part en la
gestió del departament literari Egunero Irakurtzen
Delako.
Entre les obres que ha publicat hi ha Erdi
guneak (Maiatz, 1995), Gauak eta hiriak (Elkar,
1997), Las relaciones imperfectas (Hiru, 2001),
Gure gauzak S.A. (Utrisque Vasconiae, 2004) i
Belaunaldi literarioak auzitan (Utriusque Vasconie,
2005).
449
450
El germà, la filla i
la mare de l’escriptor.
Reflexió sobre el tabú fundador
de la literatura basca
Ur Apalategi
Com més va més convençut estic que una tradició literària neix,
creix, envelleix i mor i, per tant, que és la metàfora antropomòrfica
la més adequada per donar notícia de la seva evolució. Com se sap,
un ésser humà és el fruit del desig o de l’amor: mare, pare, criatura.
Completamentant això, el triangle psicoanalític, la prohibició
fundadora que hi va estretament lligada: la de l’incest, especialment
la de l’incest amb la mare. Segons el navegant James Cook, que ens
va portar la paraula de les illes, el tabú és el que no es podia tocar.
Podries desitjar la mare –la desitjaràs–, però sense tocar-la. Si no,
no arribaràs a la maduresa, no arribaràs a ser algú (Freud), si no, no
hi ha manera de formar la societat (Lévi-Strauss).
Però qui és qui en aquesta metàfora psicoanalítica que hem
utilitzat per donar notícia de l’evolució de la literatura? Qui és el
pare, qui és la mare, qui és el fill? Imaginem que som al segle XIX, en
el moment que Europa comença a dividir-se en nacions. Un capellà
poeta anomenat Beñat Etxepare fa una crida als senyors i nobles
dels voltants per construir un bell caseriu. Aquest caseriu és
l’euskara, és a dir, el que ens fa bascos, la llengua que és l’essència
de la nacionalitat. La crida del capellà-poeta no serà sentida fins a
finals del segle XIX. És a dir, fins que un senyor polític, Sabin Arana,
posarà les primeres pedres d’aquell caseriu. Afegim-hi, principalment, que el burgès creador del nacionalisme basc es va casar
amb una pagesa analfabeta que no sabia sinó euskara per donar cos,
d’alguna manera, a la seva fe política. Per tant, quan el polític esmola
l’euskara neix la nació basca… contestant a la crida de l’impotent
poeta-capellà! Per dir-ho d’una altra manera, literatura i política
són dos germans, els que construiran un caseriu que es diu nació
451
basca a la terra anomenada euskara; el primer, erotitzant la terra
per mitjà de les paraules, mentre el segon, escalfada per les paraules
del primer, convertirà en fèrtil aquesta terra amb la seva força
fàl·lica. Com es pot veure, no som lluny del mite de Cyrano de
Bergerac, ni de fer el paper de Cyrano pel que fa a la literatura.
En aquesta edat d’una literatura nacional (parlo, és clar, sobre la
concepció temporal que acabo de descriure) pot passar, i tot sovint
sol passar, que l’escriptor i el polític siguin el mateix físicament. Al
País Basc, per exemple, cal notar que els tres primers teòrics del
nacionalisme o del protonacionalisme ?Larramendi, Chaho i Arana?
apareixen en qualsevol història de la literatura basca.
A partir d’aquí passa una cosa curiosa. L’ambició inconfessable
de l’escriptor és entrar en el panteó nacional. Això seria voler
construir el temple i ser-ne el déu. És la pura veritat (perquè aquest
és el desig inconscient de tot escriptor), però és absolutament
inconfessable. Per tant, als dos germans no els queda cap més remei
que amagar l’autèntic origen de la nació. Per això escriuen tots dos
la llegenda o el mite. En aquest mite, la nació basca, tot i ser la filla
dels dos germans que han estat fecundant la mare-terra que és
l’euskara, després d’un capgirament prodigiós es converteix de sobte
en la seva mare. La mare perfecta, la mare idealitzada, la mare
immaculada que és font de tot. La mare que legitima les seves
pretensions ?en el cas de l’escriptor, entrar en el panteó, com s’ha
dit; en el del polític, en canvi, obtenir el poder. I veiem els dos fills
transformats en els fills lleials i autèntics de la nova mare, si l’un
bo, ortodox políticament, l’altre més. Heus aquí la infància de la
literatura. Aquí també, sovint són el mateix l’escriptor i el polític:
el magnífic poeta Lizardi va ser secretari del buru batzar Guipúscoa,
el modernista Lauaxeta, entre d’altres, formador dels nous militants
del PNB, etc. Aquests escriptors són els fills guapos que busquen la
carícia de la mare Euskal Herria, que van amb el vestit dels
diumenges (amb corbata i tot), que tenen fets els deures del
modernisme i la majoria, la pregària de l’euskaldun fededun, del
basc creient, a la boca (encara que no sempre hi creguin, com en el
cas de Lauaxeta).
Amb el pas dels anys, els surt una bona barba a la literatura i a
la política i la mare Euskal Herria se’ls comença a mirar, concretament amb una mirada xopa pel desig. Hem entrat en l’època de la
vanitat, de l’adolescència. Els que han viscut fins ara agafats per la
mà comencen a enfurrunyar-se. El polític voldria apropiar-se de
l’atenció de la nació i l’escriptor no té intenció de quedar-se enrere
en aquesta competició incestuosa. El franquisme ha entrat en la seva
fase decadent i l’esperança de canvi posa en dansa les hormones dels
452
dos adolescents. D’aquelles hores són les heterodòxies dels escriptors.
Anomenen tebi el nacionalisme del PNB i un nacionalisme més
calent, arrauxat, agosarat, múltiple i radical naixerà de la ploma de
Mirande, Krutwig, Txillardegi i d’uns quants més. L’últim intent
inconscient per seduir la mare. L’adolescent intenta cridar l’atenció
imaginant el pentinat més excèntric, revestint amb els cartells més
rars les parets de la seva habitació, ornamentant la seva boca amb
blasfèmies. Ell és, és clar, el que més bé entén i defensa la mare
Euskal Herria, si més no molt més bé que el tebi del seu germà polític
democratacristià. És una època eufòrica la de l’adolescència, sens
dubte, i l’escriptor basc està gustosament immers en aquesta guerra
contra el franquisme, mogut per l’empenta que li dóna saber que és
l’avantguarda del nacionalisme. També el germà polític ha de
reconèixer que necessita l’escriptor, el poeta, el cantant, perquè els
seus mítings tinguin èxit. Sembla que la nació té l’escriptor com a
fill predilecte.
Però aleshores arriba el moment més dramàtic d’aquesta història.
Quan cau el franquisme i es posa en marxa el sistema democràtic,
la mare Euskal Herria decideix girar l’esquena al fill escriptor i
donar al polític la gestió i la propietat del caseriu, tot i ser el
primogènit el germà escriptor. El polític es professionalitza, s’apropia
el monopoli del discurs nacionalista, es val de la legitimitat que li
donen les eleccions, i de mica en mica deixa de convidar als mítings
el germà escriptor, el germà cantant. Sembla que per mantenir-se
en el poder acabat d’aconseguir troba més efectiu els anuncis de la
televisió que els cants dels poetes bascos. El caseriu té un sol
propietari i a l’escriptor només li queda una solució: quedar-se al
caseriu com a servent del germà, o anar-se’n.
Uns quants escriptors decideixen quedar-se a casa i entrar en una
resistència rondinaire radical contra el germà polític, com a solter
vitalici. D’altres, ajudats per l’empenta i la inconsciència que dóna
la joventut, s’allunyaran del caseriu i començaran a cercar autonomia. Però no com va fer Unamuno aleshores, que en trobar estèril
la terra basca i rebutjar construir un caseriu, va anar a la cerca d’una
terra més fèrtil. No, per a aquests joves escriptors el caseriu ja està
construït, al damunt se l’ha apropiat el germà, i continua sent
desitjable. Però per entrar en el panteó nacional li cal inventar un
camí indirecte, perquè no hi ha manera d’entrar per la porta del
davant d’ençà que el germà polític ha posat els panys. L’assalt al
caseriu en una manera mai usada el farà per tant l’anomenada
generació de l’autonomia: fent literatura basca no nacionalista i
convertint la literaturitat en el seu únic objectiu. I d’aquesta manera
paradoxal aconseguirà aquesta generació d’escriptors entrar en el
453
panteó nacional, concretament col·locant el tabú o prohibició del
nacionalisme en el domini literari. Paradoxa en aparença, però
totalment comprensible des de la lògica psicoanalítica. Perquè la
literatura necessitava col·locar el tabú de l’incest amb la mare en el
poder per arribar a la maduresa, per ser algú.
Lévi-Strauss diu que les prohibicions no deriven de les característiques pròpies del que és prohibit, sinó del lloc que ocupa en un
sistema d’expressió. Per dir-ho d’una altra manera, les prohibicions
no són sinó recursos per expressar la significació. Per això, la
denegació del nacionalisme que practica la literatura basca madura
no cal entendre-la segons el seu valor intrínsec, sinó com una acció
que serveix per expressar una significació: cal rebutjar el nacionalisme per expressar la propietat literària. El rebuig del nacionalisme
és una icona de la literaturitat, la icona principal. Però, i aquí rau
la paradoxa, la literaturitat, al cap i a la fi, és un regal fet a la nació,
el més gran regal que podria fer un fill a la seva mare, com casar-se
amb una altra dona i ser feliç. Perquè bàsicament, i això és la veritat
profunda i tabú que amaga tot escriptor, la literatura és l’origen, la
font de la nació. No ens sorprendrà, per tant, que Bernardo Atxaga,
que sempre apareix com a “no nacionalista” s’hagi convertit en
símbol principal de la nostra literatura nacional. Com diu Saizarbitoria, l’escriptor està, a la vegada, a favor i en contra de la nació.
Aquesta dualitat porta a la maduresa de la literatura.
Ara el tabú fundacional està construït i la literatura basca ha
entrat en l’etapa postnacionalista, en l’etapa del consum. En aquest
precís moment fan aparició les escriptores, prenent amb tota
naturalitat el relleu del tràgic germà que l’edípica lluita interior ha
deixat dessagnant-se. La literatura basca la llegeixen principalment
les dones i si les dones no són els únics autors famosos podem dir
que els escriptors han feminitzat la seva escriptura per adequar-se
a la nova situació. El caseriu nacional continua en mans del germà
polític i els germans escriptors han acceptat d’alguna manera que
hauran de viure en l’exili, a la perifèria, mentre entren en el panteó.
La germana escriptora és la que ha assumit més bé aquesta condició
perifèrica i ha cercat, comprat i decorat un apartamentet perquè ella
i el germà hi puguin viure des d’aleshores. El dia a dia de la literatura
basca és femení. El germà ferit no surt gaire de l’apartament. De
tant en tant, volent recordar els temps heroics de l’autonomització
escriu una novel·leta per recordar, com el rugit d’un vell lleó, com
va posar el tabú en el poder, i aquesta novel·la s’anomenarà Hamaika
pauso, o Gizona bere bakardadean.
Arribats a aquest punt podem donar per acabada la història, però
té una continuació. Amb tot, en arribar a la maduresa, després de
454
tallar el seu lligam amb la mare, ¿cap a qui pot tirar l’escriptor?
L’ideal, és clar, seria casar-se amb la universalitat, i és l’arma més
segura per aconseguir aquesta producció literària, sens dubte. Però,
quin és el problema?, no hi ha manera d’aconseguir el lligam directe
amb la universalitat en una literatura petita, perquè la universalitat
no entén sinó anglès, francès, castellà i cinc o sis llengües més.
L’escriptor de literatures petites necessita l’ajuda d’un intermediari,
és a dir, l’ajuda de la traducció. Perquè en aquest món hi ha les
llengües universals… i les altres. L’escriptor de nacions petites
necessita vulguis no vulguis ser traduït a una d’aquestes llengües
grans si es vol casar amb la universalitat. I és clar, això vol dir que
la major part de vegades paga un deute a la tradició literària
d’aquesta llengua. Perquè generalment l’escriptor de nacions petites
és bilingüe –és a dir, coneix aquella gran llengua, és capaç d’escriure
en aquella gran llengua (ai, temptació!)– i ell mateix fa les traduccions de les seves obres. Heus aquí el cas d’Atxaga, que ara fa
uns anys va confessar que buscava raons per continuar escrivint en
euskara, després de veure que era més còmode moure’s en el món de
l’erdara1, i més càlida la recepció dels lectors no bascos. Ja sabeu
què és això: el fill de casa, quan el tracten bé en la família més rica
de la jove, sol veure menys els seus pares. Però aquests petits
problemes domèstics van més enllà del problema del tabú
fundacional, no són sinó les petites bregues familiars de cada dia
que tenim els adults.
1 Llengua distinta de la basca. (N. del t.)
455
456
Markos Zapiain
El tabú
ideològic
(Irun, 1963). Viu a Bermeo, on
ensenya filosofia a l’institut.
És doctor en Filosofia i llicenciat
en Filologia.
Ha publicat els seus treballs
a Euskaldunon Egunkaria, Gara,
Bozka, Ostiela!, Egin, Berria,
Bazka i Jakin.
Ha fet força conferències
sobre filosofia i literatura basca:
a Larrabetzu, Londres, Lazkao,
Pamplona, Eibar, Bilbao, Miarritze,
Beirut, Hondarribia, Sant
Sebastià…
Entre els llibres que ha publicat
hi ha: Zenbait terrorista
(Txalaparta, 2003), Errua eta
maitasuna (Elkar, 2002), Denbora
eta egia: Kojèveren gogoeta
(Erroteta, 2006). També ha fet
traduccions; entre d’altres,
Gizakiaren heriotza (Jakin, 1998) i
Duintasuna (Enbolike, 1999).
457
458
No pas com de dia.
Sant Pancraç còmic
(El tabú polític)
Markos Zapiain
Sembla que a l’hora de definir els aspectes comuns de tots els somnis
dels membres d’ETA és millor, més que la definició de Freud (que
els somnis són l’acompliment del desigs, la plasmació de la voluntat
inconscient), fer servir la mort, endinsar-se en el regne de la mort
de la mà del Dream and the underworld, de James Hillman. Entre
els somnis dels membres d’ETA n’hi ha dels que plasmen els desigs,
però també dels que no els plasmen; amb tot, tant els uns com els
altres són enviats per la mort. Llevat el segon de Goio Gorria (el
Roig), els somnis dels membres d’ETA inclourien i expressarien
algunes formes de la part fosca de la vida, estarien submergits en els
pous llefiscosos de la mort, imatges del submón, preocupants
abismes, tants cercles de l’infern: ofegar-se dolçament en un mar
gelat, no poder avenir-se amb el germà, consumir el temps (Gizona
bere bakardadean); ficar-se cadascú al taüt i no poder complir l’ordre
severa de la mare de morir; (Hamaika pauso); haver-se de separar
de la persona estimada, l’assassinat de la persona estimada, la mort
dels hipòcrites. Els malalts esdentegats (Zeru horiek); la mare
estirada damunt el blat verd com una rosella sagnant (Koaderno
gorria); l’urpa assassina d’un psicòpata al coll i un cop degollat, la
destrucció posterior del psicòpata amb píndoles, la decisió de
suïcidar-se a l’embarcació Bizkaia, havent escampat abans el
missatge polític perquè el món sàpiga el destí malaurat del nostre
poble (Agirre zaharraren kartzelaldi berriak); la demonització del
veí company de comando, les mans cremades, la pèrdua de la
identitat, la mort de l’innocent (Pasaia blues); el rastre de carn
humana o animal esquarterada, la dissecció del propi cos, la pèrdua
del pare, la solitud, l’enfrontament amb el Gran Lladre (Lagun
459
izoztua); la mare t’avisa que ha mort des d’un vaixell de peixos
abissals i també el teu millor amic, ja mort, et parla des d’allà; fas
voltes al voltant de la Terra mentre se t’esgota l’oxigen i tens un
estimat astronauta mort al costat, la nau cau de cop a la Terra,
l’astronauta al taüt, l’adéu al mort; el mestre ha d’agafar el tren de
la mort, t’empenyen perquè entris al tren de la mort (Soinujolearen
semea); una onada gegant ve a ofegar l’ex-pres que està al penyasegat sense poder-se moure; el militars espanyols van escales amunt
del campanar per matar l’ex-pres que s’hi ha amagat (Labartzari
agur)…
Són formes de la mort, sentiments inflexibles, carrisqueig de
grills, la fredor de la febre, el recel envers el no-res, la inquietud per
haver de deixar la vida, el gel boig, el nerviosisme trist.
¿S’hauria de treure alguna altra conseqüència d’aquest predomini
de la mort? Potser sobre aquesta unitat dels somnis, com sobre el
que no es pot explicar clarament, és millor callar. De fet, es podria
dir, com deia Kojèv, que la mort és de bon tros el no-res i sobre el
no-res, però no es poden definir les seves característiques. El mateix
es pot dir sobre la base comuna dels somnis dels membres d’ETA.
En general, expressen el desig de tornar de la vida complicada a la
tranquil·la senzillesa de la mort. De totes maneres, si bé és cert que
la mort és el que preval, no se’n pot deduir “l’estructura psicològica
típica” del membre d’ETA ni res de l’estil, perquè no existeix tal
cosa. Amb tot, la identitat de cada somiador membre d’ETA és
completament diferent de la de la resta i, sovint, a més, canviant,
com ho són les raons per entrar, continuar o deixar l’organització.
Analitzant tots el somnis dels membres d’ETA, sembla que el que
trenca algun dels tabús polítics del somiador membre d’ETA sigui
el segon somni del protagonista del Labartzari agur, de Txillardegi.
1.
Txillardegi, a favor de la lluita armada. Aquesta és la conclusió que
ha tret Peio Ruiz, alumne meu, i per tant, enemic, després de llegir
Labartzari agur, l’última novel·la de Txillardegi.
El protagonista, Antton Ihartzegarai, després de sortir de la presó
i d’haver conegut Labartza, sí que donarà suport a la lluita armada
com a únic camí d’alliberament, perquè considera inútil l’acció
política.
Però Txillardegi no és Antton Ihartzegarai.
Per conèixer les opinions de Txillardegi sobre la lluita armada,
sembla més just analitzar el que n’ha escrit ell mateix en nom seu,
almenys a primer cop d’un. Avui dia Txillardegi és a Aralar. I no li
460
sembla adequada la lluita armada, no per raons ètiques sinó perquè
fa un favor a l’enemic.
Malgrat tot, s’ha de diferenciar d’una banda el que s’ha dit davant
de la gent i, d’altra, els sentiments confusos que van i vénen amunt
i avall dins el cos, aquells que fins i tot són difícils de confessar-se
a un mateix. La literatura acostuma a ser el mitjà d’expressió
d’aquests últims. Així, tindríem almenys dos Txillardegi: l’un, que
ens desenvolupa arguments contra la lluita armada en escrits
coherents als diaris Gara i Berria, i l’altre, més profund, que va més
en consonància amb els estats d’ànim de l’Antton Ihartzegarai.
Això, però, no és suficient, hi ha encara més nusos: hi ha la relació
complicada entre l’escriptor i els seus personatges, impossible de
definir completament, és difícil que l’escriptor i el protagonista
estiguin completament d’acord: l’escriptor pot afegir al personatge
el que li manca, o el que li sobra, o ni una cosa ni l’altra; el pot
presentar com a model, com contramodel, ni una cosa ni l’altra; a
través del seu personatge pot voler criticar una determinada
personalitat o política, o deixar-les en ridícul, o elogiar-les. La
història de la literatura ha plasmat gairebé tota possibilitat.
L’escriptor, a més, com qualsevol altra persona, sovint no sap
realment què és el que vol.
En aquest sentit, ha fet molt de mal el suggeriment de Koldo
Mitxelena en el pròleg tan bonic com discutible que va a fer a Peru
Leartzako, és a dir, és una prova sense fonament de Mitxelena que
Txillardegi ens hi mostra Peru com a exemple1: tots dos, tant
Txillardegi com Peru, fan servir el prefix sasi (pseudo) com a mot
clau.
De totes maneres, no és pas impossible que en algun moment de
profunditat de Txillardegi els lectors ens tornem bojos i vulguem
matar, seguint el mal exemple de Leturia, Peru, Elsa, Exkixu, Putzu
i, en gran mesura, Ihartzegarai. Potser Txillardegi amaga un monstre
assassí que empeny el lector cap a posicions que tenen molt a prop
la mort.
Però això no és una particularitat de Txillardegi, sinó de tots els
escriptors i de totes les persones. En un moment de tensió, tots tenim
una forta part destructiva en espera del moment adequat per sortir.
Pot ser, però, que Txillardegi hagi plasmat aquest desig assassí
universal en la seva literatura. Tal com va recordar l’any passat a la
1 Koldo Mitxelena, Euskal idazlan guztiak II, Liburuak 1, Euskal Editoreen
Elkartea, 1988, 139 or.
461
ràdio, un francès li va dir: tu estimes la mort, “tu aimes le mort”.
Això va fer pensar el donostiarra2.
Podria ser, sí, hauria pogut ser, però no ho ha estat. Txillardegi,
segons el meu humil parer, no ens ha mostrat com a exemples ni
Peru Leartzako ni Antton Ihartzegarai. És més, llegint Labartzari
agur sense prejudicis, s’hi nota que defensar la lluita armada aquí i
ara no es podria entendre sinó com una patologia, en un quadre
clínic, en què destaquen la sociofòbia, el deliri, el malson, la nostàlgia
del passat, l’autocompassió i la bogeria general.
2.
Cal precisar que elements com ara “bogeria general” i “nostàlgia
del passat” no són valoracions, ni tampoc interpretacions, sinó el
punt de vista dels companys de l’Ihartzegarai i de la gent que més
l’estimen: Ander: “tu no estàs bé” (186), i la seva germana Ixaskun:
“Estàs molt nerviós, Antton. Has d’anar a cal metge com més aviat
millor.” (173)
I d’aquesta manera es veu Antton a si mateix: “No em trobo bé,
gens bé. Qualsevol cosa em desmunta, qualsevol cosa em desespera.
No sóc el d’abans.” (170)
La lluita interna d’Ihartzegarai, la que el fa emmalaltir, està entre
aquests dos refranys: joanak joan (el passat és passat) i izana izen
gaiztoa (el passat, mala fama). Antton no pot aconseguir acceptar
que el temps se’n va inevitablement, que contínuament ho canvia
tot: “El passat és passat, em repetia a mi mateix. Però m’estava
enganyant.” (166)
Se l’imposarà el segon. “Una i altra vegada el passat, mala fama,
perquè aquella dita verinosa s’apoderava de mi, fins a convertir-se
en un tema pesat i una malaltia crònica.” (166)
L’obstinació del de Labartza és diferent del dolor natural pel
passat perdut. Contínuament es castiga furgant-se en les ferides del
passat. El gat ens ajudarà ara a endinsar-nos en la característica
principal d’Ihartzegarai (en una de les claus de tota l’obra de
Txillardegi): quan tenia prop de dotze anys (ara en té cinquanta)
sovint anava al caseriu Goia amb la seva germana Ixaskun, a jugar
amb els nois i noies de la casa. Una vegada, van obligar un gatet
negre a estar-se a l’altre cantó d’una finestra. El vidre li impedia
entrar. El van estar emprenyant, fins que va caure. Encara que van
2 En l’original hi diu antigutarra, gentilici del barri donostiarra d’on és
Txillardegi. (N. del t.)
462
intentar revifar l’escalfor en aquell cos, era mort per sempre més.
Quins laments i sanglots els dels joves! Van enterrar el gat i li van
posar una creu. En aquell moment, Antton creia, més o menys, en la
immortalitat de l’ésser humà, però no pas en la dels gats: escàs consol
per aquesta banda, doncs. Ni la mort de les seves àvies l’havien
turmentat tant. Es renyarà i es farà retrets a si mateix sense parar.
