LA VERITAT SOBRE EL CAS HARRY QUEBERT

La veritat sobre el cas Harry Quebert
Joël Dicker
LA VERITAT SOBRE EL CAS
HARRY QUEBERT
Traducció d’Imma Falcó
La Campana
Títol original: La Vérité sur l’Affaire Harry Quebert
© Éditions de Fallois / L’Âge d’Homme, 2012
1a edició: juny del 2013
© de la traducció, Imma Falcó, 2013
© Edicions La Campana
Avenir, 49, baixos
08021 Barcelona
Tel.: 93 453 16 65 / Fax: 93 451 89 18
campana@edicionslacampana.cat
www.edicionslacampana.cat
Disseny de la coberta: Zink Comunicació
Il·lustració de la coberta: Edward Hopper, americà (1882-1967), «Retrat d’Orleans»,
1950, oli sobre tela 66x101,6. The Fine Arts Museum of
San Francisco, donació de Jerrold i June Kingsley, 1991.32.
ISBN: 978-84-96735-85-9
Dipòsit legal: B.12.346 - 2013
Fotocomposició: EdiGestió (Barcelona)
Imprès a Romanyà/Valls. Capellades (Barcelona)
Als meus pares
El dia de la desaparició
(dissabte 30 d’agost del 1975)
–Central de la policia, ¿és una emergència?
–¿Escolti? Em dic Deborah Cooper, visc a Side Creek Lane. Em
sembla que acabo de veure un home empaitant una noia pel bosc.
–¿Què ha passat exactament?
–No ho sé! M’estava a la finestra, mirant cap al bosc, i he vist aquesta noia corrent entre els arbres... I un home que li anava al darrere...
A mi m’ha semblat que ella fugia.
–¿I on són, ara?
–Doncs... ara ja no els veig. Pel bosc.
–Ara mateix li envio una patrulla, senyora.
Amb aquesta trucada va començar la crònica de successos que
va commocionar la ciutat d’Aurora, a Nou Hampshire. Aquell dia va
desaparèixer la Nola Kellergan, una noia de quinze anys de la zona.
Mai més no se’n va trobar el rastre.
PRÒLEG
Octubre del 2008
(33 anys després de la desaparició)
Tothom parlava del llibre. Ja no podia voltar tranquil·lament pels carrers de Nova York, ja no podia sortir a córrer pel Central Park sense que
els passejants em reconeguessin i exclamessin: «Ei, és en Goldman!
L’escriptor!» Fins i tot n’hi havia que em seguien uns quants metres
corrent per fer-me les preguntes que els tenien obsessionats: «¿Tot el
que diu al llibre és cert? ¿De debò que ho va fer, tot allò, en Harry Quebert?» A la cafeteria del West Village on solia anar hi havia clients que
no dubtaven a asseure’s a la meva taula per parlar amb mi: «Estic llegint
el seu llibre, senyor Goldman: no el puc deixar! El primer era bo, però
aquest! ¿És veritat que li han pagat un milió de dòlars per escriure’l?
¿Quina edat té? ¿Trenta anys encara no? Trenta anys! I ja ha guanyat
tota aquesta pasta!» Fins i tot el porter de casa, que jo havia vist que
aprofitava les estones que no havia d’obrir la porta a ningú per avançar
en la lectura, va acabar acorralant-me una bona estona davant de l’ascensor quan va haver acabat el llibre per desfogar-se amb mi: «Així,
¿això és el que li va passar a la Nola Kellergan? Quin horror! ¿Però com
es pot fer una cosa així? ¿Com pot ser, senyor Goldman?»
Tot Nova York estava enamorat del meu llibre. Feia només dues
setmanes que s’havia publicat i ja prometia ser l’èxit de vendes de l’any
a tot el continent americà. Tothom volia saber què havia passat a
Aurora l’any 1975. Se’n parlava a tot arreu: a la televisió, a la ràdio, als
diaris. Amb prou feines tenia trenta anys, i amb el segon llibre de la
meva carrera ja m’havia convertit en l’escriptor més de moda del país.
13
El cas que havia commocionat tot Amèrica i que m’havia servit de
base per escriure la meva història havia esclatat uns quants mesos
abans, a principis d’estiu, al trobar-se les despulles d’una noia desapareguda des de feia trenta-tres anys. Això és el que va desencadenar els
fets que van tenir lloc a Nou Hampshire i que es relaten aquí, i sense
els quals la petita ciutat d’Aurora hauria continuat sent una desconeguda per a la resta d’Amèrica.
14
PRIMERA PART
La malaltia dels escriptors
(8 mesos abans de la sortida del llibre)
31
En els abismes de la memòria
«–El primer capítol, Marcus, és essencial. Si als lectors
no els agrada, no continuaran llegint el llibre. ¿Com penses començar-lo?
–No ho sé, Harry. ¿Tu creus que ho aconseguiré algun
dia?
–¿El què?
–Escriure un llibre.
–N’estic segur.»
A principis de l’any 2008, és a dir, un any i mig després d’haver-me
convertit, gràcies a la meva primera novel·la, en el nou ídol de les lletres americanes, vaig patir una terrible crisi de la pàgina en blanc, síndrome que, pel que es veu, no és estranya entre els escriptors que han
conegut un èxit immediat i sonadíssim. La malaltia no s’havia manifestat de cop: s’havia anat instal·lant en mi lentament. Era com si m’hagués afectat el cervell i de mica en mica me l’hagués anat paralitzant.
Quan van començar a aparèixer els primers símptomes no hi vaig
donar importància: vaig pensar que la inspiració ja tornaria l’endemà,
o l’altre, o potser l’altre. Però havien anat passant els dies, les setmanes
i els mesos i la inspiració no havia tornat mai més.
La meva baixada als inferns s’havia dividit en tres fases: la primera, indispensable en qualsevol caiguda vertiginosa com Déu mana,
havia consistit en una ascensió fulgurant: de la meva primera novel·la
se n’havien venut dos milions d’exemplars, cosa que m’havia propulsat, amb vint-i-vuit anys, a la categoria d’escriptor d’èxit. Va ser a la
tardor del 2006, i en poques setmanes em vaig fer un nom: sortia a tot
arreu, a la televisió, als diaris, a les portades de les revistes. Hi havia
enormes panells publicitaris amb la meva cara a les estacions de metro.
Els crítics més exigents dels principals diaris de la costa est eren unànimes: el jove Marcus Goldman seria un grandíssim escriptor.
Un llibre, un de sol, i ja s’obrien davant meu les portes d’una nova
vida: una vida de jove estrella milionària. Vaig marxar de casa dels
19
meus pares, a Montclair, Nova Jersey, i em vaig instal·lar en un pis de
luxe del Village; vaig canviar el Ford de tercera mà per un Range
Rover negre nou de trinca amb els vidres tintats, em vaig fer client
habitual dels restaurants més selectes i vaig contractar els serveis d’un
agent literari que em gestionava l’agenda i venia a mirar els partits de
beisbol a la pantalla gegant de la meva casa nova. Vaig llogar un despatx a quatre passes del Central Park on una secretària mig enamorada de mi que es deia Denise em triava el correu, em feia el cafè i
m’arxivava els documents importants.
Durant els sis mesos posteriors a la sortida del llibre em vaig limitar
a assaborir la dolçor de la meva nova existència. Al matí passava pel
despatx per fer un cop d’ull als articles que havien sortit sobre mi i llegir les desenes de cartes d’admiradors que rebia diàriament, i que la
Denise desava després en uns arxivadors molt grans. En acabat, content de mi mateix i considerant que ja havia treballat prou, me n’anava
a voltar pels carrers de Manhattan mentre els vianants murmuraven al
meu pas. La resta del dia em dedicava a aprofitar-me dels nous drets
que m’atorgava la fama: el dret de comprar-me tot el que em vingués
de gust, el dret d’anar a la llotja VIP del Madison Square Garden a
veure jugar els Rangers, el dret de caminar per catifes vermelles amb
estrelles de la música de qui de jove m’havia comprat tots els discos i el
dret de sortir amb la Lydia Gloor, l’actriu principal de la sèrie de televisió del moment i que tothom es disputava. Era un escriptor famós;
tenia la sensació que feia l’ofici més bonic del món. I, segur que l’èxit
em duraria per sempre, no vaig fer cas dels primers advertiments del
meu agent i del meu editor perquè m’afanyés a tornar a la feina i
comencés a escriure la meva segona novel·la.
Va ser durant els sis mesos següents que em vaig adonar que s’havia
girat la truita: cada cop arribaven menys cartes d’admiradors i ja no
m’abordaven tan sovint pel carrer. Al cap de poc els escassos vianants
que encara em reconeixien van començar a preguntar-me: «Senyor
Goldman, ¿de què tractarà el seu pròxim llibre? ¿I quan sortirà?»
Aleshores vaig veure que havia arribat el moment de posar-s’hi i m’hi
vaig posar: havia anat apuntant idees en fulls de paper i tenia un parell
de sinopsis esbossades a l’ordinador. Però res de bo. Aleshores se’m
20
van acudir noves idees i vaig esbossar més sinopsis. Però també sense
èxit. Finalment em vaig comprar un ordinador nou amb l’esperança
que vindria amb bones idees i grans sinopsis incloses. Però res. Aleshores vaig intentar canviar de mètode. Li demanava a la Denise que es
quedés fins a les tantes de la nit perquè anotés al dictat el que a mi em
semblava que eren grans frases, paraules precioses i principis de
novel·la excepcionals. Però l’endemà em semblava que les paraules
eren insulses, que les frases no tenien cap gràcia i que més que un principi de llibre allò era el meu final. Estava entrant en el segon estadi de
la malaltia.
La tardor del 2007 ja feia un any que havia aparegut el meu primer
llibre i encara no havia escrit ni mitja línia del segon. Quan ja no hi va
haver més cartes per arxivar, als llocs públics ja no em reconeixia
ningú i els pòsters amb la meva cara havien desaparegut de les grans
llibreries de Broadway, vaig adonar-me que la glòria era efímera. Era
una Gòrgona voraç, i si no l’alimentaves eres reemplaçat ràpidament:
els polítics del moment, l’estrella de l’últim reality show o el grup de
rock que acabava de fer furor s’havien repartit la part de l’atenció que
abans em corresponia a mi. I això que només havien passat dotze
mesos de no res, des que havia sortit el meu llibre: un lapse de temps
ridículament petit per a mi però que, a escala de la humanitat sencera, suposava una eternitat. Durant aquell mateix any, comptant només
Amèrica, havien nascut un milió de criatures, havien mort un milió de
persones, deu milers llargs havien rebut un tret, mig milió havien caigut en la droga, un milió s’havien fet milionàries, disset milions s’havien canviat el mòbil i cinquanta mil havien mort en un accident de
trànsit mentre dos milions havien quedat ferits de diversa gravetat. I
jo, en canvi, només havia escrit un únic llibre.
Schmid & Hanson, la poderosa editorial novaiorquesa que m’havia
ofert una bona picossada per publicar la primera novel·la i que tenia
grans esperances dipositades en mi, pressionava el meu agent, Douglas Claren, que al seu torn em perseguia a mi. Em deia que se’ns tirava el temps a sobre, que havia de presentar un nou original tant sí com
no, i jo m’esforçava per tranquil·litzar-lo i així tranquil·litzar-me a mi
mateix, assegurant-li que la meva segona novel·la avançava a bon ritme
21
i que no havia de patir per res. Però per moltes hores que em passés
tancat al despatx, les pàgines continuaven en blanc: la inspiració havia
marxat sense dir ni ase ni bèstia i no la trobava per enlloc. A la nit, a
dins del llit, incapaç d’agafar el son, m’imaginava que aviat, abans de
fer els trenta anys, el gran Marcus Goldman ja no existiria. Aquest pensament em va espantar tant que vaig decidir marxar de vacances per
airejar les idees: em vaig passar un mes a Miami a cos de rei, suposadament per tornar a trobar la veta, íntimament convençut que relaxar-me
sota una palmera m’ajudaria a recuperar el domini del meu geni creador. Però evidentment Florida no era més que un fantàstic intent de
fugida, i dos mil anys abans que jo el filòsof Sèneca ja havia passat per
aquella terrible situació: fugis on fugis, els teus problemes se’t fiquen a
la maleta i et segueixen pertot arreu. Era com si, així que havia posat els
peus a Miami, un amable mosso d’equipatges cubà m’hagués vingut
corrents al darrere al sortir de l’aeroport i m’hagués dit:
–¿Que és vostè, el senyor Goldman?
–Sí.
–Doncs així això és seu.
I m’hagués donat un sobre amb un paquet de folis.
–¿Són les meves pàgines en blanc?
–Sí, senyor Goldman. No devia pas voler marxar de Nova York
sense agafar-les, ¿no?
Així és com vaig passar un mes a Florida tot sol, tancat en una suite
amb els meus fantasmes, miserable i desgraciat. A l’ordinador, engegat
dia i nit, el document que havia titulat nova novel·la.doc continuava
desesperadament verge. Em vaig adonar que la malaltia que havia contret estava molt estesa en el món artístic el dia que vaig invitar a un
margarita el pianista del bar de l’hotel. Assegut a la barra, em va explicar que només havia escrit una cançó en tota la seva vida, però que
aquesta cançó havia causat furor. Havia tingut tant d’èxit que ja no
havia sigut capaç d’escriure res més, i ara, arruïnat i amargat, sobrevivia grapejant al piano els èxits dels altres per als clients dels hotels.
–Feia unes gires bestials per les sales més importants del país –em
va dir aferrant-se’m al coll de la camisa–. Deu mil persones cridant el
meu nom, ties que es desmaiaven o que em llançaven les calces. Era
22
per veure-ho. –I després de llepar com un gosset la sal de la vora del
got, va afegir–: Et prometo que no m’ho invento.
I això era precisament el pitjor de tot, que jo sabia que no s’ho
inventava.
La tercera fase de la meva desgràcia va començar així que vaig tornar a Nova York. Tornant de Miami en avió vaig llegir un article sobre
un jove autor que acabava de treure una novel·la que la crítica deixava pels núvols, i a l’arribar a l’aeroport de LaGuardia vaig veure pòsters gegants amb la seva cara al vestíbul de la recollida d’equipatges.
La vida es reia de mi: per si no n’hi havia prou d’haver caigut en l’oblit,
ara em substituïen. En Douglas, que havia vingut a buscar-me a l’aeroport, estava alteradíssim: a Schmid & Hanson se’ls havia acabat la
paciència i volien una prova que estava avançant i que aviat estaria en
condicions de portar-los un nou original acabat.
–La cosa està molt negra –em va dir al cotxe mentre em portava
a Manhattan–. Digue’m que a Florida has carregat les piles i que ja
tens un llibre ben avançat! Tothom parla del paio aquest... El seu llibre serà el gran èxit del Nadal. ¿I tu què, Marcus? ¿Què tens tu per
Nadal?
–Ja m’hi posaré! –vaig cridar aterrit–. Me’n sortiré! Farem una gran
campanya de publicitat i tot sortirà bé! A la gent li va agradar el primer llibre. El següent també!
–Marc, no entens res: fa uns quants mesos sí que ho hauríem
pogut fer així. L’estratègia era aquesta: aprofitar l’embranzida del teu
èxit, alimentar el públic, donar-li el que demanava. El públic volia
Marcus Goldman, però com que en Marcus Goldman se n’ha anat a
viure la gran vida a Florida, els lectors han anat a comprar-se el llibre
d’un altre. ¿Has estudiat una mica d’economia, Marc? Els llibres s’han
convertit en un producte intercanviable: la gent volen un llibre que
els agradi, que els distregui, que els entretingui. I si no els el dónes
tu ja els el donarà el del costat, i tu només seràs bo per fotre’t a la
bassa.
Esfereït per les profecies d’en Douglas, em vaig posar a treballar
com un desesperat: començava a escriure a les sis de la matinada i no
parava fins a les nou o les deu del vespre. Em passava el dia sencer al
23
despatx, escrivint sense parar, endut pel frenesí de la desesperació,
esbossant paraules, començant frases i pensant noves idees per a la
novel·la. Però, per desgràcia, no produïa res que valgués la pena.
La Denise es passava el dia patint per mi. Com que ja no tenia res més
a fer, ni cap text per copiar al dictat, ni correu per classificar, ni cafè
per preparar, anava passadís amunt passadís avall, fins que ja no podia
més i em picava a la porta.
–T’ho suplico, Marcus, obre’m! –gemegava–. Surt d’aquí dins i vés
a passejar una mica pel parc. No has menjat res en tot el dia!
Jo li responia a crits:
–No tinc gana! No tinc gens de gana! Si no hi ha llibre no hi ha
dinar!
La pobra gairebé somicava.
–No diguis aquestes coses, Marcus. Me’n vaig al delicatessen de la
cantonada a buscar-te entrepans de rosbif, els teus preferits. Me n’hi
vaig ara mateix! Fins ara!
Sentia com arreplegava la bossa, corria cap a la porta i sortia disparada escales avall, com si aquella precipitació pogués canviar en res la
meva situació. I és que ara sí que ja era conscient de la gravetat del mal
que patia: escriure un llibre partint de zero m’havia semblat molt fàcil,
però ara que era al cim, ara que havia d’assumir el meu talent i repetir la
marxa esgotadora cap a l’èxit que suposa escriure una bona novel·la, ja
no me’n sentia capaç. La malaltia dels escriptors m’havia deixat fora de
combat i no hi havia ningú que em pogués ajudar: aquells amb qui en
parlava em deien que no n’hi havia per tant, que devia ser molt freqüent
i que si no l’escrivia avui, el llibre, ja l’escriuria demà. Durant dos dies
vaig fer la prova d’anar a treballar a la meva antiga habitació, a casa dels
meus pares, a Montclair, on havia trobat la inspiració per a la primera
novel·la. Però la temptativa va acabar amb un fracàs lamentable, al qual
la meva mare probablement no va ser del tot aliena; més que res perquè
es va passar tots dos dies asseguda al meu costat, escrutant la pantalla
del meu portàtil i repetint-me:
–Està molt bé, Markie.
–Mare, si no he escrit ni una ratlla –li vaig dir al final.
–Però intueixo que serà molt bo.
24
–Mare, si em deixessis sol...
–¿Sol? ¿Per què? ¿Que et fa mal la panxa? ¿Tens ganes de tirar-te
un pet? Per mi no te n’estiguis, fill. Sóc ta mare.
–No, no tinc ganes de tirar-me cap pet, mare.
–¿Doncs que tens gana, potser? ¿Vols uns panqueques? ¿Unes
gofres? ¿O t’estimes més salat? ¿Uns ous, potser?
–No, no tinc gana.
–¿Doncs així per què vols que et deixi sol? ¿Que potser em vols dir
que la presència de la dona que t’ha portat al món et molesta?
–No, no és que em molestis, però...
–¿«Però» què?
–No res, mare.
–El que necessites és una nòvia, Markie. ¿Et penses que no ho sé,
que has trencat amb l’actriu aquella de la tele? ¿Ai, ara com es deia...?
–Lydia Gloor. De fet no estàvem junts, mare. Vull dir que era una
història molt així.
–«Una història molt així, una història molt així!» És el que tenen els
joves d’ara: històries «molt així», i després es troben amb cinquanta
anys, calbs i sense família!
–¿Què hi té a veure, amb el fet d’estar calb, mare?
–Res. ¿Però a tu et sembla normal que m’assabenti que estàs amb
aquesta noia llegint una revista? ¿Quina mena de fill li fa això a sa mare,
eh? Resulta que abans que marxessis a Florida arribo a ca l’Scheingetz
(no el carnisser, el perruquer) i noto que tothom em mira estrany. Pregunto què passa i vet aquí que la senyora Berg, amb l’assecador de casc
damunt del cap, m’ensenya la revista que està llegint: hi ha una foto
teva amb aquesta Lydia Gloor, al carrer, junts, i el titular de l’article que
diu que us heu separat. Tota la perruqueria sabia que havíeu partit
peres i jo no sabia ni que sorties amb aquesta noia! És clar que no volia
quedar com una imbècil: vaig dir que era una dona encantadora que
havia vingut molts cops a sopar a casa.
–Mare, no te’n vaig parlar perquè no era res seriós. No era la bona,
ja m’entens.
–No ho és mai, la bona. No en trobes mai cap que sigui correcta,
Markie! Aquest és el problema. ¿Tu creus que les actrius de la tele
25
poden portar una vida de parella? Mira, ahir em vaig trobar la senyora
Emerson al supermercat: la seva filla també està soltera. Seria perfecta per a tu. A més, té una dentadura preciosa. ¿Vols que li digui que
passin ara mateix per casa?
–No, mare. Estic intentant treballar.
En aquell moment van trucar a la porta.
–Deuen ser elles –va dir la meva mare.
–¿Com que deuen ser elles?
–La senyora Emerson i la seva filla. Els he dit que vinguessin a
prendre el te a les quatre. Són les quatre en punt. Una dona com cal ha
de ser puntual. Només per això ja t’hauria d’agradar.
–¿Que les has convidat a prendre el te? Fot-les al carrer, mare! No
les vull veure! Haig d’escriure un llibre, collons! No he vingut a jugar
a les firetes, haig d’escriure una novel·la!
–Ai, Markie, et fa tanta falta tenir nòvia. Una nòvia que t’hi puguis
comprometre i casar-t’hi. Hauries de pensar menys en llibres i més en
el matrimoni...
Ningú s’adonava del que m’estava jugant: necessitava un llibre nou
tant sí com no, encara que només fos per respectar les clàusules del contracte que em lligava a la meva editorial. Durant el mes de gener del
2008 en Roy Barnaski, el poderós director de Schmid & Hanson, em va
convocar al seu despatx de la cinquanta-unena planta d’un gratacel de
Lexington Avenue per cridar-me seriosament a l’ordre:
–¿Què, Goldman, quan tindré el teu nou original? –em va etzibar–.
El contracte inclou cinc llibres: t’hi has de posar, i ràpid! Necessitem
resultats, hem de fer calaix! Ja vas fora de termini! Molt fora de termini! ¿Saps el paio aquell que va treure el llibre abans de Nadal? T’ha
pres el lloc, amb el públic! El seu agent diu que ja està acabant la
següent novel·la. ¿I tu? Tu ens estàs fent perdre calés! Ja et pots anar
espavilant per redreçar la situació. Fot-li canya, escriu-me un bon llibre i salva la pell. Et dono sis mesos, fins al juny.
Sis mesos per escriure un llibre quan feia gairebé un any i mig que
estava bloquejat. Era impossible. El pitjor de tot era que a l’imposarme aquell termini en Barnaski no m’havia informat de les conseqüències a les quals m’exposava si no el complia. Va ser en Douglas qui es
26
va encarregar de dir-m’ho dues setmanes més tard, durant l’enèsima
conversa que teníem al meu apartament. Em va dir:
–T’hauràs de posar a escriure, noi, no pots continuar escaquejantte. Vas firmar per cinc llibres! Cinc llibres! En Barnaski està que s’enfila per les parets, se li ha acabat la paciència... M’ha dit que et donava
fins al juny. ¿Saps què passarà si et penges? Que trencaran el contracte, et portaran a judici i et xuclaran fins al moll de l’os. Et deixaran
pelat com una rata, o sigui que ja et pots anar oblidant de la bona vida,
del teu fantàstic pis, de les teves sabates italianes i del teu cotxàs: no
et quedarà res. Et xuclaran la sang.
Ves per on, feia un any estava considerat com la nova estrella de la
literatura del país i ara m’havia convertit en la gran desesperació, el gran
llimac de l’edició nord-americana. Lliçó número dos: la glòria no solament era efímera, sinó que a més tenia conseqüències. El mateix dia que
en Douglas em va avisar, al vespre vaig agafar el telèfon i vaig marcar el
número de l’única persona que considerava capaç de treure’m del mal
pas: en Harry Quebert, el meu antic professor a la universitat i per
damunt de tot un dels autors més llegits i més respectats d’Amèrica,
amb qui mantenia una estreta relació des de feia uns deu anys, des que
havia estat alumne seu a la universitat de Burrows, a Massachusetts.
En aquell moment feia més d’un any que no el veia i poc menys que
no li telefonava. Li vaig trucar a casa seva, a Aurora, a Nou Hampshire.
Al sentir la meva veu em va dir amb sornegueria:
–Ostres, Marcus! ¿Ets tu? Increïble. Des que ets una vedet que no
dónes senyals de vida. Et vaig trucar fa un mes. S’hi va posar la teva
secretària i em va dir que no hi eres per a ningú.
–No estic gens bé, Harry –li vaig respondre tal com raja–. Em sembla que ja no sóc escriptor.
De seguida es va posar seriós:
–¿Es pot saber què t’empatolles, Marcus?
–Ja no sé què escriure, estic acabat. Pàgina en blanc. Fa mesos. Potser un any.
Va fer una rialla tranquil·litzadora i plena d’afecte.
–Això és un bloqueig mental, Marcus, no és res més! Les pàgines en
blanc són tan absurdes com els fiascos sexuals: és el pànic del geni, el
27
mateix que et posa la titola tova quan et disposes a fer la postura del carretó amb una de les teves admiradores sense pensar en altra cosa que a provocar-li un orgasme que es pugui mesurar en l’escala Richter. No pensis
en el talent, limita’t a anar enllaçant les paraules. El talent ve tot sol.
–¿Tu creus?
–N’estic segur. Però hauries de deixar una mica de banda les reunions socials i els canapès. Escriure és una cosa molt seriosa. Em pensava que t’ho havia inculcat.
–Treballo moltíssim! No faig res més! Però no faig res de bo.
–Aleshores el que et falla és l’entorn. Nova York és molt bonic,
però també massa sorollós. ¿Per què no véns aquí a casa, com quan
eres alumne meu?
Allunyar-me de Nova York i canviar d’aires. Mai una invitació a l’exili m’havia semblat tan assenyada. Marxar per retrobar la inspiració
per a un nou llibre a l’Amèrica profunda en companyia del meu antic
mestre: era exactament el que necessitava. Així doncs, al cap d’una
setmana, a mitjans de febrer del 2008, em vaig instal·lar a Aurora, Nou
Hampshire. Faltaven uns quants mesos per als dramàtics esdeveniments que em proposo explicar en aquestes pàgines.
*
*
*
Abans que esclatés el cas que va sacsejar Amèrica durant l’estiu del
2008 ningú havia sentit a parlar d’Aurora. És una petita ciutat a la vora
del mar, a un quart d’hora de carretera si fa no fa de la frontera amb
Massachusetts. El carrer principal té un cinema –amb una cartellera
que sempre va amb retard respecte a la resta del país–, un parell de
botigues, una oficina de correus, una comissaria de policia i quatre restaurants, entre ells el Clark’s, l’històric snack-bar de la ciutat. Al voltant només hi ha pacífics barris de cases de fusta pintades de colors
amb acollidores marquesines, coronades per teulades de pissarra i
envoltades de jardins amb una gespa impecable. És una Amèrica dins
d’Amèrica on la gent no tanca la porta amb clau, un d’aquests llocs
que només existeixen a Nova Anglaterra, tan tranquils que et sembla que
estàs a recer de tot.
28
Jo coneixia bé Aurora perquè hi havia anat sovint a visitar en Harry
quan era alumne seu. Vivia en una magnífica casa de pedra i pi massís
que hi havia als afores de la ciutat, a la carretera número 1 en direcció a
Maine, emplaçada a la vora d’un braç de mar catalogat als mapes com
Goose Cove. Era una casa d’escriptor que dominava tot el mar, amb una
terrassa per quan feia bo i una escala que baixava directament a la platja. Tot el que hi havia al voltant era d’una quietud salvatge: els arbres
costaners, les franges de còdols i de roques gegants, el bosc humit de
falgueres i molsa, els caminets per passejar que vorejaven la platja.
Segons com, et podia semblar que eres a la punta del món, si no fos perquè sabies que eres a tan sols unes quantes milles de la civilització. Era
fàcil imaginar-se el vell escriptor escrivint les seves obres mestres a la
terrassa, inspirant-se en les marees i les postes de sol.
El 10 de febrer del 2008 vaig marxar de Nova York en ple punt
àlgid de la meva crisi d’inspiració. El país bullia ja amb el preludi de
les eleccions presidencials: uns quants dies abans, el Super Tuesday
(que excepcionalment havia tingut lloc al febrer i no al març, cosa que
demostrava que seria un any fora del corrent) havia ofert el tiquet
republicà al senador McCain, mentre que a cals demòcrates la batalla
entre Hillary Clinton i Barack Obama estava encara en ple apogeu.
Vaig fer el trajecte en cotxe fins a Aurora d’una sola tirada. Aquell
hivern havia nevat molt i els paisatges que anaven desfilant al meu voltant estaven carregats de blanc. M’agradava Nou Hampshire: m’agradava aquella tranquil·litat, aquells boscos immensos, aquells llacs
coberts de nenúfars on a l’estiu podies nedar i a l’hivern patinar, i m’agradava la idea que no s’hi pagués ni impost sobre la renda ni taxes.
Em semblava un estat llibertari, i el lema VIURE LLIURE O MORIR que
hi havia gravat a les matrícules dels cotxes que m’avançaven a l’autopista resumia molt bé aquest poderós sentiment de llibertat que s’apoderava de mi sempre que era a Aurora. També me’n recordo que
aquella tarda freda i boirosa, quan ja arribava a casa d’en Harry, vaig
notar una sensació de pau interior. M’estava esperant sota el porxo de
casa, embolicat amb una jaqueta d’hivern grandiosa. Quan vaig baixar
del cotxe va venir a trobar-me, em va posar les mans a les espatlles i em
va regalar un somriure ample i reconfortant.
29
–¿Què et passa, Marcus?
–No ho sé, Harry...
–Va, home, va. Sempre has estat un noi massa sensible.
Abans de desfer les maletes ens vam instal·lar a la sala per parlar
una mica. Va servir cafè. A la llar crepitava el foc. S’hi estava bé, allà
dins, mentre per l’immens finestral es veia un mar turmentat pels vents
glaçats i la neu humida que queia sobre les roques.
–Ja no recordava que bonic que era, això –vaig murmurar.
Va assentir amb el cap.
–Ja ho veuràs, Marcus, jo m’ocuparé de tu. Pariràs una novel·la
collonuda. Tu no t’hi capfiquis, tots els bons escriptors passen per
moments difícils com aquest.
Tenia aquell posat serè i confiat que li havia vist sempre. No l’havia
vist dubtar mai, aquell home: carismàtic, segur d’ell mateix, només amb
la seva presència ja desprenia una autoritat natural. Devia anar pels seixanta-set, però se’l veia bé, amb la seva cabellera platejada encara intacta, unes espatlles amples i un cos poderós gràcies a molts anys de
practicar la boxa. Era boxejador, i si havíem simpatitzat a la universitat de Burrows era justament perquè jo també practicava aquest esport
assíduament.
Amb en Harry m’hi unien uns lligams molt forts que explicaré
millor més endavant. Havia entrat a la meva vida l’any 1998, quan vaig
ingressar a la universitat de Burrows, Massachusetts. En aquella època
ell tenia cinquanta-set anys. Aleshores en feia uns quinze que en Harry
era la joia de la corona del departament de literatura d’aquesta modesta universitat de poble pacífica i poblada d’estudiants simpàtics i educats. Fins aleshores només coneixia el-gran-escriptor-Harry-Quebert
de nom, com tothom: però a Burrows vaig conèixer en Harry a seques,
el que arribaria a ser un dels meus amics més pròxims tot i la diferència d’edat i el que m’ensenyaria a ser escriptor. Ell s’havia consagrat a
mitjans de la dècada dels setanta, quan del seu segon llibre, Els orígens
del mal, se’n van vendre quinze milions d’exemplars, cosa que li havia
valgut el National Literary Award i el National Book Award, els dos
premis literaris més prestigiosos del país. Des d’aleshores publicava a
un ritme regular i escrivia una crònica mensual molt celebrada al Bos30
ton Globe. Era una de les grans figures de la intel·lectualitat americana: feia moltes conferències, el sol·licitaven en importants esdeveniments culturals i la seva opinió sobre qüestions polítiques era molt
respectada. Era un home molt ben considerat, un dels orgulls del país,
del milloret que podia produir Amèrica. Tenia l’esperança que passant
unes quantes setmanes a casa seva aconseguiria transformar-me en un
escriptor altra vegada i que ell podria ensenyar-me a superar l’abisme
de la pàgina en blanc. Però vaig adonar-me que tot i que en Harry es
feia càrrec de la dificultat de la meva situació, no la trobava gens anormal.
–De vegades els escriptors tenen llacunes, forma part dels riscos de
l’ofici –em va explicar–. Tu posa’t a treballar, i ja veuràs com tot sol es
desbloqueja.
M’hi vaig passar moltes hores, intentant escriure, però el que m’absorbia, bàsicament, eren el mar i la neu de l’altre costat de la finestra.
Cada cop que en Harry venia a portar-me cafè o alguna cosa per menjar, veia la meva cara de desesperació i intentava aixecar-me la moral.
Fins que al final un matí em va dir:
–No facis aquesta cara, Marcus, sembla que t’estiguis morint.
–Poc se n’hi falta...
–Va, home, pots estar amoïnat per les coses que passen al món o per
la guerra de l’Iraq, però per un miserable llibre... encara és massa
aviat. ¿Saps què?, que fa pena veure’t: sembla que el món s’ensorri
perquè et costa tornar a escriure quatre ratlles. Hauries de mirar-te les
coses d’una manera positiva: has escrit un llibre fantàstic, t’has fet ric
i famós, i al teu segon llibre li està costant una miqueta sortir de dins
del teu cap. No té res d’estrany ni d’inquietant, aquesta situació.
–¿I a tu... a tu no t’ha passat mai?
Va esclafir una rialla sonora.
–¿El què, això de la pàgina en blanc? No em facis riure! Molt més
sovint del que et penses, noi!
–El meu editor diu que si no escric un nou llibre ara ja estic acabat.
–¿Saps què és un editor? Un escriptor frustrat amb un pare tan
forrat que es pot permetre el luxe d’apropiar-se del talent dels altres.
Ja veuràs com tot s’arregla aviat, Marcus. Tens una carrera esplèndi31
da per endavant. El teu primer llibre va ser extraordinari, i el segon
serà encara millor. No pateixis, jo t’ajudaré a retrobar la inspiració.
No puc dir que el meu retir a Aurora em tornés la inspiració, però no
es pot negar que em va anar bé. I a en Harry també, perquè em constava que moltes vegades es trobava sol: era un home sense família i sense
gaires distraccions. Van ser dies feliços. De fet, van ser els últims dies
feliços que vam passar junts. Ens vam dedicar a fer llargues passejades
per la vora del mar, a tornar a escoltar els grans clàssics de l’òpera, a
recórrer les pistes d’esquí de fons, a no perdre’ns cap acte cultural local
i a organitzar expedicions als supermercats de la regió buscant unes salsitxetes petites que es venien per recaptar diners per als veterans de
l’exèrcit americà i que a en Harry el tornaven tan boig que deia que per si
soles ja justificaven la intervenció militar a l’Iraq. També anàvem sovint
a dinar al Clark’s, a passar-hi la tarda sencera prenent cafè i dissertant
sobre la vida, com fèiem abans, quan encara era alumne seu. A Aurora
tothom coneixia i respectava en Harry i, després de tant de temps, jo
també era conegut. Les dues persones amb qui més em feia eren la Jenny
Dawn, la mestressa del Clark’s, i l’Erne Pinkas, el benèvol bibliotecari
municipal, que tenia molta amistat amb en Harry i que de vegades, cap al
tard, venia a Goose Cove a prendre un whisky. Jo anava cada matí a la
biblioteca a llegir el New York Times. El primer dia vaig veure que l’Erne Pinkas havia posat un exemplar del meu llibre en un expositor perquè
es veiés bé. Me’l va ensenyar tot orgullós i em va dir:
–¿Has vist, Marcus?, el teu llibre és al primer lloc. És el llibre més
sol·licitat de l’últim any. ¿I el pròxim per quan?
–Doncs la veritat és que m’està costant una miqueta arrencar. Per
això sóc aquí.
–No pateixis. Ja trobaràs alguna idea genial, n’estic segur. Alguna
cosa que enganxi.
–¿Com ara què?
–Jo què sé, l’escriptor ets tu. Però has de trobar un tema que apassioni la gent.
Feia trenta anys que en Harry s’asseia a la mateixa taula del Clark’s,
la número 17, i la Jenny hi havia fet collar una placa de metall amb la
següent inscripció:
32
Va ser en aquesta taula on el 1975
l’escriptor Harry Quebert va escriure
la seva cèlebre novel·la Els orígens del mal.
L’havia vist tota la vida, aquella placa, però en el fons mai no hi
havia parat atenció. No va ser fins aquells dies que vaig començar a
mirar-me-la amb més interès, a observar-la llargues estones. Aquella
successió de paraules gravades sobre metall no va trigar a obsessionarme: assegut en aquella miserable taula de fusta enganxifosa pel greix
i el xarop d’auró, en aquell snack-bar d’una petita ciutat de Nou
Hampshire, en Harry havia escrit la seva grandiosa obra mestra, la que
l’havia convertit en una llegenda de la literatura. ¿Com li havia vingut
aquella inspiració? Jo també em volia asseure en aquella taula, escriure i trobar la vena. Fins i tot m’hi vaig instal·lar dues tardes seguides
amb papers i bolígrafs, però res. Vaig acabar preguntant a la Jenny:
–¿Així, s’asseia en aquesta taula i escrivia?
Va fer que sí amb el cap:
–Tot el dia, Marcus. Tot el sant dia. No s’aturava mai. Va ser l’estiu
del 1975, me’n recordo perfectament.
–¿I quina edat tenia, al 1975?
–Com tu. Uns trenta anys. Potser algun més.
Jo sentia una mena de ràbia que em feia bullir per dintre: jo també
volia escriure una obra mestra, jo també volia escriure un llibre que es
convertís en un referent. En Harry se’n va adonar quan, al cap de gairebé un mes de ser a Aurora, va veure que encara no havia escrit ni una
sola ratlla. L’escena va tenir lloc a principis de març a l’estudi de Goose
Cove, on jo esperava la il·luminació divina i on va entrar ell faixat amb
un davantal de dona per portar-me uns bunyols que acabava de fregir.
–¿Què, avança, això? –em va preguntar.
–Estic escrivint una cosa grandiosa –vaig fer jo allargant-li el paquet
de fulls que aquell mosso d’equipatge cubà m’havia encolomat tres
mesos abans.
Va deixar la safata i es va afanyar a mirar-se’ls, fins que va entendre
que només eren papers en blanc.
33
–¿No has escrit res? ¿En les tres setmanes que fa que ets aquí no
has escrit res?
Jo vaig perdre els estreps:
–Res de res! Res que valgui la pena! Només idees de novel·la dolenta!
–Però home, Marcus, ¿que no és una novel·la, el que vols escriure?
Jo vaig replicar sense pensar-m’ho:
–Una obra mestra! Jo vull escriure una obra mestra!
–¿Una obra mestra?
–Sí. Vull escriure una gran novel·la, amb grans idees! Vull escriure
un llibre que causi sensació.
En Harry em va mirar un moment i va esclafir a riure:
–M’emprenya, aquesta ambició desmesurada, Marcus, ja fa temps
que t’ho dic. Seràs un grandíssim escriptor, ho sé, n’estic convençut
des que et conec. ¿Però vols que et digui quin és el teu problema? Que
tens massa pressa! ¿Quina edat tens, exactament?
–Trenta anys.
–Trenta anys! ¿I ja vols ser una mena d’encreuament entre Saül
Bellow i Arthur Miller? Ja t’arribarà la glòria, no tinguis tanta pressa.
Mira, jo mateix tinc seixanta-set anys i estic mort de por: el temps
passa ràpid, i cada any que passa és un any menys que ja no recuperaré. ¿Què et pensaves, Marcus? ¿Que pariries una segona novel·la com
si res? Una carrera és una cosa que s’ha d’anar construint, noi. I per
escriure una gran novel·la no calen grans idees: limita’t a ser tu mateix
i te’n sortiràs, no em fas patir gens. Fa vint-i-cinc anys que ensenyo
literatura, vint-i-cinc llargs anys, i ets la persona més brillant que m’he
trobat.
–Gràcies.
–No cal que m’ho agraeixis, és la pura veritat. Però no vinguis
somicant com una bleda perquè encara no t’han donat el Nobel, per
l’amor de Déu... Trenta anys... Bah, ja te’n donaré jo, ja, de grans
novel·les... El Premi Nobel de l’Estupidesa, això és el que et mereixes.
–¿Però com t’ho vas fer, tu, Harry? Vull dir amb el llibre del 1976,
Els orígens del mal. És una obra mestra! I només era el teu segon llibre... ¿Com t’ho vas fer? ¿Com s’escriu una obra mestra?
34
Va fer un somriure amarg:
–Marcus: les obres mestres no s’escriuen. Existeixen per si soles. A
part, ja saps que per a molta gent és com si fos l’únic llibre que he
escrit... Vull dir que després no n’hi ha hagut cap altre que hagi tingut
aquell d’èxit. Quan la gent sent el meu nom en el primer que pensa és
en Els orígens del mal, i en molts casos para de comptar. I és ben trist,
perquè jo crec que si als trenta anys m’haguessin dit que havia arribat al cim de la meva carrera, m’hauria tirat de cap a mar. No vulguis
córrer tant.
–¿Et sap greu haver escrit aquell llibre?
–Potser sí.... Una mica... No ho sé... La recança és un concepte que
no m’agrada: és com si no assumíssim el que hem sigut.
–¿I així doncs què haig de fer, jo?
–El que millor has sabut fer tota la vida: escriure. I si em deixes que
et doni un consell, Marcus, no facis com jo. Ens assemblem moltíssim,
ja ho saps, així que t’ho suplico, no repeteixes els errors que vaig cometre jo.
–¿Quins errors?
–L’estiu del 1975, quan vaig arribar aquí, jo també volia escriure
una gran novel·la tant sí com no, estava obsessionat amb aquella idea
i amb les ganes d’arribar a ser un gran escriptor.
–I ho vas aconseguir.
–No ho entens: potser sí que ara sóc un gran escriptor, com tu dius,
però visc sol en aquest casalot. La meva vida és buida, Marcus. No
facis com jo... No et deixis devorar per la teva ambició. Si no, acabaràs
tenint un cor solitari i una ploma trista. ¿Com és que no tens nòvia?
–No tinc nòvia perquè no trobo ningú que m’agradi de debò.
–Doncs a mi em sembla que el que passa és que folles igual com
escrius: o és l’èxtasi o és el no-res. Busca una noia que estigui bé i
dóna-li una oportunitat. I amb el teu llibre fes igual: dóna’t una oportunitat a tu també. Dóna-li una oportunitat a la teva vida! ¿Saps a què
em dedico jo molt de temps? A donar menjar a les gavines. Guardo el
pa sec en aquella capsa de llauna que hi ha a la cuina que hi diu
RECORD DE ROCKLAND, MAINE i el llanço a les gavines. No t’hauries de
passar tot el dia escrivint...
35
Malgrat els consells que intentava donar-me en Harry jo continuava ofuscat amb la mateixa idea: ¿Com s’ho havia fet ell, quan
tenia la meva edat, perquè se li encengués la bombeta, per trobar
aquell moment d’inspiració que li havia permès escriure Els orígens
del mal? Aquesta pregunta m’obsessionava cada cop més, i com que
en Harry m’havia fet instal·lar al seu estudi em vaig prendre la llibertar de tafanejar una mica. Poc m’imaginava el que estava a punt
de descobrir. Tot va començar quan vaig obrir un calaix buscant un
bolígraf i vaig ensopegar amb un quadern manuscrit i unes quantes
quartilles soltes: els originals d’en Harry. Em vaig emocionar moltíssim: era una oportunitat inesperada per entendre com treballava, per
saber si els seus quaderns estaven plens d’esborradures o si la inspiració li venia de manera natural. Insaciable, vaig començar a escorcollar la biblioteca buscant més llibretes. Per tenir via lliure havia
d’esperar que en Harry no fos a casa; resultava que el dijous era precisament el dia que anava a donar classe a Burrows, i se n’anava
d’hora al matí i normalment no tornava fins tard. Així va ser com la
tarda del dijous 6 de març del 2008 es va produir un episodi que vaig
decidir oblidar immediatament: vaig descobrir que en Harry havia
tingut una relació amb una noia de quinze anys quan ell en tenia
trenta-quatre. Havia passat pels volts del 1975.
Vaig esbrinar el seu secret quan, furgant frenèticament i sense
manies els prestatges del seu estudi, vaig trobar, dissimulada darrere els
llibres, una capsa gran de fusta lacada amb una tapa amb frontisses.
Vaig tenir el pressentiment que m’havia tocat la grossa, potser l’original d’Els orígens del mal. Vaig agafar la capsa i la vaig obrir, però, per a
desesperació meva, no hi vaig trobar cap original a dins: només un grapat de fotos i d’articles de diari. Les fotografies eren d’en Harry de jove,
trenta anys fantàstics, elegant, orgullós, i al seu costat, una noieta. Hi
havia quatre o cinc fotos i aquesta noia hi sortia a totes. En una s’hi veia
en Harry en una platja, el tors nu, morè i musculat, abraçant molt fort
aquesta noieta somrient, amb les ulleres de sol posades sobre la seva
llarga cabellera rossa per aguantar-se els cabells i fent-li un petó a la
galta. Al revers de la fotografia hi deia això: «La Nola i jo, Martha’s
Vineyard, finals de juliol del 1975.» Estava tan emocionat amb la troba36
lla que no vaig sentir en Harry que tornava de la universitat abans d’hora: no vaig sentir ni el carrisqueig de les rodes del Corvette sobre la grava
del camí de Goose Cove, ni la seva veu quan va entrar a casa. No vaig
sentir res perquè dins la capsa, sota les fotos, hi vaig trobar una carta,
sense data. Una escriptura infantil sobre un paper molt bonic que deia:
No pateixis, Harry, no pateixis per mi, ja m’espavilaré per reunir-me
amb tu allà baix. Espera’m a l’habitació número 8, m’agrada aquest
número, és el meu preferit. Espera’m en aquesta habitació a les set de la
tarda. I després marxarem per sempre.
T’estimo moltíssim.
Amb amor,
Nola
¿Qui devia ser aquesta Nola? Amb el cor que m’anava a mil per
hora vaig començar a mirar-me els retalls de diari: tots els articles
esmentaven la misteriosa desaparició d’una tal Nola Kellergan una
tarda d’agost del 1975. I la Nola de les fotos dels diaris coincidia amb
la Nola de les fotos d’en Harry. Just en aquell moment va entrar a l’estudi carregat amb una safata i a sobre unes tasses de cafè i un platet de
galetes, que va deixar anar tan bon punt va empènyer la porta amb el
peu i em va veure ajupit damunt la catifa amb tot el contingut de la
seva capsa secreta escampat davant meu.
–¿Però... es pot saber què fas? –va cridar–. ¿Que estàs regirant?
¿T’invito a casa meva i tu et dediques a regirar-m’ho tot? ¿Però quina
mena d’amic ets?
Jo vaig balbucejar alguna excusa de mal pagador:
–Ha sigut sense voler, Harry. He ensopegat amb aquesta capsa per
casualitat. No hauria hagut d’obrir-la... Em sap molt de greu.
–És evident que no hauries hagut d’obrir-la! Amb quin dret! ¿Qui
collons t’hi ha donat permís?
Em va arrencar les fotos de les mans, va recollir els articles ràpidament, ho va tornar a desar tot de qualsevol manera dins la capsa, se la
va emportar a la seva habitació i s’hi va tancar. No l’havia vist mai d’a37
quella manera, no sabia dir si era pànic o ràbia. Des de l’altra banda de
la porta em vaig fondre en excuses, li vaig explicar que no havia volgut
fer-li mal, que havia ensopegat amb la capsa per casualitat, però no hi
va haver manera. Fins al cap de dues hores no va sortir de l’habitació,
i va ser per baixar directament a la sala i empassar-se coll avall uns
quants whiskies seguits. Quan em va semblar que estava una mica més
tranquil vaig anar a trobar-lo.
–Harry, ¿qui és aquesta noia? –li vaig preguntar amb suavitat.
Va abaixar els ulls.
–La Nola.
–¿I qui és la Nola?
–No em preguntis qui és la Nola. Sisplau.
–Harry, ¿qui és la Nola? –vaig insistir.
Va brandar el cap:
–La vaig estimar, Marcus. La vaig estimar moltíssim.
–¿I per què no me n’havies parlat mai?
–És complicat...
–No hi ha res complicat, per als amics.
Va arronsar-se d’espatlles.
–Ara ja has trobat les fotos, així que tant és que t’ho expliqui...
L’any 1975, a l’arribar a Aurora, em vaig enamorar d’aquesta noia de
només quinze anys. Es deia Nola i ha sigut la dona de la meva vida.
Va haver-hi un llarg silenci, fins que vaig preguntar, trasbalsat:
–¿Què li va passar, a la Nola?
–És una història sòrdida, Marcus. Va desaparèixer. Una tarda de
finals d’agost va desaparèixer després que una veïna de la zona la veiés
plena de sang. Si has obert la capsa ja deus haver vist els articles. No
la van trobar mai, ningú sap què li va passar.
–Quin horror! –vaig fer jo amb un fil de veu.
Va fer que sí amb el cap unes quantes vegades.
–La Nola em va canviar la vida, ¿saps? –em va dir–. I tant se me n’hauria donat, arribar a ser el gran Harry Quebert, el grandíssim escriptor.
Tant se me n’hauria donat la glòria, els diners i el meu gran destí si hagués
tingut la Nola amb mi. Res de tot el que he fet després d’ella ha donat
tant de sentit a la meva vida com l’estiu que vam passar plegats.
38
Des que ens coneixíem que no l’havia vist mai tan afectat. Em va
mirar un moment i va afegir:
–Marcus, aquesta història no l’ha sabut mai ningú. Ara tu ets el primer. I has de mantenir el secret.
–És clar.
–Promet-m’ho!
–T’ho prometo, Harry. Serà el nostre secret.
–Si algú arriba a saber a Aurora que vaig viure una història d’amor
amb la Nola Kellergan estic perdut.
–Pots confiar en mi, Harry.
Això va ser tot el que vaig saber de la Nola Kellergan. No en vam tornar a parlar mai més. Ni d’ella ni de la capsa, i vaig decidir enterrar per
sempre aquell episodi en els abismes de la meva memòria. Poc m’imaginava que, per un cúmul de circumstàncies, el fantasma de la Nola es
tornaria a aparèixer en les nostres vides al cap de pocs mesos.
Vaig tornar a Nova York a finals de març, després de passar sis setmanes a Aurora sense aconseguir donar a llum la meva gran novel·la.
Em quedaven tres mesos perquè es complís el termini imposat per en
Barnaski i ja sabia que no aconseguiria salvar la meva carrera. Se n’havia anat tot a fer punyetes, ja havia entrat oficialment en decadència,
de tots els escriptors insígnia de Nova York jo era el més improductiu. Van anar passant les setmanes: la major part del temps em vaig
dedicar a preparar fervorosament la meva derrota. Vaig trobar-li una
nova feina a la Denise, vaig posar-me en contacte amb uns advocats
que em farien molt de servei quan Schmid & Hanson decidís portarme als tribunals i vaig fer la llista dels objectes que més apreciava i que
hauria d’amagar a casa dels meus pares abans que els oficials del jutjat vinguessin a picar a la meva porta. A principis de juny, un mes fatídic, el mes del cadafal, vaig començar a comptar els dies que faltaven
perquè arribés la meva mort artística: trenta miserables dies, en acabat
una convocatòria al despatx d’en Barnaski, i seria la meva execució. El
compte enrere havia començat. Poc m’imaginava que un fet dramàtic
capgiraria completament la situació.
39
30
El Fantàstic
«–El teu segon capítol és molt important, Marcus. Ha
de ser incisiu, contundent.
–¿Com ara què, Harry?
–Com a la boxa. Tu ets dretà, però en posició de guàrdia el puny que tens més avançat sempre és l’esquerre:
amb el primer directe estaborneixes l’adversari, i després
ve un potent cop amb la dreta que el deixa grogui. Així és
com hauria de ser el teu segon capítol: un cop directe a la
mandíbula del lector.»
Això passava el dijous 12 de juny del 2008. M’havia passat tot el matí
a casa, llegint a la sala d’estar. A fora feia calor però plovia: feia tres dies
que un plugim tebi remullava Nova York. Cap a la una va sonar el telèfon. Vaig despenjar i en un primer moment em va semblar que no hi
havia ningú a l’altra banda del fil. Fins que vaig sentir un sanglot ofegat.
–¿Digui? ¿Digui? ¿Qui hi ha? –vaig preguntar.
–És... és morta.
Amb prou feines se li sentia la veu, però el vaig reconèixer de seguida.
–¿Harry? ¿Harry, ets tu?
–És morta, Marcus.
–¿Morta? ¿Qui és morta?
–La Nola.
–¿Què? ¿Com?
–És morta, i tot és culpa meva. Marcus... ¿Què he fet? ¿Déu meu,
què he fet?
Plorava.
–¿Harry, de què m’estàs parlant? ¿Que estàs intentant dir-me?
Va penjar. Vaig trucar immediatament a casa seva, però no m’agafava el telèfon. El mòbil tampoc. Vaig insistir-hi unes quantes vegades,
li vaig deixar uns quants missatges al contestador. Però res. Em vaig
amoïnar. En aquell moment encara ignorava que en Harry m’havia
trucat des de la comissaria general de la policia estatal de Concord. No
43
vaig entendre res del que estava passant fins que, cap a les quatre de
la tarda, em va telefonar en Douglas.
–¿Hòstia, Marc, ja ho saps? –es va esgargamellar.
–¿Si ja sé el què?
–Engega la tele, hòstia! És sobre en Harry Quebert! És en Quebert!
–¿En Quebert? ¿Què li passa?
–Engega la tele, collons!
Vaig posar immediatament un canal d’informació. Estupefacte,
vaig veure que sortien a la pantalla unes imatges de la casa de Goose
Cove mentre el presentador explicava: «És aquí, al seu domicili d’Aurora, Nou Hampshire, on avui ha estat detingut l’escriptor Harry
Quebert després que la policia hagi desenterrat unes restes humanes a
la seva finca. Segons les primeres informacions sobre la investigació,
podria tractar-se del cos de Nola Kellergan, una noia de la regió que
l’agost del 1975, quan tenia quinze anys, va desaparèixer de casa seva
sense que se’n sabés mai més res...» De cop i volta tot va començar a
fer voltes; em vaig deixar caure al sofà, absolutament esbalaït. Ja no
vaig sentir res més: ni la televisió, ni en Douglas, a l’altra banda del fil,
cridant «¿Marcus? ¿Ets aquí? Ei! ¿Ha matat una nena? ¿Ha matat
una nena?» A dins del meu cap es barrejava tot, com en un malson.
I va ser així com tant jo com una Amèrica commocionada vam
saber el que havia passat feia poques hores: a primera hora del matí
una empresa de jardineria havia arribat a Goose Cove a petició d’en
Harry per plantar unes hortènsies al costat de la casa. Al remoure la
terra els jardiners havien trobat ossos humans a un metre de profunditat i havien avisat immediatament la policia. Al cap de poc treien de
sota terra un esquelet sencer i arrestaven en Harry.
A la televisió tot anava molt de pressa. Alternaven els directes amb
Aurora, on hi havia l’escenari del crim, i Concord, la capital de Nou
Hampshire, seixanta milles al nord-oest, on en Harry es trobava detingut a les instal·lacions de la brigada criminal de la policia estatal. Tot
d’equips de periodistes desplaçats a corre-cuita seguien ja de prop les
investigacions. Aparentment, una pista trobada al costat del cos feia
pensar seriosament que es tractava de les restes de la Nola Kellergan;
44
un responsable de la policia ja havia declarat que si aquesta informació
s’acabava confirmant assenyalaria també en Harry Quebert com a sospitós de l’assassinat d’una tal Deborah Cooper, l’última persona que
havia vist viva la Nola el 30 d’agost del 1975, i que va ser trobada assassinada aquell mateix dia, poc després de trucar a la policia. Posava els
cabells de punta. El rumor s’anava inflant de manera exponencial; la
informació travessava el país en temps real, retransmesa per televisió,
per ràdio, per internet i per les xarxes socials: en Harry Quebert, de seixanta-set anys, un dels autors més importants de la segona meitat de
segle, era un sòrdid assassí de nenes.
Vaig trigar molta estona a adonar-me del que estava passant; potser hores. A les vuit del vespre, quan en Douglas es va presentar amoïnat a casa meva per assegurar-se que havia entomat bé el cop, encara
estava convençut que es tractava d’un error. Li vaig dir:
–Però com poden acusar-lo de doble assassinat si ni tan sols estan
segurs que sigui el cos d’aquesta tal Nola!
–El que està clar és que hi havia un cadàver enterrat al seu jardí.
–¿I per què havia de donar ordres de cavar al mateix lloc on se
suposa que té un cos enterrat? No té ni cap ni peus! Hi haig d’anar.
–¿A on?
–A Nou Hampshire. Haig d’anar a defensar en Harry.
En Douglas em va replicar amb aquell sentit pràctic tan propi dels
naturals de l’Oest Mitjà:
–Ni se t’acudeixi, Marc. No hi vagis. No et fiquis en aquest merder.
–En Harry m’ha trucat.
–¿Quan? ¿Avui?
–Cap a la una del migdia. Suposo que era l’única trucada que tenia
dret a fer. Haig d’anar a fer-li costat! És molt important.
–¿Important? El que és important és el teu segon llibre. Espero que
no m’hagis pres el pèl i que tinguis un original a final de mes. En Barnaski està a punt d’engegar-te a fer punyetes. ¿Que no te n’adones, del
que li passarà a en Harry? No et fiquis en aquest merder, Marc, ets
massa jove! No t’esguerris la carrera.
Jo no vaig respondre. A la televisió, l’ajudant del fiscal de l’Estat
acabava de comparèixer davant un auditori ple de periodistes. Va enu45
merar els càrrecs que pesaven sobre en Harry: segrest en primer grau
i doble assassinat en primer grau. En Harry estava oficialment acusat
d’assassinar la Deborah Cooper i la Nola Kellergan. I tot plegat, pel
segrest i els dos assassinats, s’exposava a la pena de mort.
La caiguda d’en Harry no havia fet més que començar. Les imatges de la
compareixença preliminar de l’endemà van arribar a tots els racons del
país. Davant la mirada de desenes de càmeres de televisió i de les ràfegues dels flaixos dels fotògrafs, el vam veure entrar a la sala del tribunal,
emmanillat i escortat per la policia. Se’l veia molt afectat: trist, sense
afaitar, escabellat, la camisa desbotonada, els ulls inflats. El seu advocat,
en Benjamin Roth, era al seu costat. En Roth era un professional famós
de Concord que en el passat ja l’havia aconsellat en moltes ocasions i
que jo coneixia una mica d’haver-hi coincidit un parell de vegades a
Goose Cove.
El miracle de la televisió va permetre que tot Amèrica seguís en
directe la compareixença en què en Harry es va declarar no culpable
dels crims de què l’acusaven i en què el jutge va decretar-ne la presó
provisional al centre penitenciari masculí de l’Estat de Nou Hampshire. La tempesta no havia fet més que començar: en aquell moment
jo encara tenia la ingènua esperança que tot plegat es resoldria ràpidament, però una hora després que s’acabés la compareixença vaig
rebre una trucada d’en Benjamin Roth.
–En Harry m’ha donat el teu número –em va dir–. M’ha insistit que
et telefonés, vol dir-te que és innocent i que no ha matat ningú.
–Ja ho sé, que és innocent! –vaig respondre–. N’estic seguríssim.
¿Com està?
–Malament, pots comptar. La poli l’ha pressionat molt. Ha reconegut que va tenir una història amb la Nola l’estiu abans que desaparegués.
–Sí, això de la Nola ja ho sabia. ¿I de la resta què?
En Roth va vacil·lar un moment abans de respondre.
–Ho nega. Però...
No va acabar la frase.
–¿Però què? –vaig preguntar jo, nerviós.
46
–Marcus, no et vull amagar que serà difícil. Tenen proves de pes.
–¿Què vol dir, proves de pes? Parla clar, collons! Ho haig de saber!
–Això ha de quedar entre tu i jo. No ho ha de saber ningú.
–Jo no en diré res. Pots confiar en mi.
–Al costat de les restes de la noia els investigadors hi han trobat l’original d’Els orígens del mal.
–¿Què?
–El que sents: l’original d’aquell coi de llibre estava enterrat amb
ella. En Harry està emmerdat fins al coll.
–¿I ha donat alguna explicació?
–Sí. Diu que va escriure aquest llibre per a ella. Que ella es passava la vida ficada a casa seva, a Goose Cove, i que de vegades s’enduia
els papers d’ell per llegir-los. Diu que uns quants dies abans de desaparèixer es va endur l’original.
–¿Què? –vaig exclamar–. ¿Que el llibre el va escriure per a ella?
–Sí. Hem d’impedir com sigui que això s’esbombi. Imagina’t
quin escàndol si els mitjans sabessin que un dels llibres més venuts
dels últims cinquanta anys a Amèrica no és el simple relat d’una
història d’amor, com tothom es pensa, sinó el fruit d’una relació
amorosa il·legal entre un paio de trenta-quatre anys i una noieta de
quinze.
–¿Creus que podràs aconseguir la llibertat sota fiança?
–¿Llibertat sota fiança? Tu no ets conscient de la gravetat de la
situació, Marcus: no hi ha llibertat sota fiança que valgui, quan es tracta de crim capital. En Harry es juga una injecció letal. D’aquí a uns deu
dies compareixerà davant d’un gran jurat que decidirà si presenta
càrrecs i si cal obrir un procés judicial. La majoria de vegades és una
mera formalitat, no hi ha dubte que hi haurà un procés judicial. D’aquí a sis mesos, potser un any.
–¿I mentrestant què?
–S’haurà d’estar a la presó.
–¿I si és innocent?
–És la llei. Hi insisteixo: la situació és molt greu. L’acusen d’haver
assassinat dues persones.
Em vaig enfonsar al sofà. Havia de parlar amb en Harry.
47
–Digue-li que em truqui! –vaig insistir a en Roth–. És molt important.
–Ja l’hi diré.
–Digue-li que haig de parlar amb ell sens falta i que espero que em
truqui.
Tan bon punt vaig penjar vaig agafar Els orígens del mal de la
biblioteca. A la primera pàgina hi havia la dedicatòria del Mestre:
A en Marcus, el meu alumne més brillant.
Amb tot el meu afecte,
H. L. Quebert, maig del 1999
Després d’anys de no obrir-lo, em vaig tornar a submergir en el llibre.
Era una història d’amor on la narració es barrejava amb passatges epistolars; la història d’un home i d’una dona que s’estimaven tot i que en
realitat no els estava permès. Així que el llibre l’havia escrit per a aquella noia misteriosa de la qual jo encara no sabia res. Quan vaig acabar
de rellegir-lo, a altes hores de la nit, em vaig aturar una bona estona al
títol. Per primer cop em vaig preguntar pel seu significat: ¿per què Els
orígens del mal? ¿De quin mal parlava en Harry?
*
*
*
Van passar tres dies, durant els quals les anàlisis d’ADN i les empremtes
dentals van confirmar que l’esquelet trobat a Goose Cove era en efecte
de la Nola Kellergan. L’examen dels ossos permetia establir que es tractava d’una noia de quinze anys, cosa que indicava que la Nola havia
mort més o menys en el moment de la seva desaparició. A més una fractura a la part posterior del crani permetia afirmar amb certesa, tot i que
haguessin passat trenta anys d’ençà dels fets, que la víctima havia mort
almenys a causa d’un dels cops que havia rebut: la Nola Kellergan havia
mort apallissada.
No tenia notícies d’en Harry. Vaig intentar posar-m’hi en contacte a
través de la policia estatal, de la presó i fins i tot a través d’en Roth,
però no hi va haver manera. Em mossegava les ungles a casa meva,
48
fent-me milers de preguntes, sense poder treure’m del cap aquella
misteriosa trucada seva. Al final del cap de setmana ja no vaig poder
més i vaig considerar que no tenia altra alternativa que anar a veure
què estava passant a Nou Hampshire.
El dilluns 16 de juny del 2008 a primera hora vaig posar les maletes al
maleter del meu Range Rover i vaig marxar de Manhattan per la Franklin
Roosevelt Drive, vorejant l’East River. Nova York va anar desfilant per
davant dels meus ulls: el Bronx, Harlem, i després vaig agafar la i-95
en direcció nord. Fins que no vaig haver-me endinsat prou a l’estat de
Nova York no vaig avisar els meus pares que estava anant cap a Nou
Hampshire, així no corria el risc de deixar-me convèncer i acabar
renunciant-hi i tornant a casa com un bon minyó. La meva mare em va
dir que m’havia tornat boig.
–¿Es pot saber què estàs fent, Markie? ¿Penses anar a defensar
aquest bàrbar criminal?
–No és cap criminal, mare. És un amic.
–Doncs els teus amics són criminals! Tinc ton pare al costat, diu
que fuges de Nova York per culpa dels llibres.
–No estic fugint.
–¿Doncs aleshores de què fuges, d’una dona?
–T’acabo de dir que no estic fugint. No tinc cap nòvia, en aquest
moment.
–¿I quan en penses tenir, de nòvia? L’altre dia pensava en la Natàlia
aquella que ens vas presentar l’any passat. Per no ser jueva era simpàtica. ¿Per què no li truques?
–Si no la podies ni veure.
–¿I per què no escrius més llibres? Li agradaves molt a tothom,
quan eres un gran escriptor.
–Encara sóc escriptor.
–Torna a casa. Et faré uns frankfurts boníssims i pastís de poma
calent amb una bola de gelat de vainilla a sobre que es vagi fonent.
–Mare, tinc trenta anys, me’ls puc fer jo sol, els frankfurts, si vull.
–Doncs mira, ton pare ja no en pot menjar. L’hi ha dit el metge.
–Vaig sentir que el meu pare remugava per darrere que de tant en tant
49
sí que en podia menjar un, i ma mare que li tornava a dir: «Se t’han
acabat els frankfurts i totes aquestes marranades. El metge diu que
t’ho taponen tot!»–. Markie, rei, el pare diu que hauries d’escriure un
llibre sobre en Quebert. Que seria una empenta per a la teva carrera.
Com que tothom parla d’en Quebert, tothom parlarà del teu llibre.
¿Com és que ja no véns a sopar a casa, Markie? Fa tant de temps!
Nyam, nyam, un bon pastís de poma.
Després de travessar Connecticut vaig cometre l’error de treure el
disc d’òpera per sentir les notícies de la ràdio, i aleshores vaig descobrir
que hi havia hagut una filtració policial: s’havia filtrat als mitjans que
amb les restes de la Nola Kellergan hi havien trobat l’original d’Els orígens del mal, i que en Harry havia reconegut que s’havia inspirat en la
seva relació amb ella per escriure’l. En un sol matí la notícia havia tingut temps d’escampar-se per tot el país. A la botiga d’una gasolinera on
vaig omplir el dipòsit, passat New Haven, em vaig trobar l’empleat
amorrat a la pantalla del televisor, que anava explicant la mateixa informació en bucle. Em vaig plantar al seu costat i li vaig fer senyals
perquè apugés el volum, i al veure’m la cara de consternació em va preguntar:
–¿No ho sabia? Fa hores que en parla tothom. ¿On era? ¿A Mart?
–A dins del cotxe.
–Ha. ¿I no té ràdio?
–Anava escoltant òpera. L’òpera em renova les idees.
Se’m va quedar mirant un moment.
–Jo el conec, ¿oi?
–No –vaig respondre.
–Doncs a mi em fa l’efecte que sí...
–Tinc una cara molt vulgar.
–No, estic segur que l’he vist abans... ¿Vostè surt a la tele, oi? ¿És
actor?
–No.
–¿Doncs a què es dedica?
–Sóc escriptor.
–Òndima, és veritat! Si l’any passat teníem el seu llibre aquí a la
venda. Me’n recordo perfectament, hi havia el seu careto a la coberta.
50
Va començar a serpentejar entre els prestatges buscant el llibre, que
evidentment ja no hi era. Al final en va trobar un al magatzem i va tornar cap al taulell amb posat triomfal.
–Està clar, és vostè! Miri, el seu llibre. Marcus Goldman; es diu
així, està escrit aquí.
–Si vostè ho diu...
–¿I què? ¿Què s’explica, senyor Goldman?
–Poca cosa, la veritat.
–¿I es pot saber on va, si no li sap greu que l’hi pregunti?
–A Nou Hampshire.
–Un lloc preciós. Sobretot a l’estiu. ¿I què hi va a fer? ¿A pescar?
–Sí.
–¿I què pesca? Hi ha llocs que trobes unes perques sensacionals,
per allà baix.
–Em sembla que el que pescaré són maldecaps. Vaig a veure un
amic que té problemes. Problemes molt greus.
–Home, no crec que siguin tan greus com els d’en Harry Quebert!
Va esclafir a riure, em va estrènyer efusivament la mà, perquè «no
se’n veien gaires, de famosos, per allà», i en acabat em va oferir cafè
per al camí.
L’opinió pública estava commocionada: la presència de l’original al
costat de les despulles de la Nola incriminava en Harry clarament, però
el pitjor de tot era que la idea que el llibre s’hagués inspirat en una
història d’amor amb una noia de quinze anys suscitava un profund
malestar. ¿Com l’havien de veure, ara, aquell llibre? ¿I si tot Amèrica
havia exalçat un maníac, elevant en Harry a la categoria d’escriptor
estrella? Enmig de l’escàndol, els periodistes es preguntaven sobre les
diferents hipòtesis que haurien pogut portar en Harry a assassinar la
Nola Kellergan. ¿Potser la noia amenaçava d’explicar la seva relació?
¿Potser ella havia intentar trencar i ell havia perdut el cap? No vaig
poder evitar fer-me aquestes preguntes una i altra vegada durant tot el
trajecte fins a Nou Hampshire. Vaig intentar distreure’m tancant la
ràdio i tornant a l’òpera, però no hi havia cap ària que no em fes pensar en en Harry, i així que em venia ell al cap, em venia també aquella
nena que jeia sota terra des de feia trenta anys, al costat de la casa on jo
51
considerava que havia passat alguns dels millors moments de la meva
vida.
Després de cinc hores de viatge vaig arribar per fi a Goose Cove.
Havia anat conduint d’esma: ¿per què havia anat allà i no a Concord, a
veure en Harry i en Roth? Hi havia camionetes amb transmissió per
satèl·lit aparcades al voral de la carretera número 1, i a la cruïlla amb el
caminet de grava que arribava fins a la casa els periodistes, plantats
com estaquirots, feien connexions en directe amb les diferents televisions. Quan vaig intentar girar es van llançar tots a sobre del meu
cotxe, barrant-me el pas per veure qui venia. Un d’ells em va reconèixer i va exclamar:
–Ei, és l’escriptor, és Marcus Goldman!
L’eixam es va esverar encara més, els objectius de les càmeres de
televisió i dels fotògrafs es van enganxar als vidres del meu cotxe i vaig
sentir que em cridaven tota mena de preguntes:
–¿Creu que en Harry Quebert va matar aquesta noia?
–¿Vostè sabia que Els orígens del mal l’havia escrit per a ella?
–¿S’hauria de retirar el llibre de la venda?
Jo no volia fer cap mena de declaració i vaig continuar amb les
finestres tancades i les ulleres de sol posades. Uns agents de la policia
d’Aurora que hi havia per contenir l’allau de periodistes i curiosos van
aconseguir obrir-me pas i vaig poder fer mutis pel caminet, darrere
d’uns esbarzers i uns pins molt alts. Encara vaig sentir que algun
periodista em cridava:
–Senyor Goldman, ¿com és que ha vingut a Aurora? ¿Què hi fa, a
casa d’en Harry Quebert? Senyor Goldman, ¿per què és aquí?
¿Que per què era allà? Perquè era en Harry. I perquè probablement
era el meu millor amic. I és que, per estrany que semblés –i jo mateix
no me’n vaig adonar fins aquell moment–, en Harry era l’amic més
valuós que tenia. Durant l’època d’institut i d’universitat havia estat
incapaç d’establir cap lligam estret amb amics de la meva edat, d’aquells
que et queden per sempre. A la meva vida només hi havia en Harry i,
curiosament, la qüestió per a mi no era saber si era o no culpable d’allò
de què se l’acusava: la resposta no canviava en res la profunda amistat
52
que sentia per ell. Era un sentiment estrany: jo crec que m’hauria agradat odiar-lo i escopir-li a la cara com feia tot el país; hauria estat més
fàcil. Però aquell assumpte no alterava en absolut els meus sentiments
per ell. En el pitjor dels casos és un home, pensava, i els homes tenen
dimonis. Tothom té els seus dimonis. La qüestió és simplement saber
fins a quin punt aquests dimonis són tolerables.
Vaig deixar el cotxe a l’aparcament de grava, al costat de la marquesina. El seu Corvette vermell era allà, davant del petit annex que servia de
garatge, al lloc on el deixava sempre. Com si l’amo fos a casa i no passés
res. Vaig intentar entrar a la casa, però estava tancada amb clau. Era la primera vegada, que jo recordi, que la porta se’m resistia. Vaig fer una volta;
ja no hi quedava cap policia, però l’accés a la part del darrere de la finca
estava barrat amb precinte. Em vaig limitar a observar de lluny l’ampli
perímetre que havien establert i que arribava fins al llindar del bosc. S’hi
endevinava el cràter obert que certificava la intensitat de l’escorcoll policial, i al costat mateix les hortènsies oblidades que s’estaven assecant.
M’hi devia passar una hora ben bona, així, perquè de sobte vaig
sentir un cotxe darrere meu. Era en Roth, que venia de Concord.
M’havia vist a la televisió i havia vingut corrents. Les seves primeres
paraules van ser:
–Així que has vingut.
–Sí. ¿Per què?
–En Harry em va dir que vindries. Em va dir que eres més tossut
que una mula i que vindries a fotre-hi el nas.
–En Harry em coneix molt bé.
En Roth es va furgar la butxaca de la jaqueta i en va treure un trosset de paper.
–De part seva –em va dir.
Vaig desplegar el full. Era una nota escrita a mà.
Estimat Marcus,
Si estàs llegint aquestes ratlles és que has vingut a Nou Hampshire
buscant notícies del teu vell amic.
Ets un paio valent. No n’he tingut mai cap dubte. Juro aquí mateix
que sóc innocent dels crims de què m’acusen. Però tot i així em sembla
53
que em tocarà passar una temporada a la presó, i tu tens coses millors a
fer que ocupar-te de mi. Ocupa’t de la teva carrera, ocupa’t de la novel·la
que has d’entregar a finals de mes al teu editor. Per mi el més important és
la teva carrera. No perdis el temps amb mi.
Afectuosament,
Harry
PS: Si per casualitat, malgrat tot, tinguessis ganes de quedar-te una
temporadeta a Nou Hampshire, o de venir de tant en tant per aquí, ja
saps que Goose Cove és casa teva. T’hi pots estar tant de temps com vulguis. Només et demano un favor: dóna menjar a les gavines. Posa’ls pa a la
terrassa. Dóna menjar a les gavines, és important.
–No el deixis tirat –em va dir en Roth–. En Quebert et necessita.
Vaig fer que sí amb el cap.
–¿Com ho té?
–Malament. ¿Has vist les notícies? Tothom sap això del llibre. Quin
desastre. Com més coses sé, menys clar veig com el defensaré.
–¿D’on ha sortit la filtració?
–Jo crec que directament de l’oficina del fiscal. Volen augmentar la
pressió sobre en Harry destrossant-lo davant l’opinió pública. Volen
una confessió completa, saben que en un cas de fa trenta anys no hi ha
res com una confessió.
–¿Quan el podré veure?
–A partir de demà al matí. La presó estatal és a la sortida de Concord. ¿On penses instal·lar-te?
–Aquí, si pot ser.
Va arrufar el nas.
–No ho crec –em va dir–. La policia ha precintat la casa. És l’escenari del crim.
–¿L’escenari del crim no és allà on hi ha el forat? –vaig preguntar.
En Roth se’n va anar a inspeccionar la porta de l’entrada, en acabat va fer una volta ràpida a la casa i va tornar cap a mi tot somrient.
–Series un bon advocat, Goldman: la casa no està precintada.
–¿Això vol dir que m’hi puc instal·lar?
54
–Això vol dir que no està prohibit que t’hi instal·lis.
–No sé si ho acabo d’entendre.
–Aquesta és la grandesa del dret a Amèrica, Goldman: si no hi ha
llei, te la inventes. I si s’atreveixen a buscar-te les pessigolles te’n vas
a la Cort Suprema i et dóna la raó i publica una sentència a favor teu:
Goldman contra l’Estat de Nou Hampshire. ¿Saps per què en aquest
país t’han de llegir els drets, quan et detenen? Per què als anys seixanta un tal Ernesto Miranda va ser condemnat per violació sobre la base
de la seva pròpia confessió. Doncs resulta que el seu advocat va i
al·lega que és injust perquè aquest pobre Miranda no havia anat gaire
temps a escola i no sabia que el Bill of Rights l’autoritzava a no confessar res. El cas és que l’advocat aquest munta un escàndol, apel·la a
la Cort Suprema i tota la parafernàlia i va i guanya, el cabró! Confessió
invalidada, cèlebre sentència Miranda contra l’Estat d’Arizona, i ara la
poli, quan t’engarjola, t’ha d’anunciar: «Té dret a guardar silenci. Té
dret a un advocat. Si no se’l pot pagar, se n’hi designarà un d’ofici.» O
sigui, que aquella cantarella que fan sempre a les pel·lícules l’hi devem
a l’amic Ernesto! Moral de la història: a Amèrica la justícia és un treball d’equip, Goldman, hi pot participar tothom. Així que pren possessió de la plaça, que no hi ha res que t’ho impedeixi; i si la policia té
els collons de venir a tocar-te la pera, els dius que hi ha un buit legal,
esmentes la Cort Suprema i després els amenaces d’exigir uns danys i
perjudicis bestials. Això sempre els espanta. El problema és que no
tinc claus de la casa.
Me’n vaig treure un joc de la butxaca.
–Me les va donar en Harry fa temps –vaig dir.
–Goldman, ets un mag! Això sí, sisplau, no travessis el precinte de
la policia: ens ficaríem en un embolic.
–T’ho prometo. Per cert, Benjamin, ¿què n’han tret, de l’escorcoll
de la casa?
–Res. La policia no ha trobat res. Per això l’accés a la casa està lliure.
En Roth va marxar i jo vaig entrar en aquell casalot desert. Vaig tancar la porta amb clau i vaig anar directe cap a l’estudi a buscar la famosa capsa. Però ja no hi era. ¿Què en devia haver fet en Harry? Havia de
55
trobar-la tant sí com no i vaig començar a regirar els prestatges de l’estudi i de la sala, però res. Aleshores vaig decidir inspeccionar totes les
habitacions una per una buscant qualsevol cosa, per petita que fos,
que em pogués ajudar a entendre què havia passat l’any 1975 en aquella casa. ¿La devien assassinar en alguna d’aquelles habitacions, la
Nola Kellergan?
Al final vaig trobar uns quants àlbums de fotos que no havia vist
mai o que almenys no m’havien cridat mai l’atenció. En vaig obrir un
a l’atzar i a dins hi vaig descobrir unes fotos d’en Harry i jo de l’època
de la universitat. A les aules, a la sala de boxa, al campus, a l’snack-bar
on ens solíem trobar. N’hi havia fins i tot del dia que em van entregar
el títol. L’àlbum següent era ple de retalls de premsa sobre mi i el meu
llibre. Hi havia trossos encerclats amb vermell o subratllats. En aquell
moment em vaig adonar que en Harry sempre havia seguit la meva
trajectòria amb molt d’interès, conservant religiosament tot el que hi
pogués tenir relació. Fins i tot vaig trobar un extracte d’un diari de
Montclair de feia un any i mig que descrivia una cerimònia organitzada en honor meu a l’institut de Felton. ¿Com el devia aconseguir,
aquell article? Recordava perfectament aquell dia. Va ser poc abans
del Nadal del 2006: la meva primera novel·la havia superat el milió
d’exemplars venuts, i el director de l’institut de Felton on vaig estudiar secundària, endut per l’efervescència del meu èxit, havia decidit
fer-me un homenatge segons ell merescut.
La inauguració havia tingut lloc amb tota la pompa un dissabte a la
tarda al vestíbul principal de l’institut, davant d’una escollida concurrència d’alumnes, d’exalumnes i d’un grapat de periodistes locals.
Tot aquest públic selecte s’atapeïa assegut en cadires plegables davant
d’una tela immensa que el director havia fet caure després d’un discurs
triomfal per destapar una vitrina guarnida amb la inscripció «En homenatge a Marcus P. Goldman, també conegut com El Fantàstic, alumne
d’aquest institut entre 1994 i 1998», amb un exemplar de la meva
novel·la a dins, els meus antics butlletins de notes, unes quantes fotografies, la meva samarreta de jugador de lacrosse i la de l’equip de cros.
Vaig rellegir l’article amb un somriure. El meu pas per l’institut de
Felton High, un centre petit i molt tranquil del nord de Montclair ple
56
d’adolescents pacífics, havia quedat tan gravat a la memòria de la gent
que els meus companys i professors m’havien batejat amb el sobrenom
del Fantàstic. Però el que aquell dia de desembre del 2006 ignoraven
tots els que aplaudien aquella vitrina en honor meu era que si m’havia
convertit en l’estrella indiscutible de Felton durant quatre llargs i
meravellosos anys, havia sigut només per culpa d’un seguit de malentesos, al principi fortuïts i després sàviament orquestrats.
L’època del Fantàstic va començar el primer any d’institut, quan
vaig haver de triar una disciplina esportiva per als meus estudis. Havia
decidit que fos futbol o bàsquet, però tots dos equips tenien les places limitades, i el dia de la inscripció vaig tenir la mala sort d’arribar
tardíssim al despatx d’administració.
–Ja he tancat –em va dir la senyora grassa que se n’ocupava–. Torna
l’any que ve.
–Sisplau –vaig suplicar-li–, haig d’inscriure’m a alguna disciplina
esportiva, és importantíssim, si no, em suspendran.
–¿Com et dius? –va sospirar.
–Goldman. Marcus Goldman.
–¿Quin esport?
–Futbol. O bàsquet.
–És ple a tots dos. Només em queda l’equip de dansa acrobàtica o
el de lacrosse.
Lacrosse o dansa acrobàtica. És com preguntar-te si t’estimes més
morir ofegat o cremat. Sabia que si entrava a l’equip de dansa hauria
d’aguantar les bromes dels meus companys, així que vaig optar pel
lacrosse. Però com que ja feia dues dècades que Felton no tenia un
bon equip de lacrosse, no hi havia cap alumne que volgués apuntars’hi, i per tant només hi havia els suspesos de totes les altres disciplines o els que havien arribat tard el dia de la inscripció. I així és com
vaig entrar en un equip delmat, desmanyotat i amb poca empenta,
però que m’havia de portar a la glòria. Amb l’esperança que l’equip
de futbol em repescaria a mitja temporada, vaig voler fer proeses
esportives perquè es fixessin en mi: em vaig entrenar amb una motivació sense precedents i al cap de dues setmanes l’entrenador va
veure en mi l’estrella que havia esperat sempre. Em van ascendir de
57
manera fulgurant a capità de l’equip, i no em va caldre escarrassarm’hi gaire perquè em consideressin el millor jugador de lacrosse de la
història de l’institut. Vaig batre sense dificultat el rècord de punts dels
últims vint anys –que era absolutament execrable–, i gràcies a aquesta proesa el meu nom va quedar inscrit al tauler de mèrits de l’institut,
cosa que no havia passat mai amb un alumne de primer. Això, vulgues
no vulgues, va impressionar els meus companys i va atraure l’atenció
dels meus professors: aquesta experiència em va ensenyar que per ser
fantàstic n’hi havia prou de fer creure el que no era; al cap i a la fi no
era més que una qüestió de falses aparences.
Jo de seguida vaig entrar en el joc. Evidentment, de marxar de l’equip de lacrosse ni parlar-ne, ja que ara la meva única obsessió era arribar a ser el millor fos com fos, ser a tota costa l’objectiu dels focus.
D’altra banda hi va haver aquell concurs general de projectes individuals de ciències que va guanyar una mala bèstia superdotada que es
deia Sally, mentre jo vaig quedar sisè. El dia de l’entrega de premis, a la
sala d’actes de l’institut, me les vaig apanyar perquè em deixessin parlar i em vaig inventar caps de setmana sencers fent de voluntari amb
discapacitats mentals que m’havien fet perdre molt de temps de dedicació al meu projecte, per acabar dient amb els ulls plorosos: «Tant se
me’n donen, a mi, els premis, mentre pugui aportar una espurna de
felicitat als meus amics, els nens amb síndrome de Down.» No cal dir
que tothom va quedar tan commogut que vaig aconseguir eclipsar la
Sally als ulls dels professors, dels meus companys i d’ella mateixa, que,
com que tenia un germanet amb una discapacitat greu –cosa que jo no
sabia–, va rebutjar el premi i va exigir que me’l donessin a mi. Aquest
episodi em va servir per veure com el meu nom s’inscrivia a les categories esport, ciències i premi de companyonia del tauler de mèrits, que
jo secretament havia rebatejat com tauler dels demèrits, plenament
conscient de les meves impostures. Però no em podia aturar; estava
com posseït. Al cap d’una setmana vaig batre el rècord de venda de
números de la rifa comprant-me’ls jo mateix amb els diners que havia
guanyat passant-me dos estius netejant la gespa de la piscina municipal. Amb això n’hi va haver prou perquè de seguida s’escampés el
rumor per tot l’institut: en Marcus Goldman era un ésser d’una qua58
litat excepcional. Va ser aquesta constatació el que va empènyer alumnes i professors a anomenar-me el Fantàstic, com si fos una marca de
fàbrica, una garantia d’èxit absolut. La meva modesta fama no trigaria a estendre’s a tot el nostre barri de Montclair i a omplir els meus
pares d’un immens orgull.
Aquesta reputació deshonrosa em va incitar a practicar el noble
art de la boxa. Jo sempre havia tingut una flaca per la boxa i pegava
bé, però el que buscava anant a entrenar-me en secret en un club de
Brooklyn, a una hora de tren de casa, on no em coneixia ningú, on
el Fantàstic no existia, era poder ser fal·lible: hi anava a reivindicar el
dret que em pegués algú més fort que jo, el dret a perdre el prestigi.
Era l’única manera de fugir del monstre de perfecció que jo mateix
havia creat: en aquella sala de boxa, el Fantàstic podia perdre i podia
ser dolent. I en Marcus podia existir. I és que de mica en mica la meva
obsessió per ser el número u absolut va superar tots els límits imaginables: com més guanyava, més por tenia de perdre.
Quan feia tercer, a causa d’una retallada de pressupost, el director va
haver de prendre la decisió de desmantellar l’equip de lacrosse, que costava massa diners a l’institut pel poc que li reportava. A desgrat meu vaig
haver de triar una nova disciplina esportiva: no cal dir que els equips de
futbol i de bàsquet em festejaven, però jo sabia que si hi entrava tindria
al costat uns jugadors molt més bons i decidits que els meus companys
de lacrosse. Corria el risc de quedar eclipsat, de tornar a caure en l’anonimat; o pitjor: d’anar endarrere: ¿què dirien aleshores quan en Marcus
Goldman, àlies el Fantàstic, antic capità de l’equip de lacrosse i recordman de gols marcats durant els últims vint anys, es convertís en el noi
que reparteix l’aigua de l’equip de futbol? Vaig passar dues setmanes
d’angoixa, fins que vaig sentir parlar del desconegudíssim equip de cros
de l’institut, format per dos obesos camacurts i un secall mitja cerilla. A
més va resultar que era l’única disciplina en què Felton no competia
entre instituts: això em garantia que mai hauria de competir amb ningú
que em pogués fer ombra. Així doncs, vaig apuntar-me alleujat i decidit a l’equip de cros de Felton, on en el primer entrenament ja vaig batre
sense dificultats el rècord de velocitat dels meus plàcids companys, sota
la mirada amorosa d’un parell d’admiradores i del director.
59
Hauria pogut anar tot molt bé si el director, animat pels meus resultats, no hagués tingut l’absurd acudit d’organitzar una gran competició de cros entre els centres de la zona per tal de tornar l’institut
als seus dies d’esplendor, segur que el Fantàstic guanyaria de sobres.
Quan vaig saber la notícia, pres del pànic, em vaig entrenar sense descans durant un mes sencer. Però jo sabia que no hi tenia res a fer, amb
els corredors dels altres instituts, que tenien els dits pelats de competir, mentre que jo no era més que una façana, un tauler de contraplacat: faria el ridícul, i a més als meus dominis, per acabar-ho d’adobar.
El dia de la cursa tot Felton i la meitat del meu barri van venir per
aclamar-me. Van donar la sortida i, com em temia, els altres corredors
de seguida em van agafar avantatge. Era un moment crucial: la meva
reputació estava en joc. Era una cursa de sis milles, és a dir, vint-i-cinc
voltes a l’estadi. Vint-i-cinc humiliacions. Acabaria últim, vençut i sense
honor. Potser fins i tot doblat pel primer. Havia de salvar el Fantàstic
com fos. Aleshores vaig aplegar totes les meves forces, tota la meva
energia i, en un impuls desesperat, em vaig llançar a un esprint boig.
Entre els visques de la multitud que s’havia unit a la meva causa vaig
posar-me al capdavant de la cursa. Va ser en aquest moment que
vaig recórrer al pla maquiavèl·lic que havia ordit: com que provisionalment era primer de la competició i notava que havia arribat al límit,
vaig fer veure que ensopegava i em vaig tirar a terra, amb unes tombarelles espectaculars, xiscles, crits de la multitud i al final, pel que fa a la
meva persona en concret, una cama trencada, cosa que evidentment
no estava prevista, però que pel preu d’una operació i dues setmanes
d’hospital va salvar l’honor del meu nom. La setmana després de l’incident el diari de l’institut va escriure’n això:
Durant aquesta cursa antològica, Marcus Goldman, àlies el Fantàstic, que en aquell moment dominava àmpliament els seus adversaris i
que gairebé ja podia assaborir la seva aclaparadora victòria, va ser víctima del mal estat de la pista: va patir una forta caiguda i es va trencar
una cama.
60
Va ser el final de la meva carrera com a corredor i de la meva carrera esportiva: a causa d’aquella lesió greu vaig quedar dispensat de la
pràctica esportiva fins que vaig acabar l’institut. Pel meu compromís
i el meu sacrifici, em van dedicar una placa amb el meu nom a la vitrina dels honors, on ja lluïa la meva samarreta de cros. Pel que fa al
director, maleint la mala qualitat de les instal·lacions de Felton, va gastar-se un dineral per renovar tot el paviment de la pista de l’estadi,
unes obres que va finançar amb el pressupost de sortides de l’institut
i que van deixar tots els alumnes de tots els cursos sense cap mena
d’activitat durant tot el curs següent.
A l’acabar l’institut, carregat de bones notes, de diplomes al mèrit
i de cartes de recomanació, va arribar el moment fatídic de triar universitat. Una tarda em vaig trobar a la meva habitació, estirat al llit, amb
tres cartes d’admissió al davant: una de Harvard, una altra de Yale i
una tercera de Burrows, una petita universitat desconeguda de Massachusetts, i no vaig dubtar gens: volia Burrows. Anar a una gran universitat comportava el risc de perdre la meva etiqueta de Fantàstic.
Harvard o Yale era posar el llistó massa alt: no tenia gens de ganes
d’afrontar les elits insaciables vingudes de tots els racons del país i que
parasitarien els taulers d’honor. Els taulers d’honor de Burrows em
semblaven molt més assequibles. El Fantàstic no es volia cremar les
ales. El Fantàstic volia continuar sent el Fantàstic. Burrows era perfecte: un campus modest on tindria la certesa de brillar. No em va costar gens convèncer els meus pares que el departament de lletres de
Burrows era superior en tots els aspectes al de Harvard i Yale, i així va
ser com la tardor del 1998 vaig marxar de Montclair per desembarcar
en aquesta petita ciutat industrial de Massachusetts on coneixeria en
Harry Quebert.
A primera hora del vespre, quan encara era a la terrassa mirant àlbums
i donant voltes i més voltes als records, vaig rebre una trucada d’en
Douglas, fet pols.
–Hòstia, Marcus! No em puc creure que te n’hagis anat a Nou
Hampshire sense avisar-me! M’estan trucant periodistes per preguntar-me què hi fas, allà dalt, i jo ni n’estava al cas! He hagut d’engegar la
61
tele per saber-ho. Torna a Nova York. Torna ara que encara hi ets a
temps. Aquesta història et superarà completament! Fot el camp d’aquest poble de mala mort demà mateix a primera hora i torna a Nova
York. En Quebert té un advocat boníssim. Deixa’l que faci la seva
feina i tu concentra’t en el teu llibre. Has d’entregar l’original a en Barnaski d’aquí a quinze dies.
–En Harry necessita un amic al seu costat –li vaig dir.
Després d’un moment de silenci, com si fins aquell moment no
s’hagués adonat d’una cosa que li havia passat per alt durant mesos, en
Douglas va murmurar:
–¿No tens llibre, oi? Som a dues setmanes del termini que et va
posar en Barnaski i no has sigut capaç d’escriure aquest coi de llibre!
¿Oi que no, Marc? ¿Has anat a ajudar un amic o més aviat has fugit de
Nova York?
–Calla ja, Doug.
Es va fer un altre llarg silenci.
–Marc, digue’m que tens una idea al cap. Digue’m que tens un pla
i que hi ha una bona raó per ser a Nou Hampshire.
–¿Una bona raó? ¿Que no és prou bona raó, l’amistat?
–Però per l’amor de Déu, ¿què li deus, a en Harry, per anar fins allà
dalt?
–Tot, absolutament tot.
–¿Què vols dir, tot?
–És complicat, Douglas.
–Hòstia, Marcus, ¿es pot saber què estàs intentant dir-me?
–Doug, hi ha un episodi de la meva vida que no t’he explicat mai...
Jo hauria pogut acabar malament, quan vaig sortir de l’institut. I llavors vaig conèixer en Harry... En certa manera em va salvar la vida.
Estic en deute amb ell... Sense ell no hauria arribat mai a ser l’escriptor
que sóc. Tot això va passar a Burrows, Massachusetts, l’any 1998. L’hi
dec tot.
62
29
¿És possible enamorar-se
d’una noia de quinze anys?
«–M’agradaria ensenyar-te a escriure, Marcus, no perquè sàpigues escriure, sinó perquè et converteixis en un
escriptor. Perquè escriure llibres no és res: d’escriure en
sap tothom, però no tothom és escriptor.
–¿I com ho saps, que ets un escriptor, Harry?
–No ho sap ningú, si és escriptor. Són els altres, els que
l’hi diuen.»
Qualsevol persona que recordi la Nola et dirà que era una noia fantàstica. D’aquelles que deixen empremta: dolça i atenta; radiant i plena
de talent. Es veu que tenia una alegria de viure tan extraordinària que
podia il·luminar els pitjors dies de pluja. Els dissabtes treballava al
Clark’s; giravoltava entre les taules, lleugera, fent voleiar la seva cabellera rossa i ondulada. Sempre tenia una paraula amable per a cada
client. Només la veies a ella. La Nola era tot un món en ella mateixa.
Era l’única filla d’en David i la Louisa Kellergan, uns evangelistes
del sud originaris de Jackson, Alabama, on el 12 d’abril del 1960 va néixer la Nola. Els Kellergan es van instal·lar a Aurora la tardor del 1969,
quan la parròquia de St James, que aleshores tenia una afluència considerable, va contractar el pare com a pastor. El temple de St James,
situat a l’entrada sud de la ciutat, era un imponent edifici de taulons del
qual avui dia ja no queda res, després que les comunitats d’Aurora i de
Montburry es veiessin obligades a fusionar-se a causa de les retallades
pressupostàries i de la manca de feligresos. Ara hi ha un McDonald’s.
Quan els Kellergan van arribar es van instal·lar en una casa molt bonica
i d’una sola planta propietat de la parròquia situada al número 245 de
Terrace Avenue: precisament tot feia pensar que la Nola s’havia volatilitzat sortint per la finestra de la seva habitació el dissabte 30 d’agost
del 1975.
Aquestes van ser algunes de les primeres descripcions que me’n van
fer els habituals del Clark’s quan hi vaig anar l’endemà d’arribar a
65
Aurora al matí. Em vaig desvetllar de matinada, angoixat per la desagradable sensació de no saber ben bé què hi feia, exactament, allà.
Després de sortir a córrer per la platja vaig anar a donar menjar a les
gavines, i en aquell moment em vaig preguntar si havia anat a Nou
Hampshire només per repartir pa als ocells marins. Fins a les onze no
havia quedat amb en Benjamin Roth a Concord per anar a visitar en
Harry. Mentrestant, com que no volia estar sol, vaig anar a prendre
uns panqueques al Clark’s. A la meva època d’estudiant, quan m’estava a casa seva, en Harry solia portar-m’hi ben d’hora: em despertava
abans que sortís el sol sacsejant-me sense contemplacions i dient-me
que era l’hora de posar-se la roba d’esport. En acabat baixàvem a la
vora del mar a córrer i boxejar. Quan li començaven a fallar les forces
jugava a fer d’entrenador: interrompia el seu propi esforç per, suposadament, venir a corregir els meus moviments i la meva posició, però
jo sé que el que necessitava era recuperar l’alè. Mentre fèiem exercicis i gambades anàvem recorrent les escasses milles de platja que separaven Goose Cove d’Aurora. En acabat pujàvem per les roques de
Grand Beach i travessàvem la ciutat, que encara dormia. Al carrer
principal, immers en la foscor, es veia de lluny la llum implacable que
sortia del finestral de l’snack-bar, l’únic establiment obert a aquelles
hores. A l’interior hi regnava la calma més absoluta; els poquíssims
clients que hi havia eren camioners o viatjants que engolien l’esmorzar
en silenci. De fons sonor se sentia la ràdio, sempre sintonitzada en una
emissora d’informació i a un volum tan baix que era impossible entendre tot el que deia el locutor. Els matins de molta calor el ventilador
penjat del sostre batia l’aire amb un grinyol metàl·lic i feia ballar la
pols al voltant dels llums. Ens instal·làvem a la taula 17 i de seguida
venia la Jenny a servir-nos cafè. Sempre em tenia a punt un somriure
d’una tendresa gairebé maternal. Em deia:
–Pobre Marcus, t’obliga a llevar-te de matinada, ¿oi? Des que el
conec que ho fa.
I rèiem.
Però aquell 17 de juny del 2008, tot i l’hora intempestiva, al Clark’s
ja hi havia una gran agitació. La gent no parlava d’altra cosa que del
cas, i així que hi vaig entrar els clients habituals que coneixia es van
66
apinyar tots al meu voltant preguntant-me si era veritat, que en Harry
havia tingut una relació amb la Nola i que l’havia matat a ella i a la
Deborah Cooper. Jo vaig esquivar les preguntes i me’n vaig anar a
seure a la taula 17, que era buida. Aleshores em vaig adonar que havien
tret la placa en honor d’en Harry. Al seu lloc només hi quedaven els
dos forats dels cargols a la fusta i la marca del metall, que havia descolorit el vernís.
La Jenny va venir a servir-me cafè i em va saludar molt amable. Se la
veia trista.
–¿Que has vingut a instal·lar-te a casa d’en Harry? –em va preguntar.
–Em sembla que sí. ¿Has tret la placa, oi?
–Sí.
–¿Per què?
–Va escriure el llibre per a aquella nana, Marcus. Per a una nana de
quinze anys. No la podia deixar, aquella placa. És un amor fastigós.
–Jo crec que les coses no són tan senzilles –vaig fer.
–Doncs jo crec que tu no t’hi hauries de ficar, en això, Marcus.
Hauries de tornar a Nova York i mantenir-te lluny de tot plegat.
Li vaig demanar panqueques i salsitxes. Damunt la taula hi havia un
exemplar tacat de greix de l’Aurora Star. A la primera pàgina hi havia
una foto immensa d’en Harry en els seus dies de glòria, amb aquell
posat respectable i aquella mirada profunda i segura d’ella mateixa.
Just a sota, una imatge d’ell entrant a la sala d’audiència del palau de
justícia de Concord, emmanillat, desmillorat, els cabells esbullats,
esgotat, la cara desfeta. Al costat, un retrat en forma de medalló de la
Nola i un altre de la Deborah Cooper. I aquest titular: ¿QUÈ VA FER
HARRY QUEBERT?
Al cap de poc va arribar l’Erne Pinkas i va venir amb la tassa de cafè
a seure a la meva taula.
–Et vaig veure ahir al vespre a la tele. ¿Has vingut a quedar-t’hi?
–Potser sí.
–¿Per fer-hi què?
–Jo què sé. Per en Harry.
–És innocent, ¿oi? No em puc creure que fes una cosa així... No té
ni cap ni peus.
67
–Jo ja no sé res, Erne.
A petició meva, en Pinkas em va explicar com havia desenterrat la
policia feia uns quants dies les despulles de la Nola a Goose Cove, a un
metre de profunditat. Aquell dijous tot Aurora havia sigut alertat per
les sirenes dels cotxes de policia que hi havien acudit procedents de
tot el comtat, des de patrulles de carretera fins a vehicles camuflats de
la policia criminal, incloent-hi un furgó de la policia científica i tot.
–Quan vam saber que era molt probable que fossin les restes de la
Nola Kellergan –em va explicar en Pinkas– va ser un xoc molt dur per
a tothom! No ens ho podíem creure: tot aquest temps havíem tingut la
noia just aquí, davant dels ulls. Vull dir que quantes vegades dec haver
estat a casa d’en Harry, en aquella terrassa, bevent-me un whisky...
Gairebé a tocar d’ella... Digue’m una cosa, Marcus, ¿és veritat que el
llibre el va escriure per a ella? No m’ho puc creure, que estiguessin
embolicats... ¿Tu en sabies res?
Per no haver de respondre vaig fer girar la cullera dins la tassa fins
que s’hi va fer un remolí. Em vaig limitar a dir:
–Tot plegat és un bon marró, Erne.
Al cap d’un moment en Travis Dawn, intendent de la policia d’Aurora i a més a més marit de la Jenny, va instal·lar-se també a la nostra
taula. Era una de les persones d’Aurora que coneixia des de sempre.
Era un home afable, d’uns seixanta anys i cabells canosos; un d’aquells
polis de poble de bona pasta que ja fa temps que no espanten ningú.
–Em sap greu, noi –va dir saludant-me.
–¿El què?
–Que t’hagi esclatat als morros tota aquesta història. Ja sé que estàs
molt unit a en Harry. No deu ser fàcil.
En Travis era la primera persona que es preocupava per com em
podia sentir jo. Vaig assentir amb el cap i li vaig preguntar:
–¿Com és que, amb el temps que fa que vinc per aquí, no havia sentit mai a parlar de la Nola Kellergan?
–Perquè fins que no van trobar el seu cos a Goose Cove era aigua
passada. Una història d’aquelles que no et ve gaire de gust recordar.
–Travis, ¿què va passar aquell 30 d’agost del 1975? ¿Què li va passar, a aquesta tal Deborah Cooper?
68
–Va ser una cosa molt sòrdida, Marcus. Molt sòrdida. Jo la vaig
viure a primera fila, perquè aquell dia estava de servei. Aleshores només era agent. Vaig ser jo, qui va rebre l’avís de la central... La Deborah Cooper era una velleta afable que des que se li havia mort el marit
vivia sola en una casa aïllada a tocar dels boscos de Side Creek. ¿Saps
on para, Side Creek? És allà on comença aquell bosc immens, a unes
dues milles de Goose Cove. Me’n recordo molt bé, de la mare Cooper:
encara no feia gaire que treballava de policia, però ella trucava regularment. Sobretot de nit, per avisar de sorolls sospitosos al voltant de
casa seva. Vivia acollonida, en aquell casalot enorme tan a prop del
bosc, i per estar tranquil·la necessitava que de tant en tant hi anés algú.
Cada vegada es disculpava per les molèsties i oferia cafè i unes pastetes
als agents que s’hi havien desplaçat. L’endemà sempre venia a comissaria per portar-nos una coseta o altra. Una velleta la mar de simpàtica,
vaja. D’aquelles que no et sap gens de greu fer-los un favor. El cas és
que aquell 30 d’agost del 1975 la mare Cooper marca el número
d’urgències de la policia i diu que ha vist una noia pel bosc fugint d’un
home que la persegueix. Jo era l’únic agent de patrulla de tot Aurora
i vaig anar immediatament cap a casa seva. Era el primer cop que trucava a plena llum del dia. Quan hi vaig arribar estava esperant davant
de la casa. Em diu: «Travis, et pensaràs que m’he tornat boja, però t’asseguro que he vist alguna cosa estranya.» Me’n vaig anar a inspeccionar el llindar del bosc, en el punt on la mare Cooper havia vist la noia,
i hi vaig trobar un tros de roba vermella esquinçada. De seguida vaig
veure que m’ho havia de prendre seriosament i vaig avisar l’intendent
Pratt, el cap de la policia d’Aurora en aquella època. Tenia festa, però
va venir corrents. El bosc és immens. Només érem dos, per inspeccionar-lo. Ens vam endinsar entre els arbres: al cap d’una milla ben bona
vam trobar rastres de sang, cabells rossos i més trossos de roba vermella esquinçada. No vam tenir temps de fer-nos preguntes, perquè en
aquell moment va ressonar un tret a casa de la Deborah Cooper... Vam
arrencar a córrer cap allà: vam trobar la mare Cooper a la cuina, enmig
d’un bassal de sang. Al cap de molt poc vam saber que acabava de trucar a la central per avisar que la nana que havia vist poc abans acabava de refugiar-se a casa seva.
69
–¿La noia havia anat cap a la casa?
–Sí. Mentre érem al bosc havia tornat a aparèixer, sagnant i demanant ajuda. Però quan hi vam arribar nosaltres, tret del cadàver de la
mare Cooper, no hi havia ningú més, a la casa. Semblava mentida.
–¿I la noia aquesta era la Nola? –vaig preguntar.
–Sí. Ens en vam adonar de seguida. Primer perquè el seu pare va
trucar al cap d’una estona per denunciar-ne la desaparició. I després
perquè vam saber que la Deborah Cooper l’havia identificat quan
havia trucat a la central.
–¿I què va passar després?
–Quan la mare Cooper havia trucat per segona vegada ja s’havien
posat en marxa unitats regionals. A l’arribar al llindar del bosc de Side
Creek un ajudant del xèrif va veure un Chevrolet Monte Carlo negre que
fugia cap al nord. Va començar una persecució, però tot i els controls de
carretera el cotxe va fugir. Ens vam passar setmanes buscant la Nola: vam
regirar tota la zona. ¿Qui ho havia de dir, que seria a Goose Cove, a casa
d’en Harry Quebert? Tots els indicis indicaven que el més probable era
que fos en algun punt del bosc. Vam organitzar batudes interminables,
però aquest bosc arriba fins a Vermont, així que imagina’t! No vam trobar mai ni el cotxe ni la noia. Si haguéssim pogut hauríem pentinat tot el
país sencer, però al cap de tres setmanes vam haver d’interrompre la
recerca amb el cor encongit, perquè els peixos grossos de la policia estatal van decretar que la recerca era massa cara i el resultat massa incert.
–¿Teníeu algun sospitós, aleshores?
Va dubtar un moment, i després em va dir.
–No va ser mai una cosa oficial, però... hi havia en Harry. Teníem
els nostres motius. Vull dir: tres mesos després d’arribar ell a Aurora la
petita dels Kellergan desapareix. ¿Quina casualitat tan curiosa, no? I a
més, ¿quin cotxe duia ell, en aquella època? Un Chevrolet Monte
Carlo negre. Però no teníem prou elements contra ell. En el fons, aquest
original és la prova que buscàvem fa trenta anys.
–Doncs jo no m’ho puc creure, d’en Harry. I a més, ¿per què havia de deixar una prova tan comprometedora amb el cos? ¿Per què
havia d’enviar els jardiners a excavar just on havia enterrat un cadàver? No s’aguanta per enlloc.
70
En Travis va arronsar-se d’espatlles:
–Creu-me, com a poli hi tinc experiència: no ho saps mai, de què
és capaç la gent. Sobretot les persones que et penses que coneixes bé.
Després de dir això es va aixecar i em va saludar amablement:
–Si puc fer res per tu, el que sigui, no dubtis a demanar-m’ho –em
va dir abans d’anar-se’n.
En Pinkas, que havia seguit la conversa sense intervenir-hi, va repetir incrèdul:
–Així... Jo no ho vaig saber mai, que la policia havia sospitat d’en
Harry...
Jo no vaig respondre. Em vaig limitar a arrencar la primera pàgina
del diari per emportar-me-la i, tot i que encara era d’hora, vaig sortir
cap a Concord.
*
*
*
La presó estatal per a homes de Nou Hampshire és al número 281 de
North State Street, al nord de la ciutat de Concord. Per arribar-hi des
d’Aurora n’hi ha prou de sortir de l’autopista 93 passat el centre
comercial Capitol, agafar North Street a la cantonada del Holiday Inn
i continuar tot recte durant uns deu minuts. Un cop passat el cementiri de Blossom Hill i un petit llac en forma de ferradura que hi ha
prop del riu, passes per davant d’una tanca de reixa i filferro espinós
que no deixa dubtes sobre el lloc on ets; al cap de poc una placa oficial anuncia la presó i es veuen uns edificis molt austers de maó vermell encerclats per un mur gruixut i les reixes de l’entrada principal.
Davant mateix, travessant la carretera, hi ha un concessionari de cotxes.
En Roth m’esperava a l’aparcament fumant un cigarret barat. Se’l
veia tranquil. Per tota salutació em va dedicar un copet a l’esquena,
com si fóssim vells amics.
–¿El primer cop que entres en una presó?
–Sí.
–Intenta estar tranquil.
–¿Què et fa pensar que no hi estic?
71
Va veure una munió de periodistes esperant de peu dret una mica
més enllà.
–Són pertot arreu –em va dir–. Sobretot no responguis a cap de les
preguntes que et facin. Són carronyaires, Goldman. Et perseguiran
fins que se t’escapin un parell de detalls ben sucosos. Tu ferm i no
obris la boca. Qualsevol frase que diguis, mal interpretada, podria
girar-se en contra nostra i engegar la meva estratègia de defensa a fer
punyetes.
–¿I quina és la teva estratègia?
Em va mirar molt seriós:
–Negar-ho tot.
–¿Negar-ho tot? –vaig repetir.
–Tot. La seva relació, el segrest, els assassinats. Es declararà no culpable, faré que absolguin en Harry, i penso demanar uns quants milions per danys i perjudicis a l’Estat de Nou Hampshire.
–¿I què me’n dius, del mecanoscrit que la policia ha trobat amb el
cos? ¿I de la confessió d’en Harry sobre la seva relació amb la Nola?
–Aquest mecanoscrit no demostra res! Una cosa és escriure i l’altra
matar. I a més, el mateix Harry ja ho ha dit, i la seva explicació s’aguanta: abans de desaparèixer, la Nola es va emportar l’original picat a
màquina. Pel que fa a l’embolic entre tots dos, era una mica de passió.
Res de l’altre món. Cap cosa criminal. Ja veuràs com el fiscal no podrà
demostrar res.
–He estat parlant amb l’intendent de la policia d’Aurora, en Travis
Dawn. Diu que en aquell moment ja van sospitar d’en Harry.
–Collonades! –em va dir en Roth, que quan estava contrariat perdia
les maneres.
–Es veu que el sospitós portava un Chevrolet Monte Carlo negre.
En Travis diu que és precisament el model de cotxe que tenia en Harry
aleshores.
–Fot-li més grossa! –es va enfilar en Roth–. Però va bé saber-ho.
Ben fet, Goldman, aquesta és la mena d’informació que necessito. Per
cert, tu que coneixes tots aquests pagesos que corren per Aurora,
interroga’ls una mica a veure si esbrinem amb quins romanços pensen
anar al jurat si els citen com a testimonis durant el judici. I intenta des72
cobrir també qui beu més del compte i qui pega a la dona: un testimoni que beu o que pega a la dona no és un testimoni creïble.
–¿Una tècnica una mica fastigosa, no?
–La guerra és la guerra, Goldman. Mira, Bush va mentir a tota la nació
per atacar l’Iraq, però era necessari: li vam fotre una puntada de peu al
cul a en Saddam, vam alliberar els iraquians, i ara el món va molt millor.
–La majoria dels americans són contraris a aquesta guerra. Tot plegat ha sigut un desastre.
Va fer cara de decebut.
–Ostres, ho sabia...
–¿El què?
–¿Penses votar els demòcrates, Goldman?
–I és clar, que penso votar els demòcrates.
–Ja t’ho trobaràs, als potentats com tu els fustigaran amb uns
impostos al·lucinants. Després no s’hi val plorar. Per governar Amèrica fan falta collons. I els elefants els tenen més grossos que els rucs; és
així, és genètic.
–És edificant sentir-te parlar, Roth. De tota manera, els demòcrates ja tenen les presidencials guanyades. La teva fantàstica guerra ha
sigut prou impopular per decantar la balança.
Va fer un somriure sorneguer, gairebé d’incredulitat:
–Va, home, no em diguis que t’ho creus! Una dona i un negre,
Goldman! Una dona i un negre! Vinga, tu ets un noi intel·ligent,
siguem seriosos: ¿qui vols que voti una dona o un negre per governar
el país? Fes-ne un llibre. Una bona novel·la de ciència-ficció. ¿I amb
què ens sortiran, la pròxima vegada? ¿Amb una lesbiana portoriquenya i un indi cap de la tribu?
A petició meva, un cop fetes les formalitats pertinents, en Roth em va
deixar sol una estoneta amb en Harry a la mateixa sala on el vam trobar esperant-nos. Estava assegut davant d’una taula de plàstic, amb la
cara desfeta i vestit amb l’uniforme de presidiari. Així que vaig entrar
a l’habitació se li va il·luminar el rostre. Es va posar dret i ens vam fer
una llarga abraçada. Després ens vam asseure cadascú en un cantó de
la taula, callats. Finalment em va dir:
73
–Tinc por, Marcus.
–Et traurem d’aquí, Harry.
–Tinc tele, ¿saps? Veig tot el que diuen. Estic acabat. Tota la meva
carrera arruïnada. La meva vida, arruïnada. Això marca el principi de
la caiguda: em sembla que estic caient.
–Caure no ens ha de fer mai por, Harry.
Va esbossar un somriure amarg.
–Gràcies per venir.
–Per això són els amics. M’he instal·lat a Goose Cove i he donat
menjar a les gavines.
–Escolta, si volguessis tornar a Nova York, jo ho entendria perfectament.
–No penso anar enlloc. Aquest Roth és un paio ben curiós, però sembla que sàpiga el que es fa: diu que t’absoldran. Penso quedar-me aquí
i ajudar-lo. Faré el que calgui per descobrir la veritat i netejar el teu
honor.
–¿I la teva nova novel·la? El teu editor l’espera per final de mes, ¿no?
Vaig acotar el cap.
–No hi ha novel·la. M’he quedat sense idees.
–¿Què vol dir, «sense idees»?
En lloc de respondre vaig canviar de tema traient-me de la butxaca la pàgina de diari que m’havia emportat del Clark’s poques hores
abans.
–Harry –vaig dir–, necessito entendre-ho. Necessito saber la veritat. No em puc treure del cap la trucada que em vas fer l’altre dia. Et
preguntaves què li havies fet a la Nola...
–Estava molt afectat, Marcus. M’acabava de detenir la policia, em
van deixar fer una trucada, i l’única persona que volia avisar eres tu. No
avisar-te que m’havien detingut, sinó que era morta. Tu eres l’únic que
sabia això de la Nola, i jo necessitava compartir la pena amb algú...
M’he passat tots aquests anys esperant que fos viva en algun lloc. Però
era morta des del principi... Era morta i jo me’n sentia culpable, per
moltes raons. Culpable per no haver sabut protegir-la, potser. Però jo
mai li vaig fer mal, et juro que sóc innocent de tot el que m’acusen.
–Et crec. ¿Què has dit a la policia?
74
–La veritat. Que era innocent. ¿Si no, per què havia de fer plantar
unes flors just allà? És absurd! També els he dit que no sabia com
havia arribat allà aquell original, però que el que sí que havien de
saber era que aquella novel·la la vaig escriure per a la Nola i sobre la
Nola, abans que desaparegués. Que la Nola i jo ens estimàvem. Que
aquell estiu, abans que desaparegués, vam viure una història d’amor
i jo n’havia fet una novel·la. Aleshores en tenia dues còpies: l’original,
escrit a mà, i una versió mecanografiada. La Nola tenia molt d’interès
per tot el que jo escrivia, fins i tot m’ajudava a passar-ho a net. I un dia
no hi va haver manera de trobar la versió mecanografiada de l’original. Era a finals d’agost, just abans que desaparegués... Vaig pensar
que la devia haver agafat la Nola per llegir-se-la, de vegades ho feia.
Es llegia els meus textos i en acabat em donava la seva opinió. Se’ls
enduia sense demanar-me permís... Però aquesta vegada ja no vaig
poder preguntar-li mai si m’havia agafat l’original escrit a màquina,
perquè llavors va desaparèixer. Em va quedar la còpia escrita a mà. La
novel·la en qüestió era Els orígens del mal, que com ja saps al cap de
pocs mesos va tenir un gran èxit.
–¿Així és veritat que vas escriure el llibre per a la Nola?
–Sí. He vist a la tele que s’estan plantejant retirar-lo de la venda.
–¿Però què va passar entre la Nola i tu?
–Una història d’amor, Marcus. Me’n vaig enamorar bojament. I jo
crec que això em va perdre.
–¿Què més té la policia en contra teva?
–No ho sé.
–¿I la capsa? ¿On és la teva famosa capsa amb la carta i les fotos?
A casa teva no l’he trobat enlloc.
No va tenir temps de respondre: es va obrir la porta i em va fer un
gest perquè callés. Era en Roth. Va venir cap a la taula amb nosaltres
i, mentre s’asseia, en Harry va agafar discretament la llibreteta que jo
havia deixat davant meu i hi va escriure unes paraules que en aquell
moment no vaig poder llegir.
En Roth va començar a donar llargues explicacions sobre com es
desenvoluparia el cas i sobre tot el procediment. En acabat, després
d’una mitja hora de monòleg, va preguntar a en Harry:
75
–¿Hi ha cap detall que t’hagis oblidat d’explicar-me, sobre la Nola?
Ho haig de saber tot, és importantíssim.
Es va fer un silenci. En Harry se’ns va quedar mirant un moment i
després va dir:
–Sí que hi ha una cosa que heu de saber. És sobre el 30 d’agost del
1975. Aquella tarda, aquella famosa tarda en què va desaparèixer la
Nola, s’havia de trobar amb mi.
–¿Trobar-se amb tu? –va repetir en Roth.
–La policia m’ha preguntat què vaig fer la tarda del 30 d’agost del
1975, i els he dit que era fora de la ciutat. He mentit. És l’únic punt on
no he dit la veritat. Aquella nit era prop d’Aurora, en una habitació
d’un motel que hi ha a la carretera número 1, en direcció a Maine. El
Sea Side Motel. Encara existeix. Era a l’habitació número 8, assegut al
llit, esperant, perfumat com un adolescent i amb un pom d’hortènsies
blaves, les seves flors preferides. Havíem quedat a les set de la tarda, i
recordo que l’esperava i que no venia. A les nou ja feia dues hores tard.
Mai no havia fet tard. Mai. Vaig posar les hortènsies en remull a la pica
del lavabo i vaig engegar la ràdio per distreure’m. Feia una nit xafogosa, de tempesta, jo m’estava morint de calor, m’estava ofegant, amb la
jaqueta posada. Vaig treure’m la nota de la butxaca i la vaig rellegir deu
vegades, potser cent. Era una nota que m’havia escrit pocs dies abans,
una carteta d’amor que no podria oblidar mai i que deia:
No pateixis, Harry, no pateixis per mi, ja m’espavilaré per anar a trobar-me amb tu allà baix. Espera’m a l’habitació número 8; m’agrada
aquest número, és el meu número preferit. Espera’m en aquesta habitació
a les set de la tarda. I després marxarem per sempre.
T’estimo moltíssim.
Amb amor,
Nola
»Recordo que el locutor de la ràdio va anunciar les deu de la nit.
Les deu, i ni rastre de la Nola. Al final em vaig quedar adormit, completament vestit, estirat al llit. Quan vaig tornar a obrir els ulls ja era de
dia. La ràdio estava encara en marxa, estaven donant el butlletí de les
76
set: “Alerta general a la zona d’Aurora a causa de la desaparició d’una
adolescent de quinze anys, Nola Kellergan, ahir a la tarda, cap al voltant de les set. La policia busca qualsevol persona susceptible d’aportar alguna informació [...]. En el moment de la desaparició Nola
Kellergan duia un vestit vermell [...]” Em vaig llevar d’un salt, pres del
pànic. Vaig córrer a desempallegar-me de les flors i vaig sortir disparat cap a Aurora, tot espitregat i escabellat. L’habitació estava pagada
per endavant.
»No havia vist mai tanta policia a Aurora. Hi havia cotxes de tots
els comtats. A la carretera número 1 hi havia un control que inspeccionava tots els cotxes que entraven i sortien de la ciutat. Vaig veure
el cap de la policia, en Gareth Pratt, escopeta en mà:
»–Ei, intendent, ho acabo de sentir a la ràdio –vaig dir-li.
»–S’ha de ser malparit –va respondre.
»–¿Què ha passat?
»–No ho sap ningú: la Nola Kellergan ha desaparegut de casa seva.
La van veure prop de Side Creek Lane ahir a la tarda i des d’aleshores
que no se’n sap res més. Tenim tota la zona acordonada, estem escorcollant el bosc.
»La ràdio no parava de repetir la seva descripció en bucle: “Jove
blanca, 5,2 peus d’estatura, pesa unes cent lliures, cabells llargs i rossos, ulls verds, du un vestit vermell. Porta una cadena d’or amb el
nom, NOLA GRAVAT.” Vestit vermell, vestit vermell, vestit vermell,
repetia la ràdio. El vestit vermell era el seu preferit. Se l’havia posat per
mi. Això. Això és el que feia jo la nit del 30 d’agost del 1975.
En Roth i jo ens vam quedar de pedra.
–¿Pensàveu fugir junts? –vaig dir–. El dia que va desaparèixer,
¿pensàveu fugir junts?
–Sí.
–¿Per això vas dir que era culpa teva, quan em vas telefonar l’altre
dia? ¿Havíeu quedat de trobar-vos i va desaparèixer mentre anava a
la cita?...
Va fer que sí amb el cap, consternat.
–No puc evitar pensar que si no fos per aquesta cita potser encara
seria viva...
77
Quan vam sortir de la sala en Roth em va dir que aquella història
d’una fugida planejada era una catàstrofe i que no s’havia de filtrar sota
cap concepte. Si arribava a orelles de l’acusació, en Harry ja havia begut
oli. Ens vam separar a l’aparcament. Fins que no vaig ser dins del cotxe
no vaig obrir la llibreta per llegir el que hi havia escrit en Harry.
Marcus: al meu estudi hi ha un pot de porcellana. Al fons de tot hi trobaràs una clau. És la clau del meu vestidor del gimnàs de Montburry.
Armariet 201. És tot allà. Crema-ho tot. Estic en perill.
Montburry era una ciutat que hi havia al costat d’Aurora, a una
desena de milles terra endins. Hi vaig anar aquella mateixa tarda, després de passar per Goose Cove i de trobar la clau al pot, dissimulada
entre els clips. A Montburry hi havia només un gimnàs, instal·lat en un
modern edifici tot de vidre a la principal artèria de la ciutat. Vaig trobar l’armariet 201 en un vestuari desert, i la clau va obrir. A dins hi
havia un xandall, barretes energètiques, guants per als halters i la
famosa capsa de fusta que havia trobat pocs mesos abans a l’estudi
d’en Harry. Hi era tot: les fotos, els articles, la nota escrita a mà per la
Nola. També hi vaig trobar un feix de fulls esgrogueïts i relligats. La
pàgina de la tapa estava en blanc, sense títol. Vaig fullejar les següents:
era un text escrit a mà. En vaig tenir prou de llegir les primeres ratlles
per entendre que es tractava del manuscrit d’Els orígens del mal. El
manuscrit que tant havia buscat pocs mesos abans dormia al vestidor
d’un gimnàs. Em vaig asseure en un banc i vaig estar una estona fullejant-lo pàgina per pàgina, meravellat, febril: l’escriptura era perfecta,
sense esborradures. Van entrar uns homes per canviar-se però ni tan
sols m’hi vaig amoïnar: no podia apartar els ulls del text. En Harry
havia escrit l’obra mestra que tant m’hauria agradat escriure a mi.
S’havia assegut a la taula d’una cafeteria i havia escrit totes aquelles
paraules absolutament genials, aquelles frases sublims que havien
commogut Amèrica sencera, vigilant d’amagar-hi a dins la seva història d’amor amb la Nola Kellergan.
Un cop a Goose Cove vaig obeir escrupolosament en Harry. Vaig
encendre la llar de foc de la sala i hi vaig tirar tot el que hi havia a la
78
capsa: la carta, les fotos, els retalls de premsa i després el manuscrit.
«Estic en perill», m’havia escrit. ¿Però de quin perill parlava? Les flames es van enfilar: la carta de la Nola ja només era pols, les fotos es van
començar a foradar pel mig, fins que van desaparèixer completament
per l’efecte de la calor. El manuscrit es va encendre en una immensa
flama taronja i les pàgines es van descompondre en immensos trossos
d’escòria. Assegut davant la llar de foc, em vaig quedar mirant com
desapareixia la història d’en Harry i la Nola.
*
*
*
Dimarts 3 de juny del 1975
Feia mal temps. La tarda s’acabava i la platja estava deserta. Des
que havia arribat a Aurora que no havia vist mai un cel tan negre i
amenaçador. La tempesta esvalotava el mar, escumejant i enrabiat: no
trigaria a ploure. El mal temps l’havia animat a sortir: havia baixat l’escala de fusta que duia de la terrassa de la casa a la platja i s’havia assegut a la sorra. Amb la llibreta sobre la falda, deixava que el bolígraf
llisqués pel paper: la tempesta imminent l’inspirava, tenia idees de
gran novel·la. Durant les últimes setmanes ja havia tingut unes quantes
bones idees per al seu nou llibre, però cap no havia quallat; o les havia
començat malament o les havia acabat malament.
Van començar a caure gotes del cel. Al principi quatre gotes, i tot
seguit un xàfec sobtat. La primera intenció va ser arrencar a córrer per
arrecerar-se, però aleshores la va veure: caminava descalça, amb les
sandàlies a la mà, per la vora de l’aigua, ballant sota la pluja i jugant
amb les onades. Fascinat, es va quedar contemplant-la: seguia el dibuix
que feien els remolins, vigilant de no mullar-se les faldilles. Un moment que va badar, l’aigua li va pujar fins als turmells; sorpresa, va
esclafir a riure. Es va ficar una mica més endins, giravoltant i oferint-se
a aquella immensitat. Era com si el món fos propietat seva. Mentre la
seva cabellera rossa onejava al vent, un passador groc en forma de flors
impedia que els flocs de cabell li anessin a la cara. Ara ja plovia a bots
i barrals.
79
Quan es va adonar de la presència d’ell, uns deu metres més enllà,
es va aturar en sec. Avergonyida que l’haguessin vist, va cridar:
–Em sap greu... No l’havia vist.
Ell se sentia bategar el cor.
–Al contrari, no t’has d’excusar de res –va respondre ell–. Continua, sisplau, continua! No havia vist mai ningú que li agradés tant la
pluja.
Se li va il·luminar la cara.
–¿A vostè també li agrada? –li va preguntar entusiasmada.
–¿El què?
–La pluja.
–No... De fet... de fet l’odio.
–¿Com es pot odiar la pluja? –va fer ella amb un somriure meravellós–. No he vist mai res tan bonic. Miri! Miri!
Ell va aixecar el cap: l’aigua li perlejava la cara. Va mirar els milions
de ratlletes que estriaven el paisatge i va començar a giravoltar sobre
els peus. Ella el va imitar. Es van posar a riure, estaven xops. Van acabar arrecerats sota els pilars de la terrassa. Ell va treure’s de la butxaca un paquet de cigarrets que s’havia salvat parcialment del diluvi i en
va encendre un.
–¿Me’n dóna un? –va preguntar ella.
Ell li va allargar el paquet i la noia en va agafar un. Estava fascinat.
–¿Vostè és l’escriptor, oi? –va preguntar.
–Sí.
–És de Nova York...
–Sí.
–M’agradaria fer-li una pregunta: ¿com és que ha marxat de Nova
York per anar a parar en aquest racó de món?
Ell va somriure:
–Tenia ganes de canviar d’aires.
–M’agradaria tant anar a Nova York! –va fer ella–. Em passaria
hores i hores passejant-hi i veuria tots els espectacles de Broadway. Ja
em veig de vedet. Vedet a Nova York...
–Perdona –la va interrompre en Harry–. ¿Que ens coneixem?
Ella va tornar a riure, amb aquell riure deliciós.
80
–No. Però tothom sap qui és vostè. És l’escriptor. Benvingut a
Aurora, senyor. Em dic Nola. Nola Kellergan.
–Harry Quebert.
–Ja ho sé. Tothom ho sap, ja l’hi he dit.
Ell va allargar la mà per saludar-la, però ella se li va repenjar al braç,
es va posar de puntetes i li va fer un petó a la galta.
–Me n’haig d’anar. ¿No ho dirà a ningú, oi, que fumo?
–No, t’ho prometo.
–Adéu, senyor Escriptor. Espero que ens tornem a veure.
I va desaparèixer sota la pluja batent.
Ell va quedar completament trasbalsat. ¿Qui era aquella noia? El
cor li anava a mil per hora. Es va quedar una bona estona immòbil,
sota la terrassa; fins que va caure la foscor de la nit. Ja no sentia la pluja
ni la nit. Es preguntava quina edat devia tenir. Era massa jove, això
estava clar. Però li havia robat el cor. Li havia encès un foc a dins.
*
*
*
El que em va tornar a la realitat va ser una trucada d’en Douglas.
Havien passat dues hores, s’estava fent fosc. A la llar de foc només hi
quedaven les brases.
–Tothom parla de tu –em va dir en Douglas–. Ningú entén què se
t’hi ha perdut, a Nou Hampshire... Tothom diu que estàs fent la bestiesa de la teva vida.
–Tothom sap que en Harry i jo som amics. No em puc quedar de
braços plegats.
–Però això és diferent, Marc. Aquí hi ha assassinats, i el llibre. Jo
crec que no ets conscient de la magnitud de l’escàndol. En Barnaski
està que s’enfila per les parets, sospita que no tens cap nova novel·la
per ensenyar-li. Diu que has anat a Nou Hampshire per amagar-te. I
no va desencaminat... Som a 17 de juny, Marc. D’aquí a tretze dies
venç el termini. D’aquí a trenta dies estaràs acabat.
–Per l’amor de Déu! ¿Et penses que no ho sé? ¿És per això, que em
truques? ¿Per recordar-me en quina situació em trobo?
–No, et truco perquè em sembla que he tingut una idea.
81
–¿Una idea? T’escolto.
–Escriu un llibre sobre el cas Harry Quebert.
–¿Què? No, ni pensar-hi, no penso reactivar la meva carrera a costa
d’en Harry.
–¿Què vol dir, «a costa»? M’acabes de dir que volies defensar-lo.
Doncs demostra la seva innocència i escriu un llibre sobre tot plegat.
¿Tu saps l’èxit que tindria?
–¿I tot això en deu dies?
–N’he parlat amb en Barnaski, per tranquil·litzar-lo...
–¿Què? Que has...
–Abans d’enfilar-te com una carbassera, Marc, fes el favor d’escoltar-me. En Barnaski troba que és una oportunitat d’or! Diu que Marcus Goldman explicant el cas Harry Quebert és un negoci amb xifres
de set zeros! Podria ser el llibre de l’any. Està disposat a renegociar el
teu contracte. Et proposa fer taula rasa: un nou contracte amb ell que
rescindeixi l’anterior, i a més amb un avançament de mig milió de
dòlars. ¿Tu saps el que vol dir, això?
Què volia dir allò: que escriure aquell llibre revifaria la meva carrera. Seria un best-seller garantit, un èxit cantat, una carretada de diners
assegurada.
–¿I per què m’hauria de fer aquest favor, en Barnaski?
–No te’l fa a tu, el favor; se’l fa a ell. Marc, tu no te n’adones, aquí
tothom parla d’aquest cas. Un llibre d’aquesta mena seria el cop del
segle!
–Em sembla que ja no en sóc capaç. Ja no sé escriure. Ni tan sols sé
si n’he sabut mai. I investigar... Ja hi ha la policia. Jo no en sé, de dur
una investigació.
En Douglas va tornar a insistir-hi.
–Marc, és l’ocasió de la teva vida.
–Ja hi pensaré.
–Quan dius això és que no hi pensaràs.
Aquesta última frase ens va fer riure a tots dos: em coneixia bé.
–Doug... ¿Tu creus que et pots enamorar d’una noia de quinze
anys?
–No.
82
–¿Com en pots estar tan segur?
–Jo no estic segur de res.
–¿I què és l’amor?
–Marc, t’ho suplico, converses filosòfiques ara no...
–Però Douglas, ell l’estimava! En Harry es va enamorar perdudament d’aquella noia. M’ho ha explicat avui a la presó: ell era a la platja, davant de casa seva, la va veure i se’n va enamorar. ¿Per què ella i no
qualsevol altra?
–No ho sé, Marc. Però tinc curiositat per saber d’on et ve aquest
vincle tan fort amb en Quebert.
–Del Fantàstic –vaig respondre.
–¿Qui?
–El Fantàstic. Un noi que no trobava la manera de tirar endavant
a la vida. Fins que va conèixer en Harry. En Harry és qui em va ensenyar a ser escriptor. Va ser ell qui em va inculcar la importància de
saber caure.
–¿Què t’empatolles, Marc? ¿Que has begut? Tu ets escriptor perquè tens talent.
–Ni molt menys. Un no neix escriptor, s’hi torna.
–¿Va ser això, el que va passar a Burrows l’any 1998?
–Sí. Em va transmetre tot el seu saber... L’hi dec tot.
–¿Vols que en parlem?
–Si vols...
Aquella tarda vaig explicar a en Douglas la història que m’unia a en
Harry. Després d’aquella conversa vaig baixar a la platja. Necessitava
que em toqués l’aire. Més enllà de la foscor s’endevinaven uns núvols
espessos: feia xafogor, estava a punt d’esclatar una tempesta. De cop
i volta es va girar vent: els arbres van començar a gronxar-se amb ràbia,
com si el món anunciés també la fi del gran Harry Quebert.
Vaig trigar força a tornar cap a casa. A l’arribar a la porta de l’entrada principal vaig trobar una nota que alguna mà anònima hi havia
deixat durant la meva absència. Un sobre normal i corrent, sense cap
indicació, i a dins un missatge escrit per ordinador que deia:
TORNA-TE’N A CASA, GOLDMAN.
83
28
La importància de saber caure
(Universitat de Burrows, Massachusetts, 1998-2002)
«–Harry, imagina’t que, de totes les teves lliçons, n’hagués de quedar només una, ¿quina seria?
–Et torno la pregunta.
–Per mi seria la importància de saber caure.
–Estic completament d’acord amb tu. La vida és una
llarga caiguda, Marcus. El més important és saber caure.»
L’any 1998, a part de ser el de les grans gelades que van paralitzar tot el
nord dels Estats Units i part del Canadà i van deixar milions de pobra
gent a les fosques durant dies, va ser l’any que vaig conèixer en Harry.
Aquella tardor, al sortir de Felton, vaig entrar al campus de la universitat de Burrows, una barreja de blocs prefabricats i edificis victorians
envoltada d’immensos camps de gespa impecable. Em van donar una
habitació molt bonica a l’ala est dels dormitoris. La compartia amb un
secall molt simpàtic d’Idaho que es deia Jared, un agradable negre
amb ulleres que acabava de deixar una família invasiva i que, visiblement espantat per aquella nova llibertat, sempre preguntava si estava
permès fer això o allò altre. «¿Està permès comprar-se una coca-cola?
¿Està permès tornar al campus tocades les deu de la nit? ¿Està permès
tenir-hi menjar, a l’habitació? ¿Està permès no anar a classe, si estàs
malalt?» Jo li responia que d’ençà de la tretzena esmena, que havia
abolit l’esclavitud, podia fer tot el que volgués, i ell irradiava felicitat.
En Jared tenia dues obsessions: repassar i trucar a la seva mare per
dir-li que tot anava bé. Jo en canvi només en tenia una: arribar a ser un
escriptor famós. Em passava la vida escrivint relats per a la revista de la
universitat, però només me’n publicaven un de cada dos, i a les pitjors
pàgines, les dels anuncis publicitaris d’empreses locals que no interessaven a ningú: impremta Lukas, fosses sèptiques Forster, perruqueria
François, o flors Julie Hue. Jo ho trobava escandalós i injust. A dir
veritat, des que havia arribat al campus que tenia un dur competidor
87
en la persona d’en Dominic Reinhartz, un estudiant de tercer amb un
talent per escriure excepcional i que em passava la mà per la cara. Ell
sí que tenia dret a tots els honors de la revista, i cada vegada que apareixia un número nou pescava algun estudiant comentant el seu text
amb admiració a la biblioteca. L’únic que em donava suport incondicional era en Jared: llegia els meus contes amb fruïció així que sortien
de la impressora i després els tornava a llegir quan apareixien a la
revista. Jo sempre n’hi regalava un exemplar, però ell insistia a anar al
despatx de la revista a desembutxacar els dos dòlars que valia i que
tant li costaven de guanyar treballant amb la brigada de neteja de la
universitat els caps de setmana. Jo crec que sentia una admiració sense
límits per mi. Sovint em deia: «Marcus, tu ets l’hòstia... ¿Què hi fots,
en un forat com Burrows, Massachusetts? Digues!» Una tarda de l’estiu indi vam anar a estirar-nos a la gespa del campus per beure cerveses
i mirar el cel. Primer de tot va preguntar si estava permès beure cervesa dins del recinte universitari, després que si estava permès estirarse a la gespa de nit, i després va veure una estrella fugaç i va exclamar:
–Pensa un desig, Marcus! Pensa un desig!
–Desitjo que tinguem èxit a la vida –vaig respondre–. ¿A tu què
t’agradaria fer, a la vida, Jared?
–A mi el que m’agradaria és ser una bona persona, Marc. ¿I a tu?
–A mi m’agradaria ser un grandíssim escriptor. Vendre milions i
milions de llibres.
Vaig veure que feia uns ulls com unes taronges i que li brillaven les
òrbites en la nit, com dues llunes.
–Segur que ho aconsegueixes, Marc. Tu ets l’hòstia!
Jo vaig pensar que una estrella fugaç era una estrella que podia ser
molt maca, però que tenia por de brillar i fugia ben lluny. Una mica
com jo.
Els dijous en Jared i jo no faltàvem mai a la classe d’un dels personatges centrals de la universitat: l’escriptor Harry Quebert. Era un home
que impressionava pel seu carisma i la seva personalitat, un professor que se sortia de la norma, adulat pels seus alumnes i respectat pels
seus col·legues. A Burrows feia i desfeia com volia, tothom se l’escol88
tava i respectava les seves opinions, i no només perquè era en Harry
Quebert, l’autèntic Harry Quebert, la ploma d’Amèrica, sinó també
perquè amb la seva estatura, la seva elegància natural i la seva veu alhora càlida i potent imposava. Pels passadissos de la universitat i les
avingudes del campus tothom es girava al seu pas per saludar-lo. Era
enormement popular: tots els estudiants li estaven agraïts perquè dedicava el seu temps a una universitat tan petita, conscients que n’hauria
tingut prou amb una simple trucada per accedir a les càtedres més
prestigioses del país. A més era l’únic de tot el cos docent que només
donava classe a l’aula magna, que normalment s’utilitzava per a les
cerimònies d’entrega de diplomes o per a les representacions teatrals.
Aquell any 1998 va ser també l’any de l’afer Lewinsky, l’any de la
mamada presidencial en què Amèrica va descobrir amb horror que
el sexe oral s’havia infiltrat a les més altes esferes del país i va veure el
nostre respectable president Clinton obligat a fer una escena de contrició davant de tota la nació per haver-se deixat llepar les parts nobles
per una becària abnegada. Com totes les ximpleries, era en boca de
tothom: al campus no es parlava de res més, i amb la boca petita ens
preguntàvem què seria del nostre president.
Un dijous de finals d’octubre al matí en Harry Quebert va començar la classe d’aquesta manera: «Senyores i senyors, estem tots molt
esverats pel que està passant en aquest moment a Washington, ¿oi?
L’afer Lewinsky... Fixin-se que des de George Washington, en tota la
història dels Estats Units d’Amèrica, només trobem dues raons susceptibles de posar punt final a un mandat presidencial: que resulti ser
un cràpula notori, com Richard Nixon, o que s’hagi mort. Fins ara,
nou presidents han vist interromput el seu mandat per alguna d’aquestes dues raons: Nixon va dimitir i els altres vuit van morir, la meitat assassinats. Però ara resulta que es podria afegir una tercera causa a
la llista: la fel·lació. L’estimulació bucal, la mamada, la llepada. I ara
tothom es pregunta si el nostre poderós president, quan té els pantalons abaixats fins als genolls, continua sent el nostre poderós president. I és que és això, el que apassiona Amèrica: les històries sexuals,
les històries morals. Amèrica és el paradís de la titola. Ja veuran com
d’aquí a uns quants anys ja ningú se’n recordarà que el senyor Clinton
89
va redreçar la nostra desastrosa economia, va governar amb ofici tot i
tenir majoria republicana al Senat o va aconseguir que Rabin i Arafat
es donessin la mà. En lloc d’això tothom es recordarà de l’afer
Lewinsky, perquè les mamades, senyores i senyors, queden gravades
a la memòria. Així que al nostre president li agrada que li mengin la
cigala de tant en tant. ¿I què? No deu ser pas l’únic. ¿Hi ha algú més
en aquesta sala que també li agradi?»
Després de dir això en Harry va fer una pausa i va escrutar l’auditori. Es va fer un llarg silenci: la majoria dels estudiants es miraven les
sabates. En Jared, assegut al meu costat, fins i tot va tancar els ulls per
no creuar-hi la mirada. Però jo vaig alçar la mà. Seia a les últimes files,
i en Harry, assenyalant-me amb el dit, va declarar dirigint-se a mi.
–Aixequi’s, jove. Aixequi’s perquè el puguem veure bé i expliqui’ns
què el rosega.
Em vaig enfilar tot orgullós a la cadira.
–M’agraden molt les mamades, professor. Em dic Marcus Goldman i m’agrada que me la llepin. Com al nostre president.
En Harry es va abaixar les ulleres de llegir i em va mirar divertit.
Més endavant em confessaria: «Aquell dia, quan et vaig veure, Marcus, quan vaig veure aquell noi orgullós, amb un cos sòlid, dret dalt de
la cadira, vaig pensar: carai, tu, Déu n’hi do, aquest paio.» Però en
aquell moment es va limitar a preguntar-me:
–Digui, jove: ¿I qui li agrada que l’hi mami, els nois o les noies?