L’assenyada Ixaskun tractarà de consolar el seu germà: que no han
tingut mala intenció, que de mica en mica ho oblidaria. I Antton, tot
d’una: “Però si justament no ho vull oblidar! Pobre gatet! I he estat
plorant molt de temps, moltíssim. No he ni sopat.” (143)
Han passat trenta-vuit anys. Els darrers disset Antton
Ihartzegarai els ha passat a les presons espanyoles. Mentre hi era se
li han mort els pares. La mare, a més, quan Antton havia d’estar per
llei fora de la presó. Tampoc no el van deixar anar al funeral. Tot
això, és clar, no l’ajudarà a mantenir l’equilibri. El fet és que
prepararà un viatge contracronològic per quan surti de les presons,
una visita als llocs decisius del passat, d’enrere cap endavant.
Precisament, un dels llocs sagrats serà allà on van enterrar el gatet.
S’estarà força estona de genolls, sense resar res i en silenci al lloc on
hi va haver la creu.
3. El tsunami contra l’ex-pres
Quatre mesos després que el van treure de la presó de Valcorneja el
dia 14 de setembre, Antton comença a emmalaltir.
El dos somnis que Txillardegi ens explica són, d’una banda,
l’expressió, el símptoma, d’un procés de malaltia, i de l’altra,
acceleradors que l’empenyen cap a la malaltia. Tots dos són malsons,
de tots dos es despertarà cridant Ihartzegarai i Ixaskun és qui el
consolarà. Txillardegi ens endinsa en els dos somnis no tan sols sense
previ avís sinó amb la intenció de fer creure al lector que Antton es
troba en la realitat, no pas en somnis.
En tots dos somnis la mort amenaçarà Antton, en el primer la
natura i en el segon la cultura, és a dir, la policia.
També Putzu havia estat atacat per la natura en somnis. Quan
era a Lizarra, se li va aparèixer aterridor el cim d’Urbasa. “Sobre
la vall de l’Urederra, com un enorme monstre geperut, com si estigués
a punt d’estimbar-se des d’aquell cim, va prendre una forma
amenaçadora. I jo almenys ho vaig veure dues o tres vegades en
somnis, cobrant vida aparentment i estimbant-se salvatgement
damunt meu.” (205)
Aquest primer somni d’Ihartzegarai s’ajuntarà amb el viscut per
l’Antton les primeres setmanes, sobretot els cops durs: el 22
463
d’octubre, l’ofegament del noi d’Ea de 14 anys, el funeral, el mar
despietat: la mort el ronda de prop.
Més tard, el dia decisiu pel que fa al somni, l’11 de novembre:
primer, Antton es recorda que en l’adolescència anava amb els amics
a dalt de l’aterridora palissada negra d’Izarte a atrapar grills,
sargantanes, escurçons i llangardaixos verds, posant la vida
imprudentment en perill; més tard, veurà que els ocells fan una ve
baixa immensa al cel i, com si percebés algun fet greu, es quedarà
mut, alerta i pensatiu; finalment, es quedarà mirant a l’est, als fars
de la costa, Igeldo, Iger, Miarritze.
El primer somni agafarà en la seva totalitat els fets d’aquell 11
de novembre, però l’endemà, el 12, Ixaskun li explicarà que l’avió
que havien agafat per venir de Valcorneja ha tingut un accident, i
Antton se sentirà molt pitjor que quan estava dins de la presó, “feble,
vulnerable, fràgil. Com resultaven fràgils a les nostres mans aquells
escurçons que, morts de por, atrapàvem a Selakua quan érem
adolescents”. (137)
El 17 de desembre reviurà l’Antton la tragèdia del gat.
Per Nadal, finalment, recordarà la mort de la mare, ocorreguda
deu mesos abans, quan Antton era a la presó.
El 18 de gener se li condensarà tot això en el primer somni,
aquest:
“Un vespre, a l’altre cantó de Labartza, em vaig quedar mirant
el mar, al mig de l’aterridora palissada, sense poder-me moure. Anava
capficat darrere un preciós llangardaix verd, i quan me’n vaig adonar
em vaig espantar molt. Uns quaranta metres a munt fins al prat de
dalt i la punta del penya-segat; i quaranta més avall, en vertical, fins
a les roques de la costa. Immers en les meves cabòries, em vaig
oblidar del llangardaix. Tenia contra l’esquena una llarga paret
verdosa per fer pissarra. I al davant, en canvi, el mar extens. El
sortint en què vaig reposar els peus sobre un escàs bri d’herba, que
amb prou feines m’oferia la possibilitat de mantenir-m’hi dret, no
feia més de dos pams. Aguantant la respiració com podia, i fent servir
petits descansos de tant en tant, vaig girar-me, i vaig estendre el braç
dret. Vaig tocar la palissada de pedra amb el palmell. Estava molt
freda; i, perquè no se’m glacés la mà, la’n vaig haver de treure de
seguida. I de nou en equilibri inestable, em vaig quedar sense poder
agafar-me enlloc. Com a clara amenaça, em venia l’imponent bram
del mar des de la palissada. No entenia res de res. Em semblava una
autèntica bogeria haver baixat fins aquell perillós sortint. Des que
érem petits sabíem que quan pujàvem a Labargan a buscar
sargantanes i llangardaixos, s’hi havia d’anar amb molt de compte
464
per les vores de Labarburu i d’Izarte. Si queia d’allà dalt, només
podia caure a les roques. Aleshores, què és el que em va empènyer a
anar-hi? Quiet i descalç sobre aquell sortint al mig de la palissada
vertical d’Izarte, el món se’m dividia en dos: davant, tenia el mar; i
darrere, l’aterridora freda paret de pedra verdosa. Va començar a
fosquejar; i el far de Labargan, encès, va començar a llançar
solitàries ràfegues de llum des de dalt fins al Cantàbric. Jo, ni amunt
ni avall. Sense poder fer res de res. Què podia fer? Han passat un
munt de gavines per davant meu, grallant; i han baixat girant cap
a les roques sota la palissada. –Si em pogués convertir en gavina!
–em dic. Davant meu havien començat a encendre’s els fars, un a un,
i fins a Capbreton: Igeldo, Iger, Miarritze… Algun altre més,
pampallugant, més a prop i més cap a la dreta. Sento uns calfreds
terribles. Què puc fer? Què? Què podria fer en aquesta situació? Fins
quan podré aguantar? “Déu meu! –em deia a mi mateix. En aquesta
aterridora palissada no hi ha clots, ni agafalls, cap racó ni tampoc
cap escletxa! Aleshores sorgeix un nou bram des de la llunyania del
mar. I veig al davant una enorme onada que comença a esclatar, un
tsunami gegant, ofegat en inacabables trons. Un terratrèmol submarí
arribant a Labargan en tota la seva immensitat. La filera de fars que
havia vist abans queden destruïts pas de l’onada gegant. Pensant
que intentar baixar seria una bogeria, vaig amunt. És a dir, aixeco
la cama dreta i la poso a la paret. Per pujar. Sento una fredor
dolorosa a la mà, i als dits dels peus, en canvi, picor. Giro el cap, i
torno a veure la costa. Aquell mailström nòrdic que no hauria
imaginat mai estava cada cop més a prop, i més alt, i més gegant.
–Déu meuuu!… Déu meuuu!!… Déu meuuu!!! –crido tres vegades,
com més va més fort.” (149-151)
4. Sant Pancraç còmic
“L’endemà me’n va passar una altra de curiosa, i em va deixar més
preocupat encara. Mentre anava des del passeig Ondarrondo cap a
Labargane, se m’acosta un home que vorejava la cinquantena. “Un
de la meva edat”, podria dir. Però què dic “un de la meva edat”?
Hauria de dir que se’m va acostar un sòsia: un home que s’assemblava completament a mi, el meu bessó (si el tingués). És més: el
mateix que veig davant meu quan em miro al mirall. M’espanto molt:
“Ell és jo… o jo sóc ell.” I en passar pel meu costat, em saluda amb
un to ferm: –Antonio Diarsegay! Era la veu de l’escarceller Enrique.
I la pronunciació equivocada del cognom també l’era, la seva.
–Presente!! –responc com ho faria un autòmat. Igual que fèiem en
els recomptes de Valcorneja. I ell continua cap a Atxeta. Crec. Perquè
465
no vaig voler ni mirar enrere per si de cas. Quina por! Tiro cap a la
dreta baixant el suau pendent. El terra estava relliscós a trossos. I
de cop i volta rellisco; però no he caigut. He entrat a l’església de
Sant Pancraç. Amb quina idea? Per què? No ho sé. Estava buida i
freda. I la imatge del jove màrtir, en lloc de semblar-me tràgica, la
trobo còmica. A la dreta de l’altar, una llum menuda resplendeix.
Obro la porta del campanar i pujo les escales llargues i estretes
esbufegant. Entren en l’església un tropell de soldats espanyols
vestits de militar. Mentre agitaven una estanquera gegant, comencen
a cridar dins de l’església. I comença el soroll de trets: cinc, deu,
centenars… “¿Dónde ehtá, Antonio, asesino?” L’eco es repeteix
esfereïdorament a la nau. “Asesino… sesino… sino.” Una mica més
tard, una altra vegada amb la veu forta del cruel borratxo Enrique,
augmenten les preguntes i les amenaces: “¿Dónde ehtá? ¡Entrégate,
Antonio! ¡Si no lo hase, será peor!” Continuo fins a dalt del
campanar. Llavors es fa un silenci dens. En aquell moment jo em
sentia els meus batecs. El rellotge dóna l’hora al meu costat tan fort
que em fa un mal intens a les orelles. –Les cinc! –em dic. I es
repeteixen les mateixes amenaces. “¡Antonio!… ¡Asesino!… ¡No
saldráh vivo!… ¡Entrégate!” Sento acostar-se cap a mi des de
l’interior del campanar el soroll de les pesades botes de claus. –No!!!
–dic cridant, gairebé destrossant-me el coll…” (170-172)
5. No pas com de dia
El segon malson farà emmalaltir Antton, amb febre i calfreds. El dia
anterior va oblidar el camí cap a casa quan estava d’excursió pels
llocs de sempre. Accepta fer cas de la seva germana i posar-se en
mans d’un neuròleg.
a) En el somni apareix l’escarceller de la primera pàgina, l’odiós
Enrique de Valcorneja, que li passa pel costat a Antton. Però què
veu aquest? A si mateix! “Un home que s’assemblava completament
a mi, el meu bessó (si el tingués). És més: el mateix que veig davant
meu quan em miro al mirall. M’espanto molt: “Ell és jo… o jo sóc
ell.” (170) Què vol dir exactament que Antton i el seu escarceller
espanyol siguin iguals? Què li vol comunicar el somni a Antton, o
Txillardegi al lector? El fet d’identificar-se de cap a peus al llarg de
la novel·la amb l’escarceller Enrique, el personatge més fastigós des
de la primera pàgina, què ensenya a Antton? Potser alguna veritat
oculta? Un perill? Que els adversaris i els enemics, al cap i a la fi,
són iguals, un descobriment que sembla que provingui de l’est però
que reviu sempre i arreu? O, més concretament, que a aquells que
466
en un principi podien ser diferents la pròpia enemistat els porta a
comportar-se igual i, per tant, a ser semblants?
b) Després, en passar l’un al costat de l’altre, Antton entra a
l’església de Sant Pancraç i la imatge del màrtir, en lloc de tràgica,
li sembla còmica. Aquí també hi ha un altre enigma, lligat a la
semblança entre Antton i Enrique, relacionada amb la visió del món
i al mateix problema: de fet, Antton al llarg de la novel·la veu els
membres d’ETA i els gudaris (soldats bascos) com a màrtirs que
donen la sang per la pàtria, d’una manera tragicoheroica. Per això
diu en el somni “la imatge del jove màrtir, en lloc de semblar-me
tràgica, la trobo còmica…” (171)
Què li vol dir ara el somni a Antton, i Txillardegi al lector? Sigui
el que sigui que significa, finalment, uns militars espanyols, amb
Enrique al capdavant, entraran a l’església i tractaran de matar
Antton. Antton s’amagarà al campanar. Però el militars ja van
escales amunt del campanar. En aquest instant es despertarà Antton,
tan agitat com espantat.
c) Aquest somni farà trontollar la visió conscient d’avui dia
d’Antton sobre el conflicte i la lluita armada, fins i tot la invertirà:
d’una banda, encara que el gudari i l’escarceller no siguin iguals en
si mateixos, segurament la degeneració de les seves accions els iguala
(Ortega Lara); d’altra banda, el jove màrtir que se sacrifica a si
mateix esdevé còmic.
Que el membre d’ETA i l’escarceller siguin un, que la presó sigui
ETA com ETA és presó, és a dir, el que diu el somni, no concorda
amb el punt de vista conscient d’Antton, en què els escarcellers són
dolents i els membres d’ETA, bons; així mateix, el màrtir còmic no
coincideix amb la imatge del gudari heroic.
Aquest segon malson és important perquè enriqueix la polifonia
de Labartzari agur: com sempre, els diferents personatges tenen
diferents punts de vista, però d’una altra banda el mateix Antton
Ihartzegarai, a part de canviar al llarg de la novel·la, tindrà punts
de vista oposats quan està despert i en els somnis.
Comprovar que té al costat el militars espanyols que el volen
matar serà per a Antton tan aterridor i desconcertant com
l’esquerdament nocturn de la posició que ha defensat tota la seva
vida.
Així, la possible duplicitat de Txillardegi abans esmentada, això
és, una que s’endevina a través dels escrits coherents al diaris Berria
i Gara contra la lluita armada, i l’altra, dins de la literatura de
Labartzari agur, sempre més intimista, que defensaria la lluita
armada a través d’Antton Ihartzegarai, se’ns apareixerà
transformada en el mateix interior d’Ihartzegarai: al mateix Antton
467
que de dia subratllaria la necessitat de la lluita armada, el somni li
farà veure la complementarietat dels enemics i la comicitat del
martiri. De nit i en somnis Antton trairà l’Antton de dia, i viceversa.
Quin Antton deu ser el de debò?
Està clar que el punt de vista de dia d’Ihartzegarai es considera
en general tan anacrònic com perjudicial i que està més estès i és
més conegut a Euskal Herria el que representa aquest segon somni;
gairebé tots els mitjans hi ajuden i s’està imposant a l’hora d’explicar
la pel·lícula de la història i dels esdeveniments.
6. Adéu
Per tant, cada vegada està més sol i més malament Ihartzegarai a
Labartza, i prendrà una decisió valenta: aïllar-se a la muntanya, a
Zingiregi, amb el Baltza, el seu nou cadell. Una decisió correcta i
admirable de debò. També s’hi endurà els Pensaments, de Marc
Aureli: “Faré una confessió: que l’emperador filòsof Marc Aureli s’ha
convertit en el meu assessor secret.” (221)
Semblava una decisió de Zaratustra, però va amb els estoics. No
es portarà a la solitud de la muntanya, com Zaratustra, l’animal més
altiu sota el sol –l’àliga–, i l’animal més mesquí sota el sol –la serp–,
sinó un gosset, l’animal més lleial sota el sol.
Però no ha escollit Marc Aureli perquè hi estigui d’acord, sinó
ben al contrari: la veritat és que Antton Ihartzegarai, d’ençà que el
van treure de la presó, ha fet amb exactitud justament el contrari
del que reivindica Marc Aureli. D’una banda, l’estoic va aconsellar
deixar de preocupar-se pel passat i pel futur i dedicar-se a viure el
present de la manera més plena possible. D’altra banda, Marc Aureli
ens aconsella prendre part en la vida social, al cantó oposat del fàstic
que li té, Ihartzegarai, a la política.
Finalment, i per acabar, és cert, com diu Xabier Mendiguren, que
Labartzari agur és una mena de summa de les sis novel·les anteriors
de Txillardegi: hi tenim l’estany i l’enamorament de Leturia; la
igualment impossible d’entendre tossudesa de Peru: que ressuscita
el que ha perdut en l’inevitable passat i para el temps, també els
deliris de Peru i les borratxeres; i el sentiment general de culpa
d’Elsa i les relacions agredolces amb el gat Mimu; i els penya-segats
d’Haizeaz bestaldetik, el mar, Soustons, la compassió profunda
envers els animals; l’odi i la lluita d’Exkixu i de Peru… Sí, Labartzari
agur reuneix totes aquestes coses.
Però al mateix temps el seu final obert el converteix en el llibre
més jove de Txillardegi. Ihartzegarai és l’únic de tots el seus
personatges al qual perdonarà la vida el donostiarra.
468
I al final Ihartzegarai té l’oportunitat d’oblidar-se de les
prediccions i promeses espantoses que fa al gosset Baltza (“el nostre
poble desesperançat de polítics pseudo-savis s’aixecarà sobtadament.
No ho veurem això ni tu ni jo. Per desgràcia! I si tenim l’oportunitat
de veure-ho, anirem a la guerra” (225)) i de tenir una base quàdruple
per començar una vida feliç a Zingiregi: l’amor de la seva germana
Ixaskun, la companyia del cadell, els Pensaments de Marc Aureli i
una Parabellum de nou mil·límetres, l’animal més humà sota els sol,
per si de cas, qui ho sap, mireu si no Igor Angulo.
469
470
Leire Bilbao
El tabú
afectiu
(Ondarroa, 1978). Llicenciada en Dret
Econòmic a la Universitat de Deustua.
Relacionada des de jove amb el món de
la improvisació de versos; ha deixat la
competició, les demostracions i la
versificació escrita i ara es dedica a
moderar les sessions d’improvisació de
versos i a establir-hi els temes.
Ha col·laborat en diversos mitjans de
comunicació, com ara Euskadi Irratia i
Deia, i darrerament fa de columnista a
Berria.
A més, ha escrit en diverses revistes:
Karmel, Bolo Bolo, Linterna gorria...
També ha rebut diversos premis en
concursos de versificació i literatura, i
té publicats altres treballs en diversos
llocs més.
Ha publicat el poemari Ezkatak
(Susa, 2006), i en l’àmbit de la literatura
infantil, Amonak nobioa du, eta zer?
(Elkar, 2006). Juntament amb altres
escriptors, ha pres part en el llibre
Hitzak batzen gaitu, que publicarà
l’editorial Elea.
471
472
El tabú afectiu.
Pors i preguntes?
Leire Bilbao
La feina de l’escriptor és una feina de recerca, una recerca amb les
paraules o en les paraules, més enllà dels ulls o a dins dels ulls. Sigui
el que sigui el que va a buscar, el mateix procés de recerca, de
descobriment, sovint és més gran que el plaer que rep de trobar. El
tabú és el tema del Galeusca d’enguany, i el tabú afectiu, el que ens
ha tocat. Els tabús i els afectes, tant l’un com l’altre, generalment estan
mig amagats. No hem vingut aquí a trobar, descobrir o posar de
manifest res… perquè si ho féssim, potser el tabú deixaria de ser tabú.
El tabú
La paraula tabú sembla que ve de la Polinèsia. En una llengua d’allà,
ta vol dir ‘tocar’, i pu vol dir ‘que no’. Per tant, ‘que no es toca’. El
tabú és sagrat, prohibit… intocable.
Parlarem del tabú, del que no s’ha de tocar o dir. Així doncs,
¿coneixem els nostres tabús, no hi estem massa dominats… perquè
revelar-ne les intencions? El tabú, si realment és tabú, està massa
interioritzat per posar-lo al descobert. Per tant, ¿no devem estar
limitats inconscientment a parlar, més que sobre el mateix tabú,
sobre el seu entorn? Ens adonem d’això? Ens adonem també que els
acceptem?
Els afectes
Com podem definir els afectes? No ho farem pas nosaltres en dues
paraules, quan d’altres hi ha dedicat obres senceres.
Podríem dir que estan en algun lloc on no es poden tocar. Això
sí. Per tant són ta-bú. Perquè els sentiments són intocables i a més
ens toquen sense tocar. Els tabús afectius són dues vegades tabú.
El plaer, l’odi, l’enveja, el sexe, la felicitat o el dolor. El Marquès
473
de Sade va treure el plaer del sofriment humà. No arribarem pas tan
lluny. Diria que per por. Perquè la por és el nostre tabú de tabús, el
que hi ha al dessota de tots els tabús.
La literatura universal
En la literatura universal hi ha obres memorables construïdes
damunt dels tabús: per exemple, Lolita, de Nabokov. En què s’explica
la complicada relació entre una noia (12 anys) i el seu “tutor”, i que
ha creat un terme que s’utilitza en la societat per designar un model
de noia: les Lolites.
És difícil d’entendre per què, en la societat d’avui, les Lolites són
culpables i la víctima, l’home que a la novel·la té la noia “segrestada”
durant dos anys (i que és l’amant de la seva mare). Per què s’atribueix
la culpa al que encén els seus desitjos? És potser una manera
d’amagar els tabús?
Homo Faber, de Max Frisch, és un altre exemple aclaridor, que
indaga més enllà de Lolita. El senyor Faber, durant un viatge que
comença tot sol coneix una noia que és més jove que ell i superats
els tabús del principi, se n’enamora. Acaben compartint plegats el
viatge i el llit. Per desgràcia, abans d’arribar a la destinació la noia
mor i per boca de la seva mare sabrà el senyor Faber que aquella
preciosa noia era la seva filla. L’obra de Max Frisch, doncs, és un
embolic construït sobre el tabú afectiu.
També es pot esmentar algun treball d’Elfriede Jelinek. Per
exemple, en la seva obra més coneguda, La pianista, la professora
de piano Erika Kohut, de prop de 40 anys, tindrà unes confuses
relacions sexuals i afectives amb un seu jove alumne. Amb tot,
encara és més confusa, i més interessant, perquè estem parlant del
tabú afectiu, és la relació que té amb la seva mare.
En l’obra Les amants també cal esmentar amb quina ironia
descriu els rols entre homes i dones. O en el treball Els exclosos, la
relació d’amor-odi entre els membres de la colla d’uns amics que
estan en l’adolescència i, és clar, amb els seus pares.
Aquests que hem esmentat no en són sinó uns quants exemples,
exemples que volen ser respostes i a la vegada preguntes; que
cadascú busqui els que els facin més peça.
La literatura basca
Què passa en la literatura basca? Fins a quin punt gosem portar a
la superfície els nostres tabús? Tenim Haur besoetakoa, de Mirande.
A més d’aquest, quants exemples concrets hi podem trobar?
474
A la novel·la Bi anai, de B. Atxaga, hi ha un passatge memorable
quan el germà incapacitat toca els pits a la xicota del seu germà.
Podríem dir que “amb l’aprovació” de la noia, amb tots els tabús
que s’hi posen al descobert.
Hi ha també treballs que porten els tabús, volgudament o no, des
del títol mateix. Per exemple:
Rossetiren obsesioa (Erein, 2001), de Ramon Saizarbitoria, el cas
de l’escriptor que li costa mostrar els seus afectes, no amb les
paraules, però sí amb les seves accions.
Saizarbitoria dedica precisament un passatge a la literatura de
tabús en aquest llibre. L’escriptor, vull dir, el protagonista del llibre,
diu així en un passatge: “Per al que té una mínima aptitud per
escriure, és més fàcil expressar-se per escrit. Perquè estalvia la
necessitat de dir les coses a la cara i sobretot, perquè el que
s’expressa per escrit sempre pot dir que el que està escrit és una
invenció, pura literatura.” “Per això em sembla ?diu literalment?
que, excepcions a banda, els escriptors solen ser covards.”
En Arima enkoinatuak (Elkar, 2006), l’últim treball de X.
Mendiguren, porta fins a l’extrem els personatges i les situacions
oblidant la vergonya que ens fan sentir tant el sentiment com el cos.
Un professor madur que s’ha enamorat d’una alumna, dues dones
que s’expliquen les més boges aventures de joventut, una història
que barreja afers de política i sexe…
…per exemple.
La poesia
Fins ara no hem donat sinó exemples de narrativa. Què passa amb
la poesia?
No estem fent sense adonar-nos un doble joc? Són lícits els tabús
poètics?
En les narracions imaginem personatges literaris, que van més
enllà de l’autor. Ens protegim amb la pell de la tercera persona o
amb una primera persona fictícia, i potser, ens podem valer (quan
ho fem) d’un personatge literari per fer seus els nostres tabús. Però
què passa amb la poesia?
Al poeta se li demana “sinceritat” (i ho dic entre cometes).
Despullar-se. Treure les coses amagades. La presència del jo. Tot i
escriure en tercera persona, sentir la veu del poeta encara que sigui
entre línies. En una paraula, implicació.
Com es pot tocar el que és intocable?
En la poesia i en la narrativa, les maneres de mostrar els tabús, són les mateixes? O no? Podríem dir que, fins i tot en la po-
475
esia basca, encara que sigui de mica en mica, anem trencant els
tabús.
Per exemple, en Azalaren kodea, de Miren Agur Meabe, “plou al
clítoris”, Amaia Lasa “es ficaria al llit amb tots vosaltres”, Anjel
Erro “fa una oda a la cigala”… Sonia Gonzalez, en els seus poemes
amniòtics, diu “m’agrada quan s’acosta al llit amb la cigala ben
dreta…”
…per exemple.
Una de les principals preguntes d’aquest Galeusca podria ser:
podem servir-nos de la literatura per trencar els tabús?
Serveix la literatura per trencar els tabús? Fins a quin punt ens
dominen els nostres tabús?
La major part de tabús tenen a veure amb el sexe i la mort, també
amb aquestes petites morts de les coses de cada dia. Les relacions
sexuals entre familiars o entre minusvàlids, les violències contra les
dones, la masturbació, la impotència sexual (també la impotència
física i psíquica: saber que estem limitats), la regla, la menopausa,
la mort, la depressió, l’estrès, les malalties, les frustracions… com
es posen, però, en el paper?
El tabú i els afectes
No voldríem anar a la recerca d’efecte amb les paraules, si no és a
la recerca d’afecte. El més difícil és escriure sobre les nostres pors
principals, sobre les més íntimes. No és la mateixa por el més gran
tabú? El que amaga tots els altres tabús? Quines són, doncs, les pors
de l’escriptor?
La por
Es podria dir que l’alegria no és moda en la literatura basca. Hi ha
pocs personatges alegres, sense complexos. Algú dirà que és més
difícil escriure sobre la felicitat. Algú altre dirà que no es pot escriure
sobre la felicitat. També escriure sobre l’amor ens fa vergonya
(l’enamorament és més recurrent en la literatura). És per això que
hi ha un buit de novel·la rosa en la literatura basca? No entrarem en
aigües profundes.
Com va, però, al carrer? A la pregunta respondrem bé, molt bé.
Volem anar fugint dels problemes. En la literatura, al contrari. La
majoria de personatges literaris són tristos, plens de teranyines
interiors… plens de tabús.
La literatura, tot i pensar que ens pot servir per portar al paper
els tabús existents en la societat, paradoxa! Tant en la societat com
476
en el món literari està prohibit parlar de les febleses, de les debilitats
de cadascú. La por de conèixer les limitacions de cadascú. Un altre
cop el tabú, el més tabú dels tabús. El tabú subjacent a tots els
tabús: la por.
En la literatura basca els personatges no embruten els llibres, els
homes gairebé mai no es masturben, les dones no cal dir-ho, molt
rarament es despullen, no van gaire al vàter… les dones no tenen la
regla, tampoc es depilen… no hi ha fel·lacions, cunnilingus… hi ha
poques escenes eròtiques.
Com en la societat, els minusvàlids no tenen vida o impulsos
sexuals, els més grans d’una edat tampoc… Els personatges literaris
no tenen hipoteques, deutes amb Hisenda, s’emborratxen o es
droguen poc, excepte prenent medicaments…
Sembla que la societat literària que hem creat és una societat
modèlica. La que voldrien molts mandataris.
Els límits
Sembla que el somni de tot escriptor és trencar els límits. Els límits
físics (per a això tenim Galeusca), els límits de la llengua i els límits
interiors. (Els tabús polítics, estètics o afectius.) Sabem prou bé que
estem limitats. Coneixem els límits exteriors, sabem, per tant, què
és el que hem de trencar; ¿però els interiors? La literatura ens ofereix
vides paral·leles a part de la rutina de cada dia. Creem ciutats
imaginàries, amb tot, sembla que els tabús de la societat en què
vivim els hem exportat als nostres països literaris o països de paper.
¿No ens en podem alliberar ni en aquest món de paper que hem
construït nosaltres mateixos? No descobrirem res si diem que el pres
i el funcionari de la presó són la mateixa persona. La mateixa
persona el penjat i el botxí. Una sola persona: el mateix escriptor.
477
478
Anjel Erro
El tabú
estètic
(Burlata, 1978). És llicenciat en Dret
i Filologia Basca. Premiat en tres
concursos organitzats per
l’Ajuntament de Pamplona per a
autors novells.
El primer llibre, titulat Eta
Harkadian ni, l’hi va publicar Elkar
el 2002. Guanya la tercera beca de
literatura Joseba Jaka. El 2005 treu
el segon llibre de poesia, amb
Alberdaina: Gorputzeko humoreak.
S’ha mogut al voltant dels grups
Volgako Batelariak (Barquers del
Volga) i Bihotz Bakartien Kluba (El
Club dels Cors Solitaris), entre
d’altres.
479
480
El tabú estètic
en la literatura
basca
Anjel Erro
És difícil escriure sobre els tabús, a més, si no fos així, no serien tan
tabú. Els tabús arrelen amb el temps, i una prohibició ?perquè això
és un tabú? que tenia sentit, significat i utilitat en una època
determinada per a una societat concreta, a partir d’un moment es
converteix en una molèstia capriciosa, màgica i en la major part de
casos invisible. Una societat no coneix els seus tabús; a força de no
esmentar-los han perdut també l’essència. Però podem estar tranquils, perquè el pròxim sempre està mirant, disposat a ajudar-nos.
Aquest agent exterior ens dirà, boig d’alegria, el que nosaltres no
volem veure. Ens ho poden dir els de fora, o els escassos savis.
(En les societats bilingües, com en les nostres, en què sempre
tenim la possibilitat de fer un salt d’una llengua a l’altra, d’estar a
la vegada a fora i a dins, potser també sense savis ens podríem
adonar dels nostres propis tabús. Si no fos així no m’atreviria jo a
parlar sobre un tema com aquest.) Jo crec que no hi ha tabús estètics,
o, hauria de dir, crec que els tabús estètics no són estètics. Pensaré
en veu alta. Sens dubte, hi ha formes per fer literatura que un
escriptor no toca. Potser podríem parlar del tabú estètic, però siguem
generosos amb la idea de l’autonomia personal de cada autor i
diguem que escriu com escriu per decisió pròpia. Però tot un grup,
una generació, potser una llengua escriu com escriu per decisió
pròpia, o és que aquí sí que tenen tabús estètics? He dit que no hi ha
tabús estètics. Pontificaré en veu alta. Jo crec que els tabús estètics
són ètics. Crec, generalitzant encara més, que els tabús no poden ser
sinó ètics. A ningú se li acudiria que els que (suposem que) eviten la
paraula mort ho fan així per la cacofonia d’aquesta paraula o per la
481
bellesa de les expressions que s’utilitzen per substituir-la (tot i les
metàfores realment belles que s’han utilitzat per no esmentar-la
directament; tinc obert davant meu el diccionari de locucions
basques de Koldo Izagirre: azkeneko hatsa eman, bizia funditu,
hurrengo kukua ez entzun, Jordango ura iragan1), sinó perquè la
seva moral, la seva manera d’entendre el món els porta a no acceptar
el concepte de la mort. Tinc la sensació que ens estem aproximant a
la terra perillosa del binomi fons/forma. Per alguns, aquests dos
conceptes són l’anvers i el revers de la mateixa moneda, units
indestriablement (jo no explicaré encara la meva opinió), el que en
diré d’ara endavant no té ni interès ni sentit.
Els escriptors ha estat separats en dos grups des de fa molt de
temps (ben bé tot ha estat separat en dos grups, però especialment
els escriptors): tenint en compte a què donen importància i utilitzant
la terminologia d’Horaci, podem distingir els que prioritzen el
contingut o res i els que prioritzen la forma o verba. Seguint aquesta
línia, els primers busquen docere (ensenyar), els segons delectare
(delectar).El millor seria una combinació equilibrada d’aquests
elements (que típic en Horaci!), l’anomenat aurea mediocritas, però
ja se sap que aquest camí és molt i molt estret i tots caiem o a un
cantó o a l’altre. De tal manera que com més preocupats estem per
la forma, més negligents som amb el contingut.“Si parla massa de
si mateix, senyal que en realitat no té res per dir” és una cosa que
sovint es diu i potser ara algú està pensant en mi, perquè encara no
he arribat a l’ou de la qüestió.
El segon intent
És difícil saber per què el trien a un per parlar dels tabús estètics.
Aleshores un s’adona que ha escrit dos llibres de poesia, i això pot
fer pensar a molta gent innocent que un és poeta. I llavors un es
recorda de les crítiques que s’han fet al llibre, i que en alguna
d’aquestes apareixia la paraula esteticisme, i que els companys van
provar de consolar per aquest insult que diuen que cal prendre com
a insult, perquè, no sé en un altre lloc, però al país d’un ser esteta (i
suposem que un és d’aquests) no està gaire ben vist. Diu que és el
camí que han pres els que no volen comprometre’s i agafar les coses
per les banyes. Pura simplificació, sí, però d’altra banda, per què és
tan insultant ser esteta?
1 Fer el darrer sospir, perdre la vida, exhalar l’ànima, passar a millor vida,
podrien ser expressions equivalents. (N. del t.)
482
Al país d’un, com diu un professor famós, la poesia ha pres dos
camins principalment: el simbolisme i l’avantguarda. Un no estima
gaire aquests dos camins, se li fan massa foscos, i a ell li agrada la
poesia clara. L’estil postsimbolista ultralíric té com a objectiu
principal expressar el món interior del poeta, i (com que el país d’un
és molt curiós) l’estil postavantguardista, la identitat nacional, la
proclamació de la utopia i la posició crítica respecte del món donat.
Un mateix està sorprès. Crec que ell també té el seu món interior, i
una posició crítica amb el món. Però ha inclòs citacions clàssiques
i endecasíl·labs rimats en els seus poemes, dues vegades si més no.
Un mateix ha de ser beneit.
El tercer intent
Fa de mal dir quins són els tabús estètics en la literatura basca. Amb
tot, jo diria que no hi ha tabús estètics. Sens dubte, hi ha diverses
formes literàries, diverses estètiques, que no es conreen especialment,
però això, sinó és purament a causa de la moda, és per altres causes
que els imposen.
Malgrat tot, intentaré posar en una llista algun dels que es
podrien considerar estètics.
• Mètrica o/i rima. Aquests recursos no s’estimen / coneixen entre
nosaltres. Els utilitza la literatura oral. La literatura escrita no els
utilitza sinó quan beu de la literatura oral, i d’una manera molt
mimètica. En canvi, les formes mètriques que vénen de la tradició
literària (sonets, dècimes…) gairebé no es cultiven (vegeu Nola bereiz
hendekasilabo bat, en premsa). No passa el mateix en la música, els
músics d’avui (György Ligeti, per exemple) no deixen d’utilitzar formes
antigues (un rèquiem).
• Integrar la parla normal en el discurs literari. La tendència
literària sol recollir, a grans trets, un idiolecte fins a completar-lo. Això
és el que ha estat passant en les situacions de diglòssia. Cal cuidar la
llengua, i la llengua del carrer, la parla normal, els barbarismes, la
llengua de veritat, en lloc de convertir-los en enriquidors de la llengua
literària són un perill, cal evitar-los. (He vist el petit esforç d’Unai
Elorriaga, per exemple, per trencar amb això.)
• Lligat amb el punt anterior, també s’hauria de tenir en compte
la tria dialectal.
• No posar referències massa cultes (metaliteratura, erudició…)
d’una banda (vegeu “Nola ez iruditu eruditu”, Mugalari, 1-7-2006)
i, de l’altra, referències massa introvertides (massa dialectals, massa
intrahistòriques o massa “basques”).Per exemple, treure tot el que
pot molestar el lector d’avui.
483
• Pel que fa als gèneres, falten en la narrativa les memòries,
dietaris i en general els gèneres de no-ficció, i també en la mateixa
ficció actituds massa realistes no són les que han aparegut més. És
la ficció una via d’evasió? Per evitar el testimoni directe de l’escriptor?
• A la poesia.
El quart intent
Diu que en la literatura basca hi ha molts tabús. Algunes coses no
es poden esmentar, ja sabeu quines (no les puc esmentar), per això
mateix se sol parar atenció a la manera com dius això que no es diu.
El cinquè intent
Abans de començar, voldria regraciar els que m’han ofert la
possibilitat de ser aquí i de parlar sobre aquest tema que per mi és
tan interessant. Però també he de confessar que els haig de donar
un disgust, perquè jo no em sento qui per dir res de fonamental sobre
els tabús estètics. No tinc gens clar quins són aquests tals tabús
estètics en la literatura basca. Sí que sospito que els tabús estètics
no són realment estètics, sinó ètics.
I això voldria dir que si algú no pren en consideració una estètica
d’aquesta mena, és senyal que no està d’acord amb els pressupòsits
ètics que atribueix, de manera conscient o inconscient, a aquesta
estètica. Per això mateix la discussió sobre els tabús estètics sempre
estarà impregnada o, dit d’una altra manera, condicionada, per la
ideologia. Com a conseqüència jo prefereixo no entrar gaire en
matèria. Amb tot, sí que voldria entrar en una altra cosa. Hem
d’evitar tant com sigui possible la cega tendència a unir una estètica
(utilitzar uns recursos formals i, evidentment, per naturalesa neutres,
per fer art) amb una ètica determinada. Sobretot els que hem adoptat
el quefer de la literatura i, en conseqüència, una mena d’exercici
escrit de l’enteniment, tenim l’obligació de capgirar aquests
prejudicis i, per descomptat, altres d’altra mena. Jo m’estimo molt
el músic José Afonso, el símbol de la passió de la llibertat sota la
dictadura, intèrpret de la famosa Grândola, vila morena. Jo no sé
pas com es prendrien el seu disc de 1976 (no em recordo ara del títol,
i no el tinc a l’abast), on cançons com Os fantoches de Kissinger i
Como se faz um canalha estan donades en un ritme de bossa-nova
totalment bailable i juganer. No ho sé, però podria pensar que n’hi
ha que no es prendran bé tractar les coses serioses d’una manera no
seriosa. D’altra banda perquè les coses serioses es dessacralitzen de
seguida.
484
En aquest sentit, potser, ha escrit Adam Zagajewski l’assaig En
defensa del fervor, en què diu que cal cuidar el to, perquè en la
societat d’avui no tracten els temes cultes en el to culte que
necessiten, sinó amb una ironia omnidevastadora. Jo no sé pas què
s’ha de contestar a això. En la meva opinió, potser, l’únic tabú estètic
que mereixeria esmentar-se i treure’s ?no sé si arreu del món o en la
Polònia de Zagajewski, però almenys sí a Euskal Herria?, seria
aquest mateix: escriure en un to més senzill de coses (suposadament)
serioses, crear aquest contrast enriquidor. Ja ens arribarà el moment
per criticar-ho, de sortir a favor del fervor, precisament quan no
s’atreveixi ningú a atacar el to inspirat a còpia de generalitzar el
contrari.
485
486
Josu Iraeta
Contes
contra-tabú
(Sant Sebastià, 1942). Va fer estudis
d’Enginyeria, però des de ben jove
està relacionat professionalment
amb la producció audiovisual. Ha
escrit guions de cinema, i ha fet
diverses pel·lícules com a productor
i director de guionista: entre d’altres,
Trintxerpe (2001), Galeusca (2002),
i Chile y los vascos (2003). Tots han
estat publicats per l’editorial
Ikasjaia.
També ha escrit articles de
premsa, sobretot d’anàlisi política
(Egin, Egunkaria, Gara, Berria,
Punto y Hora…).
Actualment viu a Etxalar.
487
488
Pescant
anguiles
Josu Iraeta
Era negra nit, i en aquell paratge on vol devorar l’Atlàntic el
meravellós riu que és el gran Miño, el fort vent de l’hivern tallava
l’aigua de l’aspre mar. Al lluny, a la punta del moll, es podien veure
ombres dansant a la llum del solitari far. Feien un passeig curt,
vinclaven la llarga canya, en ficaven a l’aigua l’extrem com una
cullera. Era un salabre i estaven pescant anguiles.
Tots dos anaven vestits iguals, és a dir, d’uniforme. Un tabard
blau marí, amb un coll que els protegia les orelles. Eren mariners,
joves del servei militar obligatori, en una patrullera. I aquesta, entre
la boira d’aquella nit, no era més que una tènue llum vermella.
L’un gras i petit. Tot i haver nascut a Bueu, tothom li deia Farturas, perquè tenia el costum de menjar tant com podia. L’altre, llarg
i prim. Com que havia arribat de terres basques li havien posat de
malnom Txo, perquè era un problema pronunciar el seu nom.
Feia fred aquella nit, molta fred. Tanta que Farturas va deixar el
seu salabre a terra i movia els braços com les aspes d’un molí i es
pegava una vegada i una altra per escalfar-se. L’altre mariner li
pregava que continués amb la pesca.
- Aguanta, Farturas, que ens queden dues hores, pels volts de les
sis hem de ser al vaixell.
Farturas estava en aquell moment empipat perquè no podia fer
un cigarret. Si se’l fumava, podia matar amb el fum les anguiles que
havien pescat. I el preu de les anguiles mortes baixaria a la meitat
al mercat.
Amb tot, Farturas va explicar el que volia fer:
- Txo, hoxe non lle imos vender a angula ós vascos, iremos onde
a Cachelos1.
1 Txo, avui no anirem a vendre l’anguila als bascos, anirem a ca la Cachelos.
(Notes del t.)
489
Txo li va contestar de seguida:
- Això queda lluny. Si ens quedéssim aquí i les venguéssim als
bascos, tindríem la possibilitat de pescar fins més tard.
Farturas no estava per bromes. Tots els dubtes els va tallar
empipat:
- Cala boca rapaz, hoxe teño que ollar darriba abaixo á Cachelos
antes de durmir2.
Van continuar pescant i al cap d’una hora, pels volts de les cinc
de la matinada, es van dirigir al graner que tenia la senyora
Cachelos, cada un amb una galleda a la mà plena d’esmunyedisses
anguiles.
El gras Farturas anava al davant, amb la llanterna. Aquella llum
tan tènue com trèmula no ajudava gaire Txo, que anava al darrere,
a trobar els obstacles del camí, i allà anava el pobre, amb tots els
sentits posats, amb por de perdre la preuada càrrega amb una
ensopegada.
Anaven contents. Un cop netes les anguiles podrien arribar als
cinc o sis quilos, i això eren calés. El quilo es pagava a cent pessetes
d’aleshores.
Els mariners es van dirigir per un racó enfangat perquè no els
veiés ningú. Com que era territori militar, estava prohibit pescar-hi.
I de cop i volta tot va canviar. Va aparèixer una falua de vigilància
damunt l’aigua, tripulada pels seus companys, i la llum delatora d’un
potent focus sobre l’un i l’altre… Amb la llanterna atrotinada
apagada, i en silenci, es van haver d’amagar estirant-se en un racó
fastigós del riu.
Farturas estava xop d’un llot negre de cap a peus, però la galleda
que tenia tan fortament agafada no la va deixar anar. Va deixar anar
la tirallonga de renecs de costum, i per acabar, el de sempre:
- A nai co botou, quén será o cabrón3.
Superada la por, van continuar endavant fins arribar a un grup
de cases. Farturas va ser qui va picar en una d’aquelles cases amb
la balda. La resposta va arribar de seguida:
- Está aberta4.
No il·luminava gaire la llum que venia de dins. Però sí prou
perquè imaginessin que era una dona esvelta, de llarga cabellera,
qui venia de l’ombra. Quan es va haver acostat, van trobar una dama,
2 Calla, noi, avui haig de veure de dalt a baix la Cachelos abans de dormir.
3 La mare que el va parir, qui deu ser el cabró.
4 És oberta.
490
amb un somriure viu i que portava un escot generós amb molta
naturalitat.
Aviat es va adonar de la situació lamentable dels mariners i dientlos que la seguissin se’ls va endur darrere seu fins a un paller de la
propietat, perquè es rentessin tant com poguessin, i es poguessin
arreglar.
Mentrestant, la dona va entrar a la casa i va agafar les galledes
per pesar les anguiles. Farturas va aprofitar aquell moment, en què
encara tenia la seva silueta desitjable a la nineta dels ulls, per xiuxiuejar al seu amic a l’orella:
- Non ten bragas, Txo, non ten bragas5.
Havien aplegat cinc quilos. Els els pagaria la pròxima vegada.
Així se solia fer.
Estaven realment contents. Per a aquella època en què el dictador
Franco encara tenia salut, eren molts els cèntims que cobrarien.
La tornada al vaixell va ser feliç, plena d’excitació. Un cop
estirats a la llitera, i faltant una hora per tocar diana, Farturas
encara semblava embruixat. Va dir:
- Txo, a Cachelos é unha muller ¡eh!, é unha muller que me
deixou o mastro quente e duro como o ferro. ¡A virxe! Vou reventar6.
Txo estava empipat. Així no hi havia manera de dormir. O encara
pitjor, podia despertar els que dormien. Però Fartures no callava:
- Txo, sabes ti que é o mellor que ten a pesca da angula, non o
sabes, pois é o marisco da Cachelos, ha, ha, ha…7
El xiulet fred i penetrant que va sonar a la coberta del vaixell va
posar fi a la rialla de Farturas. Era el senyal per donar començament
a les inacabables tasques de cada dia.
Malgrat tot, i a més de la feina de costum i del cansament, aquesta
vegada com a mínim havia passat alguna cosa estimulant. Com es
podia oblidar l’esvelta silueta de l’anguilera…!
5 No du calces, Txo, no du calces.
6 Txo, la Cachelos sí que és una dona! Una dona que m’ha deixat la verga ca-
lenta i dura com el ferro. La mare de Déu! Rebentaré.
7 Txo, saps què és el millor que té la pesca de l’anguila? No ho saps? El ma-
risc de la Cachelos, ha, ha, ha…
491
492
Juan Jose Ispizua
Contes
contra-tabú
Llicenciat en Ciències de la Informació, ha acabat els
cursos de doctorat de Periodisme Modern.
Com a periodista, va ser membre i col·laborador de
les revistes Anaitasuna i Argia, des de 1980. A més, ha
estat responsable i col·laborador de l’oficina de premsa
de la Universitat Basca d’Estiu (UEU), la Coordinadora
per a l’Alfabetització i l’Euskaldunització (AEK) i la
Korrika (el Correllengua de l’euskara), en diverses
edicions.
Periodista dels fulls locals diaris Oiztik Begira de
l’Egin. A les planes de la comarca de Durango i de
Busturia.
Fundador de la revista Hilean Behin; dissenyador
i periodista a Gernika i Bermeo.
Durant uns anys va ser dissenyador i periodista
del butlletí municipal de Bermeo Berrietan Blai.
Després, va ser responsable de l’Oficina
d’Informació Juvenil de Bermeo. D’altra banda,
membre, professor i cap de didàctica d’AEK d’Euskal
Herria, Bilbao i la comarca de Gernika.
Ha traduït per a diversos organismes i empreses.
L’any 2004 va guanyar el Premi Txomin Agirre,
amb la novel·la negra situada a la reserva d’Urdaibai
Harizpeko neskaren afera.
Publicacions, Ibn el kayin, Harrareko poeta
zoratua, Susa. 2005, Harizpeko neskaren afera, BBKEuskaltzaindia.
Traduccions, Aladino (conjuntament amb Edorta
Jimenez).
493
494
L’hora
dels gossos
Juan Jose Ispizua
A la vall de Baztan, un vell gos que havia rebut pallisses de molts
amos va dir-se que ja n’hi havia prou i se li va acudir que ja havia
arribat l’hora de fer el que li vingués de gust. És més, va pensar que,
els gossos havien d’abandonar els seus somnis de gos i havien de ser
lliures i prendre el poder. Per això va cridar a tots els gossos a la
Trobada de Gossos de Baztan.