–Les noies, professor Quebert. Sóc un bon heterosexual i un bon
americà. Que Déu beneeixi el nostre president, el sexe i Amèrica.
L’auditori, perplex, va esclafir a riure i va aplaudir. En Harry estava
encantat. Dirigint-se als meus companys va explicar:
–Fixin-s’hi, ara ningú es mirarà aquest pobre noi de la mateixa
manera. Tothom dirà: aquest és el porc fastigós aquell que li agrada
que l’hi mamin. Per molt talent que tingui, per moltes qualitats que
tingui, a partir d’ara serà «El Senyor Mamada». –Es va tornar a girar
cap a mi–. Senyor Mamada, ¿i ara li sabria greu dir-nos per què ens ha
fet una confidència així mentre que els seus companys han tingut el
bon gust de callar?
–Perquè al paradís de la cigala, senyor Quebert, el sexe et pot por90
tar a la perdició, però també propulsar-te dalt de tot. I aprofitant que
tot l’auditori té els ulls clavats en mi, tinc el gust d’informar-los que
escric uns contes molt bons que surten a la revista de la universitat i
que quan s’acabi aquesta classe en trobaran exemplars a la venda per
cinc miserables dòlars.
Al final de la classe en Harry em va venir a trobar a la sortida de l’aula magna. Els meus companys ja m’havien buidat les existències de
revistes. Me’n va comprar l’última.
–¿Quantes n’ha venut? –em va preguntar.
–Totes les que tenia, cinquanta exemplars. I me n’han encarregat
cent més pagades per endavant. Jo les he pagat a dos dòlars la unitat i
les he revenut a cinc. O sigui que acabo de guanyar quatre-cents cinquanta dòlars. Sense comptar que un dels membres de la direcció de la
revista acaba de proposar-me ser-ne el redactor en cap. Diu que li
acabo de fer una falca publicitària impressionant i que no havia vist
mai una cosa igual. Ah, i quasi me n’oblido: hi ha hagut una desena de
noies que m’han donat el seu número de telèfon. Tenia raó vostè,
vivim al paradís de la cigala. Si ho utilitzem amb seny o no, ja és cosa
de cadascú.
Va somriure i em va allargar la mà.
–Harry Quebert –es va presentar.
–Ja sé qui és. Jo em dic Marcus Goldman. El meu somni és arribar
a ser un gran escriptor, com vostè. Espero que li agradi el meu conte.
Vam intercanviar una ferma encaixada de mans i em va dir:
–Marcus, no dubto que arribarà lluny.
A dir veritat, aquell dia no vaig passar més enllà del despatx del degà
de lletres, en Dustin Pergal, que em va convocar fet una fúria.
–Jove –em va dir amb la seva veu exaltada i nasal aferrant-se als
braços de la butaca–, ¿ha fet declaracions de caràcter pornogràfic avui
en plena aula magna?
–Pornogràfic no.
–¿Que potser no ha fet una apologia del sexe oral davant de trescents companys seus?
–He parlat de mamades, senyor, efectivament.
91
Va alçar els ulls al cel.
–Senyor Goldman, ¿reconeix que ha utilitzat les paraules Déu,
beneir, sexe, heterosexual, homosexual i Amèrica en una mateixa frase?
–Ara no recordo les paraules exactes, però sí, alguna cosa així.
Intentant mantenir la calma i articulant molt a poc a poc va dir:
–Senyor Goldman, ¿em pot explicar quina mena de frase obscena
pot contenir totes aquestes paraules alhora?
–Ah, no pateixi, degà, no era obscena. L’únic que he fet és beneir
Déu, Amèrica, el sexe i totes les pràctiques que en resulten. Per
davant, per darrere, per l’esquerra, per la dreta i en totes les direccions, per entendre’ns. Miri, els americans som un poble amb molta
tendència a beneir. És cultural. Quan estem contents, beneïm.
Va aixecar la vista cap al cel.
–¿Ha posat una paradeta no oficial a la sortida de l’aula magna per
vendre la revista de la universitat?
–Això sí. Però ha sigut un cas de força major que li puc explicar
perfectament. Miri, jo m’esforço molt per escriure contes per a la
revista, però la redacció me’ls publica sempre a les pitjors pàgines. Per
això necessitava una mica de publicitat, si no, no em llegeix ningú. ¿I
quin sentit té escriure si no et llegeix ningú?
–¿És un conte de caràcter pornogràfic?
–No, senyor.
–M’agradaria fer-hi un cop dull.
–Oi tant. Són cinc dòlars l’exemplar.
En Pergal va esclatar:
–Senyor Goldman! Em fa l’efecte que no és conscient de la gravetat
de la situació! Les seves declaracions han molestat! Hi ha hagut alumnes que s’han queixat! És una situació compromesa per a vostè, per a
mi i per a tothom. Segons sembla vostè ha afirmat –Va llegir un paper
que tenia al davant–: «M’agraden les mamades... Sóc un bon heterosexual i un bon americà. Que Déu beneeixi el nostre president, el sexe
i Amèrica.» ¿Per l’amor de Déu, es pot saber a què venia aquest numeret?
–És la pura veritat, degà: sóc un bon heterosexual i un bon americà.
–I a mi què! A ningú li interessa, la seva orientació sexual, senyor
92
Goldman! I pel que fa a les desagradables pràctiques que tenen lloc a
l’altura del seu entrecuix, els seus companys no n’han de fer res!
–Jo m’he limitat a respondre a les preguntes del professor Quebert.
Al sentir aquesta última frase, una mica més i s’escanya.
–¿Què? ¿Què diu? ¿Les preguntes del professor Quebert?
–Sí, ens ha preguntat a qui li agradava que l’hi mamessin, i com que
jo he aixecat la mà perquè em sembla de mala educació no respondre
quan et fan una pregunta, m’ha preguntat qui preferia que me la
mamés, un noi o una noia. I ja està.
–¿El professor Quebert li ha preguntat si li agradava que l’hi...?
–Això mateix. Miri, degà, la culpa la té el president Clinton. Si el
president ho fa, tothom vol fer-ho.
En Pergal es va aixecar per anar a buscar un dossier a l’arxivador.
Es va tornar a asseure i em va mirar als ulls.
–¿Qui és, vostè, senyor Goldman? Parli’m una mica de vostè. Tinc
curiositat per saber d’on ve.
Li vaig explicar que havia nascut a finals dels anys setanta a Montclair, Nova Jersey, de mare empleada en uns grans magatzems i pare
enginyer. Una família de classe mitjana, de bons americans. Fill únic.
Infantesa i adolescència felices malgrat una intel·ligència superior a la
mitjana. Institut de Felton. El Fantàstic. Seguidor dels Giants. Ortodòncia als catorze anys. Vacances a casa d’una tieta d’Ohio, els avis a
Florida pel sol i les taronges. Tot normalíssim. Cap al·lèrgia, cap malaltia important digna d’esment. Intoxicació alimentària per culpa d’un
pollastre en uns campaments escoltes quan tenia vuit anys. Amant dels
gossos però no dels gats. Pràctica esportiva: lacrosse, cros i boxa. Ambició: arribar a ser un escriptor famós. Res de fumar perquè dóna càncer
de pulmó i perquè quan et lleves al matí fas pudor. Consum d’alcohol
moderat. Plat preferit: bistec i macarrons amb formatge. Consum ocasional de marisc, sobretot al Joe’s Stone Crab de Florida, encara que la
meva mare digui que porta mala sort per allò dels nostres «orígens».
En Pergal va escoltar la meva biografia sense piular. L’únic que va
dir quan vaig haver acabat va ser:
–Senyor Goldman: deixi’s estar de romanços, faci el favor. M’acabo
de mirar el seu expedient. He fet un parell de trucades, he parlat amb
93
el director de l’institut de Felton. M’ha dit que era un alumne fora de
sèrie i que hauria pogut anar a les millors universitats. Per tant, digui’m: ¿què hi fa, aquí?
–No entenc què vol dir, degà.
–Senyor Goldman: ¿qui tria Burrows en lloc de Harvard o Yale?
La meva proesa a l’aula magna em va canviar completament la vida, encara que una mica més i em costa la plaça a Burrows. De moment en Pergal
va donar per acabada l’entrevista dient que havia de rumiar sobre el meu
futur, i finalment l’assumpte no em va portar més conseqüències. Al cap
dels anys vaig saber que l’home, que considerava que un estudiant que
causa problemes un dia en causarà sempre, va voler expulsar-me, però
que va ser en Harry qui va insistir que em deixés quedar a Burrows.
L’endemà d’aquest memorable episodi em van proposar agafar les
regnes de la revista de la universitat per donar-hi una nova dinàmica.
Com a bon Fantàstic, vaig decidir que aquesta nova dinàmica seria
deixar de publicar els textos d’en Reinhartz i atorgar-me la portada de
cada número. Després, el dilluns següent, vaig trobar-me per casualitat en Harry a la sala de boxa del campus, on anava assíduament des
que era allà. Ell, en canvi, era el primer cop que el veia per allà. Normalment era un lloc molt poc freqüentat. A Burrows la gent no boxejava, i a part de mi l’única persona que hi anava regularment era en
Jared, després de convence’l que vingués a fer un parell d’assalts un
dilluns de cada dos, perquè em faltava algú que em fes de parella; preferentment algú prou dolent per guanyar-lo segur. Així que un cop
cada quinze dies l’estomacava amb cert plaer: el plaer de ser, encara, el
Fantàstic.
El dilluns que va venir en Harry jo estava ocupat treballant la posició de guàrdia davant d’un mirall. Ell portava la roba d’esport amb la
mateixa elegància que els vestits encreuats. A l’entrar em va saludar de
lluny i em va dir només:
–No sabia que li agradés tant la boxa, senyor Goldman.
I tot seguit va començar a entrenar-se amb un sac en un racó del
gimnàs. Tenia bons moviments, era viu i ràpid. Jo em moria de ganes
d’anar a xerrar amb ell, d’explicar-li que en Pergal m’havia convocat des94
prés de la seva classe, de parlar-li de mamades i de la llibertat d’expressió, de dir-li que era el nou redactor en cap de la revista de la universitat
i que l’admirava moltíssim. Però m’imposava massa per abordar-lo.
El dilluns següent hi va tornar i va assistir a la pallissa bimensual
d’en Jared. Al costat del ring, va observar amb interès com aplicava un
correctiu en tota regla i sense pietat al meu company, i després del
combat em va dir que trobava que era un bon boxejador, que ell
també tenia ganes de posar-s’hi seriosament, per allò de mantenir-se
en forma, i que els meus consells serien ben rebuts. Tenia cinquanta
anys llargs, però sota la samarreta folgada que portava s’hi endevinava un cos robust i fort: picava la pera amb traça; tenia bona estabilitat; el joc de cames era una mica lent però estable, i la posició de
guàrdia i els reflexos, intactes. Llavors li vaig proposar treballar una
mica amb el sac per començar, i ens hi vam passar la tarda.
El dilluns següent hi va tornar; i els posteriors. En certa manera em
vaig convertir en el seu entrenador particular. I va ser així, amb els
exercicis, com en Harry i jo vam començar a intimar. Sovint després de
l’entrenament ens passàvem una estona xerrant, asseguts de costat als
bancs de fusta del vestidor mentre se’ns assecava la suor. Al cap d’unes
quantes setmanes va arribar el moment temut i en Harry va voler pujar
al ring per disputar tres assalts contra mi. Evidentment, jo no vaig
gosar colpejar-lo, però ell no es va estar de clavar-me un parell de cops
sonats amb la dreta directes a la barbeta ni d’enviar-me unes quantes
vegades a la lona. Reia i deia que feia tants anys que no ho feia que ja
no se’n recordava que fos tan divertit. Després de clavar-me literalment una pallissa i de tractar-me de nyicris, em va proposar anar a
sopar. El vaig portar a un antre d’estudiants que hi havia en una animada artèria de Burrows, i mentre ens menjàvem unes hamburgueses
que regalimaven greix vam parlar de llibres i d’escriure.
–Ets un bon estudiant –em va dir–. En saps molt.
–Gràcies. ¿T’has llegit el meu conte?
–Encara no.
–M’agradaria saber què en penses.
–Ah, doncs si això ha de fer feliç un amic meu, et prometo que me’l
miraré i que et diré què en penso.
95
–Sobretot sigues dur –vaig fer jo.
–T’ho prometo.
M’havia dit «amic meu». Jo estava emocionadíssim. Aquella mateixa nit vaig trucar als meus pares per explicar-los-ho: feia pocs mesos
que era a la universitat i ja sopava amb el gran Harry Quebert. La
meva mare, boja de l’alegria, va telefonar de seguida a mig Nova Jersey
per anunciar que el prodigiós Marcus, el seu Marcus, el Fantàstic, ja
havia fet contactes a les més altes esferes de la literatura. En Marcus
seria un gran escriptor, es veia claríssim.
Els sopars de després de la boxa es van convertir de seguida en part
del ritual dels dilluns al vespre, unes estones que cap circumstància
hauria pogut impedit i que van encoratjar la sensació que jo tenia de
ser el Fantàstic. Tenia una relació privilegiada amb en Harry Quebert.
Ara, els dijous, quan intervenia a la seva classe, mentre que els altres
estudiants s’havien de conformar amb un banal senyora o senyor, a mi
em tractava de Marcus.
Al cap d’uns quants mesos –devia ser gener o febrer, poc després de
les vacances de Nadal–, en un dels nostres sopars dels dilluns vaig
insistir-li que em digués què li havia semblat el meu conte, perquè
encara no me n’havia dit res. Després d’un moment de dubte, em va
preguntar:
–¿De debò que ho vols saber, Marcus?
–Per descomptat. I sigues crític. Sóc aquí per aprendre’n.
–Escrius bé. Tens moltíssim talent.
Em vaig posar vermell de satisfacció.
–¿I què més? –vaig exclamar impacient.
–Hi tens facilitat, no es pot negar.
Jo no cabia a la pell de felicitat.
–¿I trobes que hi ha algun aspecte on hagi de millorar?
–Sí, és clar. Mira, tens un gran potencial, però en el fons el que jo he
llegit és dolent. Dolentíssim, per ser sincers. No val res. I amb els altres
textos teus que he llegit a la revista de la universitat passa el mateix. És
un crim, tallar arbres per imprimir uns nyaps així. Proporcionalment
no hi ha prou boscos per a la quantitat de mals escriptors que hi ha
escampats per tot aquest país. S’ha de fer un esforç.
96
Em vaig quedar glaçat. Com si m’haguessin clavat una patacada.
Ara resultava que en Harry Quebert, el rei de la literatura, era també el
rei dels malparits.
–¿Sempre ets així? –li vaig preguntar molt sec.
Va somriure divertit, mirant-me amb aquell posat de paixà, com si
estigués assaborint el moment.
–¿Així com? –va preguntar.
–Inaguantable.
Es va posar a riure.
–¿Saps què, Marcus? Jo sé perfectament quina mena de paio ets,
tu: un petit pretensiós de primera categoria que es pensa que Montclair és el centre del món. Una mica com s’ho pensaven els europeus
a l’edat mitjana, fins que van agafar un vaixell i van descobrir que la
majoria de les civilitzacions que hi havia mar enllà estaven més avançades que la seva, i van intentar dissimular-ho a base de massacres. El
que vull dir, Marcus, és que ets un paio sensacional, però corres el
perill d’apagar-te, si no et poses les piles. Els textos que escrius són
bons. Però s’ha de revisar tot: l’estil, les frases, els conceptes, les idees.
T’ho has de replantejar tot i treballar molt més. El teu problema és que
no treballes prou. Et conformes amb poquíssim, vas enfilant paraules
una darrere l’altra sense triar-les bé, i es nota. Et penses que ets un
geni, ¿oi? Doncs t’equivoques. Escrius de qualsevol manera i al final
no val res, el que fas. Encara ho tens tot per fer. ¿Entens què vull dir?
–No gaire...
Jo estava indignadíssim: ¿què s’havia pensat, per molt Quebert que
fos? ¿Com s’atrevia a parlar així a algú que li deien el Fantàstic? Va
continuar:
–Deixa’m que et posi un exemple molt senzill. Ets un bon boxejador. Això és un fet. Saps lluitar. Però mira’t, només competeixes amb
aquell pobre secall, l’atonyines sense pietat amb una autosuficiència
que em fa venir ganes de vomitar. Et mesures només amb ell perquè
estàs segur que el guanyes. Això et converteix en una persona feble,
Marcus. Un gallina. Un cagat. Un zero a l’esquerra, un merda, una
enganyifa, un bluf. Ets un frau. I el pitjor de tot és que a tu ja t’està bé.
Enfronta’t a un adversari de debò! Tingues el valor! La boxa no
97
enganya, pujar a un ring és un mitjà molt fiable per saber quant vals:
o tombes l’altre o et tomba ell a tu, però no et pots mentir, ni a tu ni als
altres. Tu, en canvi, sempre t’ho fas venir bé per sortir-ne ben parat.
D’això se’n diu ser un impostor. ¿Saps per què la revista posava els
teus textos al final de tot? Doncs perquè eren dolents. Així de clar. ¿I
per què els d’en Reinhartz s’enduien tots els elogis? Perquè eren molt
bons. T’hauria pogut servir per intentar superar-te, per posar-te a treballar com un boig i escriure un text magnífic, però era molt més fàcil
fer aquell petit cop d’estat, carregar-te en Reinhartz i publicar-te a tu
mateix, que no pas dubtar del que feies. A veure si ho endevino, Marcus: has funcionat així tota la teva vida. ¿Que potser m’equivoco?
–I tu què en saps, Harry! –vaig cridar rabiós–. Era molt valorat, a
l’institut! Era el Fantàstic!
–¿Que no et veus, Marcus? No saps caure! Et fa por la caiguda. Per
això, si no canvies, et convertiràs en una persona buida i sense cap
interès. ¿Com pots viure si no saps caure? Mira’t a la cara, per l’amor
de Déu, i pregunta’t què hi fots, a Burrows! M’he llegit el teu expedient! He parlat amb en Pergal! Va estar a punt de fotre’t al carrer,
petit geni! Hauries pogut anar a Harvard, a Yale, a tota la Ivy League,
si haguessis volgut; però no, havies de venir aquí, perquè Déu Nostre
Senyor t’ha donat uns pebrots tan petits que no tens collons de mesurar-te amb cap adversari de debò. Jo també vaig trucar a Felton, vaig
parlar amb el director, un pobre il·lús que em va parlar del Fantàstic
amb la veu que se li trencava de l’emoció. Marcus, tu sabies que si
venies aquí series aquest personatge invencible que has creat tu de dalt
a baix, aquest personatge que en realitat no té armes per enfrontar-se a
la vida real. Aquí sabies per endavant que no corries el perill de caure.
Perquè jo crec que és aquest, el teu problema: encara no ets conscient
de la importància de saber caure. I si no rectifiques, això et perdrà.
Dit això, va escriure al tovalló una adreça de Lowell, Massachusetts, a una hora de carretera. Em va dir que era un club de boxa i que
cada dijous hi organitzaven combats oberts a tothom. I en acabat va
marxar i em va deixar pagar el compte.
El dilluns següent no hi va haver Quebert a la sala de boxa, ni l’altre. A l’aula magna em va tractar de «senyor» i es va mostrar desde98
nyós. Finalment em vaig decidir a anar-lo a trobar a la sortida d’una
classe.
–¿Ja no véns a entrenar? –li vaig preguntar.
–Li tinc molt d’afecte, Marcus, però ja li vaig dir que trobo que és
un ploramiques i a més a més un pretensiós, i el meu temps és massa
valuós per gastar-lo amb vostè. Burrows no és el lloc que li toca, i jo no
hi tinc res a fer, en companyia seva.
I així va ser com el dijous següent, furiós, vaig demanar el cotxe a
en Jared i em vaig presentar a la sala de boxa que m’havia indicat en
Harry. Era una nau immensa enmig del polígon industrial. Un lloc
esfereïdor, ple de gent, amb pudor de suor i de sang a l’aire. Al ring
central s’hi estava disputant un combat d’una violència que feia feredat, i la munió espectadors que s’amuntegaven contra les cordes cridaven com bèsties. Em va fer por, em van agafar ganes de fugir, de
llençar la tovallola, però no en vaig tenir l’ocasió: un negre colossal,
que segons vaig saber era l’amo de la sala, es va plantar davant meu:
–¿Véns a boxejar, whitey? –em va preguntar.
Vaig respondre que sí i em va enviar a canviar-me al vestidor. Al cap
d’un quart d’hora ja era al ring, davant seu, a punt de començar un
combat de dos assalts.
Me’n recordaré tota la vida, de la pallissa que em va clavar aquella
nit; em vaig pensar que em matava. Em va destrossar literalment, enmig
dels visques salvatges de la sala, encantada de veure com li trencaven els
pòmuls a aquell xitxarel·lo vingut de Montclair. Malgrat l’estat en què
em trobava, per una qüestió de punt d’honor vaig voler aguantar fins al
final del temps reglamentari, per orgull, esperant el cop de gong final
per deixar-me caure a terra, KO. Quan vaig tornar a obrir els ulls, completament estabornit però donant gràcies a Déu per no ser mort, vaig
veure en Harry inclinat damunt meu amb una esponja i aigua.
–¿Harry? ¿Què hi fas, aquí?
Em va netejar la cara amb molta delicadesa. Somreia.
–Marcus, d’això se’n diu tenir un parell de collons que superen el
límit del que és raonable: aquest paio deu pesar seixanta lliures més
que tu... Has fet un combat magnífic. Estic molt orgullós de tu.
Vaig intentar alçar-me, però me’n va dissuadir.
99
–No et belluguis tant, em sembla que tens el nas trencat. Ets un
paio com Déu mana, Marcus. Ja m’ho semblava, però acabes de demostrar-m’ho. Lliurant aquest combat acabes de demostrar-me que les
esperances que tinc dipositades en tu des del dia que ens vam conèixer
no són infundades. Acabes de demostrar que ets capaç d’enfrontar-te
a tu mateix i de superar-te. Ara sí que ja podem ser amics. Volia dir-te
que ets la persona més brillant amb qui he topat aquests últims anys i
que està clar que arribaràs a ser un gran escriptor. Jo t’hi ajudaré.
*
*
*
Es pot dir, doncs, que la nostra amistat va començar de debò després
de la pallissa monumental de Lowell, i en què Harry Quebert, el meu
professor de literatura de dia, es va convertir en en Harry a seques, el
meu company de boxa dels dilluns al vespre i el meu amic i mestre
d’algunes tardes dels dies de festa en què m’ensenyava a ser escriptor.
Aquesta última activitat tenia lloc per regla general els dissabtes. Ens
trobàvem en un snack-bar que hi havia prop del campus i, instal·lats
davant d’una gran taula on podíem escampar llibres i papers, es rellegia els meus textos i em donava consells, animant-me sempre a tornar
a començar, a no deixar mai de tornar-me a pensar cada frase. «Un
text no és mai bo», em deia. «El que passa és que hi ha un moment en
què és menys dolent que abans.» Entre trobada i trobada em passava
hores a la meva habitació treballant i tornant a treballar en els meus
textos. I va ser així com una persona com jo, que sempre havia passat
per damunt de la vida sobrevolant-la bastant còmodament, que sempre havia sabut enganyar la gent, va ensopegar amb un os dur de rosegar! I quin os! En Harry Quebert en persona, el primer i l’únic que em
va confrontar amb mi mateix.
En Harry no es va limitar a ensenyar-me a escriure: em va ensenyar
a obrir la ment. Em va portar al teatre, a veure exposicions, al cinema.
Fins i tot al Symphony Hall de Boston. Deia que una òpera ben cantada el podia fer plorar. Trobava que ell i jo ens assemblàvem moltíssim, i moltes vegades em parlava del seu passat d’escriptor. Deia que
escriure li havia canviat la vida, a mitjans dels anys setanta. Recordo
100
que un dia que anàvem cap a la zona de Teenethridge per sentir una
coral de jubilats em va obrir els seus records més amagats. Havia nascut el 1941 a Benton, Nova Jersey, fill únic de mare secretària i de pare
metge. Jo crec que devia tenir una infantesa molt feliç i que no hi ha
gaire cosa a explicar, dels seus primers anys. Per mi la seva història
començava de debò a finals dels anys seixanta, quan, després d’acabar
la carrera de lletres a la universitat de Nova York, va trobar feina de
professor de literatura en un institut de Queens. Però les aules de seguida se li van fer petites; només tenia un somni, i el portava a dins des
de sempre: escriure. El 1972 va publicar una primera novel·la en la
qual tenia moltes esperances, però que no va tenir gaire èxit. Aleshores
va decidir passar a una nova etapa. «Un dia», em va explicar, «vaig
treure tots els estalvis del banc i vaig fer un cop de cap: vaig dir-me que
havia arribat el moment d’escriure un llibre collonut d’una vegada i
em vaig posar a buscar una casa a la costa per passar-hi uns quants
mesos tranquil treballant en pau. Vaig trobar-ne una, a Aurora. De
seguida vaig saber que era la bona. Vaig marxar de Nova York a finals
de maig del 1975 i em vaig instal·lar a Nou Hampshire, per no marxarne mai més. I és que el llibre que vaig escriure aquell estiu em va obrir
les portes de la glòria: sí, Marcus, va ser aquell any, a l’instal·lar-me a
Aurora, que vaig escriure Els orígens del mal. Amb els drets d’autor
em vaig comprar la casa i encara hi visc ara. És un lloc sensacional, ja
ho veuràs, has de venir algun dia...»
Vaig trepitjar per primer cop Aurora a principis de gener del 2000,
durant les vacances universitàries de Nadal. Aleshores feia més o
menys un any i mig que en Harry i jo ens coneixíem. Recordo que vaig
arribar amb una ampolla de vi per a ell i flors per a la seva dona. En
Harry, al veure’m amb aquell ram immens, em va mirar amb una expressió estranya i em va dir:
–¿Flors? Que interessant, Marcus. ¿Que m’has de fer alguna confidència?
–Són per a la teva dona.
–¿La meva dona? Però si no estic casat.
En aquell moment em vaig adonar que en tot el temps que feia que
ens vèiem no havíem parlat mai de la seva vida personal: no hi havia
101
cap senyora de Harry Quebert. No hi havia cap família de Harry Quebert. Només hi havia en Quebert. En Quebert a seques. El Quebert
que a casa s’avorria tant que havia fet amistat amb un estudiant seu.
Ho vaig veure molt clar a l’obrir la nevera: al cap de poc d’arribar, instal·lats a la sala d’estar, una habitació fabulosa amb les parets revestides de fusta i de prestatges plens de llibres, en Harry em va preguntar
si volia prendre res.
–¿Una llimonada? –em va oferir.
–Sí, gràcies.
–N’hi ha un gerro a la nevera, fet expressament per a tu. Serveixte’n un got i porta-me’n un de ben gros a mi també, sisplau.
Vaig fer el que em deia. A l’obrir la nevera vaig veure que era buida.
L’únic que hi havia era un miserable gerro de llimonada molt ben preparada, amb glaçons en forma d’estrella, pela de llimona i fulles de
menta. Era la nevera d’un home sol.
–Tens la nevera buida, Harry –vaig comentar al tornar a la sala.
–Ah!, ara sortiré a comprar. Perdona, no tinc costum de rebre gent.
–¿Hi vius tot sol, aquí?
–I és clar. ¿Amb qui vols que visqui?
–Vull dir que si no tens família.
–No.
–¿Ni dona ni fills?
–Ningú.
–¿Cap novieta?
Va somriure amb tristesa.
–Cap novieta. Res.
Aquella primera estada a Aurora em va fer adonar que la imatge
que tenia d’en Harry era escapçada: la seva casa a la vora del mar era
immensa, però estava absolutament buida. Harry L. Quebert, l’estrella de la literatura americana, el professor respectat, adulat pels seus
estudiants, encantador, carismàtic, elegant, boxejador, intocable, es
convertia en en Harry a seques quan entrava a casa seva, en una petita ciutat de Nou Hampshire. Un home sense escapatòria, de vegades
una mica trist, a qui li agradaven les llargues passejades per la platja de
sota de casa seva i que es prenia molt a pit allò de donar a les gavines el
102
pa sec que guardava en una capsa de llauna que tenia gravada la inscripció RECORD DE ROCKLAND, MAINE. I jo em preguntava què devia
haver passat a la vida d’aquell home per acabar així.
La solitud d’en Harry no m’hauria tret la son si no fos que la nostra amistat va començar a fer córrer els inevitables rumors. Els altres
estudiants, al notar que jo tenia una relació privilegiada amb ell, van
insinuar que el que hi havia entre en Harry i jo era una història d’amor
homosexual. Un dissabte al matí, amoïnat pels comentaris dels meus
companys, li vaig preguntar tal com raja:
–Harry, ¿com és que estàs sempre tan sol?
Va fer que sí amb el cap. Vaig veure que li brillaven els ulls.
–Tu vols que parlem d’amor, Marcus, però l’amor és una cosa molt
complicada. L’amor és una cosa molt complicada. És la cosa més
extraordinària i alhora la pitjor cosa que et pot passar. Ja ho descobriràs algun dia. L’amor et pot fer molt de mal. Això no vol dir que
hagis de tenir por de caure, i encara menys d’enamorar-te, perquè l’amor també és una cosa preciosa, però com totes les coses precioses
t’encega i et fereix els ulls. Per això sovint acabes plorant.
A partir d’aquell dia vaig començar a visitar en Harry amb regularitat a Aurora. De vegades hi anava des de Burrows només per passarhi el dia, i de vegades m’hi quedava a dormir. En Harry m’ensenyava
a ser un escriptor i jo feia que no se sentís tan sol. I així és com durant
tots els anys que van seguir i que em van portar a la fi de la carrera universitària, a Burrows em creuava amb Harry Quebert, l’escriptor
estrella, i a Aurora em feia amb en Harry a seques, l’home solitari.
L’estiu del 2002, després de passar-me quatre anys a Burrows, em vaig
treure la llicenciatura en literatura. El dia de l’entrega dels títols, després de la cerimònia a l’aula magna en què vaig pronunciar el meu discurs de millor alumne de la promoció i la meva família i els meus amics
vinguts de Montclair van poder constatar emocionats que encara era
el Fantàstic, vaig sortir a estirar les cames pel campus amb en Harry.
Anàvem passejant per sota els plàtans i l’atzar ens va portar fins a la
sala de boxa. Feia un sol radiant, era un dia esplèndid. Vam fer l’últim
tomb per entre els sacs i els rings.
103
–Va ser aquí on va començar tot –va dir en Harry–. ¿I ara què faràs?
–Tornar a Nova York. Escriure un llibre. Convertir-me en un escriptor. Com m’has ensenyat tu. Escriure una gran novel·la.
Va somriure.
–¿Una gran novel·la? Paciència, Marcus, tens tota la vida per endavant. ¿Passaràs per aquí de tant en tant, oi?
–Oi tant.
–A Aurora sempre hi haurà lloc per a tu.
–Ja ho sé, Harry. Gràcies.
Em va mirar i em va agafar per les espatlles.
–Han passat els anys, des que ens vam conèixer. Has canviat molt,
t’has fet un home. Ja tinc ganes de llegir la teva primera novel·la.
Ens vam mirar una bona estona i aleshores va afegir:
–En el fons, ¿per què vols escriure, Marcus?
–No en tinc ni idea.
–Això no és una resposta. ¿Per què escrius?
–Perquè ho porto a la sang... I perquè quan em llevo al matí és la
primera cosa que em ve al cap. No sé què més dir-te. ¿I tu per què et
vas fer escriptor, Harry?
–Perquè escriure va donar sentit a la meva vida. Per si encara no te
n’havies adonat, la vida, en general, no té sentit. Excepte si t’esforces
per donar-n’hi algun i et baralles cada dia del Senyor per aconseguir
el teu objectiu. Tens talent, Marcus: dóna sentit a la teva vida, fes que
el vent de la victòria bufi sobre el teu nom. Ser escriptor és ser viu.
–¿I si no me’n surto?
–Te’n sortiràs. Et costarà però ho aconseguiràs. El dia que el fet
d’escriure doni sentit a la teva vida, seràs un escriptor de debò. Però
fins que arribi, sobretot, no tinguis por de caure.
La novel·la que vaig escriure durant els dos anys següents em va
impulsar cap al cim. Me la va voler comprar més d’una editorial, i al
final l’any 2005 vaig firmar un contracte per una bona picossada amb
la prestigiosa editorial novaiorquesa Schmid & Hanson. El seu poderós director, Roy Barnaski, un avisat home de negocis, em va fer firmar
un contracte global per cinc obres. Així que va sortir al carrer, la tardor del 2006, el llibre es va convertir en tot un èxit. El Fantàstic de
104
l’institut de Felton es va convertir en un novel·lista famós i la vida em
va canviar completament: tenia vint-i-vuit anys i ja era ric, famós i ple
de talent. Poc m’imaginava aleshores que la lliçó d’en Harry no havia
fet més que començar.
105
27
Allà on havien plantat hortènsies
«–Harry, tinc com un dubte sobre el que estic escrivint.
No sé si és bo. Si val la pena...
–Posa’t els pantalons curts, Marcus. I vés-te’n a córrer.
–¿Ara? Però si plou a bots i barrals.
–No siguis tan nyicris i para de gemegar. La pluja no ha
matat mai ningú. Si no tens valor per sortir a córrer sota la
pluja, no tindràs valor per escriure un llibre.
–¿Això és un altre dels teus famosos consells?
–Sí. I és un consell aplicable a totes les persones que
viuen dintre teu: l’home, el boxejador i l’escriptor. Si un
dia tens algun dubte sobre el que tens entre mans, vés a
córrer. Corre fins a tornar-te boig: sentiràs néixer dins teu
aquesta ràbia de vèncer. ¿Saps què, Marcus?, jo abans també odiava la pluja...
–¿I què et va fer canviar d’opinió?
–Una persona.
–Qui.
–Vinga, en marxa. Vés-te’n ja. I no tornis fins que no
estiguis esgotat.
–¿Com vols que n’aprengui si no m’expliques mai res?
–Fas massa preguntes, Marcus. Que corris bé.»
107
Era un home cepat i amb cara de pocs amics. Un afroamericà amb unes
manasses immenses i una americana massa estreta que traïa un físic
poderós i rabassut. El primer cop que el vaig veure m’estava apuntant
amb un revòlver. Era la primera persona que m’amenaçava amb una
arma. Va entrar a la meva vida el dimecres 18 de juny del 2008, el dia que
vaig començar a investigar de debò els assassinats de la Nola Kellergan
i la Deborah Cooper. Aquell matí, quan feia gairebé quaranta-vuit hores
que era a Goose Cove, vaig decidir que havia arribat el moment d’afrontar el forat obert que havien excavat a vint metres de la casa i que fins
aleshores m’havia limitat a observar de lluny. Després d’esmunyir-me per
sota del precinte policial vaig inspeccionar una bona estona aquell
terreny que tan bé coneixia. Goose Cove estava envoltat de platja i de
bosc costaner, i no hi havia ni barreres ni cap prohibició de pas que delimités la finca. Hi podia anar i venir qualsevol, i no era estrany veure gent
passejant per la platja o travessant els boscos del costat. El forat era en
una parcel·la d’herba des d’on es veia el mar, entre la terrassa i el bosc.
A l’arribar-hi em va començar a bullir el cap de preguntes, sobretot una:
quantes hores em devia haver passat en aquella terrassa, a l’estudi d’en
Harry, mentre sota terra jeia el cadàver d’aquella noia. Vaig fer fotos i fins
i tot un parell de vídeos amb el mòbil, intentant imaginar-me el cos en
descomposició que devia haver trobat la policia. Obnubilat per l’escena del crim, no vaig notar la presència amenaçadora que hi havia darrere
meu. Fins que no em vaig girar per filmar la distància que hi havia fins a
109
la terrassa no vaig veure que hi havia un home a uns quants metres de mi
que m’apuntava amb un revòlver. Vaig bramar:
–No dispari! No dispari, per l’amor de Déu! Sóc en Marcus Goldman! Escriptor!
Va abaixar l’arma de seguida.
–¿Vostè és en Marcus Goldman?
Es va guardar la pistola en una funda que duia enganxada al cinturó i em vaig adonar que portava una placa.
–¿És poli? –li vaig preguntar.
–Sergent Perry Gahalowood. Brigada criminal de la policia estatal.
¿Es pot saber què hi fa, aquí? És l’escenari d’un crim.
–¿Ho fa gaire sovint, això d’anar apuntant la gent amb una pistola?
¿I si jo fos un agent de la policia federal, què? Quin paperot que hauria fet! L’hauria fet despatxar al moment.
Va esclafir a riure.
–¿Vostè? ¿Un poli? Fa deu minuts que miro com camina de puntetes per no embrutar-se els mocassins. I a més els federals no xisclen,
quan veuen una arma. Desenfunden la seva i disparen a qualsevol cosa
que es bellugui.
–És que em pensava que era un delinqüent.
–¿Perquè sóc negre?
–No, perquè fa cara de delinqüent. ¿És una corbata vaquera, això
que porta?
–Sí.
–Està passadíssima de moda.
–¿Pensa dir-me què hi fot, aquí?
–Visc aquí.
–¿Què vol dir, que viu aquí?
–Sóc un amic d’en Harry Quebert. M’ha demanat que li cuidi la
casa mentre és fora.
–Vostè està com una cabra! En Harry Quebert està acusat de doble
assassinat, casa seva és objecte d’una investigació i està prohibit entrarhi! Haurà de venir amb mi, amic meu.
–No han precintat la casa.
Per un moment no va saber què dir, i en acabat va respondre:
110
–És que no em pensava que vingués un escriptor de pacotilla a fer
d’okupa.
–Doncs a veure si pensem més. Encara que sigui un exercici difícil,
per a un policia.
–Igualment ha de venir amb mi.
–Buit legal! –vaig cridar–. No hi ha precinte, no està prohibit! No
em penso bellugar d’aquí. I si no, el porto al Suprem i el denuncio per
haver-me amenaçat amb la pistola. Penso reclamar uns quants milions
en concepte de danys i perjudicis. Ho he gravat tot.
–¿Això és cosa d’en Roth, oi? –va sospirar en Gahalowood.
–Sí.
–Pfff. És del pitjor que hi ha. Enviaria la seva pròpia mare a la cadira elèctrica si li servís per exculpar un client seu.
–Buit legal, sergent. Buit legal. No s’ho prengui malament.
–Ja. De tota manera la casa ja no ens interessa. Això sí: li prohibeixo que torni a posar els peus més enllà del precinte de la policia. ¿Que
no sap llegir o què? Hi diu ESCENA DEL CRIM: NO PASSEU.
Després de recuperar el meu posat de suficiència, em vaig espolsar
la camisa i vaig fer unes quantes passes en direcció a la rasa.
–¿I si resultés, sergent, que jo també estic investigant? –vaig explicar, molt seriós–. Potser que em digui tot el que sap sobre el cas.
Se li va escapar el riure.
–I ara! Dec estar somiant: ¿que vostè investiga? Aquesta sí que és
bona. I a més em deu quinze dòlars.
–¿Quinze dòlars? ¿I això per què?
–És el que em va costar el seu llibre. Me’l vaig llegir l’any passat.
Quin llibre tan dolent. El més dolent que he llegit en ma vida. M’agradaria que em tornessin els calés.
El vaig mirar fixament al ulls i li vaig dir:
–A prendre pel sac, sergent.
I com que mentrestant havia continuat caminant sense mirar on
posava els peus, vaig caure dins del forat. Vaig començar a cridar una
altra vegada perquè era just on hi havia hagut la Nola morta.
–Quin cas d’home! –va bramar en Gahalowood des de dalt del
talús de terra.
111
Em va allargar la mà i em va ajudar a pujar. Ens vam asseure a la
terrassa i li vaig donar els seus diners. Només tenia un bitllet de cinquanta.
–¿Té canvi? –li vaig preguntar.
–No.
–Doncs quedi-s’ho tot.
–Gràcies, escriptor.
–Ja no sóc escriptor.
No trigaria a adonar-me que el sergent Gahalowood era un home
sorrut i a més a més amb el cap més dur que una pedra. Tanmateix, després de suplicar-li una mica, em va explicar que el dia que havien
descobert el cadàver ell estava de guàrdia i havia sigut un dels primers
d’arribar-hi.
–Hi havia restes humanes i una bossa de pell. Una bossa amb el nom
NOLA KELLERGAN gravat a dins. La vaig obrir. Hi havia un mecanoscrit
en relatiu bon estat. Suposo que el cuir deu haver conservat el paper.
–¿I com va saber que era l’original del llibre d’en Harry Quebert?
–En aquell moment no ho sabia. L’hi vaig mostrar a la sala d’interrogatoris i de seguida el va reconèixer. Després vaig verificar el text, és
clar. Coincideix paraula per paraula amb el del seu llibre, Els orígens
del mal, publicat el 1976, menys d’un any després del drama. Molta
casualitat, ¿no troba?
–El fet que li escrivís un llibre a la Nola no demostra que la matés.
Diu que aquest mecanoscrit li va desaparèixer i que probablement l’hi
va agafar la mateixa Nola.
–Hem trobat el cadàver de la noia al seu jardí. Amb l’original del
seu llibre. Porti’m la prova que és innocent, escriptor, i potser canviaré d’opinió.
–M’agradaria veure’l, aquest mecanoscrit.
–Impossible. És una prova.
–Ja li he dit que jo també estic investigant –vaig insistir.
–La seva investigació no m’interessa gens, escriptor. Ja tindrà accés
al sumari quan en Quebert hagi comparegut davant del Gran Jurat.
Vaig voler demostrar-li que no era cap aficionat i que jo també sabia
un parell de coses.
112
–He parlat amb en Travis Dawn, l’actual cap de la policia d’Aurora.
Es veu que en el moment de la desaparició de la Nola tenien una pista:
el conductor d’un Chevrolet Monte Carlo negre.
–Ja ho sé –va replicar en Gahalowood–. I per si no ho sabia, Sherlock Holmes, en Harry Quebert tenia un Chevrolet Monte Carlo negre.
–¿Com ho sap, això del Chevrolet?
–M’he llegit l’informe d’aquella època.
Vaig rumiar un segon i vaig dir:
–Un moment, sergent. Ja que és tan llest, expliqui’m per quin motiu havia de fer plantar flors en Harry just al mateix lloc on se suposa
que va enterrar la Nola.
–No es pensava que els jardiners fessin un forat tan fondo.
–Això no s’aguanta per enlloc, i vostè ho sap. En Harry no va matar
la Nola Kellergan.
–¿I com pot estar-ne tan segur?
–L’estimava.
–Això ho diuen tots, al judici: «L’estimava tant que la vaig matar.»
Quan estimes algú no el mates.
I amb aquestes paraules en Gahalowood es va aixecar de la cadira
per donar a entendre que la conversa s’havia acabat.
–¿Ja se’n va, sergent? Però si la nostra investigació tot just acaba de
començar!
–¿Nostra? Meva, deu voler dir.
–¿Quan ens tornarem a veure?
–Mai més, escriptor. Mai més.
I va marxar sense acomiadar-se.
Si en Gahalowood no se’m prenia seriosament, quina diferència amb
en Travis Dawn, quan el vaig anar a trobar poc després a la comissaria de policia d’Aurora per portar-li la nota anònima que m’havia trobat el dia anterior al vespre.
–T’he vingut a veure perquè m’he trobat això a Goose Cove –li vaig
dir deixant-li el tros de paper damunt la taula.
Se’l va llegir.
–¿«Torna-te’n a casa, Goldman»? ¿I de quan és, això?
113
–D’ahir al vespre. Vaig sortir a passejar per la platja. Al tornar, hi
havia aquest missatge enganxat al marc de la porta de l’entrada.
–Suposo que no devies veure res.
–Res.
–¿És el primer cop?
–Sí. És clar que només fa dos dies que hi sóc.
–Enregistraré la denúncia i així podré obrir-ne un expedient. Vés
amb compte, Marcus.
–Sembla que senti parlar ma mare.
–No, t’ho dic de debò. No subestimis l’impacte emocional d’aquesta història. ¿Em puc quedar la carta?
–Tota teva.
–Gràcies. ¿I a part d’això, puc fer res més per tu? Suposo que no
deus haver vingut fins aquí només per parlar-me d’aquest tros de paper.
–M’agradaria que m’acompanyessis a Side Creek, si tens un moment. M’agradaria veure el lloc on va passar tot.
En Travis no només va acceptar portar-me a Side Creek, sinó que
també em va transportar trenta-tres anys enrere. Vam recórrer amb el
seu cotxe patrulla el mateix itinerari que havia fet ell quan va respondre a la primera trucada de la Deborah Cooper. Sortint d’Aurora vam
anar resseguint la costa per la número 1 en direcció a Maine, vam passar per davant de Goose Cove i al cap d’unes quantes milles vam arribar al llindar dels boscos de Side Creek i a la cruïlla amb Side Creek
Lane, el camí al final del qual vivia la Deborah Cooper. En Travis va
trencar per allà i de seguida vam ser davant de la casa, un bonic edifici de planxes de fusta envoltat de bosc que mirava cap al mar. Era un
lloc magnífic però completament perdut.
–No ha canviat gens –em va dir en Travis mentre fèiem una volta a
la casa–. L’han pintat, està una mica més clara que abans. La resta està
exactament igual que aleshores.
–¿Qui hi viu, ara?
–Una parella de Boston que ve aquí a passar els mesos d’estiu. Arriben al juliol i marxen a finals d’agost. La resta de l’any no hi ha ningú.
Em va ensenyar la porta del darrere, que donava a la cuina, i va continuar:
114
–L’última vegada que vaig veure la Deborah Cooper viva estava
davant d’aquesta porta. L’intendent Pratt acabava d’arribar: li va dir
que no sortís de casa seva per si de cas i que no s’amoïnés i ens en vam
anar a inspeccionar el bosc. Qui ho havia de dir, que al cap de vint
minuts la matarien d’un tret al pit.
Mentre parlava va tirar cap al bosc. Em vaig adonar que estava
refent el camí que havia agafat amb l’intendent Pratt trenta-tres anys
abans.
–¿Què se n’ha fet, de l’intendent Pratt? –vaig preguntar seguint-lo.
–Està jubilat. Encara viu a Aurora, allà dalt, a Mountain Drive.
Segur que l’has vist algun cop. Un paio més aviat cepat que porta sempre pantalons de jugar a golf.
Ens vam endinsar entre els arbres. A través de la densa vegetació
s’entreveia la platja, una mica més avall. Després d’un quart d’hora llarg
de marxa en Travis es va aturar en sec davant de tres pins molt drets.
–Va ser aquí –em va dir.
–¿El què, va ser aquí?
–On vam trobar tota aquella sang, manyocs de cabells rossos, un
parrac de roba vermella. Feia esgarrifar. No me n’oblidaré mai, d’aquest lloc: ja no hi ha molsa sobre les pedres, els arbres han crescut,
però per a mi no ha canviat res.
–¿I què vau fer, després?
–Vam veure que passava alguna cosa greu, però no vam tenir temps
d’entretenir-nos-hi perquè es va sentir el famós tret. És increïble, ens
va agafar completament fora de joc... Vull dir que en algun moment o
altre ens devíem creuar amb la noia o amb el seu assassí, per força...
No ho entenc, com vam poder passar pel costat... Jo crec que devien
estar amagats al bosc i que ell li impedia cridar. Això és immens, no
costa gaire passar desapercebut. Suposo que ella devia aprofitar un
moment que el seu agressor va abaixar la guàrdia per deixar-se anar i
que devia córrer cap a la casa buscant ajuda. Ell va entrar a buscar-la
a la casa i va liquidar la mare Cooper.
–Així doncs, quan sentiu el tret, arrenqueu a córrer cap a la casa.
–Sí.
Vam refer tot el camí en sentit contrari i vam tornar a la casa.
115
–Tot va passar a la cuina –em va dir en Travis–. Arriba la Nola del
bosc demanant ajuda; la mare Cooper la recull i se’n va al menjador a
trucar a la policia per avisar que la noia és allà. Sé que el telèfon era al
menjador perquè jo mateix l’havia fet servir feia mitja hora per trucar
a l’intendent Pratt. Mentre parla per telèfon, l’agressor entra a la cuina
per tornar a agafar la Nola, però en aquell moment entra la Cooper i la
mata. En acabat agafa la Nola i l’arrossega fins al cotxe.
–¿On era, aquest cotxe?
–Al marge de la carretera número 1, al tros que voreja aquest maleït
bosc. Vine, que t’ho ensenyo.
Vam sortir de la casa i en Travis em va tornar a portar al bosc, aquest
cop cap a una altra direcció, guiant-me amb pas segur per entre els
arbres. De seguida vam anar a parar a la carretera.
–El Chevrolet negre era allà. En aquella època la zona que tocava
a la carretera no estava tan neta com ara i el cotxe quedava dissimulat
pels matolls.
–¿I com sabem que és el camí que va agafar l’assassí?
–Hi havia rastres de sang des de la casa fins aquí.
–¿I el cotxe?
–Volatilitzat. Com ja et vaig dir, un ajudant del xèrif que venia a fer
de reforç per aquesta carretera hi va ensopegar per casualitat. Va
començar una persecució, vam posar controls per tota la zona, però
se’ns va escapar.
–¿Com s’ho va fer, l’assassí, per esmunyir-se pels forats de la xarxa?
–Ja m’agradaria saber-ho. Reconec que fa trenta anys que em faig
preguntes sobre aquest cas. ¿Saps que no hi ha dia que en el moment
de pujar al cotxe patrulla no em pregunti què hauria passat si haguéssim pescat aquell coi de Chevrolet? Potser hauríem pogut salvar la
noia.
–¿Així tu creus que anava a dins?
–Ara que hem trobat el cos a dues milles d’aquí, jo diria que està
clar.
–¿I també creus que era en Harry, el que conduïa aquell Chevrolet
negre?
Es va arronsar d’espatlles.
116
–Diguem que en vista dels esdeveniments recents, no se m’acut qui
més podia ser.
L’antic intendent de policia Gareth Pratt, que vaig anar a veure aquell
mateix dia, semblava de la mateixa opinió que el seu antic ajudant pel
que feia a la culpabilitat d’en Harry. Em va rebre al porxo en pantalons
de golf. La seva dona, l’Amy, ens va servir unes begudes i en acabat va
fer veure que estava enfeinada amb les jardineres que adornaven la
marquesina per poder sentir la conversa, sense molestar-se a dissimular
i fent comentaris sobre el que deia el seu marit.
–¿Oi que el tinc vist? –em va preguntar en Pratt.
–Sí, hi vinc sovint, a Aurora.
–És aquell noi tan agradable que va escriure aquell llibre –li va indicar la dona.
–¿Oi que no és el paio que va escriure el llibre aquell? –va repetir.
–Doncs sí –vaig respondre–. Entre altres coses.
–Ja t’ho deia jo, Gareth –em va tallar l’Amy.
–Reina, no ens interrompis, sisplau: sóc jo, qui té una visita, si no et
sap greu. Així, senyor Goldman, ¿a què dec el plaer de tenir-lo aquí?
–Doncs la veritat és que estic buscant la resposta a unes quantes
preguntes que em faig sobre l’assassinat de la Nola Kellergan. N’he
parlat amb en Travis Dawn, que m’ha comentat que aleshores ja van
sospitar d’en Harry.
–És cert.
–¿I en què es basaven?
–Hi havia unes quantes coses que em feien mala espina. Sobretot
la manera com va anar la fugida: volia dir que l’assassí era algú d’aquí.
Calia conèixer perfectament la zona per aconseguir esfumar-se d’aquella manera, amb tots els cossos de policia del comtat a l’aguait. I a
més hi havia el Monte Carlo negre. Com es pot imaginar, vam fer una
llista de tots els propietaris d’un cotxe d’aquest model que vivien a la
zona: l’únic que no tenia cap coartada era en Quebert.
–Però tot i així al final no van seguir la pista d’en Harry Quebert...
–No, perquè a part d’això del cotxe no teníem res més que l’inculpés clarament. Vam anar molt ràpids a l’hora d’esborrar-lo de la llista
117
de sospitosos. Ara que s’ha trobat el cos d’aquella pobra nena al seu
jardí està clar que ens vam equivocar. És increïble, sempre m’havia caigut molt bé, aquest home... En el fons potser això és el que em va fer
cometre un error de judici. Era sempre tan encantador, tan cordial, tan
convincent... Vull dir que vostè mateix, senyor Goldman, si no ho tinc
mal entès, el coneix bé: ara que sap això de la noia al jardí de casa seva,
¿no li ve al cap res que fes o que digués algun dia i que potser hauria
pogut despertar en vostè l’ombra d’una sospita?
–No senyor. Res que jo recordi.
Al tornar a Goose Cove vaig veure les hortènsies que s’estaven
morint arran de la rasa, a l’altra banda del precinte policial, amb totes
les arrels enlaire. Aleshores vaig anar cap al petit annex que servia de
garatge i vaig aconseguir desenterrar-ne una fanga. En acabat vaig
entrar a la zona prohibida, vaig fer un forat en un tros on la terra era
molla, davant del mar, i hi vaig plantar les flors.
*
*
*
30 d’agost del 2002
–¿Harry?
Eren les sis de la matinada. S’estava a la terrassa de Goose Cove
amb una tassa de cafè a la mà. Es va girar.
–¿Marcus? Vas tot suat... No em diguis que ja has anat a córrer!
–Sí. Ja he fet les meves vuit milles.
–¿A quina hora t’has llevat?
–D’hora. ¿Te’n recordes, que fa dos anys, quan vaig començar a
venir, m’obligaves a llevar-me de matinada? Doncs ara ja s’ha convertit en un costum. Em llevo d’hora per ser l’amo del món. ¿I tu què hi
fas, aquí fora?
–Observo, Marcus.
–¿I què observes?
–¿Veus aquell trosset d’herba que queda entre els pins i des d’on es
veu la platja? Ja fa temps que hi vull fer alguna cosa. És l’únic tros de
tota la finca que és prou pla per posar-hi un petit jardinet. Voldria fer118
m’hi un raconet ben bonic, amb dos bancs, una taula de ferro i tot
d’hortènsies al voltant. Moltes hortènsies.
–¿I per què hortènsies?
–Perquè vaig conèixer una persona que li encantaven. M’agradaria
tenir un parterre d’hortènsies que me la recordessin sempre.
–¿És algú que vas estimar?
–Sí.
–Fas cara trista, Harry.
–No en facis cas.
–Harry, ¿com és que no em parles mai de la teva vida amorosa?
–Perquè no hi ha res a dir. Però mira, mira-t’ho bé. No, millor que
tanquis els ulls! Això, tanca’ls ben fort perquè la llum no et travessi les
parpelles. ¿No ho veus? Hi ha aquest camí empedrat que surt de la
terrassa i que porta fins a les hortènsies. I aquests dos banquets des
d’on es veuen el mar i les flors, precioses. Fins i tot hi ha un petit
estany amb una font en forma d’estàtua al mig. Si és prou gran, hi
posaré carpes japoneses de colors, a dins.
–¿Peixos? No sobreviuran ni una hora, se’ls cruspiran les gavines.
Va somriure.
–Les gavines tenen permís per fer el que vulguin, aquí, Marcus.
Però tens raó: no hi posaré carpes, a l’estany. Va, vés a fer-te una bona
dutxa ben calenta abans no agafis una pulmonia i els teus pares diguin
que no et cuido bé. Jo vaig a fer l’esmorzar. Marcus...
–Digues, Harry.
–Si mai hagués tingut un fill...
–Ja ho sé, Harry. Ja ho sé.
*
*
*
El matí del dijous 19 de juny del 2008 vaig presentar-me al Sea Side
Motel. Era molt fàcil de trobar: des de Side Creek Lane continues tot
recte per la número 1 durant quatre milles en direcció nord i aleshores
veus perfectament un rètol immens de fusta que diu:
SEA SIDE MOTEL & RESTAURANT
des del 1960
119
El lloc on en Harry havia estat esperant la Nola era allà de tota la
vida; segur que hi havia passat per davant centenars de vegades, però
mai no hi havia parat gens d’atenció. És clar que, ¿per què m’hi hauria
d’haver fixat abans? Era un edifici de fusta coronat per una teulada
vermella i envoltat de rosers. Darrere mateix començava el bosc. Totes
les habitacions de la planta baixa donaven directament a l’aparcament;
a les del primer pis s’hi accedia per una escala exterior.
Segons el recepcionista que vaig interrogar, l’establiment no havia
canviat gens des que l’havien construït, només havien modernitzat les
habitacions i havien adossat un restaurat a l’edifici. Per demostrarm’ho va treure un llibre de record dels quaranta anys del motel i em va
ensenyar fotos de l’època, que corroboraven el que m’havia dit.
–¿Per què hi té tant d’interès? –em va preguntar al final.
–Per què estic buscant una informació molt important –li vaig dir.
–Vostè dirà.
–M’agradaria saber si hi va dormir algú, aquí, a l’habitació número 8, la nit del dissabte 30 d’agost al diumenge 31 d’agost del 1975.
Es va posar a riure.
–¿Del 1975? ¿Que està de broma? Des que guardem el registre
informàticament, podem recular dos anys, com a molt. Li puc dir qui
hi va dormir el 30 d’agost del 2006, si vol. Teòricament, és clar, perquè
és una mena d’informació que no li puc donar, evidentment.
–¿Així no hi ha manera de saber-ho?
–A part del registre, l’únic que conservem són les adreces electròniques on enviem informació de les nostres novetats. ¿Vol que n’hi
enviem a vostè també?
–No, gràcies. Però sí que m’agradaria veure l’habitació número 8, si
pot ser.
–No l’hi puc ensenyar. Però està lliure. ¿Vol llogar-la per una nit?
Són cent dòlars.
–Però si a la placa hi diu que totes les habitacions costen setantacinc dòlars! Miri, jo li dono vint dòlars, vostè m’ensenya l’habitació i
tots contents.
–Està fet un bon negociant. Però accepto.
L’habitació número 8 era al primer pis. Era una habitació d’allò més
120
normal, amb un llit, un minibar, un televisor, un petit escriptori i un
lavabo.
–¿I com és que hi té tant d’interès, en aquesta habitació? –va preguntar el recepcionista.
–És una mica complicat. Un amic meu diu que hi va passar la nit ara
fa trenta anys. Si és veritat, vol dir que és innocent d’allò de què l’acusen.
–¿I de què l’acusen?
En lloc de respondre-li a aquesta pregunta n’hi vaig fer una altra.
–¿Com és que li van posar Sea Side Motel, de nom? Si el mar ni es
veu.
–No, però hi ha un caminet que va fins a la platja travessant el bosc.
Ho diu al prospecte. Però Déu n’hi do les bromes que en fan els
clients: els que s’aturen aquí no hi van, a la platja.
–¿Vol dir que, per exemple, podries venir vorejant el mar des d’Aurora, travessar el bosc i arribar aquí?
–Teòricament sí.
Em vaig passar la resta del dia a la biblioteca municipal, consultant els
arxius i intentant reconstruir el fil del passat. Sort en vaig tenir de
l’Erne Pinkas, que no va mirar prim a l’hora d’ajudar-me en la meva
investigació.
Segons els diaris de l’època, ningú va veure res estrany, el dia de la
desaparició: ni la Nola fugint, ni ningú voltant per la casa. Als ulls de
la gent aquella desaparició era un gran misteri, i l’assassinat de la Deborah Cooper encara ho feia tot plegat més tèrbol. El que sí que havien
esmentat diversos testimonis –bàsicament veïns– era que aquell dia s’hi
van sentir crits, a casa dels Kellergan, mentre que d’altres havien informat que més que crits era música, el que se sentia; i que el reverend la
tenia a tot volum, com solia fer sempre. Pel que va poder esbrinar l’Aurora Star, el pare Kellergan estava fent bricolatge al garatge i sempre
sentia música, mentre treballava. Posava el volum prou fort per tapar el
soroll de les eines, perquè trobava que una bona música, fins i tot encara que estigués massa forta, era sempre preferible al soroll de martell.
Però si la seva filla va cridar demanant ajuda podria ser que no l’hagués
sentit. Segons en Pinkas el pare Kellergan no s’havia perdonat mai per
121
haver posat la música tan forta. No havia deixat la casa familiar de
Terrace Avenue, on vivia reclòs sentint una vegada i una altra el mateix
disc fins a quedar-se sord, com si volgués castigar-se. Dels dos pares
Kellergan ja només quedava ell. La mare, la Louisa, ja feia temps que
era morta. Es veu que la mateixa tarda del dia que es va saber que el cos
de la petita Nola havia sigut desenterrat tot de periodistes es van presentar a l’assalt a casa del vell David Kellergan.
–Quina escena tan trista –em va dir en Pinkas–. Va dir alguna cosa
com ara: «Així és morta... I jo tot aquest temps estalviant perquè
pogués anar a la universitat.» ¿Saps que l’endemà se li van presentar
cinc Noles falses a la porta? Per la pasta. El pobre home estava desfet.
Quins temps, estem tots sonats. La humanitat té el cor ple de merda,
Marcus. Jo ho veig així.
–¿I el pare ho feia sovint, això de posar la música a tota pastilla?
–vaig preguntar.
–Sí, sempre. Per cert, parlant d’en Harry... Ahir em vaig trobar amb
la mare Quinn, a la ciutat.
–¿La mare Quinn?
–Sí, és l’antiga mestressa del Clark’s. Va dient a tothom que sempre
havia sabut que en Harry anava darrere la Nola... Diu que en aquella
època en tenia una prova irrefutable.
–¿Quina mena de prova? –vaig preguntar.
–Ni idea. ¿Què en saps, d’en Harry?
–Demà el vaig a veure.
–Dóna-li records.
–Vés a veure’l, si vols. Estarà content.
–No estic gaire segur de voler-hi anar.
Jo sabia que en Pinkas, de setanta-cinc anys, jubilat d’una fàbrica
tèxtil de Concord, sense estudis i amb recança per no haver pogut
satisfer mai la seva passió pels llibres –si no tenim en compte la feina
desinteressada de bibliotecari–, se sentia eternament agraït a en Harry
per haver-lo deixat assistir d’oient a les classes de literatura de la universitat de Burrows. Per això l’havia considerat sempre com un dels
seus suports més fidels, i ara resultava que fins i tot ell preferia marcar
distàncies amb en Harry.
122
–És que la Nola era una noia tan especial, tan dolça, tan amable
amb tothom! Tothom se l’estimava! Era com si fos filla de tots nosaltres. ¿Però com és que en Harry va poder...? Vull dir que, encara que
no la matés ell, li va escriure aquell llibre! Hòstia, tu! Tenia quinze
anys! Era una criatura! ¿Estimar-la fins al punt d’escriure-li un llibre?
Un llibre d’amor! Jo he estat casat amb la meva dona durant cinquanta anys i mai he tingut la necessitat d’escriure-li un llibre.
–Però aquest llibre és una obra mestra.
–Aquest llibre és cosa del Diable. És un llibre de perversió. Ja he
llençat tots els exemplars que en teníem aquí. La gent està massa afectada.
Vaig fer un sospir però no vaig dir res. No em volia discutir amb ell.
Em vaig limitar a preguntar-li:
–Erne, ¿et sap greu que em faci enviar un paquet aquí, a la biblioteca?
–¿Un paquet? No, i ara. ¿Per què?
–Li he demanat a la dona de fer feines que agafi un objecte important de casa meva i me l’enviï per Fedex. Però m’estimo més que
l’entreguin aquí: no hi paro gaire, per Goose Cove, i com que la bústia
és plena a vessar de cartes infectes, ja ni em molesto a agafar-les...
Almenys, aquí, estic segur que m’arribarà.
La bústia de Goose Cove resumia molt bé l’estat de la reputació
d’en Harry: tot Amèrica sencera havia passat d’admirar-lo a increparlo i cobrir-lo de cartes insultants. Era l’escàndol més sonat de la història de l’edició. Els orígens del mal ja havia desaparegut de les lleixes de
les llibreries i dels programes escolars, el Boston Globe havia donat per
acabada la seva col·laboració unilateralment; pel que fa al consell d’administració de la universitat de Burrows, havien decidit destituir-lo de
tots els càrrecs amb efecte immediat. Els diaris ja no tenien manies a
l’hora de descriure’l com un depredador sexual; era el centre de tots
els debats i totes les converses. En Roy Barnaski, ensumant-hi una
oportunitat comercial que s’havia d’aprofitar al preu que fos, estava
encaparrat a publicar un llibre sobre el cas. I com que en Douglas no
aconseguia convence’m, al final em va trucar ell personalment per
donar-me una petita lliçó d’economia de mercat.
123
–El públic vol el llibre –em va explicar–. I escolta’m bé el que et dic:
aquí baix, davant de l’edifici, fins i tot hi ha fans corejant el teu nom.
Va posar l’altaveu i va fer un senyal a les seves ajudants, que van començar a esgargamellar-se cridant: «Gold-man! Gold-man! Gold-man!»
–Això no són fans, Roy, són les teves ajudants. Hola, Marisa.
–Hola, Marcus –va respondre la Marisa.
En Barnaski va tornar a agafar l’auricular.
–En fi, Goldman, pensa-hi una mica: traiem el llibre a la tardor.
Èxit assegurat! Tens un mes i mig per escriure’l, ¿et sembla correcte?
–¿Un mes i mig? Em van caldre dos anys, per escriure el primer llibre. A més, ja em diràs què explicaré, no se sap encara què va passar.
–Escolta, et puc buscar un parell d’escriptors fantasmes* per fer
més via. A part, no et demano que sigui gran literatura: el que vol
saber la gent, sobretot, és què va fer en Quebert amb la nena. Limita’t
a explicar els fets amb una mica de suspens, un puntet de sordidesa i
una mica de sexe, és clar.
–¿Sexe?
–Vinga, Goldman, no cal que t’ensenyi a fer la teva feina. ¿Qui vols
que compri el llibre si no hi ha escenes indecents entre el vell i la nena
de set anys? És el que vol la gent. Encara que el llibre no sigui bo, el
vendrem a carretades. ¿I d’això es tracta, no?
–En Harry tenia trenta-quatre anys i la Nola quinze!
–No siguis tan primmirat... Si fas aquest llibre, anul·lo el teu contracte anterior i t’ofereixo a més a més mig milió de dòlars per endavant per agrair-te la col·laboració.
M’hi vaig negar en rodó i en Barnaski va perdre la paciència:
–Molt bé, Goldman, com que veig que t’estimes més anar a les
males, doncs jo també: espero un original per d’aquí a onze dies exactes, si no et porto a judici i a la ruïna!
* El terme escriptor fantasma, provinent del terme anglès ghost writer, designa el
que en literatura s’anomena un «negre», és a dir, un escriptor que escriu en nom
d’un altre. Inventant-se l’expressió ghost writer els anglosaxons han sabut donar
compte de fins a quin punt és cruel aquesta feina per a aquells que s’hi dediquen.
[Nota de l’Autor.]
124
I em va penjar el telèfon als morros. Al cap d’una estona, mentre
estava comprant un parell de coses a la botiga del carrer principal, vaig
rebre una trucada d’en Douglas, sens dubte al corrent de tot a través
d’en Barnaski, per intentar convence’m una altra vegada.
–Marc, aquesta vegada sí que no et pots fer pregar –em va dir–. Et
recordo que en Barnaski et té agafat pels collons! El teu contracte anterior encara està en vigor, i l’única manera d’anul·lar-lo és acceptar la
seva proposta. A més, aquest llibre serà una bomba per a la teva carrera.
Un avançament de mig milió... ¿no em diràs que no hi ha coses pitjors,
a la vida, no?
–En Barnaski vol que escrigui una mena de bomba incendiària! Ni
parlar-ne. No vull un llibre així, no vull un llibre escombraria escrit en
un parell de setmanes. Per fer bons llibres cal temps.
–Però és el sistema modern de fer calaix! S’ha acabat, això dels
escriptors que somien truites i esperen que caigui neu del cel per trobar
la inspiració! El teu llibre, encara que no hi hagi ni una sola ratlla escrita,
ja ens el treuen de les mans, perquè tothom vol saber. I ho vol saber ja. La
finestra de mercat és limitada: aquesta tardor hi ha les presidencials,
i segur que els candidats trauran llibres que acapararan tot l’espai mediàtic. Tothom parla ja del llibre de Barack Obama, ¿oi que és increïble?
Jo ja no sabia què pensar. Vaig pagar el que havia comprat i me’n vaig
anar cap al cotxe, que estava aparcat al carrer. Va ser aleshores quan
vaig trobar, darrere de l’eixugaparabrises, un tros de paper. Un altre cop
el mateix missatge:
TORNA-TE’N A CASA, GOLDMAN.
Vaig mirar al meu voltant: ningú. Unes quantes persones assegudes
en una taula d’una terrassa pròxima, clients que sortien de la botiga.
¿Qui em seguia? ¿A qui no li feia gràcia que investigués la mort de la
Nola Kellergan?
L’endemà d’aquest nou incident, el divendres 20 de juny, vaig tornar
a veure en Harry a la presó. Abans de sortir d’Aurora vaig passar per la
biblioteca, on acabava d’arribar el meu paquet.
125
–¿Què és? –em va preguntar en Pinkas, encuriosit, esperant que
l’obriria davant seu.
–Un estri que em fa falta.
–¿Un estri per què?
–Un estri de treball. Gràcies per recollir-lo, Erne.
–Espera, ¿no vols prendre un cafè? N’acabo de fer. ¿Vols unes tisores per obrir el paquet?
–No, gràcies, Erne. Això del cafè, deixem-ho per un altre dia. Haig
de marxar.
Quan vaig arribar a Concord vaig decidir desviar-me una mica per
passar per la comissaria general de la policia estatal a veure el sergent
Gahalowood i comentar-li les diverses hipòtesis que havia pogut
esbossar d’ençà de la nostra breu trobada.
La comissaria general de la policia estatal de Nou Hampshire, on hi
havia la seu de la brigada criminal, era un gran edifici d’obra vista
situat al número 33 de Hazen Drive, al centre de Concord. Era gairebé la una. Em van informar que en Gahalowood havia marxat a dinar
i em van dir que m’esperés al passadís, en un banc, al costat d’una
taula on hi havia cafè pagant i revistes. Va arribar al cap d’una hora
amb cara de pomes agres.
–¿És vostè? –va explotar al veure’m–. Em truquen i em diuen:
«Perry, afanya’t, que hi ha un paio que fa una hora que t’espera», jo
vinc a veure què passa sense haver acabat de dinar, per si és alguna
cosa important, i em trobo l’escriptor!
–No s’ho prengui tan malament... He pensat que havíem començat
amb mal peu i que potser...
–No el suporto, escriptor, a veure si li entra al cap. La meva dona va
llegir el seu llibre. El troba atractiu i intel·ligent. Aquella cara seva que
hi ha a la contracoberta del llibre es va passar setmanes a la seva tauleta de nit. Vostè ha viscut a dins del nostre dormitori! Ha dormit amb
nosaltres! Ha sopat amb nosaltres! Ha vingut de vacances amb nosaltres! S’ha banyat amb la meva dona! Ha fet riure les seves amigues
com gallines lloques! M’ha amargat la vida!
–¿Està casat, sergent? Sembla mentida, és tan desagradable que
hauria jurat que no tenia família.
126
Va enfonsar furiós el cap dins de la seva doble barbeta.
–Per l’amor de Déu, ¿es pot saber què vol? –va cridar.
–Comprendre.
–És demanar molt, tractant-se d’una persona de la seva espècie.
–Ja ho sé.
–Deixi fer a la policia, ¿d’acord?
–Necessito informació, sergent. M’agrada saber-ho tot, és una cosa
malaltissa. Sóc un cas d’ansietat greu, ho haig de tenir tot controlat.
–Doncs controli’s a vostè mateix.
–¿Podríem anar al seu despatx?
–No.
–Digui’m només si la Nola va morir amb quinze anys.
–Sí. L’anàlisi dels ossos ho ha confirmat.
–¿Així la van segrestar i assassinar en el mateix moment?
–Sí.
–Però aquella bossa... ¿Per què la van enterrar amb la bossa?
–Ni idea.
–¿I no podria ser que estigués fugint, si portava una bossa?
–Quan et fas una bossa per fugir l’omples de roba, ¿no?
–Exacte.
–Doncs en aquesta només hi havia el llibre.
–Un a zero –vaig dir–. La seva sagacitat em té admirat. Però aquesta bossa...
No em va deixar acabar:
–No n’hi hauria d’haver dit res, d’aquesta bossa, l’altre dia. No sé
què em va agafar.
–Jo tampoc.
–Em devia fer pena. Sí, això mateix: em va fer pena, amb aquell
posat de desorientat i les sabates empastifades de fang.
–Gràcies. Una altra cosa, si no li sap greu: ¿Què me’n pot dir, de
l’autòpsia? Per cert, ¿també se’n diu autòpsia, quan és un esquelet?
–I jo què sé.
–¿Potser seria més correcte dir-ne examen forense?
–Se me’n refot, el terme precís. L’únic que li puc dir és que li van
partir el crani! Partit! Pam! Pam!
127
Com que va acompanyar aquestes paraules de gestos fent veure que
donava cops amb un bat, li vaig preguntar:
–¿Així va ser amb un bat de beisbol?
–I jo què se, quin corcó d’home!
–¿Una dona? ¿Un home?
–¿Què?
–¿Els hauria pogut fer una dona, aquests cops? ¿Per què ha de ser
forçosament un home?
–Perquè el testimoni presencial d’aleshores, la Deborah Cooper, va
identificar formalment un home. En fi, s’ha acabat la conversa, escriptor. Em treu de polleguera.
–¿Però vostè què en pensa, de tot plegat?
Es va treure de la butxaca una foto de família.
–Jo tinc dues filles, escriptor. De catorze i de disset. No vull ni pensar
pel que deu haver passat el pare Kellergan. Jo el que vull és la veritat.
Vull justícia. I la justícia no és una simple suma de fets: és una feina molt
més complexa que no pas això. Així que penso tirar endavant la investigació. Si trobo cap prova de la innocència d’en Quebert, cregui’m que
el deixarem anar. Però si és culpable, pot estar segur que no permetré
que en Roth faci un dels seus numerets per acollonir el jurat i deixar
lliures els criminals. Perquè això tampoc té res a veure amb la justícia.
En Gahalowood, amb aquell posat de bisó agressiu, tenia una filosofia que m’agradava.
–En el fons és un paio amb estil, sergent. ¿El convido a unes pastes
i continuem xerrant?
–No en vull, jo, de pastes. L’únic que vull és que foti el camp. Tinc
feina.
–Però és que m’ha d’ensenyar a fer d’investigador. Jo no en sé, d’investigar. ¿Com ho faig?
–Adéu, escriptor. Ja ens hem vist prou per a tota la setmana. I si
m’estira, per a tota la vida.
Jo estava tan decebut que no se’m prengués seriosament que no hi
vaig insistir més. Li vaig allargar la mà per saludar-lo, em va triturar les
falanges amb el puny i me’n vaig anar. Però quan ja era a l’aparcament
exterior el vaig sentir que em cridava:
128
–Ei, escriptor!
Em vaig girar i el vaig veure trotant cap a mi amb tot el seu embalum.
–Ei, escriptor –em va dir esbufegant quan va arribar al meu costat–.
Un bon poli no s’interessa per l’assassí... Sinó per la víctima. S’ha de fer
preguntes sobre la víctima. Ha de començar pel principi, per abans de
l’assassinat. No pel final. S’equivoca de camí, concentrant-se en l’assassinat. S’ha de preguntar qui era la víctima... Pregunti’s qui era la Nola
Kellergan.
–¿I la Deborah Cooper?
–Si vol saber la meva opinió, tot està relacionat amb la Nola. La
Deborah Cooper va ser només una víctima col·lateral. Descobreixi qui
era la Nola i trobarà el seu assassí i de pas el de la mare Cooper.
¿Qui era la Nola Kellergan? Aquesta era l’única pregunta que pensava
fer-li a en Harry així que arribés a la presó estatal. Feia mala cara. Semblava molt preocupat pel contingut del seu armariet del gimnàs.
–¿Ho has trobat tot? –em va preguntar sense ni tan sols saludar-me.
–Sí.
–¿I ho has cremat?
–Sí.
–¿El manuscrit també?
–El manuscrit també.
–¿Com és que no em vas confirmar que estava fet? Quina angoixa!
¿I on t’has ficat aquests dos dies?
–He estat investigant. Harry, ¿com és que la capsa era a l’armariet
d’un gimnàs?
–Ja sé que et semblarà estrany... Després de l’últim cop que vas
venir de visita a Aurora, al mes de març, em va fer por que algú altre
trobés la capsa. Vaig pensar que podia caure en mans de vés a saber
qui, d’un visitant sense manies, de la dona de fer feines... Em va semblar que era més prudent amagar els meus records en un altre lloc.
–¿Els vas amagar? Però això et converteix en culpable. I aquell
manuscrit... ¿Era el d’Els orígens del mal?
–Sí. La primera versió de totes.
–Vaig reconèixer el text. No hi havia títol, a la coberta.
129
–El títol se’m va acudir després.
–¿Després que desaparegués la Nola, vols dir?
–Sí. Però no parlem més d’aquest manuscrit, Marcus. Està maleït,
només m’ha portat desgràcies, la prova és que la Nola és morta i jo sóc
a la presó.
Ens vam mirar un moment. Vaig deixar sobre la taula una bossa de
plàstic amb el contingut del paquet que acabava de rebre a dins.
–¿Què és això? –em va preguntar en Harry.
En lloc de respondre vaig treure un minidisc que portava un micròfon connectat i permetia fer gravacions. El vaig posar davant d’en
Harry.
–Ostres, Marcus, no fumis! ¿Què fots? No em diguis que encara
guardes aquesta màquina del dimoni.
–És clar que sí. L’he conservat com si fos un tresor.
–Guarda-te-la, fes-me el favor.
–No rondinis tant, Harry...
–¿Però què dimonis vols fer-ne, d’aquest artefacte?
–Vull que em parlis de la Nola, d’Aurora, de tot. De l’estiu del
1975, del teu llibre. Necessito saber. La veritat ha de ser en algun lloc,
Harry.
Va fer un somriure ple d’amargor. Vaig engegar la gravadora i el
vaig deixar parlar. Quina gran escena: en aquella sala de visites d’una
presó, on els marits es retrobaven amb les seves dones entre les taules
de plàstic i els pares amb els seus fills, jo em retrobava amb el meu
antic mestre, que m’explicava la seva història.
Aquell vespre vaig sopar d’hora, tornant cap a Aurora. En acabat, com
que no tenia ganes de tornar de seguida a Goose Cove i de trobar-me
tot sol en aquell casalot immens, vaig anar vorejant molta estona la
costa amb el cotxe. S’estava fent fosc, el mar guspirejava: estava tot
preciós. Vaig passar pel Sea Side Motel, pel bosc de Side Creek, per
Side Creek Lane, per Goose Cove, vaig travessar Aurora i vaig anar a
parar a la platja de Grand Beach. Vaig arribar caminant fins a la vora
de l’aigua i després em vaig asseure damunt dels còdols per mirar com
es feia de nit. Les llums d’Aurora ballaven a la llunyania sobre el mirall
130
de les onades; les aus aquàtiques feien crits estridents, els rossinyols
cantaven entre les bardisses del voltant, se sentia la sirena de boira dels
fars. Vaig engegar la gravadora i la veu d’en Harry va ressonar en la
foscor:
¿Coneixes la platja de Grand Beach, Marcus? És la primera que hi ha a
Aurora quan hi arribes des de Massachusetts. De vegades hi vaig quan es
fa fosc i miro les llums de la ciutat. I torno a pensar en tot el que ha passat
aquests trenta anys. És la platja on em vaig aturar el dia que vaig arribar a
Aurora. Era el 20 de maig del 1975. Jo tenia trenta-quatre anys. Venia de
Nova York, on acabava de decidir que seria l’amo del meu destí: ho havia
plantat tot, havia deixat la feina de professor de literatura, havia ajuntat
tots els estalvis i havia decidit intentar l’aventura d’escriure: aïllar-me a
Nova Anglaterra i escriure la novel·la amb què somiava.
La idea inicial va ser llogar una casa a Maine, però un agent immobiliari de Boston em va convèncer que triés Aurora. M’havia parlat d’una
casa de somni que encaixava perfectament amb el que jo buscava: era
Goose Cove. Així que vaig posar els peus davant la casa me’n vaig enamorar. Era el lloc que estava buscant: un retir tranquil i salvatge però
sense arribar a estar aïllat del tot, perquè estava a poques milles d’Aurora.
La ciutat també m’agradava molt. La vida semblava plàcida, els nens jugaven al carrer sense amoïnar-se per res, l’índex de criminalitat era inexistent. Era un lloc de postal. La casa de Goose Cove estava molt per sobre
de les meves possibilitats, però l’agència de lloguer es va avenir a deixarme pagar en dos cops, i vaig fer els meus càlculs: si no gastava més del
compte, podria arribar a tot. I a més tenia un pressentiment: que havia
triat l’opció correcta. I no m’equivocava, perquè aquella decisió va transformar la meva vida: el llibre que vaig escriure aquell estiu em convertiria en un home ric i famós.
Jo crec que el que més m’agradava d’Aurora era el particular estatus
de què vaig gaudir de seguida: a Nova York no era més que un professor
d’institut, i a part un escriptor anònim; però a Aurora era en Harry Quebert, un escriptor vingut de Nova York per escriure-hi la seva pròxima
novel·la. Ja m’entents, Marcus; com allò del «Fantàstic» de quan anaves a
l’institut i et vas limitar a fer creure als altres el que no era per destacar:
131
és exactament el que em va passar a mi quan vaig desembarcar aquí. Era
un jove segur de mi mateix, elegant, guapo, atlètic i culte i que a més vivia
a Goose Cove, una casa magnífica. Els habitants de la ciutat, encara que
no em coneixien més que pel nom, em van atribuir l’èxit només per la
meva actitud i per la casa on vivia. Amb això n’hi va haver prou perquè
tot el poble es pensés que era una gran estrella novaiorquesa: i d’un dia
per l’altre em vaig convertir en algú. L’escriptor respectat que no podia
ser a Nova York, l’era a Aurora. Havia portat de casa uns quants exemplars del meu primer llibre i els havia donat a la biblioteca municipal, i
encara que no t’ho creguis aquella miserable pila de paper que Nova York
havia menyspreat va suscitar l’entusiasme, aquí a Aurora. Era l’any 1975,
en una ciutat petitíssima de Nou Hampshire que buscava una raó de ser,
molt abans d’internet i de tota aquesta tecnologia, i que va trobar en mi
l’estrella local amb qui sempre havia somiat.
*
*
*
Eren vora les onze de la nit quan vaig entrar a Goose Cove. A l’agafar
el caminet de grava que portava fins a la casa se’m va aparèixer, sota el
feix de llum que projectaven els fars del cotxe, una silueta amagada
que va fugir pel bosc. Vaig frenar de cop i vaig saltar del cotxe cridant,
disposat a perseguir l’intrús. Però aleshores una intensa claror va
atraure la meva mirada: es cremava alguna cosa al costat de la casa.
Vaig córrer a veure què passava. Era el Corvette d’en Harry. Les flames ja eren altíssimes, i una columna de fum acre s’alçava cap al cel.
Vaig cridar demanant ajuda, però no hi havia ningú. Al meu voltant
només hi havia bosc. Els vidres del Corvette van explotar a causa de
la calor, la planxa es va començar a fondre, les flames es van intensificar i van començar a llepar les parets del garatge. Jo no hi podia fer res.
Es cremaria tot.
132
26
N-O-L-A
(Aurora, Nou Hampshire, dissabte 14 de juny del 1975)
«Si els escriptors són unes criatures tan fràgils, Marcus,
és perquè poden patir dues menes de penes sentimentals,
és a dir, el doble que els éssers humans normals: les penes
d’amor i les penes de llibre. Escriure un llibre és com estimar una persona: pot arribar a ser molt dolorós.»
NOTA DE SERVEI ADREÇADA A TOT EL PERSONAL
Ja us deveu haver fixat que des de fa una setmana en Harry Quebert ve
cada dia a esmorzar al nostre establiment. El senyor Quebert és un gran
escriptor novaiorquès, se l’ha de tractar amb una atenció especial. Hem
de saber satisfer totes les seves necessitats amb la màxima discreció. No
molestar-lo mai.
Tindrà reservada la taula 17 fins a nova ordre. Ha d’estar sempre lliure per a ell.
Tamara Quinn
El que va desequilibrar la safata va ser el pes de l’ampolla de xarop
d’auró. Així que la va posar a sobre, la safata va bascular; al voler agafar-la, ella també va perdre l’equilibri, la safata va caure a terra fent un
gran terrabastall i ella al darrere.
En Harry va treure el cap per sobre de la barra.
–¿Nola? ¿Estàs bé?
Es va aixecar una mica atordida.
–Sí, és que...
Es van mirar un moment l’abast dels danys i tot seguit van esclafir a
riure.
–No rigui, Harry –el va renyar al final la Nola amb suavitat–. Si la
senyora Quinn sap que he fet caure una altra safata, ja em puc calçar.
En Harry va passar a l’altra banda de la barra i es va ajupir per aju135
dar-la a recollir els trossets de vidre, barrejats amb un poti-poti de
mostassa, maionesa, quètxup, xarop d’auró, mantega, sucre i sal.
–Mare de Déu –va fer en Harry–, ¿algú em podria dir per què des
de fa una setmana tothom té la mania de portar-me tota aquesta pila de
condiments alhora, cada cop que demano alguna cosa?
–És per la nota –va respondre la Nola.
–¿La nota?
La Nola li va assenyalar amb la mirada el cartellet que hi havia enganxat darrere la barra. En Harry es va posar dret i el va agafar per llegir-lo en veu alta.
–No, Harry! ¿Què fa? ¿Que és boig? Si la senyora Quinn ho sabés.
–No pateixis, no hi ha ningú.
Eren dos quarts de vuit del matí. El Clark’s encara estava desert.
–¿Què és aquesta nota?
–La senyora Quinn ha donat instruccions.
–¿A qui?
–A tot el personal.
Van entrar clients i la conversa va quedar interrompuda. En Harry
va tornar de seguida a la seva taula i la Nola es va afanyar a dedicar-se
a les seves coses.
–De seguida li porto unes altres torrades, senyor Quebert –va anunciar en un to solemne abans de desaparèixer dins la cuina.
Un cop a dins es va aturar un moment amb posat somiador darrere
les portes batents i va somriure tota sola: l’estimava. Des que l’havia vist
a la platja, feia dues setmanes, des d’aquell dia tan magnífic de pluja
que havia anat a passejar per casualitat a prop de Goose Cove, l’estimava. Ho sabia. Era una sensació que no enganyava, no n’hi havia cap
d’igual: se sentia diferent, estava més feliç; els dies li semblaven més
bonics. I a més, quan ell era allà, sentia que el cor li bategava amb
més força.
Després de l’episodi de la platja s’havien tornat a trobar per casualitat dues vegades més: davant de la botiga del carrer principal i després al Clark’s, on la Nola feia el torn de dissabte. I cada vegada que
s’havien vist havia passat alguna cosa especial entre tots dos. Des d’aleshores que ell havia agafat el costum d’anar cada dia al Clark’s per
136
escriure, cosa que havia incitat la Tamara Quinn, la mestressa del local,
a convocar una reunió urgent de les «nenes» –com anomenava les
cambreres– feia tres dies, a última hora de la tarda. Va ser aleshores
quan els va ensenyar aquella famosa nota de servei: «Senyoretes», va
anunciar la Tamara Quinn a les seves empleades, que havia fet posar
en fila a l’estil militar, «segur que aquesta última setmana us heu fixat
que el gran escriptor novaiorquès Harry Quebert ve cada dia, cosa que
demostra que ha trobat en aquest lloc els criteris de refinament i de
qualitat dels millors establiments de la costa est. El Clark’s és un establiment de categoria: hem d’estar a l’altura del que els nostres clients
més exigents esperen de nosaltres. Com que hi ha alguna de vosaltres
que té el cervell més petit que un pèsol, he escrit una nota de servei per
recordar-vos com s’ha de tractar el senyor Quebert. L’heu de llegir i de
rellegir fins que us la sapigueu de memòria! Us faré exàmens sorpresa.
Estarà penjada a la cuina i darrere de la barra.» I tot seguit hi va insistir amb la mateixa cançó: sobretot res de molestar el senyor Quebert,
que necessitava tranquil·litat i concentració. Ser molt competents perquè se sentís com a casa. Les estadístiques de les seves anteriors estades al Clark’s indicaven que només bevia cafè: sevir-li cafè així que
entrés i res més. I si li calia res més, si el senyor Quebert tenia gana, ja
ho demanaria ell. Res d’atabalar-lo ni incitar-lo a consumir, com s’havia de fer amb els altres clients. Si demanava alguna cosa per menjar,
portar-li de seguida tots els condiments i els acompanyaments perquè
no els hagués de reclamar: mostassa, quètxup, maionesa, pebre, sal,
mantega, sucre i xarop d’auró. Els grans escriptors no tenen per què
molestar-se a reclamar res: han de tenir la ment lliure per poder crear en
pau. Podia ser que el llibre que estava escrivint, que les notes que prenia
durant hores, assegut al mateix lloc de sempre, fossin les primícies
d’una grandíssima obra mestra i que aviat tot el país parlés del Clark’s.
I la Tamara Quinn somiava que el llibre portaria al seu restaurant la
fama que es mereixia: amb els diners, obriria un segon local a Concord,
després un altre a Boston, i a Nova York, i a totes les grans ciutats de la
costa fins a arribar a Florida.
La Mindi, una de les cambreres, va demanar uns quants aclariments suplementaris:
137
–Però, senyora Quinn, ¿com sabem segur que el senyor Quebert
només vol cafè?
–Perquè ho sé i punt. Als grans restaurants als clients importants no
els cal dir què volen: el personal ja sap els seus costums. ¿Som o no som
un gran restaurant?
–Sí, senyora Quinn –van respondre les seves empleades–. Sí, mare
–es va esgargamellar la Jenny, que era la filla.
–No em tornis a dir «mare», aquí –li va manar la Tamara–. Fa de
fonda de poble.
–¿I com et dic? –va preguntar la Jenny.
–De cap manera. Limita’t a escoltar les meves ordres i a fer que sí
amb el cap molt servicial. No cal parlar. ¿Entesos?
La Jenny va sacsejar el cap.
–¿Queda clar o no queda clar? –va repetir sa mare.
–Sí que queda clar, mare. Jo crec que...
–Molt bé, reina. ¿Veus que ràpid que n’aprens? Vinga, nenes, us
vull a totes amb un posat ben servicial... Així... Molt bé. I ara feu que
sí... Això mateix... molt bé... de dalt a baix... Així m’agrada, qualsevol
diria que som al Château Marmont.
La Tamara Quinn no era l’única persona que estava molt esverada
amb la presència d’en Harry Quebert a Aurora: la ciutat sencera estava entusiasmada. N’hi havia que deien que a Nova York era tota una
estrella, i els altres assentien per no quedar com uns incultes. L’Erne
Pinkas, que havia exposat uns quants exemplars de la seva primera
novel·la a la biblioteca municipal, deia que no n’havia sentit a parlar
mai, d’aquell Quebert escriptor, però en el fons ningú donava cap
valor a l’opinió de l’obrer d’una fàbrica que no sabia res de l’alta societat novaiorquesa. En el que tothom coincidia, sobretot, era que allò de
viure en una casa tan fabulosa com Goose Cove, que feia anys que no
trobava llogaters, no estava a l’abast de tothom.
L’altre col·lectiu que bullia d’agitació era el de les noies casadores,
i de retruc els seus pares: en Harry Quebert era solter. Era un cor per
conquistar; i per la seva fama, les seves qualitats intel·lectuals, la seva
fortuna i el seu físic, més que agradable, resultava un futur marit molt
cobejat. Tot el personal del Clark’s va veure de seguida que la Jenny
138
Quinn, una rossa guapíssima i sensual de vint-i-quatre anys i exlíder
de les animadores de l’institut d’Aurora, estava boja per en Harry. La
Jenny, que treballava tots els dies feiners, era l’única que se saltava
obertament la nota de servei: feia broma amb en Harry, li deia coses
tota l’estona, l’interrompia mentre treballava i mai no li portava tots
els acompanyaments alhora. La Jenny no treballava mai el cap de setmana. El dissabte li tocava a la Nola.
El cuiner va fer sonar la campaneta i va arrencar la Nola del seu
somieig: les torrades d’en Harry ja estaven llestes. La Nola va posar el
plat a la safata. Abans de tornar cap a la sala es va arreglar el passador
daurat que li aguantava els cabells i tot seguit va empènyer la porta,
orgullosa. Feia dues setmanes que estava enamorada.
Li va portar la comanda a en Harry. El Clark’s s’anava omplint de
mica en mica.
–Que vagi de gust, senyor Quebert –va dir.
–Digue’m Harry...
–Aquí no –va murmurar–, a la senyora Quinn no li agradaria.
–No hi és pas. No ho sabrà ningú...
La Nola va assenyalar els altres clients amb la mirada i tot seguit
se’n va anar cap a l’altra taula.
En Harry va empassar-se un tros de torrada i va gargotejar unes
quantes ratlles al full. Va escriure la data: dissabte 14 de juny del 1975.
Es dedicava a guixar les pàgines sense saber gaire què estava escrivint:
ja feia tres setmanes que era allà i no havia aconseguit començar la
novel·la. Les idees que se li havien acudit havien acabat en no res, i com
més ho intentava menys li sortia. Tenia la impressió que s’anava enfonsant lentament, que tenia la pitjor malaltia que podien tenir els de la
seva espècie: havia contret el mal dels escriptors. El pànic de la pàgina
en blanc l’anava envaint per moments, fins al punt de fer-lo dubtar que
aquell projecte tingués ni cap ni peus: acabava de sacrificar absolutament tots els estalvis per llogar aquella imponent casa a la vora del mar
fins al setembre, la casa d’escriptor amb què havia somiat sempre, ¿però
quin sentit tenia jugar a ser escriptor si no sabia què escriure? Però en
el moment de signar el contracte de lloguer li havia semblat un pla
infal·lible: escriure una novel·la collonuda i que al setembre estigués ja
139
prou avançada per ensenyar els primers capítols a les principals editorials de Nova York, que, seduïdes, es barallarien per quedar-se amb els
drets del seu original. Li oferirien un sucós avançament perquè pogués
acabar el llibre; econòmicament tindria el futur assegurat i es convertiria en l’estrella que havia volgut ser sempre. Però aquell somni ara
tenia regust de cendra: encara no havia escrit ni una sola ratlla. A aquell
pas hauria de tornar a Nova York a la tardor, sense diners i sense llibre,
suplicar al director de l’institut on treballava que el tornés a agafar i
oblidar-se de la glòria per sempre. I si calia, buscar feina de vigilant
nocturn per poder estalviar una mica.
Va mirar la Nola, que parlava amb els altres clients. Estava radiant.
La va sentir riure i va escriure:
Nola. Nola. Nola. Nola. Nola.
N-O-L-A. N-O-L-A.
N-O-L-A. Quatre lletres que havien trasbalsat el seu món. Una
doneta que li feia ballar el cap des que l’havia vist. N-O-L-A. Al cap de
dos dies de trobar-se a la platja se l’havia tornat a trobar davant de la
botiga; havien baixat plegats el carrer principal fins al port.
–Tothom diu que has vingut a Aurora per escriure un llibre –li va dir.
–Doncs és veritat.
Es va entusiasmar:
–Oh, Harry, que emocionant! Ets el primer escriptor que conec!
Tinc tantíssimes preguntes per fer-te...
–¿Com per exemple?
–¿Com es fa, això d’escriure?
–Surt sol. Són idees que et volten pel cap fins que es converteixen
en frases que es plasmen sobre el paper.
–Deu ser increïble, ser escriptor!
Se la va mirar, s’havia enamorat perdudament d’ella.
N-O-L-A. Li havia dit que treballava al Clark’s els dissabtes, i el dissabte següent, a primera hora, hi va anar. Es va passar el dia mirant-la,
admirant cada gest que feia. Després es va recordar que només tenia
quinze anys i li va fer vergonya: si alguna persona d’aquella ciutat arri140
bava a sospitar mai el que sentia per la petita cambrera del Clark’s, tindria problemes. Potser fins i tot podia acabar a la presó. Per això, per
evitar sospites, va començar a anar a esmorzar al Clark’s cada dia. Ja
feia més d’una setmana que es dedicava a fer el paper de client habitual, a anar-hi a treballar cada dia amb posat indiferent, com si res:
ningú havia de saber que els dissabtes se li accelerava el cor. I en tot el
dia, assegut davant la taula de la terrassa de Goose Cove o al Clark’s,
no aconseguia escriure altra cosa que el seu nom. N-O-L-A. Pàgines
senceres anomenant-la, contemplant-la, descrivint-la. Pàgines que
estripava i cremava de seguida a la paperera de ferro. Si algú trobava
aquelles ratlles havia begut oli.
Cap al migdia la Mindy va substituir la Nola en plena hora punta del
dinar, cosa que no era habitual. La noia va anar a acomiadar-se d’en
Harry molt educadament, acompanyada d’un home que en Harry va
deduir que devia ser el pare, el reverend David Kellergan. Havia arribat a última hora del matí i s’havia pres un got de llet amb granadina
a la barra.
–Adéu, senyor Quebert –va dir la Nola–. Per avui ja plego. Només
li volia presentar el meu pare, el reverend Kellergan.
En Harry es va posar dret i els dos homes van intercanviar una
encaixada cordial.
–Així vostè és el famós escriptor –va somriure el reverend.
–I vostè deu ser el reverend Kellergan de qui tant parlen per aquí
–va respondre en Harry.
Va semblar que li feia gràcia:
–No es cregui tot el que diu la gent. Sempre exageren.
La Nola es va treure un programa de la butxaca i el va donar a en
Harry.
–És l’espectacle de final de curs de l’institut que es fa avui, senyor
Quebert. Per això plego abans. És a les cinc, ¿vindrà?
–Nola –la va renyar suaument el seu pare–, deixa el pobre senyor
Quebert tranquil. ¿Què hi ha de fer, a l’espectacle de l’institut?
–Serà molt bonic! –es va justificar, plena d’entusiasme.
En Harry va donar les gràcies a la Nola per la invitació i la va saludar.
141
Es va quedar mirant pel finestral com girava la cantonada i després va
tornar cap a Goose Cove per tornar a sumir-se en els seus esborranys.
Van tocar les dues. N-O-L-A. Feia dues hores que seia davant d’aquella taula i no havia escrit res: tenia els ulls clavats en el rellotge. No hi
havia d’anar, a l’institut: estava prohibit. Però ni les parets ni les presons podien impedir que tingués ganes d’estar amb ella: el seu cos
estava tancat a Goose Cove, però el seu esperit ballava a la platja amb
la Nola. Les tres. Es va aferrar al bolígraf per no sortir de l’estudi.
Tenia quinze anys, era un amor prohibit. N-O-L-A.
A les quatre i cinquanta minuts en Harry entrava a la sala d’actes de
l’institut amb un elegant vestit fosc. La sala era plena a vessar. Tota la
ciutat era allà. Mentre anava avançant pels rengles de seients va tenir
la impressió que tothom xiuxiuejava al seu pas, que els pares d’alumnes amb qui creuava la mirada li deien: «Ja sé per què has vingut.»
Terriblement incòmode, va triar una fila a l’atzar i es va enfonsar a la
butaca perquè no el veiessin.
Va començar l’espectacle. Va sentir una coral infame i després un
conjunt de trompetes sense gens de swing. Ballarines que no sabien
ballar, una peça a quatre mans sense cap mena de gràcia i uns cantants
sense veu. Aleshores es van apagar tots els llums i de l’obscuritat va
sorgir només el feix de llum d’un focus que va dibuixar un cercle a
l’escenari. Aleshores va aparèixer ella amb un vestit blau de lluentons
que la feia brillar en milers d’esclats. N-O-L-A. Es va fer un silenci
espectacular. La Nola es va asseure en un tamboret de bar, es va arreglar el passador i va ajustar el peu del micròfon que li acabaven de
posar al davant. Aleshores va dedicar un somriure radiant al públic, va
agafar una guitarra i de cop i volta va començar a entonar Can’t Help
Falling in Love with You, en una versió arranjada per ella mateixa.
El públic va quedar bocabadat. En aquell moment en Harry va
entendre que portant-lo a Aurora el destí l’havia posat en el camí de
la Nola Kellergan, l’ésser més extraordinari que havia conegut i que
coneixeria mai. Potser el seu destí no era ser escriptor, sinó ser estimat
per aquella noia extraordinària. ¿Podia haver-hi un destí més bonic?
142
Estava tan trasbalsat que al final de l’espectacle es va aixecar de la
cadira enmig dels aplaudiments i va fugir. Va tornar precipitadament a
Goose Cove, es va instal·lar a la terrassa de casa i, tot bevent gots de
whisky plens fins dalt, va començar a escriure frenèticament: «N-O-L-A,
N-O-L-A, N-O-L-A.» No sabia què fer. ¿Marxar d’Aurora? ¿Però per
anar a on? ¿Al xivarri de Nova York? Tenia un contracte de lloguer
que el comprometia per quatre mesos, i ja n’havia pagat la meitat. Havia anat allà per escriure un llibre, s’hi havia de quedar. S’havia de controlar i comportar-se com un escriptor.
Quan va començar a fer-li mal el canell de tant escriure i va notar
que el whisky li feia rodar el cap, va baixar a la platja desesperat i es
va repenjar en una roca gran per contemplar l’horitzó. De cop i volta va
sentir un soroll darrere seu.
–¿Harry? ¿Harry, què et passa?
Era la Nola amb el seu vestit blau. Va córrer cap a ell i es va agenollar a la sorra.
–Harry, per l’amor de Déu! ¿Que no et trobes bé?
–¿Què...? ¿Què hi fots, aquí? –es va limitar a respondre.
–T’he estat esperant després de l’espectacle. He vist que marxaves
durant els aplaudiments i després ja no t’he trobat enlloc. M’he amoïnat... ¿Com és que has marxat tan ràpid?
–No t’hauries de quedar aquí, Nola.
–¿Per què?
–Perquè he begut. Vull dir que m’he emborratxat una mica. Ara em
sap greu; si hagués sabut que vindries m’hauria mantingut sobri.
–¿I per què has begut, Harry? Se’t veu tan trist...
–Em trobo sol. Em trobo terriblement sol.
La Nola se li va arraulir i el va mirar de fit a fit amb els seus ulls resplendents.
–Harry, tens tot de gent al teu voltant!
–La solitud m’està matant, Nola.
–Doncs jo et faré companyia.
–No hauries de...
–Em ve de gust. Excepte que a tu et molesti.
–Tu no em molestes mai.
143
–Harry, ¿per què són gent tan solitària, els escriptors? Hemingway,
Melville... Són els homes més solitaris del món.
–No sé si són els escriptors, que són solitaris, o si és la solitud el que
els empeny a escriure...
–¿I com és que se suïciden tots, els escriptors?
–No se suïciden pas tots. Només els que no tenen lectors.
–Jo m’he llegit el teu llibre. El vaig agafar de la biblioteca municipal
i me’l vaig llegir en una nit! Em va encantar! Ets un grandíssim escriptor, Harry! Harry... aquesta tarda, he cantat per a tu. Aquella cançó
l’he cantat per a tu!
Ell va somriure i la va mirar. Ella li va passar una mà pels cabells
amb una tendresa infinita i finalment va repetir:
–Ets un grandíssim escriptor, Harry. No t’has de sentir sol. Em tens
aquí.
144
25
Sobre la Nola
«–En el fons, Harry, ¿com et converteixes en un escriptor?
–No renunciant mai. Mira, Marcus, la llibertat, l’aspiració de ser lliure és una guerra en ella mateixa. Vivim en
una societat d’oficinistes resignats, i per sortir d’aquest
mal pas has de lluitar contra tu mateix i contra el món sencer. La llibertat és una lluita constant de la qual som molt
poc conscients. Jo no em resignaré mai.»
L’inconvenient de les ciutats petites de l’Amèrica profunda és que
només tenen brigades de bombers voluntaris, més lentes a l’hora de
mobilitzar-se que les professionals. La nit del 20 de juny del 2008,
mentre veia com les flames saltaven del Corvette i es propagaven pel
petit annex que feia les funcions de garatge, també es va escolar un
lapse de temps considerable entre el moment en què vaig avisar el servei d’emergències i el moment en què van arribar a Goose Cove. Així
doncs, va ser un miracle que el foc no toqués la casa, encara que, en
opinió del capità dels bombers d’Aurora, el que explicava el miracle,
bàsicament, era que el garatge era un edifici separat i això havia
permès aïllar l’incendi ràpidament.
Mentre la policia i els bombers estaven atrafegats a Goose Cove, hi
va arribar en Travis Dawn, que també havia rebut l’avís.
–¿Estàs bé, Marcus? –em va preguntar corrent cap a mi.
–Jo sí, però una mica més i es crema tota la casa...
–¿Què ha passat?
–Tornava de la platja de Grand Beach, he girat pel caminet i he vist
una silueta que fugia pel bosc. I llavors ja he vist les flames.
–¿Has tingut temps de reconèixer-la, aquesta persona?
–No. Ha anat tot molt ràpid.
De cop i volta ens va cridar un policia que havia arribat amb els
bombers i que estava escorcollant els voltants de la casa. Acabava de
trobar una nota enganxada al marc de la porta que deia:
147
TORNA-TE’N A CASA, GOLDMAN.
–Hòstia! Ahir me’n van deixar una altra –vaig fer jo.
–¿Una altra? ¿On? –va preguntar en Travis.
–Al cotxe. Em vaig aturar deu minuts a la botiga i al sortir em vaig
trobar una nota igual que aquesta enganxada a l’eixugaparabrises.
–¿Tu creus que et segueix algú?
–No en tinc ni idea. Fins ara no m’hi he fixat. ¿Però què vol dir, tot
això?
–Aquest incendi té tota la pinta de ser un avís, Marcus.
–¿Un avís? ¿I per què m’haurien de voler deixar un avís?
–Es veu que hi ha algú que no aprecia la teva presència a Aurora.
Tothom sap que fas moltes preguntes...
–¿Què vols dir? ¿Que és algú que té por del que pugui descobrir
sobre la Nola?
–Potser sí. Sigui com sigui, no m’agrada gens. Tot plegat em fa molt
mala espina. Et deixaré una patrulla aquí tota la nit, per si de cas.
–No cal cap patrulla. Si aquest paio em busca que vingui, que em
trobarà.
–No t’embalis, Marcus. Aquesta nit es quedarà aquí una patrulla,
tant si vols com si no vols. Si com jo em temo és un avís, vol dir que no
serà l’últim ensurt que tindràs. Més val anar amb compte.
L’endemà a primera hora vaig presentar-me a la presó estatal per explicar-li a en Harry el que havia passat.
¿«Torna-te’n a casa, Goldman»? –va repetir quan li vaig explicar
com havia descobert la nota.
–Amb aquestes paraules. Escrit amb ordinador.
–¿I la policia què ha fet?
–Ha vingut en Travis Dawn. S’ha endut la carta, diu que la farà analitzar. Segons ell és un avís. Potser és algú que no vol que continuï burxant en aquesta història. Algú que troba que ets el culpable ideal i que
no té ganes que jo hi fiqui el nas.
–¿La mateixa persona que va matar la Nola i la Deborah Cooper?
–Per exemple.
148
En Harry tenia una expressió greu.
–Diu en Roth que el dimarts que ve comparec davant del Gran
Jurat. Un grapat de bons ciutadans que s’estudiaran el meu cas i decidiran si les acusacions són fundades. Es veu que normalment diuen el
que digui el fiscal... És un malson, Marcus, cada dia que passa tinc la
sensació que m’ensorro una mica més. Que no controlo res. Primer
veig que em detenen i penso que és un error i que tot plegat serà qüestió d’hores, i després em trobo tancat aquí dins fins que arribi el judici, que vés a saber quan serà, exposat a la pena de mort. La pena
capital, Marcus! No puc pensar en res més. Tinc por.
Em vaig adonar que en Harry anava de mal en pitjor. Feia poc més
d’una setmana que era a la presó i era evident que no aguantaria un
mes.
–Et traurem d’aquí, Harry. Esbrinarem la veritat. En Roth és un
advocat boníssim, hi hem de confiar. Continua explicant-me coses,
¿d’acord? Parla’m de la Nola, continua el teu relat. ¿Què va passar
després?
–¿Després de què?
–Després de l’episodi de la platja. D’aquell dissabte que la Nola et
va venir a buscar després de l’espectacle de l’institut i et va dir que no
t’havies de sentir sol.
Mentre parlava vaig posar la gravadora damunt la taula i la vaig
engegar. En Harry va esbossar un somriure.
–Ets un tio com Déu mana, Marcus. Perquè l’important és això: que
la Nola va venir a la platja i em va dir que no em sentís sol, que la tenia
a ella... En el fons jo sempre havia sigut un paio bastant solitari, i de cop
i volta això havia canviat. Amb la Nola em sentia com si fos part d’un
tot, d’una entitat que formàvem tots dos junts. Quan no la tenia al meu
costat sentia com un buit a dins que no havia sentit mai, com si em faltés alguna cosa. Com si, ara que havia entrat a la meva vida, el meu món
ja no pogués girar correctament sense ella. Jo sabia que la meva felicitat
depenia d’ella, però també era conscient que el que hi havia entre ella
i jo seria terriblement complicat. La meva primera reacció va ser de
rebuig d’aquells sentiments: era una història impossible. Aquell dissabte ens vam quedar una estona a la platja, després li vaig dir que era
149
tard i que havia de tornar a casa abans que els seus pares comencessin a
amoïnar-se, i em va fer cas. Se’n va anar resseguint la platja i jo em vaig
quedar mirant com s’allunyava esperant que es girés, ni que fos una
sola vegada, per fer-me un senyal amb la mà. N-O-L-A. Me l’havia de
treure del cap fos com fos... Aleshores, durant tota aquella setmana, em
vaig dedicar a acostar-me a la Jenny per treure’m la Nola del cap. És la
mateixa Jenny que ara fa de mestressa del Clark’s.
–A veure... ¿M’estàs dient que aquesta Jenny que dius que era cambrera al Clark’s, la del 1975, és la Jenny Dawn, la dona d’en Travis, la
que porta actualment el Clark’s?
–Sí senyor. Amb trenta anys més. Aleshores era una dona guapíssima. De fet encara és guapa. ¿Saps que hauria pogut anar a provar sort
com a actriu a Hollywood? Sovint en parlava. Marxar d’Aurora i anarse’n a viure la gran vida a Califòrnia. Però no va fer res de tot això: es
va quedar aquí, va continuar amb el restaurant de sa mare, i al final
s’haurà passat tota la vida venent hamburgueses. Culpa seva: tenim la
vida que hem triat, Marcus. Creu-me, sé el que em dic...
–¿Per què ho dius?
–Per res... És que començo a divagar i em perdo. T’estava parlant de
la Jenny. El cas és que la Jenny tenia vint-i-quatre anys i era una dona
molt guapa: reina de bellesa de l’institut, una rossa sensual que feia girar
el cap a tots els homes. En aquella època tothom li tenia enveja. Jo em
passava el dia al Clark’s en companyia seva. Hi tenia compte obert
i m’ho carregaven tot allà. No m’hi mirava gens, amb el que gastava, i
això que m’havia polit tots els estalvis per llogar la casa i que tenia un
pressupost molt just.
*
*
*
Dimecres 18 de juny del 1975
Des que en Harry era a Aurora la Jenny Quinn trigava ben bé una
hora més a arreglar-se cada matí. Es va enamorar d’ell el primer dia
que el va veure. No havia tingut mai sensacions com aquelles: era l’home de la seva vida, ho sabia. Era el que havia estat esperant sempre.
150
Cada cop que el veia s’imaginava la vida amb ell, un casament triomfal
i la vida que durien a Nova York. Goose Cove seria la casa d’estiueig,
on ell podria rellegir els seus manuscrits amb calma i ella aniria a visitar els pares. Seria ell, el que se l’emportaria lluny d’Aurora. Ja no hauria de netejar més taules plenes de greix ni de fer els lavabos d’aquell
restaurant de poble. Faria carrera a Broadway, aniria a rodar pel·lícules a Califòrnia. Els diaris parlarien de la parella que feien.
No era que s’ho inventés, que la imaginació li jugués males passades: era evident que hi havia alguna cosa entre ella i en Harry. Ell
també l’estimava, no n’hi havia dubte. ¿Si no, per què havia d’anar
cada dia al Clark’s? Cada dia! I les converses que tenien a la barra!
Com li agradava que ell s’assegués davant seu per xerrar una estona.
Era diferent de tots els homes que havia conegut fins aleshores, molt
més evolucionat. La seva mare, la Tamara, havia donat instruccions a
les empleades del Clark’s, els havia prohibit sobretot que hi parlessin o
que el distraguessin, i fins i tot l’havia renyat a casa perquè trobava que
el seu comportament amb ell era inadequat. Però la seva mare no entenia res, no entenia que en Harry l’estimava tant que estava escrivint un
llibre sobre ella.
Ja feia dies que ho sospitava, això del llibre, però aquell matí en va
tenir la certesa. En Harry va arribar al Clark’s de matinada, cap a dos
quarts de set, poc després d’obrir. Era estrany que arribés tan d’hora.
Normalment a aquelles hores només hi havia camioners i viatjants. Així
que es va haver instal·lat a la seva taula habitual, va començar a escriure frenèticament, gairebé estirat sobre el paper, com si li fes por que
algú pogués veure el que escrivia. De vegades s’aturava i es mirava la
Jenny una bona estona; ella feia com si no se n’adonés, però sabia que se
l’estava menjant amb els ulls. Al principi no hi va caure, en el perquè
d’aquelles mirades tan insistents. Però poc abans del migdia es va adonar que estava escrivint un llibre sobre ella. Sí, ella, la Jenny Quinn,
seria el tema central de la nova obra mestra d’en Harry Quebert. Per
això no volia que li veiessin els fulls. Així que se’n va adonar, la Jenny va
sentir que l’envaïa una immensa excitació. Va aprofitar que era l’hora de
dinar per portar-li la carta i xerrar una mica.
151
En Harry s’havia passat tot el matí escrivint les quatre lletres del seu
nom: N-O-L-A. No es podia treure la seva imatge del cap, la seva cara
li envaïa el pensament. De vegades tancava els ulls per imaginar-se-la,
i tot seguit, com buscant una cura, s’esforçava per mirar la Jenny amb
l’esperança d’oblidar-se’n per complet. La Jenny era una dona preciosa, ¿per què no havia de poder estimar-la?
Quan, poc abans del migdia, va veure venir la Jenny amb la carta i
una tassa de cafè, va tapar la pàgina amb un full en blanc, com feia
cada vegada que se li acostava algú.
–És hora de menjar alguna cosa, Harry –va ordenar-li amb to
maternal–. No has menjat res en tot el dia, tret d’un litre i mig llarg de
cafè. Tindràs agror d’estómac, si continues amb la panxa buida.
En Harry es va obligar a somriure educadament i a entaular una
mica de conversa. Va notar que li suava el front i se’l va eixugar ràpidament amb el revers de la mà.
–Tens calor, Harry. Treballes massa!
–Potser sí.
–¿Estàs inspirat?
–Sí. Últimament no em puc queixar.
–No has tret el nas del paper en tot el matí.
–Efectivament.
La Jenny va esbossar un somriure de complicitat per donar-li a entendre que estava al cas d’allò del llibre.
–Harry... Ja sé que és una mica atrevit, però... ¿que ho podria llegir?
Encara que només fossin unes quantes pàgines! Tinc curiositat per
veure el que escrius. Deuen ser unes paraules precioses.
–Encara no està prou bé.
–Segur que ja és boníssim.
–Ja ho veurem.
La Jenny va tornar a somriure.
–Deixa’m que et porti una llimonada que et refresqui una mica.
¿Vols menjar res?
–Prendré uns ous amb béicon.
La Jenny es va ficar corrent a la cuina i va cridar al cuiner:
–Ous amb béicon per al graaaaaaaan escriptor!
152
La mare, que l’havia vist flirtejant a la sala, la va cridar a l’ordre:
–Jenny, vull que deixis de molestar el senyor Quebert!
–¿Molestar-lo? Ai, mare, ets a tres quarts de quinze: jo l’inspiro.
La Tamara Quinn es va mirar la seva filla poc convençuda. La seva
Jenny era bona noia, però una mica innocent.
–¿Qui t’ha omplert el cap de pardals?
–Jo sé que en Harry està boig per mi, mare. I em sembla molt que
surto en un bon lloc, al seu llibre. Sí, mare, la teva filla no es passarà
la vida servint béicon i cafè. La teva filla serà algú.
–¿Es pot saber què t’empatolles?
La Jenny va exagerar una mica perquè la seva mare ho entengués
bé:
–Això meu i d’en Harry aviat serà oficial.
I, triomfant, va fer una ganyota sorneguera i se’n va tornar cap a la
sala caminant com una primera dama.
La Tamara Quinn no va poder reprimir un somriure de satisfacció:
si la seva filla aconseguia pescar en Quebert, tot el país parlaria del
Clark’s. Vés a saber, potser fins i tot el podien celebrar allà, el casament, ja trobaria la manera de convèncer en Harry. Tot el barri acordonat, grans envelats blancs al carrer i invitats triadíssims; la meitat
de la flor i nata novaiorquesa, desenes de periodistes per cobrir l’esdeveniment, i els espetecs dels flaixos sonant sense parar. Era un home
enviat per la providència.
Aquell dia en Harry va marxar precipitadament del Clark’s a les
quatre de la tarda, com si se li hagués fet tard sense adonar-se’n. Va
pujar al cotxe, que havia deixat aparcat davant del local, i va arrencar
ràpidament. No volia fer tard, no volia perdre-se-la. Poc després de
marxar ell, un vehicle de la policia d’Aurora va aparcar al lloc que
havia deixat lliure. L’agent de la policia Travis Dawn va escodrinyar
discretament l’interior del restaurant mentre aferrava nerviós el volant. Com que li va semblar que encara hi havia massa gent, no va
gosar entrar-hi. Va aprofitar per assajar la frase que s’havia preparat.
Era una sola frase, podia fer-ho. No havia de ser tan tímid. Una miserable frase, amb prou feines deu paraules. Es va mirar al retrovisor i va
declamar per a ell mateix: «Bon dia, Jenny. Estava pensant que podrí153
em anar al cine dissabte...» Va esbufegar: no era així, la frase! Una
frase de no res i no hi havia manera d’aprendre-se-la. Va desplegar un
tros de paper i va rellegir el que hi havia escrit:
Bon dia, Jenny,
Estava pensant que si estaves lliure podríem dinar al cinema a Montburry el dissabte al vespre.
Tampoc era tan complicat: havia d’entrar al Clark’s, fer un somriure, asseure’s a la barra i demanar un cafè. I mentre ella li omplís la
tassa, dir la frase. Es va arreglar els cabells i va fer veure que parlava
pel micròfon de la ràdio del cotxe perquè semblés que estava enfeinat, si algú el veia. Va esperar-se deu minuts: quatre clients van sortir
plegats del Clark’s. Via lliure. El cor li anava a mil per hora: se’l sentia retrunyir dins del pit, a les mans, al cap; fins i tot les puntes dels
dits semblava que reaccionessin a cada pulsació. Va sortir del cotxe
estrenyent amb el puny el trosset de paper. L’estimava. Des de l’institut que l’estimava. Era la dona més meravellosa que havia conegut
mai. Si s’havia quedat a Aurora havia sigut per ella: a l’acadèmia de
policia s’havien fixat en les seves aptituds i li havien suggerit que
podia aspirar a alguna cosa més que a ser policia local. Li van proposar la policia estatal i fins i tot la federal. Un paio que venia de Washington li havia dit: «Xaval, estàs perdent el temps, en un poble perdut de
la mà de Déu. A l’FBI busquen gent. Pensa que és l’FBI.» L’FBI. Li
havien proposat l’FBI. Fins i tot hauria pogut sol·licitar entrar al prestigiós servei secret encarregat de protegir el president i les altes personalitats del país. Però hi havia aquella noia que servia al Clark’s, a
Aurora, aquella noia de qui sempre havia estat enamorat i que esperava que algun dia es fixés en ell: la Jenny Quinn. Per això va demanar que el destinessin a la policia d’Aurora. Sense la Jenny la vida no
tenia sentit. Quan va ser davant la porta del restaurant va respirar
fondo i hi va entrar.
La Jenny pensava en en Harry mentre eixugava mecànicament unes
tasses que ja estaven seques. Últimament marxava sempre cap a les
quatre. Es preguntava on devia anar, amb tanta regularitat. ¿Devia
154
haver quedat amb algú? ¿I amb qui? Un client es va asseure a la barra
i la va treure del seu somieig.
–Hola, Jenny.
Era en Travis, un agradable company d’institut que s’havia fet policia.
–Hola, Travis. ¿Et poso un cafè?
–Sí, sisplau.
En Travis va tancar els ulls un moment per concentrar-se: li havia de
dir la frase. La Jenny li va posar la tassa al davant i l’hi va omplir. Era el
moment de llançar-s’hi.
–Jenny... et volia dir una cosa...
–¿Sí?
Al veure que la Jenny se’l mirava de fit a fit amb aquells ullassos
clars va perdre el fil. ¿Com continuava la frase? El cine.
–El cine –va dir.
–¿Què passa amb el cine?
–És que... Hi ha hagut un atracament en un cinema de Manchester.
–¿Ah sí? ¿Un atracament en un cinema? Que estrany!
–A l’oficina de correus de Manchester, vull dir.
¿Per què dimoni li estava parlant d’aquell atracament? El cine! Li
havia de parlar del cine!
–¿A l’oficina de correus o al cine? –va preguntar la Jenny.
El cine. El cine. El cine. El cine. Parlar del cine! Tenia el cor a punt
d’explotar. S’hi va llançar:
–Jenny... Et volia... Vaja, que he pensat que potser... D’allò... que si
voldries...
En aquell moment la Tamara va cridar la seva filla des de la cuina i
la Jenny va haver d’interrompre la frase que en Travis estava recitant.
–Perdona, Travis, haig d’anar-hi. La mare està de molt mala gaita,
últimament.
I va desaparèixer per la porta batent abans que el jove policia tingués temps d’acabar la frase. Ell va sospirar i va murmurar: «Estava
pensant que si estaves lliure podríem anar al cinema a Montburry el
dissabte al vespre.» En acabat va deixar cinc dòlars per un cafè que
155
valia cinquanta centaus i que no havia ni tocat i va marxar del Clark’s
trist i decebut.
*
*
*
–¿I tu on anaves cada dia a les quatre, Harry? –vaig preguntar.
Va trigar una mica a respondre. Va mirar per la finestra del costat i
em va semblar veure-li un somriure de felicitat. Finalment em va dir:
–Tenia tanta necessitat de veure-la.
–¿Vols dir la Nola?
–Sí. Mira, la Jenny era una noia fantàstica, però no era la Nola.
Quan era amb la Nola em sentia viu de debò. No sé explicar-t’ho de cap
altra manera. Cada segon que passava amb ella era un segon de vida
viscuda plenament. Em sembla que l’amor deu ser això. Aquell riure,
Marcus, aquell riure; encara ara, trenta-tres anys després, el sento dins
del cap cada dia. Aquella mirada extraordinària, aquells ulls espurnejants de vida, és com si els tingués encara al davant... Igual que els gestos, la manera de posar-se bé els cabells, de mossegar-se els llavis. La
seva veu ressona encara dins meu, de vegades és com si fos aquí. Quan
vaig al centre, al port, a la botiga, la veig parlant-me de la vida i dels llibres. Aquell juny de 1975 no feia ni un mes que havia entrat en la meva
vida i en canvi em feia la impressió que n’havia format part sempre.
I quan ella no hi era em semblava que res tenia sentit: un dia sense
veure la Nola era un dia perdut. Tenia tantes ganes de veure-la que no
podia esperar al dissabte següent. Aleshores vaig començar a anar a
esperar-la quan plegava de l’institut. És això el que feia quan marxava del Clark’s a les quatre. Agafava el cotxe i me n’anava a l’institut
d’Aurora. Aparcava a l’aparcament dels professors, just davant de
l’entrada principal, i amagat al cotxe esperava que ella sortís. Així que
la veia aparèixer em sentia tan ple de vida, tan fort. Només de veure-la ja
era feliç: la mirava fins que pujava a l’autobús escolar i en acabat em
quedava allà fins que l’autobús desapareixia per la carretera. ¿Era boig,
Marcus?
–No, jo crec que no, Harry.
–L’únic que sé és que la Nola vivia dins meu. Literalment. Llavors va
156
tornar a ser dissabte, i aquell dissabte va ser un dia meravellós. Aquell
dia el bon temps havia animat la gent a aprofitar la platja: el Clark’s estava desert i la Nola i jo vam poder xerrar sense pressa. Em va dir que
havia pensat molt en mi, en el meu llibre, i que segur que el que estava
escrivint era una obra mestra. Quan va acabar el torn, cap a les sis de la
tarda, em vaig oferir a acompanyar-la en cotxe. La vaig deixar a una travessia de casa seva, en una avinguda deserta, a recer de les mirades. Em
va preguntar si volia fer quatre passes amb ella, però li vaig explicar que
era complicat, que tota la ciutat n’aniria plena, si ens veien passejant
plegats. Recordo que em va dir: «No és cap crim, passejar, Harry...» «Ja
ho sé, Nola. Però em sembla que la gent es faria preguntes.» Va arrufar
el nas. «M’agrada tant estar amb tu, Harry. Ets una persona excepcional. Com m’agradaria que poguéssim estar junts sense amagar-nos.»
*
*
*
Dissabte, 28 de juny del 1975
Era la una del migdia. La Jenny Quinn feinejava darrere la barra del
Clark’s. Cada cop que s’obria la porta del restaurant tenia un sobresalt
per si era ell. Però mai no ho era. Estava nerviosa i amoïnada. Es va
sentir la porta una altra vegada, però aquest cop tampoc era en Harry.
Era la seva mare, la Tamara, que es va estranyar de veure-la tan arreglada: portava un conjunt preciós de color crema que normalment
reservava per a les cerimònies.
–¿Què hi fas, filla, tan mudada? –li va preguntar la Tamara–. ¿I el
davantal?
–És que em sembla que ja m’he cansat de portar aquests davantals
teus tan horribles i que em fan tan lletja. ¿També tinc dret a posar-me
una mica guapa de tant en tant, no? ¿Tu et penses que m’agrada passar-me tot el dia servint bistecs?
La Jenny tenia els ulls plorosos.
–I ara! ¿Què et passa? –va preguntar la mare.
–Passa que és dissabte i que no hauria d’estar treballant! Des de
quan treballo els caps de setmana?!
157
–Però si vas ser tu mateixa, qui va insistir per substituir la Nola
quan em va demanar si avui es podia agafar festa.
–Sí. No et dic que no. Ja no ho sé. Ostres, mare, estic tan feta pols!
La Jenny jugava amb l’ampolla de quètxup que tenia a la mà i la va
fer caure a terra per falta de traça: l’ampolla es va trencar i les vambes
d’un blanc immaculat que duia van quedar totes esquitxades de vermell. Va esclafir a plorar.
–Però reina, ¿què et passa? –va fer la seva mare, amoïnada.
–Estic esperant que arribi en Harry, mare! Ve cada dissabte... ¿Es
pot saber per què no és aquí, avui? Sóc idiota, mare! ¿Com m’he
pogut pensar que m’estimava? Un home com en Harry mai no estimarà una vulgar cambrera d’hamburgueses com jo! Sóc imbècil!
–Va, dona, no diguis aquestes coses –la va consolar la Tamara
abraçant-la–. Vés a divertir-te, pren-te el dia lliure. Ja et substituiré jo.
No vull que ploris. Ets una filla meravellosa i estic segura que en Harry
està boig per tu.
–¿Doncs com és que no és aquí?
La mare Quinn va rumiar un moment:
–¿Ho sabia, que avui treballaves? Tu no treballes mai, els dissabtes,
¿per què hauria de venir, si tu no hi ets? ¿Saps què crec, jo, tresor?:
que en Harry s’ho deu passar molt malament, els dissabtes, perquè és
el dia que no et veu.
A la Jenny li va canviar la cara.
–Ostres, mare, ¿com és que no hi he pensat?
–L’hauries d’anar a veure a casa seva. Estic segura que es posarà
molt content de veure’t.
A la Jenny se li va il·luminar la cara: quina bona idea que acabava de
tenir la seva mare! Anar a veure en Harry a Goose Cove, portar-li un
bon pícnic: el pobre devia estar treballant com un negre i segur que
s’havia oblidat de dinar. Va córrer cap a la cuina a buscar provisions.
En aquell mateix moment, a cent vint milles d’allà, en una petita ciutat
anomenada Rockland, a Maine, en Harry i la Nola feien un pícnic en
un passeig de la vora del mar. La Nola llançava trossets de pa a unes
gavines immenses que feien uns crits roncs.
158
–M’encanten les gavines! –va exclamar la Nola–. Són els meus
ocells preferits. Deu ser perquè m’agrada el mar, i si hi ha gavines és
que hi ha mar. És veritat: encara que els arbres et tapin l’horitzó, quan
veus les gavines que volen pel cel, saps que tens el mar allà mateix.
¿Parlaràs de les gavines, al teu llibre, Harry?
–Si tu vols sí. Hi posaré tot el que tu vulguis, en aquest llibre.
–¿De què va?
–M’agradaria explicar-t’ho, però no puc.
–¿És una història d’amor?
–En certa manera sí.
Se la mirava divertit. Tenia una llibreta a la mà i intentava dibuixar
l’escena a llapis.
–¿Què fas? –li va preguntar la Nola.
–Un croquis.
–¿També saps dibuixar? Està clar que tens tots els dons. Ensenyam’ho, deixa-m’ho veure!
S’hi va acostar i al veure el dibuix va quedar entusiasmada:
–Que bonic, Harry! Tens tant de talent!
En un impuls de tendresa la Nola es va arraulir contra en Harry,
però ell la va rebutjar gairebé en un acte reflex i va mirar al seu voltant
com si volgués assegurar-se que no els havien vist.
–¿Per què ho fas, això? –li va retreure la Nola–. ¿Que tens vergonya
de mi?
–Nola, tens quinze anys... Jo en tinc trenta-quatre. La gent ho desaprovaria.
–La gent és imbècil!
En Harry es va posar a riure i va esbossar en quatre traços la seva
expressió d’enuig. La Nola s’hi va tornar a arraulir i ell la va deixar fer.
Van estar mirant tots dos com les gavines es disputaven els trossos de pa.
Ja feia dies que havien decidit fer aquella escapada. Ell l’havia anat
a esperar prop de casa seva després de l’escola. Prop de la parada del
bus escolar. Ella, estranyada, es va posar molt contenta de veure’l.
–¿Harry? ¿Què hi fas, aquí? –li va preguntar.
–De fet no en tinc ni idea. Però tenia ganes de veure’t. És que... he
estat pensant en aquella idea teva, Nola...
159
–¿D’estar tots dos sols?
–Sí. He pensat que podríem marxar aquest cap de setmana. No
gaire lluny. A Rockland, per exemple. Allà on no ens conegui ningú.
Per sentir-nos més lliures. Si en tens ganes, és clar.
–Oh, Harry, seria fantàstic! Però hauria de ser dissabte, no puc faltar a la missa de diumenge.
–Doncs dissabte. ¿T’ho pots arreglar per estar lliure?
–Oi tant! Demanaré festa a la senyora Quinn. I ja se m’acudirà
alguna cosa per dir als meus pares. No pateixis.
Ja se li acudiria alguna cosa per dir als seus pares. Quan li va sentir dir
aquelles paraules es va preguntar què li havia agafat per encapritxar-se
d’una adolescent. I en aquella platja de Rockland, li van tornar a venir
els pares de la Nola al pensament.
–¿En què penses, Harry? –li va preguntar la Nola encara arraulida
contra ell.
–En el que estem fent.
–¿Quin mal hi ha, en el que estem fent?
–Ja ho saps. O potser no. ¿Què els has dit, als teus pares?
–Es pensen que estic amb la meva amiga Nancy Hattaway i que
hem marxat al matí molt d’hora per passar un llarg dia al vaixell del
pare d’en Teddy Bapst, el seu nòvio.
–¿I on és, la Nancy?
–En vaixell amb en Teddy. Tots dos sols. Ha dit que jo també hi
anava perquè els pares d’en Teddy els deixessin sortir a navegar sols.
–O sigui, que sa mare es pensa que és amb tu, i la teva que ets amb
la Nancy, i si es truquen entre elles tant l’una com l’altra ho corroboraran.
–Això mateix. És una pla infal·lible. A les vuit haig de ser a casa.
¿Tindrem temps de ballar? Tinc tantes ganes de ballar amb tu...
Eren les tres de la tarda quan la Jenny va arribar a Goose Cove. A l’aparcar davant de la casa es va adonar que el Chevrolet negre no hi era.
En Harry devia haver sortit. Tot i així va trucar a la porta: tal com es
temia, no hi va haver resposta. Va fer una volta a la casa per assegurarse que no era a la terrassa, però tampoc hi havia ningú. Finalment es va
160
decidir a entrar-hi. Estava clar que en Harry havia sortit a airejar-se
una mica. Últimament treballava molt i necessitava fer una pausa de
tant en tant. Segur que es posaria molt content quan tornés i es trobés
un bon piscolabis a taula: sandvitx de carn, ous, formatge, crudités per
sucar en una salsa d’herbes que només sabia fer ella, un tall de pastís
i unes quantes peces de fruita ben sucosa.
La Jenny no havia vist mai la casa de Goose Cove per dins. Ho va trobar tot preciós. Era espaiosa, estava decorada amb gust, bigues vistes als
sostres, grans prestatges de llibres a les parets, parquet de fusta lacada i
uns grans finestrals amb unes vistes privilegiades al mar. No va poder
evitar imaginar-se vivint allà amb en Harry: els esmorzars d’estiu a la
terrassa, els hiverns ben calentons escalfant-se davant la llar de foc de
la sala d’estar mentre ell li llegia passatges de la seva nova novel·la. ¿Què
se’ls havia perdut a Nova York? Allà mateix, plegats, serien molt feliços.
No els caldria res, tret d’ells dos. Va deixar el menjar damunt la taula del
menjador, hi va posar uns plats que va trobar en un armari, i en acabat es
va asseure en una butaca disposada a esperar. Per fer-li una sorpresa.
Va esperar una hora. ¿Què devia estar fent? Com que s’avorria va
decidir anar a veure la resta de la casa. La primera habitació on va entrar va ser l’estudi de la planta baixa. Era més aviat exigu, però tenia
tot el que calia, amb un armari, un secreter de banús, una biblioteca de
paret i una gran taula de fusta coberta de papers i bolígrafs. Era allà on
treballava en Harry. Es va acostar a l’escriptori com qui no vol la cosa,
només per fer-hi un cop d’ull. No volia violar la seva obra, no volia trair
la seva confiança, només volia veure què era allò que escrivia sobre ella
tot el sant dia. I a més no ho sabria mai ningú. Convençuda que no feia
res mal fet, va agafar el primer full de la pila i el va llegir amb el cor
accelerat. Les primeres línies estaven ratllades i pintades amb retolador negre, de manera que no s’hi podia llegir res. Però a continuació
va llegir sense dificultat:
Vaig al Clark’s només per veure-la. Només hi vaig per ser a prop
seu. És tot el que he somiat sempre. Estic obsessionat, posseït. No pot
ser. Hauria de dir prou. No hi hauria de tornar, ni tan sols hauria de
quedar-me en aquesta maleïda ciutat: hauria de marxar, fugir d’aquí i
161
no tornar mai més. No tinc dret a estimar-la, està prohibit. ¿M’he tornat boig?
Exultant de felicitat, la Jenny es va prémer el paper contra el pit. Tot
seguit va fer veure que ballava i va cridar en veu alta: «Harry, amor meu,
no ets boig! Jo també t’estimo, i tens tot el dret del món de tenir-me. No
te’n vagis, estimat! T’estimo tant!» Emocionada per la troballa, es va
afanyar a deixar el full a la taula per por de ser descoberta i va tornar
ràpidament cap a la sala d’estar. Es va estirar al sofà, es va apujar una
mica les faldilles per ensenyar més les cuixes i es va descordar els botons
perquè se li veiessin millor els pits. Ningú li havia escrit mai res tan
bonic. Així que arribés se li entregaria. Li entregaria la seva virginitat.
En aquell mateix moment en David Kellergan entrava al Clark’s, s’asseia a la barra i demanava un bon got de llet tèbia amb granadina, com
sempre.
–Avui no hi és, la seva filla, reverend –va dir la Tamara mentre l’hi
servia–. Ha demanat festa.
–Ja ho sé, ja, senyora Quinn. Ha sortit a navegar amb uns amics. Ha
marxat de matinada. Li he dit de portar-la jo, però no ha volgut. M’ha
dit que em quedés descansant al llit. És tan maca...
–Ja ho pot ben dir, reverend. Jo n’estic molt contenta.
En David Kellergan va somriure i la Tamara va observar per un
moment aquell homenet jovial, d’expressió suau i amb la mirada
encerclada per unes ulleres. Devia tenir uns cinquanta anys, era prim
i de constitució més aviat fràgil, però desprenia una gran força. Tenia
una veu tranquil·la i pausada, mai no deia una paraula més forta que
l’altra. La Tamara se l’apreciava molt, i la resta de la gent també. Li agradaven els seus sermons, encara que parlés amb aquell accent entretallat del sud. La filla se li assemblava: dolça, amable, servicial, afable...
En David i la Nola Kellergan eren bona gent; bons americans i bons
cristians. Tots dos eren molt estimats a Aurora.
–¿Quant fa, ja, que viuen a Aurora, reverend? –li va preguntar la
Tamara Quinn–. Tinc la impressió que són aquí des de sempre.
–Ara farà sis anys, senyora Quinn. Sis anys fantàstics.
162
El reverend va observar un moment els altres clients, i com a bon
client habitual es va adonar que la taula 17 estava lliure.
–¿Que no hi és l’escriptor? ¿Que estrany, no?
–Avui no ha vingut. Quin home tan encantador.
–A mi també em cau molt bé. El vaig conèixer aquí mateix. Va tenir
el detall de venir a veure l’espectacle de final de curs de l’institut. M’agradaria molt que es fes membre de la parròquia. Necessitem personalitats per fer avançar la ciutat.
En aquell moment la Tamara va pensar en la seva filla i, fent un mig
somriure, no va poder evitar compartir amb ell la gran notícia:
–No ho digui a ningú, reverend, però hi ha alguna cosa entre ell i
la Jenny.
En David Kellergan va somriure i va fer un bon glop de llet amb
granadina.
Les sis de la tarda a Rockland. En una terrassa, empatxats de sol, en
Harry i la Nola xarrupaven un suc de fruita. La Nola volia que en Harry
li parlés de la seva vida novaiorquesa. Ho volia saber tot.
–Explica-m’ho tot –li va demanar–, explica’m com és ser famós allà.
Ell sabia que la Nola s’imaginava una vida plena de còctels i
canapès, ¿i què li havia de dir? ¿Que no era en absolut el que la gent
d’Aurora es pensava? ¿Que a Nova York no el coneixia ningú? ¿Que
el seu primer llibre havia passat desapercebut i que de moment
només era un professor d’institut sense cap interès especial? ¿Que
gairebé no li quedava ni un cèntim perquè s’havia polit tots els estalvis en el lloguer de Goose Cove? ¿Que no aconseguia escriure res?
¿Que era un frau? ¿Que el gran Harry Quebert escriptor de prestigi
que vivia en una luxosa casa a tocar del mar i que es passava el dia
escrivint als cafès només duraria el que durés un estiu? Encara que el
més decent fos dir-li la veritat, no s’ho podia permetre: era arriscarse a perdre-la. Va decidir inventar-s’ho, interpretar el paper de la seva
vida fins al final: el paper d’artista respectat i ple de talent, tip de catifes vermelles i del brogit novaiorquès, que se n’havia anat a una petita
ciutat de Nou Hampshire buscant la tranquil·litat mental que necessitava.
163
–Quina sort, Harry –va fer ella, meravellada, després de sentir-lo
parlar–. Quina vida tan emocionant que tens! De vegades m’agradaria
enlairar-me i marxar ben lluny d’aquí, ben lluny d’Aurora. És que m’ofego, aquí. Els meus pares són difícils. El meu pare és un bon home,
però és molt religiós: té unes idees molt particulars. I la meva mare és
tan dura amb mi! Sembla que no hagi sigut mai jove. I a més m’emprenya, això d’anar al temple cada diumenge al matí. No sé si crec en
Déu o no. ¿Tu creus en Déu, Harry? Si tu hi creus, jo també hi creuré.
–No ho sé, Nola. Ja no ho sé.
–La meva mare diu que hem de creure en Déu, que si no ens castigarà severament. De vegades penso que davant del dubte, val més fer
bondat.
–En el fons –va replicar en Harry–, l’únic que sap del cert si Déu
existeix o no és Déu mateix.
La Nola va fer una rialla. Una rialla ingènua i innocent. Ell li va agafar la mà amb tendresa i ella li va preguntar:
–¿Te l’has d’estimar per força, la teva pròpia mare?
–Suposo que no. L’amor no és cap obligació.
–Però surt als deu manaments. Estimaràs els teus pares. El quart o
el cinquè, ja no me’n recordo. És clar que el primer manament és creure en Déu. Però si no crec en Déu, aleshores no estic obligada a estimar la meva mare, ¿no? La meva mare és molt estricta. De vegades em
tanca a l’habitació, diu que sóc una fresca. I jo no sóc cap fresca, l’únic
que vull és ser lliure. M’agradaria poder somiar una mica. Mare de
Déu, si ja són les sis! M’agradaria que el temps s’aturés. Hem de tornar, no hem tingut temps ni de ballar.
–Ja ballarem, Nola. Ja ballarem. Tenim tota la vida per ballar.
A les vuit del vespre la Jenny es va despertar sobresaltada. De tant esperar al sofà s’havia adormit. El sol ja s’havia començat a pondre, era tard.
Estava estirada al sofà, amb un filet de bava que li regalimava de la
comissura dels llavis i l’alè espès. Es va tornar a apujar les calces, es va
posar bé els pits, es va afanyar a recollir el pícnic i va fugir de Goose
Cove avergonyida.
164
Al cap de pocs minuts arribaven a Aurora. En Harry es va aturar en un
carreró de prop del port perquè la Nola es pogués anar a reunir amb la
seva amiga Nancy per tornar juntes. Es van quedar una estoneta al
cotxe. El carrer estava desert, s’estava fent de nit. La Nola es va treure un paquet de la bossa.
–¿Què és? –li va preguntar en Harry.
–Obre’l. És un regal per a tu. Ho he trobat en aquella botigueta que
hi havia al centre, allà on ens hem pres el suc. És un record perquè no
t’oblidis mai d’aquest dia tan meravellós.
En Harry el va desembolicar: era una capsa metàl·lica pintada de
blau amb la inscripció RECORD DE ROCKLAND, MAINE.
–És per guardar-hi pa sec –va dir la Nola–. Perquè donis menjar a
les gavines a casa teva. Se’ls ha de donar menjar, és important.
–Gràcies. Et prometo que els donaré menjar sempre.