A cada gos que va trobar, ja fos de caseriu com de poble, li va
passar avís de la reunió i l’encàrrec de comunicar-ho a la resta de
gossos. Es reunirien tots a Zugarramurdi quan hi hagués lluna plena.
Va arribar la nit de la reunió i es van aplegar milers de gossos al
prat d’Akelarre, amb afany tots de sentir les paraules d’aquell gos
vell i savi. Així se’ls va adreçar:
- Benvolguts germans i germanes, és hora de recuperar les nostres
llibertats i de viure lliurement. De tornar a l’instint dels nostres
avantpassats… –Va estar força estona parlant amb aquell discurs
robust, ple, profund i ferm com no n’hi havia hagut mai cap entre
els gossos i que va acabar de la manera següent– …trenqueu les
cadenes, esquinceu els collars, oblideu els amos!!
Des de la muntanya de Larrun fins a les prades d’Iparla es van
sentir els lladrucs i crits de llibertat aquella nit clara. La vall es va
omplir de tants lladrucs i udols com gossos hi havia. Tanmateix, en
apaivagar-se els ànims del primer moment, va parlar el gos del ferrer
d’Urdazubi:
- Companys d’aquesta hora feliç. L’escalfor de les paraules ens
omple l’ànima i se’ns neguen els ulls en recordar els patiments que
hem suportat –va callar tothom en sentir aquelles belles paraules–.
No podem, però, trencar totes les cadenes pel fet que ens encadenin
a nosaltres. Fan una molt bona feina a l’hora de portar les vaques a
495
l’escorxador. Penseu, si no, com podríem menjar ossos de bou i tripes
de vedella.
Ja fos perquè als gossos els agraden els ossos i les tripes, o perquè
així ho pensaven, les paraules del gos del ferrer van fer efecte. I
cadascú se’n va anar cap al seu caseriu amb la ben arrelada decisió
de no trencar les cadenes i amb l’avís que es reunirien per la següent
lluna plena. Mentrestant havien de pensar què es podia fer per tirar
endavant la revolució.
Va arribar la següent lluna plena i amb ella tots els gossos de
Baztan, excepte el del ferrer. La manca d’uns quants no va minvar
la grandària de la gossada i el nostre vell gos va reprendre el discurs
del mes anterior. Es van sentir tants lladrucs, udols i cants d’alegria
com l’altra vegada des d’Iparla fins a Larrun. Tot d’una, va prendre
la paraula un que representava els gossos dels corretgers:
- Benvolguts germans i germanes, estimem la llibertat amb
plenitud. Amb tot, si els delinqüents viuen en llibertat, ens poden fer
molt de mal. Tingueu en compte quants gossos morts o malferits no
hi hauria en les lluites contra els llops si no fos pels nostres collars
forts i protectors.
- Fa temps que no hi ha llops a Baztan!!! –talla el vell gos el
representant dels gossos dels corretgers–.
- Sí que n’hi ha! N’han sentit els udols pels voltants de la Roca
d’Alba –li respon al moment el representant–. I per fer front als seus
atacs necessitem tant els nostres ullals com els forts collars de cuir.
- Sí! Té raó! Els necessitem! –criden tots els gossos, temerosos
dels suposats llops–.
El vell gos, rendit, va donar per acceptada la proposta i, com que
es feia de dia, va recordar a tothom que era el moment d’anar-se’n
cap a casa fins a la reunió següent.
Des d’aleshores, sempre que hi ha lluna plena, s’escolten lladrucs
i udols de gossos per la rodalia de Baztan. Els que tenen bona orella
diuen que cada vegada s’hi sent menys gossos bordar. Hi ha qui
també diu que només s’hi reuneixen gossos perduts a l’hora dels
gossos les nits de lluna plena.
496
Ixabel Millet
Contes
contra-tabú
(París, 1958). Quan tenia 23 anys va anar a
Euskal Herrira i va aprendre el basc. Avui, viu
a Etxalar i és narradora de contes.
Va dedicar 13 anys a l’ensenyament,
concretament a l’ensenyament de llengua, i va
crear un mètode propi fonamental de
tècniques de creació (per a poesia, per a
redacció de contes, per a teatre, etc.)
A partir del 1992 es va dedicar a la
formació. Com a membre de la Universitat
Basca d’Estiu va impartir diversos cursos en el
camp de la glotodidàctica i la psicologia. A
més, també es va dedicar a la formació del
professorat en la Diplomatura
d’Euskaldunització i Alfabetització
organitzada per la Universitat del País Basc
(EHU) treballant la didàctica (suggestopèdia) i
fenòmens de grup (comunicació, motivació i
dinàmica de grup). També s’ha dedicat a la
traducció, oral, simultània i escrita.
Publicacions: 2002, Kanturik Gabeko
Herria, Baigorri; 2003, Jainko-Jainkotsek ez
dakite dena, Baigorri.
Obres. Traduïdes per l’autora, Euskadi, de
la autonomía a la independencia, Jokin
Apalategi.
497
498
Al pic de la fred
Ixabel Millet
Al caseriu Olaberri, al seu petit llit, Mari va tornar a provar de ficarse sota la manta. Estirant d’una punta, va provar de fer la manta tan
llarga com fos possible, per cobrir-se tots els cabells, per amagar-los
sota la manta, per desaparèixer sota la manta.
Estava morta de fred. La fred se li ficava fins als ossos. Tenia fred
a les mans, fred als peus, també als cabells, en aquells cabells
indomables, aquells cabells que se li eriçaven sortint per sota de la
manta.
Una vegada, en una nit sense estrelles, després d’una lluita
interminable contra els cabells, com que no podia mantenir els
cabells sota la manta, va prendre una decisió:
- Aquests cabells no em deixen dormir… i me’ls tallaré, així sí
que dormiré ben tranquil·la –i se’n va anar al lavabo a buscar les
tisores–.
Les tisores eren llargues i esmolades i tallaven molt bé. Prou bé
que ho sabia, perquè un dia les va prendre per curar el ventre a la
seva nina Rosa. En aquella època la Rosa estava malalta. Mari, com
que la veia patir, es va posar molt trista, i per això va decidir
extirpar-li el que li feia tant de mal. Aleshores, amb molt de compte,
li va tallar una rodona de carn entre les cames. Després, l’hi va posar
una gasa i la va posar al llit perquè descansés.
Mari, de puntetes, davant del mirall, va començar a tallar-se el
cabell llarg i arrissat. Al cap d’un moment, va començar a sentir-se
més bé. Més tard, gairebé ja no semblava una nena. Ara sí, podria
dormir tranquil·la.
Mari havia nascut vuit anys abans, el 15 d’agost. Li van posar
aquest nom en honor de la Mare de Déu. Aquest any va demanar,
com a regal, una manta nova.
La mare la va mirar ben sorpresa, i li va contestar que amb la
seva manta no podia tenir fred. Mari va provar d’explicar-li que no
es podia cobrir tot el cos amb aquella manta, que tenia fred. Però
debades.
1 Personatge amb aspecte de pastor que apareix pel solstici d’hivern i que por-
ta regals a la mainada d’Euskal Herria. (N. del t.)
499
Finalment, cedint, Mari va contestar que la manta que necessitava
–gran, càlida i suau– la demanaria a l’Olentzero1, explicant-ho
perquè ella ho entengués ràpidament.
A la nit, es va refugiar al llit, arraulint-se tant com va poder. Però
començava altre cop a tremolar, morta de fred. Tenia fred fins als
cabells, tot i lluitar per mantenir els cabells a sota de la manta.
Aleshores, deixant de lluitar, va començar a caure en la foscor de
la nit. Per efecte de la fred, com més anava, menys sentia el cos, i es
demanava si mai se li glaçarien les espatlles. S’aturava la tremolor,
i al pic de la fred, finalment no sentia res.
Tot de sobte, sentint que estava a punt de passar alguna cosa
terrible, es va despertar i va badar uns ulls com unes taronges.
La fred era terrible. La mà que va sentir que se li ficava a les
calces era freda. La veu que li xiuxiuejava panteixant paraules
terribles i horroroses era freda.
Aleshores, entrant pels cabells, baixant per les espatlles, la fred
se li va estendre per l’esquena, fins als ossos, fins al cor. Va començar
a caure en la foscor de la nit, i seguint la rutina de cada nit, al pic
de la fred, quan s’aturava la tremolor i es demanava si mai se li
glaçarien les espatlles, finalment no sentia res.
L’oncle li ho havia explicat sovint. Que ella era petita, i que no
ho podia entendre… li ho va explicar sovint, que el que li feia era
perquè l’estimava. També hi va afegir que no ho expliqués a ningú,
que la gent no entenia en coses d’amor. O encara pitjor, que la gent
ho podia entendre malament i que dirien que era mentida, i
aleshores, ben segur que la ingressarien en un internat.
Per tant, Mari no deia res. De fet, parlava poques vegades, i la
major part de vegades la gent no entenia de què parlava, com no
entenien per què s’havia tallat els cabells. De tant en tant, dient que
tenia fred, no feia sinó demanar una manta més gran, càlida i suau.
Al caseriu Olabarri, al seu petit llit, Mari tenia fred. També tenia
fred als cabells. Entrant lentament pels cabells, la fred s’estenia per
l’esquena, fins al cor. Aleshores, com més anava, menys sentia el cos,
i al pic de la fred, no sentia res. Finalment queia en la foscor,
demanant-se quan se li glaçarien les espatlles.
Cada nit, Mari es feia les mateixes preguntes, quan desapareixeria
la fred que sentia als cabells, si acabaria la fred de la nit; a veure si
alguna vegada aquelles coses que com deia l’oncle ningú entenia les
entendrien, si tindria una manta més gran, més càlida i suau…
Mari era petita i no entenia gaires coses, però sabia que no tindria
una manta més gran, càlida i suau… Potser, com deia l’oncle, era
massa petita per entendre aquestes coses que no entenia ningú, però
ja sabia feia temps que l’Olentzero no existia…
500
Joseba Tobar Arbulu
Contes
contra-tabú
(Donejurgi-Santurtzi, 1945). El 1970 va acabar
els estudis d’Enginyeria, a l’Escola Superior
d’Enginyeria de Bilbao i el 1982 el doctorat en
Enginyeria, al mateix centre.
El 1984 va fer un mestratge en sociologia
de la ciència, a la Universitat McGill de Montreal. Professor de la Universitat del País Basc
(EHU).
Membre de la Universitat d’Estiu del País
Basc (UEU), i també d’Eusko Ikaskuntza i de
la societat Research Laboratory of Monetary
Economics de Lugano (Suïssa).
Publicacions: 1993, Mekanika
kuantikoaren zenbait berezitasun UEU; 1997,
Marxez haratago. Euskal independentzia eta
subiranotasun ekonomikoa Txalaparta; 1999,
Moneta teoria berrirantz UEU; 2000, Euskal
Herria bere gain. Euskal Herriko
subiranotasun monetarioa eta ekonomikoa
Enbolike; 2001, Kanpo-zorraren patologia
UEU; 2004, Inflazioaren aurka. Bankugintza
berriaren jarduerak UEU; 2005,
Langabeziaren kontra. Bankugintzaren
garrantzia Elhuyar.
Obres traduïdes per l’autor: 1988,
Ia guztientzako ekonomi gidaliburua UEU.
501
502
Gautxoria:
un relat
d’amor
Joseba Tobar Arbulu
Així m’ho va explicar Trasgu, i tal com m’ho va dir ho posaré al
paper. Ja sé que tot sovint la realitat supera la ficció. Els que
coneixen aquesta història ja ho saben això. Aquí, amb tot, reproduiré
el relat. Heus aquí, doncs, les paraules de Trasgu.
Estava molt tranquil fent un tomb pels boscos d’Astúries, com
faig cada nit. De cop i volta, vaig sentir molts murmuris i uns sorolls
a la profunditat dels turons. Dues becades parlaven, l’una era mascle,
l’altra, femella. Vaig parar-hi atenció i vaig sentir aquestes paraules:
- Sí, jo també ho he sentit, diuen que són a Navarra, agafant unes
quantes de nosaltres.
- Amb tot, el que jo he sentit és més preocupant. No sé quina
mena de nous aparells volen provar amb nosaltres. Tinc una mica
de por.
- Tranquil·les, aquests caçadors no saben res de nosaltres, estan
guillats.
Caçadors, aparells nous, Navarra… vaig començar a preocuparme, perquè jo coneixia uns caçadors, i també uns quants racons de
Navarra. Així és que vaig decidir fer-hi cap.
Amb tot, aquella nit, en tornar del bosc, vaig sentir uns murmuris
provinents de caçadors que coneixia a Astúries mateix:
- Diag, ds, prv/a, com, PTT.
La meva preocupació anava en augment. Vaig començar a pensar
que les meves amigues becades tenien raó: els caçadors que coneixia
eren completament bojos. No podia entendre el seu nou argot. En
què estaven ficats? Em semblava un llenguatge extraterrestre tot
503
allò. De manera que me’n vaig anar cap a Navarra. Vaig arribar-hi
ràpidament.
Un dels millors llocs que coneixia de Navarra era Etxarri. Hi havia
estat amb uns amics caçadors de gresca, menjant i bevent bé. A més,
a Etxarri, els vells caçadors, de les becades en diuen gautxoria1‚
perquè surten de nit. Un nom bonic de debò.
Només d’arribar a Etxarri vaig sentir els mateixos murmuris.
L’home era davant la pantalla de l’ordinador i repetia contínuament
les mateixes paraules d’abans:
- PTT, diag, prv/a, ds, com.
Però aleshores vaig sentir alguna cosa més. Unes paraules que sí
que entenia:
- Sí, aquesta és morta, i possiblement l’altra també.
Aquestes paraules em van deixar sorprès i completament
espantat. Qui és que era morta? Per què va morir? A què es dedicaven
aquells coneguts meus caçadors? Per què usaven dos tipus de
llenguatges alhora, un que podia entendre i un altre de totalment
estrany?
Me’n vaig anar cap a la muntanya, cap al bosc, a la recerca de
respostes. El que hi vaig trobar era sorprenent. Estic gairebé segur
que no ho creuràs, però t’explicaré el que hi vaig veure i hi vaig
sentir, res més.
En deixar Etxarri, vaig trobar en un pasturatge d’Altsasu unes
quantes becades. Sopaven. Una duia un aparell estrany a l’esquena,
una mena de motxilla, amb una antena o alguna cosa semblant. M’hi
vaig acostar; era jove i femella:
- Què ha passat? Què duus a l’esquena?
- No sé pas què és. Però no m’ho puc treure. Segons m’han dit els
amics, és una motxilla que té una antena o alguna cosa així.
- Com és que t’ho has posat? Deu haver estat difícil col·locar-te
aquesta andròmina a l’esquena, no? No et fa mal?
- Mira, t’ho explico. Potser no t’ho creuràs, però és veritat, tot i
que és gairebé increïble.
I el que em va explicar aquella becada femella de veritat que era
sorprenent. Vet aquí el que em va dir, paraula per paraula:
“L’altre dia estava en un pasturatge de Bakaiku fent un tomb i
menjant alguna cosa per sopar. Se’m va acostar una becada mascle.
Va començar a dir-me que podríem anar junts cap al nord, que
durant el viatge ell em protegiria, que jo era molt maca i bonica, que
potser podríem fer un niu junts allà dalt…
1 Ocel de nit.
504
Així estàvem, el mascle com més anava més a prop meu, com més
anava més dolç, com més anava més amable… De cop i volta, vam
veure una llum gran i forta. Ens aturem la dues, i xac!… va caure sobre nosaltres una mena de xarxa. Després van venir ells, corrent, de
pressa, xisclant, com bojos, completament guillats: ‘Dues, dues alhora, n’hem agafat dues. Increïble, això sí que és sort! Vinga, anem a casa. Agafa’n tu una, jo l’altra! Som-hi.’ I després la foscor i el silenci.
No sé on és que em van dur. Però vaig sentir sobre el cos les mans
d’un home i una dona. No veia res. M’havien posat alguna cosa al
cap. Parlaven molt baix, gairebé en silenci. Vaig sentir un petit dolor
al pit, després un pes a l’esquena i uns minuts després una altra
vegada les seves paraules: ‘Anem al pasturatge d’abans, allí
l’aviarem. Afanya’t. Vosaltres continueu amb l’altra. Tornem de
seguida.’ No entenia res. El dolor del pit com més anava més lleu
era. On era l’amable mascle que havia estat amb mi? Què li havia
passat? No sabia res de res!
Amb el cap tapat em van dur a un pasturatge d’Etxarri que
coneixia de feia temps i allà mateix em van treure el que duia al cap
i em van deixar a terra. Quan vaig adonar-me d’on era, vaig mirar
a una banda i a l’altra i vaig emprendre el vol, entre els seus xiscles.
Guillats, aquells homes estaven completament bojos. Al cap d’uns
minuts, vaig anar primer al pasturatge de Bakaiku i després a un
altre d’Altsasu, i uns amics que eren allà em van dir que duia una
mena de motxilla a l’esquena i que estava francament molt maca.
No sabíem ni ells ni jo com m’havien posat la motxilla, ni per quina
raó ni amb quina finalitat. Vaig passar tota la nit cercant el mascle
que havia estat amb mi, i per fi, després de passades unes quantes
hores, el vaig trobar al mateix pasturatge d’Altsasu. Ell també
portava una motxilla, amb antena i tot, i una cosa com la que t’he
explicat jo em va explicar ell a mi. Havíem estat tots dos en una
situació molt semblant.
Havent sopat el mascle i jo, vam començar a fer plans, teníem
intenció d’anar cap al nord i segons em va dir estava molt enamorat
de mi. Francament, i a pesar que era una mica més vell que jo,
m’agradava a mi també aquell mascle fort. Així és que després de
parlar de les nostres coses, cadascú va tornar al seu lloc de dia no
sense abans fer-nos uns frecs amorosos amb el bec i quedar per
veure’ns la nit següent al mateix lloc per fer un volt i sopar plegats.
Aquella va ser l’última vegada que vaig veure el mascle. La nit
següent vaig visitar i escodrinyar tots els pasturatges d’Altsasu,
Bakaiku i Etxarri, però ni rastre. Ningú no en sabia res. Així és que
vaig decidir passar uns dies per aquí, per veure si venia i preparar
tots dos el viatge cap al nord. Això és tot.”
505
Em van deixar sorprès les paraules de la becada femella. En què
estaven ficats els meus amics caçadors? Quin sentit tenien aquelles
paraules estranyes (PTT, diag, ds, com…)? Per què no les entenia jo?
I a qui es referien les que entenia? (“Una és morta. L’altra, segurament també.”)
Com que desitjava conèixer tota la història em vaig dirigir la nit
següent cap al bosc d’Aralar. Vaig fer una passejada pel gran i bell
bosc d’Aralar. Llocs preciosos de veritat: fagedes arreu. De sobte, en
passar a prop d’Iruiturrieta, vaig veure que es movia alguna cosa.
M’hi vaig acostar i a prop d’un gran grèvol vaig veure que hi havia
una becada mascle. Vaig anar-la a trobar i abans d’arribar allà on
era em vaig adonar que tenia una altra motxilla. “És aquest”, vaig
pensar, i m’hi vaig acostar.
- Hola, com vas? Què duus a l’esquena?
- Un transmissor que m’han posat els teus amics a Etxarri.
- Què dius ara?
- Sí, un PTT. L’altre dia era als voltants de Bakaiku amb una jove
preciosa…
- Ah! Sí, vaig estar amb ella i em va dir això de la motxilla, que
us havien agafat a tots dos i que us havien posat aquesta andròmina…
- Què dius d’una motxilla i d’una andròmina? Això és un
transmissor, americà.
- Què dius?
- El que has sentit. Quan ens van agafar aquells maleïts caçadors,
ens van dur a una casa i mentre posaven el transmissor a la jove
encantadora, vaig parar-hi atenció. Parlaven en veu molt baixa però
vaig sentir tot el que es deien aquells dos maleïts. Un li explicava a
l’altre tot, tot el ‘projecte’. Aquests maleïts volen fer proves i experiments amb nosaltres. Per això ens han posat un transmissor a
cadascú i després, per mitjà de satèl·lits, volen seguir els nostres
viatges.
- Què dius ara? N’estàs segur?
- Sí, tu no ho saps, però estan ficats en això.
- Però conec aquests caçadors, són amics meus.
- Doncs llavors encara pitjor! Maleïts siguin!
- No ho diguis, això!
- Per què no ho haig de dir?
- Segurament tot això deu ser per conèixer els vostres costums.
- Doncs els meus no els coneixeran pas. Ni parlar-ne.
- Tranquil.
- No, no n’estic gens, de tranquil. Mira…
506
I el que em va dir aquell mascle encara em va sorprendre més.
Heus aquí les seves paraules:
“Aquests teus amics s’han empescat un projecte nou. Sembla que
per saber què fem. Tot el que ara saps tu. I ells no! Però estàs sota
el pacte de silenci que vam fer amb tu, i hi estaràs per sempre. Per
tant, no en pots dir res als teus amics: ni de nosaltres ni dels nostres
costums. Aquest pacte de silenci és sagrat, ho saps prou bé.
Pel que he sentit, ens volen seguir amb un ordinador. És per això
que potser has sentit alguna paraula que usen per en el ordinador
(diag, com, ds, prv/a,.): Totes relacionades amb el sistema informàtic
dels satèl·lits Argos. Vaig saber detalls d’aquest projecte a Etxarri
mentre ells eren amb la meva estimada, però les hores següents, tot
i estar amb ella, no li’n vaig dir res, a la joveneta, per no espantar-la.
Vaig quedar per a la pròxima amb la meva amoreta, per preparar
el camí cap al nord, potser per fer un niu amb ella i tenir pollets.
Però després de pensar-hi molt, he decidit això: quedar-me aquí,
amagar-me en aquest preciós bosc. Per la meva banda, aquest és el
missatge que has de donar a tots els companys: “amagar-se, amagarse tant com sigui possible”, res més. Si veus la joveneta, digues-li,
de part meva que fugi, que es posi en marxa, que faci cap al nord.
Que no m’esperi. No li diguis on sóc, només que l’estimo molt. No
vull preocupar els companys. Així doncs, les proves que estan fent
amb mi fracassaran. Potser, d’aquesta manera, no engegaran altres
projectes i s’oblidaran de nosaltres. Aquesta és la meva esperança.
No estic disposat a exhibir l’amor que hi ha entre la meva
estimada, aquella jove tan encantadora, i jo, i que ho descriguin als
seus ordinadors. De cap manera. Això és el que he decidit. No li’n
diguis res, a aquella jove, ni parlar-ne. Pensa el que vulguis de mi.
Però no m’hi acostaré pas, encara menys hi viatjaré, i encara molt
menys deixaré que aquells maleïts es fiquin al niu que podríem fer.
L’estimo molt la noia que vas veure. ¿És que t’agradaria que una
organització com la CIA sabés tota la teva vida, conegués tot el que
fan els teus parents, s’assabentessin de totes les teves anades i
vingudes? Doncs per nosaltres, per mi si més no, és molt pitjor el que
volen fer els teus amics. No ho accepto. No vull que experimentin
amb nosaltres. Per això m’estaré per aquí amagat. Un altre cop, que
el teu missatge quedi clar: digues a tots els companys que s’amaguin
més que mai. Ells creuen que podrien saber-ho tot de nosaltres. Tu
ja saps que fins ara no en saben gairebé res. Doncs d’ara endavant,
i pel que fa a mi, encara menys. Amagar-se, aquesta és la paraula.
Aquest és el missatge.”
La meva sorpresa era tremenda. Ara començava a entendre
alguna cosa més. Alguna cosa havia sentit quan anava en aquell
507
CCB, feia molt de temps. Però no pensava que aquell projecte boig
es materialitzaria. En canvi, ara, semblava que estava en marxa i
que jo hi estaria ficat pel mig:
“Sí [va continuar ell], tu hi estàs ficat pel mig. Llegeix el que hi
ha escrit al transmissor que porto a l’esquena: “Trasgu”.
El mateix nom del projecte portava el teu nom: “Projecte Trasgu.”
Encara més, aquells maleïts no paren de parlar de tu, dient, una
vegada i una altra, que tu ens havies de guiar en el nostre viatge, en
el nostre camí. Impressionant! Aquells caçadors estan completament
equivocats. És que no sabem nosaltres el nostre camí, o què?
Això és el més ridícul. No coneixen la nostra parla, tampoc els
nostres noms, i ens volen conèixer per mitjà d’uns números: sembla
que jo sóc el 39, la joveneta, el 40, i pel que he sentit a dir, a un altre
que han atrapat a Catalunya li han posat el 38. Cabrons! I creuen
que saben alguna cosa de nosaltres. Millor així! Si sabessin com ens
fotem d’ells, dels seus gossos i de la seva manera de viure! Sí, sembla
una gerra. Més ben dit, és una gerra, fa molt de temps, a més. Tots
els seus aparells, ara perfeccionats (transmissors, satèl·lits, gairebé
la mateixa tecnologia punta de la CIA) en contra nostre. Sisplau, no
diguis una sola paraula de nosaltres a aquells maleïts amics teus. Si
no, s’ha acabat el nostre pacte. Salut i fins a la pròxima.”
Fins aquí el que em va dir aquella becada mascle. Tot el que s’ha
sentit, o gairebé tot, estava clar. D’una banda, m’apreciava els meus
antics amics; a més, havien posat el meu nom al projecte. Per la meva
banda, era, i és, motiu d’orgull, sens dubte.
Però d’altra banda, no els podia dir tot el que sabia ara de les
becades. El pacte de silenci que havíem fet els el devia a les becades,
que eren molt bones companyes meves. No podia trencar-lo.
La nit següent vaig anar a cercar la joveneta, i no sé pas com li
vaig dir que el m’havia dit el mascle, el seu estimat mascle, sense
esmentar gaire ni riscos ni experiments. A la joveneta li va caure
una llàgrima de cada un dels seus preciosos ulls i em va dir que se
n’aniria la nit següent amb uns companys.
Sabia i sé prou bé on era aquell “39”, també on era el “40”. Més
tard vaig tenir notícia del que feia l’anomenat “38”. No eren morts.
Estaven equivocats els meus amics.
Molt més tard vaig saber que “40” havia aparegut més enllà dels
Pirineus, a Alemanya potser, però només hi va aparèixer un dia. El
missatge que havia donat l’havien rebut tots i van procurar amagarse. D’aquesta manera els satèl·lits ho tenien difícil per seguir les
becades, i també hi va haver problemes per carregar els transmissors
que portaven a l’esquena. Sens dubte, aquell “39” és molt viu.
508
“40” va rebre el missatge i se’l va aprendre bé: durant uns dies,
fins i tot durant unes setmanes, va estar amagada, de manera que
no la cacessin els satèl·lits. Encara més bo és el que va passar amb
el “38”: en lloc d’anar cap al nord, va fer cap al nord-est, i els satèl·lits
no poden rebre senyals seus, del seu transmissor. Visca el “38”.
Realment espavilat. Mentrestant, el “39” continua completament
amagat en un paratge preciós i impressionant d’Aralar que coneixem
ell i jo. Les seves últimes paraules van ser aquestes: “Per tant,
aquesta és la meva decisió, de moment si més no: no sabran res de
mi.”
Després de fer un tomb per Etxarri, i coneixent tota la història,
me’n vaig anar cap a Astúries pensatiu, immers en les meves
cabòries, i rient de tant en tant.
Em sap greu el que els passa als meus amics caçadors, però s’han
ficat en aigües molt profundes, en els afers de la vida de les meves
amigues becades. Per això, tinc una mena de sentiment agredolç.
Dolç, pels nous companys, perquè són molt hàbils, vius i espavilats.
Són molt bons en el seu camp, és a dir, amagant-se. Agre, pels meus
antics amics, pels caçadors. Sé que estan preocupats, també inquiets
i nerviosos. Sé que passen les nits en blanc, i que amb les poques
dades que obtenen creuen que tenen a les mans un projecte enorme.
Però així és la vida del món. Ara faré un tomb pels turons
d’Astúries. Potser un altre dia t’explicaré alguna cosa més. De
moment en tens prou.
Això és el que em va dir Trasgu. Sé que molts de vosaltres no
creureu res. Això és problema vostre. He escrit el que Trasgu em va
explicar, res més.
Per la meva banda, només hi afegiré això, és a dir, l’epitafi que
hi ha a la tomba de Descartes, que va prendre de l’obra d’Ovidi:
“Bene qui latuit, bene vixit”, és a dir, “qui s’amagava bé, vivia bé”.
509
510
Asel Luzarraga
Contes
contra-tabú
(Bilbao, 1971). És diplomat en Empresarials i llicenciat
en Filologia Basca. Es guanya la vida com a professor.
Treballa com a professor de llengua i literatura a la
ikastola Bihotz Gaztea de Santurtzi. És membre del
grup de música Punkamine. Viu a Bermeo.
Pel que fa a la literatura, va començar escrivint els
primers textos amb sis anys i dient als que l’envoltaven
que quan fos gran seria escriptor. Sembla que era un
nen especial. Amb tot, aleshores parlava en castellà,
perquè no va començar el seriós procés
d’euskaldunitzar-se completament fins a tenir 19 anys.
En l’etapa universitària, va començar a escriure
poemes per fugir del tedi de les classes, però ara com
ara té el camí de la poesia força abandonat.
Ha guanyat aquí i allà diversos premis i també ha
publicat uns quants articles i contes. Haver publicat
Hamaika ispilu ganbil i haver guanyat el mateix any la
VI beca Igartza l’han empès a agafar-se l’escriptura
seriosament.
Acaba de presentar el fruit de la beca Igartza: ha
publicat la novel·la Karonte amb l’editorial Elkar. En
aquesta obra cultiva els gèneres del còmic, el cinema
i la novel·la d’aventures.
Publicacions: 2003, Hamaika ispilu ganbil Labayru;
2005, Karonte Elkar; 2005, Eleberria lantzeko gida
(Antton Irustarekin) Euskal Idazleen Elkartea
(Associació d’Escriptors Bascos).
511
512
Les festes
de Sant Fermí
des de la cort
L’alba inesperada
d’un brau punk
Asel Luzarraga
Les sis del matí. No fa gaire que ha cantat el gall. Obro els ulls i sento
els primers rajos de sol filtrant-se entre les taules de la cort. Al meu
voltant, també la meva família i els companys de cort comencen a
moure’s mandrosos. Mandrosos i tristos. Des de l’estable, l’amic porc
em mira a mi el primer. Sí, ja sé què és el que tens al cap, noi. Gràcies
per la teva solidaritat. En realitat, qui de nosaltres té ganes d’alçarse avui? Amb tot, moc la cua amb calma, espanto les primeres mosques del matí, i em poso dret. A mesura que s’esvaeix la boira del
son s’apodera de mi una ràbia desesperada i tinc ganes d’esbotzar
la porta de la cort a cops de banya. En lloc d’això, m’acosto sense
esma a aquella porta i m’arriba del prat el lànguid salut de la rosada.
Cal ser alegre, com de costum, perquè tot i viure en captivitat, aquí
vivim sense gaires preocupacions, gairebé a cor què vols, es podria
dir. Bah, no és com viure en llibertat, però això tampoc no podem
comprendre què és.
Empenyo la porta amb el morro i surto. Avui bufa un aire fresc.
Però aquest aire, avui portarà les veus de la crueltat. En ocasions
com aquesta em supera l’odi contra aquests éssers que es tenen per
propietaris nostres. Si ens respectessin, com a mínim tancarien la
finestra, o mirarien la televisió al pis de dalt. Però no. Cada any,
arribats aquests dies, s’apleguen a la sala i rient engeguen el televisor
per divertir-se amb aquesta imatge lamentable. I cada any alguna
cosa, una empenta malaltissa, em porta cap a aquella finestra. Allà
mateix veig els meus companys (perquè encara que no els conegui
no per això perdem la companyonia) entre crits i rialles d’humans
bojos i borratxos, al galop, com si tinguessin pressa per ser torturats.
Mil vegades m’he demanat què deuen pensar mentre envesteixen per
513
aquests carrers estrets i relliscosos. Què pensaria jo si estigués entre
ells. Sortir del camí marcat i no descansar fins a veure entre les
banyes unes quantes d’aquestes mosques blanques i vermelles? No
crec que pensin gaire que són allà.
Noto moviment al caseriu. Sens dubte, han començat a prepararse per empassar-se la festa de la sang juntament amb l’esmorzar.
No vull tornar-ho a veure, de cap manera. En canvi, contra la meva
voluntat m’hi porten les potes. Veig algú a la sala. És d’hora, però.
És l’Eneko, el fill jove de casa. Ell és l’únic que no he vist mai
davant del televisor. No m’ho esperava d’ell. Si porta la cresta més
dreta que mai!
No engega el televisor, sinó l’ordinador. Em tranquil·litza, si més
no per un moment. Desapareix i torna amb una tassa a la mà. Què
deu estar fent? Sóc aquí, com cada any, enganxat a la finestra. Però
aquest començament és diferent. Començo a sentir alguna cosa, com
més va, més clara. L’Eneko mira a la finestra i em fa un gest. Quina
una en deu portar de cap? El so de l’ordinador destaca per damunt
de tots dels altres. És música, de l’estil que tant agrada a l’Eneko i
que al caseriu vulguis no vulguis tan bé coneixem tots. Posa la
pantalla de l’ordinador mirant cap a mi. Un altre cop em fa un gest
còmplice amb un ull. S’aixeca i surt de la sala, deixant la música tan
forta que fa tremolar el caseriu. Sí, començo a entendre-ho. Com
més va, més m’agraden les imatges que m’ofereix la pantalla.
Aquesta sí que és manera de celebrar les festes de Sant Fermí!
Gràcies, Eneko, no m’havien fet mai un regal com aquest. Aquí ve
el noi, a recolzar-se a la finestra al meu costat. Només ens falta una
cervesa a cadascú! Em sento bullir la sang com fa temps que no ho
sentia. I
514
Isabel-Clara Simó
El tabú
en la literatura
catalana
Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943).
Escriptora i periodista. Llicenciada en
Filosofia i en Periodisme i doctorada en
Filologia romànica. Com a periodista, ha
estat directora del setmanari «Canigó» i
col·labora habitualment en diversos
mitjans de comunicació. Ha creat en els
seus contes i novel·les uns personatges
complexos que mantenen relacions
conflictives, com La Nati (1991), Raquel
(1992), els d’Històries perverses (1992), o el
de T’imagines la vida sense ell? (2000).
Ha estat guardonada, entre d’altres,
amb el premi Sant Jordi 1993, per La
salvatge. El 1999 és distingida amb la
Creu de Sant Jordi, per la seva trajectòria.
El recull de relats Dones (1997) ha estat
objecte d’una adaptació cinematogràfica,
l’any 2000. L’any 2001 li és atorgat el
premi Andròmina de narrativa pel llibre
Hum… Rita!: L’home que ensumava dones
i el 2004 el Premi de la Crítica dels
Escriptors Valencians en la seva modalitat
d’assaig, per En legítima defensa.
515
516
De debò hi ha
escriptors que
trenquen tabús?
Isabel-Clara Simó
Cuan parlem de tabú normalment ens referim a allò procaç o
desvergonyit, o de mal gust, o, encara més, a mots la prudència
entorn a l’ús dels quals menyspreem perquè la considerem capellanesca i cursi, i això s’esdevé quasi en exclusiva al camp semàntic
de l’escatologia. Les funcions dels aparells excretors i dels òrgans
sexuals són les que més sovint entren en aquest àmbit. Els escriptors
desvergonyits disfruten referint-s’hi, especialment en el gènere
epigramàtic, com una contesta irònica per ridiculitzar la beateria
de l’anomenat bon gust.
Però el tabú és quelcom ben diferent. Tot i això, quan diem que
anem a trencar un tabú, cosa que fem amb la complicitat de tot el
gremi de la lletra –o gairebé–, no estem referint-nos al seu significat
sinó a la seva caricatura. ‘Tabú’, com sabem, és un mot de la Polinèsia,
molt proper al llatí ‘sacer’, al grec ‘αγορ’, o a l’hebreu ‘kodausch’.
Significa dues coses diferents i simultànies: ‘sagrat’, per una banda,
i ‘prohibit’ o ’impur’ per l’altra. El seu contrari, també a la Polinèsia,
és ‘noa’, que vol dir accessible a tothom. No s’ha de confondre doncs
amb les prohibicions religioses o morals, com blasfemar o insultar,
que tenen un fonament religiós o moral. El més notable del tabú és
que, almenys aparentment, no té fonament. Diuen que és el codi no
escrit més antic de la humanitat, i, encara més: no hi ha cap poble
sense tabús. Però, igual que en matemàtica els axiomes no poden ser
demostrats, tot i que són la base del seu sistema lògic, en sociologia
el tabú és la base de les relacions socials.
El tabú recau sobre una persona, un animal o un objecte, i aquells
que no l’observin, queden impurificats. Podríem doncs dir que un
tabú és inviolable perquè aquell objecte, animal o persona representa
la divinitat i, alhora, perquè és una representació demoníaca.
Tot i això, l’antropologia s’esforça per trobar la utilitat, propera
o remota, dels rituals socials, i per això hom ha fet un catàleg
517
d’utilitats simbòliques de les prohibicions: protegir alguns
personatges i els símbols que els representen, protegir el dèbils,
preservar la salut (contacte amb cadàvers, per exemple), protegir els
cerimonials (d’iniciació, del naixement, del matrimoni, etc.), protegir
les persones contra la còlera dels déus, protegir els qui acaben de
nàixer o estan a punt de fer-ho, etc. Violar un tabú està castigat, i
probablement els primers sistemes penals deriven d’aquests càstigs,
però també hi ha actes de penitència i de purificació. Alguns tabús
són temporals, com ara la menstruació, que impurifica la dona i qui
la toca. Recordem a tall d’exemple la història de Raquel i Jacob:
Raquel fuig de casa el pare i s’emporta els ídols familiars, i quan veu
que la persegueixen, seu, dins de la tenda, a sobre dels ídols i quan
el seu pare entra a registrar la tenda i recuperar el ídols, ella diu que
té la regla i per tant és intocable i tothom ha de retirar-se. O la impuresa de les dones en el part (Levític, 12, 1-2-5), car es diu explícitament que la dona és impura durant set dies després del part si
ha parit baró, però si és nena serà impura quinze dies.
En qualsevol cas, sembla bastant probable que la funció social
del tabú, que obliga a una doble operació contradictòria, la veneració
i l’execració, està lligada al poder.
A tal efecte, Freud, al conegut Totem i tabú, troba un discutit
paral·lelisme entre el comportament social pel que fa al tabú i
l’estructura de determinades neurosis obsessives; el neuròtic obsessiu,
en efecte, s’autoobliga a observar determinades prohibicions,
especialment el contacte (délire de toucher), algunes de les quals són
comprensibles però d’altres purament cerimonials; igual que passa
amb el tabú, si toques allò que és tabú, tu mateix esdevens tabú; per
purificar-se, també, s’han de realitzar un seguit d’ablucions. El que sí
que és curiós és que, tant el concepte social com l’individual expressen
amb el tabú el concepte de temptació: ho vull tocar però me
n’horroritza la conseqüència. També està lligat al concepte de càstig.
Els tabús més freqüents recauen en els enemics, en el poder (els
caps) i en els morts. Caldria recordar un tema tan recurrent en
literatura com ho és el de l’espectre: els morts vénen a turmentarnos pel nostre crim; així, per exemple, les al·lucinacions de Macbeth
o de Ricard III. Però hi ha un altre tema que podem comprovar en
el comportament de les masses: la idea inconscient del poder
taumatúrgic del rei o del Papa o del dictador; d’aquesta manera
s’entenen les aglomeracions que s’agombolen a davant del Rei o del
Papa, però també davant d’un dictador com Franco; sostinc que és
així com podem entendre el deliri per espiar la vida dels poderosos
i la fascinació que senten tantes persones per contemplar, en les
revistes del ram, com forniquen o s’abillen els poderosos i els rics.
518
Només amb la morbositat de l’enveja no s’entén aquesta badoqueria,
de vegades sobre persones ben poc exemplars.
Altrament, el concepte de tabú no està lluny del de consciència
moral, i, encara més, del concepte kantià de l’imperatiu categòric,
o en general, del codi innat de conducta.
Ara bé, només com una metonímia hom entén que tabú siguin les
paraules prohibides, perquè són de mal gust, i que cal disfressar amb
eufemismes: pipi i caca, pardal i figa i tots els seus nombrosíssims
derivats. Només en aquest sentit, purament superficial, s’entén que
hom parli d’escriptors que trenquen tabús, perquè empren un
llenguatge desvergonyit i desimbolt. Això, que ho ha fet tota la vida
la literatura, des de Marcial o Catul fins a Bernat i Baldoví, passant
per Rabelais o Quevedo, autors amb un llenguatge procaç, que la
societat més carca i pudibunda ha condemnat al silenci, són en totes
literatures i en totes les èpoques, i és de destacar que en època
d’eixutesa literària catalana prosperés el nom de Vicent Garcia, el
Rector de Vallfogona –més famós pel seu divertit erotisme que per
la seva literatura seriosa– o que en època de repressió franquista
Pedrolo escrivís Els quaderns d’en Marc.
Ara bé, no ens enganyem: ser transgressor dels bons costums i del
codi de la Lliga del Bon Mot no és el mateix que trencar un tabú, i
molt menys les arrels antigues, subconscients i universals d’aquests.
Dir pipi i caca, pardal i figa no és el mateix que l’acte revolucionari
de trencar un tabú, De fet, ser un transgressor és gairebé una
necessitat per no dir un objectiu dels escriptors. Fixem-nos si més
no en la paradoxa, tan antiga, del Rei i el Poeta: el Rei necessita al
Poeta, per donar-li esplendor al seu reialme, i el Poeta necessita al
Rei per tenir els mitjans de produir art; però alhora es rebutgen
mútuament, perquè el Poeta construeix un Món alternatiu al real,
un Món on el Rei no té cap poder i que escriu precisament per
denunciar al Rei. En aquest sentit podríem dir que tota obra d’art
valuosa –i perdoneu que empri un adjectiu tan inconcret i
indefinible– és revolucionària, tingui el seu autor la ideologia que
tingui. D’alguna manera ja ens ho advertia Jean-Paul Sartre, que a
Qu’est-ce que la littérature? fa una observació ben sagaç: no existeix
cap bona novel·la que defensi l’esclavitud. Val a dir que Nietzsche
diu exactament el contrari a La genealogia de la moral: “Els artistes
són, en totes les èpoques, els criats d’una moral, d’una filosofia, d’una
religió […] són cortesans dels seus mecenes, aduladors del poder
antic i del nou quan està en ascens.” Els exemples que podríem
oposar-hi són innombrables.
Voldria posar un exemple de la distància que hi ha entre ser un
transgressor i trencar un tabú. Em limitaré a citar un fragment d’un
519
dels autors més transgressors de la història de la literatura: Charles
Baudelaire, en tant que nihilista i hedonista. Pertany al famós
Consells als joves escriptors i porta l’epígraf “Sobre les amants”:
Si vull observar la lleu dels contrastos que governa l’ordre moral
i l’ordre físic, estic obligat a agrupar dins de la classe de dones
perilloses per als escriptors: la dona honrada, la setciències i l’actriu;
la dona honrada perquè pertany necessàriament a dos homes i és
una menja mediocre per a l’ànima despòtica d’un poeta; la setciències, perquè és un home frustrat; l’actriu perquè està tocada de
literatura i parla en argot. En resum, perquè no és una dona en tota
l’accepció de la paraula, ja que el públic li és una cosa més preciosa
que l’amor.
¿Us imagineu un poeta enamorat de la seva dona i obligat a veurela actuar disfressada d’home? Em sembla que calaria foc al teatre.
¿Us imagineu un altre obligat a escriure un paper per a la seva
dona que no té talent?
¿I aquell altre, suant per expressar amb epigrames al públic del
prosceni les penes que aquest públic li ha causat en l’ésser que més
estima, aquest ésser que els orientals tancaven amb triple clau abans
que vinguessin a estudiar Dret a París? Atès que tots els escriptors
senten horror per la literatura en algun moment, per a ells –ànimes
lliures i orgulloses, esperits cansats que sempre necessiten reposar
al setè dia– només admeto dues classes possibles de dones: les
prostitutes i les dones estúpides, l’amor o la cassola. Germans, caldrà
que us n’expliqui les raons? (Publicat el 15 d’abril del 1846).
Seria fàcil dir que el 1846 a ningú se li havia ocorregut encara
que les dones eren persones, i no instruments per al llit i per a la
cuina del mascle; Montaigne, al segle XVI, un segle no precisament
favorable a les dones, deixà escrit a les seves famoses i extraordinàries Memòries: “Dic que els mascles i les femelles són
afaiçonats amb el mateix motlle; llevat de l’educació o el costum, la
diferència no és pas gran (Llibre III, Cap.V).
•••
Trencar tabús va molt més enllà de la transgressió, però no totes
les societats tenen els mateixos tabús; però el poder de totes elles
usa dels tabús per controlar els ciutadans, entre la qual, és clar, els
seus escriptors. Cal citar el cas contemporani de Salman Rushdie,
trencador de prohibicions teològiques, però també el senador
McCarthy perseguint per motius patriòtics o l’Església Catòlica
520
exterminant heretgies. L’horror al nu o a l’homosexualitat també són
tabús que la literatura i les arts plàstiques han trencat amb més o
menys insolència. Tinc la impressió, però, que les diverses
iconoclàsties que ha viscut la història de l’art i del pensament ha
anat reduint el tabú; hi ha contribuït el desprestigi de la religió,
detectada tan explícitament per un escriptor, Fiedor Dostoievski
quan exclama. “Si Déu no existeix, tot està permès!”, i per un filòsof,
Friedrich Nietzsche, quan diu: “Déu ha mort.” Així doncs, el tabú
contemporani resta només en dos camps antropològicament
omnipresents: el naixement i la mort. La mort, però, fora de la religió
i en una època obsessivament higienista ha perdut consistència. Ara
bé, resta, amb tota la seva força, el naixement.
Si alguna vegada veieu en directe un part, quedareu tan
meravellats com qualsevol societat primitiva. Es tracta d’un acte
violent i astorador. I sens dubte emana un poder per sobre del qual
no n’hi ha cap d’altre. Sostinc que el tabú, en una bona part al llarg
de la història però també en l’actualitat, és el camí màgic, i que per
tant no s’obliga a raonar ni a donar respostes, per arrabassar aquest
poder a les dones. Si observem el lèxic que fem servir per insultarnos, gairebé tot ell està relacionat amb el naixement: com naixem,
és a dir la legalitat del pare, o la humiliació que infligim a una dona
amb l’acte sexual, car estem disposats a arrabassar-li la propietat
de les criatures que engendri. Observem també que, quan un home
té relacions sexuals amb una dona diem que ell l’ha posseïda a ella
però mai ella a ell, i quan una dona pareix diem que li ha donat un
fill ‘al seu home’. Avui en dia! Els dos camins per controlar la
reproducció de la dona són enaltir la virginitat i castigar l’adulteri.