–I ara digue’m coses maques, Harry. Digue’m que sóc la teva Nola
estimada.
–Nola estimada.
Ella va somriure i li va acostar la cara per fer-li un petó. Ell va recular de cop.
–Nola –va dir bruscament–, no pot ser.
–¿Què? ¿I per què?
–Això nostre és massa complicat.
–¿Què és el que és tan complicat?
–Tot plegat, Nola, tot plegat. Vés, que has d’anar a buscar la teva
amiga i es fa tard. Em sembla... em sembla que hauríem de deixar de
veure’ns.
I va baixar ràpidament del cotxe per anar a obrir-li la porta. Havia
de marxar ja: li costava tant no dir-li com l’estimava.
*
*
*
–¿Així, la capsa de pa que tens a la cuina és un record del dia que vau
passar a Rockland? –vaig preguntar.
–Doncs sí, Marcus. Dono menjar a les gavines perquè la Nola em va
demanar que ho fes.
165
–¿I què va passar després de Rockland?
–Va ser un dia tan meravellós que em va agafar por. Era meravellós
però massa complicat. Aleshores vaig decidir que m’havia d’allunyar
de la Nola i conformar-me amb alguna altra noia. Una noia que m’estigués permès estimar. ¿Endevines qui?
–La Jenny.
–Bingo.
–¿I què?
–Ja t’ho explicaré un altre dia, Marcus. Hem parlat molt, estic cansat.
–Sí, és clar. Me’n faig càrrec.
Vaig apagar la gravadora.
166
24
Records de festa nacional
«–Posa’t en posició de guàrdia, Marcus.
–¿En posició de guàrdia?
–Sí, vinga! Aixeca els punys, col·loca bé les cames, prepara’t per lluitar. ¿Quina sensació tens?
–Tinc la sensació que... que estic disposat a tot.
–Perfecte. ¿Ho veus? Això d’escriure s’assembla molt a
boxejar. Et poses en posició de guàrdia, decideixes que et
llances a la batalla, alces els punys i t’abraones sobre l’adversari. Doncs un llibre és si fa no fa el mateix. Un llibre
és una batalla.»
–Has de deixar estar aquesta investigació, Marcus.
Aquestes van ser les primeres paraules que em va dir la Jenny quan
vaig anar a veure-la al Clark’s perquè m’expliqués quina relació va
tenir amb en Harry l’any 1975. A la televisió local havien parlat de l’incendi i la notícia ja s’anava escampant de mica en mica.
–¿I per quin motiu l’hauria de deixar estar? –li vaig preguntar.
–Perquè estic patint molt per tu. No m’agraden gens aquestes
coses... –Tenia una tendresa maternal a la veu–. La cosa comença amb
un incendi i vés a saber com acaba.
–No marxaré d’aquesta ciutat fins que no hagi entès què va passar
fa trenta-tres anys.
–Ets d’allò que no hi ha. Ets més tossut que una mula, igual que en
Harry!
–M’ho prenc com un compliment.
Va somriure.
–Deixem-ho estar. ¿I què puc fer per tu?
–M’agradaria que parléssim una estona. Podríem sortir a estirar les
cames, si et sembla.
Va deixar l’empleada a càrrec del Clark’s i vam baixar fins al port. Ens
vam asseure en un banc, de cara al mar, i em vaig mirar aquella dona, que
segons els meus càlculs devia tenir cinquanta-set anys. Li havien passat
els anys, estava massa prima, se li veien les marques del temps a la cara i
uns ulls enfonsats. Vaig intentar imaginar-me-la tal com me l’havia descrit
169
en Harry, una noia rossa, guapa, molsuda, que havia estat la reina de la
bellesa durant els anys d’institut. De cop i volta em va preguntar:
–Marcus..., ¿com és?
–¿El què?
–La glòria.
–Fa mal. És agradable, però moltes vegades fa mal.
–Em recordo de quan estaves estudiant i venies al Clark’s amb en
Harry per treballar els textos que havies escrit. Et feia pencar com un
negre. Us hi passàveu hores, a la seva taula, rellegint, guixant els papers,
tornant a començar. Em recordo de quan t’estaves a Aurora, quan se us
veia a tots dos corrent de matinada amb aquella disciplina fèrria. ¿Saps
que se’l veia exultant, quan venies tu? No era el mateix. Sempre sabíem
quan havies de venir perquè uns quants dies abans ja ho anunciava a tothom. Anava dient: «¿Ja t’ho he dit, que la setmana que ve em ve a veure
en Marcus? Quin paio tan extraordinari. Arribarà lluny, ho sé.» Les
teves visites li canviaven la vida. La teva presència li canviava la vida. La
gent no és beneita: tothom sabia que sol que estava en Harry en aquella
casa immensa. El dia que vas desembarcar en la seva vida tot va canviar.
Com si hagués tornat a néixer. Com si el vell solitari hagués trobat finalment una persona capaç d’estimar-lo. Les teves estades a Aurora li anaven molt bé. I quan marxaves ens posava el cap com un timbal: que si en
Marcus això, que si en Marcus allò. Estava orgullosíssim de tu. Tan
orgullós com pot estar-ho un pare del seu fill. Tu eres el fill que no havia
tingut mai. Parlava de tu a tothora: tu no te n’has anat mai d’Aurora,
Marcus. I un bon dia et veiem al diari. El fenomen Marcus Goldman.
Havia nascut un gran escriptor. En Harry va comprar tots els diaris de la
botiga, va pagar rondes de xampany al Clark’s. Un brindis per en Marcus! I et vam veure a la tele, et vam sentir a la ràdio, a tot el país no
es parlava de res més que de tu i el teu llibre. Va comprar-ne desenes
d’exemplars i els va anar repartint pertot arreu. Nosaltres li preguntàvem com estaves i quan et tornaríem a veure per aquí, i ell ens deia que
segur que t’anava tot molt bé però que no tenia gaires notícies teves.
Que devies anar molt enfeinat. D’un dia per l’altre vas deixar de trucarli, Marc. Estaves tan ocupat fent-te l’important, sortint als diaris i exhibint-te a la televisió, que el vas deixar penjat. No vas tornar mai més per
170
aquí. Tan orgullós de tu que estava ell. Només esperava un petit gest per
part teva que no arribava mai. Però com que tu ja havies triomfat, ja
havies assolit la glòria, ja no el necessitaves.
–És mentida! –vaig exclamar–. Em vaig deixar portar per l’èxit, però
pensava en ell. Cada dia. No vaig tenir ni un moment per a mi mateix.
–¿Ni un momentet per trucar-li?
–Sí que li vaig trucar.
–Sí. Quan ja t’arribava l’aigua al coll. Perquè després d’haver venut
no sé quants milions de llibres, el gran escriptor estava acollonit perquè ja no sabia què escriure. Això també vam poder seguir-ho en directe, per això ho sé. Se’ns presenta en Harry a la barra del Clark’s tot
amoïnat perquè acaba de rebre una trucada teva dient que estàs tan
deprimit, que no se t’acut cap idea per al llibre, que el teu editor et prendrà fins a l’últim cèntim del dineral que has guanyat i que tant t’estimes.
I de cop tornes a aparèixer per Aurora, amb ulls de gos abandonat, i
en Harry vinga a fer tot el que pot per aixecar-te la moral. Pobre
escriptor desgraciadet, ¿i ara què escriuràs? Fins que fa dues setmanes
arriba el miracle: esclata l’escàndol, ¿i qui apareix per aquí? El bon jan
d’en Marcus. ¿Què hi has vingut a fotre, a Aurora, Marcus? ¿A buscar
la inspiració per escriure el teu pròxim llibre?
–¿Què t’ho fa pensar, això?
–La meva intuïció.
Estava tan tocat que per un moment no vaig saber què respondre.
Finalment vaig dir:
–El meu editor m’ha proposat escriure’n un llibre. Però no ho penso fer.
–Doncs precisament és el que hauries de fer, Marc! Un llibre és segurament l’única manera de demostrar a Amèrica que en Harry no és
cap monstre. Ell no ha fet res, n’estic segura. M’ho diu el cor. No el
pots deixar penjat, no té ningú més, a part de tu. Tu ets famós, la gent
t’escoltarà. Has de fer un llibre sobre en Harry, sobre els anys que heu
passat junts. Explicar quin home tan excepcional que és.
Vaig murmurar:
–L’estimes, ¿oi?
Va abaixar els ulls.
171
–Em sembla que no sé què significa el verb estimar.
–Doncs a mi em sembla que sí. Només cal sentir com parles d’ell,
per molt que t’esforcis a odiar-lo.
Va fer un somriure amarg i va confessar amb veu plorosa:
–Fa més de trenta anys que penso en ell cada dia. Que el veig sol,
quan jo hauria donat qualsevol cosa per fer-lo feliç. ¿I jo què...? Mira’m, Marcus... Jo havia de ser una estrella de cine i no sóc més que
l’estrella de l’oli de fregir. No he tingut la vida que jo volia.
Vaig veure que estava a punt de confessar-se i li vaig demanar:
–Jenny, parla’m de la Nola. Sisplau.
Va fer un somriure trist.
–Era una noia molt maca. La meva mare li tenia molt d’afecte. En
deia meravelles, i a mi allò em posava negra. Perquè abans de la Nola la
princeseta més guapa d’aquesta ciutat era jo. La que tothom mirava.
Tenia nou anys, quan va arribar. Aleshores la gent encara passava d’ella, és clar. Però un estiu, com els passa sovint a les noies quan arriben a
la pubertat, aquesta mateixa gent es va adonar que la petita Nola s’havia
convertit en una noia preciosa, amb unes cames impressionants, uns pits
generosos i una cara angelical. I aquella nova Nola en banyador despertava un gran desig.
–¿N’estaves gelosa?
Va rumiar un moment abans de respondre.
–Bah!, ara ja t’ho puc dir, quina importància té: sí, estava una miqueta gelosa. Els homes se la miraven, i això les dones ho veuen.
–Però si només tenia quinze anys.
–No semblava pas una nena, creu-me. Era una dona. Una dona guapíssima.
–¿Sospitaves res, d’ella i en Harry?
–En absolut. Aquí no se la imaginava ningú, una cosa així. Ni amb en
Harry ni amb ningú. Era una noia guapíssima, d’acord. Però tenia quinze anys, i tothom ho sabia. I a més era la filla del reverend Kellergan.
–¿Així que entre vosaltres dues no hi va haver rivalitat per en Harry?
–No, i ara!
–¿I entre en Harry i tu va passar res?
–Pots comptar. Vam sortir alguna vegada. Tenia molt d’èxit, amb
172
les dones d’aquí. Imagina’t, un gran escriptor de Nova York en un
poble de mala mort com aquest...
–Jenny, m’agradaria fer-te una pregunta que potser t’estranyarà,
però... ¿Tu sabies que quan va arribar aquí no era ningú, en Harry? No
era més que un simple mestre d’institut que s’havia polit tots els estalvis per pagar el lloguer de la casa de Goose Cove.
–¿Què? Però si ja era escriptor...
–Havia publicat una novel·la, però pel seu propi compte i sense
gens d’èxit. Jo crec que hi va haver un malentès, amb això de si era
famós o no, i que ell se’n va aprofitar per poder ser a Aurora el que
hauria volgut ser a Nova York. Com que a més de seguida va publicar
Els orígens del mal i es va fer famós, la il·lusió va ser perfecta.
La Jenny va riure gairebé divertida.
–Ostres! No ho sabia. Carai, amb en Harry... Recordo la nostra primera cita. Jo estava molt emocionada, aquell dia. Me’n recordo de la
data perquè era el dia de la festa nacional. El 4 de juliol del 1975.
Vaig fer un càlcul mental ràpid: el 4 de juliol era uns quants dies
després de l’escapada a Rockland. En aquell moment en Harry havia
decidit treure’s la Nola del cap. Vaig animar la Jenny a continuar amb
la seva història:
–Parla’m d’aquell 4 de juliol.
Va tancar els ulls com si encara hi fos.
–Feia un dia preciós. En Harry havia vingut al Clark’s aquell mateix
dia i m’havia proposat que anéssim junts a veure els focs artificials a
Concord. M’havia dit que em passaria a buscar per casa a les sis de la
tarda. En principi jo no acabava el torn fins a dos quarts de set, però
li vaig dir que m’anava molt bé aquella hora. La mare em va deixar plegar abans perquè tingués temps d’arreglar-me.
*
*
*
Divendres 4 de juliol del 1975
A casa de la família Quinn, a Norfolk Avenue, tot eren nervis. Ja
eren tres quarts de sis i la Jenny encara no estava arreglada. Pujava i
173
baixava les escales com una esperitada en roba interior i amb un vestit diferent a la mà cada vegada.
–¿I aquest què, mare? ¿Què trobes? –li va preguntar entrant per
setena vegada a la sala d’estar, on hi havia la seva mare.
–No, aquest no –va dictaminar amb severitat la Tamara–, et fa les
cuixes grosses. ¿No deus pas voler que en Harry Quebert es pensi que
ets una fartanera? Emprova-te’n un altre!
La Jenny es va afanyar escales amunt cap a la seva habitació, ploriquejant perquè era lletgíssima i no tenia res per posar-se i continuaria
sola i lletja fins que es morís.
La Tamara estava molt nerviosa: la seva filla havia d’estar a l’altura.
En Harry Quebert tenia molta més categoria que els nois d’Aurora, i no
s’hi valia a badar. Així que la seva filla l’havia avisat que havia quedat
amb ell a la tarda, li havia manat que marxés del Clark’s: era l’hora
punta del migdia i tenia el restaurant ple, però no volia que la Jenny
passés allà ni un segon més i que li quedessin els cabells i la pell impregnats de la pudor de refregit. Havia d’estar perfecta per a en Harry. La
va enviar a la perruqueria i a fer-se la manicura, i ella va fer dissabte a
fons i va preparar un aperitiu «refinat», segons ella, per si en Harry
Quebert volia picar alguna cosa de passada. Així doncs, la seva Jenny
no s’equivocava: en Harry la festejava. Estava excitadíssima, no podia
evitar pensar en el casament: per fi col·locaria la filla. Va sentir la porta
de l’entrada: el seu marit, en Robert Quinn, que treballava d’enginyer
en una fàbrica de guants de Concord, acabava d’arribar a casa. La
Tamara va esbatanar el ulls horroritzada.
En Robert es va adonar de seguida que la planta baixa estava neta
i endreçada de dalt a baix. Hi havia un ram d’iris preciós a l’entrada i
uns tapets que no havia vist mai.
–¿Es pot saber què passa aquí, Tresoret meu? –va preguntar a l’entrar a la sala d’estar, on hi havia parada una tauleta amb rebosteria,
pastetes salades, una ampolla de xampany i copes de flauta.
–Ostres, Bobby, rei meu –li va respondre la Tamara, irritada però
fent esforços per no ser desagradable–, que inoportú que ets. No em
va gens bé, que estiguis per aquí enredant. T’he deixat un missatge a la
fàbrica.
174
–Doncs no me l’han donat. ¿Què deia?
–Que no tornessis a casa abans de les set sota cap concepte.
–Ah. ¿I per què?
–Perquè, encara que no t’ho creguis, en Harry Quebert ha convidat
la Jenny a anar a veure els focs artificials a Concord aquest vespre.
–¿I qui és en Harry Quebert?
–Ostres, Bobbo, hauries d’estar una mica més al dia de la vida
social! És aquell gran escriptor que va arribar a finals de maig.
–Ah. ¿I per què se suposa que no puc ser a casa?
–Com que «Ah»! Aquesta sí que és bona! Resulta que un gran
escriptor festeja la nostra filla i a tu no se t’acut res més que dir «ah».
Doncs mira, precisament per això no volia que fossis a casa, perquè no
saps tenir una conversa elegant. Pensa que en Harry Quebert no és un
qualsevol: està vivint a la casa de Goose Cove.
–¿A la casa de Goose Cove? Carai, tu.
–Per a tu és un dineral, però per a un paio com ell llogar la casa de
Goose Cove és com tirar una escopinada a l’aigua. A Nova York és
una celebritat!
–¿Com tirar una escopinada a l’aigua? No ho havia sentit dir mai,
això.
–Ai, Bobbo, és que no saps res.
En Robert va arrufar el nas i va anar cap al petit bufet que havia
preparat la seva dona.
–Sobretot no toquis res, Bobbo!
–¿Què són totes aquestes coses?
–No són coses. És un aperitiu selecte. És molt fi.
–¿Però que no m’havies dit que anàvem a sopar hamburgueses a
casa dels veïns, avui? Sempre anem a menjar hamburgueses a casa dels
veïns, el 4 de juliol!
–Sí, ja hi anirem. Però més tard! I sobretot no se t’acudeixi dir-li a
en Harry que mengem hamburgueses a casa dels veïns com si fóssim
gent senzilla.
–Però és que som gent senzilla. A mi m’agraden, les hamburgueses.
Tu mateixa portes una hamburgueseria.
–No entens res, Bobbo! No és el mateix. I a més jo tinc grans projectes.
175
–No ho sabia. No me n’havies dit res.
–És que no t’ho explico pas tot.
–¿I per què no m’ho expliques tot? Jo a tu sí que t’ho explico tot.
Per cert, he tingut mal de panxa tota la tarda. Tenia uns gasos bestials.
M’he hagut de tancar al despatx i posar-me de quatre grapes per tirarme pets, del mal que em feia. ¿Veus com t’ho explico tot?
–Prou, Bobbo! Que m’atabales!
La Jenny va tornar a aparèixer amb un altre vestit.
–Vas massa arreglada! –va rondinar la Tamara–. Has d’anar elegant
però informal!
En Robert Quinn va aprofitar que la seva dona estava distreta per
escarxofar-se a la seva butaca preferida i servir-se un got de whisky.
–Prohibit seure! –va cridar la Tamara–. Que m’ho embrutaràs tot.
¿Tu saps les hores que m’he passat netejant? Aprofita i corre a canviar-te.
–¿A canviar-me?
–Vés a posar-te americana i corbata, no rebràs pas en Harry Quebert en sabatilles!
–¿Has tret l’ampolla de xampany que guardàvem per a una gran ocasió?
–És que és una gran ocasió! ¿Tu no vols que la nostra filla faci un
bon casament? Doncs no et queixis tant i corre a canviar-te. Deu estar
a punt d’arribar.
La Tamara va escortar el seu marit fins a les escales per assegurarse que feia el que li havia manat. En aquell moment la Jenny va baixar
plorant només amb calcetes i els pits enlaire, dient entre sanglots que
s’estimava més anul·lar-ho tot, que era massa per a ella. En Robert va
aprofitar per queixar-se que volia llegir el diari sense haver de tenir
una gran conversa amb aquell gran escriptor, i que a més ell no llegia
mai llibres perquè li feien venir son, i no sabria què dir-li. Eren tres
quarts i cinc de sis, és a dir que només faltaven deu minuts perquè fos
l’hora de la cita. Eren tots tres al rebedor, barallant-se, quan de sobte
va sonar el timbre. La Tamara es va pensar que li agafava un cobriment. Ja era allà. El gran escriptor arribava abans de l’hora.
176
Acabaven de trucar. En Harry va anar cap a la porta. Duia un vestit de
lli i un barret lleuger: estava a punt de sortir per anar a buscar la Jenny.
Va obrir; era la Nola.
–¿Nola? ¿Què hi fas, aquí?
–Es diu «hola». La gent ben educada es diu «hola», quan es troba, i
no pas «¿què hi fas aquí?»
En Harry va somriure.
–Hola, Nola. Perdona, és que no m’esperava veure’t.
–¿Què passa, Harry? No he sabut res més de tu des que vam anar a
passar el dia a Rockland. No has donat senyals de vida en tota la setmana!
¿Que em vaig portar malament? ¿O que vaig ser desagradable, potser?
Oh, Harry, em va agradar tant passar el dia amb tu a Rockland. Va ser
màgic!
–No estic gens enfadat, Nola. A mi també em va agradar molt passar el dia amb tu a Rockland.
–¿I doncs, per què no has donat senyals de vida?
–Per culpa del llibre. He tingut molta feina.
–M’agradaria ser amb tu cada dia, Harry. Tota la vida.
–Ets un àngel, Nola.
–Ara ja podem. Ja no tinc escola.
–¿Què vol dir, que ja no tens escola?
–Que s’ha acabat l’escola, Harry. Són vacances. ¿Que no ho sabies?
–No.
Va fer una cara riallera:
–Seria fantàstic, ¿no? Hi he estat rumiant i he pensat que podria
venir aquí a cuidar-te. Treballaries millor en aquesta casa que no pas
enmig del xivarri del Clark’s. Pots escriure a la terrassa. Trobo que el
mar és tan bonic que segur que t’inspiraria! I jo em cuidaria que estiguessis bé. Et prometo que et cuidaré molt bé, que m’hi dedicaré en
cos i ànima, que et faré un home feliç! Sisplau, deixa’m fer-te un home
feliç, Harry.
Es va adonar que portava un cistell.
–És un pícnic –li va dir–. Perquè sopis avui. Fins i tot porto una
ampolla de vi. He pensat que podríem fer un pícnic a la platja, seria
tan romàntic!
177
Ell no volia pícnics romàntics, no volia ser a prop d’ella, no en volia
saber res: se l’havia de treure del cap. Es penedia d’aquell dissabte a
Rockland: se n’havia anat a un altre estat amb una noia de quinze anys
sense que els seus pares ho sabessin. Si els hagués aturat la policia potser fins i tot s’haurien pensat que l’havia segrestat. Aquella noia seria
la seva perdició, l’havia de fer fora de la seva vida.
–No puc, Nola –es va limitar a dir.
Va semblar molt decebuda.
–¿Per què?
Li havia de dir que havia quedat amb una altra dona. Li faria mal
sentir-ho, però havia d’entendre que la seva història era impossible.
Però no va tenir prou valor i va tornar a dir-li una mentida:
–Me n’haig d’anar a Concord a veure el meu editor, que hi ha anat
per la festa del 4 de juliol. Serà un avorriment. M’hauria estimat més
fer alguna cosa amb tu.
–¿Puc venir amb tu?
–No. Vull dir que t’hi avorriries.
–Et trobo guapíssim, amb aquesta camisa, Harry.
–Gràcies.
–Harry... Estic enamorada de tu. Des d’aquell dia de pluja que et
vaig veure a la platja, estic bojament enamorada de tu. M’agradaria
passar la resta de la vida amb tu.
–Para, Nola. No diguis aquestes coses.
–¿Per què? Si és la veritat! No suporto no passar ni que sigui un sol
dia lluny del teu costat! Cada cop que et veig tinc la impressió que la
meva vida és més bonica! En canvi tu no em suportes, ¿oi?
–I ara! Això no és veritat.
–Ja sé que em trobes lletja. I que a Rockland em vas trobar avorrida. Per això no has donat senyals de vida. Trobes que sóc lletja com un
pecat, tonta i avorrida.
–No diguis bestieses. Va, que et porto a casa.
–Digue’m «Nola estimada»... Torna-m’ho a dir.
–No puc, Nola.
–Sisplau!
–No puc. Són paraules prohibides!
178
–¿Per què? ¿Però per què, per l’amor de Déu? ¿Per què no podem
estimar-nos si ens estimem?
–Anem, Nola –va insistir ell–. T’acompanyo a casa.
–Però Harry, ¿quin sentit té viure si no ens podem estimar?
Ell no va respondre i la va portar cap al Chevrolet negre. Ella plorava.
No era en Harry Quebert, qui havia trucat al timbre, sinó l’Amy Pratt,
la dona de l’intendent de la policia d’Aurora. Anava de porta en porta
en qualitat d’organitzadora del ball d’estiu, un dels esdeveniments més
importants de la ciutat, que aquell any tindria lloc el dissabte 19 de
juliol. Al sentir el timbre la Tamara havia enviat la filla mig despullada
i el marit al pis de dalt, però va constatar alleujada que a l’altra banda
de la porta no hi havia el seu cèlebre visitant, sinó l’Amy Pratt, que
anava venent números per a la rifa de la nit del ball. Aquell any el primer premi era una setmana de vacances en un magnífic hotel de l’illa de
Martha’s Vineyard, a Massachusetts, on passaven les vacances molts
famosos. Quan va sentir anunciar aquest primer premi, a la Tamara se li
van il·luminar els ulls: va comprar-ne dos talonaris sencers i, tot i que
per educació hauria hagut d’oferir una taronjada a la visitant –que a
més era una dona que apreciava–, la va fer fora sense manies perquè ja
eren les cinc i cinquanta-cinc minuts. La Jenny, que ja s’havia asserenat,
va tornar a baixar amb un vestidet d’estiu de color verd que li quedava
preciós, seguida del pare, que s’havia posat un vestit de tres peces.
–No era en Harry, sinó l’Amy Pratt –va declarar la Tamara, fastiguejada–. Jo ja ho sabia, que no seria ell. Si us haguéssiu vist guillar
com dos conills. Ha! Jo ja ho sabia, que no seria ell, perquè ell és una
persona refinada, i les persones refinades no arriben abans de l’hora.
És de pitjor educació que no pas arribar tard. A veure si t’entra al cap,
Bobbo, que tu sempre tens por de fer tard.
El rellotge de la sala d’estar va tocar les sis i la família Quinn es va
posar en fila darrere la porta de l’entrada.
–Sobretot sigueu naturals! –va implorar la Jenny.
–Si som molt naturals –va respondre la seva mare–. ¿Oi que sí,
Bobbo, que som naturals?
179
–Sí, Tresoret meu. Ai que em sembla que torno a tenir gasos: em
sento com una olla a pressió a punt d’explotar
Al cap de pocs minuts en Harry trucava a la porta de casa dels
Quinn. Acabava de deixar la Nola en un carrer de prop de casa seva,
perquè no els veiessin junts. L’havia deixat plorant.
*
*
*
La Jenny em va explicar que aquell vespre del 4 de juliol va ser un
moment meravellós, per a ella. Em va descriure emocionada la fira, el
sopar, els focs artificials al cel de Concord.
Per la manera com parlava d’en Harry vaig adonar-me que no havia
deixat d’estimar-lo mai, i que l’aversió que ara sentia per ell era sobretot l’expressió del mal que li feia que l’hagués abandonat per la Nola,
la petita cambrera dels dissabtes i la noia per a qui havia escrit una
obra mestra. Abans de separar-nos li vaig preguntar:
–Jenny, ¿tu qui creus que és la persona que em podria explicar més
coses sobre la Nola?
–¿Sobre la Nola? El seu pare, evidentment.
El seu pare. Evidentment.
180
23
Els que la van conèixer bé
«–¿I els personatges? ¿En qui t’inspires, per fer els teus
personatges?
–En tothom. Un amic, la dona de fer feines, l’empleat
del banc. Però alerta: el que t’inspira no són les persones,
sinó les seves accions. La seva manera d’actuar et fa pensar
en les coses que podria fer algun dels personatges de la
teva novel·la. Els escriptors que diuen que no s’inspiren en
ningú menteixen, però ja fan bé: així s’estalvien molts maldecaps.
–¿Per què?
–Un dels privilegis de ser escriptor, Marcus, és que pots
passar comptes amb els teus semblants a través del llibre.
L’única regla és que no els esmentis pel nom. Res de noms
propis: és com obrir la porta als tribunals i a un calvari.
¿Per quin anem, ara?
–Pel vint-i-tres.
–Doncs aquest serà el número vint-i-tres, Marcus: escriu només ficció. Tota la resta només et portarà maldecaps.»
El diumenge 22 de juny del 2008 vaig veure per primer cop el reverend
David Kellergan. Era un d’aquells dies grisos d’estiu que només trobes
a Nova Anglaterra, en què la broma del mar és tan espessa que es queda
enganxada a la copa dels arbres i a les teulades. La casa dels Kellergan
era al 245 de Terrace Avenue, enmig d’un agradable barri residencial.
Pel que semblava la casa estava tal com el dia que havien arribat a Aurora. El mateix color a les parets i les mateixes mates al voltant. Els rosers
que aleshores eren acabats de plantar s’havien convertit en una mata
espessa, i el cirerer que hi havia davant la casa s’havia mort feia deu anys
i havia sigut reemplaçat per un altre arbre de la mateixa espècie.
Quan hi vaig arribar, de dins la casa sortia una música eixordadora. Vaig trucar unes quantes vegades, però sense resposta. Finalment
una persona que passava per allà em va cridar:
–Si és el pare Kellergan, qui busca, no val la pena que truqui. És al
garatge.
Vaig anar a picar a la porta del garatge, d’on efectivament sortia la
música. Després de molt insistir-hi es va obrir la porta i em vaig trobar davant d’un vellet menut, d’aspecte fràgil, els cabells i la pell grisa,
amb bata de treball i ulleres de seguretat als ulls. Era en David Kellergan, de vuitanta-cinc anys.
–¿En què el puc servir? –va cridar amb amabilitat per culpa del
volum de la música, gairebé insuportable.
Vaig haver de fer un altaveu amb les mans perquè em sentís.
183
–Em dic Marcus Goldman. No ens coneixem de res, però estic
investigant la mort de la Nola.
–¿És de la policia?
–No, sóc escriptor. ¿Li sabria greu apagar la música o abaixar una
mica el volum?
–Impossible. No apago mai la música. Però podem anar a la sala
d’estar, si vol.
M’hi va fer entrar pel garatge: havien convertit tot l’espai en taller,
amb una Harley-Davidson model de col·leccionista ocupant el lloc
d’honor. En un racó, un tocadiscos portàtil antic connectat a una
cadena estèreo feia ressonar estàndards del jazz.
Jo m’esperava una mala rebuda. Em pensava que el pare Kellergan
devia aspirar a tenir una mica de tranquil·litat, després de l’assetjament
dels periodistes. En canvi, va ser molt amable. Malgrat les meves freqüents estades a Aurora, no l’havia vist mai. Estava clar que ignorava la
meva relació amb en Harry, i jo em vaig guardar d’esmentar-la. Va preparar dos gots de te gelat i ens vam instal·lar a la sala d’estar. No s’havia tret les ulleres de seguretat dels ulls, com si en qualsevol moment
hagués de tornar amb la seva moto, i la música eixordadora continuava sonant de fons. Vaig intentar imaginar-me aquell home trenta anys
abans, quan era l’enèrgic rector de la parròquia de St James.
–¿I què és el que el porta per aquí, senyor Goldman? –em va preguntar després d’observar-me encuriosit–. ¿Un llibre?
–No ho sé ben bé, reverend. El que busco, bàsicament, és saber què
li va passar a la Nola.
–No em digui reverend, que ja no ho sóc.
–L’acompanyo en el sentiment per la seva filla.
Va fer un somriure sorprenentment càlid.
–Gràcies. És la primera persona que em dóna el condol, senyor
Goldman. Fa dues setmanes que tota la ciutat parla de la meva filla:
tots corren a llegir el diari per saber les últimes notícies, però no n’hi
ha hagut ni un que hagi vingut fins aquí per saber com estic. Els únics
que truquen a la porta, a part dels periodistes, són els veïns. Per queixar-se del soroll. ¿Que no té dret a escoltar música, potser, un pare que
està de dol?
184
–És clar que sí.
–¿Així està escrivint un llibre?
–No sé si encara sóc capaç d’escriure. És tan difícil, escriure bé! El
meu editor m’ha proposat escriure un llibre sobre aquest cas. Diu que
seria un gran impuls per a la meva carrera. ¿A vostè li semblaria malament, que sortís un llibre sobre la Nola?
Es va arronsar d’espatlles.
–No. Si servís perquè els pares fossin més prudents. Miri, el dia que
va desaparèixer, la meva filla era a la seva habitació. Jo estava treballant
al garatge, amb la música. No vaig sentir res. Quan la vaig anar a buscar
ja no era a casa. La finestra de l’habitació era oberta. Era com si s’hagués
evaporat. No vaig saber cuidar la meva filla. Escrigui un llibre per a
pares, senyor Goldman. Els pares han de vigilar molt amb els fills.
–¿Què hi feia, aquell dia, al garatge?
–Arreglar aquesta moto. La Harley que acaba de veure.
–Una bona màquina.
–Gràcies. L’havia arreplegat feia poc en un taller de carrosseria de
Montburry. Em van dir que no se’n podia fer res i me la van donar per
cinc dòlars simbòlics. Això és el que feia quan va desaparèixer la meva
filla: ocupar-me d’aquest coi de moto.
–¿Hi viu tot sol, aquí?
–Sí. La meva dona va morir fa temps...
Es va aixecar i em va portar un àlbum de fotos. Em va ensenyar la
Nola de petita i la seva dona, la Louisa. Se les veia felices. Em va
estranyar que se’m confiés tan fàcilment, en el fons sense coneixe’m
de res. Jo crec que tenia moltes ganes de fer reviure una mica la seva
filla. Em va explicar que havien arribat a Aurora la tardor de 1969.
Venien de Jackson, Alabama. Allà la seva congregació estava en plena
expansió, però tot i així el desig de veure món va ser més fort: la
comunitat d’Aurora buscava nou pastor, i el van contractar. El principal motiu per marxar cap a Nou Hampshire era la voluntat de trobar un lloc pacífic per pujar-hi la Nola. En aquella època a l’interior
del país corrien mals aires, entre les dissensions polítiques, la segregació i la guerra del Vietnam. Els fets de 1967 –els disturbis racials de
San Quentin i els aldarulls dels barris negres de Newark i de Detroit–
185
els van empènyer a buscar un lloc segur, a recer de tota aquella agitació. Quan el seu cotxet va arribar amb penes i treballs, arrossegant la
caravana, a la zona dels grans estanys coberts de nenúfars de Montburry, abans de començar a baixar cap a Aurora, i va veure de lluny
aquella petita ciutat tan preciosa i tan pacífica, en David Kellergan va
estar content d’haver pres aquella decisió. ¿Com s’havia d’imaginar
que al cap de sis anys la seva única filla desapareixeria just allà?
–He passat per davant de la seva antiga parròquia –li vaig dir–. Ara
és un McDonald’s.
–El món sencer s’està convertint en un McDonald’s, senyor Goldman.
–¿Però què va passar, amb la parròquia?
–Durant anys va anar vent en popa. Després va desaparèixer la
meva Nola i tot va canviar. De fet només va canviar una cosa: que vaig
deixar de creure en Déu. Si realment hi havia un Déu, no podia ser
que desapareguessin criatures. Vaig començar a fer bestieses, però
ningú va tenir valor per fer-me fora. Fa quinze anys la parròquia d’Aurora es va fusionar amb la de Montburry, per motius econòmics. Es
van vendre l’edifici. Ara el diumenge els feligresos van a Montburry.
Després de la desaparició ja no vaig ser capaç de reprendre les meves
funcions mai més, encara que oficialment no vaig dimitir fins al cap de
sis anys. La parròquia encara em passa una pensió. I em va cedir aquesta casa per una misèria.
Després d’això em va descriure els anys que havien passat feliços i
sense preocupacions a Aurora. Els millors de la seva vida, segons ell.
Es recordava dels vespres d’estiu en què donava permís a la Nola per
llegir fins tard sota la marquesina. Hauria desitjat que aquells estius no
s’acabessin mai. També em va explicar que la seva filla feia un raconet
escrupolosament amb tot el que guanyava al Clark’s els dissabtes. Deia
que amb aquells diners se n’aniria a Califòrnia i es faria actriu. Ell estava orgullosíssim d’anar al Clark’s i sentir que els clients i la mare Quinn
estaven tan contents d’ella. Després que desaparegués, durant molt de
temps, va pensar que potser havia marxat a Califòrnia.
–¿Marxat? –vaig preguntar jo–. ¿Vol dir fugit?
–¿Fugir? ¿Per què havia de fugir? –va fer indignat.
186
–¿I en Harry Quebert? ¿Vostè el coneix bé?
–No. Molt poc. Hem coincidit alguna vegada.
–¿Tan poc? –vaig fer estranyat–. Però si fa trenta anys que viuen a la
mateixa ciutat!
–No conec pas tothom, jo, senyor Goldman. I a més visc reclòs,
¿sap? ¿És veritat, tot això? ¿En Harry Quebert i la Nola? ¿Va escriure
aquell llibre per a ella? ¿Què significa, aquell llibre, senyor Goldman?
–Si li haig de ser sincer, jo crec que la seva filla estimava en Harry i
que era recíproc. El llibre explica la història d’un amor impossible
entre dues persones que no pertanyen a la mateixa classe social.
–Ja ho sé! –va cridar–. Ja ho sé! ¿I així què? ¿Aquest Quebert va
substituir perversió per classe social perquè semblés més digne i després va vendre milions de llibres? Un llibre que explica històries obscenes amb la meva filla, amb la meva petita Nola, i que tot Amèrica ha
llegit i magnificat durant trenta anys!
El reverend Kellergan estava fora de si. Aquelles últimes paraules les
havia pronunciat amb una violència que no hauria sospitat mai en un
home d’una aparença tan fràgil. Va callar un moment i va començar a
fer voltes per l’habitació com si necessités expulsar la seva còlera. La
música continuava bramant en una mena de rerefons sonor. Li vaig dir:
–En Harry Quebert no va matar la Nola.
–¿Com pot estar-ne tan segur?
–Mai podem estar segurs de res, senyor Kellergan. Per això de vegades la vida és tan complicada.
Va arrufar el nas.
–¿Què és el que vol saber, senyor Goldman? Si és aquí deu ser perquè deu tenir alguna pregunta per fer-me...
–Intento entendre què devia passar. La tarda que va desaparèixer la
seva filla, ¿no va sentir res?
–Res.
–Llavors alguns veïns van declarar haver sentit crits.
–¿Crits? No n’hi va haver, de crits. En aquesta casa no hi havia mai
crits. ¿Per què n’hi havia d’haver? Aquell dia vaig estar treballant al
garatge. Tota la tarda. Cap a les set vaig començar a fer el sopar. Vaig
anar a buscar-la a la seva habitació perquè m’ajudés, però ja no hi era.
187
Al principi vaig pensar que devia haver sortit a fer un volt, tot i que no
solia fer-ho. Vaig esperar una estona i al final em vaig començar a preocupar i vaig anar a fer una volta pel barri. No havia fet ni cent metres
que vaig ensopegar amb una colla de gent a la vorera: els veïns sortien
a avisar-se els uns als altres que havien vist una noia a Side Creek plena
de sang i que estaven arribant cotxes de policia de tota la regió per
acordonar tota la zona. Vaig entrar corrents a la primera casa que vaig
trobar per trucar a la policia i avisar-los que potser era la Nola... La
seva habitació era a la planta baixa, senyor Goldman. M’he passat més
de trenta anys preguntant-me què li devia passar a la meva filla. Durant molt de temps em vaig dir a mi mateix que si hagués tingut més
fills els hauria fet dormir a les golfes. Però no hi ha hagut més fills.
–¿Li va notar cap comportament estrany, a la seva filla, l’estiu que
va desaparèixer?
–No. No l’hi sabria dir. Em sembla que no. És una altra de les preguntes que em faig sovint i que no em sé respondre.
Sí que se’n recordava que aquell estiu, tot just començar les vacances escolars, de vegades veia la Nola molt melancòlica. Ho havia atribuït a l’adolescència. Llavors li vaig preguntar si em deixava veure
l’habitació de la seva filla: m’hi va escortar com si fos el vigilant d’un
museu i em va dir:
–Sobretot no toqui res.
No n’havia tocat res des del dia de la desaparició. No hi faltava res:
el llit, el prestatge ple de nines, una petita biblioteca, el pupitre amb
tots els bolígrafs apilats de qualsevol manera, un regle llarg de ferro i
fulls de paper esgrogueït. Era paper de carta, el mateix amb què havia
escrit aquella nota a en Harry.
–Aquest paper el comprava en una papereria de Montburry –em va
explicar el pare quan va veure que me’l mirava–. Li encantava. Sempre
en duia a sobre, el feia servir per prendre notes, per deixar un missatge... Aquest paper era ella. Sempre en tenia uns quants blocs de reserva.
Arrambada en un racó de l’habitació hi havia també una Remington portàtil.
–¿Era seva? –vaig preguntar.
–Era meva, però també la feia servir ella. L’estiu que va desaparèi188
xer la va fer servir molt. Deia que tenia documents molt importants
per passar a màquina. Moltes vegades se l’enduia fora. Jo m’oferia a
portar-la, però ella sempre em deia que no. Se n’anava a peu amb la
màquina sota el braç.
–¿Així doncs l’habitació estava tal com ara, en el moment de la
desaparició de la seva filla?
–Tot estava posat exactament com ara. Així és com estava l’habitació quan vaig venir a buscar-la i me la vaig trobar buida. La finestra
estava oberta de bat a bat i una brisa lleugera feia ballar les cortines.
–¿Vostè creu que aquella tarda hi va entrar algú i se la va endur a la
força?
–No sé què dir-li. Jo no vaig sentir res. Però, com pot veure, no hi
havia rastres que hi hagués hagut cap forceig.
–La policia hi va trobar una bossa, al costat del cos. Una bossa amb
el seu nom gravat a dins.
–Sí, em van demanar que la identifiqués. L’hi vaig regalar el dia que
va fer quinze anys. S’havia fixat en aquesta bossa un dia que vam anar
junts a Montburry. Encara me’n recordo de la botiga, al carrer principal. L’endemà hi vaig tornar i la vaig comprar. I la vaig dur que m’hi
gravessin el nom.
Vaig posar a prova una hipòtesi:
–Si era la seva bossa, vol dir que ella mateixa la va agafar. I si la va
agafar, és que se n’anava a algun lloc, ¿no? Senyor Kellergan, ja sé que
és dur plantejar-s’ho, ¿però vostè creu que pot ser que la Nola s’escapés de casa?
–No ho sé, senyor Goldman. Aquesta pregunta ja me la va fer la
policia fa trenta anys, i un altre cop fa uns quants dies. Però aquí no
hi falta cap objecte. Ni roba, ni diners, ni res. Miri, la guardiola és en
aquell prestatge, i encara és plena. –Va agafar un pot de galetes que hi
havia en un prestatge de dalt–. Miri, hi ha cent vint dòlars! Cent vint
dòlars! ¿Com és que els va deixar aquí, si fugia de casa? La policia
m’ha dit que dins la bossa hi havia aquell maleït llibre. ¿És veritat?
–Sí.
Em ballaven tot de preguntes pel cap: ¿com és que la Nola fugia
sense endur-se ni roba ni diners? ¿Per què s’enduia només l’original?
189
Al garatge, el disc va acabar de tocar l’última pista i el pare va sortir disparat per tornar-lo a posar des del principi. No el vaig voler
molestar més: li vaig dir adéu i me’n vaig anar. De passada vaig fer una
foto de la Harley-Davidson.
Quan vaig arribar a Goose Cove me’n vaig anar a boxejar a la platja.
Per a la meva sorpresa, al cap de poc va aparèixer el sergent Gahalowood, que venia de la casa. Jo duia els auriculars posats i no me’n vaig
adonar fins que em va fer un copet a l’espatlla.
–Sí que està en forma –em va dir contemplant el meu tors nu i eixugant-se la mà plena de la meva suor als pantalons.
–Intento mantenir-m’hi.
Em vaig treure la gravadora de la butxaca per apagar-la.
–¿Un lector de minidisc? –va fer ell amb aquell to seu tan desagradable–. ¿Que no ho sap, que Apple ha revolucionat el món i que ara ja
pots emmagatzemar música de manera quasi il·limitada en un disc dur
portàtil que es diu iPod?
–No estic escoltant música, sergent.
–¿Doncs què escolta, mentre fa esport?
–Tant és. Però potser que em digui a què dec l’honor de la seva visita. I a més a més en diumenge.
–M’ha trucat el cap de la policia local, l’intendent Dawn: m’ha
explicat això de l’incendi d’ahir a la nit. Està amoïnat, i li haig de donar la raó: no m’agrada gens que les coses tirin cap aquí.
–¿M’està dient que està preocupat per la meva seguretat?
–En absolut. Jo l’únic que vull és evitar que tot això degeneri. Ja se
sap que quan hi ha una criatura assassinada la gent es posa molt nerviosa. Li puc assegurar que cada vegada que parlen de la nana morta
a la tele hi ha segur una pila de pares de família la mar de civilitzats que
estarien disposats a tallar-li els collons a en Quebert.
–Ja, però aquest cop l’objectiu era jo.
–Precisament per això he vingut. ¿Com és que no em va dir que
havia rebut un anònim?
–Perquè em va fotre fora del seu despatx.
–Això és veritat.
190
–¿Li ve de gust una cervesa, sergent?
Va dubtar un moment i després va acceptar. Vam pujar cap a la
casa, vaig anar a buscar dues ampolles i ens les vam beure a la terrassa. Li vaig explicar com havia anat la meva topada amb el piròman de
la nit anterior tornant de Grand Beach.
–No l’hi puc descriure –li vaig dir–. Anava amb la cara tapada. Era
una silueta. I un altre cop la mateixa nota: «Goldman, torna-te’n a
casa». Ja en van tres.
–Ja m’ho ha dit en Dawn. ¿Qui ho sap, que està investigant pel seu
compte?
–Tothom. Vull dir que em passo el dia fent preguntes al primer que
trobo. Podria ser qualsevol. ¿Què sospita? ¿Que potser hi ha algú que
no vol que remogui aquesta història?
–Un algú que no vol que esbrini la veritat sobre la Nola. ¿Per cert,
com va, la seva investigació?
–¿La meva investigació? ¿Que potser li interessa, ara?
–Potser sí. Diguem que el seu nivell de credibilitat ha pujat exponencialment, des que algú l’amenaça per fer-lo callar.
–He parlat amb el pare Kellergan. Un bon home. M’ha ensenyat
l’habitació de la Nola. Em sembla que vostè també el va anar a veure...
–Sí.
–I si va fugir de casa, ¿com s’explica que no s’endugués res? Ni
roba, ni diners ni res.
–Perquè no va fugir de casa –em va dir en Gahalowood.
–Llavors, si va ser un segrest, ¿com és que no hi havia cap indici de
forceig? ¿I per què s’havia d’endur la bossa amb l’original?
–N’hi ha prou que conegués el seu assassí. Potser fins i tot tenien
una relació. Posem per cas que apareix a la finestra, com potser ja
havia fet altres vegades, i la convenç d’anar amb ell. Potser només per
anar a estirar una mica les cames.
–Es refereix a en Harry.
–Sí.
–O sigui que agafa l’original i surt per la finestra, ¿no?
–¿Qui ho diu, que es va emportar l’original? ¿Qui ho diu, que el va
tenir mai a les mans, aquest original? Aquesta és l’explicació que dóna
191
en Quebert, la seva manera de justificar la presència de l’original del
seu llibre al costat del cadàver de la Nola.
Per una fracció de segon vaig dubtar si explicar-li el que sabia
sobre en Harry i la Nola, que s’havien de trobar al Sea Side Motel per
fugir plegats. Però em vaig estimar més no dir-ne res, de moment,
per no perjudicar en Harry. Em vaig limitar a preguntar a en Gahalowood:
–¿I quina hipòtesi té, vostè?
–Que en Quebert va matar la nena i la va enterrar amb l’original.
Potser per remordiments. Era un llibre sobre el seu amor, i el seu amor
l’havia matat.
–¿I això d’on ho treu?
–Hi ha una dedicatòria, al manuscrit.
–¿Una dedicatòria? ¿Quina dedicatòria?
–No l’hi puc dir. Confidencial.
–No foti, sergent! No em pot deixar a mitges: no pot escudar-se en
el secret de sumari quan li convé.
Va sospirar resignat.
–Hi diu: «Adéu, Nola estimada.»
Em vaig quedar glaçat. «Nola estimada». ¿Oi que a Rockland la
Nola havia demanat a en Harry que l’anomenés així? Vaig intentar no
posar-me nerviós.
–¿Què en farà, d’aquesta dedicatòria? –li vaig preguntar.
–Procedirem a una anàlisi grafològica. A veure si en podem treure
alguna cosa.
Jo estava completament trasbalsat per aquella revelació. «Nola estimada.» Eren exactament les mateixes paraules que havia dit en Harry,
les mateixes paraules que jo tenia enregistrades.
Vaig passar-me gran part de la tarda donant-hi voltes, sense saber
què fer. Cap a les nou em va trucar la meva mare. Devien haver parlat
de l’incendi a la televisió, perquè em va dir:
–Per l’amor de Déu, Markie, ¿penses morir per culpa d’aquell Diable criminal?
–Tranquil·la, mare, tranquil·la.
–Aquí la gent només parla de tu; i no gaire bé, no sé si m’entens. La
192
gent del barri es pregunta coses... No entenen com és que t’entestes a
continuar amb en Harry.
–Sense en Harry no hauria sigut mai el Gran Goldman, mare.
–Tens raó: sense aquest paio series el Grandíssim Goldman. Així
que vas començar a fer-te amb ell a la universitat, que estàs canviat. Tu
ets el Fantàstic, Markie. ¿No te’n recordes? Si fins i tot la senyora Lang,
la caixera del supermercat, em pregunta encara: «¿Com està, el Fantàstic?»
–Mare... El Fantàstic no ha existit mai.
–¿Que el Fantàstic no ha existit mai? ¿Que el Fantàstic no ha existit
mai? –Va avisar el meu pare–. Nelson, vine, fes el favor! En Markie diu
que mai ha sigut el Fantàstic. –Vaig sentir el meu pare de fons remugant
alguna cosa inintel·ligible–. ¿Ho veus?, el teu pare diu el mateix que jo:
a l’institut eres el Fantàstic. Ahir em vaig trobar el teu antic director. Em
va dir que tenia tan bon record de tu... Em pensava que se’m posaria a
plorar i tot, de tan emocionat que estava. I després em diu. «Ai, senyora Goldman, no entenc com és que s’ha ficat en aquest merder, el seu
fill.» No em diràs que no és trist: ni el teu antic director ho veu clar. ¿I
nosaltres què? ¿Com és que per anar a ajudar un antic professor et falta
temps i per buscar una dona no? Tens trenta anys i encara no t’has casat
amb ningú! ¿Que vols que ens morim sense veure’t casat?
–Tens cinquanta-dos anys, mare. Encara ens queda una mica de
temps.
–¿Vols parar de posar pegues a tot? ¿De qui ho has après, això?
D’aquest maleït Quebert, també. ¿Per què no ens portes una noia ben
maca? ¿Eh? ¿Eh? ¿Què, no dius res?
–Fa temps que no trobo ningú que m’agradi, mare. Entre el llibre,
la promoció, el pròxim llibre...
–Excuses, això és el que són! ¿I el pròxim llibre? ¿De què anirà?
¿D’històries de pervertits? Ja no et reconec, Markie... Markie, fill,
escolta, t’haig de fer una pregunta: ¿que estàs enamorat d’en Harry?
¿Que practiques l’homosexualitat amb ell?
–I ara! En absolut!
Vaig sentir que li deia al meu pare: «Diu que no. Això és que sí.» I
tot seguit em va preguntar en un xiuxiueig:
193
–¿Tens la Malaltia? La mare t’estimarà igual, encara que estiguis
malalt.
–¿Què? ¿Quina malaltia?
–La dels homes que tenen al·lèrgia a les dones.
–¿M’estàs preguntant que si sóc homosexual? No! I si ho fos, ¿quin
mal hi hauria? Però m’agraden les dones, mare.
–¿Les dones? ¿Què vols dir, «les dones»? Fes el favor de limitar-te
a estimar-ne una de sola i casar-t’hi! Les dones! ¿Ets incapaç de ser
fidel, oi? ¿És això, el que intentes dir-me? ¿Ets un obsés sexual, Markie? ¿Vols que anem a veure un psiquiatre perquè et faci una cura
mental?
Vaig acabar penjant, indignat. Em sentia molt sol. Em vaig asseure
a l’estudi d’en Harry, vaig engegar la gravadora i vaig tornar a escoltar
la seva veu. Necessitava algun element nou, una prova tangible que
canviés el curs de la investigació, alguna cosa que m’aclarís aquell
trencaclosques angoixant que intentava resoldre i que de moment es
limitava a en Harry, un original i una noieta morta. Com més voltes hi
donava més m’envaïa una sensació estranya que feia temps que no sentia: tenia ganes d’escriure. D’escriure el que estava vivint, el que sentia.
Al cap d’una estona les idees s’atropellaven dins del meu cap. Més que
ganes d’escriure, en tenia la necessitat. Feia un any i mig que no em
passava. Com un volcà que s’havia despertat de cop i es preparava per
entrar en erupció. Vaig córrer cap al portàtil, vaig pensar un moment
com havia de començar la història, i vaig començar a picar les primeres
ratlles del que seria el meu pròxim llibre:
La primavera del 2008, aproximadament un any després de convertir-me en la nova estrella de la literatura americana, va passar una cosa que
vaig decidir enterrar profundament en la memòria: vaig descobrir que el
meu professor de la universitat, Harry Quebert, de seixanta-set anys, un
dels escriptors més respectats del país, havia tingut una relació amb una
noia de quinze anys quan ell en tenia trenta-quatre. Això va passar durant
l’estiu del 1975.
*
*
194
*
El dimarts 24 de juny del 2008 un gran jurat popular va ratificar els
càrrecs presentats pel fiscal i va inculpar formalment en Harry de
segrest i de doble assassinat en primer grau. Quan en Roth em va
comunicar la decisió del jurat per telèfon vaig explotar:
–Tu que se suposa que has estudiat dret, ¿em pots dir en què es
basen, per dir totes aquestes bestieses?
La resposta era molt senzilla: en els arxius de la causa. I ara, com a part
que érem de la defensa, la inculpació d’en Harry ens hi donava accés. El
matí que ens vam passar amb en Roth estudiant tota la documentació va
ser molt tens, sobretot perquè cada cop que es mirava un paper deia:
–Ai ai ai. No anem bé. No anem gens bé.
–¿Què vol dir, que no anem bé? –replicava jo–. El que ho ha de fer
bé ets tu, ¿no?
Però ell responia amb una ganyota de perplexitat que feia disminuir encara més la meva confiança en els seus dots com a advocat.
El dossier contenia fotografies, testimonis, informes, anàlisis pericials i transcripcions d’interrogatoris. Una part de les fotografies eren
del 1975: fotos de casa de la Deborah Cooper, després el seu cadàver
estirat al terra de la cuina enmig d’un bassal de sang, i finalment el
punt del bosc on havien trobat rastres de sang, cabells i trossos del vestit esquinçat. En acabat feia un viatge en el temps de trenta-tres anys
per anar a Goose Cove, on es podia veure un esquelet en posició fetal
ajagut al fons de la rasa que havia fet la policia. Encara hi havia algun
tros de carn enganxat als ossos i quatre cabells a la part superior del
crani. Duia un vestit mig descompost i al costat hi havia la famosa
bossa de pell. Em van venir nàusees.
–¿És la Nola? –vaig preguntar.
–És ella. I aquesta és la bossa on hi havia l’original d’en Quebert.
L’original i prou. El fiscal diu que una noia que fuig de casa no se’n va
sense res.
L’informe de l’autòpsia revelava una important fractura al nivell del
crani. La Nola havia rebut un cop d’una violència inaudita que li havia
trencat l’os occipital. El forense creia que l’assassí havia utilitzat un
bastó molt pesant o algun altre objecte similar, com ara un bat de beisbol o una porra.
195
En acabat vam llegir totes les declaracions: la dels jardiners, la d’en
Harry, i sobretot una signada per la Tamara Quinn on assegurava al
sergent Gahalowood que llavors ja havia descobert que en Harry estava obsessionat amb la Nola, però que la prova que tenia s’havia volatilitzat i per tant no se l’havia cregut mai ningú.
–¿I és gaire fiable, el seu testimoni? –vaig preguntar amb preocupació.
–Per al jurat sí –va opinar en Roth–. I nosaltres no tenim res amb
què contraatacar; el mateix Harry va reconèixer haver tingut una relació amb la Nola durant l’interrogatori.
–¿I hi ha alguna cosa que no l’acabi d’enfonsar, en aquest dossier?
En aquest punt en Roth tenia les seves pròpies idees: va remenar un
moment els documents i em va allargar un feix gruixut de papers relligats entre ells amb un tros de cinta adhesiva.
–Una còpia del famós original –em va dir.
La pàgina de la portada estava en blanc, sense títol. A en Harry no
se li devia acudir el títol fins més tard. Però al mig de la pàgina s’hi
podien llegir clarament tres paraules, escrites a mà amb tinta blava:
Adéu, Nola estimada.
En Roth es va embrancar en una llarga dissertació. Ell creia que utilitzar aquell manuscrit com a principal prova de càrrec contra en Harry era
un error matusser per part de l’oficina del fiscal: se’n faria una anàlisi
grafològica, i així que se’n sabessin els resultats (ell estava convençut
que exculparien en Harry) tot el cas s’ensorraria com un castell de cartes.
–És la peça clau de la meva defensa –em va dir triomfal–. Amb una
mica de sort, no caldrà ni anar a judici.
–¿Però què passaria si es demostrés que és la lletra d’en Harry?
–vaig preguntar.
En Roth se’m va mirar estranyat.
–¿I per què dimoni ho hauria de ser?
–T’haig d’explicar una cosa greu: en Harry em va explicar que va
anar a passar un dia a Rockland amb la Nola i que ella li va demanar
que li digués «Nola estimada».
196
En Roth va empal·lidir de cop. Em va dir:
–¿Tu ets conscient que si l’autor d’això fos ell...?
I sense acabar la frase va recollir les seves coses i em va arrossegar
amb ell cap a la presó estatal. Estava fora de si.
Així que va entrar a la sala de visites en Roth va brandar el manuscrit
davant dels nassos d’en Harry i va cridar:
–¿Et va demanar que li diguessis «Nola estimada»?
–Sí –va respondre en Harry abaixant el cap.
–¿Però que no ho veus, el que hi ha aquí escrit? A la primera pàgina del teu coi d’original! ¿Quan m’ho pensaves dir, cago en la puta?
–T’asseguro que no és la meva lletra. Jo no la vaig matar! Jo no vaig
matar la Nola! Per l’amor de Déu!, ¿tu ho saps, això, no? Tu saps que
jo no em dedico a assassinar criatures!
En Roth es va asserenar i es va asseure.
–Ja ho sabem, Harry –va dir–. Però totes aquestes casualitats em
tenen molt amoïnat. La fugida, aquesta frase... I jo t’haig de salvar
el cul davant d’un jurat de bons ciutadans que abans i tot que comenci el judici ja tindran ganes de condemnar-te a mort.
En Harry feia molt mala cara. Es va aixecar i va començar voltar per
la saleta de formigó.
–Tot el país s’està posant en contra meva. D’aquí a poc tothom
voldrà el meu cap. Si no el volen ja... La gent no és conscient de l’impacte de les paraules amb què es refereixen a mi: pedòfil, pervertit, pertorbat. Embruten el meu nom i cremen els meus llibres. Però vosaltres
ho heu de tenir clar, us ho torno a repetir per última vegada: no sóc cap
maníac. La Nola va ser l’única dona que he estimat, i per desgràcia per a
mi només tenia quinze anys. Això de l’amor no es tria, hòstia!
–Però estem parlant d’una noia de quinze anys! –va esclatar en
Roth.
En Harry va fer cara d’ofès. Es va girar cap a mi.
–¿Tu penses igual, Marcus?
–Jo el que no entenc és que no me n’haguessis parlat mai, de tot
això... Fa deu anys que som amics i no m’havies esmentat mai la Nola.
Em pensava que estàvem molt units.
197
–Per l’amor de Déu, ¿què volies que et digués?: «Ah, Marcus, de
fet, no t’ho he dit mai, però l’any 1975, quan vaig arribar a Aurora, em
vaig enamorar d’una noia de quinze anys, una nena que em va canviar
la vida però que va desaparèixer al cap de tres mesos una tarda de
finals d’estiu. I no ho he superat mai...»
Va clavar un cop de peu a una de les cadires de plàstic, que va anar
a petar contra la paret.
–Harry –va dir en Roth–. Si aquesta frase no la vas escriure tu, i si tu
m’ho dius jo m’ho crec, ¿tens idea de qui podria ser?
–No.
–¿Qui ho sabia, això teu amb la Nola? La Tamara Quinn assegura
que ho havia sospitat sempre.
–No ho sé! Potser la Nola n’hi va parlar a alguna amiga...
–¿Però a tu et sembla probable que ho sabés algú? –hi va tornar en
Roth.
Hi va haver un silenci. En Harry semblava tan trist i derrotat que
se’m va trencar el cor.
–Vinga –va tornar a insistir en Roth per fer-lo parlar–, sé perfectament que no m’ho dius tot. ¿Com vols que et defensi si m’amagues
informació?
–Hi va haver... Hi va haver uns anònims.
–¿Quins anònims?
–Just després que desaparegués la Nola vaig començar a rebre anònims. Me’ls trobava sempre al marc de la porta quan tornava a casa.
Estava acollonidíssim. Allò volia dir que algú m’espiava, que vigilaven
quan entrava i sortia. Al final tenia tanta por que automàticament trucava a la policia, cada cop que me’n trobava un. Els deia que m’havia
semblat veure algú rondant per la casa i aleshores venia la policia i em
quedava més tranquil. Evidentment, el veritable motiu del meu neguit
no el podia esmentar.
–¿I qui te’ls devia enviar, aquests anònims? –va preguntar en
Roth–. ¿Qui ho sabia, això de la Nola i tu?
–No en tinc ni idea. Però va durar sis mesos. I després es va acabar.
–¿Els guardes?
–Sí. A casa. Entre les pàgines d’una enciclopèdia molt gran que tinc
198
a l’estudi. Suposo que la policia no els deu haver trobat, perquè ningú
me n’ha dit res.
De tornada a Goose Cove vaig anar a buscar immediatament l’enciclopèdia a la qual es referia. Dissimulat entre les pàgines, hi vaig trobar un sobre kraft amb deu fulls petits. Eren cartes en un paper
esgrogueït. No n’hi havia cap que no tingués el mateix missatge, clavat
en totes i escrit a màquina:
Sé el que li vas fer a aquella nena de quinze anys.
I aviat ho sabrà tota la ciutat.
Per tant hi havia algú que sabia allò d’en Harry i la Nola. Algú que
havia callat durant trenta-tres anys.
*
*
*
Durant els dos dies següents vaig intentar interrogar totes les persones
que, d’una manera o una altra, podien conèixer la Nola. Una vegada
més l’Erne Pinkas va resultar de gran ajuda en aquesta empresa: després de trobar als arxius de la biblioteca l’anuari de l’institut d’Aurora
de l’any 1975, i amb l’ajuda d’internet, va aconseguir fer-me una llista
de les dades actuals de molts antics companys de classe de la Nola que
encara vivien a la zona. Malauradament va ser una gestió infructuosa:
tota aquella gent passaven ja la cinquantena, i l’únic que podien explicar-me eren records d’infantesa sense gaire interès per a la investigació.
Fins que em vaig adonar que un dels noms de la llista no m’era del tot
desconegut: Nancy Hattaway. La que segons m’havia dit en Harry
havia servit de coartada a la Nola en aquella escapada a Rockland.
Segons la informació que em va donar en Pinkas, la Nancy Hattaway tenia una botiga de costura i patchwork en un polígon industrial
que hi havia fora de la ciutat, a la carretera número 1 en direcció a
Massachusetts. M’hi vaig presentar per primera vegada el dijous 26
de juny del 2008. Era una botiga molt maca amb l’aparador ple de
colors, encaixada entre una cafeteria i una ferreteria. L’única persona que hi havia a dins era una senyora de cinquanta-i-pocs, amb els
199
cabells canosos i curts. Seia davant d’un escriptori amb les ulleres de
llegir posades. Em va saludar molt educadament i aleshores li vaig preguntar:
–¿És vostè, la Nancy Hattaway?
–Sí senyor –va respondre–. ¿Que ens coneixem? La seva cara em
sona.
–Em dic Marcus Goldman. Sóc...
–Escriptor –em va tallar–. Ara hi he caigut. Diuen que fa moltes
preguntes sobre la Nola.
Semblava estar a la defensiva. A més va afegir immediatament:
–Suposo que no ha vingut pel patchwork.
–Doncs no. I també és veritat que estic interessat en la mort de la
Nola Kellergan.
–¿I això que té a veure amb mi?
–Si vostè és qui jo em penso, coneixia molt bé la Nola. Quan tenia
quinze anys.
–¿Qui l’hi ha dit?
–En Harry Quebert.
Es va aixecar de la cadira i va anar amb pas decidit cap a la porta.
Em vaig pensar que em demanaria que marxés, però en lloc d’això va
enganxar el cartell de «tancat» al vidre de l’aparador i va passar la
balda a la porta. En acabat es va girar cap a mi i em va preguntar:
–¿Com li agrada, el cafè, senyor Goldman?
Ens vam passar més d’una hora a la rebotiga. Era la mateixa Nancy
de qui m’havia parlat en Harry, l’amiga de la Nola d’aquella època. No
s’havia casat mai i conservava el cognom.
–¿No ha marxat mai d’Aurora? –li vaig preguntar.
–Mai. Hi tinc massa lligams, amb aquesta ciutat. ¿Com m’ha trobat?
–Per internet, em sembla. L’internet fa miracles.
Va fer que sí amb el cap.
–¿I doncs? –em va preguntar–. ¿Què vol saber exactament, senyor
Goldman?
–Em pot dir Marcus. Necessito que algú em parli de la Nola.
Va somriure.
200
–La Nola i jo anàvem a la mateixa classe, a l’institut. Érem molt
amigues des que havia arribat a Aurora. Vivíem gairebé a tocar, a
Terrace Avenue, i venia sovint a casa meva. Deia que li agradava venir
a casa meva perquè jo tenia una família «normal».
–¿Normal? ¿Què vol dir?
–Suposo que ja deu conèixer el pare Kellergan...
–Sí.
–Era un home molt estricte. Sembla mentida que tingués una filla
com la Nola: intel·ligent, dolça, agradable, riallera.
–M’estranya que em digui això del reverend Kellergan, senyora
Hattaway. El vaig conèixer fa pocs dies i em va semblar un home més
aviat suau.
–Pot fer aquesta impressió. Almenys en públic. El van anar a buscar
perquè vingués a ajudar-los a remuntar la parròquia de St James, que
havia caigut en l’abandó, perquè segons sembla a Alabama havia fet
meravelles. I efectivament, quan el va agafar ell, el temple de St James
s’omplia cada diumenge. Però a part d’això, vés a saber què devia passar en realitat a dins de casa dels Kellergan...
–¿Què vol dir?
–A la Nola li pegaven.
–¿Què?
La Nancy Hattaway em va explicar un episodi sobre aquesta qüestió que havia tingut lloc, segons els meus càlculs, el dilluns 7 de juliol
del 1975, és a dir durant l’època en què en Harry rebutjava la Nola.
*
*
*
Dilluns 7 de juliol del 1975
Eren vacances. Feia un temps esplèndid i la Nancy havia anat a buscar la Nola a casa seva per anar a la platja. Quan baixaven per Terrace Avenue la Nola va preguntar de cop i volta:
–Escolta, Nancy, ¿tu creus que sóc dolenta?
–¿Dolenta? I ara, quina bestiesa! ¿Per què m’ho preguntes, això?
–Perquè a casa em diuen que sóc dolenta.
201
–¿Què? ¿I per què et diuen aquestes coses?
–És igual, deixa-ho córrer. ¿On anem a banyar-nos?
–A Grand Beach. ¿Però em vols dir per què t’ho diuen, això, Nola?
–Potser és veritat –va continuar la Nola–. Potser és pel que va passar quan vivíem a Alabama.
–¿A Alabama? ¿Què va passar?
–Res important.
–Se’t veu trista, Nola.
–És que ho estic.
–¿Trista? Però si són vacances! ¿Com pots estar trista si són vacances?
–És complicat, Nancy.
–¿Tens problemes? Si tens problemes m’ho has de dir!
–Estic enamorada d’algú que no m’estima.
–¿Qui és?
–No tinc ganes de parlar-ne.
–¿És en Cody, aquell noi de segon que t’anava al darrere? Ho sabia,
que n’estaves enamorada! ¿I com és, això d’anar amb un tio de segon?
¿Però vols dir que no és un imbècil? És imbècil perdut! Que estigui a
l’equip de bàsquet no vol pas dir que sigui un tio amb classe, ¿em
sents? ¿Va ser amb ell, amb qui vas marxar dissabte passat?
–No.
–¿Doncs qui és? Va, digue-m’ho. ¿Us en vau anar al llit? ¿Ja te n’has
anat al llit amb algun noi?
–No! ¿Tu estàs sonada? Em reservo per a l’home de la meva vida.
–¿I amb qui eres, dissabte?
–Amb algú més gran. Però és igual. De tota manera, no m’estimarà
mai. No m’estimarà mai ningú.
Van arribar a Grand Beach. La platja no era res de l’altre món, però
no hi havia mai ningú. I a més les marees, que buidaven tres metres de
platja cada vegada, deixaven a les roques enclotades unes piscines
naturals que s’escalfaven amb el sol. Els agradava escarxofar-s’hi, perquè la temperatura de l’aigua era molt més agradable que la del mar.
Com que la platja estava deserta no es van haver d’amagar per posar-se
el banyador, i la Nancy es va adonar que la Nola tenia hematomes als
pits.
202
–Nola! Quin horror! ¿Què hi tens, aquí?
La Nola es va tapar els pits.
–No miris!
–És que ja ho he vist! Tens senyals...
–No és res.
–Com que no és res! ¿Com t’ho has fet?
–La mare em va pegar dissabte.
–¿Què? No diguis animalades...
–És veritat! És ella qui em diu que sóc dolenta.
–Però què m’estàs dient!
–És veritat! Per què no em creu ningú!
La Nancy no va gosar preguntar res més i va canviar de tema. Després de banyar-se van anar a casa dels Hattaway. La Nancy va agafar
el bàlsam de farmàcia del lavabo de la seva mare i va fer-ne fregues als
pits contusionats de la seva amiga.
–Nola –li va dir–, sobre això de ta mare... jo crec que hauries d’anar
a parlar-ne amb algú. Potser a l’institut, la senyora Sanders, la infermera...
–Va, deixa-ho córrer, Nancy. Sisplau...
*
*
*
Mentre rememorava el seu últim estiu amb la Nola a la Nancy se li van
omplir els ulls de llàgrimes.
–¿Què va passar a Alabama? –vaig preguntar.
–Ni idea. No ho vaig saber mai. La Nola no m’ho va dir mai.
–¿Té alguna cosa a veure amb el fet que marxessin d’allà?
–No ho sé. M’agradaria poder ajudar-lo, però no ho sé.
–I aquest desengany amorós, ¿sap per qui era?
–No –va respondre la Nancy.
Jo suposava que tenia a veure amb en Harry, però necessitava saber
si ella també ho sabia.
–Però vostè sabia que es veia amb algú –vaig dir–. Si no m’equivoco, en aquella època se servien de coartada l’una a l’altra per trobarse amb nois.
203
Va esbossar un somriure.
–Sí que està ben informat... Els primers cops que ho vam fer va ser
per anar a passar el dia a Concord. Per a nosaltres Concord era la gran
aventura, sempre hi havia una cosa o altra a fer. Ens feia l’efecte que
érem grans dames. Després ho vam repetir, jo per anar-me’n sola amb
el vaixell del meu nòvio d’aleshores i ella per... Miri, aleshores jo ja sospitava que la Nola es veia amb un home més gran. M’ho deia amb mitges paraules.
–Vol dir que sabia allò d’ella amb en Harry Quebert...
Li va sortir espontàniament:
–No, i ara!
–¿Com que no? Si vostè mateixa m’acaba de dir que la Nola es veia
amb un home més gran.
Es va fer un silenci incòmode. En aquell moment em vaig adonar
que la Nancy tenia coneixement d’una informació que no li feia cap
gràcia compartir.
–¿Qui era aquest home? –li vaig preguntar–. No era en Harry Quebert, ¿oi? Senyora Hattaway, ja sé que no em coneix de res, que em presento aquí de cop i volta i l’obligo a furgar en la memòria. Si tingués
més temps per endavant faria millor les coses. Però el temps corre: en
Harry Quebert s’està consumint a la presó i jo estic convençut que ell
no va matar la Nola. Així que si sap alguna cosa que em pugui ajudar,
me l’ha de dir.
–Jo no sabia absolutament res d’en Harry –em va confessar–. La
Nola no m’ho va dir mai. Ho vaig saber per la televisió fa deu dies, com
tothom... Però em va parlar d’un home. Sí, jo sabia que tenia una relació
amb un home molt més gran. Però aquest home no era en Harry Quebert.
Em vaig quedar glaçat.
–¿I això quan va ser? –vaig preguntar.
–No me’n recordo amb detall, de com va anar tota la història, ha
passat massa temps; però puc assegurar-li que l’estiu del 1975, l’estiu
que va aparèixer en Harry Quebert, la Nola va mantenir una relació
amb un home d’uns quaranta anys.
–¿Quaranta anys? ¿I se’n recorda de com es deia?
204
–Sí, d’això sí que no me n’oblidaré. Era l’Elijah Stern, probablement un dels homes més rics de Nou Hampshire.
–¿L’Elijah Stern?
–Sí. M’explicava que s’havia de despullar per a ell, obeir-lo, deixarse fer. Havia d’anar a casa seva, a Concord. L’Stern enviava el seu esbirro a buscar-la, un paio estrany. Luther Caleb, es deia. La venia a buscar
a Aurora i se l’enduia a casa de l’Stern. Ho sé perquè ho vaig veure
amb els meus propis ulls.
205
22
Investigació policial
«–Harry, ¿com pots estar segur que sempre tindràs
prou força per escriure llibres?
–N’hi ha que en tenen i n’hi ha que no. Tu en tindràs,
Marcus. Jo sé que tu en tindràs.
–¿I com en pots estar tan segur?
–Perquè la portes a dins. Una mica com una malaltia.
Perquè la malaltia dels escriptors, Marcus, no és que ja no
siguin capaços d’escriure: és que ja no vulguin escriure
més però siguin incapaços d’evitar-ho.»
EXTRACTE D’EL CAS HARRY QUEBERT
Divendres 27 de juny del 2008. Dos quarts de vuit del matí. Estic esperant el sergent Perry Gahalowood. Fa només quinze dies que va començar tot això, però tinc la impressió que en fa mesos. Em sembla que la
petita ciutat d’Aurora amaga secrets molt curiosos, que la gent diu molt
menys del que realment sap. La qüestió és saber per què calla tothom...
Ahir al vespre vaig tornar a trobar-me una d’aquelles notes: «Goldman,
torna-te’n a casa.» Hi ha algú que està jugant amb els meus nervis.
Em pregunto què dirà en Gahalowood quan sàpiga el que he esbrinat
sobre l’Elijah Stern. He buscat informació sobre ell per internet: és l’últim
hereu d’un imperi financer i el gestiona amb èxit. Va néixer l’any 1933 a
Concord i encara hi viu. Ara té setanta-cinc anys.
Aquestes ratlles les vaig escriure esperant en Gahalowood davant del
seu despatx, en un passadís de la comissaria general de la policia estatal de Concord. La veu cavernosa del sergent em va interrompre de
cop.
–¿Escriptor? ¿Què se li ha perdut, per aquí?
–He descobert un parell de coses sorprenents, sergent. N’haig de
parlar amb vostè.
Va obrir la porta del seu despatx, va deixar el got de cafè en una
tauleta auxiliar, va llançar la jaqueta damunt d’una cadira i va apujar
les persianes. En acabat, sense deixar de fer les seves coses, em va dir:
–¿Ja ho sap, que podria telefonar? És el que fa la gent civilitzada.
209
Quedaríem i vostè em vindria a veure a una hora que ens anés bé a tots
dos. Se’n diu fer les coses bé, vaja.
Jo vaig deixar anar tota la tirallonga a raig:
–La Nola tenia un amant, un tal Elijah Stern. En Harry rebia cartes anònimes a la mateixa època de la seva relació amb la Nola, i per
tant hi havia algú que n’estava al cas.
Em va mirar perplex.
–¿I com dimoni ho ha sabut, tot això?
–Investigant pel meu compte, ja l’hi vaig dir.
De seguida va tornar a fer la cara de pomes agres de sempre:
–És un torracollons, escriptor. M’està fotent la investigació enlaire.
–¿Que està de mal humor, sergent?
–Doncs sí, perquè resulta que són les set del matí i ja el tinc al meu
despatx fent escarafalls.
Li vaig preguntar si hi havia algun lloc on pogués escriure. Va fer
cara de resignació i em va portar a l’habitació del costat. Hi havia fotos
de Side Creek i d’Aurora clavades amb xinxetes en un plafó de suro.
Em va assenyalar una pissarra blanca que hi havia just al costat i em va
allargar un retolador.
–Comenci –va sospirar–. L’escolto.
Vaig escriure a la pissarra el nom de Nola i vaig dibuixar-hi tot de
fletxes assenyalant els noms de totes les persones involucrades en el
cas. Primer de tot l’Elijah Stern, després la Nancy Hattaway.
–¿I si la Nola Kellergan no era la nena modèlica que tothom ens ha
descrit? –vaig fer–. Sabem que va tenir una relació amb en Harry. Ara
jo sé que durant el mateix període de temps en va tenir una altra amb
un tal Elijah Stern.
–¿L’Elijah Stern del món dels negocis?
–El mateix.
–¿Qui li ha explicat aquests romanços?
–La millor amiga de la Nola d’aleshores. La Nancy Hattaway.
–¿Com l’ha trobat?
–Per l’anuari de l’institut d’Aurora, any 1975.
–Ah. ¿I què és el que està intentant dir-me, escriptor?
–Que la Nola no era una nana feliç. A principis de l’estiu del 1975
210
la seva història amb en Harry es complica: ell la rebutja i ella es deprimeix. A més la seva mare la deixa baldada a cops. Sergent: com més
hi penso més segur estic que la seva desaparició va ser la conseqüència
de certs estranys esdeveniments que van tenir lloc aquell estiu, contràriament al que tothom ens vol fer creure.
–Continuï.
–Jo estic convençut que hi havia més gent que sabia allò d’en Harry
i la Nola. Potser la mateixa Nancy Hattaway, tot i que no n’estic segur:
ella diu que no en sabia res i sembla sincera. El cas és que algú li escrivia anònims a en Harry.
–¿Sobre la Nola?
–Sí, miri-se’ls. Els he trobat a casa seva –li vaig dir ensenyant-n’hi
un que duia a sobre.
–¿A casa seva? Però si hi vam fer un escorcoll.
–És igual. Però això vol dir que hi ha algú que ho sap des del principi.
Va llegir la carta en veu alta:
–«Sé el que li vas fer a aquella nena de quinze anys. I aviat ho sabrà
tota la ciutat.» ¿Quan les va rebre, aquestes cartes, en Quebert?
–Just després que desaparegués la Nola.
–¿Té idea de qui podria ser-ne l’autor?
–Per desgràcia no.
Em vaig girar cap al plafó de suro ple de fotografies i notes clavades
amb xinxetes.
–¿És la seva investigació, sergent?
–I és clar. Però comencem des del principi, si no li sap greu. La
Nola Kellergan desapareix la tarda del 30 d’agost del 1975. L’informe
d’aleshores de la policia d’Aurora indica que no es pot establir si va ser
segrestada o si va escapar-se i tot plegat va acabar malament: ni senyals
de lluita, ni testimonis. Però ara com ara ens inclinem bastant clarament per la pista del segrest. Sobretot perquè no es va endur ni diners
ni equipatge.
–Doncs jo crec que va fugir –vaig dir.
–Molt bé. Doncs aleshores partim d’aquesta hipòtesi –va suggerir en
Gahalowood–. Salta per la finestra de la seva habitació i fuig. ¿On va?
211
Havia arribat el moment de revelar el que sabia.
–Se n’anava a trobar-se amb en Harry –vaig respondre.
–¿Vostè creu?
–Ho sé. M’ho ha dit ell. Fins ara no n’hi havia dit res perquè em feia
por comprometre’l, però crec que ha arribat el moment de posar les
cartes sobre la taula: la tarda que va desaparèixer la Nola s’havia de trobar amb en Harry en un motel de la carretera número 1. Havien de
fugir plegats.
–¿Fugir? ¿Però per què? ¿Com? ¿A on?
–Això no ho sé. Però espero esbrinar-ho. En qualsevol cas, aquella
famosa tarda en Harry estava esperant la Nola a l’habitació d’un motel. Ella li havia deixat una carta dient-li que aniria a reunir-se amb ell
allà. La va esperar tota la nit. No hi va arribar mai.
–¿Quin motel? ¿I on és aquesta carta?
–El Sea Side Motel. Unes quantes milles al nord de Side Creek. Hi
he estat, existeix encara. Pel que fa a la carta... L’he cremat. Per protegir en Harry.
–¿Que l’ha cremat? ¿Que s’ha begut l’enteniment, escriptor? ¿Es
pot saber què li ha agafat? ¿Que vol que el condemnin per destrucció
de proves?
–No ho hauria d’haver fet. Em sap greu, sergent.
Rondinant, en Gahalowood va agafar un mapa de la zona d’Aurora i el va desenrotllar sobre una taula. Em va ensenyar el centre de la
ciutat, va assenyalar la carretera número 1, que anava vorejant la costa,
passava per Goose Cove i en acabat pel bosc de Side Creek. Pensant
en veu alta va dir:
–Si jo fos una noieta i volgués fugir de casa sense que em veiessin
me n’hauria anat a la platja de més a prop de casa meva i hauria anat
vorejant la costa fins a arribar a la carretera número 1, és a dir, cap a
Goose Cove, és a dir cap a...
–Side Creek –vaig dir jo–. Hi ha un caminet que travessa el bosc i
que uneix la costa amb el motel.
–Bingo! –va exclamar en Gahalowood–. Així doncs, podem deduir
sense fer gaires extrapolacions que la nana va fugir de casa seva. Terrace Avenue és aquí... i la platja de més a la vora és... Grand Beach! És
212
a dir que passa per la platja i va vorejant el mar fins al bosc. ¿Però què
devia passar després en aquest maleït bosc?
–Potser mentre travessava el bosc va ensopegar amb algú que no
portava bones intencions. Un pervertit que intenta abusar d’ella, després agafa una branca sòlida i l’assassina.
–Podria ser, escriptor, però es descuida d’un detall que obre molts
interrogants: l’original. I aquella frase escrita a mà: «Adéu, Nola estimada.» Això vol dir que la persona que va matar la Nola i la va enterrar la coneixia, i que sentia alguna cosa per ella. I suposant que aquesta
persona no fos en Harry, ja m’explicarà com és que estava en possessió
del seu original.
–La Nola el duia a sobre. Està claríssim. Tot i que fugia de casa no es
va voler emportar equipatge: podia cridar l’atenció, sobretot si els seus
pares la sorprenien en el moment de marxar. I a més no necessita res: es
pensa que en Harry és ric, que ja compraran tot el que necessitin per a la
seva nova vida. ¿I què és l’únic que s’emporta? L’única cosa que no es
pot substituir: l’original del llibre que en Harry acaba d’escriure i que
s’ha emportat a casa per llegir, com fa moltes vegades. Ella sap que l’original és important per a en Harry. Se’l fica a la bossa i fuig de casa.
En Gahalowood va considerar un moment la meva teoria.
–Així, segons vostè –em va dir–, l’assassí enterra la bossa i l’original
amb la noia per desempallegar-se de les proves.
–Exacte.
–Però això no explica per què hi ha escrita aquesta frase d’amor.
–És una bona pregunta –vaig haver d’admetre–. Potser és la prova
que demostra que l’assassí de la Nola l’estimava. ¿Potser hauríem de
considerar la pista d’un crim passional? ¿Un atac de bogeria que, un
cop passat, empeny l’assassí a escriure aquesta frase per no deixar una
tomba anònima? ¿Algú que estimava la Nola i que no va poder suportar la seva relació amb en Harry? ¿Algú que sabia que fugia de casa i
que, incapaç de dissuadir-la, va estimar-se més matar-la que no pas
perdre-la? ¿És una hipòtesi que s’aguanta, no?
–S’aguanta, escriptor. Però, com vostè mateix diu, no és més que
una hipòtesi i encara l’hem de confirmar. Com totes les altres. Benvingut al difícil i meticulós ofici de poli.
213
–¿Vostè què proposa, sergent?
–Hem fet un examen grafològic a en Quebert, però caldrà esperar
una mica per tenir resultats. Hi ha un altre punt que hem d’aclarir:
¿Per quin motiu va enterrar la Nola a Goose Cove? És al costat de
Side Creek: ¿per què prendre’s la molèstia de transportar un cos per
enterrar-lo a dues milles d’allà?
–Si no hi ha cos no hi ha assassinat –vaig suggerir.
–Això mateix és el que jo penso. L’assassí potser es va sentir acorralat per la policia. Es va haver de conformar amb un lloc proper...
Ens vam mirar la pissarra blanca on ja havia acabat d’escriure la llista de noms:
Harry QUEBERT
Nancy HATTAWAY
Elijah STERN
NOLA
Tamara QUINN
David i Louisa KELLERGAN
Luther CALEB
–Totes aquestes persones tenen un probable lligam amb la Nola o
amb el cas –vaig dir–. Fins i tot podria ser una llista de potencials culpables.
–Jo diria que l’únic que fa aquesta llista es despistar –va considerar
en Gahalowood.
Jo vaig ignorar les seves recriminacions i vaig intentar apuntalar la
meva llista.
–La Nancy només tenia quinze anys, el 1975, i no tenia cap mòbil,
així que jo crec que la podríem eliminar. La Tamara Quinn va dient a
tothom que ella ja ho sabia, això d’en Harry i la Nola... Potser és l’autora dels anònims que va rebre en Harry.
–Una dona –em va interrompre en Gahalowood –. Què vol que li
digui... S’ha de tenir molta força per partir un crani d’aquesta manera.
Jo més aviat m’inclinaria per un home. I a més la Deborah Cooper va
identificar clarament el perseguidor de la Nola com un home.
–¿I els pares Kellergan? La mare pegava a la filla...
–Pegar a la filla no és una cosa gaire lloable, però d’aquí a l’agressió salvatge que va rebre la Nola hi ha un bon tros.
–He llegit a internet que en les desaparicions de criatures el culpable sol ser un membre del cercle familiar.
214
En Gahalowood va alçar els ulls al cel:
–I jo he llegit a internet que vostè era un gran escriptor. ¿Veu com
només diu mentides, internet?
–I no oblidem l’Elijah Stern. Jo crec que l’hauríem d’interrogar ja.
La Nancy Hattaway diu que enviava el xofer, Luther Caleb, a buscar la
Nola per portar-la a la seva finca de Concord.
–Pari el carro, escriptor: l’Elijah Stern és un home influent i d’una
família importantíssima. És molt poderós. Just la mena de persona
amb qui el fiscal intentarà no tenir friccions si no és que té proves molt
clares on escudar-se. ¿Què té contra ell, a part d’aquesta testimoni que
en aquella època era una noieta de quinze anys? Avui dia la seva declaració ja no té cap valor. Calen elements sòlids, proves. M’he llegit de
dalt a baix els informes de la policia d’Aurora: no hi ha cap esment ni
d’en Harry, hi de l’Stern, ni d’aquest tal Luther Caleb.
–Doncs a mi aquesta Nancy Hattaway m’ha semblat una persona
molt creïble.
–No dic pas que no, només és que no em refio d’aquests records
que ressorgeixen al cap de trenta anys, escriptor. Intentaré esbrinar
més coses sobre aquesta història, però em calen més proves per poder
seguir-li la pista a l’Stern seriosament. No me la penso jugar anant a
interrogar un paio que juga a golf amb el governador sense tenir un
mínim d’elements que l’incriminin.
–A més cal tenir en compte que els Kellergan van venir a Aurora
des d’Alabama per alguna raó molt concreta però que tothom ignora.
El pare diu que van venir buscant aire pur, però la Nancy Hattaway
em va dir que la Nola li va fer referència a alguna cosa que havia passat
quan ella i la seva família vivien a Jackson.
–Mmm. Haurem d’arribar al fons de tot plegat, escriptor.
*
*
*
Vaig decidir no dir res a en Harry sobre l’Elijah Stern mentre no en
tingués proves més sòlides. En canvi sí que vaig informar-ne en Roth,
ja que em va semblar que era un element que podia resultar clau en la
defensa d’en Harry.
215
–¿Que la Nola Kellergan va tenir una relació amb l’Elijah Stern?
–va dir gairebé escanyant-se a l’altre extrem del telèfon.
–El que sents. Ho sé de bona font.
–Ben fet, Marcus. Farem pujar l’Stern a l’estrada, l’aclapararem,
capgirarem la situació. Imagina’t la cara dels membres del jurat quan
l’Stern, després de prestar jurament sobre la sagrada Bíblia, els expliqui els detalls més sucosos dels claus que feia amb la petita Kellergan.
–No en diguis res a en Harry, sisplau. Almenys fins que esbrini més
coses sobre l’Stern.
Aquella mateixa tarda vaig anar a la presó i en Harry em va corroborar el que m’havia dit la Nancy Hattaway.
–La Nancy Hattaway m’ha explicat les pallisses que rebia la Nola
–li vaig dir.
–Això de les pallisses és una història terrible, Marcus...
–També m’ha explicat que a principis d’estiu la Nola semblava
molt trista i melancòlica.
En Harry va fer que sí amb el cap, afligit:
–Quan vaig intentar rebutjar la Nola la vaig fer sentir molt desgraciada, i això va provocar uns desastres espantosos. El cap de setmana de
la festa nacional, després d’anar amb la Jenny a Concord, jo estava molt
trasbalsat per culpa del que sentia per la Nola. Me n’havia d’allunyar al
preu que fos. I el dissabte 5 de juliol vaig decidir no anar al Clark’s.
Mentre enregistrava com en Harry m’explicava el desastrós cap de
setmana del 5 i el 6 de juliol del 1975 vaig adonar-me que Els orígens
del mal descrivia amb precisió la seva història amb la Nola, barrejant el
relat amb correspondència autèntica. Per tant en Harry mai no havia
amagat res: des del primer moment havia confessat la seva història d’amor impossible a tot Amèrica. Al final el vaig interrompre per dir-li:
–Però Harry, al llibre hi és tot.
–Tot, Marcus, tot. Però mai ningú ha intentat comprendre-ho. Tothom s’ha dedicat a fer grans anàlisis de text, parlant d’al·legories, de
símbols i de figures d’estil l’abast de les quals ni tan sols domino. I l’únic que jo vaig fer va ser escriure un llibre sobre la Nola i jo.
*
*
216
*
Dissabte 6 de juliol del 1975
Eren dos quarts de cinc de la matinada. Els carrers de la ciutat estaven deserts, només ressonava la cadència dels seus passos. No podia
pensar en res més que en ella. Des que havia decidit que havien de deixar de veure’s que no dormia. Es despertava espontàniament abans de
l’alba i ja no podia tornar a agafar el son. Aleshores es posava la roba
d’esport i sortia a córrer. Corria per la platja, perseguia les gavines,
imitava el seu vol i continuava corrent fins que arribava a Aurora. Hi
havia cinc milles ben bones, des de Goose Cove. Les recorria com una
bala. Al principi, després de travessar la ciutat de punta a punta, feia
com si agafés la carretera de Massachusetts, com si fugís, i després s’aturava a Grand Beach per veure sortir el sol. Però aquell matí, quan va
arribar al barri de Terrace Avenue, es va aturar per recuperar l’alè i va
anar caminant una estona entre els rengles de cases, amarat de suor i
amb el pols accelerat.
Va passar per davant de casa dels Quinn. La vetllada del dia abans
amb la Jenny havia sigut sens dubte la més avorrida que havia passat
en la vida. La Jenny era una noia fantàstica, però no el feia ni riure ni
somiar. L’única que el feia somiar era la Nola. Va caminar un tros més
carrer avall, fins a arribar davant la casa prohibida: la dels Kellergan,
on la tarda anterior havia deixat la Nola plorant. Havia fet esforços per
aparentar fredor, per fer-l’hi entendre, però ella no havia entès res. Li
havia dit: «¿Per què m’ho fas, això, Harry? ¿Per què ets tan dolent?»
No se l’havia pogut treure del cap en tota la nit. A Concord, durant el
sopar, fins i tot va sortir un moment per trucar des d’una cabina. Va
demanar a l’operadora que el posés amb els Kellergan d’Aurora, Nou
Hampshire, i així que va sentir el to va penjar. Quan va tornar cap a la
taula la Jenny li va preguntar si es trobava bé.
Immòbil a la vorera, escrutava les finestres. Intentava imaginar-se
en quina habitació devia dormir: N-O-L-A. Nola estimada. Es va quedar així una bona estona. De cop li va semblar sentir un soroll. A l’intentar allunyar-se’n va ensopegar amb la galleda metàl·lica de les
escombraries, que va caure per terra fent un gran terrabastall. Es va
encendre un llum a la casa i en Harry va fugir cames ajudeu-me: va tor217
nar a Goose Cove i se’n va anar a seure a l’estudi per intentar escriure. Ja era a principis de juliol i encara no havia començat la seva gran
novel·la. ¿Què seria d’ell? ¿Què passaria si no aconseguia escriure?
Tornaria a la seva trista vida d’abans. No seria mai escriptor. No seria
mai res. Per primer cop va pensar a matar-se. Cap a les set del matí es
va adormir sobre la taula, amb el cap a sobre dels papers estripats i
plens de ratllades.
A dos quarts d’una, als lavabos d’empleats del Clark’s, la Nola es passava aigua per la cara per intentar esborrar-se la vermellor dels ulls.
Tot el matí que plorava. Era dissabte i en Harry no havia aparegut. Ja
no la volia veure. Els dissabtes al Clark’s eren com una cita: i ell hi
havia renunciat per primer cop. I això que s’havia llevat plena d’esperança, dient-se que vindria a demanar-li perdó per haver-se portat tan
malament i que ella, evidentment, el perdonaria. La idea de tornar-lo a
veure l’havia posat de bon humor. Mentre s’arreglava fins i tot s’havia
posat una mica de coloret a les galtes, per agradar-li. Però a l’hora d’esmorzar la seva mare l’havia renyat molt severament:
–Nola, vull saber què m’amagues.
–Jo no t’amago res, mare.
–No diguis mentides a ta mare! ¿Et penses que no me n’adono? ¿Et
penses que sóc imbècil?
–I ara, mare! Com vols que pensi una cosa així!
–¿Et penses que no m’adono que et passes tot el dia al carrer, que
estàs eufòrica i que et pintes la cara?
–No faig res mal fet, mare. T’ho prometo.
–¿Et penses que no sé que vas anar a Concord amb aquella pocavergonya de la Nancy Hattaway? Ets dolenta, Nola! M’avergonyeixo
de tu!
El reverend Kellergan va sortir de la cuina i es va tancar al garatge.
S’hi tancava sempre quan hi havia baralles; no volia saber-ne res. A
més va engegar el tocadiscos per no sentir els cops.
–Mare, et prometo que no faig res mal fet –va repetir la Nola.
La Louisa Kellergan es va mirar la seva filla amb una barreja de disgust i menyspreu. I després va fer, burleta:
218
–¿Res mal fet? ¿Tu saps per què vam marxar d’Alabama? ¿Ho saps,
oi? ¿Vols que et refresqui la memòria? Vine cap aquí!
La va agafar pel braç i la va arrossegar cap a la seva habitació. La va
obligar a despullar-se i en acabat es va quedar mirant com tremolava
de por només amb roba interior.
–¿Com és que portes sostenidors? –va preguntar la Louisa Kellergan.
–Perquè tinc pit, mare.
–No hauries de tenir pit! Ets massa jove! Treu-te els sotenidors i
vine aquí!
La Nola es va despullar i es va acostar a la seva mare, que havia agafat un regle de ferro del pupitre de la filla. Primer se la va mirar de dalt
a baix, i tot seguit va alçar el regle i li va clavar un cop als mugrons. Li
va pegar molt fort unes quantes vegades, i quan la filla es cargolava de
dolor li manava que s’estigués quieta, si no volia que l’estovés encara
més. I mentre la colpejava anava repetint: «A la mare no se li diuen
mentides. Has de ser una bona nena, ¿ho entens? Prou de prendre’m
per imbècil!» Del garatge arribava música de jazz a tota pastilla.
Si la Nola va tenir prou forces per anar a treballar al Clark’s va ser
només perquè sabia que hi veuria en Harry. Ell era l’únic que li donava forces per viure, i volia viure per a ell. Però no hi havia anat. Es va
passar tot el matí plorant de desesperació, amagada als lavabos. Es
mirava al mirall, s’aixecava la brusa i es mirava els pits masegats: anava
plena de blaus. Va pensar que la seva mare tenia raó: era dolenta i lletja, per això en Harry no volia saber res d’ella.
De cop i volta van picar a la porta. Era la Jenny.
–Nola, què carai fas! El restaurant és ple com un ou! S’han de servir les taules!
La Nola va obrir la porta morta de por: ¿I si les altres empleades
havien cridat la Jenny queixant-se que s’havia passat el matí al lavabo?
Però la Jenny passava pel Clark’s per casualitat. O més aviat amb l’esperança de trobar-hi en Harry. A l’arribar-hi es va adonar que a la sala
el servei no anava bé.
–¿Que has plorat? –li va preguntar la Jenny quan li va veure la cara
de pena.
219
–És que... És que no em trobo bé.
–Passa’t aigua per la cara i surt amb mi a la sala. Ja t’ajudaré jo fins
que passi l’hora punta. A la cuina van de corcoll.
Després del servei del migdia, quan va tornar la calma, la Jenny va
servir-li una llimonada a la Nola per consolar-la.
–Beu-te-la –li va dir amablement–, et trobaràs millor.
–Gràcies. ¿Li diràs a ta mare que no he treballat bé, avui?
–No pateixis, que no n’hi diré res. Tothom pot tenir un moment
baix. ¿Què et passa?
–Penes d’amor.
La Jenny va somriure:
–Va, dona, si ets molt jove, encara! Ja coneixeràs la persona adequada algun dia.
–No sé pas què dir-te...
–Va, dona. Somriu a la vida! Ja ho veuràs, tot arriba. Pensa que fa
poquíssim jo estava com tu. Em sentia sola i desgraciada. Fins que va
arribar en Harry a la ciutat i...
–¿En Harry? ¿En Harry Quebert?
–Sí! És meravellós! ¿Saps què? Encara no és oficial i no te n’hauria de dir res, però en el fons som bastant amigues, ¿no? I estic tan
contenta de poder-ho explicar a algú!: en Harry m’estima. M’estima!
Escriu textos d’amor sobre mi. Ahir em va portar a Concord per a la
festa nacional. Va ser tan romàntic!
–¿Ahir a la tarda? ¿Que no era amb el seu editor?
–Estava amb mi, ja t’ho he dit! Vam mirar els focs artificials per
sobre del riu, va ser meravellós!
–Així en Harry i tu... ¿Esteu junts?
–Sí! Ostres, Nola, ¿no t’alegres per mi? Però sobretot no ho diguis
a ningú. No vull que ho sàpiga tothom. Ja saps com és la gent: de
seguida té enveja.
La Nola va notar com se li encongia el cor. De cop i volta li feia tant
de mal que es volia morir. Així doncs en Harry estava enamorat d’una
altra dona. Estimava aquella Jenny Quinn. S’havia acabat tot, ja no
volia saber res més d’ella. Fins i tot en tenia una altra, ja. El cap li rodava.
220
A les sis, després de plegar, va passar un moment per casa seva i en
acabat es va presentar a Goose Cove. El cotxe d’en Harry no hi era.
¿On devia ser? ¿Amb la Jenny? Només de pensar-hi li venia com una
fiblada de dolor. Va fer un esforç per contenir les llàgrimes. Va pujar
els quatre graons del porxo, es va treure de la butxaca el sobre que li
volia deixar i el va falcar al marc de la porta. A dins hi havia dues fotos
fetes a Rockland. En una hi sortia un estol de gavines a la vora del mar.
A la segona hi sortien tots dos de pícnic. També hi havia una petita
carta, quatre ratlles en el seu paper preferit:
Harry estimat,
Ja sé que no m’estimes. Però jo a tu t’estimaré sempre.
Et deixo una foto dels ocells que tan bé dibuixes i una altra de tots
dos, perquè no m’oblidis mai.
Ja sé que no em vols tornar a veure. Però escriu-me, almenys. Ni que
sigui una vegada. Només quatre paraules perquè tingui un record teu.
No t’oblidaré mai. Ets la persona més extraordinària que he conegut
mai.
T’estimaré sempre.
I va marxar corrents com una esperitada. Va baixar a la platja, es va
treure les sandàlies i va començar a córrer per l’aigua, com el dia que
l’havia conegut.
221
FRAGMENTS DE: ELS ORÍGENS DEL MAL, DE HARRY QUEBERT
Allò de les cartes va començar amb la nota que li va deixar ella a la
porta de casa. Una carta d’amor per dir-li tot el que sentia per ell.
Amor meu,
Ja sé que no m’estimes. Però jo a tu t’estimaré sempre.
Et deixo una foto dels ocells que tan bé dibuixes i una
altra de tots dos perquè no m’oblidis mai.
Ja sé que no em vols tornar a veure. Però escriu-me,
almenys. Ni que sigui una vegada. Només unes quantes
paraules perquè tingui un record teu.
No t’oblidaré mai. Ets la persona més extraordinària
que he conegut mai.
T’estimaré sempre.
Ell l’hi va respondre al cap de pocs dies, quan va aplegar prou valor
per escriure-li. Escriure no era res. Escriure-li era una epopeia.
Amor meu,
¿Com pots dir que no t’estimo? Aquí tens unes paraules
d’amor, unes paraules eternes i que em surten del més profund del cor. Unes paraules per dir-te que penso en tu cada
matí quan em llevo i cada nit quan me’n vaig a dormir. Tinc
la teva cara impresa aquí dins, i cada cop que tanco els ulls tu
hi ets.
222
Avui he tornat a venir davant de casa teva de matinada.
Ho haig de confessar: ho faig sovint. He espiat la teva finestra, estava tot apagat. T’he imaginat dormint com un àngel.
Després t’he vist, t’he admirat amb aquell vestit tan bonic.
Un vestit de flors que et quedava preciós. Se’t veia una mica
trista. ¿Per què has d’estar trista? Digue-m’ho i estaré trist
amb tu.
PS: escriu-me per correu, és més segur.
T’estimo tant! Cada dia i cada nit.
Amor meu,
Et responc immediatament després de llegir la teva
carta. Per ser exactes l’he llegit deu vegades, potser cent!
Que bé que escrius. Cada paraula és una meravella. Tens
tant de talent.
¿Per què no em vols venir a veure? ¿Per què et conformes a amagar-te? ¿Per què no vols parlar amb mi?
¿Quin sentit té que et posis sota la meva finestra si no és
per venir-me a veure?
Deixa’t veure, t’ho suplico. Estic trista des que no em
parles.
Escriu-me ràpid. Espero les teves cartes amb impaciència.
Sabien que a partir d’aleshores escriure seria estimar-se, perquè no
els era permès estar l’un al costat de l’altre. Besaven el paper igual com
es delien per besar-se, esperaven el correu com si s’esperessin a l’andana d’una estació.
De vegades, secretament, ell s’amagava a la cantonada del carrer d’ella i esperava que passés el carter per mirar com la Nola sortia disparada i s’abraonava sobre la bústia per endur-se aquella valuosíssima carta.
Només vivia per aquelles paraules d’amor. Era una escena meravellosa i tràgica alhora: l’amor era el seu tresor més gran, però els estava
prohibit.
223
Amor meu, vida meva,
No puc deixar que em vegis perquè ens faria massa mal.
No som del mateix món, la gent no ho entendria.
Com pateixo només per ser plebeu! ¿Per què hem de
viure segons els costums dels altres? ¿Per què no podem estimar-nos sense més, malgrat les diferències? Així és aquest
món d’ara: un món on dues persones que s’estimen no
poden agafar-se la mà. Així és aquest món d’ara: ple de convencions i ple de normes, però són unes regles negres que
ens empresonen i ens entelen el cor. Nosaltres tenim un cor
pur, no ens el poden empresonar.
T’estimo amb un amor infinit i etern. Des del primer dia.
Amor meu,
Gràcies per la teva última carta. No deixis mai d’escriure, és tan bonic.
La meva mare es pregunta qui m’escriu tant. Vol saber
per què em passo el dia tafanejant dins la bústia. Per tranquil·litzar-la li dic que és una amiga que vaig conèixer en
unes colònies l’estiu passat. No m’agrada dir mentides,
però així és més fàcil. No podem dir res, ja sé que tens
raó: la gent et faria mal. Encara que em faci tanta pena
enviar-te les cartes per correu quan estem tan a prop.
224
21
De la dificultat de l’amor
«–Marcus, ¿saps quina és l’única manera de mesurar
quant estimes una persona?
–No.
–Perdent-la.»
A la carretera de Montburry hi ha un petit llac molt conegut a la zona
i que a l’estiu, els dies que fa bo, és pres a l’assalt per famílies i per la
canalla dels campaments d’estiu. La invasió ja comença al matí: els
marges del llac s’omplen de tovalloles de platja i para-sols. Els pares
s’ajeuen a l’ombra mentre les criatures es xipollegen sorollosament en
l’aigua verdosa, tèbia i, en els llocs on el corrent acumula les deixalles
dels pícnics, plena de bromera. Després que un dia un nen trepitgés
una xeringa usada que hi havia a la vora de l’aigua –d’això ja en feia
dos anys–, l’ajuntament de Montburry havia fet esforços per arreglar
tota la zona del voltant. Van posar-hi taules de pícnic i barbacoes per
evitar la proliferació de fogueres improvisades, que donaven a l’herba una aparença de paisatge lunar, van incrementar considerablement
el nombre de papereres i hi van instal·lar lavabos prefabricats; l’aparcament, que és a tocar del llac, acaba de ser ampliat i asfaltat, i de juny
a agost hi ha un equip de manteniment que hi va cada dia per netejar la
riba de deixalles, preservatius i cagarades de gos.
El dia que hi vaig anar jo per exigències del llibre, uns nens havien
atrapat una granota –probablement l’últim ésser viu de tot l’estany– i
intentaven esquarterar-la estirant-li les dues potes del darrere alhora.
L’Erne Pinkas diu que aquest llac il·lustra molt bé la decadència
humana que pateixen avui dia Amèrica i el món sencer. Fa trenta-tres
anys el llac era un lloc solitari. L’accés era difícil: calia deixar el cotxe a
la carretera, travessar una franja de bosc i en acabat caminar mitja milla
227
llarga entre el sotabosc i els rosers silvestres. Però valia la pena: el llac
era magnífic, cobert de nenúfars roses i vorejat d’immensos desmais.
A través de l’aigua transparent es veia el solc dels bancs de perques, que
els bernats pescaires intentaven atrapar sotjant des del canyís. En un
dels extrems hi havia fins i tot una platgeta de sorra grisa.
Va ser a la vora d’aquest llac on en Harry va amagar-se de la Nola.
I és aquí on es trobava el dissabte 5 de juliol, mentre ella li deixava la
seva primera carta a la porta de casa.
*
*
*
Disssabte 5 de juliol del 1975
A última hora del matí va arribar a la vora del llac. L’Erne Pinkas ja
hi era, descansant prop de la riba.
–Al final has vingut –va fer en Pinkas divertit al veure’l–. Se’m fa
estrany, veure’t fora del Clark’s.
En Harry va somriure.
–Me n’havies parlat tant, d’aquest llac, que havia de venir per força.
–És bonic, ¿oi?
–Magnífic.
–Nova Anglaterra és així, Harry. És un paradís protegit, i això és el
que m’agrada. A la resta del país no paren de construir i asfaltar a tort
i a dret. Però aquí és diferent: et puc garantir que d’aquí a trenta anys
aquest lloc estarà intacte.
Després de refrescar-se una mica a l’aigua van posar-se al sol per
assecar-se i van començar a parlar de literatura.
–Parlant de llibres –va preguntar en Pinkas–, ¿vas avançant, amb el
teu?
–Home –es va limitar a respondre en Harry.
–No facis aquesta cara, estic segur que és boníssim.
–No, jo crec que és molt dolent.
–Deixa-me’l llegir, et donaré una opinió objectiva, t’ho prometo.
¿Què és el que no t’agrada?
–Res. No trobo la inspiració. No sé com començar. Jo crec que ja
no sé ni de què estic parlant.
228
–¿Quina mena d’història és?
–Una història d’amor.
–Ai, l’amor... –va sospirar en Pinkas–. ¿Estàs enamorat?
–Sí.
–Doncs ja és un bon principi. Escolta, Harry, ¿no ho trobes molt a
faltar, allò de viure a cos de rei?
–No. M’hi trobo bé, aquí. Necessitava tranquil·litat.
–¿Però què hi fas, exactament, a Nova York?
–Sóc escriptor.
En Pinkas va dubtar un moment abans de contradir-lo.
–Mira, Harry... No t’ho prenguis malament, però he parlat amb un
amic meu que viu a Nova York...
–¿I?
–Diu que no ha sentit a parlar mai de tu.
–No em coneix pas tothom... ¿Tu saps quanta gent hi viu, a Nova
York?
En Pinkas va somriure per demostrar-li que no tenia males intencions.
–A mi em sembla que no et coneix ningú, Harry. Em vaig posar en
contacte amb l’editorial que va publicar el teu llibre... En volia encarregar més... Com que no el coneixia, aquest editor, em pensava que
l’ignorant era jo... Fins que descobreixo que es tracta d’una impremta de Brooklyn... Hi vaig trucar, Harry... Vas pagar a una impremta
perquè et fessin el llibre...
En Harry va abaixar el cap, avergonyit.
–Doncs ja ho saps tot –va murmurar.
–¿Què vols dir, que ho sé tot?
–Que sóc un impostor.
En Pinkas li va posar una mà amistosa a l’espatlla.
–¿Un impostor? Vinga, home! No diguis bestieses! M’he llegit el teu
llibre, i m’ha encantat! Precisament per això volia encarregar-ne més.
És un llibre magnífic, Harry! ¿Des de quan s’ha de ser un escriptor
famós per ser un bon escriptor? Tens moltíssim talent, i estic segur
que no trigaràs a ser conegudíssim. Vés a saber: potser aquest llibre que
estàs escrivint serà una obra mestra.
229
–¿I si no me’n surto?
–Te’n sortiràs. Ho sé.
–Gràcies, Ernie.
–No em donis les gràcies, és la veritat. I no pateixis, que no en diré
res a ningú. Això quedarà entre tu i jo.
*
*
*
Diumenge 6 de juliol del 1975
A les tres de la tarda en punt la Tamara Quinn va apostar el seu
marit tot endiumenjat al porxo de casa seva amb una copa de xampany a la mà i un cigar a la boca.
–Sobretot no et moguis d’aquí –li va manar.
–És que em fa picor la camisa, Tresoret meu.
–Calla, Bobbo! Han costat un dineral, aquestes camises, i les coses
cares no fan picor.
El Tresoret havia comprat camises noves en una botiga molt de
moda de Condord.
–¿I per què no em puc posar les altres camises? –va preguntar en
Bobbo.
–Ja t’ho he dit: un dia que ve a casa un gran escriptor no vull que et
posis aquells parracs fastigosos!
–I a més no m’agrada el gust dels havans...
–El tens al revés, burro! Te l’has ficat a la boca al revés. ¿No veus
que el que marca el broquet és l’anell?
–Em pensava que era una mena de caputxó.
–No en tens ni idea, de ser chic.
–¿Chic?
–Vull dir refinat.
–No sabia que se’n deia chic.
–Pobrissó meu, és que tu no saps res. En Harry ha d’arribar d’aquí
a un quart d’hora: intenta comportar-te amb dignitat. I mira d’impressionar-lo.
–¿I com ho faig, això?
230
–Tu vés fumant el cigar amb cara pensativa. Com un gran empresari. I quan et parli fes un posat de superioritat.
–¿I com es fa, posat de superioritat?
–Bona pregunta: com que ets burro i no saps res de res val més que
siguis evasiu. Tu respon totes les preguntes amb una altra pregunta. Si
et demana: «¿Vostè estava a favor o en contra de la guerra del Vietnam?», tu respons: «Suposo que si m’ho pregunta deu ser que té alguna opinió concreta al respecte.» I tal com l’hi dius, pam! Li serveixes
xampany! Se’n diu «desviar l’atenció», d’això.
–Sí, Tresoret meu.
–No em facis quedar malament.
–No, Tresoret meu.
La Tamara va entrar a casa i en Robert es va asseure en una butaca
de vímet, ofès. No suportava aquell tal Harry Quebert que anava de rei
dels escriptors però que, pel que es veia, devia ser sobretot el rei dels
cursis. I el treia de polleguera veure la seva dona fent aquella mena de
dansa nupcial per a ell. S’hi havia avingut només perquè li havia
promès que aquella nit el deixaria fer-li dolenteries i fins i tot li donaria permís per dormir a la seva habitació. El matrimoni Quinn dormien
separats. En general, un cop cada tres o quatre mesos ella acceptava un
coit, normalment després de moltes súpliques, però feia molt de temps
que no li donava permís perquè es quedés a dormir amb ella.
A dins, al primer pis, la Jenny ja estava preparada: portava un vestit de nit folgat, amb mànigues bufades, adorns de bijuteria, massa
pintallavis i més anells del compte als dits. La Tamara li va arreglar el
vestit i va somriure.
–Estàs preciosa, filla. En Quebert caurà de cul quan et vegi!
–Gràcies, mare. ¿Però no és una mica massa?
–¿Massa? I ara! És ideal!
–Però si només anem al cine!
–¿I després? ¿I si després aneu a sopar a algun restaurant chic? ¿No
se t’ha acudit?
–A Aurora no hi ha restaurants chic.
–Potser en Harry ha reservat en algun restaurant boníssim de Concord per anar-hi amb la seva nòvia.
231
–Mare, encara no som nòvios.
–No trigareu gaire, reina, ja es veu. ¿Us heu fet algun petó?
–Encara no.
–De tota manera, si et grapeja, per l’amor de Déu, tu deixa’l fer!
–Sí, mare.
–Quina idea tan fantàstica que ha tingut proposant-te anar al cine!
–De fet ha sigut iniciativa meva. He fet el cor fort, li he telefonat i
li he dit: «Harry, treballes massa! ¿Per què no anem al cine aquesta
tarda?»
–I ha dit que sí...
–De seguida! Sense dubtar ni un moment!
–¿Ho veus?, com si hagués sigut idea seva!
–Sempre em sap greu molestar-lo quan està escrivint... Perquè escriu coses sobre mi. Ho sé, en vaig llegir un tros. Deia que venia al
Clark’s només per veure’m.
–Ai, filleta! Que emocionant!
La Tamara va agafar un pot de maquillatge i va empastifar-li la cara
a la seva filla mentre anava somiant truites. Estava escrivint un llibre
per a ella: d’aquí a poc tot Nova York parlaria del Clark’s i de la Jenny.
Segur que sortiria una pel·lícula i tot. Només de pensar-hi...! Aquell
Quebert era l’oportunitat de veure acomplides totes les seves pregàries. Havien fet molt bé de ser bons cristians: ara tenien la recompensa. El cap li anava a mil per hora: havia d’organitzar una garden-party
per al diumenge següent per fer oficial la cosa. Era molt just, però
corria pressa. L’altre dissabte hi hauria el ball d’estiu i tota la ciutat
veuria, atònita i morta d’enveja, la seva Jenny de bracet del gran
escriptor. Per tant les amigues de la Tamara havien de veure la seva
filla i en Harry plegats abans del ball, perquè el rumor tingués temps
d’escampar-se per tot Aurora i la nit del ball fossin el centre d’atenció
de la festa. Que contenta que estava! Tant que havia patit per la seva
filla!: hauria pogut acabar en braços de qualsevol camioner que passés
per allà. O pitjor: d’un comunista. O pitjor: d’un negre! Només de
pensar-hi es va esgarrifar: la seva Jenny amb un negre horrible. De cop
i volta va tenir un esglai: molts grans escriptors eren jueus. ¿I si en
Quebert era jueu? Quin horror! Potser fins i tot un jueu socialista! Es
232
va lamentar que els jueus poguessin ser blancs de pell, perquè això els
tornava invisibles. Almenys els negres tenien la decència de ser negres,
perquè se’ls pogués identificar clarament. Però els jueus la sabien molt
llarga. Va sentir una fiblada a la panxa: se li havia fet un nus a l’estómac. Des de l’afer Rosenberg que els jueus li feien moltíssima por.
Però si havien arribat a entregar la bomba atòmica als soviètics! On
s’era vist! ¿Com podia esbrinar si en Quebert era jueu? De cop i volta
se li va acudir una idea. Es va mirar el rellotge: tenia el temps just d’anar a la botiga abans no arribés ell. Va sortir escopetejada.
A les tres i vint de la tarda un Chevrolet Monte Carlo negre aparcava
davant de casa dels Quinn. En Robert Quinn va quedar parat de veure
que en sortia en Harry Quebert: aquell model de cotxe li agradava especialment. A més va veure que el Gran Escriptor anava vestit molt informal. De tota manera el va saludar amb molta solemnitat i tot seguit li va
oferir alguna cosa ben chic per beure, com li havia inculcat la seva dona.
–¿Xampany? –li va preguntar cridant.
–Ostres, la veritat és que no sóc gaire de xampany –va respondre en
Harry–. Potser una cerveseta, si en té.
–Oi tant! –va fer entusiasmat en Robert, de cop i volta amb gran
naturalitat.
De cervesa en sabia molt. Fins i tot tenia un llibre sobre totes les
cerveses que es fabricaven a Amèrica. Va córrer a buscar-ne dues
ampolles fresques a la nevera i de pas va anunciar a les dones de la casa
que hi havia al pis de dalt que el gran-però-sense-passar-se Harry Quebert ja havia arribat. Asseguts al porxo, amb les mànigues de la camisa arromangades, els dos homes van brindar entrexocant les ampolles
i van començar a parlar de cotxes.
–¿Per què un Monte Carlo? –va fer en Robert–. Vull dir que un
home de la seva posició hauria pogut triar qualsevol altre model, però
en canvi ha triat un Monte Carlo.
–És un model esportiu i pràctic alhora. I a més m’agrada el disseny
que té.
–A mi també! L’any passat, una mica més i faig un cop de cap!
–Llàstima, doncs.
233
–La meva dona no va voler.
–El que havia de fer era comprar-se el cotxe primer i després demanar-li l’opinió.
En Robert va esclafir a riure. Aquell Quebert de fet era una persona molt fàcil, afable i a més simpatiquíssima. En aquell moment va
arribar la Tamara carregada amb el que havia anat a buscar a la botiga:
una safata plena de cansalada i embotits.
–Bona tarda, senyor Quebert! –es va esgargamellar–. Benvingut!
¿Vol una mica de porc?
En Harry la va saludar i es va servir pernil. Quan va veure el seu
invitat menjant porc, la Tamara va notar com l’envaïa una dolça sensació d’alleujament. Era l’home perfecte: ni negre ni jueu.
Un cop recuperada la presència d’ànim va fixar-se que en Robert
s’havia tret la corbata i que bevien tots dos cervesa a morro.
–¿Es pot saber què feu? ¿Com és que no beveu xampany? I tu,
Robert, ¿com és que vas mig descamisat?
–Tinc calor! –es va queixar en Bobbo.
–A mi m’agrada més la cervesa –va explicar en Harry.
Aleshores va arribar la Jenny, massa arreglada però preciosa amb
el seu vestit de nit.
En aquell mateix moment, al 245 de Terrace Avenue, el reverend Kellergan trobava la seva filla plorant a l’habitació.
–¿Què tens, reina?
–És que estic tan trista, pare...
–¿Per què?
–Per culpa de la mare.
–No diguis aquestes coses...
La Nola estava asseguda a terra amb els ulls plens de llàgrimes. Al
reverend li va fer moltíssima pena.
–¿I si anéssim al cine? –va proposar per consolar-la–. Tu i jo i una
paperina enorme de crispetes! La sessió comença a les quatre, encara
hi som a temps.
234
–La meva Jenny és una noia molt especial –va explicar la Tamara mentre en Robert, aprofitant que la seva dona no mirava, s’afartava d’embotit–. Pensi que als deu anys ja era la reina de tots els concursos de
bellesa regionals. ¿No te’n recordes, nena?
–Sí, mare –va sospirar la Jenny, incòmoda.
–¿I si miréssim àlbums de fotos antics? –va suggerir en Robert
amb la boca plena recitant el paper que li havia fet aprendre la seva
dona.
–Tens raó! –va fer la Tamara, entusiasmada–. Els àlbums de fotos!
I va córrer a buscar una pila d’àlbums que rememoraven els vint-iquatre primers anys de vida de la Jenny. Mentre passava les pàgines
anava exclamant entusiasmada:
–¿Qui deu ser, aquesta nena tan preciosa?
I ella mateixa i en Robert responien a l’uníson:
–La Jenny!
Després de les fotos la Tamara va manar al seu marit que tornés a
omplir les copes de xampany i en acabat es va decidir a parlar de la
garden-party que pensava organitzar el diumenge següent.
–Si està lliure, vingui diumenge que ve a dinar, senyor Quebert.
–Amb molt de gust –va respondre ell.
–No pateixi, serà una coseta molt senzilla. Vull dir que ja sé que ha
vingut aquí per allunyar-se de l’agitació mundana novaiorquesa. Serà
només un dinar campestre entre gent de bé.
Deu minuts abans de les quatre la Nola i el seu pare entraven al cinema, just en el moment en què el Chevrolet Monte Carlo aparcava
davant la porta.
–Entra a agafar lloc –va suggerir en David Kellergan a la seva filla–,
jo m’ocupo de les crispetes.
La Nola va entrar a la sala just en el moment en què en Harry i la
Jenny entraven al cinema.
–Tu vés a agafar lloc –va suggerir la Jenny a en Harry–, que jo haig
d’anar un moment al lavabo.
En Harry va entrar a la sala i, entre la multitud d’espectadors, va
anar a topar precisament amb la Nola.
235
Quan la va veure va sentir que li explotava el cor. La trobava tant a
faltar.
Quan el va veure va sentir que li explotava el cor. Havia de parlar
amb ell: si estava amb la Jenny que l’hi digués. Necessitava sentir-ho.
–Harry... –va fer la Nola.
–Nola...
En aquell moment la Jenny va sorgir d’entre la gentada. Al veure-la,
la Nola es va adonar que havia vingut amb en Harry i va sortir corrents
de la sala.
–¿Va tot bé, Harry? –va preguntar la Jenny, que no havia tingut
temps de veure la Nola. Fas una cara molt estranya.
–Sí... d’això.... ara torno. Agafa lloc. Vaig a comprar crispetes.
–Sí! Crispetes! Demana que t’hi posin molta mantega.
En Harry va sortir per les portes batents de la sala: va veure com la
Nola travessava el vestíbul i pujava a l’amfiteatre del primer pis, que
estava tancat al públic. Va pujar els graons de l’escala de quatre en
quatre per atrapar-la.
El pis de dalt estava desert. La va enxampar, li va agafar la mà i la va
acorralar contra la paret.
–Deixa’m anar –va fer ella–. Deixa’m anar o crido!
–Nola! Nola, no t’enfadis amb mi.
–¿Per què m’evites? ¿Per què ja no véns al Clark’s?
–Ho sento...
–¿No em trobes guapa, oi que és això? ¿Per què no em vas dir que
estaves compromès amb la Jenny Quinn?
–¿Què? No estem compromesos. ¿D’on ho has tret?
Alleujada, la Nola va fer un somriure d’orella a orella.
–¿Així no esteu junts, la Jenny i tu?
–No! Ja t’he dit que no.
–¿Així no em trobes lletja?
–¿Lletja? Però si ets preciosa, Nola.
–¿De debò? Estava tan trista... Em pensava que no volies saber res
de mi. Fins i tot vaig pensar a tirar-me per la finestra.
–No diguis aquestes coses.
–Doncs torna’m a dir que sóc guapa.
236
–Jo et trobo guapíssima. Em sap molt de greu haver-te fet patir.
La Nola va tornar a somriure. Tot plegat no era més que un malentès! Ell l’estimava. S’estimaven! Va murmurar:
–No en parlem més. Abraça’m fort... Et trobo tan intel·ligent, tan
guapo, tan elegant.
–No puc, Nola.
–¿Per què? Si em trobessis tan guapa no em rebutjaries!
–Et trobo preciosa. Però ets una criatura.
–No sóc cap criatura!
–Nola... això nostre és impossible.
–¿Per què em tractes tan malament? No et penso tornar a parlar
mai més!
–Nola...
–Deixa’m estar. Deixa’m, no em diguis res més. No em parlis mai
més o diré a tothom que ets dolent. Vés-te’n amb la teva amigueta! Va
ser ella qui em va dir que estàveu junts. Ho sé tot! Ho sé tot i t’odio,
Harry! Vés-te’n! Vés-te’n!
El va empènyer, va córrer escales avall i va fugir del cinema. En
Harry, disgustat, va tornar cap a la sala. A l’empènyer la porta va topar
amb el pare Kellergan.
–Hola, Harry.
–Reverend!
–Estic buscant la meva filla, ¿que l’ha vist? Li havia dit que agafés
lloc però és com si hagués desaparegut.
–Em sembla que... Em sembla que acaba de marxar.
–Com que acaba de marxar! ¿I per què? Si està a punt de començar
la pel·lícula!
Després de la pel·lícula van anar a sopar una pizza a Montburry. Tornant per la carretera cap a Aurora la Jenny estava eufòrica: havia sigut
una vetllada meravellosa. Volia passar totes les nits i tota la vida amb
aquell home.
–Harry, no em portis directament a casa –li va suplicar–. Ha estat
tot tan perfecte... Voldria fer durar aquesta nit una mica més. Podríem
anar a la platja.
237
–¿A la platja? ¿Per què a la platja? –va preguntar.
–Perquè és tan romàntic! Aparca prop de Grand Beach, no hi ha
mai ningú. Podríem festejar com si fóssim estudiants, estirats al capó
del cotxe. Mirar les estrelles i gaudir de la nit. Sisplau...
En Harry va intentar negar-s’hi, però ella hi va insistir. Llavors va
proposar anar al bosc en lloc de la platja. La platja estava reservada per
a la Nola. Va aparcar al costat de Side Creek Lane i, tan bon punt va
apagar el motor, la Jenny se li va llançar a sobre per fer-li un petó als
llavis. Li va agafar el cap i el va ofegar amb la llengua sense demanarli permís. Les seves mans anaven pertot arreu, feia uns gemecs odiosos. Tot i el reduït habitacle del cotxe, se li va posar al damunt: ell va
sentir els mugrons durs d’ella contra el tors. Era una dona magnífica,
hauria sigut una esposa modèlica; era l’únic que ella demanava. Ell
s’hi hauria casat l’endemà mateix sense vacil·lar: una dona com la
Jenny era el somni de molts homes. Però a dins del seu cor ja hi havia
quatre lletres que ocupaven tot l’espai: N-O-L-A.
–Harry –va dir la Jenny–. Ets l’home que he estat esperant sempre.
–Gràcies.
–¿Ets feliç amb mi?
En lloc de respondre en Harry la va apartar amb delicadesa.
–Hauríem de fer un pensament, Jenny. No em pensava que fos tan
tard.
Va engegar el cotxe i va enfilar cap a Aurora.
Quan la va deixar davant de casa seva no es va fixar que plorava.
¿Per què no li havia correspost? ¿No l’estimava? ¿Per què se sentia tan
sola? Tampoc demanava tant: l’única cosa que desitjava era un home
amable que l’estimés i la protegís, que li regalés flors de tant en tant i
que la portés a sopar. Encara que fos un frankfurt, si no tenia mitjans.
Només pel gust de sortir junts. En el fons, quina importància tenia
Hollywood si estimava algú i aquest algú l’estimava a ella. Va quedarse al porxo mirant com el Chevrolet negre es perdia en la nit i va esclafir el plor. Es va amagar la cara entre les mans perquè els seus pares no
la sentissin: sobretot la mare; no tenia ganes de donar-li explicacions.
Esperaria que s’apaguessin els llums del pis de dalt per entrar a casa.
De cop i volta va sentir soroll de motor i va alçar el cap pensant-se que
238
era en Harry que venia a abraçar-la i consolar-la. Però el cotxe que acabava d’aturar-se davant de casa seva era de la policia. Va reconèixer en
Travis Dawn, que estava de patrulla i passava per davant de casa dels
Quinn per casualitat.
–¿Jenny? ¿Que et passa res? –va preguntar per la finestra oberta
del cotxe.
La Jenny es va arronsar d’espatlles. Ell va apagar el motor i va obrir
la porta. Abans de sortir del vehicle va desplegar un trosset de paper
que duia molt ben guardat a la butxaca i va rellegir-lo ràpidament:
JO:
Hola, Jenny, ¿com va?
ELLA: Hola, Travis! ¿Què t’expliques?
JO:
Passava per aquí per casualitat. Estàs preciosa. Estàs en forma.
Se’t veu en forma. Em preguntava si ja devies tenir parella per
al ball d’estiu. He pensat que hi podríem anar junts.
–––IMPROVISAR–––
Proposar-li anar a fer un tomb i/o a prendre un batut.
Va pujar al porxo i es va asseure al seu costat.
–¿Què et passa? –li va dir amoïnat.
–Res –va dir la Jenny eixugant-se els ulls.
–Com que res. Estàs plorant.
–És que hi ha una persona que m’està fent patir.
–¿Què? ¿Qui? ¿Digue’m qui és! M’ho pots explicar tot... Ja veuràs
com queda escarmentat!
La Jenny va somriure amb tristesa i va repenjar el cap a l’espatlla
d’ell.
–No és res. Però gràcies, Travis, ets un bon tio. Estic contenta que
siguis aquí.
Ell es va atrevir a passar-li un braç reconfortant per l’espatlla.
–¿Saps què? –va continuar la Jenny–. He rebut una carta de l’Emily
Cunningham, la que anava amb nosaltres a l’institut. Ara viu a Nova
York. Ha trobat una bona feina i està embarassada del primer fill. De
tant en tant m’adono que tothom ha marxat d’aquí. Tothom menys jo.
I tu. En el fons, ¿per què ens hi hem quedat, a Aurora, Travis?
239
–No ho sé. Això depèn...
–Però tu, per exemple, ¿per què t’hi has quedat?
–És que volia continuar sent a prop d’una persona que m’agrada
moltíssim.
–¿Qui és? ¿La conec?
–Precisament. Mira, Jenny, et volia preguntar... Et volia preguntar...
Vaja, que si... Sobre això de...
Va estrènyer el paper amb el puny que tenia amagat a la butxaca
intentant mantenir la calma: preguntar-li si volia ser la seva parella per
al ball. Tampoc era tan difícil. Però en aquell moment es va obrir la
porta de la casa fent un gran terrabastall. Era la Tamara, amb camisa
de dormir i rul·los.
–Jenny, reina! ¿Què hi fas, aquí fora? Ja m’ho havia semblat, que
se sentien veus... Home, si és el bo d’en Travis. ¿Com va tot, noi?
–Bona nit, senyora Quinn.
–Jenny, em véns com l’anell dit. Entra a ajudar-me, ¿vols? M’haig
de treure aquesta cosa del cap i amb ton pare no hi ha manera. Sembla
que Deú Nostre Senyor li hagi donat peus en lloc de mans.
La Jenny es va aixecar i va dir adéu a en Travis amb la mà. Ella va
entrar a casa i ell es va quedar una bona estona assegut tot sol al porxo.
Aquella mateixa mitjanit la Nola va saltar per la finestra de la seva habitació i es va escapar de casa per anar a veure en Harry. Havia de saber
per què ja no volia estar amb ella. ¿Per què ni tan sols li havia respost la
carta? ¿Per què no li escrivia? Va haver de caminar mitja hora llarga per
arribar a Goose Cove. Va veure llum a la terrassa. En Harry estava assegut davant de la gran taula de fusta mirant el mar. Quan va sentir que la
Nola el cridava pel nom va fer un bot.
–Ostres, Nola! Una mica més i em mates de l’ensurt!
–Així que això és el que t’inspiro, ¿no? Por.
–Ja saps que no és veritat. ¿Què hi fas aquí?
La Nola es va posar a plorar.
–No ho sé... És que t’estimo tant. No havia sentit mai una cosa
així.
–¿T’has escapat de casa?
240
–Sí. T’estimo, Harry. ¿Em sents? T’estimo com no he estimat mai
ningú i com no estimaré mai ningú.
–No ho diguis, això, Nola.
–¿Per què?
Ell tenia un nus a l’estómac. Al davant hi tenia amagat el full amb el
primer capítol de la seva novel·la. Per fi havia aconseguit començarla. Era un llibre sobre ella. Li estava escrivint un llibre. L’estimava tant
que li estava escrivint un llibre. Però no va gosar dir-l’hi. Li feia massa
por el que podria passar si l’estimava.
–No et puc estimar –li va dir fingint indiferència.
Ella no va poder contenir les llàgrimes.
–Mentida! Ets un malparit i dius mentides! ¿I Rockland què, eh?
¿Quin sentit tenia, tot allò?
Ell va fer un esforç per ser desagradable.
–Va ser un error.
–No! No! Jo em pensava que això nostre era especial! ¿És per
culpa de la Jenny? L’estimes, ¿oi? ¿Què té ella que no tingui jo, m’ho
pots dir?
I en Harry, incapaç de dir res, va quedar-se mirant com la Nola
fugia corrent en la nit, desfeta en plors.
*
*
*
–Va ser una nit espantosa –em va explicar en Harry a la sala de visites
de la presó estatal–. El que hi havia entre la Nola i jo era fortíssim. Fortíssim, ¿m’entens? Era una bogeria. Un amor així només el sents un
cop a la vida! És com si encara la veiés fugir corrents aquella nit per la
platja. I jo sense saber què fer: ¿Anar-li al darrere? ¿Quedar-me amagat a casa? ¿Tenir prou valor per marxar d’aquella ciutat? Els dies
següents me’ls vaig passar al llac de Montburry només per no ser a
Goose Cove, perquè ella no em trobés. Pel que fa al llibre, a la raó que
m’havia portat a Aurora i per la qual havia sacrificat tots els estalvis,
no hi havia manera d’avançar. Més ben dit: n’havia escrit les primeres
pàgines, però tornava a estar bloquejat. Era un llibre sobre la Nola,
¿però com l’escriuria sense ella? ¿Com podia escriure una història d’a241
mor que estava abocada al fracàs? Em passava hores i hores davant del
paper, tot plegat per escriure quatre paraules, tres ratlles. Tres ratlles
dolentes, tòpics sense cap gràcia. Havia arribat a aquell punt de desesperació en què comences a odiar tot el que tingui a veure amb els llibres i amb escriure, perquè tot és millor que el que tu escrius, i fins i
tot la carta d’un restaurant et sembla redactada amb un talent desmesurat: «Entrecot: 8 dòlars.» Magistral! Sembla fàcil però hi has de
caure! Era espantós, Marcus. Era molt desgraciat, i de retruc feia desgraciada la Nola. La vaig evitar tant com vaig poder durant gairebé
tota la setmana. I això que va tornar a venir a Goose Cove unes quantes nits. Apareixia amb unes flors silvestres que havia collit per a mi.
Trucava a la porta i suplicava: «Harry, amor meu, et necessito. Deixa’m entrar, sisplau. Deixa’m parlar amb tu, almenys.» Jo no li donava
cap senyal de vida. Sentia com s’ensorrava contra la porta i tornava a
trucar plorant. Però jo em quedava a l’altre costat, immòbil. Esperant.
De vegades es quedava així més d’una hora. En acabat sentia com deixava les flors repenjades a la porta i marxava: aleshores corria cap a la
finestra de la cuina per veure com se n’anava pel caminet de grava. Em
venien ganes d’arrencar-me el cor, de tant com l’estimava. Però tenia
quinze anys. La que em tornava boig d’amor tenia quinze anys! Aleshores sortia a collir les flors i, com tots els altres rams que m’havia portat, les posava en un gerro a la sala. Em mirava aquelles flors hores i
hores. Estava tan sol i tan trist. I aleshores el diumenge següent, el 13
de juliol del 1975, va passar tot allò tan terrible.
*
*
*
Diumenge 13 de juliol del 1975
Hi havia una multitud compacta davant del número 245 de Terrace
Avenue. La notícia ja s’havia escampat per tota la ciutat. Havia sortit
de l’intendent Pratt, o més aviat de la seva dona, l’Amy, després que
el seu marit rebés una trucada urgent i sortís corrents cap a casa dels
Kellergan. A l’Amy Pratt li havia faltat temps per anar a avisar la veïna,
que havia telefonat a una amiga, que havia trucat a la seva germana, els
242
fills de la qual s’havien enfilat a la bici i havien sortit a trucar a la porta
de casa dels amics: havia passat alguna cosa greu. Davant de casa dels
Kellergan hi havia dos cotxes de la policia i una ambulància. L’agent
Travis Dawn mantenia els curiosos a la vorera. De dins el garatge sortia música a tota pastilla.
Va ser l’Erne Pinkas qui va avisar en Harry cap a les deu del matí.
Va tamborinar a la porta de casa seva i, quan el va veure amb pijama i
els cabells esbullats, es va adonar que l’havia despertat.
–He vingut perquè he pensat que no t’avisaria ningú –li va dir.
–¿Avisar-me de què?
–És la Nola.
–¿Què passa amb la Nola?
–Que ha intentat plegar per sempre. Suïcidar-se, vaja.
243
20
El dia de la garden-party
«–Harry, ¿hi ha algun ordre, en tot això que m’expliques?
–Sí, és clar.
–¿Quin és?
–Doncs ara que m’ho preguntes... Potser no n’hi ha
cap, en el fons
–Harry! És important! Com vols que ho aconsegueixi
si no m’hi ajudes!
–Va, home, tant és com ho ordeni jo. Al final el que
compta és com ho ordenis tu. A veure, ¿per quin número
anem? ¿Pel 19?
–Pel 20.
–Doncs 20: la victòria és a dins teu, Marcus. Només has
de voler deixar-la sortir.»
El dissabte 28 de juny al matí em va trucar en Roy Barnaski.
–Estimat Goldman –em va dir–, ¿que no saps a quin dia serem,
dilluns?
–30 de juny.
–30 de juny. Ostres! És increïble com passa el temps. Il tempo è passato, Goldman. ¿I què passa, el 30 de juny?
–Que és el dia nacional de la gasosa amb gelat de nata –vaig respondre–. Acabo de llegir un article sobre això.
–El 30 de juny se t’acaba el termini, Goldman! Això és el que passa
aquest dia. Acabo de parlar amb en Douglas Claren, el teu agent. Està
que s’enfila per les parets. Diu que ja no et truca perquè no pot amb
tu. «En Goldman és un cavall desbocat», m’ha dit. Nosaltres hem
intentat allargar-te una mà caritativa, trobar una sortida, però tu t’estimes més galopar sense cap objectiu i estavellar-te directe contra la
paret.
–¿Una mà caritativa? Però si vols que m’inventi una mena de novel·la eròtica sobre la Nola Kellergan!
–Estàs agafant el rave per les fulles, Marcus. Jo el que vull és entretenir el públic. Que tinguin ganes de comprar llibres. La gent cada dia
compra menys llibres, tret que hi trobi històries espantoses que alimentin les seves pròpies pulsions infames.
–No penso fer un llibre escombraria només per salvar la meva carrera.
247
–Com vulguis. Doncs el 30 de juny les coses aniran així: La Marisa, la meva secretària, ja la coneixes, vindrà al meu despatx per a la
reunió de dos quarts d’onze. Cada dilluns a dos quarts d’onze repassem els venciments més importants de la setmana. Em dirà: «En Marcus Goldman tenia fins avui per entregar-li el nou original. No hem
rebut res.» Jo faré que sí amb el cap tot seriós, probablement deixaré
que vagi passant el dia per ajornar el meu dolorós deure, i aleshores
cap a dos quarts de sis, amb tota la pena del meu cor, trucaré a en
Richardson, el cap del departament jurídic, per informar-lo de la situació. Li diré que emprengui accions legals de manera immediata en
contra teva per incompliment de les clàusules contractuals i que et
reclami danys i perjudicis per un valor de deu milions de dòlars.
–¿Deu milions de dòlars? No siguis ridícul, Barnaski.
–Tens raó. Quinze milions!
–Ets un imbècil, Barnaski.
–Precisament aquí és on t’equivoques, Goldman: l’imbècil ets tu!
Tu vols jugar al pati dels grans, però no et dóna la gana de respectar les
regles. Tu vols ser a primera divisió, però no et dóna la gana de jugar
els partits de play off, i les coses no van així. ¿I saps què? Que amb els
diners que tregui del plet podré pagar generosament a un jove escriptor desbordant d’ambició perquè expliqui la història d’en Marcus
Goldman, o com un paio prometedor però ple de bons sentiments va
sabotejar la seva pròpia carrera i el seu futur. Vindrà a entrevistar-te a
la barraca decrèpita de Florida on viuràs tancat i borratxo de whisky
des de les deu del matí per deixar de pensar en el passat. Fins aviat,
Goldman. Ja ens veurem als tribunals.
I va penjar.
Poc després d’aquesta edificant trucada me’n vaig anar al Clark’s a
dinar. Per casualitat vaig ensopegar amb els Quinn versió 2008. La Tamara era a la barra esbroncant la filla perquè feia les coses així en lloc
de fer-les aixà. En Robert, en canvi, estava amagat en un racó, assegut en
una banqueta, menjant-se uns ous remenats i llegint la secció d’esports
del Concord Herald. Em vaig asseure al costat de la Tamara, vaig obrir
el diari per una pàgina a l’atzar i vaig fer veure que llegia molt concentrat
per poder sentir millor com rondinava i es queixava que la cuina es veia
248
bruta, que el servei no era prou ràpid, que el cafè estava fred, que les
ampolles de xarop d’auró estaven enganxifoses, que les sucreres eren
buides, que les taules tenien taques de greix, que hi feia massa calor, allà
a dins, que les torrades no estaven bones i el plat que li havien posat no
valia res, que dos dòlars per un cafè era un robatori, que no li hauria deixat mai el restaurant si hagués sabut que el convertiria en un tuguri de
segona fila. Amb les aspiracions que tenia ella per al seu negoci! Si
a la seva època hi venia gent de tot l’estat, per les seves hamburgueses,
que segons deien eren les millors de tota la zona. Quan es va adonar que
jo tenia parada l’orella em va fer una mirada de menyspreu i va saltar:
–Ei, vostè, jove. ¿Es pot saber què escolta?
Jo vaig fer cara de no haver trencat mai cap plat i em vaig girar cap
a ella:
–¿Jo? Però si no estava escoltant, senyora.
–I tant, que estava escoltant. ¿Si no, com és que m’ha respost?
¿D’on és?
–De Nova York.
De seguida es va dulcificar, com si la paraula Nova York tingués un
efecte calmant, i amb veu melosa em va preguntar:
–¿I què hi fa, a Aurora, un jove de Nova York tan ben plantat?
–Estic escrivint un llibre.
Li va canviar la cara de cop i va començar a bramar:
–¿Un llibre? ¿És escriptor? Odio els escriptors! Són tots una colla
de dropos, d’inútils i de mentiders. ¿De què viu, vostè? ¿De les subvencions de l’Estat? La que porta el restaurant és la meva filla, i no es
pensi que li fiarà! Així que si no pot pagar, foti el camp. Foti el camp
abans no avisi la policia. El cap de la policia és el meu gendre.
La Jenny, darrere la barra, feia cara de no saber on posar-se.
–Mare, és en Marcus Goldman. És un escriptor famós.
La mare Quinn es va ennuegar amb el cafè.