La virginitat ningú no sap per què serveix. ni ningú podria explicar
la insistència de l’Església Catòlica a fer un dogma de la virginitat
de la Mare de Déu -abans del part, durant el part i després del part,
per si algú posava en dubte que una dona no verge és impura, encara
que tingui la categoria discutible de mare. Una mare d’una de les
noies salvatgement assassinades a Ciudad Juárez (Mèxic) deia a les
càmeres de televisió que “mi hija estaba intacta”, com un agreujant
de la mort violenta d’aquesta. També en el llenguatge actual, el
primer insult que se li pot fer a una dona és que fa l’amor amb
qualsevol; seria irrisori, si no hi estiguéssim avesats, sentir un
camioner que s’aboca a la finestra del seu vehicle perquè un turisme
conduït per una dona ha fet una maniobra estranya i escopir un
“¡Zorra!” que no sembla que tingui res a veure amb el codi de
circulació. I encara costa més de comprendre el caràcter profund de
l’homofòbia; segons aquests, els homosexuals homes ‘són com dones’
i els veuen com homes que han perdut la virilitat; ¿per què els
521
homosexuals han de ser poc virils, i els homosexuals dones, que es
veuen com si fossin mascles, no han de ser femenines? Doncs és
habitual sentir en boca de persones que es creuen alliberades allò
que “els homosexuals són més sensibles”, entenent que la sensibilitat
és femenina (!). La confusió aquí és múltiple. Val la pena assenyalar
que la dreta espanyola i l’Església Catòlica s’han escandalitzat amb
la llei que permet el matrimoni entre homosexuals, i s’hi han oposat
amb furor etimològic: “No es pot dir ‘matrimoni’”, criden, sense
haver mai posat en discussió el mot ‘patrimoni’, segurament perquè
ja els està bé; el que els repugna no és el mot; fins i tot, presumint
de tolerants (!), diuen que accepten l’homosexualitat, però els rebenta
que sigui normal, els rebenta que deixi de ser marginal. “Si no fan
mal a ningú, diuen, a mi m’és igual que algú és masturbi o que s’ho
faci amb homes, però, això sí, amb discreció.” Ho he llegit literalment
així, en boca d’un neocon. El control de la dona, a més, ha recaigut
en les mans de les altres dones, per això a La casa de Bernarda Alba,
del dissortat Federico García Lorca, són les dones les que, davant
d’una noia que ha fet l’amor sense estar casada, criden pel carrer.
“¡Pónganle brasas encendidas en el sitio del pecado!”.
El sexe i el naixement són l’univers de discurs del tabú. La
família, considerada en la nostra ultraconservadora societat la
cèl·lula de la societat, té com a primera funció distingir el rol dels
homes del de les dones: com que les veus igualitàries han avançat
terreny, aquesta tasca recau més que mai en el pati de l’escola. I en
la cultura del pati d’escola continua havent el pitjor, el més terrorífic
dels insults, amb el qual es pot humiliar qualsevol nen: dir-li ‘nena’!
522
Núria Albó
El tabú
ideològic
(La Garriga, 1930). Poeta i novel·lista.
Guanya el seu primer premi al certamen
de Cantonigròs el 1958 amb la narració
“Perquè veuran Déu”. Després escriu
poesia: La mà pel front (1961), Díptic
(1972) i L’encenedor verd (1980). Cap a
la dècada dels vuitanta comença la seva
època decisiva com a narradora.
Novel·les com Fes-te repicar (1979),
Agapi mou (1980), Desencís (1980) o
Quan xiula el tren (1997), són saludades
per crítics i lectors per la seva
sensibilitat i per la precisió del seu
llenguatge.
Es dedica a l’ensenyament durant
molts anys, fins que guanya les
eleccions municipals de La Garriga.
Després és diputada provincial i escriu
alguns assaigs, com ara Les dones i la
política (1989), a més de conrear una
altra de les seves passions, la música.
En aquest camp destaquen les seves
Cantates, musicades per Antoni RosMarbà o Manuel Oltra, entre altres.
523
524
Tabú
ideològic
Núria Albó
Segons Roger Caillois un tabú és “un imperatiu categòric negatiu”
i ho explica afegint que un tabú no és mai una prescripció sinó una
prohibició tot i que els dos conceptes s’impliquen l’un a l’altre. Si
em prohibeixen menjar carn, em prescriuen qualsevol altre aliment
però el fet que la insistència recaigui en el “no faràs” li dóna la seva
dimensió clarament i, moltes vegades, angoixadament negativa.
Trencar un tabú és considerat una falta imperdonable per la
societat que l’ha imposat i pot arribar a ser castigat amb la mort.
No cal dir que el tabú és una de les maneres que ha trobat el
poder per continuar poderós. Existeix el tabú polític, naturalment,
i en parlarem més endavant, però el tabú per excel·lència és el
religiós.
Totes les religions han imposat uns rituals que han anat passant
de generació en generació i que es reben juntament amb les altres
normes socials de convivència del grup. Normalment són tan
interioritzades per la majoria dels qui pertanyen en aquest grup que
provoquen veritable angúnia quan no es poden complir, ni que sigui
la ximpleria més absurda.
Per exemple: jo que vaig ésser educada en la religió del “nacionalcatolicismo” em sentia despullada i exposada a totes les ires del cel
si gosava entrar a l’església sense mantellina. Més ben dit, no hi
entrava o em posava un mocador de butxaca més o menys polit al
cap. La gent que m’hauria mirat agressivament si hagués entrat sense
mantellina no posava cap objecció a veure’m resant amb un mocador
rebregat al cap.
O el cas recent d’un malalt islàmic que es negava a ingerir
medicaments durant el dia perquè era el ramadà, per molt que el
metge l’advertís del perill que això representava per a la seva vida.
525
I aquí es veu clarament la força del tabú. Una por irracional a
uns càstigs imaginats que espanten més que la més gran de les
nostres pors: la de la mort.
Aquesta muralla invisible i obsessiva es pot fer a trossos amb
l’educació i amb l’audàcia. Quan els meus fills eren petits anaven a
una escola religiosa. Per saber si els nens deien mentides, els feien
ficar la mà a una galleda amb aigua i els amenaçaven que se’ls
tornaria la mà negra si havien mentit. Fins que hi va haver un
espavilat que va descobrir i va divulgar que no passava res si deies
mentides i ficaves la mà a la galleda i se’ls va desmuntar l’invent. O
els que van descobrir –i proclamar– que no queia cap llamp del cel
si feies l’amor fora del matrimoni o no anaves a missa un diumenge.
Per posar un altre exemple de com els capellans usaven el terror
per tenir el ramat controlat i esporuguit recordo que, quan jo era
adolescent, al col·legi religiós on jo estudiava el batxillerat, ens feien
fer exercicis espirituals cada any. Una vegada ens van explicar el
següent: Eren dos germans. El gran fort i robust i el petit dèbil i per
tant rebia més atenció dels seus pares. El gran, mogut per la gelosia
odiava el petit. Un dia li va començar a pegar i turmentar obligantlo a blasfemar. Quan el petit, finalment, va obeir el gran el va matar
dient. “No solo muerto sino condenado”
Recordo que la meva ànima creient es va revoltar contra aquesta
injustícia com del fet que els nens sense batejar no poguessin anar
al cel i un llarg etcètera. En un moment donat totes aquestes revoltes
enterrades van explotar com una traca valenciana, una darrera
l’altra i el tabú religiós va saltar fet a miques.
Els exemples podrien continuar fins a l’infinit. Els catòlics no
podien menjar carn els divendres de quaresma però, això sí, podien
menjar peix exquisit. Els jueus no poden posar junts carn i formatge,
per exemple en un mateix plat o, com els musulmans, no poden
menjar porc. Per què? Segurament aquestes prescripcions van
començar com a normes de salut però després es van convertir en
preceptes religiosos, com més millor, per tenir la gent controlada i
atemorida.
Semblant al tabú religiós és el tabú polític. L’exemple més
flagrant són les dictadures però les democràcies no són pas alienes
a la coacció. Només cal pensar en el famós mccarthisme que va
convertir tants americans pretesament demòcrates en delators dels
seus companys o en pàries d’una societat que els va considerar
antiamericans. Aquesta política més o menys explícita continua als
Estats Units i a moltes altres democràcies. Aquí, per exemple, tenim
un rei que no es pot jutjar, o érem antiespanyols tots els que no
estàvem d’acord amb el govern d’Aznar. També durant el llarg govern
526
del president Pujol a Catalunya eren titllats d’anticatalans tots els
que no combregaven amb la seva visió de Catalunya.
El mal d’aquestes propagandes és que. no solament els inductors
convencen una gran majoria de persones, sinó que moltes de les
pròpies víctimes acaben creient-se culpables, d’una manera una mica
semblant al que passa amb moltes dones o criatures maltractades.
La llibertat d’expressió és una utopia. Tots els governs, fins i tot
els socialistes, pressionen els diaris perquè silenciïn segons quines
notícies. El poder és implacable i es vol perpetuar. Tots els poders:
religiosos, polítics, econòmics, artístics o del caire que siguin. I
normalment aconsegueixen la seva finalitat perquè una gran part
de les poblacions se sent més segura sota unes normes, per
inconfortables que siguin, que no pas sense les crosses d’unes lleis
que els indiquin a cada moment què és el que han de fer. Al món
occidental cal afegir-hi que els estats de benestar han creat unes
generacions de persones que volen fugir de tota responsabilitat i que
esperen no tenir cap problema o que, si el tenen, els resolgui sempre
algú altre.
I nosaltres, els literats o crítics literaris no estem pas lliures de
tabús. Només cal que alguna de les patums imposi un criteri perquè
la majoria s’hi adhereixi encara que no hi estigui d’acord. Recordo
el cas d’una antologia de poetes catalans on tota la poesia havia de
ser de caire social i es va haver de ficar el clau per la cabota per no
deixar fora grans poetes com Carles Riba que no tenien res a veure
amb la poesia social.
Sempre hi ha algú que trenca els tabús però a vegades és per
imposar-ne un altre. En el nostre cas, el d’escriptors o crítics, hi ha
llibres que obtenen una fama immerescuda perquè ningú no gosa dir
clarament que no se la mereix o, si gosa, rep la repulsa dels
“entesos”. Tots podem recordar casos de personatges que aconsegueixen copar els jurats de premis literaris per donar-se els
guardons els uns als altres dins d’un cercle tancat on és pràcticament
impossible introduir-hi ningú més. O el d’un dels llibres més
universals de la literatura catalana del segle vint, La plaça del
diamant de Mercè Rodoreda, que no va semblar prou digna d’un
premi al jurat corresponenet
A vegades, no sempre, la posteritat esmena els errors. El gran
Goethe va ser absolutament injust amb el jove Schubert. Schubert
va posar música a uns quants dels poemes de Goethe i li va enviar
el resultat per rebre’n l’aprovació, però el gran poeta no es va dignar
ni contestar-li. Ara molts d’aquests poemes són més coneguts com a
obres de Schubert que no pas de Goethe, com la “Rosa de bardissa”
o “Margarideta filant”. En canvi, els músics que Goethe preferia,
527
són pràcticament desconeguts. Qui ha sentit a parlar de Reichardt
o de Karl Loewe, per exemple?
Fins i tot el futbol és ple de tabús. Els catalans hem de ser del
Barça i el podem xiular al camp si juga malament, però ben poca
gent gosa criticar que els jugadors guanyin una quantitat
escandalosa de diners o que cap dels estrangers de la plantilla es
prengui la molèstia d’aprendre el català.
Quan s’ha d’anomenar un dels tabús la gent ha de buscar un
eufemisme. Des de les funcions naturals del cos fins al nom de Déu
ha calgut trobar un giravolt per indicar, sense dir, la paraula
prohibida. No cal mirar endarrere per posar exemples. La famosa
frase de “danys colaterals” és ben viva per indicar que s’ha matat
innocents durant un atac. Els exemples serien inacabables.
Un dels tabús moderns més arrelats, és la mort. No se’n vol parlar
i s’usen tota mena d’eufemismes per anomenar-la. Un d’ells és dir
que una persona “se n’ha anat”, cosa que més d’una vegada ha fet
que l’interlocutor distret pregunti: “on?”. Nosaltres no arribem als
extrems dels americans d’embalsamar i de maquillar els morts, de
manera que semblin vius, però també diem que se n’ha anat o que
ens ha deixat o qualsevol d’aquestes frases fetes que dissimulen la
crua realitat.
En resum. Els tabús són fruit de la por, sigui la natural que tots
podem sentir a les desgràcies o a la mort, o sigui l’artificial imposada
pels poderosos a la gran massa de la humanitat per tenir-la
esporuguida i, per tant, controlable.
Contra la natural només hi ha el remei d’una ment filosòfica o
religiosa o amb petits sortilegis com el de dir “toquem fusta” per
espantar els maleficis.
Contra l’artificial, la Humanitat ha estat de sort que sempre hi
hagi hagut petits grups rebels que han dit “eppur si muove”. A
vegades han pagat amb la mort aquesta rebel·lió, però han fet
possible que milions de persones hagin pogut sentir-se una mica més
lliures.
Només cal desitjar que aquests petits grups de rebels no
desapareguin.
528
Teresa d’Arenys
El tabú
afectiu
Pseudònim de M. Teresa
Bertran Rossell (Arenys de
Mar, 1952). Autora dels reculls
poètics: Aor (Premi Amadeu
Oller 1976), Onada (1980) i
Murmuris (1986), entre d’altres;
de la traducció Dos rèquiems
de Rainer Maria Rilke (1997) i
de les adaptacions de poesia
tuarega: La requesta i el refús
(1996) i Tuareg, Cants d’amor i
de guerra de l’Ahaggar (1999).
L’any 2000 publica la
novel·la El quadern d’Agnès
Solà i el mateix any obté el V
Premi de Reconeixement a la
Creació Poètica, Cadaqués a
Quima Jaume pel llibre Cants
d’amor i de guerra de
l’Ahaggar.
529
530
Sobre el
tabú afectiu
Teresa d’Arenys
Si amb la paraula afecte ens referim generalment a un sentiment
d’amor, i per tabú entenem interdicció sagrada, resulta que la vocació
literària, a alguns, ens ve de l’afecte a un tabú. Sobre això reflexionaré.
En el meu cas, el sol fet d’haver heretat una bona llengua familiar
conjuntament amb l’amor envers aquesta llengua, no m’hauria
motivat a convertir l’escriure en el centre de la meva vida, si no fos
el sobrepreu d’angoixa i de desavantatge constant que comporta, a
Catalunya, estimar i preferir la llengua pròpia. Jo m’he sentit
obligada a escriure, tant per rebel·lia contra una parla imposada,
com per servitud a una d’amenaçada, la dels meus, que de
políticament prohibida que era durant la dictadura ha passat a ser
en moltes circumstàncies políticament incorrecta, qualificatiu amb
connotacions d’immoralitat i de culpa que li imprimeixen caràcter
de tabú. Subtilització, per tant, d’una prohibició secular i que fa
pensar en aquell Soyez propre amb què l’Estat veí rematava els
parlars que no eren el francès.
Els qui nascuts als anys cinquanta haguérem d’estudiar en centres
religiosos, vam veure com els tabús del nacionalcatolicisme que
havien tingut més pes social i educacional s’enderrocaven amb
celeritat els primers anys de l’anomenada transició. Alhora, les
interdiccions politicoideològiques que perduraven en la llarga
postguerra franquista, també, en aquell moment d’esperança,
afluixaven… a excepció, únicament, de les relacionades amb les
identitats humanes diferents de la castellana dintre l’Estat espanyol,
identitats que han acabat, trenta anys després, més estigmatitzades
que no ho havia estat tot allò que concernia el sisè manament de la
Llei de Déu.
531
Il·lustraré la regressió que plantejo amb un esbós de la
transformació social i lingüística que al llarg de quatre dècades he
observat en un territori concret: el Maresme, una de les comarques
catalanes que més s’ha ressentit de la imparable conurbació que
genera la metròpoli barcelonina. Ho faig marcant tres etapes.
La primera s’inicia als anys seixanta, en el moment en què la
societat començava a experimentar un seguit de canvis que no
tenien res a veure amb els d’èpoques precedents. Uns factors fins
aleshores desconeguts: massificació del turisme a les zones
costaneres, popularització de l’automòbil, televisor dins les llars i
la simplificació litúrgica conseqüència del Concili Vaticà II, influïen
de manera decisiva en els hàbits i la conducta de la gent del país,
sense modificar-hi encara la situació lingüística, que continuava
essent la mateixa d’ençà de la derrota civil de 1939: o sia, d’una
banda la inexistència oficial del català, que era prohibit en escoles,
publicacions, emissores de ràdio, rètols, cartells, etc. i objecte de
represàlies per part de la policia i el funcionariat espanyols; i, de
l’altra, la supervivència oral de l’idioma en perfecte estat de salut
dins l’àmbit familiar, professional, comercial i de relacions
humanes, ja que en aquell temps (més de quaranta anys enrere)
l’entorn popular, tot i la por, era monolingüe: una part de la
població desconeixia el castellà, una altra tenia dificultats per
parlar-lo i, encara, entre les classes que el dominaven hi havia una
tendència a desconsiderar-lo i a preferir el francès com a segon
idioma. (Potser perquè llavors el francès era sinònim de cultura o
simplement per aquella posició pendular que ens aconsellava més
endavant el poeta J. V. Foix als estudiants de filologia, dient si fa
no fa que, situats entre les pressions anorreadores de dos estats,
anéssim trampejant la més agressiva decantant-nos cap a l’altra,
i viceversa.)
A més a més, de cap a cap de la comarca la llengua del carrer,
malgrat contenir alguns barbarismes de lèxic (que pronunciats amb
la fonètica genuïna tenien la seva gràcia), era una llengua sintàcticament incontaminada, competent i rica de recursos. Riquesa
heretada que es perpetuava gràcies a la gent de mar, als oficis dins
les poblacions, a la pagesia secular que les envoltava i, vull
subratllar-ho, pel fet que saber enraonar i argumentar, era un valor
social de primer ordre, fins i tot entre els analfabets. Riquesa de girs,
modismes, accents que variaven d’un poble a l’altre, encara que
només els separessin uns quants quilòmetres. Diversitat de
cantarelles, entonacions –diria microdialectals– distintives que, si
bé s’han conservat fins avui, les darreres generacions que tenen per
llengua materna el televisor van perdent, junt amb algun fonema.
532
En avançar la dècada dels seixanta assistírem al progrés d’un
altre factor, el més definitiu per a una llengua perseguida, que fou
la immigració massiva d’espanyols del sud peninsular. Per bé que
en els pobles i les viles amb poca indústria la majoria d’aquests
immigrants es naturalitzaven de manera espontània i els seus
descendents són ara indestriables de la col·lectivitat autòctona tant
pel que fa a la parla i la sensibilitat com al nivell social, en ciutats
com Mataró es formaven ja els primers ghettos i es generaven
actituds, paternalistes d’una banda i refractàries de l’altra, que
havien de contribuir al bilingüisme per força i a la degradació del
paisatge a la llarga.
Paral·lelament, cap al tombant dels setanta la dictadura espanyola
cedia en algun sentit, ja que es recuperaven publicacions i programes
radiofònics en català, s’impartien, encara que extraoficialment, cursos
de llengua i d’història, augmentaven les conferències públiques, els
recitals de cançó arribaven als pobles petits, i l’autoritat feia els ulls
grossos davant algunes agrupacions cíviques de rerefons polític. Amb
tot, era un besllum de tolerància ben feble perquè en el marc estatal
continuaven els empresonaments i les execucions. La de Salvador
Puig Antich tenia lloc en 1974, el 2 de març, i la de cinc militants
d’ETA i del FRAP el 27 de setembre de 1975, just dos mesos abans
de la mort de Franco.
Amb la desaparició física del dictador comença la segona de les
tres etapes que he definit abans. Els que érem molt joves aleshores
esperàvem un parèntesi d’aturada i de reflexió. Aturada dels abusos
urbanístics, sobretot, que ja havien començat a desfigurar en uns
quants indrets pròxims a la mar el paisatge idíl·lic de la terra fèrtil
i ben conreada que Josep Pla qualificava de jardí de les Hespèrides.
I reflexió, perquè el fet de sortir d’una llarguíssima postguerra ho
reclamava.
Però sortir de la postguerra només era un dir. En comptes de
reflexionar sobre el passat immediat i programar un futur amb un
creixement civilitzat i sostenible, es va donar carta legal a l’especulació i es va fomentar el desori urbanístic iniciat durant la
dictadura. Això, des del tombant dels vuitanta i des de la seu
mateixa de cada Ajuntament de la marina, sense tenir en compte els
recursos naturals, ni la població autòctona que vivia de la terra i la
treballava: els pagesos. D’altra banda, en l’àmbit nacional ja s’havia
acceptat –el 1978– una constitució de l’Estat espanyol en què no hi
figurava enlloc cap pacte de cultura… I és que els nous polítics, els
no franquistes, prenien per model el mateix règim que ens pensàvem
haver deixat enrere. A molts ens costava d’entendre que una
democràcia es traduís en una frenesia d’oblidar i demolir el passat
533
(sobretot urbanísticament), en nom d’un progrés i un futur més
obscurs que el cel i l’infern del credo catòlic (contra el qual potser
tocava reaccionar, però no fins a l’extrem de desproveir les noves
generacions dels referents culturals de dos mil·lennis). Tot i així,
l’anomenada transició i la dècada dels vuitanta van ser un període
presidit per l’optimisme, malgrat que la confiança envers les
institucions i els polítics minvés d’uns resultats electorals als
següents. I la minvant confiança es va estroncar en sec arran del gran
negoci immobiliari que representaven els Jocs Olímpics de Barcelona
de 1992, en els quals la llengua catalana hi va tenir una presència
de compromís.
Finalment abordo la darrera etapa. Al llarg de la dècada dels
noranta i fins avui la comarca del Maresme ha viscut d’una banda
l’increment constant d’una nova onada immigratòria de components
múltiples, alguns dels quals es catalanitzarien sense esforç dins els
nuclis urbans naturals, si no fos que, de l’altra, la substitució dels
boscos i les hortes per l’edificació desenfrenada ha generat suburbis
i zones residencials que es toquen d’un terme municipal a l’altre,
ghettos perifèrics, poblats sobretot per l’excedent humà de les
barriades barcelonines, bilingüe en els millors casos, però sempre
espanyol, i com a tal insensible, intransigent i intolerant respecte a
tota diversitat.
Si els naturals de la comarca ja patim l’hostilitat lingüística
d’aquests en àrees comercials, transports, serveis de tota mena i cada
vegada més en centres mèdics i hospitals, i ens sentim forasters a
casa nostra, i si no hi ha un poder institucional que ens protegeixi
de manera efectiva, ¿com podem acollir, intercaviar cultura i
assimilar els nous immigrants?
Com que aquesta pregunta fa de mal contestar, els polítics
universalistes s’han empescat una cançó d’estruç: que continuarem
essent catalans encara que parlem en castellà… A mi m’agradaria
que reflexionessin sobre una lúcida observació de Joan Fuster en
1968, que diu: Si la llengua d’una comunitat no fos tan important
no hi hauria gent particularment obsessionada a sufocar la llengua
de la casa del costat.
534
Carles Cortès
El tabú
estètic
Carles Cortés (Alcoi, 1968). Doctor en
Filologia Catalana, és professor titular
de literatura catalana contemporània a
la Universitat d’Alacant i membre del
Grup de Recerca de la Literatura
Contemporània.
Com a docent i investigador, ha
centrat la seua atenció a la narrativa
d’escriptores del segle XX. Entre altres,
ha publicat els estudis Els personatges i
el medi en la narrativa de Mercè
Rodoreda (1996) i Començar a escriure:
la construcció dels primers relats de
Mercè Rodoreda (1932-1938) (2002).
Com a escriptor, inicia la seua
trajectòria literària amb la publicació
de diversos relats breus. La seua
primera novel·la, Veu de dona (2001),
rep el premi 25 d’abril de la vila de
Benissa (2000). Tres anys més tard
publica Marta dibuixa ponts (2003),
premi Ciutat de Sagunt 2003.
Recentment s’ha traduït a l’espanyol la
primera novel·la amb el títol Los sueños
de Eva (2005).
535
536
El tabú estètic:
la màgia de la
seua renovació
Carles Cortès
Si parlem de tabú estètic és obvi que estem referint-nos a l’aplicació
d’aquest concepte, revisat a bastament durant aquesta trobada, al
discurs literari, això és, a les formes d’expressió de les històries.
Caldria pensar, doncs, que quan un escriptor o una escriptora pretén
trencar un tabú estètic està contravenint les tendències estilístiques
del moment, això és, les modes que imperen en un mercat lector en
una època concreta. Així, per exemple, quan la prolífica escriptora
catalana Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert) va presentar
en societat la seua novel·la Un film, 3.000 metres (1918) va cenyirse als paràmetres de la novel·la realista de tall naturalista, en una
època regida pels paràmetres culturals del Noucentisme català. Un
moviment que va marcar la preferència estètica per gèneres com la
poesia o l’assaig, en detriment de la narrativa entre 1911 i 1925,
aproximadament. El Noucentisme també preconitzava el triomf de
la racionalitat i de la urbanitat. Recordem, en paraules de Xavier
Pericay i Ferran Toutain, que “els noucentistes veien la novel·la com
un reflex del provincianisme que volien combatre a tota costa”.
Publicant una nova novel·la amb clares influències naturalistes,
Caterina Albert es mostrava conscient de la transgressió. S’allunyava
a nivell personal del simbolisme i d’altres trets del moviment anterior
de relats seus com Drames rurals (1902) o Solitud (1905) i retrocedia
en el temps de les modes literàries, als models de finals del XIX.
És obvi que la crítica d’aleshores no va entendre aquella decisió;
així el crític Domènec Guansé escrivia el 1925 sobre la novel·la
publicada set anys abans: “l’autor renuncia, de bon principi, a tot
537
transcendentalisme, a tota versemblança, a tota psicologia. Renuncia,
fins i tot, a la bellesa de l’expressió.”. Caterina Albert trencava el
tabú: escrivia una novel·la i, a més, seguia els models vuitcentistes.
Hauríem d’afegir un grau major de transgressió: l’autora usava una
normativa lingüística aliena a la reforma gramatical que Pompeu
Fabra havia realitzat al si del Noucentisme. Una evidència que ella
mateixa reconeixia a l’editor Francesc Matheu, “me fa angúnia el
que vostè pensaria d’aquesta novel·la, tan incorrecte, destrebada i
mansoia.” Si n’era conscient, doncs, per què ho feia? Perquè per a
un escriptor, les normes no són sinó límits per superar, reptes
personals per a créixer. Aquesta era la seua peculiar revolució, la
manera d’expressar la seua llibertat creativa.
Com en l’exemple observat, el fet de trencar un tabú estètic esdevé
la font d’evolució, de creixement literari a partir de l’experimentació.
Aquesta és la semblança amb la transgressió dels tabús antropològics, unes limitacions socials que naixen sota la justificació de
la continuïtat d’uns valors rígids, com bé van estudiar, entre altres,
Freud, Lévi-Strauss i, més recentment, Adam Kuper. D’igual manera,
el trencament dels tabús estètics té com a conseqüència l’evolució
del món literari. Sense transgressió no hi ha canvi, no hi ha evolució.
Un esquema sobre l’evolució de l’ésser humà que, en definitiva,
podem aplicar a les transformacions de la literatura.
El tabú estètic recau sobre les formes d’expressió, a les eines
literàries que fa servir cada escriptor o escriptora. Són els mecanismes interns de creació que es veuen afectats per un canvi de
tendències. En altres ocasions, aquesta pressió s’estén a l’elecció del
gènere, com també a les referències culturals que s’integren en la
història. En definitiva, la seua acció dota de vitalitat les nostres
literatures, les transforma, les fa créixer. Cada vegada que les
avantguardes han irromput, han provocat un trasbalsament
considerable, de manera que d’esdevenir formes expressives tabús
han passat a convertir-se en norma d’escriptura. Unes tendències
estètiques que van passar de la marginalitat a la consolidació. Aquest
és l’interés que ens ofereixen el conjunt de corrents que van endinsarse en les diverses literatures durant la primera meitat del segle XX,
segons llegim en paraules de Joaquim Molas: “les avantguardes van
propulsar la construcció d’un anti-art i, més exactament, d’un nou
art, que propugnava la investigació per la investigació, com a mínim,
en dos terrenys: el de la realitat i el de les formes”. Un equilibri incert
entre model i antimodel que regeix tota evolució estètica de la
literatura a partir de la inclinació dels escriptors envers un o l’altre,
tot i la relativitat dels seus conceptes. Aquell element que queda
exclòs de la conveniència estètica d’un moment, que pot esdevenir
538
tabú, pot convertir-se en una forma permesa, pròpia d’una època
concreta, de manera que deixarà de ser tabú per esdevenir norma.
En el cas de la literatura catalana, hem tingut al llarg del segle
XX diversos exemples que podem destacar. Cal destacar, sens dubte, el terrabastall que van produir els primers relats de tall modernista, com els d’Alexandre de Riquer o Raimon Casellas, immersos
en la voràgine dels moviments finiseculars –parnassianisme, prerafaelitisme, simbolisme i decadentisme– en un ambient literari de finals del XIX marcat pel triomf del realisme. Les propostes
regeneracionistes dels narradors modernistes van assolir la seua
consolidació en els primers anys del nou segle. Les seues propostes que anys abans eren marcades com a tabús es convertien de sobte norma recurrent i model preferent per als nostres escriptors.
Els exemples esmentats poden servir-nos per a entendre la
importància de la consideració variable del que és un tabú estètic
en l’evolució d’una literatura concreta. Un sentit útil i pragmàtic
que fa preveure la relativitat de les modes literàries, un caràcter
caduc que és intrínsec a la natura de l’ésser humà. Nadar contra
corrent, escriure seguint models estètics contraris als imperants en
un moment concret de la història, provoca que un escriptor puga ser
censurat pels crítics coetanis. Si en el cas de la violació dels tabús
ideològics, hom pot ser castigat, en el cas dels tabús estètics pot
provocar la marginalitat de l’obra d’un autor. Un arraconament que
de vegades pot esdevenir continu o transitori. Pensem en narradors
catalans com Cèsar August Jordana o Francesc Trabal que durant
els anys vint i trenta van defensar la incorporació d’elements de la
narrativa eròtica, tal com feien a altres literatures D. H. Lawrence
o, anys més tard, Henry Miller. L’estretor ideològica de molts lectors
d’aleshores no entenia l’ús d’unes formes expressives alienes fins
aquell moment. Eren uns autors que feien ús del tabú estètic amb
un ànim de provocació, amb la finalitat de connectar els models
genuïns amb els foranis. Europeïtzar, en definitiva, la pròpia
literatura.
Quina és l’expectativa que es crea en l’actualitat en la literatura
catalana? I en la resta de literatures germanes? Continuarem
avançant a través de la superació de tabús? Continuarem sent
literatures creatives que es rebel·len respecte els moviments actuals
per a convertir-los en passat? Hi ha veus que alerten de la
universalitat dels conceptes i de la manca d’esperit crític davant
d’un món on tot és possible, tot és assumible i res és prohibit. Així,
recentment, l’escriptor peruà Fernando Iwasaki destacava en una
entrevista, tot referint-se a la literatura eròtica, que començava a
deixar de tenir sentit. Iwasaki alertava davant dels perills d’una
539
societat lectora on ja no hi ha transgressió, on no hi ha res prohibit.
Un gènere com la literatura eròtica només funciona quan hi ha
transgressió, quan hi ha tabú, quan hi ha quelcom prohibit.
Deixem obertes les portes a l’esperança. Reivindiquem el plaer
de la transgressió, d’escriure com ens plau, tot rebel·lant-nos davant
dels costums i hàbits estilístics de cada moment. Només així podrem
dotar de vida futura les nostres literatures. Fugir de les normes per
a trobar l’autèntica realitat de la literatura: la màgia del seu
dinamisme, de les seues infinites possibilitats.
540
Roser Atmetlla
Contes
contra-tabú
(Blanes, 1963). Llicenciada
en filosofia per la
Universitat de Barcelona
dóna classes en un institut
de secundària. L’any 1998
debuta en el món de la
literatura amb la seva
primera novel·la El nedador.
Cinc anys més tard publica
La clau de tots els secrets
(2003) i darrerament La línia
(2005).
541
542
La merla
Roser Atmetlla
A primera hora, quan tot just es fa de dia, la merla es posa sobre la
tanca de pedra. La tanca és baixa i circumda el tros que hi ha davant
la casa. Aquest tros l’anomenem jardí, però mai me n’he cuidat gaire.
Hi ha l’herba, que creix com vol, una hortènsia en un racó i a l’altra
banda una prunera.
De vegades, la merla arriba que encara sóc al llit. Se situa al seu
lloc de sempre, sobre una pedra especialment tacada de liquen i
mirant cap a la meva finestra. O a mi m’agrada pensar-ho així… I
sentir-la. Perqué el seu cant té poca cosa a veure amb la refiladissa
esverada d’altres ocells. Tampoc no és un xiscle, sinó una mena de
crida. Una invocació repetida i melodiosa per poder dir a primera
hora tot allò que quedarà arraconat, prohibit, al llarg del dia.
La merla canta. I si encara no m’he aixecat, enretiro el llençol i
la vànova i m’acosto a la finestra. Vist des d’aquí, l’ocell de bec groc
no imposa gaire. Fa poc més d’un pam i la badia, que al seu darrere
comença a rebatre els primers rajos de llum, el converteix en un
pobra taca negra. Però canta, i la seva veu secreta, bellíssima,
ressegueix el senderol que s’allunya cap a l’esquerra de la casa,
travessa la prada i voreja el camp de blat fins al capdamunt del turó.
És allà on, cada matí, es concentra el meu desig.
I m’espero. Com si pogués arribar a veure un punt minúscul just
on el camí es perd. Un punt al qual, al cap de poc, s’afegiria un tors
i després, encara, unes cames. I des de tan lluny, sense tenir res més
que la seva manera de caminar –una passa més llarga que l’altra–,
sabria que és l’Abel. Li endevinaria l’humor i el somriure. I els ulls
blaus que, quan era una criatura, es fregava amb els punys tancats.
Baixaria a rebre’l. L’abraçaria procurant de refrenar els disset
anys que han passat. Perquè ell, al cap i a la fi, vindria de fer el torn
543
de nit, amb ganes d’esmorzar i jeure. Ell, de geni viu. Ell, amb vint
anys per sempre més, des del mateix instant que va caure-li aquell
tros de màquina al damunt.
No el crido. “Abel, fill.” És la merla qui diu allò que jo no puc
dir i tradueix exactament el ritme del meu dolor: l’invoca i s’espera.
I ho torna a provar, set, vuit, deu vegades. Fins l’endemà.
Llavors m’aparto de la finestra i un altre cop ficada en aquest
silenci, començo el dia fent-me el llit. Després baixo. Amb el primer
cigarret, faig la primera cafetera, que em dura fins a migdia. Dino.
I la segona, la poso al foc quan la Rosana truca a la porta. Fumem,
juguem a cartes i bevem cafè. La Rosana és prima de cames i braços,
però el tronc se li eixampla amb una panxa prominent i amb
l’esquena que any rere any se li corba una mica més. A vegades, a
mitja partida, s’aixeca i saltirona per la cuina aguantant-se el ventre.
Imita així la Contrabuch i l’Agrailler, les altres dues velles del veïnat
que surten el capvespre a fer “footing”.
No me’n canso, d’aquesta broma, em fa riure, però no li parlo de
l’Abel. Ella sap que això és així: dins una habitació, una altra en la
qual mai no s’entra. És un espai que existeix, quasi físic, i que segons
els dies bascula més a prop o més lluny de la taula de la cuina. Ella
tampoc no l’anomena. A tot estirar, mira per la finestra i em descriu
l’època en què jo arreglava el jardí. Les dues sabem que no ha existit
mai aquesta època, però és la seva manera de dir-me que m’hi he
d’esforçar. Li contesto que és una indecència que una vella xaruga
com ella exhibeixi aquesta il·lusió pel futur. I llavors, prova de
parlar-me de l’Ida.
A l’Ida no l’espero, perquè exactament cada cinc setmanes puja
pel camí de la badia. Cada cinc dissabtes a la mateixa hora aparca
la moto al costat de l’hortènsia i es treu el casc. Jo, mentrestant, agafo
el paquet de tabac i me’n vaig a fumar al pati del darrere. Allà hi
tinc la marialluïsa i la tarongina i faig veure que les netejo de males
herbes.
Ella, que té vint-i-nou anys i exerceix de metge a baix, al poble,
fa servir el títol per expressar el seu disgust. Deixa la moto, ve a
trobar-me i amb una sola mirada arreplega la deixadesa al jardí, els
plats per rentar, la pols i el cigarret que tinc a la mà. “Hola mare.”
“Hola Ida.” Es treu la jaqueta i es lliga el davantal.
La Rosana me’n parla per persuadir-me. Segons ella, tinc coses
més importants a fer que jugar a cartes o asseure’m a la butaca del
costat de la finestra. “L’Ida és treballadora i responsable. I és una
bona filla.” Em ve a veure, és cert. I perquè és voluntariosa, se
sobreposa a la desgana amb un calendari inflexible: cada cinc
dissabtes a la mateixa hora i fins a les nou del vespre.
544
Quan la miro, busco aquella nena de dotze anys, de boca petita i
molsuda. El llavi de baix com una mitja lluna vermella i al de dalt,
la petita vall que porta fins a un nas de pont recte. Busco, sobretot,
els narius badats, sensiblement, a les bones olors i els ulls grisos que
em miren –no sé per què– amb un humor serè. Ara porta ulleres i
dedica el temps de la visita a netejar i endreçar la cuina. La deixo
fer perquè em sembla que no sap jugar a cartes. “Tothom en sap.”
afirma la Rosana. Però ella, els “dissabtes de l’Ida”, prefereix avorrirse tota sola a casa seva. I l’endemà, quan entra a la cuina, allarga el
coll endavant, mig tanca un ull i ensuma: “Ja has tornat a fumar!”
El rastre de lleixiu, que dura un parell de dies, jo l’arrossego per
les altres habitacions. Podria prohibir-li que netegés, però penso en
casa seva, en la seva vida, i mai no puc imaginar-la rient o alegrantse per alguna cosa. M’assec a la butaca i, de vegades, arribo a veure
unes parets de color blau, segurament, perquè m’embadoco mirant
el mar… Deu tenir alguna mena de promès, ja en té l’edat… I amics…
I la feina potser li agrada… Jo fumo. I aquestes últimes setmanes, no
he fet res més que evocar la criatura de dotze anys que el dia de
l’enterrament del seu germà volia posar-se unes flors al cabell…
La meva ràbia ho va arrasar tot, aquell dia i un dia rere l’altre,
fins que va haver d’anar a viure amb el seu pare. Vaig perdre la veu
–la merla m’ho diu cada matí– i vaig ficar-me en aquest silenci.
Bevia. Pensava coses que poguessin fer-li mal i les deia. I he acabat
jugant a cartes, bevent cafè, acceptant el retret d’unes visites que es
varen iniciar ara fa dos anys.
El primer cop que es va presentar, en feia més de cinc que no
l’havia vist. Jo m’havia pensat que la mort de l’Abel ho havia fet
malbé tot. I veure-la, em va molestar. Li vaig oferir una tassa de cafè,
però no es va seure. Va renyar-me com una metge a la seva pacient:
“Fumes massa. Ho hauries de deixar” I és que tampoc no hi havia
gaire res que es pogués dir… Vaig acomiadar-me’n alliberada,
imaginant que no tornaria.
Al cap de cinc setmanes, la feia passar un altre cop i, de dissabte
en dissabte, hem anat confegint aquesta mena de cosa que sempre
fa olor de lleixiu.
Aquest matí, però, he trucat a la Rosana i li he encomanat que,
quan baixés al poble, em comprés un tall de bacallà remullat. Me
n’ha dut dos i m’ha dit que sóc una ronyosa. Tot just acabava de
marxar que ha arribat l’Ida. Avui li he obert la porta. I quan s’ha
lligat el davantal, m’he assegut a la cuina. No hem parlat. Mai no
parlem. Ella rebufa davant les taques de greix i buida els cendrers
de mala manera. Ha dinat, com sempre, a peu dret i jo he esperat al
vespre per demanar-li si em podia fer una mica de sopar. “A la
545
nevera hi tinc bacallà… Fa molt temps que no menjo bunyols…” Ja
se n’anava i m’ha mirat insegura.
L’ha esqueixat tot, abans de dir-me que no sabia com fer-los.
“Farina?” “Sí.” “Quanta?” “Ves tirant.” “No la peses?” “No. Així
està bé.” Després del llevat, l’aigua. “No n’hi posis gaire, la pasta
ha de quedar espessa.” L’he ajudat a pelar els alls i ha rentat i tallat
el julivert. “Treu un ou de la nevera.” “Només un?” “Sí.” El rovell
barrejat amb la pasta i la clara batuda a punt de neu. “L’hauries de
batre encara una mica més. Estàs cansada?” “No.” Li he recollit un
ble de cabell que li queia damunt les ulleres, però no ens hem mirat.
“Ara ja pots posar oli a la paella.”
M’he situat al seu darrere. Amb cada cullerada de pasta, he anat
trobant la manera d’explicar-li el que li devia, d’evocar per a ella el
meu dolor. M’havia semblat que no tenia paraules per a tot allò, però
han anat sortint: una i una altra i una altra. El nen d’ulls blaus.
L’Abel. El jove de vint anys, boig per les màquines. “Segur que te’n
recordes.” I jo, que li deia que aquella no era la mena de feina que
li convenia, li retreia la seva manca d’ambició. Discutíem sovint
perquè treballava i jo volia que estudiés. Ara no entenc per què
discutíem. Potser era pel meu desconcert en veure que es feia gran…
La nit que va morir ens varem enfadar de veritat. Tu dormies.
Vaig dir-li que no el volia més a casa, com si no l’hagués estimat mai.
I després vaig esperar-lo fins a l’hora que s’acabava el torn de nit
–fins que varen trucar de l’empresa– perquè encara hi havia més
coses que volia cridar. Totes les coses que em varen quedar a dins.
He provat d’explicar-li què significa perdre la veu i com, cada
matí, espero el cant de la merla. I he pogut plorar en veure-li les
espatlles, que l’hi tremolaven.
De moment, li he preparat un llit al sofà. I hem quedat que demà
ja ens menjarem els bunyols.
546
Carles Cano
Contes
contra-tabú
(València, 1957). Llicenciat en
filologia catalana és professor,
escriptor i contacontes. Autor d’un
gran nombre de llibres per a infants
i joves, entre els quals destaquen La
gallina que pogué ser princesa, T’he
agafat caputxeta, Contes per a tot
l’any (1997), A l’altre costat del
barret (2002) i La màquina de
contes (2002).
Ha treballat com a guionista per
a ràdio i televisió. Ha participat en
tallers d’animació a la lectura i ha
actuat de contacontes a l’estat
espanyol i a fora. Ha rebut diversos
premis literaris com el Premi
Samaruc, el Lazarillo i ha figurat
en la Llista d’Honor el Premi CCEI.
547
548
Blue tabú
Carles Cano
Només arribar a la classe, el professor s’havia posat les ulleres de
sol. Malament. Allò no presagiava res bo. Aquell dia tocava parlar
dels tabús.
Ell mai li havia donat importància, als tabús. De fet se’ls prenia
a riota, no eren més que comportaments de gent retardada i
primitiva, deia. Sempre contava que per a ell la paraula tabú durant
molts anys només significà el nom del perfum embafós i antic que
utilitzava la seua mare. I ara que explicava aquell concepte, aquella
paraula manllevada dels habitants de l’illa de Tonga, als seus
alumnes de semiòtica, ho feia, aparentment, amb la distància i
l’escepticisme més pregons.
- La nostra cultura, la nostra existència segons alguns –deia amb
ironia– es deu al trencament d’un tabú, si Eva no haguera mossegat
la poma a hores d’ara continuaríem al paradís, i no tindríem ni fred
ni calor i el canvi climàtic ens la duria fluixa i, per descomptat, ni
vosaltres ni jo estaríem en una classe de semiòtica de tercer. Però
Eva la mossegà i s’obrí la veda dels tabús. N’hi ha pertot arreu i per
a tots els gustos, alguns abasten cultures o religions senceres com la
prohibició de menjar o tocar carn de porc per als jueus i els
musulmans. Altres se circumscriuen a col·lectius més reduïts, com
el tabú del color groc en el teatre, o el tabú d’anomenar la innominable en el món dels toreros. Tots vivim rodejats de tabús, i a
voltes ni hi pensem. O si hi pensem és per a botar-los, a la torera, ja
que parlàvem de bous. M’imagine que tots heu sentit alguna vegada
aquella dita-tabú que fa: “on tingues l’olla…” I supose que tots sabeu
que en aquesta facultat no se’n fa gaire cas que diguem, oi? –Ací hi
hagueren rialletes i mirades dissimulades cap a una alumna de la
qual tothom sabia que estava enrotllada amb el de dialectologia–.
549
Bé, tots vivim influïts en major o menor mesura pels tabús i per això
no us enrotlleu amb les vostres germanes o germans encara que
estiguen més bons que el pa sucat amb oli; i venim a classe més o
menys vestits. Hi ha uns tabús, però, molt particulars, mai millor
dit, els tabús propis, aquells que només pertanyen a un mateix.
Sobre ells vull que reflexioneu durant la propera mitja hora. Ja sé
que alguns hi teniu al·lèrgia, però es reflexiona molt millor amb
llapis i paper. Capbusseu-vos en el vostre interior i tracteu d’explicarvos eixe tabú que només pertany al vostre món. Després, si us hi
atreviu, me’l lliureu i en parlarem. De manera anònima, és clar. No
esteu, en absolut, obligats a fer-ho.
- I quin és el seu tabú? –preguntà un alumne nou–. El professor,
Juli Martí, el mirà de dret en dret. Es féu un silenci espés, tens.
- El meu tabú és el blau. Justament eixe blau que portes i que
m’ha fet posar les ulleres. Si tornes a venir així no entraràs a classe
mai més –digué sec, tallant–.
- Que collons li passa, amb el blau? –preguntà en veu baixa, per
sota del nas, al Manel Grau, el seu veí de taula–.
- Xssst, després t’ho explique.
Una hora mès tard, a la cafeteria de la facultat de filologia, el
nou li espetava a en Manel:
- Em vols explicar d’una vegada què li passa a eixe, amb el blau?
- Vine, ho entendràs millor si lliges una cosa –li contestà–. Manel
s’emportà aquell badoc imprudent a la biblioteca de la facultat, i
demanaren un número endarrerit de la revista universitària. Mira,
farà un parell d’anys en Juli Martí vingué a classe amb una làmina
i féu una pregunta als alumnes. Després, agafà un cabreig tan gran
que, imagine que per traure’s els dimonis del damunt, escrigué un
conte i se li acudí publicar-lo en la revista de la facultat, aquesta
que veus ací. Però serà millor que el lliges.
Rapsòdia en blau
Aquell dia estava trist, Blue, com curiosament es deia també en
anglés la sensació de tristor coincidint amb el color. Era professor
de semiòtica en la universitat i just aquell matí els havia explicat
als alumnes que el món és un objecte simbòlic, que una imatge no és
només una imatge sinó que pot ser també un símbol i havia tret
aquell rectangle blau dintre una cartolina blanca i els l’havia
ensenyat, i els havia preguntat què era allò. Ningú no havia contestat.
Ningú volia passar per imbècil. Al remat li ho havia demanat
directament a un, que, dubtós, mig preguntant, havia declarat:
- Un rectangle blau?
550
- Bé, ja tenim alguna cosa. Un rectangle blau! –havia esclatat–.
Molt bé, i a què s’assembla? –Silenci sepulcral–. Vinga, a què
s’assembla? –Silenci d’ultratomba–. Ací es va cabrejar. Jo us diré a
què s’assembla, més aviat us ho diran els companys del meu fill, que
tenen deu anys, a qui els he fet la mateixa pregunta aquest matí:
s’assembla al cel, vist a través d’una finestra, i a una piscina, i a un
quadern, i a una porta, i fins i tot a una peixera, i això era el que volia
explicar-vos hui, els mecanismes de simbolització, de substitució, el
mecanisme de les metàfores. Però a vosaltres les metàfores us
importen una merda! –Estava cabrejat. No els entenia. No l’entenien.
No s’entenien–. Feu els exercicis de la pàgina 123 i reflexioneu sobre
els rectangles blaus!