–No fumis! ¿Vostè és el fill de puta aquell que tot el dia anava
enganxat a les faldilles d’en Quebert?
–Sí senyora.
–Ha crescut molt, des d’aleshores... No s’ha fet pas lleig, trobo.
¿Vol saber què en penso, jo, d’en Quebert?
249
–No, gràcies.
–És igual. L’hi diré igualment: jo crec que és un fill de puta rematat i que es mereix acabar a la cadira elèctrica!
–Mare! –va protestar la Jenny.
–És la veritat!
–Ja prou.
–Tu calla, nena, que estic parlant jo. Prengui nota del que li diré,
escriptor de pa sucat amb oli. Si té un mínim de decència, escrigui la
veritat sobre en Harry Quebert: és el porc més gran que hi ha hagut
mai, és un pervertit, un malparit i un assassí. Va matar la pobreta Nola,
la mare Cooper i en certa manera també la meva Jenny.
La Jenny va fugir cap a la cuina, jo diria que plorant. Asseguda a la
seva cadira de bar, dreta com si s’hagués empassat un pal d’escombra,
els ulls brillants de ràbia i apuntant-me amb un dit, la Tamara Quinn
em va explicar els motius de la seva ira i com en Harry Quebert havia
deshonrat el seu nom. L’incident que em va explicar es va produir el
diumenge 13 de juliol del 1975, una data que hauria hagut de ser memorable per a la família Quinn, que aquell dia, a partir de les dotze del
migdia (com indicava la targeta d’invitació que havien rebut una desena
escassa de convidats), organitzava una garden-party a la gespa acabada de tallar del seu jardí.
*
*
*
13 de juliol del 1975
Era un gran esdeveniment i la Tamara Quinn no s’havia estat de res:
envelat muntat al jardí, coberteria de plata i estovalles blanques a
taula, i per dinar un bufet encarregat al millor càtering de Concord i
consistent en canapès de peix, viandes fredes, entremesos variats i plates de marisc i d’ensalada russa. Hi hauria un cambrer amb molt bones
referències servint begudes fresques i vi italià. Havia de ser tot perfecte. Aquell dinar seria un acte social de primera categoria: la Jenny
presentaria oficialment el seu nou nòvio a uns quants membres preeminents de l’alta societat d’Aurora.
250
Faltaven deu minuts per a les dotze. La Tamara contemplava orgullosa el parament del jardí: estava tot a punt. Esperaria fins a l’últim
moment per treure els plats, per la calor. Com es delectarien tots amb
les vieires, les cloïsses i les cues de llamàntol escoltant al mateix temps
la brillant conversa d’en Harry Quebert, amb la seva Jenny, esplèndida, de bracet. Tot plegat fregava la grandiositat, i la Tamara es va estremir de plaer imaginant-se l’escena. Va tornar a mirar-se encantada els
preparatius i va repassar una última vegada la distribució de la taula,
que duia apuntada en un full de paper i que intentava aprendre’s de
memòria. Estava tot perfecte. Ja només faltaven els convidats.
La Tamara havia convidat quatre amigues seves i els seus marits. Hi
havia rumiat moltíssim, en el nombre de convidats. Era una decisió difícil: si feia curt la festa podia semblar un fracàs, i si es passava el seu
exquisit dinar campestre podia acabar semblant una verbena. Finalment va decidir recórrer a les que alimentarien la ciutat amb els rumors
més exagerats, a les que farien que aviat tothom digués que la Tamara
Quinn es dedicava a organitzar actes molt elegants i selectes, ara que el
seu futur gendre era una estrella de les lletres americanes. Així doncs, va
convidar-hi l’Amy Pratt, perquè era l’organitzadora del ball d’estiu, la
Belle Carlton, que es considerava una guru del bon gust perquè el seu
marit es canviava de cotxe cada any, la Cindy Tirsten, que portava uns
quants clubs femenins, i la Donna Mitchell, una pesada que parlava més
del compte i que es passava tota l’estona presumint dels èxits dels seus
fills. La Tamara ja es veia deixant-les totes amb la boca oberta. Així que
havien rebut la invitació s’havien afanyat a trucar-li per preguntar-li el
motiu de la celebració. Però ella havia aconseguit mantenir la intriga
mostrant-se hàbilment evasiva: «Us haig d’anunciar una gran notícia.»
Es moria de ganes de veure la cara que farien totes quan veiessin la seva
Jenny i el gran Quebert junts, per a tota la vida. Aviat la família Quinn
seria el centre de totes les converses i l’enveja de tothom.
La Tamara, massa enfeinada amb el dinar, era una de les poquíssimes
habitants de la ciutat que no havia corregut a congregar-se davant de casa
dels Kellergan. Havia sabut la notícia a primera hora del matí, com tothom, i de seguida va tenir por que no li esguerrés la seva festa al jardí: La
Nola havia intentat matar-se. Però gràcies a Déu la pobra noia havia fra251
cassat estrepitosament i la Tamara podia sentir-se doblement afortunada:
en primer lloc perquè si la Nola fos morta haurien hagut d’anul·lar la
festa; no hauria sigut correcte celebrar una festa en unes circumstàncies
com aquelles. I en segon lloc perquè havia sigut una benedicció que
hagués passat en diumenge i no en dissabte, perquè si la Nola hagués
intentat suïcidar-se un dissabte l’haurien hagut de substituir al Clark’s i
hauria sigut un enrenou. Decididament la Nola havia sigut molt bona
nena, fent les seves coses un diumenge al matí. I sobretot fallant.
Satisfeta de com havien quedat les coses a fora, la Tamara va entrar
a dins a controlar com anava tot. Va trobar la Jenny al seu lloc, a l’entrada, preparada per rebre els invitats. Qui sí que va haver d’escridassar amb ganes va ser el pobre Bobbo, que ja duia la camisa i la corbata
però encara no s’havia posat els pantalons, perquè el diumenge era el
dia que el deixaven llegir el diari en calçotets a la galeria: li agradava
quan el corrent d’aire li ballava per sota dels calçotets i el refrescava
per dins, sobretot les parts piloses; era molt agradable.
–S’ha acabat, això d’anar completament despullat! –el va renyar la
seva dona–. ¿Què? ¿Quan el gran Harry Quebert sigui el nostre gendre també et passejaràs en calçotets?
–¿Saps què? –va replicar en Bobbo–. Jo crec que no és com ens pensem que és. En el fons és un noi la mar de senzill. Li agraden els motors
de cotxe i la cervesa molt freda, i em sembla que no li sabria gens de
greu veure’m amb l’uniforme dels diumenges. Ja l’hi preguntaré...
–Tu no li preguntaràs res de res! Te’n guardaràs prou, de dir cap
disbarat durant tot el dinar! Mira, és molt senzill: no et vull ni sentir.
Bobbo, rei, si fos legal, et cosiria els llavis perquè no poguessis parlar
mai més: cada cop que obres la boca és per dir una bestiesa. A partir
d’ara, el diumenge, camisa i pantalons. I punt. S’ha acabat, això de
veure’t voltar per casa en calces. Ara som persones importants.
Mentre parlava es va adonar que el seu marit havia gargotejat unes
quantes ratlles en una postal que tenia al davant, a la tauleta de la sala
d’estar.
–¿Què és això? –va remugar.
–No res.
–Ensenya-m’ho!
252
–No –s’hi va resistir ell engrapant la postal.
–Bobbo, vull veure-ho.
–És correspondència privada.
–Oh, el senyor ara escriu correspondència privada. Et dic que me
l’ensenyis! En aquesta casa mano jo, ¿t’ha quedat clar d’una punyetera vegada?
I li va arrencar de les mans la postal que intentava dissimular sota el
diari. S’hi veia un cadellet. Amb to burleta va llegir en veu alta:
Benvolguda Nola,
Et desitgem que et recuperis aviat i esperem tornar-te a veure al
Clark’s d’aquí a poc.
Aquí tens uns caramels per endolcir-te la vida.
Cordialment,
Família Quinn
–¿Què és aquest nyap? –va cridar la Tamara.
–Una postal per a la Nola. Ara aniré a comprar-li unes llaminadures
i les hi posaré. Li agradarà, ¿no trobes?
–No siguis ridícul, Bobbo! Aquesta postal amb aquest gosset és
ridícula, el que hi has escrit és ridícul. ¿«Esperem tornar-te a veure al
Clark’s d’aquí a poc»? Però si acaba d’intentar matar-se: ¿tu et penses
que deu tenir gaires ganes de tornar a servir cafès? ¿I els caramels? ¿Què
vols que en faci, dels caramels?
–Que se’ls mengi, jo crec que li agradarà. ¿Ho veus? Sempre te m’ho
carregues tot! Per això no t’ho volia ensenyar.
–Para de fer el ploricó, Bobbo –va desesperar-se la Tamara estripant la postal en quatre trossos–. Li enviaré flors, flors ben elegants
d’una bona floristeria de Montburry, i no caramels de supermercat. I li
escriuré jo, en una targeta blanca. Li escriuré amb molt bona lletra: «La
família Quinn i Harry Quebert et desitgen una ràpida recuperació.» I ara
vés a posar-te els pantalons, que no trigaran a arribar els meus convidats.
La Donna Mitchell i el seu marit van trucar a la porta a les dotze en
punt, seguits de molt a prop per l’Amy i l’intendent Pratt. La Tamara
253
va manar al cambrer que portés el còctel de benvinguda i se’l van
prendre al jardí. Aleshores l’intendent Pratt va explicar que el telèfon
l’havia tret del llit.
–La nena Kellergan ha intentat prendre’s una pila de pastilles. Jo
crec que s’ha pres tot el que ha trobat, incloent-hi somnífers. Però res
greu. Se l’han endut a l’hospital de Montburry per fer-li un rentat d’estómac. Ha sigut el reverend qui l’ha trobat, al lavabo. Ell diu que tenia
febre i que s’ha equivocat de medicament. Jo el que crec és que... L’important és que la nena estigui bé.
–Sort que ha passat aquest matí i no ara al migdia –va dir la Tamara–. Hauria sigut una llàstima que no haguessis pogut venir.
–Ara que ho dius, ¿què és això tan important que ens vols anunciar? –va preguntar la Donna, que ja no podia esperar més.
La Tamara va fer un somriure d’orella a orella i va respondre que
s’estimava més esperar que hi fossin tots els convidats per anunciar-ho.
Al cap de poc van arribar els Tirsten, i a les dotze i vint el matrimoni
Carlton, que va justificar el retard per un problema de la direcció del
seu nou cotxe. Ara ja hi era tothom. Tothom menys en Harry Quebert.
La Tamara va proposar prendre un segon còctel de benvinguda.
–¿Qui esperem? –va preguntar la Donna.
–Ja ho veureu –va respondre la Tamara.
La Jenny va somriure; seria un dia magnífic.
Les dotze i quaranta minuts i en Harry encara no havia arribat. Van
servir un tercer còctel de benvinguda. I en acabat un quart, a les dotze
i cinquanta-vuit minuts.
–¿Un altre còctel de benvinguda? –es va queixar l’Amy Pratt.
–És que sou molt benvinguts! –va declarar la Tamara, que començava a patir molt seriosament pel retard del seu invitat estrella.
El sol picava amb ganes. Els caps començaven a rodar una mica.
–Tinc gana –va dir finalment en Bobbo, que es va endur un clatellot
dels bons.
Un quart de dues i ni rastre d’en Harry. La Tamara tenia un nus a
l’estómac.
*
*
254
*
–Ens hi vam pansir –em va confessar la Tamara a la barra del Clark’s–.
Mare de Déu, si ens hi vam pansir! I feia una calor que et mories. Tothom suant la cansalada...
–No havia passat mai tanta set! –va cridar en Robert, intentant afegir-se a la conversa.
–Tu calla! Que jo sàpiga, és a mi a qui han preguntat. Als grans
escriptors com el senyor Goldman no els interessen els burros com tu.
Li va llançar una forquilla i tot seguit es va tornar a girar cap a mi i
em va dir:
–Resumint, que vam estar esperant fins a dos quarts de dues de la
tarda.
*
*
*
La Tamara tenia l’esperança que se li hagués espatllat el cotxe, o fins i
tot que hagués tingut un accident. Qualsevol cosa mentre no fos que
l’havia deixat plantada. Amb l’excusa que tenia feina a la cuina va anar
a trucar a Goose Cove unes quantes vegades, però sense resposta.
Aleshores va posar les notícies de la ràdio, però no hi havia cap accident digne de menció i aquell dia no havia mort cap escriptor famós a
Nou Hampshire. En dues ocasions va sentir un cotxe davant de casa
i el cor li va fer un salt cada vegada: era ell! Però no, eren els imbècils
dels veïns.
Els convidats ja no podien més: morts de calor, finalment s’havien
posat sota l’envelat buscant una mica de fresca. Asseguts cadascú al
seu lloc, s’avorrien enmig d’un silenci sepulcral.
–Espero que sigui una gran notícia –va dir finalment la Donna.
–Si em prenc un altre còctel d’aquests em sembla que vomitaré –va
declarar l’Amy.
Finalment la Tamara va demanar al cambrer que servís els plats al
bufet i va proposar als seus invitats que comencessin a dinar.
A les dues ja feia estona que dinaven i encara no hi havia notícies
d’en Harry. La Jenny, amb un nus a l’estómac, era incapaç de menjar
res. Prou feina tenia per no posar-se a plorar a llàgrima viva davant de
tothom. En canvi la Tamara tremolava de ràbia: dues hores de retard;
255
ja no vindria. ¿Com dimoni havia pogut fer-li una mala passada com
aquella? ¿Des de quan un senyor es comportava d’aquella manera? I,
per si no n’hi hagués prou, la Donna va començar a preguntar amb
insistència quina era aquella notícia tan important que els havia d’anunciar. La Tamara callava. El pobre Bobbo, intentant salvar la situació i l’honor de la seva dona, es va posar dret tot solemne, va alçar la
copa i va declarar orgullós davant de tots els seus invitats:
–Benvolguts amics, us volíem anunciar que tenim tele nova.
Es va fer un llarg silenci de perplexitat. La Tamara, incapaç de
suportar el ridícul, es va aixecar també i va anunciar:
–En Robert té un càncer. S’està morint.
Va ser una sotragada per a tots els convidats, incloent-hi en Bobbo,
que no sabia que s’estigués morint, i que es preguntava quan devia
haver trucat el metge a casa seva i com era que la seva dona no n’hi
havia dit res. De cop i volta es va posar a plorar, perquè trobaria a faltar
la vida. La família, la seva filla, la seva petita ciutat: ho trobaria tot a faltar. Tothom el va abraçar prometent-li que l’anirien a veure a l’hospital fins al darrer sospir i que no l’oblidarien mai.
Si en Harry no s’havia presentat a la festa que havia organitzat la Tamara Quinn al seu jardí era perquè estava vetllant la Nola. Així que
en Pinkas li va donar la notícia es va plantar a l’hospital de Montburry on havien ingressat la Nola. Es va passar hores a l’aparcament,
assegut al volant, sense saber què fer. Se sentia culpable. Si la Nola
havia desitjat morir-se era per culpa seva. Només de pensar-hi li
venien ganes de matar-se ell també. Es va deixar endur per les emocions: ara s’adonava de la magnitud del que sentia per ella. I maleïa
l’amor; mentre la tenia al seu costat era capaç de convence’s que no
hi havia cap sentiment profund entre tots dos i que l’havia d’apartar
de la seva vida, però ara que sabia que l’hauria pogut perdre ja no
s’imaginava la vida sense ella. Nola, Nola estimada. N-O-L-A. L’estimava tant.
A les cinc es va decidir per fi a entrar a l’hospital. Tenia l’esperança
de no trobar-se amb ningú, però al vestíbul principal va ensopegar
amb en David Kellergan, que tenia els ulls vermells de tant plorar.
256
–Reverend... M’han dit això de la Nola. Em sap molt de greu.
–Gràcies per venir a expressar-li el seu afecte, Harry. Segur que sentirà dir que la Nola ha intentat suïcidar-se: no és més que una desafortunada mentida. Tenia mal de cap i s’ha equivocat de medicament. És
molt despistada, com totes les criatures.
–És clar –va respondre en Harry–. Maleïts medicaments. ¿En quina
habitació està la Nola? M’agradaria saludar-la.
–És molt amable per part seva, però és que de moment no li convé
rebre visites. No convé cansar-la, ¿m’entén?
Però el reverend Kellergan duia un llibret perquè el poguessin firmar les visites. Després d’escriure-hi «Que et recuperis aviat. H. L.
Quebert», en Harry va fer veure que se n’anava i va anar a amagar-se al
Chevrolet. Va esperar una altra hora i, quan va veure que el reverend
Kellergan travessava l’aparcament per anar cap al seu cotxe, va tornar
a entrar discretament a l’edifici central de l’hospital i va preguntar per
l’habitació de la Nola. Habitació 26, segona planta. Va picar a la porta
amb el cor que li anava a mil per hora. Res. Va obrir la porta a poc a
poc. La Nola estava sola, asseguda a l’espona del llit. Va girar el cap i el
va veure; per un moment se li van il·luminar els ulls, però de seguida se
li va enfosquir el rostre.
–Deixa’m en pau, Harry... Deixa’m en pau o aviso les infermeres.
–Nola, no puc deixar-te...
–T’has portat molt malament amb mi, Harry. No et vull veure. Em
fa molta pena quan et veig. Per culpa teva volia morir-me.
–Perdona’m, Nola...
–Només et perdonaré si em vols. Si no, deixa’m en pau.
El va mirar als ulls. Ell feia tanta cara de pena i de culpabilitat que
ella no va poder evitar somriure-li.
–Oh, Harry, amor meu, no facis aquesta cara de gos abandonat.
¿Em promets que no et portaràs malament amb mi mai més?
–T’ho prometo.
–Demana’m perdó per tots els dies que m’has deixat sola davant la
teva porta sense obrir-me mai.
–Et demano perdó, Nola.
–Fes-ho bé. Agenolla’t. Agenolla’t i demana’m perdó.
257
Es va agenollar sense pensar i li va posar el cap sobre els genolls
nus. Ella es va inclinar i li va acariciar la cara.
–Aixeca’t, Harry. Estreny-me ben fort, amor meu. T’estimo. T’estimo des del dia que et vaig veure. Vull ser la teva dona per sempre.
Mentre en Harry i la Nola es retrobaven en aquella petita habitació
d’hospital, a Aurora, on la garden-party ja feia hores que s’havia acabat, la Jenny, tancada a la seva habitació, plorava de vergonya i de
pena. En Robert havia intentant entrar-hi per consolar-la, però ella es
negava a obrir la porta. La Tamara, en canvi, acabava de marxar feta
una fúria cap a casa d’en Harry buscant una explicació. Si hagués trigat una mica més a sortir hauria coincidit amb el visitant que va trucar a la porta quan encara no feia ni deu minuts que havia marxat. Va
ser en Robert qui va obrir la porta i va trobar-se al davant en Travis
Dawn amb els ulls tancats i en uniforme de gala, que li oferia un ram
de roses i li recitava d’una tirada:
–Jenny, ¿vols venir amb mi al ball d’estiu, sisplau gràcies?
En Robert va esclafir a riure.
–Hola, Travis, ¿que potser vols parlar amb la Jenny?
En Travis va obrir els ulls de bat a bat i va ofegar un crit.
–¿Senyor Quinn? Em... em sap greu. Sóc un desastre. Només volia... Vaja, que si li semblaria bé que portés la seva filla al ball d’estiu. Si
ella hi està d’acord, evidentment. És clar que potser ja té algú altre.
Està sortint amb algú, ¿oi que sí? Ho sabia! Seré imbècil!
En Robert li va donar un copet amistós a l’espatlla.
–Vine, noi, no podies ser més oportú.
Es va endur el jove policia cap a la cuina i va treure una cervesa de
la nevera.
–Gràcies –va dir en Travis mentre deixava les flors damunt del taulell.
–No, si és per a mi. Tu necessites alguna cosa bastant més forta.
En Robert va agafar una ampolla de whisky i n’hi va servir un got
doble amb uns quants glaçons.
–Beu-t’ho d’una tirada, va.
En Travis va obeir. En Robert va continuar:
258
–Noi, se’t veu molt nerviós. Relaxa’t una mica. A les noies no els
agraden els nois nerviosos. Creu-me, sé el que em dic.
–Només m’agafa la timidesa quan veig la Jenny; em bloquejo. No sé
què m’agafa.
–Això és l’amor, fillet.
–¿Vostè creu?
–Està claríssim.
–És veritat que té una filla fantàstica, senyor Quinn. Tan dolça, i tan
intel·ligent, i tan guapa! Potser no l’hi hauria de dir, però de vegades
passo per davant del Clark’s només per mirar-la pel finestral. La miro...
La miro i noto com si m’esclatés el cor a dins del pit, com si m’ofegués
l’uniforme. ¿Deu ser amor, oi?
–Està claríssim.
–En aquell moment em vénen ganes de sortir del cotxe, entrar al
Clark’s, preguntar-li com està i si li vindria de gust anar al cine quan
plegui, potser. Però no m’hi atreveixo mai. ¿Això també és amor?
–No, això és ser burro. És la millor manera de deixar escapar les
noies que t’agraden. No siguis tímid, fill. Ets jove, guapo, tens totes
les virtuts.
–¿Doncs què haig de fer, senyor Quinn?
En Robert li va tornar a posar un whisky.
–Ja l’hauria fet baixar, la Jenny, però ha tingut una tarda complicada. Si vols un consell, acaba’t això i torna-te’n a casa, treu-te l’uniforme i posa’t una camisa normal. Aleshores truca i li proposes a la Jenny
anar a sopar a fora. Li dius que et ve de gust anar a menjar-te una hamburguesa a Montburry. Hi ha un restaurant que li encanta, ja te’n donaré l’adreça. Ja veuràs com no podies ser més oportú. I durant la nit,
quan vegis que hi ha una atmosfera distesa, li proposes anar a passejar.
Us asseieu en un banc, mireu les estrelles. Li ensenyes les constel·lacions...
–¿Les constel·lacions? –el va interrompre en Travis, desesperat–.
Però si no me’n sé ni una!
–Doncs limita’t a ensenyar-li l’Óssa Major.
–¿L’Óssa Major? No la sé reconèixer, l’Óssa Major! Ostres, ara sí
que estic ben fotut!
259
–Tu ensenya-li qualsevol puntet lluminós que vegis al cel i li poses
un nom a l’atzar. Les dones sempre troben romàntic que un noi sàpiga astronomia. Això sí, intenta no confondre una estrella fugaç amb
un avió. En acabat li demanes si vol ser la teva parella al ball d’estiu.
–¿Vostè creu que acceptarà?
–N’estic segur.
–Gràcies, senyor Quinn! Moltes gràcies.
Després d’enviar en Travis cap a casa, en Robert es va dedicar a intentar fer sortir la Jenny de la seva habitació. Es van posar a menjar gelat
a la cuina.
–¿I ara amb qui hi aniré, al ball, pare? –va preguntar la Jenny desesperada–. Em quedaré tota sola i tothom se’n riurà de mi.
–No diguis animalades. Estic segur que hi ha una pila de nois que
somien poder-t’hi portar.
La Jenny va engolir una cullerada enorme de gelat.
–Ja em diràs qui! –va lamentar-se amb la boca plena–. Perquè jo no
en conec cap!
Just en aquell moment va sonar el telèfon. En Robert va deixar que
despengés la seva filla i va sentir que deia: «Ah, hola, Travis. ¿Ah, Sí?»
«Sí, encantada.» «D’aquí a mitja hora, perfecte. Fins ara.» Va penjar i
va córrer a explicar al seu pare que era el seu amic Travis que trucava
per proposar-li que anessin a sopar a Montburry. En Robert va intentar fer cara de sorprès.
–¿Ho veus? –li va dir–. Ja t’ho deia jo, que no hi aniries pas sola, al
ball.
En aquell mateix moment, a Goose Cove, la Tamara tafanejava per la
casa deserta. S’havia passat molta estona picant a la porta sense obtenir resposta: si en Harry se li amagava, ja el trobaria ella. Però no hi
havia ningú i va decidir procedir a una petita inspecció. Va començar
per la sala d’estar, va seguir per les habitacions i finalment per l’estudi d’en Harry. Va tafanejar els papers que hi havia escampats per la
taula de treball, fins que va trobar el que acabava d’escriure:
260
Nola, amor meu, Nola del meu cor. ¿Què has fet? ¿Per què et volies
morir? ¿Per culpa meva? T’estimo, t’estimo més que res en aquest món.
No em deixis. Si tu mors jo també moro. L’únic que m’importa en aquesta vida, Nola, ets tu. Quatre lletres: N-O-L-A.
Esbalaïda, la Tamara es va guardar el full a la butxaca decidida a destruir en Harry Quebert.
261
19
El cas Harry Quebert
«–Els escriptors que es passen tota la nit escrivint i que
són uns malalts de la cafeïna i fumen tabac d’enrotllar són
un mite, Marcus. Has de ser disciplinat, exactament igual
que als entrenaments de boxa. Hi ha uns horaris que s’han
de respectar i uns exercicis que s’han de repetir: mantingues el ritme, sigues tenaç i tingues les teves coses en un
ordre impecable. Aquests són els tres cerbers que et protegiran del pitjor enemic dels escriptors.
–¿Quin enemic?
–El termini d’entrega. ¿Saps què significa, un termini
d’entrega?
–No.
–Significa que el teu cervell, que és per naturalesa capritxós, ha de produir en un lapse de temps delimitat per
algú altre. Ben bé com si fossis repartidor i el teu amo t’exigís ser en un lloc determinat a una hora concreta: has de
fer via, tant si hi ha molt de trànsit com si punxes una roda.
Si arribes tard ja has begut oli. Doncs amb els terminis que
t’imposarà el teu editor passa exactament igual. El teu editor és la teva dona i el teu amo alhora: sense ell no ets res,
però no pots evitar odiar-lo. Sobretot respecta els terminis,
Marcus. Però si et pots permetre el luxe, juga-hi. És molt
més divertit.»
Va ser la mateixa Tamara qui em va explicar que havia robat el paper de
casa d’en Harry. Em va fer aquesta confidència l’endemà d’aquella
conversa que vam tenir al Clark’s. La història que m’havia explicat
m’havia picat la curiositat i em vaig prendre la llibertat d’anar-la a
veure a casa seva perquè m’expliqués més coses. Em va rebre a la sala
d’estar, molt emocionada pel meu interès. Citant-li la declaració que
havia fet a la policia dues setmanes abans, li vaig preguntar com s’havia assabentat de la relació entre en Harry i la Nola. Va ser aleshores
quan em va parlar de la seva visita a Goose Cove el diumenge a la tarda
després de la garden-party.
–Aquella nota que vaig trobar al seu estudi feia vomitar –em va
dir–. Quines coses tan horribles sobre la pobreta Nola!
Per la manera com parlava vaig veure que no se li havia acudit mai
la hipòtesi d’una història d’amor entre en Harry i la Nola.
–¿I en cap moment li va passar pel cap que poguessin estimar-se?
–li vaig preguntar.
–¿Estimar-se? Va, home, va, no digui bestieses. En Quebert és
un pervertit de primera categoria, i punt. No em puc imaginar ni per un
moment que la Nola pogués correspondre a les seves insinuacions.
Vés a saber què li devia fer... pobrissona meva.
–¿I després d’allò? ¿Què en va fer, del full?
–Me’l vaig endur.
–¿Per què?
265
–Per fer-li mal a en Quebert. Volia que el tanquessin a la presó.
–¿I va parlar d’aquell full amb algú?
–Oi tant!
–¿Amb qui?
–Amb l’intendent Pratt. Durant els dies posteriors a la troballa.
–¿Només amb ell?
–N’hi vaig tornar a parlar més extensament quan va desaparèixer la
Nola. En Quebert era una pista que la policia no podia deixar de banda.
–Així doncs, si ho he entès bé, vostè descobreix que en Harry està
boig per la Nola i no en parla amb ningú fins que desapareix la noia en
qüestió, al cap de dos mesos, aproximadament.
–Exacte.
–Senyora Quinn –li vaig dir–. Pel poc que la conec, no acabo d’entendre com és que en el moment que ho descobreix no ho aprofita per
perjudicar en Harry, que al cap i a la fi s’ha portat molt malament amb
vostè no presentant-se a la seva garden-party... El que vull dir, amb tots
els respectes, és que vostè és més aviat de les que penjarien el full per
les parets de la ciutat o el repartirien per les bústies dels veïns.
Va abaixar els ulls:
–¿Que no ho entén? Em feia tanta vergonya! Tanta vergonya! En
Harry Quebert, el gran escriptor de Nova York, repudiava la meva
filla per una nena de quinze anys. La meva filla! ¿Com es pensa que
em sentia? Em sentia tan humiliada! Tan humiliada! Havia fet córrer
el rumor que allò d’en Harry i la Jenny anava de debò, i ja es pot imaginar la cara de la gent. I a més la Jenny n’estava molt enamorada.
S’hauria mort, si ho hagués sabut. Per això vaig decidir callar. Hauria
d’haver vist la Jenny la nit del ball d’estiu, al cap d’una setmana. Se la
veia tan trista, per molt que anés de bracet d’en Travis.
–¿I l’intendent Pratt? ¿Què li va dir, quan l’hi va explicar?
–Que ho investigaria. N’hi vaig tornar a parlar quan va desaparèixer la noia: va dir que podria ser una pista. El problema és que mentrestant va desaparèixer el full.
–¿Com que va desaparèixer?
–El tenia guardat a la caixa forta del Clark’s. Jo era l’única que hi
tenia accés. I aleshores un dia de principis d’agost del 1975 el paper va
266
desaparèixer misteriosament. I sense aquell paper, no hi havia cap
prova contra en Harry.
–¿Qui el devia agafar?
–Ni idea! És un veritable misteri. Una caixa forta enorme, de ferro
colat, i jo era l’única que en tenia la clau. A dins hi havia tota la comptabilitat del Clark’s, els diners per pagar els salaris i una mica d’efectiu per pagar les comandes. Un matí em vaig adonar que el full no hi
era. No semblava que l’haguessin forçat. No hi vaig trobar a faltar res,
excepte aquell maleït tros de paper. No m’explico què se’n devia fer.
Vaig prendre nota de tot el que em deia: la cosa es posava cada cop
més interessant. Li vaig preguntar:
–Entre vostè i jo, senyora Quinn: quan va descobrir els sentiments
d’en Harry per la Nola, ¿què va sentir?
–Ràbia, fàstic.
–¿No es devia intentar venjar enviant unes quantes cartes anònimes
a en Harry, oi?
–¿Cartes anònimes? ¿Que potser faig cara de fer aquesta mena de
porqueries?
No hi vaig insistir més i vaig continuar amb les preguntes:
–¿Vostè creu que la Nola hauria pogut tenir relacions amb altres
homes d’Aurora?
Una mica més i s’ennuega amb el te gelat.
–¿Que li falta un bull o què? Ni pensar-hi! Era una noia encantadora, atenta, servicial, treballadora, intel·ligent. ¿On vol anar a parar,
amb aquestes preguntes sobre coses indecents?
–Només era una pregunta. ¿Coneix un tal Elijah Stern?
–I és clar –va respondre, com si fos la cosa més evident del món, i
en acabat va afegir–: Abans d’en Harry l’amo era ell.
–¿L’amo de què? –vaig preguntar jo.
–Doncs de la casa de Goose Cove, home. Era de l’Elijah Stern, abans
venia molt per aquí. Era una casa de la família, em sembla. Hi va haver
una època que se’l veia sovint per Aurora. Quan es va fer càrrec dels
negocis del pare a Concord ja no trobava el moment per venir i va
posar Goose Cove a lloguer, fins que l’hi va vendre a en Harry.
Jo no m’ho podia creure.
267
–¿Així Goose Cove era de l’Elijah Stern?
–Doncs sí. ¿Què li agafa, novaiorquès? S’ha quedat blanc.
*
*
*
A Nova York, el dilluns 30 de juny del 2008, a dos quarts d’onze del
matí, al cinquanta-unè pis del gratacel de Schmid & Hanson de Lexington Avenue, en Roy Barnaski va començar la seva reunió setmanal
amb la Marisa, la seva secretària.
–En Marcus Goldman tenia fins a data d’avui per enviar-li l’original
–li va recordar la Marisa.
–Suposo que no li ha fet arribar res...
–Res, senyor Barnaski.
–Ja m’ho temia, vaig parlar amb ell dissabte. És tossut com una
mula. Quin desastre.
–¿Què haig de fer?
–Informi en Richardson de la situació. Digui-li que hi emprengui
accions legals.
En aquell moment l’ajudant de la Marisa es va prendre la llibertat
d’interrompre la reunió picant a la porta del despatx. Duia un paper
a la mà.
–Ja sé que està en plena reunió, senyor Barnaski –es va disculpar–,
però acaba de rebre un correu electrònic i em fa l’efecte que deu ser
molt important.
–¿De qui és? –va preguntar en Barnaski, irritat.
–D’en Marcus Goldman.
–¿D’en Goldman? Porti-me’l ara mateix!
De: m.goldman@nobooks.com
Data: dilluns 30 de juny del 2008 – 10:24
Benvolgut Roy,
No és un llibre escombraria que s’aprofiti de l’agitació general per ferse un públic.
No és un llibre perquè tu l’hagis exigit.
268
No és un llibre per salvar la pell.
És un llibre perquè sóc escriptor. És un llibre perquè explica alguna
cosa. És un llibre que explica la història d’un dels homes a qui més coses
dec.
Adjunto a aquest missatge les primeres pàgines.
Si t’agrada, truca’m.
Si no t’agrada, truca directament a en Richardson i vés a judici.
Que vagi bé la reunió amb la Marisa, dóna-li records de part meva.
Marcus Goldman.
–¿M’ha imprès el document adjunt?
–No, senyor Barnaski.
–Vagi a imprimir-lo immediatament!
–Sí, senyor Barnaski.
EL CAS HARRY QUEBERT
(títol provisional)
de Marcus Goldman
La primavera del 2008, aproximadament un any després de convertir-me en la nova estrella de la literatura americana, va passar una cosa que
vaig decidir enterrar profundament en la memòria: vaig descobrir que el
meu professor de la universitat, en Harry Quebert, de seixanta-set anys,
un dels escriptors més respectats del país, havia tingut una relació amb
una noia de quinze anys quan ell en tenia trenta-quatre. Això va passar
durant l’estiu del 1975.
Ho vaig descobrir un dia de març mentre passava una temporada a la
seva casa d’Aurora, Nou Hampshire. Mirant per sobre la seva biblioteca
vaig ensopegar amb una carta i unes fotos. Poc m’imaginava que estava
vivint el preludi del que havia de ser un dels majors escàndols de l’any
2008.
[...]
La pista de l’Elijah Stern me la va suggerir una antiga companya de
classe de la Nola, una tal Nancy Hattaway, que viu encara a Aurora. En
aquella època la Nola li hauria confessat que tenia una relació amb un
269
home de negocis de Concord, l’Elijah Stern. Aquest home li enviava a
Aurora el xofer, un tal Luther Caleb, perquè la recollís i la portés a casa
seva.
No tinc cap mena d’informació sobre en Luther Caleb. Pel que fa a
l’Stern, el sergent Gahalowood de moment es nega a interrogar-lo. Considera que a la fase on som ara no hi ha res que justifiqui involucrar-lo en
la investigació. Així doncs l’aniré a veure tot sol. Per internet he sabut que
va estudiar a Harvard i que encara està implicat amb les associacions d’antics estudiants. Sembla un apassionat de l’art, i pel que es veu és un mecenes reconegut. Aparentment és un home com cal en tots els aspectes. Es
dóna una casualitat especialment inquietant: la casa de Goose Cove on
viu en Harry era propietat seva, abans.
Aquests paràgrafs van ser els primers que vaig escriure sobre l’Elijah Stern. Els acabava de redactar, quan els vaig adjuntar al document
que vaig enviar a en Roy Barnaski aquell matí del 30 de juny del 2008.
En acabat vaig marxar directament cap a Concord decidit a conèixer
aquell Stern i a entendre quina relació tenia amb la Nola. Feia mitja
hora que era a la carretera quan em va sonar el telèfon.
–¿Digui?
–¿Marcus? Sóc en Roy Barnaski.
–Roy! Home, quina sorpresa. ¿Ja has rebut el meu correu electrònic?
–El llibre és fantàstic, Goldman! El fem!
–¿De debò?
–Ho tinc claríssim! M’ha encantat! Hòstia, tu, m’ha encantat! T’agafen ganes de saber com acaba.
–Jo també tinc bastant d’interès a saber com acaba la història.
–Escolta, Goldman, si escrius el llibre anul·lem el contracte anterior.
–Jo el faig, però a la meva manera. No vull sentir els teus suggeriments sòrdids. No vull saber res de les teves idees i no vull cap mena
de censura.
–Fes el que a tu bonament et sembli, Goldman. Només et poso una
condició: que el llibre surti a la tardor. Des que el dimarts l’Obama es
va convertir en el candidat demòcrata que la seva autobiografia es ven
com el pa. Per tant, hem de treure un llibre sobre aquest cas ràpida270
ment, abans que la bogeria de les eleccions presidencials ens ofegui.
Necessito l’original per a finals d’agost.
–¿Finals d’agost? No em queden ni dos mesos.
–Exacte.
–És massa poc.
–Espavila’t. Vull que siguis la sensació de la tardor. ¿En Quebert
n’està al cas?
–No encara.
–Explica-l’hi, consell d’amic. I vés informant-me dels progressos
que facis.
Ja estava a punt de penjar quan em va preguntar.
–Goldman, espera!
–¿Què?
–¿Què és el que t’ha fet canviar d’idea?
–He rebut amenaces. Unes quantes vegades. Hi ha algú que sembla
molt preocupat pel que pugui descobrir. Per això he pensat que la
veritat potser es mereixia un llibre. Per en Harry, per la Nola. És una
de les facetes de l’ofici d’escriptor, ¿no?
En Barnaski ja no m’escoltava. S’havia quedat a les amenaces.
–¿Amenaces? –va fer–. És ideal! Li donarà una publicitat bestial.
Imagina’t si fossis víctima d’un intent d’assassinat: podries afegir directament un zero a la xifra de vendes. I si et mors dos més, segur!
–Això suposant que em mori després d’acabar el llibre.
–Se sobreentén. ¿On ets? No hi ha gaire bona cobertura.
–A l’autopista. Vaig cap a casa de l’Elijah Stern.
–¿Així que creus de debò que està implicat en tota la història?
–Això és el que espero descobrir.
–Estàs com una cabra, Goldman. És el que m’agrada de tu.
L’Elijah Stern vivia en una mansió a la zona més elevada de Concord.
La portalada de l’entrada estava oberta i vaig entrar-hi amb el cotxe.
Un camí asfaltat portava fins a una gran casa pairal de pedra tota vorejada d’unes mates de flors espectaculars, i al davant, en una plaça
decorada amb una font que era un lleó de bronze, un xofer d’uniforme
enllustrava el seient del darrere d’una berlina de luxe.
271
Vaig deixar el cotxe enmig de la plaça, vaig saludar el xofer de lluny,
com si el conegués de tota la vida, i vaig anar a trucar a la porta principal tot decidit. Em va obrir una minyona. Li vaig donar el meu nom
i vaig demanar si podia veure el senyor Stern.
–¿Té cita amb ell?
–No.
–Doncs així no podrà ser. El senyor Stern no rep visites imprevistes.
¿Qui l’ha deixat arribar fins aquí?
–La portalada era oberta. ¿Com es fa per concertar una cita amb el
seu cap?
–És el senyor Stern, qui concerta les cites.
–Deixi’m veure’l uns minuts. No serà gaire estona.
–Impossible.
–Digui-li que vinc de part de la Nola Kellergan. Em sembla que el
nom li dirà alguna cosa.
La minyona em va fer esperar fora i va tornar al cap de poc.
–El senyor Stern el rebrà –em va dir–. Deu ser una persona molt
important.
Em va fer travessar la planta baixa fins a un despatx tot revestit de
fusta i de tapissos. A dins, assegut en una butaca, hi havia un home
molt elegant que em va mirar de dalt a baix amb severitat. Era l’Elijah
Stern.
–Em dic Marcus Goldman –li vaig dir–. Gràcies per rebre’m.
–¿Goldman, l’escriptor?
–Sí.
–¿I a què dec la seva inesperada visita?
–Estic investigant sobre el cas Kellergan.
–No sabia que hi hagués cap cas Kellergan.
–Diguem que hi ha certs misteris sense dilucidar.
–¿I això no es feina de la policia?
–Sóc amic d’en Harry Quebert.
–¿I això en què m’afecta, a mi?
–M’han dit que vostè va viure a Aurora. Que la casa de Goose Cove
on viu ara en Harry Quebert era seva, abans. Volia confirmar si és exacte.
Em va fer un senyal perquè m’assegués.
272
–La informació que té és exacta. L’hi vaig vendre l’any 1976, just
després de l’èxit que va tenir.
–¿Així coneix en Harry Quebert?
–Molt poc. Vam coincidir un parell de vegades quan s’acabava d’instal·lar a Aurora. No hem mantingut mai el contacte.
–¿Li puc preguntar quins lligams té amb Aurora?
Em va mirar contrariat.
–¿Que és un interrogatori, això, senyor Goldman?
–En absolut. Només tenia curiositat per saber per què una persona com vostè tenia una casa en una petita ciutat com Aurora.
–¿Una persona com jo? ¿Vol dir molt rica?
–Sí. Comparada amb altres ciutats de la costa, no és que Aurora
resulti especialment atractiva.
–Va ser el meu pare, qui va fer construir la casa. Buscava un lloc a la
vora del mar però a prop de Concord. A més, Aurora és una ciutat ben
maca. I a més, entre Concord i Boston. De petit hi vaig passar molts
bons estius.
–¿I per què se la va vendre?
–Quan va morir el meu pare vaig heretar un patrimoni considerable. No tenia prou temps per gaudir de la casa de Goose Cove i vaig
deixar d’anar-hi. Aleshores vaig decidir llogar-la, durant prop de deu
anys. Però em costava trobar llogaters. La casa passava molt de temps
buida. Per això, quan en Harry Quebert em va proposar comprar-la,
vaig acceptar de seguida. I a més li vaig fer molt bon preu: no ho vaig
fer per diners; estava content que la casa tingués vida. En general sempre li he tingut molt d’afecte, a Aurora. Quan tenia molts negocis a
Boston m’hi aturava sovint. Fins i tot vaig finançar el ball d’estiu
durant molt de temps. I el Clark’s fa les millors hamburgueses de la
zona. Almenys en aquella època.
–¿I la Nola Kellergan? ¿La va conèixer?
–Molt poc. Diguem que tot l’Estat en va sentir a parlar, quan va
desaparèixer. Quina història tan esgarrifosa, i ara van i troben el seu
cos a Goose Cove... I aquest llibre que li va escriure en Quebert... Tot
plegat és molt sòrdid. ¿Que si em sap greu haver-li venut Goose Cove?
Doncs sí, és clar que sí. ¿Però com ho havia de saber?
273
–Però tècnicament, quan la Nola va desaparèixer, vostè encara era
el propietari de Goose Cove...
–¿Es pot saber que intenta insinuar-me? ¿Que tinc alguna cosa a
veure amb la seva mort? Miri, fa deu dies que em pregunto si en Harry
Quebert no em devia comprar la casa només per estar segur que ningú
descobriria el cos enterrat al jardí.
L’Stern deia que coneixia molt poc la Nola. ¿Li havia de revelar que
tenia un testimoni que afirmava que havien mantingut una relació tots
dos? Vaig decidir guardar-me l’as a la màniga, de moment, però tot i
així, per burxar-lo una mica, vaig esmentar el nom de Caleb.
–¿I en Luther Caleb? –li vaig preguntar.
–¿Com, en Luther Caleb?
–¿Coneix un tal Luther Caleb?
–Si m’ho pregunta deu ser perquè sap que va ser el meu xofer
durant molts anys. ¿A què juga, senyor Goldman?
–Hi ha un testimoni que hauria vist la Nola pujar al seu cotxe en
diverses ocasions l’estiu que va desaparèixer.
Em va apuntar amb un dit amenaçador.
–No desperti els morts, senyor Goldman. En Luther era un home
honorable, valent i recte. No penso tolerar que ningú embruti el seu
nom, ara que ja no hi és per defensar-se.
–¿És mort?
–Sí. Ja fa molt. Segur que li diran que anava sovint a Aurora, i és veritat: s’ocupava de la casa quan la tenia per llogar. La mantenia en bon
estat. Era una persona generosa, i no li tolero que vingui aquí a insultar la seva memòria. També hi haurà genteta a Aurora que li dirà que
era un home estrany: és veritat que era diferent del comú dels mortals.
En tots els sentits. No tenia bon aspecte: tenia la cara terriblement desfigurada, les mandíbules no li encaixaven bé i articulava els sons d’una
manera que costava molt d’entendre. Però tenia bon cor i estava dotat
d’una gran sensibilitat.
–¿I vostè creu que podria haver tingut alguna cosa a veure amb la
desaparició de la Nola?
–No. En això sóc categòric. Jo em pensava que en Harry Quebert
era culpable. Diria que en aquest moment és a la presó.
274
–Jo no estic gens convençut que sigui culpable. Per això sóc aquí.
–Home, han trobat la noia al seu jardí i el manuscrit d’un dels seus
llibres al costat del cos. Un llibre que li va escriure ell... ¿Què més necessita?
–Escriure no és el mateix que matar, senyor Stern.
–Deu estar ben empantanegada, la seva investigació, si ha hagut
d’arribar a l’extrem de venir a casa meva a parlar-me del meu passat i
del bon jan d’en Luther. Aquesta conversa s’ha acabat, senyor Goldman.
Va cridar la minyona perquè m’acompanyés a la porta.
Vaig sortir del despatx de l’Stern amb la desagradable sensació que
aquella entrevista no havia servit de res. Em sabia greu no poder acarar-lo amb les acusacions de la Nancy Hattaway, però no tenia prou
elements per acusar-lo. Ja m’havia advertit en Gahalowood: amb
aquell únic testimoni no n’hi hauria prou, era la paraula d’ella contra
la de l’Stern. Necessitava una prova concreta. I aleshores vaig pensar
que potser hauria de fer una visita a la casa.
Quan vaig arribar al gran vestíbul de l’entrada vaig preguntar a la
minyona si podia anar al lavabo abans de marxar. Em va acompanyar
fins als lavabos dels invitats, a la planta baixa, i em va indicar –la discreció és sagrada– que m’estaria esperant a la porta d’entrada. Així
que va desaparèixer vaig sortir disparat cap al passadís per explorar
l’ala de la casa on em trobava. No sabia què buscava, però sabia que
m’havia d’afanyar. Era l’única oportunitat que tenia de trobar algun
element que relacionés l’Stern amb la Nola. Amb el cor accelerat vaig
obrir unes quantes portes a l’atzar pregant perquè no hi hagués ningú.
Però totes les habitacions estaven desertes: tot eren sales luxosament
decorades, una darrere l’altra. A través dels finestrals es veia un jardí
esplèndid. Atent al més mínim soroll, vaig prosseguir l’escorcoll. Una
de les portes donava a un petit despatx. M’hi vaig ficar ràpidament i
vaig obrir els armaris: hi havia arxivadors i piles de documents. Els que
vaig mirar no tenien cap interès per a mi. Buscava una cosa: ¿però
quina? ¿Què hi podia haver en aquella casa que trenta anys després
se’m pogués aparèixer davant dels ulls i ajudar-me una mica? M’havia
d’afanyar: la minyona no trigaria a venir a buscar-me al lavabo, si no
275
tornava de seguida. Vaig arribar a un altre passadís i m’hi vaig ficar.
Portava a una porta solitària i vaig arriscar-me a obrir-la: donava a un
gran porxo envoltat d’una selva de plantes enfiladisses que el protegien de les mirades indiscretes. Hi havia cavallets, teles inacabades i
pinzells escampats sobre un pupitre. Era un taller de pintura. A la
paret hi havia quadres penjats, tots molt aconseguits. Un d’aquests
quadres em va cridar l’atenció: de seguida vaig reconèixer el pont
suspès que hi ha just abans d’arribar a Aurora, a la vora del mar. Aleshores em vaig adonar que totes les teles eren paisatges d’Aurora. Hi
havia Grand Beach, el carrer principal i fins i tot el Clark’s. Les teles
eren d’una autenticitat colpidora. Tenien totes la firma L.C., i no hi
havia cap data posterior al 1975. Va ser llavors quan vaig fixar-me en
un quadre més gran que els altres que hi havia penjat en un racó. Al
davant hi havia instal·lada una butaca i era l’únic que estava il·luminat.
Era el retrat d’una noia. Només se li veia la part de dalt dels pits, però
s’intuïa que estava despullada. M’hi vaig acostar. Aquella cara em
sonava d’alguna cosa. La vaig observar un moment i tot d’una hi vaig
caure. Si em punxen no em treuen sang: era un retrat de la Nola. Era
ella, no hi havia dubte. Vaig fer unes quantes fotos amb el mòbil i vaig
sortir corrents de l’habitació. La minyona ja es mossegava els dits
davant la porta. La vaig saludar molt educadament i vaig sortir d’allà
escopetejat, suant i tremolant de dalt a baix.
*
*
*
Mitja hora després de la troballa entrava corrents al despatx d’en
Gahalowood, al quarter general de la policia estatal. No cal dir que es
va posar fet una fúria quan va saber que havia anat a veure l’Stern
sense consultar-l’hi abans.
–És inaguantable, escriptor! Inaguantable!
–Només li he fet una visita –vaig justificar-me–. He trucat al timbre,
he demanat de veure’l i m’ha rebut. No veig quin mal hi ha.
–Li havia dit que s’esperés!
–¿Que esperés què, sergent? ¿La seva santa benedicció? ¿Que caiguessin proves del cel? Vostè gemegava que no volia tenir raons amb
276
ell, així que vaig actuar. Vostè gemega i jo actuo! I miri què hi he trobat, a casa seva!
Li vaig ensenyar les fotos que tenia al mòbil.
–¿Un quadre? –em va dir en Gahalowood amb menyspreu.
–Miri-se’l bé.
–Hòstia tu...! Sembla...
–La Nola! Hi ha un quadre de la Nola Kellergan a casa de l’Elijah
Stern.
Vaig enviar les fotos a en Gahalowood per correu electrònic i ell les
va imprimir en gran format.
–I tant que és ella. És la Nola –va constatar comparant el quadre
amb les fotos de l’època que tenia al seu arxiu.
La imatge no era de bona qualitat, però no hi havia cap mena de
dubte.
–Per tant està clar que hi ha un lligam entre l’Stern i la Nola –vaig
dir–. La Nancy Hattaway assegura que la Nola mantenia una relació
amb l’Stern, i resulta que jo trobo un retrat de la Nola al taller d’ell. I
no l’hi he explicat tot: la casa d’en Harry va ser de l’Elijah Stern fins
al 1976. Tècnicament, quan la Nola va desaparèixer, el propietari de
Goose Cove era l’Stern. ¿Quina casualitat tan extraordinària, no? O
sigui, que ja pot anar demanant una ordre i cridant la cavalleria: ens en
anem a fer un registre en tota regla a casa de l’Stern i l’ergarjolem.
–¿Una ordre de registre? Amic meu, està com una cabra! ¿Sobre
quina base? ¿Les seves fotos? Són il·legals! Aquestes proves no tenen
cap validesa: vostè ha escorcollat una casa sense permís. Estic lligat de
peus i mans. Ens cal alguna cosa més, per atacar l’Stern, i d’aquí a allà
segur que s’haurà desempallegat del quadre.
–Però resulta que ell no ho sap, que he vist el quadre. Li he parlat
d’en Luther Caleb i s’ha posat nerviós. Pel que fa a la Nola, ha fet
veure que no la coneixia gaire, tot i que té un quadre d’ella mig despullada. No sé qui el va pintar, aquest quadre, però al taller n’hi ha
més que estan signats L.C. ¿Luther Caleb, potser?
–Tot plegat, no m’agrada gens el gir que estan fent les coses, escriptor. Si acuso l’Stern i la cago, he begut oli.
–Ja ho sé, sergent.
277
–Vagi a parlar amb en Harry sobre l’Stern. Intenti esbrinar-ne més
coses. Jo grataré en la vida d’aquest tal Luther Caleb. Necessitem elements sòlids.
Al cotxe, entre el quarter general de la policia i la presó, vaig sentir a la
ràdio que tots els llibres d’en Harry havien estat retirats dels programes d’estudis de gairebé tots els estats del país. Havia tocat fons: en
menys de dues setmanes en Harry ho havia perdut tot. Ara s’havia
convertit en un autor prohibit, un professor repudiat, una persona
odiada per tot el país. Tant era com acabessin la investigació i el judici:
el seu nom quedaria embrutat per sempre. Ja no es podia parlar de la
seva obra sense esmentar l’estiu com a mínim controvertit que va passar amb la Nola, i per tal d’evitar l’escàndol cap acte cultural s’arriscaria mai més a associar en Harry Quebert al seu programa. Era la
cadira elèctrica intel·lectual. El pitjor de tot era que en Harry era plenament conscient d’aquesta situació. Quan vaig entrar a la sala de visites el primer que em va dir va ser:
–¿I si em maten?
–No et matarà ningú, Harry.
–¿Que no sóc mort, ja?
–No. No ets mort! Ets el gran Harry Quebert! La importància de
saber caure, ¿te’n recordes? L’important no és la caiguda, perquè la
caiguda és inevitable: l’important és saber aixecar-se. I ens aixecarem.
–Ets bona persona, Marcus. Però les orelleres de l’amistat t’impedeixen veure la veritat. En el fons no es tracta de saber si vaig matar o
no la Nola, o la Deborah Cooper, o fins i tot el president Kennedy. El
problema és que vaig tenir una relació amb una nena i que és un acte
imperdonable. ¿I aquell llibre? Com se’m va acudir escriure aquell llibre!
Vaig repetir:
–Ens aixecarem, ja ho veuràs. ¿Te’n recordes de la pallissa que em
van clavar a Lowell, en aquella nau industrial transformada en sala de
boxa clandestina? Mai no m’he aixecat tan bé com aleshores.
Va fer un esforç per somriure i tot seguit em va preguntar:
–¿I tu què? ¿Has tornat a rebre amenaces?
278
–Diguem que cada cop que arribo a Goose Cove em pregunto amb
què em trobaré.
–Troba la persona que ho ha fet, Marcus. Troba-la i clava-li un gec
d’hòsties. No suporto que t’amenacin.
–No t’hi amoïnis.
–¿I la investigació?
–Va fent... Harry, he començat a escriure un llibre.
–És fantàstic!
–És un llibre sobre tu. Hi parlo de tu, de Burrows. I de la teva història amb la Nola. És un llibre d’amor. Jo hi crec, en la vostra història
d’amor.
–Quin homenatge tan bonic.
–¿Així em dónes el teu vistiplau?
–Per descomptat, Marcus. Mira, probablement has sigut un dels
amics més propers que he tingut. Ets un escriptor boníssim. És un
honor ser el tema del teu pròxim llibre.
–¿Per què ho dius en passat? ¿Per què dius que «he sigut» un dels
amics més propers que has tingut? Encara ho som, ¿no?
Va fer una mirada trista.
–M’ha sortit així.
El vaig aferrar per les espatlles.
–Tu i jo sempre serem amics, Harry! No et penso deixar mai tirat.
Aquest llibre és la prova de la meva amistat indestructible.
–Gràcies, Marcus. Estic emocionat. Però el motiu d’aquest llibre
no ha de ser l’amistat.
–¿Per què no?
–¿Te’n recordes de la conversa que vam tenir el dia que et vas llicenciar a Burrows?
–Sí, vam passejar molta estona pel campus. Vam anar fins a la sala
de boxa. Tu em vas preguntar quins plans tenia i jo et vaig dir que pensava escriure un llibre. I aleshores em vas preguntar per què escrivia.
Jo et vaig respondre que perquè m’agradava, i tu em vas dir...
–Això, ¿què et vaig dir?
–Que la vida no tenia gaire sentit. I que escriure donava sentit a la
vida.
279
–Això mateix, Marcus. Aquest és l’error que vas cometre fa mesos,
quan en Barnaski et va reclamar el nou original. Et vas posar a escriure
perquè tenies l’obligació d’escriure un llibre, i no per donar sentit a la
teva vida. Fer les coses perquè sí no ha tingut mai sentit, per això no
m’estranya que no fossis capaç d’escriure ni una ratlla. El do d’escriure
és un do no perquè escriguis correctament, sinó perquè pots trobar-li un
sentit a la teva vida. Cada dia hi ha gent que neix i gent que mor. Cada
dia exèrcits de treballadors anònims entren i surten de grans edificis grisos. I després hi ha els escriptors. Els escriptors viuen la vida més intensament que els altres, crec jo. No escriguis en nom de la nostra amistat,
Marcus. Escriu perquè és l’única manera que aquesta cosa insignificant
que s’anomena vida sigui una experiència valuosa i gratificant.
Me’l vaig mirar fixament una bona estona. Tenia la sensació que
estava assistint a l’última lliçó del Mestre. Era una sensació insuportable. Al final va dir:
–Li encantava l’òpera, Marcus. Posa-ho al llibre. La seva preferida
era Madame Butterfly. Deia que les òperes més boniques eren les històries d’amor tristes.
–¿Qui? ¿La Nola?
–Sí. Aquella nena de quinze anys tenia devoció per l’òpera. Després
de l’intent de suïcidi se’n va anar a passar deu dies a Charlotte’s Hill,
una casa de repòs. El que avui en diríem una clínica psiquiàtrica. Jo la
visitava d’amagat. Li portava discos d’òpera i els escoltàvem amb un
tocadiscos portàtil. S’emocionava tant que li queien les llàgrimes, deia
que si no aconseguia ser actriu a Hollywood seria cantant a Broadway.
I jo li deia que seria la millor cantant de la història d’Amèrica. ¿Saps
què, Marcus? Jo crec que la Nola Kellergan hauria pogut deixar empremta en aquest país.
–¿Tu creus que podria ser que els seus propis pares l’agredissin?
–vaig preguntar.
–No, em sembla poc probable. I a més hi ha l’original, i la nota...
De tota manera, no veig en David Kellergan assassinant la seva pròpia
filla.
–Però rebia cops...
–Aquests cops... Eren història a part...
280
–¿I Alabama? ¿Te’n va parlar, la Nola, d’Alabama?
–¿D’Alabama? Els Kellergan venien d’Alabama, sí.
–No, hi ha alguna cosa més, Harry. Jo crec que a Alabama devia
passar alguna cosa i que aquesta cosa segurament té alguna relació
amb el fet que marxessin. Però no sé què... No sé qui m’ho podria dir.
–Pobre Marcus, em fa l’efecte que com més grates més enigmes
descobreixes.
–Només és una impressió, Harry. A part d’això, he descobert que la
Tamara Quinn estava al cas de la Nola i tu. M’ho ha dit ella. El dia que
la Nola va intentar suïcidar-se es va presentar feta una fúria a casa teva
perquè l’havies deixat plantada en una garden-party que havia organitzat. I com que no t’hi va trobar, va començar a tafanejar pel teu estudi. Va ensopegar amb un full que acabaves d’escriure sobre la Nola.
–Ara que ho dius, recordo que vaig trobar a faltar un dels fulls que
havia escrit. El vaig buscar pertot arreu, però res. Vaig pensar-me
que l’havia perdut, però aleshores ja em va estranyar bastant, perquè
sempre he sigut molt endreçat. ¿Què en va fer?
–Diu que el va extraviar...
–¿Les cartes anònimes eren cosa seva?
–Ho dubto. Ni tan sols li va passar pel cap que hagués passat res
entre tu i la Nola. Simplement es pensava que tenies fantasies amb ella.
Per cert, ¿l’intendent Pratt et va interrogar, durant la investigació sobre la desaparició de la Nola?
–¿L’intendent Pratt? No, mai.
Que estrany: ¿com és que l’intendent Pratt no va interrogar mai en
Harry en el marc de la investigació, quan la Tamara afirmava que l’havia informat del que sabia? Sense esmentar la Nola ni el quadre, vaig
arriscar-me a esmentar el nom de Stern.
–¿L’Stern? –em va dir en Harry–. Sí que el conec. Era el propietari
de la casa de Goose Cove. L’hi vaig comprar després de l’èxit d’Els orígens del mal.
–¿El coneixies gaire?
–Gaire no. Ens vam veure una o dues vegades durant aquell estiu del
1975. La primera va ser al ball d’estiu. Sèiem a la mateixa taula. Era un
home simpàtic. Després el vaig tornar a veure alguna vegada. Era gene281
rós, creia en mi. Ha fet molt per la cultura, és un home profundament bo.
–¿Quan el vas veure per última vegada?
–¿Per última vegada? Devia ser per a la compravenda de la casa. Cap
a finals del 1976. ¿Però per què el treus a la conversa, així de cop i volta?
–Perquè sí. Escolta, Harry, el ball d’estiu aquest que dius, ¿és el ball
on la Tamara Quinn esperava que portessis la seva filla?
–Exacte. Al final hi vaig anar sol. Quina nit... ¿Saps que vaig guanyar el primer premi de la rifa?: una setmana de vacances a Martha’s
Vineyard.
–¿I hi vas anar?
–És clar.
Aquella nit, arribar a Goose Cove vaig trobar un correu electrònic
d’en Roy Barnaski amb una oferta que cap escriptor podria rebutjar.
De: r.barnaski@schmidandhanson.com
Data: dilluns 30 juny 2008 – 19:54
Benvolgut Marcus.
M’encanta el teu llibre. D’acord amb la conversa que hem tingut
aquest matí, t’envio una proposta de contracte que em sembla que no
rebutjaràs.
Fes-me arribar pàgines noves tan aviat com puguis. Com ja t’he dit,
vull que surti a la tardor. Jo crec que serà un gran èxit. De fet n’estic convençut.
La Warner Bros ja ha dit que estava interessada a fer-ne l’adaptació al
cine. Amb els drets cinematogràfics a renegociar per part teva, és clar.
I en un document adjunt, un esborrany de contracte on em prometia un avançament d’un milió de dòlars.
Aquella nit vaig estar molta estona despert mentre m’assaltaven
pensaments de tota mena. Cap a dos quarts d’onze em va trucar la
meva mare. Se sentia soroll de fons i ella parlava molt fluixet.
–¿Mare?
–Markie! Markie, no endevinaries mai amb qui estic.
282
–¿Amb el pare?
–Sí, però no. Resulta que el teu pare i jo hem decidit sortir a la nit
per Nova York i hem anat a sopar a aquell italià que hi ha prop de
Columbus Circle. ¿I amb qui ensopeguem, davant de l’entrada? Amb
la Denise! La teva secretària!
–¿Ah sí?
–Ara no et facis l’innocent! ¿Et penses que no sé el que has fet? M’ho
ha explicat tot! Tot!
–¿Com, tot?
–Que l’has despatxat!
–No l’he despatxat, mare. Li he trobat una bona feina a Schmid &
Hanson. Ja no tenia res per proposar-li, ja no hi havia llibre, ni projecte, ni res! Bé li havia d’assegurar una mica el futur, ¿no? Li vaig trobar
una feina boníssima al departament de màrqueting.
–Ai, Markie, ens hem llançat en braços l’una de l’altra. Diu que et
troba a faltar.
–Sisplau, mare.
Va continuar en un xiuxiueig més feble encara. Amb prou feines se
la sentia.
–Se m’ha acudit una cosa, Markie.
–¿Quina cosa?
–¿Coneixes el gran Jack London?
–¿L’escriptor? Sí. ¿Què hi té a veure?
–Ahir al vespre vaig veure un documental sobre ell. Quina casualitat tan providencial que ahir precisament mirés aquest programa!
Doncs resulta que es va casar amb la secretària. La secretària! És un
senyal, Markie! No és gens lletja, i a més té estrògens per donar i per
vendre! Ho sé, les dones les notem, aquestes coses. És fèrtil, dòcil i et
farà un fill cada nou mesos! Jo l’ensenyaré a pujar les criatures i així
seran totes com a mi m’agrada! ¿No és fantàstic?
–Ni parlar-ne. No m’agrada, és massa gran per a mi i a part ja té nòvio. I a més això de casar-se amb la secretària no es fa.
–Però si el gran Jack London ho va fer, vol dir que no passa res! Va
amb un home, sí, però és un calçasses! Fa olor de colònia de supermercat. I tu ets un gran escriptor, Markie. Tu ets el Fantàstic!
283
–El Fantàstic ha quedat superat per en Marcus Goldman, mare. I
va ser aquell dia quan vaig començar a viure.
–¿Què vols dir?
–No res, mare. Deixa sopar la Denise tranquil·la, sisplau.
Al cap d’una hora va passar per casa una patrulla de la policia per
assegurar-se que anava tot bé. Eren dos joves agents de la meva edat,
molt simpàtics. Els vaig oferir cafè i em van dir que es quedarien una
estona davant de casa. Feia una nit agradable i per la finestra oberta els
sentia xerrar i fer broma, asseguts al capó del cotxe mentre es fumaven
un cigarret. Sentint-los em vaig sentir de cop i volta molt sol i molt
lluny del món. Acabaven d’oferir-me una quantitat astronòmica de
diners per publicar un llibre que em tornaria a posar indefectiblement
en primera línia, tenia una vida que era el somni de milions d’americans, i tot i així em faltava alguna cosa: una vida de debò. La primera
part de la meva existència me l’havia passat satisfent les meves ambicions, i ara encetava la segona intentant mantenir-les vives; però, pensant-hi bé, em preguntava quan decidiria viure i prou. Vaig repassar
els milers d’amics virtuals del meu compte de Facebook; no n’hi havia
ni un a qui pogués trucar per anar a fer una cervesa. Jo volia un grup
de bons amics amb qui pogués seguir la lliga d’hoquei i marxar d’acampada el cap de setmana; volia una nòvia simpàtica i dolça que em
fes riure i somiar una mica. No volia continuar estant sol.
A l’estudi d’en Harry vaig mirar-me una bona estona les fotografies
que havia fet del quadre i que en Gahalowood m’havia donat ampliades. ¿Qui n’era l’autor? ¿En Caleb? ¿L’Stern? Fos qui fos, el quadre
era preciós. Vaig engegar el lector de minidiscos i vaig tornar a escoltar
la conversa d’aquell dia amb en Harry.
–Gràcies, Marcus. Estic emocionat. Però el motiu d’aquest llibre no
ha de ser l’amistat.
–¿Per què no?
–¿Te’n recordes de la conversa que vam tenir el dia que et vas llicenciar a Burrows?
–Sí, vam passejar molta estona pel campus. Vam anar fins a la sala de
boxa. Tu em vas preguntar quins plans tenia i jo et vaig dir que pensava
284
escriure un llibre. I aleshores em vas preguntar per què escrivia. Jo et vaig
respondre que perquè m’agradava, i tu em vas dir...
–Això, ¿què et vaig dir?
–Que la vida no tenia gaire sentit. I que escriure donava sentit a la
vida.
Seguint el consell d’en Harry, em vaig tornar a posar davant de l’ordinador per continuar escrivint.
Goose Cove, mitjanit. La brisa lleugera del mar entra a l’estudi per la
finestra oberta. Fa una agradable olor de vacances. A fora la lluna lluent
ho il·lumina tot.
La investigació avança. O almenys el sergent Gahalowood i jo anem
descobrint de mica en mica l’abast del cas. Jo crec que tot plegat va molt
més enllà d’una història d’amor prohibit o una sòrdida notícia a les pàgines de successos d’una noieta que fuig de casa una nit d’estiu i cau en
mans d’un malfactor. Encara hi ha massa interrogants pendents:
–L’any 1969 els Kellergan marxen de Jackson, Alabama, tot i que en
David, el pare, dirigeix una parròquia que va vent en popa. ¿Per què?
–L’estiu del 1975 la Nola viu una història d’amor amb en Harry Quebert en la qual ell s’inspira per escriure Els orígens del mal. Però al mateix
temps la Nola viu una altra relació amb l’Elijah Stern, que la fa pintar despullada. ¿Qui és la Nola, en realitat? ¿Una mena de musa?
–¿Quin paper hi té en Luther Caleb, que segons em va confessar la
Nancy Hattaway anava a buscar la Nola per portar-la a Concord?
–A part de la Tamara Quinn, ¿qui més sabia allò de la Nola i en Harry?
¿Qui podia haver enviat aquells anònims a en Harry?
–¿Per què l’intendent Pratt, que dirigeix la investigació sobre la desaparició, no interroga en Harry després de les revelacions que li fa la
Tamara Quinn? ¿Va interrogar l’Stern?
–¿Qui dimoni va matar la Deborah Cooper i la Nola Kellergan?
–¿I qui és aquesta ombra impalpable que vol impedir que expliqui
aquesta història?
285
EXTRACTES D’ELS ORÍGENS DEL MAL, DE HARRY L. QUEBERT
El drama havia tingut lloc un diumenge. Ella se sentia desgraciada i
havia intentat matar-se.
El seu cor ja no tenia forces per continuar bategant si no bategava
per ell. El necessitava per viure. Des que ell ho havia entès, l’anava a
veure cada dia a l’hospital per mirar-la en secret. ¿Com podia ser que
una persona tan maca hagués intentat matar-se? Se sentia culpable.
Era com si fos ell, qui li havia fet mal.
Cada dia s’asseia en secret en un banc dels grans jardins públics
que hi havia al voltant de la clínica i esperava el moment que ella sortia que li toqués el sol. La mirava viure. Viure era importantíssim. Llavors aprofitava que no era a l’habitació per anar a deixar-li una carta
sota el coixí.
Dolça estimada meva,
Tu no t’has de morir mai. Ets un àngel. Els àngels mai no
es moren.
Ja veus que no m’allunyo mai de tu. Eixuga’t les llàgrimes, t’ho suplico. No suporto veure’t trista.
Un petó que alleugereixi la teva pena.
Amor meu,
Quina sorpresa trobar la teva carta a l’anar-me’n a dormir. T’escric d’amagat: a la nit no ens deixen estar desperts
després del toc de queda, i les infermeres no ens en passen ni
una. Però no podia esperar: des que he llegit les teves ratlles
que t’he de respondre. Només per dir-te que t’estimo.
Somio que ballo amb tu. Estic segura que balles millor
que ningú. M’agradaria demanar-te que em portessis al ball
d’estiu, però ja sé que no voldràs. Diràs que si ens veiessin
junts estaríem perduts. De tota manera em sembla que
encara no hauré sortit d’aquí dins. ¿Però quin sentit té
286
viure, si no pots estimar? Aquesta és la pregunta que em
feia quan vaig fer el que vaig fer.
Teva eternament.
Àngel meu,
Algun dia ballarem. T’ho prometo. Algun dia l’amor vencerà i ens podrem estimar a plena llum del dia. I ballarem,
ballarem a la platja. La platja, com el primer dia. Estàs tan
guapa, a la platja.
Cura’t aviat! Un dia ballarem a la platja.
Amor meu,
Ballar a la platja. No somio en res més.
Digue’m que un dia em portaràs a ballar a platja, tu i jo
sols...
287
18
Martha’s Vineyard
(Massachusetts, finals de juliol del 1975)
«En la nostra societat, Marcus, les persones més admirades són les que construeixen ponts, gratacels i imperis.
Però en realitat els més orgullosos i els més dignes d’admiració són els que aconsegueixen construir amor. Perquè és
l’empresa més gran i més difícil.»
Ballava a la platja. Jugava amb les onades i corria per la sorra amb els
cabells voleiant al vent. Reia. Era tan feliç de viure. Des de la terrassa
de l’hotel en Harry se la va mirar un moment i en acabat es va tornar
a submergir en els papers que cobrien la taula on estava instal·lat.
Escrivia ràpid, i bé. Des que eren allà que ja havia escrit unes quantes
desenes de pàgines, avançava a un ritme frenètic. Era gràcies a ella. La
Nola, la seva estimada Nola, la seva vida, la seva inspiració. N-O-L-A.
Per fi estava escrivint la seva gran novel·la. Una novel·la d’amor.
–Harry –va cridar ella–, fes una pausa! Vine a banyar-te!
Ell es va permetre interrompre la feina, va pujar a l’habitació, va
desar els fulls a la cartera i es va posar el vestit de bany. La va anar a
trobar a la platja i van començar a caminar per la vora del mar per
allunyar-se de l’hotel, de la terrassa, dels altres clients i dels banyistes.
Van travessar una barrera de roques i van arribar a una caleta aïllada.
Allà podien estimar-se.
–Abraça’m, Harry, amor meu –li va dir ella quan van estar protegits
de les mirades.
Ell la va abraçar i ella se li va penjar al coll molt fort. Aleshores es
van ficar al mar i van jugar a esquitxar-se. En acabat es van posar al sol,
estirats sobre les grans tovalloles blanques de l’hotel. Ella va posar el
cap sobre el tors d’ell.
–T’estimo, Harry... T’estimo com no he estimat mai ningú.
Es van fer un somriure.
291
–Són les vacances més boniques de la meva vida –va dir en Harry.
A la Nola se li va il·luminar el rostre.
–Fem fotos! Fem fotos, així no ho oblidarem mai! ¿Has agafat la
càmera?
Ell es va treure la càmera de la bossa i l’hi va donar. Ella se li va aferrar molt fort, va estirar el braç apuntant l’objectiu cap a ells i va fer una
foto. Just abans de prémer el disparador ella va girar el cap i li va fer un
petó molt llarg a la galta. Tots dos van riure.
–Em sembla que serà bona, aquesta foto –va dir ella–. Sobretot
guarda-la per sempre.
–Per sempre. Aquesta foto no se separarà mai de mi.
Feia quatre dies que eren allà.
*
*
*
Dues setmanes abans
Era el dissabte 19 de juliol, el dia del tradicional ball d’estiu. Per tercer any consecutiu el ball no tindria lloc a Aurora, sinó al club de camp
de Montburry, l’únic lloc digne d’acollir un esdeveniment com aquell,
segons l’Amy Pratt, que des que n’havia agafat les regnes s’havia proposat fer-ne una vetllada de categoria. Havia desterrat el gimnàs, havia
prohibit els bufets en benefici dels sopars amb seients assignats, havia decretat la corbata obligatòria per als homes i instaurat una rifa entre el final del sopar i el principi del ball per animar l’ambient.
Mesos abans del ball ja es podia veure l’Amy Pratt anant amunt i
avall per tota la ciutat venent a preu d’or els números de la rifa, que
ningú gosava negar-se a comprar per por que els toqués un mal lloc el
dia del ball. Segons deien alguns, els sucosos beneficis de les vendes
anaven a parar directament a la seva butxaca, però ningú no s’atrevia a
parlar-ne obertament: no convenia gens quedar malament amb ella.
Deien que un any s’havia descuidat expressament d’assignar un lloc a
una dona amb qui s’havia barallat. Quan va arribar l’hora de sopar, la
pobra es va trobar sola, dreta enmig de la sala.
Al principi en Harry no hi pensava anar. Tot i que ja feia setmanes
292
que havia comprat l’entrada, no estava d’humor per sortir: la Nola
encara era a la clínica i ell estava trist. Volia estar sol. Però el mateix dia
al matí l’Amy Pratt va anar a picar a la seva porta: feia dos dies que no
el veia per la ciutat, ja no apareixia pel Clark’s. Volia assegurar-se que
no la deixaria plantada. En Harry havia d’anar al ball per força, l’Amy
Pratt ja havia dit a tothom que hi seria. Per primer cop una gran estrella de Nova York assistiria a la seva festa i, no se sap mai, potser l’any
següent en Harry hi tornaria amb el bo i millor del show-business. I al
cap d’uns quants anys tot Hollywood i tot Broadway anirien a Nou
Hampshire per assistir al que ja seria un dels actes socials més importants de la costa est.
–¿Oi que vindrà, aquest vespre, Harry? ¿Hi serà, oi? –li va implorar
remenant el cul davant la seva porta.
L’hi va suplicar tant que en Harry li va haver de prometre que hi
aniria, més que res perquè no sabia dir que no, i fins i tot va deixar que
li encolomés números de la rifa per cinquanta dòlars.
Al cap d’una estona en Harry va anar a veure la Nola a la clínica.
Pel camí, en una botiga de Montburry, va comprar més discos d’òpera. No se’n podia estar, sabia que la música la feia tan feliç! Però gastava massa, i ja no s’ho podia permetre. No volia ni imaginar-se l’estat
del seu compte bancari. S’estimava més no saber ni el saldo. Tots els
seus estalvis s’estaven esfumant, i a aquell ritme aviat no en tindria
prou per pagar la casa fins a finals d’estiu.
A la clínica van estar passejant pel jardí i, un cop van ser entre els
arbres, protegits de les mirades, la Nola el va abraçar.
–Harry, vull marxar.
–Els metges diuen que d’aquí a uns quants dies ja podràs sortir d’aquí.
–No m’entens: vull marxar d’Aurora. Amb tu. Aquí mai serem feliços.
Ell va respondre:
–Algun dia.
–¿Algun dia què?
–Algun dia marxarem.
Se li va il·luminar el rostre.
–¿De debò? ¿Harry, de debò? ¿Em duràs lluny d’aquí?
–Ben lluny. I serem feliços.
293
–Sí! Molt feliços!
Ella el va abraçar molt fort. Cada cop que se li acostava, ell sentia
una esgarrifança que li recorria tot el cos.
–Aquesta nit hi ha el ball –va dir ella.
–Sí.
–¿Hi aniràs?
–No ho sé. Li he promès a l’Amy Pratt que hi aniria, però no estic
d’humor.
–Va, vés-hi, sisplau! A mi m’encantaria anar-hi. Sempre he somiat
que algun dia algú em portés a aquest ball. Però no hi aniré mai... La
mare no vol.
–¿I què hi faré, allà tot sol?
–No estaràs sol, Harry. Jo també hi seré, dins del teu cap. Ballarem
plegats! Passi el que passi, sempre seré dins del teu cap!
Al sentir-li dir allò es va enfadar:
–¿Què vol dir, «passi el que passi»? ¿Què vol dir, això, eh?
–No res, Harry, amor meu, no t’enfadis. Només volia dir que t’estimaré sempre.
Així doncs, per l’amor que sentia per la Nola, va anar al ball; sense
gens de ganes i tot sol. Així que hi va posar els peus se’n va penedir: estava incòmode, entre tanta gent. Per dissimular, es va instal·lar al bar i va
demanar uns quants martinis mentre mirava com anaven arribant els
convidats. La sala s’anava omplint ràpidament i el xivarri de les converses augmentava de volum. Estava convençut que totes les mirades estaven clavades en ell, com si tothom sabés que estava enamorat d’una noia
de quinze anys. Va sentir que li rodava el cap i se’n va anar als serveis,
es va remullar la cara, es va tancar en un dels lavabos i es va asseure a la
tassa del vàter per asserenar-se. Va respirar fondo: no ho podia saber
ningú, allò de la Nola. Sempre havien sigut molt prudents i discrets. No
hi havia cap motiu per amoïnar-se. Sobretot, havia de ser natural. Finalment es va tranquil·litzar i va sentir que se li desfeia el nus que tenia a
l’estómac. Aleshores va obrir la porta del lavabo i va ser en aquell
moment quan va descobrir la pintada feta amb pintallavis al mirall:
FOLLADOR DE CRIATURES
294
El va envair el pànic. ¿Qui més hi havia? Va cridar, va mirar al seu voltant i va empènyer les portes de tots els lavabos. Ningú. Estaven tots
deserts. Es va afanyar a agafar una tovallola, la va xopar d’aigua i va
esborrar la pintada, que va quedar convertida en una llarga reguera
llardosa i vermella que travessava el mirall. En acabat va fugir del lavabo per por que el trobessin allà dins. Marejat i malalt, amb el front
amarat de suor i sentint-se el pols a les temples, va tornar a la festa com
si no hagués passat res. ¿Qui ho sabia, allò de la Nola i ell?
A la sala ja havien anunciat el sopar i els invitats anaven cap a les
taules. Es va pensar que es tornava boig. Una mà li va engrapar l’espatlla. Va fer un bot. Era l’Amy Pratt. En Harry no parava de suar.
–¿Va tot bé, Harry? –li va preguntar.
–Sí... Sí... És que tinc una mica de calor.
–A vostè li toca la taula d’honor. Vingui, és allà.
El va acompanyar fins a una gran taula tota plena de flors on ja hi
havia assegut un home d’uns quaranta anys amb cara d’estar-se avorrint com una ostra.
–Harry Quebert –va anunciar l’Amy Pratt amb to solemne–, permeti’m que li presenti l’Elijah Stern, que finança generosament aquest
ball. Si no fos per ell no podríem tenir les entrades tan barates. A més
a més també és el propietari de la casa de Goose Cove on viu vostè.
L’Elijah Stern va allargar-li la mà amb un somriure i en Harry va fer
una rialla:
–¿Així vostè és l’amo de casa meva, senyor Stern?
–Digui’m Elijah. Molt de gust de coneixe’l.
Després del plat principal els dos homes van sortir a fumar un cigarret i a estirar les cames per la gespa del club de camp.
–¿Li agrada la casa? –va preguntar l’Stern.
–Moltíssim. És fantàstica.
Mentre la punta del cigarret s’encenia amb cada pipada, l’Elijah
Stern li va explicar, nostàlgic, que Goose Cove havia sigut la casa d’estiueig de la família durant anys: l’havia fet construir el seu pare perquè
la seva mare tenia uns atacs de migranya terribles i segons el metge li
convenia la brisa marina.
–Quan el meu pare va veure aquella parcel·la a la vora del mar se’n
295
va enamorar a l’instant. La va comprar sense pensar-s’ho dos cops i hi va
fer construir una casa. Va ser ell qui va dissenyar els plànols. A mi
m’encantava, aquell lloc. Hi vam passar molts bons estius. Però va passar el temps, va morir el meu pare, la meva mare es va instal·lar a
Califòrnia i ja no se’n va ocupar ningú, de Goose Cove. A mi m’encanta, aquella casa, fins i tot la vaig reformar fa uns quants anys. Però
no estic casat, no tinc fills i mai he pogut aprofitar-la; i a més a més és
massa gran per a mi. Per això vaig buscar una agència que la posés a
lloguer. No podia suportar la idea que estigués deshabitada i abandonada. Estic content que hi visqui una persona com vostè.
L’Stern li va explicar que de petit, a Aurora, havia viscut els seus
primers balls i els seus primers amors, i que sempre hi tornava un cop
a l’any, pel ball, precisament, per recordar aquells temps.
Van encendre un altre cigarret i es van asseure en un banc de pedra.
–¿I així què està escrivint, en aquest moment, Harry?
–Una novel·la d’amor... Almenys és el que intento. Miri, aquí tothom es pensa que sóc un gran escriptor, però tot plegat és una mena
de malentès.
En Harry sabia que a l’Stern no se’l podia enganyar fàcilment. L’altre es va limitar a respondre:
–La gent d’aquí s’impressiona fàcilment. Només cal veure el tomb tan
lamentable que ha fet aquest ball. ¿Així diu que és una novel·la d’amor?
–Sí.
–¿Per on va?
–Encara pel principi. Si li haig de ser sincer, no aconsegueixo escriure.
–Deu ser bastant emprenyador, per a un escriptor. ¿Té problemes?
–Podríem dir que sí.
–¿Està enamorat?
–¿Per què m’ho pregunta?
–Per curiositat. Em preguntava si un ha d’estar enamorat, per escriure novel·les d’amor. Sigui com sigui, admiro molt els escriptors.
Potser perquè a mi també m’hauria agradat ser escriptor. O artista, en
general. Sento un amor incondicional per la pintura. Però per desgràcia no tinc gens de talent artístic. ¿Com es titula el seu llibre?
296
–Encara no ho sé.
–¿I quina mena d’història és?
–La història d’un amor prohibit.
–Sembla molt interessant –es va entusiasmar l’Stern–. Ens haurem
de tornar a veure més endavant.
A dos quarts de nou, després de les postres, l’Amy Pratt va anunciar que es faria el sorteig dels lots de la rifa, amb animació a càrrec del
seu marit, com cada any. L’intendent Pratt, amb el micròfon gairebé
ficat a la boca, va anar cantant els lots. Els premis, la majoria gentilesa dels comerços locals, eren més aviat de gamma baixa, excepte el primer, el sorteig del qual va suscitar una gran expectació: es tractava
d’una setmana en un hotel de luxe de Martha’s Vineyard, amb tot
pagat per a dues persones.
–Atenció, sisplau –es va esgargamellar l’intendent–. El guanyador
del premi és... Atenció... El número 1.385!
Es va fer un breu silenci: aleshores en Harry es va adonar que era
un dels seus números i es va posar dret molt desconcertat. Immediatament va rebre una salva d’aplaudiments i molts invitats se li van tirar al
damunt per felicitar-lo. Fins que no es va acabar la festa els convidats
no van tenir ulls més que per a ell: era el centre del món. Però ell no
tenia ulls per a ningú, perquè el centre del seu món dormia en una
petita habitació d’hospital a quinze milles d’allà.
Quan en Harry marxava del ball, cap a les dues de la matinada, va
coincidir amb l’Elijah Stern al guarda-roba, també a punt de marxar.
–Primer premi de la rifa –va somriure l’Stern–. Es pot dir que és un
home de sort.
–Sí... I això que els números els he comprat pels pèls.
–¿Necessita que el porti a casa? –va preguntar l’Stern.
–Gràcies, Elijah, però tinc aquí el cotxe.
Van anar plegats cap a l’aparcament. Esperant l’Stern hi havia una
berlina negra, i al davant un home fumant un cigarret. L’Stern el va
assenyalar i va dir:
–Harry, m’agradaria presentar-li el meu home de confiança. És una
persona realment extraordinària. Per cert, si vostè no hi té cap inconvenient, l’enviaré a Goose Cove perquè es cuidi dels rosers. D’aquí a
297
poc serà l’època de podar-los i és un jardiner amb molt de talent, no
com aquells inútils que envia l’agència de lloguer i que l’estiu passat
em van matar totes les plantes.
–Només faltaria. És casa seva.
A l’anar-se acostant a aquell home en Harry es va adonar que tenia
un aspecte esfereïdor: se li veia un cos cepat i musculós, però tenia tota
la cara marcada i desfigurada. Es van saludar amb una encaixada de
mans.
–Em dic Harry Quebert –va dir en Harry.
–Bona nit, fenyor Quebert –va respondre aquell home, que tenia
una manera dolorosa i molt irregular d’articular els sons–. Xo em dic
Luther Caleb.
L’endemà del ball tot Aurora era pres d’una gran excitació: ¿amb qui
aniria en Harry Quebert a Martha’s Vineyard? Allà no se li coneixia
cap dona. ¿Devia tenir alguna bona amiga a Nova York? Potser una
estrella de cine. ¿O potser hi portaria alguna noia d’Aurora? ¿Hi tenia
alguna conquesta, ell que era tan discret? ¿Se’n parlaria a les revistes
de famosos?
L’únic que no hi pensava gens, en aquell viatge, era el mateix Harry.
Aquell dilluns 21 de juliol al matí era a casa seva fet un feix de nervis:
¿qui sabia allò d’ell i la Nola? ¿Qui l’havia seguit fins al lavabo? ¿Qui
havia tingut l’audàcia d’empastifar el mirall amb aquella inscripció
infame? Pintallavis: havia de ser una dona. ¿Però qui? Per tenir el cap
ocupat es va asseure a l’escriptori i va decidir endreçar els papers: va
ser aleshores quan es va adonar que n’hi faltava un. Un paper sobre la
Nola, escrit el dia que havia intentat suïcidar-se. Se’n recordava perfectament, l’havia deixat allà. Sí que feia una setmana que havia deixat
que els esborranys s’anessin acumulant de qualsevol manera damunt
la taula, però sempre els numerava seguint un codi cronològic molt
precís per poder-los classificar més endavant. Ara que els havia endreçat s’adonava que n’hi faltava un. Era un full important, se’n recordava perfectament. Va tornar a ordenar-los dues vegades, va buidar
la carpeta: el full no hi era. Era impossible. Sempre repassava la taula
quan marxava del Clark’s per assegurar-se que no es deixava res. A
298
Goose Cove només treballava a l’estudi, i si mai s’instal·lava a la terrassa de seguida deixava tot el que havia escrit a l’escriptori. Era impossible que l’hagués perdut, ¿però on era? Després de regirar en va tota la
casa va començar a pensar que potser hi havia entrat algú buscant proves comprometedores. ¿Era la mateixa persona que havia escrit allò al
mirall dels lavabos la nit del ball? Només de pensar-hi li va agafar tant
de mal de panxa que fins i tot li van venir ganes de vomitar.
Aquell mateix dir la Nola va poder sortir de la clínica de Charlotte’s
Hill. Així que va tornar a Aurora la primera preocupació que va tenir
va ser anar a veure en Harry. A última hora de la tarda es va presentar
a Goose Cove: ell era a la platja, amb la capsa de llauna. Així que el va
veure, se li va llançar als braços. Ell la va alçar enlaire i la va fer giravoltar.
–Oh, Harry, Harry, amor meu! Com trobava faltar ser aquí amb tu!
Ell la va estrènyer amb totes les seves forces.
–Nola! Nola, amor meu...
–¿Com estàs, Harry? La Nancy m’ha dit que et va tocar el primer
premi de la rifa.
–Sí! ¿T’ho imagines?
–Vacances per a dues persones a Martha’s Vineyard! ¿I per quan
és?
–Les dates són lliures. Només haig de trucar a l’hotel quan em vagi
bé i fer la reserva.
–¿M’hi portaràs? Oh, Harry, porta’m a algun lloc on puguem ser
feliços sense amagar-nos!
Ell no va dir res i van fer unes quantes passes per la platja. Van
mirar com les onades acabaven el seu viatge a la sorra.
–¿D’on vénen les onades? –va preguntar la Nola.
–De lluny –va respondre en Harry–. Vénen de lluny per veure la
riba de la gran Amèrica i morir.
Se la va mirar fixament i de cop i volta li va agafar la cara en un
rampell.
–Per l’amor de Déu, Nola! ¿Com es pot desitjar morir?
–No és que desitgis morir –va dir la Nola–. És que ja no pots viure.
–¿Però tu te’n recordes d’aquell dia a la platja, després de l’espec299
tacle, quan em vas dir que no patís, que et tenia a tu? ¿Com penses
cuidar-te de mi si et mates?
–Ja ho sé, Harry. Perdona’m, et demano perdó.
I en aquella mateixa platja on s’havien conegut i s’havien enamorat
a primera vista la Nola es va agenollar perquè ell la perdonés. Li va tornar a dir:
–Porta-m’hi, Harry. Porta’m a Martha’s Vineyard amb tu. Portam’hi i estimem-nos per sempre.
En l’eufòria del moment ell l’hi va prometre. Però al cap d’una
estona, quan ella se’n va tornar a casa seva i en Harry es va quedar
mirant com s’allunyava pel camí de Goose Cove, es va adonar que no
se la podia endur. Era impossible. Ja hi havia algú que sabia allò seu. Si
marxaven junts tota la ciutat ho sabria. Era la presó segura. No se la
podia endur, i si l’hi tornava a demanar rebutjaria aquell viatge prohibit. El rebutjaria fins a l’eternitat.
L’endemà va tornar al Clark’s per primer cop en molt de temps.
Com de costum, la Jenny estava de servei. Quan va veure entrar en
Harry se li van il·luminar els ulls: havia tornat. ¿Era pel ball? ¿S’havia
posat gelós de veure-la amb en Travis? ¿Se la volia endur a Martha’s
Vineyard? Si marxava sense ella, era que no l’estimava. Aquesta pregunta la rosegava tant per dins que, abans i tot de prendre-li nota de la
comanda, li va deixar anar tal com raja:
–¿Qui t’emportaràs a Martha’s Vineyard, Harry?
–No en tinc ni idea –va fer ell–. Potser ningú. Potser aprofitaré per
avançar amb el llibre.
Ella va arrufar les celles:
–¿Un viatge tan bonic tot sol? Seria una llàstima.
Secretament esperava que ell li digués: «Tens raó, Jenny, amor meu,
marxem plegats per abraçar-nos a la posta de sol.» Però tot el que va
dir va ser:
–Un cafè, sisplau.
I Jenny l’esclava va obeir. En aquell moment la Tamara Quinn va
sortir del despatx de la rebotiga, on feia la comptabilitat. Quan va veure
en Harry assegut a la seva taula habitual va córrer cap allà i li va dir
sense ni tan sols saludar-lo, plena de ràbia i amargor:
300
–Estic repassant la comptabilitat. Ja no donem crèdit, senyor Quebert.
–Me’n faig càrrec –va respondre en Harry, que volia evitar un
escàndol–. Em sap molt de greu, això de la invitació de diumenge passat... Em va...
–No m’interessen gens les seves excuses. Ja vaig rebre les flors, que
van acabar a les escombraries. Li prego que pagui el seu deute abans
que s’acabi la setmana.
–No pateixi. Doni’m la factura i l’hi pagaré immediatament.
Quan en Harry va veure la nota detallada que li va portar la Tamara
una mica més i s’ofega. Més de cinc-cents dòlars. No s’hi havia mirat
gens: cinc-cents dòlars en menjar i beguda, cinc-cents dòlars llençats
per la finestra només per estar amb la Nola. Per acabar-ho d’adobar,
l’endemà al matí s’hi va afegir una carta de l’agència de lloguer de la
casa. Ja havia pagat la meitat de l’estada a Goose Cove, és a dir fins a
finals de juliol. La carta l’informava que encara hi havia mil dòlars
pendents de pagament si volia gaudir de la casa fins al setembre, i que,
tal com havien quedat, li passarien el càrrec directament al seu compte. Però no els tenia, aquells mil dòlars. Pràcticament no li quedava
res. El deute del Clark’s el deixava a la misèria. Ja no es podia permetre llogar una casa com aquella. No s’hi podia quedar. ¿Què havia de
fer? ¿Trucar a l’Elijah Stern i explicar-li la situació? ¿Però de què li
serviria? No havia escrit la gran novel·la que esperava escriure, no era
més que un frau.
Després de prendre’s un temps de reflexió, va telefonar a l’hotel de
Martha’s Vineyard: faria el següent: renunciaria a la casa. Acabaria
amb aquella comèdia d’una vegada. Marxaria una setmana amb la
Nola per poder viure el seu amor per última vegada i en acabat desapareixeria. A la recepció de l’hotel li van dir que els quedava una
habitació lliure per a la setmana del 28 de juliol al 2 d’agost. Allò era el
que havia de fer: estimar la Nola una última vegada i en acabat marxar d’aquella ciutat per sempre.
Un cop feta la reserva va trucar a l’agència de lloguer de la casa. Els
va explicar que havia rebut la seva carta però que per un seguit de
desgraciades circumstàncies ja no es podia permetre pagar Goose
301
Cove. Va demanar la dissolució del contracte a partir del dia 1 d’agost
i, adduint raons pràctiques, va aconseguir convèncer l’empleat que li
permetés disposar de la casa fins al dilluns 4 d’agost, data en què tornaria les claus directament a l’oficina de Boston, de camí cap a Nova
York. Mentre parlava per telèfon se li va trencar la veu: així era com
s’acabava l’aventura del pretesament gran escriptor Harry Quebert,
incapaç d’escriure ni tres ratlles de la grandíssima obra mestra a la
qual aspirava. A punt de perdre els papers, va penjar dient:
–Perfecte, quedem que passaré per la seva agència a deixar-li les
claus de Goose Cove el dilluns 4 d’agost de camí cap a Nova York.
Així que va penjar el telèfon va sentir una veu escanyada a la seva
esquena i va fer un bot de l’ensurt.
–¿Que te’n vas, Harry? ¿Què passa?
–Nola... Tinc problemes.
Va córrer cap a ell.
–¿Problemes? ¿Quins problemes? No pots anar-te’n! Harry, no
pots anar-te’n! Si te’n vas em moriré.
–No! No ho diguis mai més, això!
La Nola va caure de genolls.
–No te’n vagis, Harry! Per l’amor de Déu! Sense tu no sóc res!
En Harry es va deixar caure a terra al seu costat.
–Nola... T’haig de dir una cosa... He mentit des del primer dia. No
sóc cap escriptor famós... He mentit! He mentit en tot! Sobre mi,
sobre la meva carrera! M’he quedat sense diners! No em queda res!
No em puc permetre quedar-me més temps en aquesta casa! No em
puc quedar a Aurora.
–Ja trobarem alguna solució! Estic seguríssima que seràs un escriptor famós. Guanyaràs molts diners! El teu primer llibre era boníssim, i
el que estàs escrivint ara amb tanta passió serà un gran èxit, n’estic
segura! No m’equivoco mai!
–Aquest llibre, Nola, només explica coses horribles. Només són
paraules horribles.
–¿Quines paraules horribles?
–Paraules sobre tu que no hauria d’escriure. Però és per culpa del
que sento per tu.
302
–¿I què sents, Harry?
–Amor. T’estimo tantíssim!
–Doncs converteix aquestes paraules en paraules boniques! Posa’t
a treballar! Escriu paraules boniques!
Li va agafar la mà i el va fer seure a la terrassa. Li va portar papers,
els quaderns i els bolígrafs. Va fer cafè, va posar un disc d’òpera i va
obrir les finestres de la sala d’estar perquè la sentís millor. Sabia que
la música l’ajudava a concentrar-se. Ell va asserenar-se dòcilment i
va començar de cap i de nou. Va posar-se a escriure una novel·la d’amor, com si allò de la Nola i ell no fos impossible. Va escriure durant
dues hores llargues, les paraules anaven sortint soles, les frases es
dibuixaven perfectament, amb naturalitat, com si brollessin del bolígraf, que ballava pel paper. Per primer cop des que era allà, va tenir la
impressió que veritablement estava naixent la seva novel·la.
Quan va aixecar els ulls del paper va veure que la Nola, asseguda en
una butaca de vímet i una mica enretirada per no molestar, s’havia
quedat adormida. Hi havia un sol esplèndid, feia molta calor. De cop
i volta, amb la seva novel·la, amb la Nola, i amb aquella casa a la vora
del mar, li va semblar que tenia una vida meravellosa. Fins i tot li va
semblar que marxar d’Aurora tampoc era tan greu: acabaria la seva
novel·la a Nova York, es convertiria en un gran escriptor i esperaria la
Nola. En el fons marxar no significava perdre-la. Potser al contrari.
Quan acabés l’institut podria anar a la universitat a Nova York. I estarien junts. Els anys passarien ràpid i el seu amor deixaria de ser un
amor prohibit. Va despertar la Nola suaument. Ella li va fer un somriure i es va estirar.
–¿Has escrit bé?
–Molt bé.
–Fantàstic! ¿Ho puc llegir?
–Aviat. T’ho prometo.
Un estol de gavines va passar volant per damunt de l’aigua.
–Posa-hi gavines! Posa-hi gavines, al teu llibre.
–N’hi haurà a cada pàgina, Nola. ¿I si marxéssim uns quants dies a
fer aquest viatge a Martha’s Vineyard? La setmana que ve hi ha una
habitació lliure.
303
Ella es va entusiasmar:
–Sí! Marxem! Marxem junts!
–¿Però què els diràs, als teus pares?
–No pateixis, Harry, amor meu. Ja me n’ocupo jo, dels meus pares.
Tu dedica’t només a escriure la teva obra mestra i a estimar-me. ¿Així,
et quedes?
–No, Nola. Haig de marxar a finals de mes perquè ja no puc pagar
aquesta casa.
–¿A finals de mes? Però si és ja.
–Ja ho sé.
Se li van omplir els ulls de llàgrimes:
–No te’n vagis, Harry!
–No és pas tan lluny, Nova York. Vindràs a visitar-me. Ens escriurem. Ens telefonarem. ¿I per què no pots anar allà a la universitat? Em
vas dir que somiaves veure Nova York.
–¿La universitat? Però si falten tres anys! Tres anys sense tu, no
podré, Harry! No ho aguantaré!
–No t’ho prenguis així, el temps passa ràpid. Quan estimes passa
volant.
–No em deixis, Harry. No vull que Martha’s Vineyard sigui el nostre viatge de comiat.
–Nola, m’he quedat sense diners. No em puc quedar aquí.
–No, Harry, t’ho suplico. Ja trobarem alguna solució. ¿Tu m’estimes?
–Sí.
–Doncs si ens estimem trobarem una solució. La gent que s’estima
sempre troba la solució per poder continuar estimant-se. Almenys
promet-me que hi pensaràs.
–T’ho prometo.
Al cap d’una setmana, la matinada del dilluns 28 de juliol del 1975,
marxaven sense haver tornat a parlar mai d’aquella separació, que per
a en Harry s’havia convertit en inevitable. Se sentia culpable per haverse deixat portar per l’ambició i pels deliris de grandesa: ¿com havia
pogut ser tan ximple de pensar que podria escriure una gran novel·la
en un estiu?
304
Es van trobar a les quatre de la matinada a l’aparcament del port
esportiu. Aurora dormia. Encara era fosc. En Harry va conduir a bon
ritme fins a Boston. Allà van esmorzar. Després van continuar gairebé d’una sola tirada fins a Falmouth, on van agafar el ferri. Van arribar
a l’illa de Martha’s Vineyard a última hora del dia. Des d’aleshores que
vivien com en un somni, en aquell magnífic hotel a la vora del mar. Es
banyaven, passejaven i feien sopars íntims al gran menjador de l’hotel
sense que ningú se’ls mirés ni els fes preguntes. A Martha’s Vineyard
podien viure.
*
*
*
Ja feia quatre dies que eren allà. Estirats damunt la sorra calenta, a la
seva caleta, a recer del món, no pensaven en res més que en ells i en
la felicitat d’estar junts. Ella jugava amb la càmera de fotografiar i ell
pensava en el seu llibre.
La Nola havia dit a en Harry que els seus pares es pensaven que era
a casa d’una amiga, però era mentida. S’havia escapat de casa sense
avisar ningú: era massa difícil justificar una absència d’una setmana,
així que va decidir marxar sense dir res. Va sortir de matinada per la
finestra de la seva habitació. I mentre en Harry i ella jeien a la platja,
a Aurora el reverend Kellergan es consumia d’angoixa. El dilluns al
matí s’havia trobat l’habitació buida. No havia avisat la policia. Primer
l’intent de suïcidi, i ara fugia de casa. Si avisava la policia ho sabria tothom. Es va donar set dies de marge per trobar-la. Set dies, com la setmana que havia fet Déu Nostre Senyor. Es passava el dia al cotxe
pentinant tota la zona buscant seva filla. Es temia el pitjor. Al cap de
set dies acudiria a les autoritats.
En Harry no sospitava res. Estava encegat per l’amor. I tampoc
havia vist res el matí que havien sortit cap a Martha’s Vineyard, quan la
Nola el va anar a trobar de matinada a l’aparcament del port esportiu i
una silueta arraulida en la foscor els observava.
Van tornar a Aurora la tarda del diumenge 3 d’agost del 1975. Quan
van passar la frontera entre Massachusetts i Nou Hampshire la Nola es
305
va posar a plorar. Va dir a en Harry que no podia viure sense ell, que
no podia anar-se’n, que un amor com el seu només passava un cop a
la vida, i encara. Li suplicava: «No em deixis, Harry. No em deixis
aquí.» Li deia que aquells últims dies havia avançat tant en el llibre que
no podia arriscar-se a perdre la inspiració. Li implorava: «Jo et cuidaré, tu només t’hauràs de concentrar a escriure. Estàs escrivint una
novel·la magnífica, ara no ho pots espatllar tot.» I tenia raó: ella era la
seva musa, la seva inspiració, gràcies a ella podia escriure tan bé i tan
ràpid. Però ja era massa tard; no li quedaven diners per pagar la casa.
Havia de marxar.
Va deixar la Nola a uns quants portals de casa seva i es van fer un
últim petó. Amb les galtes plenes de llàgrimes, ella se li aferrava per
retenir-lo.
–Digue’m que demà encara seràs aquí!
–Nola, és que...
–Et portaré brioixos calents i faré cafè. Ho faré tot. Seré la teva
dona i tu seràs un gran escriptor. Digue’m que hi seràs.
–Hi seré.
A ella se li va il·luminar el rostre.
–¿De debò?
–Hi seré. T’ho prometo.
–Una promesa és massa poc, Harry. Jura-ho, jura-ho pel nostre
amor, que no em deixaràs.
–Ho juro, Nola.
Va mentir perquè era massa difícil. Així que la va veure girar la cantonada va afanyar-se a tornar a Goose Cove. Havia d’anar ràpid: no es
volia arriscar que la Nola tornés i el sorprengués mentre fugia. Aquella
nit ja seria a Boston. Un cop a casa ho va recollir tot a corre-cuita: va
ficar les maletes al maleter i va llançar la resta de coses que s’havia
d’endur al seient del darrere. En acabat va tancar els porticons, el gas,
l’aigua i l’electricitat. Fugia, fugia de l’amor.
Va voler deixar-li una nota. Va gargotejar quatre ratlles: «Nola estimada, he hagut de marxar. T’escriuré. T’estimaré sempre», escrites de
pressa i corrents en un tros de paper que va deixar enganxat al marc
de la porta, però en acabat el va treure per por que el trobés algú altre.
306
Era més segur no deixar cap nota. Va tancar la porta amb clau, va
pujar al cotxe i va sortir disparat. Va fugir a tota velocitat. Adéu Goose
Cove, adéu Nou Hampshire, adéu Nola.
S’havia acabat per sempre.
307
17
Intent de fugida
«–Has de preparar els teus textos com qui prepara un
combat de boxa, Marcus: els dies previs al combat has
d’entrenar-te al setanta per cent del teu potencial, per anar
atiant la ràbia que has de deixar explotar la nit del combat.
–¿Què vol dir això?
–Que quan tens una idea, en lloc de fer-ne immediatament un d’aquells contes il·legibles que després publiques
a la primera pàgina d’aquesta revista que dirigeixes, te l’has
de guardar ben endins perquè vagi madurant. Has d’impedir que surti, has de deixar que es vagi fent gran a dintre
teu fins que notis que ha arribat el moment. Aquest serà el
número... ¿Per on anem, ja?
–Pel 18.
–No, anem pel 17.
–¿Per què m’ho preguntes, si ja ho saps?
–Per veure si estàs al cas, Marcus.
–Doncs el 17, Harry... Fer de les idees...
–...inspiració.»
El dimarts 1 de juliol del 2008, mentre jo me l’escoltava amb passió a
la sala de visites de la presó estatal de Nou Hampshire, en Harry em va
explicar que la nit del 3 d’agost del 1975, quan tot just acabava d’agafar la carretera número 1 a tota velocitat per marxar a corre-cuita
d’Aurora, va creuar-se de cara amb un cotxe que va fer mitja volta precipitadament i va començar a encalçar-lo.
*
*
*
Diumenge 3 d’agost del 1975 a la nit
Per un moment li va semblar que era un cotxe de la policia, però no
duia sirena ni llums. L’estalonava un cotxe tocant el clàxon, i no entenia per què. De cop i volta va tenir por de ser víctima d’un atracament.
Va intentar accelerar encara més, però el seu perseguidor va aconseguir avançar-lo i es va entravessar al mig de la carretera per obligar-lo a
aturar-se al voral. En Harry va saltar del cotxe preparat per plantar
cara, però aleshores va reconèixer el xofer de l’Stern, en Luther Caleb,
que també havia sortit del cotxe.
–Està com una cabra o què! –va bramar en Harry.
–Perdoni’m, fenyor Quebert. No volia efpantar-lo. Éf que el fenyor
Ftern el vol veure fenf falta. Xa fa dief que el bufco.
–¿I què em vol, el senyor Stern?
En Harry tremolava, l’adrenalina li havia posat el cor a mil.
311
–Xo no en tinc ni idea, fenyor –va fer en Luther–. Però m’ha dit
que era important. L’eftà efperant a cafa feva.
Davant la insistència d’en Luther, en Harry va acceptar de mala
gana seguir-lo fins a Concord. S’estava fent fosc. Van anar fins a la immensa finca de l’Stern i en Caleb el va conduir sense dir ni una paraula per dins de la casa, fins a una àmplia terrassa. L’Elijah Stern, assegut
davant d’una taula, bevia llimonada amb una bata lleugera. Així que
va veure entrar en Harry, es va posar dret per anar-lo a trobar, visiblement alleujat de veure’l.
–Ostres, Harry, em pensava que ja no el trobaríem! Gràcies per
venir fins aquí a aquestes hores. Li he trucat a casa, li he escrit una
carta. Li he enviat en Luther cada dia. Però ni rastre seu. ¿On dimoni
s’havia ficat?
–Era fora de la ciutat. ¿Què és això tan important?
–Ho sé tot! Tot! ¿I vostè em volia amagar la veritat?
En Harry va sentir que li feien figa les cames: l’Stern sabia allò de
la Nola.
–¿A què es refereix? –va balbucejar per guanyar temps.
–A la casa de Goose Cove, és clar. ¿Per què no em va dir que estava a punt de deixar la casa per una qüestió de diners? M’ho va haver
d’explicar l’agència de Boston. Em van dir que havien quedat amb
vostè que els portaria les claus demà, per tant ja es deu fer càrrec que
la cosa era urgent! Havia de parlar amb vostè com fos! Trobo que és
una pena que marxi! Jo no els necessito, els diners del lloguer, i tinc
ganes de donar suport al seu projecte literari. Vull que es quedi a
Goose Cove tot el temps que calgui per acabar la seva novel·la. ¿Què li
sembla? ¿No em va dir que el lloc l’inspirava? ¿Doncs així per què ha
de marxar? Ja ho he arreglat tot amb l’agència. Tinc una gran afició
per l’art i per la cultura: si vostè s’hi troba bé, en aquella casa, quedi-s’hi uns quants mesos més! Em sentiré molt orgullós d’haver pogut contribuir a donar impuls a una gran novel·la. No em digui que no,
no conec gaires escriptors... Estic absolutament decidit a ajudar-lo.
En Harry va sospirar alleujat i es va deixar caure en una cadira. Va
acceptar de seguida l’oferiment de l’Elijah Stern. Era una oportunitat
inesperada: poder gaudir de la casa de Goose Cove uns quants mesos
312
més, poder acabar la seva gran novel·la gràcies a la inspiració de la
Nola. Si feia una vida senzilla, sense les despeses de lloguer de la casa,
podria fer-se càrrec de les seves necessitats. Va quedar-se una estona
amb l’Stern parlant de literatura a la terrassa, sobretot per consideració al seu benefactor, perquè l’únic que volia era tornar immediatament a Aurora per retrobar-se amb la Nola i anunciar-li que havia
trobat una solució. Aleshores va pensar que potser ja havia passat per
Goose Cove pel seu compte. ¿I si ja s’havia trobat la porta tancada?
¿I si ja havia descobert que se n’havia anat i havia estat disposat a
abandonar-la? Va notar que se li feia un nus a l’estómac, i així que va
trobar el moment va sortir escopetejat cap a Goose Cove. Es va afanyar a tornar a obrir la casa, els porticons, l’aigua, el gas i l’electricitat, a endreçar-ho tot al seu lloc i a esborrar qualsevol rastre d’intent
de fugida. La Nola no ho havia de saber mai. La Nola, la musa sense la
qual no podia fer res.
*
*
*
–I així va ser com vaig poder-me quedar a Goose Cove i continuar
amb el meu llibre –em va dir en Harry–. De fet, les setmanes següents
no vaig fer altra cosa que això, escriure. Escriure com un boig, escriure febrilment, escriure fins a perdre la noció de si era el matí o la tarda
o de si tenia gana o set. Escriure sense parar, escriure fins que em feien
mal els ulls, fins que em feia mal el puny, el crani, tot. Escriure fins que
em venien ganes de vomitar. Durant tres setmanes vaig escriure dia i
nit. I mentrestant la Nola em cuidava. Venia a vetllar-me, venia a ferme menjar, a fer-me dormir, se m’enduia a passejar quan veia que jo ja
no podia més. Discreta, invisible i omnipresent: gràcies a ella tot era
possible. I a més em passava els papers a màquina amb una petita
Remington portàtil. Moltes vegades s’enduia una part de l’original per
llegir-lo. Sense demanar-m’ho. L’endemà me’n donava la seva opinió.
Normalment era molt elogiosa, em deia que era un text fantàstic, que
eren les paraules més maques que havia llegit mai, i amb els seus ulls
d’enamorada m’omplia d’una confiança excepcional.
–¿I què li vas dir de la casa? –li vaig preguntar.
313
–Que l’estimava més que res en aquest món, que em volia quedar al
seu costat i que havia trobat la manera d’arreglar-ho amb el banc per
poder continuar amb el lloguer. Si no fos per ella, no hauria pogut
escriure el llibre, Marcus. Ja no anava al Clark’s, gairebé no em deixava veure per la ciutat. Ella em cuidava, ella s’ocupava de tot. Fins i tot
em deia que no podia anar a comprar tot sol perquè no sabia què em
calia, i anàvem a comprar junts a supermercats que fossin lluny, on
podíem estar tranquils. Quan s’adonava que m’havia saltat un àpat
es posava feta una fúria. Quina fúria tan meravellosa... M’hauria agradat que aquells atacs de fúria tan dolços m’acompanyessin en la meva
obra i en la meva vida per sempre.
–¿De debò que vas escriure Els orígens del mal en poques setmanes?
–Sí. Em va agafar una mena de febre creativa que no he tornat a
tenir mai. ¿L’havia desencadenat l’amor? No en tinc cap dubte. Jo crec
que quan la Nola va desaparèixer una part del meu talent va desaparèixer amb ella. Ara ja entens per què et dic que no t’atabalis quan
et costa trobar la inspiració.
Un guardià ens va anunciar que s’estava acabant l’hora de visita i
ens va convidar a acabar.
–¿Així dius que la Nola s’enduia l’original? –vaig fer jo ràpidament
per no perdre el fil de la conversa.
–S’enduia les parts que ja havia picat a màquina. Se les llegia i em
deia què li semblava. Marcus, aquell mes d’agost del 1975 va ser un
paradís. Vaig ser molt feliç. Vam ser molt feliços. Tot i així jo no em podia treure del cap que hi havia algú que sabia allò nostre. Algú que estava disposat a empastifar un mirall amb monstruositats. Algú que ens
podia espiar des del bosc i veure-ho tot. I això em posava malalt.
–¿Per això vau voler marxar? ¿Per quin motiu teníeu previst marxar plegats la tarda del 30 d’agost?
–Això, Marcus, era per culpa d’una història terrible. ¿Estàs gravant?
–Sí.
–T’haig d’explicar una cosa molt greu. Perquè ho entenguis. Però
no vull que això se sàpiga.
–No pateixis.
–El cas és que durant la setmana que vam passar a Martha’s Vine314
yard, en lloc de fer veure que era amb una amiga, la Nola senzillament es
va escapar de casa. Va marxar sense dir res a ningú. Quan ens vam
veure, l’endemà de tornar del viatge, semblava molt trista. Em va dir que
la seva mare li havia pegat. Tenia marques per tot el cos. Plorava. Aquell
dia em va dir que la seva mare la castigava per tot. Que li pegava amb
un regle de ferro i que li feia aquella animalada que fan a Guantánamo,
simulacres d’ofegament: omplia un cubell d’aigua, agafava la filla pels
cabells i li ficava el cap sota l’aigua. Deia que era per alliberar-la.
–¿Alliberar-la?
–Alliberar-la del mal. Com una mena de bateig, suposo. Jesús al
Jordà o alguna cosa d’aquestes. Al principi no m’ho podia creure, però
les proves eren allà. Aleshores li vaig preguntar: «¿Però qui t’ho fa,
això?» «La mare.» «¿I el teu pare no hi fa res?» «El pare es tanca al
garatge i es posa la música a tot volum. Sempre fa el mateix, quan la
mare em castiga. No ho vol sentir.» La Nola no podia més, Marcus. Ja
no podia més. Jo vaig voler arreglar-ho, anar a veure els Kellergan. Allò
s’havia d’acabar. Però la Nola em va suplicar que no fes res, em va dir
que tindria uns problemes terribles, que segur que els seus pares se
l’endurien lluny de la ciutat i que no ens tornaríem a veure mai més.
Però aquella situació no es podia allargar més. Per això, cap a finals
d’agost, pels volts del dia 20, vam decidir que havíem de marxar. Ràpid.
I en secret, és clar. I vam planificar la fugida per al 30 d’agost. Pensàvem anar amb cotxe fins al Canadà, travessant la frontera per Vermont.
Arribar potser fins a la Colúmbia Britànica, instal·lar-nos en una cabana de fusta. Viure una vida senzilla a la vora d’algun llac. Ningú n’hauria sabut mai res.
–¿Així és per això, que havíeu fet plans de fugir tots dos?
–Sí.
–¿I per què no vols que en parli?
–Això només és el principi de la història, Marcus. Després vaig descobrir una cosa terrible sobre la mare de la Nola...
En aquell moment ens va interrompre un vigilant. La visita s’havia
acabat.
–Ja continuarem la conversa la pròxima vegada, Marcus –em va dir en
Harry posant-se dret–. Però mentrestant, sobretot, que quedi entre tu i jo.
315
–T’ho prometo, Harry. Però digue’m una cosa: ¿què n’hauries fet,
del llibre, si haguéssiu fugit?
–Hauria sigut un escriptor a l’exili. O no hauria sigut escriptor. En
aquell moment això ja no tenia cap importància. L’únic que comptava era la Nola. La Nola era el meu món. La resta importava ben poc.
Jo no me’n sabia avenir. Aquest era el pla forassenyat que havia tramat en Harry trenta anys abans: fugir al Canadà amb aquella noia de
qui s’havia enamorat perdudament. Marxar amb la Nola i viure amagats a la vora d’un llac. Poc sospitava que la mateixa tarda que havien
de fugir, la Nola desapareixeria i seria assassinada, ni que el llibre que
havia escrit en un temps rècord i al qual estava disposat a renunciar
seria un dels majors èxits de vendes en cinquanta anys.
Durant una segona entrevista la Nancy Hattaway em va donar la seva
versió de la setmana a Martha’s Vineyard. Em va explicar que la setmana després que la Nola tornés de la clínica de repòs de Charlotte’s
Hill van anar cada dia a banyar-se a Grand Beach, i que més d’una
vegada la Nola s’havia quedat després a sopar a casa seva. Però el dilluns següent, quan la Nancy va anar a trucar a la porta del número
245 de Terrace Avenue per endur-se la Nola a la platja, com els dies
anteriors, li van dir que la Nola es trobava molt malament i que havia
de fer llit.
–Va ser la mateixa cançó tota la setmana: «La Nola està malalta, no
pot ni rebre visites.» Ni tan sols la meva mare, que hi va anar a preguntar tota intrigada, no va aconseguir passar del llindar de la porta.
Aleshores jo em vaig esverar molt, sabia que m’amagaven alguna cosa.
I de cop ho vaig veure clar: la Nola havia desaparegut.
–¿Què l’hi va fer pensar? Podia estar malalta al llit.
–Va ser la meva mare, qui hi va caure: no se sentia la música. No es
va sentir música ni una sola vegada, durant tota aquella setmana.
Vaig intentar fer d’advocat del diable:
–Si estava malalta –vaig dir–, potser no volien molestar-la posant
música.
–Era el primer cop des de feia molt de temps que no se sentia música. Era molt estrany. Aleshores, per sortir de dubtes, després de sentir316
me dir per enèsima vegada que la Nola es trobava malament i que era
al llit, em vaig esmunyir discretament darrere la casa i vaig anar a mirar
per la finestra de l’habitació de la Nola. Estava deserta i el llit no estava desfet. Allà no hi era, la Nola, estava claríssim. I el diumenge a la
tarda es va tornar a sentir música. Un altre cop aquella maleïda música
eixordadora que sortia del garatge, i vet aquí que l’endemà torna a
aparèixer la Nola. ¿No li sembla molta casualitat? Va venir a casa meva
a última hora del dia i ens en vam anar a la plaça del carrer principal.
Allà li vaig estirar la llengua. Sobretot quan vaig veure les marques que
tenia a l’esquena: la vaig obligar a treure’s el vestit darrere dels arbustos i vaig veure que l’havien apallissat de mala manera. Vaig insistir
que m’expliqués què havia passat i al final em va confessar que havia
rebut un bon correctiu perquè s’havia escapat de casa una setmana
sencera. Havia marxat amb un home, un home més gran. L’Stern,
segur. Em va dir que era meravellós i que els cops que havia rebut a
casa al tornar havien valgut la pena.
Jo em vaig guardar prou de precisar-li a la Nancy que la Nola havia
passat aquella setmana amb en Harry a Martha’s Vineyard, i no amb
l’Elijah Stern. De fet, no semblava que em pogués explicar gaire cosa
més sobre la relació de la Nola i l’Stern.
–Jo crec que aquesta història amb l’Stern devia ser una cosa tèrbola
–va continuar–. Sobretot pensant-hi ara. En Luther Caleb la venia a
buscar a Aurora en cotxe, en un Mustang blau. Jo sé que la portava
a casa de l’Stern. Ho feien tot d’amagat, és clar, però una vegada jo
mateixa vaig ser testimoni d’un d’aquests episodis. En aquell moment
la Nola em va dir: «Sobretot, no en diguis mai res! Jura-m’ho, per la
nostra amistat. Si no, tindríem problemes totes dues.» I jo: «Però Nola,
¿per què hi vas, amb aquest vell?» I em va respondre: «Per amor.»
–¿Però quan va començar, això? –vaig preguntar.
–Això no l’hi sé dir. Jo ho vaig saber aquell estiu, però no em faci
dir quan. Van passar tantes coses, aquell estiu. Podria ser perfectament que durés des de feia temps, potser fins i tot anys, vés a saber.
–Però al final sí que ho va explicar a algú, ¿oi? Quan va desaparèixer la Nola.
–És clar! Ho vaig explicar a l’intendent Pratt. Li vaig dir tot el que
317
sabia, tot el que li acabo d’explicar a vostè. Em va dir que no m’amoïnés, que ja en trauria ell l’entrellat.
–¿I vostè estaria disposada a repetir-ho davant d’un tribunal, tot
això?
–Si cal sí, és clar.
Volia tenir una segona conversa amb el reverend Kellergan en presència d’en Gahalowood. Vaig trucar al sergent per preguntar-li què li
semblava.
–¿Interrogar junts el pare Kellergan? Suposo que en deu portar
alguna de cap.
–Sí i no. M’agradaria abordar amb ell els nous elements del cas: les
relacions de la filla i els cops que rebia.
–¿Què vol? ¿Que vagi i li pregunti al pare si per casualitat la seva
filla no devia ser una puteta?
–Va, home, sergent, vostè sap que estem traient a la llum elements
importants. En una setmana s’han esfumat totes les certeses que vostè
tenia. ¿Vostè és capaç de dir-me, ara com ara, qui era realment la Nola
Kellergan?
–D’acord, escriptor, m’ha convençut. Demà vindré a Aurora. ¿El coneix, el Clark’s?
–És clar. ¿Per què?
–A les deu allà. Ja l’hi explicaré.
L’endemà al matí vaig arribar al Clark’s abans de l’hora que havíem
quedat, per poder parlar una mica del passat amb la Jenny. Li vaig
esmentar el ball d’estiu del 1975 i ella em va explicar que era un dels
pitjors records d’un ball que tenia, i que ella es pensava que hi aniria
de bracet amb en Harry. El pitjor va ser el moment de la rifa, quan en
Harry es va endur el primer premi. En el fons tenia esperances que l’afortunada seria ella, que un matí en Harry l’aniria a buscar i se l’enduria a passar una setmana romàntica sota el sol.
–Jo m’havia fet il·lusions –em va dir–, em moria de ganes que em
triés a mi. El vaig esperar cada dia. Però a finals de juliol va desaparèixer una setmana sencera, i vaig entendre que devia haver marxat a
Martha’s Vineyard sense mi. No tinc ni idea de amb qui hi devia anar...
318
Vaig dir una petita mentida per no ferir-la:
–Tot sol. Hi va anar tot sol.
Va somriure com si allò l’alleugés i aleshores em va dir:
–Des que sé això d’en Harry i la Nola, des que sé que li va escriure
aquell llibre, que és com si ja no em sentís dona. ¿Per què la va triar a
ella?
–Aquesta mena de coses no es busquen. ¿No vas sospitar mai res,
de la Nola i ell?
–¿La Nola i en Harry? ¿Qui se la podia imaginar, una cosa així?
–La teva mare, ¿no? Ella diu que ho sabia des del principi. ¿No te
n’havia dit mai res?
–No me’n va parlar mai, d’una relació entre ells. Però és veritat que
quan va desaparèixer la Nola va dir que sospitava d’en Harry. Fins i tot
recordo que aleshores en Travis ja em festejava i algun diumenge venia
a dinar a casa, i la mare no parava de dir: «Estic segura que en Harry té
alguna cosa a veure amb la desaparició d’aquesta criatura!» I en Travis
deia: «Calen proves, senyora Quinn, si no, no va enlloc.» I la meva
mare hi tornava: «Jo en tenia una prova. Una prova irrefutable. Però la
vaig perdre.» Jo no m’ho vaig creure mai. La mare l’hi tenia jurada a
mort per allò de la garden-party.
En Gahalowood es va reunir amb mi al Clark’s a les deu en punt.
–Es veu que ha tocat el viu, escriptor –em va dir mentre s’asseia a la
barra al meu costat.
–¿Per què?
–He estat investigant sobre aquest tal Luther Caleb. No ha sigut
gens fàcil, però he descobert això: va néixer el 1940 a Portland, Maine.
No sé què el va portar per aquestes terres, però entre el 1970 i el 1975
va estar fitxat per la policia de Concord, de Montburry i d’Aurora per
comportament indecorós amb les dones. Es dedicava a voltar pels
carrers abordant-les. Fins i tot hi ha una denúncia contra ell d’una tal
Jenny Quinn, Dawn de nom de casada. És la que porta aquest local.
Una denúncia per assetjament presentada l’agost del 1975. Per això he
volgut que ens trobéssim aquí.
–¿La Jenny va presentar una denúncia contra en Luther Caleb?
–¿Que la coneix?
319
–És clar.
–Faci-la venir, sisplau.
Vaig demanar a un dels cambrers que anés a buscar la Jenny, que
era a la cuina. En Gahalowood es va presentar i li va demanar si
podien parlar d’en Luther. La Jenny va arronsar les espatlles:
–No hi ha gaire cosa a dir. Era un bon noi. Malgrat l’aspecte era
molt dolç. Venia de tant en tant pel Clark’s. Jo li oferia cafè i un entrepà. No el deixava pagar mai, era un pobre desgraciat. Em feia una
mica de pena.
–Però en canvi va presentar una denúncia contra ell –va dir en Gahalowood.
La Jenny va fer cara de sorpresa:
–Ja veig que està molt ben informat, sergent. Fa molt de temps,
d’això. Va ser en Travis, qui va insistir que el denunciés. En aquella
època deia que en Luther era perillós i que se l’havia de mantenir a ratlla.
–¿Per què era perillós?
–Aquell estiu rondava molt per Aurora. Alguna vegada es va posar
agressiu amb mi.
–¿Per quin motiu es va mostrar violent en Luther Caleb?
–Violent és excessiu. Diguem que agressiu. Insistia que... En fi, potser els semblarà ridícul...
–Expliqui’ns-ho tot, senyora. Podria ser un detall important.
Jo vaig fer un gest amb el cap per animar-la a parlar.
–Insistia que em volia pintar –va dir.
–¿Pintar-la?
–Sí. Deia que era una dona molt guapa, que em trobava preciosa i
que l’únic que em demanava era que el deixés pintar-me.
–¿Què se’n va fer? –vaig preguntar.
–Un bon dia el vam deixar de veure –va respondre la Jenny–. Segons diuen es va matar amb el cotxe. Haurien de preguntar-ho a en
Travis, ell ho deu saber.
En Gahalowood em va confirmar que en Luther Caleb havia mort
en un accident de trànsit. El 26 de setembre del 1975, és a dir quatre
setmanes després que desaparegués la Nola, van trobar el seu cotxe als
peus d’un penya-segat, prop de Sagamore, a Massachusetts, a unes
320
dues-centes milles d’Aurora. A més en Luther havia anat a una escola
de belles arts de Portland, i segons en Gahalowood hi havia motius
per començar a pensar seriosament que era ell qui havia pintat el quadre de la Nola.
–Aquest Luther sembla un paio ben curiós –em va dir–. ¿I si l’hagués agafat amb la Nola? ¿I si se l’hagués endut al bosc de Side Creek?
En un rampell violent la mata, després es desempallega del cos i en
acabat fuig a Massachusetts. Turmentat pels remordiments, es veu
acorralat i es llança daltabaix d’un penya-segat amb el cotxe. Té una
germana a Portland, Maine. He intentat posar-m’hi en contacte però
no me n’he sortit. Ja ho tornaré a intentar.
–¿Com és que aleshores la policia no el va relacionar amb el cas?
–Per relacionar-lo hauria calgut considerar en Caleb sospitós. I en
els arxius de l’època no hi havia cap element que conduís fins a ell.
Aleshores vaig preguntar:
–¿I no podríem tornar a interrogar l’Stern? Oficialment. ¿O fins i
tot escorcollar la casa?
En Gahalowood va fer cara de donar-se per vençut.
–És molt poderós. De moment no hi podem fer res. Mentre no tinguem res més sòlid, el fiscal no ens seguirà. Ens calen elements més
tangibles. Proves, escriptor, ens calen proves.
–Hi ha el quadre.
–El quadre és una prova il·legal, ¿quantes vegades l’hi haig de dir?
I ara faci el favor de dir-me què hi pensa fer, a casa del pare Kellergan.
–Necessito aclarir uns quants punts. Com més coses sé de la seva
dona, més preguntes em faig.
Li vaig esmentar l’escapada d’en Harry i la Nola a Martha’s Vineyard, les pallisses repetides de la mare, el pare que s’amagava al garatge. En la meva opinió, hi havia un tel massa opac al voltant de la Nola:
una noia lluminosa i alhora apagada, que segons tothom irradiava vitalitat però que, tot i així, va intentar suïcidar-se. Vam esmorzar i en acabat ens en vam anar a veure en David Kellergan.
La porta de la casa de Terrace Avenue estava oberta, però ell no hi era.
Del garatge no sortia cap música. El vam esperar al porxo. Va arribar
321
al cap de mitja hora amb una moto molt sorollosa: la Harley-Davidson
que havia trigat trenta anys a reparar. Conduïa sense casc i amb uns
auriculars a les orelles connectats a un CD portàtil. Ens va saludar a
crits per culpa del volum de la música, que no va apagar fins que va
engegar el tocadiscos del garatge i va eixordar tota la casa.
–La policia ja ha hagut de venir unes quantes vegades –ens va explicar–. Per culpa del volum de la música. Se n’han queixat tots els veïns.
L’intendent Travis Dawn va venir en persona per convence’m que
renunciés a la meva música. Jo li vaig dir: «Què vol fer-hi: la música és
el meu càstig.» I aleshores va anar i em va comprar un lector portàtil i
una versió en CD d’aquest vinil que escolto en bucle. Em va dir que
així em podia petar els timpans sense que la centraleta de la policia tragués fum amb les trucades dels veïns.
–¿I la moto? –vaig preguntar.
–Ja he acabat d’arreglar-la. És maca, ¿oi?
Ara que ja sabia què se n’havia fet, de la seva filla, havia pogut acabar la moto en la qual treballava des de la tarda que va desaparèixer.
En David Kellergan ens va fer passar a la cuina i ens va servir te gelat.
–¿Quan em tornaran el cos de la meva filla, sergent? –va preguntar
a en Gahalowood–. Ja és hora d’enterrar-la.
–Aviat, senyor Kellergan. Em faig càrrec que deu ser molt dur.
El pare es va posar a jugar amb el seu got.
–Li encantava el te gelat –ens va dir–. Les tardes d’estiu sovint n’agafàvem una ampolla gran i ens la bevíem a la platja per veure com es
ponia el sol darrere l’oceà i com ballaven pel cel les gavines. Li encantaven les gavines. Li agradaven moltíssim. ¿Ho sabien?
Vaig fer que sí amb el cap. Tot seguit li vaig dir:
–Senyor Kellergan, hi ha zones d’ombra, en aquest sumari. Per això
som aquí tant jo com el sergent Gahalowood.
–¿Zones d’ombra? Ja m’ho imagino... La meva filla va ser assassinada i enterrada en un jardí. ¿En saben res de nou?
–Senyor Kellergan, ¿coneix un tal Elijah Stern? –li va preguntar en
Gahalowood.
–Personalment no. Hi he coincidit alguna vegada a Aurora. Però ja
fa molt de temps. Un paio molt ric.
322
–¿I el seu home de confiança? Un tal Luther Caleb.
–Luther Caleb... No em diu res, aquest nom. Però potser em falla la
memòria. Han passat molts anys i el temps ja ha començat a fer neteja. ¿A què vénen totes aquestes preguntes?
–Tot fa pensar que la Nola va tenir alguna mena de relació amb
aquestes dues persones.
–¿Alguna mena de relació? –va repetir en David Kellergan, que no
era ximple–. ¿Què significa, això d’«alguna mena de relació», en el seu
llenguatge diplomàtic de policia?
–Creiem que la Nola va tenir una relació amb el senyor Stern. Em
sap molt de greu haver-l’hi de dir d’aquesta manera tan brutal.
La cara del pare es va tornar púrpura.
–¿La Nola? ¿Es pot saber què insinua? ¿Que la meva filla era una
puta? La meva filla va ser la víctima d’aquell malparit d’en Harry Quebert, un pedòfil com una casa que hauria d’acabar aviat al corredor de
la mort! Ocupin-se d’ell en lloc de venir aquí a embrutar la memòria
dels morts, sergent! Aquesta conversa s’ha acabat. Bon dia, senyors.
En Gahalowood es va aixecar dòcilment, però jo encara tenia uns
quants punts per aclarir. Li vaig dir:
–La seva dona li pegava, ¿oi que sí?
–¿Com diu? –es va ennuegar en Kellergan.
–Que la seva dona estovava la Nola. ¿Tinc raó?
–Vostè està com una cabra!
No el vaig deixar continuar:
–La Nola es va escapar de casa a finals de juliol del 1975. Es va escapar i vostè no en va dir res a ningú, ¿m’equivoco? ¿Per què? ¿Li va fer
vergonya? ¿Per què no va trucar a la policia quan es va escapar de casa
a finals de juliol del 1975?
Va intentar justificar-se:
–Havia de tornar... la prova és que al cap d’una setmana ja era aquí.
–Una setmana! Va esperar una setmana! Però en canvi el dia que va
desaparèixer, al cap d’una hora ja trucava a la policia. ¿Per què?
El pare va començar a cridar:
–Doncs perquè aquella tarda, mentre anava buscant-la pel barri,
vaig sentir dir que havien vist una noia plena de sang a Side Creek
323
Lane, i de seguida vaig lligar caps! ¿Però què vol, de mi, Goldman? Ja
no em queda ni família ni res! ¿Per què ve a burxar en les meves ferides? Foti el camp d’aquí immediatament! Foti el camp!
Jo no em vaig deixar impressionar.
–¿Què va passar a Alabama, senyor Kellergan? ¿Per què van venir
a Aurora? ¿I què hi va passar, aquí, l’any 1975? Respongui! Per l’amor
de Déu, respongui! L’hi deu a la seva filla!
En Kellergan es va aixecar embogit i es va abraonar sobre mi. Em
va agafar pel coll amb una força que mai hauria dit que pogués tenir.
–Foti el camp de casa meva! –va bramar empenyent-me enrere. Si
no fos perquè en Gahalowood em va agafar per treure’m d’allà, probablement hauria caigut a terra.
–¿Està sonat o què, escriptor? –em va etzibar quan ja tornàvem
amb cotxe–. ¿O és que és anormalment imbècil? ¿Vol tenir tots els testimonis a matar o què?
–Reconegui que hi ha alguna cosa que no lliga.
–¿Que no lliga? Ens presentem a casa seva tractant de puteta la
seva filla i s’enfada. És bastant normal, ¿no? Ara, que una mica més i li
fa una cara nova. Està fort, el iaio. No ho hauria dit mai.
–Ho sento, sergent, no sé què m’ha agafat.
–¿Què és tota aquesta història d’Alabama? –em va preguntar.
–Ja n’hi he parlat algun cop: els Kellergan van marxar d’Alabama
per venir a viure aquí. I jo estic convençut que si van marxar d’allà va
ser per alguna raó important.
–Ja ho investigaré. Si em promet que a partir d’ara es comportarà.
–¿Ho aconseguirem, oi, sergent? Vull dir que en Harry està a punt
de ser exculpat, ¿no?
En Gahalowood em va mirar fixament:
–El que em fa nosa és vostè, escriptor. Jo faig la meva feina. Jo investigo dos assassinats. Però vostè... vostè l’única obsessió que té és la
necessitat d’exculpar en Quebert de l’assassinat de la Nola, com si volgués dir a tot el país: ja veieu que és innocent, ¿i ara teniu alguna cosa
en contra d’aquest grandíssim escriptor? Però el que també li retreu la
gent, Goldman, és que s’encapritxés d’una nena de quinze anys!
–Ja ho sé! No m’ho puc treure del cap en tot el dia!
324
–¿Doncs com és que no en parla mai?
–Així que va esclatar l’escàndol vaig venir cap aquí. Sense pensarhi. En el primer que vaig pensar és en el meu amic, en el meu company
Harry. En l’ordre normal de les coses, m’hi hauria quedat dos o tres
dies a tot estirar, per allò de tenir la consciència tranquil·la, i me n’hauria tornat corrents a Nova York.
–¿I aleshores com és que s’ha quedat aquí a fer-me nosa?
–Perquè en Harry Quebert és l’únic amic que tinc. Tinc trenta anys
i no tinc ningú més que ell. Ell és qui m’ho ha ensenyat tot, ha sigut l’únic ésser humà que m’ha fet companyia durant els últims deu anys. No
tinc ningú més, a part d’ell.
Suposo que en aquell moment li devia fer una mica de pena, a en
Gahalowood, perquè em va invitar a sopar a casa seva:
–Vingui aquesta nit. Farem una mica de balanç de la investigació i
menjarem alguna cosa. Així coneixerà la meva dona. –I com si aquell
excés d’amabilitat el pogués matar, tot seguit va afegir amb el seu to
més desagradable–: Més que res per fer contenta la meva dona. Fa
segles que em dóna la tabarra perquè l’inviti a casa. Es mor de ganes
de coneixe’l. Ja em diràs tu.
*
*
*
La família Gahalowood vivia en una caseta molt maca d’un barri residencial de l’est de Concord. La Helen, la dona del sergent, era elegant
i molt agradable, és a dir, exactament el pol oposat al seu marit. Em va
acollir amb gran amabilitat:
–Em va agradar moltíssim, el seu llibre –em va dir–. ¿Així diu que
està investigant amb en Perry?
El marit va remugar que jo no investigava, que qui manava era ell i
que jo només era un enviat del cel que era allà per amargar-li la vida.
Les dues filles, unes adolescents ben eixerides, van venir de seguida a
saludar-me educadament i tot seguit van desaparèixer cap a la seva
habitació. Vaig dir-li a en Gahalowood:
–En el fons l’única persona d’aquesta casa a qui no li agrado és
vostè.
325
Va somriure.
–Calli ja, escriptor. Calli i vingui amb mi a fora a beure una cervesa ben fresca. S’hi està la mar de bé.
Vam estar-nos una bona estona a la terrassa, còmodament asseguts
en unes butaques de boga, buidant una nevera de plàstic. En Gahalowood encara duia l’americana, però s’havia posat unes sabatilles velles. Feia un vespre molt calorós i se sentia jugar la canalla al carrer.
L’aire feia olor d’estiu.
–Té una família molt maca –li vaig dir.
–Gràcies. ¿I vostè? ¿Dona? ¿Fills?
–No, res.
–¿Gos?
–No.
–¿Ni gos tampoc? Doncs deu estar més sol que un mussol, escriptor... A veure si ho endevino: viu en un pis massa gran per a vostè en
algun barri de moda de Nova York. Un gran pis que sempre està buit.
Ni tan sols vaig intentar negar-ho.
–Abans el meu agent venia a mirar el beisbol a casa. Fèiem nachos
amb formatge. Estava bé. Però ara, amb tota aquesta història, no sé si
el meu agent voldrà tornar a casa meva. Ja fa dues setmanes que no en
sé res.
–Està cagat, ¿oi, escriptor?
–Sí. I el pitjor és que no sé de què tinc por. El llibre que estic escrivint ara és sobre aquest cas. Segurament em reportarà com a mínim un
milió de dòlars. Probablement en vendré a carretades. Però en el fons
estic desanimat. ¿Vostè què creu que hauria de fer?
Em va mirar com si no se’n sabés avenir.
–¿Li està demanant consell a un paio que guanya 50.000 dòlars
l’any?
–Sí.
–No sé pas què dir-li, escriptor.
–Si fos el seu fill, ¿què m’aconsellaria?
–¿Vostè fill meu? Deixi’m que vomiti. Faci’s psicoanalitzar, escriptor. Miri, ja en tinc un, de fill. Més jove que vostè, té vint anys...
–No ho sabia.
326
Es va furgar la butxaca i en va treure una petita fotografia que havia
enganxat en un tros de cartró perquè no es deformés. S’hi veia un noi
amb uniforme de gala dels Marines.
–¿El seu fill és militar?
–Segona divisió d’infanteria. Està destinat a l’Iraq. Me’n recordo del
dia que es va enrolar. Hi havia una oficina itinerant de reclutament de
la US Army instal·lada a l’aparcament del centre comercial. Per a ell era
la cosa més lògica del món. Va tornar a casa i em va dir que havia pres
una decisió: deixava la universitat, se’n volia anar a fer la guerra. Per
culpa de les imatges de l’11 de Setembre. No se les podia treure del
cap. Aleshores vaig treure un mapa del món i li vaig dir: «¿On és
l’Iraq?» I ell em diu: «L’Iraq és el lloc on s’ha de ser.» ¿Vostè què creu,
Marcus? –Era el primer cop que em deia pel nom–. ¿Tenia raó o no?
–No en tinc ni idea.
–Jo tampoc. L’únic que sé és que la vida és una successió de decisions que després has de saber assumir.
Va ser una nit molt agradable. Feia molt de temps que no em sentia tan
acompanyat. Després de sopar vaig quedar-me una estona sol a la
terrassa, mentre en Gahalowood ajudava la seva dona a endreçar
la cuina. S’havia fet de nit, el cel era de color de tinta. Vaig localitzar
l’Óssa Major, que centellejava. Tot estava tranquil. El carrer s’havia
buidat de canalla i només se sentia el cant assossegador dels grills.
Quan en Gahalowood va tornar vam fer una mica de balanç de la
investigació. Li vaig explicar que l’Stern havia deixat que en Harry es
quedés a Goose Cove sense pagar.
–¿El mateix Stern que tenia relacions amb la Nola? –va subratllar–.
Tot plegat és ben estrany.
–Ja ho pot ben dir, sergent. I li confirmo que aleshores ja hi havia
una persona que sabia el que hi havia entre en Harry i la Nola. En
Harry m’ha explicat que una nit que es feia un gran ball molt popular
va trobar el mirall dels lavabos empastifat amb una pintada tractant-lo
de «follador de criatures». Per cert, ¿què passa amb la frase que hi ha
escrita a l’original? ¿Quan tindrà els resultats de les proves grafològiques?
327
–En principi abans de la setmana entrant.
–Així doncs ho sabrem aviat.
–He estat fullejant l’informe policial sobre la desaparició de la Nola
–em va dir a continuació en Gahalowood–. El que va redactar l’intendent Pratt, i li confirmo que no hi ha cap menció ni a l’Stern ni a en
Harry.
–És estrany, perquè tant la Nancy Hattaway com la Tamara Quinn
m’han assegurat que en el moment de la desaparició van informar l’intendent Pratt de les seves sospites sobre en Harry i l’Stern.
–Però en canvi l’informe està signat pel mateix Pratt. ¿Pot ser que
ho sabés i no hi fes res?
–¿Què pot voler dir, tot plegat? –vaig preguntar.
En Gahalowood tenia una mirada plena de recança:
–Que potser ell també va tenir una relació amb la Nola Kellergan.
–¿Ell també? ¿Vostè creu que...? Mare de Déu...! ¿L’intendent
Pratt i la Nola?...
–El primer que farem demà al matí, escriptor, és anar a preguntarl’hi.
*
*
*
El matí del dijous 3 de juliol del 2008, en Gahalowood va passar a
recollir-me per Goose Cove i vam anar a veure l’intendent Pratt a la
casa de Mountain Drive on vivia. Ens va obrir la porta ell mateix. En
un primer moment només em va veure a mi i em va rebre amb simpatia.
–Senyor Goldman, ¿quin bon vent el porta per aquí? A la ciutat he
sentit dir que investiga pel seu compte...
Es va sentir l’Amy que preguntava qui hi havia i en Pratt va respondre:
–És l’escriptor Goldman.
Aleshores es va fixar en en Gahalowood, que era unes quantes passes rere meu, i va saltar:
–Veig que és una visita oficial...
En Gahalowood va fer que sí amb el cap.
328
–Només seran un parell de preguntes, intendent –li va aclarir–. La
investigació està empantanegada i ens calen més elements. Estic segur
que se’n farà el càrrec.
Ens vam asseure a la sala d’estar. L’Amy Pratt va venir a saludarnos. El seu marit li va manar que sortís a arreglar el jardí i ella no s’ho
va fer dir dos cops: es va posar un barret i va sortir a cuidar les gardènies. L’escena hauria pogut fer riure si no fos que, per alguna raó que
jo encara no entenia, de cop i volta a la sala d’estar dels Pratt s’hi respirava una gran tensió.
Vaig deixar que en Gahalowood portés el seu interrogatori. Era un
poli molt bo i coneixia molt bé la psicologia humana, malgrat la seva
agressivitat latent. Per començar va fer unes quantes preguntes intranscendents. Li va demanar a en Pratt que li recordés breument com s’havien succeït els fets que havien portat a la desaparició de la Nola
Kellergan. Però en Pratt de seguida va perdre la paciència: va dir que ja
n’havia fet un informe l’any 1975 i que l’únic que havíem de fer era llegir-lo. Va ser aleshores quan en Gahalowood li va replicar:
–Precisament, si vol que li sigui franc, he llegit el seu informe i el
que hi he trobat no m’acaba de convèncer. Per exemple, em consta que
la mare Quinn li va explicar el que sabia sobre en Harry i la Nola, però
això no surt enlloc en tot l’informe.
En Pratt no es va deixar atabalar:
–Sí que és veritat que em va venir a veure la mare Quinn. Em va dir
que ho sabia tot, em va dir que en Harry tenia fantasies amb la Nola.
Però no en tenia cap prova, i jo tampoc.
–Mentida –vaig intervenir-hi–. Li va ensenyar un paper escrit a mà
per en Harry que el comprometia clarament.
–Me’l va ensenyar una vegada. I després va desaparèixer, aquest
paper! No tenia res! ¿Què volien que fes?
–¿I l’Elijah Stern? –va preguntar en Gahalowood fent veure que se
suavitzava–. ¿Què en sabia, de l’Stern?
–¿L’Stern? –va repetir en Pratt–. ¿L’Elijah Stern? ¿Què hi pinta, en
tota aquesta història?
En Gahalowood li tenia un peu al coll. Amb un to de veu molt tranquil però que no permetia tergiversacions va dir:
329
–Ja prou d’aquesta comèdia, Pratt, ho sé tot. Sé que no va portar la
investigació com l’hauria hagut de portar. Sé que en el moment que va
desaparèixer la noia, la Tamara Quinn li va explicar les seves sospites
sobre en Quebert; i que la Nancy Hattaway el va informar que la Nola
havia tingut relacions sexuals amb l’Elijah Stern. Hauria hagut de
detenir en Quebert i l’Stern, o com a mínim interrogar-los, escorcollar
casa seva, aclarir aquesta història i fer-ho constar a l’informe. És el procediment habitual. Però no, no va fer res de tot això. ¿Per què? ¿Per
què, eh? Tenia una dona assassinada i una nena desapareguda damunt
la taula!
Vaig adonar-me que en Pratt havia perdut l’aplom. Va alçar la veu
per recuperar la seva supèrbia:
–Vaig pentinar tota la zona durant setmanes –va bramar–, fins i tot
els dies de festa! M’hi vaig matar, buscant aquella noia! Així que facin el favor de no venir a casa meva a insultar-me i a posar en dubte la
meva feina! Això els polis no s’ho fan, entre ells.
–Potser sí, que va regirar cel i terra i va escorcollar el fons del mar
–va replicar en Gahalowood–, però vostè sabia que hi havia persones
que s’havien d’interrogar i no va fer res! ¿Per què, hòstia? ¿Quin pes
tenia a la consciència?
Es va fer un llarg silenci. Vaig observar en Gahalowood. Feia molt
de respecte. Es mirava fixament en Pratt amb una calma tempestuosa.
–¿Quin pes tenia a la consciència? –va repetir–. Parli! Parli, per l’amor de Déu! ¿Què va passar amb aquella noia?
En Pratt va apartar els ulls. Es va aixecar i es va girar cap a la finestra per defugir la nostra mirada. Va observar un moment la seva dona,
que era a fora arrencant les fulles seques de les gardènies.
–Va ser al principi de tot de l’agost –va dir amb un fil de veu–. Al
principi de tot de l’agost d’aquell maleït any 1975. Una tarda, encara
que no em creguin, va venir aquella nena a veure’m al meu despatx, a
la comissaria. Vaig sentir que trucaven a la porta i tot seguit, sense
esperar resposta, va entrar la Nola Kellergan. Jo estava assegut davant
la taula, llegint un dossier. Em va estranyar veure-la. La vaig saludar i li
vaig preguntar què passava. Estava estranya. No em va dir ni mitja
330
paraula. Va tancar la porta, va girar la clau al pany, després em va mirar
fixament i va venir cap a mi. Cap a la taula, aleshores...
En Pratt es va interrompre. Se’l veia molt tocat, no sabia com dirho. En Gahalowood no va mostrar-li cap mena d’empatia. Li va preguntar molt sec:
–¿I aleshores què, intendent Pratt?
–Encara que no s’ho cregui, sergent, es va posar sota la taula i... Em
va descordar els pantalons, em va agafar el penis i se’l va ficar a la
boca.
Jo vaig fer un bot.
–¿És pot saber què és aquesta història?
–La veritat. Me la va mamar, i jo la vaig deixar fer. Em va dir: «Deixi’s anar, intendent.» I un cop va haver acabat tot, em va dir mentre
s’eixugava la boca: «Ara ja és un criminal!»
Ens havíem quedat que si ens punxaven no ens treien sang: per això
en Pratt no havia interrogat ni l’Stern ni en Harry. Perquè ell hi estava tan ficat com els altres dos.
Ara que havia començat a descarregar la consciència, en Pratt
necessitava buidar el pap. Ens va explicar que més endavant hi havia
hagut una altra fel·lació. Però així com la primera havia sigut iniciativa
de la Nola, després havia sigut ell, qui l’havia obligat a tornar-hi. Ens
va explicar que un dia, mentre patrullava tot sol, s’havia trobat amb la
Nola que tornava caminant de la platja. Era molt a prop de Goose
Cove. Anava carregada amb la màquina d’escriure. Ell es va oferir a
portar-la, però en lloc de tirar cap Aurora va anar cap al bosc de Side
Creek. Ens va dir:
–Poques setmanes abans que desaparegués vaig ser a Side Creek
amb ella. Vaig aparcar al llindar del bosc, allà no hi havia mai ningú. Li
vaig agafar la mà, li vaig fer tocar el meu membre inflat i li vaig demanar que em tornés a fer el que m’havia fet l’altra vegada. Em vaig descordar els pantalons, la vaig agafar pel clatell i li vaig demanar que me
la mamés... No sé què em va agafar. Fa trenta anys que visc turmentat!
Ja no puc més! Emporti-se’m, sergent. Vull que m’interroguin, vull
que em jutgin, vull que em perdonin. Perdó, Nola! Perdó!
331
Quan l’Amy Pratt va veure sortir de casa el seu marit emmanillat, va
començar a fer uns crits que van alertar tot el veïnat. Tots els curiosos
van sortir al jardí a veure què passava, i fins i tot vaig sentir una dona
que cridava el marit perquè no es perdés l’espectacle: «La policia s’endú en Gareth Pratt!»
En Gahalowood va ficar en Pratt a dins del cotxe i va marxar amb
la sirena en marxa cap a la comissaria general de la policia estatal de
Concord. Jo em vaig quedar al jardí dels Pratt: l’Amy plorava agenollada al costat de les seves gardènies, mentre els veïns, i els veïns dels
veïns, tot el carrer sencer i ben aviat mig Aurora es congregaven
davant aquella casa de Mountain Drive.
Estabornit pel que acabava de saber, finalment vaig asseure’m
sobre una boca d’incendis i vaig telefonar a en Roth per avisar-lo de la
situació. No vaig tenir el valor d’encarar-me a en Harry: no volia ser
jo qui li anunciés la notícia. Ja se’n va encarregar la televisió durant les
hores posteriors. Totes les cadenes d’informació donaven la notícia;
començava el gran linxament mediàtic: Gareth Pratt, antic intendent
de la policia d’Aurora, acabava de confessar actes de caràcter sexual
amb Nola Kellergan i es convertia en nou sospitós potencial del cas.
En Harry em va trucar amb cobrament a destinació des de la presó a
primera hora de la tarda, plorant. Em va demanar que l’anés a veure.
No s’ho podia creure.
A la sala de visites de la presó li vaig explicar el que acabava de passar amb l’intendent Pratt. Estava molt trasbalsat, no podia parar de
plorar. Finalment li vaig dir:
–Això no és tot... Em sembla que ja és hora que ho sàpigues.
–¿Que sàpiga què? No m’espantis, Marcus.
–Si et vaig parlar de l’Stern, l’altre dia, és perquè vaig ser a casa seva.
–¿I?
–Que hi vaig trobar un quadre de la Nola.
–¿Un quadre? ¿Com, un quadre?
–L’Stern té un quadre de la Nola despullada a casa seva.
Duia l’ampliació de la foto i l’hi vaig ensenyar.
–És ella! –va cridar en Harry–. És la Nola! És la Nola! ¿Què vol dir,
tot això? ¿Què és aquesta merda?
332
Un guardià el va cridar a l’ordre.
–Harry –vaig fer jo–, intenta no esverar-te.
–¿Però què hi pinta, l’Stern, en tota aquesta història?
–No ho sé... ¿La Nola no te’n va parlar mai?
–Mai! Mai!
–Harry, per la informació que jo tinc, la Nola devia tenir una relació
amb l’Elijah Stern. Durant aquell mateix estiu del 1975.
–¿Què? ¿Què? ¿Però què vol dir, tot això, Marcus?
–Jo crec que... Vaja, tal com ho veig jo... Harry, hauries de considerar la possibilitat que potser no vas ser l’únic home en la vida de la
Nola.
Es va posar com boig. Es va alçar d’un salt i va encastar la cadira de
plàstic contra la paret, cridant:
–No pot ser! No pot ser! M’estimava a mi! ¿Em sents? M’estimava a mi!
Uns guardians se li van abraonar al damunt per dominar-lo i endurse’l. Vaig sentir que continuava cridant:
–¿Per què m’ho fas, això, Marcus? ¿Per què ho has hagut d’embrutar tot? Maleïts sigueu tots! Tu, en Pratt i l’Stern!
Va ser després d’això quan vaig començar a escriure la història de la
Nola Kellergan, una noia de quinze anys que va fer perdre el cap a tota
una petita ciutat de l’Amèrica profunda.
333
16
Els orígens del mal
(Aurora, Nou Hampshire, 11-20 d’agost del 1975)
«Harry, ¿quant es triga, a escriure un llibre?
–Depèn.
–¿De què depèn?
–De tot.»
11 d’agost del 1975
–Harry! Amor meu!
Va entrar a la casa corrents amb l’original a la mà. Era a primera
hora del matí, encara no havien tocat les nou. En Harry era a l’estudi
remenant piles de papers. Ella se li va aparèixer a la porta brandant la
carpeta amb el valuós document.
–¿On era? –va preguntar en Harry, irritat–. ¿On diantre era, aquest
coi d’original?
–Perdona, Harry. Harry, amor meu... No t’enfadis amb mi. El vaig
agafar ahir al vespre, tu dormies i me’l vaig endur a casa per llegir-lo...
No hauria hagut de fer-ho... Però que bonic que és! És extraordinari!
Que bonic que és!
Li va allargar els papers amb un somriure.
–¿Així, t’ha agradat?
–¿Que si m’ha agradat? –es va exclamar–. ¿Dius que si m’ha agradat? M’ha encantat! És la cosa més maca que he llegit mai. Ets un
escriptor excepcional! Aquest llibre serà un gran llibre! Et faràs famós, Harry. ¿Em sents? Famós!
I dit això es va posar a ballar; va anar ballant pel passadís, va arribar
ballant a la sala d’estar i va continuar ballant per la terrassa. Ballava de
contenta, era tan feliç! Va preparar la taula a la terrassa. Va eixugar la
rosada, va posar-hi unes estovalles i li va preparar el seu espai de treball, amb els bolígrafs, els quaderns, els esborranys i les pedres que
amb tanta cura havia triat a la platja perquè li fessin de petjapapers.
337
Tot seguit li va portar cafè, gofres, galetes i fruita i li va posar un coixí
a la cadira perquè estigués més còmode. S’assegurava que estigués tot
perfecte perquè ell pogués treballar en les millors condicions. Un cop
en Harry estava instal·lat, ella es posava a feinejar per la casa. Feia la
neteja, li preparava menjar: s’ocupava de tot perquè ell es pogués concentrar només a escriure. Escriure i res més. A mesura que ell escrivia,
ella s’ho anava rellegint i fent-hi alguna correcció i en acabat ho picava
a màquina amb la seva Remington, treballant amb la passió i la devoció de la més fidel de les secretàries. Fins que no havia enllestit tota la
feina no es permetia asseure’s a prop d’en Harry –però no massa a
prop, per no molestar-lo– i mirar-lo mentre escrivia, feliç. Era la dona
de l’escriptor.
Aquell dia se’n va anar poc després de les dotze. Com feia sempre
abans de marxar, li va donar instruccions:
–T’he fet entrepans. Són a la cuina. I a la nevera hi ha te gelat. Sobretot menja bé. I descansa una mica. Si no, després tindràs mal de
cap, i ja saps què passa quan treballes massa, amor meu: t’agafen aquelles migranyes tan terribles i et poses molt irritable.
El va abraçar.
–¿Tornaràs més tard? –li va preguntar en Harry.
–No, Harry. Tinc coses a fer.
–¿Quines coses? ¿Com és que marxes tan d’hora?
–Coses i ja està. Les dones han de mantenir sempre una mica de
misteri. Ho vaig llegir en una revista.
En Harry va somriure.
–Nola...
–¿Què?
–Gràcies.
–¿Per què, Harry?
–Per tot. Estic... Estic escrivint un llibre. I si finalment me n’estic
sortint és gràcies a tu.
–Amor meu, és el que jo vull fer a la vida: cuidar-te, ser al teu costat,
ajudar-te amb els teus llibres, crear una família amb tu! Imagina’t que
feliços que seríem! ¿Quants fills vols tenir, Harry?
–Com a mínim tres!
338
–Sí! I quatre i tot! Dos nens i dues nenes, perquè no hi hagi tantes
baralles. Vull ser la senyora Nola Quebert! La dona més orgullosa del
seu marit de tot el món!
I se’n va anar. Va agafar el camí de Goose Cove i va arribar a la carretera número 1. Aquest cop tampoc va veure la silueta que l’espiava
amagada darrere les bardisses.
Va haver de caminar mitja hora per arribar a Aurora. Feia aquell
recorregut dos cops al dia. A l’entrar a la ciutat va girar pel carrer principal i va continuar caminant fins a la plaça, on ja l’esperava la Nancy
Hattaway, tal com havien quedat.
–¿Per què hem hagut de quedar a la plaça i no la platja? –es va queixar la Nancy al veure-la–. Amb la calor que fa!
–És que aquesta tarda he quedat.
–¿Què? No em diguis que et tornaràs a trobar amb l’Stern!
–No pronunciïs el seu nom!
–¿M’has tornat a fer venir per utilitzar-me de coartada?
–Va, sisplau, cobreix-me...
–Però si em passo la vida cobrint-te!
–Una vegada més. Només una. Sisplau.
–No hi vagis! –li va suplicar la Nancy–. No hi vagis, a casa d’aquell
home, això s’ha d’acabar! Em fas patir. ¿Què feu, quan esteu junts?
¿Us enrotlleu, oi? ¿Oi que sí?
–No pateixis, Nancy –li va dir la Nola amb molta suavitat per tranquil·litzar-la–. Tu sobretot no pateixis. ¿Em cobriràs, oi? Promet-me
que em cobriràs: ja saps què passa quan s’assabenten que dic mentides. Ja saps què em fan, a casa.
La Nancy va sospirar resignada:
–Molt bé. Em quedaré aquí fins que tornis. Però fins a dos quarts
de set com a màxim, si no em caurà un bon paquet de la meva mare.
–Entesos. I si t’ho pregunten, ¿què hem estat fent?
–Ens hem passat tota la tarda aquí petant la xerrada –va fer la
Nancy com si fos un autòmat–. Però ja n’estic tipa, de mentir per tu!
–va remugar–. ¿Per què ho fas, això? Digues!
–Perquè l’estimo! L’estimo tant! Faria el que fos, per ell.
–Ecs, quin fàstic. No hi vull ni pensar.
339
Un Mustang blau va arribar per un dels carrers adjacents a la plaça
i es va aturar al seu costat. La Nola el va veure.
–Ja és aquí –va dir–. Me n’haig d’anar. Fins ara, Nancy. Gràcies, ets
una bona amiga.
Va anar ràpidament cap al cotxe i s’hi va ficar.
–Hola, Luther –va dir al xofer mentre s’instal·lava al seient del darrere. El cotxe va arrencar de seguida i va desaparèixer sense que ningú, tret
de la Nancy, s’adonés de l’estranya maniobra que acabava de tenir lloc.
Al cap d’una hora el Mustang arribava al pati de la mansió de l’Elijah Stern, a Concord. En Luther va fer passar la noia a dins. Ara la
Nola ja sabia el camí fins a l’habitació.
–Defpulla’t –li va manar en Luther amb suavitat–. Vaix a avifar el
fenyor Ftern que etf aquí.
*
*
*
12 d’agost del 1975
Com cada matí des que havia tornat de Martha’s Vineyard, des que
havia trobat la inspiració, en Harry es llevava de matinada i sortia a
córrer abans de posar-se a treballar.
Com cada matí, va anar corrent fins a Aurora. I com cada matí es va
aturar al port per fer unes quantes sèries de flexions. No eren ni les sis.
La ciutat dormia. Havia evitat passar per davant del Clark’s: era l’hora
d’obrir i no es volia arriscar a trobar-se la Jenny. Era una noia fantàstica,
no es mereixia que la tractés d’aquella manera. Es va estar un moment
contemplant el mar, tenyit dels improbables colors de l’alba. Quan va
sentir que el cridaven pel seu nom va fer un bot.
–¿Harry? ¿Així és veritat? ¿Et lleves a aquestes hores per anar a
córrer?
Es va girar: era la Jenny, amb l’uniforme del Clark’s, que se li va
acostar i va intentar estrenye’l sense gens de traça.
–És que m’agrada veure sortir el sol –va fer ell.
La Jenny va somriure. Va pensar que si anava fins allà devia ser que
almenys una mica sí que li agradava.
340
–¿Vols venir al Clark’s a prendre un cafè? –li va proposar.
–Gràcies, però m’estimo més no trencar el ritme...
Ella va intentar dissimular la decepció.
–Doncs seiem una estona, almenys.
–És que no em vull aturar gaire.
La Jenny va fer cara de desil·lusionada:
–Ja fa dies que no sé res de tu! Ja no véns al Clark’s...
–Em sap greu. Estic molt enfeinat amb el llibre.
–Però la vida no són només els llibres! Vine a veure’m de tant en
tant, em faria molta il·lusió. Et prometo que la mare no t’esbroncarà.
No t’hauria hagut de fer pagar tot el compte de cop.
–No passa res.
–Haig d’anar a treballar, obrim a les sis. ¿Segur que no vols un cafè?
–Segur, gràcies.
–¿Potser més tard?
–No, no ho crec.
–Si véns cada matí, podria esperar-te al port... Si tu vols, és clar.
Només per dir-te bon dia.
–No, no cal.
–D’acord. De tota manera, avui no plego fins a les tres de la tarda.
Si vols venir a escriure... No et molestaré. T’ho prometo. Espero que
no estiguis enfadat perquè vaig anar al ball amb en Travis... No n’estic enamorada, ¿saps? Només és un amic. D’això..., jo et volia dir que:
Harry, t’estimo. T’estimo com no he estimat mai ningú.
–Això no ho diguis, Jenny.
El rellotge de l’ajuntament va tocar les sis. La Jenny feia tard. Li va
fer un petó a la galta i va marxar. No li hauria hagut de dir que l’estimava. Ja n’estava penedida. Havia quedat com una bleda. Mentre
anava carrer amunt cap al Clark’s es va girar per dir-li adéu amb la mà,
però ja no hi era. La Jenny va pensar que si passava pel Clark’s volia dir
que l’estimava una mica, que no estava tot perdut. Va apressar el pas,
però just abans d’arribar dalt de tot de la pujada una ombra gran i
recargolada va sortir de darrere d’una tanca i li va barrar el pas. La
Jenny no va poder reprimir un crit de sorpresa, però de seguida va
reconèixer en Luther.
341
–Luther! M’has espantat!
Un fanal va il·luminar la seva cara asimètrica i el seu cos poderós.
–¿Què...? ¿Què et vol, aquet?
–No res, Luther...
Ell la va aferrar pel braç i l’hi va estrènyer molt fort.
–A mi no... a mi no... a mi no em prenguif el pèl! ¿Què vol de tu?
–És un amic! Deixa’m anar ara mateix, Luther! M’estàs fent mal,
punyeta! Deixa’m anar si no vols que ho expliqui!
Va afluixar la mà i li va preguntar:
–¿Haf penfat en la propofta que et vaix fer?
–Que no, Luther! Que no vull que em pintis! Deixa’m passar ja
d’una vegada! Si no, diré que et dediques a rondar pels carrers i tindràs problemes.
En Luther no s’ho va fer dir dos cops i va desaparèixer corrents en
la penombra de la matinada, com un animal embogit. La Jenny estava espantada i es va posar a plorar. Va afanyar-se a arribar al restaurant. Abans de passar per la porta es va eixugar els ulls perquè la seva
mare, que ja era a dins, no notés res.
En Harry havia reprès la cursa i ja havia travessat la ciutat de punta a
punta amb la intenció d’agafar la carretera número 1 i tornar a Goose
Cove. Anava pensant en la Jenny. No li podia donar falses esperances.
Li feia molta pena, aquella noia. Quan va arribar a l’encreuament amb
la carretera li van fer figa les cames. Allà al port se li havien refredat els
músculs, notava que estava a punt d’agafar-li rampa i estava tot sol al
voral d’una carretera deserta. Se’n penedia d’haver anat fins a Aurora, ara no es veia amb cor de tornar a Goose Cove corrent. En aquell
moment un Mustang blau que no havia vist venir es va aturar a la seva
altura. El conductor va abaixar el vidre i en Harry va reconèixer en
Luther Caleb.
–¿Nefefita aixuda?
–He corregut massa tros... Em sembla que m’he fet mal.
–Puixi, que el porto.
–Quina sort haver-lo trobat –va dir en Harry seient al davant–.
¿Què hi fa, per Aurora, tan d’hora?
342
En Caleb no va respondre: va portar el seu passatger a Goose Cove
sense intercanviar-hi ni mitja paraula. Després de deixar en Harry a
casa seva el Mustang va desfer el camí, però en lloc d’agafar la carretera cap a Concord va girar a l’esquerra en direcció a Aurora per ficarse en una petita pista forestal sense sortida. En Caleb va deixar el
cotxe darrere d’uns pins, va travessar l’arbreda amb pas ràpid i es va
amagar entre els arbustos que hi havia a prop de la casa. Era un quart
de set del matí. Es va repenjar en un tronc disposat a esperar.
Cap a les nou la Nola va arribar a Goose Cove per cuidar el seu enamorat.
*
*
*
13 d’agost del 1975
–Sempre faig el mateix, i després em sap greu. ¿Oi que m’entén,
doctor Ashcroft?
–¿I per què ho fa, això?
–No ho sé. És com si em sortís en contra de la meva voluntat. És
com una mena de pulsió, no ho puc evitar. I mira que em fa sentir
malament! Molt malament! Però no ho puc evitar.
El doctor Ashcroft va observar un moment la Tamara Quinn i tot
seguit li va preguntar:
–¿Vostè és capaç de dir als altres el que sent per ells?
–No... No ho faig mai.
–¿Per què?
–Perquè ja ho saben.
–¿N’està segura?
–Oi tant!
–¿I per què ho haurien de saber, si no els ho diu mai?
Es va arronsar d’espatlles.
–Jo què sé, doctor...
–¿La seva família ho sap, que ve a visitar-se amb mi?
–No, i ara! No... No n’han de fer res.
El metge va fer que sí amb el cap.
343
–Miri, senyora Quinn, hauria d’escriure tot el que sent. De vegades
escriure és com un calmant.
–Ja ho faig. Ho escric tot. Des que en vam parlar que ho escric en
un quadern que tinc molt ben guardat.
–¿I li va bé?
–No sé què dir-li... Una mica potser sí.
–La setmana que ve en parlem. Ja és l’hora.
La Tamara Quinn es va aixecar, es va acomiadar del metge amb una
encaixada de mans i va sortir de la consulta.
*
*
*
14 d’agost del 1975
Eren prop de les onze. Des de primera hora del matí que la Nola,
instal·lada a la terrassa de la casa de Goose Cove, picava aplicadament
amb la seva Remington els papers manuscrits, mentre en Harry, assegut al seu davant, continuava escrivint.
–Que bo! –s’entusiasmava la Nola a mesura que anava descobrint
les paraules–. És boníssim!
En Harry, que se sentia ple d’una inspiració infinita, responia amb
un somriure.
Feia calor. La Nola es va adonar que en Harry ja no tenia res per
beure i va marxar un moment de la terrassa per anar a preparar te gelat
a la cuina. Així que ella es va ficar a dins, va aparèixer a la terrassa un
visitant que hi havia entrat directament per fora: l’Elijah Stern.
–Harry Quebert, treballa massa! –va exclamar l’Stern amb veu de
tro. En Harry, que no l’havia sentit arribar, va fer un bot i va sentir una
onada de por: no l’havia de veure ningú, la Nola.
–Elijah Stern! –va cridar en Harry tan fort com va poder perquè la
Nola el sentís des de dins.
–Harry Quebert! –va repetir l’Stern encara més fort, sense entendre per què en Harry cridava d’aquella manera–. He trucat a la porta
però no m’ha sentit ningú. Com que he vist el seu cotxe he pensat que
devia ser a la terrassa i m’he pres la llibertat d’entrar fins aquí.
344
–Molt ben fet! –va esgargamellar-se en Harry.
L’Stern es va fixar en els papers i després en la Remington que hi
havia a l’altra punta de la taula.
–¿Escriu i pica alhora? –va preguntar encuriosit.
–Sí. És que... escric més d’una pàgina al mateix temps.
L’Stern es va deixar caure en una cadira. Anava tot suat.
–¿Més d’una pàgina al mateix temps? És un escriptor de talent,
Harry. Doncs resulta que passava per aquí i he pensat d’acostar-me a
Aurora. Quina ciutat tan meravellosa. He deixat el cotxe al carrer
principal i he anat a passejar una mica. I miri, passejant passejant he
arribat fins aquí. Deu ser el costum.
–Aquesta casa, Elijah... És increïble. És un lloc fabulós.
–Estic content que s’hi hagi pogut quedar.
–Gràcies a la seva generositat. L’hi dec tot a vostè.
–No m’ha d’agrair res, no em deu res.
–Algun dia tindré diners i compraré aquesta casa.
–Tant de bo, Harry. Tant de bo es compleixi. M’encantaria que tornés a tenir vida amb vostè. Perdoni, vaig xop de suor, m’estic morint
de set.
En Harry, nerviós, mirava contínuament cap a la cuina amb l’esperança que la Nola els hagués sentit i que no es deixés veure. S’havia de
desempallegar de l’Stern com fos.
–A part d’aigua, em temo que no li puc oferir res més...
L’Stern va esclafir a riure.
–I ara, no pateixi, per això... Ja m’ho pensava, que no devia tenir res
per menjar ni per beure, a casa. Això sí que m’amoïna: està bé, que
escrigui, però vigili que no li fallin les forces! Ja és hora que es casi,
que tingui algú que estigui per vostè. ¿Sap què?: porti’m a la ciutat i
l’invito a dinar, així podrem xerrar una estona; si li ve de gust, és clar.
–Oi tant! –va respondre en Harry alleujat–. M’encantaria! Amb
molt de gust. Deixi’m anar a buscar les claus del cotxe.
Va entrar a la casa. Al passar per davant de la cuina va veure la Nola
amagada sota la taula que li regalava un esplèndid somriure de complicitat posant-se un dit davant dels llavis. Ell li va tornar el somriure
i es va tornar a reunir amb l’Stern a fora.
345
Van pujar al Chevrolet i se’n van anar al Clark’s. Es van instal·lar a
la terrassa i es van fer portar ous, torrades i panqueques. A la Jenny se
li van il·luminar els ulls, quan va veure en Harry. Feia molt de temps
que no hi anava.
–És increïble –va dir l’Stern–. He sortit a estirar les cames i de cop
i volta m’he trobat a Goose Cove. És com si el paisatge m’hagués
xuclat.
–El tros de costa que hi ha entre Aurora i Goose Cove és una preciositat –va respondre en Harry–. No me’n cansaria mai.
–¿Hi passa sovint?
–Gairebé cada matí. El faig corrent. És una bona manera de començar el dia. Em llevo de matinada i corro amb la sortida del sol. És
una sensació única.
–Està fet tot un atleta, Harry. M’agradaria tenir la seva disciplina.
–D’atleta res. Abans-d’ahir mateix, quan va arribar el moment de
tornar d’Aurora a Goose Cove, em van agafar unes rampes terribles.
No hi havia manera de continuar. Sort que em vaig trobar el seu xofer.
Va tenir l’amabilitat de portar-me a casa.
L’Stern va fer un somriure crispat.
–¿En Luther era aquí, abans-d’ahir al matí? –va preguntar.
La Jenny els va interrompre per tornar-los a omplir la tassa de cafè i
va fer mutis de seguida.
–Sí –va fer en Harry reprenent el fil de la conversa–. A mi també em
va estranyar veure’l a Aurora a aquelles hores. ¿Que viu per aquí?
L’Stern va intentar esquivar la pregunta.
–No, viu a casa meva. Tinc unes dependències per als empleats.
Però això li agrada molt. S’ha de reconèixer que Aurora és preciosa,
a la llum de l’alba.
–¿Oi que em va dir que cuidava els rosers de Goose Cove? Doncs
no l’he vist mai...
–Però les plantes estan tan maques com sempre, ¿no? És que és
molt discret.
–I això que m’hi passo molt de temps, a casa... Gairebé hi sóc
sempre.
–En Luther és una persona molt discreta.
346
–D’això..., ¿què li ha passat, que té aquesta manera de parlar tan
estranya?...
–Un accident. Una vella història. És una gran persona, ¿sap?... De
vegades pot fer una mica de por, però per dins és una gran persona.
–No en tinc cap dubte.
La Jenny va tornar amb més cafè per omplir-los una altra vegada la
tassa, que encara era plena. Va arreglar el portatovallons, va omplir el
saler i va canviar l’ampolla de quètxup. Va fer un somriure a l’Stern,
un discret gest a en Harry i en acabat va tornar a entrar al local.
–¿Així avança, el seu llibre? –va preguntar l’Stern.
–A bon ritme. Gràcies un altre cop per deixar-me disposar de la
casa. Estic molt inspirat.
–Inspirat per aquesta noia, sobretot –va somriure l’Stern.
–¿Com diu? –es va ennuegar en Harry.
–Sóc molt bo intuint aquesta mena de coses. ¿Oi que sí, que se la
tira?
–Perdoni, ¿com diu?
–No faci aquesta cara, home. No fa res mal fet. La Jenny, la cambrera; ¿oi que se la tira? Si hem de jutjar per com es comporta ella des
que hem arribat, està clar que un dels dos se la tira. I com que sé que
no sóc jo, dedueixo que deu ser vostè. Ha, ha! Ben fet. Un tros de
dona. ¿Veu com sóc molt perspicaç?
En Quebert va intentar riure, alleujat.
–No estem junts, la Jenny i jo –va dir–. Només hem flirtejat una
mica. És una noia molt simpàtica, però, si vol que li sigui franc, m’hi
avorreixo una mica... M’agradaria trobar algú de qui estigués molt
enamorat, algú especial... Diferent...
–Bah, no em fa patir gens. Ja l’acabarà trobant, aquesta noia tan
especial que el farà feliç.
Mentre en Harry i l’Stern dinaven, la Nola tornava a casa sota un sol
de justícia per la carretera número 1 carretejant la màquina d’escriure.
Un cotxe que anava en la mateixa direcció que ella es va aturar al seu
costat. Era l’intendent Pratt, al volant d’un cotxe de la policia d’Aurora.
347
–¿On vas, amb aquesta màquina d’escriure? –li va dir amb to burleta.
–A casa meva, intendent.
–¿A peu? ¿I d’on dimonis véns? És igual: puja, que t’hi porto.
–Gràcies, intendent Pratt, però m’estimo més caminar.
–No em facis riure. Fa una calor espantosa.
–No, gràcies, intendent.
Tot d’una el to de veu de l’intendent va sonar agressiu.
–¿Per què no vols que et porti? T’he dit que pugis! Puja!
La Nola va acabar acceptant i en Pratt la var fer seure al seient del
passatger, al seu costat. Però en lloc de continuar cap a la ciutat va fer
mitja volta i va marxar en sentit contrari.
–¿On anem, intendent? Aurora és cap a l’altra banda.
–No pateixis, guapa. Només et vull ensenyar una cosa molt maca.
¿No deus tenir por, oi? Et vull ensenyar el bosc, és un lloc molt bonic.
¿Deus voler veure un lloc bonic, no? A tothom li agraden, els llocs
bonics.
La Nola no va dir res més. El cotxe va continuar fins a Side Creek,
es va ficar per una pista forestal i es va aturar darrere uns arbres. Aleshores l’intendent es va descordar el cinturó, es va obrir la bragueta i,
engrapant la Nola pel clatell, li va manar que li tornés a fer allò que tan
bé li havia fet al seu despatx.
*
*
*
15 d’agost del 1975
A les vuit del matí la Louisa Kellergan va anar a buscar la seva filla a
l’habitació. La Nola l’estava esperant asseguda al llit, en roba interior.
Era el dia. N’era conscient. La Louisa va fer un somriure ple de tendresa a la seva filla.
–Ja saps per què ho faig, Nola.
–Sí, mare.
–És pel teu bé. Perquè vagis al Paradís. ¿Tu vols ser un àngel, no?
–No ho sé, si vull ser un àngel, mare.
348
–Va, no diguis bestieses. Vine, reina.
La Nola es va aixecar i va seguir dòcilment la seva mare fins al lavabo. A terra ja hi havia el gibrell gran preparat, ple d’aigua. La Nola es
va mirar la seva mare: era una dona molt guapa, amb una cabellera
rossa i ondulada preciosa. Tothom deia que s’assemblaven molt.
–T’estimo, mare –li va dir la Nola.
–Jo també, filla.
–Em sap greu ser tan mala noia.
–Tu no ets mala noia.
La Nola es va agenollar davant el gibrell, la seva mare li va agafar el
cap i l’hi va ficar a dins aguantant-l’hi pels cabells. Va comptar fins a
vint, lentament i amb severitat, i en acabat va tornar a treure de l’aigua
gelada el cap de la Nola, que va deixar anar un crit de pànic.
–Va, filla, és per la teva penitència –li va dir la Louisa–. Una mica
més.
I li va tornar a submergir el cap sota l’aigua glaçada.
Tancat al garatge, el reverend escoltava la mateixa música de sempre.
En Harry es feia creus del que acabava de sentir.
–¿Que la teva mare t’ofega? –va fer en Harry espaordit.
Era migdia. La Nola acabava d’arribar a Goose Cove. S’havia passat tot el matí plorant, i encara que abans d’entrar a la casa havia intentat esborrar-se la vermellor dels ulls, en Harry de seguida s’havia
adonat que li passava alguna cosa.
–Em fica el cap al gibrell –va explicar la Nola–. L’aigua està glaçada! Em fica el cap a dins i empeny. Cada cop em penso que m’ofegarà... Ja no puc més, Harry. Ajuda’m...
Es va arraulir contra ell. En Harry va proposar baixar a la platja; la
platja sempre li aixecava l’ànim. Va agafar la capsa de llauna de
RECORD DE ROCKLAND, MAINE, van anar a les roques a escampar pa
per a les gavines i en acabat es van asseure a la sorra a contemplar l’horitzó.
–Vull marxar, Harry! –va cridar la Nola–. Vull que te m’enduguis
lluny d’aquí!
349
–¿Marxar?
–Amb tu, lluny d’aquí. Vas dir que algun dia marxaríem. Vull marxar a algun lloc amagat del món. ¿Tu no vols estar amb mi lluny del
món? Marxem, t’ho suplico. Marxem a finals d’aquest mes horrible.
El dia 30, per exemple. Així tindrem quinze dies justos per prepararnos.
–¿El 30? ¿Vols que el 30 d’agost marxem junts tu i jo d’aquesta ciutat? ¿Però no és una bogeria?
–¿Una bogeria? El que és una bogeria és viure en aquesta ciutat
miserable, Harry! El que és una bogeria és estimar-nos com ens estimem i que no ens estigui permès! El que és una bogeria és que ens
haguem d’amagar com si fóssim uns animals estranys! Ja no puc més,
Harry! Jo marxo. El 30 d’agost a la nit marxaré d’aquesta ciutat. No
em puc quedar aquí. Vine amb mi, t’ho suplico. No em deixis sola.
–¿I si ens detenen?
–¿Qui vols que ens detingui? En dues hores serem al Canadà. ¿I
per què ens haurien de detenir? No és cap crim, marxar. Marxar és ser
lliure, ¿i qui ens pot impedir ser lliures? La llibertat és el pilar d’Amèrica! Està escrit a la Constitució. Jo marxo, Harry, està decidit: d’aquí
a quinze dies marxo. El 30 d’agost a la nit marxaré d’aquesta maleïda
ciutat. ¿Vindràs?
En Harry va respondre sense pensar-s’ho:
–Sí! És clar! No em puc imaginar viure sense tu. El 30 d’agost marxarem plegats.
–Oh, Harry, amor meu, sóc tan feliç! ¿I el teu llibre?
–El tinc gairebé acabat.
–¿Gairebé acabat? És fantàstic! Sí que n’has fet via!
–El llibre tant és, ja. Si me’n vaig amb tu no crec que pugui arribar
a ser escriptor. ¿I què? L’únic que compta ets tu! L’únic que compta
som nosaltres! L’únic que compta és que siguem feliços!
–I és clar, que seràs escriptor igualment! Enviarem l’original a Nova
York per correu! M’encanta, la teva nova novel·la! Probablement és la
millor novel·la que he llegit mai. Seràs un grandíssim escriptor. Jo crec
en tu! ¿El dia 30, doncs? D’aquí a quinze dies. D’aquí a quinze dies
fugirem, tu i jo! En només dues hores serem al Canadà. Serem molt
350
feliços, ja ho veuràs. L’amor, Harry; l’amor és l’única cosa capaç de fer
que la vida sigui maca. La resta són tot coses de més a més.
*
*
*
18 d’agost del 1975
Assegut al volant del seu cotxe patrulla, la mirava pel finestral del
Clark’s. Amb prou feines havien parlat, d’ençà del dia del ball. Ella
marcava distàncies i ell estava desanimat. Ja feia dies que se la veia
molt trista. En Travis es preguntava si devia tenir alguna cosa a veure
amb aquella actitud, i aleshores es va recordar d’aquella vegada que
l’havia trobat plorant al porxo de casa seva i que li havia dit que hi
havia un home que li estava fent mal. ¿Què devia voler dir, quan deia
que li estava fent «mal»? ¿Tenia problemes? O pitjor: ¿li havia pegat
algú? ¿Qui? ¿Què estava passant? Va decidir fer un cop de cap i anar
a parlar amb ella. Com sempre, va esperar que el local es buidés una
mica abans d’arriscar-se a posar-hi els peus. Quan finalment hi va entrar la Jenny estava desparant una taula.
–Hola, Jenny –li va dir amb el cor accelerat.
–Hola, Travis.
–¿Tot bé?
–Tot bé.
–No ens hem vist gaire, des del dia del ball –va fer ell.
–És que hi ha hagut molta feia, per aquí.
–Volia dir-te que em va fer molta il·lusió ser la teva parella de ball.
–Gràcies.
Se la veia amoïnada.
–Jenny, estàs distant amb mi, últimament.
–No. Travis..., és que jo... No té res a veure amb tu.
No es podia treure en Harry del cap; pensava en ell nit i dia. ¿Per
què la rebutjava? Feia pocs dies havia estat allà amb l’Elijah Stern i
amb prou feines li havia dirigit la paraula. I a més va veure claríssim
que fins i tot havien fet broma a costa seva.
–Jenny, si tens problemes ja saps que a mi m’ho pots explicar tot.
351
–Ja ho sé. Et portes molt bé amb mi, Travis. Però és que ara haig
d’acabar de recollir.
I se’n va anar cap a la cuina.
–Espera –va dir en Travis.
Va intentar retenir-la agafant-la pel canell. L’hi va estrènyer amb
delicadesa, però la Jenny va deixar anar un crit de dolor i els plats que
duia a la mà li van caure a terra i es van trencar. En Travis li acabava
d’estrènyer l’enorme hematoma que tenia al braç dret d’ençà que en
Luther l’hi havia aferrat amb aquella força. Tot i la calor que feia, la
Jenny intentava amagar-se’l sota la màniga llarga.
–Ho sento moltíssim –es va excusar en Travis ajupint-se de seguida per recollir la trencadissa.
–No és culpa teva.
La va acompanyar fins a la cuina i va agafar una escombra per netejar la sala. Quan va tornar, la Jenny s’estava rentant les mans, i com que
s’havia arromangat les mànigues per no mullar-se-les, en Travis li va
veure la marca blavosa que tenia al canell.
–¿Què és això? –li va preguntar.
–No res, em vaig donar un cop amb la porta.
–¿Un cop? No em vinguis amb històries –va explotar en Travis–.
¿T’han pegat, oi? ¿Qui t’ho ha fet, això?
–No té cap importància.
–Com, que no té cap importància! T’exigeixo que em diguis qui és
l’home que t’està fent mal. Digue-m’ho. No penso marxar d’aquí fins
que no sàpiga qui és.
–Va ser... Va ser en Luther Caleb, qui m’ho va fer. El xofer de
l’Stern. L’altre dia... L’altre dia al matí es va enfadar molt. Em va agafar
pel canell i em va fer mal. Però va ser sense voler. No va saber mesurar la seva força.
–Això és greu, Jenny! És molt greu! Si torna per aquí vull que m’avisis immediatament!
*
*
352
*
20 d’agost del 1975
Anava cantussejant pel camí de Goose Cove. L’envaïa una dolça
sensació de felicitat: al cap de deu dies marxarien junts. Al cap de deu
dies començaria a viure de debò d’una vegada. Comptava les nits que
faltaven per al gran dia: poquíssimes. Quan va veure la casa, al final del
camí de grava, va accelerar el pas impacient per retrobar-se amb en
Harry. No es va fixar en la silueta arraulida entre els arbustos que l’observava. Va entrar a la casa per la porta principal, sense trucar, com
cada dia.
–Harry, amor meu! –va cridar per anunciar la seva presència.
No hi va haver resposta. La casa semblava deserta. Va tornar a cridar-lo. Silenci. Va travessar el menjador i la sala d’estar, però no el va
trobar. A l’estudi no hi era. Ni a la terrassa. Aleshores va baixar les
escales que duien fins a la platja i va cridar el seu nom. ¿Potser havia
anat a banyar-se? De vegades ho feia, quan havia treballat massa. Però
a la platja tampoc hi havia ningú. La Nola va sentir una onada de por:
¿on podia ser? Va tornar a la casa i el va tornar a cridar. Res. Va passar revista a totes les habitacions de la planta baixa i en acabat va pujar
al pis de dalt. Quan va obrir la porta de l’habitació se’l va trobar assegut al llit, llegint un feix de papers.
–¿Harry? ¿Eres aquí? Fa deu minuts que et busco pertot arreu.
Al sentir-la en Harry va fer un bot.
–Perdona, Nola, estava llegint.... No t’havia sentit.
Es va aixecar, va apilar bé els papers que tenia a la mà i els va desar
a la calaixera.
La Nola va somriure:
–¿Es pot saber què era això tan apassionant que llegies que ni tan
sols m’has sentit cridar-te per tota la casa?
–Res important.
–¿És la continuació de la teva novel·la? Ensenya-me-la.
–No és res important, ja t’ho ensenyaré quan sigui el moment.
La Nola se’l va mirar amb cara de múrria:
–¿Estàs segur que no passa res, Harry?
Ell es va posar a riure.
353
–No passa res, Nola.
Van baixar a la platja. Ella volia veure les gavines. Va obrir molt els
braços, com si tingués ales, i es va posar a córrer dibuixant grans cercles.
–M’agradaria poder volar, Harry! Només deu dies! D’aquí a deu
dies alçarem el vol! Marxarem d’aquesta maleïda ciutat per sempre!
Es pensaven que estaven sols, a la platja. Ni en Harry ni la Nola sospitaven que en Luther Caleb els estava observant des del bosc, més
amunt de les roques. Va esperar que tornessin cap a la casa per sortir
del seu amagatall: va desfer corrent el camí de Goose Cove i va pujar al
seu Mustang, que havia deixat en una pista forestal paral·lela. Va anar
cap a Aurora i va aparcar el cotxe davant del Clark’s. Va entrar-hi disparat: havia de parlar sens falta amb la Jenny. Ho havia de saber algú.
Tenia un mal presagi. Però la Jenny no tenia cap ganes de veure’l.
–¿Luther? No hauries de ser aquí –li va dir quan se li va presentar a
la barra.
–Xenny... Em fap molt de greu allò de l’altre dia al matí. No t’hauria hagut d’agafar el braf d’aquella manera.
–M’hi vas fer un blau.
–Em fap molt de greu.
–Val més que te’n vagis de seguida.
–No, efpera...
–T’he posat una denúncia, Luther. En Travis m’ha dit que si tornes
per la ciutat li truqui, que te les hauràs amb ell. Val més que te’n vagis
abans que et vegi per aquí.
El gegant s’havia ofès.
–¿Que m’haf posat una denúnfia?
–Sí. L’altre dia em vas espantar molt...
–Però t’haix de dir una cofa molt important.
–No hi ha res tan important, Luther. Vés-te’n.
–Éf fobre en Harry Quebert...
–¿En Harry?
–Fí, digue’m: ¿tu què en penfef, d’en Harry Quebert?...
–¿Per què em parles d’ell?
–¿Tu te’n refief?
354
–¿Que si me’n refio? Sí, és clar. ¿Per què m’ho preguntes?
–T’haix de dir una cofa...
–¿Que m’has de dir una cosa? ¿Quina cosa?
Just en el moment en què en Luther es disposava a respondre, va
aparèixer un cotxe de la policia per la plaça de davant del Clark’s.
–És en Travis! –va exclamar la Jenny–. Fot el camp, Luther, fot el
camp! No vull que tinguis problemes.
En Caleb va tocar el dos immediatament. La Jenny el va veure pujar
al cotxe i arrencar com una exhalació. Al cap d’un moment entrava
corrents en Travis Dawn.
–¿Pot ser que acabi de veure en Luther Caleb? –va preguntar.
–Sí –va respondre la Jenny–. Però no em volia res. És un bon noi,
ara em sap greu haver-lo denunciat.
–Et vaig dir que m’avisessis! A tu no et posa la mà a sobre ningú!
Ningú!
En Travis va sortir disparat cap al cotxe. La Jenny li va anar corrents al darrere i el va aturar a la vorera.
–Sisplau, Travis, no li compliquis la vida! Sisplau! Jo crec que ara ja
ho ha entès.
En Travis se la va mirar i de cop i volta ho va veure clar. Per això
estava tan distant, últimament, la Jenny.
–No, Jenny... No em diguis que...
–¿Que què?
–Que t’agrada aquell sonat!
–¿Eh? ¿Però què t’empatolles?
–Me cago en déna! ¿Com he pogut ser tan burro?
–Que no, Travis, ¿què t’empatolles?
Però ell ja no l’escoltava. Va pujar al cotxe i va arrencar com un
esperitat, amb la sirena engegada.
A la carretera número 1, poc abans de Side Creek Lane, en Luther va
veure pel retrovisor que l’estalonava el cotxe patrulla. Es va aturar al
voral molt espantat. En Travis va sortir del cotxe fet una fúria. Li bullia
el cap: ¿com podia ser que la Jenny se sentís atreta per aquell monstre?
¿Com podia ser que s’estimés més aquell home que no pas ell? Ell que
355
faria qualsevol cosa per ella, que s’havia quedat a Aurora per ser a
prop seu; i ara aquell desgraciat li prenia el lloc. Va manar a en Luther
que sortís del cotxe i se’l va mirar de dalt a baix.
–Tu, espècie de tarat! ¿Que et dediques a molestar la Jenny?
–No, Travif. Et prometo que no éf el que et penfef.
–Li he vist les marques del braç!
–No vaix faber controlar la meva forfa. Ho fento moltífim. No vull
problemef.
–¿Problemes? Però si ets tu, el que causa problemes! Te l’estàs tirant, ¿oi?
–¿Què?
–¿Que si folleu, tu i la Jenny?
–No! No!
–Jo... Jo vinga a escarrassar-me per fer-la feliç, ¿i després arribes tu
i te la folles? Mare de Déu, el món gira al revés.
–Travif... No éf en abfolut el que tu et penfef.
–Calla! –va cridar en Travis agafant en Luther pel coll i tirant-lo a
terra.
No sabia què fer: va pensar en la Jenny, que el rebutjava. Se sentia
miserable i humiliat. I també estava furiós, ja n’hi havia prou, de deixar-se trepitjar sempre, havia arribat el moment de començar a comportar-se com un home. Aleshores es va treure la porra del cinturó, la
va alçar ben amunt i, amb el rostre embogit, va començar a apallissar
salvatgement en Luther.
356
15
Abans de la tempesta
«–¿Què et sembla?
–No està malament. Però jo crec que dónes massa
importància a les paraules.
–¿A les paraules? ¿Però són importants, no, a l’hora
d’escriure?
–Sí i no. El sentit de la paraula és més important que la
paraula en si.
–¿Què vols dir?
–Doncs que una paraula és una paraula, i les paraules
són de tothom. N’hi ha prou d’obrir un diccionari i triarne una. I és en aquest moment quan es torna interessant:
¿seràs capaç de donar a aquesta paraula un sentit prou
especial?
–¿Què vols dir?
–Agafa una paraula i repeteix-la cada dos per tres en
algun dels teus llibres. Triem qualsevol paraula a l’atzar:
gavina. La gent, quan parli de tu, començarà a dir: «Sí,
home, en Goldman, aquell que sempre parla de gavines.»
I després arribarà un moment en què aquestes mateixes
persones, quan vegin una gavina, pensaran en tu. Miraran
aquests ocellets cridaners i pensaran: «No sé pas què els
troba, en Goldman.» I al cap de poc assimilaran gavines i
Goldman. Cada cop que vegin una gavina pensaran en el
teu llibre i en tota la teva obra. Ja no se’ls miraran igual,
aquests ocells. Fins que no arriba aquest moment, no saps
que estàs escrivint alguna cosa. Les paraules són de tothom,
fins que no demostris que ets capaç de fer-te-les teves.
Això és el que defineix un escriptor. Encara que et vulguin
fer creure que un llibre és una cosa que té a veure amb les
paraules, és mentida: en el fons un llibre té a veure amb
les persones.»
358
Dilluns 7 de juliol del 2008, Boston, Massachusetts
Quatre dies després de la detenció de l’intendent Pratt vaig trobarme amb en Roy Barnaski en un reservat de l’hotel Park Plaza de Boston per firmar un contracte d’edició per un milió de dòlars pel meu
llibre sobre el cas Harry Quebert. En Douglas també hi era. Estava
visiblement alleujat pel feliç epíleg de la meva situació.
–Com han canviat les tornes –em va dir en Barnaski–. El gran
Goldman al final ha posat fil a l’agulla. Aplaudim-lo tots!
En lloc de respondre em vaig limitar a allargar-li una pila de papers
que m’havia tret de la carpeta. Va fer un somriure d’orella a orella.
–Home, les famoses cinquanta primeres pàgines...
–Sí.
–¿Oi que no et fa res que hi faci un cop d’ull un moment?
–Sisplau.
En Douglas i jo vam sortir de l’habitació perquè pogués llegir tranquil i vam baixar al bar de l’hotel, on vam demanar un parell de cerveses negres a pressió.
–¿Tot bé, Marcus? –em va preguntar en Douglas.
–Tot bé. Aquests últims quatre dies han sigut una bogeria...
Va fer que sí amb el cap.
–Tota aquesta història és una bogeria –va reblar–. El llibre tindrà
un èxit que ni t’imagines. En Barnaski ho sap, i per això t’ofereix aquest
dineral. Un milió de dòlars no és res, comparat amb el que en traurà
ell. Ho hauries de veure: a Nova York no es parla de res més que
359
d’aquest cas. Els estudis de cinema ja estan pensant en la pel·lícula,
totes les editorials volen treure llibres sobre en Quebert. Però tothom
sap que l’únic que realment pot fer-ne un llibre ets tu. Tu ets l’únic que
coneix en Harry, tu ets l’únic que coneix Aurora per dins. En Barnaski vol apropiar-se d’aquesta història abans que tots els altres. Diu que,
si som els primers de treure’n un llibre, Nola Kellergan podria convertir-se en una marca registrada de Schmid & Hanson.
–¿I tu què en penses? –li vaig preguntar jo.
–Que és una aventura maca, per a un escriptor. Una bona manera
de contrarestar totes les ignomínies que s’han arribat a dir sobre en
Quebert. De fet el que volies des del principi era defensar-lo, ¿no?
Vaig assentir. A continuació vaig aixecar la vista cap als pisos de
dalt, on en Barnaski estava descobrint una part del meu relat, que gràcies als esdeveniments d’aquells darrers dies ja havia pres força cos.
*
*
*
3 de juliol del 2008, quatre dies abans de la firma del contracte
Feia poques hores que havien detingut l’intendent Pratt. Jo tornava
a Goose Cove des de la presó estatal, on en Harry acabava de perdre
els estreps i havia estat a punt de llançar-me una cadira a la cara quan li
havia explicat que a casa de l’Elijah Stern hi havia un quadre de la
Nola. Vaig aparcar davant de casa i així que vaig baixar del cotxe ja
vaig veure el tros de paper que hi havia enganxat a la porta: una altra
carta. I aquesta ja tenia un altre to.
ÚLTIM AVÍS, GOLDMAN
No en vaig fer cas: el primer o l’últim, ¿quina diferència hi havia? Vaig
llençar la carta a les escombraries de la cuina i vaig engegar el televisor.
No parlaven de res més que de la detenció de l’intendent Pratt: ja hi havia
qui fins i tot posava en dubte la manera com havia portat el cas en el
moment dels fets i insinuava que l’antic intendent de la policia podria
haver comès una negligència voluntària a l’hora de dirigir la investigació.
360
S’estava fent fosc i semblava que faria una nit suau, una d’aquelles
nits ideals per passar amb els amics, posant bistecs gegants a la graella i bevent cervesa. D’amics no en tenia, però em pensava que de
bistecs i cervesa sí. Vaig obrir la nevera, però era buida: m’havia descuidat d’anar a comprar. M’havia descuidat de mi mateix. Em vaig
adonar que tenia la nevera com en Harry: una nevera d’home solitari.
Vaig encarregar una pizza i me la vaig menjar a la terrassa. Almenys
tenia la terrassa i el mar: només em faltava una barbacoa, amics i una
nòvia, perquè fos una nit perfecta. I llavors vaig rebre una trucada
d’un dels pocs amics que tenia, de qui no sabia res des de feia temps:
en Douglas.
–¿Marc, què hi ha de nou?
–¿Que què hi ha de nou? Fa dues setmanes que no sé res de tu!
¿On t’havies ficat? ¿Ets el meu agent, sí o no?
–Tens raó, Marc. Ho sento. Hem passat per un moment difícil. Vull
dir tu i jo. Però si encara em vols com a agent, serà un honor per a mi
continuar amb la nostra col·laboració.
–És clar que sí. Només et poso una condició: que continuïs venint a
veure la lliga de beisbol a casa meva.
En Douglas es va posar a riure.
–Entesos. Tu poses les cerveses i jo els nachos amb formatge.
–En Barnaski m’ha proposat un contracte dels grossos –vaig dir-li.
–Ja ho sé. M’ho ha explicat. ¿Penses acceptar?
–Em sembla que sí.
–En Barnaski està emocionadíssim. Et vol veure ja.
–¿I per què em vol veure?
–Per firmar el contracte.
–¿Tan aviat?
–Sí. Jo crec que es vol assegurar que vas pel bon camí. El termini
serà curt: hauràs d’escriure ràpid. Està completament obsessionat
amb la campanya de les presidencials. ¿Tu t’hi veus amb cor?
–Sí. M’he tornat a posar a escriure. Però no sé què haig de fer:
¿explicar tot el que sé? ¿Explicar que en Harry pensava fugir amb la
noia? Aquesta història és de bojos, Doug. No sé si n’ets prou conscient.
361
–La veritat, Marc. Limita’t a explicar la veritat sobre la Nola Kellergan.
–¿I si la veritat perjudica en Harry?
–L’escriptor té la responsabilitat de dir la veritat. Encara que la veritat sigui complicada. És un consell d’amic.
–¿I el consell d’agent?
–Sobretot vigila que no te la fotin per darrere: mira de no acabar
amb tantes querelles com habitants té Nou Hampshire. Per exemple,
¿oi que em vas dir que els pares de la nena li pegaven?
–Sí. La mare.
–Doncs limita’t a dir que la Nola era «una adolescent infeliç i maltractada». Tothom entendrà que els maltractadors són els pares, però
no estarà escrit explícitament... Ningú et podrà demanar comptes.
–Però la mare hi té un paper important, en aquesta història.
–Consell d’agent, Marc: has de tenir proves irrefutables, per acusar una persona, si no et plouran demandes pertot arreu. I jo diria que
ja n’has tingut prou, de problemes, aquests últims mesos. Busca un
testimoni fiable que t’asseguri que la mare era una mala puta que estomacava la filla; i si no el trobes, limita’t a allò d’«adolescent infeliç i
maltractada». I de pas evitarem que un jutge s’avingui a suspendre la
venda del llibre per problemes de difamació. En canvi, amb en Pratt,
ara que tothom sap el que va fer, et pots esplaiar en els detalls sòrdids.
Això sí que fa vendre.
En Barnaski proposava que ens trobéssim el dilluns 7 de juliol a
Boston, ciutat que tenia l’avantatge de ser a una hora d’avió de Nova
York i a dues hores de cotxe d’Aurora, i vaig acceptar. Així doncs,
tenia quatre dies per escriure sense parar, si volia tenir uns quants
capítols per ensenyar-li.
–Truca’m si necessites res –em va tornar a dir en Douglas abans de
penjar.
–No pateixis, gràcies. Doug, espera...
–¿Sí?
–Abans feies mojitos. ¿Te’n recordes?
Vaig sentir que somreia.
–Perfectament.
362
–Va ser una època maca, ¿oi?
–Encara és una època maca, Marc. Tenim una vida fantàstica, encara que de vegades hi hagi algun moment difícil.
*
*
*
1 de desembre del 2006, Nova York
–Doug, ¿pots fer més mojitos?
Darrere el taulell de la cuina de casa meva, en Douglas, amb un
davantal que representava un cos de dona despullada, va udolar com
un llop, va agafar una ampolla de rom i la va abocar en una coctelera
plena de gel picat.
Feia tres mesos que havia sortit el meu primer llibre. La meva carrera passava pel seu moment més dolç. Per cinquena vegada en tres setmanes, des que m’havia mudat a aquell pis del Village, feia una festa a
casa meva. Hi havia desenes de persones amuntegades a la sala d’estar,
i només en coneixia una quarta part. Però m’encantava. En Douglas
s’ocupava d’anar regant els convidats amb mojitos, i jo m’encarregava
dels white russian, l’únic còctel que sempre m’havia semblat mínimament bevible.
–Quina festassa –em va dir en Douglas–. ¿Aquell que hi ha ballant
a la teva sala d’estar no és el porter de la finca?
–Sí. L’he convidat jo.
–Òndima, si també hi ha la Lydia Gloor! ¿Que no ho veus? Hi ha la
Lydia Gloor a casa teva!
–¿I qui és la Lydia Gloor?
–Hòstia, Marc, com pot ser que no ho sàpigues! És l’actriu de
moda. Surt en aquella sèrie que mira tothom... Menys tu, és clar. ¿Com
t’ho has fet, per invitar-la?
–Ni idea. La gent truca al timbre i jo els obro la porta. Mi casa es tu
casa!
Vaig tornar cap a la sala d’estar amb els canapès i les cocteleres. Llavors vaig veure la neu que queia per les finestres i de cop i volta em van
venir ganes de sortir a prendre l’aire. Vaig sortir al balcó en mànigues
363
de camisa. Feia un fred glacial. Vaig estar contemplant la immensitat de
Nova York que tenia al davant i els milions de punts de llum que s’estenien més enllà del que abastaven els meus ulls, i llavors vaig cridar
amb totes les meves forces:
–Sóc en Marcus Goldman!
Aleshores vaig sentir una veu darrere meu: era una rossa guapíssima de la meva edat que no havia vist en ma vida.
–Marcus Goldman, t’està sonant el telèfon –em va dir.
La seva cara em resultava familiar.
–Jo et tinc vista d’algun lloc, ¿oi? –li vaig preguntar.
–De la televisió, segurament.
–Ets la Lydia Gloor...
–Sí.
–Doncs Déu n’hi do!
Li vaig demanar que es quedés quieteta al balcó esperant-me i vaig
córrer a agafar el telèfon.
–¿Digui?
–¿Marcus? Sóc en Harry.
–Harry! Quina il·lusió sentir-te! ¿Com estàs?
–Vaig fent. Només et volia saludar. Quin xivarri que se sent per
aquí darrere... ¿Tens gent a casa? Potser et truco en mal moment...
–Estic fent una festeta. Al meu nou apartament.
–¿Ja no vius a Montclair?
–No, m’he comprat un pis al Village. Ara visc a Nova York! Has de
venir a veure-ho, hi ha una vista que talla la respiració.
–N’estic segur. Està clar que t’ho estàs passant molt bé, me n’alegro
per tu. Deus tenir molts amics...
–A cabassos! I no només això: ¿et pots creure que tinc una actriu
increïblement guapa esperant-me al balcó? Ha, ha, no m’ho puc creure ni jo! La vida és massa, Harry. Massa. ¿I tu? ¿Què fas, aquesta nit?
–Jo... Jo faig un sopar a casa. Una colleta d’amics, quatre bistecs i
cervesa. ¿Què més es pot demanar? Ens ho passem bé, només hi faltes
tu. Sento que truquen a la porta, Marcus. M’arriben més convidats.
T’haig de deixar per anar a obrir. No sé pas si hi cabrem tots, a casa, i
mira que és gran!
364
–Que tinguis una nit agradable, Harry. Passa-t’ho bé. Ja et trucaré.
Vaig tornar al balcó: aquella nit vaig començar a sortir amb la Lydia
Gloor, aquella que la meva mare en deia «l’actriu televisiva». A Goose
Cove, en Harry va anar a obrir la porta: era el repartidor de pizzes. Va
agafar la seva comanda i es va instal·lar davant del televisor per sopar.
Tal com havia promès a en Harry, després d’aquella festa li vaig tornar la trucada. Però entre una trucada i l’altra va passar un any. Era el
mes de febrer del 2008.
–¿Digui?
–Harry, sóc en Marcus.
–Ostres, Marcus! ¿Ets tu? Increïble. Des que ets una celebritat que
no dónes senyals de vida. Et vaig trucar fa un mes. S’hi va posar la teva
secretària i em va dir que no hi eres per a ningú.
–No estic gens bé, Harry –li vaig respondre tal com raja–. Em sembla que ja no sóc escriptor.
De seguida es va posar seriós:
–¿Es pot saber què t’empatolles, Marcus?
–Ja no sé què escriure, estic acabat. Pàgina en blanc. Fa mesos. Potser un any.
Va fer una rialla tranquil·litzadora i plena d’afecte.
–Això és un bloqueig mental, Marcus, no és res més! Les pàgines en
blanc són tan absurdes com els fiascos sexuals: és el pànic del geni, el
mateix que et posa la titola tova quan et disposes a fer la postura del
carretó amb una de les teves admiradores sense pensar en altra cosa que
a provocar-li un orgasme que es pugui mesurar en l’escala Richter. No
pensis en el talent, limita’t a anar enllaçant paraules. El talent ve tot sol.
–¿Tu creus?
–N’estic segur. Però hauries de deixar una mica de banda les reunions socials i els canapès. Escriure és una cosa molt seriosa. Em pensava que t’ho havia inculcat.
–Treballo moltíssim! No faig res més! Però no faig res de bo.
–Aleshores el que et falla és l’entorn. Nova York és molt bonic,
però també massa sorollós. ¿Per què no véns aquí a casa, com quan
eres alumne meu?
* * *
365
4-6 de juliol del 2008
Durant els dies previs a la cita de Boston amb en Barnaski la investigació va fer avenços espectaculars.
Per començar, l’intendent Pratt va ser acusat d’haver mantingut
relacions sexuals amb una menor de menys de setze anys i l’endemà de
la seva detenció va sortir en llibertat sota fiança. Es va instal·lar provisionalment en un motel de Montburry, mentre que l’Amy marxava de
la ciutat i se n’anava a casa de la seva germana, que vivia en un altre
estat. L’interrogatori de la brigada criminal de la policia estatal a en
Pratt no només va servir per confirmar que la Tamara Quinn li havia
ensenyat la nota que havia trobat a casa d’en Harry sobre la Nola, sinó
també que la Nancy Hattaway li havia explicat el que sabia sobre l’Elijah Stern. En Pratt havia ignorat conscientment aquelles dues pistes
perquè tenia por que la Nola hagués explicat a algun dels dos el que
havia passat al cotxe patrulla, i no se la volia jugar interrogant-los. De
tota manera va jurar que no havia tingut res a veure amb les morts de
la Nola i la Deborah Cooper i que havia portat el cas de manera impecable.
Gràcies a aquestes declaracions, en Gahalowood va aconseguir
convèncer el fiscal que decretés una ordre de registre del domicili de
l’Elijah Stern, cosa que es va produir el divendres 4 de juliol al matí,
el dia de la festa nacional. Van trobar el quadre de la Nola al taller i se’l
van emportar. Es van endur l’Elijah Stern als locals de la policia estatal
per interrogar-lo, però no el van inculpar. Aquella revifalla va exacerbar encara més la curiositat de l’opinió pública: després de la detenció
de l’antic intendent de la policia Gareth Pratt, ara resultava que l’home més ric de Nou Hampshire també estava relacionat amb la mort de
la petita Kellergan.
En Gahalowood em va explicar fil per randa l’interrogatori.
–Un paio que imposa –em va dir–. Quina sang freda. Fins i tot va
dir al seu exèrcit d’advocats que l’esperessin fora de la sala. Té una
presència i una mirada d’un blau d’acer que t’incomoden, i això que hi
tinc la mà trencada, en aquesta mena de coses. Li vaig ensenyar el quadre i em va confirmar que era la Nola.
366
–¿Com és que què té aquest quadre a casa seva? –va preguntar-li en
Gahalowood.
L’Stern va respondre com si fos una obvietat:
–Doncs perquè és meu. ¿Que hi ha cap llei, en aquest estat, que
prohibeixi que la gent es pengi quadres a les parets de casa seva?
–No. Però és un quadre d’una noia que va ser assassinada.
–¿I si tingués un quadre de John Lennon, que també va morir assassinat, seria igual de greu?
–Ja sap què vull dir, senyor Stern. ¿D’on l’ha tret, aquest quadre?
–El va pintar un empleat que tenia aleshores. En Luther Caleb.
–¿Per què el va pintar, aquest quadre?
–Perquè li agradava pintar.
–¿Quan es va fer?
–L’estiu del 1975. Juliol o agost, si no recordo malament.
–Just abans que la noia desaparegués.
–Sí.
–¿Com el va pintar?
–Amb pinzells, suposo.
–Pari ja de fer-se l’imbècil, sisplau. ¿De què la coneixia, la Nola,
aquest home?
–Tothom coneixia la Nola, a Aurora. Es va inspirar en ella per fer
aquest quadre.
–¿I no l’ha incomodat mai, tenir a casa seva un quadre d’una noia
desapareguda?
–No. És un quadre molt maco. Se’n diu «art», d’això. I l’art de debò incomoda. L’art de consens només és el resultat de la degeneració
d’un món podrit per la correcció política.
–¿Vostè és conscient que el fet d’estar en possessió d’un retrat
d’una noia de quinze anys despullada li podria portar problemes, senyor Stern?
–¿Despullada? No se li veuen ni els pits ni els genitals.
–Però és evident que està despullada.
–¿Estaria disposat a defensar el seu punt de vista davant d’un tribunal, sergent? Perquè té totes les de perdre, i vostè ho sap tan bé
com jo.
367
–A mi el que m’agradaria saber és per què en Luther Caleb va pintar la Nola Kellergan.
–Ja l’hi he dit: li agradava pintar.
–¿Vostè coneixia la Nola Kellergan?
–Una mica. Com tothom a Aurora.
–¿Només una mica?
–Només una mica.
–Menteix, senyor Stern. Tinc testimonis que afirmen que va tenir
una relació amb ella. Que la feia anar a casa seva.
L’Stern va esclafir a riure.
–¿Té proves, d’això que diu? Ho dubto molt, perquè és mentida.
Jo no la vaig ni tocar, aquesta noia. Miri, sergent, em fa una mica de
pena: és clar que la seva investigació està empantanegada i no sap ni
quines preguntes ha de fer. Ja l’ajudaré jo: va ser la Nola Kellergan, qui
em va venir a buscar a mi. Es va presentar un dia a casa meva i em va
dir que necessitava diners. I va acceptar posar per a un quadre.
–¿I vostè li va pagar diners perquè posés?
–Sí. En Luther tenia un do per a la pintura. Un talent increïble! Ja
m’havia pintat uns quants quadres magnífics, paisatges de Nou Hampshire o escenes de la vida quotidiana de la nostra bella Amèrica, i jo
estava entusiasmat. Per mi en Luther podia arribar a ser un dels grans
pintors d’aquest segle, i vaig pensar que podia fer alguna cosa grandiosa, pintant aquella noia tan maca. La prova és que si ara em vengués
aquest quadre, amb tota la polseguera que ha aixecat aquesta història,
en trauria un milió o dos de dòlars segur. ¿Vostè coneix gaires pintors
contemporanis que puguin vendre a dos milions de dòlars?
Un cop va haver donat la seva explicació, l’Stern va decidir que ja
havia perdut prou temps i que l’interrogatori s’havia acabat; va marxar
seguit del seu exèrcit d’advocats i va deixar en Gahalowood sense
paraules i amb un misteri més per afegir a la investigació.
–¿Vostè entén alguna cosa, escriptor? –em va preguntar en Gahalowood després d’explicar-me l’interrogatori de l’Stern–. Un bon dia es
presenta aquesta noia a casa de l’Stern i s’ofereix per deixar-se pintar a
canvi de pasta. ¿Vostè s’ho creu?
368
–No té ni cap ni peus. ¿Per què els necessitava, els diners? ¿Per
fugir de casa?
–Potser sí. Però en canvi no es va endur ni els estalvis. A la seva
habitació encara hi ha una capsa de galetes amb cent vint dòlars a dins.
–¿I què n’ha fet, del quadre? –vaig preguntar.
–De moment ens el quedem. És una prova.
–¿Una prova de què, si l’Stern no està acusat de res?
–Contra en Caleb.
–¿Així realment sospita d’ell?
–Jo què sé, escriptor. L’Stern té això dels quadres; en Pratt, les fellacions, ¿però quin mòbil podien tenir per matar la Nola?
–¿La por que parlés? –vaig suggerir–. Potser els va amenaçar d’explicar-ho tot, i en un moment de pànic algun dels dos la colpeja fins a
matar-la i després l’enterra al bosc.
–¿Però quin sentit tenia deixar aquella frase a l’original? «Adéu,
Nola estimada»; devia ser algú que estimava aquella nena. I l’únic que
l’estimava era en Quebert. Tot ens porta a en Quebert. ¿I si en Quebert hagués sabut això d’en Pratt i de l’Stern i se li hagués girat el cervell i hagués matat la Nola? Tot plegat podria ser perfectament un
crim passional. De fet era la seva hipòtesi.
–¿En Harry cometent un crim passional? No, no té ni cap ni peus.
¿Quan arribaran els resultats d’aquell coi d’anàlisi grafològica?
–Deuen estar a punt. Suposo que en qüestió de dies. Marcus, li haig
de dir una cosa: el fiscal pensa proposar un pacte a en Quebert. Nosaltres li retirem l’acusació de segrest i ell es declara culpable d’un crim
passional. Vint anys de presó. Si es porta bé quedaran en quinze. Sense
pena de mort.
–¿Un pacte? ¿I per què un pacte? En Harry no és culpable de res.
Tenia la sensació que ens passava per alt alguna cosa, un detall que
ho podia explicar tot. Vaig resseguir el fil dels últims dies de la Nola,
però fins aquella famosa tarda del dia 30, en tot el mes d’agost del
1975 no va passar res digne d’esment. És més; per ser honest, parlant
amb la Jenny Dawn, la Tamara Quinn i uns quants habitants més de
la ciutat, semblava que les tres últimes setmanes de la Nola Kellergan
haguessin sigut felices. En Harry m’havia parlat dels ofegaments, en
369
Pratt m’havia explicat que l’havia obligat a fer-li fel·lacions, la Nancy
m’havia descrit aquelles cites sòrdides amb en Luther Caleb, però les
declaracions de la Jenny i la Tamara eren molt diferents: segons el que
em van explicar elles, no hi havia res que fes pensar que la Nola fos
maltractada o infeliç. La Tamara Quinn fins i tot em va dir que li havia
demanat tornar a treballar al Clark’s quan comencés el curs, i que ella
li havia dit que sí. Em va estranyar tant sentir allò, que li vaig demanar
que m’ho repetís dues vegades. ¿Per què devia fer gestions per recuperar la feina de cambrera, si tenia previst escapar-se? En Robert
Quinn em va explicar que de vegades l’havia vist carregant una màquina d’escriure, però que la carretejava com si res, cantussejant alegrement. Com si aquell agost del 1975 Aurora fos el paradís terrenal. Vaig
arribar a dubtar que la Nola realment hagués tingut la intenció de
marxar de la ciutat. I aleshores em va envair un terrible dubte: ¿quines
garanties tenia que en Harry m’estava dient la veritat? ¿Com podia
saber si realment la Nola li havia demanat que fugissin junts? ¿I si era
un estratagema per exculpar-se del seu assassinat? ¿I si en Gahalowood tenia raó des del principi?
El 5 de juliol a la tarda vaig tornar a veure en Harry a la presó. Feia
molt mala cara i tenia la pell grisenca. Se li havien fet unes arrugues al
front que no li havia vist mai.
–El fiscal et vol proposar un pacte –li vaig dir.
–Ja ho sé. Ja m’ho ha dit en Roth. Crim passional. Podria sortir al
cap de quinze anys.
Pel to de veu vaig veure que estava disposat a considerar aquella
opció.
–No em diguis que penses acceptar l’oferta –vaig esclatar.
–I jo què sé, Marcus. Almenys és una manera d’evitar la pena de mort.
–¿Evitar la pena de mort? ¿Què vol dir, això? ¿Que ets culpable?
–No! Però tot això em supera! I no tinc gens de ganes de llançarme a una partida de pòquer amb un jurat que ja m’ha condemnat.
Quinze anys de presó és millor que una cadena perpètua o el corredor
de la mort.
–Harry, t’ho preguntaré per última vegada: ¿vas matar la Nola?
370
–És clar que no, hòstia! ¿Quantes vegades t’ho haig de dir?
–Doncs aleshores ho demostrarem.
Vaig tornar a treure la gravadora i la vaig deixar sobre la taula.
–No, Marcus, sisplau. Un altre cop aquesta màquina no!
–Hem d’entendre què va passar.
–No vull que em continuïs gravant. Sisplau.
–Molt bé. Doncs prendré notes.
Vaig treure un quadern i un bolígraf.
–M’agradaria tornar a aquella conversa sobre la vostra fugida del
30 d’agost del 1975. Si ho he entès bé, quan la Nola i tu vau decidir
marxar, tu ja tenies el llibre gairebé acabat...
–El vaig acabar uns quants dies abans de marxar. Vaig escriure ràpid,
molt ràpid. Com si estigués en trànsit. Era tot tan especial: la Nola que
era allà sempre, rellegint, corregint, passant a màquina. Ara potser em
trobaràs una mica tou, però era màgic. Vaig acabar el llibre el 27 d’agost.
Me’n recordo perquè va ser l’últim dia que vaig veure la Nola. Havíem
quedat que jo marxaria de la ciutat dos o tres dies abans que ella per no
aixecar sospites. Per tant el 27 va ser l’últim dia que vam passar junts.
Jo havia acabat la novel·la en un mes. Una bogeria. Estava molt orgullós
de mi mateix. Recordo que per la taula de la terrassa corrien totes dues
versions: l’escrita a mà, és a dir l’original, i la mecanografiada, una feinada titànica que havia fet la Nola transcrivint-ho tot a màquina. Vam
baixar a la platja, on ens havíem conegut feia tres mesos. Vam caminar
una bona estona. La Nola em va agafar la mà i em va dir: «Haver-te
conegut m’ha canviat la vida. Ja veuràs com junts serem molt feliços,
Harry.» Vam continuar caminant. Ho teníem tot planejat: jo havia de
marxar d’Aurora l’endemà al matí, passant pel Clark’s perquè em veiessin i per comentar que seria fora una setmana o dues amb l’excusa d’uns
assumptes urgents a Boston. Després me n’aniria a passar dos dies a
Boston i conservaria la factura d’hotel, perquè tot lligués si mai m’interrogava la policia. En acabat, el 30 d’agost, agafaria una habitació al Sea
Side Motel de la carretera número 1. Habitació 8, m’havia dit la Nola,
perquè li agradava el número 8. Li vaig preguntar com s’ho faria per
anar fins al motel, perquè estava a unes quantes milles d’Aurora, però
em va dir que no patís, que caminaria a bon pas i que coneixia una dre371
cera per la platja. Es reuniria amb mi a l’habitació a última hora de la
tarda, a les set. Marxaríem de seguida, arribaríem al Canadà i buscaríem
algun lloc amagat, un piset de lloguer. Al cap d’uns quants dies jo tornaria a Aurora com si res. Segurament la policia estaria buscant la Nola,
però jo hauria de mantenir la sang freda: si m’interrogaven, respondria
que havia anat a Boston i els ensenyaria les factures d’hotel. M’hi passaria una setmana, a Aurora, per no despertar sospites, i ella es quedaria
al nostre piset esperant-me tranquil·lament. Passat aquest temps jo deixaria la casa de Goose Cove i marxaria definitivament d’Aurora explicant que la novel·la ja estava acabada i que ara m’havia de dedicar a
trobar qui me la publiqués. Aleshores tornaria amb la Nola, enviaria
l’original per correu a editorials de Nova York i aniria fent viatges entre
el Canadà i Nova York per preparar la publicació del llibre.
–¿I què hauria fet, la Nola?
–Li hauríem trobat papers falsos, hauria tornat a l’institut i després
hauria anat a la universitat. Hauríem esperat que fes divuit-anys i
s’hauria convertit en la senyora de Harry Quebert.
–¿Papers falsos? Quina bogeria!
–Ja ho sé. Era una bogeria. Una bogeria!
–¿I aleshores què va passar?
–Aquell 27 d’agost, a la platja, vam repassar el pla unes quantes
vegades i després vam tornar a casa. Ens vam asseure en aquell sofà
que hi ha a la sala d’estar; aleshores no era tan vell com ara, però no me
n’he pogut separar mai. I allà vam tenir l’última conversa. No les oblidaré mai, les últimes paraules que em va dir, Marcus: Em va dir: «Serem molt feliços, Harry. Em convertiré en la teva dona. Tu seràs un
grandíssim escriptor. I professor universitari. Sempre he somiat que
em casaria amb un professor universitari. Al teu costat seré la dona
més feliç del món. I tindrem un gos gran del color del sol, un labrador,
i li direm Storm. Espera’m, sisplau, espera’m.» I jo li vaig respondre:
«T’esperaré tota la vida, si cal, Nola.» Aquestes van ser les seves últimes paraules, Marcus. Després em vaig endormiscar, i quan em vaig
despertar ja s’estava ponent el sol i la Nola havia marxat. Hi havia
aquella llum rosada que es reflectia en el mar i els estols de gavines cridaneres. Aquella porqueria de gavines que tant li agradaven. A la taula
372
de la terrassa només hi havia un dels jocs del llibre: el que vaig conservar, l’original. I al costat aquella nota, la que vas trobar tu dins de la
capsa i que deia, me’n recordo de cada frase de memòria: «No pateixis, Harry, no pateixis per mi, ja m’espavilaré per reunir-me amb tu
allà baix. Espera’m a l’habitació número 8, m’agrada aquest número,
és el meu preferit. Espera’m en aquesta habitació a les set de la tarda. I
després marxarem per sempre.» No el vaig buscar, l’altre joc: vaig
suposar que l’havia agafat ella per tornar-se’l a llegir una altra vegada.
O potser per estar segura que acudiria a la cita al motel el dia 30. Es
va endur aquella maleïda còpia, Marcus, com feia de vegades. I l’endemà jo vaig marxar de la ciutat. Com teníem planejat. Vaig passar pel
Clark’s a fer un cafè només per deixar-me veure i per dir que seria fora.
Hi havia la Jenny, com cada matí. Li vaig dir que tenia coses a fer a
Boston, que tenia el llibre pràcticament acabat i que tenia reunions
importants. I me’n vaig anar. Me’n vaig anar sense pensar ni per un
moment que no tornaria a veure la Nola mai més.
Vaig deixar estar el bolígraf. En Harry plorava.
*
*
*
7 de juliol del 2008
A Boston, a la saleta del Park Plaza, en Barnaski s’havia pres mitja
hora per mirar-se les cinquanta pàgines que li havia portat i en acabat
ens havia fet cridar.
–¿Què? –li vaig preguntar a l’entrar a l’habitació.
Li espurnejaven els ulls.
–És senzillament genial, Goldman! Genial! Jo ja ho sabia, que eres
la persona ideal per a això!
–Compte, que aquestes pàgines són notes meves, bàsicament. Hi ha
coses aquí dins que no han de sortir mai publicades.
–És clar, Goldman. És clar. De tota manera el vistiplau de les proves finals el donaràs tu.
Va encarregar xampany, va escampar els contractes per la taula i va
fer un resum del contingut:
373
–Entrega de l’original a finals d’agost. Les sobrecobertes ja estaran
preparades. Relectura i maquetació en dues setmanes, impressió
durant el mes de setembre. Sortida prevista per a l’última setmana de
setembre. Com a màxim. Un timing perfecte! Just abans de les presidencials i gairebé simultàniament al judici d’en Quebert! Una operació de màrqueting fenomenal, Goldman! Hip hip hip! Hurra!
–¿I si el cas encara no està tancat? –li vaig preguntar–. ¿Com l’acabo, el llibre?
En Barnaski ja tenia una resposta preparada i validada pel seu departament jurídic.
–Si el cas està tancat, és un relat verídic. Si no ho està, o deixem el
final obert o suggereixes tu un final, i en aquest cas és una novel·la.
Jurídicament és impecable, i de cara als lectors no hi ha cap diferència.
Millor i tot, si el cas no està tancat: així encara en podrem fer una segona part. Si és una ganga!
Em va mirar amb cara de complicitat. Un empleat va portar el xampany i en Barnaski va insistir a obrir-lo ell. Jo vaig firmar el contracte,
ell va fer saltar el tap, va vessar xampany pertot arreu, va omplir dues
copes i n’hi va donar una a en Douglas i una altra a mi.
–¿I tu no en prens?
Va fer una ganyota de disgust mentre s’eixugava les mans en un
coixí.
–A mi no m’agrada. Això del xampany és només part del xou. El
xou, Goldman, és el noranta per cent de l’interès de la gent pel producte final!
I va sortir a trucar a la Warner Bros per parlar dels drets cinematogràfics.
Aquella mateixa tarda, tornant cap a Aurora amb cotxe, vaig rebre
una trucada d’en Roth. Estava molt exaltat.
–Ja tenim els resultats, Goldman!
–¿Quins resultats?
–La lletra! No és d’en Harry! No va ser ell, qui va escriure aquella
dedicatòria a l’original!
Vaig fer un crit d’alegria.
374
–¿I això que vol dir, exactament? –vaig preguntar.
–Encara no ho sé. Però si no és la seva lletra, això confirma que en
el moment en què van matar la Nola ell no tenia aquest original. I
aquest original és una de les principals proves de càrrec de l’acusació.
El jutge l’acaba de citar a comparèixer per a aquest 10 de juliol a les
onze. Una convocatòria tan ràpida per força ha de ser una bona notícia per a en Harry!
Jo estava eufòric: en Harry aviat quedaria lliure. Per tant sempre
havia dit la veritat, era innocent. Ja tenia ganes que fos dijous. Però el
dia abans de la compareixença, el dimecres 9 de juliol, va passar una
desgràcia. Aquell dia, cap a les set de la tarda, jo era a Goose Cove, a
l’estudi d’en Harry, rellegint els meus apunts sobre la Nola. En aquell
moment em va trucar en Barnaski al mòbil. Li tremolava la veu.
–Marcus, tinc una notícia terrible –em va dir tot just despenjar.
–¿Què ha passat?
–Ens han robat...
–¿Com, que us han «robat»?
–Els teus papers.... Els que em vas portar a Boston.
–¿Què? ¿Com és possible?
–Els tenia en un calaix de la meva taula. Ahir al matí ja no els vaig
trobar... Al principi em vaig pensar que la Marisa devia haver endreçat
i els devia haver guardat a la caixa forta, de vegades ho fa. Però quan
l’hi vaig preguntar em va dir que no els havia tocat. Ahir em vaig passar tot el dia buscant-los, però res.
El cor m’anava a mil. Em veia venir una tempesta.
–¿I què et fa pensar que te’ls han robat? –li vaig preguntar.
Hi va haver un llarg silenci i després va respondre:
–Tota la tarda que estic rebent trucades: el Globe, el USA Today, el
New York Times... Algú ha enviat còpia dels teus papers a tota la premsa estatal, i els faltarà temps per difondre’ls. Marcus: és molt probable
que demà tot el país conegui el contingut del teu llibre.
375
SEGONA PART
La curació dels escriptors
(Redacció del llibre)
14
Un famós 30 d’agost del 1975
«–¿Te n’adones, Marcus?, la nostra societat està concebuda de tal manera que has de triar contínuament entre
raó i passió. La raó no ha servit mai ningú, i la passió sovint
és destructiva. O sigui que em costaria molt aconsellar-te.
–¿I això per què m’ho dius, Harry?
–Perquè sí. La vida és una estafa.
–¿No t’acabes les patates?
–No. Agafa’n, si et vénen de gust.
–Gràcies, Harry.
–¿Oi que no t’interessa gaire, el que t’explico?
–Sí, molt. T’escolto atentament. Número 14: la vida és
una estafa.
–Déu meu, Marcus, no has entès res. De vegades tinc la
impressió que estic parlant amb un idiota.»
16.00
Havia fet un dia esplèndid. Un dissabte assolellat de finals d’estiu
d’aquells que banyaven Aurora en una atmosfera de placidesa. La gent
havia sortit a passejar pel centre i s’aturava a mirar els aparadors per
aprofitar els últims dies de bon temps. Als barris residencials, sense
gens de trànsit, els nens s’havien apropiat dels carrers i hi organitzaven
curses amb bicicleta i amb patins, mentre els pares, a l’ombra dels porxos, prenien llimonada i fullejaven el diari.
Per tercer cop en menys d’una hora en Travis Dawn, a dins del seu
cotxe patrulla, va travessar el barri de Terrace Avenue per passar per
davant de casa dels Quinn. La tarda havia sigut una bassa d’oli. Res a destacar, ni una sola trucada de la central. Havia fet un parell de controls de
carretera per distreure’s una mica, però tenia el pensament en una altra
banda: no es podia treure la Jenny del cap. Era allà, sota la marquesina,
amb el seu pare. S’havien passat tota la tarda fent mots encreuats, mentre la Tamara podava les plantes de cara a la tardor. A l’acostar-se a la casa
en Travis va alentir la marxa fins que va anar al pas; tenia l’esperança que
la Jenny s’hi fixaria, que giraria el cap i el veuria; i que aleshores li faria un
gest amb la mà, un gest amistós que li donaria peu a aturar-se un moment,
a saludar-la per la finestra oberta. Potser fins i tot li oferiria un got de te
gelat i parlarien una estona. Però no va girar el cap, no el va veure. Reia
amb el seu pare, se la veia contenta. Ell va continuar la seva ruta i es va
aturar a unes quantes desenes de metres, on ja no el podia veure. Va mirar
el ram de flors que duia al seient del passatger i va agafar el full de paper
que hi havia just al costat, i on s’havia apuntat el que li volia dir:
381
Hola, Jenny. Quin dia tan preciós que fa. Si aquest vespre estàs lliure, he
pensat que podríem anar a passejar per la platja. ¿Potser també podríem
anar al cine? Han canviat la cartellera, a Montburry. (Donar-li les flors.)
Proposar-li anar a fer un volt i al cinema. Era fàcil. Però no va gosar sortir del cotxe. Va arrencar ràpidament i va continuar fent patrulla,
seguint el mateix camí que el faria tornar a passar per davant de casa
dels Quinn al cap de vint minuts. Va posar les flors sota el seient perquè
no es veiessin. Eren roses silvestres, collides a prop de Montburry, a la
vora d’un petit llac del qual li havia parlat l’Erne Pinkas. A primera
vista no eren tan maques com les roses cultivades, però tenien uns
colors molt més lluminosos. Havia pensat a portar-hi la Jenny moltes
vegades. Fins i tot havia fet un pla. Li hauria tapat els ulls, l’hauria portat fins a les mates de rosers i quan l’hagués tingut ben bé al davant li
hauria tret el mocador dels ulls, perquè els milers de colors esclatessin
davant seu com focs artificials. En acabat haurien fet un pícnic a la vora
del llac. Però no havia tingut mai valor per proposar-l’hi. Anava per
Terrace Avenue. En aquell moment va passar per davant de casa dels
Kellergan, però no s’hi va fixar gens. Tenia el cap en una altra banda.
Malgrat el dia esplèndid que havia fet, el reverend s’havia passat tota
la tarda tancat al garatge arreglant una Harley-Davidson vella que esperava que funcionés algun dia. Segons deia l’informe de la policia d’Aurora, no va sortir del taller més que per anar a buscar alguna cosa per
beure a la cuina, i cada vegada havia vist la Nola llegint tranquil·lament
a la sala d’estar.
*
*
*
17.30
Es feia tard i els carrers del centre de la ciutat començaven a buidarse de mica en mica, mentre que als barris residencials la canalla tornava cap a casa per sopar i sota els porxos només hi quedaven butaques
buides i diaris desballestats.
L’intendent de policia Gareth Pratt, que tenia festa, i la seva dona
382
Amy, tornaven a casa després de passar part del dia a casa d’uns amics,
fora de la ciutat. En aquell mateix moment la família Hattaway –és a dir
la Nancy, els seus dos germans i els seus pares– arribaven a casa seva, a
Terrace Avenue, després de passar la tarda a la platja de Grand Beach. A
l’informe de la policia hi diu que la senyora Hattaway, la mare de la
Nancy, va comentar que a casa dels Kellergan la música estava molt forta.
A unes quantes milles d’allà en Harry va arribar al Sea Side Motel. Es
va registrar a l’habitació número 8 amb un nom fals i va pagar al comptat per no haver d’ensenyar el carnet d’identitat. Pel camí havia comprat flors. A més havia omplert el dipòsit de benzina. Estava tot a
punt. Només faltava una hora i mitja. Encara no. Quan la Nola arribés
celebrarien el retrobament i es posarien en marxa de seguida. A les
nou ja serien al Canadà. Junts estarien bé. Ella no seria infeliç mai més.
*
*
*
18.00
La Deborah Cooper, de seixanta-un-anys, que des de la mort del seu
marit vivia sola en una casa aïllada que hi havia a tocar del bosc de Side
Creek, es va asseure davant la taula de la cuina per fer un pastís de
poma. Després de pelar i tallar la fruita en va llançar uns quants trossets
per la finestra per als óssos rentadors i es va quedar darrere del vidre
esperant que hi acudissin. Va ser en aquell moment quan li va semblar
distingir una silueta que corria per entre els arbres: s’hi va fixar millor i
va tenir temps de veure clarament una noia amb un vestit vermell perseguida per un home; després van desaparèixer entre la vegetació. Va
córrer a la sala d’estar, on tenia el telèfon, per trucar a emergències de
la policia. L’informe policial indica que la trucada va arribar a la central
a les 18.21. Va durar vint-i-set segons. Aquesta n’és la transcripció:
–Central de la policia, ¿és una emergència?
–¿Escolti? Em dic Deborah Cooper, visc a Side Creek Lane. Em sembla que acabo de veure un home empaitant una noia pel bosc.
383
–¿Què ha passat exactament?
–No ho sé! M’estava a la finestra, mirant cap al bosc, i he vist aquesta
noia corrent entre els arbres... I un home que li anava al darrere... A mi
m’ha semblat que ella fugia.
–¿I on són, ara?
–Doncs... ara ja no els veig. Pel bosc.
–Ara mateix li envio una patrulla, senyora.
–Gràcies, afanyin-se!
Després de penjar, la Deborah Cooper va tornar immediatament a la
finestra de la cuina. Ja no es veia ningú. Va pensar que potser la vista
li havia jugat una mala passada, però de tota manera valia més que la
policia inspeccionés la zona. I va sortir a fora a esperar la patrulla.
Segons l’informe, la central de la policia va passar l’avís a la policia
d’Aurora, que aquell dia només tenia un agent de servei, en Travis
Dawn. En Travis Dawn va arribar a Side Creek Lane uns quatre minuts
després de la trucada.
Després de demanar a la Deborah Cooper que li expliqués ràpidament la situació, l’agent Dawn va procedir a un primer escorcoll del
bosc. Unes quantes desenes de metres després d’endinsar-se entre els
arbres va trobar un parrac de roba vermella. Veient que la situació
podia ser greu, va decidir avisar de seguida l’intendent Pratt, encara
que tingués festa. Li va trucar a casa des de casa de la Deborah Cooper. Eren les sis quaranta-cinc.
*
*
*
19.00
L’intendent Pratt va considerar que l’assumpte semblava prou seriós per anar a examinar la situació personalment: en Travis Dawn no
l’hauria molestat mai a casa seva si no fos un cas excepcional.
A l’arribar a Side Creek Lane va recomanar a la Deborah Cooper
que es tanqués a casa seva mentre en Travis i ell marxaven a inspeccio384
nar més a fons el bosc. Van agafar el camí que anava per la vora del mar,
seguint la direcció que semblava haver agafat la noia del vestit vermell.
Segons l’informe de la policia, després de caminar una milla llarga els
dos policies van trobar rastres de sang i cabells rossos en una mica de
clariana que hi havia a prop de la vora del mar. Eren dos quarts de vuit.
És probable que la Deborah Cooper es quedés davant de la finestra
de la cuina intentant veure el que feien els policies. Ja feia una bona
estona que havien desaparegut tots dos pel camí quan de cop i volta va
veure sortir del bosc una noia amb el vestit estripat i la cara plena de
sang que demanava ajuda mentre corria cap a la casa. La Deborah
Cooper, morta de por, va obrir la porta de la cuina per deixar-la passar
i se’n va anar corrents a la sala d’estar per tornar a trucar a la policia.
L’informe de la policia indica que la segona trucada de la Deborah
Cooper a la central es va produir a les 19.33. Va durar poc més de quaranta segons. Aquesta n’és la transcripció:
–Central de la policia, ¿és una emergència?
–¿Escolti? (Veu molt espantada.) Em dic Deborah Cooper, he... he
trucat fa un moment per... per dir que havia vist una noia que corria pel
bosc fugint d’algú... és que la tinc aquí! A la cuina!
–Tranquil·litzi’s, senyora. ¿Què ha passat?
–No ho sé! Ha sortit del bosc. Ara hi ha dos policies, pel bosc, però
jo crec que no l’han vist! La tinc aquí a la cuina... Jo crec... Jo crec que és
la filla del reverend... aquella nena que treballa al Clark’s... Jo crec que
és ella...
–¿Quina adreça té?
–Deborah Cooper, Side Creek Lane, Aurora. Ja he trucat abans! La
noia és aquí, ¿m’entén? Té la clara plena de sang! Vinguin ràpid!
–No es bellugui, senyora. De seguida li envio reforços.
Els dos policies estaven inspeccionant el rastre de sang quan van
sentir una deflagració a la casa. Sense perdre ni un instant, van tornar
corrents enrere amb l’arma a la mà.
En aquell mateix moment l’operador de la central de la policia, com
que no aconseguia parlar amb l’agent Travis Dawn ni amb l’intendent
385
Pratt per la ràdio del cotxe, considerant que la situació era preocupant,
va decidir donar una alerta general a l’oficina del xèrif i de la policia
estatal i enviar totes les unitats disponibles a Side Creek Lane.
*
*
*
19.45
L’agent Dawn i l’intendent Pratt van arribar a la casa sense alè. Van
entrar-hi per la porta del darrere, que donava a la cuina, i hi van trobar
la Deborah Cooper morta sobre l’enrajolat enmig d’un bassal de sang,
amb un impacte de bala a l’altura del cor. Després d’un ràpid i infructuós escorcoll de la planta baixa, l’intendent Pratt va córrer cap al
cotxe per avisar la central i demanar reforços. Aquesta és la transcripció de la conversa amb l’operador:
–Aquí l’intendent Pratt, policia d’Aurora. Sol·licito reforços urgents
a Side Creek Lane, a la intersecció amb la carretera número 1. Tenim una
dona assassinada amb arma de foc i probablement també una noia desapareguda.
–Intendent Pratt, aquí ja hem rebut una trucada de socors d’una tal
senyora Deborah Cooper, de Side Creek Lane, fa set minuts, informant
que havia donat refugi a casa seva a una noia. ¿Estan relacionades, totes
dues coses?
–¿Què? La dona morta és la Deborah Cooper. I a la casa no hi ha
ningú més. Enviï’ns tota la cavalleria disponible! Aquí n’està passant
alguna de grossa!
–Ja hi ha unitats en camí, intendent. Ara mateix n’hi envio més.
Abans que s’acabés aquesta conversa en Pratt va sentir una sirena:
els reforços ja arribaven. Amb prou feines va tenir temps d’informar
en Travis de la situació i de dir-li que tornés a escorcollar la casa, que
la ràdio va tornar a crepitar: acabava de començar una persecució a la
carretera número 1, a uns quants centenars de metres d’allà, entre un
cotxe de l’oficina del xèrif i un vehicle sospitós que havia estat localitzat prop del bosc. L’ajudant del xèrif Paul Summond, la primera uni386
tat de reforç que havia arribat, acabava de creuar-se per casualitat amb
un Chevrolet Monte Carlo negre amb la matrícula il·legible que sortia d’entre el sotabosc i fugia a tota velocitat malgrat que li havia cridat
l’alto. Anava en direcció nord.
L’intendent Pratt va pujar ràpidament al cotxe i va marxar a donar
un cop de mà a en Summond. Va agafar una pista forestal paral·lela a
la carretera número 1 per intentar barrar el pas al fugitiu un tros més
endavant: es va plantar a la carretera principal tres milles més amunt
de Side Creek Lane, però per un pèl no va aconseguir interceptar el
Chevrolet negre.
Els cotxes anaven a una velocitat forassenyada. El Chevrolet seguia
la seva cursa per la carretera número 1 en direcció nord. L’intendent
Pratt va fer una crida per ràdio a totes les unitats disponibles per ordenar controls de carretera i va demanar un helicòpter. Al cap de poc el
Chevrolet va fer un viratge espectacular i es va ficar per una carretera
secundària i en acabat per una altra. Anava a tota pastilla i els vehicles
de la policia amb prou feines el podien seguir. Per la ràdio de bord en
Pratt avisava a crits que l’estaven perdent.
La persecució va continuar per carreteres estretes: el conductor
semblava tenir molt clar per on anava i cada cop es distanciava més dels
policies. A l’arribar a una cruïlla va estar a punt de xocar contra un
vehicle que li venia de cara, que va frenar al mig de la calçada. En Pratt
va aconseguir esquivar l’obstacle passant pel voral d’herba de la carretera, però en Summond, que li anava just al darrere, no va poder evitar
la col·lisió, que afortunadament no va ser greu. En Pratt, ara ja tot sol
darrere el Chevrolet, guiava els reforços tan bé com podia. Tot i que va
perdre el contacte visual amb el cotxe durant un moment, de seguida el
va recuperar a la carretera de Montburry, però després es va quedar
enrere definitivament. Fins que no es va creuar amb les patrulles que
arribaven en sentit contrari no es va adonar que el vehicle sospitós se’ls
havia escapat. Va demanar immediatament que acordonessin totes les
carreteres, una batuda general de tota la regió i la intervenció de la policia estatal. A Side Creek Lane, en Travis Dawn era categòric: no hi
havia ni rastre de la noia del vestit vermell: ni a la casa, ni pels voltants.
*
*
387
*
20.00
El reverend David Kellergan, espantat, va marcar el número d’emergències de la policia per avisar que la seva filla Nola, de quinze
anys, havia desaparegut. El primer d’arribar al número 245 de Terrace
Avenue va ser un ajudant del xèrif del comtat que havia vingut a fer de
reforç, i tot seguit en Travis Dawn. A un quart de nou hi va arribar
també l’intendent Pratt. Després de la conversa entre la Deborah Cooper i l’operador de la centraleta de la policia no hi havia cap mena de
dubte: la noia vista a Side Creek Lane era la Nola Kellergan.
A les vuit i vint-i-cinc minuts l’intendent Pratt va tornar a emetre
un avís d’alerta general per confirmar la desaparició de Nola Kellergan, de quinze anys, vista per última vegada una hora abans a Side
Creek Lane. Va sol·licitar que s’emetés una ordre de recerca d’una
noia blanca, 5,2 peus d’estatura, cent lliures de pes, cabells llargs i rossos, ulls verds, vestida amb un vestit vermell i que portava un collaret
d’or amb el nom NOLA gravat.
No paraven d’arribar reforços policials de tot el comtat. Mentre
s’iniciava una primera fase de recerca pel bosc i per la platja, amb l’esperança de trobar la Nola Kellergan abans que es fes de nit, tot de patrulles pentinaven la zona buscant el Chevrolet negre, del qual de
moment havien perdut la pista.
*
*
*
21.00
A les nou de la nit van arribar a Side Creek Lane diverses unitats de la
policia estatal sota les ordres del capità Neil Rodik. A més es van desplaçar a casa de la Deborah Cooper i als punts del bosc on s’havien trobat rastres de sang equips de la brigada científica. Van instal·lar potents
equips d’halògens per il·luminar la zona; s’hi van trobar manyocs de
cabells arrencats, esquerdills de dents i parracs de roba vermella.
En Rodik i en Pratt, observant l’escena de lluny, intercanviaven
impressions.
388
–Sembla que hagi sigut una autèntica carnisseria –va dir en Pratt.
En Rodik va assentir i tot seguit li va preguntar:
–¿Vostè creu que encara és al bosc?
–O ha desaparegut a dins d’aquell cotxe o és al bosc. La platja ja
l’hem escorcollat amb lupa. No hi hem trobat res a destacar.
En Rodik va quedar-se pensatiu una estona.
–¿Què deu haver passat? ¿Se la deuen haver endut lluny d’aquí?
¿Deu ser en algun lloc del bosc?
–Ni idea –va sospirar en Pratt–. Jo l’únic que vull és trobar aquesta
nena viva ja.
–Ja ho sé, intendent. Però amb la quantitat de sang que ha perdut,
si encara és viva en algun punt d’aquest bosc, deu estar molt malament. No entenc ni com ha tingut esma per arribar fins a la casa. La
força de la desesperació, és clar.
–És clar.
–¿No se’n sap res, del cotxe? –va tornar a preguntar en Rodik.
–Res. Un autèntic misteri. I això que hi ha controls pertot arreu i en
totes les direccions possibles.
Quan els agents van descobrir rastres de sang que sortien de casa
de la Deborah Cooper i arribaven al lloc on havien vist el Chevrolet
negre, en Rodik va fer cara de resignació.
–No vull ser ocell de mal averany –va dir–, però o s’ha arrossegat
fins a algun lloc i s’ha mort allà o ha acabat al maleter d’aquell cotxe.
A tres quarts de deu, quan el dia ja no era més que un halo que flotava per damunt de la ratlla de l’horitzó, en Rodik va demanar a en Pratt
que interrompés la recerca fins l’endemà.
–¿Interrompre la recerca? –va protestar en Pratt–. Ja s’ho pot treure del cap. Imagini’s que és en algun lloc de per aquí, viva encara, esperant que anem a ajudar-la. No deixarem pas aquesta nena tirada al bosc!
Aquests nois s’hi passaran tota la nit, si cal, però si és aquí la trobaran.
En Rodik era un policia de terreny amb experiència. Sabia que els
policies locals de vegades pecaven d’ingenus, i part de la seva feina consistia a fer veure la realitat de la situació als responsables d’aquest cos.
–Intendent Pratt, ha d’interrompre la recerca. Aquest bosc és im389
mens, ja no es veu res. Un escorcoll de nit és inútil. En el millor dels
casos esgotarà els seus efectius, i demà haurà de tornar a començar.
I en el pitjor perdrà uns quants policies per aquest bosc gegant i aleshores els haurem de buscar a ells també. Ja té prou problemes a sobre.
–Però l’hem de trobar!
–Intendent, cregui en la meva experiència: passar-se la nit aquí fora
no servirà de res. Si la nena és viva, encara que estigui ferida, demà la
trobarem.
Mentrestant la gent d’Aurora estava en estat de xoc. Centenars de
curiosos s’havien congregat al voltant de casa dels Kellergan, i el cordó
policial tenia problemes per contenir-los. Tothom volia saber què
havia passat. Quan l’intendent Pratt hi va arribar no va tenir més remei que confirmar els rumors que ja corrien: la Deborah Cooper era
morta i la Nola havia desaparegut. La multitud va fer un crit d’horror.
Les mares de família es van endur les criatures a casa i s’hi van tancar
amb pany i forrellat, mentre els pares treien l’escopeta vella i organitzaven un sometent per vigilar el barri. A l’intendent Pratt se li estava
complicant la feina: la ciutat no podia caure en el pànic. Les patrulles
de la policia van començar a pentinar els carrers sense descans per tranquil·litzar la població, mentre que agents estatals anaven porta per
porta recollint el testimoni dels veïns de Terrace Avenue.
*
*
*
23.00
A la sala de reunions de la comissaria de policia d’Aurora l’intendent Pratt i el capità Rodik feien balanç de la situació. Els primers elements de la investigació indicaven que no hi havia indicis de segrest,
d’efracció ni de l’ús de la força, a l’habitació de la Nola. Només la
finestra oberta de bat a bat.
–¿S’ha emportat res, la nena? –va preguntar en Rodik.
–No. Ni objectes ni diners. La guardiola està intacta, amb cent vint
dòlars a dins.
390
–Tot plegat fa tuf de segrest.
–I els veïns no han vist res.
–Això tampoc em sorprèn. Algú deu haver convençut la nena que
el seguís.
–¿Per la finestra?
–Potser sí. O no. Som a l’agost, tothom té la finestra oberta. Potser
ha sortit a passejar i ha tingut una topada desagradable.
–Es veu que hi ha un testimoni, un tal Gregory Stark, que ha declarat haver sentit crits a casa dels Kellergan mentre passejava el gos. Deu
haver sigut cap als volts de les cinc de la tarda, però no n’està segur.
–¿Com que no n’està segur? –va preguntar en Rodik.
–Diu que sortia música, de casa dels Kellergan. Música molt forta.
–No tenim res –es va lamentar en Rodik–. Cap indici ni cap rastre.
És com un fantasma. L’únic que tenim és una nena que és vista durant
uns quants segons plena de sang, molt espantada i demanant ajuda.
–¿Vostè què creu que hem de fer, ara? –va preguntar en Pratt.
–Cregui’m, per aquesta nit ja ha fet tot el que podia fer. Ara és hora
de concentrar-se en el que encara ha de venir. Enviï tothom a descansar
però mantingui els controls de carretera. Prepari un pla de reconeixement del bosc, que demà quan surti el sol haurem de continuar amb la
recerca. L’únic que pot dirigir-la és vostè; vostè es coneix el bosc de
memòria. Enviï també un comunicat a tots els cossos de policia, intenti donar detalls precisos sobre la Nola. Alguna joia que portés, algun
detall físic que la faci diferent i que pugui ajudar els testimonis a identificar-la. Jo transmetré aquesta informació a l’FBI, a la policia dels
estats veïns i a la policia fronterera. Demanaré un helicòpter per demà i
gossos de reforç. I vostè dormi una mica, també, si pot. I resi. M’agrada
la meva feina, intendent, però els segrestos de criatures em subleven.
L’anar i venir de cotxes patrulla i de curiosos al voltant de Terrace
Avenue no es va aturar en tota la nit. N’hi havia que volien anar cap al
bosc. D’altres es presentaven a la comissaria de policia per oferir-se a
ajudar en la recerca. La por s’anava apoderant de la població.
*
*
391
*
Diumenge 31 d’agost del 1975
Una pluja gèlida s’abatia sobre tota la zona, envaïda per una broma
espessa que venia del mar. A les cinc de la matinada, a prop de casa de
la Deborah Cooper, sota una lona immensa parada a corre-cuita, l’intendent Pratt i el capità Rodik donaven consignes als primers grups de
policies i de voluntaris. Havien dibuixat una quadrícula damunt del
mapa per dividir el bosc en sectors, i cada equip tenia atribuït un sector. Esperaven l’arribada de reforços amb gossos ensinistrats i guardes
forestals durant el matí per tal de poder ampliar la recerca i organitzar els relleus entre equips. De moment havien anul·lat l’helicòpter,
per culpa de la mala visibilitat.
A les set, a l’habitació número 8 del Sea Side Motel, en Harry es va
despertar sobresaltat; s’havia quedat adormit vestit de dalt a baix. La
ràdio, que no havia callat en tota la nit, estava emetent un butlletí d’informació: «...Alerta general a la zona d’Aurora, després de la desaparició d’una adolescent de quinze anys, Nola Kellergan, ahir a la tarda,
cap als volts de les set. La policia busca qualsevol persona susceptible
d’aportar-hi alguna informació... En el moment de la desaparició Nola
Kellergan duia un vestit vermell...»
Nola! S’havien quedat adormits i s’havien oblidat de marxar. Va
saltar del llit i la va cridar. Durant una mil·lèsima de segon es va pensar
que era a l’habitació amb ell. Llavors es va recordar que no havia acudit a la cita. ¿Per què l’havia abandonat? ¿Per què no era allà? La
ràdio anunciava la seva desaparició; per tant havia marxat de casa, tal
com estava previst. ¿Però per què sense ell? ¿Devia haver tingut algun
contratemps? ¿Devia haver anat a refugiar-se a Goose Cove? La fugida havia resultat un desastre.
Sense ser conscient encara de la gravetat de la situació, va llençar les
flors i va marxar de l’habitació precipitadament, sense ni tan sols aturar-se un moment per pentinar-se o arreglar-se el nus de la corbata. Va
llançar les maletes a dins del cotxe i va sortir disparat cap a Goose
Cove. Al cap de dues milles encara no, va ensopegar amb un impressionant control policial. L’intendent Gareth Pratt s’hi havia acostat per
controlar el bon funcionament del dispositiu, escopeta en mà. Tothom
392
tenia els nervis a flor de pell. Va reconèixer el cotxe d’en Harry a la
corrua de vehicles aturats i s’hi va acostar.
–Intendent, acabo de sentir això de la Nola a la ràdio –li va dir en
Harry per la finestra abaixada–. ¿Què passa?
–Quina desgràcia. Quina desgràcia –va respondre l’intendent.
–¿Però què ha passat?
–No ho sap ningú: ha desaparegut de casa seva. La van veure prop
de Side Creek Lane ahir al vespre i des d’aleshores ni rastre. Tenim
tota la zona acordonada i estem escorcollant el bosc.
En Harry va tenir la sensació que se li aturava el cor. Side Creek
Lane estava en la direcció del motel. ¿I si havia quedat ferida anant-lo
a trobar? ¿I si després que la veiessin a Side Creek Lane li havia fet por
que la policia es presentés al motel i els enxampés junts? ¿Però on es
podia haver amagat?
L’intendent es va fixar en la mala cara d’en Harry i en el maleter ple
de maletes.
–¿Que torna de viatge? –li va preguntar.
En Harry va decidir que havia de mantenir la coartada que havien
planejat amb la Nola.
–Vinc de Boston. Pel llibre.
–¿De Boston? –es va estranyar en Pratt–. Però si ve del Nord.
–Ja ho sé –va balbucejar en Harry–. És que he passat un moment
per Concord.
L’intendent se’l va mirar amb suspicàcia. En Harry portava un Chevrolet Monte Carlo negre. Li va dir que apagués el motor del cotxe.
–¿Que hi ha algun problema? –va preguntar en Harry.
–Estem buscant un cotxe com el seu que podria estar implicat en
el cas.
–¿Un Monte Carlo?
–Sí.
Dos agents van escorcollar el cotxe. No hi van trobar res sospitós i
l’intendent Pratt va donar permís a en Harry per continuar. De passada li va dir: «Li haig de demanar que no deixi la regió. És només per
precaució, no cal dir-ho.»
La ràdio del cotxe continuava repetint la descripció de la Nola:
393
«Jove blanca, 5,2 peus d’estatura, cent lliures, cabells llargs i rossos,
ulls verds, du un vestit vermell. Porta un collaret d’or amb el nom
NOLA gravat.»
A Goose Cove no hi era: ni a la platja, ni a la terrassa, ni a dins de casa.
Ni enlloc més. La va cridar; ¿i què, si el sentien? Va anar per tota la
platja embogit. Va buscar alguna carta, alguna nota. Però no hi havia
res. El va començar a envair el pànic. ¿Per què havia fugit si no era per
trobar-se amb ell?
Com que no sabia què fer se’n va anar al Clark’s. Va ser allà on va
saber que la Deborah Cooper havia vist la Nola plena de sang i que
després l’havien trobat assassinada. No s’ho podia creure. ¿Què havia
passat? ¿Per què havia acceptat que hi anés tota sola pel seu compte?
Haurien hagut de trobar-se a Aurora. Va travessar la ciutat fins a casa
dels Kellergan, que estava envoltada de cotxes de la policia, i es va
ficar en les converses dels curiosos per intentar entendre alguna cosa.
A última hora del matí va tornar a Goose Cove i es va asseure a la terrassa amb uns prismàtics i pa per a les gavines. I es va posar a esperar.
S’havia perdut, tornaria. Tornaria, segur. Va escrutar la platja amb els
prismàtics. Va continuar esperant. Fins que es va fer de nit.
394
13
La tempesta
«El perill dels llibres, estimat Marcus, és que de vegades
pots perdre’n el control. Publicar vol dir que el que tu has
estat escrivint en solitari et fuig de cop i volta de les mans
i desapareix dins de l’espai públic. És un moment perillosíssim: has de dominar la situació sempre. Perdre el control del teu propi llibre és una catàstrofe.»
EXTRACTES DELS PRINCIPALS DIARIS DE LA COSTA EST
10 de juliol del 2008
Extracte del New York Times
MARCUS GOLDMAN ES DISPOSA A DESTAPAR
EL CAS HARRY QUEBERT
Ja feia dies que entre els cercles del món de la cultura corria el rumor
que l’escriptor Marcus Goldman podria estar preparant un llibre sobre
Harry Quebert. Ara s’acaba de confirmar amb la filtració d’unes pàgines
de l’obra en qüestió que ahir van arribar a la redacció de nombrosos diaris estatals. Aquest llibre explica la minuciosa investigació que ha dut a
terme Marcus Goldman per fer llum sobre els fets que van tenir lloc l’estiu del 1975 i que van desembocar en l’assassinat de Nola Kellergan,
desapareguda el 30 d’agost del 1975 i trobada enterrada en un bosc a
prop d’Aurora el 12 de juny del 2008.
Els drets han estat adquirits per un milió de dòlars pel poderós segell
editorial novaiorquès Schmid & Hanson. El seu director general, Roy
Barnaski, que no ha volgut fer declaracions, ha anunciat tanmateix que
la sortida del llibre està prevista per a la pròxima tardor amb el títol El cas
Harry Quebert. [...]
Extracte del Concord Herald
LES REVELACIONS DE MARCUS GOLDMAN
[...] Goldman, molt proper a Harry Quebert, de qui va ser alumne a la
universitat, explica els recents esdeveniments d’Aurora des de dins. El
seu relat comença amb el descobriment de la relació entre Quebert i la
jove Nola Kellergan, que en aquell moment tenia quinze anys.
«La primavera del 2008, aproximadament un any després de convertir-me en la nova estrella de la literatura americana, va passar una cosa que
397
vaig decidir enterrar profundament en la memòria: vaig descobrir que el
meu professor de la universitat, Harry Quebert, un dels escriptors més
respectats del país, havia tingut una relació amb una noia de quinze anys
quan ell en tenia trenta-quatre. Això va passar durant l’estiu del 1975.»
Extracte del Washington Post
LA BOMBA DE MARCUS GOLDMAN
[...] A mesura que va investigant, Goldman sembla anar de sorpresa
en sorpresa. En particular explica que Nola Kellergan era una noia desorientada, maltractada i torturada, sotmesa a simulacres d’ofegament i a
pallisses constants. La seva amistat i proximitat amb Harry Quebert li
aportaven una estabilitat que no havia tingut mai i que li permetia somiar
en una vida millor. [...]
Extracte del Boston Globe
LA TÈRBOLA VIDA DE LA JOVE NOLA KELLERGAN
Marcus Goldman revela coses fins ara desconegudes per la premsa.
Era l’objecte sexual d’E.S., un poderós home de negocis de Concord,
que enviava el seu home de confiança a buscar-la com si busqués carn
fresca. Mig dona i mig nena, a la mercè dels fantasmes dels homes d’Aurora, va convertir-se també en la víctima de l’intendent de la policia local,
que l’hauria obligat a practicar-li sexe oral. Aquest mateix intendent de la
policia, que serà l’encarregat de dirigir la recerca en el moment de la desaparició [...]
398
I vaig perdre el control d’un llibre que ni tan sols existia.
A primera hora del matí del dijous 10 de juliol vaig descobrir els
cridaners titulars de premsa: tots els diaris estatals exhibien en primera pàgina fragments del que jo havia escrit, però amb les frases escapçades i tretes de context. Les meves hipòtesis s’havien convertit en
odioses afirmacions; les meves suposicions, en fets contrastats, i les
meves reflexions en infames judicis de valor. Havien desmuntat tota la
feia que havia fet, havien saquejat les meves idees i havien violat el meu
pensament. Havien matat en Goldman, l’escriptor en fase de remissió
que intentava amb penes i treballs retrobar el camí dels llibres.
A mesura que Aurora es va anar despertant, la commoció es va anar
apoderant de tota la ciutat: els seus habitants, aclaparats, llegien i rellegien els articles dels diaris. El telèfon de casa va començar a sonar
sense parar, unes quantes persones disgustades van venir a trucar a la
meva porta demanant explicacions. Jo podia triar entre donar la cara o
amagar-me: vaig decidir donar la cara. Cap a les deu em vaig empassar dos whiskies dobles i me’n vaig anar al Clark’s.
Així que vaig traspassar la porta de vidre del local vaig notar totes
les mirades dels clients habituals que se’m clavaven com punyals. Em
vaig asseure a la taula 17 amb el cor accelerat, i la Jenny, furiosa, va
venir corrents cap a mi per dir-me que era escòria de la pitjor espècie. Per un moment em vaig pensar que em llançaria la cafetera a la
cara.
399
–¿Així què? –va explotar–. ¿Has vingut només per fer-te d’or a
costa nostra? ¿Per escriure només porqueries sobre nosaltres?
Tenia els ulls plens de llàgrimes. Jo vaig intentar temperar una mica
els ànims.
–Jenny, tu saps que no és veritat. Aquests fragments no s’haurien
hagut de publicar mai.
–¿Però realment les has escrit tu, aquestes monstruositats?
–Aquestes frases, fora de context, són abominables...
–¿Però les has escrit tu, aquestes paraules?
–Sí. Però...
–No hi ha però que valgui, Marcus!
–T’asseguro que no volia perjudicar ningú.
–¿Perjudicar ningú? ¿Vols que citi la teva gran obra? –Va desplegar
un plec de diari–: Mira què hi diu aquí: «La Jenny Quinn, la cambrera del Clark’s, estava enamorada d’en Harry des del primer dia...» ¿És
així, com em defineixes? ¿Com «la cambrera», l’escarràs llardós de
feina que quan pensa en en Harry li cau la bava d’amor?
–Tu saps que això no és cert...
–Però és el que diu aquí, collons! Ho diu a tots els diaris d’aquest
coi de país! Ho llegirà tothom! Els meus amics, la meva família, el meu
marit!
La Jenny cridava. Els clients observaven l’escena en silenci. En un
intent d’apaivagar els ànims vaig preferir marxar i me’n vaig anar a la
biblioteca, amb l’esperança de trobar en l’Erne Pinkas un aliat capaç
de comprendre el mal que pot fer una paraula mal usada. Però ell tampoc es moria de ganes de veure’m.
–Mira-te’l, el gran Goldman –va dir al veure’m–. ¿Véns a buscar
més coses lletges sobre aquesta ciutat per escriure-les?
–Estic horroritzat per aquesta filtració, Erne.
–¿Horroritzat? No em vinguis amb romanços. Tothom parla del
teu llibre. Els diaris, internet, la televisió: només parlen de tu! Hauries
d’estar content. En qualsevol cas, espero que t’hagi servit tota la informació que t’he facilitat. Marcus Goldman, el Déu Totpoderós d’Aurora, el Marcus que es presenta aquí i em diu: «Necessito saber això,
necessito saber allò altre.» Que no dóna mai les gràcies, com si fos la
400
cosa més normal, com si jo hagués d’estar a les ordres del grandíssim
escriptor Marcus Goldman. ¿Saps què he fet, aquest cap de setmana?
Tinc setanta-un anys i un diumenge de cada dos vaig a treballar al
supermercat de Montburry per poder arribar a final de mes. Recullo
els carros de l’aparcament i els ajunto tots a l’entrada de la botiga. Ja
ho sé, que no és la glòria, que no sóc una gran estrella com tu, però bé
dec tenir dret a una mica de respecte, ¿no?
–Ho sento molt.
–¿Que ho sents? Què ho has de sentir! No ho sabies perquè no t’hi
has interessat mai, Marc. Tu no t’has interessat mai per ningú d’Aurora.
A tu l’únic que t’interessa és la glòria. Però la glòria té conseqüències!
–De debò que ho sento moltíssim, Erne. Anem a dinar junts, si et
sembla.
–No vull dinar! El que vull és que em deixis en pau! Tinc llibres per
desar. Els llibres són importants. I tu no ets res.
Vaig tornar a Goose Cove esparverat. En Marcus Goldman, el fill
adoptiu d’Aurora, havia traït la seva pròpia família sense voler. Vaig
trucar a en Douglas i li vaig demanar que ho desmentís públicament.
–¿Que desmenteixi què? Els diaris no han fet altra cosa que reproduir el que has escrit tu. I de tota manera hauria sortit igualment d’aquí a dos mesos.
–Els diaris ho han tergiversat tot! Res del que s’hi dóna a entendre
es correspon amb el meu llibre!
–Vinga, Marc. No en facis una muntanya. T’has de concentrar en el
text, això és l’únic que compta. No et queda gaire temps. ¿Te’n recordes, que ens vam veure a Boston ara fa tres dies i vas firmar un contracte d’un milió de dòlars per escriure un llibre en set setmanes?
–Ja ho sé! Ja ho sé! Però això no vol pas dir que hagi de ser un
nyap!
–Un llibre escrit en poques setmanes és un llibre escrit en poques
setmanes...
–És el que va trigar en Harry a escriure Els orígens del mal.
–En Harry és en Harry, no sé si m’entens.
–No, no t’entenc.
–Que és un gran escriptor.
401
–Gràcies! Moltes gràcies! ¿I jo què sóc?
–Ja saps que no volia dir això... Tu ets un escriptor..., ¿com t’ho
diria?... modern. Agrades perquè ets jove i dinàmic... i molt actual. Tu
ets un escriptor actual. Això és el que vull dir. El públic no espera que
guanyis el premi Pulitzer, li agraden els teus llibres perquè ets tendència, perquè ets entretingut, i això també està molt bé.
–¿Això és el que penses, realment? ¿Que sóc un escriptor entretingut?
–No tergiversis el que dic, Marc. Però tu saps que el públic es va
enamorar de tu perquè ets... un noi atractiu.
–¿Un noi atractiu? Ho estàs espatllant cada cop més!
–Vinga, Marc, ja saps on vull anar a parar! Transmets una determinada imatge. Ja t’ho he dit, marques tendència. Agrades a tothom. Ets
alhora el bon amic, l’amant misteriós, el gendre ideal... Per això tindrà
tant d’èxit, El cas Harry Quebert. És increïble, encara no existeix el llibre i ja ens el treuen de les mans. No havia vist mai una cosa així en
tota la meva carrera.
–¿El cas Harry Quebert?
–És el títol del llibre.
–¿Com que és el títol del llibre?
–Vas ser tu qui ho vas escriure en aquelles pàgines.
–Era un títol provisional. Ho especificava a l’encapçalament: títol
provisional. Pro-vi-si-o-nal. ¿No ho sabies? És un adjectiu que significa que una cosa no és definitiva.
–¿No et va avisar, en Barnaski? El departament de màrqueting va
trobar que era el títol perfecte. Ho van decidir ahir al vespre. Reunió
d’urgència per culpa de la filtració. Van considerar que valia més fer servir la filtració com una eina de màrqueting, i aquest matí han llançat la
campanya del llibre. Em pensava que ho sabies. Mira-ho per internet.
–¿Que et pensaves que ho sabia? Hòstia, Doug! Ets el meu agent!
La teva feina no és pensar, és actuar! T’has d’assegurar que estic al cas
de tot el que passa amb el meu llibre, collons!
Vaig penjar, furiós, i em vaig llançar sobre l’ordinador. La primera
pàgina del web de Schmid & Hanson estava dedicada al llibre. Hi
havia una gran foto meva en color i unes imatges d’Aurora en blanc i
negre que il·lustraven el següent text:
402
EL CAS HARRY QUEBERT
El relat de Marcus Goldman sobre la desaparició de Nola Kellergan
A la tardor a les llibreries.
Encarregui’l ja!
Aquell mateix dia a la una havia de celebrar-se la compareixença
assenyalada per l’oficina del fiscal per la qüestió dels resultats del peritatge grafològic. Els periodistes havien pres a l’assalt els graons del
palau de justícia de Concord, mentre a les cadenes de televisió que
cobrien l’esdeveniment en directe els comentaristes no paraven de
repetir els secrets que ja havia publicat la premsa. Ja es parlava d’una
eventual retirada dels càrrecs; tot plegat era un escàndol ben sucós.
Una hora abans de la compareixença vaig trucar a en Roth per dirli que no aniria als jutjats.
–¿Que t’amagues, Marcus? –em va renyar–. Va, ara no et posis perepunyetes: aquest llibre és una benedicció del cel per a tothom. Farà que
declarin innocent en Harry, consolidarà la teva carrera i a la meva li
donarà una bona empenta: ja no seré el Roth de Concord, seré el Roth que
surt al teu best-seller! Aquest llibre arriba en el moment més oportú possible. I per a tu encara més, en el fons. ¿Quant feia, que no escrivies res?
–Calla, Roth! No saps de què parles!
–I tu, Goldman, para ja de fer comèdia! El teu llibre triomfarà, i tu
ho saps molt bé. Explicaràs a tot el país sencer per què en Harry és un
pervertit. No trobaves la inspiració, no sabies què escriure, i vés per
on, estàs escrivint un llibre que serà un èxit assegurat.
–Aquestes pàgines no haurien hagut d’arribar mai a la premsa.
–Però les has escrit tu, aquestes pàgines. No pateixis, que jo compto
que avui trec en Harry de la presó. Gràcies a tu, és clar. Suposo que el jutge
deu llegir el diari, així que no em costarà gaire convence’l que la Nola era
una mena de bandarra que se n’anava amb el primer que passava.
–No ho facis, això, Roth! –vaig cridar.
–¿Per què no?
–Perquè no ho era. Ella l’estimava! L’estimava.
Però ja m’havia penjat. Al cap de poca estona el vaig veure a la pantalla del meu televisor, triomfal, pujant les escales del palau de justícia
403
amb un somriure d’orella a orella. Els periodistes li paraven els micròfons mentre li preguntaven si el que deia la premsa era veritat: ¿la Nola
Kellergan havia tingut aventures amb tots els homes de la ciutat? ¿La
instrucció començaria de zero? I ell, tot cofoi, responia afirmativament a totes les preguntes que li feien.
Aquella compareixença va ser la de l’alliberament d’en Harry. No va
durar ni vint minuts. El jutge va anar desgranant una llista que va fer
que tot el cas es desinflés com un suflé. La principal prova de càrrec
–l’original mecanoscrit– perdia tota credibilitat, ara que se sabia que la
frase «Adéu, Nola estimada» no l’havia escrit en Harry. La resta va
quedar esbandida en un tres i no res: les acusacions de la Tamara
Quinn no es basaven en cap prova material, el Chevrolet Monte Carlo
negre no havia sigut considerat com un element de càrrec ni a l’època
dels fets. La instrucció sencera era un autèntic desori, i el jutge va decidir que, en vista dels nous elements de què havia tingut coneixement,
autoritzava la posada en llibertat d’en Harry Quebert sota una fiança
de mig milió de dòlars. Era una porta oberta a la retirada definitiva dels
càrrecs.
Aquell nou gir espectacular va provocar la histèria dels periodistes.
Ara tothom es preguntava si el que havia buscat el fiscal detenint en
Harry i lliurant-lo com a pastura a l’opinió pública no era una monumental operació publicitària. De seguida van començar a desfilar les
parts per davant del palau de justícia: primer va sortir en Roth, exultant, anunciant que l’endemà –el temps que trigaria a reunir la fiança–
en Harry seria un home lliure, i en acabat el fiscal, que va intentar
explicar la lògica de les seves investigacions però no va convèncer
ningú.
Quan ja en vaig tenir prou, d’aquell gran xou de la justícia a la petita pantalla, vaig sortir a córrer. Necessitava anar lluny, posar a prova el
meu cos. Necessitava sentir-me viu. Vaig anar corrent fins a l’estany de
Montburry, infestat de criatures i de famílies. Tornant cap a casa, quan
ja gairebé estava a punt d’arribar a Goose Cove, em va avançar un
camió de bombers, seguit immediatament d’un altre camió i d’un
cotxe de la policia. Va ser aleshores quan vaig veure la fumera acre i
espessa que s’enfilava per damunt dels pins, i de seguida ho vaig
404
entendre: s’estava cremant la casa. El piròman havia vingut a complir
les seves amenaces.
Vaig córrer com no havia corregut mai, ansiós per salvar aquella casa
d’escriptor que tant m’estimava. Els bombers ja s’havien posat mans a
l’obra, però les flames, altíssimes, devoraven la façana. S’estava cremant
tot. A poques desenes de metres de l’incendi, a la vora del camí, un
policia observava detingudament la carrosseria del meu cotxe, on hi
havia escrit amb pintura vermella: «Crema, Goldman. Crema.»
*
*
*
L’endemà a les deu del matí l’incendi encara fumejava. Gran part de la
casa havia quedat destruïda. Experts de la policia estatal treballaven
entre la runa, mentre una unitat de bombers s’assegurava que no es
revifés l’incendi. Veient la intensitat de les flames, devien haver ruixat
el porxo amb gasolina o amb algun altre producte molt inflamable.
L’incendi s’havia propagat rapidíssimament. La terrassa i la sala d’estar havien quedat devastades, i la cuina també. El primer pis s’havia
salvat relativament de les flames, però el fum i sobretot l’aigua que
havien fet servir els bombers hi havien provocat danys irreversibles.
Jo era com un fantasma, encara amb la roba d’esport, assegut a
l’herba, contemplant aquella ruïna. M’hi havia passat tota la nit, allà.
Als meus peus, una bossa intacta que els bombers havien tret de la
meva habitació: a dins hi havia una mica de roba i el meu ordinador.
Vaig sentir que arribava un cotxe i que una mena de murmuri s’alçava d’entre la multitud de curiosos que hi havia darrere meu. Era en
Harry. L’acabaven de posar en llibertat. Jo ja havia avisat en Roth i
sabia que en Harry estava informat de la desgràcia. Va fer unes quantes passes cap a mi, en silenci, i després es va asseure a l’herba i em va
dir simplement:
–¿Què et va agafar, Marcus?
–No sé què dir-te, Harry.
–No diguis res. Mira el que has fet. No calen paraules.
–Harry, jo...
Va veure la pintada del capot del meu Range Rover.
405
–¿No li ha passat res, al teu cotxe?
–No.
–Me n’alegro. Perquè vull que hi pugis ara mateix i fotis el camp
d’aquí.
–Harry...
–M’estimava, Marcus! M’estimava! I jo l’estimava com no he tornat
a estimar mai més. ¿Per què has hagut d’escriure totes aquelles monstruositats, digues? ¿Saps quin és el teu problema? Que no t’han estimat mai! Mai! Vols escriure novel·les d’amor, però no en saps res, tu,
de l’amor! Vull que marxis ara mateix. Adéu.
–Jo mai no he descrit ni m’he imaginat la Nola de la manera que diu
la premsa. M’han robat el sentit de les paraules, Harry!
–¿Però com se’t va acudir deixar que en Barnaski enviés aquella
porqueria a tota la premsa del país?
–L’hi van robar!
Va deixar anar una rialla cínica.
–¿Que l’hi van robar? No em diguis que ets tan ingenu de creure’t
els sopars de duro que t’explica en Barnaski! Pots comptar que ha
sigut ell, qui ha fotocopiat els teus maleïts papers i els ha escampat per
tot el país.
–¿Què? Però si...
No em va deixar acabar la frase.
–Marcus: em sembla que preferiria no haver-te conegut mai. Véste’n ja. Ets a la meva propietat i no ets ben rebut, aquí.
Hi va haver un llarg silenci. Els bombers i els policies ens miraven.
Vaig agafar la bossa, vaig pujar al cotxe i me’n vaig anar. De seguida
vaig trucar a en Barnaski.
–Quina alegria sentir-te, Goldman –em va dir–. Acabo de saber
això de casa d’en Quebert. Està sortint a totes les cadenes d’informació. Estic content que no t’hagi passat res. No puc parlar amb tu gaire
estona, tinc una cita amb directius de la Warner Bros: ja hi ha guionistes fent cua per escriure una pel·li sobre el Cas a partir de les teves primeres pàgines. Estan encantats. Jo crec que aconseguirem vendre’ls
els drets per una petita fortuna.
El vaig interrompre:
406
–No hi haurà llibre, Roy.
–¿Què m’estàs dient?
–¿Has sigut tu, oi? Has sigut tu qui ha enviat aquestes pàgines a la
premsa! Ho has engegat tot a la merda!
–Tens la pell molt fina, Goldman. És més: t’estàs fent la diva, i això
no m’agrada gens! Fas el teu gran espectacle de detectiu i tot d’un plegat t’agafa una guilladura i ho atures tot. Mira, ho atribuiré a la nit tan
esgotadora que has passat i oblidaré aquesta trucada. Que no hi ha llibre... però escolta... ¿Qui t’has pensat que ets, Goldman?
–Un autèntic escriptor. Escriure és ser lliure.
Va deixar anar una rialla forçada.
–¿Qui t’ha omplert el cap de pardals? Tu ets esclau de la teva carrera, de les teves idees, dels teus èxits. Tu ets esclau de la teva condició.
Escriure és ser dependent. Tant dels que et llegeixen com dels que no et
llegeixen. Això de la llibertat és una parida! No hi ha ningú que sigui lliure. Jo tinc una part de la teva llibertat a les meves mans, igual com els
accionistes de la companyia tenen una part de la meva a les seves mans.
Així és la vida, Goldman. No hi ha ningú lliure. Si la gent fos lliure seria
feliç. ¿Tu en coneixes gaires, de persones realment felices? –Com que jo
no deia res va continuar–: Mira, la llibertat és un concepte interessant.
Vaig conèixer un paio que era broker a Wall Street, una mena de jove promesa carregada de quartos que ho tenia tot de cara. Un bon dia va voler
convertir-se en un home lliure. Va veure un reportatge a la tele sobre Alaska i va tenir una mena de xoc. Va decidir que es faria caçador i que viuria
lliure i feliç de l’aire pur. Ho va plantar tot i se’n va anar al sud d’Alaska,
cap al Wrangler. Doncs resulta que aquest paio, que sempre havia triomfat a la vida, també va guanyar aquesta partida: es va convertir en un
autèntic home lliure. Sense lligams, ni família, ni casa: només uns quants
gossos i una tenda. Va ser l’únic home realment lliure que he conegut.
–¿Va ser?
–Va ser. El paio va ser lliure tres mesos, de juny a octubre. I quan va
arribar l’hivern es va morir de fred, després d’haver-se cruspit tots els
gossos, desesperat. No hi ha ningú lliure, Goldman, ni els caçadors
d’Alaska. I encara menys a Amèrica, on els bons americans depenen
del sistema, els inuits depenen de l’ajuda del govern i de l’alcohol i els
407
indis són lliures però viuen aparcats en zoos per a humans que en
diuen reserves, condemnats a repetir la seva patètica i sempiterna
dansa de la pluja davant d’una colla de turistes. No hi ha ningú lliure,
noi. Som tots presoners dels altres i de nosaltres mateixos.
Mentre en Barnaski parlava vaig sentir de cop i volta una sirena
darrere meu: m’acabava de pescar un cotxe camuflat de la policia. Vaig
penjar i em vaig aturar al voral, pensant-me que em feien parar per parlar pel mòbil mentre conduïa. Però del cotxe de la policia en va sortir el
sergent Gahalowood. Es va acostar a la meva finestra i em va dir:
–No em digui que se’n torna a Nova York, escriptor.
–¿Què l’hi fa pensar?
–Home, és on va a parar aquesta carretera.
–L’he agafat sense pensar-hi.
–Mmm. ¿Instint de supervivència?
–No ho sap prou. ¿Com m’ha trobat?
–Per si no se n’havia adonat, hi ha el seu nom escrit en vermell al
capó del seu cotxe. Ara no és el moment de tornar a casa, escriptor.
–La casa d’en Harry s’ha cremat.
–Ja ho sé. Per això he vingut. No pot tornar a Nova York.
–¿Per què?
–Perquè vostè és un paio valent. No havia vist una tenacitat així en
tota la meva carrera.
–M’han fet malbé el llibre.
–Però si encara no l’ha escrit, aquest llibre: té el destí a les seves
mans! Encara ho pot fer tot! Vostè té el do de crear! Doncs posi’s a
pencar i escrigui un gran llibre! Vostè és un lluitador, escriptor. Vostè
és un lluitador i té un llibre per escriure. Té coses a dir! I a més, si no li
sap greu que l’hi digui, a mi també m’ha omplert de merda fins al coll.
El fiscal és a la corda fluixa, i de retruc jo també. Vaig ser jo, qui li va
dir que havíem de detenir en Harry ràpidament. Vaig pensar que,
trenta-tres anys després dels fets, una detenció sorpresa podria amb
el seu aplom. Vaig fer una cagada de passerell. I després apareix vostè
amb les seves sabates enllustrades, que valen el que jo guanyo en un
mes. No li penso fer cap escena d’amor a peu de carretera, però... No
marxi. Hem de tancar aquest cas.
408
–Ja no tinc lloc on dormir. La casa s’ha cremat.
–S’acaba d’embutxacar un milió de dòlars. Ho diu el diari. Agafi’s
una suite en un hotel de Concord. Ja diré que m’apuntin els dinars al
seu compte. M’estic morint de gana. En marxa, escriptor, que se’ns ha
girat feina.
*
*
*
Durant tota la setmana següent no vaig posar per res els peus a Aurora. M’havia instal·lat en una suite del Regent’s, al centre de Concord,
i m’hi passava el dia treballant en el cas i en el llibre, tot alhora. Les
úniques notícies d’en Harry que vaig tenir van ser a través d’en Roth,
que em va dir que s’havia instal·lat a l’habitació número 8 del Sea Side
Motel. En Roth em va dir que en Harry no em volia veure mai més
perquè havia embrutat el nom de la Nola. I tot seguit va afegir:
–En el fons, ¿per què has hagut d’explicar a tota la premsa que la
Nola era una mena de puteta desgraciada?
Vaig intentar defensar-me:
–Jo no he explicat res de res! Jo havia escrit unes quantes pàgines i
les vaig donar a aquell penques d’en Roy Barnaski, que volia assegurarse que el llibre avançava. I ell va trobar la manera de difondre-ho als
diaris fingint un robatori.
–Si tu ho dius...
–És que és la veritat, hòstia!
–En qualsevol cas, ets un artista. Bravo. Jo no hauria sabut fer-ho
millor.
–¿Què vols dir?