Es feia de nit, mirava el cel blau fosc a través de la finestra. Tenia
un got de ginebra a les mans, d’aquella ginebra blava, el color de la
ginebra i del cel coincidien amb aquell del rectangle. Aleshores, sense
saber per què es va abocar a la finestra i mirà cap avall. Des del
tretzé, la piscina de baix es veia com un perfecte rectangle blau,
també fosc. Sobre la superfície surava un cos. Entrà cap a dins, volia
desentendre-se’n i engegà el televisor, però estava en el canal del
vídeo i una altra volta aparegué aquell rectangle blau. Engegà
l’ordinador que també tenia la pantalla blava. Aquell color l’espentejava cap avall. Baixà a l’ascensor, que, ara ho notava, tenia les
portes blaves. En arribar a la piscina de l’edifici va veure les ràfegues
intermitents, blaves, de la policia a través de les reixes. A la vora de
la piscina, xop, amb una camisa blava, jeia un alumne de la facultat
que casualment era veí seu. Portava una nota en la butxaca de la
camisa, però l’havia escrit amb ploma i l’aigua havia corregut la tinta
i ara no era més que un rectangle amb taques blaves. Se sentí afonat,
culpable, l’ombra d’aquell edifici, fosc, de trenta plantes, planejava
amenaçant, ominosa, damunt seu. Mirà cap a dalt i es fixà en la seua
finestra, la llum estava encesa. Potser havia tornat la seua dona.
Pujà. Estava enormement trist, infinitament blau. Donà de menjar
als peixos, que innocents, ignorants, nedaven mecànicament d’un
costat a l’altre del seu rectangle blau. Obrí la llibreta de tapes blaves
i escriví aquesta història.
En acabar de llegir, el nou li va reballar la revista i li digué:
- Bo, no és més que un conte, no? Una mica massa blau per al meu
gust –digué, intentant fer-se l’enginyós–.
- Sí, no era més que un conte, però un fill de puta d’alumne seu,
un tipus que estava més ratllat que un camp de carxofes, el va llegir
i se li va acudir que ja que ell no tenia res a fer en aquest món, podia
arruïnar-li la vida. Va copiar el suïcidi del conte, només que en el
551
paper de la butxaca es podia llegir perfectament: Juli Martí, GRAN
CABRÓ. La premsa se li tirà al damunt, cridaren psicòlegs,
psiquiatres i articulistes del més divers pelatge i el posaren a caure
d’un burro. Al remat aconseguiren que ell se sentís culpable i estigué
tot un any de baixa per depressió. Encara continua en tractament.
- I tu, com saps tot això?
- Perquè sóc veí seu, jo era el protagonista fictici del primer conte.
Bé, ja tens un tabú nou. Me’n vaig, jo tampoc suporte el blau.
552
Teresa Costa-Gramunt
Contes
contra-tabú
(Barcelona, 1951). Escriptora graduada
en Disseny Gràfic. Fundadora de
l’Associació Catalana d’Exlibristes,
també és presidenta de l’Associació
Dones Artistes Som 7. Ha publicat més
de vint-cinc llibres entre assaigs,
narracions, poemes i prosa poètica.
Destaquen entre d’altres: El vel de
l’Harmonia (1991), premi Don-na 1990;
La Porta Índia (1997); Noviluni a
Washington (2001); Llibre de l’Amic
(2002), La crisàlide (2002), El rostre del
vent (2002); Sol ponent, sol ixent (2004);
L’ull de Poliferm (2004), Flor Natural
als Jocs Florals de la Ginesta d’Or 2002,
i Santuari grec (2005).
Amb Oriol Pi de Cabanyes ha
publicat la traducció al català de La
veritable història de la Lídia de
Cadaqués d’Eugeni d’Ors i ha fet una
versió al català de Històries i llegendes
de Víctor Balaguer. A més, col·labora al
Diari de Vilanova, L’Eco de Sitges, El 3
de Vuit i la revista Bonart.
553
554
Mare, mare,
per què m’has
abandonat?
Teresa Costa-Gramunt
El sol li ve de cara, li ofèn llastimosament els ulls. És el mateix sol
inclement, feridor, d’aquells dies d’estiu passats a Cadaqués. Cécile
llavors tenia onze anys, i aixecant amb temor reverencial els ulls de
la sorra aspra i fosca, tothora buscava amb desesper l’esguard
indiferent de la mare que l’abandonava.
Avui, camí de la platja de Port Lligat, recorda amb tota exactitud
l’intent d’estrangulament perpetrat per Lluís Buñuel contra la seva
mare. Encara veu Buñuel com un energumen, com un possés que es
llança sobre una figura de cèrvol, veu els seus ulls lluents, en estat
salvatge, uns ulls negres i botits que fan venir esgarrifances a la
mosseta d’onze anys.
Aquella tarda el grup d’amics havia anat a fer un berenar campestre. Gala Éluard, a qui agradava anar amb pantalons curts, feia
dies que estava ofesa amb Lluís Buñuel perquè aquest havia
esbombat als quatre vents que la cosa que més li repugnava de
l’anatomia femenina eren unes cuixes primes, unes cuixes d’aquelles
que no es toquen en la part interior sinó que dibuixen un espai al
mig… Gala tenia aquestes cuixes, i si d’alguna cosa estava orgullosa
era de l’harmonia del seu cos, aquell cos que tantes vegades exaltaria
Dalí en la seves pintures més rodones.
El berenar transcorria plàcidament quan tot d’una Lluís Buñuel
va saltar com un gripau al coll de Gala burxat per les impertinències
que aquesta li dedicava amb cinisme. El gripau va saltar-li al damunt
amb les urpes d’un tigre amb ànim d’escanyar-la. La petita Cécile
va cridar i cridar amb espant, va cridar amb totes les seves forces
fins que l’ogre va deixar a terra la seva presa. Aquest fet violent i el
sol de mort que li enlluernava les pupil·les eren les dues úniques
coses que Cécile recordava de la seva estada estival a Cadaqués.
555
Violència física, claror violenta i la sensació de violència que li
suposava el progressiu abandó de la seva mare… Perquè a partir de
l’estiu de 1929, Gala Éluard esdevindria Gala Dalí, i de Cécile
Éluard, de la filla que avui s’encamina cap a Port Lligat, no voldria
saber-ne res transgredint l’arquetipus de la mare cuidadora i
nutrícia. Gala només va ser maternal amb Dalí i després amb aquells
pòtols, aquells amants joves que de vella comprava al mateix preu
que els milionaris els quadres de Dalí. Cécile, l’única filla de Gala,
havia estat un accident en la seva vida; després, nosa i oblit. Mentre
que les comares del veïnat dirien, desaprovant: “Com l’ocell que
deixa el niu, així la mare que abandona el seu infant…”
Camí de Port Lligat, a Cécile l’encega la potent llum del sol. Es
pot dir que no veu res, que camina a les fosques com si la dirigís la
claror d’un far opac. Segueix un impuls filial, desitja que el seu
afecte no sap si instintiu o voluntari, emboqui com les aigües d’un
riu en l’oceà de l’amor matern. Cécile Éluard sospira per abraçar per
última vegada la mare que, segons li han dit, es mor a Cadaqués.
Gala agonitza a la seva cambra. La història d’amor que havia
començat com el fastuós idil·li entre un exaltat trobador i la seva
alterosa dama ha acabat amb un aïrat cop de bastó. Males llengües
asseguren que el bordó de Dalí, mesos enrere, ha fet caure Gala
escales avall.
Cécile vol acomiadar-se de la mare, vol abraçar Gala, no es resigna al que ella creu un injustificat refús. Quan truca a la porta de la
casa de Port Lligat que Gala ha compartit durant més de cinquanta anys amb aquest foll de Dalí, les cames li tremolen. No s’ha tret
les ulleres de vidres fumats, el blanc del cel i les parets l’enlluernen
i enlluernen… És la mateixa blancor espantosa que la trasllada a
la claror mortal del setembre del vint-i-nou, quan Gala la deixava
tota sola a l’hotel de Cadaqués, una criatura amb febre, per anar a
Port Lligat amb Dalí, per jugar amb Dalí en el jardí de les roques.
Gala agonitza a la seva cambra. Durant la seva estada a l’hospital,
amb el fèmur trencat, Dalí, ignorant-la, s’ha dedicat a llegir
publicacions científiques. No vol saber res de la decadència i de la
imminent mort de Gala, que li és el mirall de la seva pròpia
decrepitud i mort. Les conseqüències d’aquell accident han precipitat
Gala cap al seu final. El bell i immortal cos artístic de Gala ara es
podreix en horribles pústules.
Dreta a l’entrada, Cécile espera amb impaciència que la deixin
entrar. Té les ulleres de dol a les mans, que no sap on posar, i els
nervis li engavanyen els gestos més elementals. El dia és càlid, llum
de maig que tant s’assembla a la llum del setembre de la seva
infantesa desolada!
556
Gala té els ulls clucs, i no se sap si és Dalí qui impedeix que Cécile
vegi per última vegada la mare que l’ha negada. Quan el criat torna
de les habitacions dels seus senyors, diu a Cécile que la seva mare
no vol veure-la. Que ni en el seu llit de mort Gala no vol retrobar
Cécile.
Cécile es bamboleja, fa tentines, el seu esperit desmaia quan
traspassa, tota ella tremolant, la porta de la blanca casa de Port
Lligat. Les llàgrimes, roents com dimonis calcinant-se en la foguera
d’un quadre d’El Bosco, li cremen els ulls que ella amaga sota les
ulleres de sol. Abaltida, humiliada, derrotada, menyspreada, exclama
xisclant com una bèstia ferida i mirant amunt, cap a la llum
encegadora: Mare, mare, per què m’has abandonat?…
557
558
Encarna Sant-Celoni
Contes
contra-tabú
(Tavernes de la Valldigna, la Safor,
1959). Traductora-correctora a la
Generalitat Valenciana des de fa més de
catorze anys. D’obra pròpia, fins ara ha
publicat dues novel·les, dos reculls de
contes, algunes narracions soltes i
quatre llibres de poesia; ha cotraduït
obra de dues poetes daneses (Anne
Marie Dinesen i Tove Ditlevsen), ha
versionat el poema èpic finlandés, la
Kalevala d’Elias Lönnrot.
Pel que fa a la prosa, ha guanyat
diversos guardons del País Valencià;
entre d’altres el Ciutat de Cullera, amb
Dotze contes i una nota necrològica
(1985); el Joanot Martorell, amb
Siamangorina (1986), o el Vila de Puçol,
amb Guarda’t dels jocs del destí (2005),
i ha quedat finalista del Ciutat de
Torrent, amb Al cor, la quimereta (2002).
És coautora de dos llibres de llengua i
ha rebut una subvenció de la Institució
de les Lletres Catalanes per a la
traducció d’Els mil i un quarts d’hora
(2002), de T. S. Gueullette.
559
560
Avern
i edén
Encarna Sant-Celoni i Verger
Abans de l’últim àpat, he decidit deixar-me de romanços i enfrontarme amb el que sóc, malgrat no haver perbocat cap mos d’ençà que
el meu darrer i postrem amor em descobrís la delícia d’obrir amb els
llavis les rubicundes carns d’una clòtxina (Mytilus edulis) –també
dita ‘musclo’ en altres indrets–, i m’ensenyàs a conviure amb el
menjar d’una altra manera, passant de gormanda compulsiva a
sibarita impenitent. Ho confesse, sóc bulímica, i la bulímia és un
estat imperfectiu: una vegada l’has tastada, corres per sempre el
perill de tornar a caure-hi. Sóc bulímica com d’altres són i seran
alcohòlics, drogoaddictes, fumadors o sexòfils.
L’inici dels béns i dels mals va tenir lloc al final d’una inexistent
adolescència. Coneixia el sexe en solitari, sí, però no sabia què era
l’amor, i el primer amor va estar a punt de matar-me d’inanició.
Encara que no era cap fartanera, vaig començar a menjar per traure
el ventre de pena, quan el que en realitat volia era traure’n el cor,
mirar d’omplir la buidor que, com un pou sense fons, em demanava
sadollar l’insadollable –quelcom tan impossible com pretendre
amarar el desert a còpia de llàgrimes–: m’estimava més morir de
fartera que no de fam.
Al cap de sis mesos, l’esquelet suportava trenta quilos de més i,
amb tanta humanitat sobrera, el meu somni era que una tènia
solitària em fes seua per poder golafrejar sense engreixar-me. A falta
de tènia, intel·ligència.
Recorde a la perfecció el ritual de descens a l’avern: alçar-te de
taula trontollejant per l’excessiva ingestió de mossades i glops, i
anar-te’n literalment de cap al vàter. Tancar la porta –tot i saber-te
a soles–, passar el pastell i obrir l’aixeta per esmorteir, amb el soroll
de l’aigua, la roncor espasmòdica de les arcades; agenollar-te davant
de la tassa, com per fer-te perdonar per un déu mut i sord i, ficantte l’índex i el mitger fins a provocar ois a l’epiglotis, presentar-li
561
l’ofrena quotidiana. Encara ara sents els trucs insistents a la porta
i les veus que et diuen a crits que isques d’una vegada.
Va arribar un moment en què el paradís no compensava l’infern
de la buidarada i vaig haver de canviar les regles del joc per poder
entrar a l’edén de tant en tant sense patir-ne els inconvenients,
sobretot el fet que l’erosió produïda per les constants secrecions
gàstriques de l’estómac, per pair allò que ara era ara no era, corcàs
les dents molt més de pressa, i així, durant deu anys, el sexe
esdevingué succedani del succedani de l’amor, i viceversa… Fins que
la vaig conéixer i vaig aprendre a transformar la golosia en
sensualitat, com examinar detingudament la nervadura de cada fulla
de cada branca en comptes d’entestar-te a contemplar el bosc sencer
amb una ullada…
Bé, he encomanat un menú especial per a quatre a l’empresa de
catering més exquisida de València, deuen estar a punt d’aplegar i
m’agradaria deixar-ho tot enllestit per tenir l’honor de devorar com
cal tan bona menja.
Deixe dit, amb plena capacitat mental i legal, que, posat cas que
em troben amb vida, no em netegen l’estómac ni em reanimen de cap
manera. Després de tants anys sense recaigudes malgrat l’enyor, vull
morir com no he viscut: absolutament i textualment farta. Així,
arribada la fi, tornaré a ser qui era en homenatge a ella: golafre la
vaig atraure i golafre vull morir.
I, com a colofó, un fragment de la raresa gastronòmica que em va
canviar la vida: la millor manera, al meu parer, de degustar unes
clòtxines al vapor.
El secret perquè la clòtxina estiga al punt i no semble un tros de
goma dessaborit és no deixar que coga massa, el vapor tot just ha
d’acaronar-la lentament, una i una altra vegada, fins que distenga
el múscul abductor, s’amolle de la valva i s’entreòbriga mostrant,
ufana, una suculenta polpa central de color carni quasitransparent
que s’unfla, uberosa, i s’arrupeix al moment mateix deixant al
descobert els replecs interns i un botonet negre precedit d’una
barbeta filamentosa. Aleshores, amb una mà, s’ha d’agafar la closca
plena i, per la part arredonida, xuclar-hi els sucs sense vergonya; tot
seguit, amb l’altra mà, se l’ha de pinçar pels pelets fins a lliurar-la
del múscul de vori, ficar-se-la a la boca i, subjectant-la fermament
amb les dents incisives, fer-hi una lleugera estiregassada, sense ferirla encara. I, per fi, llepar-la, furgant-ne el sucós interior amb la
llengua per paladejar-ne les textures i la diferent consistència abans
de mastegar-la, i engolir-ne les parts.
562
Ramon Solsona
Contes
contra-tabú
(Barcelona, 1950). Llicenciat en
Filologia Romànica Hispànica a la
Universitat de Barcelona. Durant vint
anys va exercir com a professor de
secundària i des de 1992 es dedica
exclusivament a la literatura. Ha
publicat les novel·les Figures de
calidoscopi (1989), Les hores detingudes
(1993), DG (1998), No tornarem mai més
(1999) i Línia blava (2004). L’any 1994
va rebre els premis Crítica Serra d’Or, el
Prudenci Bertrana i la Lletra d’Or per
la novel·la Les hores detingudes. També
ha escrit els llibre de relats Llibreta de
vacances (1991) i Cementiri de butxaca
(2006). Col·labora habitualment en
premsa, ràdio i ha fet guions per a
sèries de televisió.
563
564
La temptació
de la carn
Ramon Solsona
Al col·legi dels hermanos em van fer aprendre de memòria els
afluents per la dreta i per l’esquerra dels rius d’Espanya, els verbs
llatins deponents, els dotze fills de Jacob, el poema “Con diez
cañones por banda”… No recordo res de tot això, però no oblidaré
mai els enemigos del hombre.
L’hermano Bartolomé ens preparava per a la primera comunió
ficant-nos el catecisme a dins de la closca a cops de martell memorístic. Repetíem i repetíem preceptes abstrusos i paraules
incomprensibles que l’hermano Bartolomé no es preocupava de
traduir al llenguatge infantil. La seva única obsessió era apartarnos dels enemigos del hombre, a saber: mundo, demonio y carne.
“De los tres, la carne es el peor de todos”, repetia amb una veu
truculenta que feia por. Tanta, que jo no gosava preguntar res. Volia
saber per què la carn era pecat i no el peix o la xocolata. A casa,
mirava el tall rodó i el pollastre rostit que feia la mare i no sabia
veure-hi cap perill per a la meva ànima. Però jo em creia les paraules
de l’hermano Bartolomé i m’horroritzava que els meus pares, que
eren uns catòlics molt estrictes, no tinguessin cap escrúpol a induirme a mi i els meus germans a ficar-nos l’enemic a la boca.
Un dia vaig preguntar al confessor què era el pecat de la carn.
Em va sortir espontàniament i amb molta naturalitat, perquè em
semblava que el confessor del col·legi era la persona idònia per
explicar-m’ho. Però va ser un error de càlcul. No comptava que la
resposta seria gairebé violenta en forma de sermó sobre els patiments
de Déu pels nostres pecats mortals i els recargolaments de l’ànima
en les flames eternes de l’infern. I va insistir que no cedís a la
curiositat, perquè la curiositat porta als mals pensaments i els mals
pensaments fan caure en la temptació de la carn. Jo aquesta part sí
que l’entenia, perquè a mi la carn em temptava.
Davant d’un arròs de conill, per exemple, els mals pensaments
em deien: “Menja’t una cuixa, menja-te-la!” Però jo resistia amb
heroisme i, encara que els meus pares m’exigissin amb crits i
plantofades que m’ho acabés tot, jo apartava els trossos de conill i
565
resava mentalment parenostres i avemaries per no caure en la
temptació. He de confessar que suportava els càstigs i els clatellots
amb l’alegria interior del martiri i em vaig arribar a convèncer que
faria carrera de sant.
La meva santedat, però, era intermitent, perquè, tot i les
amenaces del confessor, em vaig deixar dur per la curiositat i vaig
indagar per la via extrareligiosa. Vaig provar sort amb uns alumnes
ganàpies, d’aquells que a classe no saben res, però que al carrer són
una enciclopèdia de la vida. Els vaig preguntar sense embuts, com
si fos una conversa entre iguals, què era la temptació de la carn. No
m’esperava que em demanessin una contrasenya d’accés al
coneixement. Em van preguntar: “Saps què vol dir follar?”.
Desconcertat, fent veure que jo era dels seus, vaig dir: “Sí, però ara
no me’n recordo.” Van esclatar a riure i jo em vaig quedar sense
resposta i amb un altre interrogant per resoldre.
Vaig cometre la ingenuïtat de preguntar-ho a la meva mare: “Què
vol dir follar?” La resposta va ser doble, de paraula i d’obra. Mentre
em ventava una bufetada a la galta, em tornava a deixar a l’escapça
amb una altra pegunta: “Això t’ensenyen al col·legi?”
El meu embolic mental era majúscul. Em tornava boig buscant
la relació entre els plats de carn i una cosa que es deia follar i que
ningú em volia dir què era.
El dia de la primera comunió s’acostava. Sense abandonar la
cantarella del catecisme recitat al peu de la lletra, l’hermano Bartolomé
va començar a instruir-nos en els detalls tècnics del ritual. N’hi va
haver un que jo vaig relacionar de seguida amb la temptació de la
carn. Es tractava de no tocar l’hòstia amb les dents, perquè la carn de
Nostre Senyor te l’havies d’empassar sencera, sense mastegar-la. Ho
vaig posar en pràctica de seguida. Pensava que el misteriosíssim
misteri de la carn era el de l’hòstia consagrada: la carn era Déu i te
l’havies d’empassar d’una tirada, com si combreguessis.
Així doncs, a casa vaig tornar a menjar carn i els pares van deixar
de castigar-me. Però no s’estaven de reptar-me. “Mastega bé”, em
deien. Jo feia veure que mastegava i m’espassava els trossos sencers,
amb el convenciment que seguia fil per randa les instruccions de
l’hermano Bartolomé. Fins que un dia em vaig posar vermell com un
tomàquet. Tenia una pilota de carn a la gola que no pujava ni baixava.
M’ennuegava, em faltava l’aire i, mentre jo demanava auxili amb
gestos de desesperació, els meus pares i els meus germans reaccionaven
amb esverament i em donaven ordres contradictòries: “Camina!”
“Salta!” “Seu!” “Beu aigua!” “Vomita!” “Respira fondo!”.
Jo recordo l’episodi d’una manera confusa, excepte la convicció
que em moria. Dono per bona la seqüència dels fets que es perpetua
566
en la memòria familiar, segons la qual el meu pare em va donar un
cop tan fort a l’esquena que em va fer escopir el tap de carn fins a
l’altra banda de la taula. També diuen que jo plorava amb desconsol
perquè havia tocat la carn amb els dents.
Un cop deslliurat del nus gairebé mortal, els pares em van portar
a casa del doctor Gelpí perquè em donés un cop d’ull. Allà vaig
començar a veure la llum. Aquell senyor venerable de bata blanca
que mirava per damunt de les ulleres em va visitar i, quan em va
haver fet unes quantes preguntes, va descobrir l’irracional desvari
en què s’havia convertit el meu adoctrinament religiós. Em va agafar
a soles i em va aclarir que la temptació de la carn no tenia res a veure
amb el pollastre ni amb la vedella, sinó amb els petons que es feien
els homes i les dones. Jo vaig aprofitar aquella oportunitat
inesperada per engegar amb ànsia la pregunta que em cremava per
dins: “I què vol dir follar?”. Va prometre que m’ho explicaria quan
hagués fet la primera comunió, però no em van portar mai més a
casa del doctor Gelpí i vaig haver d’esperar que la vida m’ensenyés
allò que el col·legi em negava.
Quan vaig ser prou gran per treure’m del damunt l’asfíxia dels
hermanos, va ser com escopir totes les pors que m’ennuegaven
l’enteniment i, un cop alliberat, vaig convertir la temptació de la
carn en un esport. I no solament en el sentit sexual. Em vaig venjar
d’aquella època de privacions absurdes menjant grans quantitats de
carn, poc feta, gairebé crua, vermella com una heretgia sanguinària.
Però els capgirells de la vida són imprevisibles i sempre hi ha un
hermano Bartolomé de guàrdia per amargar-te la festa. Em refereixo
a la meva dona, que és un vegetariana militant. Per a ella la carn
també és el pitjor dels enemics de l’home i pretén adoctrinar-me
recordant a cada pas la maldat de les toxines, l’extrema fragilitat
de l’aparell digestiu, les porqueries químiques que donen al bestiar,
l’harmonia ecològica entre les persones i la natura…
Per no tenir raons, m’abstinc de menjar carn davant d’ella. Si en
un sopar d’amics un demana una cuixa de be al forn i un altre un
ànec amb peres, jo sento la crida de la carn com la sentia de petit:
“Menja’t una cuixa, menja-te-la!”. No ho faig, però resistir no té cap
mèrit. La mirada inquisitiva de la meva dona, plena de toxines i
pesticides, me’n treu les ganes.
Ara, però, no visc la temptació de la carn amb l’angoixa dels anys
infantils. Al contrari, m’he acostumat a la doble vida de carnívor
clandestí. A casa passo per l’adreçador vegetarià, però sempre que
puc em regalo un filet de quatre dits de gruix. És una glòria celestial
que l’hermano Bartolomé no havia previst. Segurament és el secret
de la meva felicitat. I
567