–Convertir la víctima en culpable: no hi ha res millor per desmuntar una acusació.
–En Harry està en llibertat gràcies al peritatge grafològic. Tu ho
saps tan bé com jo.
–Bah, ja t’ho vaig dir, Marcus, els jutges només són persones. La
primera cosa que fan al matí mentre es prenen el cafè és llegir el diari.
En Roth, que era un personatge molt prosaic però no era antipàtic,
va intentar si més no consolar-me explicant-me que en Harry, evident409
ment, estava molt trasbalsat per la pèrdua de Goose Cove, i que així
que la policia enxampés el culpable se sentiria molt millor. Sobre
aquest punt, els investigadors tenien una pista amb cara i ulls: l’endemà
de l’incendi, després d’escorcollar minuciosament els voltants de la
casa, havien descobert a la platja un bidó de gasolina amagat entre la
malesa i n’havien pogut treure una empremta dactilar. Malauradament
no hi havien trobat cap correspondència als fitxers de la policia, i en
Gahalowood considerava que sense cap element més seria difícil desemmascarar el culpable. Segons ell, probablement es tractava d’un ciutadà d’allò més respectable, sense antecedents judicials, que passava
desapercebut. Tot i així, calculava que es podia reduir el cercle de sospitosos a algú de la zona; algú d’Aurora que, després de cometre el seu
crim a plena llum del dia, s’havia afanyat a desempallegar-se d’una
prova que li feia nosa, patint per si passava algú passejant i el reconeixia.
Tenia sis setmanes per capgirar el curs dels esdeveniments i convertir el meu llibre en un bon llibre. Havia arribat l’hora de lluitar per
convertir-me en l’escriptor que volia ser. Al matí em dedicava al llibre,
i a la tarda treballava en el cas amb en Gahalowood, que havia transformat la meva suite en un annex del seu despatx i feia servir els grums
de l’hotel per carretejar caixes plenes de declaracions, informes, retalls de
diari, fotos i arxius.
Vam tornar a començar des del principi: ens vam rellegir els informes de la policia, vam estudiar-nos les declaracions de tots els testimonis de l’època. Vam dibuixar un mapa d’Aurora i dels voltants i
vam calcular totes les distàncies: de casa dels Kellergan a Goose Cove,
i en acabat de Goose Cove a Side Creek Lane. En Gahalowood va anar
sobre el terreny a verificar el que durava cada trajecte, tant a peu com
amb cotxe, i fins i tot va verificar el temps de resposta de la policia
local en el moment dels fets, que va resultar francament curt.
–No hi ha gaires motius per posar en dubte la feina de l’intendent
Pratt –em va dir–. La investigació es va portar amb molta professionalitat.
–Pel que fa a en Harry, sabem que la frase de l’original no la va
escriure ell –vaig apuntar jo–. ¿Però aleshores per què devien enterrar
la Nola a Goose Cove?
410
–Per estar tranquils, és clar –va suggerir en Gahalowood–. Vostè
mateix em va dir que en Harry havia anat dient a tothom que seria fora
d’Aurora uns quants dies.
–Això és veritat. Així doncs, segons vostè, ¿l’assassí sabia que en
Harry no era a casa seva?
–Podria ser. Però reconegui que és força sorprenent que, quan va tornar, en Harry no s’adonés que havien excavat un forat prop de casa seva...
–No estava en el seu estat normal –vaig fer jo–. Estava nerviós,
enfonsat. Es passava el dia esperant la Nola. Amb això sol ja n’hi ha
prou per no veure una mica de terra remoguda, sobretot a Goose
Cove: així que cauen quatre gotes, de seguida queda tot el terreny
enfangat.
–Potser sí, que té raó. Així doncs, l’assassí sap que allà no el molestarà ningú. I si mai troben el cadàver, ¿a qui acusaran?
–A en Harry.
–Bingo, escriptor!
–¿Però quin sentit té aquesta frase? –vaig preguntar–. ¿Quin sentit té escriure «Adéu, Nola estimada»?
–És la pregunta del milió de dòlars, escriptor. Sobretot per a vostè,
vaja, si no li sap greu que l’hi digui.
El nostre principal problema era que les pistes que teníem apuntaven en moltes direccions diferents. Hi havia unes quantes qüestions
importants que quedaven en suspens, i en Gahalowood les va escriure en uns fulls de paper immensos:
–Elijah Stern.
¿Per què paga a la Nola per fer-la pintar?
¿Quin mòbil té per matar-la?
–Luther Caleb
¿Per què pinta la Nola? ¿Per què ronda per Aurora? ¿Quin mòbil té
per matar la Nola?
–David i Louisa Kellergan.
¿Van pegar a la seva filla més fort del compte?
411
¿Per què amaguen l’intent de suïcidi de la Nola i l’escapada a Martha’s
Vineyard?
–Harry Quebert
¿Culpable?
–Intendent Gareth Pratt
¿Per què té una relació amb ell, la Nola?
Mòbil: ¿el va amenaçar de parlar?
–La Tamara Quinn afirma que el paper que li va robar a en Harry va
desaparèixer. ¿Qui el devia agafar del despatx del Clark’s?
–¿Qui va escriure les cartes anònimes a en Harry? ¿Qui ho sap des de
fa trenta-tres anys i no n’ha dit mai res?
–¿Qui ha calat foc a Goose Cove? ¿A qui no li interessa que es resolgui
el cas?
Una tarda en Gahalowood va enganxar aquests papers amb xinxetes
en una de les parets de la meva suite i en acabat va fer un llarg sospir
de desesperació.
–Com més avancem menys clar ho veig –em va dir–. Jo crec que hi
ha un element central que relaciona totes aquestes persones i aquests
fets entre ells. Aquesta és la clau de la investigació! Si trobem aquest
nexe d’unió, tindrem el culpable.
Es va enfonsar en una butaca. Eren les set i ja no li quedaven forces
per pensar. Jo, com havia fet tots els dies a aquella hora, em vaig preparar per marxar i continuar amb el que havia començat a fer: tornar
a la boxa. Havia trobat un gimnàs a un quart d’hora de cotxe i havia
decidit fer el meu gran retorn als rings. Hi havia anat cada tarda, des
que era al Regent’s, després que el recepcionista de l’hotel em recomanés el gimnàs on ell s’entrenava.
–¿On va, guarnit així? –em va preguntar en Gahalowood.
–A boxejar. ¿Vol venir?
412
–Ni pensar-hi!
Vaig ficar les meves coses a dins d’una bossa i li vaig dir adéu.
–Quedi-s’hi tanta estona com vulgui, sergent. Tanqui la porta de
cop i ja està.
–Oh, per això no pateixi, m’he fet fer una targeta de l’habitació.
¿De debò que se’n va a boxejar?
–Sí.
Va dubtar un moment i quan ja tenia un peu a fora vaig sentir que
em cridava.
–Esperi’m, escriptor, al final sí que vinc.
–¿Què l’ha fet canviar d’opinió?
–La temptació d’estomacar-lo. ¿Com és que li agrada tant la boxa,
escriptor?
–És una història molt llarga, sergent.
El dijous 17 de juliol vam anar a visitar en Neil Rodik, el capità de la
policia que havia codirigit la investigació l’any 1975. Ara tenia vuitanta-cinc anys i vivia en una cadira de rodes, en una residència per a vells
a la vora del mar. Encara se’n recordava, de la sinistra recerca de la
Nola. Deia que havia sigut el cas de la seva vida.
–Aquella noia desapareguda va ser una cosa de bojos! –va exclamar–. Una dona l’havia vist sortir del bosc plena de sang. En el que va
trigar a trucar a la policia, la nana va desaparèixer per sempre. Per mi
el més estrany de tot és aquesta història de la música que posava el pare
Kellergan. Això sempre m’ha tingut molt capficat. I una altra cosa que
no he entès mai és com pot ser que no t’adonis que t’han segrestat la filla.
–¿Així, per vostè, va ser un segrest? –va preguntar en Gahalowood.
–Fa de mal dir. Falten proves. ¿Que podria ser que sortís a passejar i passés un maníac i se l’endugués amb una furgoneta?... Sí, és clar.
–¿Per casualitat no es deu pas recordar de quin temps feia, en el
moment de la recerca?
–Les condicions meteorològiques eren pèssimes, plovia, hi havia
molta boira. ¿Per què m’ho pregunta?
–Per saber si podria ser que en Harry Quebert no s’adonés que li
havien fet un forat al jardí.
413
–Podria ser. La finca és immensa. ¿Vostè té jardí, sergent?
–Sí.
–¿De quina mida?
–Petit.
–¿Vostè creu que seria possible que algú excavés un forat no gaire
gran en la seva absència i que vostè no se n’adonés, després?
–Podria ser, efectivament.
Al cotxe, tornant cap a Concord, en Gahalowood em va preguntar
què en pensava.
–Per mi, l’original escrit a màquina demostra que la Nola no va ser
segrestada de casa seva –vaig dir–. Va sortir per reunir-se amb en
Harry. Havien quedat en aquell motel, va escapar-se discretament de
casa seva amb l’única cosa important: el llibre d’en Harry, que s’havia
endut a casa. I pel camí la van segrestar.
En Gahalowood va esbossar un somriure.
–Em sembla que em comença a agradar, aquesta idea –va fer–. Ella
s’escapa de casa, i per això ningú sent res. Comença a caminar per la
carretera número 1 per anar cap al Sea Side Motel. I en aquest moment és quan la segresten. O potser la recull a peu de carretera algú en
qui tenia confiança. «Nola estimada», va escriure l’assassí. La coneixia.
S’ofereix a portar-la. I després comença a magrejar-la. Potser s’atura al
voral i li fica la mà per sota de la faldilla. Ella s’hi resisteix: ell li pega i
li diu que s’estigui quieta. Però no ha tancat les portes del cotxe i ella
aconsegueix fugir. Intenta amagar-se al bosc, ¿però qui hi viu, entre la
carretera número 1 i el bosc de Side Creek?
–La Deborah Cooper.
–Exacte! L’agressor deixa el cotxe al voral de la carretera i comença
a empaitar la Nola. La Deborah Cooper els veu i truca a la policia.
Mentrestant, l’agressor atrapa la Nola en el punt on van trobar sang i
cabells. Ella es defensa, ell la colpeja brutalment. Potser fins i tot abusa
d’ella. Però aleshores arriba la policia: l’agent Dawn i l’intendent Pratt
comencen a escorcollar el bosc i de mica en mica s’hi van acostant.
Llavors s’emporta la Nola bosc endins, però ella aconsegueix escaparse i arribar a casa de la Deborah Cooper, on es refugia. En Dawn i en
Pratt continuen escorcollant el bosc. Ja són massa lluny per adonar-se
414
de res. La Deborah Cooper recull la Nola a la cuina i corre cap a la sala
d’estar a trucar a la policia. Quan torna a la cuina, l’agressor ja és allà.
Ha entrat per endur-se la Nola. Mata la Cooper d’un tret al cor i s’emporta la Nola. L’arrossega fins al cotxe i la fica al maleter. Potser encara és viva, però deu estar inconscient: ha perdut moltíssima sang.
Aleshores es creua amb el cotxe de l’ajudant del xèrif. Comença una
persecució. Quan ja ha aconseguit despistar la policia, s’amaga a Goose
Cove. Sap que la casa està deserta, que allà no el molestarà ningú. Els
policies estan buscant més amunt, a la carretera de Montburry. Deixa
el cotxe a Goose Cove, amb la Nola a dins; potser fins i tot l’amaga al
garatge. En acabat baixa cap a la platja i torna caminant a Aurora. Sí,
estic convençut que el nostre home viu a Aurora: es coneix les carreteres, es coneix el bosc, sap que en Harry és fora. Ho sap tot. Torna a
casa seva sense que se n’adoni ningú; es dutxa, es canvia de roba i llavors, quan la policia arriba al domicili dels Kellergan, on el pare acaba
de denunciar la desaparició de la filla, se’n va cap a la multitud de
curiosos de Terrace Avenue i s’hi barreja. Per això no el van trobar
mai, l’assassí: perquè quan tothom el buscava pels voltants d’Aurora,
ell era enmig de tot l’enrenou, al bell mig d’Aurora.
–Collons –vaig fer jo–. ¿Així era allà?
–Sí. Jo crec que va ser allà des del primer moment. Només haurà de
tornar a Goose Cove en plena nit passant per la platja. Suposo que a
aquelles altures la Nola ja és morta. Aleshores l’enterra a la finca, a tocar del bosc, perquè ningú noti que la terra està remoguda. En acabat
torna a agafar el cotxe i l’aparca per si de cas al seu propi garatge, d’on
no el traurà durant una bona temporada per no aixecar sospites. El
crim era perfecte.
Jo estava al·lucinat amb aquella demostració.
–¿I això quines implicacions té, pel que fa al nostre sospitós?
–És un home que viu sol. Algú que pugui actuar sense que ningú li
faci preguntes ni li demani com és que ja no vol treure el cotxe del
garatge. Algú que té un Chevrolet Monte Carlo negre.
Jo em vaig deixar portar per l’emoció:
–Només cal saber qui era propietari d’un Chevrolet negre a Aurora
en aquella època i tindrem el nostre home!
415
En Gahalowood de seguida va frenar el meu entusiasme.
–En això ja hi va pensar en Pratt, en el seu moment. En Pratt va pensar en tot. A l’informe que va fer hi figura la llista de propietaris d’un
Chevrolet a Aurora i tota la zona dels voltants. Va anar a visitar-los un
per un, i tots tenien una coartada sòlida. Tots excepte un: en Harry
Quebert.
Ja tornava a sortir en Harry. Sempre anàvem a parar a en Harry.
Cada criteri nou que establíem per desemmascarar l’assassí encaixava amb ell.
–¿I en Luther Caleb? –vaig preguntar jo amb un bri d’esperança–.
¿Quin cotxe tenia?
En Gahalowood va fer que no amb el cap:
–Un Mustang blau –va dir.
Jo vaig fer un sospir.
–¿Vostè què creu que hauríem de fer, ara, sergent?
–Hi ha la germana d’en Caleb, encara no l’hem interrogat. Jo crec
que ja és hora que anem a fer-li una visita. És l’única pista que encara
no hem explorat a fons.
Aquell vespre, després de la boxa, vaig fer el cor fort i em vaig presentar al Sea Side Motel. Devia ser cap a quarts de nou. En Harry estava
assegut en una cadira de plàstic, davant l’habitació número 8, aprofitant que feia bo i bevent-se una llauna de refresc. No em va dir res,
quan em va veure. Per primer cop la seva presència em feia sentir incòmode.
–Necessitava veure’t, Harry. Dir-te que sento moltíssim tota aquesta història...
Em va fer un gest perquè m’assegués a la cadira del costat.
–¿Un refresc? –em va proposar.
–Sí, gràcies.
–La màquina és al fons del passadís.
Vaig somriure i vaig anar a buscar una Coca-cola light. Al tornar li
vaig dir:
–És el mateix que em vas dir el primer cop que et vaig venir a veure
a Goose Cove. Estava fent primer de carrera. Tu havies fet llimonada
416
i em vas preguntar si en volia, et vaig dir que sí i em vas dir que me l’agafés jo mateix de la nevera.
–Eren bons temps.
–Sí.
–¿Què és el que ha canviat, Marcus?
–Res. Tot i res. Tots hem canviat, el món ha canviat. El World Trade
Center s’ha ensorrat, Amèrica ha entrat en guerra... Però la manera
com jo et veig no ha canviat. Continues sent el meu mestre. Continues
sent en Harry.
–El que ha canviat, Marcus, és el combat entre el mestre i l’alumne.
–No lluitem pas.
–En el fons sí. Jo t’he ensenyat a escriure llibres, i mira què em fan
els teus llibres: em fan mal.
–Jo mai t’he volgut fer mal, Harry. Trobarem la persona que va cremar Goose Cove, t’ho prometo.
–¿I això em tornarà els trenta anys de records que acabo de perdre?
Tota la meva vida convertida en fum! ¿Per què vas haver d’explicar
totes aquelles monstruositats de la Nola?
Jo no vaig respondre. Ens vam quedar un moment en silenci. Malgrat la feble llum dels aplics, va fixar-se en les ferides que m’havia fet
als punys picant els sacs de boxa.
–Les mans –va dir–. ¿Que tornes a boxejar?
–Sí.
–No col·loques bé els cops. Ha sigut sempre el teu defecte. Pegues
bé, però sempre et surt massa la primera falange del dit del mig, i en
el moment de l’impacte frega.
–Anem a boxejar –li vaig proposar.
–Com vulguis.
Vam anar a l’aparcament. No hi havia ningú. Ens vam despullar de
cintura en amunt. S’havia aprimat molt. Se’m va quedar mirant:
–Que ben plantat que ets, Marcus. Fes el favor de casar-te, punyeta! Fes el favor de viure!
–Tinc una investigació per acabar.
–A pastar fang, la investigació!
Ens vam posar cara a cara i vam intercanviar uns quants cops con417
tinguts; un colpejava i l’altre havia de mantenir-se en guàrdia tancada i
protegir-se. En Harry pegava amb ganes.
–¿No vols saber qui va matar la Nola? –li vaig preguntar.
Es va aturar en sec.
–¿Ho saps?
–No. Però les pistes es van perfilant. El sergent Gahalowood i jo
anem demà a veure la germana d’en Luther Caleb. A Portland. I a Aurora encara ens queden unes quantes persones per interrogar.
Va sospirar:
–Aurora... Des que vaig sortir de la presó que no he tornat a veure
ningú. L’altre dia em vaig estar una estona davant de la casa en ruïnes.
Un bomber em va dir que no hi podia entrar. Vaig recuperar un parell
de coses i vaig venir caminant fins aquí. I ja no me n’he mogut. En
Roth s’està ocupant de l’assegurança i de tot el que cal. Jo ja no hi puc
tornar, a Aurora. Ja no puc mirar aquella gent a la cara i dir-los que
estimava la Nola i que li vaig escriure un llibre. Ja no em puc mirar ni a
mi mateix a la cara. En Roth diu que el teu llibre es titularà El cas
Harry Quebert.
–És veritat. És un llibre que explica que el teu llibre és un llibre preciós. Jo estimo Els orígens del mal! És el llibre que em va empènyer a
fer-me escriptor!
–No ho diguis, això, Marcus!
–És que és la veritat! És probablement el llibre més bonic que he
llegit mai. Ets el meu escriptor preferit!
–Calla, per l’amor de Déu!
–Vull escriure un llibre per defensar el teu, Harry. Quan vaig saber
que l’havies escrit per a la Nola, en un primer moment em va xocar, és
veritat. I després me’l vaig rellegir. És un llibre magnífic! Ho dius tot!
Sobretot al final. Expliques la pena que t’aclapararà sempre. No puc
deixar que embrutin aquest llibre, perquè aquest llibre m’ha fet a mi.
¿Saps què? El dia aquell de la llimonada, quan vaig venir a visitar-te
per primera vegada, a l’obrir la nevera, aquella nevera buida, vaig
entendre la teva solitud. I aquell dia ho vaig veure clar: Els orígens del
mal és un llibre de solitud. Has descrit la solitud d’una manera espectacular. Ets un grandíssim escriptor!
418
–Para, Marcus!
–El final del teu llibre és tan bonic! Renuncies a la Nola: ha desaparegut per sempre, tu ho saps, i en canvi no has deixat mai d’esperar-la... L’única pregunta que em faig, ara que realment he entès el teu
llibre, és sobre el títol. ¿Per què posar un títol tan trist a un llibre tan
bonic?
–És complicat, Marcus.
–Però si sóc aquí és per entendre-ho...
–És massa complicat.
Ens vam mirar, cara a cara, en posició de guàrdia, com dos guerrers.
Finalment va dir:
–No sé si et podré perdonar, Marcus...
–¿Perdonar-me? Però si faré reconstruir Goose Cove! Ho pagaré
tot! Amb els diners del llibre tornarem a construir una casa! No pots
liquidar la nostra amistat així com així!
Es va posar a plorar.
–No ho entens, Marcus. No és per culpa teva. Res és per culpa teva,
però tot i així no et puc perdonar.
–¿Perdonar-me què?
–No t’ho puc dir. No ho entendries...
–Vinga, Harry! ¿A què ve tot aquest misteri? ¿Què passa, collons?
Es va eixugar les llàgrimes de la cara amb el revers de la mà.
–¿Te’n recordes, del consell que et vaig donar? –em va preguntar–.
Quan eres alumne meu, un dia et vaig dir: no escriguis mai un llibre si
no saps com acaba.
–Sí, me’n recordo perfectament. Me’n recordaré sempre.
–¿I com acaba, el teu llibre?
–Acaba bé.
–Però si al final ella es mor!
–No, el llibre no s’acaba amb la mort de l’heroïna. Després passen
coses maques.
–¿Quines?
–Que l’home que l’ha estat esperant durant trenta anys comença a
viure un altre cop.
419
EXTRACTES D’ELS ORÍGENS DEL MAL (última pàgina)
Quan va entendre que no seria mai possible i que les esperances no
eren més que mentides, li va escriure per última vegada. Després de les
cartes d’amor, havia arribat l’hora d’una carta de tristesa. Calia acceptar-ho. A partir d’ara no faria altra cosa que esperar-la. L’esperaria tota
la vida. Però sabia prou bé que no tornaria mai. Sabia que no la veuria mai més, que no s’hi retrobaria mai més, que no la sentiria mai més.
Quan va entendre que no seria mai possible, li va escriure per última vegada.
Amor meu,
Aquesta és la meva última carta. Són les meves últimes
paraules. T’escric per dir-te adéu.
A partir d’avui ja no hi haurà cap «nosaltres».
Els enamorats se separen i no es tornen a trobar mai més,
i així s’acaben les històries d’amor.
T’enyoraré, amor meu. T’enyoraré tant!
Els meus ulls ploren. Tot jo cremo per dins.
No ens tornarem a veure mai més; t’enyoraré tant!
Espero que siguis feliç.
M’haig de fer a la idea que això nostre era un somni i que
ja és hora de despertar-se.
T’enyoraré tota la vida.
Adéu. T’estimo com no estimaré mai més.
12
El que pintava quadres
«Aprèn a estimar els teus fracassos, Marcus, perquè seran
els que et forjaran. Els fracassos que hagis tingut seran els
que et faran assaborir les victòries.»
El dia que vam anar a Portland, Maine, a visitar la Sylla Caleb Mitchell,
la germana d’en Luther, feia un temps esplèndid. Era el divendres 18
de juliol del 2008. La família Mitchell vivia en una casa molt maca d’un
barri residencial, a prop del turó sobre el qual es perfila el centre de
la ciutat. La Sylla ens va rebre a la cuina. Quan hi vam arribar el cafè
fumejava ja en dues tasses idèntiques que hi havia damunt la taula, al
costat d’una pila d’àlbums de fotos.
En Gahalowood havia aconseguit posar-s’hi en contacte el dia
abans. Durant el viatge entre Concord i Portland em va explicar que
quan hi va parlar per telèfon li va semblar que ja s’esperava aquella
trucada.
–M’hi vaig presentar com a policia, li vaig dir que estava investigant
els assassinats de la Deborah Cooper i la Nola Kellergan i que necessitava veure-la per fer-li un parell de preguntes. En general la gent es
posa nerviosa, quan senten les paraules «policia estatal»: comencen a
fer preguntes, volen saber què passa i què té a veure amb ells. I en
canvi la Sylla Mitchell es va limitar a dir-me: «Vingui demà quan vulgui, seré a casa. És important que parlem.»
A la cuina, es va asseure davant nostre. Era una dona guapa, d’uns
cinquanta anys ben portats, d’aire sofisticat i mare de dos fills. També
hi havia el marit, que es va quedar dret, una mica apartat, com si tingués por de ser inoportú.
–¿I doncs? –va preguntar–. ¿És veritat, tot això?
423
–¿El què, tot això? –va fer en Gahalowood.
–El que he llegit als diaris... Totes aquestes coses terribles sobre
aquella pobra noia d’Aurora.
–Sí. La premsa ho ha tergiversat tot una mica, però els fets són verídics. Senyora Mitchell, ahir no em va semblar que la sorprengués gaire
la meva trucada...
Se li va enfosquir el rostre.
–Com ja li vaig explicar ahir per telèfon –va dir–, no hi sortien
noms, al diari, però jo ja vaig veure que E.S. era Elijah Stern. I que el
seu xofer era en Luther. –Va treure un retall de diari i el va llegir en veu
alta, com intentant entendre el que no entenia–: «E.S., un dels homes
més rics de Nou Hampshire, enviava el seu xofer a buscar la Nola al
centre perquè l’hi portés a casa seva, a Concord. Trenta-tres anys més
tard, una amiga de la Nola, que en aquella època encara era una nena,
explicarà que un dia va presenciar una cita amb el xofer i que la Nola
va marxar com si anés a l’escorxador. Aquesta jove testimoni descriurà
el xofer com un home espantós, corpulent i amb la cara deformada.»
Amb aquesta descripció només pot ser el meu germà.
Va callar i ens va mirar. Esperava una resposta i en Gahalowood va
posar les seves cartes al descobert.
–Hem trobat un quadre de la Nola Kellergan, més o menys despullada, a casa de l’Elijah Stern –va dir–. Segons ell, va ser el seu germà,
qui el va pintar. Tot sembla indicar que la Nola hauria acceptat deixarse pintar a canvi de diners. En Luther anava a buscar-la a Aurora i se
l’enduia a Concord, a casa de l’Stern. No sabem què hi passava, allà,
ben bé, però el que està clar és que en Luther va pintar un quadre de la
Nola.
–Pintava molt! –va exclamar la Sylla–. Tenia molt de talent, hauria
pogut arribar lluny. ¿Que potser...? ¿Que potser sospiten que hauria pogut matar aquesta noia?
–Diríem que figura a la llista de sospitosos –va respondre en Gahalowood.
A la Sylla li va lliscar una llàgrima galta avall.
–¿Sap què, sergent? Me’n recordo del dia que va morir. Era un
divendres de finals de setembre. Jo acabava de fer vint-i-un anys. Va
424
trucar la policia i ens va anunciar que en Luther havia mort en un accident de cotxe. Me’n recordo com si fos ara: el telèfon que sona, la
mare que el despenja. El meu pare i jo som al costat. La mare respon
i de seguida ens xiuxiueja: «És la policia.» Escolta atentament i diu:
«Entesos.» No oblidaré mai aquell moment. A l’altra banda del telèfon, un agent de la policia li acabava d’anunciar la mort del seu fill. Li
devia dir alguna cosa com ara «Senyora, tinc el penós deure d’anunciar-li que el seu fill ha mort en un accident de cotxe.» I ella respon:
«Entesos.» I en acabat penja, ens mira i diu: «És mort.»
–¿Què havia passat? –va preguntar en Gahalowood.
–Una caiguda de vint metres des d’un penya-segat de la costa de
Sagamore, Massachusetts. Diuen que anava borratxo. És una carretera molt sinuosa i no està il·luminada, a la nit.
–¿Quina edat tenia?
–Trenta anys... Tenia trenta anys. El meu germà era un bon home,
però... Mirin, estic contenta que siguin aquí. Em sembla que els haig
d’explicar una cosa que ja hauríem hagut d’explicar fa trenta-tres anys.
I amb veu tremolosa la Sylla ens va explicar una escena que havia
tingut lloc unes tres setmanes abans de l’accident. Va ser el dissabte 30
d’agost del 1975.
*
*
*
30 d’agost del 1975, Portland, Maine
Aquell dia la família Caleb tenia previst anar a sopar al Horse Shoe,
el restaurant preferit de la Sylla, per celebrar el seu vint-i-unè aniversari. Havia nascut un 1 de setembre. En Jay Caleb, el pare, li havia preparat la sorpresa de reservar la sala privada del primer pis. Havia
convidat tots els seus amics i uns quants familiars, una trentena de persones en total, incloent-hi en Luther.
Els Caleb –en Jay, la Nadia, que era la mare, i la Sylla– van arribar al
restaurant a les sis de la tarda. Els convidats els estaven esperant ja a
la sala, i quan hi va entrar la Sylla van començar tots a felicitar-la. Va
començar la festa: hi havia música i xampany. En Luther encara no
425
havia arribat. Al principi el pare es va pensar que devia haver trobat
algun contratemps a la carretera. Però a dos quarts de vuit, quan van
servir el sopar, el seu fill encara no havia arribat. No solia arribar mai
tard, i en Jay va començar a amoïnar-se per la seva absència. Va intentar trucar-li al telèfon de l’habitació on vivia, en unes dependències de
la finca de l’Stern, però no va respondre ningú.
En Luther es va perdre el sopar, el pastís i el ball. A la una de la matinada els Caleb van tornar a casa seva silenciosos i amoïnats: molt amoïnats. En Luther no s’hauria perdut per res del món l’aniversari de la
seva germana. A casa, en Jay va engegar la ràdio de la sala d’estar en un
gest mecànic. Els informatius parlaven d’una operació policial de gran
envergadura a Aurora a causa de la desaparició d’una noia de quinze
anys. El nom d’Aurora els resultava familiar. En Luther deia que hi
anava sovint per cuidar els rosers d’una casa preciosa que tenia l’Elijah
Stern a la vora del mar. En Jay Caleb va pensar que era una coincidència. Va escoltar atentament la resta del butlletí i en acabat els d’unes
quantes emissores més, per saber si hi havia hagut algun accident de
trànsit a la zona, però no van esmentar cap incident d’aquella mena.
Preocupat, es va passar gran part de la nit despert sense saber si havia
d’avisar la policia, quedar-se a casa esperant o fer el trajecte de carretera fins a Concord. Al final es va quedar adormit al sofà de la sala d’estar.
L’endemà a primera hora del matí, encara sense notícies, va trucar a
l’Elijah Stern per saber si havia vist el seu fill.
–¿En Luther? –va fer l’Stern–. No hi és. S’ha agafat vacances. ¿No
n’hi ha dit res?
Tota aquella història era molt estranya. ¿Per què devia marxar sense
avisar-los?
En Jay Caleb estava tan nerviós que no es podia limitar a esperar,
així que va decidir sortir a buscar el seu fill.
*
*
*
Només de recordar-ho la Sylla Mitchell es va posar a tremolar. Es va
aixecar de la cadira d’una revolada i va començar a fer més cafè.
–Aquell dia –ens va dir–, mentre el meu pare anava cap a Concord i
la meva mare es quedava a casa per si apareixia en Luther, jo me’n vaig
426
anar a passar el dia amb unes amigues. Vaig tornar a casa que ja era tard.
Els meus pares eren a la sala d’estar, parlant, i vaig sentir que el meu pare
deia a la meva mare: «Em sembla que en Luther ha fet una bestiesa molt
gran.» Vaig preguntar què passava i em va manar que no digués a ningú
que en Luther havia desaparegut, i encara menys a la policia. Va dir que
ja s’encarregaria de buscar-lo ell pel seu compte. El va buscar en va
durant més de tres setmanes. Fins que va passar allò de l’accident.
Va ofegar un sanglot.
–¿Què va passar, senyora Mitchell? –va preguntar en Gahalowood
amb molta consideració–. ¿Com és que el seu pare es pensava que en
Luther havia fet una bestiesa? ¿Per què no volia trucar a la policia?
–És complicat, sergent. És tot molt complicat...
Va obrir els àlbums de fotos i ens va parlar de la família Caleb: d’en
Jay, un pare afectuós, i de la Nadia, la mare, una antiga miss Maine que
havia inculcat el gust per l’estètica als seus fills. En Luther era el gran,
tenia nou anys més que ella. Havien nascut tots dos a Portland.
Ens va ensenyar fotografies de la seva infantesa. La casa familiar, les
vacances a Colorado i l’immens magatzem de l’empresa del pare, on
en Luther s’havia passat estius sencers. Una sèrie de fotos ens va mostrar la família a Yosemite l’any 1963. En Luther amb divuit anys, un
jove guapo, prim i elegant. En acabat anem a parar a una fotografia de
la tardor del 1974: els vint anys de la Sylla. Els personatges han envellit. En Jay, l’orgullós pare de família, ja llueix la panxa de la seixantena. La mare ja no pot lluitar contra les arrugues de la cara. En Luther
té gairebé trenta anys: té el rostre deformat.
La Sylla es va mirar una bona estona aquella imatge.
–Abans que passés allò, érem una família que feia goig –va dir–.
Abans érem molt feliços.
–¿Abans que passés què? –va preguntar en Gahalowood.
Ella se’l va mirar com si fos la cosa més evident del món.
–Abans de l’agressió.
–¿L’agressió? –va repetir en Gahalowood–. No sé de què em parla.
La Sylla va posar de costat les dues fotografies del seu germà.
–Va passar durant la tardor de després de les vacances a Yosemite.
Miri aquesta foto... Miri que guapo que era. En Luther era un noi molt
427
especial, ¿sap? Adorava l’art, tenia un do per a la pintura. Havia acabat
l’institut i l’acabaven d’admetre a l’escola de belles arts de Portland. Tothom deia que podia arribar a ser un gran pintor, que tenia un do. Era un
noi feliç. Però també era el principi de la guerra del Vietnam, i havia d’anar a fer el servei militar. Deia que quan tornés faria belles arts i es casaria. Ja tenia nòvia. Eleanore Smith, es deia. Una noia de l’institut. Vaja,
que era un noi feliç. Abans d’aquella nit de setembre del 1964.
–¿Què va passar, aquella nit?
–¿Ha sentit a parlar mai de la banda dels field goals, sergent?
–¿La banda dels field goals? No, mai.
–És el sobrenom que va posar la policia a una colla de salvatges que
en aquella època corria per la zona fent barbaritats.
*
*
*
Setembre del 1964
Era pels volts de les deu de la nit. En Luther havia passat el vespre
a casa de l’Eleanore i tornava a peu a casa dels seus pares. L’endemà
havia de marxar a un centre de l’exèrcit. L’Eleanore i ell tot just acabaven de decidir que es casarien així que tornés: s’havien jurat fidelitat
i havien fet l’amor per primer cop al llit de criatura de l’Eleanore, mentre la mare els feia unes cookies a la cuina.
Al marxar de casa dels Smith en Luther va girar unes quantes vegades el cap per mirar enrere. Sota el porxo, a la llum dels fanals, va veure
l’Eleanore que plorava i li feia adéu amb la mà. Ara ja anava per Lincoln Road: una carretera poc freqüentada i mal il·luminada, a aquella
hora, però era el camí més curt per tornar a casa. Encara li quedaven
tres milles. El va avançar un primer cotxe. El feix de llum dels fars va
il·luminar un bon tros de carretera. Poc després va arribar un segon
vehicle a molta velocitat. Els seus ocupants, visiblement excitats, van
començar a fer-li crits per la finestra per espantar-lo. En Luther va continuar com si res i el cotxe es va aturar de cop al mig de la carretera,
unes desenes de metres davant seu. Ell va continuar avançant: ¿què
havia de fer, si no? ¿Travessar la carretera? Quan va passar per davant
del cotxe el conductor li va preguntar:
428
–Ei, tu! ¿Ets d’aquí?
–Sí –va respondre en Luther.
Va rebre una esquitxada de cervesa en plena cara.
–Els de Maine sou tots uns ignorants! –va bramar el conductor.
Els passatgers van començar a cridar. En total eren quatre, però
enmig de la foscor en Luther no els podia veure al cara. Intuïa que eren
joves, d’entre vint-i-cinc i trenta anys, i que anaven borratxos i eren
molt agressius. Va continuar el seu camí amb el cor a mil per hora, molt
espantat. Ell no era de buscar brega i no volia problemes.
–Ei! –el va interpel·lar un altre cop el conductor–. ¿Es pot saber on
vas, tros d’ignorant?
En Luther no va respondre i va accelerar el pas.
–Vine aquí! Vine aquí, que t’ensenyarem com fem passar per l’adreçador els merdosos com tu.
En Luther va sentir que s’obrien les portes del cotxe i que el conductor cridava:
–Senyors, s’obre la caça de l’ignorant! 100 dòlars a qui el pesqui.
Va començar a córrer com un desesperat esperant que passés algun
altre cotxe. Però no va arribar ningú per salvar-lo. Un dels seus perseguidors el va atrapar i el va llançar a terra mentre cridava als altres:
–Ja el tinc! Ja el tinc! Els 100 dòlars són meus!
Van abraonar-se tots sobre en Luther i li van clavar una pallissa.
Mentre jeia a terra, un dels agressors va cridar:
–¿Qui vol fer un partit de futbol? Proposo uns quants field goals!*
Els altres van començar a cridar entusiasmats i, per torns, li van
anar etzibant uns cops de peu a la cara d’una violència inaudita, com si
xutessin una pilota. Un cop acabada la tanda, el van donar per mort i
el van deixar al voral de la carretera. Al cap de quaranta minuts un
motorista se’l va trobar i va trucar a emergències.
*
*
*
*. Field goal (‘xut a pals’): jugada de futbol americà que consisteix a intentar marcar fent un xut amb el peu, de manera que la pilota passi entre els dos pals verticals
de la zona d’anotació. (N. de l’a.)
429
–Després d’uns quants dies en coma, en Luther es va despertar amb la
cara completament trencada –ens va explicar la Sylla–. Va passar per
unes quantes operacions de cirurgia reconstructiva, però no n’hi va
haver cap que aconseguís tornar-li el seu aspecte. S’hi va estar dos
mesos, a l’hospital. En va sortir condemnat a viure amb la cara torta i
amb dificultats per parlar. No cal dir que no hi va haver Vietnam; ni res
més. Es passava tot el sant dia prostrat a casa, ja no pintava, ja no tenia
projectes. Al cap de sis mesos l’Eleanore va trencar el prometatge. Fins
i tot va marxar de Portland. ¿Com se li podia retreure? Tenia divuit
anys i molt poques ganes de sacrificar la vida per cuidar en Luther, que
s’havia convertit en una ombra que anava arrossegant tot el seu dolor.
Ja no era el mateix.
–¿I els agressors? –va preguntar en Gahalowood.
–No els van trobar mai. Es veu que la mateixa banda ja havia actuat
altres vegades a la zona. I cada vegada s’havien esplaiat de valent amb
la tanda de field goals. Però l’agressió d’en Luther va ser la més greu de
totes les que van cometre: una mica més i el maten. En va parlar tota la
premsa, la policia anava de corcoll buscant-los. Després d’allò ja no
van donar mai més motius perquè es tornés a parlar d’ells. Devien
tenir por que els enxampessin.
–¿Què li va passar, al seu germà, després d’això?
–Durant els dos anys següents va viure com una ànima en pena a
casa dels pares. Era un fantasma. No feia res. El meu pare es quedava
fins molt tard al magatzem, i la meva mare buscava excuses per passarse el dia fora de casa. Van ser dos anys molt durs de suportar. Després,
un dia de l’any 1966, van trucar a la porta.
*
*
*
1966
Abans de treure el forrellat de la porta va dubtar un moment: no
podia suportar que el miressin. Però estava sol a casa i potser era alguna cosa important. Va obrir i es va trobar al davant un home d’uns
trenta anys molt elegant.
–Hola –va dir l’home–. Em sap greu presentar-me d’aquesta mane430
ra, però se m’ha espatllat el cotxe a cinquanta metres d’aquí. ¿No deus
pas saber una mica de mecànica, per casualitat?
–Depèn –va respondre en Luther.
–No és res greu, només una roda punxada. Però no hi ha manera de
fer anar el gat.
En Luther es va avenir a fer-hi un cop d’ull. El cotxe era un cupè de
luxe, aparcat al voral de la carretera, a cent metres de la casa. Un clau
havia foradat la roda dreta del davant. El gat estava mal engreixat i s’encallava. Tot i així en Luther va aconseguir fer-lo anar i canviar la roda.
–Carai, impressionant! –va dir l’home–. Sort n’he tingut de tu. ¿A
què et dediques? ¿Ets mecànic?
–A ref. Abanf pintava, però vaix tenir un acfident.
–¿I com et guanyes la vida?
–No me la guanyo paf.
L’home se’l va mirar i li va allargar la mà.
–Em dic Elijah Stern. Gràcies, te’n dec una.
–Luther Caleb.
–Encantat, Luther.
Es van mirar un moment. Finalment l’Stern va fer la pregunta que
el rosegava des que en Luther li havia obert la porta de casa seva.
–¿Què t’ha passat, a la cara? –li va preguntar.
–¿N’ha fentit a parlar, de la banda delf field goalf?
–No.
–Una xent que cometien agrefionf per guft. Feien fervir el cap de
lef fevef víctimef com fi fof una pilota.
–Quin horror... ho sento molt.
En Luther, fatalista, va arronsar-se d’espatlles.
–Tu no claudiquis! –va cridar-li l’Stern amb cordialitat–. Si la vida
et dóna cops baixos, rebel·la-t’hi! ¿Què et semblaria, tenir un ofici?
Estic buscant una persona que s’ocupi dels meus cotxes i em faci de
xofer. M’agrades. Si et tempta l’oferta, et contracto.
Al cap d’una setmana en Luther s’instal·lava a Concord, a les habitacions de servei de la immensa finca propietat de la família Stern.
*
*
431
*
La Sylla creia que per al seu germà el fet de trobar l’Stern havia sigut
providencial.
–Gràcies a l’Stern, en Luther va tornar a ser una persona –ens va
dir–. Tenia una feina, un sou. La seva vida tornava a tenir una mica de
sentit. Però el més important és que va tornar a pintar. L’Stern i ell
s’entenien molt bé: en Luther era el seu xofer, però també el seu home
de confiança, gairebé un amic, diria jo. L’Stern acabava de fer-se càrrec
dels negocis del seu pare i vivia tot sol en aquella mansió massa gran
per a ell. Jo crec que estava content de tenir la companyia d’en Luther.
Tenien una relació estreta. En Luth va treballar per a ell durant els nou
anys següents. Fins que va morir.
–Senyora Mitchell –va preguntar en Gahalowood–. ¿Quina relació
hi tenia, amb el seu germà?
Va somriure:
–Era una persona molt especial. Era tan sensible! Li agradaven les
flors, li agradava l’art. No hauria hagut de marxar d’aquest món com un
vulgar xofer de limusina. No és que tingui res contra els xofers, ja m’entén, però en Luth era una persona diferent! Molts diumenges venia a
dinar a casa. Arribava al matí, passava el dia amb nosaltres i al vespre
se’n tornava a Concord. A mi m’encantaven, aquells diumenges, sobretot quan es posava a pintar a la seva antiga habitació convertida en taller.
Tenia moltíssim talent. Així que es posava a dibuixar, desprenia una
bellesa increïble. Jo em posava darrere seu, m’asseia en una cadira, i
mirava com treballava. Mirava aquells traços que primer semblaven
dibuixar formes caòtiques i en acabat s’ajuntaven formant escenes d’un
realisme bestial. Al principi semblava que tot plegat no tingués ni solta
ni volta, però després, de cop i volta, sorgia una imatge d’allà enmig i
cadascun del traços que havia fet adquiria sentit. Era un moment absolutament extraordinari. Jo li deia que no parés de dibuixar, que es tornés
a plantejar fer belles arts, que havia d’exposar les seves teles. Però ell ja
no en tenia ganes, per culpa de la seva cara, de la seva dicció. Per culpa
de tot. Abans de l’agressió deia que pintava perquè ho portava a dins.
Quan s’hi va tornar a posar deia que pintava per no estar tan sol.
–¿Podríem veure algun dels seus quadres? –va preguntar en Gahalowood.
432
–Sí, és clar. El meu pare va reunir una mena de col·lecció amb totes
les teles que va deixar a Portland i les que vam agafar de l’habitació
d’en Luther a casa de l’Stern quan va morir. Deia que un dia les podríem donar a un museu, que potser tindrien èxit. Però es va limitar a
desar els records en unes caixes que tinc guardades a casa des que els
meus pares van morir.
La Sylla ens va portar al soterrani, on tenia un traster ple fins dalt
de grans caixes de fusta. Hi havia uns quants quadres grans que sobresortien, i tot d’esbossos i dibuixos amuntegats entre els marcs. N’hi
havia una quantitat impressionant.
–Està molt desendreçat –es va excusar–. Són records amuntegats
de qualsevol manera. No em veig amb cor de llençar res.
Remenant entre els quadres en Gahalowood va trobar una tela que
representava una noia rossa.
–És l’Eleanore –va explicar la Sylla–. Aquestes teles són d’abans de
l’agressió. Li agradava pintar-la. Deia que es podria passar la vida pintant-la.
L’Eleanore era una noia rossa preciosa. Detall intrigant: s’assemblava moltíssim a la Nola. Hi havia molts retrats d’altres dones, totes
rosses; i totes les dates eren dels anys posteriors a l’agressió.
–¿Qui són les dones d’aquests quadres? –va preguntar en Gahalowood.
–No ho sé –va respondre la Sylla–. Deuen ser sorgides de la imaginació d’en Luther.
En aquell moment vam ensopegar amb una sèrie d’esbossos al carbonet. En un em va semblar reconèixer l’interior del Clark’s, amb una
noia a la barra molt guapa però trista. La semblança amb la Jenny era
impressionant, però ho vaig atribuir a una coincidència. Fins que vaig
girar el dibuix i hi vaig trobar escrit això: «Jenny Quinn, 1974». Aleshores vaig preguntar:
–¿D’on li venia, al seu germà, aquesta obsessió per pintar dones
rosses?
–No en tinc ni idea –va dir la Sylla–. Realment...
Llavors en Gahalowood se la va mirar molt seriós però amb tendresa i li va dir:
433
–Senyora Mitchell, ja és hora que ens expliqui per què el 31 d’agost
del 1975 el seu pare li va dir que es temia que en Luther hagués fet
«una bestiesa».
La Sylla fer que sí.
*
*
*
31 d’agost del 1975
A les nou del matí en Jay Caleb va penjar el telèfon convençut que hi
havia alguna cosa que no lligava. L’Elijah Stern li acabava de dir que en
Luther s’havia agafat vacances durant una temporada indeterminada.
–¿Diu que busca en Luther? –s’havia estranyat l’Stern–. Aquí no hi
és pas. Em pensava que vostè ho sabia.
–¿Que no hi és? ¿I on és? L’esperàvem ahir per l’aniversari de la seva
germana, però no va venir. Estic molt amoïnat. ¿Què li va dir, exactament?
–Em va dir que segurament hauria de deixar de treballar per a mi.
Això va ser divendres.
–¿Que hauria de deixar de treballar per a vostè? ¿Però per què?
–No ho sé. Em pensava que vostè sí que ho sabia.
Així que va penjar el telèfon en Jay el va tornar a agafar per avisar la
policia. Però es va aturar a mitges. Tenia un estrany pressentiment. La
Nadia, la seva dona, va irrompre al despatx.
–¿Què t’ha dit, l’Stern? –va preguntar.
–Que en Luther va plegar divendres passat.
–¿Que va plegar? ¿Què vol dir, que va plegar?
En Jay va sospirar. La nit d’insomni li començava a passar factura.
–No ho sé –va dir–. No entenc res del que està passant. Res de res...
Haig d’anar a buscar-lo.
–¿A buscar-lo a on?
Es va arronsar d’espatlles. No en tenia ni idea.
–Queda’t aquí –va manar a la Nadia– per si apareix. Jo t’aniré trucant cada hora.
Va agafar les claus de la camioneta i es va posar en marxa sense saber
434
ni per on començar. Al final va decidir anar a Concord. No coneixia
gaire la ciutat i la va recórrer tota a cegues. Se sentia perdut. Va passar
unes quantes vegades per la comissaria de la policia: li venien ganes d’aturar-se i demanar ajuda, però a l’hora de la veritat sentia una cosa a
dins que el feia canviar d’idea. Va acabar presentant-se a casa de l’Elijah
Stern. Ell no hi era i un empleat del servei el va guiar fins a l’habitació
del seu fill. En Jay tenia l’esperança que en Luther hagués deixat alguna nota, però no hi va trobar res. La cambra estava endreçada, no hi
havia cap carta ni cap pista de per què havia marxat.
–¿Li va dir alguna cosa, en Luther? –va preguntar en Jay a l’empleat que l’havia acompanyat fins allà.
–No, aquests últims dies jo no hi era, però m’han dit que de moment
en Luther ja no continuarà treballant aquí.
–¿Que de moment no continuarà treballant aquí? ¿Però s’ha agafat
vacances o ha plegat?
–Això no l’hi sé dir, senyor.
Tota aquella confusió al voltant d’en Luther era molt estranya. A
aquelles altures en Jay ja estava convençut que havia hagut de passar
alguna cosa greu, perquè el seu fill s’evaporés d’aquella manera. Va
marxar de casa de l’Stern i va tornar a la ciutat. Es va aturar en un restaurant per trucar a la seva dona i menjar-se un entrepà ràpid. La
Nadia el va informar que no n’havia tingut notícies. Mentre dinava va
fer una ullada al diari: no parlaven de res més que d’aquell succés que
havia tingut lloc a Aurora.
–¿Què és, tota aquesta història d’aquesta desaparició? –va preguntar a l’amo del restaurant.
–Un assumpte ben lleig... Va passar en un racó perdut de la mà de
Déu que hi ha a una hora d’aquí: una pobra dona assassinada i una noia
de quinze anys segrestada. Tots els cossos de policia l’estan buscant...
–¿Com s’hi va, a Aurora?
–Agafi la 101 en direcció est. Quan arribi al mar, agafi la 1 en direcció sud i ho trobarà al cap de poc.
Empès per un pressentiment, en Jay Caleb se’n va anar a Aurora.
A la carretera número 1 es va haver d’aturar dos cops per culpa dels
controls policials, i més endavant, al passar per davant de l’espès bosc
435
de Side Creek, va poder constatar l’abast del dispositiu de recerca:
desenes i desenes de vehicles d’emergència, policies pertot arreu, gossos i molt de moviment. Va anar fins al centre i, passat el port esportiu,
es va aturar en un snack-bar ple de gom a gom que hi havia al carrer
principal. Hi va entrar i es va asseure a la barra. Una noia rossa guapíssima li va servir cafè. Durant una fracció de segon li va fer l’efecte
que la coneixia, tot i que era el primer cop a la vida que posava els
peus allà. Se la va mirar, ella li va fer un somriure, i aleshores en Jay va
veure el nom que duia a la targeta: Jenny. De cop i volta hi va caure: la
dona d’aquell esbós en carbonet que havia fet en Luther i que tant li
agradava, era ella! Se’n recordava perfectament, del que hi havia escrit
al revers: «Jenny Quinn, 1974.»
–¿Que el puc orientar? –li va preguntar la Jenny–. Sembla que estigui perdut.
–D’això... Quin horror, això que ha passat aquí.
–No me’n parli...! Encara no se sap què li ha passat, pobreta. És tan
joveneta! Només té quinze anys. La conec molt, treballa aquí els dissabtes. Es diu Nola Kellergan.
–¿Com...? ¿Com ha dit? –va balbucejar en Jay amb l’esperança que
potser no ho havia sentit bé.
–Nola. Nola Kellergan.
Quan va tornar a sentir aquell nom va vacil·lar. Li van agafar ganes
de vomitar. Havia de marxar d’allà. Lluny. Va deixar sis dòlars a la
barra i va fugir.
Així que el va veure arribar a casa, la Nadia es va adonar que el seu
marit estava molt trasbalsat. Va córrer cap a ell i se li va llançar als braços.
–Mare de Déu, Jay, ¿què passa?
–Fa tres setmanes en Luth i jo vam anar a pescar. ¿Te’n recordes?
–Sí. Vau pescar unes perques amb una carn que no es podia ni menjar. ¿Per què em parles d’allò, ara?
En Jay va explicar a la seva dona el que havia passat aquell dia. Era
el diumenge 10 d’agost del 1975. En Luther havia arribat a Portland el
dia abans a la nit: tenien pensat anar a pescar a la vora d’un petit llac
l’endemà molt d’hora. Era un dia la mar d’agradable, els peixos pica436
ven, havien trobat un lloc molt tranquil i no hi havia ningú que els
molestés. Anaven bevent cervesa i parlant de la vida.
–T’haix de dir una cofa, pare –li va dir en Luther–. He conegut una
dona ecftraordinària.
–¿De debò?
–De debò. Éf molt efpecial. N’eftic molt enamorat, ¿i fapf què?
Que m’eftima. M’ho ha dit. Algun dia te la prefentaré. Eftic fegur que
t’encantarà.
En Jay va somriure.
–¿I té nom, aquesta noia?
–Nola, pare. Ef diu Nola Kellergan.
Després de rememorar aquell dia en Jay Caleb va explicar a la seva
dona:
–Nola Kellergan és el nom de la noia que han segrestat a Aurora.
Em sembla que en Luther ha fet una bestiesa molt gran.
En aquell moment la Sylla arribava a casa i va sentir les paraules del
seu pare.
–¿Què vol dir, això? –va exclamar–. ¿Què ha fet, en Luther?
El seu pare, després d’explicar-li la situació, li va dir que no en
digués res a ningú. Ningú havia de relacionar en Luther amb la Nola.
Després es va passar una setmana a fora buscant el seu fill: primer va
escorcollar Maine, després tota la costa, des del Canadà fins a Massachusetts. Va mirar als racons apartats, llacs i cabanes, que li agradaven
al seu fill. Pensava que potser s’havia amagat allà, mort de por, acorralat com una bèstia per tota la policia del país. No en va trobar ni rastre.
Cada nit l’esperava, atent al més mínim soroll. Quan la policia va trucar per comunicar-li que era mort, gairebé va semblar que es treia un
pes de sobre. Va exigir a la Nadia i a la Sylla que no en parlessin mai,
d’aquella història, per no embrutar la memòria del seu fill.
*
*
*
Quan la Sylla va acabar el seu relat, en Gahalowood li va preguntar:
–¿Ens està dient que vostè creu que el seu germà va tenir alguna
cosa a veure amb el segrest de la Nola?
437
–Diguem que es comportava d’una manera estranya, amb les dones... Li agradava pintar-les. Sobretot dones rosses. Jo sé que de vegades les dibuixava d’amagat, als lloc públics. No vaig entendre mai
quina gràcia hi trobava... Per això crec que podria ser que hagués passat alguna cosa, amb aquella noia. El meu pare creia que a en Luther se
li havia girat el cervell, que ella s’hi havia negat i ell l’havia matat. Quan
va trucar la policia per dir-nos que s’havia matat, el meu pare va plorar
moltíssim. I a través de les llàgrimes vaig sentir que ens deia: «Val més
així, val més que sigui mort... Si l’arribo a trobar potser l’hauria matat
jo mateix. Perquè no acabés a la cadira elèctrica.»
En Gahalowood va fer que sí amb el cap. Encara va fer un altre cop
d’ull ràpid a les coses d’en Luther i en va treure un quadern.
–¿És la lletra del seu germà?
–Sí, són indicacions per podar els rosers. També cuidava els rosers
de casa de l’Stern. No sé per què, l’he guardat.
–¿Me’l puc emportar? –va preguntar en Gahalowood.
–¿Que si se’l pot emportar? Sí, és clar que sí. Però em temo que no
deu tenir gaire interès, pel que fa al cas. Me l’he mirat: només és una
guia de jardineria.
En Gahalowood va assentir.
–És que hauria de fer un peritatge grafològic de la lletra del seu
germà, ¿sap? –li va dir.
438
11
Esperant la Nola
«Pega al sac, Marcus. Pega-li com si t’hi anés la vida. Has
de boxejar igual com escrius i escriure igual com boxeges:
has de donar tot el que portes a dins, perquè cada combat,
com cada llibre, pot ser l’últim.»
L’estiu del 2008 va ser un estiu molt tranquil, a Amèrica. La batalla pels
tiquets presidencials s’havia acabat a principis de juny, quan els demòcrates van elegir Barack Obama com a candidat a les eleccions primàries
de Montana, mentre els republicans ja havien escollit John McCain al
febrer. Ara tocava tancar files: fins a finals d’agost no hi havia cap cita
important, amb les convencions nacionals dels dos grans partits històrics
del país, que entronitzarien oficialment el seu candidat a la Casa Blanca.
Aquella calma relativa abans de la tempesta electoral que portaria
fins a l’Election Day del 4 de novembre posava el cas Harry Quebert
en primera línia als mitjans de comunicació i generava un estat d’excitació sense precedents en el si de l’opinió pública. Hi havia els «proQuebert» i els «anti-Quebert», els adeptes a la teoria del complot i els
que creien que la sortida en llibertat sota fiança es devia només a un
acord econòmic amb el pare Kellergan. Des que la premsa havia publicat els meus papers, el meu llibre era en boca de tothom; la gent no
parlava de res més que del «nou Goldman que sortirà a la tardor».
L’Elijah Stern, encara que el seu nom no s’esmentés directament en
aquells papers, havia interposat una querella per difamació per tal
d’impedir-ne la publicació. Pel que fa a en David Kellergan, també
havia anunciat la seva intenció d’acudir als tribunals i s’havia defensat
amb vigor de les acusacions de maltractaments a la seva filla. I enmig
de tot aquest rebombori, hi havia dues persones especialment contentes: en Barnaski i en Roth.
441
En Roy Barnaski, que havia desplegat els seus equips d’advocats
novaiorquesos fins a Nou Hampshire per prevenir qualsevol tripijoc
legal susceptible de retardar la publicació del llibre, estava eufòric: les
filtracions que ell mateix havia orquestrat –ja no n’hi havia cap dubte–
li garantien unes vendes excepcionals i li permetien copar tot l’espai
mediàtic. Considerava que la seva estratègia no era ni pitjor ni millor
que la dels altres, que el món dels llibres havia passat del noble art de
la lletra impresa a la bogeria del capitalisme del segle XXI, que ara els
llibres s’escrivien per ser venuts; que per vendre un llibre se n’havia de
parlar; i que perquè se’n parlés, el llibre s’havia de fer seu un espai
que, si no te l’agafaves tu mateix per la força, ocuparia algú altre. O
devoraves, o et devoraven.
Pel que fa a la justícia, estava bastant clar que tota la instrucció penal
estava a punt d’ensorrar-se. En Benjamin Roth estava a un pas de convertir-se en l’advocat de l’any i de ser famós a tot el país. Acceptava totes
les peticions d’entrevistes i es passava la major part del temps a estudis
de televisions i ràdios locals. El que fos, perquè es parlés d’ell. «Pensa
que ara puc facturar 1.000 dòlars l’hora», em va dir. «I cada cop que
surto al diari afegeixo deu dòlars a la tarifa per hora que aplicaré als
meus pròxims clients. Amb això dels diaris, tant és el que diguis; el que
compta és ser-hi. La gent se’n recorda que ha vist la teva foto al New
York Times, però no se’n recorda mai de què hi deies.» En Roth s’havia
passat tota la seva carrera esperant que li caigués el cas del segle, i per fi
l’havia trobat. Ara, a la llum dels focus, oferia a la premsa el que la premsa volia sentir: parlava de l’intendent Pratt, de l’Elijah Stern, repetia a
tort i a dret que la Nola era una noia inquietant, clarament manipuladora, i que al cap i a la fi en Harry era la veritable víctima de tot plegat. Per
animar l’audiència va començar a insinuar, citant detalls imaginaris, que
mig Aurora havia tingut un embolic amb la Nola, fins al punt que el vaig
haver de trucar per deixar les coses clares.
–Atura aquest safareig pornogràfic, Benjamin. Estàs esquitxant tothom.
–És clar, Marcus, en el fons la meva feina no és tant rentar l’honor
d’en Harry com demostrar que brut i fastigós que era l’honor dels
altres. I si hi ha judici citaré a comparèixer com a testimoni en Pratt,
442
convocaré l’Stern i faré pujar tots els homes d’Aurora a l’estrada perquè expiïn públicament els seus pecats carnals amb la petita Kellergan. Penso demostrar que el pobre Harry, en definitiva, l’únic error
que va cometre va ser deixar-se seduir per una dona perversa, com
molts altres abans que ell.
–¿Però què t’empatolles? –em vaig sulfurar–. Això no va ser mai
així!
–Vinga, Marcus, les coses pel seu nom. Aquella nana era una porca.
–Fas pena –li vaig respondre.
–¿Que faig pena? Però si l’únic que faig és repetir el que dius tu al
teu llibre, ¿no?
–Doncs no, i ho saps molt bé! La Nola no tenia res d’indecent ni de
provocadora. La seva història amb en Harry és una història d’amor!
–L’amor, l’amor, sempre ha de sortir l’amor! Això de l’amor no vol
dir res, Goldman! L’amor és una comèdia que s’han inventat els homes per no haver-se de rentar ells la roba!
L’oficina del fiscal era al punt de mira de tota la premsa, i això es notava en l’ambient que es respirava als locals de la brigada criminal de la
policia estatal: corria el rumor que el mateix governador en persona,
durant una reunió a tres bandes, havia comminat la policia a resoldre
el cas com més aviat millor. Després del que li havia revelat la Sylla
Mitchell, en Gahalowood començava a veure les coses més clares; els
indicis apuntaven cada cop més clarament cap a en Luther, i tenia moltes esperances que els resultats de les anàlisis grafològiques del quadern confirmarien la seva intuïció. Mentrestant, necessitava saber més
coses, sobretot sobre el vagareig d’en Luther per Aurora. Per això el
diumenge 20 de juliol vam anar a veure en Travis Dawn perquè ens
expliqués tot el que en sabia.
Com que jo encara no em veia amb cor de tornar al centre d’Aurora, en Travis va acceptar reunir-se amb nosaltres en un restaurant de
prop de Montburry. Jo m’esperava una mala rebuda per culpa del que
havia escrit sobre la Jenny, però va ser molt amable amb mi.
–Em sap molt de greu, això de les filtracions –li vaig dir–. Eren
notes personals, tot això no s’hauria hagut de fer públic.
443
–Jo no et puc recriminar res, Marc...
–Podries...
–Només expliques la veritat. Jo ja ho sé, que la Jenny estava boja
per en Quebert... Aleshores ja ho veia, com se’l mirava... Al contrari, jo
crec que el teu plantejament s’aguanta, Marcus... Almenys sembla que
això ho demostri. Per cert: ¿hi ha alguna novetat?
Va ser en Gahalowood, qui va respondre.
–La novetat és que tenim motius seriosos per sospitar d’en Luther
Caleb.
–En Luther Caleb... ¿Aquell sonat? ¿Així és veritat, aquesta història del quadre?
–Sí. Es veu que la noia anava regularment a casa de l’Stern. ¿Tu ho
sabies, això de l’intendent Pratt i la Nola?
–¿Aquella història tan sòrdida? I ara! Quan ho vaig saber em vaig
quedar de pedra. Mireu, potser va tenir una patinada, però va ser sempre un bon poli. Jo dubto molt que es pugui posar en dubte la manera com va dur la investigació, com he llegit a la premsa.
–¿Tu què creus de les sospites sobre l’Stern i en Quebert?
–Jo crec que us heu muntat una pel·lícula. La Tamara Quinn diu
que ja ens va avisar, en aquella època, d’això d’en Quebert. Jo crec que
no s’ha de treure la situació de context: ella anava dient que ho sabia
tot, però no sabia res. No tenia cap prova del que deia. L’únic que ens
sabia dir era que tenia una prova palpable, però que misteriosament
l’havia perdut. No era versemblant. Vostè això ja ho sap, sergent, que
les acusacions gratuïtes s’han d’agafar amb pinces. L’única cosa que
teníem contra en Quebert era el Chevrolet Monte Carlo negre. I amb
això no n’hi havia ni per començar.
–Hi ha una amiga de la Nola que ens ha assegurat que va informar
en Pratt del que passava a casa de l’Stern.
–Doncs a mi en Pratt no me’n va parlar mai.
–¿Així hi ha motius per pensar que no va acabar de portar la investigació com Déu mana? –va replicar en Gahalowood.
–No em faci dir el que no he dit, sergent.
–¿I en Luther Caleb? ¿Què ens en pot dir?
–En Luther era un paio molt estrany. Es dedicava a molestar les
444
dones. Jo mateix vaig convèncer la Jenny que el denunciés després que
es posés agressiu amb ella.
–¿No en van sospitar mai?
–En realitat no. Sí que va sortir el seu nom i que vam mirar quin
cotxe portava: un Mustang blau, encara me’n recordo. De tota manera, semblava poc probable que fos el nostre home.
–¿Per què?
–Poc abans que la Nola desaparegués jo mateix em vaig assegurar
que no tornés mai més per Aurora.
–¿Què vol dir?
De cop i volta se’l veia incòmode.
–Diguem que... El vaig veure al Clark’s, era a mitjans d’agost, just després d’haver convençut la Jenny perquè li posés una denúncia... L’havia
agredit i li havia quedat un hematoma horrible al braç. Vull dir que era
una cosa seriosa. Quan em va veure venir va sortir corrents. El vaig
perseguir i el vaig atrapar a la carretera número 1. I allà... Mireu, Aurora és una ciutat molt tranquil·la, i jo no el volia tenir per aquí rondant...
–¿Què va fer?
–Li vaig clavar una pallissa. No és que n’estigui gaire orgullós... I...
–¿I què, intendent Dawn?
–Li vaig posar la pistola allà a baix. El vaig estomacar amb ganes i
quan el vaig tenir a terra cargolant-se de dolor el vaig immobilitzar bé,
vaig treure el revòlver i l’hi vaig amorrar bé als testicles. Li vaig dir que
no el volia tornar a veure en ma vida. Ell somicava. Deia que no tornaria mai més. Em va suplicar que el deixés marxar. Ja ho sé, que no
són maneres, però em volia assegurar que no el tornaríem a veure per
Aurora.
–¿I vostè creu que li va fer cas?
–N’estic segur.
–¿Així vostè seria l’última persona que el va veure a Aurora?
–Sí. Vaig donar instruccions als meus companys, amb la descripció
del cotxe. No es va deixar veure mai més. Al cap d’un mes vam saber
que s’havia matat a Massachusetts.
–¿Com va anar, l’accident?
–Va agafar malament un revolt, em sembla. No en sé gaire cosa
445
més. La veritat és que mai no m’hi vaig interessar. En aquell moment
teníem coses més importants a fer.
Quan vam sortir del restaurant en Gahalowood em va dir:
–Em sembla que aquest cotxe és la clau de l’enigma. Hem d’esbrinar qui hauria pogut conduir un Chevrolet Monte Carlo negre. O més
aviat fer-nos aquesta pregunta: ¿podia ser que en Luther Caleb anés
al volant d’un Chevrolet Monte Carlo negre el 30 d’agost del 1975?
L’endemà vaig tornar a Goose Cove per primer cop després de l’incendi. Malgrat el precinte policial que havien posat al porxo per prohibir l’accés a la casa, hi vaig entrar. Estava tot fet un desastre. A la cuina
vaig trobar la capsa de RECORD DE ROCKLAND, MAINE intacta. Vaig
treure el pa que hi havia a dins i la vaig omplir amb uns quants objectes
indemnes que vaig anar espigolant a mesura que anava recorrent les
habitacions. A la sala d’estar hi vaig descobrir un petit àlbum de fotos
que miraculosament no s’havia fet malbé. Me’l vaig endur a fora i em
vaig asseure sota un gran bedoll que hi havia davant de la casa per
mirar les fotos. En aquell moment va arribar l’Erne Pinkas. L’únic que
em va dir va ser:
–He vist el teu cotxe al principi del camí.
I es va asseure al meu costat.
–¿Són fotos d’en Harry? –em va preguntar assenyalant l’àlbum.
–Sí. L’he trobat a dins de la casa.
Hi va haver un llarg silenci. Jo anava passant les pàgines. Les fotos
devien ser de principi dels anys vuitanta. En algunes hi sortia un labrador groc.
–¿De qui és aquest gos? –vaig preguntar.
–D’en Harry.
–No sabia que hagués tingut un gos.
–Storm, es deia. Devia viure dotze o tretze anys.
Storm. Aquell nom em sonava d’alguna cosa, però no recordava de
què.
–Marcus –va continuar en Pinkas–, l’altre dia no pretenia ser desagradable. Em sap greu si et vaig ofendre.
–No passa res.
446
–Sí, sí que passa. Jo no ho sabia, que havies rebut amenaces. ¿És
per culpa del llibre?
–Probablement.
–¿Però qui ho ha fet, això? –va fer indignat assenyalant la casa cremada.
–No en tenim ni idea. La policia diu que van fer servir un producte molt inflamable, com ara gasolina. Van trobar-ne un bidó buit a la
platja, però les empremtes que n’han tret són desconegudes.
–¿Així vas rebre amenaces i tot i així et vas quedar?
–Sí.
–¿Per què?
–¿Quin motiu podia tenir per marxar? ¿La por? No l’hem de tenir
en compte, la por.
En Pinkas em va dir que jo era algú, i que ell també hauria volgut
ser algú a la vida. La seva dona sempre havia cregut molt en ell. Ja feia
uns quants anys que era morta, se l’havia emportat un tumor. Al llit de
mort li havia dit, com si encara fos un noi ple de futur: «Ernie, tu faràs
alguna cosa important a la vida. Jo crec en tu.» «Sóc massa vell... Ja
tinc tota la vida al darrere.» «Mai és massa tard, Ernie. Mentre no
siguem morts, tenim tota la vida per endavant.» Però l’únic que havia
fet l’Ernie des de la mort de la seva dona havia sigut trobar feina al
supermercat de Montburry per poder pagar la quimioteràpia i el manteniment del marbre de la seva tomba.
–Em dedico a ordenar els carros, Marcus. Vaig per l’aparcament
buscant carros sols i abandonats, els agafo, els reconforto i els porto
amb els seus companys a l’estació de carros, per als pròxims clients.
Els carros no estan mai sols. O si de cas molt poca estona. Perquè a
tots els supermercats del món hi ha un Ernie que ve a buscar-los i els
torna amb la seva família. ¿Però qui ve després a casa de l’Ernie per
tornar-lo amb la seva família, eh? ¿Per què pels carros de supermercat fem el que no som capaços de fer per les persones?
–Tens raó. ¿Què puc fer per tu?
–Voldria sortir als agraïments del teu llibre. Voldria que hi hagués
el meu nom als agraïments, a l’última pàgina, com solen fer els escriptors. Voldria que el meu nom fos el primer de tots. En lletres ben
447
grans. Perquè una mica sí que t’he ajudat, a trobar informació. ¿Tu
creus que podria ser? La meva dona estarà orgullosa de mi. El seu
maridet haurà contribuït a l’immens l’èxit d’en Marcus Goldman, la
nova gran estrella de la literatura.
–Ja hi pots comptar –li vaig dir.
–Aniré a llegir-li el teu llibre, Marc. Cada dia aniré a seure al seu
costat i li llegiré el teu llibre.
–El nostre llibre, Erne. El nostre llibre.
De cop i volta vam sentir passes darrere nostre: era la Jenny.
–He vist el teu cotxe al principi del camí, Marcus –em va dir.
Al sentir aquella frase l’Erne i jo vam somriure. Em vaig posar dret
i la Jenny em va abraçar com una mare. En acabat va mirar la casa i es
va posar a plorar.
Aquell mateix dia, tornant cap a Concord, vaig passar a veure en
Harry pel Sea Side Motel. S’estava entrenant davant la porta de la seva
habitació, amb el tors nu. Practicava moviments de boxa. Ja no era el
mateix. Quan em va veure em va dir:
–Anem a boxejar, Marcus.
–Vinc a parlar amb tu.
–Ja parlarem boxejant.
Li vaig allargar la capsa de RECORD DE ROCKLAND, MAINE que
havia trobat entre la runa de la casa.
–T’he portat això –li vaig dir–. He passat per Goose Cove. La casa
encara és plena de coses teves... ¿Per què no hi vas i les recuperes?
–¿Què vols que recuperi?
–¿Els records?
Va arrufar el nas.
–Els records només serveixen per posar-te trist, Marcus. Només de
veure aquesta capsa ja m’agafen ganes de plorar!
Va agafar la capsa amb totes dues mans i la va estrènyer contra el
cos.
–Quan va desaparèixer –em va explicar–, jo no vaig col·laborar en
la recerca... ¿Saps què feia?
–No...
448
–Esperar-la, Marcus. L’esperava. Buscar-la era com dir que ja no hi
era. Per això l’esperava, convençut que tornaria. Estava segur que algun
dia tornaria. I volia que aquell dia se sentís orgullosa de mi. Vaig passarme trenta-tres anys preparant el seu retorn. Trenta-tres anys! Cada dia li
comprava xocolata i flors. Sabia que era l’única persona que estimaria
mai, i l’amor, Marcus, només es presenta un cop a la vida! I si no em
creus, vol dir que encara no has estimat mai. Cada nit em quedava al sofà
esperant-la, dient-me que apareixeria com havia aparegut sempre. Quan
marxava a fer conferències arreu del país li deixava una nota a la porta:
«Estic donant una conferència a Seattle. Torno el dimarts que ve.» Per
si mentrestant tornava. I sempre deixava la porta de casa oberta. Sempre!
Mai vaig tancar amb clau, en trenta-tres anys. La gent deia que estava
sonat, que un dia tornaria i em trobaria que m’havien buidat la casa, però
a Aurora, Nou Hampshire, ningú roba a ningú. ¿Saps per què m’he passat anys a la carretera, acceptant totes les conferències que em proposaven? Perquè pensava que potser la trobaria. Ja fossin grans ciutats o
pobles de mala mort, he recorregut tot el país de dalt a baix, assegurantme que tots els diaris locals esmentessin la meva presència, de vegades
comprant espais publicitaris amb diners de la meva pròpia butxaca, ¿i tot
plegat per què? Per ella, perquè ens poguéssim retrobar. I a cada conferència escrutava l’auditori buscant noies rosses de la seva edat, buscant
semblances. Cada vegada pensava: potser serà aquí. I després de la conferència anava a tot arreu on em sol·licitaven pensant-me que potser vindria a buscar-me. M’he passat anys buscant-la entre el públic, fixant-me
primer en les noies de quinze anys, després en les de setze, i les de vint, i
les de vint-i-cinc! Si em vaig quedar a Aurora, Marcus, va ser per esperar la Nola. I fa un mes i mig la troben morta. Enterrada al meu jardí!
Tant de temps esperant-la i la tenia allà mateix, a tocar! Just on sempre
havia volgut plantar-li unes hortènsies! Des del dia que la van trobar que
tinc el cor a punt d’explotar, Marcus! Perquè vaig perdre l’amor de la
meva vida, i perquè si no l’hagués citat en aquest maleït motel potser
encara seria viva! Així que ara no em vinguis amb records que em trenquen el cor. Deixa-ho estar ja, t’ho suplico, deixa-ho estar.
Va anar cap a les escales.
–¿On vas, Harry?
449
–A boxejar. És l’únic que em queda, la boxa.
Va baixar cap a l’aparcament i va començar a practicar coreografies de
lluita davant la inquieta mirada dels clients del restaurant del costat. A
l’acostar-m’hi se’m va plantar al davant en posició de defensa. Va provar
uns quants cops directes encadenats, però ni boxejant era ja el mateix.
–¿En realitat per què has vingut? –em va preguntar entre dos atacs
amb la dreta.
–¿Per què? Doncs per veure’t...
–¿I per què tenies tantes ganes de veure’m?
–Perquè som amics!
–És precisament això el que no entens, Marcus: ja no podem ser
amics.
–¿Però què dius, Harry?
–La veritat. T’estimo com un fill. I t’estimaré sempre. Però a partir
d’ara ja no podrem ser amics.
–¿Per què? ¿Per la casa? Te la pagaré jo, ja t’ho vaig dir! Te la pagaré!
–Encara no ho entens, Marcus. No és per la casa.
Vaig abaixar la guàrdia un moment i em va clavar una sèrie seguida de cops directes a la part alta de l’espatlla dreta.
–Mantingues la guàrdia, Marcus! Si hagués sigut el cap, et tombo!
–Se me’n refot, la guàrdia! Jo el que vull és saber! Vull entendre
què vol dir aquest joc teu de les endevinalles!
–No és cap joc. El dia que ho entenguis hauràs resolt tot el cas.
Em vaig aturar en sec.
–Mare de Déu, ¿de què m’estàs parlant? M’amagues coses, ¿oi que
sí? ¿No m’has dit tota la veritat?
–Jo t’ho he dit tot, Marcus. La veritat és a les teves mans.
–No t’entenc.
–Ja ho sé. Però quan ho entenguis tot serà diferent. Estàs vivint una
etapa crucial de la teva vida.
Em vaig asseure sobre el ciment, indignat. Va començar a escridassar-me dient que no era moment d’asseure’s.
–Aixeca’t, aixeca’t! –bramava–. Estem practicant el noble art de la
boxa!
Però a mi se me’n fumia, el seu noble art de la boxa.
450
–Per mi la boxa només té sentit a través teu, Harry! ¿Te’n recordes
del combat de boxa del 2002?
–I tant, que me’n recordo... ¿Com vols que me n’oblidi?
–¿I per què no hem de poder ser amics?
–Per culpa dels llibres. Els llibres ens van unir i ara ens separen.
Estava escrit.
–¿Que estava escrit? ¿Com vols dir?
–Tot és als llibres... Marcus, jo ja sabia que arribaria aquest moment
des del dia que et vaig veure.
–¿Però quin moment?
–És per culpa del llibre que estàs escrivint.
–¿Per aquest llibre? Doncs si vols renuncio al llibre! ¿Vols que ho
anul·lem tot? Doncs ja està, anul·lat! Ja no hi ha llibre! S’ha acabat tot!
–Per desgràcia no serviria de res. Si no és aquest en serà un altre.
–Harry, ¿què m’estàs dient? No entenc res.
–Escriuràs aquest llibre i serà un llibre magnífic, Marcus. Em fa
molt feliç, sobretot vull que això quedi clar. Però estem arribant al
moment de la separació. Un escriptor se’n va i un altre neix. Tu agafaràs el relleu, Marcus. Seràs un grandíssim escriptor. Has venut els
drets del teu original per un milió de dòlars! Un milió de dòlars! Seràs
algú molt gran, Marcus. Sempre ho he sabut.
–Per l’amor de Déu, ¿què estàs intentant dir-me?
–Marcus, la clau és a dins dels llibres. La tens al davant dels ulls.
Mira, mira bé! ¿No veus on som?
–Som a l’aparcament d’un motel!
–No! No, Marcus! Som als orígens del mal! I fa més de trenta anys
que temo aquest moment.
*
*
*
Sala de boxa del campus de la universitat de Burrows,
febrer del 2002
–No col·loques bé els cops, Marcus. Pegues bé, però et surt massa
la primera falange del dit del mig, i en el moment de l’impacte frega.
451
–Quan porto guants ja no ho noto.
–Has de saber boxejar sense guants. Els guants només serveixen
perquè no matis l’adversari. Si clavessis cops a alguna cosa que no fos
aquest sac ho sabries.
–Harry... ¿Tu per què creus que sempre boxejo sol?
–Pregunta-t’ho a tu mateix.
–Perquè tinc por, em sembla. Em fa por el fracàs.
–Però quan vas anar a aquella sala de Lowell, seguint el meu consell, i aquell tros de negre et va destrossar, ¿què vas sentir?
–Orgull. Després vaig sentir orgull. L’endemà em va agradar veure
els blaus que tenia al cos: m’havia superat, m’hi havia atrevit! M’havia
atrevit a lluitar!
–Per tant consideres que vas guanyar...
–En el fons sí. Encara que tècnicament perdés el combat, tinc la
impressió que aquell dia vaig guanyar.
–Doncs aquí tens la resposta: tant és, si guanyes o perds, Marcus. El
que compta és el camí que recorres entre el gong del primer round i
el gong final. El resultat del partit, en el fons, només és informació per
al públic. ¿Algú té dret a dir-te que has perdut, si tu creus que has
guanyat? La vida és com córrer: sempre hi haurà gent que serà més
lenta o més ràpida que tu. Però al final l’únic que compta és el vigor
que tu hagis posat per recórrer el teu camí.
–Harry, he trobat aquest cartell en un vestíbul...
–¿És el campionat de boxa universitària?
–Sí... Hi haurà totes les grans universitats... Harvard, Yale... Jo... Jo
també voldria participar-hi.
–Doncs t’hi ajudaré.
–¿De debò?
–És clar. Pots comptar sempre amb mi, Marcus. No ho oblidis mai.
Tu i jo som un equip. Per sempre.
452
10
Buscant una noia de quinze anys
(Aurora, Nou Hampshire, 1-18 de setembre del 1975)
«–¿Harry, com pots transmetre emocions que no has viscut?
–Precisament en això consisteix la teva feina d’escriptor.
Escriure vol dir que ets capaç de sentir amb més força que
els altres i de transmetre-ho, després. Escriure és fer que els
teus lectors vegin el que de vegades no poden veure. Si
els únics que expliquessin històries d’orfes fossin els orfes,
no ens en sortiríem. Significaria que no podries parlar de
mares, ni de pares, ni de gossos, ni de pilots d’avió, ni de la
revolució russa, perquè no ets ni una mare, ni un pare, ni
un gos, ni un pilot d’avió ni has viscut la revolució russa.
Tu només ets en Marcus Goldman. I si cada escriptor s’hagués de limitar a ell mateix, la literatura seria d’una tristor
espantosa i perdria tot el sentit. Podem parlar de tot, Marcus, de tot el que ens emocioni. I ningú ens pot jutjar, per
això. Som escriptors perquè tenim una manera diferent de
fer una cosa que tothom del nostre voltant sap fer: escriure. Aquesta és la nostra habilitat.»
En algun moment o altre a tothom li va semblar veure la Nola en algun
lloc. En una botiga d’una ciutat veïna, en una parada d’autobús o a la
barra d’un restaurant. Una setmana després de la seva desaparició,
encara amb el dispositiu de recerca en marxa, la policia va haver de
gestionar una pila de testimonis erronis. Al comtat de Cordridge, en
un cinema van interrompre la projecció d’una pel·lícula perquè a un
espectador li va semblar reconèixer la Nola Kellergan a la tercera fila.
A prop de Manchester un pare de família que acompanyava la seva
filla –rossa i de quinze anys– a la fira va acabar a comissaria perquè l’identifiquessin.
La recerca, malgrat la seva intensitat, estava resultant infructuosa:
la mobilització dels habitants de la regió havia permès estendre-la a
totes les ciutats del voltant d’Aurora, però no se n’havia trobat ni la més
mínima pista. Havien vingut especialistes de l’FBI per optimitzar la
feina de la policia, assenyalant els llocs que calia escorcollar de manera prioritària basant-se en l’experiència i en les estadístiques: cursos
d’aigua, zones boscoses a tocar d’un aparcament o abocadors on es
podrien escombraries nauseabundes. El cas els semblava tan complex
que fins i tot van sol·licitar l’ajuda d’un mèdium que ja havia fet mèrits
en dos casos d’assassinat a Oregon, però que en aquest no se’n va sortir.
Tot Aurora estava revolucionada, envaïda de curiosos i de periodistes. Al carrer principal, la comissaria de policia era un formiguer amb
una intensa activitat: s’hi coordinava la recerca, s’hi centralitzava tota la
455
informació i se’n feia un cribratge. Les línies telefòniques estaven saturades, el telèfon no parava de sonar, sovint per res, i cada trucada
requeria llargues comprovacions. S’havien obert línies d’investigació a
Vermont i a Massachusetts, on s’havien enviat equips de gossos. Sense
cap resultat. La roda de premsa que oferien dos cops al dia l’intendent
Pratt i el capità Rodik davant de la porta de la comissaria cada cop s’assemblava més a un reconeixement de la seva pròpia impotència.
Sense que ningú se n’adonés, Aurora era objecte d’una estreta vigilància: dissimulats entre els periodistes vinguts de tot l’estat per cobrir la notícia, agents federals observaven els voltants de casa dels
Kellergan i els havien punxat el telèfon. Si era un segrest, el segrestador no trigaria a donar senyals de vida. Trucaria, o potser, per perversitat, fins i tot es barrejaria amb els curiosos que no paraven de desfilar
per davant del número 245 de Terrace Avenue per deixar-hi missatges
de suport. I si no era qüestió de cap rescat, sinó un maníac que s’havia acarnissat amb ella, com es temien alguns, se l’havia de neutralitzar
com més aviat millor perquè no hi tornés.
La gent feia pinya: els homes havien perdut el compte de les hores
que s’havien passat pentinant parcel·les senceres de prats i de bosc o
inspeccionant els marges dels cursos d’aigua. En Robert Quinn es va
agafar dos dies de festa per participar en la recerca. L’Erne Pinkas,
amb l’autorització del seu encarregat, plegava de la fàbrica una hora
abans per poder-se afegir als equips a última hora de la tarda i fins que
es feia de nit. A la cuina del Clark’s, la Tamara Quinn, l’Amy Pratt i
unes quantes voluntàries més preparaven menjar per als homes. No
parlaven d’altra cosa que del cas:
–Tinc notícies –repetia la Tamara Quinn–. Tinc notícies importants!
–¿Ah sí? ¿Què? Explica! –s’esgargamellava l’auditori mentre escampava mantega pel pa de motllo per fer entrepans.
–No us ho puc dir... És molt seriós.
Cadascú es feia la seva història particular: feia temps que la gent
sospitava que al número 245 de Terrace Avenue hi passaven coses
estranyes, i no era casualitat que tot plegat acabés com el rosari de l’aurora. La mare Philips, que tenia un fill que anava a classe amb la Nola,
456
explicava que segons semblava un dia, a l’hora del pati, un alumne li
havia aixecat el polo a la Nola per fer-li una broma i tothom havia vist
que tenia el cos marcat. La mare Hattaway va explicar que la seva filla
Nancy era molt amiga de la Nola i que havien estat passant coses molt
estranyes tot l’estiu, sobretot quan la Nola va desaparèixer una setmana sencera i la porta de casa dels Kellergan va estar tancada per a les
visites. «I aquella música!», va afegir la senyora Hattaway. «Cada dia
senties aquella música tan fortíssima al garatge i pensaves: ¿quina
necessitat hi ha de deixar sord tot el barri, carai? M’hauria hagut de
queixar del soroll, però no gosava. No deixava de ser el reverend...»
*
*
*
Dilluns 8 de setembre del 1975
Era pels volts del migdia.
En Harry era a Goose Cove esperant. No parava de donar voltes a
les mateixes preguntes una vegada i una altra: ¿què havia passat?
¿Què havia passat? Feia una setmana que vivia enclaustrat a casa,
esperant. Dormia al sofà de la sala d’estar atent al més mínim soroll. Ja
no menjava. Tenia la sensació que s’estava tornant boig: ¿on podia ser
la Nola? ¿Com podia ser que la policia no en trobés cap rastre? Com
més voltes hi donava, més l’assaltava una única idea: ¿i si la Nola
hagués esborrat les pistes expressament? ¿I si hagués fingit l’agressió?
Suc de color vermell a la cara i crits per fer creure que era un segrest:
mentre la policia buscava per la zona d’Aurora, ella tenia via lliure per
fugir ben lluny, per anar fins a l’altra punta del Canadà. Potser aviat
fins i tot la donarien per morta i tothom deixaria de buscar-la. ¿I si la
Nola havia preparat tota aquella posada en escena perquè poguessin
viure tranquils tots dos per sempre? Si fos així, ¿per què no s’havia
presentat a la cita al motel? ¿Potser la policia havia arribat massa
ràpid? ¿Havia hagut d’amagar-se al bosc? ¿I què havia passat a casa de
la Deborah Cooper? ¿Hi havia cap relació, entre totes dues coses, o
tot plegat no era més que una pura coincidència? Si no l’havien segrestat, ¿per què no li donava senyals de vida? ¿Per què no havia anat a
457
refugiar-se allà, a Goose Cove? Intentava pensar: ¿on podia ser? En
algun lloc que només coneguessin ells dos. ¿Martha’s Vineyard? Era
massa lluny. La capsa de llauna de la cuina li va recordar la seva escapada a Maine del principi de tot de la seva relació. ¿I si s’havia amagat a Rockland? Va ser tenir la idea, agafar les claus del cotxe i sortir
disparat. A l’obrir la porta va trobar-se la Jenny de cara, a punt de trucar al timbre. Venia a veure si anava tot bé: feia dies que no el veia i
estava amoïnada. Li va trobar molt mara cara, s’havia aprimat. Portava la mateixa roba que li havia vist al Clark’s feia una setmana.
–Harry, ¿què et passa? –li va preguntar.
–Estic esperant.
–¿Esperant què?
–La Nola.
La Jenny no ho va entendre. Va dir:
–Ai sí, fa esgarrifar! Està tothom consternat. Ja ha passat una setmana i no se n’ha trobat ni el més mínim indici. Ni el més mínim rastre.
Harry... fas mala cara, estic preocupada. ¿Vols dir que menges, últimament? Vaig a preparar-te un bany i alguna cosa per menjar.
No tenia temps per estar per ella. Havia de trobar el lloc on s’amagava la Nola. La va apartar una mica bruscament, va baixar els quatre
graons de fusta que duien al terra de grava de l’aparcament i va pujar
al cotxe.
–No vull res –es va limitar a dir per la finestra oberta–. Estic molt
enfeinat, no vull que em molestin.
–¿Enfeinat fent què? –va insistir la Jenny desil·lusionada.
–Esperant.
Va arrencar i va desaparèixer darrere una filera de pins. La Jenny es
va asseure a les escales del porxo i es va posar a plorar. Com més l’estimava més desgraciada se sentia.
En aquell moment en Travis Dawn entrava al Clark’s amb les seves
roses a la mà. Feia dies que no la veia. Des de la desaparició. S’havia
passat tot el matí al bosc amb els equips de recerca; i en acabat, al
pujar al cotxe patrulla, havia vist les flors a terra. Estaven una mica
seques i es cargolaven fent formes estranyes, però li havien agafat
458
ganes de portar el ram a la Jenny just en aquell moment. Com si la vida
fos massa curta. Es va escapar una estona per anar a veure-la al Clark’s,
però no hi era.
Es va asseure a la barra i la Tamara Quinn va anar de seguida cap
allà, com feia sempre aquells dies cada cop que veia un uniforme.
–¿Com va la recerca? –li va preguntar amb posat de mare patidora.
–No trobem res, senyora Quinn. Res de res.
La Tamara va sospirar i es va fixar en la cara de cansat del jove policia.
–¿Ja has dinat, fill?
–Mmm... No, senyora Quinn. De fet venia a veure la Jenny.
–Ha sortit un moment.
Li va servir un got de te gelat i li va posar al davant unes estovalles
de paper i coberts. Al veure les flors li va preguntar:
–¿Són per a ella?
–Sí, senyora Quinn. Volia saber si estava bé. Amb tot el que està
passant aquests dies...
–No crec que trigui gaire. Li he demanat que torni abans del servei
del migdia, però ja fa tard. Aquell home la farà parar boja.
–¿Quin home? –li va preguntar en Travis després de notar com se li
encongia el cor.
–En Harry Quebert.
–¿En Harry Quebert?
–Estic segura que ha anat a casa d’ell. No entenc aquesta dèria d’intentar complaure aquell malparit... Però deixem-ho estar, no t’ho hauria d’haver dit, això. El plat del dia és bacallà amb patates fregides...
–Perfecte, senyora Quinn. Gràcies.
La Tamara li va posar una mà a l’espatlla en un gest amistós.
–Ets un bon noi, Travis. M’agradaria molt que la meva Jenny estigués amb una persona com tu.
Se’n va anar a la cuina i en Travis va fer uns quants glops de te fred.
Estava trist.
Al cap de pocs minuts va arribar la Jenny; s’havia tornat a maquillar
a corre-cuita perquè no es notés que havia plorat. Va passar darrere la
459
barra, es va lligar el davantal i aleshores va veure en Travis. Ell li va fer
un somriure i li va allargar el ram de flors marcides.
–No fan gaire bona cara –es va disculpar–, és que ja fa dies que te
les vull donar. He pensat que el que comptava era la intenció.
–Gràcies, Travis.
–Són roses silvestres. Conec un lloc a prop de Montburry que se
n’hi fan a centenars. Si vols, un dia t’hi porto. ¿Va tot bé, Jenny? No
fas gaire bona cara...
–Vaig tirant...
–¿És aquesta història tan horrible, que et té disgustada, oi? ¿Tens
por? No pateixis, que ara hi ha policia pertot arreu. I a més estic segur
que trobarem la Nola.
–No tinc por. És per una altra cosa.
–¿Quina cosa?
–No és res.
–¿És per culpa d’en Harry Quebert? La teva mare m’ha dit que t’agrada molt.
–Pot ser. Deixa-ho córrer, Travis, no té cap importància. Me n’haig...
Me n’haig d’anar a la cuina. Faig tard i la meva mare tornarà a posar
el crit al cel.
La Jenny va desaparèixer darrere la porta batent i va trobar-se la
seva mare preparant uns plats.
–Tornes a fer tard, Jenny! Amb la gentada que hi ha, i estic jo tota
sola.
–Perdona, mare.
La Tamara li va allargar un plat de bacallà i patates fregides.
–Porta-ho a en Travis, corre.
–Sí, mare.
–Trobo que és molt bon noi.
–Ja ho sé...
–Convida’l a dinar a casa diumenge.
–¿A dinar a casa? No, mare. No vull. No m’agrada gens. I a més es
faria il·lusions, i no estaria bé per part meva.
–No em repliquis! No vas tenir tantes manies, quan no tenies amb
qui anar al ball i va venir ell a oferir-se’t. Es veu d’una hora lluny que
460
li agrades molt, i podria ser un bon marit. Oblida’t d’en Quebert, per
l’amor de Déu! No el tindràs mai, en Quebert! Fica-t’ho al cap d’una
vegada! En Quebert no és un home com Déu mana! Ja és hora que
busquis un home, i considera’t afortunada que un noi guapo et festegi encara que et passis tot el dia amb el davantal posat!
–Mare!
La Tamara va fer una veu aguda i ridícula per imitar el somiqueig
d’una criatura:
–Mare! Mare! Fes el favor de parar de fer el ploricó! Estàs a punt
de fer vint-i-cinc anys! ¿Et vols quedar per vestir sants? Totes les teves
companyes de classe són casades, ja! ¿I tu? ¿Eh? Tu eres la reina de
l’institut. ¿Què t’ha passat, per l’amor de Déu? M’has decebut, filla.
La mare està molt decebuda amb tu. Diumenge dinarem amb en Travis i punt. Ara li portes el plat i l’invites. I en acabat passa la baieta per
les taules del fons, que estan fetes un fàstic. A veure si així un altre dia
arribes a l’hora.
*
*
*
Dimecres 10 de setembre del 1975
–¿Sap què, doctor? Hi ha aquell policia tan simpàtic que la festeja.
Li he dit que el convidés a dinar el diumenge. Ella no volia, però l’hi
he obligat.
–¿I per què l’hi ha obligat, senyora Quinn?
La Tamara es va arronsar d’espatlles i va deixar caure tot el pes del
cap damunt el braç del divan. Es va prendre una estona per rumiar.
–Perquè... Perquè no vull que acabi sola.
–Així doncs, li fa por que la seva filla es trobi sola fins al dia que es
mori.
–Sí! Exacte! Fins al dia que es mori!
–¿A vostè també li fa por la solitud?
–Sí.
–¿Què li inspira?
–La solitud és la mort.
461
–¿Té por de morir?
–Em terroritza la mort, doctor.
*
*
*
Diumenge 14 de setembre del 1975
En Travis entomava el bombardeig de preguntes a la taula dels
Quinn. La Tamara ho volia saber tot de la investigació, que no avançava de cap manera. En Robert també tenia un parell d’anècdotes per
explicar, però cada cop que obria la boca la seva dona el renyava dientli: «Calla, Bobbo. Que no et convé pel càncer.» La Jenny semblava
molt deprimida i amb prou feines va tocar el dinar. La que portava la
veu cantant era la mare. Quan va arribar l’hora de servir el pastís de
poma, fins i tot es va atrevir a preguntar:
–¿Així, Travis, teniu alguna llista de sospitosos?
–No ben bé. Haig de reconèixer que de moment estem una mica
encallats. Sembla mentida, no trobem ni la més mínima pista.
–¿En Harry Quebert és sospitós? –va preguntar la Tamara.
–Mare! –va exclamar la Jenny, indignada.
–¿Què passa? ¿Que ja no es poden fer preguntes, en aquesta casa?
Si l’anomeno a ell és perquè tinc raons de pes: és un pervertit, Travis.
Un pervertit! No m’estranyaria gens que estigués implicat en la desaparició d’aquesta nena.
–Això que diu és molt greu, senyora Quinn –li va respondre en Travis–. Aquestes coses no es poden dir sense proves.
–I en tenia, de proves! –va cridar, vermella de ràbia–. En tenia! No
t’ho creuràs: tenia a la caixa forta del restaurant un text molt comprometedor escrit de la seva pròpia mà! L’única que té la clau sóc jo! ¿I
saps on la guardo, la clau? Penjada al coll! No me la trec mai! Mai!
Doncs l’altre dia vaig anar a buscar aquell coi de paper per donar-lo a
l’intendent Pratt i resulta que havia desaparegut! Ja no hi era, a la
caixa forta! ¿Com és possible? Ja em diràs tu. És bruixeria!
–Potser el vas desar en algun altre lloc –va suggerir la Jenny.
–Calla, filla. ¿No estic pas tan sonada, no? Bobbo, ¿estic sonada?
462
En Robert va brandar el cap en un gest que no volia dir ni que sí ni
que no, cosa que encara va irritar més la seva dona.
–Escolta, Bobbo, ¿es pot saber per què no contestes, quan et faig
una pregunta?
–Pel càncer –va fer ell finalment.
–Doncs et quedes sense pastís. Ho ha dit el metge: les postres et
podrien matar a l’acte.
–No vaig pas sentir que ho digués, això, el metge! –va protestar en
Robert.
–¿Ho veus? El càncer ja t’està deixant sord. Dos mesos i aniràs a fer
companyia als angelets, pobrissó meu.
En Travis va intentar rebaixar la tensió reprenent el fil de la conversa.
–De tota manera, si no en té proves, això no va enlloc –va concloure–. Una investigació policial és una cosa molt precisa i científica. Cregui’m, sé el que em dic: vaig ser el primer de la meva promoció a
l’acadèmia de policia.
Només de pensar que no sabia on havia anat a parar aquell tros de
paper que hauria pogut portar en Harry a la perdició, la Tamara s’estirava els cabells.
Per tranquil·litzar-se va agafar la pala de servir el pastís i va tallar-ne
uns quants trossos bèl·licament, mentre en Bobbo somicava perquè no
tenia gens de ganes de morir-se.
*
*
*
Dimecres 17 de setembre del 1975
La Tamara Quinn buscava obsessivament el paper que havia perdut. S’havia passat dos dies regirant tota la casa, el cotxe i fins i tot el
garatge, on no posava mai els peus. Però res. Aquell matí, després de
posar en marxa el primer servei d’esmorzars del Clark’s, es va tancar al
despatx i va buidar tot el contingut de la caixa forta a terra: ningú tenia
accés a la caixa forta, era impossible que el full hagués desaparegut.
Havia de ser allà. Va revisar tot el que hi havia, però res. Indignada, va
463
tornar a endreçar-ho tot. En aquell moment la Jenny va picar a la porta
i va ficar el cap per l’escletxa. Va veure sa mare ficada dins d’aquella
immensa boca d’acer.
–¿Mare? ¿Què fas?
–Tinc feina.
–Va, mare! No em diguis que encara busques aquell maleït tros de
paper!
–Tu fes el favor de no ficar-te on no et demanen, filla. ¿Quina hora
és?
La Jenny es va mirar el rellotge.
–Gairebé dos quarts de nou –va dir.
–Ostres, ostres, ostres! Ja faig tard.
–¿Tard a on?
–Tinc una cita.
–¿Una cita? Però si aquest matí vénen a portar la beguda. Dimecres
passat ja em...
–¿Oi que ja ets una nena gran? –la va interrompre secament la seva
mare–. Tens dos braços i saps on hi ha el magatzem. No cal haver anat
a Harvard per apilar caixes d’ampolles de Coca Cola les unes sobre les
altres: estic segura que te’n sortiràs la mar de bé. I no facis carona de
pena al repartidor perquè t’ho faci ell! Ja és hora que t’arromanguis!
Sense ni tan sols mirar la seva filla, la Tamara va agafar les claus del
cotxe i va marxar. Mitja hora després un imponent camió va aparcar
darrere del Clark’s: el repartidor va deixar un pesant palet carregat de
caixes de Coca Cola davant l’entrada de servei.
–¿Necessita ajuda? –va preguntar a la Jenny després que li signés
l’albarà.
–No, gràcies. La meva mare vol que m’espavili tota sola.
–Com vulgui. Passi-ho bé, doncs.
El camió va marxar i la Jenny va començar a carretejar aquelles caixes tan pesants una a una cap al magatzem. Tenia ganes de plorar. En
aquell moment la va veure en Travis, que passava per allà davant amb
el seu cotxe patrulla. De seguida va aparcar i va baixar del cotxe.
–¿Vols un cop de mà? –es va oferir.
La Jenny es va arronsar d’espatlles.
464
–No cal. Deus tenir feia –va respondre sense deixar el que estava fent.
En Travis va agafar una caixa i va intentar donar-li conversa.
–Diuen que la recepta de la Coca-Cola és secreta i que la tenen
guardada en una caixa forta a Atlanta.
–No ho sabia.
Va seguir la Jenny fins al magatzem i van apilar una sobre l’altra les
dues caixes que portaven. Com que la Jenny no deia res, en Travis va
continuar amb la seva explicació:
–Es veu que també ajuda a aixecar la moral dels soldats i que des de
la Segona Guerra Mundial n’envien caixes a les tropes destinades a
l’estranger. Ho vaig llegir en un llibre sobre la Coca-Cola. Mira, me’l
vaig llegir no sé per què. També llegeixo llibres més seriosos.
Van tornar a sortir a l’aparcament. La Jenny se’l va mirar de fit a fit.
–Travis...
–Digues, Jenny.
–Abraça’m fort. Agafa’m entre els teus braços i abraça’m molt fort!
Em trobo tan sola! Em sento tan desgraciada! És com si tingués el fred
ficat a dins.
Ell la va agafar entre els braços i la va estrènyer tan fort com va
poder.
–La meva filla comença a fer preguntes, doctor. Fa un moment m’ha
preguntat on vaig cada dimecres.
–¿I vostè què li ha dit?
–Que se n’anés a fer punyetes! Que fes el favor d’anar a rebre els
palets de Coca-cola! No n’ha de fer res, d’on vaig i on deixo d’anar!
–Per com parla intueixo que està molt enfadada.
–Doncs sí! Sí senyor! ¿Com vol que no estigui enfadada, doctor
Ashcroft?
–¿Enfadada amb qui?
–Doncs amb... amb... amb mi!
–¿Per què?
–Perquè l’he tornat a escridassar. És que quan tens fills vols que
siguin les persones més felices del món, doctor. Però després la vida
sempre s’acaba entravessant en el teu camí!
465
–¿Què vol dir?
–Es passa el dia demanant-me consell per a tot! La tinc sempre
enganxada a la falda preguntant-me «Mare, ¿això com es fa? Mare,
¿això on es guarda?». Que si mare això, que si mare allò; tot el sant
dia: mare, mare. Però jo no hi seré sempre! Arribarà un dia que no la
podré cuidar, ¿m’entén? I només de pensar-hi m’agafa una cosa aquí a
la panxa! Com si se m’encongís l’estómac! És un dolor físic que m’estronca la gana!
–¿Vol dir que pateix angoixa, senyora Quinn?
–Sí! Això mateix! Angoixa! Una angoixa terrible! Tu intentes ferho tot bé, donar el millor als teus fills! ¿Però què faran, els nostres fills,
quan nosaltres ja no hi siguem? ¿Què faran, eh? ¿I com ho sabem, que
seran feliços i que no els passarà mai res? Com aquella pobra nena,
doctor Ashcroft! La pobrissona Nola, vés a saber què li deu haver passat! ¿On deu ser?
*
*
*
¿On devia ser? A Rockland no hi era. Ni a cap platja, ni a cap restaurant, ni a la botiga. Ni enlloc. Va trucar a l’hotel de Martha’s Vineyard
per saber si algú del personal havia vist una noia rossa, però la recepcionista amb qui va parlar el va prendre per boig. Aleshores va esperar,
cada dia i cada nit.
Va esperar tot dilluns.
Va esperar tot dimarts.
Va esperar tot dimecres.
Va esperar tot dijous.
Va esperar tot divendres.
Va esperar tot dissabte.
Va esperar tot diumenge.
Esperava amb tota la seva fe: tornaria. I marxarien plegats. Serien
feliços. Ella era l’única persona que havia donat sentit a la seva vida. Ja
podien cremar els llibres, les cases, la música i la humanitat: no li
importava res mentre la Nola fos amb ell. L’estimava: estimar volia dir
que ni la mort ni l’adversitat li feien cap por, mentre ella fos al seu cos466
tat. Per això l’esperava. I quan es feia de nit, jurava a les estrelles que
l’esperaria sempre.
Mentre en Harry es resistia a perdre l’esperança, el capità Rodik no
podia fer altra cosa que constatar el fracàs del dispositiu policial, tot i
l’envergadura dels mitjans desplegats. Ja feia més de dues setmanes
que regiraven cel i terra, per res. Durant una reunió amb l’FBI i l’intendent Pratt, en Rodik va fer aquesta amarga constatació:
–Els gossos no troben res, els homes no troben res. Jo crec que no
la trobarem.
–Estic força d’acord amb vostè –va assentir el responsable de l’FBI–.
En general, en aquesta mena de casos, o es troba la víctima de seguida,
viva o morta, o hi ha alguna petició de rescat. I si no hi ha ni una cosa
ni l’altra, aleshores el cas acaba engrossint les piles de desaparicions no
resoltes que es van acumulant als nostres despatxos any rere any.
Només la setmana passada, l’FBI va rebre cinc denúncies de desaparicions de criatures a tot el conjunt del país. No tenim ni temps de tractar-ho tot.
–¿Però què li pot haver passat, a aquesta nena? –va preguntar en
Pratt, incapaç de resignar-se a llançar la tovallola–. ¿I si s’hagués escapat de casa?
–¿Escapar-se? No. ¿I com és que va ser vista espantada i plena de
sang?
En Rodik es va arronsar d’espatlles, i l’home de l’FBI va proposar
anar a prendre una cervesa.
L’endemà 18 de setembre a la tarda, després d’una última roda de
premsa en comú, l’intendent Pratt i el capità Rodik van anunciar que
es cancel·lava la recerca de la Nola Kellergan. El cas continuaria obert
i en mans de la brigada criminal de la policia estatal. No tenien cap
pista ni cap indici: en quinze dies no havien trobat ni rastre de la jove
Nola Kellergan.
Uns quants voluntaris, encapçalats per l’intendent Pratt, van continuar buscant-la durant setmanes, fins a les fronteres de l’Estat. Però
sense èxit. Era com si la Nola Kellergan s’hagués evaporat.
467
9
Un Monte Carlo negre
«Això de les paraules està bé, Marcus. Però no escriguis
perquè et llegeixin: escriu perquè t’escoltin.»
El meu llibre anava avançant. De mica en mica les hores assegut escrivint s’anaven materialitzant, i sentia que tornava a tenir a dins aquell
sentiment indescriptible que creia perdut per sempre. Era com si
finalment recuperés un sentit vital que fins aleshores m’havia faltat i
m’havia provocat una disfuncionalitat. Com si algú hagués pitjat un
botó dins del meu cervell i se m’hagués tornat a posar en marxa de
cop. Com si hagués tornat a la vida. Era la sensació dels escriptors.
La meva jornada començava abans que sortís el sol: sortia a córrer
travessant Concord de punta a punta amb el lector de minidiscos a
les orelles. En acabat, un cop a l’habitació de l’hotel, demanava un
litre ben bo de cafè i em posava a treballar. Tornava a comptar amb
l’ajuda de la Denise, que havia recuperat de Schmid & Hanson i que
havia acceptat tornar a treballar per a mi al meu despatx de la Cinquena Avinguda. Jo li enviava les pàgines per correu electrònic a
mesura que les anava escrivint i ella s’encarregava de fer les correccions de rigor. Quan tenia un capítol acabat, l’enviava a en Douglas
perquè me’n donés la seva opinió. Feia gràcia veure com s’implicava en el llibre. Sé que estava enganxat a l’ordinador esperant els
meus capítols. A part d’això no es descuidava de recordar-me la imminència dels terminis, repetint-me: «Si no acabem a temps, hem
begut oli!» Parlava en primera persona del plural, tot i que ell, teòricament, no s’hi jugava res, en aquella operació; però s’hi sentia tan
compromès com jo.
471
Jo crec que en Douglas devia estar suportant una gran pressió per
part d’en Barnaski i que intentava protegir-me: en Barnaski tenia por
que no aconseguís complir els terminis sense ajuda externa. Ja m’havia
trucat unes quantes vegades per dir-m’ho de viva veu.
–Has d’agafar escriptors fantasmes per redactar el llibre –em va
dir–; si no, no te’n sortiràs mai. Tinc equips precisament per a això, tu
marques les línies generals i ells escriuen en lloc teu.
–Ni pensar-hi –vaig respondre–. El responsable d’escriure aquest
llibre sóc jo. No deixaré que ho faci ningú altre per mi.
–Ostres, Goldman, no hi ha qui t’aguanti, amb tanta moral i tants
bons sentiments. Tothom es fa escriure els llibres per algú altre, avui
dia. En Tal, per exemple, no rebutja mai els meus equips.
–¿En Tal no se’ls escriu ell, els llibres?
Va fer aquell estúpid riure burleta tan seu.
–I és clar que no! ¿Com vols que mantingui el ritme? Els lectors no
volen saber com escriu els llibres, en Tal, o ni tan sols qui els escriu.
L’únic que volen és tenir un nou llibre d’en Tal cada any a principis
d’estiu per a les vacances. I nosaltres els el donem. Se’n diu tenir sentit
comercial, d’això.
–Se’n diu enganyar el públic –vaig fer jo.
–Enganyar el públic... Va, Goldman, no et prenguis les coses sempre tan a pit.
Quan li vaig deixar molt clar que no pensava permetre que me l’escrivís ningú altre, el llibre, se li va acabar la paciència i es va posar
desagradable.
–Goldman, em sembla que t’he pagat un milió de dòlars per aquest
coi de llibre: t’agrairia una mica més de cooperació. Si jo crec que
necessites els meus escriptors, doncs els farem servir, collons!
–Calma, Roy, tindràs el llibre dins del termini. Això si deixes d’interrompre la meva feina trucant-me constantment.
Aleshores en Barnaski va posar-se espantosament groller.
–Me cago en déna, Goldman, espero que siguis conscient que m’hi
jugo els collons, amb aquest llibre. Els collons! Tots dos! Hi he invertit una milionada, i m’estic jugant la credibilitat d’una de les editorials
més grans del país. Així que si surt malament, si resulta que no hi ha
472
llibre per culpa dels teus capritxos o de qualsevol altra merda i me’n
vaig a pic, sàpigues que t’enfonsaré amb mi! I ben al fons!
–En prenc nota, Roy. En prenc bona nota.
En Barnaski, deixant de banda els seus defectes com a persona,
tenia un talent innat per al màrqueting: el meu llibre ja era el llibre de
l’any, i això que la promoció, a cop d’immensos cartells publicitaris a
les parets de Nova York, no havia fet més que començar. Poc després
de l’incendi de la casa de Goose Cove havia fet una declaració sonada.
Havia dit: «Amagat en algun lloc d’Amèrica hi ha un escriptor que treballa per descobrir la veritat sobre el que va passar l’any 1975 a Aurora. I com que la veritat molesta, hi ha algú disposat al que sigui per
fer-lo callar.» L’endemà apareixia un article al New York Times amb
aquest títol: «¿Qui vol la pell de Marcus Goldman?» No cal dir que la
meva mare el va llegir i em va trucar a l’acte:
–Per l’amor de Déu, Markie, ¿on ets?
–A Concord, al Regent’s. Suite 208.
–Calla, calla! –va exclamar–. No ho vull ni saber!
–Però si has sigut tu qui m’ho has preguntat, mare...
–Si m’ho dius, no podré evitar dir-ho al carnisser, que ho dirà al
dependent, que ho repetirà a sa mare, que resulta que és la cosina del
bidell de l’institut de Felton i que no podrà evitar dir-l’hi, i aquell
dimoni d’home anirà a explicar-ho al director, que en parlarà a la sala
de mestres, i al cap de poc tot Montclair sabrà que el meu fill és a la
suite 208 del Regent’s de Concord, i aquest que et vol pelar vindrà a
degollar-te mentre dorms. Per cert, ¿per què la vols, una suite? ¿Que
tens una nòvia? ¿Que et penses casar?
Aleshores va cridar el meu pare. Vaig sentir que bramava: «Nelson,
posa’t al telèfon! En Markie es casa!»
–Mare, no em caso. Hi estic tot sol, en aquesta suite.
A en Gahalowood, que era amb mi a l’habitació i acabava de demanar que li servissin un copiós esmorzar, no se li va acudir res millor que
cridar: «Ei! Que sóc aquí!»
–¿Qui és? –va preguntar immediatament la meva mare.
–Ningú.
–No em diguis que ningú! He sentit una veu d’home. Marcus,
473
t’haig de fer una pregunta mèdica de vital importància, i hauràs de ser
honest amb la dona que et va portar a dins del ventre durant nou
mesos: ¿tens un home homosexual amagat a l’habitació?
–No, mare. Hi ha el sergent Gahalowood, que és policia. Està
investigant amb mi i de pas s’encarrega de fer explotar la meva factura
de servei d’habitacions.
–¿Està despullat?
–¿Què? I és clar que no! És un policia, mare! Treballem junts.
–Un policia... Et deus pensar que vaig néixer ahir, jo: hi ha allò d’aquells músics, aquells homes que canten junts, que hi ha un motorista vestit de cuir de dalt a baix, un bomber, un indi i un policia...
–Mare, aquest és un policia autèntic.
–Markie, per respecte als nostres avantpassats, que van haver de
fugir dels pogroms, i si t’estimes la teva pobra mare, fes fora aquest
home despullat de la teva habitació.
–No penso fer fora ningú, mare.
–Ai, Markie, ¿per què em truques? ¿Només per donar-me disgustos?
–Ets tu qui m’has trucat, mare.
–És que el teu pare i jo tenim por d’aquest boig criminal que et persegueix.
–No em persegueix ningú. La premsa exagera.
–Cada dia miro la bústia, al matí i al vespre.
–¿I per què?
–¿Com que per què? ¿Com que per què? I encara em pregunta per
què! Doncs per si hi ha una bomba!
–No crec que vinguin a posar-vos cap bomba a casa vostra, Mare.
–Morts en una explosió de bomba! I sense haver conegut l’alegria
de ser avis. Deus estar content! Sàpigues que l’altre dia al teu pare el
va seguir un cotxe negre molt gran fins al davant de la porta. El pare va
entrar corrents i el cotxe va aparcar al carrer, ben bé a tocar de casa.
–¿Vau trucar a la policia?
–És clar. Van arribar dos cotxes amb les sirenes posades.
–¿I?
–Eren els veïns. Aquell carai de gent s’han comprat un cotxe nou!
474
Sense avisar-nos. Un cotxe nou, tsss! Tothom diu que vindrà una gran
crisi econòmica i ells es compren un cotxe nou! ¿No ho trobes sospitós?
Jo crec que el marit està ficat en tràfic de drogues o alguna cosa així.
–Mare, ¿però quines animalades t’inventes?
–Sé molt bé el que em dic! I no parlis així a la teva pobra mare, que
en qualsevol moment es podria morir per culpa d’un atemptat amb
bomba! ¿Com va, el teu llibre?
–Avança a bon ritme. L’haig de tenir acabat d’aquí a quatre setmanes.
–¿I com acaba? Potser el que et vol matar és el que va matar aquella
nena.
–Aquest és l’únic problema que tinc: que encara no sé com s’acaba.
El 21 de juliol a la tarda en Gahalowood va presentar-se a la meva
habitació just quan estava escrivint el capítol on la Nola i en Harry
decideixen marxar junts cap al Canadà. Venia excitadíssim, i el primer
que va fer va ser agafar una cervesa del minibar.
–Aquest matí he estat a casa de l’Elijah Stern –em va dir.
–¿De l’Stern? ¿Sense mi?
–Li recordo que l’Stern li ha posat una demanda pel llibre. En fi,
només venia a explicar-li que...
En Gahalowood em va explicar que s’havia presentat sense avisar
a casa de l’Stern perquè no semblés una visita oficial, i que qui l’havia
rebut, suat i vestit amb roba d’esport, havia sigut l’advocat de l’Stern,
en Bo Sylford, un famós advocat de Boston que li havia dit: «Doni’m
cinc minuts, sergent. Una dutxa ràpida i estic per vostè.»
–¿Una dutxa? –vaig preguntar jo.
–El que sent, escriptor: aquest Sylford es passejava mig despullat
pel vestíbul. Jo l’he esperat en una saleta i en acabat ha tornat tot mudat i acompanyat de l’Stern, que m’ha dit: «Veig que ja coneix el meu
company, sergent.»
–¿El seu company? –vaig repetir jo–. ¿M’està dient que l’Stern és...?
–Homosexual. Cosa que voldria dir que és més que probable que
no s’hagués sentit mai atret per la Nola Kellergan.
–¿I què vol dir, tot plegat? –vaig preguntar.
475
–És la mateixa pregunta que li he fet jo. I ell estava disposat a parlar-ne.
L’Stern li havia dit que estava molt indignat amb el meu llibre.
Segons ell, jo no sabia ni de què parlava. Aleshores en Gahalowood no
s’ho va pensar dos cops i li va demanar que li fés ell una mica de llum
sobre el cas:
–Senyor Stern –li va dir–, després del que acabo de saber sobre les
seves... inclinacions sexuals, ¿em podria dir quina relació hi tenia, amb
la Nola?
–Ja l’hi he dit des del principi –va respondre l’Stern sense pestanyejar–. Una relació de feina.
–¿Una relació de feina?
–És quan una persona et fa una cosa i tu a canvi li pagues uns diners, sergent. En aquest cas en concret, posava.
–¿Així la Nola Kellergan venia aquí a posar per a vostè, en realitat?
–Sí. Però no posava per a mi.
–¿No posava per a vostè? ¿Doncs per a qui?
–Per a en Luther Caleb.
–¿Per a en Luther? ¿I per què?
–Perquè així estava content.
L’escena que va descriure l’Stern a continuació havia tingut lloc una
tarda de juliol del 1975. L’Stern no es recordava de la data exacta, però
era cap a finals de mes. Lligant caps vaig deduir que devia haver passat
just abans de marxar cap a Martha’s Vineyard.
*
*
*
Concord. Finals de juliol del 1975
Ja era tard. L’Stern i en Luther estaven sols a casa jugant a escacs a
la terrassa. De cop i volta van sentir el timbre de la porta i es van preguntar qui devia ser, a aquelles hores. En Luther va anar a obrir. Quan
va tornar a la terrassa anava acompanyat d’una noia rossa preciosa
amb els ulls vermells d’haver plorat. La Nola.
–Bona nit, senyor Stern –li va dir tímidament–. Perdoni que em
476
presenti sense avisar. Em dic Nola Kellergan i sóc la filla del pastor
d’Aurora.
–¿D’Aurora? ¿Véns des d’Aurora? –li va preguntar–. ¿Com has arribat fins aquí?
–Fent autoestop, senyor Stern. Havia de parlar amb vostè com fos.
–¿Que potser ens coneixem?
–No, però li haig de demanar una cosa importantíssima.
L’Stern es va mirar aquella noia d’ulls vius però tristos que acabava de venir a trobar-lo en plena nit per «demanar-li una cosa importantíssima». La va fer seure en una còmoda butaca i en Caleb li va
portar un got de llimonada i unes galetes.
–T’escolto –li va dir l’Stern gairebé divertit amb l’escena, mentre
ella es bevia tota la llimonada d’un sol glop–. ¿Què és això tan important que m’has de demanar?
–Li torno a demanar que em perdoni per molestar-lo a aquestes hores, senyor Stern, però és un cas de força major. He vingut a veure’l
amb total confidencialitat per... Per demanar-li que em contracti.
–¿Que et contracti? ¿Però que et contracti per fer què?
–El que vostè vulgui, senyor Stern. Faré el que sigui.
–¿Que et contracti? –va repetir l’Stern, que no ho acabava d’entendre–. ¿Per què? ¿Que necessites diners, filla?
–A canvi, m’agradaria que deixés que en Harry Quebert es quedés
a Goose Cove.
–¿Que se’n va de Goose Cove, en Harry Quebert?
–No té diners per quedar-s’hi. Ja s’ha posat en contacte amb l’agència de lloguer de la casa. No pot pagar el mes d’agost. Però s’hi ha de
quedar! És que hi ha el llibre, l’acaba de començar a escriure i tinc el
pressentiment que serà un llibre magnífic! Si se’n va, no l’acabarà mai!
La seva carrera quedaria estroncada! Seria una llàstima, senyor Stern,
una llàstima! I també és per nosaltres! L’estimo, senyor Stern. L’estimo
com només estimaré un cop a la vida! Ja sé que li semblarà ridícul, que
està pensant que només tinc quinze anys i que no en sé res, de la vida.
Potser sí, que no en sé res, de la vida, senyor Stern, però el meu cor sí
que me’l conec! Sense en Harry no sóc ningú.
Va ajuntar les mans com si implorés i l’Stern li va preguntar:
477
–¿I què esperes de mi?
–No tinc diners. Si no, li pagaria el lloguer de la casa perquè en
Harry s’hi pogués quedar. Però em podria contractar! Seré la seva
empleada i treballaré per a vostè tantes hores com calgui fins que sumi
el lloguer d’uns quants mesos més.
–Ja tinc prou empleats domèstics.
–Puc fer el que vostè vulgui. El que vulgui! I si no, deixi’m pagarli el lloguer de mica en mica: ja tinc cent vint dòlars! –Es va treure uns
bitllets de la butxaca–: Són tots els meus estalvis! Els dissabtes treballo al Clark’s: hi continuaré treballant fins que els hi hagi pogut tornar.
–¿Quant guanyes?
–Tres dòlars l’hora! Més les propines!
L’Stern va somriure, commogut per aquella petició. Va observar la
Nola amb tendresa: en el fons no li calien, els ingressos del lloguer de
Goose Cove, podia deixar que en Quebert disposés de la casa uns
quants mesos més perfectament. Però just en aquell moment en Luther li va demanar si podien parlar en privat. Van tancar-se a l’habitació del costat.
–Eli –va dir en Caleb–, m’agradaria pintar-la. Fifplau... Fifplau.
–No, Luther. Això no... Encara no...
–T’ho fuplico... Deixa’m pintar-la... Fa tant de tempf...
–¿Però per què? ¿Per què precisament ella?
–Perquè em recorda l’Eleanore.
–¿Ja hi tornem a ser, amb l’Eleanore? Prou! Això ho has d’aturar!
Al principi l’Stern s’hi va negar, però en Caleb hi va insistir tant que
al final va acabar cedint. Va tornar amb la Nola, que picava galetes del
plat.
–Nola, hi he estat pensant –va dir–. Estic disposat a deixar que en
Harry Quebert pugui disposar de la casa tant de temps com vulgui.
La Nola se li va tirar el coll sense pensar-s’ho.
–Oh, gràcies! Gràcies, senyor Stern!
–Espera, hi ha una condició...
–És clar! El que vostè digui! És tan bona persona, senyor Stern.
–Faràs de model. Per a un quadre. En Luther et pintarà. T’hauràs
de despullar i ell et pintarà.
478
La Nola es va ennuegar:
–¿Despullada? ¿Vol que em quedi completament despullada?
–Sí. Però només per fer de model. No et tocarà ningú.
–Però senyor Stern, és que em fa molta vergonya quedar-me despullada... Vull dir... –Va començar a plorar.– Jo em pensava que li podria fer feinetes, com ara treballs de jardineria o endreçar-li la biblioteca.
No m’imaginava que... No m’imaginava això.
Es va eixugar les galtes. L’Stern es va mirar amb afecte aquella mitja
dona que estava obligant a posar despullada. Hauria volgut estrènyerla entre els braços per consolar-la, però no podia deixar que els seus
sentiments passessin per davant.
–Aquest és el preu –va dir molt sec–. Tu poses despullada i en Quebert es queda a la casa.
La Nola va fer que sí amb el cap.
–Ho faré, senyor Stern. Faré el que vulgui. A partir d’ara sóc a les
seves mans.
*
*
*
Trenta-tres anys després d’aquesta escena, turmentat pels remordiments i com si demanés l’absolució, l’Stern va portar en Gahalowood
a la terrassa de casa seva, al mateix lloc on, a petició del seu xofer,
havia exigit a la Nola que es despullés si volia que l’amor de la seva
vida pogués quedar-se.
–I així és com va anar –va dir–. Així és com la Nola va entrar a la
meva vida. L’endemà de la seva visita vaig intentar posar-me en contacte
amb en Quebert per dir-li que es podia quedar a Goose Cove, però no
hi va haver manera de trobar-lo. Va estar il·localitzable durant tota una
setmana. Fins i tot vaig enviar en Luther a fer guàrdia davant de casa
seva. Al final el va pescar pels pèls, quan ja marxava d’Aurora.
Aleshores en Gahalowood va preguntar:
–¿I a vostè no li va semblar estranya, aquesta petició de la Nola?
¿Ni el fet que aquella noieta de quinze anys estigués vivint una relació
amb un home de més de trenta i vingués a demanar-li un favor per a
ell?
479
–Miri, sergent, parlava tan bé de l’amor... Tan bé, que ni jo mateix
podria mai utilitzar les paraules que deia ella. I a més a mi m’agradaven els homes. ¿Vostè sap com es considerava, l’homosexualitat, en
aquella època? Si fins i tot ara... La prova és que encara me n’amago.
Fins al punt que quan aquest Goldman explica que sóc un vell sàdic i
dóna a entendre que vaig abusar de la Nola, jo no m’atreveixo a dir ni
piu. Li envio els advocats, inicio processos, intento que es prohibeixi
el llibre... N’hi hauria prou de sortir de l’armari davant de tot Amèrica. Però els nostres conciutadans encara són molt puritans i jo haig de
protegir la meva reputació.
En Gahalowood va tornar a encarrilar la conversa.
–¿Aquest pacte amb la Nola, com anava?
–En Luther s’encarregava d’anar-la a buscar a Aurora. Jo li deia que
no en volia saber res. Li exigia que fes servir el seu cotxe personal, un
Mustang blau, i no el Lincoln negre de servei. Així que veia que ell sortia cap a Aurora, feia plegar tot el servei domèstic. No volia que hi
hagués ningú. Em feia massa vergonya. Tampoc volia que es posessin a
la galeria que feia servir en Luther de taller normalment: em feia por
que els veiés algú. Per això en Luther instal·lava la Nola en una saleta que
hi ha a tocar del meu despatx. Jo passava a saludar-la quan arribava i
quan marxava. Era la condició que havia posat a en Luther: volia estar
segur que havia anat tot bé. O més ben dit: que no havia anat més
malament del compte. Me’n recordo que la primera vegada la Nola
estava estirada en un sofà cobert amb un llençol blanc. Ja estava despullada, tremolant, incòmoda, espantada. Li vaig estrènyer la mà i la
tenia gelada. Jo no m’hi quedava mai, a dins de l’habitació, però era
sempre a la vora per estar segur que en Luther no li fes cap mal. Fins
i tot vaig arribar a amagar un intèrfon a dins de l’habitació. El posava
en marxa i així podia sentir tot el que passava.
–¿I?
–Res. En Luther no deia ni mitja paraula. Era callat per naturalesa,
per culpa de les mandíbules trencades. La pintava. I ja està.
–¿Així, no la va tocar?
–Mai! Ja l’hi he dit, jo no ho hauria tolerat.
–¿Quantes vegades va venir, la Nola?
480
–No ho sé. Potser unes deu.
–¿I quants quadres va pintar, en Luther?
–Només un.
–¿El que ens vam emportar?
–Sí.
Per tant, si en Harry s’havia pogut quedar a Aurora era només gràcies a la Nola. ¿Però per què tenia en Luther Caleb aquella necessitat
de pintar-la? ¿I per què l’Stern, que segons deia estava disposat a deixar que en Harry disposés de la casa sense cap contrapartida, havia
accedit tan ràpidament a la petició d’en Caleb i havia obligat la Nola
a posar despullada? En Gahalowood no tenia resposta a aquestes preguntes.
–L’hi he preguntat –em va explicar–. Li he dit: «Senyor Stern, hi ha
un detall que encara no entenc: ¿Per què volia pintar la Nola, en Luther? Fa un moment em deia que així tenia en Luther content: ¿vol dir
que li produïa plaer sexual? També ha esmentat una tal Eleanore: ¿és
la seva antiga nòvia?» Però ha donat el tema per tancat. M’ha dit que
era una història complicada i que ja m’havia dit el que necessitava
saber, que la resta pertanyia al passat. I ha donat per acabada l’entrevista. Jo era allà de manera oficiosa, així que no el podia obligar a respondre.
–La Jenny ens va explicar que en Luther volia pintar-la, també
–vaig recordar a en Gahalowood.
–¿Què devia ser? ¿Una mena de maníac del pinzell?
–Ni idea, sergent. ¿Vostè creu que l’Stern podria haver acceptat la
petició d’en Caleb perquè s’hi sentia atret?
–És una hipòtesi que m’ha passat pel cap i l’hi he preguntat a
l’Stern. Li he demanat si hi havia alguna cosa entre ell i en Caleb. M’ha
dit molt clar que res de res. «Sóc el fidel company del senyor Sylford
des de principis dels anys setanta», m’ha dit. «No vaig sentir mai res
per en Luther Caleb, a part de compassió; i per això el vaig contractar. Era un pobre noi de barriada de Portland i havia quedat greument
desfigurat i discapacitat a causa d’una violenta pallissa. Li havien fotut
la vida enlaire perquè sí. Sabia una mica de mecànica i a mi em feia
falta algú que s’ocupés dels meus cotxes i em fes de xofer. De seguida
481
vam fer amistat. Era un paio collonut, ¿sap? Puc dir que vam ser
amics.» ¿Sap què, escriptor?, que no paro de donar-hi voltes, a aquesta relació que l’Stern qualifica d’amistat. Tinc la impressió que hi ha
alguna cosa més. I tampoc és sexual: estic segur que l’Stern no menteix, quan diu que no se sentia atret per en Caleb. No, ha de ser una
relació més... malsana. És la impressió que he tingut quan l’Stern m’ha
descrit l’escena en què va accedir a la petició d’en Caleb i va demanar
a la Nola que posés despullada. Li regirava l’estómac, però tot i així ho
va fer, com si en Caleb tingués alguna mena de poder sobre ell. A més,
a en Sylford tampoc li ha passat per alt. Fins aleshores no havia obert
la boca, s’havia limitat a escoltar, però quan l’Stern ha explicat que
passava a saludar la noia abans de cada sessió de pintura i que ella estava completament despullada i morta de por, al final ha saltat: «Però
Eli, ¿com vas poder? ¿Com? ¿Què és tota aquesta història? ¿Per què
no me n’havies dit mai res?»
–¿I sobre la desaparició d’en Luther què? –vaig preguntar–. ¿N’ha
parlat, amb l’Stern?
–Calma, escriptor, m’he guardat el millor per al final. Sense voler,
en Sylford l’ha posat sota pressió. Estava tan trasbalsat que li han fallat
els reflexos d’advocat. Ha començat a cridar: «Eli, ¿vols fer el favor
d’explicar-te bé? ¿Com és que no me n’havies dit mai res? ¿Per què
has callat durant tots aquests anys?» L’Eli tampoc estava gaire fi, com
es pot imaginar, i li ha replicat: «He callat, sí; he callat, però no he
oblidat! He conservat aquest quadre durant trenta-tres anys! Cada dia
anava al taller, m’asseia al sofà i me la mirava. Havia d’aguantar la seva
mirada, la seva presència. M’observava amb la seva mirada de fantasma! Era el meu càstig!»
Llavors en Gahalowood, evidentment, va preguntar a l’Stern de
quin càstig parlava.
–El meu càstig per haver-la matat una mica! –va cridar l’Stern–. Jo
crec que deixant que en Luther la pintés despullada vaig despertar en
ell uns dimonis terrorífics... Li vaig... Li vaig dir a aquella nena que
havia de posar despullada per a en Luther i d’aquesta manera vaig
crear una mena de connexió entre tots dos. Jo crec que indirectament
potser sóc responsable de la mort d’aquella nana tan maca!
482
–¿Què va passar, senyor Stern?
L’Stern va quedar-se una estona en silenci sense saber què fer, visiblement incapaç de decidir si havia d’explicar el que sabia. Finalment
es va animar a parlar.
–De seguida em vaig adonar que en Luther estava bojament enamorat de la Nola i que volia entendre per què la Nola, al seu torn, estava
bojament enamorada d’en Harry. Això el posava malalt. Es va obsessionar completament amb en Quebert, fins al punt d’amagar-se als boscos que hi ha al voltant de la casa de Goose Cove per espiar-lo. Jo veia
que no parava d’anar i venir d’Aurora, sabia que de vegades s’hi passava dies sencers, allà baix. Tenia la sensació que estava perdent el control de la situació i un dia el vaig seguir. Vaig trobar el seu cotxe aparcat
entre els arbres, a prop de Goose Cove. Jo vaig deixar el meu una mica
més enllà, protegit de les mirades, i em vaig posar a inspeccionar el
bosc: aleshores el vaig veure sense que ell em veiés a mi. Estava amagat
darrere les bardisses, espiant la casa. Jo no em vaig deixar veure, però
volia donar-li una bona lliçó, que li tremolessin una mica les cames.
Vaig decidir tirar cap a Goose Cove, com si fes una visita inesperada a
en Harry. Així doncs, vaig agafar la carretera número 1 i hi vaig arribar
pel camí de Goose Cove com si res. Vaig anar directe cap a la terrassa
fent soroll: vaig cridar «Hola! Hola, Harry!», per assegurar-me que em
sentís en Luther. En Harry em devia prendre per boig. Per cert, recordo que ell també cridava com un desesperat. Li vaig fer creure que
havia deixat el cotxe a Aurora i li vaig proposar que em portés un altre
cop a la ciutat i dinéssim plegats. Per sort va acceptar i vam marxar.
Vaig pensar que així en Luther tindria temps de tocar el dos i que amb
l’ensurt en tindria prou per quedar escarmentat. Vam anar a dinar al
Clark’s. Allà en Harry Quebert em va explicar que dos dies abans, de
matinada, en Luther l’havia recollit a Aurora i l’havia portat a Goose
Cove després que li agafés una rampa molt forta corrent. En Harry em
va preguntar què hi feia, en Luther, a aquelles hores a Aurora. Jo vaig
canviar de tema, però estava molt preocupat: allò s’havia d’acabar.
Aquella nit li vaig donar ordre a en Luther de no tornar mai més a
Aurora i li vaig dir que si continuava d’aquella manera tindria problemes. Però tot i així ell va continuar. Llavors, al cap d’una o dues setma483
nes, li vaig dir que no volia que continués pintant la Nola. Vam tenir
una baralla terrible. Això era el divendres 29 d’agost del 1975. Em va
dir que no podia continuar treballant per a mi i se’n va anar donant un
cop de porta. Jo em vaig pensar que havia sigut un rampell de ràbia i
que tornaria. L’endemà, aquell famós 30 d’agost del 1975, vaig sortir de
casa molt d’hora per unes reunions privades, però a última hora del dia,
quan vaig arribar a casa i vaig veure que en Luther no hi era, vaig tenir
un pressentiment estrany. Vaig sortir a buscar-lo. Vaig agafar la carretera d’Aurora, devien ser les vuit del vespre. Pel camí em va avançar una
filera de cotxes de policia. A l’arribar a la ciutat vaig veure que hi havia
una gran agitació: la gent deia que la Nola havia desaparegut. Vaig preguntar l’adreça dels Kellergan, tot i que em podria haver limitat a seguir
la marea de curiosos i de cotxes d’emergències que hi confluïen. Vaig
estar-me una estona davant de la casa, entre els badocs, incrèdul, contemplant el lloc on vivia aquella noia tan maca, aquell pacífic edifici
blanc de fusta, amb aquell gronxador penjat d’un frondós cirerer. Vaig
tornar a Concord que ja era de nit i vaig anar a l’habitació d’en Luther
a veure si hi era, però no hi havia ningú, evidentment. El quadre de la
Nola em va mirar. Estava acabat, el quadre estava acabat. El vaig agafar
i el vaig penjar al taller. I ja no en va sortir mai més. Vaig esperar en Luther tota la nit, però res. L’endemà em va trucar el seu pare: ell també el
buscava. Li vaig dir que el seu fill havia marxat feia dos dies, sense
donar-li més explicacions. Ni a ell ni a ningú més. Vaig callar. Perquè
assenyalar en Luther com a culpable del segrest de la Nola Kellergan
era com declarar-me’n una mica culpable jo també. Vaig esperar en
Luther tres setmanes. Cada dia sortia a buscar-lo. Fins que el seu pare
em va avisar que s’havia matat en un accident de carretera.
–¿M’està dient que creu que va ser en Luther Caleb, qui va matar la
Nola? –li va preguntar en Gahalowood.
L’Stern va fer que sí amb el cap.
–Sí, sergent. Fa trenta anys que ho crec.
Aquella conversa amb l’Stern que em va explicar en Gahalowood em
va deixar sense paraules. Vaig anar a buscar dues cerveses més al minibar i vaig engegar la gravadora.
484
–Tot això m’ho ha de repetir, sergent –li vaig dir–. L’haig de gravar,
pel llibre.
Va acceptar de bon grat.
–Com vulgui, escriptor.
Vaig posar en marxa l’aparell. En aquell moment a en Gahalowood
li va sonar el telèfon i el va agafar. La gravació dóna testimoni de les
seves paraules: «¿N’està segur? ¿Ho ha comprovat tot? ¿Què? ¿Què?
Déu meu, és de bojos!» Em va demanar un tros de paper i un bolígraf,
va apuntar-se la informació que li donaven i va penjar. Després em va
fer una mirada estranya i em va dir.
–Era un estudiant en pràctiques de la brigada... Li havia demanat
que busqués l’informe de l’accident d’en Luther Caleb.
–¿I?
–Segons l’informe d’aleshores, en Luther Caleb va ser trobat en un
Chevrolet Monte Carlo negre amb la matrícula a nom de l’empresa de
l’Stern.
*
*
*
Divendres 26 de setembre del 1975
Feia un dia boirós. Ja feia hores que havia sortit el sol, però la llum
era esmorteïda. Una franja opaca s’aferrava al paisatge, com passa sovint
a la humida tardor de Nova Anglaterra. Eren les vuit del matí quan
George Tent, un pescador de llamàntols, va sortir a bord del seu vaixell
del port de Sagamore, Massachusetts, acompanyat del seu fill. La seva
àrea de pesca es concentrava bàsicament al llarg de la costa, però era
dels pocs del ram que també posava esquers en algun braç de mar que
altres pescadors descartaven perquè trobaven l’accés massa difícil i
massa a la mercè del caprici de les marees per ser rendible. Aquell dia,
precisament, en George Tent va anar a un d’aquests braços de mar per
recollir dos esquers. Mentre maniobrava amb el vaixell en un lloc anomenat Sunset Cove –on el mar es fica entre abruptes penya-segats–, al
seu fill per un moment el va enlluernar una brillantor. Un raig de sol
s’havia filtrat per entre el núvols i s’havia reflectit sobre alguna cosa. Va
485
durar només una fracció de segon, però va ser prou intens per intrigar el
jove, que va anar a buscar uns prismàtics i va escrutar els penya-segats.
–¿Què passa? –li va preguntar el seu pare.
–Allà a baix, a la vora de l’aigua, hi ha alguna cosa. No sé què ha
sigut, però he vist algun objecte molt lluent.
Calculant el nivell del mar en relació a les roques, en Tent va considerar que hi havia prou profunditat per aproximar-se als penyasegats i va començar a resseguir les parets de roca molt a poc a poc.
–¿I no sabries dir què era? –va tornar a preguntar en George Tent,
intrigat.
–Un reflex, això segur. Però sobre alguna cosa estranya, com ara
metall o vidre.
Van continuar avançant i al girar una barrera de roques van descobrir de cop i volta el que els havia cridat l’atenció:
–Mare de Déu senyor! –va exclamar el pare Tent amb els ulls esbatanats.
I de seguida va córrer cap a la ràdio de bord per avisar els guardacostes.
Aquell mateix dia, a les vuit i quaranta-set minuts, els guardacostes
avisaven la policia de Sagamore d’un accident mortal: un cotxe s’havia
precipitat al buit des de la carretera que resseguia els penya-segats de
Sunset Cove i s’havia estavellat a les roques. Qui va acudir al lloc de
l’accident va ser l’agent Darren Wanslow. Coneixia molt bé aquell lloc:
una petita carretera que transcorria arran d’un precipici vertiginós i
oferia unes vistes espectaculars. Fins i tot havien fet un aparcament al
punt culminant perquè els turistes hi poguessin anar a admirar el
panorama. Era un lloc preciós, però a l’agent Wanslow sempre li havia
semblat perillós, perquè no hi havia cap barrera que protegís els vehicles. Més d’una vegada ho havia reclamat a l’ajuntament, però sense
èxit, malgrat la gran afluència de gent que hi havia les nits d’estiu.
L’únic que havien fet era posar-hi un senyal de perill.
Quan va arribar a l’altura de l’aparcament en Wanslow va veure
una camioneta dels guardes forestals que sens dubte assenyalava el lloc
on s’havia produït l’accident. Va apagar la sirena del cotxe i va aparcar.
486
Dos forestals observaven l’escena que tenia lloc als seus peus: una llanxa motora dels guardacostes treballava a prop dels penya-segats desplegant un braç articulat.
–Es veu que a baix hi ha un cotxe –va declarar un dels guardes a en
Wanslow–, però des d’aquí no es veu res.
El policia es va acostar al caire del penya-segat: hi havia un estimball abrupte, ple d’esbarzers, d’herbes altes i de replecs a la roca. Efectivament, era impossible veure-hi res.
–¿I diu que el cotxe és just aquí baix? –va preguntar.
–És el que hem sentit pel canal d’emergències. Veient la posició del
vaixell dels guardacostes, suposo que el cotxe devia ser a l’aparcament
i que per algun motiu devia caure pel precipici. Espero que no siguin
uns adolescents que vinguessin a petonejar-se en plena nit i es descuidessin de posar el fre de mà.
–Verge santa! –va murmurar en Wanslow–, jo també espero no trobar-m’hi un parell de criatures, allà a baix.
Va inspeccionar la part de l’aparcament més propera al penyasegat. Hi havia una ampla franja d’herba entre el punt on s’acabava
l’asfalt i el principi del salt. Va buscar marques del pas del cotxe,
males herbes o esbarzers arrencats pel vehicle al lliscar pel pendent.
–¿Vostè creu que el cotxe devia anar recte? –va preguntar al guarda
forestal.
–Està claríssim. Miri que fa temps que diem que s’hi han de posar
barreres. Jovent, ja l’hi dic jo. Són jovent. Devien beure una mica més
del compte i van tirar recte. Perquè si no és perquè portes un parell de
copes de més, ja em dirà per quin motiu no t’has d’aturar quan s’acaba
l’aparcament.
La llanxa motora va efectuar una maniobra i es va allunyar del
penya-segat. Els tres homes van veure aleshores un cotxe que es gronxava a l’extrem d’un braç articulat. En Wanslow va tornar al cotxe i
va establir contacte amb els guardacostes per la ràdio de bord.
–¿De quin cotxe es tracta? –va preguntar.
–És un Chevrolet Monte Carlo –va sentir que li deien–. Negre.
–¿Un Monte Carlo negre? Confirmi-m’ho: ¿és un Monte Carlo
negre?
487
–Afirmatiu. Matrícula de Nou Hampshire. Hi ha un cadàver a dins.
No és gaire agradable de mirar.
*
*
*
Feia dues hores que érem a la carretera, a bord del potent Chrysler oficial d’en Gahalowood. Era el dilluns 22 de juliol del 2008.
–¿Vol que condueixi jo, sergent?
–Ni pensar-hi!
–Va massa a poc a poc.
–Vaig amb prudència.
–Aquest cotxe és una cafetera, sergent.
–És un vehicle de la policia estatal. Una mica de respecte, sisplau.
–Doncs és una cafetera estatal. ¿I si poséssim una mica de música?
–Ni parlar-ne, escriptor. Estem investigant un cas, no fent una excursió amb una colla d’amiguetes.
–¿Sap què? Que al llibre diré que condueix com un iaio.
–Posi música, escriptor. I ben forta. Així no el sentiré fins que arribem.
Em vaig posar a riure.
–Va, recordi’m qui és aquest paio –li vaig demanar–. Darren...
–...Wanslow. Era agent de policia a Sagamore. Va ser ell qui va
rebre l’avís quan els pescadors van trobar la carcassa del cotxe d’en
Luther.
–Un Monte Carlo negre.
–Això mateix.
–No té ni cap ni peus! ¿Com pot ser que ningú relacionés una cosa
amb l’altra?
–No en tinc ni idea, escriptor. Precisament això és el que hem d’esbrinar.
–¿Què se n’ha fet, d’aquest tal Wanslow?
–Ja fa anys que es va retirar. Ara porta un taller mecànic amb un
cosí. ¿Està gravant?
–Sí. ¿Què li va dir, ahir, en Wanslow, per telèfon?
–Poca cosa. Semblava estranyat per la trucada. Em va dir que el
podríem trobar avui al garatge.
488
–¿I per què no el va interrogar per telèfon?
–No hi ha res com un cara a cara, escriptor. El telèfon és massa
impersonal. El telèfon és per als nyicris com vostè.
El taller era a l’entrada de Sagamore. Vam trobar en Wanslow amb
el cap ficat a dins del motor d’un vell Buick. Va fer fora del despatx el
cosí, ens hi va fer entrar, va apartar unes piles d’arxivadors de comptabilitat que hi havia amuntegades en un parell de cadires perquè poguéssim seure, es va rentar les mans a consciència a la pica i ens va
oferir cafè.
–¿I doncs? –va preguntar mentre ens omplia la tassa–. ¿Com és que
la policia estatal de Nou Hampshire ha vingut fins aquí a veure’m a
mi?
–Com ja li vaig dir ahir –va respondre en Gahalowood–, estem
investigant la mort de la Nola Kellergan. Per ser més exactes, un accident de trànsit que va tenir lloc al seu districte el 26 de setembre del
1975.
–El Monte Carlo negre, ¿oi?
–Exacte. ¿Com ho sap, que el que ens interessa és això?
–Estan investigant el cas Kellergan. En aquella època jo ja vaig pensar que hi havia alguna relació.
–¿De debò?
–Sí. Precisament per això me’n recordo. Vull dir que amb el temps
hi ha intervencions que te n’oblides i intervencions que et queden
molt gravades a la memòria. I aquest accident és d’aquells que te’n
recordes.
–¿Per què?
–Miri, quan ets poli en una ciutat petita, els accidents de carretera
són una de les intervencions més importants que has de gestionar. Vull
dir que els únics morts que jo he vist en tota la meva carrera han sigut
els morts d’accidents de trànsit. Però aquest cas va ser diferent: ja feia
setmanes que estàvem tots en alerta pel segrest de Nou Hampshire.
Estaven buscant activament un Chevrolet Monte Carlo negre i ens
havien demanat que tinguéssim els ulls ben oberts. Recordo que
durant aquelles setmanes em vaig passar les patrulles veient Chevrolets de tots els colors que s’assemblaven a aquell model i identificant489
los. Vaig pensar que un cotxe negre era fàcil de pintar. Vaja, que m’ho
vaig prendre seriosament; com tots els polis de la zona, d’altra banda.
Volíem trobar aquella nena com fos. Fins que un matí, estant de servei,
els guardacostes ens avisen que estan hissant un cotxe que s’ha estimbat als penya-segats de Sunset Cove. ¿I a que no endevinen de quin
model...?
–Un Monte Carlo negre.
–Sí senyor. Amb matrícula de Nou Hampshire. I amb un mort a
dins. Encara me’n recordo de quan vaig inspeccionar el cotxe: havia
quedat completament aixafat pel cop i el paio de dins estava fet una
coca. Li vam trobar la documentació: Luther Caleb. Me’n recordo
perfectament. El cotxe estava a nom d’una gran empresa de Concord,
Stern Limited. Ens vam mirar l’interior amb lupa: no hi havia gran
cosa. S’ha de dir que l’aigua havia fet força estralls. El que sí que hi
vam trobar van ser restes d’ampolles de begudes alcohòliques fetes
trossos. L’únic que hi havia al maleter era una bossa amb una mica de
roba.
–¿Equipatge?
–Això mateix. Un equipatge petit.
–¿I vostè què va fer? –va preguntar en Gahalowood.
–Doncs la meva feina: em vaig passar unes quantes hores investigant. Vaig mirar qui era aquell home, què feia per aquí i quant feia que
era allà a baix. Vaig investigar una mica aquest tal Caleb, i endevinin
què vaig trobar...
–Que li havien posat una denúncia per assetjament a la policia
d’Aurora –va declarar en Gahalowood mig fastiguejat.
–Exacte! Carai, ¿com ho sap?
–Perquè ho sé.
–Llavors sí que ja vaig pensar que tot plegat no podia ser una casualitat. El primer que vaig fer va ser mirar si algú havia denunciat la seva
desaparició. Vull dir que per l’experiència que tinc amb accidents de
trànsit sé que sempre hi ha alguna persona propera que està preocupada, i moltes vegades gràcies a això podem identificar els morts. Però
tampoc vaig trobar res. ¿Curiós, no? Llavors vaig trucar a l’empresa
Stern Limited per veure què en treia. Al dir-los que acabava de trobar
490
un vehicle seu em van dir que m’esperés: una mica de música d’espera i de cop i volta em trobo parlant amb el senyor Elijah Stern. L’hereu
de la família Stern. En persona. Li vaig explicar la situació, li vaig preguntar si havia trobat a faltar algun dels seus vehicles i em va confirmar
que no. Li vaig parlar del Chevrolet negre i em va explicar que era el
cotxe que portava normalment el seu xofer quan no estava de servei.
Aleshores li vaig preguntar quant feia que no veia el seu xofer i em va
dir que estava de vacances. «¿Quant de temps fa que està de vacances,
exactament?», li vaig preguntar. Em va dir: «Unes quantes setmanes.»
«¿I on ha anat, de vacances?» Em va dir que no en tenia ni idea. Això
em va semblar molt estrany.
–¿I aleshores què va fer? –li va preguntar en Gahalowood.
–Per mi, ja teníem el sospitós número u del segrest de la petita Kellergan. Vaig trucar immediatament a l’intendent de la policia d’Aurora.
–¿Va trucar a l’intendent Pratt?
–Intendent Pratt. Sí senyor, es deia així. Sí, el vaig informar del que
havia descobert. Era ell, qui dirigia la investigació sobre el segrest.
–¿I?
–Va venir aquell mateix dia. Em va donar les gràcies i es va estudiar
la documentació molt atentament. Era molt simpàtic. Va inspeccionar
el cotxe i em va dir que malauradament no es corresponia amb el model que havia vist durant la persecució; que de fet ni tan sols estava
segur que el cotxe que havia vist fos un Chevrolet Monte Carlo, i que
també podria haver sigut un Nova, que és un model molt similar: que
ja ho comprovaria amb l’oficina del xèrif. Va afegir que ja hi havien
pensat, en aquell Caleb, però que hi havia prou elements en descàrrec
seu per no seguir aquella pista. Em va dir que de tota manera li enviés
l’informe, i així ho vaig fer.
–¿Així doncs, va informar-ne l’intendent Pratt i ell no va estudiar la
pista?
–Exacte. Ja els dic que em va assegurar que m’equivocava. Ell n’estava molt convençut, i a més el cas el portava ell. Sabia el que es feia.
Al final el vam acabar considerant com un accident de trànsit normal
i corrent, i això és el que vaig posar a l’informe.
491
–¿I no ho va trobar estrany?
–En aquell moment no. Vaig pensar que havia tret conclusions massa precipitadament. Això sí, la feina no la vaig fer de qualsevol manera: vaig enviar el cadàver al forense, sobretot per intentar entendre què
devia haver passat i saber si l’accident podia ser degut al consum d’alcohol, per les ampolles que vam trobar. Malauradament, amb el que
quedava del cos, entre la violència de l’impacte i els estralls que havia
fet l’aigua del mar, no es va poder arribar a cap conclusió. L’home
estava ben esclafat, em poden ben creure. L’únic que va poder dir el
forense va ser que probablement feia setmanes que el cos era allà a
baix. I vés a saber quant de temps més s’hi podria haver passat si
aquell pescador no hagués vist el cotxe. Després vam entregar el cos
a la família i aquí es va acabar la història. Ja els dic que tot feia pensar
que era un accident de trànsit normal i corrent. Ara, evidentment, amb
tot el que sé, sobretot d’en Pratt i la noia, ja no ho tinc tan clar.
Tal com ho havia explicat en Darren Wanslow, tot plegat era en
efecte molt intrigant. Després de tenir aquesta conversa amb ell, en
Gahalowood i jo vam anar al port esportiu de Sagamore a menjar alguna cosa. Era un port minúscul amb una botiga al costat i un venedor
de postals. Feia bo, tot era d’un color molt viu i el mar semblava immens. Al voltant s’hi endevinaven un grapat de boniques cases de
colors, algunes a tocar de l’aigua, envoltades de jardinets ben cuidats.
Vam dinar uns bistecs i unes cerveses en un petit restaurant amb una
terrassa que s’aguantava sobre uns pilars i es ficava a dins del mar. En
Gahalowood mastegava molt pensatiu.
–¿Què li balla pel cap? –li vaig preguntar.
–Això que tot sembli indicar que el culpable sigui en Luther. Duia
equipatge... Tenia planejat fugir, emportant-se potser la Nola. Però
se li van esguerrar els plans: la Nola va aconseguir escapar-se, va haver de matar la mare Cooper i després se li’n va anar la mà pegant a
la Nola.
–¿Vostè creu que és ell?
–Sí, jo crec que sí. Però hi ha coses que no estan clares... No entenc
per què l’Stern no ens va dir res del Chevrolet negre. No deixa de ser
un detall important. ¿En Luther desapareix amb un cotxe a nom de
492
la seva empresa i ell no està amoïnat? ¿I per què carai en Pratt no el va
investigar més a fons?
–¿Vostè creu que l’intendent Pratt està implicat en la desaparició
de la Nola?
–Diguem que m’agradaria anar a preguntar-li per quina raó va ignorar la pista d’en Caleb tot i l’informe d’en Wanslow. Vull dir que li
ofereixen el sospitós en safata, a dins d’un Chevrolet negre, i ell decideix per decret que no hi ha relació entre una cosa i l’altra. És molt
estrany, ¿no troba? I si realment tenia dubtes sobre el model de cotxe,
si no sabia si era un Nova o un Monte Carlo, ho hauria hagut de dir.
Però a l’informe només parla d’un Monte Carlo...
Aquella mateixa tarda ens vam plantar a Montburry, al petit motel on
s’allotjava l’intendent Pratt. Era un edifici d’una sola planta, amb una
desena d’habitacions disposades en filera i places d’aparcament davant de la porta de cada habitació. El lloc semblava desert, només hi
havia dos cotxes, un d’ells davant de l’habitació d’en Pratt, probablement el seu. En Gahalowood va tamborinar a la porta amb els dits. No
hi va haver resposta. Va tornar a picar. Res. Va passar una cambrera
d’habitacions i en Gahalowood li va demanar que obrís la porta.
–Impossible –va respondre la dona.
–¿Com, que «impossible»? –va fer en Gahalowood empipat ensenyant-li la placa.
–Avui ja hi he passat unes quantes vegades per fer-li l’habitació –va
explicar–. He pensat que potser el client havia marxat sense que el
veiés, però té la clau posada al pany. No es pot obrir de cap manera.
Això vol dir que és dins. O que ha sortit fent un cop de porta amb la
clau posada al pany per la part de dins. De vegades els passa, als clients
que van amb pressa. Però aquest té el cotxe aquí.
En Gahalowood va fer cara de contrariat. Va tornar a picar i va
comminar en Pratt a obrir. Va intentar mirar per la finestra, però les
cortines estava tancades i no es veia res. Aleshores va decidir esbotzar
la porta. Al tercer cop de peu el pany va cedir.
L’intendent Pratt jeia sobre la moqueta. Enmig d’un bassal de sang.
493
8
El corb
«Qui arrisca guanya, Marcus. Pensa en aquest lema cada
cop que hagis d’afrontar una decisió difícil. Qui arrisca
guanya.»
EXTRACTE D’EL CAS HARRY QUEBERT
El dilluns 22 de juliol del 2008 li va tocar a la petita ciutat de Montburry viure l’agitació que havia viscut Aurora poques setmanes abans
quan havien trobat el cos de la Nola. Patrulles de policia vingudes de tota
la regió convergien cap a un motel pròxim al polígon industrial. Corria
la brama entre la gent que havien assassinat un home, i que es tractava de
l’antic intendent de la policia d’Aurora.
El sergent Gahalowood s’estava dret mirant cap a la porta de l’habitació, impertèrrit. Uns quants policies de la brigada científica treballaven en
l’escenari del crim, mentre ell es limitava a observar. Jo em preguntava què
li devia passar pel cap en aquell moment. Al final es va girar i va veure que
l’estava mirant assegut al capó d’un cotxe de la policia. Em va fer una de les
seves mirades de bisó assassí i va venir cap a mi.
–¿Es pot saber a què es dedica, amb la gravadora, escriptor?
–Estic dictant l’escena per al meu llibre.
–¿Ja ho sap, que està assegut damunt del capó d’un vehicle de la policia?
*
*
*
–¿Es pot saber a què es dedica, amb la gravadora, escriptor?
–Estic dictant l’escena per al meu llibre.
–¿Ja ho sap, que està assegut damunt del capó d’un vehicle de la
policia?
497
–Ai, perdó, sergent. ¿Què tenim?
–Pari la gravadora, faci el favor.
Vaig obeir.
–A primera vista –em va explicar en Gahalowood–, sembla que
l’intendent Pratt hagi estat colpejat a la part del darrere del crani. Pot
ser un impacte o més d’un. Amb un objecte pesant.
–¿Com la Nola?
–Del mateix estil, sí. La mort s’ha produït fa més de dotze hores.
Això ens porta a la nit passada. Jo crec que coneixia el seu assassí.
Sobretot perquè va deixar la clau posada a la porta. Segurament l’hi va
obrir ell mateix, potser l’estava esperant. Els cops són a la part posterior del crani, cosa que indica que probablement li va donar l’esquena:
està clar que no tenia cap recel, i el seu visitant se’n devia aprofitar per
assestar-li el cop fatal. No hem trobat l’objecte amb què l’han colpejat.
L’assassí se’l deu haver emportat. Podria ser una barra de ferro o alguna cosa semblant. Això voldria dir que probablement no es tracta d’una
baralla que ha acabat degenerant, sinó d’un acte premeditat. Algú ha
vingut expressament a matar en Pratt.
–¿Testimonis?
–Cap ni un. El motel està gairebé buit. Ningú ha vist ni ha sentit
res. La recepció tanca a les set de la tarda. Hi ha un vigilant des de les
deu de la nit fins a les set del matí, però s’ha passat tota l’estona plantat davant del televisor. No ens ha sabut dir res. I evidentment no hi ha
càmeres.
–¿Vostè qui creu que ho podria haver fet? –li vaig preguntar–. ¿La
mateixa persona que va calar foc a Goose Cove?
–Potser sí. En qualsevol cas, probablement és algú que en Pratt
encobria i que tenia por que parlés. Potser en Pratt coneixia la identitat de l’assassí de la Nola des del principi. És probable que l’hagin
eliminat perquè no pugui parlar.
–¿Vostè ja té una hipòtesi, oi que sí, sergent?
–A veure: ¿quin element lliga tots els personatges entre ells: Goose
Cove, el Chevrolet negre..., i que no sigui en Harry Quebert...?
–¿L’Elijah Stern?
–L’Elijah Stern. Ja fa estona que hi penso, i ara mentre em mirava el
498
cadàver d’en Pratt hi he tornat a donar voltes. Jo no sé si l’Elijah Stern
va assassinar la Nola, però em pregunto si no deu fer trenta anys que
encobreix en Caleb. Aquestes vacances tan misterioses, aquest cotxe
que desapareix i que no denuncia enlloc...
–¿Què és el que està pensant, sergent?
–Que en Caleb és culpable i que l’Stern hi està ficat. Jo crec que
quan en Caleb es veu descobert a Side Creek Lane a dins del Chevrolet negre i aconsegueix escapolir-se d’en Pratt en aquella persecució,
va a refugiar-se a Goose Cove. Hi ha controls a tota la zona, sap que
no té escapatòria possible, però també que allà no el buscarà ningú.
Ningú tret de... l’Stern. És probable que el 30 d’agost del 1975 l’Stern
es passés efectivament tot el dia complint amb els seus compromisos
privats, com em va assegurar. Però a última hora, quan arriba a casa
seva i constata que en Luther encara no hi és, i que a més a més ha
marxat amb un dels cotxes de servei, més discret que el seu Mustang
blau, ¿com s’ha de quedar de braços plegats? Per lògica devia sortir a
buscar en Luther per evitar que fes cap bestiesa. I jo crec que això és el
que va fer. Però quan arriba a Aurora ja és massa tard: hi ha policia
pertot arreu, el drama que tant temia ja s’ha produït. Ha de trobar en
Caleb com sigui, ¿i quin és el primer lloc on va, escriptor?
–Goose Cove.
–Exactament. És casa seva i sap que en Luther s’hi sent segur. Fins i
tot es podria donar el cas que tingués una còpia de les claus. Resumint,
l’Stern se’n va a Goose Cove a veure què passa i es troba amb en Luther.
*
*
*
30 d’agost del 1975, segons la hipòtesi d’en Gahalowood
L’Stern va trobar el Chevrolet davant del garatge: en Luther estava
inclinat sobre el maleter.
–Luther! –va cridar l’Stern baixant del cotxe–. ¿Què has fet?
En Luther estava molt espantat.
–Enf em... Enf em barallat... Xo no volia fer-li mal.
L’Stern es va acostar al cotxe i va veure la Nola ajaguda a dins del
499
maleter amb la bossa de pell en bandolera; tenia el cos en una posició
estranya, no es movia.
–L’has... L’has matat...
L’Stern va vomitar.
–Fi no hauria avifat la polifia...
–Luther! ¿Què has fet? ¿Què has fet?
–Aixuda’m, per favor. Eli, aixuda’m.
–Has de fugir d’aquí, Luther. Si t’agafa la policia acabaràs a la cadira elèctrica.
–No! Per favor! Això fí que no! Això fí que no! –va cridar en Luther mort de por.
En aquell moment l’Stern li va veure la culata d’una arma al cinturó.
–Luth! ¿Però... però què és això?
–La vella... la vella ho ha vift tot.
–¿Quina vella?
–En aquella cafa d’allà a baix...
–Mare de Déu Senyor, ¿t’ha vist algú?
–Eli, la Nola i xo enf hem barallat... Ella no ef volia deixar fer. No
m’ha quedat méf remei que fer-li mal. Però ha aconfeguit efcapar-fe,
ha arrencat a córrer, ha entrat en aquella cafa... Xo també hi he entrat,
em penfava que la cafa era buida. Però m’he trobat amb aquella vella...
L’he hagut de matar...
–¿Què? ¿Què? Però què estàs dient!
–Eli, t’ho fuplico, aixuda’m!
S’havien de desempallegar del cos. Sense perdre ni un moment,
l’Stern va agafar una pala del garatge i es va afanyar a cavar un forat.
Va triar el punt on començava el bosc perquè la terra era més flonja i
ningú s’adonaria que estava remoguda, ni en Quebert. Va cavar ràpidament un forat poc fondo: aleshores va cridar en Caleb perquè hi
portés el cos, però no el veia per enlloc. Se’l va trobar agenollat davant
del cotxe llegint molt concentrat un feix de papers.
–¿Luther? Per l’amor de Déu, ¿es pot saber a què et dediques?
En Luther plorava.
–Éf el llibre d’en Quebert... La Nola me n’havia parlat. Aquet llibre
l’ha efcrit per a ella... Éf tan bonic.
500
–Porta-la cap allà, he fet un forat.
–Efpera!
–¿Què?
–Li vull dir que l’eftimo.
–¿Eh?
–Deixa’m efcriure-li una frafe. Noméf una. Deixa’m el boli. Defpréf l’enterrem i defapareixeré per fempre.
L’Stern va rondinar, però es va treure el bolígraf de la butxaca de
la jaqueta i l’hi va donar a en Caleb, que va escriure aquestes paraules
a la tapa de l’original: «Adéu, Nola estimada.» En acabat va desar religiosament el llibre a dins de la bossa, que encara estava penjada del
coll de la Nola, i la va portar fins al forat. La va llançar a dins i entre
tots dos van aplanar la terra vigilant molt de cobrir-la amb pinassa,
branquetes i molsa perquè quedés perfectament dissimulat.
*
*
*
–¿I després què?
–Després –em va dir en Gahalowood– l’Stern busca la manera de
protegir en Luther. I aquesta manera és en Pratt.
–¿En Pratt?
–Sí, jo crec que l’Stern sabia el que en Pratt li havia fet a la Nola.
Ens consta que en Caleb rondava per Goose Cove, que espiava en
Harry i la Nola: hauria pogut veure com en Pratt recollia la Nola a la
vora de la carretera i l’obligava a fer-li una fel·lació... I ho podria haver
dit a l’Stern. Així que aquell vespre l’Stern deixa en Luther a Goose
Cove i se’n va a veure en Pratt a la comissaria de policia: espera que
sigui tard, potser les onze tocades, quan ja s’ha interromput la recerca.
Vol estar sol amb en Pratt, i li fa xantatge: li demana que deixi marxar
en Luther, que trobi la manera de deixar-lo passar evitant els controls,
a canvi del seu silenci sobre la Nola. En Pratt accepta: ¿si no, quines
probabilitats hi havia que en Caleb pogués circular lliurement fins a
Massachusetts? Però en Caleb se sent acorralat. No té on anar, es
troba perdut. Compra beguda, beu. Vol acabar amb tot. Es llança al
buit des dels penya-segats de Sunset Cove. Al cap d’unes quantes set501
manes, quan troben el cotxe, en Pratt se’n va a Sagamore per tapar-ho
tot. S’ho fa anar bé perquè en Caleb no sigui considerat sospitós.
–¿Però quin sentit tenia apartar les sospites d’en Caleb, si ja era mort?
–Hi havia l’Stern. I l’Stern ho sabia. Exculpant en Caleb en Pratt es
protegia a ell mateix.
–¿Així doncs, en Pratt i l’Stern sabien la veritat des del principi?
–Sí. Van enterrar tota aquesta història al fons de la memòria. No es
van tornar a veure mai més. L’Stern es va treure la casa de Goose Cove
de sobre venent-l’hi a preu de saldo a en Harry i no va tornar a posar
els peus a Aurora mai més. La gent s’ha passat aquests trenta anys pensant-se que aquest cas no es resoldria mai.
–Fins que es va trobar el cos de la Nola.
–I fins que un escriptor caparrut va començar a remenar el fons de
l’assumpte. Un escriptor a qui han intentat impedir que descobrís la
veritat de totes les maneres possibles.
–Així que en Pratt i l’Stern haurien intentat tirar terra sobre el cas
–vaig fer jo–. ¿Però llavors qui ha matat en Pratt? ¿L’Stern, al veure
que en Pratt estava a punt de petar i explicar tota la veritat?
–Això encara ho hem d’esbrinar. Però ni mitja paraula de tot plegat, escriptor –em va ordenar en Gahalowood–. De moment no escrigui res sobre tot això, no vull que hi hagi una altra filtració als diaris.
Haig de furgar en la vida de l’Stern. La meva hipòtesi serà difícil de
comprovar. El que està clar és que hi ha un denominador comú en tots
aquests escenaris: en Luther Caleb. I si va ser ell qui va assassinar la
Nola Kellergan, en tindrem la confirmació...
–Analitzant la lletra... –vaig dir jo.
–Això mateix.
–Una última pregunta, sergent: ¿per què tenia tant d’interès l’Stern
a protegir en Caleb al preu que fos?
–Això mateix em pregunto jo, escriptor.
La investigació sobre la mort d’en Pratt seria complicada: la policia no
disposava de cap element sòlid ni tenia la més mínima pista. Una setmana després de l’assassinat van enterrar les despulles de la Nola, que
finalment ja havien sigut retornades al seu pare. Va ser el dimecres 30
502
de juliol del 2008. No vaig assistir a la cerimònia, que va tenir lloc al
cementiri d’Aurora a primera hora de la tarda, sota un inesperat plugim i amb poca concurrència de gent. En David Kellergan va arribar
amb la moto fins ben bé a la tomba, sense que cap dels presents gosés
dir-li res. Duia la música de sempre a les orelles i les úniques paraules
que va dir, segons explicaven, van ser: «¿Per què l’han hagut de treure de sota terra si ara l’hi han de tornar a posar?» No va plorar.
Si no vaig anar a l’enterrament va ser perquè a l’hora exacta en què
començava la cerimònia estava fent una cosa que em semblava important: anar a veure en Harry per fer-li companyia. Estava assegut a l’aparcament, despullat de cintura en amunt, sota la pluja tèbia.
–Vine a arrecerar-te, Harry –li vaig dir.
–¿L’estan enterrant, oi?
–Sí.
–L’estan enterrant i jo ni hi sóc.
–Val més així... Val més que no hi siguis... Per tot plegat.
–A la merda el què diran! Estan enterrant la Nola i jo ni tan sols sóc
allà per dir-li adéu, per veure-la per última vegada. Fa trenta-tres anys
que espero per tornar-la a veure ni que sigui una última vegada. ¿Saps
on m’agradaria ser?
–¿A l’enterrament?
–No. Al paradís dels escriptors.
–Es va estirar sobre el ciment i es va quedar immòbil. Em vaig estirar al seu costat. La pluja ens queia a sobre.
–Marcus, m’agradaria ser mort.
–Ja ho sé.
–¿Com és que ho saps?
–Els amics les noten, aquestes coses.
Va quedar-se una estona en silenci. Finalment vaig afegir:
–L’altre dia vas dir que ja no podíem ser amics.
–És veritat. Ens estem dient adéu de mica en mica, Marcus. És com
si sabessis que em moriré d’aquí a poc i tinguessis unes quantes setmanes per fer-te’n a la idea. És el càncer de l’amistat.
Va tancar els ulls i va estirar els braços com si estigués en una creu.
El vaig imitar. Ens vam quedar molta estona estirats així sobre el ciment.
503
Aquell mateix dia, tornant del motel, vaig passar pel Clark’s per intentar
parlar amb algú que hagués assistit a la inhumació de la Nola. Estava
buit: només hi havia un empleat enllustrant sense esma la barra, però va
aplegar forces per accionar la palanca de la màquina a pressió i servir-me
una cervesa. Va ser aleshores quan vaig veure que al fons de tot de la sala
hi havia en Robert Quinn picant cacauets i emplenant els mots encreuats dels diaris antics que corrien per les taules. S’estava amagant de
la seva dona. Vaig anar cap allà. Li vaig oferir una pinta, va acceptar i em
va fer lloc al banc perquè m’assegués al seu costat. El seu gest em va
commoure: m’hauria pogut asseure davant seu, o a qualsevol de les cinquanta cadires buides del local. Però ell em va fer lloc perquè m’assegués al seu costat, a la mateixa banqueta que ell.
–¿Hi ha anat, a l’enterrament de la Nola? –li vaig preguntar.
–Sí.
–¿Com ha sigut?
–Sòrdid. Igual que tota aquesta història. Hi havia més periodistes
que persones pròximes.
Ens vam quedar callats una estona i en acabat, per donar-me conversa, em va preguntar:
–¿Com va el seu llibre?
–Va fent. Però ahir me’l rellegia i em vaig adonar que hi ha zones
fosques que encara s’han d’aclarir. Sobretot pel que fa a la seva dona.
Ella assegura que tenia en el seu poder un paper comprometedor escrit per en Harry de pròpia mà, però que li va desaparèixer misteriosament. ¿Vostè no deu pas saber per casualitat què se’n devia fer,
d’aquest paper?
Abans de respondre va fer un llarg glop de cervesa i fins i tot es va
entretenir a empassar-se un grapat de cacauets.
–Cremat –em va dir–. Aquell coi de paper va acabar cremat.
–¿Eh? ¿I vostè com ho sap? –li vaig preguntar jo, estupefacte.
–Doncs perquè el vaig cremar jo.
–¿Què? ¿Però per què? ¿I com és que no n’ha dit mai res?
Es va arronsar d’espatlles, molt pragmàtic.
–Perquè ningú m’ho va preguntar mai. Fa trenta anys, que la meva
dona em parla d’aquest paper. S’esgargamella, crida, diu: «Però si era
504
allà! A la caixa forta! Allà mateix!» Però no m’ha dit mai: «Robert,
reiet, ¿per casualitat no deus pas haver vist aquell paper?» Com que
no m’ho ha preguntat mai, doncs jo no l’hi he dit mai.
Jo intentava dissimular la meva perplexitat perquè continués parlant:
–¿I com és? ¿Què va passar?
–Tot va començar un diumenge a la tarda: la meva dona havia organitzat una ridícula garden-party en honor d’en Quebert, però en Quebert no s’hi va presentar. Rabiosa com una mala cosa, va decidir anarlo a veure a casa seva. Em recordo perfectament d’aquell dia, era el
diumenge 13 de juliol del 1975. El mateix dia que la pobreta Nola va
intentar suïcidar-se.
*
*
*
Diumenge 13 de juliol del 1975
–Robert! Rooooobert!
La Tamara va entrar feta una fúria brandant un paper. Va anar per
totes les habitacions de la planta baixa fins que va trobar el seu marit
llegint el diari a la sala d’estar.
–Me cago en déna, Robert! ¿Es pot saber per què no em contestes,
quan et crido? ¿Que t’has tornat sord? Mira! Mira quina monstruositat! Llegeix que fastigós que és!
Li va allargar el full que acabava de robar de casa d’en Harry i en
Robert va llegir:
Nola, amor meu, Nola del meu cor. ¿Què has fet? ¿Per què et volies
morir? ¿Per culpa meva? T’estimo, t’estimo més que res en aquest món.
No em deixis. Si tu mors jo també moro. L’únic que m’importa en aquesta vida, Nola, ets tu. Quatre lletres: N-O-L-A.
–¿D’on ho has tret, això? –va preguntar en Robert.
–De casa del fill de puta d’en Harry Quebert! Ha!
–¿Li has robat això de casa seva?
505
–Jo no he robat res: ho he agafat i prou! Ho sabia! És una mena de
pervertit fastigós que té fantasies amb una nena de quinze anys. Em fa
venir nàusees! Tinc ganes de vomitar! Tinc ganes de vomitar, Bobo,
¿em sents? En Harry Quebert està enamorat d’una criatura! És il·legal! És un porc! Un porc! I pensar que es passa el dia al Clark’s per
poder mirar-se-la! Sí! Ve al meu restaurant per mirar-li el cul a una
nena!
En Robert es va tornar a llegir el text unes quantes vegades. Era
indiscutible: el que havia escrit en Harry eren paraules d’amor. Paraules d’amor a una nena de quinze anys.
–¿Què en penses fer, d’això? –va preguntar a la seva dona.
–No ho sé.
–¿Penses avisar la policia?
–¿La policia? No, Bobbo. Almenys de moment. No vull que tothom sàpiga que aquest criminal d’en Quebert s’estima més una nena
que la nostra meravellosa Jenny. Per cert, ¿on és? ¿A la seva habitació?
–Resulta que quan tu has marxat ha vingut aquell noi que és policia,
en Travis Dawn, per invitar-la al ball d’estiu. Han sortit a sopar a
Montburry. La Jenny ja ha trobat un altre acompanyant per al ball,
això sí que és tenir el do de l’oportunitat.
–El do de l’oportunitat... tu sí que no saps el que és, el do de l’oportunitat, reiet! Va, vinga, fot el camp! Que vull amagar aquest paper
i no vull que ningú sàpiga on és.
En Bobbo va obeir i se’n va anar a acabar de llegir el diari al porxo.
Però va ser incapaç de llegir, no podia pensar en res més que en el que
havia descobert la seva dona. Ara resultava que en Harry, el gran
escriptor, escrivia paraules d’amor a una nena que tenia la meitat d’anys
que ell. La petita i encantadora Nola. Feia molta angúnia. ¿N’havia
d’advertir la Nola? ¿Dir-li que en Harry estava ple de pulsions estranyes i que potser fins i tot podia arribar a ser perillós? ¿No s’havia d’avisar la policia perquè un metge el pogués examinar i curar-lo?
Al cap d’una setmana va tenir lloc el ball d’estiu. En Robert i la Tamara Quinn s’estaven en un racó de la sala xarrupant un còctel sense
alcohol quan van veure en Harry Quebert entre els convidats.
506
–Mira, Bobbo –li va dir la Tamara a l’orella–, hi ha el pervertit!
El van observar una bona estona mentre la Tamara continuava amb
el seu devessall d’insults, que només podia sentir en Robert.
–¿Què en penses fer, d’aquell paper? –li va preguntar finalment en
Robert.
–No en tinc ni idea. Però el que sí que sé és que d’entrada li faré
pagar tot el que em deu. Té un deute de 500 dòlars al restaurant!
En Harry semblava incòmode. Va demanar una copa al bar per dissimular una mica i en acabat va anar cap als lavabos.
–Ara se’n va cap al lavabo –va dir la Tamara–. Mira, mira, Bobbo!
¿Saps què hi va a fer?
–¿De ventre?
–No, home, no, hi va a pelar-se-la pensant en aquella nena!
–¿Què?
–Calla, Bobbo. Xerres massa, no et vull sentir més. I queda’t aquí,
fes el favor.
–¿I tu on vas?
–No et belluguis. I observa com es fan les coses.
La Tamara va deixar el got en una taula alta, va anar subreptíciament cap als lavabos on acabava d’entrar en Harry Quebert i s’hi va
ficar ella també. Al cap d’un moment en sortia i tornava ràpidament
amb el seu marit.
–¿Què has fet? –li va preguntar en Robert.
–¿Que no t’he dit que callessis? –el va renyar la seva dona tornant
a agafar el got–. Calla, que encara ens enxamparan per culpa teva!
L’Amy Pratt va anunciar als seus invitats que podien seure a sopar,
i la concurrència va anar convergint lentament cap a les taules. En
aquell moment va sortir en Harry del lavabo. Tot suat i mort de por, es
va barrejar amb els convidats.
–Mira-te’l com surt, com un conill esperitat –va murmurar la Tamara–. Està més mort que viu.
–¿Però es pot saber què has fet? –va insistir-hi en Robert.
La Tamara va somriure. Jugava discretament amb el pintallavis que
tenia a la mà i que acabava d’utilitzar al mirall dels lavabos. Es va limitar a respondre:
507
–Podríem dir que li he deixat un missatget que no oblidarà.
*
*
*
Assegut al fons del Clark’s, jo escoltava atònit el relat d’en Robert
Quinn.
–¿Així, la pintada al mirall la va fer la seva dona? –vaig preguntar.
–Sí. Es va obsessionar amb en Harry Quebert. No parlava d’altra
cosa que d’aquell paper, deia que pensava destrossar completament en
Harry. Que aviat els titulars dels diaris anunciarien: «El gran escriptor és un pervertit». Al final en va parlar amb l’intendent Pratt. Devia
ser uns dotze dies després del ball. L’hi va explicar tot.
–¿I vostè com ho sap? –li vaig preguntar.
Va dubtar un moment abans de respondre:
–Ho sé perquè... M’ho va dir la Nola.
*
*
*
Dimarts 5 d’agost del 1975
Eren les sis de la tarda quan en Robert va tornar a casa de la fàbrica de guants. Com sempre, va aparcar el vell Chrysler a l’entrada i un
cop va haver apagat el motor es va arreglar el barret mirant-se al retrovisor i fent aquella mirada que feia l’actor Robert Stack en el paper
d’Eliot Ness a la televisió quan es disposava a atonyinar de valent
algun individu de l’hampa. Moltes vegades s’entretenia una mica,
abans de sortir del cotxe: ja feia temps que no plegava amb gaires
ganes de tornar a casa. Hi havia dies que feia una volta per ajornar una
mica el moment. De vegades s’aturava a la gelateria. Quan finalment
en va sortir, li va semblar sentir una veu que el cridava des de darrere
dels arbustos. Es va girar, va mirar al seu voltant i aleshores va veure
la Nola, amagada entre els rododendres.
–¿Nola? –va fer en Robert–. Hola, cuca, ¿com estàs?
–Haig de parlar amb vostè, senyor Quinn –li va xiuxiuejar–. És
important.
508
Ell va continuar parlant amb veu alta i clara:
–Doncs entra, que et faré una llimonada ben fresca.
La Nola li va dir amb gestos que no parlés tan fort.
–No –li va dir–, ha de ser un lloc tranquil. ¿No podríem pujar al
cotxe i anar a fer una volta? A la carretera de Montburry hi ha aquell
venedor de frankfurts, allà estaríem tranquils.
Tot i que estava molt sorprès per aquella petició, en Robert no va dir
que no. Va fer pujar la Nola al cotxe i van tirar cap a Montburry. Al cap
d’unes quantes milles es van aturar davant d’un barracó de fusta on
venien menjar per emportar. En Robert va comprar patates fregides i
un refresc per a la Nola i un frankfurt i una cervesa sense alcohol per a
ell. Es van instal·lar en una de les taules que hi havia damunt de l’herba.
–¿I doncs, cuca? –va preguntar en Robert engolint el frankfurt–.
¿Què és això tan greu que et passa que no pots ni entrar a casa meva
a prendre una llimonada?
–Necessito que m’ajudi, senyor Quinn. Ja sé que li semblarà estrany, però... Avui al Clark’s ha passat una cosa, i l’única persona que
em pot ajudar és vostè.
Aleshores la Nola li va explicar l’escena que havia presenciat fortuïtament feia unes dues hores. Havia anat a veure la senyora Quinn al
Clark’s per cobrar els dissabtes que havia treballat abans de l’intent de
suïcidi. La mateixa senyora Quinn li havia dit que hi passés quan li
anés bé. La Nola s’hi va presentar cap a les quatre. Només hi havia uns
quants clients en silenci i la Jenny, que estava desant plats i li va indicar
que la seva mare era al despatx, però sense precisar que no estava sola.
El despatx era el lloc on la Tamara portava la comptabilitat, guardava
la recaptació del dia a la caixa forta, s’enganxava per telèfon amb els
proveïdors poc complidors o es tancava amb qualsevol excusa quan
volia que la deixessin en pau. Era una habitacioneta petita, amb la
porta sempre tancada i una placa que deia: PRIVAT. S’hi accedia pel
passadís de servei que hi havia passada la sala interior, i que portava
també als lavabos dels empleats.
A l’arribar davant la porta, quan ja estava a punt de trucar, la Nola
va sentir veus. Hi havia algú a dins amb la Tamara. Era una veu d’home. Va parar l’orella i va sentir un tros de conversa.
509
–És un delinqüent, ¿m’entén? –va dir la Tamara–. Ves que no sigui
un depredador sexual! Hi ha de fer alguna cosa.
–¿I n’està segura, que aquesta nota l’ha escrit en Harry Quebert?
La Nola va reconèixer la veu de l’intendent Pratt.
–Seguríssima –va respondre la Tamara–. De pròpia mà. En Harry
Quebert s’ha encapritxat de la nena Kellergan i escriu porqueries pornogràfiques inspirant-se en ella. Hi ha de fer alguna cosa.
–Bé. Ha fet molt bé d’explicar-m’ho. Però hi ha entrat il·legalment,
a casa seva; vostè aquest paper l’ha robat. De moment no hi puc fer res.
–¿Que no hi pot fer res? ¿Així què? ¿Hem d’esperar que aquell
sonat faci mal a aquella pobrissona, perquè vostè reaccioni?
–Jo això no ho he dit –va matisar l’intendent–. Tindré en Quebert
vigilat. Mentrestant, vostè tingui aquest paper molt ben guardat. Jo no
me’l puc quedar perquè em podria buscar problemes.
–El guardo en aquesta caixa forta –va dir la Tamara–. No hi té accés
ningú, aquí estarà segur. Sisplau, intendent, faci-hi alguna cosa, aquest
Quebert és un criminal de la pitjor espècie! Un criminal! Un criminal!
–Vostè no s’hi faci mala sang, senyora Quinn, ja veurà el que els
fem, aquí, a aquesta mena d’individus.
La Nola va sentir unes passes que s’acostaven cap a la porta i va sortir del restaurant sense dir res a ningú.
En Robert estava molt trasbalsat pel que li acabava d’explicar la Nola.
Va pensar: pobrissona, això de saber que en Harry escriu marranades
estranyes sobre ella la deu haver afectat molt. Tenia ganes de confiar-se
a algú i l’havia anat a buscar a ell. Havia d’estar a l’altura i explicar-li la
situació, dir-li que els homes eren uns malparits, especialment en
Harry Quebert, que sobretot es mantingués allunyada d’ell i que avisés la policia si tenia por que li fes mal. ¿O potser ja n’hi havia fet? ¿I si
el que li volia confessar era que havia abusat d’ella? ¿Ja sabria com
afrontar una confidència així, si segons la seva dona no era capaç ni de
parar correctament la taula per sopar? Mentre s’empassava un tros de
frankfurt pensava en quines paraules li podia dir per confortar-la, però
no va tenir temps de dir res perquè quan estava a punt d’obrir la boca
la Nola li va deixar anar:
510
–Senyor Quinn, m’ha d’ajudar a recuperar aquest paper.
Una mica més i s’escanya amb la salsitxa.
*
*
*
–No cal que li digui, senyor Goldman, que m’ho esperava tot menys
allò –em va dir en Robert Quinn a la sala interior del Clark’s–: Volia
que agafés aquell maleït paper. ¿Una altra cervesa?
–Sí, gràcies. La mateixa. Escolti, senyor Quinn, ¿oi que no li sap
greu que l’enregistri?
–¿Que m’enregistri? Faci, faci. Per una vegada que algú té una mica
d’interès pel que explico...
Va cridar l’empleat i li va demanar dues cerveses a pressió més. Jo
vaig treure la gravadora i la vaig posar en marxa.
–Així que allà mateix, davant de la parada de frankfurts, li demana
ajuda –vaig fer jo tornant a la conversa.
–Sí. El cas és que la meva dona estava disposada al que fos per destruir en Harry Quebert. I que la Nola estava disposada al que fos per
protegir-lo d’ella. Jo encara no em podia creure que estigués tenint
aquella conversa. Va ser aleshores quan vaig saber que realment hi
havia alguna cosa entre la Nola i en Harry. Recordo que ella em mirava amb ulls molt vius i plens d’aplom, i que jo vaig fer: «¿Què? ¿Què
vol dir, “recuperar aquest paper”?» I ella em respon: «L’estimo. No
vull que tingui problemes. Si va escriure aquella nota va ser només a
causa del meu intent de suïcidi. És tot culpa meva, no hauria hagut
d’intentar matar-me. L’estimo, és tot el que tinc, tot el que podré somiar mai.» I vam tenir la següent conversa sobre l’amor. «¿Així vols
dir que tu i en Harry Quebert...?» «Ens estimem!» «¿Com que us estimeu? Però què m’estàs dient! Tu no el pots estimar!» «¿Per què no?»
«Perquè és massa gran per a tu.» «L’edat no té importància.» «Oi tant,
si en té.» «Doncs no n’hauria de tenir!» «Les coses són com són, les
noies de la teva edat no hi han de fer res, amb un paio de l’edat d’en
Harry.» «L’estimo!» «No diguis bestieses i menja’t les patates, ¿vols?»
«Però senyor Quinn, si el perdo a ell ho perdo tot!» Jo no m’ho podia
creure, senyor Goldman: aquella nena estava perdudament enamora511
da d’en Harry. I aquells sentiments que ella tenia eren uns sentiments
que jo ni tan sols coneixia, o que almenys no recordava haver tingut
per la meva pròpia dona. I en aquell moment, gràcies a aquella noia de
quinze anys, em vaig adonar que segurament no havia conegut mai l’amor. Que segur que hi havia molta gent que no sabien el que era
l’amor. Que en el fons es conformaven amb els bons sentiments, que
s’amagaven sota la comoditat d’una vida miserable i es perdien moltes sensacions meravelloses, probablement les úniques que justifiquen
viure. Tinc un nebot que viu a Boston i treballa a les finances: cada
mes guanya una carretada de dòlars, està casat, té tres criatures, una
dona adorable i un cotxe preciós. Una vida ideal, vaja. Un dia arriba
a casa i li diu a la seva dona que se’n va, que ha trobat l’amor amb una
universitària de Harvard que va conèixer en una conferència i que
podria ser la seva filla. Tothom va dir que s’havia tocat de l’ala, que el
que buscava en aquella noia era una segona joventut, però jo crec que
senzillament havia descobert l’amor. La gent es pensen que s’estimen,
i van i es casen. I després, un bon dia, descobreixen l’amor sense buscar-lo, sense adonar-se’n. És un cop molt fort. Quan passa una cosa
així és com quan l’hidrogen entra en contacte amb l’aire: hi ha una
explosió bestial que ho fa volar tot pels aires. Trenta anys de matrimoni frustrat que peten de cop, com una immensa fossa sèptica que entra
en ebullició, explota i esquitxa tothom del voltant. Les crisis dels quaranta i dels cinquanta les tenen els homes que entenen l’abast de l’amor massa tard i que veuen com se’ls capgira tota la vida.
–¿I què va fer? –li vaig preguntar.
–¿Amb la Nola? Li vaig dir que no. Que no volia ficar-me en aquella
història i que a més no hi podia fer res. Que la carta era a dins de la caixa
forta i que l’única clau que l’obria estava penjada nit i dia del coll de la
meva dona. No hi havia res a fer. Em va suplicar, em va dir que si aquell
paper arribava a mans de la policia en Harry tindria problemes molt
greus, que li destrossaria la carrera, que potser aniria a la presó sense
haver fet res mal fet. Encara recordo la seva mirada ardent, la seva actitud, els seus gestos... hi havia en ella una mena de furor esplèndid.
Recordo que va dir: «Ho espatllaran tot, senyor Quinn! En aquesta ciutat estan tots bojos! Em fa pensar en aquella obra d’Arthur Miller, Les
512
bruixes de Salem. ¿Ha llegit Miller, vostè?» Se li havien omplert els ulls
de llàgrimes i ja estaven a punt de lliscar-li galtes avall. Sí que havia llegit Miller, i em recordava del rebombori que hi havia hagut amb l’obra
quan es va estrenar a Broadway. Havia sigut poc abans de l’execució del
matrimoni Rosenberg. Vaig tenir el cos regirat uns quants dies, perquè
els Rosenberg tenien canalla només una miqueta més gran que la Jenny
en aquella època, i no parava de pensar què seria d’ella si a mi m’executaven. Vaig pensar que era una sort no ser comunista!
–¿Per què va acudir precisament a vostè, la Nola?
–Segurament perquè es pensava que jo tenia accés a la caixa forta.
Però no era el cas. Ja li dic que l’única que en tenia clau era la meva
dona. La guardava gelosament penjada d’una cadena, amagada sempre a la pitrera. I jo ja feia força temps que no hi tenia accés, a la pitrera de la meva dona.
–¿I què va passar, aleshores?
–La Nola em va ensabonar. Em va dir: «Però vostè és llest i enginyós, ja trobarà la manera!» Així que al final vaig acceptar. Li vaig dir
que ho intentaria.
–¿Per què?
–¿Que per què? Doncs per l’amor! Ja li he dit que tenia quinze anys
però em parlava de coses que jo no coneixia i que segurament no
coneixeria mai. En el fons aquella història amb en Harry em feia més
aviat fàstic, així que ho vaig fer per ella, no per ell. Li vaig preguntar
què pensava fer amb l’intendent Pratt. Amb prova o sense, l’intendent
Pratt ara ho sabia tot. Em va mirar als ulls i em va dir: «Li impediré
que ens faci mal. El convertiré en un criminal.» En aquell moment no
ho vaig entendre. Fins ara fa poques setmanes, quan van detenir en
Pratt, que em vaig adonar que devien passar coses ben estranyes.
*
*
*
Dimecres 6 d’agost del 1975
Tot i que no s’havien posat d’acord, l’endemà d’aquella conversa
tots dos van entrar en acció. Cap a les cinc de la tarda en Robert Quinn
513
va comprar somnífers en una farmàcia de Concord. En aquell mateix
moment, en la intimitat de la comissaria de policia d’Aurora, la Nola,
agenollada al despatx de l’intendent Pratt, feia el que podia per protegir en Harry condemnant en Pratt, convertint-lo en un criminal i
arrossegant-lo cap al que seria una espiral de trenta anys.
Aquella nit la Tamara va dormir com un tronc. Després de sopar es
va trobar tan cansada que es va ficar al llit sense ni tan sols prendre’s la
molèstia de desmaquillar-se. Va caure com un sac al llit i va entrar en
un somni profund. Va ser tan instantani que durant una fracció de segon en Robert es va pensar que li havia posat una dosi massa alta al got
d’aigua i l’havia matat, però els roncs magistrals que la seva dona emetia a ritme de marxa militar de seguida el van tranquil·litzar. Va esperar-se a la una de la matinada per entrar en acció: s’havia d’assegurar
que la Jenny dormia i que ningú el veiés per la ciutat. Quan va arribar
el moment va començar a sacsejar la seva dona sense miraments, per
assegurar-se que estava completament neutralitzada. Va constatar amb
satisfacció que continuava inerta. Per primer cop es va sentir poderós:
el drac, escarxofat damunt del matalàs, ja no podia impressionar
ningú. Li va deslligar el collaret que portava al coll i va agafar la clau,
victoriós. De passada, li va aferrar els pits amb totes dues mans i va
constatar amb recança que ja no li feien ni fred ni calor.
Va sortir de casa sense fer soroll. Per ser més silenciós i no despertar sospites, va agafar la bicicleta de la seva filla. Pedalant en la nit,
amb les claus del Clark’s i de la caixa forta a la butxaca, sentia com li
pujava l’excitació del que és prohibit. Ja no sabia si ho feia per la Nola
o més aviat per fer la punyeta a la seva dona. Dalt d’aquella bicicleta,
travessant la ciutat a tota velocitat, es va sentir de cop i volta tan lliure que va decidir divorciar-se. La Jenny ja era una persona adulta; no
hi havia cap raó per continuar amb la seva dona. Ja en tenia prou, d’aquella fúria, tenia dret a començar una nova vida. Va fer unes quantes
voltes més del compte expressament, per allargar una mica més aquella sensació embriagadora. Un cop al carrer principal va fer l’últim
tram a peu empenyent la bicicleta per tenir temps d’inspeccionar els
voltants: la ciutat dormia tranquil·lament. No hi havia llums ni sorolls.
Va deixar la bicicleta repenjada contra una paret, va obrir el Clark’s i
514
s’hi va esmunyir guiant-se tan sols amb la llum dels fanals del carrer
que es filtrava pel finestral. Va arribar al despatx. Aquell despatx on
no podia entrar mai sense autorització expressa de la seva dona. Ara
ell n’era l’amo. L’estava trepitjant, l’estava violant, era un territori conquerit. Va encendre la llanterna que portava i va començar a explorar
prestatges i arxivadors. Feia anys que tenia ganes d’escorcollar aquell
lloc: ¿Què hi devia amagar, la seva dona? Va agafar uns quants arxivadors i hi va fer un cop d’ull: es va sorprendre a ell mateix buscant cartes d’amants. Es preguntava si la seva dona l’enganyava. Segurament
sí: ¿com s’havia de conformar amb algú com ell? Però l’únic que hi
va trobar van ser comandes i documents de comptabilitat. Aleshores va
passar a la caixa forta: una caixa forta d’acer, imponent, que devia fer
un metre d’alt i que reposava sobre un palet de fusta. Va ficar la clau
de seguretat al pany i la va fer girar. El soroll del mecanisme d’obertura li va fer sentir una esgarrifança. Va estirar aquella porta pesant i va
enfocar l’interior amb la llanterna; estava dividit en quatre nivells. Era
el primer cop que veia la caixa forta oberta. Va estremir-se d’emoció.
Al primer prestatge hi va trobar els papers del banc, l’últim extracte de comptabilitat, albarans i les nòmines dels empleats.
Al segon prestatge hi va trobar una capsa de llauna amb el fons de
caixa del Clark’s i una altra amb una mica d’efectiu per pagar els proveïdors.
Al tercer prestatge hi va trobar un tros de fusta que recordava un ós.
Va somriure: era el primer regal que li havia fet a la Tamara el primer
cop que havien sortit junts de debò. Havia estat preparant aquell dia fins
a l’últim detall durant setmanes, fent hores extres a la gasolinera on treballava mentre estudiava per poder portar la seva Tamy a un dels millors
locals de la zona, Chez Jean Claude, un restaurant francès on servien uns
plats de crancs de riu que segons deien eren extraordinaris. S’havia estudiat tota la carta, havia calculat quant li costaria el sopar si ella triava els
plats més cars; havia estalviat fins a tenir prou diners i aleshores l’havia
invitat. Aquell famós vespre, quan va arribar a buscar-la a casa dels seus
pares i li va dir on anaven, la Tamara li va suplicar que no s’arruïnés per
ella. «Oh, Robert, ets un amor. Però és massa, és massa», li va dir. Li
havia dit «amor». I per convence’l que ho deixés estar li va proposar
515
anar a menjar pasta en un petit restaurant italià de Concord on ja feia
temps que tenia ganes d’anar. Van menjar espaguetis, van beure Chianti i grappa de la casa i, una mica beguts, van anar a una fira que hi havia
allà a prop. De tornada es van aturar a la vora del mar i van esperar que
sortís el sol. A la platja, ell va trobar un tros de fusta que recordava la
forma d’un ós i en un moment que ella se li va arraulir, a les primeres
llums de l’alba, l’hi va donar. La Tamara li va dir que el conservaria sempre i li va fer el primer petó.
Prosseguint amb la inspecció de la caixa forta, en Robert, commogut, va trobar, al costat d’aquell tros de fusta, una pila de fotos d’ell al
llarg dels anys. La Tamara havia gargotejat al darrere de cadascuna
alguna anotació, fins i tot a les més recents. L’última era de l’abril, del
dia que van anar a veure una carrera de cotxes. S’hi veia en Robert mirant amb uns prismàtics i comentant la cursa. I al revers la Tamara hi
havia escrit: «El meu Robert, sempre tan apassionat per la vida. L’estimaré fins que em mori.»
A més de les fotos hi havia records de la seva vida en comú: la participació de boda, el recordatori del naixement de la Jenny, les fotos de
les vacances, petites bagatel·les que es pensava que eren a les escombraries des de feia temps. Regals sense importància, una agulla de bijuteria, un bolígraf de record o un petjapapers de serpentina comprat en
unes vacances al Canadà i que li havia costat una cruel esbroncada de
les de «Però Bobbo! ¿Què vols que en faci, d’aquesta mena de parides?». I ara resultava que ho havia guardat tot religiosament dins d’aquella caixa forta. En Robert va pensar que el que realment hi tenia
guardat, allà, la seva dona, era el cor. I no entenia per què.
Al quart prestatge hi va trobar una llibreta gruixuda relligada en
cuir i la va obrir: el diari de la Tamara. La seva dona escrivia un diari.
No en tenia ni idea. Va obrir-lo per una pàgina a l’atzar i la va llegir a la
llum de la llanterna.
1 de gener del 1975
Hem celebrat el Cap d’Any a casa dels Richardson.
Nota de la festa: 5/10. El menjar no matava i els Richardson són gent
516
avorrida. No me n’havia adonat mai. Jo crec que el Cap d’Any és una
bona manera de saber quins amics són avorrits i quins no. En Bobbo de
seguida ha vist que m’estava avorrint i ha intentat distreure’m. Ha
començat a fer el pallasso, s’ha posat a explicar acudits i ha fet veure que
feia parlar el seu bou de mar. Els Richardson s’han fet un tip de riure. En
Paul Richardson fins i tot s’ha aixecat de taula per apuntar-se un dels acudits. Per recordar-se’n bé, ha dit. Jo l’únic que he sabut fer ha sigut
esbroncar-lo. Al cotxe, tornant cap a casa, li he dit unes coses horribles. Li
he dit: «No fas riure ningú, amb els teus acudits de mal gust. Fas pena.
¿Qui t’ha demanat que fessis el pallasso, m’ho pots dir? ¿Que no ets
enginyer en una gran empresa? Doncs parla de la feina, demostra que ets
una persona seriosa i important. No ets pas al circ, punyeta!» Ell m’ha
replicat que en Paul li havia rigut els acudits i jo li he dit que callés, que no
el volia sentir més.
No sé per què sóc tan desagradable. L’estimo moltíssim. És tan afectuós i atent. No sé per què el tracto tan malament. Després em sap greu,
m’odio a mi mateixa, però al cap d’un moment sóc més detestable encara.
Ara que comença un nou any, em faig el propòsit de canviar. En realitat me’l faig cada any, aquest propòsit, i no el compleixo mai. Fa uns
quants mesos que he començat a visitar-me amb el doctor Ashcroft, a
Concord. És ell qui m’ha recomanat que porti un diari. Tenim una sessió
setmanal. No ho sap ningú. Em faria molta vergonya que sabessin que
vaig al psiquiatre. La gent diria que sóc boja. I no sóc boja. Tinc un patiment. Tinc alguna cosa i no sé el que és. El doctor Ashcroft diu que tinc
tendència a destruir tot el que em fa un bé. En diuen autodestrucció. Diu
que tinc angoixa de la mort i que potser hi ha alguna relació. Vés a saber.
Però el que sí que sé és que tinc un patiment. I que m’estimo en Robert.
Només l’estimo a ell. ¿Què seria de mi sense ell?
En Robert va tancar el llibre. Plorava. La seva dona havia escrit allà
tot el que no havia sigut capaç de dir-li mai. L’estimava. L’estimava de
debò. No estimava ningú més. Li van semblar les paraules més precioses que havia llegit mai. Es va eixugar els ulls per no embrutar les pàgines i va continuar llegint. Pobra Tamara, la seva estimada Tamy, que
patia en silenci. ¿Per què no li havia dit res del doctor Ashcroft? Si
517
estava patint, ell volia patir amb ella, per això s’hi havia casat. Rastrejant l’últim prestatge de la caixa forta amb la llanterna va veure la nota
d’en Harry i va tornar a la realitat de cop. Es va recordar de la seva
missió. Es va recordar que la seva dona estava estirada al llit, drogada,
i que s’havia de desempallegar d’aquell paper. Tot d’un plegat li va
semblar que no estava bé, allò que estava a punt de fer. Ja estava a punt
de deixar-ho córrer quan se li va acudir que si es desempallegava d’aquella carta la seva dona es preocuparia menys d’en Harry Quebert i
pensaria més en ell. L’important era ell, ella l’estimava a ell. Estava
escrit allà. Al final va ser això el que el va impel·lir a agafar el paper i
sortir del Clark’s en el silenci de la nit, després d’haver-se assegurat
que no deixava cap rastre del seu pas per allà. Va travessar la ciutat
amb la bicicleta i, quan va arribar a un carreró tranquil, va cremar el
que havia escrit en Harry Quebert amb l’encenedor. Es va quedar
mirant com el tros de paper s’encenia, es tornava negre, es cargolava
en una flama primer daurada i després blava i finalment desapareixia
lentament. Al cap d’un moment ja no en quedava res. Va tornar a casa,
va deixar la clau a la pitrera de la seva dona, es va estirar al seu costat
i la va abraçar molta estona.
La Tamara va trigar dos dies a adonar-se que el paper no era al seu
lloc. Es pensava que s’havia tornat boja: estava segura que l’havia
posat a la caixa forta, però no hi era. No hi era. Era impossible que
ningú més hi hagués tingut accés, la clau la portava ella a sobre, i la
caixa forta no estava forçada. ¿I si se li havia traspaperat pel despatx?
¿I si l’havia desat en algun altre lloc sense adonar-se’n? Es va passar
hores regirant tota l’habitació, buidant arxivadors i tornant-los a
omplir, triant papers i tornant-los a desar, però res: aquell minúscul
tros de paper havia desaparegut misteriosament.
*
*
*
En Robert Quinn em va explicar que setmanes més tard, quan va desaparèixer la Nola, la seva dona s’estirava els cabells.
–No parava de dir que si encara tingués aquell paper la policia
podria investigar en Harry. L’intendent Pratt li deia que sense aquell
518
paper no podia fer res. Estava histèrica. Em deia mil vegades al dia:
«És en Quebert, és en Quebert! Ho sé, tu també ho saps, tots ho sabem! Tu vas veure aquell paper igual que jo, ¿no?»
–¿Com és que no va dir res del que sabia a la policia? –li vaig preguntar–. ¿Per què no els va dir que la Nola l’havia anat a veure i li
havia parlat d’en Harry? Hauria pogut ser una pista, ¿no?
–Sí que ho volia fer. Volia i dolia. ¿Li sabria greu apagar la gravadora, senyor Goldman?
–No, és clar que no.
Vaig apagar-la i la vaig desar a la bossa. Va continuar:
–Quan la Nola va desaparèixer me’n vaig penedir. Em va saber
greu haver cremat aquell paper que la relacionava amb en Harry. Pensava que amb aquella prova la policia hauria pogut interrogar en
Harry, investigar-lo, anar més enllà. Que si no tenia res a reprotxar-se
tampoc havia de tenir por de res. La gent innocent no s’ha d’amoïnar
per res, ¿no? Vaja, que em sentia culpable. Aleshores vaig començar
a escriure cartes anònimes i a falca’ls-hi a la porta quan sabia que no hi
era.
–¿Què? ¿Que els anònims eren seus?
–Eren meus. En tenia uns quants en estoc; els havia fet amb la
màquina d’escriure de la meva secretària a la fàbrica de guants de
Concord. «Sé el que li vas fer a aquella nena de quinze anys. I aviat ho
sabrà tota la ciutat.» Els duia a la guantera del cotxe. Cada cop que
veia en Harry per la ciutat corria cap a Goose Cove i n’hi deixava un.
–¿Però per què?
–Per tranquil·litzar la meva consciència. La meva dona no parava
de dir que ell era el culpable, i jo pensava que era perfectament plausible. I que si l’assetjava i li posava la por al cos acabaria delatant-se. Va
durar uns quants mesos. I al final ho vaig deixar estar.
–¿Què el va impulsar a deixar-ho estar?
–Veure’l tan deprimit. Després de la desaparició estava tan trist... Ja
no era el mateix. Vaig pensar que no podia ser ell. I al final ho vaig deixar estar.
No em podia creure el que acabava de sentir. Li vaig fer una altra
pregunta a l’atzar:
519
–Escolti, senyor Quinn: ¿vostè no deu saber per casualitat qui va
calar foc a la casa de Goose Cove?
Va somriure com si gairebé li hagués fet gràcia la pregunta.
–No. Vostè és un paio com Déu mana, senyor Goldman, jo no li
faria mai una cosa així. No tinc ni idea de quina ment malalta ho pot
haver fet.
Ens vam acabar la cervesa.
–De fet, al final no es va divorciar –vaig observar–. ¿S’han arreglat
les coses amb la seva dona? Vull dir després de descobrir tots aquells
records a la caixa forta i el seu diari íntim.
–Ha anat de mal en pitjor, senyor Goldman. Ha continuat escridassant-me constantment, no m’ha dit mai que m’estima. Mai. Després
d’allò, durant mesos i anys, de tant en tant la drogava amb somnífers
per poder anar a llegir i rellegir els seus diaris, per anar a plorar els
nostres records esperant que algun dia les coses milloressin. Esperar
que un dia les coses millorin: potser l’amor és això.
Vaig fer que sí amb el cap.
–Potser sí –vaig dir.
A la meva suite del Regent’s vaig continuar escrivint el meu llibre amb
més ímpetu encara. Vaig explicar el que havia fet la Nola Kellergan
amb quinze anys per protegir en Harry. Com s’havia sacrificat i s’havia
compromès perquè ell pogués continuar en aquella casa escrivint
sense que el molestessin. Com s’havia convertit de mica en mica en la
musa i a la vegada la guardiana de la seva gran obra. Com havia aconseguit crear una bombolla d’amor al voltant d’en Harry perquè es
pogués concentrar a escriure i donar forma a l’obra de la seva vida.
I mentre escrivia fins i tot em vaig sorprendre pensant que la Nola
Kellergan havia sigut aquella dona excepcional amb què segurament
somiaven tots els escriptors del món. Una tarda em va trucar la Denise
des de Nova York, on amb una abnegació i una eficàcia fora del comú
revisava les meves pàgines.
–Marcus, em sembla que estic plorant.
–¿I per què? –vaig preguntar.
–Per aquesta nena, aquesta Nola. Em sembla que jo també l’estimo.
520
Vaig somriure i li vaig respondre:
–Jo crec que la va estimar tothom, Denise. Tothom.
Al cap de dos dies, és a dir el 3 d’agost, em va trucar en Gahalowood esveradíssim:
–Escriptor! –em va dir cridant–. Tinc els resultats del laboratori!
Me cago en déna, no s’ho creurà! La lletra de l’original és d’en Luther
Caleb! Sense cap mena de dubte. Ja tenim el nostre home, Marcus.
Tenim el nostre home!
521
7
Després de la Nola
«Venera l’amor, Marcus. Fes-ne la teva conquesta més
valuosa, la teva única ambició. Després d’una persona en
vindran d’altres. Després d’un llibre en vindran d’altres.
Després de la glòria hi haurà altres glòries. Després dels
diners hi haurà més diners. Però després de l’amor, Marcus, després de l’amor només quedarà la sal de les llàgrimes.»
La vida de després de la Nola ja no era vida. Tothom diu que Aurora,
durant els mesos posteriors a la desaparició, va anar caient lentament
en la depressió i en la por d’un nou segrest.
Va arribar la tardor i els arbres es van omplir de color. Però la canalla no va tenir ocasió de llançar-se sobre les immenses piles de fulles
seques que s’acumulaven a les vores de les avingudes: els pares, angoixats, no els treien l’ull de sobre. Ara esperaven amb ells l’autobús escolar i a l’hora de la tornada feien guàrdia al carrer. A partir de quarts de
quatre de la tarda les voreres eren una rastellera de mares, una davant
de cada casa, formant una tanca humana en les avingudes desertes, sentinelles impassibles esperant alerta que arribés la seva prole.
Els nens ja no tenien permís per anar sols enlloc. Aquells bons
temps en què els carrers eren plens de criatures alegres i cridaneres
havien quedat enrere: no hi havia partits d’hoquei amb patins de rodes
davant dels garatges, ni concursos de saltar a corda, ni xarranques
gegants dibuixades amb guix sobre l’asfalt. La vorera del carrer principal, davant de la botiga de la família Hendorf, on podies comprar un
grapat de caramels per menys de cinc centaus, ja no estava sembrada
de bicicletes. No va trigar a planar damunt dels carrers aquell silenci
inquietant de les ciutats fantasma.
Les cases estaven tancades amb pany i forrellat, i quan es feia fosc,
pares i marits, organitzats en un sometent, patrullaven pels carrers per
protegir el seu barri i les seves famílies. La majoria anaven armats amb
525
un garrot, i alguns amb l’escopeta de caça. Deien que, si calia, no dubtarien a disparar.
S’havia trencat la confiança. La gent de pas, representants i camioners, era mal rebuda i vigilada constantment. Però el pitjor era la desconfiança entre els seus habitants. Veïns que feia vint-i-cinc anys que
eren amics ara s’espiaven mútuament. Tothom es preguntava què feia
l’altre el 30 d’agost del 1975 a última hora de la tarda.
Els cotxes de la policia i de l’oficina del xèrif no paraven de voltar
per tota la ciutat. Si no hi havia policia, la gent no estava tranquil·la.
Si n’hi havia massa, feia por. Cada cop que el conegut Ford negre
camuflat de la policia estatal aparcava davant del número 245 de
Terrace Avenue, tothom es preguntava si devia ser el capità Rodik que
portava alguna notícia. Durant dies, setmanes i mesos, la casa dels
Kellergan va tenir les cortines tancades. En David Kellergan va deixar
d’oficiar; se n’encarregava un pastor substitut enviat des de Manchester perquè St James no es quedés sense servei litúrgic.
Després va arribar la boira de finals d’octubre. Uns núvols grisos, opacs
i humits van envair tota la regió, i al cap de poc va començar a caure una
pluja discontínua i gèlida. A Goose Cove, en Harry es consumia, sol.
Feia dos mesos que no se’l veia per enlloc. Es passava el dia tancat a l’estudi, treballant amb la seva màquina d’escriure, absorbit per la pila de
pàgines manuscrites, que rellegia i tornava a picar minuciosament. Es
llevava d’hora i es preparava a consciència: s’afaitava ben arran i es vestia bé, tot i que sabia que no sortiria de casa ni veuria ningú. S’asseia
davant la seva taula i començava a treballar. Les poquíssimes interrupcions eren només per omplir la cafetera. La resta del temps se’l passava
transcrivint, rellegint, corregint, estripant i tornant a començar.
L’única persona que destorbava la seva solitud era la Jenny. L’anava
a veure cada dia després de plegar, preocupada perquè veia que s’anava apagant lentament. Solia arribar cap a les sis de la tarda. Només
amb les quatre passes que havia de fer des del cotxe fins al porxo quedava xopa de pluja. Duia una panera plena a vessar de provisions espigolades del Clark’s: entrepans de pollastre, ous amb maionesa, pasta
amb formatge o amb crema de llet, que conservava calenta i fumejant
526
en un plat de metall, o pastes farcides que havia amagat dels clients per
estar segura que en quedarien per a ell. Trucava a la porta.
Ell saltava de la cadira. Nola! Nola, amor meu! Corria cap a la
porta. Era allà, davant seu, radiant, esplèndida. S’abraçaven tots dos,
ell l’agafava entre els seus braços, la feia voleiar al seu voltant, al voltant del món, i es besaven. Nola! Nola! Nola! Es tornaven a besar i
ballaven. Era l’estiu, el cel tenia aquella llum brillant del capvespre,
sobre el seu cap un estol de gavines que cantaven com rossinyols, ella
somreia, ella reia, la seva cara semblava un sol. Era allà, la podia estrènyer contra el seu cos, tocar-li la pell, acaronar-li el rostre, sentir el
seu perfum, jugar amb els seus cabells. Era allà, era viva. Eren vius.
«¿Però on t’havies ficat?», li preguntava ell posant les mans al damunt
de les seves. «T’estava esperant! Tenia tanta por! Tothom deia que
t’havia passat alguna cosa greu! Diuen que la mare Cooper et va veure
plena de sang per Side Creek! Hi havia policia pertot arreu! Van rastrejar tot el bosc! Em pensava que t’havia passat alguna desgràcia i
m’estava tornant boig de no saber què era.» Ella, estrenyent-lo molt
fort, aferrada a ell, el tranquil·litzava: «No t’amoïnis, Harry, amor
meu! No em passa res, sóc aquí. Sóc aquí! Estem junts, per sempre!
¿Ja has menjat? Deus tenir gana! ¿Has menjat alguna cosa?»
–¿Ja has menjat? ¿Harry? ¿Harry? ¿Estàs bé? –preguntava la Jenny
al fantasma lívid i demacrat que li havia obert la porta.
La veu d’ella el tornava a la realitat. Feia un dia gris i fred, queia una
pluja torrencial i eixordadora. Faltava poc per l’hivern. Les gavines se
n’havien anat feia temps.
–¿Jenny? –deia tot atordit–. ¿Ets tu?
–Sí, sóc jo. T’he portat menjar, Harry. T’has d’alimentar, no estàs
bé. No estàs gens bé.
Ell se la mirava; estava tota xopa i tremolosa. La feia entrar. La
Jenny s’hi estava només un moment. El temps just de deixar el cistell a
la cuina i recollir els plats del dia anterior. Quan veia que amb prou feines els havia tocat, el renyava una mica:
–Harry, has de menjar!
–De vegades me n’oblido –feia ell.
–¿Però com pot oblidar-se algú d’alimentar-se?
527
–És per culpa d’aquest llibre que estic escrivint... hi estic tan ficat
que m’oblido de tot.
–Deu ser un llibre molt bonic –deia ella.
–Molt bonic.
La Jenny no entenia com algú podia acabar en aquell estat per un llibre. Cada dia tenia l’esperança que li demanaria que es quedés a sopar
amb ell. Sempre feia racions per a dues persones, però ell no se n’adonava. Es passava uns quants minuts allà, dreta, entre la cuina i el menjador, sense saber què dir. Ell sempre dubtava si dir-li que s’hi quedés
una estona, però al final no gosava, per no donar-li falses esperances.
Sabia que no tornaria a estimar mai més. Quan el silenci es tornava incòmode, li donava les gràcies i li obria la porta per invitar-la a marxar.
La Jenny tornava a casa seva decebuda i amoïnada. El seu pare li feia
una tassa de xocolata calenta amb un núvol de caramel fos a dins i encenia la llar de foc de la sala d’estar. S’asseien tots dos al sofà, mirant el
foc, i la Jenny explicava al seu pare que en Harry s’estava consumint de
mica en mica.
–¿Per què està tan trist? –preguntava la Jenny–. Sembla que s’estigui morint.
–No ho sé –responia en Robert Quinn.
Li feia por sortir. Les poquíssimes vegades que marxava de Goose
Cove, al tornar es trobava una d’aquelles cartes horribles. Algú l’espiava. Algú li volia mal. Algú espiava les seves absències i li deixava un
sobre petit enganxat al marc de la porta. A dintre, sempre el mateix
text:
Sé el que li vas fer a aquella nena de quinze anys.
I aviat ho sabrà tota la ciutat.
¿Qui? ¿Qui li volia mal? ¿Qui sabia allò seu amb la Nola i ara li volia
fer mal? El feia posar malalt. Cada cop que trobava una carta sentia
que li pujava la febre. Tenia mals de cap, tenia crisis d’angoixa. De
vegades li venia mareig i insomni. Tenia por que l’acusessin d’haver fet
mal a la Nola. ¿Com podria provar la seva innocència? Aleshores co528
mençava a imaginar-se els pitjors escenaris possibles: l’horror d’una
zona d’alta seguretat d’una presó federal fins al final dels seus dies,
potser la cadira elèctrica o la cambra de gas. De mica en mica va anar
agafant pànic a la policia: així que veia un uniforme o un cotxe de la
policia, entrava en un estat de nerviosisme extrem. Un dia, sortint del
supermercat, va veure una patrulla de la policia estatal aturada a l’aparcament, amb un agent a dins que el seguia amb la mirada. Va intentar mantenir la calma mentre accelerava el pas per anar cap al cotxe,
amb la compra sota el braç. Però de cop i volta va sentir que el cridaven. Era el policia. Va fer veure que no ho sentia. Va sentir el soroll
d’una porta de cotxe darrere seu: el policia havia sortit del cotxe. Va
sentir les seves passes, el dring del cinturó carregat amb les manilles,
l’arma i la porra. Quan va arribar al cotxe va llançar la compra a dins
del maleter per fugir més ràpidament. Tremolava, estava tot suat, no hi
veia bé: tenia un atac de pànic. «Sobretot no perdis la calma, es deia,
puja al cotxe i desapareix. No tornis a Goose Cove.» Però no va tenir
temps de fer res: va notar una mà contundent a l’espatlla.
No sabia lluitar, no havia lluitat mai. ¿Què havia de fer? ¿Clavar-li
una empenta i mentrestant pujar corrents al cotxe i fugir? ¿Pegar-li?
¿Prendre-li l’arma i abatre’l? Va fer mitja volta disposat a tot. Llavors
el policia li va allargar un bitllet de vint dòlars:
–Li ha caigut de la butxaca. L’he cridat però no m’ha sentit. ¿Es
troba bé? Està molt pàl·lid...
–Sí, sí, estic bé –va respondre en Harry–. Anava distret rumiant i...
En fi, moltes gràcies... Me n’haig... Me n’haig d’anar.
El policia li va fer un gest simpàtic amb la mà i va tornar cap al seu
cotxe. En Harry estava tremolant.
Després d’allò es va apuntar a un curs de boxa. Entrenava assíduament. Al final va decidir anar a veure algú. Després de buscar informació va posar-se en contacte amb el doctor Roger Ashcroft, de
Concord, que pel que es veia era un dels millors psiquiatres de la zona.
Van quedar que farien una sessió setmanal, els dimecres al matí de les
10.40 a les 11.30. Al doctor Ashcroft no li va parlar de les cartes, però
sí de la Nola. Sense esmentar-la. Però per primer cop va poder explicar la Nola a algú. Li va anar molt bé. L’Ashcroft se l’escoltava amb
529
atenció des de la seva butaca encoixinada, fent tamborinejar els dits
sobre la carpeta cada cop que s’aventurava a fer una interpretació.
–Em sembla que veig morts –li va explicar en Harry.
–¿Així la seva amiga és morta ? –va deduir l’Ashcroft.
–No ho sé... És això el que m’està tornant boig.
–Jo no crec que sigui boig, senyor Quebert.
–De vegades me’n vaig a la platja i crido el seu nom. Quan ja no em
queden forces per cridar, m’assec a la sorra i ploro.
–Jo crec que està en un procés de dol. Hi ha la seva part racional,
lúcida, conscient, que es baralla amb una altra part de vostè que en
canvi es nega a acceptar una cosa que troba inacceptable. Quan la realitat és massa insuportable, intentem alterar-la. Potser li podria receptar tranquil·litzants que l’ajudessin a relaxar-se.
–No, això sí que no. Haig de ser capaç de concentrar-me en el llibre.
–Parli’m d’aquest llibre, senyor Quebert.
–És una història d’amor meravellosa.
–¿De què parla aquesta història?
–D’un amor entre dues persones que mai serà possible.
–¿És la història de vostè i la seva amiga?
–Sí. Odio els llibres.
–¿Per què?
–Em fan mal.
–És l’hora. Continuarem la setmana que bé.
–Molt bé. Gràcies, doctor.
Un dia, a la sala d’espera, es va trobar amb la Tamara Quinn que
sortia de la consulta.
*
*
*
Va acabar l’original a mitjans de novembre, una tarda tan fosca que no
sabies si era de dia o de nit. Va apilar bé el gruixut feix de papers i va
rellegir atentament el títol en majúscules de la portada:
ELS ORÍGENS DEL MAL
de Harry L. Quebert
530
De cop i volta va sentir la necessitat de parlar-ne amb algú i va sortir cap al Clark’s buscant la Jenny.
–Ja he acabat el llibre –li va dir en un atac d’eufòria–. Vaig venir a
Aurora a escriure un llibre, i ja està. Ja l’he acabat. Acabat! Acabat!
–És fantàstic –li va respondre la Jenny–. Estic segura que és un gran
llibre. ¿I ara què faràs?
–Me’n vaig a Nova York una temporada. Per oferir-lo a uns quants
editors.
Va presentar una còpia de l’original a cinc de les grans editorials de
Nova York. Quan encara no havia passat ni un mes, totes cinc ja s’havien posat en contacte amb ell, convençudes que tenien una obra mestra i licitant per comprar-ne els drets. Era el principi d’una nova vida.
Va contractar un advocat i un agent. Pocs dies abans de Nadal va firmar finalment un sensacional contracte de 100.000 dòlars amb una de
les cinc. Havia iniciat el camí cap a la glòria.
Va tornar a Goose Cove el 23 de desembre, al volant d’un Chrysler
Cordoba nou de trinca. Volia passar el Nadal a Aurora. Enganxada a
la porta, una carta anònima que havien deixat feia dies. L’última que
rebria.
Va dedicar tot l’endemà a preparar el sopar del vespre: va rostir un
gall dindi immens, va saltejar mongeta tendra amb mantega, va fer
patates rosses i va cuinar un pastís de xocolata amb nata. Al tocadiscos
anava sonant Madame Butterfly. Va parar taula per a dos, a tocar de l’avet. No va veure en Robert Quinn, que l’observava des de darrere del
vidre entelat i que aquell dia es va jurar que no li deixaria cap més carta.
Després de sopar, en Harry va demanar excuses al plat buit que
tenia al davant i va anar un moment al seu estudi. En va tornar amb
una gran caixa de cartró.
–¿Que és per a mi? –va exclamar la Nola.
–M’ha costat molt de trobar, però qui busca troba –va respondre en
Harry deixant la caixa a terra.
La Nola es va agenollar davant de la caixa.
–¿Però què és? ¿Què és? –repetia mentre obria la caixa, que no
estava precintada. Va aparèixer un morro i tot seguit un caparró groc.–
531
Un cadell! És un cadell! Un cadell del color del sol! Oh, Harry, amor
meu! Gràcies! Gràcies!
Va treure el gosset de la caixa i el va agafar en braços. Era un labrador de dos mesos i mig encara no.
–Et diràs Storm! –va anunciar al gos–. Storm! Storm! És el gos que
sempre havia somiat!
Va deixar el cadell a terra. L’animal va començar a explorar el seu
nou entorn i a bordar, i la Nola es va llançar al coll d’en Harry.
–Gràcies, Harry, sóc tan feliç al teu costat. Però quina vergonya, jo
no tinc cap regal per a tu.
–El meu regal és la teva felicitat, Nola.
La va estrènyer entre els braços, però li va semblar que li lliscava i al
cap d’un moment ja no la sentia, ja no la veia. La va cridar, però ella ja
no va respondre. Es va trobar sol, dret enmig del menjador, estrenyent-se els seus propis braços. Als seus peus, el cadell havia sortit de
la caixa i jugava amb els cordons de les seves sabates.
*
*
*
Els orígens del mal va sortir a la llum el juny del 1976. De seguida va
convertir-se en un gran èxit. Encomiat per la crítica, el prodigiós
Harry Quebert, de trenta-cinc anys, ja era considerat l’escriptor més
important de la seva generació.
Dues setmanes abans que sortís el llibre, conscient de l’impacte que
suscitaria, l’editor d’en Harry va anar personalment a Aurora a buscar-lo:
–Vinga, Quebert, m’han dit que no vol venir a Nova York –li va dir
l’editor.
–No vull marxar d’aquí –li va dir en Harry–. Estic esperant una
persona.
–¿Que espera una persona? ¿Però amb què em surt, ara? Tot Amèrica el vol. Està a punt de convertir-se en una gran estrella.
–No puc marxar, tinc un gos.
–Doncs que vingui amb nosaltres. Ja veurà com el malacostumarem: tindrà una mainadera, un cuiner, algú que el passegi, un perruquer... Va, vagi a fer la maleta i cap a la glòria, amic meu.
532
En Harry va marxar d’Aurora per fer una gira d’uns quants mesos
per tot el país. Al cap de poc no es parlava d’altra cosa que d’ell i de
la seva esbalaïdora novel·la. Des de la cuina del Clark’s o des de la seva
habitació, la Jenny el seguia a través de la ràdio o de la televisió. Es
comprava tots els diaris que parlaven d’ell, conservava religiosament
tots els articles. Cada cop que veia el seu llibre en alguna botiga, se’l
comprava. En tenia més de deu exemplars. Se’ls havia llegit tots deu.
Sovint es preguntava si tornaria a buscar-la. Cada cop que passava el
carter, se sorprenia a ella mateixa esperant una carta. Cada cop que
sonava el telèfon, tenia l’esperança que fos ell.
Va esperar tot l’estiu. Cada cop que passava algun cotxe semblant
al seu, el cor li feia un salt.
Va esperar també tota la tardor. Quan s’obria la porta del Clark’s, es
pensava que era ell que tornava a buscar-la. Era l’amor de la seva vida.
I mentrestant, per tenir el pensament ocupat, recordava aquells gloriosos dies en què venia a treballar a la taula 17 del Clark’s. Allà, ben
a prop seu, havia escrit aquella gran obra de la qual rellegia unes quantes pàgines cada nit. Si es volia quedar a viure a Aurora podria continuar anant-hi cada dia: ella continuaria servint taules només pel plaer
de ser al seu costat. Tant se li’n donava, servir hamburgueses fins al
final dels seus dies si podia existir al costat d’ell. Li tindria aquella
taula reservada per sempre. I malgrat les recriminacions de la seva
mare, va encomanar a càrrec seu una placa de metall que va fer collar a
la taula 17 i on hi havia gravat:
Va ser en aquesta taula on el 1975
l’escriptor Harry Quebert va escriure
la seva cèlebre novel·la Els orígens del mal.
El 13 d’octubre del 1976 va celebrar els vint-i-sis anys. En Harry era
a Filadèlfia, ho havia llegit al diari. Des que havia marxat que no li
havia donat senyals de vida. Aquella nit, a la sala d’estar de casa de la
seva família i davant dels seus pares, en Travis Dawn, que ja feia un any
que dinava a casa dels Quinn cada diumenge, va demanar la mà a la
533
Jenny. I com que ja havia perdut totes les esperances, la Jenny va
acceptar.
*
*
*
Juliol del 1985
Deu anys després dels fets, el temps s’havia endut el fantasma de la
Nola i del seu segrest. Als carrers d’Aurora ja feia temps que la vida
havia recuperat els seus dominis: les criatures tornaven a fer sorollosos
partits d’hoquei amb els seus patins amb rodes, havien retornat els
concursos de saltar a corda i les xarranques gegants ocupaven de nou
les voreres. Al carrer principal les bicicletes s’atapeïen altre cop davant
de la façana de la botiga de la família Hendorf, on un grapat de caramels costava ja gairebé un dòlar.
A Goose Cove, un matí de la segona setmana de juliol a última
hora, en Harry, assegut a la terrassa, corregia les pàgines de la seva
nova novel·la aprofitant la calor i el bon temps. Ajagut al seu costat,
l’Storm dormia. Un estol de gavines va passar volant per sobre d’en
Harry. Les va seguir amb la mirada, es van posar a la platja. Es va
aixecar immediatament per anar cap a la cuina a buscar el pa sec que
guardava en una capsa de llauna amb la inscripció RECORD DE ROCKLAND, MAINE, i tot seguit va baixar a la platja per repartir-lo als
ocells, amb l’Storm seguint-li el rastre amb penes i treballs per culpa
de l’artrosi. Es va asseure sobre els còdols per observar els ocells i el
gos es va asseure al seu costat. En Harry el va acaronar una bona estona.
–Pobrissó Storm, que es fa vell –li deia–. Et costa caminar, ¿oi? És
que ja no ets tan jove com abans... Me’n recordo del dia que et vaig
anar a comprar, era just abans del Nadal del 1975... Eres només una
boleta de pèl minúscula, més petita que els meus punys.
De cop i volta va sentir una veu que el cridava.
–¿Harry?
Un visitant el cridava des de la terrassa. En Harry va empetitir els
ulls i va reconèixer l’Eric Rendall, el rector de la universitat de
534
Burrows, Massachusetts. Havien congeniat feia un any en una conferència i des d’aleshores s’havien mantingut en contacte.
–¿Eric? ¿Ets tu? –va fer en Harry.
–És clar que sóc jo.
–No et moguis, ara pujo.
Al cap de pocs segons en Harry, seguit penosament pel vell labrador, va reunir-se amb en Rendall a la terrassa.
–He intentat parlar amb tu per telèfon –li va explicar el rector per
justificar la seva visita inesperada.
–No acostumo a agafar el telèfon –va somriure en Harry.
–¿És la teva nova novel·la? –li va preguntar en Rendall al veure els
fulls escampats per la taula.
–Sí, ha de sortir aquesta tardor. Fa dos anys que hi treballo... Encara m’haig de rellegir les proves, ¿però saps què crec? Que res del que
pugui escriure serà mai com Els orígens del mal.
En Rendall es va mirar en Harry amb simpatia.
–En el fons –va dir–, els escriptors només escriuen un sol llibre a la
vida.
En Harry va assentir amb el cap i va oferir cafè al seu visitant. Aleshores es van asseure al voltant de la taula i en Rendall li va explicar:
–Harry, m’he pres la llibertat de venir-te a veure perquè recordo
que em vas dir que tenies ganes d’ensenyar a la universitat. I resulta
que al departament de literatura de Burrows queda lliure una plaça de
professor. Ja sé que no és Harvard, però som una universitat de qualitat. Si t’interessa la plaça, és tota teva.
En Harry es va girar cap al gos del color del sol i li va acariciar el
clatell.
–¿Ho sents, Storm? –li va murmurar a l’orella–. Seré professor a la
universitat.
535
6
El principi Barnaski
«–Mira, Marcus, les paraules estan molt bé, però de
vegades són vanes i insuficients. Arriba un moment que hi
ha qui no et vol sentir.
–¿I què cal fer, en aquests casos?
–Agafar aquestes persones pel coll i clavar-los el colze
a la gola. Molt fort.
–¿Per què?
–Per estrangular-les. Quan amb les paraules no n’hi ha
prou, reparteix una mica de llenya.»
A principis del mes d’agost del 2008, en vista dels nous elements desvelats per la investigació, l’oficina del fiscal de Nou Hampshire va presentar al jutge encarregat del cas un nou informe que concloïa que en
Luther Caleb era l’assassí de la Deborah Cooper i de la Nola Kellergan, que havia segrestat, colpejat fins a la mort i enterrat a Goose
Cove. Arran d’aquest informe el jutge va convocar en Harry a una
compareixença urgent, en el transcurs de la qual va retirar definitivament les acusacions que pesaven sobre ell. Aquest nou gir donava al
cas un aire de superserial de l’estiu: en Harry Quebert, l’estrella perseguida pel seu passat i caiguda en desgràcia, ara, després d’haver-se
enfrontat a la pena de mort i de veure com s’arruïnava la seva carrera,
quedava finalment exculpat.
En Luther Caleb va tenir una sòrdida notorietat pòstuma que va
comportar que la seva vida fos exhibida als diaris i el seu nom quedés
inscrit al panteó dels grans criminals de la història d’Amèrica. Aviat l’atenció general es va focalitzar només en ell. Van burxar en la seva vida,
els setmanaris il·lustrats explicaven la seva història personal amb profusió de fotografies provinents d’arxius comprats a persones del seu cercle: els anys feliços a Portland, el seu talent per a la pintura, la pallissa, la
baixada als inferns. La seva necessitat de pintar dones despullades tenia
el públic entusiasmat. Per complementar aquella informació hi aportaven entrevistes a psiquiatres: ¿era una patologia coneguda? ¿Podria
haver estat el preludi dels tràgics esdeveniments que es produirien des539
prés? Una filtració policial va permetre la publicació d’imatges del quadre que s’havia trobat a casa de l’Elijah Stern i va propiciar tota mena
d’especulacions sense cap mena de fonament: tothom es preguntava
per què l’Stern, un home poderós i respectat, havia avalat aquelles sessions de pintura amb una noia de quinze anys despullada.
El fiscal era el centre de moltes mirades de desaprovació. Hi havia
qui l’acusava d’haver actuat de manera irreflexiva i d’haver precipitat
el fiasco Quebert. Alguns van arribar a dir que firmant aquell famós
informe del mes d’agost el fiscal havia firmat el final de la seva carrera. En certa manera el va salvar en Gahalowood, que, en qualitat de
responsable policial de la investigació, va assumir plenament les seves
responsabilitats convocant una conferència de premsa per explicar
que havia sigut ell, qui havia arrestat en Harry Quebert, però també
qui l’havia fet posar en llibertat, i que això no era ni una paradoxa ni
una equivocació, sinó la prova que la justícia funcionava correctament.
«No hem tancat ningú a la presó per error», va declarar a la munió de
periodistes que hi havien acudit. «Teníem sospites i les hem dissipat.
Hem actuat amb coherència tant en un cas com en l’altre. És el que ha
de fer la policia.» I per explicar per què havien calgut tants anys per
identificar el culpable, va explicar la seva teoria de les circumvolucions: la Nola era l’element central al voltant del qual gravitaven molts
altres elements. Havien hagut d’aïllar-los tots, fins a l’últim, per trobar
l’assassí. Però aquesta feina s’havia pogut fer gràcies a la troballa del
cos. «Vostès diuen que hem trigat trenta-tres anys a resoldre aquest
assassinat», va recordar al seu auditori, «però de fet només hem trigat
dos mesos. Abans no hi havia ni cos, ni assassinat. Només una noia
desapareguda.»
Qui menys entenia aquella situació era en Benjamin Roth. Una
tarda que me’l vaig trobar per casualitat a la secció de cosmètica d’un
gran centre comercial de Concord em va dir:
–És increïble, ahir vaig anar a veure en Harry al seu motel: sembla
que no li faci ni fred ni calor, que li hagin retirat els càrrecs.
–Està trist –li vaig explicar.
–¿Trist? ¿Guanyem i ell està trist?
–Està trist perquè la Nola és morta.
540
–Però si fa trenta anys, que és morta.
–Però ara és morta de debò.
–No entenc què vols dir, Goldman.
–Ja m’ho penso.
–En fi, deixem-ho estar. De fet he anat a veure’l per dir-li que
comenci a pensar què fa amb la casa: he parlat amb els paios de l’assegurança: es faran càrrec de tot, però ell ha de buscar-se un arquitecte i decidir què vol fer. M’ha semblat que tant se li’n donava. L’únic
que ha sigut capaç de dir-me ha sigut: «Porta-m’hi.» I hi hem anat.
¿Sabies que la casa encara és plena de trastos? Ho ha deixat tot: fins i
tot mobles i objectes que encara estan intactes... Diu que no necessita
res. Ens hi vam estar més d’una hora, allà a dins. Prou per fer-me
malbé unes sabates de 600 dòlars. Jo li anava assenyalant tot el que
podia aprofitar, la majoria mobles antics. Li vaig proposar tirar a terra
una paret per fer la sala més gran i també li vaig recordar que podíem
demandar l’Estat per danys morals a causa de tota aquesta història, que
podíem aspirar a una bona picossada. Però ell no es va immutar. Li
vaig proposar buscar una empresa de mudances perquè s’emportés tot
el que estava intacte i ho posés en un guardamobles, li vaig dir que fins
ara havia estat de sort perquè de moment no havia plogut ni li havien
entrat a robar, però em va dir que no valia la pena. Em va arribar a dir
que no tenia importància, si li entraven a robar, que així almenys els
mobles li farien profit a algú. ¿Tu entens alguna cosa, de tot plegat,
Goldman?
–Sí. La casa ja no li serveix per a res.
–¿Com que per a res? ¿I per què?
–Perquè ja no té ningú a qui esperar.
–¿Esperar? ¿Qui ha d’esperar?
–La Nola.
–Però si la Nola és morta!
–Precisament per això.
En Roth es va arronsar d’espatlles.
–En el fons –em va dir–, tenia raó jo des del principi. Aquesta nena
Kellergan era una porca. Es va tirar tota la ciutat, en Harry només va
ser l’ase dels cops, un romàntic sentimental i una mica il·lús que es va
541
cavar la seva pròpia fossa escrivint-li paraules d’amor; per ser exactes,
un llibre sencer.
Va deixar anar una rialla pastosa.
S’havia passat. Amb un gest ràpid el vaig agafar pel coll de la camisa amb una sola mà i el vaig esclafar contra la paret, cosa que va fer
caure uns flascons de perfum que es van esmicolar al tocar a terra, i
aleshores li vaig clavar l’avantbraç que em quedava lliure al coll.
–La Nola li va canviar la vida, a en Harry! –vaig cridar–. Es va sacrificar per ell! Et prohibeixo que vagis dient a tothom que era una
porca!
Va intentar alliberar-se, però no podia fer res. Jo sentia la seva
veueta escanyada que s’ofegava. Ens va envoltar tot de gent, van venir
corrents uns guardes de seguretat i el vaig deixar anar. Estava tot descamisat i vermell com un tomàquet. Va balbucejar:
–Ets... Ets boig, Goldman! Ets boig! Tan boig com en Quebert!
¿Sabies que et puc denunciar?
–Fes el que et doni la gana, Roth!
Se’n va anar, furiós, i quan ja va ser lluny va cridar:
–Vas ser tu, qui vas dir que era una porca, Goldman! Ho deia als
teus papers, ¿no? Tot això és culpa teva!
Precisament el que jo volia era que el meu llibre arreglés el desastre que
havia provocat la difusió d’aquelles pàgines. Faltava un mes i mig per a
la publicació oficial, i en Roy Barnaski estava sobreexcitat: em trucava
unes quantes vegades al dia per compartir amb mi la seva excitació.
–Va tot sobre rodes! –es va exclamar en una d’aquelles converses–.
Un timing perfecte! L’informe del fiscal que surt precisament ara, tot
aquest rebombori... tot plegat és una mena de cop de sort increïble,
perquè d’aquí a tres mesos hi ha les presidencials, i ningú hauria tingut
ni el més mínim interès en el teu llibre ni en tota aquesta història. ¿Sabies que la informació és un flux il·limitat en un espai limitat? El volum d’informació és exponencial, però el temps que hi dedica cadascú
és restringit i inextensible. El comú dels mortals hi dedica... ¿què, una
hora diària? Vint minuts de diari gratuït al metro al matí, mitja hora
per internet a l’oficina i un quart d’hora de CNN a la nit abans d’anar542
se’n a dormir. I per omplir aquest espai de temps, hi ha una matèria
infinita! Al món no paren de passar coses fastigoses, però no se’n parla
perquè no hi ha temps. No es pot parlar de la Nola Kellergan i del
Sudan, no hi ha prou temps, ¿m’entens? ¿Què dura l’atenció?: quinze minuts de CNN cada nit. En acabat la gent vol veure la seva sèrie de
televisió. La vida és una qüestió de prioritats.
–Ets un cínic, Roy –li vaig respondre.
–Prou, per l’amor de Déu! Para ja d’acusar-me de tots els mals! Jo
em limito a tocar de peus a terra. Tu ets un innocent caçador de papallones, un somiador que es dedica a recórrer l’estepa buscant la inspiració. Però encara que escrivissis un gran llibre sobre el Sudan, no te’l
publicaria. Perquè tant se li’n fot, a la gent! Tant se li’n fot! Pots pensar que sóc un malparit, si vols, però l’únic que faig és respondre a la
demanda. Tothom se’n renta les mans, amb això del Sudan, és així. Avui
del que es parla a tot arreu és d’en Harry Quebert i de la Nola Kellergan, i ho hem d’aprofitar: d’aquí a dos mesos parlaran del nou president
i el teu llibre haurà deixat d’existir. Però n’haurem venut tants que tu
estaràs vivint a cos de rei a la teva nova casa de les Bahames.
No es podia negar: en Barnaski tenia un do per ocupar l’espai
mediàtic. Tothom parlava ja del llibre, i com més se’n parlava més
intensificava ell les campanyes publicitàries perquè se’n parlés encara
més. El cas Harry Quebert, el llibre del milió de dòlars, com el presentava la premsa. I és que em vaig adonar que la quantitat astronòmica
que m’havia ofert, i sobre la qual s’havia esplaiat a gust a tots els mitjans, era de fet una inversió publicitària: en lloc de gastar-se aquests
diners en la promoció o en pòsters, els havia fet servir per atiar l’interès general. De fet no se’n va amagar, quan l’hi vaig preguntar; és
més, em va explicar la seva teoria al respecte: segons ell, les regles
comercials s’havien capgirat completament amb l’arribada d’internet i
de les xarxes socials.
–Tu pensa, Marcus, el que costa només un punt de publicitat al
metro de Nova York. Una fortuna. Pagues molts diners per un cartell
que té una vida limitada i que només veuran un nombre limitat de persones: han de ser persones que siguin a Nova York i que agafin aquesta línia de metro en aquesta parada en concret en un espai de temps
543
determinat. En canvi ara n’hi ha prou de suscitar interès de la manera
que sigui, de crear el buzz, com en diuen, de fer que es parli de tu, d’esperar que la gent parli de tu a les xarxes socials: llavors accedeixes a un
espai publicitari gratuït i il·limitat. Hi ha gent arreu del món que sense
adonar-se’n s’encarrega de fer-te publicitat a escala planetària. ¿No és
bestial? Els usuaris de Facebook són simples homes anunci que treballen gratis. Seria absurd no aprofitar-se’n.
–¿És el que has fet tu, oi?
–¿Ficant-te a la butxaca un milió de dòlars? Sí. Tu paga a un paio
un salari tipus NBA o International Hockey League perquè escrigui un
llibre i pots estar segur que en parlarà tothom.
A Nova York, a la seu de Schmid & Hanson, la tensió havia arribat al
seu punt àlgid. Havien mobilitzat equips sencers per assegurar la producció i el seguiment del llibre. Vaig rebre per missatger un aparell de
teleconferència que em permetia participar en tota mena de reunions
que se celebraven a Manhattan des de la meva suite del Regent’s. Reunions amb l’equip de màrqueting encarregat de la promoció del llibre,
reunions amb l’equip de disseny encarregat de fer la coberta del llibre, reunions amb l’equip jurídic encarregat d’estudiar tots els aspectes legals relacionats amb el llibre, i per acabar reunions amb un equip
d’escriptors fantasma que en Barnaski feia servir amb alguns dels seus
autors cèlebres, i que em volia encolomar tant sí com no.
Reunió telefònica n. 2. Amb els escriptors fantasma
–El llibre ha d’estar tancat d’aquí a dues setmanes, Marcus –em va
repetir en Barnaski per desena vegada–. Llavors ens quedaran deu
dies per corregir i una setmana per imprimir. Això vol dir que a mitjans de setembre bombardegem tot el país. ¿Hi arribaràs a temps?
–Sí, Roy.
–Si cal, venim ara mateix –va cridar des del fons el cap dels escriptors fantasma, que es deia François Lancaster–. Agafem el primer avió
que surti cap a Concord i demà som aquí per ajudar-lo.
Sentia tots els altres cridant que sí, que l’endemà mateix serien allà
i seria fantàstic.
544
–El que seria fantàstic és que em deixéssiu treballar –vaig respondre–. Penso escriure el llibre tot sol.
–Si són boníssims! –va insistir en Barnaski–. Ni tu mateix notaràs la
diferència!
–Això, ni vostè mateix notarà la diferència –va repetir en François–.
¿Per què vol treballar si pot evitar-ho?
–No patiu, compliré el termini.
Reunió telefònica n. 4. Amb l’equip de màrqueting
–Senyor Goldman –em va dir la Sandra de màrqueting–, necessitaríem fotos seves escrivint el llibre, fotos d’arxiu amb en Harry i fotos
d’Aurora. I també les notes que ha fet servir per redactar el llibre.
–Sí, totes les notes! –va reblar en Barnaski.
–¿Ah sí?... ¿I per què? –vaig preguntar.
–Ens agradaria publicar un llibre sobre el seu llibre –em va explicar
la Sandra–. Com una mena de diari de bord profusament il·lustrat.
Tindrà molt d’èxit, tothom que hagi comprat el llibre voldrà llegir el
diari del llibre, i a l’inrevés. Ja ho veurà.
Vaig sospirar:
–¿I no li sembla que en aquest moment tinc altra feina, que preparar un llibre sobre el llibre que encara no he acabat?
–¿Que encara no l’has acabat? –va bramular en Barnaski, histèric–.
Ara mateix t’envio els escriptors fantasma!
–No m’enviïs ningú! Per l’amor de Déu, deixeu-me acabar el llibre
en pau!
Reunió telefònica n. 6. Amb els escriptors fantasma.
–Hem posat que en el moment d’enterrar la nena en Caleb plora
–em va anunciar en François Lancaster.
–¿Què vol dir, «hem posat»?
–Això, que quan enterra la nena plora. Les llàgrimes cauen dins la
tomba. Estoven la terra. És una escena preciosa, ja ho veurà.
–Me cago en la mare que els va parir! ¿Quan els he demanat jo que
escriguin una escena preciosa sobre en Caleb enterrant la Nola?
545
–Ja... No... Però és que el senyor Barnaski em va dir...
–¿En Barnaski? Roy, escolta, ¿ets aquí? ¿Hi ets o no?
–Mmm. Sí, Marcus, sí que hi sóc...
–¿Es pot saber què vol dir, tot això?
–No t’esveris, Marcus. No puc córrer el risc que el llibre no estigui
acabat a temps. Per això els he demanat que vagin fent per si de cas. És
una simple precaució. Si els seus textos no t’agraden, no els farem servir. Però imagina’t que no acabes a temps! Això serà el nostre bot salvavides!
Reunió telefònica n. 10. Amb l’equip jurídic
–Hola, senyor Goldman, sóc en Richardson, del departament jurídic. Ens ho hem mirat tot i ho veiem molt clar: pot esmentar noms
propis, al seu llibre. Stern, Pratt, Caleb... Tot el que diu surt a l’informe del fiscal, que surt a tots els mitjans. Estem blindats, no correm cap
risc. No hi ha res inventat, ni cap difamació, només hi ha els fets.
–Diuen que hi pots afegir escenes de sexe i d’orgies en forma de
fantasma o de somni –va afegir en Barnaski–. ¿Oi que sí, Richardson?
–Per descomptat. Ja l’hi havia dit. El seu personatge pot somiar que
té relacions sexuals, així podrà posar-hi sexe, en el llibre, sense arriscar-se a anar a judici.
–Sí, una mica més de sexe, Marcus –hi va tornar en Barnaski–. En
François em deia l’altre dia que el llibre és molt bo però que llàstima
que li falta una mica de marro. Ella té quinze anys i en Quebert en té
trenta llargs, en aquella època! Posa-hi una mica de pebre! Caliente,
com diuen a Mèxic.
–Estàs com una cabra, Roy! –vaig exclamar.
–Ho estàs espatllant tot, Goldman –va sospirar en Barnaski–. La
gent s’avorreix, amb les històries de gatetes maules.
Reunió telefònica n. 12. Amb en Roy Barnaski
–Hola, Roy.
–¿Com que Roy?
–¿Mare?
546
–¿Markie?
–¿Mare?
–¿Markie? ¿Ets tu? ¿Qui és aquest Roy?
–Merda, m’he confós de número.
–¿Que t’has confós de número? Truca a sa mare i diu «merda» i
que s’ha confós de número!
–No volia dir això, mare. Només és que havia de trucar a en Roy
Barnaski i he marcat el vostre número mecànicament. En aquest moment tinc el cap en una altra banda.
–Truca a sa mare perquè té el cap en una altra banda... Cada cop ho
arregles més. Portes una persona al món, ¿i què reps, a canvi? Res.
–Perdona, mare. Records al pare. Ja et trucaré.
–Espera!
–¿Què?
–¿Així no tens ni un minut per a la teva pobra mare? ¿Una mare
que t’ha fet un home tan guapo i un escriptor tan bo no es mereix que
li dediquis uns quants segons del teu temps? ¿Te’n recordes, del petit
Jeremy Johnson?
–¿D’en Jeremy? Sí, anàvem junts a l’escola. ¿Per què em parles d’ell?
–Se li havia mort la mare. ¿Te’n recordes? ¿T’imagines com li agradaria poder agafar el telèfon i parlar amb la seva marona estimada que
al Cel sigui amb els angelets? No hi ha línia telefònica, amb el Cel, Markie, però per trucar a Montclair sí! A veure si hi penses de tant en tant.
–¿En Jeremy Johnson? Però si no és morta, la seva mare! Era el que
ens volia fer creure ell perquè la dona tenia les galtes plenes d’un
borrissol que s’assemblava cruelment a una barba i tots els nens es
burlaven d’ell. Per això deia que sa mare era morta i que aquella dona
era la cangur.
–¿Què? ¿Així la cangur barbuda dels Johnson era la mare?
–Sí, mare.
Vaig sentir que cridava el meu pare tota esverada: «Nelson, vine de
seguida, sisplau. Aquesta sí que és bona: aquella dona amb barba de
cals Johnson era la mare! ¿I tu ho sabies? ¿I com és que no me n’havies dit res?»
–Mare, ara haig de penjar. Tinc una cita telefònica.
547
–¿Què vol dir «una cita telefònica»?
–És una cita per parlar per telèfon.
–¿I per què no quedem tu i jo per parlar per telèfon?
–Les cites telefòniques són de feina, mare.
–¿I qui és aquest Roy, fill? ¿És aquell home despullat que tens
amagat a l’habitació? A mi m’ho pots explicar tot, estic preparada per
sentir el que sigui. ¿Per què vols tenir cites telefòniques amb aquest
porc?
–En Roy és el meu editor, mare. Ja el coneixes, el vas veure a Nova
York.
–Mira, Markie, he parlat dels teus problemes sexuals amb el rabí.
Diu que...
–Ja prou, mare. Penjo. Records al pare.
Reunió telefònica n. 13. Amb l’equip de disseny
Van fer un brainstorming per triar la coberta del llibre.
–Podria ser una foto teva –va suggerir l’Steven, el cap del departament de disseny.
–O una foto de la Nola –va proposar algú altre.
–Una foto d’en Caleb també hi quedaria bé, ¿no? –va preguntar un
tercer a tothom en general.
–¿I si hi poséssim una foto del bosc? –va afegir un ajudant de disseny.
–Sí, alguna cosa fosca i angoixant, això no estaria malament –va fer
en Barnaski.
–¿I alguna cosa més sòbria? –vaig suggerir jo finalment–. Una imatge d’Aurora i en primer pla, com si fossin ombres xineses, dues siluetes inidentificables però que fan pensar que es tracta d’en Harry i la
Nola caminant de costat per la carretera número 1.
–Vigilem amb les coses sòbries –va dir l’Steven–. Les coses sòbries
avorreixen. I les coses que avorreixen no fan vendre.
Reunió telefònica n. 21. Amb els equips jurídics, de disseny i de màrqueting
Vaig sentir la veu d’en Richardson, del departament jurídic:
548
–¿Vol dònuts?
Jo vaig respondre:
–¿Eh? ¿Qui? ¿Jo? No.
–No, si no parla amb vostè –em va dir l’Steven del departament de
disseny–. L’hi deia a la Sandra de màrqueting.
En Barnaski va començar a impacientar-se:
–¿I si paréssim d’endrapar i d’interrompre la conversa oferint-nos
tassetes de cafè ben calentó i pastetes? ¿A què hem vingut: a jugar a
fireta o a fer best-sellers?
*
*
*
Mentre el meu llibre avançava a tota marxa, la investigació sobre l’assassinat de l’intendent Pratt estava encallada. En Gahalowood havia
requisat uns quants investigadors de la brigada criminal, però no feien
cap progrés. No hi havia cap pista ni cap rastre explotable. Vam tenir
una llarga conversa sobre el tema en un bar de camioners de la sortida de la ciutat, on en Gahalowood anava sovint a refugiar-se i a jugar al
billar.
–És el meu cau –em van dir mentre m’allargava un tac per començar una partida–. Últimament vinc molt per aquí.
–¿No deu haver sigut fàcil, oi?
–Ara ja ha passat. Almenys hem aconseguit arreglar això del cas
Kellergan, que ja és molt. Encara que hem armat un merder més gran
del que em pensava. El que té més mala peça al teler és el fiscal, com
sempre. Perquè és un càrrec electe.
–¿I vostè?
–El governador està content i el cap de la policia també: per tant
tots contents. A part d’això, els que remenen les cireres estan plantejant-se obrir una unitat de casos no resolts i els agradaria que jo hi
fos.
–¿Casos no resolts? ¿I no és molt frustrant no tenir ni criminal ni
víctima? En el fons només són històries de morts.
–Són històries de vius. En el cas de la Nola Kellergan, el pare té tot
el dret de saber què li va passar a la seva filla, i en Quebert ha estat a
549
punt d’haver de respondre davant d’un tribunal per error. La justícia
ha de poder acabar la feina, encara que sigui anys després dels fets.
–¿I en Caleb? –vaig preguntar.
–Jo crec que era un individu que va perdre l’oremus. Miri, en
aquesta mena de casos, o som davant d’un assassí en sèrie, i durant els
dos anys anteriors i posteriors no hi va haver cap cas semblant al de la
Nola en tota la regió, o es tracta d’un rampell de bogeria.
Vaig assentir.
–L’únic punt que m’empipa –va dir en Gahalowood– és en Pratt.
¿Qui el va matar? ¿I per què? Encara queda una incògnita, en aquesta equació, i em temo molt que no aconseguirem resoldre-la mai.
–¿Encara està pensant en l’Stern?
–Només tinc sospites. Ja li vaig explicar la meva teoria que hi ha
zones fosques, en la seva relació amb en Luther. ¿Quin vincle tenien?
¿I per què l’Stern no va esmentar la desaparició del cotxe? Éstà clar
que hi ha alguna cosa estranya. ¿I si hi estigués involucrat de lluny?
Podria ser.
–¿No l’hi ha preguntat? –vaig fer.
–Sí. M’ha rebut dos cops, molt amablement. Diu que se sent millor
des que em va explicar allò del quadre. M’ha dit que de vegades donava permís a en Luther perquè li agafés el Chevrolet Monte Carlo
negre, perquè el seu Mustang no anava bé. Ignoro si deu ser cert, però
la veritat és que l’explicació s’aguanta. Tot s’aguanta perfectament. Fa
deu dies que burxo en la vida de l’Stern i no trobo res. També he parlat amb la Syla Mitchell, li he preguntat què se’n va fer, del Mustang
del seu germà, i diu que no en té ni idea. Aquest cotxe ha desaparegut.
No tinc res contra l’Stern, res que pugui fer pensar que estigui implicat en el cas.
–¿Com és que un home com l’Stern es deixava dominar completament pel seu xofer? Cedia als seus capricis, li posava un cotxe a la seva
disposició... Hi ha alguna cosa que no em quadra.
–A mi tampoc, escriptor. A mi tampoc.
Vaig col·locar les boles sobre el feltre.
–Si tot va bé tindré el llibre acabat d’aquí a dues setmanes –vaig dir.
–¿Tan aviat? Sí que l’ha escrit ràpid.
550
–No s’ho pensi. Potser sentirà dir que és un llibre escrit en dos
mesos, però jo he necessitat dos anys.
Va somriure.
*
*
*
A finals d’agost del 2008, concedint-me fins i tot el luxe d’avançar-me
una mica al termini, vaig acabar d’escriure El cas Harry Quebert, un
llibre que dos mesos més tard tindria un èxit absolutament extraordinari.
Havia arribat l’hora de tornar a Nova York, on en Barnaski es disposava a llançar la promoció del llibre a cop de sessió de fotos i de trobades amb periodistes. Per un atzar del calendari vaig marxar de
Concord el penúltim dia d’agost. Un cop a la carretera vaig desviar-me
cap a Aurora per anar a veure en Harry al seu motel. El vaig trobar assegut davant la porta de la seva habitació, com sempre.
–Me’n torno a Nova York –li vaig dir.
–Aleshores això és un adéu per sempre.
–És un comiat temporal. Tornaré aviat. Me’n vaig a rehabilitar el
teu nom, Harry. Dóna’m uns quants mesos i tornaràs a ser l’escriptor
més respectat del país.
–¿Per què ho fas, això, Marcus?
–Perquè ets tu qui has fet de mi tot el que sóc.
–¿I què? ¿Et penses que tens una mena de deute amb mi? Jo t’he
convertit en escriptor, i com que ara als ulls de l’opinió pública es veu
que jo ja no ho sóc, ¿intentes tornar-me el que t’he donat?
–No, et defenso perquè sempre he cregut en tu. Sempre.
Li vaig allargar un sobre gruixut.
–¿Què és això? –va preguntar.
–El meu llibre.
–No me’l penso llegir.
–Vull la teva aprovació abans de publicar-lo. Aquest llibre és teu.
–No, Marcus. És teu. I aquest és el problema.
–¿Quin és el problema?
–Que crec que és un llibre magnífic.
551
–¿Doncs així on és el problema?
–És molt complicat, Marcus. Ja ho entendràs algun dia.
–¿Però què haig d’entendre, per l’amor de Déu? ¿Vols parlar ja?
Parla!
–Ja ho entendràs algun dia, Marcus.
Hi va haver un llarg silenci.
–¿I ara què penses fer? –vaig preguntar finalment.
–No em penso quedar aquí.
–¿A on, aquí? ¿En aquest motel, a Nou Hampshire, a Amèrica?
–M’agradaria anar-me’n al paradís dels escriptors.
–¿El paradís dels escriptors? ¿I això què és?
–El paradís dels escriptors és un lloc on tu decideixes reescriure la
teva vida com hauries volgut viure-la. Perquè la força dels escriptors,
Marcus, és que són ells, els que decideixen com s’acaba el llibre. Tenen
el poder de fer viure o de fer morir, tenen el poder de canviar-ho tot.
Els escriptors tenen a la punta dels dits una força que de vegades ni tan
sols sospiten. En tenen prou de tancar els ulls per capgirar el curs
d’una vida. Marcus, ¿què hauria passat aquell 30 d’agost del 1975 si...?
–El passat no es pot canviar, Harry. No hi pensis.
–¿Com vols que no hi pensi?
Vaig deixar l’original damunt de la cadira que hi havia al seu costat
i vaig fer el gest de marxar.
–¿De què parla el teu llibre? –em va preguntar aleshores.
–És la història d’un home que va estimar una noia. Ella tenia somnis per tots dos. Volia que visquessin junts, que ell arribés a ser un gran
escriptor i professor d’universitat, i també un gos del color del sol.
Però un dia aquesta noia va desaparèixer. No la van trobar mai. L’home es va quedar a casa esperant-la. Es va convertir en un gran escriptor, es va fer professor a la universitat, va tenir un gos del color del sol.
Va fer exactament tot el que ella li havia demanat, i la va esperar. No va
estimar mai ningú més. Va esperar fidelment que ella tornés. Però ella
no va tornar mai.
–Perquè és morta!
–Sí. Però ara aquest home pot fer el seu dol.
–No, ja és massa tard! Ara ja té seixanta-set anys!
552
–Mai no és massa tard per tornar a estimar.
Li vaig fer un gest amistós amb la mà.
–Adéu, Harry. Ja et trucaré quan arribi a Nova York.
–No truquis. És millor.
Vaig baixar les escales exteriors que portaven a l’aparcament. Quan
ja estava a punt de pujar al cotxe vaig sentir que em cridava des de la
barana del primer pis.
–Marcus, ¿quin dia és avui?
–30 d’agost, Harry.
–¿I quina hora és?
–Gairebé les onze del matí.
–Només falten vuit hores, Marcus!
–¿Vuit hores per què?
–Perquè siguin les set de la tarda.
En un primer moment no hi vaig caure i li vaig preguntar:
–¿Què passa, a les set?
–Que tenim una cita, ella i jo, ja ho saps. Vindrà. Mira, Marcus!
Mira on som! Som al paradís dels escriptors. N’hi ha prou d’escriureho perquè tot pugui canviar.
*
*
*
30 d’agost del 1975 al paradís dels escriptors
Va decidir anar resseguint la costa en lloc d’agafar la carretera número 1. Era més prudent. Estrenyent l’original sota el braç, va començar a córrer per damunt dels còdols i de la sorra. Ja era gairebé a
l’altura de Goose Cove. Dues o tres milles més a peu i seria al motel.
Es va mirar el rellotge: les sis tocades. Al cap de quaranta-cinc minuts
arribaria a la seva cita. A les set, tal com havien quedat. Va continuar
fins que va veure Side Creek Lane, i aleshores va considerar que havia
arribat el moment de travessar la franja de bosc fins a la carretera. Va
pujar des de la platja fins al bosc grimpant per les roques, en acabat va
travessar amb molt de compte l’arbreda vigilant de no fer-se cap esgarrinxada ni estripar-se el preciós vestit vermell amb les bardisses. A tra553
vés de la vegetació va veure a la llunyania una casa: a la cuina hi havia
una dona fent un pastís de poma.
Va arribar a la carretera. Just abans que sortís del bosc, va passar un
cotxe que anava bastant ràpid. Era en Luther Caleb, que tornava cap a
Concord. La noia va continuar per la carretera un parell de milles més
i de seguida va arribar al motel. Eren les set en punt. Va esmunyir-s’hi
passant per l’aparcament i va agafar l’escala exterior. L’habitació
número 8 era al primer pis. Va pujar els graons de quatre en quatre i va
tamborinar a la porta.
Acabaven de trucar a la porta. Ell estava assegut al llit i va fer un salt
per anar a obrir.
–Harry! Amor meu! –va exclamar ella al veure’l aparèixer a la porta.
Li va saltar al coll i el va omplir de petons. Ell la va alçar enlaire.
–Nola... ets aquí. Has vingut! Has vingut!
Ella se’l va mirar estranyada.
–I és clar que he vingut, quines coses de dir!
–Em dec haver quedat adormit i he tingut un malson... Era en
aquesta mateixa habitació esperant-te. T’esperava i tu no venies. I continuava esperant i esperant. I tu no venies mai.
Ella se li va aferrar.
–Quin malson tan horrible, Harry! Ja sóc aquí! Sóc aquí per sempre.
Es van abraçar molta estona. Ell li va donar les flors que havia posat
en aigua a la pica.
–¿No has agafat res? –li va preguntar en Harry quan va veure que
no duia equipatge.
–Res. Per ser més discreta. Ja comprarem tot el que necessitem pel
camí. Però he agafat l’original.
–L’he estat buscant pertot arreu!
–L’havia agafat jo. Me l’he llegit... M’ha agradat tant, Harry. És una
obra mestra!
Es van tornar a abraçar, i aleshores ella va dir:
–Marxem! Marxem ràpid! Marxem ara mateix.
–¿Ara mateix?
554
–Sí, vull ser lluny d’aquí. Sisplau, Harry, no em vull arriscar que ens
trobin. Marxem ara mateix.
S’estava fent fosc. Era el 30 d’agost del 1975. Dues siluetes van
escapolir-se del motel, van baixar ràpidament les escales que duien a
l’aparcament i es van ficar en un Chevrolet Monte Carlo negre. Es va
veure com el cotxe agafava la carretera número 1 en direcció nord.
Avançava de pressa cap a l’horitzó. Al cap de poc ja no se’n podia distingir la forma: es va convertir primer en un punt negre i després en
una taca minúscula. El minúscul punt de llum que dibuixaven els fars
encara es va poder intuir uns quants segons més, i en acabat va desaparèixer del tot.
Se n’anaven cap a la vida.
555
TERCERA PART
El paradís dels escriptors
(Publicació del llibre)
5
La noieta que va commoure Amèrica
«Un nou llibre, Marcus, és nova vida que comença. També
és un moment de gran altruisme: tu ofereixes una part de tu
mateix a tot aquell que la vulgui descobrir. Hi haurà qui s’hi
entusiasmarà i hi haurà qui ho detestarà. Hi haurà qui
t’exalçarà i hi haurà qui et menysprearà. Hi haurà qui et
tindrà enveja i qui hi tindrà interès. Però tu no escrius per a
aquestes persones, Marcus. Sinó per a totes les que, en el
seu dia a dia, passaran una bona estona gràcies a en Marcus
Goldman. Em diràs que no és res de l’altre món, però Déu
n’hi do. Hi ha escriptors que volen canviar la faç de la
Terra. ¿Però en el fons qui pot canviar la faç de la Terra?»
Tothom parlava del llibre. Ja no podia voltar tranquil·lament pels carrers de Nova York, ja no podia sortir a córrer pel Central Park sense
que els passejants em reconeguessin i exclamessin: «Ei, és en Goldman! L’escriptor!» Fins i tot n’hi havia que em seguien uns quants
metres corrent per fer-me les preguntes que els tenien obsessionats:
«¿Tot el que diu al llibre és cert? ¿De debò que ho va fer, tot allò, en
Harry Quebert?» A la cafeteria del West Village on solia anar hi havia
clients que no dubtaven a asseure’s a la meva taula per parlar amb mi:
«Estic llegint el seu llibre, senyor Goldman: no el puc deixar! El primer
era bo, però aquest! ¿És veritat que li han pagat un milió de dòlars per
escriure’l? ¿Quina edat té? ¿Trenta anys encara no? Trenta anys! I ja ha
guanyat tota aquesta pasta!» Fins i tot el porter de casa, que jo havia
vist que aprofitava les estones que no havia d’obrir la porta a ningú per
avançar en la lectura, va acabar acorralant-me una bona estona davant
de l’ascensor quan va haver acabat el llibre per desfogar-se amb mi:
«Així, ¿això és el que li va passar a la Nola Kellergan? Quin horror!
¿Però com es pot fer una cosa així? ¿Com pot ser, senyor Goldman?»
Des del dia que havia sortit publicat, El cas Harry Quebert era número u en vendes a tot el país. Prometia ser el llibre més venut de l’any a
tot el continent americà. A tot arreu se’n parlava: a la televisió, a la
ràdio, als diaris. La crítica, que tenia ganes de posar-me el dit a l’ull, no
va estalviar elogis. Deien que el meu nou llibre era una gran novel·la.
Immediatament després de la publicació del llibre vaig començar
561
una gira promocional maratoniana que em va portar a recórrer tot el
país en tan sols dues setmanes: un canvi de president és un canvi de president. En Barnaski considerava que era el límit de la finestra de temps
que teníem reservada abans que totes les mirades es giressin cap a
Washington per a les eleccions del 4 de novembre. Al tornar a Nova
York em va tocar recórrer els platós de televisió a un ritme desenfrenat
per correspondre a l’adoració general, que havia arribat fins a casa
dels meus pares, on curiosos i periodistes no paraven de trucar a la
porta. Perquè tinguessin una mica de pau, els vaig regalar una autocaravana, amb la qual s’havien proposat fer realitat un dels seus somnis
de tota la vida: arribar a Chicago i a continuació fer tota la carretera 66
fins a Califòrnia.
Ara la Nola era coneguda com «la noieta que va commoure Amèrica» arran d’un article del New York Times, i les cartes que rebia dels
lectors també expressaven aquest sentiment: tots s’havien emocionat
amb la història d’aquella noieta desgraciada i maltractada que havia
recuperat el somriure quan va conèixer en Harry Quebert i que, tot i
els seus quinze anys, havia donat la cara per ell i havia fet possible que
escrivís Els orígens del mal. Alguns estudiosos de la literatura fins i tot
afirmaven que el seu llibre només es podia llegir correctament gràcies
al meu. Ara proposaven un nou enfocament, segons el qual la Nola ja
no representava un amor impossible, sinó l’omnipotència dels sentiments. Fins al punt que les vendes d’Els orígens del mal, que quatre
mesos abans havia sigut retirat de gairebé totes les llibreries del país,
ara es tornaven a enlairar. Amb vista a la campanya de Nadal, l’equip
de màrqueting d’en Barnaski estava preparant un estoig amb tiratge
limitat amb Els orígens del mal, El cas Harry Quebert i una anàlisi del
text a càrrec d’un tal François Lancaster.
Pel que fa a en Harry, no n’havia sabut res més des que l’havia deixat al Sea Side Motel. I això que havia intentat posar-me en contacte
amb ell moltes vegades: però el mòbil comunicava, i quan trucava al
motel i demanava que em passessin amb l’habitació número 8, el telèfon sonava en el buit. Podríem dir que no havia tingut contacte amb
ningú d’Aurora, potser valia més així. No em venia gens de gust saber
com havien rebut el llibre allà baix. L’únic que sabia, a través del de562
partament jurídic de Schmid & Hanson, era que l’Elijah Stern s’havia
entestat a portar-los a judici, acusant els passatges que l’afectaven de
difamatoris, sobretot aquells en què jo em preguntava quines raons
devia tenir no solament per accedir a la petició d’en Luther, demanant
a la Nola que posés despullada, sinó també per no haver denunciat
mai a la policia la desaparició del seu Monte Carlo negre. Cal dir que
abans de la publicació del llibre li havia trucat perquè em donés la seva
versió dels fets i que no s’havia dignat a respondre’m.
A partir de la tercera setmana d’octubre, exactament com havia previst en Barnaski, les eleccions presidencials van ocupar íntegrament
tot l’espai mediàtic. Vaig deixar d’estar tan sol·licitat com fins aleshores, cosa que em va produir cert alleujament. Acabava de passar dos
anys intensos: el meu primer èxit, la malaltia dels escriptors i finalment
aquell segon llibre. Per fi estava serè d’esperit i sentia la necessitat de
marxar una temporada de vacances. Com que no em venia de gust anarhi sol i volia donar les gràcies a en Douglas pel seu suport, vaig comprar
dos bitllets per a les Bahames, amb la idea de passar unes vacances
entre amics, cosa que no havia fet des de l’institut. Vaig voler fer-li la
sorpresa una tarda que va venir a casa a mirar un partit amb mi. L’últim que m’esperava era que declinés la invitació.
–Ens ho hauríem passat de conya –em va dir–, però tenia pensat
portar la Kelly al Carib just a les mateixes dates.
–¿La Kelly? ¿Encara estàs amb ella?
–Sí, és clar. ¿Que no ho sabies? Pensem prometre’ns. Precisament
li penso demanar que es casi amb mi quan siguem allà.
–Ostres, que bé! Me n’alegro molt per tots dos. Enhorabona.
Em devia veure una mica desil·lusionat, perquè em va dir:
–Marc, tens tot el que qualsevol persona voldria tenir a la vida. Potser ja ha arribat el moment de deixar d’estar sol.
Vaig fer que sí amb el cap.
–És que... És que fa segles que no tinc una cita –em vaig justificar.
Va somriure.
–Per això no pateixis.
Va ser aquesta conversa la que ens va portar a la nit de l’endemà
563
passat, el dijous 23 d’octubre del 2008, que va ser la nit que va trontollar tot.
En Douglas m’havia arreglat una cita amb la Lydia Gloor, després
de saber per l’agent d’ella que encara estava boja per mi. M’havia convençut que li truqués i havíem quedat de trobar-nos en un bar del
Soho. Cap a les set de la tarda en Douglas va passar per casa meva per
donar-me suport moral.
–¿Encara no estàs arreglat? –es va exclamar al veure’m despullat de
cintura en amunt quan li vaig obrir la porta.
–No m’acabo de decidir amb la camisa –vaig fer jo brandant un
parell de penjadors.
–Posa’t la blava, et quedarà molt bé.
–¿Tu estàs segur que no és un error sortir amb la Lydia, Doug?
–No t’hi cases pas, Marc. Només vas a prendre una copa amb una
noia guapa que t’agrada i a qui li agrades. Ja ho notaràs, si encara hi
ha electricitat.
–¿I després de la copa què fem?
–T’he reservat una taula en un italià que està molt de moda, no
gaire lluny del bar. Ja t’enviaré un missatge amb l’adreça.
Vaig somriure.
–¿Què faria sense tu, Doug?
–Per això estan els amics, ¿no?
Just en aquell moment em va sonar el mòbil. Si no fos perquè vaig
veure a la pantalla digital del telèfon que es tractava d’en Gahalowood,
probablement no l’hauria agafat.
–Digui, sergent! Quina alegria sentir-lo.
Per la veu no semblava gaire content.
–Bona tarda, escriptor, perdoni que el molesti...
–No em molesta gens.
Semblava molt disgustat. Em va dir:
–Escriptor, em temo que tenim un problema dels grossos.
–¿Què passa?
–Té a veure amb la mare de la Nola Kellergan. Aquella que segons
explica vostè al llibre pegava a la filla.
–Sí, la Louisa Kellergan, ja. ¿Què passa?
564
–¿Té accés a internet? Li haig d’enviar un correu electrònic.
Vaig anar a la sala i vaig engegar l’ordinador. Vaig entrar a la bústia
del correu mentre continuava parlant amb en Gahalowood. Acabava
d’enviar-me una foto.
–¿Què és això? –vaig preguntar–. M’estic començant a posar nerviós.
–Obri la imatge. ¿Se’n recorda, que em va parlar d’Alabama?
–Sí, és clar que me’n recordo. Els Kellergan venien d’allà.
–L’hem cagat, Marcus. Ens vam oblidar completament d’indagar
sobre Alabama. Si vostè mateix m’ho va dir!
–¿Què és el que li vaig dir?
–Que havíem d’esbrinar què havia passat a Alabama.
Vaig clicar sobre la imatge. Era la foto d’una làpida d’un cementiri
on es podia llegir la següent inscripció:
LOUISA KELLERGAN
1930-1969
La nostra estimadíssima esposa i mare
Em vaig quedar glaçat.
–Hòstia! –vaig dir amb un fil de veu–. ¿I això què vol dir?
–Que la mare de la Nola va morir al 1969, és a dir sis anys abans
que desaparegués la seva filla.
–¿Qui l’hi ha enviat, aquesta foto?
–Un periodista de Concord. Demà sortirà a la primera pàgina de
tots els diaris, escriptor, i ja sap com va, això: no caldrà que passin ni
tres hores perquè tot el país dictamini que ni el seu llibre ni la investigació s’aguanten per enlloc.
No hi va haver sopar amb la Lydia Gloor, aquell vespre. En Douglas va
treure en Barnaski d’una reunió de negocis, en Barnaski va treure en
Richardson-del-departament-jurídic de casa seva, i vam tenir una sessió de crisi especialment tumultuosa a la sala de reunions de Schmid &
Hanson. De fet el Concord Herald no havia fet més que reproduir el
que havia destapat un diari local de la regió de Jackson. En Barnaski
565
s’acabava de passar dues hores intentant convèncer el redactor en cap
del Concord Herald que l’endemà no tragués aquella foto en primera
pàgina, però no se n’havia sortit.
–¿Tu saps què dirà la gent quan sàpiga que el teu llibre no és més
que una pila de mentides? –em va escridassar–. Collons, Goldman,
¿no vas verificar les fonts?
–Jo què sé, no té ni cap ni peus! En Harry parlava de la mare! Me’n
va parlar més d’una vegada. No entenc res. La mare pegava a la Nola!
M’ho va dir ell! Que li pegava i que li feia simulacres d’ofegament.
–¿I què diu, ara, en Quebert?
–Està il·localitzable. Li he trucat almenys deu vegades, aquesta
tarda. De tota manera aviat farà dos mesos que no en sé res.
–Torna-ho a provar! Espavila’t! Parla amb algú que et pugui respondre! Busca alguna explicació que pugui donar als periodistes que
se’m tiraran a sobre demà al matí.
Al final, cap a les deu de la nit, vaig trucar a l’Erne Pinkas.
–¿Però d’on ho vas treure, tu, que la mare era viva? –em va preguntar.
Em vaig quedar de pedra. L’únic que vaig saber respondre va ser:
–Ningú em va dir que fos morta!
–Però ningú et va dir que fos viva!
–I tant que sí! En Harry!
–Doncs et va prendre el pèl. El pare Kellergan va venir a Aurora tot
sol, amb la filla. No hi va haver mai cap mare.
–No entenc res! És com si m’hagués tornat boig. ¿I ara com quedaré?
–Com un escriptor de merda, Marcus. L’únic que et puc dir és que
aquí està costant molt de pair, tot plegat. Fa un mes que et veiem fent
el fatxenda als diaris i a la televisió. Aquí tothom diu que no saps el
que et dius.
–¿I per què no m’ha avisat ningú?
–¿Avisar-te? ¿Què t’havíem de dir? ¿Potser t’havíem de preguntar
si per casualitat no devies haver ficat la pota, parlant d’una mare que
quan va passar tot ja era morta?
–¿De què va morir? –vaig preguntar.
566
–Ni idea.
–¿Però i la música? ¿I els cops? Tinc testimonis que ho corroboren.
–¿Testimonis de què? ¿Que el reverend es posava la ràdio a tota
pastilla per poder estovar la filla tranquil·lament? Sí, això és el que tots
sospitàvem. Però tu al llibre expliques que el pare Kellergan s’amagava al garatge mentre la mare estomacava la nena. I el problema és que
la mare no hi va posar mai els peus, a Aurora, perquè quan es van
mudar ella ja era morta. ¿Així que com vols que la gent es cregui la
resta del llibre? I m’havies dit que posaries el meu nom als agraïments...
–I l’he posat!
–Has posat el meu nom entre molts altres: «E. Pinkas, Aurora». Jo
volia el nom ben gran. Volia que la gent parlés de mi.
–¿Què? Si...
Però em va penjar el telèfon als morros. En Barnaski em mirava
malament. Em va apuntar amb un dit amenaçador.
–Goldman, demà agafes el primer avió que surti cap a Concord i
te’n vas a arreglar aquest merder.
–Roy, si poso els peus a Aurora em linxaran.
Va fer una rialla forçada i em va dir:
–Doncs considera’t afortunat, si es limiten a linxar-te.
*
*
*
¿La noieta que havia commogut Amèrica havia sorgit de la imaginació
del cervell malaltís d’un escriptor amb una crisi d’inspiració? ¿Com es
podia passar per alt tan matusserament un detall com aquell? La informació del Concord Herald, recollida a tots els mitjans, estava sembrant
dubtes sobre la veritat del cas Harry Quebert.
El divendres 24 d’octubre al matí vaig agafar un vol cap a Manchester, on vaig arribar a primera hora de la tarda. Vaig llogar un cotxe
a l’aeroport i me’n vaig anar directament a Concord, a la comissaria de
la policia estatal, on m’estava esperant en Gahalowood. Em va posar al
dia sobre el que acabava de descobrir a propòsit de la família Kellergan a Alabama.
567
–En David i la Louisa Kellergan es casen l’any 1955 –em va explicar–. Ell ja és pastor d’una parròquia puixant i la seva dona l’ajuda a
fer-la créixer encara més. La Nola neix l’any 1960. Res digne de destacar durant els anys posteriors. Però una nit d’estiu de l’any 1969 un
incendi destrueix casa seva. La nena se salva de les flames in extremis,
però la mare mor. Al cap de poques setmanes el reverend marxa de
Jackson.
–¿De poques setmanes? –vaig fer estranyat.
–Sí. Se’n van a Aurora.
–¿I així com és que en Harry em va dir que la mare de la Nola li pegava?
–Hem de suposar que devia ser el pare.
–No, no! –vaig cridar–. En Harry em va parlar de la mare! Era la
mare! Si fins i tot tinc les gravacions!
–Doncs potser que les escoltem, aquestes gravacions –va suggerir
en Gahalowood.
Jo havia portat tots els minidiscos. Els vaig escampar damunt la
taula d’en Gahalowood intentant orientar-me per les etiquetes de les
fundes. Els tenia força ben classificats, per persona i per data, però tot
i així no hi havia manera de trobar la gravació en qüestió. Aleshores, al
buidar tota la bossa, vaig trobar un últim disc, sense data, que m’havia passat per alt. El vaig introduir ràpidament al lector.
–Que estrany –vaig dir–. ¿Com és que no el tinc datat, aquest disc?
Vaig posar en marxa l’aparell. Vaig sentir la meva veu que anunciava que era el dimarts 1 de juliol del 2008. Estava gravant en Harry a la
sala de visites de la presó.
–¿Per això vau voler marxar? ¿Per què pensàveu marxar plegats la
tarda del 30 d’agost?
–Això, Marcus, era per culpa d’una història terrible. ¿Estàs gravant?
–Sí.
–T’haig d’explicar una cosa molt greu. Perquè ho entenguis. Però no
vull que això se sàpiga.
–No pateixis.
–El cas és que durant la setmana que vam passar a Martha’s Vineyard,
568
en lloc de fer veure que era amb una amiga, la Nola senzillament es va escapar de casa. Va marxar sense dir res a ningú. Quan ens vam veure, l’endemà
de tornar d’allà, se la veia molt abatuda. Em va dir que la seva mare li havia
pegat. Tenia marques per tot el cos. Plorava. Aquell dia em va dir que la
seva mare la castigava per tot. Que li pegava amb un regle de ferro i que li
feia aquella animalada que fan a Guantánamo, simulacres d’ofegament:
omplia un cubell d’aigua, agafava la filla pels cabells i li ficava el cap sota
l’aigua. Deia que era per alliberar-la.
–¿Alliberar-la?
–Alliberar-la del mal. Com una mena de bateig, suposo. Com Jesús al
Jordà o alguna cosa d’aquestes. Al principi no m’ho podia creure, però les
proves eren palpables. Aleshores li vaig preguntar: «¿Però qui t’ho fa,
això?» «La mare.» «¿I el teu pare no hi fa res?» «El pare es tanca al garatge i es posa la música a tot volum. Sempre fa el mateix, quan la mare em
castiga. No ho vol sentir.» La Nola no podia més, Marcus. Ja no podia
més. Jo vaig voler arreglar-ho, anar a veure els Kellergan. Allò s’havia d’acabar. Però la Nola em va suplicar que no fes res, em va dir que tindria
uns problemes terribles, que segur que els seus pares se l’endurien lluny
de la ciutat i que no ens tornaríem a veure mai més. Però aquella situació
no es podia allargar més. Per això, cap a finals d’agost, pels volts del dia
20, vam decidir que havíem de marxar. Ràpid. I en secret, és clar. I vam
planificar la fugida per al 30 d’agost. Pensàvem anar amb cotxe fins al
Canadà, travessant la frontera per Vermont. Arribar potser fins a la
Colúmbia Britànica, instal·lar-nos en una cabana de fusta. Viure una vida
senzilla a la vora d’algun llac. Ningú n’hauria sabut mai res.
–¿Així és per això, que havíeu fet plans de fugir tots dos?
–Sí.
–¿I per què no vols que en parli?
–Això només és el principi de la història, Marcus. Després vaig descobrir una cosa terrible sobre la mare de la Nola...
(Se sent un timbre.) La veu d’un vigilant anuncia que s’ha acabat la
visita.
–Ja continuarem la conversa la pròxima vegada, Marcus. Però mentrestant, sobretot, que quedi entre tu i jo.
569
–¿I què era allò que havia descobert sobre la mare de la Nola? –va
preguntar en Gahalowood, impacient.
–No me’n recordo, del que em va dir després –vaig respondre jo
molt trasbalsat, furgant entre els altres discos.
De cop i volta em vaig quedar quiet, esbalaït, i vaig exclamar:
–No pot ser!
–¿Què passa, escriptor?
–Era l’última gravació d’en Harry! Per això no hi ha la data, al
disc! Me n’havia oblidat completament. No la vam acabar mai,
aquella conversa! Va ser quan es va destapar tot allò d’en Pratt, i
després en Harry ja no va voler que el gravés i vaig continuar fent les
entrevistes prenent notes en un bloc. Fins que es van filtrar aquelles
pàgines i en Harry es va enfadar amb mi. ¿Com he pogut ser tan imbècil?
–Hem de parlar amb en Harry com sigui –va declarar en Gahalowood agafant l’abric–. Hem de saber què havia descobert sobre la
Louisa Kellergan.
I vam sortir cap al Sea Side Motel.
Per sorpresa nostra, no va ser en Harry, qui ens va obrir la porta de
l’habitació número 8, sinó una dona alta i rossa. Vam anar a veure el
recepcionista, que es va limitar a dir-nos:
–No hem tingut cap Harry Quebert, últimament.
–No pot ser –vaig dir-li jo–. S’hi ha passat setmanes, aquí.
A petició d’en Gahalowood el recepcionista va consultar el registre dels últims sis mesos. Però va tornar a dir, categòric:
–No hi ha cap Harry Quebert.
–No pot ser –li vaig dir perdent els nervis–. Jo l’he vist aquí! Un
home alt amb els cabells blancs i despentinats!
–Ah! Aquell! Sí que hi era, aquest home, voltava sovint per l’aparcament. Però no va llogar mai cap habitació a l’hotel.
–Tenia l’habitació número 8! –vaig fer desesperat–. N’estic segur, el
vaig veure moltes vegades assegut davant la porta.
–Sí, s’asseia allà davant. I miri que li demanava que marxés, però
cada vegada m’encolomava un bitllet de cent dòlars! Per aquest preu,
570
s’hi podia quedar assegut tanta estona com volgués. Deia que ser aquí
li portava bons records.
–¿I quant fa que no el veu? –va preguntar en Gahalowood.
–Deu fer... Deu fer unes quantes setmanes, ja. Me’n recordo que el
dia que va marxar, precisament, em va donar un altre bitllet de cent
perquè si trucava algú per parlar amb l’habitació número 8 fes veure
que passava la trucada i deixés sonar el telèfon en el buit. Semblava que
tingués pressa. Va ser just després de la baralla...
–¿De la baralla? –va cridar en Gahalowood–. ¿Quina baralla? ¿De
quina baralla parla, ara?
–Doncs això, que el seu amic es va barallar amb un paio. Un vellet
menut que va presentar-se aquí amb el cotxe expressament per fer-li
una escena. Van armar un bon escàndol. Amb crits i tota la pesca. Vaig
estar a punt de ficar-m’hi, però al final el vell va pujar al cotxe i se’n va
anar. Va ser aleshores quan el seu amic va decidir marxar també. De
tota manera, l’hauria fet fora, no m’agrada gens que hi hagi merder.
Els clients es queixen i després me les carrego jo.
–¿I per què es barallaven?
–Per alguna cosa d’una carta. Em sembla. «Va ser vostè!», li va cridar el vell al seu amic.
–¿D’una carta? ¿Quina carta?
–¿I a mi què m’explica?
–¿I en acabat?
–Doncs el vell se’n va anar i el seu amic va tocar el dos corrents.
–¿El sabria reconèixer?
–¿El vell? No, em sembla que no. Però pregunti-ho als seus
col·legues. Perquè va tornar, l’individu aquest. Jo diria que li volia fer
una cara nova, al seu amic. Tinc vista, per a aquestes coses, miro moltes sèries a la tele. El seu amic ja havia escampat la boira, però vaig
notar que hi havia alguna cosa tèrbola. Fins i tot vaig trucar a la policia. De seguida van arribar dues patrulles de trànsit i el van obligar a
identificar-se. En acabat el van deixar anar. Van dir que no passava res.
En Gahalowood va trucar immediatament a la central per demanar
que li busquessin les dades d’una persona identificada per la policia de
trànsit al Sea Side Motel no feia gaire.
571
–Em trucaran així que en tinguin les dades –em va dir al penjar.
Jo no entenia res. Em vaig passar la mà pels cabells i vaig dir:
–No té ni cap ni peus! Ni cap ni peus!
Tot d’un plegat el recepcionista em va mirar amb una expressió
estranya i em va preguntar:
–¿Vostè és el senyor Marcus?
–Sí, ¿per què?
–Perquè el seu amic va deixar un sobre per a vostè. Va dir que vindria un home jove buscant-lo i que segurament diria: «No té ni cap ni
peus! No té ni cap ni peus!» Em va dir que si venia aquest home li
donés això.
Em va allargar un sobre kraft amb una clau a dins.
–¿Una clau? –va fer en Gahalowood–. ¿I no hi ha res més?
–Res més.
–¿I d’on és, aquesta clau?
Me la vaig mirar amb atenció. Aleshores la vaig reconèixer:
–L’armariet del gimnàs de Montburry!
Vint minuts després érem als vestuaris del gimnàs. A dins de l’armariet
201 hi havia un paquet de fulls relligats acompanyat d’una carta escrita a mà.
Estimat Marcus,
Si llegeixes aquestes ratlles, deu ser pel merder que s’ha armat amb el
teu llibre i perquè necessites respostes.
Això et podria interessar. Aquest llibre és la veritat.
Harry
El feix de paper era un original mecanografiat no gaire gruixut que
es titulava:
LES GAVINES D’AURORA
de Harry L. Quebert
–¿Què vol dir, tot això? –em va preguntar en Gahalowood.
572
–Ni idea. Sembla un text inèdit d’en Harry.
–El paper és antic –va constatar en Gahalowood examinant les pàgines amb atenció.
Vaig fullejar el text ràpidament.
–A la Nola li agradaven les gavines –vaig dir–. M’ho va dir en Harry
més d’una vegada, que li agradaven les gavines. Hi deu haver alguna
relació.
–¿Però per què parlar de «veritat»? ¿Potser és un text sobre el que
va passar l’any 1975?
–No ho sé.
Vam decidir que ja ens estudiaríem el text després i que primer aniríem a Aurora. La meva presència no va passar desapercebuda. Els
vianants em feien avinent el seu menyspreu i m’increpaven. Davant del
Clark’s la Jenny, furiosa per la manera com descrivia la seva mare i
negant que el seu pare fos l’autor dels anònims a en Harry, em va tirar
la cavalleria per sobre davant de tothom.
L’única que es va dignar a parlar amb nosaltres va ser la Nancy
Hattaway. La vam anar a veure a la seva botiga.
–No ho entenc –em va dir la Nancy–. Jo no li vaig parlar mai de la
mare de la Nola.
–Però sí que em va parlar dels senyals de cops que li havia vist. I
d’aquella vegada que la Nola s’havia escapat de casa tota una setmana sencera i li havien volgut fer creure que estava malalta.
–Però només hi havia el pare –em va dir la Nancy–. Va ser ell, qui
no em va deixar entrar a casa seva aquella famosa setmana de juliol
que la Nola va desaparèixer del mapa. Jo no li vaig dir mai res de la
mare.
–Em va parlar de cops als pits amb un regle de ferro. ¿Se’n recorda?
–Sí, dels cops sí. Però no li vaig pas dir que fos la mare, qui li pegava.
–Ho vaig gravar! Va ser el 26 de juny passat. Porto la gravació aquí,
miri, hi ha la data.
Vaig posar en marxa l’aparell:
573
–M’estranya que em digui això del reverend Kellergan, senyora Hattaway. El vaig conèixer fa pocs dies i em va semblar un home més aviat
suau.
–Pot fer aquesta impressió. Almenys en públic. El van anar a buscar
perquè vingués a ajudar-los a remuntar la parròquia de St James, que havia
caigut en l’abandó, perquè segons sembla a Alabama havia fet meravelles.
I efectivament, al cap de poc d’agafar-lo ell, el temple de St James es va
començar a omplir cada diumenge. Però a part d’això, vés a saber què
devia passar en realitat a dins de casa dels Kellergan...
–¿Què vol dir?
–A la Nola li pegaven.
–¿Què?
–Sí, rebia fortes pallisses. I me’n recordo d’una cosa terrible, senyor
Goldman. Va ser a principis d’estiu. Fins aleshores no li havia vist mai
unes marques així al cos. Havíem anat a banyar-nos a Grand Beach. La
Nola estava trista, jo em pensava que per culpa d’algun noi. Hi havia un
tal Cody que li anava al darrere, un noi de segon. Però després em va confessar que a casa seva la maltractaven, que li deien que es portava malament. Li vaig preguntar per què i em va dir que per coses que havien
passat a Alabama, però no em va voler explicar res més. Al cap d’una
estona, a la platja, quan es va despullar, vaig veure que tenia unes marques
de cops als pits que feien esgarrifar. Jo de seguida li vaig preguntar què
era aquella salvatjada, i va i em diu: «La mare, que em va pegar dissabte
amb un regle de ferro.» Em vaig quedar que si em punxen no em treuen
sang, vaig pensar que no la devia haver entès bé. Però hi va tornar: «És la
veritat. És ella, qui em diu que em porto malament.» Se la veia tan desesperada que no hi vaig insistir. Tornant de Grand Beach vam passar per
casa meva i li vaig posar una pomada als pits. Li vaig dir que havia de parlar amb algú d’allò de la seva mare, per exemple amb la infermera de l’institut, la senyora Sanders. Però la Nola em va replicar que no en volia
parlar més, d’aquell tema.
–Aquí! –vaig exclamar aturant la gravadora–. ¿Ho veu? Parla de la
mare.
–No –es va defensar la Nancy–. Només li explico que em vaig que574
dar molt estranyada quan la Nola va esmentar la seva mare. Jo l’hi vaig
dir perquè veiés que hi passava alguna cosa estranya, a casa dels
Kellergan. Jo estava convençuda que vostè sabia que era morta.
–Doncs jo no en sabia res! Vaja, sí que sabia que era morta, però em
pensava que s’havia mort després que desaparegués la filla. Recordo
que en David Kellergan em va ensenyar una foto de la seva dona, el
primer cop que el vaig anar a veure. Fins i tot recordo que em va
estranyar que em rebés tan bé. I que a més li vaig dir alguna cosa com
ara: «¿I la seva dona?», i ell em va dir: «Ja fa temps que és morta.»
–Ara, sentint la gravació, m’adono que el podria haver induït a error.
És un malentès terrible, senyor Goldman. Em sap molt de greu.
Vaig tornar a posar en marxa la gravadora:
–... amb la infermera de l’institut, la senyora Sanders. Però la Nola em
va replicar que no en volia parlar més, d’aquell tema.
–¿Què havia passat, a Alabama?
–No en tinc ni idea. No ho vaig saber mai. La Nola no m’ho va dir mai.
–¿Té alguna relació amb el fet que marxessin d’allà?
–No ho sé. M’agradaria poder ajudar-lo, però no ho sé.
–És tot culpa meva, senyora Hattaway –vaig dir–. De seguida em
vaig centrar en Alabama...
–¿Així devia ser el pare, qui li pegava, no? –va preguntar en Gahalowood, perplex.
La Nancy va rumiar un moment, semblava una mica desconcertada. I aleshores va respondre:
–Sí. O no. Ja no ho sé. Les marques al cos hi eren. Quan li preguntava de què eren, em deia que a casa la castigaven.
–¿I per què la castigaven?
–D’aquí ja no la treies. Però no deia pas que fos el seu pare, qui li
pegava. En el fons no ho sabem. La meva mare també va veure-li senyals de cops, un dia, a la platja. I a més cada dos per tres posava aquella música que et deixava sord. La gent sospitava que el pare Kellergan
pegava a la seva filla, però ningú gosava dir res. No deixava de ser el
pastor de la nostra parròquia.
575
Sortint d’aquesta entrevista amb la Nancy Hattaway, en Gahalowood i jo ens vam quedar una bona estona asseguts en un banc, davant
de la botiga, en silenci. Jo estava desesperat.
–Una merda de malentès! –vaig cridar finalment–. Tot plegat només per una merda de malentès! ¿Com he pogut ser tan imbècil?
En Gahalowood va intentar consolar-me:
–Tranquil·litzi’s, escriptor, no sigui tan dur amb vostè mateix. Aquí
hem badat tots. Estàvem tan ficats en la investigació que ens va passar
per alt la cosa més evident. Un lapsus el pot tenir tothom.
En aquell moment li va sonar el telèfon. El va agafar. Li trucaven de
la comissaria general de la policia estatal.
–Han trobat el nom del paio del motel –em va dir fluixet mentre
escoltava el que li deia l’operador.
Va fer una cara estranya. A continuació es va separar el telèfon de
l’orella i em va dir:
–Era en David Kellergan.
Al 245 de Terrace Avenue retrunyia la mateixa música de sempre: el
pare Kellergan era a casa.
–Hem d’esbrinar tant si com no què li volia a en Harry –em va dir
en Gahalowood al sortir del cotxe–. Però per l’amor de Déu, escriptor,
deixi’m que la porti jo, la conversa!
El dia que la policia de trànsit havia identificat en David Kellergan al Sea Side Motel, duia una escopeta de caça al cotxe. No li van
posar cap pega perquè duia el permís reglamentari. Va explicar que
anava cap al seu club de tir i que s’havia aturat a fer un cafè al restaurant del motel. Els agents no el van poder acusar de res i el van deixar
marxar.
–Estiri-li la llengua, sergent –li vaig dir mentre avançàvem pel caminal empedrat que portava fins a la casa–. Tinc curiositat per saber què és
tota aquesta història de la carta... El mateix Kellergan em va assegurar
que amb prou feines coneixia en Harry. ¿Vostè creu que em va mentir?
–Ara ho sabrem, escriptor.
Suposo que el pare Kellergan ens devia veure arribar, perquè abans
que tinguéssim temps de trucar ja ens havia obert la porta armat amb
576
l’escopeta. Estava completament fora de si i em mirava com si em volgués matar.
–Vostè ha embrutat la memòria de la meva dona i de la meva filla!
–va començar a cridar–. És un malparit! Fill de la gran puta!
En Gahalowood va intentar tranquil·litzar-lo, li va demanar que
deixés estar l’escopeta explicant-li que érem allà precisament per
entendre què li havia passat a la Nola. Uns quants curiosos, alertats
pels crits i el soroll, van venir corrents a veure què passava. Al cap de
poc ja s’havia fet una rotllana de tafaners davant de la casa. Mentrestant el pare Kellergan continuava bramant i en Gahalowood em feia
senyals perquè anéssim reculant lentament. Van arribar dues patrulles
de la policia d’Aurora amb la sirena posada. En Travis Dawn va sortir
d’un dels vehicles, visiblement contrariat de veure’m. Em va dir:
–¿No trobes que ja has fotut prou merder, en aquesta ciutat?
I en acabat va preguntar a en Gahalowood si hi havia cap motiu de
pes perquè la policia estatal fos a Aurora sense que ell n’hagués estat
informat prèviament.
Com que jo era conscient que teníem els minuts comptats, vaig cridar l’atenció d’en David Kellergan:
–Digui’m una cosa, reverend: ¿posava la música a tota pastilla i es
desfogava a gust, oi que sí?
Va tornar a brandar l’escopeta.
–Jo no li vaig alçar mai la mà! Ningú la va tocar mai! És escòria,
Goldman! Penso agafar un advocat i portar-lo als tribunals!
–¿Ah sí? ¿I com és que no ho ha fet encara? ¿Eh? ¿Per què no ha
anat al jutge, encara? ¿Potser és que no té ganes que s’investigui el seu
passat? ¿Què va passar a Alabama?
Em va escopir.
–La gent com vostè no entén res, Goldman!
–¿Què va passar amb en Harry Quebert al Sea Side Motel? ¿Què
ens amaga?
Llavors en Travis també va començar a fer crits i a amenaçar en
Gahalowood que es queixaria als seus superiors, i vam haver de marxar.
Anàvem callats en cotxe en direcció a Concord. Al cap d’una estona en Gahalowood va dir:
577
–¿Què és el que ens ha passat per alt, escriptor? ¿Què és això que
ens ha passat per davant dels ulls i que no hem vist?
–Ara sabem que en Harry sabia alguna cosa sobre la mare de la
Nola que no em va dir.
–I podem deduir que el pare Kellergan sap que en Harry ho sap.
¿Però què és?, me cago en déna!
–Sergent, ¿vostè creu que el pare Kellergan podria estar implicat en
tota aquesta història?
*
*
*
La premsa hi sucava pa.
«Nou gir en el cas Harry Quebert: certes incoherències detectades
en el relat de Marcus Goldman posen en dubte la credibilitat del seu
llibre, exalçat per la crítica i presentat pel magnat de l’edició nordamericana Roy Barnaski com el relat exacte dels fets que van desembocar en l’assassinat de la jove Nola Kellergan l’any 1975.» Fins que
no hagués aclarit allò no podia tornar a Nova York, així que vaig anar
a buscar asil a la meva suite del Regent’s de Concord. L’única persona a
qui vaig explicar on m’estava va ser la Denise, perquè em tingués al
corrent de com anaven les coses a Nova York i de qualsevol novetat
sobre el fantasma de la mare Kellergan.
Aquell dia en Gahalowood em va convidar a sopar a casa seva. Les
seves filles eren voluntàries per a la campanya d’Obama i es van encarregar d’amenitzar el sopar. Em van donar adhesius per al cotxe. Més
tard, a la cuina, mentre l’ajudava a rentar els plats, la Helen em va dir
que feia mala cara.
–No entenc què he fet –li vaig explicar–. ¿Com l’he pogut cagar tant?
–Hi deu haver algun bon motiu, Marcus. Miri, en Perry hi creu
molt, en vostè. Diu que és una persona excepcional. Fa trenta anys que
el conec, i no havia fet servir aquest adjectiu amb ningú. Estic segura
que vostè ha fet les coses bé i que tot plegat ha de tenir alguna explicació racional.
Aquella nit en Gahalowood i jo ens vam passar moltes hores tancats
al seu despatx, estudiant l’original que m’havia deixat en Harry. Va ser
578
així com vaig descobrir aquesta novel·la inèdita, Les gavines d’Aurora, una novel·la esplèndida en què en Harry explicava la seva història
amb la Nola. No hi havia data, però vaig calcular que devia ser posterior a Els orígens del mal. Perquè si bé en aquesta novel·la explicava un
amor impossible que no arribava mai a fer-se realitat, a Les gavines
d’Aurora explicava com l’havia inspirat la Nola, com havia cregut en
ell i l’havia encoratjat sempre, fins al punt de convertir-lo en el gran
escriptor que era ara. Però al final de la novel·la la Nola no es mor: uns
quants mesos després de l’èxit del llibre, el personatge central, que es
diu Harry, desapareix després de fer fortuna i se’n va al Canadà, on, en
una casa preciosa a la vora d’un llac, l’espera la Nola.
Cap a les dues de la matinada en Gahalowood va fer cafè i em va
preguntar:
–¿Però en el fons què intenta dir-nos, amb aquest llibre?
–S’imagina la seva vida si la Nola no s’hagués mort –vaig dir–.
Aquest llibre és el paradís dels escriptors.
–¿El paradís dels escriptors? ¿I què és això?
–És quan el poder d’escriure se’t gira en contra. Ja no saps si els teus
personatges existeixen només a dins del teu cap o si realment són vius.
–¿I on ens porta, tot plegat?
–No ho sé. Ni dea. És un llibre molt bo, i no l’ha publicat mai. ¿Per
què el devia guardar al fons d’un calaix?
En Gahalowood es va arronsar d’espatlles.
–Potser no es va atrevir a publicar-lo perquè parlava d’una noia
desapareguda –va dir.
–Potser sí. Però a Els orígens del mal també parlava de la Nola, i
això no li va impedir oferir-lo perquè l’hi editessin. ¿I per què m’escriu
això d’«aquest llibre és la veritat»? ¿La veritat sobre què? ¿Sobre la
Nola? ¿Què vol dir? ¿Que la Nola no s’ha mort mai i que viu en una
caseta de fusta?
–Això sí que no tindria ni cap ni peus –va dir en Gahalowood–. Les
anàlisis van ser terminants: l’esquelet que vam trobar era seu.
–¿I doncs?
–Doncs que som on érem, escriptor.
579
L’endemà al matí em va telefonar la Denise per informar-me que una
dona havia trucat a Schmid & Hanson i que l’hi havien adreçat a ella.
–Vol parlar amb tu –em va explicar la Denise–, ha dit que era important.
–¿Important? ¿I sobre què?
–Diu que va anar a escola amb la Nola Kellergan, a Aurora. I que
la Nola li parlava de la seva mare.
*
*
*
Cambridge, Massachusetts, dissabte 5 d’octubre del 2008
El seu nom, Stefanie Hendorf, figurava a l’anuari del 1975 de l’institut d’Aurora. Sortia dues fotografies abans que la de la Nola. Era una
de les persones de les quals l’Erne Pinkas no havia pogut seguir el rastre. S’havia casat amb un home d’origen polonès i ara es deia Stefanie
Larjinjiak i vivia en una casa senyorial de Cambridge, el barri més elegant de Boston. Va ser allà on la vam anar a veure en Gahalowood i jo.
Tenia quaranta-vuit anys, l’edat que hauria tingut també la Nola. Era
una dona guapa, casada en segones núpcies i amb tres fills, i que havia
ensenyat història de l’art a Harvard i ara portava la seva pròpia galeria d’art. Havia passat la infantesa a Aurora, havia anat a classe amb la
Nola, la Nancy Hattaway i unes quantes més que també havia conegut
arran de la investigació. Al sentir-li recordar el seu passat vaig pensar
que era una supervivent. Que hi havia la Nola, assassinada amb quinze anys, i després hi havia la Stefanie, que sí que havia tingut la sort de
poder viure, d’obrir una galeria d’art i fins i tot de casar-se dues vegades.
Tenia unes quantes fotos de joventut escampades per la tauleta de
centre de la sala d’estar.
–He seguit sempre el cas –ens va explicar–. Me’n recordo del dia
que va desaparèixer la Nola, me’n recordo de tot; suposo que com
totes les noies de la meva edat que aleshores vivien a Aurora. Quan fa
poc van trobar el seu cos i van arrestar en Harry em va afectar molt,
és clar. Quina història... Em va agradar molt el seu llibre, senyor Gold580
man. La descriu molt bé, la Nola. És com si me l’hagués fet reviure una
mica. ¿És veritat que en faran una pel·lícula?
–La Warner Bros vol comprar-ne els drets –vaig respondre.
Ens va ensenyar les fotografies: una festa d’aniversari on també hi
havia la Nola. Era l’any 1973.
–La Nola i jo estàvem molt unides –va continuar–. Era una noia
adorable. A Aurora era molt estimada. Segurament perquè a la gent
la commovia el que irradiava la imatge d’ella i el seu pare: l’agradable
pastor vidu i la seva sol·lícita filla, sempre amb el somriure a punt,
sense queixar-se mai de res. Me’n recordo que quan demanava algun
caprici la meva mare em deia: «Pren exemple de la pobrissona Nola!
Déu se li va endur la mare, pobreta, i sempre és tan amable i agraïda.»
–Mare de Déu –vaig fer jo–, ¿com és que no vaig veure que la mare
era morta? ¿I diu que li va agradar el llibre? Es devia preguntar quina
mena d’escriptor de pacotilla havia escrit allò!
–En absolut. Tot el contrari! Fins i tot em vaig pensar que era una
cosa voluntària. Perquè jo això ho vaig viure, amb la Nola.
–¿Com, que ho va viure?
–Un dia va passar una cosa molt estranya. Una cosa que va fer que
m’allunyés de la Nola.
*
*
*
Març del 1973
Els pares Hendorf portaven la botiga del carrer principal. De vegades, al plegar de l’escola, la Stefanie hi anava amb la Nola i, d’amagat, es
ficaven al magatzem i s’afartaven de caramels. Aquella tarda també ho
van fer: amagades darrere dels sacs de farina, van menjar gominoles fins
que els va fer mal la panxa, rient i tapant-se la boca amb la mà perquè
no les sentissin. Però tot d’un plegat la Stefanie es va adonar que a la
Nola li passava alguna cosa. Li havia canviat la mirada i ja no l’escoltava.
–Nol, ¿estàs bé? –li va preguntar la Stefanie.
Silenci. La Stefanie va repetir la pregunta, fins que la Nola li va respondre:
581
–És que... me n’haig d’anar a casa.
–¿Tan d’hora? ¿I per què?
–La mare vol que torni ja.
La Stefanie es va pensar que no l’havia entès bé.
–¿Què? ¿La teva mare?
La Nola es va aixecar molt esverada i va repetir:
–Me n’haig d’anar!
–Però... Nola! Si la teva mare és morta!
La Nola es va precipitar cap a la porta del magatzem, i quan la Stefanie va intentar retenir-la agafant-la pel braç va fer mitja volta i se li va
aferrar al vestit.
–La meva mare! –va cridar aterrida–. No saps el que em farà! Quan
no em porto bé em castiga!
I va marxar corrents.
La Stefanie es va quedar paralitzada una bona estona. Al vespre, a
casa, va explicar l’escena a la seva mare, però la senyora Hendorf no
se’n va creure ni mitja paraula. Li va amanyagar el cap afectuosament.
–No sé d’on les treus, aquestes històries, filla. Va, para de dir bestieses i vés a rentar-te les mans. Que acaba d’arribar el teu pare i té
gana: vinga, a taula.
L’endemà a escola, la Nola estava tan tranquil·la, com si no hagués
passat res. La Stefanie no va gosar esmentar el que havia passat el dia
abans. Estava tan preocupada que al final, al cap de deu dies, va decidir parlar-ne directament amb el reverend Kellergan. El va anar a
veure al seu despatx de la parròquia, on la va rebre tan amablement
com sempre. Li va oferir xarop i la va atendre amb molt d’interès, pensant-se que venia a veure’l com a pastor. Però quan li va explicar el que
havia vist, tampoc se la va creure.
–No ho devies sentir bé –li va dir.
–Ja sé que sembla una bogeria, reverend. Però és la veritat.
–És que no té cap sentit. ¿Per què t’havia de venir amb aquests
romanços, la Nola? ¿Que no saps que és morta, la seva mare? ¿Vols
que ens posem tots tristos, potser?
–No, però...
En David Kellergan volia donar la conversa per acabada, però la
582
noia hi va insistir. De cop i volta li va canviar la cara, la Stefanie no l’havia vist mai així: per primer cop el rostre de l’afable reverend tenia una
expressió sinistra i gairebé aterridora.
–No et vull sentir parlar mai més d’aquesta història! –li va exigir–.
Ni amb mi ni amb ningú, ¿em sents? Si no, aniré a explicar als teus pares que ets una mentidera. I que t’he pescat robant al temple. Diré que
m’has robat cinquanta dòlars. ¿Oi que no et vols buscar problemes
dels grossos? Doncs fes bondat.
*
*
*
La Stefanie va interrompre el seu relat. Va jugar un moment amb les
fotos i en acabat es va girar cap a mi.
–Així que no en vaig tornar a parlar mai més –em va dir–. Però no
he oblidat mai aquell dia. Amb els anys em vaig anar convencent que
no ho devia sentir bé, que no ho devia entendre bé i que no va passar
res de tot allò. Fins que surt el seu llibre i em torno a trobar amb aquella mare abusiva, i ben viva. No sé com dir-li la impressió que m’ha fet.
Té un gran talent, senyor Goldman. Aquests últims dies, quan els diaris van començar a dir que no sabia el que es deia, vaig pensar que
havia de parlar amb vostè. Perquè jo sé que el que diu és la veritat.
–¿Però quina veritat? –vaig fer jo alçant la veu–. La mare era morta
des de feia segles.
–Ja ho sé. Però també sé que té raó vostè.
–¿Vostè creu que la Nola era maltractada pel seu pare?
–Almenys era el que deien. A l’escola li veien el cos masegat. ¿Però
qui volia posar-se en contra del reverend? L’any 1975 a Aurora la gent
no es ficava en les coses dels altres. I a més era una altra època. A tothom li queia alguna cleca de tant en tant.
–¿Recorda alguna cosa més? –li vaig preguntar–. ¿Alguna cosa que
tingui a veure amb la Nola o amb el llibre?
Va rumiar un moment.
–No –va respondre–. Vaja, només que després de tants anys fa gràcia i tot descobrir que de qui estava enamorada la Nola era d’en Harry
Quebert.
583
–¿Què vol dir?
–Miri, jo era una nena molt innocent... Des que havia passat allò ja
no ens fèiem tant, amb la Nola. Però l’estiu que va desaparèixer me la
trobava sovint. L’estiu del 1975 vaig treballar força a la botiga dels
meus pares. Aleshores l’oficina de correus era just al davant. Doncs
pensin que constantment em trobava la Nola. Anava a llançar cartes.
Ho sé perquè, tipa de veure-la passar per davant de la botiga, l’hi vaig
preguntar. Al final un dia m’ho va confessar. Em va dir que estava
bojament enamorada d’algú i que era mutu. No em va voler dir mai de
qui es tractava. Jo em pensava que era en Cody, un noi de segon que
jugava a l’equip de bàsquet. No vaig aconseguir mai veure el nom del
destinatari, però un dia sí que vaig veure que era d’Aurora. Vaig pensar que quin sentit tenia escriure des d’Aurora a algú que vivia a Aurora.
Quan vam sortir de casa de la Stefanie Larjinjiak, en Gahalowood em
va mirar circumspecte amb els ulls molt oberts i em va dir:
–¿Es pot saber què està passant, escriptor?
–Jo estava a punt de preguntar-li el mateix, sergent. ¿Vostè què
creu que hem de fer, ara?
–Una cosa que hauríem hagut de fer ja fa temps: anar a Jackson,
Alabama. La pregunta correcta ja la va fer vostè al principi de tot,
escriptor: ¿què va passar a Alabama?
584
4
Sweet home Alabama
«–Quan arribis al final del llibre, Marcus, ofereix al teu
lector un gir d’última hora.
–¿Per què?
–¿Que per què? Doncs perquè has de tenir el lector en
suspens fins al final. És com quan jugues a cartes: t’has de
guardar algun trumfo per al final.»
Jackson, Alabama, 28 d’octubre del 2008
I vam desembarcar a Alabama.
A l’arribar a l’aeroport de Jackson ens va venir a rebre un jove agent
de la policia estatal, en Philip Thomas, amb qui en Gahalowood s’havia posat en contacte uns quants dies abans. Ens esperava a la zona
d’arribades, en uniforme, dret com un rave i amb la gorra sobre els
ulls. Va saludar en Gahalowood amb deferència i després em va mirar
a mi i es va aixecar lleugerament la gorra.
–¿Pot ser que el tingui vist d’algun lloc? –em va preguntar–. ¿De la
televisió?
–Pot ser –vaig respondre.
–Una pista –va intervenir en Gahalowood–: Aquest llibre que està
en boca de tothom el va escriure ell. No se’n refiï ni un pèl, no sap el
cristo que és capaç d’armar.
–¿Així la família Kellergan és la que vostè descriu al seu llibre? –em
va preguntar l’agent Thomas intentant dissimular la seva perplexitat.
–Exacte –va respondre altre cop en Gahalowood en nom meu–. No
s’acosti gaire a aquest home, agent. Jo vivia la mar de tranquil fins que
el vaig conèixer.
L’agent Thomas s’havia pres el seu paper molt seriosament. A petició d’en Gahalowood ens havia preparat un petit dossier sobre els
Kellergan i el vam fullejar en un restaurant que hi havia a prop de l’aeroport.
–David. J. Kellergan va néixer a Montgomery l’any 1923 –ens va
587
explicar en Thomas–. Va estudiar teologia, després es va fer pastor i va
venir a Jackson per oficiar a la parròquia de Mt Pleasant. Es va casar
amb Louisa Bonneville l’any 1955. Vivien en una casa d’un barri tranquil del nord de la ciutat. L’any 1960 Louisa Kellergan va donar a llum
una nena, la Nola. No hi ha res més a destacar. Una família pacífica i
creient d’Alabama. Fins a la tragèdia del 1969.
–¿Una tragèdia? –va repetir en Gahalowood.
–Hi va haver un incendi. Una nit es va cremar la casa. La Louisa
Kellergan va morir en l’incendi.
En Thomas havia inclòs al dossier còpies d’articles de diaris de l’època.
INCENDI MORTAL A LOWER STREET
Una dona va morir ahir a l’incendiar-se casa seva, a Lower Street.
Segons els bombers, el focus de l’incendi podria haver sigut una espelma.
La casa ha quedat completament destruïda. La víctima estava casada amb
un pastor de la zona.
Un extracte de l’informe policial indicava que la nit del 30 d’agost del
1969, cap a la una de la matinada, mentre el reverend Kellergan vetllava una feligresa en el seu llit de mort, un incendi va sorprendre la
Louisa i la Nola mentre dormien. Qun va arribar a casa, el reverend va
veure una espessa fumera. Hi va entrar corrents: el pis de dalt estava
en flames. Tot i així, va aconseguir arribar a l’habitació de la seva filla.
La va trobar al llit mig inconscient. La va treure al jardí i després
va intentar tornar a entrar a buscar la seva dona, però les flames ja
s’havien estès a les escales. Els veïns, alertats pels crits, van anar-hi corrents, però no van poder fer altra cosa que constatar la seva impotència. Quan hi van arribar els bombers, ja cremava tot el pis de dalt. Les
flames sortien per les finestres i ja devoraven la teulada. Van trobar la
Louisa Kellergan morta per asfíxia. L’informe de la policia va determinar que una espelma que s’havia quedat encesa havia calat foc a les
cortines i que després l’incendi es devia propagar ràpidament a la resta
de la casa, feta de planxes de fusta. El mateix reverend va fer constar
588
en la seva declaració que la seva dona tenia costum d’encendre una
espelma perfumada abans d’anar-se’n a dormir.
–La data! –vaig cridar al llegir l’informe–. Miri la data de l’incendi, sergent!
–Mare de Deú: el 30 d’agost del 1969!
–El policia que va portar la investigació va dubtar del pare molt de
temps –va explicar en Thomas.
–¿Com ho sap?
–He parlat amb ell. Es diu Edward Horowitz. Ara ja està jubilat. Es
passa el dia apedaçant una barca que té davant de casa seva.
–¿El podríem anar a veure? –va preguntar en Gahalowood.
–Ja he quedat amb ell. Ens espera a les tres.
Vam trobar l’inspector jubilat Horowitz davant de casa seva, impassible, polint amb molta cura el buc d’una llanxa de fusta. Com que el cel
amenaçava pluja, havia obert la porta del garatge perquè li fes d’aixopluc. Ens va convidar a servir-nos nosaltres mateixos del pack de cerveses esventrat que hi havia a terra i ens va atendre sense deixar de
treballar, però deixant-nos clar que estava per nosaltres. Ens va relatar
l’incendi de casa dels Kellergan repetint tot el que ja havíem llegit a
l’informe de la policia, sense gaire més detalls.
–En el fons aquell incendi va ser molt estrany –va sentenciar.
–¿I per què? –vaig preguntar.
–Durant molt de temps vam pensar que en David Kellergan havia
calat foc a la casa i havia matat la seva dona. No hi ha res que demostri la seva versió dels fets: miraculosament, va arribar a temps de salvar
la filla, però just quan ja era massa tard per salvar la dona... Era temptador creure que havia sigut ell qui havia calat foc a la casa. Sobretot
perquè al cap de poques setmanes va tocar el dos de la ciutat. Es crema
la casa, es mor la dona i ell fot el camp. Hi havia alguna cosa tèrbola,
però mai no vam trobar res que l’assenyalés com a culpable.
–Amb la desaparició de la filla passa igual –va constatar en Gahalowood–. El 1975 la Nola desapareix del mapa, probablement assassinada, però no hi ha res que permeti afirmar-ho amb certesa.
–¿Què està pensant, sergent? –vaig preguntar–. ¿Que el reverend
589
va matar primer la dona i després la filla? ¿Creu que ens hem equivocat de culpable?
–Si fos així seria una catàstrofe –va fer en Gahalowood amb un fil
de veu–. ¿Qui podríem interrogar, senyor Horowitz?
–Fa de mal dir. Poden anar al temple de Mt Pleasant. Potser hi
tenen algun registre de feligresos, alguns devien conèixer el reverend
Kellergan. Però trenta-nou anys després dels fets... Hi perdran molt de
temps.
–Doncs ja no ens en queda –va remugar en Gahalowood.
–Em consta que en David Kellergan estava molt vinculat a una
mena de secta pentecostista de la zona –va afegir en Horowitz–. Uns
fanàtics de Deú que viuen en comunitat en una finca rural, a una hora
de cotxe d’aquí. Després de l’incendi el reverend s’hi va instal·lar. Ho
sé perquè durant la investigació havia d’anar a veure’l allà. S’hi va estar
fins que van marxar. Digui que vol parlar amb el pastor Lewis, si és
que encara hi és. El tenen com una mena de guru.
El pastor Lewis del qual ens havia parlat en Horowitz dirigia la Comunitat de la Nova Església del Salvador. Ens hi vam presentar l’endemà
al matí. L’agent Thomas ens va venir a buscar al Holiday Inn de l’autopista, on havíem agafat dues habitacions –una pagada per l’Estat de
Nou Hampshire i l’altra per un servidor–, i ens va portar a una finca
rural immensa una gran part de la qual eren camps de conreu. Després
de perdre’ns per una carretera vorejada de panís a banda i banda, vam
trobar-nos un home amb un tractor que ens va guiar fins a un grup de
cases i ens va indicar quina era la del pastor.
Ens va rebre molt amablement una dona grassa i agradable que ens
va fer passar a un despatx, i al cap de pocs minuts ens va venir a trobar
aquell Lewis en qüestió. Jo sabia que devia tenir com a mínim vuitanta
anys, però n’aparentava vint menys. Semblava força simpàtic, res a
veure amb la descripció que ens n’havia fet en Horowitz.
–¿Diu que són de la policia? –ens va dir saludant-nos un per un.
–De la policia estatal de Nou Hampshire i d’Alabama –va especificar en Gahalowood–. Estem investigant la mort de la Nola Kellergan.
590
–Tinc la sensació que últimament no es parla de res més.
Mentre m’estrenyia la mà em va observar un moment i em va preguntar:
–¿Oi que vostè és...?
–Sí, és ell –va respondre en Gahalowood irritat.
–¿I què puc fer per vostès, senyors?
En Gahalowood va començar l’interrogatori:
–Pastor Lewis, tinc entès que va conèixer la Nola Kellergan.
–Sí, de fet qui coneixia bé eren els pares. Unes bellíssimes persones.
Molt vinculades a la nostra comunitat.
–¿Què és, «la seva comunitat»?
–Som un corrent pentecostista, sergent. Només això. Tenim uns
ideals cristians i els compartim. Sí, hi ha qui diu que som una secta, ja
ho sé. Dos cops l’any ens visiten els serveis socials per veure si la canalla està escolaritzada i alimentada com cal o si els maltractem. També
vénen a veure si tenim armes o si som supremacistes blancs. Fa riure i
tot. Els nostres fills van tots a l’institut municipal, no he tingut una
escopeta mai de la vida i participo activament en la campanya de Barack Obama en aquest comtat. ¿Què volen saber, exactament?
–Què va passar l’any 1969 –vaig fer jo.
–Que l’Apol·lo 11 va aterrar a la lluna –va respondre en Lewis–:
Importantíssima victòria d’Amèrica sobre l’enemic soviètic.
–Sap perfectament de què estem parlant. L’incendi de casa dels
Kellergan. ¿Com va anar, en realitat? ¿Què li va passar a la Louisa Kellergan?
Tot i que jo no havia dit ni mitja paraula, en Lewis em va observar
una estona i va contestar adreçant-se a mi:
–Últimament el veig molt a la televisió, senyor Goldman. Trobo
que és un bon escriptor, ¿però com és que no es va informar sobre la
Louisa? Perquè suposo que si són aquí deu ser per això, ¿no? El seu
llibre no s’aguanta per enlloc, per dir-ho ras i curt, suposo que deuen
estar en una situació d’emergència. ¿Oi que sí? ¿Què hi ha vingut a
buscar, aquí? ¿Una justificació per a les seves mentides?
–La veritat –vaig fer jo.
Va fer un somriure amarg.
591
–¿La veritat? ¿I quina veritat, senyor Goldman? ¿La de Deú o la
dels homes?
–La seva. ¿Quina és la seva veritat sobre la mort de la Louisa
Kellergan? ¿En David Kellergan va matar la seva dona?
El pastor Lewis es va aixecar de la butaca on estava assegut i va anar
a tancar la porta del seu despatx, que havia quedat entreoberta. Tot
seguit es va plantar davant de la finestra i va mirar enfora. Aquella escena em va recordar immediatament la visita que vam fer a casa de
l’intendent Pratt. En Gahalowood em va fer un gest indicant-me que
agafava ell el relleu.
–En David era un home molt bo –va dir finalment en Lewis amb un
fil de veu.
–¿Era? –va subratllar en Gahalowood.
–Fa trenta-nou anys que no el veig.
–¿Pegava a la seva filla?
–No! No. Era un home de cor pur. Un home de fe. Quan va arribar ell, a Mt Pleasant els bancs eren buits. Al cap de sis mesos el diumenge al matí feia el ple. Hauria sigut incapaç de fer mai mal a la seva
dona o a la seva filla.
–¿Doncs qui eren? –va preguntar fluixet en Gahalowood–. ¿Qui
eren els Kellergan?
El pastor Lewis va cridar la seva dona. Va demanar te amb mel per
a tothom. Es va tornar a asseure a la seva butaca i ens va mirar a tots un
per un. Tenia una mirada amable i una veu càlida. Ens va dir:
–Tanquin els ulls, senyors. Tanquin els ulls. Ara som a Jackson, Alabama, a l’any 1953.
*
*
*
Jackson, Alabama, gener del 1953
Era una història d’aquelles que tant agraden a Amèrica. Un dia de
principis de l’any 1953 un jove pastor arribat de Montgomery va entrar
al deteriorat edifici del temple de Mt Pleasant, al centre de Jackson. Era
un dia tempestuós: queia una cortina d’aigua i unes ratxes de vent d’una
592
violència insòlita escombraven els carrers. Els arbres es gronxaven, els
diaris que el vendaval havia arrencat a un venedor que s’havia refugiat
sota el tendal d’un aparador voleiaven pels aires, mentre els vianants
corrien d’un refugi a l’altre per poder avançar a través de la intempèrie.
El pastor va empènyer la porta del temple, que es va tancar de cop
amb el vent: a dins era fosc i hi feia un fred glacial. Va avançar lentament per entre els bancs. Hi havia goteres al sostre i la pluja formava
bassals esparsos a terra. No hi havia ni una ànima, ni un sol feligrès, i
ben pocs indicis d’activitat. En lloc de ciris només hi havia un grapat
de cadàvers de cera. Va anar cap a l’altar, però quan va veure la trona
va posar un peu al primer graó de l’escala de fusta per pujar-hi.
–No ho faci!
Al sentir aquella veu que sorgia del no-res va fer un bot. Es va girar
i llavors va veure un homenet rodanxó que sortia de la foscor.
–No ho faci –li va repetir–. Les escales estan corcades, es podria
trencar coll i barres. ¿És el reverend Kellergan?
–Sí –va respondre en David, incòmode.
–Benvingut a la seva nova parròquia, reverend. Sóc el pastor
Jeremy Lewis, dirigeixo la Comunitat de la Nova Església del Crist
Salvador. Quan el seu predecessor va marxar, em van demanar que em
fes càrrec d’aquesta congregació. Ara ja és tota seva.
Van fer-se una càlida encaixada de mans. En David Kellergan tremolava.
–Si està tremolant! –va constatar en Lewis–. Està mort de fred!
Vingui, que hi ha una cafeteria aquí a la cantonada. Anem a prendre
un bon grog i parlarem una mica.
I així va ser com es van conèixer en Jeremy Lewis i en David Kellergan. Instal·lats en aquella cafeteria van esperar que passés la tempesta.
–M’havien dit que Mt Pleasant no anava bé –va fer en David Kellergan, somrient una mica desconcertat–, però haig de reconèixer que
no m’esperava això.
–Sí. No li amagaré que està a punt d’agafar les regnes d’una parròquia que es troba en un estat lamentable. Ja no hi ha ni feligresos ni
donacions. L’edifici cau a trossos. Hi ha molta feina. Espero que això
no l’espanti.
593
–Per espantar-me cal alguna cosa més, reverend Lewis.
En Lewis va somriure, seduït ja per la forta personalitat i el carisma del seu jove interlocutor.
–¿Està casat? –li va preguntar.
–No, reverend Lewis. Encara estic solter.
El nou pastor Kellergan es va passar sis mesos anant a visitar totes les
famílies de la parròquia una per una per presentar-se als seus feligresos
i convence’ls que tornessin a seure als bancs de Mt Pleasant el diumenge. En acabat va recaptar diners per canviar la teulada del temple i, com
que no havia servit a Corea, va contribuir a l’esforç de guerra creant un
programa de reinserció per als veterans. Gràcies a això se n’hi van presentar uns quants de voluntaris, per ajudar-lo a rehabilitar la sala parroquial adjacent. De mica en mica va anar tornant la vida de comunitat, el
temple de Mt Pleasant va recuperar tot el seu esplendor, i en David
Kellergan no va trigar gaire a ser considerat la jove promesa de Jackson.
Persones importants, membres de la parròquia, el veien ja en política.
Deien que podria aconseguir l’alcaldia i en acabat plantejar-se fins i tot
algun càrrec federal. Potser de senador i tot. Tenia potencial.
Una nit de finals del 1953 en David Kellergan va anar a sopar a un
petit restaurant que hi havia prop del temple. Es va asseure a la barra,
com solia fer moltes vegades. No es va fixar en la jove que tenia al costat, que al reconeixe’l li va somriure.
–Bona nit, reverend –li va dir.
Ell li va tornar el somriure, una mica confós.
–M’haurà de perdonar, senyoreta, ¿que ens coneixem?
Ella va fer una rialla que va fer centellejar els seus rínxols rossos.
–Sóc membre de la seva parròquia. Em dic Louisa. Louisa Bonneville.
Avergonyit de no haver-la reconegut, es va posar vermell; i la noia
va riure amb més ganes encara. Ell va encendre un cigarret per dissimular una mica.
–¿Que me’n dóna un? –li va preguntar la noia.
Ell li va allargar tot el paquet.
594
–¿No ho dirà a ningú, que fumo, oi, reverend? –va fer la Louisa.
Ell va somriure.
–L’hi prometo.
La Louisa era filla d’un important membre de la parròquia. En
David i ella van començar a sortir junts. De seguida es van enamorar.
Tothom deia que feien una parella tan maca i alegre. Es van casar a
l’estiu del 1955. Irradiaven felicitat. Volien molts fills, com a mínim sis,
tres nens i tres nenes, unes criatures alegres i rialleres que omplirien de
vida la casa de Lower Street on s’acabava d’instal·lar la jove parella
Kellergan. Però la Louisa no es quedava embarassada. Va consultar
uns quants especialistes, al principi sense cap resultat. Finalment, l’estiu del 1959 el metge li va donar la bona nova: estava encinta.
El 12 d’abril del 1960, a l’hospital general de Jackson, la Louisa
Kellergan va donar a llum el seu primer i únic fill.
–És una nena –va anunciar el metge a en David Kellergan, que s’esperava a fora recorrent el passadís amunt i avall.
–Una nena! –va exclamar el reverend Kellergan exultant de felicitat.
Va córrer amb la seva dona, que estrenyia la criatura acabada de
néixer contra el pit. La va abraçar i es va mirar aquell nadó, que encara no havia obert els ulls. Ja se li endevinaven uns cabells tan rossos
com els de la seva mare.
–¿I si li poséssim Nola? –va proposar la Louisa.
El reverend va trobar que era un nom preciós i va assentir.
–Benvinguda, Nola –va dir a la seva filla.
Durant els anys següents la família Kellergan va ser citada com a exemple de virtut. La bondat del pare, la dolçor de la mare i la seva meravellosa filla. En David Kellergan no es cansava mai: no se li acabaven mai
les idees i els projectes, sempre amb el suport de la seva dona. Els diumenges d’estiu solien anar de pícnic a la Comunitat de la Nova Església
del Crist Salvador, per amistat amb el pastor Jeremy Lewis, amb qui en
David Kellergan tenia una estreta relació des d’aquell dia de tempesta
en què s’havien conegut, feia ja deu anys. En aquella època tot el seu cercle de relacions s’admirava de la felicitat de la família Kellergan.
*
*
595
*
–No he conegut mai ningú tan feliç com ells –ens va dir el pastor
Lewis–. En David i la Louisa sentien l’un per l’altre un amor impressionant. Era increïble. Com si haguessin sigut concebuts per Déu Nostre Senyor per estimar-se. I eren uns pares fantàstics. La Nola era una
nena extraordinària, viva, encantadora. Veies aquella família i et venien ganes de tenir una família tu també, t’infonia una esperança eterna en el gènere humà. Feia goig de veure. Sobretot enmig de la
fastigosa Alabama dels anys seixanta, castigada per la segregació.
–Però es va capgirar tot –va dir en Gahalowood.
–Sí.
–¿Com va ser?
Es va fer un llarg silenci. Al pastor Lewis se li va transformar la cara.
Es va tornar a aixecar, incapaç d’estar-se quiet, i va fer unes quantes
passes per l’habitació.
–¿Per què hem de parlar de tot allò? –va preguntar–. Va passar fa
molt de temps.
–Reverend Lewis: ¿què va passar el 1969?
El pastor es va girar cap a un gran crucifix que hi havia penjat a la
paret. Ens va dir:
–La vam exorcitzar. Però no va anar bé.
–¿Què? –va fer en Gahalowood–. ¿Es pot saber de què parla?
–La nena... La petita Nola. La vam exorcitzar. Però va ser un desastre. Jo crec que hi havia massa maldat, dins d’aquella nena.
–¿Què està intentant dir-nos?
–L’incendi... La nit de l’incendi. Aquella nit les coses no van anar
exactament com en David Kellergan va dir a la policia. És veritat que
ell estava amb una feligresa que s’estava morint. I que quan va tornar a
casa seva cap a la una de la matinada va trobar la casa en flames. Però... No sé com dir-ho... Les coses no van anar com va explicar en
David Kellergan a la policia.
*
*
596
*
30 d’agost de 1969
Immers en un somni profund, en Jeremy Lewis no va sentir el timbre de la porta. Va ser la seva dona, la Matilda, qui va anar obrir i va
tornar corrents a despertar-lo. Eren les quatre de la matinada.
–Jeremy, desperta’t! –li va dir amb llàgrimes als ulls–. Hi ha hagut
una desgràcia... El reverend Kellergan és aquí... Hi ha hagut un incendi. La Louisa és... és morta!
En Lewis va saltar del llit. Es va trobar el reverend a la sala d’estar,
espaordit, enfonsat, plorant, amb la filla al costat. La Matilda es va
emportar la Nola per posar-la a dormir a l’habitació de convidats.
–Mare de Déu Senyor! David, ¿què ha passat? –va preguntar en
Lewis.
–Hi ha hagut un incendi... S’ha cremat la casa. La Louisa és morta.
És morta!
En David Kellergan era incapaç de contenir-se. Prostrat en una butaca, deixava que les llàgrimes li llisquessin per la cara. Li tremolava
tot el cos. En Jeremy Lewis li va servir un got de whisky ben ple.
–¿I la Nola? ¿Està bé? –li va preguntar.
–Sí, gràcies a Déu. Se l’han mirat els metges. No té res.
A en Jeremy Lewis se li van entelar els ulls.
–Senyor Deú meu... David, quina desgràcia. Quina desgràcia!
Va agafar el seu amic per les espatlles per reconfortar-lo.
–No entenc què ha passat, Jeremy. Jo havia anat a acompanyar una
feligresa que s’estava morint. Al tornar la casa s’estava cremant. Les
flames ja eren immenses.
–¿Ets tu qui ha tret la Nola d’allà dins?
–Jeremy... t’haig de dir una cosa.
–¿Quina cosa? Explica’m el que vulguis, pots comptar amb mi per
al que sigui!
–Jeremy... Quan he arribat a casa hi havia totes aquelles flames...
S’estava cremant tot! Jo volia pujar a buscar la meva dona, però les
escales ja estaven en flames! No hi he pogut fer res! Res!
–Mare de Déu del Cel... ¿I la Nola què?
En David Kellergan va fer un gest com si li vingués una nàusea.
597
–A la policia li he dit que he pujat al pis de dalt i que he tret la
Nola de casa, però que ja no he pogut tornar a pujar a buscar la meva
dona.
–¿I no és la veritat?
–No, Jeremy. Quan hi he arribat jo, el foc ja s’havia estès per tota la
casa. I la Nola... La Nola era al porxo cantant.
L’endemà al matí en David Kellergan va tancar-se amb la seva filla a
l’habitació de convidats. Primer de tot li volia explicar que la seva
mare era morta.
–Filla –li va dir–. ¿Te’n recordes, d’ahir a la nit, que hi havia tot
aquell foc? ¿Te’n recordes?
–Sí.
–Doncs va passar una cosa molt greu. Molt greu i molt trista, que et
farà moltíssima pena. Quan es va declarar l’incendi la mare era a la
seva habitació i no en va poder sortir.
–Sí, ja ho sé. La mare és morta –va explicar la Nola–. Era dolenta.
I per això vaig calar foc a la seva habitació.
–¿Què? ¿Es pot saber què dius?
–Vaig entrar a la seva habitació. Dormia. Vaig trobar que tenia cara
de dolenta. Dolenta, mare! Dolenta! Volia que es morís. Així que vaig
agafar els llumins que hi havia a sobre de la calaixera i vaig calar foc a
les cortines.
La Nola va somriure al seu pare, que li va demanar que l’hi repetís.
I la Nola l’hi va repetir. En aquell moment en David Kellergan va sentir cruixir el terra i es va girar. El pastor Lewis havia vingut a interessarse per la nena i acabava de sentir tota la conversa.
Es van tancar al despatx.
–¿Ha sigut la Nola, qui ha cremat la casa? ¿La Nola ha matat la seva
mare? –va exclamar en Lewis esbalaït.
–Xxt! No parlis tan fort, Jeremy! Ella diu... diu que ha calat foc a la
casa, però no pot ser veritat, Senyor Déu meu!
–¿Pot ser que la Nola tingui el dimoni a dins? –va preguntar en
Lewis.
598
–¿El dimoni? No, i ara! Potser sí que la seva mare i jo de vegades li
trobàvem algun comportament una mica estrany, però res greu.
–La Nola ha matat la seva mare, David. ¿Ets conscient de la gravetat de la situació?
En David Kellergan tremolava. Plorava, li rodava tot, les idees s’atropellaven a dins del seu cap. Tenia ganes de vomitar. En Jeremy
Lewis li va acostar una bossa de paper perquè es pogués alleujar.
–No en diguis res a la policia, Jeremy, t’ho suplico!
–Però és molt greu, David!
–No en diguis res! Per l’amor de Déu, no en diguis res. Si la policia ho sabés la Nola acabaria en un reformatori, o Déu sap on. Només
té nou anys...
–Doncs l’hem de curar –va dir en Lewis–. La Nola està posseïda pel
Maligne, l’hem de curar.
–No, Jeremy! Això sí que no!
–L’hem d’exorcitzar, David. És l’única solució per deslliurar-la del
Mal.
*
*
*
–La vaig exorcitzar –ens va explicar el pastor Lewis–. Ens vam passar
dies intentant fer sortir el dimoni de dins del seu cos.
–¿Però què és aquest disbarat? –vaig murmurar jo.
–¿I per què és tan escèptic? –es va revoltar en Lewis–: La Nola no
era la Nola. El diable havia pres possessió del seu cos!
–¿Què li van fer? –va cridar en Gahalowood.
–En principi n’hi ha prou amb l’oració, sergent!
–Deixi’m que ho endevini: en aquest cas no n’hi va haver prou!
–El Diable era fort! Li vam ficar el cap a dins d’un cubell d’aigua
beneita, per acabar d’una vegada.
–Els simulacres d’ofegament –vaig fer jo.
–Però tampoc n’hi va haver prou. Aleshores, per vèncer el Dimoni
i fer-lo sortir de dins del cos de la Nola, li vam pegar.
–¿Van pegar a la nena? –va explotar en Gahalowood.
–A la nena no: al Maligne!
599
–És boig, Lewis!
–L’havíem d’alliberar! I ens pensàvem que ho havíem aconseguit.
Però la Nola va començar a tenir una mena de crisis. Tant el seu pare
com ella van quedar-se a casa nostra una temporada, i la nena es va tornar incontrolable. Va començar a veure la seva mare.
–¿Vol dir que la Nola tenia al·lucinacions? –va preguntar en Gahalowood.
–Pitjor: va començar a desenvolupar una mena de desdoblament de
la personalitat. De vegades era la seva pròpia mare, i es castigava a ella
mateixa pel que havia fet. Un dia me la vaig trobar cridant al lavabo.
Havia omplert la banyera i amb una mà s’agafava el cap pels cabells i
s’obligava a ficar el cap sota l’aigua glaçada. Allò no podia continuar
d’aquella manera. Aleshores en David va decidir fugir lluny. Molt
lluny. Va dir que havia de marxar de Jackson, d’Alabama; que la distància i el temps segur que ajudarien la Nola a recuperar-se. En aquell
moment jo havia sentit dir que la parròquia d’Aurora buscava un nou
pastor, i no ho va dubtar ni un segon. I així va ser com va anar a parar
a l’altra punta del país, a Nou Hampshire.
600
3
Election Day
«La teva vida estarà puntejada de grans esdeveniments.
Esmenta’ls en els teus llibres, Marcus. Així, per molt dolents que siguin, almenys tindran el mèrit de consignar alguna pàgina de la història.»
Extracte de l’edició del Concord Herald
del 5 de novembre del 2008
BARACK OBAMA, ELEGIT 44è PRESIDENT
DELS ESTATS UNITS
El candidat demòcrata Barack Obama ha guanyat les
eleccions presidencials enfront del republicà McCain i es
converteix així en el 44è president dels Estats Units. Nou
Hampshire, que l’any 2004 havia donat la victòria a
George W. Bush, ha tornat al bàndol demòcrata [...]
5 de novembre del 2008
L’endemà de les eleccions Nova York estava exultant. Als carrers
la gent havia celebrat la victòria demòcrata fins a altes hores de la nit,
com si volgués foragitar els dimonis de l’últim doble mandat. Personalment, l’únic contacte que vaig tenir amb el fervor popular va ser a
través del televisor del meu despatx, on estava tancat des de feia tres
dies.
Aquell matí la Denise va arribar a les vuit al despatx amb un jersei
de l’Obama, una tassa de l’Obama, una insígnia de l’Obama i un
paquet d’adhesius de l’Obama.
–Ah, ¿ja ets aquí, Marcus? –em va dir quan va entrar per la porta i
va veure que estaven tots els llums encesos–. ¿Vas sortir, ahir a la nit?
Quina victòria! T’he portat adhesius per al cotxe.
Mentre parlava va deixar les coses damunt la seva taula, va encendre la cafetera i va desconnectar el contestador. En acabat va entrar al
meu despatx. Al veure l’estat en què es trobava tota l’habitació va fer
uns ulls com unes taronges i va exclamar:
–Mare de Déu, Marcus, ¿què ha passat aquí?
Jo estava assegut a la meva butaca contemplant una de les parets.
M’havia passat part de la nit empaperant-la amb les meves notes i
esquemes sobre la investigació i m’havia posat una vegada i una altra
les gravacions d’en Harry, de la Nancy Hattaway i d’en Robert Quinn.
–Hi ha alguna cosa en tota aquesta història que no entenc –vaig
dir–. M’està fent parar boig.
603
–¿T’has passat tota la nit aquí dins?
–Sí.
–Ostres, Marcus. I jo que em pensava que devies haver sortit a divertir-te una mica. Fa molt de temps que no et diverteixes. ¿Què és el
que et té tan capficat, la novel·la?
–El que em té capficat és el que vaig descobrir la setmana passada.
–¿Què vas descobrir?
–Aquest és el problema, que no n’estic segur. ¿Què se suposa que
has de fer quan t’adones que una persona que sempre has admirat i
tingut com a exemple t’ha traït i t’ha mentit?
Va rumiar un moment i finalment em va dir:
–A mi em va passar. Amb el meu primer marit. Me’l vaig trobar al
llit amb la meva millor amiga.
–¿I què vas fer?
–Doncs res. No vaig dir res. No vaig fer res. Va ser als Hamptons,
havíem anat a passar-hi el cap de setmana amb la meva millor amiga i
el seu marit en un hotel a la vora del mar. El dissabte a última hora vaig
anar a passejar davant del mar. Sola, perquè el meu marit m’havia dit
que estava cansat. Vaig tornar molt abans del que em pensava. No era
gaire divertit, passejar tota sola. Vaig tornar a l’habitació, vaig obrir la
porta amb la targeta magnètica i els vaig veure al llit. Ell estirat a sobre
d’ella, a sobre de la meva millor amiga. És increïble, amb aquestes targetes magnètiques pots entrar a les habitacions sense fer gens de soroll. No em van veure ni em van sentir. Me’ls vaig mirar un moment,
vaig mirar com el meu marit bellugava amunt i avall per fer-la gemegar
com un gosset, i després vaig sortir de l’habitació sense fer soroll, vaig
anar a vomitar als lavabos de recepció i vaig continuar passejant. Al
cap d’una hora vaig tornar: el meu marit era al bar de l’hotel prenentse un gintònic i rient amb el marit de la meva millor amiga. No vaig dir
res. Vam sopar tots quatre junts. Jo vaig fer com si res. Al vespre va
caure com un sac al llit, em va dir que no fer res l’esgotava. Jo no vaig
dir res. No vaig dir res durant sis mesos.
–I al final vas demanar el divorci...
–No. Em va deixar per ella.
–¿Te’n penedeixes, de no haver reaccionat?
604
–Cada dia.
–Així doncs, hauria de reaccionar. ¿És això el que em vols dir?
–Sí. Reacciona, Marcus. No siguis una bleda estúpida i enganyada
com jo.
Vaig somriure.
–Pots ser moltes coses, però una bleda no, Denise.
–Marcus, ¿què va passar la setmana passada? ¿Què vas descobrir?
*
*
*
5 dies abans
El 31 d’octubre el professor Gideon Alkanor, un dels millors especialistes en psiquiatria infantil de la costa est i un bon conegut d’en
Gahalowood, va confirmar el que ja era una evidència: la Nola patia
greus trastorns psiquiàtrics.
L’endemà de tornar de Jackson, en Gahalowood i jo vam baixar en
cotxe fins a Boston, i l’Alkanor ens va rebre al seu despatx del Children’s Hospital. Basant-se en tota la informació que ja li havíem donat
abans, va arribar a la conclusió que es podia establir un diagnòstic de
psicosi infantil.
–¿I això què vol dir, en línies generals? –va preguntar en Gahalowood, impacient.
L’Alkanor es va treure les ulleres i els va netejar els vidres amb parsimònia, com si estigués rumiant el que havia de dir. Finalment es va
girar cap a mi:
–Això vol dir que tenia raó vostè, senyor Goldman. Vaig llegir el
seu llibre fa poques setmanes. En vista del que vostè descriu i dels elements que m’ha aportat en Perry, jo diria que la Nola de vegades perdia la noció de la realitat. Segurament devia calar foc a l’habitació de la
seva mare en una d’aquestes crisis. Aquella nit del 30 d’agost del 1969
la Nola té la percepció de la realitat alterada: sí que vol matar la seva
mare, però en aquell moment precís per a ella matar no vol dir res. No
és conscient de l’abast del que està fent. I després d’aquest primer episodi traumàtic hi ha l’exorcisme. Podria ser perfectament que el re605
cord d’aquest episodi fos el desencadenant de crisis de desdoblament
de la personalitat en què la Nola es converteix en la mare que ella
mateixa ha matat. I aquí és on tot es complica: quan la Nola perdia la
noció de la realitat, el record de la mare i del que havia fet tornava per
torturar-la.
Em vaig quedar sense paraula durant un moment.
–Així vol dir que...
Abans que jo pogués acabar la frase, l’Alkanor va assentir amb el
cap i va dir:
–La Nola es pegava a ella mateixa, en aquests moments de descompensació.
–¿I aquestes crisis, què les pot desencadenar? –va preguntar en
Gahalowood.
–Probablement variacions emocionals importants: un episodi d’estrès, una pena molt gran... El que vostè mateix descriu al seu llibre,
senyor Goldman: el fet de conèixer en Harry Quebert, de qui s’enamora perdudament, i després el rebuig per part d’ell, que la porta fins
i tot a intentar suïcidar-se. Som davant d’un esquema gairebé «clàssic», diria jo. Quan les emocions es desboquen, la Nola es descompensa. I quan es descompensa, veu la seva mare que ve a castigar-la pel
que ha fet.
Durant tots aquells anys la Nola i la seva mare havien sigut una sola
persona. Ens faltava la confirmació per part del pare Kellergan, i el
dissabte 1 de novembre del 2008 ens vam presentar tots en comitiva al
número 245 de Terrace Avenue: érem en Gahalowood i jo i en Travis
Dawn. Ja l’havíem informat de tot el que havíem descobert a Alabama i en Gahalowood havia demanat la seva presència per tranquil·litzar en David Kellergan.
Així que ens va obrir la porta ens va etzibar:
–No tinc res a dir-los. Ni a vostès ni a ningú.
–Sóc jo qui té coses a dir-li –li va replicar molt tranquil en Gahalowood–. Sé el que va passar a Alabama l’agost del 1969. Sé allò de l’incendi, ho sé tot.
–Vostè no sap res.
606
–Te l’hauries d’escoltar –va dir en Travis–. Deixa’ns entrar, David.
Si hem de parlar estarem millor a dins.
Al final en David Kellergan va cedir. Ens va fer passar i ens va portar cap a la cuina. Es va servir una tassa de cafè i es va asseure a taula
sense oferir-nos-en a nosaltres. En Gahalowood i en Travis es van asseure davant seu i jo em vaig quedar dret, una mica apartat.
–¿I doncs? –va preguntar en Kellergan.
–He estat a Jackson –va respondre en Gahalowood–. He parlat
amb el pastor Jeremy Lewis. Sé el que va fer la Nola.
–Calli!
–Patia psicosi infantil. Li agafaven crisis d’esquizofrènia. El 30 d’agost del 1969 va calar foc a l’habitació de la seva mare.
–No! –va cridar en David Kellergan–. És mentida!
–Aquella nit va trobar-se la Nola al porxo cantant. Al final va comprendre què havia passat. I la va exorcitzar. Pensant-se que li feia un
bé. Però va ser un desastre. Va començar a patir episodis de desdoblament de la personalitat durant els quals intentava castigar-se a ella
mateixa. Per això vostè va decidir marxar lluny d’Alabama i per això
va travessar tot el país, amb l’esperança de poder deixar enrere els fantasmes, però el fantasma de la seva dona el va perseguir, perquè en el
cap de la Nola ella encara existia.
Li va lliscar una llàgrima galta avall.
–De vegades tenia atacs –va dir amb un fil de veu–. Jo no hi podia
fer res. Es pegava a ella mateixa. Era la filla i la mare. Es donava cops
i tot seguit ella mateixa suplicava perquè s’aturessin.
–I llavors vostè posava música i es tancava al garatge, perquè era
insuportable.
–Sí! Sí! Insuportable! És que no sabia què fer. La meva filla, la
meva estimada filla, estava molt malalta.
Va començar a plorar. En Travis se’l mirava esfereït pel que acabava
de descobrir.
–¿Per què no la va fer mirar? –va preguntar en Gahalowood.
–Em feia por que me la prenguessin. Que la tanquessin! I a més
amb el temps les crisis es van anar espaiant. Durant uns quants anys
fins i tot em va semblar que el record de l’incendi es començava a
607
esborrar; vaig arribar a pensar que aquells episodis desapareixerien
completament. Cada cop estava millor. Fins a l’estiu del 1975. De
cop i volta, sense que jo sabés per què, va començar a tenir crisis violentes.
–Per culpa d’en Harry –va dir en Gahalowood–. El fet de conèixer
en Harry va suposar un excés d’emocions, per a ella.
–Va ser un estiu espantós –va dir el pare Kellergan–. Jo les veia
venir, les crisis. Gairebé les podia predir. Era horrorós. Es picava els
dits i els pits amb un regle. Omplia un cubell d’aigua i hi ficava el cap,
mentre suplicava a la seva mare que la deixés estar. I la seva mare, amb
la seva pròpia veu, li deia de tot.
–¿Vostè no l’havia sotmès també a aquesta mena d’ofegaments?
–En Jeremy em va jurar que era l’únic que s’hi podia fer! M’havien
dit que en Lewis assegurava que era exorcista, però no n’havíem parlat
mai, ell i jo. I de cop i volta em diu que el Maligne ha posseït el cos de
la Nola i que l’hi hem d’expulsar de dins. Jo hi vaig consentir només
perquè no denunciés la Nola a la policia. En Jeremy estava completament boig, ¿què volien que fes? No tenia elecció... En aquest país tanquen les criatures a la presó!
–¿S’escapava de casa? –va preguntar en Gahalowood.
–Sí que es va arribar a escapar. Una vegada, durant una setmana
sencera. Me’n recordo que era a finals de juliol del 1975. ¿Què havia
de fer? ¿Trucar a la policia? ¿I què els havia de dir? ¿Que la meva filla
estava perdent el seny? Vaig decidir esperar una setmana abans de
denunciar-ho. Em vaig passar tota la setmana buscant-la pertot arreu,
nit i dia. I al final va tornar.
–¿Què va passar el 30 d’agost?
–Va tenir una crisi molt violenta. No l’havia vist mai en aquell estat.
Vaig intentar calmar-la, però no hi havia manera. Aleshores em vaig
tancar al garatge per arreglar aquella maleïda moto. Vaig posar la
música al màxim. Em vaig passar gairebé tota la tarda allà amagat. La
resta ja la saben: quan vaig anar a veure-la ja no hi era... Vaig sortir a
fer un tomb pel barri i vaig sentir dir que havien vist una noia plena
de sang prop de Side Creek. Em vaig adonar que la situació era greu.
–¿Què va ser el primer que va pensar?
608
–Si vol que li sigui franc, el primer que vaig pensar va ser que havia
fugit de casa i que eren les ferides que s’acabava de fer ella mateixa.
Vaig pensar que la Deborah Cooper devia haver vist la Nola en plena
crisi. Al cap i a la fi era el 30 d’agost, la data de l’incendi de casa nostra a Jackson.
–¿Havia tingut altres episodis violents, en aquella mateixa data?
–No.
–¿I què la devia desencadenar, una crisi així?
En David Kellergan va dubtar un moment, abans de respondre. En
Travis va veure que se l’havia d’incitar a parlar.
–Si saps alguna cosa, David, ens l’has de dir. És important. Fes-ho
per la Nola.
–Aquella tarda, quan vaig entrar a la seva habitació i vaig veure que
no hi era, vaig trobar un sobre obert damunt del llit. Un sobre a nom
seu. A dins hi havia una carta. Jo crec que va ser aquella carta, el que
li va provocar la crisi. Era una carta de ruptura.
–¿Una carta? Però si no ens en vas parlar mai, d’aquesta carta! –va
exclamar en Travis.
–Perquè era una carta escrita per un home que per la manera com
escrivia estava clar que no tenia edat d’estar vivint una història d’amor
amb la meva filla. ¿Què volies? ¿Que tota la ciutat es pensés que la
Nola era una fresca? En aquell moment jo estava convençut que la policia la trobaria i me la portaria a casa. I llavors jo l’hauria portat que la
curessin, aquest cop sí! Aquest cop sí!
–¿I qui era l’autor d’aquella carta de ruptura? –li va preguntar en
Gahalowood.
–Era en Harry Quebert.
Ens vam quedar tots sense paraula. El pare Kellergan es va aixecar, va
marxar un moment i va tornar amb una capsa de cartró plena de cartes.
–Les vaig trobar després que desaparegués la Nola, amagades a la
seva habitació, darrere d’un llistó de fusta que ballava. La Nola es cartejava amb en Harry Quebert.
En Gahalowood va agafar una carta a l’atzar i la va llegir per sobre.
–¿Com ho sap, que era en Harry Quebert? –li va preguntar–. No
estan firmades...
609
–Perquè... Perquè són els mateixos textos que surten al seu llibre.
Vaig furgar dins la capsa: efectivament, contenia la correspondència d’Els orígens del mal, almenys les cartes que havia rebut la Nola. Hi
era tot: les cartes que parlaven d’ells, les cartes de la clínica de Charlotte’s Hill. Era la mateixa lletra polida i perfecta del manuscrit. Em
vaig quedar glaçat: tot allò era ben real.
–Aquesta és la famosa última carta –va dir el pare Kellergan allargant un sobre a en Gahalowood.
La va llegir i me la va donar.
Amor meu,
Aquesta és la meva última carta. Són les meves últimes paraules.
T’escric per dir-te adéu.
A partir d’avui ja no hi haurà cap «nosaltres».
Els enamorats se separen i no es tornen a trobar mai més, i així s’acaben les històries d’amor.
T’enyoraré, amor meu. T’enyoraré tant!
Els meus ulls ploren. Tot jo cremo per dins.
No ens tornarem a veure mai més. T’enyoraré tant!
Espero que siguis feliç.
M’haig de fer a la idea que això nostre era un somni i que ja és hora de
despertar-se.
T’enyoraré tota la vida.
Adéu. T’estimo com no estimaré mai més.
–Coincideix amb l’última pàgina d’Els orígens del mal –ens va
explicar en Kellergan.
Jo vaig assentir. Reconeixia el text. No me’n sabia avenir.
–¿Quant fa que sap que en Harry i la Nola es cartejaven? –va preguntar en Gahalowood.
–No me’n vaig adonar fins fa poques setmanes. Al supermercat em
va caure a les mans Els orígens del mal. L’acabaven de tornar a posar a
la venda. No sé per què, el vaig comprar. Necessitava llegir aquell llibre,
per intentar entendre. De seguida em va fer l’efecte que algunes frases
610
ja les havia llegit abans. És increïble, el poder que té la memòria. I a
força de pensar-hi hi vaig caure: eren les cartes que havia trobat a l’habitació de la Nola. Feia trenta anys que no les tocava, però m’havien
quedat gravades en alguna part del cervell. Aleshores me les vaig rellegir i ho vaig veure clar... Aquella porqueria de carta va fer embogir de
pena la meva filla, sergent. En Luther Caleb potser va matar la Nola,
però per a mi en Quebert és tan culpable com ell: sense aquella crisi
potser no s’hauria escapat de casa i no s’hauria trobat amb en Caleb.
–Per això vostè va anar a buscar en Harry al motel... –va deduir en
Gahalowood.
–Sí! M’he passat trenta-tres anys preguntant-me qui devia haver
escrit aquelles maleïdes cartes. I la resposta era des del principi a totes
les biblioteques d’Amèrica. Vaig anar al Sea Side Motel i ens les vam
tenir. Jo estava tan furiós que vaig venir a casa a buscar l’escopeta, però
quan hi vaig tornar havia desaparegut. Jo crec que l’hauria matat. Ell
sabia que la Nola era molt vulnerable i la va portar fins al límit!
Em vaig quedar de pedra.
–¿Què vol dir, amb això de «sabia»? –li vaig preguntar.
–Ho sabia tot, de la Nola! Tot! –va cridar en David Kellergan.
–¿Vol dir que en Harry sabia allò dels episodis psicòtics de la Nola?
–Sí! Jo ja sabia que de vegades la Nola anava a casa seva amb la
màquina d’escriure. De la resta no en sabia res, és clar. Fins i tot em
semblava bo per a ella que conegués un escriptor. Eren vacances i així
estava ocupada. Fins que aquell maleït escriptor va venir a esbroncarme perquè es pensava que la meva dona li pegava.
–¿Que en Harry el va venir a veure aquell estiu?
–Sí. A mitjans d’agost. Pocs dies abans que la Nola desaparegués.
*
*
*
15 d’agost del 1975
Era a mitjans d’estiu. Des de la finestra del seu despatx el reverend
Kellergan va veure un Chevrolet negre que s’aturava a l’aparcament de
la parròquia. Va veure com en Harry Quebert en sortia i anava amb
611
pas decidit cap a l’entrada principal de l’edifici. Es va preguntar quin
devia ser el motiu de la visita: en Harry no havia posat mai els peus al
temple, des que era a Aurora. Va sentir els batents de la porta de l’entrada, en acabat soroll de passos pel corredor, i al cap d’un moment en
Harry treia el cap per la porta del seu despatx, que era oberta.
–Hola, Harry –va dir–. Quina sorpresa.
–Hola, reverend. ¿El destorbo?
–En absolut. Passi, sisplau.
En Harry va entrar a l’habitació i va tancar la porta.
–¿Que passa res? –li va preguntar el reverend Kellergan–. Fa una
cara estranya.
–He vingut a parlar-li de la Nola...
–Ah, precisament li volia donar les gràcies. Sé que ve a casa seva de
tant en tant, i sempre en torna molt animada. Espero que no li faci
nosa... Gràcies a vostè té alguna cosa per fer durant les vacances.
En Harry tenia una expressió freda.
–Ha vingut aquest matí –va dir–. Plorant. M’ha explicat tot això de
la seva dona...
El reverend va empal·lidir.
–¿De...? ¿De la meva dona? ¿Què li ha dit?
–Que li pega! Que li fica el cap en un cubell ple d’aigua glaçada!
–Harry, escolti...
–S’ha acabat, reverend. Ho sé tot.
–Harry, les coses són més complicades del que sembla... Jo...
–¿Més complicades? ¿Em vol convèncer que hi ha una raó prou
bona per justificar la seva brutalitat? ¿Eh? Me’n vaig a la policia, reverend. Ho penso destapar tot.
–No, Harry... Això sí que no...
–Oi tant, que hi aniré. ¿Què es pensa, que no m’atreviré a denunciar-lo perquè és un home d’església? Vostè no és res! ¿Quina mena
d’home deixa que la seva dona apallissi la seva filla?
–Harry... escolti’m, sisplau. Em temo que hi ha un terrible malentès
i que n’hauríem de parlar amb calma.
*
*
612
*
–No sé què li devia haver explicat la Nola a en Harry –ens va dir el
reverend–. No era pas la primera persona que s’ensumava que hi havia
alguna cosa que no acabava de rutllar, però fins aleshores només me
les havia hagut amb amics de la Nola, criatures que em feien preguntes
que podia eludir fàcilment. Aquell cop era diferent. Per tant, li vaig
haver de confessar que la mare de la Nola només existia dins del seu
cap. Li vaig suplicar que no en digués res a ningú, però ell es va haver
de ficar on no el demanaven i va començar a dir-me què havia de fer
amb la meva pròpia filla. Volia que la portés al metge! El vaig enviar
a fer punyetes... I al cap de dues setmanes la Nola va desaparèixer.
–I després d’allò es va passar anys evitant trobar-se amb en Harry
–vaig dir–. Perquè les dues úniques persones que sabien el secret de
la Nola eren vostès dos.
–M’ha d’entendre: era la meva única filla! Jo volia que la gent tingués un bon record d’ella. No que es pensessin que era boja. I a més,
no era boja! Si de cas una mica delicada! I si la policia hagués sabut la
veritat sobre aquelles crisis, no haurien fet tants esforços per trobar-la.
Haurien dit que era una sonada que s’escapava cada dos per tres de
casa!
En Gahalowood es va girar cap a mi.
–¿I tot això què significa, escriptor?
–Que en Harry ens ha mentit: no la va estar esperant al motel. Volia
trencar. Des del principi sabia que trencaria amb la Nola. Mai li va
passar pel cap fugir amb ella. El 30 d’agost del 1975 la Nola va rebre
una última carta d’en Harry dient-li que havia marxat sense ella.
Després de la confessió del pare Kellergan, en Gahalowood i jo vam
tornar immediatament a la comissaria general de la policia estatal, a
Concord, per comparar la carta amb l’última pàgina de l’original trobat amb el cos de la Nola: eren idèntiques.
–Ho tenia tot previst! –vaig exclamar–. Sabia que la deixaria. Ho
sabia des del principi.
En Gahalowood va assentir.
–Quan ella li proposa fugir, ell ja sap que no marxarà amb ella. No
es veu carregant amb una noia de quinze anys.
613
–Però en canvi ella l’ha llegit, el llibre –vaig remarcar.
–Sí, però es pensa que és una novel·la. Ignora que el que ha escrit
en Harry és exactament la seva història i que el final ja està decidit: en
Harry no la vol. La Stefanie Larjinjiak ens va dir que es cartejaven i que
la Nola esperava ansiosa que arribés el carter. El dissabte al matí, el dia
que han de fugir i que ella s’imagina que marxarà a buscar la felicitat
amb l’home de la seva vida, fa una última ullada a la bústia. Es vol assegurar que no hi ha cap carta oblidada que pugui comprometre la
seva fugida revelant alguna informació important. Però troba aquesta
nota d’ell dient-li que tot s’ha acabat.
En Gahalowood va estudiar el sobre que contenia l’última carta.
–Sí que hi ha l’adreça, al sobre, però no porta ni segell ni matasegells –va dir–. La va deixar directament a la bústia.
–¿Vols dir en Harry?
–Sí. L’hi devia deixar a la nit, abans de fugir ben lluny. Probablement ho va fer a última hora, la nit del divendres al dissabte. Perquè
la Nola no anés al motel. Perquè entengués que no hi hauria mai cap
cita. El dissabte, quan descobreix la nota d’ell, li agafa un atac de ràbia
incontenible, es descompensa, pateix una crisi terrible i es fa mal a ella
mateixa. El pare Kellergan, espantat, es tanca una vegada més al garatge. Quan la Nola recupera el seny, relaciona la carta amb el llibre. Vol
explicacions. Agafa l’original i es posa en camí cap al motel. Té l’esperança que no sigui veritat, que en Harry sigui allà. Però pel camí es
troba en Luther. I la cosa acaba malament.
–¿Però aleshores per què l’endemà de la desaparició en Harry torna a Aurora?
–Li arriba la notícia que la Nola ha desaparegut. Li ha deixat aquesta carta: s’espanta. Segur que pateix per ella, probablement se sent culpable, però suposo que el que més por li fa és que aquesta carta o la
còpia mecanoscrita del llibre arribin a mans d’algú i això pugui portar-li problemes. Prefereix ser a Aurora per seguir l’evolució de la
situació, potser fins i tot per recuperar proves que li semblen comprometedores.
Havia de trobar en Harry. Era vital que parlés amb ell. ¿Per què
m’havia fet creure que havia estat esperant la Nola quan en realitat li
614
havia escrit una carta de comiat? En Gahalowood va dictar una ordre
de recerca basada en els moviments de les seves targetes de crèdit i en
les trucades telefòniques. Però la seva targeta de crèdit estava muda i
el seu telèfon no emetia trucades. Al consultar la base de dades de
duanes vam descobrir que havia travessat la frontera per Derby Line,
a Vermont, i havia entrat al Canadà.
–Així que ha passat la frontera amb el Canadà... –va dir en Gahalowood–. ¿Per què el Canadà?
–Creu que és el paradís dels escriptors –vaig respondre–. Precisament és on acaba amb la Nola, a l’original que m’ha deixat, Les gavines
d’Aurora.
–Sí, però li recordo que el seu llibre no explica la veritat. Per
començar la Nola és morta, i a més pel que sembla en Harry no va
tenir mai la intenció de fugir amb ella. En canvi li deixa a vostè aquest
manuscrit on la Nola i ell es tornen a trobar al Canadà. ¿Així doncs, on
és la veritat?
–No entenc res! –vaig remugar–. ¿Per què dimoni ha fugit?
–Perquè té alguna cosa per amagar. Però no sabem què és, exactament.
En aquell moment encara no ho sabíem, però no s’havien acabat les
sorpreses. Aviat dos fets importantíssims aportarien respostes a les nostres preguntes.
Aquella mateixa tarda vaig dir a en Gahalowood que l’endemà agafaria un vol cap a Nova York.
–I ara!, ¿torna a Nova York? ¿Que s’ha trastocat del tot, escriptor?
Estem a punt d’arribar al final! Doni’m el carnet d’identitat, que l’hi
confisco.
Vaig somriure.
–No l’abandono pas, sergent. Però ha arribat el dia.
–¿El dia de què?
–D’anar a votar. Amèrica té una cita amb la Història.
*
*
615
*
El 5 de novembre del 2008 al migdia, mentre Nova York encara celebrava la victòria d’Obama, jo tenia una cita per dinar al Pierre amb en
Barnaski. La victòria demòcrata l’havia posat de bon humor:
–M’agraden els negres! –em va dir–. Els negres guapos. Si algun dia
estàs invitat a anar a la Casa Blanca, porta-m’hi a mi també! A veure,
¿què és això tan important que m’havies de dir?
Li vaig explicar el que havia descobert sobre la Nola i el seu
diagnòstic de psicosi infantil, i se li va il·luminar el rostre:
–¿Així a les escenes que expliques en què la mare la maltracta, de
fet és la Nola, qui es fa mal a ella mateixa?
–Sí.
–És fantàstic! –va cridar, tan fort que es va sentir a tot el restaurant–. La teva novel·la trenca amb tot! El mateix lector viu un moment
de demència, perquè el personatge de la mare existeix sense existir
realment. Ets un geni, Goldman! Un geni!
–No. Simplement l’he cagat. He deixat que en Harry em prengués
el pèl.
–¿En Harry ho sabia?
–Sí. I ara ha desaparegut de la capa de la terra.
–¿Què vols dir?
–Està il·localitzable. Pel que sembla ha passat la frontera amb el
Canadà. L’única pista que m’ha deixat és un missatge sibil·lí i un original inèdit sobre la Nola.
–¿En tens els drets?
–Perdona, ¿com dius?
–De l’original inèdit, que si en tens els drets. Te’ls compro!
–Hòstia, Roy! No és aquesta, la qüestió!
–Ai, perdó. Només era una pregunta.
–Aquí hi falta algun detall. Hi ha alguna cosa que se m’escapa.
Aquesta història de la psicosi infantil, en Harry que desapareix... Falta
una peça, en aquest puzle; ho sé, però estic perdudíssim.
–T’angoixes massa, Marcus, i creu-me, l’angoixa no serveix per a
res. Vés a can Freud que et receptin unes pastilles per relaxar-te. Jo,
per la banda que em pertoca, parlaré amb la premsa: prepararem un
comunicat sobre la malaltia de la noia i farem creure a tothom que ho
616
sabíem des del principi, però que era la sorpresa del xef: una manera
de demostrar que de vegades cal fer un pas més enllà, per trobar la
veritat, que no ens hem de limitar a la primera impressió. Tots els que
se t’han llançat a la jugular quedaran en ridícul, i tothom començarà
a dir que ets trencador. De cop i volta es tornarà a parlar del teu llibre
i en tornarem a vendre a cabassos. Perquè després d’una jugada així,
ni tan sols els que no tenien cap intenció de comprar-se’l podran resistir-se a la curiositat de saber com has representat la mare. Goldman,
ets un geni. Pago jo el dinar.
Jo vaig arrufar el nas i li vaig dir:
–No acabo d’estar-ne convençut, Roy. M’agradaria tenir temps per
gratar una mica més.
–Tu no estàs mai convençut de res, noi! No tenim temps de «gratar», com dius tu. Tu ets un poeta, et penses que el temps que passa té
un sentit, però el temps que passa només són diners que guanyes o
diners que perds. I jo sóc un fervent partidari de la primera opció.
Això sí, com potser ja deus saber, des d’ahir tenim un nou president,
guapo, negre i molt popular. Jo calculo que durant una setmana llarga ens el trobarem fins a la sopa. Durant aquesta setmana només hi
haurà lloc per a ell. Per tant, és inútil que ens comuniquem amb els
mitjans, durant aquest temps; com a molt ens hauríem de conformar
amb un entrefilet a la secció de successos. Així que jo no diria res a la
premsa fins d’aquí a una setmana, cosa que et deixa una mica de
temps. Tret que una colla de sudistes amb barret de punxa decidissin
pelar el nostre nou president, i aleshores sí que ja podem dir adéu a la
primera pàgina durant un mes ben bo. Claríssim, un mes ben bo. Imagina’t quin desastre: d’aquí a un mes comença la campanya de Nadal,
i ningú dedicaria la més mínima atenció a aquestes històries nostres. O
sigui, que d’aquí a una setmana fem públic això de la psicosi infantil.
Suplements als diaris i tota la pesca. Si tingués una mica més de marge
faria editar d’urgència un llibret per a pares. Tipus: Descobrir la pista
de la psicosi infantil o com evitar que el seu fill sigui la nova Nola Kellergan i el cremi viu mentre dorm. Podria anar de conya. Però en fi, no
tenim prou temps.
617
Tenia només una setmana, abans que en Barnaski ho destapés tot. Una
setmana per entendre què era el que encara se m’escapava. Van passar
quatre dies. Quatre dies estèrils. No parava de trucar a en Gahalowood, que l’únic que podia fer era admetre la derrota. La investigació
estava en un punt mort, no avançava. Fins que la nit del cinquè dia es va
produir un fet que donaria un tomb al cas. Va ser el 10 de novembre a
la mitjanit tocada. Per casualitat, patrullant, l’agent de la policia de
trànsit Dean Forsyth va haver de perseguir un cotxe a la carretera de
Montburry a Aurora per obligar-lo a aturar-se, després de veure com se
saltava un estop i de comprovar que anava a una velocitat superior a la
permesa. Tot plegat no hauria passat de ser una infracció banal, si no
fos que el comportament del conductor del vehicle, que semblava molt
nerviós i suava abundantment, va intrigar el policia.
–¿D’on ve, senyor? –li va preguntar l’agent Forsyth.
–De Montburry.
–¿I què hi feia, a Montburry?
–He anat... he anat a casa d’uns amics.
–¿Com es diuen?
La inseguretat i el breu llampegueig de por que va detectar en la
mirada del conductor van intrigar encara més l’agent Forsyth. Va enfocar la llanterna a la cara de l’home i li va veure una esgarrapada a la
galta.
–¿Què li ha passat, a la cara?
–Una branca baixa d’un arbre... no l’he vist.
L’agent no les tenia totes.
–¿Per què anava tan ràpid?
–Ho sento... Tenia pressa. Té raó, no hauria hagut de...
–¿Ha begut?
–No.
El control d’alcoholèmia, efectivament, va indicar que l’home no
havia consumit alcohol. El cotxe tenia tots els papers en regla, i enfocant-ne l’interior amb la llanterna l’agent no va veure cap capsa de
medicaments buida ni cap dels envasos que solen encatifar els seients
del darrere del cotxe d’un toxicòman. Però tenia una intuïció: alguna
cosa li deia que aquell home estava massa nerviós i massa tranquil
618
alhora per no gratar-hi una mica més. De cop i volta es va adonar
d’una cosa que fins aleshores li havia passat per alt: tenia les mans brutes, les sabates plenes de fang i els pantalons xops.
–Surti del vehicle, senyor –li va ordenar en Forsyth.
–¿Però per què? ¿Eh? ¿Eh? –va balbucejar el conductor.
–Obeeixi i surti del vehicle.
Com que l’home feia el ronsa l’agent Forsyth, empipat, va decidir
treure’l per la força i procedir al seu arrest per resistència a l’autoritat.
El va portar a la comissaria central de la policia del comtat, on ell
mateix es va encarregar de fer-li les fotos reglamentàries i de prendreli les empremtes dactilars electròniques. Va ser aleshores quan a la pantalla del seu ordinador va aparèixer una informació que per un moment
el va deixar sense paraules. Tot i que eren quarts de dues de la matinada, va considerar que el que acabava de descobrir era prou important
per treure del llit el sergent Perry Gahalowood de la brigada criminal
de la policia estatal i va agafar el telèfon.
Tres hores més tard, cap a quarts de cinc de la matinada, em va despertar el telèfon.
–¿Escriptor? Sóc en Gahalowood. ¿On és?
–¿Sergent? –vaig respondre mig grogui–. Sóc al llit, a Nova York,
¿on vol que sigui? ¿Què passa?
–Ja el tenim.
–¿Com diu?
–El piròman de la casa d’en Harry... L’hem arrestat aquesta nit.
–¿Què?
–¿Està ben assegut?
–Estic estirat i tot.
–Millor. Perquè tindrà un xoc.
619
2
Final de la partida
«De vegades el desànim podrà amb tu, Marcus. És normal. Et vaig dir que escriure és com boxejar, però també és
com córrer. Per això t’envio de tant en tant a escampar la
boira: si tens prou força moral per resistir una cursa llarga,
sota la pluja i el fred, si tens prou forces per arribar fins al
final, per posar-hi tota la teva empenta, tot el teu valor, i
per arribar al final, aleshores seràs capaç d’escriure. No
permetis mai que el cansament o la por t’ho impedeixin.
Al contrari, utilitza’ls per continuar avançant.»
Aquell matí mateix vaig agafar un vol cap a Manchester, encara atordit
pel que acabava de saber. A la una hi aterrava i al cap de mitja hora
arribava a la comissaria general de la policia. En Gahalowood va venir
a buscar-me a la recepció.
–En Robert Quinn! –vaig exclamar al veure’l, com si encara no
me’n sabés avenir–. ¿Així va ser en Robert Quinn, qui va calar foc a la
casa? ¿I tots aquells anònims també me’ls va deixar ell?
–Sí, escriptor. Les empremtes del bidó de benzina són seves.
–¿Però per què?
–Això mateix em pregunto jo. No ha badat boca. Es nega a parlar.
En Gahalowood em va portar al seu despatx i em va oferir cafè. Em
va explicar que la brigada criminal havia fet un escorcoll a casa dels
Quinn a primera hora del matí.
–¿I què hi han trobat? –li vaig preguntar.
–Res –em va respondre en Gahalowood–. Absolutament res.
–¿I la seva dona? ¿Què ha dit?
–És curiós: ens hi hem presentat a dos quarts de vuit del matí. No hi
havia manera de despertar-la. Dormia com una soca, ni tan sols s’havia
adonat que el seu marit no hi era.
–És que ell la droga –vaig explicar-li.
–¿Com que la droga?
–En Robert Quinn li posa somnífers a la dona perquè dormi, quan vol
estar tranquil. Segurament és el que ha fet aquesta nit perquè ella no sos623
pités res. ¿Però què havia de sospitar? ¿Què ha anat a fer en plena nit? ¿I
per què anava tot brut de fang? ¿Deu haver enterrat alguna cosa?
–Aquest és el quid de la qüestió... I si no hi ha una confessió per
part seva, no li podré encolomar cap càrrec.
–Almenys hi ha el bidó de benzina.
–El seu advocat ja ha començat a dir que en Robert se’l va trobar a
la platja. Que hi va anar a caminar fa poc, va veure aquest bidó a terra
i el va agafar per llençar-lo entre els arbustos, perquè no el veiés la gent
que hi va a passejar. Necessitem més proves, si no al seu advocat no li
costarà gens carregar-s’ho tot.
–¿Qui és el seu advocat?
–No s’ho creurà.
–¿Qui?
–En Benjamin Roth.
Vaig sospirar.
–¿Així vostè creu que va ser en Robert Quinn qui va matar la Nola
Kellergan?
–Diguem que tot és possible.
–Deixi-m’hi parlar.
–Ni pensar-hi.
En aquell moment va entrar un home al despatx sense trucar i en
Gahalowood es va quadrar a l’acte. Era en Lansdane, el cap de la policia estatal. Feia cara de contrariat.
–M’he passat tot el matí penjat al telèfon amb el governador, amb
periodistes i amb aquell coi d’advocat, en Roth.
–¿Periodistes? ¿Per què?
–Pel paio que ha arrestat aquesta nit.
–Sí, senyor. Em sembla que tenim una pista important.
El cap de la policia va posar-li una mà a l’espatlla en un gest cordial.
–Perry... No podem continuar així.
–¿Què vol dir?
–Aquesta història no s’acaba mai. Siguem seriosos, Perry: canvia de
culpable com qui canvia de camisa. En Roth diu que pensa armar un
escàndol. El governador vol que tot plegat s’acabi ja. Ha arribat l’hora de tancar el cas.
624
–Però tenim noves pistes, senyor! La mort de la mare de la Nola,
l’arrest d’en Robert Quinn. Estem a punt de trobar alguna cosa!
–Primer era en Quebert, després en Caleb, ara el pare, o aquest tal
Quinn, o l’Stern, o Crist Nostre Senyor. ¿Què hi tenim, contra el pare?
Res. ¿I contra l’Stern? Res. ¿I contra aquest Robert Quinn? Res.
–Hi ha aquell maleït bidó de benzina...
–En Roth diu que no li costarà gens convèncer un jutge de la innocència d’en Quinn. ¿Pensa acusar-lo formalment?
–Per descomptat.
–Doncs perdrà, Perry. Una vegada més, perdrà. Vostè és un bon poli,
Perry. Segurament el millor. Però de vegades s’ha de saber abandonar.
–Però senyor...
–No esguerri el final de la seva carrera, Perry... No li penso fer la mala
passada de retirar-lo del cas de manera immediata. Per l’amistat que
tenim, li dono vint-i-quatre hores. A les cinc de la tarda de demà vindrà
a veure’m al despatx i m’anunciarà oficialment que dóna per tancat el
cas Kellergan. Té vint-i-quatre hores per dir als seus col·legues que s’estima més abandonar i salvar les aparences. Després s’agafa el cap de setmana lliure i s’emporta la família a fora, que s’ho mereix.
–Senyor, és que..
–S’ha de saber abandonar, Perry. Fins demà.
En Lansdane va sortir del despatx i en Gahalowood es va deixar
caure a la cadira. Per si no n’hi havia prou, en Roy Barnaski em va trucar al mòbil.
–Hola, Goldman –em va dir tot animat–. Demà farà una setmana,
com ja deus saber.
–¿Farà una setmana de què, Roy?
–Una setmana. El termini que et vaig donar abans de difondre als
mitjans l’últim que hem sabut sobre la Nola Kellergan. ¿No te’n deus
haver oblidat? Suposo que no has trobat res més.
–Escolta, Roy, estem sobre una pista. Potser hauries d’ajornar la
conferència de premsa.
–Uf!... Ja hi som, amb les pistes; quina dèria amb les pistes, Goldman... Una pista de circ, això és el que és! Va, home, va, deixa’t estar ja
de pistes. He convocat la premsa per demà a les cinc. Compto amb tu.
625
–Impossible. Sóc a Nou Hampshire.
–¿Què? Goldman, l’atracció ets tu! Et necessito!
–Em sap greu, Roy.
I vaig penjar.
–¿Qui era? –em va preguntar en Gahalowood.
–En Barnaski, el meu editor. Vol convocar la premsa demà a última hora per fer la gran confessió: per parlar de la malaltia de la Nola
i per explicar que genial que és el meu llibre perquè vius la doble personalitat d’una noia de quinze anys.
–Molt bé, doncs sembla que demà a última hora haurem fet llufa
oficialment.
En Gahalowood disposava de vint-i-quatre hores. No es volia quedar de braços plegats. Va proposar anar a Aurora a interrogar la Tamara i la Jenny, per intentar descobrir alguna cosa sobre en Robert.
Pel camí va trucar a en Travis per avisar-lo que anàvem cap allà.
Ens el vam trobar davant de casa dels Quinn. Encara no se’n sabia avenir.
–¿Així és segur que les empremtes del bidó són d’en Robert? –va
preguntar.
–Sí –va respondre en Gahalowood.
–Mare de Déu, no m’ho puc creure! ¿I per què devia fer una cosa
així?
–No en tinc ni idea...
–¿Vostè creu que està implicat en l’assassinat de la Nola?
–De moment no podem descartar res. ¿Com estan la Jenny i la Tamara?
–Malament. Molt malament. En estat de xoc. I jo també. És un malson! Un malson!
Es va asseure al capó del seu cotxe, disgustat.
–¿Què passa? –li va preguntar en Gahalowood, que es va adonar
que li passava alguna cosa.
–Sergent, tot el matí que hi penso... Tot plegat m’ha portat una pila
de records a la memòria.
–¿Quina mena de records?
–En Robert Quinn sempre va estar molt interessat en el cas. En
626
aquella època jo em veia molt amb la Jenny, el diumenge venia a dinar
a casa dels Quinn. No parava de parlar-me del cas.
–Jo em pensava que la que no parlava d’altra cosa era la dona.
–A taula sí. Però així que jo entrava per la porta, el pare em servia
una cervesa a la terrassa i em donava conversa. Que si ja teníem sospitós, que si teníem cap pista... Havent dinat m’acompanyava al cotxe i
parlàvem una estoneta més. Gairebé no em deixava marxar.
–M’està dient que...
–Jo no li estic dient res, però...
–¿Però què?
Va furgar-se la butxaca de la jaqueta i en va treure una fotografia.
–L’he trobat aquest matí en un àlbum de família que té la Jenny a
casa.
A la foto es veia en Robert Quinn al costat d’un Chevrolet Monte
Carlo negre, davant del Clark’s. Al darrere hi deia: «Aurora, agost del
1975».
–¿Què vol dir, això? –va preguntar en Gahalowood.
–És la mateixa pregunta que he fet jo a la Jenny. M’ha confessat que
aquell estiu el seu pare es volia comprar un cotxe nou, però que no s’acabava de decidir i va fer gestions en uns quants concessionaris de la
zona perquè li deixessin provar diferents models durant uns quants
caps de setmana.
–¿Incloent-hi un Monte Carlo negre? –va preguntar en Gahalowood.
–Incloent-hi un Monte Carlo negre –va confirmar en Travis.
–¿Vol dir que el dia que va desaparèixer la Nola és possible que en
Robert Quinn conduís aquest cotxe?
–Sí.
En Gahalowood es va passar una mà pel cap. Li va demanar si es
podia quedar amb la fotografia.
–Travis –vaig fer jo–, hauríem de parlar amb la Tamara i la Jenny.
¿Són a dins?
–Sí, és clar. Passin. Són a la sala d’estar.
La Tamara i la Jenny estaven prostrades en un sofà. Ens vam passar més d’una hora intentant que parlessin, però estaven tan afectades
que eren incapaces de mantenir la serenor. Finalment, la Tamara va
627
aconseguir explicar-nos entre plors com havia anat la nit anterior. En
Robert i ella havien sopat d’hora i en acabat havien estat mirant la televisió.
–¿Va notar alguna cosa estranya en el comportament del seu marit?
–li va preguntar en Gahalowood.
–No... Bé, potser sí. Estava encaparrat a fer-me prendre una infusió
tant sí com no. A mi no em venia de gust, però ell vinga a dir: «Beu,
tresoret meu, beu. Són unes herbes diürètiques, t’aniran molt bé.» Al
final em vaig beure aquell coi d’herbes. I després em vaig quedar adormida al sofà.
–¿Quina hora era?
–Devia ser cap a les onze.
–¿I després?
–Després, un forat negre. He dormit com una soca. Quan m’he
despertat ja eren quarts de vuit del matí. Encara estava estirada al sofà
i la policia trucava a la porta.
–Senyora Quinn, ¿és veritat que el seu marit es va plantejar comprar-se un Chevrolet Monte Carlo?
–Ja no... Ja no me’n recordo... Sí... Potser sí... però... ¿Que sospiten
que hauria pogut fer mal a aquella nena? ¿Que va ser ell?
Al dir això va haver de córrer cap al lavabo a vomitar.
Aquella conversa no duia enlloc. Ens en vam anar sense treure’n
res. El temps jugava en contra nostra. Un cop al cotxe vaig suggerir a
en Gahalowood que ensenyés a en Robert la foto del Monte Carlo
negre, que no deixava de ser una prova comprometedora.
–No serviria de res –em va respondre–. En Roth sap que en Lansdane està a punt de petar i ja deu haver aconsellat a en Quinn que
intenti guanyar temps. En Quinn no badarà boca. I ens donarà pel sac.
Demà a les cinc el cas estarà tancat, el seu amic Barnaski farà el seu
numeret davant de totes les televisions del país, en Robert Quinn serà
lliure i vostè i jo serem la riota de tot Amèrica...
–Això si no...
–Això si no hi ha un miracle, escriptor. Si no descobrim quina en
portava de cap en Quinn ahir a la nit i per què tenia tanta pressa. La
seva dona diu que es va quedar adormida a les onze. El van aturar cap
628
a la mitjanit. Per tant va passar una hora. Almenys sabem que no va
sortir de la zona. ¿Però d’on devia venir?
A en Gahalowood només se li acudia una cosa: anar al punt on
havien arrestat en Robert Quinn i intentar deduir quin recorregut havia fet ell. Fins i tot es va permetre el luxe de deixar l’agent Forsyth
sense el seu dia de festa perquè vingués amb nosaltres. Al cap d’una
hora ens trobàvem amb ell a la sortida d’Aurora. Llavors ens va guiar
per un tros de la carretera de Montburry.
–Va ser aquí –ens va dir.
La carretera travessava una zona de sotabosc en línia recta. No havíem avançat gens.
–¿Com va anar, exactament? –va preguntar en Gahalowood.
–Jo venia de Montburry. Patrulla de rutina. I aleshores em surt disparat aquell cotxe.
–¿Com, que li surt disparat?
–D’aquell encreuament que hi ha cinc-cents o sis-cents metres més
amunt.
–¿Quin encreuament?
–No li sé dir quina carretera és, però hi ha un encreuament segur,
amb un estop. Sé que és un estop perquè és l’únic que hi ha en aquest
tram.
–¿I diu que és aquell estop d’allà a baix? –va tornar a preguntar en
Gahalowood mirant a la llunyania.
–Aquell estop d’allà baix, sí –va confirmar en Forsyth.
De cop i volta hi vaig caure:
–És la carretera que va al llac! –vaig exclamar.
–¿Quin llac? –va fer en Gahalowood.
–És l’encreuament amb la carretera que porta al llac de Montburry.
Vam pujar fins a l’encreuament i vam agafar la carretera del llac. Al
cap d’un centenar de metres vam arribar a l’aparcament. Tot el perímetre del llac es trobava en un estat lamentable. Les pluges torrencials
de tardor que havien caigut feia poc l’havien deixat ple de regueres.
Estava tot fet un fangueig.
*
*
629
*
Dimarts 11 de novembre del 2008, 8 del matí
Una columna de vehicles de la policia va arribar a l’aparcament del
llac. En Gahalowood i jo feia una estona que ens esperàvem al cotxe.
Al veure les camionetes dels equips de submarinistes de la policia li
vaig preguntar:
–¿Té clara la jugada, sergent?
–No. Però no tenim alternativa.
Era la nostra última carta. El final de la partida. En Robert Quinn
havia estat allà. Havia hagut de travessar tot aquell fangar per arribar
arran de l’aigua, havia vingut a llençar alguna cosa al llac. Almenys
aquesta era la nostra hipòtesi.
Vam sortir del cotxe i ens vam acostar als equips de submarinistes,
que ja s’estaven preparant. El cap de l’equip va donar instruccions als
seus homes i després va parlar amb en Gahalowood.
–¿Què estem buscant, sergent? –li va preguntar.
–Qualsevol cosa. El que sigui. Documents, una arma, jo què sé. Alguna cosa que pugui tenir relació amb el cas Kellergan.
–¿Sabia que els llacs són com abocadors? Si pogués ser una mica
més precís...
–Jo crec que el que estem buscant és una cosa prou evident perquè si
els seus homes la veuen no dubtin d’agafar-la. Però encara no sé què és.
–¿I en quin punt del llac deu ser, al seu parer?
–No gaire endins. Allà on es pugui arribar llançant una cosa des de
la vora. Jo començaria per la banda oposada del llac. El nostre sospitós
anava ple de fang i tenia una esgarrinxada a la cara, probablement se
l’havia fet amb alguna branca baixa. Segur que la seva intenció era
amagar aquest objecte allà on a ningú se li acudiria anar-lo a buscar.
Per tant, jo crec que devia anar a l’altra vora del llac, que està envoltada de sotabosc i d’esbarzers.
Van començar la recerca. Ens vam posar a tocar de l’aigua, a prop
de l’aparcament, i vam observar com els submarinistes desapareixien
sota l’aigua. Feia un dia gèlid. Va passar una hora sense cap novetat.
Estàvem just al costat del cap de submarinistes, escoltant les escasses
comunicacions de ràdio.
630
A dos quarts de deu en Lansdane va trucar a en Gahalowood per
tirar-li la cavalleria per sobre. Cridava tan fort que vaig sentir la conversa a través del telèfon.
–Digui’m que no és cert, Perry!
–¿Que no és cert el què, senyor?
–Que ha mobilitzat els submarinistes.
–Sí, senyor.
–Està sonat. S’està tocant de l’ala. Podria suspendre’l, per aquesta
iniciativa. He convocat una roda de premsa per a les cinc. Vostè també
hi serà. Serà vostè, qui anunciarà que interrompem les investigacions.
Ja s’apanyarà vostè amb els periodistes. No penso tornar a donar la
cara per vostè, Perry! N’estic tip!
–Entesos, senyor.
Va penjar. Ens vam quedar en silenci.
Va passar una altra hora. De moment la recerca no donava resultats. En Gahalowood i jo no havíem deixat ni un moment el nostre
punt d’observació, malgrat el fred que feia. Al final vaig dir:
–Sergent, i si...
–Calli, escriptor. Sisplau. No parli. No vull sentir els seus dubtes ni
les seves vacil·lacions.
Vam continuar esperant. De cop i volta la ràdio del cap de submarinistes va emetre un petarrelleig diferent. Passava alguna cosa. Els
submarinistes van sortir a la superfície. Hi havia molta agitació i tothom va córrer cap a la vora de l’aigua.
–¿Què passa? –va preguntar en Gahalowood al cap de submarinistes.
–Han trobat alguna cosa! Han trobat alguna cosa!
–¿Però què?
A una desena de metres de la vora els submarinistes acabaven de
descobrir entre el llot un Colt .38 i un collaret d’or amb la inscripció
NOLA.
Al cap d’una estona, al migdia, instal·lat darrere el mirall transparent
d’una sala d’interrogatori de la comissaria general de la policia estatal, vaig assistir a la confessió d’en Robert Quinn, després que en Gaha631
lowood diposités davant seu l’arma i el collaret que havíem trobat al
llac.
–¿És això, el que va anar a fer ahir a la nit? –li va preguntar amb un
to gairebé amable–. ¿A desempallegar-se de les proves comprometedores?
–¿Com... Com s’ho ha fet?
–S’ha acabat la partida, senyor Quinn. Per a vostè s’ha acabat la
partida. El Monte Carlo negre el conduïa vostè, ¿oi que sí? Un cotxe
de concessionari, que no constava enlloc. Ningú n’hauria pogut resseguir la pista fins a arribar a vostè, si no hagués tingut l’absurda idea
de fer-se una foto amb el cotxe.
–Jo... Jo...
–¿Per què, eh? ¿Per què va matar aquella nena? ¿I aquella pobra
dona?
–No ho sé. Jo crec que no era jo. En realitat va ser un accident.
–¿Què va passar?
–La Nola anava caminant pel voral de la carretera i em vaig oferir a
portar-la un tros. Va acceptar, va pujar... I després... En el fons jo em
sentia sol. Tenia ganes d’acariciar-li una mica els cabells... Va fugir cap
al bosc. L’havia d’atrapar per demanar-li que no en digués res a ningú.
Però va sortir corrents cap a casa de la Deborah Cooper. No em va quedar més remei. Si no haurien parlat totes dues. Va ser... Per un moment
vaig perdre el món de vista.
Es va ensorrar.
Al sortir de la sala d’interrogatori en Gahalowood va trucar a en Travis per avisar-lo que en Robert Quinn havia firmat una confessió
completa.
–A les cinc hi haurà una conferència de premsa –li va dir–. No volia
que ho sabés per la televisió.
–Gràcies, sergent... D’això... ¿Què li dic, a la meva dona?
–No en tinc ni idea. Però avisi-la ja. La notícia caurà com una bomba.
–Ara mateix me n’hi vaig.
–Intendent Dawn, ¿que podria venir a Concord per aclarir-nos un
632
parell de coses sobre en Robert Quinn? No vull fer passar per això la
seva dona o la seva sogra.
–És clar. En aquest moment estic de servei i m’esperen en un accident de carretera. I encara haig d’anar a parlar amb la Jenny. Serà millor que vingui aquesta nit o demà.
–Vingui demà tranquil·lament. Ara ja no corre cap pressa.
En Gahalowood va penjar el telèfon. Se’l veia serè.
–¿I ara què? –vaig preguntar.
–Ara l’invito a menjar alguna cosa. Trobo que ens ho mereixem.
Vam anar a dinar a la cafeteria de la comissaria general. En Gahalowood estava pensatiu: no havia tocat el plat. Portava el dossier del
cas, el tenia damunt la taula, i es va passar un quart d’hora mirant la
foto d’en Robert i del Monte Carlo negre. Li vaig preguntar:
–¿Què és el que el té tan amoïnat, sergent?
–No res. Només em pregunto per què devia portar una arma a
sobre en Quinn... Ens ha dit que es va trobar amb la noia per casualitat fent una volta amb el cotxe. O ho tenia tot premeditat, incloent-hi
el cotxe i la pistola, o es va trobar la Nola per casualitat; i en aquest cas
em pregunto per què duia una pistola a sobre i d’on l’havia tret.
–¿Què creu: que ho tenia tot planejat però ha intentat mitigar la
confessió?
–Podria ser.
Es va tornar a mirar la foto. Se la va acostar a la cara per escrutar-ne
tots els detalls. De cop i volta li va cridar l’atenció alguna cosa i li va
canviar la mirada. Li vaig preguntar:
–¿Què passa, sergent?
–El titular...
Vaig anar cap a la seva banda de la taula per mirar la foto. Em va
assenyalar amb el dit l’expositor de diaris que sortia en segon terme, al
costat del Clark’s. Observant-lo atentament es podia llegir el text de
la primera pàgina:
NIXON DIMITEIX
–Richard Nixon va dimitir l’agost del 1974! –va exclamar en Gahalowood–. Aquesta foto no es va fer l’agost del 1975!
633
–¿I llavors qui ha escrit una data errònia al revers?
–Ni idea. Però això vol dir que en Robert Quinn ens està mentint.
No va matar ningú!
En Gahalowood va sortir disparat de la cafeteria, va córrer cap a les
escales principals i va pujar els graons de quatre en quatre. Jo el vaig
seguir pels passadissos fins als calabossos. Va demanar que li deixessin
veure en Robert Quinn immediatament.
–¿A qui està protegint? –va cridar en Gahalowood així que el va
veure darrere els barrots de la seva cel·la–. El Monte Carlo negre no
el va provar l’agost del 1975! Està protegint algú i vull saber qui és!
¿La seva dona? ¿La seva filla?
En Robert semblava desesperat. Sense bellugar-se de la petita banqueta encoixinada on seia va murmurar:
–La Jenny. Estic protegint la Jenny.
–¿La Jenny? –va repetir en Gahalowood esbalaït–. Va ser la seva
filla qui...
Va treure el telèfon i va marcar un número.
–¿A qui truca? –li vaig preguntar.
–A en Travis Dawn. Perquè no digui res a la seva dona. Si sap que el
seu pare ho ha confessat tot, li agafarà un atac de pànic i tocarà el dos.
En Travis no agafava el mòbil. Llavors en Gahalowood va trucar a
la comissaria de policia d’Aurora perquè els posessin en contacte per
ràdio.
–Aquí el sergent Gahalowood, de la policia estatal de Nou Hampshire –va dir a l’agent de guàrdia–. Haig de parlar de seguida amb l’intendent Dawn.
–¿L’intendent Dawn? Truqui-li al mòbil. Avui no està de servei.
–¿Com que no? Si li he trucat fa un moment i m’ha dit que tenia
feina en un accident de trànsit.
–No pot ser, sergent. Li repeteixo que avui no està de servei.
En Gahalowood va penjar, pàl·lid com el guix, i va donar immediatament l’alerta general.
*
*
634
*
En Travis i la Jenny Dawn van ser arrestats al cap de poques hores a
l’aeroport de Boston-Logan, on es disposaven a embarcar en un vol
amb destinació a Caracas.
Ja eren altes hores de la nit quan en Gahalowood i jo vam marxar
de la comissaria general de la policia de Concord. Prop de la sortida de
l’edifici ens esperava una munió de periodistes que se’ns va llançar al
damunt. Vam passar pel mig sense fer cap comentari i ens vam ficar al
cotxe d’en Gahalowood. Ell conduïa en silenci. Li vaig preguntar:
–¿On anem, sergent?
–Ni idea.
–¿Què fan, els polis, en moments com aquests?
–Se’n van a fer una copa. ¿I els escriptors?
–Se’n van a fer una copa.
Va conduir fins al seu bar de la sortida de Concord. Ens vam asseure a la barra i vam demanar uns whyskies dobles. Darrere nostre, els
titulars sobreimpresos a la pantalla del televisor anunciaven la notícia:
UN MEMBRE DEL COS DE POLICIA D’AURORA
CONFESSA L’ASSASSINAT DE NOLA KELLERGAN
635
1
La veritat sobre el cas Harry Quebert
«L’últim capítol d’un llibre, Marcus, ha de ser sempre el
millor.»
Nova York, dijous 18 de desembre del 2008
Un mes després que se sabés la veritat
Va ser l’última vegada que el vaig veure.
Eren les nou del vespre. Jo era a casa meva, escoltant els minidiscos,
quan van trucar a la porta. Vaig obrir i ens vam mirar un moment en
silenci. Finalment va dir:
–Hola, Marcus.
Després d’un moment de dubte vaig respondre:
–Em pensava que eres mort.
Va fer que sí amb el cap.
–Sóc només un fantasma.
–¿Vols un cafè?
–Sí, gràcies. ¿Estàs sol?
–Sí.
–Doncs ja és hora que deixis d’estar-ho.
–Passa, Harry.
Vaig anar cap a la cuina a fer cafè. Ell es va esperar a la sala, nerviós,
jugant amb els marcs de fotos que hi havia als prestatges de la meva
biblioteca. Quan vaig tornar-hi amb la cafetera i les tasses, n’estava
mirant una on sortíem tots dos el dia que em van entregar el títol a
Burrows.
–És el primer cop que vinc a casa teva.
–Tens l’habitació de convidats preparada. Ja fa setmanes.
–Sabies que vindria, ¿oi?
–Sí.
639
–Em coneixes bé, Marcus.
–Els amics les saben, aquestes coses.
Va fer un somriure amarg.
–Gràcies per la teva hospitalitat, Marcus, però no em quedaré.
–¿Doncs així per què has vingut?
–Per dir-te adéu.
Vaig intentar dissimular el meu astorament omplint les tasses de
cafè.
–Si te’n vas no em quedarà cap amic –li vaig dir.
–No diguis aquestes coses. Més que com un amic, t’he estimat com
un fill, Marcus.
–I jo t’he estimat a tu com un pare, Harry.
–¿Malgrat la veritat?
–La veritat no canvia en absolut el que puguis sentir per una altra
persona. Aquest és el gran drama dels sentiments.
–Tens raó, Marcus. O sigui que ho saps tot, ¿oi?
–Sí.
–¿Com ho has sabut?
–Al final ho he entès.
–Tu eres l’únic que em podia desemmascarar.
–O sigui que era això, el que em volies dir a l’aparcament de l’hotel.
Per això em deies que res tornaria a ser el mateix entre nosaltres. Sabies que ho descobriria tot.
–Sí.
–¿Com vas poder arribar a aquest extrem, Harry?
–No ho sé...
–Tinc les gravacions de vídeo dels interrogatoris d’en Travis i la
Jenny Dawn. ¿Les vols veure?
–Sí. Sisplau.
Es va asseure al sofà. Vaig ficar el DVD a dins del reproductor i el
vaig posar en marxa. La Jenny va aparèixer a la pantalla. La gravació
l’enfocava de cara en una sala de la comissaria general de la policia
estatal de Nou Hampshire. Estava plorant.
*
*
640
*
Extracte de l’interrogatori de la Jenny E. Dawn
Sergent P. Gahalowood: Senyora Dawn. ¿Quant fa que ho sap?
Jenny Dawn (plorant): Jo no... Jo no vaig sospitar mai res. Mai! Fins
al dia que van trobar el cos de la Nola a Goose Cove. Llavors es va
armar tot aquell enrenou per tota la ciutat. El Clark’s era ple a vessar:
clients, periodistes que venien a fer preguntes... Un infern. Al final em
vaig trobar malament i vaig tornar a casa més d’hora que de costum
per descansar. Al davant hi havia aparcat un cotxe que no em sonava.
A l’entrar a casa vaig sentir crits. Vaig reconèixer la veu de l’intendent
Pratt. S’estava discutint amb en Travis. Ells no em van sentir.
12 de juny del 2008
–No et posis nerviós, Travis! –va cridar en Pratt–. Ningú lligarà caps,
ja ho veuràs.
–¿I com pots estar-ne tan segur?
–L’hi encolomaran tot a en Quebert! El cos era al costat de casa seva!
Tot l’incrimina a ell!
–¿Hòstia sí, però i si l’exculpen?
–No l’exculparan. No n’hem de parlar mai, d’aquesta història, ¿entesos?
La Jenny va notar que es movien i es va amagar a la sala d’estar. Va
veure sortir l’intendent Pratt i així que va sentir que el cotxe arrencava va
córrer cap a la cuina, on va trobar el seu marit consternat.
–¿Què passa, Travis? He sentit tota la conversa! ¿Què m’amagues?
¿Què m’amagues sobre la Nola Kellergan?
Jenny Dawn: Llavors en Travis m’ho va explicar tot. Em va ensenyar el collaret, em va dir que l’havia guardat per no oblidar-se mai del
que havia fet. Vaig agafar el collaret i li vaig dir que m’ocuparia jo de
tot. Jo volia protegir el meu marit, volia protegir el meu matrimoni.
Sempre he estat sola, sergent. No tinc fills. Només tinc en Travis. No
volia arriscar-me a perdre’l... Tenia l’esperança que donarien el cas per
tancat ràpidament i que n’acusarien en Harry... Però llavors en Marcus
Goldman va començar a remoure el passat, convençut que en Harry
641
era innocent. I tenia raó, però jo no em podia quedar de braços plegats. No podia deixar que descobrís la veritat. Aleshores vaig començar a enviar-li anònims. Vaig cremar-li aquell maleït Corvette. Però ell
no en feia ni cas, dels meus advertiments! Per això vaig decidir calar
foc a la casa.
Extracte de l’interrogatori d’en Robert Quinn
Sergent P. Gahalowood: ¿Per què ho ha fet?
Robert Quinn: Per la meva filla. Semblava molt nerviosa, amb tota
la ciutat tan alterada pel descobriment del cos de la Nola. Jo la veia
amoïnada, es comportava d’una manera estranya. Marxava del Clark’s
sense cap motiu. El dia que els diaris van publicar aquells papers d’en
Goldman es va posar feta una fúria. Feia por i tot. Al sortir dels lavabos dels empleats vaig veure que marxava dissimuladament per la porta de servei. Vaig decidir seguir-la.
Dijous 10 de juliol del 2008
La Jenny va aparcar el cotxe a la pista forestal, va baixar-ne ràpidament i va agafar el bidó de benzina i la pintura en esprai. Havia tingut la
precaució de posar-se uns guants de jardiner per no deixar empremtes.
Ell la seguia de lluny com podia. Quan va sortir del bosc la Jenny ja havia
ruixat el Range Rover i estava abocant benzina pel porxo.
–Jenny! Para! –li va cridar el seu pare.
Però ella es va afanyar a encendre un llumí i el va llençar a terra. L’entrada de la casa es va encendre immediatament. La Jenny no s’esperava
aquelles flames tan altes i va haver de recular uns quants metres protegint-se la cara. El seu pare la va agafar per les espatlles.
–Jenny! Ets boja!
–No ho pots entendre, pare! ¿Què hi fas aquí? Vés-te’n, vés-te’n!
En Robert li va arrabassar el bidó de les mans.
–Fot el camp! –li va manar–. Fot el camp abans que et pesquin!
La Jenny va endinsar-se al bosc i va tornar al cotxe. En Robert s’havia de
desempallegar del bidó, però el pànic no el deixava pensar. Finalment va
anar corrents cap a la platja i el va amagar entre els arbustos.
642
Extracte de l’interrogatori de la Jenny E. Dawn
Sergent P. Gahalowood: ¿I després?
Jenny Dawn: Li vaig suplicar al meu pare que no s’hi fiqués. No el
volia involucrar.
Sergent P. Gahalowood: Però ja hi estava. ¿I després d’allò què va fer?
Jenny Dawn: L’intendent Pratt havia de suportar una pressió cada
cop més gran, des que havia confessat haver obligat la Nola a practicar-li fel·lacions. Tan clar que ho veia ell al principi, i en canvi ara estava a punt de petar. Ho cantaria tot. Ens l’havíem de treure de sobre. I
recuperar l’arma.
Sergent P. Gahalowood: Havia conservat l’arma...
Jenny Dawn: Sí. Era la seva arma reglamentària. La de tota la vida...
Extracte de l’interrogatori d’en Travis S. Dawn
Travis Dawn: No m’ho perdonaré mai, el que vaig fer, sergent. Fa trenta anys que ho tinc a dins. Trenta anys que no m’ho puc treure del cap.
Sergent P. Gahalowood: El que no entenc és que sent poli guardés
una prova tan clara com aquell collaret.
Travis Dawn: No me’n podia separar. Aquest collaret ha sigut el
meu càstig. Un recordatori del passat. Des d’aquell 30 d’agost del
1975 no hi ha hagut dia que no m’hagi tancat en algun lloc o altre per
mirar aquest collaret. I a més, ¿quin risc hi havia que me’l trobessin?
Sergent P. Gahalowood: ¿I en Pratt què?
Travis Dawn: Estava a punt de parlar. Des que vostè havia descobert allò de la Nola i ell, que estava mort de por. Un dia em va trucar:
em volia veure. Ens vam trobar en una platja. Em va dir que ho volia
destapar tot, que volia arribar a algun acord amb el fiscal i que jo havia
de fer el mateix, perquè la veritat acabaria sortint. Aquell mateix dia el
vaig anar a veure al seu motel. Vaig intentar fer-lo entrar en raó. Però
no hi va haver manera. Em va ensenyar el seu vell Colt .38, el tenia
guardat al calaix de la tauleta de nit, i em va dir que l’endemà l’hi vindria a portar a vostè. Estava a punt de parlar, sergent. Així que vaig esperar que em donés l’esquena i el vaig matar d’un cop de porra. Vaig
agafar el Colt i me’n vaig anar.
643
Sergent P. Gahalowood: ¿Un cop de porra? Com amb la Nola!
Travis Dawn: Sí.
Sergent P. Gahalowood: ¿La mateixa arma?
Travis Dawn: Sí.
Sergent P. Gahalowood: ¿On és?
Travis Dawn: És la meva porra reglamentària. Ho vam decidir llavors amb en Pratt: va dir que la millor manera d’amagar l’arma d’un
crim era deixar-la a la vista de tothom. El Colt i la porra que portàvem
al cinturó mentre buscàvem la Nola eren les armes del crim.
Sergent P. Gahalowood: ¿Com és que finalment va decidir desempallegar-se’n? ¿I com van arribar el Colt i el collaret a mans d’en Robert Quinn?
Travis Dawn: La Jenny em pressionava. Al final vaig cedir. Des que
havia mort en Pratt que la Jenny no dormia. Estava al límit. Deia que no
els podíem guardar a casa, que si investigant la mort d’en Pratt arribaven fins a nosaltres havíem begut oli. Al final em va convèncer. Jo els
volia llençar al mar, allà on no els pogués trobar ningú mai més. Però
la Jenny estava tan espantada que se’m va avançar sense consultarm’ho. Li va demanar al seu pare que se n’encarregués ell.
Sergent P. Gahalowood: ¿I per què al seu pare?
Travis Dawn: Jo crec que no es refiava de mi. En trenta-tres anys jo
no m’havia vist amb cor de separar-me del collaret, i li feia por que
aquest cop tampoc en fos capaç. Sempre ha tingut una fe cega en el
seu pare; va pensar que era l’únic que ens podia ajudar. A més, ¿qui
havia de sospitar d’ell?... El tros de pa d’en Robert Quinn.
9 de novembre del 2008
La Jenny va entrar en tromba a casa dels seus pares. Sabia que el seu
pare estava sol. El va trobar a la sala d’estar.
–Pare! –va cridar–. Pare, necessito que m’ajudis.
–¿Jenny? ¿Què passa?
–No facis preguntes. Necessito que et desempalleguis d’això.
Li va allargar una bossa de plàstic.
–¿Què és?
644
–No preguntis. No l’obris. És una cosa molt greu. Tu ets l’única persona que em pot ajudar. Necessito que ho llencis allà on no ho pugui anar
a buscar mai ningú.
–¿Tens problemes?
–Sí. Em sembla que sí.
–Doncs ho faré, filla. Estigues tranquil·la. Faré tot el que pugui per
protegir-te.
–Sobretot no obris la bossa, pare. Limita’t a treure-la de la circulació
per sempre.
Però així que la seva filla va ser fora en Robert va obrir la bossa. Aterrit
pel que va trobar-hi a dins, tement que la seva filla fos una assassina, va decidir que així que es fes de nit aniria a llençar-ho al llac de Montburry.
Extracte de l’interrogatori d’en Travis S. Dawn
Travis Dawn: Quan vaig saber que havien arrestat el pare de la
Jenny, vaig veure clar que havia begut oli. Que havia d’actuar. Vaig
pensar que el millor era que quedés ell com a culpable. Almenys de
moment. Jo sabia que voldria protegir la seva filla i que aguantaria un
dia o dos. Prou perquè la Jenny i jo tinguéssim temps d’arribar a algun
país que no extradís. Vaig començar a buscar alguna prova contra en
Robert. Vaig repassar els àlbums de família que guarda la Jenny amb
l’esperança de trobar-hi alguna foto d’en Robert i la Nola, per poder
escriure alguna cosa comprometedora al darrere. I llavors veig aquesta foto d’ell amb un Monte Carlo negre. Allò sí que era casualitat! Vaig
escriure la data d’agost del 1975 amb boli i l’hi vaig portar a vostè.
Sergent P. Gahalowood: Intendent Dawn, ja és hora que ens expliqui què va passar realment el 30 d’agost del 1975...
*
*
*
–Apaga, Marcus! –va cridar en Harry–. Sisplau, apaga! No suporto
sentir-ho.
Vaig apagar immediatament el televisor. En Harry plorava. Es va
aixecar del sofà i es va amorrar a la finestra. A fora nevava amb ganes.
La ciutat, il·luminada, estava preciosa.
645
–Ho sento molt, Harry.
–Nova York és un lloc extraordinari –va murmurar–. Moltes vegades em pregunto com hauria sigut la meva vida si m’hagués quedat
aquí en lloc de marxar a Aurora a principis d’aquell estiu del 1975.
–No hauries conegut mai l’amor –vaig dir.
Es va quedar mirant la nit.
–¿Com ho has sabut, Marcus?
–¿Com he sabut què? ¿Que no vas escriure Els orígens del mal? Poc
després que arrestessin en Travis Dawn. La premsa va començar a
escampar-ho tot i al cap d’uns quants dies em va trucar l’Elijah Stern.
Volia veure’m tant sí com no.
*
*
*
Divendres 14 de novembre del 2008
Finca de l’Elijah Stern, prop de Concord, NH
–Gràcies per venir, senyor Goldman.
L’Elijah Stern em va rebre al seu despatx.
–Em va sorprendre que em truqués, senyor Stern. Em pensava que
no em tenia gaire estima.
–És un jove amb molt de talent. ¿És veritat, això que diuen els diaris sobre en Travis Dawn?
–Sí senyor.
–Quina cosa tan sòrdida...
Vaig assentir i vaig dir:
–La vaig cagar del tot, amb en Caleb. Em sap greu.
–No la va cagar. Si no ho tinc mal entès, al final si la policia ha
pogut tancar el cas ha sigut gràcies a la seva tenacitat. Hi ha un policia que diu meravelles de vostè... Perry Gahalowood, em sembla que
es diu.
–He demanat al meu editor que retiri El cas Harry Quebert de les
llibreries.
–M’alegro de sentir-ho. ¿Pensa escriure’n la versió corregida?
–És probable. Encara no sé de quina manera, però es farà justícia.
646
M’he partit la cara pel nom d’en Quebert i ara me la penso partir pel
d’en Caleb.
Va somriure.
–Precisament per això el volia veure, senyor Goldman. Li haig de
dir la veritat. I així entendrà per què no li puc retreure que durant
mesos es pensés que en Luther era el culpable: jo mateix he viscut
trenta-tres anys íntimament convençut que en Luther havia matat la
Nola Kellergan.
–¿De debò?
–N’estava totalment convençut. To-tal-ment.
–¿I com és que mai en va dir res a la policia?
–No volia matar en Luther per segona vegada.
–No entenc què vol dir, senyor Stern.
–En Luther estava obsessionat amb la Nola. Es passava la vida a
Aurora observant-la...
–Ja ho sé. Sé que vostè el va enganxar a Goose Cove. Ja en va parlar
amb el sergent Gahalowood, d’això.
–Però em sembla que subestima la gravetat de l’obsessió d’en Luther. Aquell mes d’agost del 1975 es passava tot el dia a Goose Cove,
amagat al bosc, espiant en Harry i la Nola: a la terrassa, a la platja, pertot arreu. Pertot arreu! S’havia trastocat completament, ho sabia tot,
d’ells! Tot! Me’n parlava constantment. Cada dia m’explicava tot el
que havien fet i s’havien dit. M’explicava tota la seva història: que s’havien conegut a la platja, que treballaven en un llibre, que havien marxat junts una setmana. Ho sabia tot! Tot! De mica en mica vaig anar
veient que vivia una història d’amor a través d’ells. L’amor que no podia viure a causa del seu esgarrifós aspecte, el vivia a través de tercers.
Fins al punt que no li veia el pèl en tot el dia! Havia acabat conduint jo
mateix el cotxe quan havia d’anar a algun compromís.
–Perdoni que l’interrompi, senyor Stern, però hi ha una cosa que
no entenc: ¿per què no va despatxar en Luther? Vull dir que no té ni
cap ni peus: fa la impressió que era vostè, qui obeïa el seu empleat, tant
quan li reclamava que el deixés pintar la Nola com quan el deixava
penjat per anar-se’n a passar el dia a Aurora. Perdoni que l’hi pregunti, ¿però què hi havia entre vostè i ell? ¿N’estava...?
647
–¿Enamorat? No.
–¿Doncs com s’entén, aquesta relació tan estranya entre tots dos?
Vostè és un home amb poder, no és dels que es deixen trepitjar. I amb
ell, en canvi...
–Perquè estava en deute amb ell. Jo... Jo... Esperi’s i ho entendrà.
El cas és que en Luther estava obsessionat amb en Harry i la Nola, i
de mica en mica les coses van anar degenerant. Un dia va arribar a
casa tot masegat. Em va dir que un poli d’Aurora li havia clavat una
pallissa perquè l’havia sorprès rondant per allà, i que una cambrera
del Clark’s fins i tot li havia posat una denúncia. Tot plegat acabaria
com el rosari de l’aurora. Li vaig dir que no volia que continués
anant-hi i que volia que s’agafés vacances, que marxés una temporada
a casa de la seva família, a Maine, o on fos. Que ja li pagaria jo totes
les despeses.
–Però s’hi va negar –vaig fer jo.
–No només s’hi va negar, sinó que a més em va demanar que li deixés un cotxe, perquè segons ell el seu Mustang blau ara ja cridava
massa l’atenció. Jo li vaig dir que no, és clar; que ja n’hi havia prou. I
aleshores va començar a cridar: «No ho entens, Eli! Estan a punt de
marxar! D’aquí a deu dies marxaran junts per sempre! Per sempre!
Ho han decidit a la platja! Han decidit marxar el 30! El 30 desapareixeran per sempre. L’únic que vull és dir adéu a la Nola, són els meus
últims dies amb ella. No em pots privar d’ella ara que sé que la perdré.» Jo em vaig mantenir ferm. No el perdia de vista. Fins que va arribar aquell maleït 29 d’agost. Aquell dia vaig estar buscant en Luther
pertot arreu. No hi havia manera de trobar-lo. El seu Mustang estava
aparcat al mateix lloc de sempre. Finalment un dels meus empleats va
xerrar. Em va dir que en Luther havia marxat amb un dels meus cotxes, un Monte Carlo negre. En Luther li havia dit que jo li havia donat
permís per agafar-lo, i com que tothom sabia que l’hi deixava passar
tot, ningú va fer preguntes. Jo em vaig posar fet una fúria. Me’n vaig
anar directe a regirar-li l’habitació. Em van venir ganes de vomitar, al
veure aquell quadre de la Nola. I a més, amagades en una capsa que
tenia sota el llit, vaig trobar-li totes aquelles cartes... Cartes robades...
Correu entre en Harry i la Nola que estava clar que havia anat pispant
648
de les bústies. El vaig esperar i quan a última hora del dia va tornar
vam tenir una baralla fortíssima.
L’Stern va callar i es va quedar mirant al buit.
–¿Què va passar? –li vaig preguntar.
–Jo... Jo volia que deixés d’anar-hi, ¿m’entén? Volia que s’acabés
aquella obsessió per la Nola! Però ell no en volia ni sentir a parlar!
Deia que allò seu amb la Nola era més fort que mai! Que ningú els podria impedir estar junts. Jo vaig perdre els nervis. Ens vam enganxar i
li vaig pegar. El vaig agafar pel coll, el vaig escridassar i li vaig pegar. Li
vaig dir que era un ignorant. De cop i volta jeia a terra. Es va tocar el
nas, li rajava sang. Jo estava horroritzat. I em va dir... Em va dir...
L’Stern no podia ni parlar. Va fer una ganyota de fàstic.
–Senyor Stern, ¿què li va dir? –li vaig preguntar perquè no perdés
el fil de la història.
–Em va dir: «Vas ser tu!» Va cridar: «Vas ser tu! Vas ser tu!» Jo em
vaig quedar paralitzat. I se’n va anar, va arreplegar quatre coses de la
seva habitació i va marxar amb el Chevrolet abans que jo tingués temps
de reaccionar. Havia.... M’havia reconegut la veu.
L’Stern plorava. Tenia els punys serrats de ràbia.
–¿Que li havia reconegut la veu? –vaig repetir–. ¿Què vol dir?
–Durant... Durant una època vaig anar amb uns antics companys
de Harvard. Una mena de fraternitat absurda. Pujàvem a Maine a passar-hi el cap de setmana: dos dies en grans hotels, bevent i menjant
llamàntol. Ens agradava buscar brega, ens agradava esbatussar gent
indefensa. Dèiem que la gent de Maine eren uns ignorants i que la nostra missió en aquest món era estovar-los. Encara no havíem fet trenta
anys, érem nens de casa bona, uns arrogants. Érem una mica racistes,
uns desgraciats, persones violentes. Ens havíem inventat un joc: el field
goal, que consistia a picar les nostres víctimes al cap com si féssim un
xut a pals jugant a futbol. Un dia de l’any 1964 vam anar a la zona de
Portland. Estàvem molt excitats i molt beguts. Ens vam creuar en el
camí d’un noi. Jo conduïa el cotxe... Em vaig aturar i vaig proposar
que ens hi divertíssim una mica...
–¿Vostè és la persona que va agredir en Caleb?
Aleshores va explotar:
649
–Sí! Sí! No m’ho he perdonat mai! L’endemà ens vam despertar a
la suite del nostre hotel de luxe amb una ressaca terrible. Tots els diaris explicaven l’agressió: el noi estava en coma. La policia ens estava
buscant per tot arreu. Ens havien batejat com «la banda dels field
goals». Vam decidir que no en tornaríem a parlar mai més, que esborraríem allò de la nostra memòria. Però jo no m’ho podia treure del
cap: durant els dies i els mesos que van seguir no vaig poder pensar en
res més. Estava completament obsessionat. Vaig començar a anar a
Portland per saber com li anaven les coses al noi que havíem agredit.
I així van passar dos anys. Un dia ja no vaig poder més i vaig decidir
donar-li feina i una oportunitat de sortir-se’n a la vida. Vaig fer veure
que havia de canviar una roda, li vaig demanar que m’hi ajudés i el
vaig contractar com a xofer. Li donava tot el que volia... Li vaig arreglar un taller de pintura a la galeria de casa meva, li vaig donar diners,
li vaig regalar un cotxe, però res de tot això aconseguia mitigar el meu
sentit de culpa. Sempre volia fer alguna cosa més per ell! Com que li
havia esguerrat la carrera de pintor, finançava tantes exposicions com
podia i moltes vegades deixava que es passés el dia sencer pintant.
Llavors va començar a dir que se sentia sol, que ningú volia saber res
d’ell. Deia que l’única cosa que podia fer amb una dona era pintar-la.
Volia pintar dones rosses, deia que li recordaven la nòvia que tenia
abans de l’agressió. I jo li contractava carretades de prostitutes rosses perquè posessin per a ell. Però un dia va veure la Nola a Aurora.
I se’n va enamorar. Deia que era el primer cop que tornava a estimar
després de la seva antiga nòvia. I llavors arriba en Harry, un jove
atractiu i que a més és un gran escriptor. El que en Luther hauria volgut ser. I la Nola s’enamora d’en Harry... ¿Què volia que hi fes, jo? Li
havia robat la vida, l’hi havia pres tot. ¿Com li havia d’impedir estimar?
–¿I tot això ho feia per sentir-se menys culpable?
–Digui’n com vulgui...
–I què va passar, després, aquell 29 d’agost...
–Quan en Luther es va adonar que havia sigut jo qui... va fer una
bossa i va fugir amb el Chevrolet negre. Jo vaig sortir de seguida a buscar-lo. L’hi volia explicar. Volia que em perdonés. Però no hi va haver
650
manera de trobar-lo. El vaig buscar tot el dia i part de la nit. En va. Jo
m’estirava els cabells. Tenia l’esperança que tornaria tot sol. Però l’endemà a última hora van anunciar per la ràdio que la Nola Kellergan
havia desaparegut. El sospitós conduïa un Chevrolet negre... No cal
que li digui res més. Vaig decidir que no en diria mai res a ningú, perquè mai sospitessin d’en Luther. O potser perquè en el fons jo era tan
culpable com ell. Per això no podia suportar que vingués vostè a ressuscitar els fantasmes. Però ara, gràcies a vostè, he sabut que en Luther
no va matar la Nola. És com si jo tampoc l’hagués matat. M’ha descarregat la consciència, senyor Goldman.
–¿I el Mustang?
–Al meu garatge, sota una lona. Fa trenta-tres anys que el tinc amagat al garatge.
–¿I les cartes?
–També les conservo.
–M’agradaria veure-les, sisplau.
L’Stern va despenjar un quadre de la paret i va deixar a la vista la
porta d’una petita caixa forta. La va obrir i en va treure una capsa de
sabates plena de cartes. I va ser així com vaig descobrir tota la correspondència entre en Harry i la Nola, la que va permetre que s’escrivissin Els orígens del mal. De seguida vaig reconèixer la primera: era
precisament la que obria el llibre. Aquella carta del 5 de juliol del
1975, aquella carta tan trista que havia escrit la Nola quan en Harry
l’havia rebutjat i quan ja sabia que el 4 de juliol l’havia passat amb la
Jenny Dawn. Aquell dia havia deixat enganxat a la porta un sobre amb
aquesta carta i dues fotos que s’havien fet a Rockland. En una s’hi veia
un estol de gavines a la vora del mar. A la segona hi sortien tots dos
junts de pícnic.
–¿Com dimoni va arribar a mans d’en Luther, tot això? –vaig preguntar.
–No en tinc ni idea –em va dir l’Stern–. Però no m’estranyaria gens
que hagués entrat a casa d’en Harry.
Vaig rumiar un moment: podria haver robat les cartes perfectament
durant els dies que en Harry va ser fora d’Aurora. ¿Però per què en
Harry no em va dir mai que li havien desaparegut, aquelles cartes?
651
Vaig preguntar si em podia endur tota la capsa i l’Stern m’hi va autoritzar. Em rosegava un immens dubte.
*
*
*
Girat cap a Nova York, en Harry plorava en silenci mentre escoltava el
meu relat.
–Quan vaig veure aquelles cartes –li vaig explicar–, tot va trontollar
a dins del meu cap. Vaig tornar a pensar en el teu llibre, el que vas deixar a l’armariet del gimnàs: Les gavines d’Aurora. I em vaig adonar
d’una cosa no havia vist en tot aquell temps: a Els orígens del mal no hi
ha gavines. ¿Com pot ser que em passés per alt durant tant de temps?:
ni una sola g